TirantJoanot Martorell

Adaptació del text Paula Llorens, a partir del clàssic de Joanot Martorell

Direcció Eva Zapico

Intèrprets Maribel Bayona, Kike Gasu Sergio Ibáñez, Antonio Lafuente Mar Mandli, Raquel Piera Lucía Poveda, Ramon Rodenas

Ajudant de direcció Iñaki Moral

Música i espai sonor Kike Gasu

Disseny d’il·luminació Ximo Olcina

Moviment escènic Charo Gil-Mascarell

Disseny i realització d’escenografia Los Reyes del Mambo

Vestuari María Poquet

Maquillatge i caracterització Inma Fuentes

Realització de vestuari Andrés Barrera

Ajundantia de direcció en les funcions Begoña Palazón

Fotografia Marcos Bañó

Disseny gràfic Yinsen

Producció IVC Sara Rey

Direcció adjunta d’Arts Escèniques IVC Roberto García

Cervantes salva Tirant lo Blanc de la foguera i el Quixot assegura que és “el millor llibre del món”. Dámaso Alonso el considera com la primera novel·la moderna d’Europa. El premi Nobel Mario Vargas Llosa no plany lloances davant aquesta obra total, cim del Segle d’Or valencià, escrita per Joanot Martorell quan València era l’epicentre de l’activitat cultural i humanística de la Mediterrània.

El gran clàssic valencià i universal del segle XV dóna peu a un muntatge que fuig de la recreació museística, dialoga amb el present i aposta per la paraula i el teatre físic.

Mentre els homes fan política i guanyen guerres, les dones tracten de burlar la repressió sexual imposada la moral cristiana i el llinatge. Amb gran ironia, Joanot Martorell mou el seu protagonista, Tirant lo Blanc, entre estos dos mons omplint el seu cos i la seua ànima de ferides: les ferides de la guerra i les ferides, potser més doloroses, de l’amor.

Coproducció de l’Institut Valencià de Cultura i la Compañía Nacional de Teatro Clásico

[Llegir] a escena Del llibre al teatre i vice-versa.

M A R Ç Divendres 13 20 hores Dissabte 14 20 hores

Durada 110 minuts Preu de 8 a 12 euros

Tirant Teatre

Guia de lecturaCoordinació i continguts Carlota Oliva Carme Castells

Textos Carlota Oliva Marisol Ramírez

Més info www.mallorcaliteraria.cat/llegir

Una iniciativa de la Fundació Mallorca Literària i el Teatre Principal de Palma, en el marc del programa Principal Plus.

“El fin’amor, o fins quan aquest amor cortès?” Sessió prefunció de tertúlia i vermut.

Col·loquiM A R Ç Dissabte 14 12 hores Cafeteria del Teatre Principal

Doctora en literatura medieval Lenke Kovács

Actriu i periodista Marisol Ramírez

Director i dramaturg Pere Planella

32

Tirant lo Blanc és reconeguda com la primera novel·la moderna europea. La seva condició de clàssic dins el cànon literari occidental constitueix una font inesgotable de contingut, completament vigent i rellevant avui en dia, que reflecteix aspectes ben vigents en la nostra actualitat.

L’obra pertany de ple dret a la tradició teatral, en tant que ha estat adaptada en diverses ocasions. Malgrat la seva universalitat i popularitat al llarg dels seus més de 500 anys de vida, les primeres translacions escèniques sorgeixen ja dins del segle XX, de la mà de grans noms de l’escena en llengua catalana: des de l’òpera bufa escrita per Joan Sales, Tirant lo Blanc a Grècia o Qui mana a Can Ribot, fins a les versions de Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Benet i Jornet, i l’adaptació de Calixto Bieito i Marc Rosich. Cal no oblidar la producció mallorquina que es va fer l’any 2008 dins del programa “Teatre i Literatura”. I també més recentment la versió d’òpera de cambra titulada Els Episodis Amorosos, amb música de Joan Magrané i llibret de Marc Rosich.

Com es converteix el gènere èpic en dramàtic? Com s’escomet la tasca tenint en compte que Tirant lo Blanc és una novel·la del segle XV, de més de 1.000 pàgines? Cal, evidentment, escollir on es posa el focus, en funció de quines parts del contingut del Tirant es vulguin il·luminar:

això implica sempre triar entre escenes fantàstiques, batalles, escenes cortesanes o episodis amorosos, i posar l’accent en la temàtica humana, històrica, psicològica, sexual….. Tots els muntatges realitzats a partir d’aquesta obra han hagut de realitzar aquesta elecció.

En aquest Tirant, que ens arriba de la mà de l’Institut Valencià de Cultura i la Compañía Nacional de Teatro Clásico, l’adaptació ha estat obra de l’actriu, directora i dramaturga Paula Llorens, i ve avalada pel premi de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana 2019. Llorens reconeix que adaptar tot un clàssic com el Tirant imposa molt de respecte. En aquesta versió ha optat, en primer lloc, per destacar el paper dels personatges femenins, convertint Carmesina en protagonista. Tot i algunes que en el llibre abundin escenes d’acció amb violència explícita, Llorens posa l’èmfasi en la joie de vivre que transmet el text, incidint en el binomi d’Eros i Thànatos, latents al llarg del text. L’únivers d’aquest Tirant està dominat per la constel·lació de les dones que l’habiten.

De l’èpica al drama El muntatge escènic

4

Joanot Martorell (ca.1410-1465) va néixer possiblement a València, en el si d’una família de la noblesa mitjana originària de La Safor. Son avi fou conseller reial, i son pare, Francesc Martorell, va pertànyer a les corts de Martí el Humà i Alfons el Magnànim, a qui va acompanyar en la seva campanya italiana. En la segona expedició del rei a Sicília, Francesc Martorell va participar en la Batalla de Ponça, on va ser ferit de mort. Inusualment en el món cavalleresc, tant al real com al fictici, el pare de Joanot Martorell va morir havent deixat testament, i més sorprenent encara, declarant-lo hereu universal a ell, en detriment del seu germà primogènit. Destacam aquest fet perquè Tirant lo Blanc serà el primer heroi a morir de malaltia, en comptes d’en batalla, i havent redactat testament.

L’escriptor Joanot Martorell fou, abans que escriptor, cavaller: L’any 1433 ja apareix amb el tractament de mossèn, fet que confirma que havia estat nomenat cavaller. La seva vida va transcórrer entre lluites cavalleresques i viatges per Europa, sempre embolicat en plets per qüestions familiars i d’herències.

Ens agradaria visualitzar-lo en plena efervescència cultural valenciana, discutint plàcidament i participant de tertúlies literàries amb el seu cunyat Ausiàs March o d’altres contemporanis seus com Joan Roís

de Corella, Jaume Roig, o fins i tot Isabel de Villena; o freqüentant la cort amb amics tan il·lustres com l’Infant Ferran de Portugal. Però en realitat la seva vida no va discórrer tan tranquil·lament, ans el contrari, va tenir una vida molt agitada marcada pel seu rang de cavaller, i no exempta de conflictes judicials, familiars i econòmics. De fet, si arreplegam tots els bocins esparsos que de la seva vida es conserven, es podria construir una novel·la tan interessant, àgil i variada com el seu propi Tirant lo blanc.

De les lletres de batalla que se’n conserven podem deduir que era un cavaller de tarannà bel·licós i que va viatjar per Europa. Les seves lletres es caracteritzaven per la bona escriptura, culta i plena d’ironia. La primera lletra de batalla de què és té constància és del 1438, quan el poeta Ausiàs March no va voler complir el seu compromís matrimonial amb la que seria la seva primera esposa, la germana de Martorell, Isabel. Cap combat a ultrança va tenir lloc i com a resultat, Joanot Martorell es va veure obligat a cedir propietats a la seva germana, en concepte de garantia de dot perquè el matrimoni tingués lloc. Entre 1433 fins a 1450 hi ha documentades quatre ofenses, més de les quals cal destacar l’enfrontament amb el seu cosí Joan de Montpalau amb motiu de les bodes sordes amb la seva germana Damiata. Aquest episodi situa Martorell a la cort anglesa, on adquireix

coneixements que després es reflecteixen en la primera part de Tirant lo Blanc, basada en el mite anglonormand Guy de Warwik: les celebracions de benvinguda al rei Enric IV convertides a Tirant en les bodes del rei d’Anglaterra; el nom del seu cosí ridiculitzat amb el sobrenom de Kirieleison de Muntalbà; i fins i tot les bodes sordes o casaments secrets que segons els codis d’amor cortès duran a terme els personatges de la novel·la.

D’Anglaterra, Martorell torna a València sense doblers i completament endeutat. Es converteix en bandoler i és empresonat fins a tres vegades. Abans d’abocar tot el seu vast coneixement en el seu gran llibre encara sabem de les seves estades a Portugal i Barcelona, i a Nàpols, on va estar al servei d’Alfons el Magnànim. Torna a València i l’any 1460 comença l’escriptura de Tirant lo Blanc, que enllesteix en quatre anys. Completament arruïnat empenyorà el manuscrit per 100 reals a Martí Joan Galba, i morí l’any 1465 sense haver pogut saldar el deute. Anys després, Galba, després de l’arribada i popularitat de la impremta a València (1474) va tenir la iniciativa de publicar-lo, tot i que morí abans de tastar l’èxit del llibre editat.

Joanot Martorell, cavaller i escriptorL’autor

76

Lletra de batalla de Joanot Martorell a Joan de Montpalau

“ ¡Válgame Dios!- dijo el cura, dando una gran voz- ¡ Que aquí esté Tirante el Blanco ! Dádmele acá, compadre; que hago cuentas que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos (... ) Dígoos verdad, señor compadre que, por su estilo, es este el mejor libro del mundo : aquí corren los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros de este género carecen “ Resulta agosarat afirmar que Tirant lo Blanc és el millor llibre del món, però sí podem afirmar amb seguretat que la novel·la obre el camí de la modernitat literària a Europa. Cervantes considera que ho té tot: que és rica en continguts i entretinguda. Tirant lo Blanc és definida pel premi Nobel Mario Vargas Llosa, com a novel·la total: “novel·la de cavalleria, fantàstica, històrica, militar, social, eròtica, psicològica: totes aquestes coses alhora i cap d’elles exclusivament, ni més ni menys que la realitat [...] en això consisteix el realisme total, la suplantació de Déu.” Pel seu realisme i versemblança, Tirant lo Blanc és considerada una novel·la cavalleresca, en contraposició als llibres de cavalleries. El tret més destacable i innovador del Tirant és la humanització i la complexitat psicològica dels seus personatges: no tan sols de l’heroi

sinó també, sobretot, el coneixement i profunditat dels personatges femenins.

Tirant lo Blanc és una novel·la de gran extensió, que per comoditat, normalment és dividida en cinc parts, corresponents als diferents indrets geogràfics on es desenvolupa l’acció. Guia el relat un discret narrador que rarament intervé i moltes vegades dóna pas a altres narracions i diàlegs en boca dels personatges. Argumentalment, a grans trets, tracta de les aventures i desventures de Tirant lo Blanc en el món de la cavalleria i l’amor cortès, des del moment que és adobat cavaller fins a la seva mort en terres bizantines.

La primera part, en terres angleses, assenta les bases de tots els coneixements que el jove Tirant adquireix de Guillem de Varoic sobre les regles i el sentit de la cavalleria. En realitat, aquesta part és una ampliació d’una novel·la inacabada de Martorell, Guillem de Varoic. Això explica un fet que d’entrada sembla ben sorprenent per al lector: que un llibre que porta el títol del Tirant lo Blanc, el personatge de Tirant no aparegui fins al capítol XXIX. Aquesta és una part diferent de la resta del llibre, però ja hi apareix la ironia de la qual Martorell fa ús tot el text: a diferència dels llibres de cavalleries on el cavallers lluiten amb dracs, serps o lleons, el nostre heroi ho fa amb un vulgar

ca. També guaita aquí el sensualisme, tret rellevant en tota la novel·la, amb l’episodi de la Bella Agnès.

En la segona part Tirant torna a la seva terra, Bretanya, i viatja cap a Sicília fins a l’illa de Rodes, on allibera la ciutat de l’històric setge. Entre dos eixos argumentals, el militar a Rodes i el d’intrigues amoroses a la cort siciliana, d’aquesta part en endavant es manifesten tots els trets característics de la novel·la. La tercera part, també coneguda com els Episodis Amorosos, és la part central i més extensa de la novel·la, on apareixen definitivament tots els seus elements característics amb escenes bèl·liques i cortesanes, carregades d’humor, ironia, sensualisme i erotisme. Amb la seva fama d’invencible, Tirant, després de l’èxit de Rodes, acudeix a Constantinoble per ajudar l’emperador contra els atacs turcs. Aquí coneixerà la princesa Carmesina, de la qual s’enamorarà perdudament. Tot i que l’amor és correspost, l’heroi, en tastant per primera vegada aquest sentiment, es tornarà vulnerable, ergo humà... En aquest context és l’àmplia galeria de personatges femenins del Tirant, construïts amb gran complexitat psicològica. Carmesina, Plaerdemavida, Estefania, la Viuda Reposada i l’Emperadriu són personatges de carn i os, que pensen, senten, desitgen i són responsables dels seus actes.

La quarta part té lloc al Nord d’Àfrica, centrant-se en la conquesta de terres musulmanes de Tirant. A priori sembla un desviament innecessari que no fa més que postergar el rencontre dels amants protagonistes. Tot i que Tirant, en aquesta part, forja una batalla amb el destí: començant del no res per tal de poder tornar a Constantinoble, haurà de lliurar una batalla social i moral amb l’objectiu de recuperar el seu estatus de cavaller. Finalment, ja en la darrera part, aconseguirà retornar a Constantinoble, on deleix de dur a terme les noces secretes amb Carmesina. Però instigat pel seu honor i deure, ha de tornar al camp de batalla. De tornada, quan és a punt del casament amb Carmesina, cau malalt en una ciutat propera on... potser caldrà acabar de llegir la novel·la, no?.

El millor llibre del món L’obra literària

1110

Tirant lo Blanc es presenta als ulls actuals com un llibre interessant i d’entretinguda lectura. Llibre de llibres, que dins del relat de la novel·la conté molts de llibres alhora, inclou també un complet manual de cavalleria i d’amor cortès. En aquells rígids codis no escrits del fin’amor, tan severs envers les dones, sobta força trobar-hi personatges femenins construïts amb tal riquesa de detalls i complexitat psicològica: són dones independents, amb voluntat i desitjos propis, que ben mereixen ser destacats. És significatiu que sigui el conjunt femení qui sosté l’obra en relació amb els parlaments amb escreix més cultes, erudits, intel·ligents i raonables.

Carmesina és una nina de catorze anys que s’enamora com una adolescent de Tirant. Com a qualitat pròpia de la seva curta edat és molt influenciable i dubta constantment entre la moral i el plaer. Això no li impedeix ser una persona amb gran sentit de la responsabilitat, hereva de l’Imperi, capaç de prendre les seves pròpies decisions, debatre assumptes d’estat i fins i tot, decidir sobre la seva pròpia mort. Demostra una gran erudició i destresa dialèctica.

Plaerdemavida és una dona sàvia, culta i generosa en consells, tota una activista del carpe diem. És la instigadora necessària perquè Tirant conquisti l’inexpugnable castell de la virginitat de Carmesina. Sembla que només

gaudeix amb el plaer aliè, i atès que no té èxit (o que no ho pretén) en el camp amorós, bé li podríem canviar el nom per Mediadoradelesaltresvides.

Estefania és l’amiga íntima de Carmesina i també adolescent. A diferència de la seva companya, mostra una actitud desinhibida i alliberada sexualment. No desaprofita la primera oportunitat per consumar les noces sordes, amb la seva unió carnal amb Diafebus.

Viuda Reposada és potser el personatge més complex i elaborat de la novel·la, i és de tot menys reposada. Aparentment actua motivada per una secreta passió per Tirant, fet que la du a cometre tota casta d’intrigues, malifetes i un nefast engany per impedir l’amor entre Tirant i Carmesina.

Emperadriu és la discreta mare de Carmesina; duu dol per la mort del seu fill i conhorta les seves penes mantenint una relació - de caràcter gairebé incestuós- amb el jove Hipòlit. Al final del llibre, l’Emperadriu es casarà amb Hipòlit i junts regentaran l’Imperi.

Univers femení d’un món cavalleresc Empoderament de les dones del Tirant

12

En el marc “contra fèmina” que suposa la Història de la literatura, i la importància dels valors medievals en el tractament del subjecte femení al llarg del temps, cal reconèixer un focus petit i cortesà que resisteix la misogínia estesa com a substrat cultural i fins i tot com Remedium amoris. Durant gairebé un segle, hi ha un reduït grup de dones a les quals la guerra dels homes va convertir en poetes i senyores feudals. Són les dones de la Cort d’Occitània, algunes d’elles també autores, les trobairitz, que van viure a la baixa edat mitjana, segles XI-XII, períodes amb marges de llibertat i emancipació femenina considerables enfront de l’obscurantisme de l’època i que, malgrat el progrés de la humanitat, no il·luminaria la condició femenina en segles posteriors. Les tres guinees que Virginia Woolf anunciaria anys més tard, com a condició per a l’escriptura femenina, existien ja a la baixa edat mitjana occitana, on les lleis d’herència consideraven a la dona davant del fill home, i en el marc de les Creuades convertia les dones en senyores i administradores de terres i feus.

La vida als castells s’escrivia i vivia en femení, i no sempre les dones van ser objecte de desig cavalleresc, enclaustrades en torres fosques. En la cort occitana també s’escriu per narrar el desig d’un subjecte poètic amb nom de dona: Beatriz de Dia, Alamanda de Castelnau, Maria de

França, Azalais de Porcairages, Maria de Ventardorn o Maria la Balteira.

Les exigències literàries del fin’amor concedeixen a la vida real de l’estimada un grau d’autonomia que va permetre la florida del pensament propi i l’exercici de la literatura cortesana amb veu femenina. Les trobairitz escrivien a cavallers, trobadors i també a altres dones. Mai als seus marits, perquè la temàtica era evidentment amorosa i parlava de com havia de ser l’amant ideal o la perfecció de la relació amorosa. És evident que les condicions que es donen a l’Occitània dels S.XI-XII van propiciar la llibertat i l’autoria femenina en un ambient que trigarà segles a tornar-se a veure.

L’ideal cortesà converteix el sentiment amorós en un fenomen literari, un fet poètic, una justificació sublimada de la passió. ¿Sabríem com comportar-nos, en matèria sentimental, sense aquest manual d’instruccions que és la literatura? De la tradició platònica, passant pel Ars Amandi d’Ovidi, les kharges mossàrabs i el cançoner cortesà que converteix el desig en inabastable però l’adulteri en possible, la poesia ha cantat i explicat com ens hem d’estimar.

Tirant lo Blanc traspua erotisme, qui sap si és perquè trenca amb la tradició i arrela amb l’origen, i al Tirant respirem aquesta literatura primera occitana que tenia en la sensualitat i el gaudi un element

substancial. Joanot Martorell, que beu de tota la tradició del fin’amor, també escriu un manual amorós amb figures femenines que, tot i la rigidesa de segle XV, són tractades i retratades amb marges trencadors per al seu temps.

Carmesina correspon i respon amorosament al seu enamorat Tirant que anhela una trobada real i gens cortès, el personatge de Plaerdemavida és un cant a la llibertat sexual i al tòpic llatí del carpe diem i la figura de la Viuda Reposada connecta amb la tradició més fosca de la misogínia imperant, que entén el cos femení com l’espai on resideix el mal i la perdició. No obstant això serà la pròpia estimada de Tirant qui el previngui d’estar enamorat d’ella, i l’anima a lluitar contra els turcs, de nou. De bell nou la guerra com a ideal d’emancipació femení? El discurs de Carmesina perquè l’abandoni Tirant respon a la misogínia de l’època, o la ironia de l’autor valencià?

El fin’amor, o fins quan aquest amor cortès?Marisol Ramírez

1514

D.L

. PM

239

-202

0