Preu : 30 cèntims • Pelai, 62. Telèton 15300. = Subscripció : 3'50 pessetes trimestre

Figures de cera del museu Grévin, de París

"tea-

.1\41,RALLIPy IM IZA /:1:/11;,■I) 11 ;141Y Il^1

Any IV. Núm. 163 • Barcelona, dijous, 17 de Març de 1932

Híder s'ha quedad ambun pam de nazis

El primer torn d'escrutini del diumengepassat no ha donat resultat definitiu. Peral primer torn, la llei exigeix la majoriaabsoluta dels votants. Hi ha a Alemanyauns quaranta dos milions d'electors i elec-tores. Han pres part a l'elecció uns trentavuit milions d'electors. Han mancat almariscal poc més de cinquanta mil votsper tenir-ne tants com tots els seus adver-saris reunits. Caldrà, domes,fer un altre escrutini el diaro d'abril.

La batalla, com tothom sap,era entre Hindenburg i Hit-ler. Tots dos tornen a presen-tar-se. Què passarà? Hitlerha tingut més d'onze milionsde vots.

En el segon escrutini gua-nya senzillament qui té mésvots, encara que no obtiinguila majoria absoluta. Si 'l'elec-ció del ro d'abril guardés lesmateixes proporcions que ladel diumenge passat, la victò-ria de Hindenburg sobre elseu adversari seria formida-ble.

Tal com se presenten, perara, les coses, Hitler necessi-ta més de set milions de votsper igualar al mariscal.

Es possible realitzar aquestguany en menys d'un mes?

Examinem la situació i co-mencem per dir que no se sapencara quants candidats espresentaran. Com hem dit,tornen a presentar-se Hinden-burg i Hitler. Sembla segurque es presentarà altra vega-da el comunista Thaelmann.No és tan segur que vulguinfer un altre ridícul el monàr-quic Duestelberg i el fantàs-tic senyor Winter. El comu-nista ha tingut prop de cincmilions de vots, Duestelbergn'ha tingut dos milions i migi Winter més d'un milió.

Per igualar-se amb Hindenburg, el líderdels nazis- haurà de carrer molt. No és tanfàcil com sembla augmentar el nombre devots en set milions. El nus de la qüestióestà, dones, en la possibilitat de fer con-quistes noves que pugui tenir cada undels dos candidats. Guanyarà qui tinguimés força d'atracció.

Si en el segon escrutini, els vots delsnazis baixessin, es podria donar el partitdels nacional-socialistes per liquidat. Totés possible, però apartem aquesta suposi-ció, tot admetent que és més fàcil quesigui Hitler el que perdi vots. Es moltpossible que e1 mariscal absorbeixi una granpart dels vots de Winter i Duestelberg,encara que aquests dos senyors es tornessina presentar. Per la part de Hitler hi ha lapossibilitat que els comunistes decidlssiinfer un cop de força i votessin a favor delfeixista Hitler. Els nazis i els comunistessón els dos partits més oposats, però calno oblidar que els extrems es toquen, quetots dos són partidaris de la dictadura ique els comunistes han dit sempre que eltriomf de Hitler seria la guerra civil, o si-gui, segons la doctrina comunista, el camíper a l'adveniment del bolxevisme. Però,àdhuc admetent que els cinc milions decomunistes que han votat a favor de Thael-rnann es decantessin per la candidaturahitleriana, encara faltarien als nazis mésde dos milions de vots per igualar els queva tenir Hindenburg el diumenge passat.I si tenim en compte que si es presentésuna batalla d'aquesta mena es faria unfront únic entre els partits burgesos, sem-bla que pot donar-se per segura la derrotade Hitler.

No els queda doncs als nazis altre camíque el de la violència si volen arribaraviat al Poder. Una gran part del partitreclama aquesta tàctica.

Tot fa pensar que la jornada de diu-monge senyalarà el punt més alt en lahistòria del partit hitlerià. Una derrota elec-toral en un partit que ha arribat a parlard'assaltar el poder per la violència, pot ésserdefinitiva. El famós partit francès del ge-neral Boulanger va morir a conseqüènciad'una derrota electoral que s'assembla molta la de Hitler.

La sort del partit dels nazis depèn de lasituació econòmica. Si la crisi tendeix a dis-minuir, minvarà també el partit hitlerià.Si l'atur forçós augmentava, augmentarientambé elpartit dels nazis i el comunista.La desesperació ha estat fins ara l'alimentque ha nodrit aquests dos partits extre-mistes. La situació inte rnacional podria tam-bé, si empitjorava, afavorir els hitlerians.Afortunadament, tot fa suposar que la crisieconòmica no s'agreujarà i que la políticainternacional no s'enverinarà.

Si l'Alemanya tingués una mica de sentitd'ironia, Hitler no hauria arribat a tenirOnze milions de vots. Es curiós que un ex-pintor, que fa quinze dies que és ciutadàalemany, hagi pogut fer aquests estralls.Això és una mica alarmant, perquè flasuposar que la situació del país és deses-perada i que el Poder és al mig del carrera disposició de qui el vulgui. També ésalarmant que quasi tot Prússia hagi votaten massa a favor de Hitler. Si es té encompte que Hitler és catòlic i Prússia lute-rana, la simpatia manifestada a favor deIIitler indica que Prússia és partidària dela revenja. En canvi, en els països catòlics,'especialment a Baviera, Estat que té unsentit d'ironia i de ponderació molt supe-rior a Prússia, Hitler ha estat derrotat.

Desgraciadament, és Prússia l'Estat queporta la batuta en la Confederació germà-nica. I per això és impossible no pensarque dintre un mes han de fer-se les elec-cions per a la Dieta prussiana, el Landtag,i que hi ha la probabilitat que els nazisguanyin el que fins ara ha estat el •princi-pal baluard de la República i de la social-democràcia.

De moment ha estat allunyat el ;perilld'un altre feixisme; í 'sèanbia segur que,el dia to d'abril, els nazis perdran. Aquestasegona derrota pot desmoralitzar molt elpartit.

I si els nazis perdessin una altra vegada,si se'ls fes impossible triomfar per mitjanslegals, quedarien en una situació que elsfaria quasi impossible imposar-se per laviolència. Afortunadament, dintre l'exèrcitno tenen ja gaires simpaties. Cal recordarque l'ex-ministre de la Defensa, el generalvon Seeckt, que durant uns quants anys haestat el veritable dictador d'Alemanya i elreorganitzador de l'exèrcit, ha treballat afavor del mariscal Hindenburg. Una altraderrota podria destruir el partit. 'En polí-tica, quan s'arriba .a punts tan alts comel que fins diumenge han ocupat els nazisi es demostra que no hi ha alè per arribara la meta, es pot dir que ha •començatl'hora de la davallada. I el ridícul, que ésgermà de la derrota, podria fer la resta.Novament volem recordar el cas del generalBoulanger. L'home que un dia semblavaque havia de fer un cop d'Estat va acabar,en poc temps, essent uin senyor pintoresc.

Sembla que la planeta de Hitler siguicada dia menys misteriosa. Però no es potdir encara d'una manera definitiva que eldestí no en vulgui fer un dictador. El diaro d'abril la planeta d'aquest ex-pintor aus-tríac serà una mica més clara. I quanvinguin les eleccions prussianes, Hitler esjugarà la darrera carta, que desitgem, pelbé del món, que li sigui ben dolenta.

De Dijous--- a Dijous

Si l'Ajuntament de Barcelona i les ses-sions municipals fossin només un especta-cle, caldria convenir que els més exigentsno tindrien res a dir-hi. Els detalls i elconjunt s'hi harmonitzen feliçment i no himanca ni el crescendo ni l'acceleració tea-tral, ni, de tant en tant, alguna sorpresa,algun cop de bona llei. Les entrades, lessortides, tot i no veure's sempre gaire clarque siguin motivades, no deixen de fer elseu efecte. Amb una mica més de prepara-ció, no podríem demanar més.., ni Bar-celona arribar a menys.

El darrer episodi, que pot ben anar alcostat dels anteriors, és l'anomenat del pres-supost : molt de soroll i confusió ; declara-cions a dojo ; pactes, rumors, baralles, dispu-tes, discursos ; el periodista, mort de son,que se'n va al llit a les sis del matí i a lesonze ja s'ha d'escoltar el parer d'En Pau iEn Pere ; els diaris de cada banda que, comsol dir-se, inflen sengles gossos—cadascú elseu gos —; per una banda una majoria queadopta una mesura, des del punt de vistaeconòmic, poc estudiada ; unes minoriesque miren d'aprofitar aquella avinentesa pertal d'esmicolar la majoria; uns esquerransque volen sacrificar i'eimpleat sense capnecessitat ; unes dretes que es posen al cos-tat d'uns subalterns revoltats, els quals hanpassat a vies de fet. 1, en tercer terme,uns radicals que es senten els àrbitres dela situació i es troben, com per miracle,rejovenits i com si tornés per a ells l'èpocade les «meriendas fraternales».

De maniobres en veiem tantes com es vul-guin ; però en mig d'aquesta gran activitat,trobem que els que s'agiten obliden unacosa: els pressupostos. Tothom va darrerade la seva; només Barcelona es queda senseningú que la representi; que tingui cura deles seves necessitats. Hi ha massa coses aguanyarà a perdre políticament perquè capdels regidors tingui en compte les necessi-tats administratives.

I si com a barcelonins això ens sap greu,com a. catalans més encara ; car, comptat idebatut, l'únic partit que guanyarà algunacosa de tot aquest batibull és un de foraster,el radical... La memòria de l'austera gestiód'Emiliano Iglesias i la no menys gloriosadel çamaleòntïc Pich i Pon ens relleven d'ex-plieàr;éls benifets que d'un predomini radicalpot esperar Barcelona.

Però què són totes aquestes menudènciesal costat del goig de veure com la Lliga il'Esquerra s'envesteixen, ara amb sàviesevolucions, ara abrivats amb ràbia? Els ar-ticles de La Veu i de L'Opinió esquitxen demel i fel els lectors dels partits contraris.Almenys, si les coses no van a l'hora, po-drem llegir, amb un cert baticor, la premsapolítica.

Si mai s'havia vist clar l'egoisme de par-tit és ara : i això per tal com som dins unaèpoca de canvi i de liquidació, quea devidre d'augment de tots els defectes del par-tidisme. I nosaltres ens preguntem : Es gairedifícil per als polítics complir amb el seudeure aleshores que les circumstàncies sóngreus i difícils?

Era imprescindible per a l'Esquerra aga-far les coses per allà on cremen més i creara gratcient un problema — car ni cal dis-cutir que ells ja sabien les repercussionsque tindria certa part del projecte —, unproblema, diem, que afegiria dificultats in-ventades a les reals i abundoses?

Calia que els de l'altra banda, els de laLliga, es lliuressin amb tant d'afany a donarànims al personal municipal en rebeldía i aenderrocar joiosament la majoria, enderro-cament que ja saben que no pot durar gaire?

Quant als radicals, trobem que han fetel que havien de fer ; estan en caràcter.

Però, i els pressupostos?R. LL.

La insurrecció dels empleafsEls empleats insurreccionats cridaven al

mig de la plaça de la República, dirigint-sea l'alcalde :

—Deixa la vara ! Deixa la vara!El doctor Aguadé no va deixar la vara i

va fer bé.Tots els que cridaven portaven bastó, i

calia lluitar en les mateixes condicions.

Dos vots que ballavenA desgrat del famós «contuberni» de les

minories de l'Ajuntament, l'IEsquerra Repu-blicana de Catalunya, gràcies a una facè-cia d'un dels seus regidors, estigué ben ala vora de guanyar la votació que, en fallar,va provocar la dimissió dels càrrecs de go-vern per part de la majoria.

En efecte : quan el debat estava més en-grescat, el senyor Solà de Cañizares va re-bre, per un ordenança, unes lletres de l'a-leshores encara alcalde, que deien textual-ment :

«Amic Solà : Si voteu per nosaltres, usdonarem una vara. — Aguadé.»

El senyor Velilla en rebé una de semblant.I és clar, tant al senyor Solé de ,Cañizares

com al senyor Velilla, els va rodar el capllarga estona. Una tenència d'alcaldia no éscosa de menysprear així com així.

L'oferiment no havia estat fet, perd, endeguda forma, per no tenir l'Aguadé, per ellsol, prou «personalitat» per formular-lo.

Per aquest motiu, la broma d"En QuimetVentalló no va reeixir.

A fof senyor fot honorEvidentment, el representant de 'Catalunya

a la Conferencia Internacional del Vi, queha tingut lloc aquests dies a París, no po-dia ésser un qualsevol.

Qui millor que ]'admirable senyor FarreresDuran, secretari del Consell d'Agricultura delaGeneralitat?

IEn senyor Farreres resultà, en efecte, de-signat.

Calia només, una volta feta la designació,amar a París amb tots els ets i uts.

El senyor Farreres començà per demanarun passaport diplomàtic.

A aquestes hores, no sabem si el simpàticsenyor Farreres Duran ha estat rebut i aco-miadat a la capital francesa per M. AndréFouquières.

Un altre títol de I'EsfelrichDissabte passat, el dinàmic Joan Estelrich

va donar una conferència a Cervera. Lesinvitacions, en lletra gòtica i ornaments dequalsevol estil, anuinciaven així el conferen-ciant : «El docte director de la FundacióBernat, Metge i Diputat a Corts senyor JoanEstelridh».

Veure-ho l'interessat i fer vius retrets al'impressor fou tot u. Sobretot, aquella comatan ben posada darrera la paraula Bernat,l'exasperava.

—Però qui ho ha dit que sóc metge? —deia 1'Estelrich.

—Veurà — féu ]"home a tall d'explica-ció —, com que abans diu «docte»...

Davant d'això, a l'IEstelrich ja no li que-dà esma per protestar de res més, ni de lalletra gòtica en un imprès anunciant unaactivitat d'un home tan hellénic com ell,

«Neron»El senyar Virgili, interventor de la Ge-

neralitat, model de funcionaris treballadorsi complidors, era temut de tots els seus su-bordinats. Aquests, procurant que no trans-cendís, 1i deien «Neron».

En arribar a Madrid, cridat pel ministred'Hisenda per a confeccionar els pressupos-

tos, el senyor Virgili temé que la indisci-plina dels empleats del ministeri no li per-metria treballar de ferm i prengué precau-cions. Cridà els dos funcionaris de la Gene-ralitat que l'acompanyaven i els digué:

—Tan bon punt prenguem possesió, afa-nyeu-vos a escampar que a la Generalitattots m'anomenaven «Neron». Això els im-pressionarà i em respectaran.

Els dos auxiliars, una mica escorreguts,no gosaren a protestar i cuitaren a escamparla nova, La qual donà resultats sorprenents.

Les persones impressionablesAl Capitolprojecten un film, El doctor

Frankenstein, a base d'un monstre fet detrossos de cadàvers, que no és apte per apersones impressionables. Resulta, però, quel'esmentat cinema s'omple a diari d'un pú-blic impressionable, que xiscla, crida, udolai es desmaia i aprofita els moments culmi-nants del film per expansionar-se.

Conseqüència de tot això : que les úniquespersones que s'interessen pels films no aptesper a persones impressionables són les per-sones impressionables, de la mateixa maneraque les senyoretes són les úniques que esdaleixen per les comèdies no aptes per asenyoretes.

Músíc pagat...En divulgar MIRADOR, fa alguns dies, que

En Perearnau s'havia casat com Déu mana,o sigui per l'Església, va armar, involun-tàriament, un gran enrenou.

Alguns dels amics del llorejat poeta quefiguraven en una llista de subscripció perfer-li un present de boda, refusen ara, se-gons sembla, sota el pretext d'haverse man-cat a1 laïcisme, de fer efectiva la quantitatque s'assignarem.

Molts, però, en conèixer el mancament,havien ja pagat.

—La qual cosa confirma — observava und'ells — allò tan conegut a casa nostra que«músic pagat no fa bon so».

Els desinteressats

Aqueix escriptoret, fill d'escriptor, que re-mena la cua dins les Joventuts de l'lE. R.de C., per tal d'aconseguir a la política unanomenada que la literatura ]i ha refusat,arriba, acompanyant una senyoreta del braç,a casa un editor.

La senyoreta, escriptora també a estones,té un llibre en preparació i voldria conèixerles condicions de l'editor.

—Li agrairé que siguin les més justes —fa l'escriptoret —. Pensi que es tracta dela meva promesa.

Surten, i al cap de mitja hora torna l'es-criptoret, sol.

—Al pressupost que faci, carregui-hi unvint-i-cinc per cent, comprèn?

Intel'lecfuals purs

Agustí IEsclasans, mentre espera que uncop aprovat l'IEstatut, la Generalitat sub-vencioni els poetes amb mil pessetes cadames, es dedica a la recerca adalerada decollaboracions.

Per aconseguir-les, perd la memòria i es-pera que els altres hauran fet igual.

El poeta, olímpicament ofès segonssembla, per un crític de La Publicitat,acordà sostreure a les pàgines del seu diarila seva valuosa signatura. Més encara :prohibí (sic) als redactors i collaboradorsde la casa d'ocupar-se de la seva obra.

Sembla que ara, ablanit per les pà-gines literàries que publica el collega, hainiciat una tasca d'entesa, i hom diu si un sarticles foren tramesos benèvolament al dia-ri, i enfonsats al cove per criteri unànimede la Redacció i també que es dedica a en-sabonar a don J.-V. Foix, per escrit i deparaula.

—Si a Catalunya les coses anessin comhan d'anar, vós hauríeu d'ésser cap del ser-vei de Premsa de la Generalitat —1i diu.

—Perdoneu — talla Fbcius, enòrgic, unamica irònic Si les coses anessin comhan d'anar, jo seria el president de la Ge-neralitat. I aleshores, potser us nomenariaa vós cap del servei de Premsa.

El súmmum de l'amafeurísme

Aquests dies a la Federació de Natacióhi ha molta agitació. Hom vol declarar pro-fessionals, i per tant, excloure'ls de totamena de concursos i campionats, els neda-dors que tenen cura d'alguna secció na-tació en alguna publicació o diari. No hivalen raons de perfecta compatibilitat entreuna i altra funció.

IEls proposants només topen amb una difi-cultat : la de si cal declarar-los professionalsdel periodisme o de la natació.

Per nosaltres els únics que ho poden sabersón els administradors dels diaris. Per ellsla cosa és senzilla! Si els ho pregunteu, usdiran :

—I ara! quines coses de preguntar, ja hocrec que és amateur el nostre redactor denatació! Qui ho sabrà, dones, si no jo!

Imparcialitat mèdico=polífica

El doctor Nubiola l'altre dia, en la sevaclasse d'Obstetrícia, finalitzant una de leslliçons més importants de l'assignatura, clo-gué amb les següents paraules :

—De totes maneres, vostès han de tenirpresent davant de l'avort, i sempre que noes provi el contrari, que aquest ha estatprovocat. Encara que el fet succeeixi en unacasa que sigui de l'extrema dreta..,

UNA VICTORIA CONTRA EL FEIXISME

UeIecció presienciaI a Alemanya MIRADOR INDISCRET

- Ja esta vist que Híndenburg té els bígotís més llargs í, a més

a més, és més jove.

MOBILIARI

BUSQUETSDecorador, mestre ebenista 1 tapis-

ca.. Objectes d'art 1 de fantasía per

a obsequis. Sales d'Ex-posicions de Belles Arts.

lawy M Grada, 9e. Telbfaa 14244BARCELONA

Un

Joier

La casa del carrer de Ticià, n.° 16

Rubén Darío amb la seva primera muller (quadro de Pompey)

FEU FER ELS VOSTRES GRAVATS EN LA

Unió de FotogravadorsCasanova, 160 . 162 : Telèfon 77406

MIRABDR

Una tarda del mes de maig de l'any 1912,un «pesetero» es detura davant la torretanúmero 16 del carrer de Ticià. Em el mo-ment que un deis ocupants del cotxe posapeu a terra, a la part alta del carner fanaparició, un darrera l'altre, tots els mem-bres d'una família humil. La dona descen-deix fins arran del cotxe, seguida per duescriaturetes que obren uns ulls de pam, da-vant l'espectacle d'uin vehicle caigut peraquells indrets. El viatger canvia unes pa-raules amb la dona i aquesta cuita a obrirla porta de la caseta, mentre aquell ajuda.a baixar del cotxe una altra persona.

Per primera vegada, el rostre impassiblede Rubén Darío fita el cel de Vallcarca.Treballosament, posa un peu a l'estrep icedeix el braç al seu company. Travessa lavorera lentament, i abans de traspassar elllindar, mesura d'una ullada la façana de latorreta. Es tracta d'una casa de planta bai-xa. A l'esquerra, la tanca d'un hort ; a ladreta, la façana d'una altra caseta, engan-xada, al seu torn, amb una altra, i unaaltra, fins .a sis. Són construccions simplís-simes, gairebé fetes a motllo. De l'una al'altra només varien els motius ornamentals.I aquella davant la qual cas hem deturat, laprimera de la sèrie, té esculpida al seufrontal urna data : 19or.

Els nous arribats s'internen a la casa,precedits de la dona. Es aragonesa, es diuGregòria i parla amb abundància i vivacitat.Ells són gent de poques paraules. Un —Sedano, el secretari —, només respon ambmonosíllabs. L'altre — Darío —, no obre laboca. La conversa, dones, aviat s'estronca.A més a més, Gregòria està ja perfectamentassabentada : corren al seu compte les aten-cions domèstiques dels mous estadants ; lacompra al mercat, la cuina, la cura de laroba... I, sobretot, discreció. La mestressal'ha instruïda com cal. Fer la feina, i cuita-corrents cap a caseta, a l'altra banda del'hort. Cadascú a casa seva.

Aquest vespre... aquest vespre els senyorsno desitgen res. Pot deixar-los. Quatre or-dres per a l'endemà, i la primera sorpresa :«Hi ha per aquí prop un colmado, una bo-dega? Sí? Ja anirem bé. Demani a l'engròs.Res d'ampolles soltes. Un caixó de cerveses.Anís, també. I conyac ; i ginebra ; i rom...»

La bona Gregòria abandona la casa este-mordida. Puja al carrer seguida de les cria-tures, i confia al seu marit : «Es que pen-sen despatxar begudes?» L'endemà matí, laseva compra és l'admiració de la tendeta.On va a parar, tanta quantitat de líquid?L'amo de ]'establiment es fnega des mansde gust i cuita a omplir ampolles a l'aixetade l'anís.

Gregòria, però, al vespre del segon dia ésmal rebuda a la caseta número 16. Per pri-mera vegada davant d'ella, Rubén Daríodesenganxa els llavis. Què caram els haportat en lloc d'anís? La dona es disculpa ;ella ha comprat allò que al barri tothomcompra... Darío no es deixa convèncer. Ellno s'empassa porqueries. El seu paladar exi-geix líquids de marca. Si a la tendeta non'hi ha, cal cercar-los allí on siguin. L'altredia, Gregòria pujarà fins al carrer Cray-winckel i entrarà al colmado Majó, en elqual s'estrena solemnement una llibreta anom de «Ticià, 16n, llibreta que, ai!, nos'ha vist mai cancellada.

No cal dir que l'arribada de Darío ésl'esdeveniment a Vallcarca. Ningú no técap antecedent d'aquest personatge raríssim.A algú li ha semblat sentir dir que és unsenyor que escriu... Però Gregòria jura queno li ha vist mai agafar la ploma. Llibres,sí. A munts, per prestatges i damunt descadires. Però el seu propietari difícilmentn'agafa cap. De vegades, sota la magnòliadel jardí, els seus dits han girat els fullsd'un volum. Una mirada ràpida i distreta.Al cap d'uns minuts, el llibre reposa damunt.l'herba i la vista de Darío resta, de nou,clavada al cel.

El secretari abandona de tant en tant lacaseta, amb una grossa serviette sota elbraç. Rubén Darío resta sol, i d'una a una,apura les vint-i-quatre hores del dia, i, apu-ra, també, ampolles i més ampolles. Daríoresta sol, encofurnat a la caseta, indifenent

a la primavera de Vallcarca. Això és uncrim. La fondalada és un paradís : les co-mes suaus recobertes d'uin verd nou de trun-ca, i una explosió de flors d'ametller a cadapas. A les vetlles, l'aire és fa transparent itransmet, com dintre urna campana de vidre,tots els sorolls familiars : el belar de descabres, el plor dels infants, la cançó .d'unamosseta... De vegades, del flanc de la Ra-bassada descendeix la campana aguda del'església de Sant Genís dels Agudells ; 1'er-

mita que anys més tard canta un altrepoeta, també americà, i deixeble de Darío:

Luego, al frente, lo mismo que una acuarela,la ermita—la más vieja quizá de España—y el dulce camposanto de la aldehuelaque es el mejor refugio de la montaña.

Això ho escriví Carrasquilla-Mallarinol'any 192o. El nostre poeta, el de l'any 1912,es passa el dia reclòs a casa ; absort en elsseus paisatges interiors ; atent, només, alsseus desvaris. A les seves orelles no arribala campana de Sant Genís. Pels seus sen-tits no ha florit la primavera de Vallcarca.

Gregòria està mig esverada. Si gosés,quan traspassa el llindar de la casa número16, faria el senyal de la creu. A l'interior,cada dia ]'espera una sorpresa. Rubén Daríomolts dies no es lleva. Ella l'entreveu perla porta ajustada. Acotxat, el cigar a la bocai la mà, indefectiblement, a una ampolla.Així transcorre tota la jornada. Quan Gre-gòria l'endemà anirà a refer el llit, li vin-dran nàusees a la sola visió de la cambra.La roba, el trespol, el paper de la paret,tot confós pels licors vessats, per les puntesde cigar i per les escopinades.

D'altres vegades, Rubén Darío ha sortital jardí. S'ha vestit un pijama extraordi-nari : verd i or, o bé negre llistat de vermell.Descalç, mesura l'arena a grams gambades.Sembla talment una fera engabiada. Pronun-cia a crits versos solts, paraules inintelligi-b1es... Els veïns, assabentats del costum delpoeta, se n'han fet un espeotacle. L'hort deGregòria llinda amb el jardí de Darío. To-cant a aquest, s'alça el brancal d'una cis-terna. Les dones del barri van a -cercar-hiaigua a corrua feta, pretext per aplanar-sela cara entre els barrots de la reixa deljardí i contemplar, entre divertides i poru-gues, les evolucions del poeta en pijama.

També alguna vegada, mentre Gregòriatreballa a la cuina, ha sentit el seu darrerael respirar ronc de Darío. La dona s'hagirat sobresaltada, al temps just d'evitarque es posés damunt d'ella una mà tremo-losa d'embriac. Aquella mà finíssima, «demarquès» — com deia el poeta en altrestemps —, i que ara anava a la recerca deplers arran de fogons i aigüeres!

A primers de mes, entren diners a la ca-seta. Però s'evaporen ràpidament. S'escor-

ren, convertits en líquid, per la gargamellade Rubén Darío i dels seus visitants. Car lacasa del carrer de. Ticià és visitada per unasocietat estranya : elements diplomàtics,senyors de categoria, barrejats amb els tipusmés extraordinaris : poetes en descomposi-ció, perduts professionals, etc. I aquesta gentno solament hi fa beguda, sinó que bensovint també hi menja, amb la desesperacióde la Gregòria, que veu sobtadament ater-rats els seus pressupostos domèstics. Ales-

hores ja se sap : la dona avançarà dinersdel seu peculi particular, contra les pro-meses de reemborsament fetes pel secretari,promeses que no es compleixen. Un dia,Gregòria es formalitza : ella no avançaràni un cèntim més, i exigeix cobrar tot l'en-darrerit. Hi intervé el propietari de la tor-reta, i aconsegueix que siguin restituïdes ala Gregòria les cinc centes pessetes que sei devien. A la vegada dóna seguretats a lamasovera que d'ara endavant es portarà aterme una liquidació diària.

Es en aquests dies que Gregòria sent

anomenar per primera vegada «la señora».Quan ella es queixa d'alguna cosa, el secre-tari li promet que tot s'arranjarà amb l'ar-ribada de «la señora». Que no toqui res ;que no ordeni res ; que no prengui cap me-sura definitiva... Quan arribi «la señora»,ja s'entendrà amb ella. «La señora» decidiràde tot.

Finalment, un madi arriba «la señora».0, més ben dit, les senyores ; car són duesles arribades. I amb elles, un infant. Lesdues dames són germanes, i l'infant, fill dela més gran d'elles i del poeta. Els veïnsde Darío temen urna sorpresa considerable.S'havien fabricat una imatge de la senyorad'acord amb ed tarannà del poeta. Espera-ven veure arribar una gran dama, fanta-siosa i excèntrica, i ara es troben davantuna senzillíssima dona de poble, afable id'una modèstia total. Quan la dama haentrat a la caseta, una petita ullada ha estatsuficient per adonar-se de l'estat moral deDarío. 'Ampolles d€splaçades, queviuresabandonats, cendrers a dojo.. . Els trets delrostre de la dama s'han contret en una ex-pressió dolorosa, que tornarà sovint a feraparició.

Aquesta senyora és el darrer amor delpoeta. Rubén Darío, sensual exasperat,gustador die la diversitat femenina, dilatantd'enamoraments fantasiosos i absurds ; Ru-bén Darío, en el declinar de la seva vida,ha vingut a parar aquí : en Francisca Sán-chez, una minyona de servei que el poetaconegué a Madrid. Francisca sap les hores— els anys — amargs del poeta. Foren pera altres dones les jornades gloriosos, elshomenatges mundans i les delícies de lapoesia i l'amor, en maridatge perfecte. Fran-cisca és el testimoni adolorit de l'esfondra-ment moral i material de Darío. Quan enaquest matí ha entrat a 1a caseta de- Vall-carca i ha vist pintats a la cara de Daríoels senyals inequívocs d'una implacable des-trucció interior, producte de l'alcohol ; enaquest matí, per la imaginació de Franciscapotser hagin passat aquells versos :

Francisca, tú has venidoen la hora segura ;la mañana es obscuray está caliente el nido.

Versos que en altres dies valien ésser unarecepció cordial i humana ; avui agafen uncolorit sarcàstic... Tú has venido en la horasegura!

Però Francisca és massa simple per apensar en això. Ella no veu al seu davantsinó un pobre malalt, un subjeote emmetzi-nat, al qual cal endolcir la vida. I a aquestatasca es lliurarà. El poeta sabia el que es

feia quan va deposar als peus de Franciscatota una vida accidentada i pròdiga enamors. Pressentia els dies presents, i, pre-visor, escriví :

Francisca, sé suave,es tu dulce deber;sé para mí un aveque fuera una mujer.

Francisca Sánchez segueix fidelment la lí-nia que Darío li marcà en els rars momentsfeliços, llavors que els dos feren coneixença.Tota ella és tendresa i so}licitud. Té per alpoeta les atencions que es prodiguen a lescriaturas. Davant d'ella, la seva cara no tésinó una expressió joiosa i il•lumin.ada. Nointenta pas esmenar la vida de Darío. Essent insignificant per a variar en res elrègim all qual s'ha sotmès el poeta. La sevatasca pacient va encaminada només a estal-viar-n'hi les molèsties .

Francisca és l'admiració d'aquella bonaGregòria, que no comprèn de cap de lesmaneres tanta bondat despesa al servei d'unésser tan abjecte. Urna d'aquelles tardesescassíssimes, en les quals un cotxe ha vin-gut a cercar Darío, Gregòria ha sorprèsFrancisca plorant, silenciosament, recolzadaa la tanca del jardí: A ]'altra banda, la sevagermana jugava amb el nen. Gregòria s'haapropat a la senyora Quica, com els veïnsanomenen Francisca. La dona diu unes pa-raules de pietat, i involuntàriament, se n'hiescapen unes d'estranyesa i d'indignació.Ah ! ella fos al lloc de la senyora... Allàs'estaria, .aguantant les impertinències d'a-quell salvatge ! Francisca la fa callar. Vol-dria explicar a Gregòria l'excelsitud d'aquellhome ; voldria fer-li compendre els drets quetenia adquirits Darío per a fer-s'ho perdonartot ; voldria parlar-li del pler de sacrificar-seper un home auriolat ja per la immortalitat ;voldria fer-la participar d'aquelles gràciesque el poeta va senyalar en Francisca :

Saber amar. y sentiry admirar como rezar...Y la ciencia del viviry la virtud de esperar.

Però com es pot fer compendre tot això auna dona a la qual, una hora més tard, sedi lliura un farcell de roba, amb destí a lacaixa d'empenyos ! I això s'esdevé ben so-vint. Vestits, joies, llibres, són transfor-

mats en diner immediat per poder encendreels fogons i anar a plaça.

I l'infant? El fil] es passa el dia t-errejantpe] jardí. La mare i la tia tenen per ell totesles tendreses. Alguna vegada, en mig delsjocs, ha aparegut al llindar de la porta lacorpulent figura de Darío. El poeta crida elseu fill. Al menut di fa por aquell home,generalment mal carat ; no s'hi apropariasi no fos la mare que l'hi obliga. RubénDarío, en els instants de lucidesa, petonejai amoixa delicadament l'infant. Són aquestsmoments tan escassíssims els que humanit-zen una mica la figura del poeta als ullsdels veïns. Només aquest amor paternal lifa guanyar una punta de simpatia en dlbarri.

L'estada de Rubén Darío a la casa delcarrer de Ticià fou motivada pel desig quees guarís. Però han passat els mesos i elpoeta no fa progressos sinó en el camí del'empitjorament. Un dia, el veuen apropar-se a la carbonera i posar-se a menjar trossosde carbó vegetal. Un altre dia, trenca a bo-cins un canti, un d'aquells botijos aragone-sos, i tros ,a tros, se l'empassa tot. Gregòriafuig horroritzada. La dona ignora les facul-tats assimilatives de l'estómac del poeta.Fa uns mesos, en la seva estada a Mallorca,hom li amagà l'alcohol, i ell es begué doslitres de quina...

Aquesta és la vida de Rubé in Darío en laseva anyada barcelonina. Avui, com altresvegades, ha vingut un cotxe a la porta dela caseta del carrer de Ticià. Darío hi hapujat; però avui, a diferència de les altresvegades, no retornarà. Dies després les da-mes aixecaran la casa, 1 amb llàgrimes alsulls s'acomiadaran deis pocs veïns amb elsquals ham fet amistat.

Però el poeta ha marxat sense dir res.El cotxe descendeix cap al port de la ciutat,on un vaixell espera a Darío. El viatgerno té per a Vallcarca ni una darrera mi-rada ; ni tendresa ni recança. Parteix comd'habitud, absort i preocupat. Rubén Daríonomés atén als cants del món poètic inte-rior. No l'ha tocat la poesia senzilla d'aques-ta altra •primavera de Vallcarca : horts flo-rits, galeries assolellades, testos amb flors...

ANDREU A. ARTIS

LÄPE RITIYSobre les festes. — Com que jo llegeixo

els diaris tan poc com la meva manca decuriositat exigeix, i per altra banda acostumoa badar bastant davant dels fets polítics,no he sabut fins el moment de començar aescriure aquestes ratlles que la República esdedica a passar per la pedra les grans fes-tes tradicionals de Sant Josep i de SetmanaSanta. No és que la República privi totamena de funcions religioses, no és que dosi-fiqui els cops al pit ni •les grans moixigan-gues de mantellines, sermons carregats ambpólvora i marrameus d'orgue a tot buf ; laRepública només deixa de reconèixer oficial-ment aquestes festes.

Jo, francament, malgrat el meu laïcismei el meu republicanisme, estic passant undisgust de mort. Em fa l'efecte que aquestesmesures del govern tenen un aire de tris-tesa grotesca i de pendre's la vida amb un-posat de cucurulla intransigent. Creure queSant Josep i la festa d'aquest sant no re-presenta res més que urna explosió de cato-licisme i de virulencia reaccionària, és: beurea galet. Es clar que Sant Josep, canònica-ment parlant, és el patró de 1'Esgl esiacatòlica, però popularment parlant Sant Jo-sep és moltes altres coses que no tenen resa veure ni amb la metafísica ni amb l'horade la mort.

Sant Josep és un dia de l'any, és un diatot pintat de groc i violeta ; Sant Josep,entre les pluges i les boires, les esperancesi les angúnies, la viu-viu, la sorrud eria, lapoca i la franca barrila, representa un oasiestomacal i càndid guarnit de plates de cre-ma i motoras tremoladissos que vénen a és-ser una exposició visceral ensucrada i sensegens de malícia en el fons morat de les vio-letes i de les digestions hiperclorhídriques.Sant Josep és un bon negoci perles botiguesde pacotilla, pels estancs que venen en taldia el tabac més torrat, més deligües-cent imés desmoralitzador. Sant Josep vol dir totauna tarda de comèdia, en la qual els actorsdesdibuixen tots els accents patètics i elsconverteixen en una olla de cacauets, d'or-xates cançoneres, de llàgrimes espectrals irialles de castell de focs. Sant Josep vol dirmandra i bonhomia, llevar-se tard, sentiruna certa inclinació sentimental pels canarisde les gàbies, pels pobres dels carrers i lessolteres que tenen un cor buit de sang, peròple de crostes i de teranyines i de gossetssense pèl, sense raça, sense sexe i senseesperança. Tots els anys tenen un dia per lacorda més estovada de l'esperit, i aquest diano hi ha cap inconvenient que sigui el deSant Josep. El nostre Sant Josep dels cromosde quan érem criatures, disfressat de vell,coronat de roses, .amb una criatura a la màdreta i un lliri artificial a la mà esquerra.

Tothom té un Josep a la familia, i aixòés l'ocasió perquè els pares més agres iautoritaris contemplin el seu fill que es diuJosep amb una gota de mel penjada a lesdents, i en tal dia li facin el present d'unparell de pessetes i no li trenquin el sonamb aquella ferocitat que acostumen a gas-tar els pares de familia ortodoxos.

Sant Josep vol dir tot això, i moltes cosesmés encara ; no és un producte de la reac-ció ni una babarota inquisitorial, sinó queés un sofregit gustós, una mena de coixi-net de ploma de perdiu damunt del qualreposa el cap d'una tradició tendra, corn-prensiva i iintelligent.

Jo em dic Josep, i estic content de dir-meaquest nom i no el canviaria per cap, per-què és el nom més vulgar, més humil, mésdemòcrata i més insignificant de tots ; quanet sents cridar pel teu nom i quan et diuenJosep o Pepet, et fa l'efecte que amb unpolvoritzador deis més baratets t'arruixenl'ànima d'un aiguacuit autèntic, i aquestperfum agre i tronat de ]'aiguacuit serveixper abaixar-te els fusos, per donar-te unasensació de ramat i d'insignificància.

La compensació, però, que tenim els queens diem Josep, és veure honorat el dia delnostre patró d'aquesta manera sainetesca iinofensiva, que el dia que celebrem el nostresant sigui un dia alegre i ensucrat per tot-hom. Ara això sembla que oficialment ensés privat. Les oficines públiques rondinaranamb aquel! mal humor d'un rusc d'abellesque els callen foc a sota. Les màquines d'es-criure tindran un teolejar sec i mandrós deprotesta. Totes les cuines, però, es perfu-maran de vainilla i de canyella, les perolesd'aram faran bullir la crema de la tradició,i malgrat el gest implacable de les cuou-rulles burocràtiques, el dia de Sant Joseps'imposarà amb les primeres orenetes.

Si jo tingués alguna influència sobre lespersones que manen, els aconsellaria que detant en tant fessin els ulls grossos en lesqüestions que només superficialment sem-blen de principi. I sobretot els aconsellariaque quan es tracta de suprimir festes s'himiressin 'una mica ; més aviat fóra pru-dent crear-ne de noves i mantenir les vellesamb tot el prestigi, vinguin d'on vinguin.Com més festes millor, com més alegriamillor, com més pintoresc, més olla, méscolor, més deliris estomacals i més irncan-descències líriques, millor.

JOSEP MARIA DE SAGARRA

Rubén Darío, veí de Vallcarca

RAMBLA DEL CENTRE, 33 • PASSATGE DE BACARDI, 2

RECEPTOR

Radio CLIMOenxufable al corrent

sense antena

Preu: 400 pessetes

RAMON CLIMENTConsell de Cent, núm. 266

Telèfon 23058

LA VIDA I MORT D'UN FINANCIER

ONro p Kreu erDissabte al matí es suïcidà a París, enge-

gant-se un tret al cor, «el Rei dels llumins»,Ivor Kreuger, gros industrial suec i múlti-ple financier internacional.

Joguina ilustre de les, velleïtats de lafortuna, el que influïa en els destins delmón tractant els governs amb l'autoritat delsalvador de nàufrags, s'ha vist llançat a ladarrera especulació dels vençuts, encarre-gant a la Mort sinistra d'acarar-se amb elscreditors inexorables i decebuts.

No cal ara seguir pas a pas el desen-otllament de la vida i la multiplicació de

les empreses d'Ivor Kreuger. Les seccionstelegràfiques dels diaris han donat atenciópreferent al fet divers, banal en si però derelleu extraordinari per raó de la persona-litat morta i per raó de les conseqüèncieseconòmiques que repercutiran en tot el mónde les finances.

Però en la vida i la mort del «Rei deisllumins» hi ha circumstàncies especials queinviten a treure'n algunes consideracions.

Kreuger era nat el 2 de març de 1881a Colmar, petita vila del sud de Suècia, onel seu pare tenia dues fabriquetes de llu-mins. Cosa estranya en un home del Nord,era un cas de precocitat i d'intuïció, encaraque ben servit per urna cultura i una tècnicaben fonamentades.

Enginyer als 18 anys, se n'amà als EstatsUnits en 190o, i desembarcà a Nova Yorkamb xoc dòlars a la butxaca. Acceptà unempleu humil a una empresa de Chicago de-dicada a la compra i venda de terres i allíaprengué el mecanisme de l'especulació.

Passà a Mixie on construí un pont i tor-nà a Nava York on bastí un dels ras-cacels més notables d'aquell temps. Quans'havia guanyat bona fama de tècnic en lesconstruccions de cer i de ciment, s'entornàal seu país, i s'hi dedicà a empreses deconstrucció.

L'any 1911 formà la societat «Kreuger iToll», la qual transformà Estocolm, refor-mant els carrers antics i fent sortir barrisnous i edificis monumentals,

Durant la guerra s'aprofità de la posicióde Suecia, país neutre situat en lloc estra-tègic i esdevingué ric, però no amb .esclatque fes suposar l'abundor futura.

¡Construí a diverses parts del món, espe-cialment ferrocarrils als Estats Units,L'any 1917 es desféu la societalt, seguíToll dedicat a les construccions i Kreugersobtadament sentí afició a la indústria pa-terna.

Modernitzà i amplià les dues •fabriquesde llumins, formà un trust amb altres sis,gairebé totes de parents seus, i començà laguerra contra les altres. Al cap de poc, les40 fàbriques de llumins de Suècia iestavenfusionades en mans de Kreuger.

Llavors la seva fortuna era molt consi-derable i començà a intervenir empresesdistintes, com explotacions forestals i mi-neres, construcció dels telèfons Ericson, fà-briques de celulosa, etc. Durant els primersanys de la post-guerra s'adonà de dos fesque no tenen cap relació en si, i en aixòconsisteix l.a seva aplicació genial de la fi-nança.

El territori suec, despoblat i humit, éscobert de pinedes, òptima primera matèriade la fabricació de llumins i, per tant, paísideal per a produir en gran escala aquestarticle i exportar-lo als que el fabriquen amés preu.

Els pobles sortien de la guerra amb undesig intents de fruir de la vida, i amb uingest de rebeldia que desafiava tota autori-tat. Els governs afeblits es trobaven amb lanecessitat de diners per a tapar, si més no,la superfície de l'esvoranc obert .per la guer-ra i amb el perill de carregar d'impostos elspobles fadigats i refractaris a nous sacrifi-cis. Per a sortir del pas, recorrien al prés-tec encara que fos usurari, i a la inflació,

Per exportar els llumins i fer bons afers,dominant l'esperit proteccionista de la post-guerra, podia captar-se la voluntat dels go-verns prestant-los el diner que els perme-tés respirar i els estalviés d'augmentat'elsimpostos.

Kreuger es dirigia al govern apurat i lioferia els milions que necessitava, sensecarregar gaire el tant per cent, però exigiaa continuació que li fos concedit el mono-poli de la fabricació de llumins. Immedia-tament — de vegades simultàniament —llançava un emprèstit al mateix país, i comque tenia fama d'empresa poderosa, el co-bria a bastament. D'ordinari es trobavaamb un govern obligat i un monopoli pro-ductiu sense 'haver desemborsat res.

I la fortuna de Kreuger creixia, creixiade pressa...

Les seves societats funcionen així : A Es-

tocolm hi ha la central. En un edifici mo-dern construït en lloc tranquil i estratègic,s'allotgen les oficines generals de l'empre-sa, i les particulars dels afers que radi-quen a Suecia. Al pis de dalt en un am-bient senzill i silenciós — el silenci i lasenzillesa són les característiques de Kreu-ger — treballa incansablement el «Rei delsLlumiins». Només la secretària senyoretaKarina Bockmainin o el vice-president se-nyor Littorin o algun altre collaborador

eminent, podien torbar laquietud en qué Kreuger llen-.ça ordres telefòniques arreudel món.

La societat té tres seccions.Una de préstecs als governsseguits del monopoli de llu-mins. De l'any 1925 al 1931prestà 8.000 milions a llargtermini a 17 Estats. Entreaquests préstecs, hi ha els se-güents:

125 milions de dd'lars aAlemanya, 40 a Romania, 36a Hongria, 22 a Iugoeslàvia,10 a Turquia, 6 a Polónia i 6a Lituania.

Quan la crisi del franc fran-cès determinà la caigudad'Herriot i la formació delgabinet Poincaré, Kreuger espresentà al president i li oferí75milions de dòlars, la quan-titat més grossa prestada perun particular a un Estat. Noaconseguí el monopoli de llu-mins perquè s'hi oposà laCambra, però França li com-prà les primeres matèries pera la fabricació. A més, enagraiment d'aquests 75 mi-lions de dòlars que, per cert,j a són retornats, l'estalvifrancès afluí als emprèstitsKreuger i les seves .accionsde xoo corones sueques hanarribat a 9.000 fra:ncs.

El préstec a Alemanya foumolt més gros encara, per-qué alIs 125 milions esmentats

s'ha d'afegir la compra de 15 milions dedòlars d'obligacions del Pla Young, i lesofertes d'altres quantitats enormes.

L'altra branca és el préstec a societatsparticulars amb la conseqüència de l'ad-quisició del control. Per aquest fi va cons-tituir una holding o empresa controladora aHolanda, la qual intervenia bancs, telè-fons, mines, fabriques, boscos, etc.

A més, subsistia la primitiva Societatsueca dels llumins, que tenia fàbriques a 45països diversos d'Europa, Amèrica i Ex-trem Orient, muntades a imitació de les deSuècia.

El capital social que era de 113 milionsde dòlars en 5924, ascendeix a úoo en 1929,i la totalitat de la fortuna de Kreuger ésevaluada en 30.000 milions de francs.

Però vénen els temps nous. Els poblesno es resignen al dejuni i els governs nomenen el carro de l'Estat sinó a mitges.Vessa la superproducció, augmenta ]'aturi s'accentua la crisi. El dumping rus desta-rota els càlculs i la baixa de la lliura co-rara el desconcert.

Les columnes del temple de les financessón sacsejades per un Samsó innombrableque és tota la Humanitat i la crisi univer-sal del crèdit es transforma en Pencongi-ment del comerç més arriscat i en l'enfon-sament de la banca més científica.

Els Governs estableixen la moratòria iAlemanya, que deu a Kreuger 3,000 milionsde francs, es caracteritza pels seus crèditsglaçats.

Kreuger, que ha de pagar els rèdits delsseus administrats i saldar els crèdits a curttermini, comença a notar les dificultats queté un home sol per a lluitar contra un con-junt de fatalitats desfermades, pertot arreuon radiquen les seves múltiples empreses.Corre d'aquí cap allà refent-ne una, apun-talant-ne una altra... Almenys que les es-querdes no surtin a la façana i la gent nos'adoni de la feblesa de la colossal bastida.

Pere aviat és vençut. A l'octubre no pagadividends. Marxa a Amèrica, i a la nega-tiva de diners deis banquers de Wall Streets'ajunta la malaltia. Els metges li diuenque ha de reposar precisament quan neces-sita desplegar major activitat creadora.

Tornat a París, es dóna per vençut iconfia a un tret al cor la missió de tallar gelnus gordià que l'ofega.

En aquesta tragèdia apareix una iincòg-nita, una força imprecisa que té caire dellegenda, com en les tragèdies el buf de lafatalitat.

Segons explicava el setembre passat elMagyar Magazine, de Budapest, el químicvienès Frantz Ringer féu públic que haviadescobert un llumí de molta durada i pocadespesa, que alliberaria el públic del joudels llumins usuals. Això era la ruïna deKreuger, perquè tallava l'aigua de la vidaa l'arbre esponerós de la seva. fortuna.

Uns desconeguts es presentaren a l'in-ventor oferint finançar l'invent. En reali-tat, eren emissaris de Kreuger per .a fer-lofracassar. Comprovaren que l'invent no erauna fantasia, però Ringer es malfià i llurmissió esdevingué inútil. Canviada la tàc-tica, foren oferts 10 milions de dòlars perdestruir l'invent, però Ringer també refusà.Fou robat el laboratori, peró també inútil-ment. Ringer havia pres les mesures neces-sàries per a salvar la vida i la fórmula, iara espera poder començar aviat l'explota-ció del seu misteriós producte que ha derevolucionar tot un món dels afers...

Què hi ha de cert en tot això? El tempsho dirà, però Kreuger no ho veurà i ningúno sabrà la in fl uència que aquest invent, su-posat o veritable, pugui haver tingut en laresolució que l'ha llençat a l'Imperi del'ombra.

MIQUEL. CAPDEVILA

NOVETATSEN CAMISES

Jaume I, 11Telèf.11655

Paisatge industrial

Gran Metropolitano de Barcelona, 5. A.AVÍS

Es posa en coneixement dels senyors passatgers que, desaparegudes les circumstànciesque eventualment í con tra els seus desigs obligaren a aquesta Empresa a restringir el servei,des del dia de la data s'intensificarà aquest d'acord amb el menester del públic, i molt especial-ment entre les 7 i les 9 hores del matí, 13 a 16 de la tarda i 18 a 21 de la nit.

La primera sortida serà a les 6'30 del matí i la darrera a les 22 de la nit.

Barcelona, 11 de març de 1932 LA DIRECCIÓ

JO WR:113CJR 3

El control obrerLA REVOLUCIÓ MÉS GRAN (1)

II

Examinàrem en l'article anterior les con-seqüències que l'aplicació d'aquesta mesurade govern ha portat en aquells països que,com Alemanya, Austria i Txecoeslovàquia,el tenen establert de manera semblant comels socialistes diuen voler-lo implantar acasa nostra.

En altres països, on l'aplicació és volun-tària — fruit d'un pacte entre obrers i pa-trons —, els resultats nosón gaire més falaguers engels pocs casos en qué elcontrol s'ha portat a terme.

A França no existeixen{a excepció de les societatsque han establert els ano-monats «delegats miners»)institucions similars als Con-sells de fàbrica. Els " Comi-tès especials creats desprésde la guerra es limitaren aintervencions de caràcter so-cial i no de direcció d'em-presa .

El 28 de març de 193o foupresentada a la Cambra delsDiputats una proposició re-lativa al control, però ambextensió de les seves fun-cions únicament als contrac-tes de treball i a l'acomia-dament dels obrers.

Anglaterra, que ha createls Comitès Whitley i queha donat una gran interven-ció als obrers em les empre-ses de ferrocarrils, limitatota intromissió de control ala inspecció de les condi-cions de treball.

Bèlgica no ha anat mésenllà dels Comitès parita-ris.

Als (Estats Units, on elsConsells de fàbrica agafenunes proporcions parlamen-tàries (una Cambra ambiguals representants delsobrers i de la direcció de la fàbrica i unSenat amb els contramestres, tècnics ialtres membres de la direcció), el poder exe-cutiu resta exclusivament en mans del di-rector, que té el dret del veto. (Els Con-sells tenen, de fet, 'una funció puramentconsultiva.

* * *

Al costat del fracàs de la legislació es-trangera i de l'experiència del que són elsConsells d'empresa en els països on les se-ves facultats han estat fixades voluntària-ment per patrons i obrers, és imposant veureles proporcions que pren el control en elprojecte de llei espanyol.

A part de la missió social que tenen assig-

nada, com hem vist, aquests ,Consells arreudel món i que, per altra banda, és l'únicaspecte que els interessa, la nova llei esta-bleix l'examen dels •balanços i illibres decomptabilitat, d'assistència als cousells d'ad-ministració i a les juntes generals d'accio-nistes, l'establiment de les relacions entrela producció i els jornals, la intervenció enla compra i fixació del cost de les primeresmatèries, del cost de la producció i delsmètodes d'aquesta.

Tan lluny de la veritat estan aquells quecreuen que el treballador ha d'ésser l'ene-mic natural del patró, com els que volenfer veure que ignoren que el marxisme ésl'enemic d'un règim burgès. Aquesta dar-rera afirmació — d'una evidència axiomà-tica — fa que els patrons hagin de veure elcontrol obrer com un enemic que se'ls ficadins de casa i al qual, en lloc de vigilar,han d'amanyagar i donar facilitats perquè(seguint una imatge cara al senyor LargoCaballero), una vegada ben penetrats de lesfuncions directives, puguin devorar el patróamb les dents que el control obliga que elmateix patró les esmoli, «El control es elprimer paso para hacer desaparecer el pa-trono.» Això no ho diu el projecte de llei,però és un poema firmat pel mateix autor.

* * *

Es ara un moment oportú per encaminarles masses obreres a la substitució dels pa-trons? Aquesta tendència portà el feixismea Itàlia. I ni el feixisme ni el comunismesón posicions liberals.

La indústria espanyola aguanta — d'unsanys ençà —de quatre a cinc centes vaguesainuais. Un percentatge considerable d'aques-tes vagues no té per causa una reivindica-ció de jornal ni d'hores de treball, sinó unmotiu polític de protesta contra determina-des mesures de govern. L'obrerisme — ma-jorment a Catalunya — teóricament apolític,no limita la seva actuació a les raonablesreivindicacions sindicals, sinó que vol, defet, encarrilar la política del país pelsranys de la revolta.

Es aquest un bon estat d'esperit per con-ferir als obrers una funció directiva en lesempreses?

Lògicament l'obrer espanyol — mancat enabsolut d'escoles professionals pel seu apre-nentatge — s'haurà de trabar que no sap resde res del mecanisme d'una fàbrica quanl'apartin del seu teler o de la seva màquina.Les xifres, les estadístiques, que haurà d'es-coltar en els consells d'administració, hau-ran de produir-li una sensació d'angúnia,un mareig semblant al que sentim vora del'abís quan — pels mots sobreentesos delstècnics — hagi de treure el cap a les incom-mensurables profunditats de la seva igno-rància,

* * *

Aleshores, qué podrà succeir? La reacciónatural de l'home que té una arma als ditsés la de llençar-la en els moments de paui de fer-ne un ús inadequat en les horesfolles de l'apassionament.

Seria infantil creure que aquesta és unahora serena pel proletariat espanyol. Què seli ha ensenyat del vast panorama oe ]'eco-nomia universal? Quina comprensió pot te-nir de la complexitat dels problemes de laproducció i de la crisi?

A aquest camp immens, els periòdicsanarquitzants i els fullets demagògics, hihan plantat les bledes que el limiten i eldeixen resclosit de manera que no es vegialtra cosa que l'explotació del treball pellcapital. Limitat d'aquesta manera el pro-blema, amputats els altres membres del coseconòmic, el control, en mains dels nostrestreballadors, no podrà ésser — i no certa-ment per culpa d'ells — una arma de com-bat que conquisti naves possibilitats a l'eco-nomia, sinó un coltell suïcida.

J. F. VIDAL JOVE

(r) Vegi's MIRADOR, n.° 160.

Miran*a F o re

Arísfide Briand

Parlant de la mort amb alguns íntims,Briand havia dit un dia :

—Voldria anar-me'n, quan em toqui l'ho-ra, sense fer soroll, de puntetes...

A quest desig haurà estat realitzat.

* * *

Ouan seguia l'ensenyament secundari, unprofessor seu havia anotat : «Gran intel-ligència, però també gran peresa.»

Més tard, l'home d'Estat afegia, citantaquest judici

—Si aquell bon home hagués viscut, quèhauria dit veient-me dues vegades ministredel Treball?

* * *

—Místic, jo? — deia als escèptics sobre laviabilitat de les seves idees pacifistes —. Esque vaig obrar com un místic, en 1893,quan preparava el projecte de retorn alservei de tres anys? O quan vaig enviarDelcassé d'ambaixador a Sant Petersburg?

I apellava al testimoni de Maginot. S'ha-via oposat mai a cap projecte d'aquest?

Briand, que no escrivia mai, un dia vafer aquest esquema de discurs:

«Vaga general de ferrocarrils ; mobilitza-ció de ferroviaris. — Llei de tres anys.Delcassé a Rússia. — Defensa de París.Expedició a Salònica, amb l'oposició deDelcassé a la Cambra i de Clemenceau alSenat. Verdun salvat. Noyon evacuat.l?uhr, Duisburg i Düsseldorf ocupats.I sóc un místic de la pau!»

Però no se'n va servir. Es inútil lluitarcontra un clixé tan arrelat en l'esperit detothom.

* * *

Molt de, temps havia cregut en la sevasort. Amenaçat, durant una de les sevespresidències del Consell, d'un incident quehauria provocat la seva caiguda, l'incidentno es produí.

—No hauria tingut la meva sort ! — deia.Però aquests darrers anys, davant els

obstacles que trobava, ja no hi creia tant.—No he tingut mati una sort completa.

Sempre m'ha passat com amb el propietaride La Lanterne, quan jo n'era redactoren cap. Se m'havia endut a fer una ex-cursió de propaganda electoral, dient-me«Ja veureu com no perdreu el temps. Que-dareu content de mi.» Acabat el viatge, emva dar un plec. A dintre hi havia un xecd'un milió. Si haguessin estat deu milfrancs, me'ls hauria quedat. Però un mi-lió!... Era una exageració inquietant, i noem va quedar altre remei que avisar lafamília,

* **

Fou un gran fumador.—El meu cigarret és el meu aliment pre-

ferit — deia sense somriure.D'uns quants anys ençà, però, ja només

fumava cigarrets desnicotinitzats.—Són molt dolents — explicava —, però

almenys els meus amics en fumen de .deba,i respiro el fum que fan...

* * *

Diversos regidors han demanat a l'Ajun-tament de París que el nom de Brianddesigni un carrer de la ciutat.

S'ha proposat i tot de rebatejar el bu-levard de Clichy o l'avinguda Friedland.

Un ex-alcalde de París ha dit :—Briand... però si ja el té el seu carrer:

la rue de la Paix.* * *

Briand havia estat cridat sovint en cir-cumstàncies difícils.

—Sóc — confessava — un adobador deplats trencats.

Però un cop va refusar:—Aquesta vegada sí que no. Els trossos

són massa petits!* * *

No fa gaire, expressava a un amic elgreu que li sabia de no poder anar al teatrea veure l'obra de Sacha Guitry, en la qualaquest l'encarnava tan bé.

—Ja no puc anar al teatre. Sembla queGuitry m'hi representa d'una manera moltdistreta. M'hauria agradat de veure-ho.Tindré molt de gust que vulgui dinaramb mi.

L'amic comunicà aquesta invitació a l'au-tor-actor. Quedà convingut que, sense avi-sar l'ex-ministre, Sacha Guitry hauria ar-ribat al menjador caracteritzat de Briand.

Aquest dinar s'havia de celebrar dintrepocs dies.

* * *

El retrat literari que més s'estimava, eraunes frases escrites per Colette, encarre-gada, quan les escriví, de fer un reportatgesobre «el bell físic» dels polítics francesos:

«M. Briand — deia la gran escriptora —té aquell atzur de la pupilla ampla, unblau extensible que de vegades sembla ves-sar i colorir la parpella. Un blau que no-més he vist en Yvonne de Bray i en Briand.Un blau obsessionant, que imposa i pro-paga el seu color entorn d'ell i gairebé emfa escriure : M. Briand té els cabells gri-sos, la mà blanca i la cara. blava.»

—Quin pintor gosaria fer-me així? —afegia l'interessat, amb humor.

* * *

Les seves mans eren, efectivament, blan-ques. Ell n'estava content i li agradava decitar aquesta frase de Wells :

«L'home d'Estat del món nou tindràmans, en lloc d'urpes i de queixals.»

* * *

Bon bretó, Briand era amic del mar i liagradava de passejar per les platges soli-tàries,

—La meva solitud — havia dit alguna ve-gada —, vetaquí el secret de la meva filo-sofia.

BIBLIOGRAFIA DEL CINEMA

Uh I

la pregunta és inquietant

La resposta és una comedia

"Paramounl" per

Imperio Argentinaque fieu fofes les penes i

que Triomfa díàríamenf al

Colíseum

KURSAALAVUI

ELISSA LANDIen

Siempre AdiósLEWIS

emb STONE

La Arañaper

EDMUND LOWE

LOIS MORANSÓN DUES PRODUCCIONS "FOX"

Del filar «Octubre», d'Eisenstein

Sylvia Sidney, protagonista anti-altmánica

CAPIT O LAVUI I TOTS ELS DIES

El DoctorFrankenstein

CREADOR DEL R[ONSTRE

L'horripilant fi lm queningú no deixarà de veure

2: SETMANA

Avui AL FANTASIOEL

QUIEN DIJO MIEDODivertida paròdia dels filma de gangsters per l'as deis cómics

EL BRENDEL I FIFI D'ORSAY

Saló CatalunyaAVUI

un DOBLE programauniversal

SOBORNOper Sue Carol i Dorothy Revier

EL TENORIODEL HAREM

parlada en castellàper Lupifa Tovar, Manuel Arbó,

Slim Summerville

MIRADDR

EL CINEMA4

Als cinc anys de regim boixevista, el go-vern encarregà a Eisenstein la confecció d'unfilm que evoqués i perpetués la gesta revo-lucionària que el portà al poder.

Aquest film és Octubre. En aquest filmveiem les primeres jornades sagnants queobligaren el tsar a abdicar, la formació delgovern Kerenski, la lluita parlamentària en-tre menxevistes i bolxevistes i per fi l'alça-

ment en massa del poble, enrolat en el partitroig dels bolxevistes, l'assalt al Palau d'Hi-vern, la destitució de Kerenski i la formaciódel primer govern revolucionari sota la pre-sidància de Lenin.

Són moltes coses per poder-les consignaren un sol film. Eisenstein ha procedit doncs,en compondre les seves escenes, etapes me-morables de la revolució, a una notació rà-pida i molt sumària. Hi ha una dispersióque perjudica la cohesió global de l'obra. Elsepisodis es succeeixen sense cohesió dramà-tica, connectats els uns als altres sota unacronologia, 1 res més.

Fetes aquestes reserves, podem sense es-crúpols abandonar-<nos a l'emoció d'aquestaobra d'Eisenstein. El talent del gran directors'hi manifesta en les seves característiques

fonamentals. Tota la cinta és com un critestrident i tota ella sembla agitada per unatrepidació intermitent, on la violencia i elmoviment més esbojarrat campen a dojo.Ràpida com dèiem, aquesta manera de pro-cedir per notacions breus realça la inten-sitat d'una emoció que vol imposar-se pertots els mitjans a l'abast del cinema.

En començar, ja veiem una gernació im-

mensa dispersada pel foc de les metralla -.dores lleials. El moviment popular tanma-teix té massa vol um perquè aquelles pugna'detenir-lo. El vell regim s'enderroca, cosaque IEisenstein fa palpable per mitjà d'a-quella imatgeria simbò lica, cara a la cine-matografia russa. Després Kerenski tractade restablir l'antic estat de coses. Veiem eldictador com puja les escales del tron alPalau d'Hivern, imatge figurada de la sevaascensió al poder. Hi puja escortat per dosoficials, en mig de la més completa solitud,manera gràfica de significar la poca popula-ritat de la seva temptativa.

El millor del film es troba sens dubte enles escenes que precedeixen a la revolta de-cisiva. Petrograd ple de cadàvers. Emocio-nant quan s'alcen els ponts damunt delNeva, a fi d'isolar els medis obrers del cen-tre de la capital. I pertot arreu cadàvers iuna agitació incessant que ens fa sensible lacommoció formidable que durant aquellsdeu dies històrics commogué tot un pobledisposat a jugar-se el tot pel tot.

El film ha estat rodat en els mateixos in-drets que foren els escenaris d'aquelles aven-tures. Es innegable que aquesta circumstàn-cia afegeix valor al film.

Eisenstein ha fet amb Octubre no pas unfilm perfecte, però sí un film d'un granvalor històric i un film on les característi-ques de la nova escola russa apunten ja laseva direcció definitiva.

L'exhibició pública d'Octubre per ara sem-bla difícil. Esperem de tetes maneres queles dlficultats que s'hi oposen seran ven-çudes i que aviat el film podrà ésser admiratper tothom. Mentrestant i a manera de con-sol pels lectors, podem anunciar que semblaimminent la presentació a Barcelona d'unaltre film del mateix autor : La línia ge-neral.

J. PALAU

ja ko,aI*u...—que Alemanya segueix produint films de

propaganda nacionalista? Després d'Elisabetd'Austria i La reina Lluïsa, s'anuncienYorck i Tannenberg.

—que Ludwig Berger ha tornat de Holly-wood a Berlín per a la presa de vistes d'unpròxim film d'Erich Pommer?

—que els anglesos creuen que Greta Garbotriomfa per la seva personalitat i no pas perla seva habilitat escénica? Per acabar -ho dedemostrar, citen Susan Lenox.

—que a Portugal també es parla de pro-duir films sonors portuguesos?

1 IIIIII111IIIl111111IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIr°

I FÈMINA_I EL DANUBIO-AZUL-Un film musical amb una partitura

bellíssima, per E

=BRIGITTE H ELM== i == JOSEPH SCHILDKRAUT :, il I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I hl

Curs de cinemaa la Uníversífat

Dissabte, dia 12, ocupà la càtedra uni-versitària dels curs de conferencies sobrecinema, que amb tant d'èxit ha organitzatGuillem Díaz Plaja, el nostre collaboradorLluís Montanyà. El prestigi que, com a crí-tic, gaudeix Lluís Montanyà, feia més es-perada la conferencia, que .a més a mésconstituïa una rentrée en el nostre camp li-terari després d'un silenci de molts mesas.

Lluís Montanyà parlé de «Literatura i ci-nema». Dominador del tema, àgil de frase,profund de concepte, Lluís Montanyà féuun estudi detallat de les relacions i influen-cies mútues que hi ha entre el cinema i laliteratura. Primer, la influencia d'aquestasobre el fet cinematogràfic. Després la in-fluencia del cinema sobre la literatura. LluísMontanyà presentà — llegí — exemplesmolt curiosos extrets de Proust, Latreau-mont, Cendrars, Azorín, Zweig, etc. Laconferència fou un èxit franc, i Lluís Mon-tanyà fou saludat, en acabar, per una in-sistent ovació.

Ahir dimecres fou un altre amic de MIRA-DOR qui ocupà la càtedra de la Facultat deFilosofia i Lletres. Fou Rossend Llates, undels esperits més fins i més profunds delnostre món literari. Rossend Llates parlà'de «Pintura i cinema».

Parlar de les dots de Rossend Llates coma conferenciant és gairebé temptar el tòpic.Rossend Llates comunicà ràpidament alsseus oients la suggestió del tema, i remarcàles interferències que la pintura tenia ambla fotografia i sobretot amb el cinema. Foutambé molt aplaudit.

Com a les altres sessions, foren projec-tats films, per via d'exemple. Entre altres,un film literari de la casa Huguet, Halle-laja, de King Vidor, de Metro Goldwyn Ma-yer, i films d'avantguarda facilitats per Ci-naes. L'aparell projector, que ha donat unresultat magnífic, és degut a la gentilesade la «Cinematográfica Astrea», propietàriade la marca «Orpheo-Sincronic».

Un llibre pròxim de J. PalauJosep Palau, el nostre prestigiós crític,

publicarà pròximament un llibre sobre ci-nema, que és molt esperat.

El tema és d'un interés extraordinari : estracta d'un assaig crítie a redós del cinemasoviètic, assaig que no cal dir que per anosaltres supera tot allò que en forma méso menys periodística se'ns havia servit so-bre aquest tema.

El llibre compendrà, ultra una visió deconjunt del cinema soviètic, l'anàlisi d'unesquantes cintes característiques, seleccionadesentre les millors produccions exhibides aBarcelona. Aquestes produccions hi són con-siderades ensems des d'un punt de vistade crítica de cinema i des del punt de vistade la cultura en general. El llibre portaràun pròleg de Just Cabot.

Dilluns, Josep Palau donà al públic deCatalunia un primer tast del seu llibre, quefou molt ben acollit pel públic que emple-nava la sala de conferencies, augmentantaixí l'expectació per conéixer l'obra com-pleta, que ve a prestigiar la bibliografiacinematogràfica a Catalunya.

Les normes de la temporadaSembla que els principails tallers de Cali-

fòrnia s'han posat d'acord sobre les normesprincipals que regiran les produccions quetenen projectades.

Aquestes normes es poden resumir en trespreceptes :

I. Evitar els scenarios complicats, en elsquals la intriga s'acompanya d'escrúpols in-tel.lectuals, de debats inferiors. Al mateixtemps, menys diàlegs massa brillants.

2. Recórrer, cada vegada més, a scena-rios escrits expressament per a la pantalla ;menys adaptacions de novelles o d'obres tea-trals, tret dels casos d'èxit segur. A aquestfi, hom ja ha reunit a Hollywood els equipsnecessaris d'escriptors encarregats de rea-litzar els arguments apropiats a tal o talaltra estrella.

3. Reunir en un mateix film unes quan-tes estrelles célebres. Ha estat constatat so-vint que el públic es mobilitza més per veuretal artista, que no pas seduït pel tema o peltítol. Les vegades que s'ha aplicat aquestacoblament, ha resultat eficaç per sacsejarn'apatia del públic.

No som pas massa optimistes quan en-capçalem un llibre sobre cinema. La biblio-grafia comença a ésser copiosa ; es publi-quen sovint obres sota .títols llampants. Alscatàlegs de llibres la secció «cinema» aug-menta cada dia. Però per cada llibre carre-gat de concepte, profund i ple de sentit,quaranta de literatura anecdótica.

Per això subratllem avui l'aparició d'unllibre sobre cinema.

Un llibre dur, violent, contra la maneracinematogràfica d'avui és aquest llibre deGeorges Altman que porta un títol sarcàs-tic : Ça, c'est du cinema !, aparegut a lesedicions Les revues (París, 1931).

De fet, ens insteressen llibres com aquest,perquè van més enllà del comentari mar-ginal o del pur bizantinisme estètic. Amb toti salvant que aquestaactitud és obra d'unaposició política d'extremista, Georges Alt-man, collaborador de Monde, ens haviade donar una estampa parcial del món delcinema.

I bé. D'on arrenca aquesta parcialitat?Per a Georges Altman el cinema en el mo-ment actual és — eliminant, naturalment,el cinema soviètic — un instrument mons-truós de la burgesia. El cinema seria, se-gons Altman, un nou opi per al poble, queelements conservadors emmotllen a les se-ves conveniències. D'una banda, establintuna rigorosa censura que impedeixi la pro-jecció no solament d'aquelles coses refusa-bles en l'ordre sexual, sinó de totes aque-lles visions massa colpidores de l'espectaclede la desigualtat social humana. D'altrabanda, i aquesta és una de les obsessions deGeorges Altman, presentant en l'espectaclecinematogràfiib solament els aspectes agra-

dables de la vida ; accions que resolen sem-pre amb tota felicitat ; optimisme sistemàtic que dóna la victòria als bons, i una at-mosfera de benestança física i material es-tereotipada.

Això dóna, seguim interpretant la idea deG. Altman, a les classes humils la possibi-litat de veure la vida quotidiana dels homesque viuen per sobre d'ells. Les intrigues iels amors de l'enginyer i del propietari. I.

fins i tot, les tragèdies llurs.La vida dels poderosos és,també, violenta i accidenta-da. Aprenem aquesta primeralliçó del cinema burgès : «Espot viure feliçment en lamiseria». De seguida, Alt-man ressegueix un film qual-sevol, per a extreure'n con-seqüències molt semblants.Un home de poble, enamo-rat, es posa un smoking ;resta ridícul. Conseqüència :«La distinció no és una cosafàcil. Hi ha castes i classesque la posseeixen en néixer.Un home pobre és ridículquan vol vestir-se bé i men-jar bé». G. Altman continuablasmant tot aquest estatd'esperit que, en últim ter-me, s'embadaleix darrera lesnicieses de Chevalier o enles animalades de LaurelHardy. Una altra cosa queblasma l'autor del llibre quecomentem és l'epíleg agra-.dable, dl final feliç dels films.més estimats pel públic decinema. El bes o la cançó,veritables signes d'immorali-tat.

Les actualitats són també-objecte de la diatriba d'Alt-man. Les actualitats conver-tides en espectacle monòtonde discursos oficials i carre-res d'esquí, oblidant tants

d'espectacles inedits i frapants. Els filmsde guerra són violentament atacats. Hi ha,encara, massa glorificacions de l'heroi, mas-sa exaltació nacionalista.

I sobretot, l'oblit del poble. En tots elsfilms de moda, en totes les operetes d'èxit,ducs i princesetes, i canelobres, i perruques,i sedes. I el poble?, pregunta Altman. Res-posta : -

«!El poble? Obres les portes ; porta lesmaletes ; diu : la senyora està servida ; diugràcies quan li donen propina ; fa de multi-tud i crida en els noticiaris Vive la France !»

Voleu un quadro típic del film cent percent públic, segons Altman? Heus ací laseva composició :

to % natura, paisatges de targeta postal.Io % revòlvers i policies.to % persecucions i cotxes de luxe.zo % balls, dancings, banquets aristocrà-

tics, musiahalls.zo % interiors de famílies morals i sen-

timentals ; avi, àvia, etc.3o % petons, cames de giris, canapés,

sex-appeal, amor.Violentíssim, dur, a estones certer, a es-

tones evidentment parcial, aquest llibre deG. Altman no pot pas passar desapercebut.

G. P.

CINEMA SOVIETIC

"Octubre", d'Eisenstein

Preu el dolorde ronyons

perquedissolt

rácid úric

Custodia Romero davant la tomba del torero Montes

1 AVUI, DIJOUS, ESTRENA AL

TIVOLIBEAU IDEAL

continuació titànica de

BEAU GESTE

L'epopela tràgica de la Legió

francesa en les inhospitalàries

planures africanes

1

DISTRIBUCIÓ CINAES

Els Lew Leslie's Black Birds arribant a Europa a bord del «France»

EL TEATRENotes sobre la dansa El jazz té la pell dura

Bé poden esclatar d'orgull els homes degovern de França a la conquesta del món.Heus ací l'Atlas Colonial Francès editat perL'Illustration. Milers i milers de .noms por-ten clavada damunt del mapa la banderatricolor. Passem, cinematogràficament, vi-sions de palmeres i polls de bronze. Lalluita de la raqueta contra la guitarra — di-ria Xenius — s'ha resolt a favor de la ra-queta i la colonització ha carregat de sala-

kofs les perspectives ultramarines. Perfec-tament. Heus ací l'Imperi. Com Roma, comEspanya, com Alemanya. Hi ha ordres do-nades en francs a un Ministeri de Parísque són oïdes per homes de les cinc partsdel món.

EL RISC DE LA CONQUISTA. — Per-fectament. Pera jo m'imagino, ara, el som-riure de S. A. el príncep d'Etiòpia, la riallamofeta de l'argenter japonés, la ironia delnegre campió de boxa. Perquè el risc de laconquista és precisament aquest : el d'esde-venir insòlitament conquistat. Així la colo-nització francesa provoca un criollisme, sino pas ètnic, almenys espiritual. Formesde criollisme són, en últim terme, totes lesassimilacions de l'art negre (primitivisme),de la música negra (jazz) i de les dansesaborígens. El món, després de la guerra,tingué amb l'empelt de les coses salvatgesuna miraculosa força de renovació ; de re-torn a la infància que era com una seduc-ció vivíssima, com un estimulant enèrgic,a l'hora de la màxima depressió. Europapagarà molt car aquest pacte fet en un mo-ment en què totes les coses semblaven per-dudes . Ara l'esprit europeu ens apareix cadadia més ofegat per orientalismes tèrbols,primitivismes innocus i simplismes exces-sius. Per aixa aquest somriure del negrei del japonès, en posar-se en contacte ambla vida europea.

I en tot això, cap sorpresa. La històriaés ben antiga. Allò que hi ha de més espi-ritual en el país conquistat esdevé subjuga-dor per a l'invasor. Roma davant de Grè-cia, Espanya davant d'Itàlia, són exemplessuficients. Aquest Imperi Francès que tétantes oriflames glorioses està corcat perl'esperit colonial que arriba al cor de laMetròpolis. Com a la Roma militar arriba-ven les maneres perfectes i els drings ex-quisits dels homes de Grècia ; com a 11Es-panya eixuta arribaven les polideses delscortesans florentins. Amb la diferència quesi el corc de Roma es deia, per exemple,Teòcrit, i el corc d'Espanya, per ventura,Sannazzaro, el de la França d'avui no témés remei que dir-se Josefina Baker.

QCIESTIO DE RITME. — El colonialis-me ha tingut, en efecte, la seva més agudapresencia en la renovació de la dansa . Aixòha provocat una veritable revolució i haplantejat una pila de problemes d'ordre es-tètic universal. D'una banda contrapasa elprimitivisme frenètic, que fa de la dansauna simple grafia muscular, al ritme pled'antigor i de nostàlgia de la civilització.En últim tenme, 'l'aferrissada lluita mantin-guda en tots els cabarets d'Europa entre e:tango i el chàrlestan té aquest sentit pro-fund i transcendentalfssim.

Recordo haver vist bailar una vegada,juntes en un mateix programa, la ballarinaespanyola Custodia Romero, anomenada laVenus de bronze, i la dansarina interna-cional Josefina Baker, anomenada la Venusde banús. Molt brunes ambdues, finamentesveltes, una profunda diferència les sepa-rava . El ritme. L'ancianitat del ritme. 1E1ritme de les danses de Custodia Romeroés un ritme ritual i antic, complicat i so-

lemne ; expressiu de cent emocions succes-sives. Turmentat, morbós, solemne, difí-cil, transcendent. En comptes del ritme deJosefina, esbojarrat, superficial, sorollós, pa-lesador d'una simple alegria fisiològica. Jo-sefina és el Primitivismo ; Custodia, la Ci-vilització. La Civilització posa ara de modael Primitivisme. No hi tenim res a dir. Enúltim Serme, cal confessar que per a ladansa —1 per a tota la resta — la con-quista de la Civilització equival a la con-quista de la tristesa.

QC'ESTIO DE RAÇA. —En aquestes llui-tes hi ha també, amb una clara evidència,una qüestió de raça. La lluita chàrlestan-tango és sempre una lluita de saxons con-tra llatins. Aquest és un tema assetjat peltòpic, i bé serà que jo cedeixi la paraula.El que la pren és un nordamericà, Johndos Passos, que ha escrit un llibre delicióssobre l'esperit espanyol Heus ací unes pa-raules encertadíssimes posades en llavis d'uncarretes- andalús

---Ca. En América no se hase na má quetrabahá y de'cansá pa podé trabahá otra vé.No es vida pa un hombre. Ayo la gente nose divierte. Me lo dijo un marinero de Má-laga que pesca esponjas. Y él lo sabía. Noes plata lo que el pueblo necesita, sino vinoy pan... y vida. Ayl no hasen na má que tra-bahá y de'cansá pa podé trabahá otra vé.

Profunda filosofia del carreter andalús!No solament de pa viu l'home. No, d'ar-gent. Sinó de pa i de vi... i de vida. I VIDA.Hi ha quelcom que no és ni treballar nidescansar. Viure.

El ritme de les danses de Custodia Ro-mero és un ritme d'èxtasi vital. De vidai de somni. L'arítmia de Josefina Baker ésmecànica. D'esforç muscular. De feina.Trabahá y de'cansá pa podé trabahá otravé ! com deia aquell carreter andalús deJohn dos Passos.

INTUICIO, INSTINT.—Aquesta és unahora d "intranscendència—o de transcendèn-cia profunda —, on opera per damunt detot la força de l'instint. Sense arravata-ments i sense profunditats. Arran de terra.Sense enfonsar-se en els abismes de la pas-sió, com la Custodia ; sense voler conver-tir-se en ocell, com Nijinski. Ni esvair-seni volar. Simplement, tenir un ritme.

La gran tragèdia de la dansa s'anomenala llei de gravetat. Es aquesta implacableatracció de la terra que talla i condemnael vol. I no s'hi val a mantenir-se sobreuna cama, com la Custodia, o, com la Pav-lova, sobre les puntes dels peus. Es mésc&mode, i fins i tot fa más gràcia, fer elque fa Josefina. Burlar-se de la llei de gra-vetat seient a terra.

GUILLEM DIAZ P'LAJA

Als catalans els agrada

de ðebò el teatre català?

Una revista parisenca; Correspondance,ha obert una enquesta sobre el següent te-ma : El francès ha tingut mai una aficióprofunda pel teatre? No canee les respostesque ha inspirat la pregunta, ni em proposodilucidar el contingut efectiu i l'oportunitatde la qüestió. Els francesos, únics interes-sats en el cas, evacuaran la consulta en elsentit que els suggerirà el punt de vistapersonal. A mi el que m'ha impressionatés la pregunta en si, i no m'he pogut estarde traslladar-la al nostre medi, al teatrecatalà.

Així, doncs, estrafent la qüestió, diremAls catalans els ha agradat mai ben dedebò el teatre català? No em proposo ini-ciar una exploració, encara que em semblaque no seria extemporània i crec que ensdonaria un seguit de respostes cantradictòt-ries i curioses. Per la meva banda, en posar-me mentalment la pregunta, un impuls irre-flexiu m'ha obligat a formular una réplicanegativa. No ; els catalans no hem tingutveritable afició al teatre català, m'he dit ;de seguida, peró, un munit de fets inoblida-bles, un seguit d'evocacions impressionantsm'han vingut a la memaria amb una actitudde protesta tan vehement que he restat con-fós, perplex davant la contundència de lameva resposta.

Immediatament se m'han aparegut unsnoms gloriosos, les resplendors d'uns entu-siasmes i una quantitat d'esforços i d'illu-sions consumits en benefici d'una institucióque innegablement ha contribuït a revifar elcomplex de la nostra significació collectiva.Simultàniament, però, han vingut a enfos-quir aquest olimp resplendent, nuvoladesd'indiferència que es renoven amb una cons-tància esfereïdora ; m'ha assaltat la imatged'un teatre que neix endarrerit i no troba elritme de l'actualitat universal, d'un teatreque en tots els seus moments ha estat pri-mari i que el públic que li havia de donarcalor i treure'l dels seus llims perennes,sembla que per un conveni tàcit a través deles generacions s'hagi confabulat a una insu-ficièincia espiritual i artística en desacordamb tots els altres teatres del món.

Aleshores, la perplexitat s'ha anat con-vertint en seguretat, i la meva negativa es-pontània ha pres la consistència d'una con-vicció. Aquesta convicció, però, em crea unaltre problema, em posa un interrogant in-defugible. Fa prop de setanta anys que elteatre català va pendre tota la plasticitatnecessària per a individualitzar-se entre lesaltres literatures dramàtiques,; la seva per-manencia, ufanosa o precària, no s'ha inter-romput mai ; sota la seva égida han estatconquistades popularitats sorolloses i indis-cutibles, i tot això són fets que ni la críticamés severa ni l'examen més esquerp podrandestruir mai. Si tot això és cert i evident,amb una evidència que es toca amb la mà,per què el nostre teatre ha patit i pateixencara d'una limitació substantiva i formalque el tonen sempre a les portes de la mort?

Jo no trobo capaltra resposta satisfactò-rica a aquest enigma sinó sostenir que elscatalans han amat profundament el seu tea-tre, pera no s'han sabut desvesar de pen-dre-se'l com un teatre d'aficionats. El catalàha estat un aficionat entusiasta del teatred'aficionats en català.

Seria un error i una injustícia atribuir aaquestes paraules una intenció despectiva perla nostra ilnstitucie. N'he tocat massa deprop les vicissituds perquè em pugui perme-tre cap actitud cínica o injuriosa per a ningúdels que, com a professionals, com a lite-rats o com a organitzadors, hi han deixat elsuc de la seva ànima i la flor de les sevesenergies. En formular la meva réplica sócrespectuós amb els altres i amb mi mateix,peró no puc trobar cap satisfacció a enga-nyar-me. Jo crec que aquesta és la deses-perada realitat del nostre teatre : entre totsno hem sabut o no hem pogut superar elconcepte de teatro d'aficionats que 1"infan-tava.

Barcelona ha amat el teatre en totes lesseves manifestacions ; l'existència d'una salai d'una tradició com la del Liceu, la im-portàincia del qual és cotitzada a tot Europa,bé vol dir alguna cosa. El contacte continuamb companyies espanyoles i d'altres països,ens autoritza per atribuir-nos un gust realper aquest art ; el teatre català, però, noha pogut perdre La característica de notaal marge del moviment dramàtic universal,ha conservat sempre l'aire d'una provatura,els èxits de la qual ens han meravellat ex-cessivament perquè mai no hi havem tingutgaire confiança. L'hem volgut redimir deltipisme convencional, del localisme sorna-guer amb què volgué excusar la gosadia denéixer, pera no }'hem sentit mai prou na-cional per a exigir-li l'esforç, la preparació,la base, la jerarquia social i literària quetots els països, fins e l s que el creaven enèpoques tan modernes com nosaltres — Rús-sia, Hangria, Polònia, posem per cas —,reconeixien als seus teatres nacionals.

Aquesta situació no s'ha produït delibera-dament, és cert ; és una conseqüència lógica,fatal, de la insuficiència literària i culturaldel nostre renaixement. Ningú no en té laculpa concretament ; tots, però, no hem po-gut desarrelar del nostre esperit la tristaascendència de les «gatades» ; i autors, co-mediants, empresaris i públics, respirem enles sales de teatre català residus d'aquellaatmosfera insubstancial i plebea que ensperpetua, a desgrat nostre, la funesta aficióal, teatre d'aficionats.

CARLES CAPDEVILA

Marianitaper

"La parella ideal"

París... La revista de Josephine Baker en1925. La de Florence Mills en 1927. IE's LewLeslie's Black Birds en 1929. Habib Bengliagran actor, Féral Benga gran ballarí... Des-prés de tot .això, Michel Leiris pogué dir,des de la revista Documents, en el do-mini de l'espectacle es confirma la decre-pitud de la raça blanca. I potser tenia raó.Car és un espectacle absolut el que ens ofe-reixen els negres. Espectacle auditiu i visual,

al mateix temps. Rítmic i plàstic. Espectaclerítmic perquè no és una crida feta únicamental més humà, sinó també al més musicalde nosaltres mateixos. Frenesí de ritme id'orquestra, frenesí del metall i dels tam-bors. I espectacle plàstic, també, perquè elnegre no és tan sols un músic o un cantant,sinó també un mfmic perfecte, perquè en elsnegres cada paraula cantada o cada fantasiarítmica arrossega automàticament la gesti-culació, el gest del rostre, dels braços, deles cames, del cos sencer, tot i donant nai-xença a aquell llenguatge corporal del qualja hem parlat altres vegades. Espectacle rít-mic i plàstic. Espectacle absolut. «Músicade l'ull, aiguafort de l'orella», ha dit el grancrític musical André Sohaeffner. I, ultra totaixò, follia de vitalitat i de fantasia, de mo-viment 1 de color. I, a estofes, amb els spi-rituals, els chorals negres que algú ha com-parat amb els chors de Mussorgsky, unainfinita melaincoli.a i una infinita dolços...Totes aquestes consideracions ens han estatsuggerides per l'actuació a l'Olympia delsnegres de Louis Douglas, el famós artistade color que féu una aparició sensacionalen la primera revista de Josephine Bakerals Champs Elysées de París. Es clar quetot el que precedeix no pot ésser aplicat to-talment a aquest espectacle ni a cap delsespectacles negres que, després de la Baker,han inundat Europa. Joan Tomàs ja ha de-nunciat ací mateix l'europeïtzació d'aquestesrevistes, que no són l'afro-americà a l'estatpur, sinó un afro-americà excessivamentcivilitzat, un negre excessivament destenyit.

Quan, a començaments de 1931, s'estrenàal Palace de París la Revista Argentina,amb Gloria Guzmán i Sofía Bozán, JeanFayard va declarar que tenia les dues qua-litats que ha de posseir tota revista de mú-sis-hall : nova i homogènia. La revista pre-sentada per Douglas a l'Olympia no aporta-va cap novetat ni de concepció, ni d'illumi-nació, ni de decorat. Aquesta revista no eranova. Però era homogènia. I aquesta unitatés també una de les característiques dels es-pectacles negros. Espectacles homogenis,

Frederic Mompou, Jaume Pahissa i EnricMorera han escrit tres cançons inèdites peral Centenari de Goethe. Foren estrenadesen la sessió inaugural del Centenari, quefengué lloc a la Universitat. Els textos li-teraris són Maig, El Cantador, Epifania,traduccions d'Arma Maria de Saavedra, Jo-sep Lleonart, Marià Mamant ; la primera idarrera inèdites.

En la terminologia aplicada a l'obra líricamenor de Goethe : una cançó, una baladai una cançó de societat. Aquestes distincionsels músics les enclouen en una sola : cançói balada. 'La primera, parallelisme nu i di-recte de paraules i' sons ; la segona, unaacció creant sons i paraules. Així mateix :El Cantador, de Pahissa, és balada, i Maig,de Mompou i Epifania, de Morera, cançons.

Per formar música, les composicions s'a-junten : Maig i El Cantador, purament re-citacions ; Epifania, melodia.

Maig és un recitat bastint un so agutque destina paraules ; de tant en tant, unacord fa que el recitat no esdevingui me-lodia absoluta, car no són aquests pròpia-ment acords harmonitzants, i tan espaiatsque esgoten la ressonància del piano, restantcom veritable l'harmonia imaginativa delssilencis, puresa adient als versos catalansd'Anna Maria de Saavedra.

La balada El Cantador l'expressen tresveus : el vell, el rei i el narrador. La reci-tació prové de l'emissió fonètica de la pa-raula en fer-se música pel valor líric queli dóna una agudesa o gravetat més amplaque la veu quan parla. L'harmonia, sem-pre en única tonalitat, pondera relativamentels valors lírics ; així l'acció que va dibuixantla balada pren intensitat iterativa que nopot absorbir la veu que novament la baladaal seu torn fa aparèixer, creant una poli-

plens de moviment--el moviment continu—menats a un ritme vivíssim, que no decauenun sol moment, que mantenen viva l'aten-ció de l'espectador des que comencen finsque s'acaben, i que estan dotats d'un frenesíi d'una trepidació que voreja sovint la con-vulsió epilèptica. Homogeneïtat i moviment,que han d'ésser a la base de tot espectaclede músic-hall i que els producers europeusno han sabut encara injectar a les seves

revistes. Michel Leiris tenia raó. Els espec-tacles negres són superiors als espectaclesblancs. I, malgrat els seus defectes, la sevavoga no decaurà, malgrat l'ofensiva contraells, especialment contra el jazz.

En efecte: enfront del jazz es vol dreçarel vals. Hi ha molts símptomes, Per Europacorre una senyora, IEdith Lorand, que noamaga pas les seves males intencions : assas-sinar el jazz, restaurar l'imperi dels vals..Substituir les estridències del metall per ladolçor de la corda. Aquesta infatigable viat-gera de valsos vienesos pretén precipitar,amb els seus discos i els sous concerts, lamort de les danses d'Amèrica i reinstaurarles .tonades de Strauss i de Lehar. PeròIEdith Lorand no és l'única interessada en.la resurrecció del vals. N'hi ha d'altres,també. Johann Strauss, el Johann tercer dela famosa dinastia musical dels Strauss, esdisposa també a reconquistar 1'antiè prestigidel vals. IEs va presentar no fa gaire al'Olympia. 1, fa pocs dies, va debutar aParís, fent dir a René Bizet, davant aquesta.copiosa parada de violins i violoncenls, que,després de l'era del jazz, tornàvem a lamúsica que estimaven les nostres àvies. Per&tots els esforços seran endebades.

Emile Vuillermoz, en una conferència do-nada fa poc a l'Escola Normal de Músicade París, ha assegurat que el jazz teniaencara molts dies de vida i que el seu estatde salut no inspira cap seriosa inquietud.Mena d'esperanto musical que sense recór-rer a qualsevol conferència del desarmamentha sabut donar als pobles un ideal comú —digné Vuillermoz — aquest art, que no ésdiversió desordenada de negres en ebullició,té el sentit de l'ordre, obeeix al nombre,exalta el ritme en unir harmoniosament fle-xibilitat i netedat. L'estil del jazz és el dela nostra època, segle de la motricitat doses-pereda, ha ,afirmat categòricament el co-negut crític musical.

Que els que prediuen la mort pròxima deljazz no s'escarrassin més, El jazz té la pelldura. No la foradaran fàcilment.

SEBASTlÁ GASCII

fonia d'intensitats fixades en el mateix puntharmònic.

Epifania és una cançó en dues estrofes;una, la segona, en un pla líric guanyat ala inicial esforçant-se per assolir el puntmúsic, aquest punt que Enric Morera obtésempre en espurna viva.

Concepció Callao va cantar les tres obresamb interpretació justa, acompanyada pelsautors en les darreres i per (Eusebi López-Sert en la..de Frederic Mompou.

RAMON BORRAS-PRIM

UR000NAL

Tres cançons de Goethe

Soldevila donant el seu curset

CAMISERIA

F. VENIES VIDAL32, Avinguda Portal de l'Angel, 34

7, Plaça Universitat, 7

Rebudes les millors colieccions

de gèneres per a camises a mida

CEFIRSPOPELINS

SEDESPERCALS

PREUS BARATS

Oferir un bon llibreés una prova debon gusf

La nostra llibreria és la millor assorti-

da en llibres relligats, edicions de luxe í

llibres per a infants propis per a presents

ENTRADA LLIURE

Llibreria Cafalònia3, Ronda de Sanf Pere, 3

IME

MI

MP▪

MI▪

MI

C

MI

om

^Mr1 t><t Q^^

FITÕ^,QC[►^^°

AFU SSASSUMPTES FISCALS I ADMINISTRATIUS

1 LAIETANA, 18, PRAL. B. - BARCELONA

GUTEMBERG, S. A.Maquinària, Tipus, Filetatge debronze, Tintes i Utillatge per les

Arts Gràfiques

Agullers, 1 1 Vía Laietana, 4Tel. 15524 = BARCELONA

6 •1111~~~1•1111111~1

MIRAIDDR

LE/ LLETRE/Un curs d'iniciació literaria

SOLDEVILA, PROFESSORAL

taven, era per la incurable afició que hi te-míem.

Ara bé, no voldria pas dir que aquestatraça s'hagi traduït en un escamoteig de lesdificultats que comporten els temes tractatsen !les lliçons, ni que la seva consecució hagiestat a benefici d'una superficialitat elimi-nadora dels punts difícils.

En aquesta tasca de fer literatura de laliteratura s'han donat tants casos entre nos-altres de la pedanteria més llòbrega, del'atreviment més indocumentat i de la vacuï-tat més adornada, que, quan algú sap si-tuar-se com Soldevila en aquestes lliçons,que més que lliçons hauran estat una cau-serie, bé val la pena de notar-ho.

Resta encara una lliçó, la més interes-sant, si no pel públic en general, per mi :«Els mecanismes literaris : La crítica. — Lescapelles i els cenacles. — L'esnobisme.»

D'una manera més o menys aproximada,tots coneixem el pensament del conferen-ciant sobre la major part dels punts quees reserva de desenrotllar en la darreraIliçó, la de demà. Aquest pensament, debastantes coincidències amb el meu, valdràla pena de comentar-lo com cal.

En l'article aparegut en aquesta pàginala setmana passada sobre la traducció cata-lana d'Els Caràcters de La Bruyère, la man-ca d'unes paraules falsejava el sentit d'unparàgraf, el quart de d'esmentat article, quehavia d'anar redactat així :

«Es cert que a la coberta i a la portada,sota gel nom de La Bruyère, es troben aques-tes dues dates : 1688-1696. Es inexplicable elcriteri que ha regit llur esment : La darreraés la de la mort de La Bruyère ; l'altra ésla de la primera edició dels Caràcters», etc.

Esmena important

* * *

J. C.

Llibres poètics

tració de Tozzi per al llibre de Fiumi

Le goút de la chairest un alcool suspenduqui balance les ««curs,

penso que tota poesia que pren la seva arren-cada en una associació d'idees gairebé tri-vial, familiar en tot cas, amb el propòsitd'elevar-nos, conté més de matèria poéticaque no pas l'esforç rimat per desoriune'ns,en una poesia convencional, un espectacle alqual el poeta no ens força ,a sostreure'ns.Francament, prefereixo Audisio a Samain.

VerlaíneMarcel Dugas referma la meva impressió

quan publica aquest petit estudi que serví, aMontreal, per a ]'.apologia del simbolisme.Les mateixes raons que troba el crític perexposar amb intelligéncia tot el que entravade sensibilitat ben franca i ben directa enel simbolisme, en podríem pendre una granpart per justificar la novetat poètica d'unacerta part del sobrerealisme. En tot cas,hom mesura amb Marcel Dugas el per quéde Verlaine. El simbolisme era en ell espon-tani, alliberat de la vida, i és això el queel fa tolerable i deliciós i tot.

ADOLPHE DE FALGAIROLLE

ens descoratja de les rimes i ens acosta alssobrerealistes.

Enterrem Albert Samain sota aquest ho-menatge intelligent que li ha volgut retreun centenar d'escriptors.

Gabriel AudísíoQuina serà doncs la sort dels poemes que

avui ens emocionen? Hom acaba per témerde commoure's, si demà ens hem d'enrojolarde la nostra torbació. Amb tot, quan.11e-geixo en Ici Bas invocacions com :

VARIETATS«ENTRE ELS OCELLS I ELS ANGELS»— La diferència — escolteu bé ! — la dife-rència que hi ha entre els ocells i els àngels,és simplement que els ocells poden tocar depeus a terra, i els àngels, no. Hem parlatalguna vegada de ('obsessió .angèlica, que vadels somnis de Chaplin als de Jean Cocteaupassant per Norah Borges i Rafael Alberti.Cal que parlem, però, del perill angèlic ;del suïcidi angèlic de què parla Maritain.Volem, tan alt com ens sigui possible. Peròsiguem hàbills per a l'aterratge. •Segurs peral contacte de la terra.

Per això, Josep Maria López-Picó que ar-riba a una maturitat — maturitat no pascom a descans, sinó com a perfecció, enaquest cas frenètica —, catailà d'arrel, no po-dia pas abandonar-se a l'angelisme. Calia elvol però ple de contorns complets. Per aixòparla dels aviadors ; per això parla delsocells. Un cop salvada la presència física delvol, els àngels són menys perillosos. Els ro-màntics — o els sobrerealistes --poden par-lar d'àngels de llum, com a espectacle d'ir-realitat. 'Pota l'obra de Josep Maria López-Picó és un esforç per embridar la fantasia ;per fer sólida sobre la terra l'arquitecturadol somni. Al costat de la imatge, la ma-tèria ; al costat de l'esbojarrament verbal, larima ben rimada. Al costat de l'àngel, l'o-cell. Corresponia a Josep Maria López-Picóaquesta actitud exacta, per La seva doble po-sició de noucentista i de català.

A més a més d'aquella reducció a esquemalinial implacable que Soldevila ha fet deles qüestions tractades, cal senyalar-li latraça que ha tingut de fer agradables lesseves lliçons. Aquesta paraula, com la pa-raula curset, agafen tot seguit un regustpedantesc insuportable. L'agafem perquè totshem patit hores de tedi invencible sentintsense escoltar lliçons i cursos sencers que, sino ens feren avorrir les matèries que trac-

Caries Soldevila dóna un curset d'iniciacióliterària, compost de quatre lliçons, a la salade conferències de la Llibreria Catalbnia.

Aquestes ratlles, destinades a alguns co-mentaris al voltant del dit curset, no tenencap finalitat de propaganda. Resultarien in-operants. A part altres raons, per dues quefan el seu pes : l'una, perquè en esdevenirpúbliques, el fet que volen comentar ja. es-tarà consumat en les seves tres quartes

parts ; l'altra, r rqué la inscripció al cursetarribà al 1L:..: imposat per la cabuda dellocal on es donen les lliçons.

De primer antnsi, pot semblar que quatrelliçons no són res per abastar un fet d'unacomplexitat tan gran com el fet literari. Lanombrosa bibliografia d'allò que Thibaudetanomenà «la literatura de la literatura»,basta per demostrar com es pot esprémer untema que es ramifica, immediatament quees toca, en innombrables temes i subtemesque n'augmenten la complexitat.

Una tal frondositat, en la qual el tempsa mesura que passa exerceix una funció es-porgadora, fa que l'esquema — forçosamentlinial — que s'ha hagut de traçar el con-ferenciant, sigui d'interès per al més o menysprofessional.

Potser a aquest — em sembla que l'amicSoldevila no es molestarà per la remarca —el conferenciant no li hagi dit res que nosàpiga. (Altrament, no era a ell a qui anavadedicat el curs.) Però haurà pogut apreciaren les lliçons del dissertant una capacitat desíntesi, una hàbil reducció al'essencial deles sovint enrevessades qüestions tractades,que l'hauran ajudat a endreçar els coneixe-ments que tenia més o menys desordenats iinconnexos.

De fet, aquesta remarca sobre les lliçonsde Soldevila només és feta amb la intencióde senyalar llur valor en un pla en el qualno les colloquen els propòsits del conferen-ciant, el qual s'adreçava a una altra menade públic. Un públic que, com ha explicatel mateix Soldevila, llegeix per gust, per pas-sar agradablement l'estona (que en el fonsés el que fem tots), i al qual no seraninútils uns coneixements generals que no liminvaran el plaer de llegir, sinó que, alcontrari, l'hi augmentaran. En efecte, laconeixença d'una cosa és una condició d'as-saborir-la millor.

1111111111111111111IIIIIIIIIIIIII11111111IIIIIIII1111111111

IIIIIIIII IIIIIIIIIIIlIIIIIIIIIIIIII IUIIIIIII IIII IlIlllllti

vo1

Lionello FiumiEn poesia, no ha cessat la lluita per la

recerca d'una estètica nova. Alguns poetescom F. Ducaud-Bourget escriuen en «ritmesenharmbnics», és a diu-, en un esforç pertrencar el fàcil rum-rum postclàssic, en unaprosòdia més sacsejada. Massa sobrerealis-tes hi ha que, .a força de síncopes, hanesmicolat el ritme. Acaba per no haver-n'hi.Ducaud-Bourget faria pensar en certs ver-sos de setze peus dels quals Joachim Cas-quet havia tret un gran partit. Però en l'au-tor de Ma belle morte en robeverte (Ed. Le Rouge et 1e Noir),l'abast de la frase no és mai dela mateixa longitud, la qual cosavindria a ésser una substituciódels ritmes regulars per la repe-tició d'un ritme nou ; la frase és,al contrari, sempre més llargad'una línia i varia sovint. Unesparaules precioses ens recordenl'estil de Gonzague Frick, cosaque no és pas per desplaure'ns.

Però és una impressió diferentdel tot la que cons donen les Sur-vivances de Lionello Fiumi. Elsesperits més flexibles, penetratsdel sentiment poètic : Pierre deNolhac, Eugène Berteaux, HenriMarchand i Alfred Mortier, hantraduït en un francès perfecte lapoesia de Fiumi. El modernisme(anomenem així un mot d'ordrerepetit cada dia que ens duu aésser diferents i més nous), potveritablement guanyar amb lacollaboració de la delicadesa ita-liana i la cerebralitat parisenca.L'expressió és, en Fiumi, funciód'una pura voluptat intellectual.El déu, el déu que fou bàquic,panteista, rival sovint dels mor-tals, habita aquest poeta italiàque és molt per damunt dels seuscompatriotes. El que manca so-vint a la poesia francesa, la con-templació despullada de la natu-ralesa, Lionello Fiumi ho pos-seeix per una gràcia natural, i,sense trencar mai amb la pre-ocupació de l'esdevenidor de l'ho-me, s'abandona a un entusiasmepurament contemporani. Es peraixò que ens dóna imatges d'unasimplicitat que s'alia a les líniespures i encarcarades, harmonioses a forçade puixança, de l'arquitectura contemporà-nia. La torbació de l'ésser humà davant laprimavera de la vida, el perdó per la donaque no mercadeja els seus impulsos, la con-sulta de les estrelles, el que és poesia prò-piament parlant, ha amarat talment Fiumi,que el seu recull afegeix alguna cosa a lanostra illusió poética.

Un compatriota de l'autor, Mario Tozzi,amb els dibuixos d'un tret lleuger amb quéha illustrat Ma belle morte en robe verte,dóna una sensible interpretació gràfica d'a-quests cants.

Samaín per terraPhilippe Kah acaba de tirar per terra Al-

bert Samain! Com volíeu que aquest hornede bigotis i lentes, de front baix, burócrataen un París fosc, fos altra cosa que un ma-nejador de rimes? Aquest homenatge : Flo-rilège pour Albert Samain, no deixa d'éssercommovedor. Desgraciadament, som massajoves davant el passat immediat. Samain ila seva poesia descriptiva, sotmesa a lavida, massa desproveïda de ]'amargar de lesrecances que ens acosten a les èpoques abo-lides, i mancant massa de la flaire de demà,

censió recobradora que res ni ningú no podràdeturar.

Resum de Poètica Catalana consta de vuitcapítols, reductibles idealment a dues parts :en la primera hom estudia els fenòmensinterns del vers, en l'altra les formes ge-nuïnament catalanes del vers i de l'estrofa illur evolució. Interpolat en aquesta segonapart hi ha un magnífic assaig sobre el ritmeen relació amb les adaptacions de la lite-ratura clàssica que hom ha intentat fer encatalà: La intetligència amb qué tot hi ésordenat i observat mereix un elogi sensereserves. Si algun esment hi fèiem, no fóratanmateix a guisa de reserva. Potser entractar, en la primera d'aquelles dues parts,de la valor prosódica en el nostre versde les paraules esdrúixoles acabades en ia(prudència, rancúnia, etc.), calla haver-hiinclòs també les acabades en ua (vídua, in-gènua, etc., i, en general, totes les ano-menades semi-esdrúixoles), els autors haviend'haver abandonat definitivament el criterigramatical, davant del qual encara vacillen.'tots bis assaigs que han estat fets per afer valer aquelles paraules com a esdrúi-xoles han fracassat. Els mateixos autorsantics, adés les hi compten i adés no. AusiàsMarch, al costat de

seguint cascú sa pròpia natura

diu, per exemple :

si fos amor substància raonable.

I entre els nostres autors moderns, niCarner ni López-Picó no han reeixit a re-tornar-les a llar pròpia valor. Creiem queen aquest punt cal adoptar definitivamentel criteri que suggereix la llengua viva,magistralment exposat per Joaquim Ruyraen él Pròleg de la seva darrera tria deversos La Cobla. IEs un criteri de renun-ciació, que no significa pas cap arbitrarietat.La prosòdia, com la morfologia mateix, dónafigures naturadíssimes d'evolució nue calacceptar.

LLIBRES NOUS. — lu Pons ha publicatNous poemes (Joan Morral, editor), on cornun planisferi poètic, triomfa d'una bandauna occidental, parnassiana successió demarbres, i de l'altra, una voluptat difusa,oriental, de hai-kais. — Emil Ludwig (Ed.Juventud) ha publicat Bismarck. Bismarckvèrtex d'un triangle on collaboren, per or-dre de Ludwig, Napoleó i el Kaiser, pera la constitució de la carcassa europea deiscent darrers anys.—Dins la collecciá d'ObresCompletes de Maragall, ha estat editatEnric d'Ofterdingen, de Novalis, en una do-ble oportunitat de memòria maragalliana icentenari romàntic. — Agraïm a Josep Ma-ria de Sagarra la tramesa del seu llam-pant llibre : El poema de Nadal. — Drieu laRochelle (Une femme à sa fenétre), ha estateditat en castellà per Ulysses. — S. JuanAnbó ens mostra en L'inútil combat un tem-perament poderós de novellista. — PerePuig Quintana publica a les edicions igua-ladinos de Pere Bas, 1932, un llibre primorósde forma i de contingut poètic : L'estel er-rant. — Alfons Serra — nom a retenir

—i Rossend Llates, publiquen un Manual dePoètica Catalana, estudiat damunt d'a-questes pàgines. — D. P.

Verne í BríandDels setze als dinou anys, Briand fou

alumne al collegi de Nantes. El seu amicfou allí un xicot criollo que, de tant en tant,sortia a passeig amb un senyor d'uns qua-ranta cinc anys que l'arnava a buscar.

Aquest senyor es deia J°ales Verne, erafill de Nantes i amava sovint a la seva ciutatnatal. Durant les ,absències del criollo, esféu amic de l'amic d'aquest i se l'enduiaa passeig i al teatre.

Segons remarca Les nouvelles lrittéraires,Jules Verne ha deixat, en la seva novellaDos anys de vacances, una curiosa siluetade Briand. Es tracta de joves Robinsons,un de francès i un altre d'anglès, sortitsd'excursió marítima i llançats per una tem-pesta a una illa deserta.

El Robinson francès es diu Briant (amb t),i Verne ens el presenta així, profèticament :

«Poc treballador, encara que molt intel-ligent. Sovint li succeeix d'ésser un delsdarrers de la cinquena divisió. Però, quanvol, amb la seva facilitat d'assimilació ila seva remarcable memòria, s'eleva al pri-mer rengle i això és el que Doniphan (elRobinson anglès) no li perdona. Per aixòBriant i ell no han pogut estar mai en bonaintelligéncia... i després, Briant és audaciós,emprenedor, destre en els exercicis del cos,viu en les respostes ; a més a més, bonxicot, sense res de l'encarcarament de Doni-phan ; una mica deixat ; en una paraula :molt francès i, per això mateix, ben dife-rent del seu camarada d'origen anglès.»

Doniphan està sempre a punt de predicarla revolta, i Briant, ja, l'apaivagament. Undia que l'anglès l'acusa de valer dominar,Briant fa aquesta declaració, en la qual jatraspua l'esperit de govern :

«No pretenc fer la llei a ningú, però nome la deixaré fer per ningú quan es trac-tarà de l'interès de tots.»

GRANS NOVETATS EN

CORBATES INARRUGABLES

Jaume 1, 11

Teléf. 11655

Illus

La Collecció Popular Barcino acaba depublicar un Resum de Poètica Catalana quesignen A. Serra i Baldó i Rossend Llates.Es un llibre que ens mancava. Posseíem enla nostra llengua manuals d'història literà-ria, antologies i monografies crítiques de lamillor qualitat, però els nostres professorsi crítics havien negligit fins ara de confec-cionar el breviari de la nostra poética. Ab-sent la nostra llengua dels estudis secun-daris oficials, aquesta negligència, en part,és explicable. La preceptiva és essencial-ment una disciplina propedèutica, escolar.Tot amb tot, cal confessar que un Resumaixí publicat quinze anys abans, immediata-ment després de les Normes sense les quals,és clar, no haguera estat possible, ens hau-ria estalviat un gran nombre d'influènciesdecadents que invaliden pàgines senceresd'alguns dels nostres poetes.

Aquest Resum té, dones, per endavant,la gran importància de representar la pri-mera preceptiva moderna específicament ca-talana. L'esperit sagaç i amplament conreatde Rossend Llates n'havia publicat, preci-sament a MIRADOR, algunes notes esparses,i ara, damunt aquelles notes, ens 'en dónatot un tractat, en collaboració amb A. Serrai Baldó, una de les valors més nostres iestimables de les darreres promocions uni-versitàries.

Hom estudia en aquest Resum els ele-ments del vers català en raó del geni pro-sódic de la nostra llengua i hi dibuixa l'es-quema de l'evolució de les nostres formespoètiques. A través de les observacions queels autors hi fan i dels exemples en què lesrecolzen, passen pel text els noms cabdalsde la nostra història literària : els de l'es-plendor antiga i els de l'apogeu modern.Els uns i els altres coincideixen ja en lapossessió de la llengua, parlen el mateixverb. Entre ells, passen també els autors dela decadència i de la Renaixença, realitzantesforços antagònics en mig de la confusió;els uns resistint la davallada inevitable, sen-se, però, arribar mai a perdre del tot l'esmade la llengua ; els altres empenyent, ambuna intuició suficient de llur missió, l'as-

1

"Resum de Poètica Catalana"

J. BTA. S.

La neurastèniano és una malaltia pròpiament dita ;és una debilitat dels òrgans delsistema nerviós, que dóna lloc a unmalestar general. El neurastènic noté domini d'ell mateix. El tedi se n'a-podera i sent un abatiment que li im-pedeix de fruir de la vida.

Aquesta debilitat desapareix fàcil-ment prenent l'enèrgic reconstituentFOSFO GLICO - KOLA DOM.E-NECH, que des de fa 3o anys reco-manen els metges.

Restaurant de PeiX

Bon TempsQUINTANA, 7

EXPOSICIODELS ARTISTES:

Domingo, Mompou,Serra, Opísso, Hum=bert, Guardiola, Benet

i Benigani

D. Baixeras. — Migdiada al Pirineu (1892)

cph0itqc4

FIT Õ^^0fa10^'

LE/ ART/DilO Agonia de la pintura?Les exposicions

Dionís BaixerasL'exposició d'homenatge a aquest emi-

nent pintor, organitzada per la Sala Parés,constitueix un dels esdeveniments actualsmés importants de la nostra vida artística.I era necessària, si més no, per aclarir unmal entès que, malauradament, s'anava es-tenent entre les noves promocions pictòri-ques. Després d'aquesta exposició, em sem-bla que l'obra de Baixeras quedarà situadaamb més precisió.

o. Junyent. —

Gairebé tots els pintors de la generació deBaixeras han ofert semblants característi-ques en el procés de llur producció. I .aixícom es poden fàcilment destriar dues èpo-ques genèriques en l'obra de Cases, Rossi-nyol i Meifrèn, també podem dir el mateixde la de Baixeras. Perb l'insòlit i a lavegada lamentable en aquests artistes, haestat el constant descens de la qualitatpictòrica en llur producció. Dionís Baixerasha pintat teles veritablement impressionantsa finals de segle passat i a principis del'actual. Perb, més tard, què? On són lesobres de la segona època que puguin dig-nament conviure al costat d'aquelles admi-rables teles : Herbejant (1889), Porquerola ala plana de Camprodon (1892), Migdiada alPirineu i Estudi de marina a matinada?

Aquest fet és una prova més del perillque sol presentar-se quan l'artista — amb

la millor bona intenció renovadora — inten-ta canviar d'estil. Perquè pot succeir quesols aconsegueixi desviar la seva visió capa un altre concepte pictòric que no respon-gui al seu temperament.

Com exemple, comparem les dues telesde Baixeras : Porquerola a la plana deCamprodon (1892) 1 La Batuda (1920), ex-hibida a l'aparador de can Parés. En laprimera el «naturalisme» és una conseqüèn-cia vivent del temperament de l'artista ; elmedi i l'estil de l'obra corresponen a la visiódel pintor, i aleshores, apareix l'obra mes-tra.

Però en la segona tela esmentada, i enaltres de data recent, tota coordinació hafaltat. El pintor ha intentat expressar-sed'una manera més impressionista amb acu-sacions armés modernes), del color i la telaha resultat d'un convencionalisme vulgar iinexpressiu.

Aquesta dura lliçó cal que els pintors jovesla tinguin en compte. I cal, també, ienconsiderar l'obra de Dionís Baixeras, tenir

1 Per a obsequis

LAQUES

SAKURA

En venda,

ESTABLIMENTS MARAGALLPefriénol, 5

GALERIES SYRA. • Diputació, 262

URALITA, S. A.• Pasaein de Gràcia, 90

present les admirables teles de la primeraèpoca, algunes de les quals són avui expo-sades a la Sala Parés.

Oleguer JunyentAmb Oleguer Junyent passa tot el con-

trari del que hem dit de Dionís Baixeras,Es clar que la comparança no és prou justa,ja que es tracta, en aquest cas, d'un artistaque està en la plenitud de la vida. Perb

El

l'exposició actual de les teles d'OleguerJunyent a la Sala Busquets, així com lesdarreres exposicions de Francesc Labarta,Domènec Carles i Xavier Nogués, denotenun fet curiós en la nostra producció pictò-rica. Hem dit que el diagrama valoratiu deles obres dels pintors Cases, Rossinyol,Meifrèn i Baixeras ens domaria una corbadescendent des de la joventut a la senec-tut ; en canvi, en la generació que podríemanomenar de Les Arts i els Artistes, podemobservar una ascensió constant, com enaquesta darrera exposició d'Oleguer Ju-nyent.

La reserva més insistent que s'ha fet al'obra d'aquest artista ha estat sempre lainfluència excessiva del seu temperamentd'escenógraf en la tela de cavallet. Perb sirecordeu la seva anterior exposició de lesGaleries Laietanes i la compareu amb l'ac-

tual, haureu de convenir que aquesta in-fluència ha disminuït en gran manera o,probablement, ha evolucionat cap a unaassimilació.

En les teles del port és on Junyent s'ex-pressa amb un mestratge més segur. Laqualitat pictòrica d'alguns fragments haadquirit una consistència efectiva com raresvegades havíem vist en la seva obra ante-rior. I la llum, sobretot, és el que cal sub-ratllar de l'actual producció,

Si Oleguer Junyent segueix la directriud'ara, pot esperar amb confiança l'avenir.I especialment si continua apartant, comara, la pintura a l'oli dele contactes ambl'escenografia. I, també, dintre d'aquestaactivitat, hem de remarcar amb elogi elsesbossos per a decoració de La vida brevede Falla.

Antoni MafaróLes parets de les Galeries Syra estan

actualment ocupades per les darreres telesd'A. Mataró. En l'obra d'aquest dotat ar-

, tista, la pintura es manifesta exuberant depaleta i rica de substancialitat pictòrica.

Amb digitació àgil, Mataró sap anotar lesdiverses accidentacions del model, però enmolts fragments la seva fuga s'extralimita idecau a solucions sistemàtiques. L'obra pic-tòrica pot decaure, per excés o per defecte.En el primer cas esdevé supèrflua i en elsegon inconsistent. Mataró hauria de vigilarl'abundancia dels matisos, o, més exacta-ment : la substancialitat d'aquests matisos.Compte, també, amb el fons d'algunes figu-res, perquè són massa convencionals. Ambtot i les reserves anotades, cal apreciar lespintures d'A. Mataró per les seves remar-cables qualitats.

MÀRIUS GIFREDA

SELECTIVITATHeus ací la condició exigida per tot com-

prador d'aparells de ràdio; la multiciplitatd'emissores que radien amb característi-ques similars, ha fet inservibles bons apa-rells per la barreja que surt per ]',altaveu,tot i que han estat construïts per procedi-ments científics i amb bons materials.L'ideal en aquest cas sembla ésser l'emissióamb ondes curtes, però avui dia, llevatd'algunes emissores americanes i de ben po-ques d'europees, la majoria de les quals notreballen més que per a fins experimentals,les estacions de ràdio emeten amb longitudscompreses entre dos cents i dos mil me-tres, i hi ha encara molt material a apro-fitar amb l'emissió d'ondes llargues imolts perfeccionaments a fer en les recep-cions d'onda •curta.

Tots els constructors d'aparells amb elsdiversos circuits, ofereixen avui la selecti-vitat com a perfeccionament imprescindible,però cal dir que les dificultats són moltes,ja que el client exigeix tipus de comandaúnica i cal també no sacrificar la bona re-producció que s'exigeix també d'un recep-tor de radio. Evidentment, avui sembla ha-ver-se assolit un grau de perfeccionamentbastant acceptable en aquest sentit. Una deles manufactures més importants, la Phi-lips, ha llençat al mercat diversos tipus queanomena «superinductius» i del que siguiaquest atribut n'ha fet una descripció elseu enginyer J. van der Sicchel, de la qualextraiem els següents paràgraifs :

«Es pot considerar ja bastant divulgat elfet que en un receptor normal la reproduc-ció és tant pitjor com més augmentada ésla seva selectivitat. Si aquest augments'obté en la forma ordinària, és a dir, permitja de la reacció, arribarem a obtenir unaselecció precisa, però llavors disminueix .no-tablement la reproducció en el sentit queaquesta no arriba a les notes d'una fre-qüència de més de dos mil períodes.

»La selectivitat no solament és determi-nada per la corba de ressonància ; hi had'altres factors que poden ésser causad'una selectivitat deficient, encara que l'a-parell tingui una corba de ressonància moltaguda.

»En els receptors de diversos circuitsacoblats, la selectivitat es produeix per unprocés que comporta etapes successives, encada una de les quals hi ha una relació en-tre el senyal útil i el que produeix pertor-bacions i que en cada circuit es va millo-rant, i pot arribar, àdhuc, que el senyalpertorbador tingui una amplitud bastantgran en el primer circuit acoblat. Si la vàl-vula d'alta freqüència actua en la partcorba de la característica de corrent de pla-ca, els dos senyals coincideixen en l'ante-na, es modulen l'una damunt l'altra, essentper tant ineficaç tota selecció posterior.Aquest fenomen de superposició de modu-lacions, anomenat Cross modulation, es potevitar procurant que aquesta selecció tin-gui lloc abans de la primera válvula ampli-ficadora en alta freqüència, i així la rela-ció entre senyal útil i pertorbador és moltmés favorable

»Amb un filtre de banda que permet unaselectivitat constant en tota l'extensió d'on-des, es pot obtenir aquesta selecció prèvia.Per això, per obtenir aquest efecte, s'hanconstruït bobines de «superinductància»,que es componen de dos enrotllaments : umde fil trenat, format per quinze fils aïllatsd'un millímetre de diàmetre, i 'l'altre comuna bobina de forma de disc. Aquesta bo-bina esta convenientment blindada per aprotegir-la d'altres acoblaments i la hu-mitat. També van acoblats a aquestes bo-bines, condensadors de tamany mínim id'extremada precisió.

»Com és natural, el muntatge ha d'ésserassegurat dels canvis de temperatura i devibracions mecàniques que puguin influirsobre el reglatge, ja que qualsevol modifi-cació pertorbaria el bon funcionament delreceptor.

»La instal.lació de circuits acoblats pro-dueix en moltes ocasions defectes per varia-ció de selectivitat i sensibilitat, que ací escorregeixen per mitjà d'un amplificadord'alta freqüència semi-periòdic.

»Aquest perfeccionament ha fet ben evi-dent la qualitat de la producció obtingudaamb aquest nou aparell de «superinductàn-cia»,

J •

MI

AMI

IMM

IOM

Me

EMM

MI

MI

Crisi és la paraula més en circulació dellèxic d'aquests temps. Es parla, i no tansals ací, sinó a tot arreu, de crisi del teatre,de crisi del llibre, de crisi de la pintura,etcétera. Tot plegat, repercussions d'unacrisi més profunda, aspectes d'una crisi total.

De fet, la crisi dels esperits data de méstemps, és coetània de la postguerra. Peròaquelles crisis parcials no han. esclatat finsque la crisi económica ha vingut a punxaruna inflació fomentada per tots els mitjans.

Els daltabaixos de la postguerra ensems

nyaven que únicament conservaven Ilur va-lor, i encara l'augmentaven, les obres d'art,àdhuc modernes; els 'libres del bibllibfvl,contemporanis i tot. Una part d'esnobisme,una altra d'especulació hàbilment muntada,tingueren cura que els preus pugessin comcarbasseres. Paris, centre del món pictòriccontemporani, aplegava els pintors, metecsi indígenes, a milers, a centenars els illus-tradors de llibres de luxe. Al cap de pocsmesos de pintar, s'arribava, si no a geni, aésser cotitzat gairebé com a tal.

El comprador no sabia on tocava. Haviaarribat a no poder distingir el que era bodel que era dolent. Perb veia que tot eraigualment car.

Tot això dura fins pels volts de i93o.D'aleshores ença, la situació no ha fet sinóagreujar-se. Ni els nordamericans són jacapaços d'engrescar-se amb tot alllb que com-praven per no passar per ases. Per acabar-ho d'adobar, ja són tan pobres com qual-sevol europeu.

(Tot això no té gran cosa a veure amb lasituació a Barcelona. Encara que es res-senti també de la crisi general, el nostremercat artístic no havia estat mai prouconsiderable perquè l'atenyessin els efectesde la inflació i l'especulació.)

Davant la veu que ja no es venia pinturamoderna, què havien de fer els directors derevistes artístiques sinó procedir a una en-questa? I, és clar, les enquestes i les opi-nions han vingut. (La darrera, la porta ac-tualment a cap la revista Beaux Arts.) Detotes elles, sembla evident que la pinturabona segueix venent-se.

Ningú no s'ho acaba de creure. Potseres vol dir que segueix venent-se, però mésespaiadament que abans. En canvi, és dignede remarcar que moltes de les persones pre-guntades, opinin simplement que es tractad'un retorn a l'estat de coses de l'avant-guerra, i, naturalment, aquesta transició nopot fer-se sense trencadissa. El pintor Kis-ling, montparno típic, va dir-ho fa temps :«No hi ha pas crisi. Es tracta senzillamentd'un retorn al seny d'abans de la guerra.L'inaudit, l'anormal, és que hi hagués quipensés a comprar quadros, i sobretot a ven-dre'n.» Boutade, no cal dir-ho, però mésexacta del que sembla.

Potser hi ha també una raó, per ajudara no vendre quadros : l'amoblament mo-dern, l'arquitectura moderna, no hi són gai-re compatibles. Imagineu un Rembrandt —no citem un pintor modern per no compro-metre'ns — en un interior de metall i vidre.

La solució de tenir els quadros arrengle-rats en una prestatgeria — metàl.lica, natu-ralment — d'on es treuen quan el propie-tari els vol mostrar o contemplar, no satisfàni la psicologia del comprador ni les con-dicions que reclama l'essència mateixa del

escai-

quadro, que vol ésser penjat en una paret,i no pas guardat com un llibre.

Tots voldríem creure que efectivament estracta només d'un retorn al seny d'abansde la guerra. Ens costa d'adherir-nos alque, en el seu estil oratori i caòtic, ElieFaure afirmava fa uns mesos des de L'A-mour de l'Art. El títol de l'article era prouexplícit : L'agonia de la pintura. Segonsaquell metge, assagista i historiador de l'art,la pintura ha viscut. No és pas el primerexemple que la história ofereix d'un artque deixa d'ésser conreat. L'espessor del'estil de l'article fa que no s'acabi d'en-tendre ; però alguna cosa es treu del quevol dir l'autor : que cada dia és menyssentida la necessitat de la pintura, la qualja no respon a cap utilitat social. A lamajoria de les sensibilitats, modernes, unquadro no els diu res. Es cap a d'altresformes d'expressió que s'orienten.

I consti que tot el que precedeix ho re-portem únicament a títol informatiu.

Z.

ESPECIALITAT

EN LA MIDA

Jaime I, 11Teléf. 11655

raspalls per a tots els usosarticles de neteja—objectes per a presents

rambla de catalunya, 40

moll del carbó

:muuuuonuunmmnnumnmunnnuuumnunnntnnmouuumuwumnwtummummmitu

V i atges.=

_ Marsans, . A.Rambla Canaletes, 2 i 4 • BARCELONA

Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i Es-trangers - Passatges Marítims i aerisViatges a "Forfait" - Excursions acom-

panyades . - Peregrinacions, etc.

INFORMESI PRESSUPOSTOS GRATIS

MIN

RIP

atuntuiuunnuuumnununmuunuunuulunnnuuuuuunnnmtauuwununnuunnuununP

Costa de creure, realment, que en les parets interiors d'unes cases aiguin gaire els quadros, antics o moderns

—Aquí diu que Murphard era un genifinatncier. Qué vol dir?

—Que anava més de pressa dl a guanyardiners que la seva família a gastarme,

(The Passing Show, Londres)

L'àrbitre tartamut acaba de comptar finsa deu.

(fi Travasso delle Idee, Roma)

—Figuri's que he sabut que un de la Jun-ta prevenia contra meu els altres socis delclub.

--Qui era aquest poca-vergonya? A mi nom'havia avisat.

(The Humorist, Londres)

Societat Espanyola de Carburs MethI'Iics

Correus) Apartat 190 Mallorca, 232Tuteo.: "Carburos" ca+

CARBUR DE CALCI; Fàb riques a Berga (Barcelona) i Corcu-bion (Corunya) : : OXIGEN 99 °' 0 DE PURESA, Fàbriques aBarcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fàbri-ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES í FERRO SILICI : : SOCARRIMAT i SECAT defils i peces seda, cotó i altres teixits : : CALEFACCIÓ INDUS-TRIAL de laboratoris i domèstica : : GENERADORS, BU-FADORS, MANOMETRES, materials d'aportació per la

SOLDADURA AUTOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES I ASSAIGS, GRATIS

BARCELONA Telèfon 73013

PASTILLES ASPAIMEGUAREIXEN RADICALMENT LA

TOSPERQUE COMBATEN LES SEVES

CAUSES:

COMPOSICIO:Sucre, llet, b., 5 ctgs.; ex-tracte regalèssia, 5 ctgs.; ex-tracte diacodi, 2 milg„ exe

tracte medul'la vaca, 7 milg.;Gomenol, 5 milg.; altere men-toanisaat, quantitat suficient

per a una pastilla.

Catarros, ronqueres, angines,

laringitis, bronquitis, tubercu-

losi pulmonar, asma i totes

les afeccions en general de

1 a gola, bronquis i pulmons

8 M1RAI3DR

—Acaba d'una manera molt tonta. Quese t'acudiria a tu de plantar l'amic per tor-nar amb el teu marit?

(Gringoire, París)

—Per deu cèntims li cordo la sabata.(Sondagsnisse Strix, Estocolm)

ENCARREGUEUELS VOSTRES IMPRESOSARTISTICS I COMERCIALS ALS

TALLERS GRÁFICS

PATRICI ARNAU

VERDAGUER I CALLiS, 3, 5 • 7(DAVANT DEL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA)

ES LA CASA MÉS PERFECCIONA-DA EN LLIBRES RATLLATS, DELUXE I EN TOTA CLASSE D'EN-QUADERNACIONS. ELECANCIAI ECONOMIA EN. ELS. ENCA-RRECS. EN CAS DE URGÈNCIADEMANEU-LOS PEL TELÈFON

1485 6

^IUUUUntIUIIIUIIIIIIImmlllIIIIIUUUUUUO61AGULLE S

GIOCONDA

Si voleu obtenir el màxim so deldisc i el mínim desgast, useusempre agulles GIOCON DA.Cada agulla porta el nom gravatCapsa de 200 agulles 2 . 50 ptes.

Venda a l'engròs:

A. GUARRORAMBLA CATALUNYA. 7

:imumuIIIIImitiIIIIIIIIIlIIt nitiUIIIIIIIIIIIIIII

F,l venedor. — Aquesta nina diu «Mamà»així que la toquen.

La compradora.—Has sentit, filla meva?Procura apendre-ho.

(Guesin meschino, Milà)

`Sa

Ella.— Voldria que el nostre matrimonifos diferent dels altres.

Ell. — No passis ànsia. Serà diferent delsaltres : seré jo qui et mataré.

(Le canard enchainé, París)

—Si hagués pensat que veníem a una casatan distingida, m'hauria afaitat.

(Judge, Nova York)

CASES BARATES

—Haurem de posar un vigilant. Aquestanit se'ns han emportat una altra casa.

(The Passing Show, Londres)

EL SOFISTA A CASA

—La gana ve menjant. Així, com mésmengi més gana' tindré. Més val doncs queno mengi, o si no em moriré de gana.

(Prager Presse, Praga)

El gatet s'avorreix. Porti'l al cinema aveure el Gat Félix.

(The Tatler, Londres)

Aa

LIMIA RÁPIDA DE GRAN LUXEBARCELONA•CÁDIZ•CANARIES

Sortides setmanals els dissabtes, a lee 12 hores. Efec-tuaran els serveis les modernes motonaus

CIUDAD DE SEVILLA i CIUDAD DE CÁDIZLíaha comercial amb escales en fofs ele portade la Mediferrània, Nord d'Africa i Canàries.

Sortides quinzenals el dijous.LIMA RAPIDA DE GRAN LUXE BARCE-

LONA-PALMA DE MALLORCASortides tots ele ches (llevat eh diumenges) de Barcelo-na i Palma, a les 24 hores per les modernes motonaus'CIUDAD DE BARCELONA i "CIUDAD'

DE PALMA"Serveis regulars entre Tarragona, València,Alacanf i Palma de Mallorca f entre Barco.

lona i MahóLINIA RAPIDA REGULAR ENTRE ES.PANYA í TERRITORIS DE GUINEA ES.

PANYOLA Fernando Poo)Sortides el día 15 de cada mes amb escales a València,Alacant, Cartagena, Càdiz, Las Palmas, Santa Cruzde Tenerife, Rio de Oro, Monròvia, Santa Isabel,(Fernando Poo), Bata Kogo i Río Benito, pela vapore

"TEIDE" í "LEGAZPI"

A TRASMEDITERRANEAMADRID: PLAÇA DE LAS CORTES, 6. — BARCELONA: VIA LAIETANA, 2

Serveis regulara de vapore comercials i correus entre laPenínsula, Balears, Norn d'Africa, Canàries, Guinea Espanyola

LINIA RÁPIDA REGULAR ENTRE BARCELONAi VALENCIA

Sortides de Barcelona: dilluns i dijous, a les 20 hoces.S ortides de València: dimecres i dissabtes a les 19 horesServei prestat per la motonau

"CIUDAD DE VALENCIA"

Primera: 52'50 pessetes; Segona: 21'50 pessetes; Ter-cera: 10` 00 peaaates.

Servei ràpid setmanalMe ditarrani a-Canfàbri ca

Amb escales a tota els porta. S ortides tots els dimarts.

LINIA REGULAR ENTRE BARCELONA,ALACANT, ORAN, MELILLA, CEUTA,

MALAGA 5 VICEVERSAS ortides de Barcelona tota els diumenges a les 8 hoces

Servei comercial entre la Península, Nordd'Africa h Canàries, amb escales a fofs els

ports de la MediterrèaiaSortides quinzenals

SERVEIS DIARIS ENTREMALAGA i MELILLA

DELEGACIO DE LA COMPANYIATOTS ELS PORT S

—I que n'és de xerraire la nova \reina!No fa res en tot el dia. Se'l passa parlantamb mi.

(Free Press, Birdlington)

ðeDepenðents del Comer i de la Indústria - SabadellCentreCOMMEMORACIÓ DEL VINT - I - CINQUÈ ANIVERSARI DE LA SEVA FUNDACIÓ

Suscrívíu=vos a MIRADORPelaí, 62. = BARCELONA

CONCURSd'Estudis sobre escoles locals

de comerçorganitzat pel Centre de Dependents, sota els auspicia de la

Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntamentde Sabadell

CARACTERISTICAAquest concurs, organitzat principalment en vistes a lafutura creació d'Escoles Locals de Comerç, té per objecteoferir a Catalunya el major nombre de treballs autorit-zats: En aquest sentit es tindrà en compte aquells estudisque glossin el tema amb major universalitat de coneixe-ments (Pedagogia moderna, Cultura general i especialitats,Riquesa i Psicologia de Catalunya, Assaig d'altres pobles,

etcètera.)

JURAT QUALIFICADOR

L'integren els senyors següents: Pere Corominas,president; Manuel Ainaud, Jaume Carner, PereGual i Villalbí, Rafel Gay de Montellà, vocals;

i S. Sarrà Serravinyals, secretari..

BA

CONCURSd'Estudis socials de Catalunya

organitzat pel Centre de Dependents, sota ela auspicia de la

Generalitat de Catalunya 1 de l'Ajuntamentde Sabadell

CARACTERISTICAEls estudis seran a partir de 1840. Amb aquest Concurses persegueix un doble objectiu: donar a conèixer elnostre passat, i orientar el nostre futur. No obrim unacompetició de detalls històrics. El passat, element de lanostra vida, no interessa a Catalunya actualment per laseva riquesa de detalls, sinó per la riquesa de llurs en-senyaments. Obrim, doncs, una competició per a orientarla vida social de Catalunya, que, partint del que hem

estat i del que som, assenyali el que podríem ésser.

JURAT QUALIFICADORL'integren el senyors següents: Amadeu Hurtado,

president; Manuel Raventós, Jaume SerraHunfer, J. M.a Tallada, Josep Xirau Palau,

vocals; i Josep Olira, secretari.

SES

BUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIO

El Sr.

que vía a

carrer n .° es subscriu a MIRADOR

pel preu fixat de 3'50 píes. trimestre.

de de 193.......Signatura

I. --'Els treballs hauran d'ésser escrits en llengua cata-lana i a màquina i adreçats al Secretari del Juratrespectiu : Pedregar, 17. Sabadell.

II. — El termini d'admissió d treballs acabarà el 30 dejuny de 1932.

III. —IEIs treballs portaran un lema. El nom i les senyesde llurs autors figuraran dins d'un sobre dos, al da-

CONCURS D'ESTUDIS SOBRE ESCOLES DE COMERÇ

Primer : 75o Ptes., cedit per la Generalitat de CatalunyaSegon : 500 Ptes., cedit per l'Ajuntament de SabadellTercer : 25o Ptes., cedit pel Centre de Dependents

munt del qual com a única inscripció hi figuraràinscrit el mateix lema del treball.

IV. — El Jurat qualificador farà conéixer llur veredicteper tot el dia 3° de setembre de 1932.

V. — No es tornaran els treballs. L'entitat organitzadoraes reserva durant un any el dret d'edició dels treballsrebuts a concurs.

VI. — S'estableixen els següents premis :

CONCURS D'ESTUDIS SOCIALS DE CATALUNYA

Primer : 75o Ptes., cedit per la Generalitat de CatalunyaSegon : 500 Ptes., cedit per l'Ajuntament de SabadellTercer : 25o Ptes., cedit pel Sindicat de Dependents

IMPRESOS COSTAAsalto, 45.- Barcelona