Porto dos dies caminant sense parar i lnic que he aconseguit veure s un parell de gasolineres i un local abandonat que sembla haver acollit alguna mena de bar o club nocturn. Des que vaig marxar de casa que la meva nica companya ha estat aquesta carretera al mig de la vall. El vent, que mempeny per lesquena, s calent i, amb lajuda dels rajos dels sol que em cauen directament sobre el cap, em fan obrir la cantimplora que porto a la motxilla. Quasi no em queda aigua aix que noms em queda pregar per trobar una altra benzinera a prop per reomplir-la. Em paro a pensar en tot el que he deixat darrera meu. La casa, la famlia, els amics. Crec que no els trobo a faltar. De fet, estic millor sense ells. Em sento lliure, puc anar on jo vulgui sense que ning mhi posi pegues. Mai mhavia sentit tant b. Porto tota la vida esperant el moment just per emprendre aquest cam i el que va passar va ser la millor oportunitat que sem podia presentar davant. Porto caminant sense rumb massa estona i crec que comeno a tenir allucinacions. Per semblen tant reals. Davant meu, sala un gran bosc de pins al mig de la carretera. Sense pensar-hi dues vegades mhi endinso per descobrir qu amaga al seu interior. De cop comeno a sentir que alguna cosa crida el meu nom. Intento seguir la veu entre els arbres mentre aquesta cada vegada tapen ms la llum del sol. Tanco els ulls i arrenco a crrer cap a aquesta veu que em crida, per de sobte maturo en sentir un cop de vent a la cara. Obro els ulls i em trobo en un prat immens, verd i ple de flors. Tot sembla tant real i a la vegada tant impossible. Madono que al mig del camp hi ha una nena duns deu anys, amb una cabellera llarga i daurada pels reflexos del sol. Est lluny i comeno a caminar cap a ella. Tot i aix, com ms mhi vaig acostant, ms lluny sembla que estigui. Instintivament crido el meu nom i veig que la nena es gira cap a mi. s aleshores quan madono que la nena que estic mirant no s res ms que jo mateixa amb deu anys. Veig que el meu jo sacosta cap a mi i matansa la m. Jo faig al mateix i quan sento que em toca, es consumeix en unes flames blavoses immenses que noms deixen un pil de cendres davant meu. El vent clid arrossega les cendres i aquestes formen un petit tornado que matrapa i em fa volar cap amunt. Sento una gran escalfor als braos i dells comencen a sortir grans plomes roges que es van escampant per tot el cos fins a cobrir-lo sencer, deixant la cara al descobert. Quan em deslliuro del tornado comeno a batejar els braos, que shan convertit en les meves ales, i noto una gran lleugeresa que em permet flotar a laire. Segueixo batejant les ales, veient com sota meu creo corrents daires que fan moure la gespa i les flors que hi creixen al mig. Agafo velocitat a mesura que noto el vent a la cara. Aquest vent, per, te una frescor agradable i em condueix cap al cel.Al fons del prat aconsegueixo veure un petit llac daigua cristallina que em fa recordar la set que tenia. Noms em calen dos batecs dala per arribar-hi. A mesura que vaig aterrant i el meu cos toca el terra, les plomes samaguen dins la meva pell deixant-me recuperar el meu cos anterior. Camino el tros que em falta per arribar al llac i poso les mans a laigua per agafar-ne una mic i beure. A mesura que enfonso les mans al llac noto que una fora superior a mi mempeny cap a dins. Tot i aix, a dins noto que no em falta laire, sin tot el contrari. Em sento cmode dins laigua i no en sortiria mai, per alguna cosa em crida cap a fora.Vaig sortint mica en mica i madono que em falta la fora. Intento caminar per les cames sem resisteixen. No sem mouen i noto que els peus senfonsen dins la terra com si fossin arrels. Gradualment comeno a perdre la mobilitat del cos, que se mendureix. Mica en mica noto que la meva pell es va convertint en escora i que dels meus braos surten petites ramificacions, totes elles amb unes fulles verdes per adornar. Finalment, perdo tot sentit de la ra, abans, per, donant-me compte de que mhe transformat per fusionar-me amb el prat.