PostimpressionismeMarc Sociocultural i políticDurant la segona meitat del segle XIX es produeix definitivament, una ruptura amb les formes artístiques del passat. Des de tots els vessants, es fan esforços per crear noves formes independents respecte a la tradició clàssica. S'inicia, així, un camí sense retorn.D'altra banda, el colonialisme havia arribat al seu màxim desenvolupament: les relacions amb altres civilitzacions eren cada vegada més intenses, i la influència entre el món occidental i la resta de cultures era mútua. L'exemple més significatiu és el del Japó: l'any 1853 va decidir obrir fronteres als estrangers, els quals van poder descobrir i divulgar l'art japonès.Amb la consolidació de la Revolució Industrial, apareixen nous materials constructius i noves fonts d'energia més potents que permeten la instal·lació de les indústries lluny d'aquestes fonts, això va comportar el benefici d'algunes ciutats. En poc temps, la població d'algunes localitats es duplica, hi ha un augment demogràfic considerable. A més els fluxos migratoris del camp cap a les ciutats inicien una dinàmica que comporta la urbanització de les ciutats.Pel que fa als sistemes polítics, es van anar imposant les monarquies (parlamentàries, en determinats estats) o les repúbliques. Els estats moderns, malgrat les evidents deficiències de funcionament, van començar a elaborar una legislació laboral que intentava controlar els abusos i reconduir la situació d'agitació social davant uns moviments obrers cada vegada més reivindicatius, moguts per ideologies com ara el comunisme o l'anarquisme. Al llarg d'aquestes dècades, també van sorgir els moviments nacionalistes, que, en molts casos, desembocaran en la creació de nous estats, sigui per un procés d'unificació (Itàlia i Alemanya, per exemple) sigui per escissió (divisió), com Bèlgica.El predomini econòmic i polític de la burgesia va eclipsar els poders estatal i eclesiàstic, que van quedar relegats a un segon pla pel que fa a comandes artístiques d'avantguarda; i encara, si aquestes institucions feien encàrrecs, solien ser d'obres no pas de caràcter innovador. Així doncs, la iniciativa en el terreny de les arts va quedar a mercè de la burgesia enriquida gràcies a la Revolució Industrial i a l'especulació urbanística de les noves ciutats.D'altra banda, les millores assolides en diferents mitjans de comunicació (el tren, el vaixell de vapor, el telègraf, el servei de correus així com la invenció de la fotografia) van escurçar les distàncies la qual cosa va significar la intensificació dels intercanvis entre els artistes en l'àmbit internacional. París es va transformar en el centre d'experimentació artística, mentre que altres ciutats, com Roma per exemple, es van quedar estancades en l'academicisme.

Es produeix doncs, una acceleració de les innovacions, que cada cop seran més efímeres, amb un resultat lògic: la successió i la superposició contínua de moviments artístics. Tots aquests canvis van fer que els artistes comencessin a buscar més que mai la identitat pròpia, procurant diferenciar-se cadascun d'ells de la resta d'artistes i intel·lectuals. Un d'aquests moviments que va aparèixer en aquest procés d'experimentació artística és el següent.

El postimpressionisme va ser una segona generació d'artistes que va anar més enllà dels postulats impressionistes, defugint l'estancament en què podria haver caigut el impressionisme. Al marge dels llaços d'amistat que els unien, en el terreny pictòric tenen ben poques coses en comú, llevat de la recerca de llibertat plàstica.Una llibertat que va fer que cadascú, per la seva banda s'iniciés en unes tendències que després van ser seguides per les avantguardes del segle XX i que són fonaments de l'art contemporani.Els postimpressionistes van recuperar el dibuix i el color negre com a element definitori de les ombres i de les figures, per sobre del tractament de la llum; van treballar amb esbossos previs per aprofundir en les investigacions plàstiques, i van tendir a aplicar el color de manera plana, creant superfícies uniformes. A més de la influència dels gravats ukiyo-e també van començar a apreciar l'art primitiu, així com els clàssics del món occidental.

Toulouse Lautrec

(La Toilette (1896)) (Divan Japonès (1892)) (In Bed The Kiss (1892))

(Jane Avril (1893)) (At the Cirucs (1899))

(La Passagère du 54 (Salon des Cent)(1986))

Toulouse-Lautrec va ser el gran pintor de la bohèmia parisenca, la qual va plasmar amb tota tendresa, sense morbositats ni truculències (crueltat, dramatisme o horror). El domini del dibuix i l'aplicació lliure del color produïen un impacte visual tan intens, que va esdevenir el gran innovador del grafisme publicitari. Va treballar en olis, dibuixos, aiguaforts, litografies i pòsters o cartells. El seu estil de pintura era espontani i vertiginós, segur de si mateix i precís a la vegada que imprudent. Tenia un caràcter despreocupat, però el seu gran domini del dibuix i la pintura, tot i que de tècnica senzilla, aconseguia adaptar-se al seu caràcter i als interessos del que volia plasmar.Va ser influenciat per elements de pintors de l'època com Edgar Degas (Per exemple combinar pastel i aquarel·la•la) i Paul Gauguin; els contorns fortament marcats, la composició asimètrica i la utilització de taques de colors plans de l'art japonès i altres aspectes de l'impressionisme; Com a altres impressionistes no li interessava la perfecció llisa de l'acadèmia. Per tal de desenvolupar el seu estil il•il·lustratiu i periodístic es va moure pels bordells i cabarets de París captant la seva vida nocturna. Per aquests motius la seva pintura no era estàtica, sinó que sempre tenia moviment, plena de ritme, ball i música, estava interessat en l'atmosfera, el color i les llums, cosa que va fer que desenvolupés una tècnica molt única i característica. La inspiració en l'aplicació del color pla, la senzillesa compositiva i els nous enquadraments del gravat japonès va fer que Toulouse-Lautrec renovés l'art del cartellisme. Els seus últims anys de vida va canviar d'estil cap a una paleta més fosca i pastosa. En el seu conjunt es podria dir que va ser un precedent de l'Art Nouveau.

Paul Gauguin

(Els Pallers (1890)) (La visió del sermó (1888)) (El Crist Groc (1889))

(And the gold of Their Bodies (1901))

(Landscape with peacocks (1892)) (Pits amb flors roges (1899))

Gauguin pretenia assolir un ideal estètic basat en la puresa espiritual del paisatge i de la gent. A França va desenvolupar la pintura de colors plans talment com si es tractés d’un vitrall o un esmalt: la va anomenar pintura del cloisonné. Quan va anar a la Bretanya, va creure que havia trobat, en els seus paisatges i la seva gent, la innocència que buscava.. Després d’entrar en contacte amb els poetes i pintors simbolistes el 1891 el va portar finalment a Tahití, continuant la recerca d’aquest ideal; allà va plasmar en obres en què la innocència era la protagonista i el primitivisme, un valor. La seva pintura es va convertir en un cant a la vida senzilla, a la llum enlluernadora, a la vegetació luxuriant i desenfrenant, a la sensualitat dels cossos exuberants i frescos, i als misteris dels esperits polinesis. Empès per aquesta nova excitació, va pintar amb colors encara més purs i més plans, atent sempre més a la composició que no pas a les lleis de la perspectiva.L’aplicació del color pla, i de vegades aleatori, va ser un veritable referent, per a pintors posteriors com ara els nabis, els simbolistes, els fauvistes i també els expressionistes.

(Terrassa de Café a la Nit (1888)) (Lliris (1889)) (La Nit Estrellada (1889)) (L’habitació de Van Gogh (1888)) (Els gira-sols (1888)) (Autoretrat (1986))Vincent Van Gogh

L'holandès Vincent van Gogh va aconseguir transmetre els seus sentiments en els quadres, fossin natures mortes, paisatges, interiors, autoretrats, etc. Les pinzellades espesses, flamejants i sinuoses, el color pur, mostren el neguit que el va mantenir en un estat de tristesa continua, el va corsecar tota la vida.La influència d'aquest pintor va ser molt profunda, sobretot en els artistes vinculats al moviment expressionista. Va evolucionar de l'art monocromàtic típic de la pintura holandesa i del realisme de Millet o Rembrandt (tons foscos i una tosca humanitat) a l'art colorit amb el qual se l'identifica avui en dia, també passant per la influència de l'impressionisme (pintura més clara i transparent). Conjuntament amb Gauguin, Cezanne, Toulouse-Lautrec, d'entre altres van crear un nou estil, el postimpressionisme. Quan va relacionar-se amb altres pintors i va visitar diversos museus, va començar a fer ús d'un traç més gruixut i energètic, va afegir en les seves pinzellades punts, ratlles i petits quadres i l'ús de colors purs. Les seves pintures expressen el seu sentit mitjançant l'observació de la natura, quan va estar a París, va descobrir una nova percepció de la llum i el color, va aprendre la divisió de les gammes clares i els tons, i va mostrar una simplificació a la vegada que una major intensitat en el tractament dels colors, en aquella època va començar a copiar làmines japoneses.L'ús de colors vibrants i pinzellades brusques dels seus quadres eren relativament independents de la seva psique, pintava d'aquella manera perquè era el seu estil i no pas al seu inestable estat psicològic.Tot i que en vida no va vendre cap quadre, es diu que la seva pintura és emocionant i atemporal, brutalment sincera i molt popular; la seva expressivitat era captada perfectament per nens i gent aliena al món de l'art. Pintava dos o tres quadres al dia a causa de la seva necessitat imperant per pintar, ho podem percebre en les seves obres fresques i espontànies.Paul Cézanne

(Els Jugadors de Cartes (1895))

(The Blue Vase (1887))

(Dona amb Cafetera (1895))

(Mont Sainte-Vict (1906))

(La Muntanya de Sainte-Victorie (1900))

(Le Grans Banyistes (1898))

Paul Cézanne, pintor francès considerat el pare de la pintura moderna. Després de la primera experiència parisenca, el 1862 es dedica plenament a la pintura; el 1864 inicia una etapa en la qual treballa una sèrie d'obres caracteritzades per la violència i l'erotisme i el 1866 realitza els primers intents de la pintura a plein air. El 1870 s'instal·la a un poble proper a Marsella i s'interessa especialment pel paisatge, abandonant l'estil romàntic i oferint una nova visió de la pintura. El 1872 s'instal·la a una localitat propera a Paris, i en aquesta estança es produeix un canvi significatiu en el seu estil que el vincula a l'impressionisme, especialment per la seva paleta de colors (més clara) i la seva pinzellada. Després de la seva etapa més impressionista i el rebuig del món cultural parisenc s'allunya d'aquest i comença a buscar el seu propi estil, entrant en el postimpressionisme. Aquest aïllament s'accentua amb la mort de la seva mare, el qual provoca que es bolqui especialment en els paisatges. Paul Cézanne s'interessà especialment en la construcció de volums, els seus objectes són cossos rigorosament geomètrics i així ho veu en els paisatges així com en els interiors i en persones (per la qual cosa se'l considera precedent del cubisme). Crea espais sòlids perfectament delimitats i perfilats per una línia negra; intenta recuperar la forma i el volum a través del color. Renuncia al clarobscur clàssic i fa ús dels colors complementaris, la seva pinzellada era ampla, de colors nets i purs; i, més que buscar un moment fugaç, cercava les formes perennes de la natura. Distorsiona voluntàriament els objectes sense tenir en compte les lleis físiques, trenca les lleis de la perspectiva tradicional, és a dir, adequa les proporcions en funció de la seva voluntat de buscar certa harmonia compositiva. Es destacaria la seva visió personal de la interacció entre plans i el seu sentit de la massa. Va assimilar l'ús de la llum segons els principis de l'impressionisme però va perdre la pinzellada típica de l'estil.

Claude Monet

(Impression, Sunrise (1872)) (Argenteuil (1875)) (Poppy Fields near Argenteuil (1875)) (Woman with a Parasol, facing left (1886)) (Water Lilies (1916) )

(Rouen Cathedral Facade (1894))

Els quadres de Monet són reconeguts com els més purs exemples de l’impressionisme, va assentar les bases de la pintura moderna. Es pot afirmar que la seva obra, Impressió, sol ixent, es tracta del primer quadre impressionista, el que va donar nom a l'estil. Les seves obres no buscaven comunicar una història ni fer cap crítica, plasmava impressions en funció de les sensacions experimentades per l'ull. Cinc anys abans Monet ja trencava amb la temàtica clàssica dels paisatges, naixent així un prototip de paisatge impressionista que no va agradar precisament al Saló oficial de Paris; Amb el quadre de La urraca va intentar plasmar els instants fugaços dels rajos de sol damunt un escenari nevat. La blancor de la neu no era sols blanca si no una combinació de tons malves, blaus o grocs, és a dir, feia un nou ús dels colors complementaris i del clarobscur. Innovant l'ús de la llum i el color, de mica en mica va anar extremant l'estil fins a esdevenir la figura clau del moviment.En la seva majoria treballant a l'aire lliure, aprofitava per pintar usant variacions de colors, plasmant les llums en diversos moments del dia o estacions de l'any; com a resultat tenia varies versions d’un mateix paisatge. Feia ús del puntillisme la qual tècnica era considerada massa moderna per l'època, degut potser als seus problemes de visió, els seus últims quadres estaven pintats a base de taques de colors. Independentment de la seva salut, el seu objectiu era capturar un instant així que les seves pinzellades eren curtes i pastoses, amb la suficient tècnica i agilitat per capturar l’escena sense perdre’s res. També recorria a un dramàtic contrast tonal que eliminava els tons intermedis influenciats per la fotografia. Convenint el seu amor per la naturalesa, les seves composicions resulten del tot cuidades per emmarcar-la; freqüentment prescindint de la línia d'horitzó per enfocar-se i aprofitar els reflexos de l'aigua que feien vibrar el seu conjunt. Una de les influències decisives en la seva evolució artística va ser Eugene Boudin, un dels primers paisatgistes francesos en pintar a l'aire lliure, sovint de temàtica marina. També va rebre la influència de William Turner i Johan Jongkind, percussors de l'impressionisme.