vols tastar-lo?

Memòria del Segle XX - 28

ELS CATALANS A GINEBRA

La reivindicacióde Catalunya al món

FRANCESC MASPONS I ANGLASELL

Edició a cura deLolo Garcia

Els catalans a Ginebra.indd 1 17/10/16 13:10

Primera edició: novembre del 2016

© per l’edició i per la introducció, Lolo Garcia© Cossetània Edicions

Director de la col·lecció:Josep M. Figueres Artigues

Membres del consell assessor:Ramon Alberch, Albert Balcells, Antoni Furió,

Eugeni Giral, Jordi Planes i Sebastià Serra

Edita:9 Grup Editorial

Cossetània EdicionsC/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91Fax 977 61 43 57

[email protected]

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-553-5

DL T 1471-2016

Aquesta obra ha estat publicada amb la col·laboracióde l’Ajuntament de Bigues i Riells amb motiu de la commemoració

del 50è aniversari de la mort de Francesc Maspons i Anglasell.


3Introducció

INTRODUCCIÓ

La projecció exterior del plet català

Una de les constants al llarg de la vida de Francesc Mas-pons i Anglasell serà el seu europeisme i el seu profund co-neixement del dret internacional. L’objectiu de la seva acció externa tindrà com a finalitat legitimar les reivindicacions nacionals catalanes mitjançant el suport de la jurisprudència europea i mundial. Tot allò que Maspons reclama per a Ca-talunya està fonamentat sobre sentències i exemples ja exis-tents arreu del planeta. El seu compromís i la seva implicació activa a la causa es fa més palesa durant la dictadura de Primo de Rivera i el portarà, fins i tot, a viure durant deter-minades èpoques a Ginebra,1 seu de la Societat de Nacions.

Nascut el 22 de juliol de 1872 al barceloní barri del Ra-val, al carrer d’en Xuclà, 17, era fill de Francesc Maspons i Labrós i de Pilar Anglasell i Buxeres, dues famílies adhe-rides a la Renaixença més primerenca. La nissaga, forta-ment arrelada al municipi de Bigues (Vallès Oriental) des del segle xii i tradicionalment dedicada al món de les lleis

1 Cucurull, Fèlix. Panoràmica del nacionalisme català. Volum V. 1931-1933. París: Edicions Catalanes de París, 1975, p. 490.


4 Lolo Garcia

i la fe pública, representa un catalanisme romàntic de caire rural a on el camp esdevé símbol de les essències del país, de la puresa lingüística, dels costums més significatius i del dret propi, eixos principals de la biografia de Maspons i Anglasell. El seu pare, Francesc Maspons i Labrós; la seva tieta, Pilar Maspons —més coneguda com a Maria de Bell-lloch—, i el seu oncle, Francesc Pelai Briz, conformen un equip de treball estimulat per Briz dedicat a la recerca en el camp de la cultura tradicional. Francesc Pelai Briz recull cançons i endevinalles, mentre que els germans Maspons i Labrós s’encarreguen de les rondalles, els jocs, les tradicions i els costums en un moment en què aquest àmbit era pràc-ticament verge. Cadascun d’ells destacaria per la profusió d’obres literàries publicades tant en prosa com en vers, a banda de la participació en les primeres edicions dels Jocs Florals i de la intensa activitat desenvolupada en la incipi-ent premsa catalanista de l’època, on Briz adopta un paper preponderant amb la direcció de revistes com La Gramalla, Calendari Català i Lo Gay Saber, considerades com els primers òrgans periodístics de la Renaixença. Maspons i Labrós, a més, pren part activament en les assemblees de la Unió Catalanista de Reus, el 1893, i d’Olot, el 1895.

La seva família, on cal afegir el germà bessó del seu pare, Marià, conegut per ser el portaveu del Memorial de Greu-ges que el catalanisme adreçà al rei Alfons XII, mantindrà una constant relació i correspondència epistolar amb figu-res d’arreu d’Europa, pràctica que influirà decisivament en la conscienciació de Maspons i Anglasell sobre la necessitat de mantenir vincles Catalunya enfora a l’hora d’internacio-nalitzar el plet català, sobretot en una època on comen-çaran a articular-se les primeres institucions amb voluntat supraestatal.2

2 Conservador il·lustrat —parlava cinc idiomes: català, castellà, francès, italià i alemany—, Marià Maspons i Labrós va viatjar a


5Introducció

Ja al principi del segle xx, els nacionalistes catalans i bascos es plantegen la conveniència de sortir del seu aïlla-ment peninsular mitjançant la participació en fòrums inter-nacionals, com l’organitzat per primera vegada a Lausana (Suïssa) el 1916.3 De fet, les seves primeres accions obtenen un destacat ressò, amb derivades incloses per al conjunt de l’Estat. Així, la periodista francesa Yvonne Pouvreau escriu un article el 1917 a la revista Annales de Nationalités4 on expressa la seva confiança que una aliança bascocatalana pugui reestructurar la política espanyola.

Interessat, doncs, de ben jove, per la internacionalització de les demandes de Catalunya, Maspons inicia les activitats del catalanisme a prop de la Societat de Nacions el 1926 amb la intenció de portar el cas català al Congrés Europeu de les Nacionalitats Minoritàries.

Prèviament, i amb el mateix objectiu, Manuel Massó i Llorens, en representació d’Acció Catalana, havia adreçat a la Societat de Nacions el 24 d’abril de 1924 l’anomenada Apel·lació a favor de Catalunya, un escrit on es demanava empara a l’esmentat organisme.5 No era la primera vegada,

Alemanya per recórrer els seus estats, tot percebent una organització territorial fonamentada en una estructura confederal monàrquica. Tanmateix, discrepà de la uniformitat del model germànic i s’atansà al dret anglès encarnat per William Blackstone, que esdevé el seu jurista de capçalera, i a un particularisme jurídic que variava de regió a regió, de comarca a comarca i, fins i tot en alguns casos, de ciutat a ciutat. Tot plegat, elements troncals en el corpus ideològic del seu nebot.

3 Estevez, Xosé. El nacionalismo vasco y los congresos de minorías nacionales de la Sociedad de Naciones (1919-1936). Sant Sebastià: Universitat de Deusto. XI Congrés d’Estudis Bascos. Nuevas formulaciones culturales: Euskal Herria y Europa. Sant Sebastià, 1991. ISBN: 84-87471-35-8 Sant Sebastià: Eusko Ikaskuntza, 1992, p. 311-322.

4 Estevez, Xosé. El nacionalismo vasco y los congresos de minorías nacionales de la Sociedad de Naciones (1919-1936), p. 314.

5 Nicolau d’Olwer, Lluís. Democràcia contra dictadura: escrits polítics, 1915-1969. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2007, p. 29-30 i 41.


6 Lolo Garcia

però, que el catalanisme s’adreçava a la comunitat interna-cional. En una mateixa línia, quatre anys abans el Comitè Pro Catalunya interpel·lava els delegats de la Conferència de Trànsit organitzada per la Societat de Nacions a Barce-lona l’abril de 1921:6

Durant la vostra agradosa estada a la nostra ciutat […], aquest comitè no ha volgut fer-vos ni la més petita indica-ció referent al plet que d’una manera persistent i progres-siva sostenim els catalans amb l’Estat que injustament ens detén les llibertats. […] Ens ha semblat millor —i creiem no haver-nos equivocat— deixar a la vostra clara percep-ció el descobriment de la raó que ens assisteix en voler-nos separar d’Espanya que, si antany fou inquisitorial, és enca-ra avui l’endarrerida, la incapaç de tot avenç, la negada a tota obra nova, la envejosa del millorament de Catalunya —provat això darrer prou palesament, amb l’oposició fet pel seu representant en la Societat de Nacions a què fou celebrada la Conferència de Trànsit en aquesta ciutat—; la impossibilitat de posar-se al costat dels pobles que guai-ten l’esdevenidor per a fer del planeta un sojorn de pau i d’amor entre els homes.

Vosaltres ho haveu vist. No calia que us en parléssim. Mes el vostre recent viatge a la capital estatal us haurà palesat més i més l’enormitat de la distància espiritual en què es troben Catalunya i Castella, separades per verita-bles abims de diferències en l’actuar, en el pensar, i fins en l’ésser dels pobles.

[…] Vulgueu, senyors delegats, en arribar als vostres països, explicar el que haveu vist i comprès en aquest tros d’Europa. Nosaltres no us fem apoteòsiques exhibicions i lloances del nostre poble; sou vosaltres mateixos qui en podeu donar el més clar testimoni. […] Visca la indepen-dència de Catalunya!

6 Germanor, 272 (1 de febrer de 1924), p. 5-7.


7Introducció

Malgrat que la resposta no fou satisfactòria, Nicolau d’Olwer va continuar insistint a l’assemblea de la Unió In-ternacional d’Associacions per a la Societat de Nacions, ce-lebrada el mes de juny de 1924 a Lió, per tal que inclogués la qüestió catalana a l’ordre del dia de la següent reunió anu-al, que s’havia de celebrar a Varsòvia el setembre de 1925. Tanmateix, ni Eugeni Xammar ni Josep Pla van aconseguir que la Unió adrecés una petició a la delegació espanyola ins-tant-la a aplicar els drets de les minories en el cas català.

Això no obstant, el setembre de 1924, el polític d’Acció Catalana sí que va aconseguir que el director del Congrés de Nacionalitats Europees, el baltoalemany i diputat d’Es-tònia Ewald Ammende, s’entrevistés a Barcelona amb di-versos polítics catalanistes.

Els Congressos de minories nacionalsde la Societat de Nacions

Els congressos de minories nacionals, vinculats a la Socie tat de Nacions i que es van celebrar entre 1925 i 1936, van néixer arran d’un projecte de llei del parlament d’Estò-nia sobre autonomia de les minories, aprovat el 5 de febrer de 1925 i que el Dr. Ammende, de la minoria alemanya, va voler estendre a la resta d’Europa.

Després de diverses reunions, finalment el primer con-grés es va celebrar el 15 i 16 d’octubre de 1925 a Ginebra, amb la participació de 14 nacionalitats i 27 grups nacionals organitzats pertanyents a dotze estats que, en total, repre-sentaven uns 30 milions de ciutadans.

Aparador idoni per a les reivindicacions de Catalunya, finalment, fruit del seu esforç i de la seva insistència, una delegació catalana va prendre part en el segon congrés de les nacionalitats europees, que va tenir lloc també a Gine-bra dels dies 24 a 27 d’agost de 1926. Hi consten com a delegats oficials Maspons, el polític Joan Casanovas i el periodista Josep Pla. També hi prenen part, al seu torn,


8 Lolo Garcia

Joan Estelrich, Ferran Valls, Lluís Nicolau d’Olwer i Rafa-el Campalans. Els integrants de la delegació catalana han d’assumir prèviament els principis del congrés, els mateixos de la Societat de Nacions, malgrat que sense renunciar al dret d’autogovern de Catalunya, una aspiració que va més enllà de les reivindicacions de les minories nacionals repre-sentades.

Per tant, abans d’accedir-hi, es veuen forçats a demos-trar que la majoria del país estava d’acord a formar-ne part i accepten aglutinar totes les sensibilitats existents al seu si, excepte les partidàries de la violència. Aquest se-gon condicio nant, però, no suposarà cap entrebanc per a Maspons atès que, de fet, la transversalitat serà una de les seves màximes dins la participació catalana en els congres-sos. En conseqüència, els membres de les diferents delega-cions es caracteritzaran per la seva diversitat ideològica: al II congrés, doncs, Catalunya hi és representada per un estol de famílies polítiques ben diverses, tal com denota la presència del mateix Maspons, Casanovas, Pla, Estelrich, Valls, Olwer i Campalans, tots pertanyents a tradicions for-ça divergents. A la tercera edició hi prenen part Maspons, Casanovas i l’advocat i polític d’Acció Catalana Estanislau Duran i Reynals; al IV Congrés, Xavier Regàs i Maspons; al V, Francesc Masferrer, Maspons, Manuel Serra i Moret, Francesc Tusquets i Miquel Vidal i Guardiola; al VI, Rafael Campalans, Francesc Masferrer, Maspons, Artur Perucho, Manuel Serra i Moret i Francesc Tusquets, i al VII, Mas-pons i Masferrer.

A la seva primera participació, Catalunya obté un lloc al comitè executiu permanent i una vicepresidència en ser l’única minoria llatina present, càrrec que ocupa Maspons i Anglasell. Per a Maspons, la participació catalana en els congressos representava un triomf de l’acció unitària dels partits polítics que tant havia preconitzat, atès que hi pren-drien part representants de la majoria de les principals for-


9Introducció

macions existents a Catalunya.7 La unió política, segons recordaria el mateix Maspons, seria més palesa durant la dictadura de Primo de Rivera, contrari a la participació de Catalunya en els congressos de minories nacionals i que, fins i tot, mobilitzaria la diplomàcia espanyola al Consell de la Societat de Nacions per evitar la seva presència o, si més no, negar el fet català.8

A la seva autobiografia inacabada, el jurisconsult hi de-dica un capítol a la seva implicació en la representació ca-talana als congressos. Malauradament, el contingut no s’ha conservat, sia perquè Maspons va morir abans de redac-tar-lo, sia perquè s’ha perdut amb el pas del temps. Tot i així, sí que hi consta el nom del títol, La designació, i el del subtítol, prou explícit sobre l’origen de la iniciativa: Tele-fonada de l’Estelrich estant jo a Bigues – Lloc de reunió a casa de Valls i Taberner. Nicolau d’Olwer – De la conversa en derivà que havia estat nomenat membre de la SDEN – Demano parer a la meva muller i me’n vaig cap a Ginebra.9

Al II Congrés de les Nacionalitats reunit a Ginebra del 25 al 27 d’agost de 1926, el cap visible de les relacions en-tre els grups catalanistes i l’organització dels congressos és Estelrich, que, a més, s’encarrega del finançament dels des-plaçaments i del pagament de les quotes, tot plegat xifrat en uns 4.000 francs suïssos, quantitat que abonen mecenes com Cambó, Rafel Patxot i Rafel Rodés, entre d’altres.10 El paper de la Lliga, doncs, en aquests inicis és força evident.

7 Maspons i Anglasell, Francesc. “Els catalans a Ginebra. Els congressos minoritaris”, Diari de Vic, 96, 28 d’agost de 1930, p. 1.

8 Maspons i Anglasell, Francesc. “Els catalans a Ginebra. Durant la dictadura”, Diari de Vic, 97, divendres 29 d’agost de 1930, p. 1.

9 Maspons i Anglasell, Francesc. [Relació de fets].10 Riquer i Permanyer, Borja de. “Joan Estelrich i Francesc Cambó: Les

complexes relacions entre intel·lectuals i polítics”, dins: Actes de les jornades d’estudi sobre Joan Eltelrich. Palma-Felanitx 17, 18 i 24 d’octubre de 2008. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010, p. 107-132.


10 Lolo Garcia

Programari de l’acció exterior catalana

Lluny de voler adoptar un paper essencialment represen-tatiu, la seva primera experiència a Suïssa portarà Francesc Maspons a pronunciar una destacada conferència a Reus la nit del 3 de desembre titulada “Els drets de ciutadania i la Societat de Nacions”, que després es publicarà en for-mat d’opuscle.11 El seu contingut aplega les línies mestres de la seva acció exterior i esdevé una mena de programari intel·lectual. Maspons defensa la idea que després de la I Guerra Mundial creix el sentiment de religiositat arreu i afegeix que, en l’ordre públic, aquest increment es tradueix “en un més efectiu predomini, dins les normes de relació i de govern, d’aquella virtut que en la doctrina cristiana és anomenada la major de totes: la caritat”. El jurisconsult entén que els governants han de regir-se per la màxima de no voler per a ningú “allò que no voldries per a tu mateix”. Francesc Maspons afegeix que l’Europa que ve “ennoblida pel sofriment, està saturada de respecte als furs de la digni-tat humana, i al primer i cabdal d’ells, la llibertat d’esperit, sense la qual li és impossible la reconstitució, perquè sense ella no hi ha estímul”. Maspons discrepa així de les opi-nions que vaticinen que el món s’aproxima cap a un triomf de la doctrina socialista i que Catalunya ha de seguir el ritme mundial.

El jurisconsult introdueix el text afirmant que la fi del gran conflicte internacional va portar els estats a establir una sèrie de fronteres que no s’ajustaven a raons naturals de caràcter ètnic, lingüístic o cultural. Després de ressenyar nombrosos exemples, com els territoris nacionalment eslo-vacs d’Udine i Gradisca a dins d’Itàlia o els districtes d’ori-gen alemanys inclosos a Txecoslovàquia, Maspons traça

11 Maspons i Anglasell, Francesc. Els drets de ciutadania i la Societat de Nacions. Reus: Ed. Navàs, 1927.


11Introducció

un recorregut per les reivindicacions de les posicions mino-ritàries i les seves derivades polítiques dins dels estats. Al llarg de la seva exposició, Francesc Maspons també alerta sobre el pes de les minories en entendre que no es tracta d’elements dispersos que viuen isolats els uns dels altres, sinó d’agrupaments majoritaris en territoris determinats, dels quals acostumen a ser nacionalment titulars. El juris-consult apunta que la seva ànima no és la nacional de l’estat i, en conseqüència, dificulta les conveniències polítiques de les parts implicades. Maspons avisa que la relació d’aquests grups d’orígens diversos sol ser força enutjosa, i arriba a generar conflictes de difícil solució. La voluntat dels estats sovint passa pel menysteniment cap a les minories o per una acció política amb clara vocació uniformitzadora, de manera que, al seu entendre, alguns grups se senten amb la necessitat de buscar alternatives, sovint, al marge de la legalitat establerta.

Per Maspons, tanmateix, el parlamentarisme permet fi-xar els principals problemes de les minories nacionals: el de ciutadania, entès en el sentit jurídic de la nacionalitat que té l’individu segons les lleis; el de la llengua i la cultura, i el de la regulació de les relacions de contacte entre l’estat i l’agrupament nacional inclòs al territori.

Francesc Maspons entén que els estats afronten aquests punts en funció del grau d’absolutisme que impregna la seva ideologia o, el que ell considera que és el mateix, la seva dosi de paganisme. El jurisconsult considera el cristianis-me com un element civilitzador capaç de combatre l’abús de poder i assegura que la seva finalitat no és tiranitzar l’home, sinó servir-lo. En el seu paral·lelisme argumental, Maspons referma que l’estat existeix per garantir a l’home el seu benestar i no la seva submissió.

Davant dels problemes que, al seu parer, presenta la convivència a l’interior de determinats estats, Maspons i Anglasell hi detecta dues possibles solucions: la mà dura, que només provoca desestabilització i enfrontaments, com


12 Lolo Garcia

els viscuts als Balcans amb motiu de Macedònia, i l’acord, que enforteix els lligams d’amistat en lloc de la violència i l’opressió. L’advocat i periodista defensa que des del reco-neixement i el respecte polític i cultural de les minories es pot arribar a acords que aigualeixin sentiments rupturistes. Precisament, l’enfrontament entre aquestes dues visions és el que, a parer de Maspons, dóna lloc al congrés de grups nacionals minoritaris d’Europa, l’estiu de 1925. Davant l’actitud de protesta constant de les minories, el congrés facilita elements articuladors de les seves activitats que els porta a plantejar propostes constructives i a adquirir un ambient de simpatia generalitzat. L’advocat i periodista es felicita per la possibilitat de poder presentar les reivindi-cacions de les nacionalitats minoritàries com un ens amb personalitat pròpia més enllà de la tradicional imatge de pertorbadors insaciables i traça una paral·lelisme entre l’es-tatut del congrés i la formació de la Mancomunitat. Mas-pons i Anglasell creu que un organisme i l’altre estableixen unes normes mínimes pensades per fermar unes regles bàsi-ques de convivència. Arribats a aquest punt, Maspons lloa la figura d’Enric Prat de la Riba, amb qui va mantenir una estreta relació professional i d’amistat.

Seguidament, el jurisconsult relata els tres punts bàsics exigits pel congrés per tal de formar-ne part: tenir una den-sitat prou significativa per encarnar una consciència nacio-nal, acceptar que no es tractin qüestions específiques d’un únic grup en relació amb l’estat en el qual es troba inclòs i renunciar a la violència per assolir els seus objectius. Fran-cesc Maspons posa també l’accent en l’exclusió de tota so-lució de tendència separatista. Només set anys abans de presentar-se a les eleccions com a candidat del Partit Na-cionalista Català, el jurisconsult veu lògica la demanda del congrés, ja que, al seu parer, la majoria de nacions minori-tàries europees només pretén que es respectin jurídicament els seus drets i que s’evitin abusos. Tanmateix, Maspons alerta que la persistència en l’enfrontament pot empènyer a


13Introducció

resolucions independentistes i que el separatisme, per se, no és ni millor ni pitjor que l’opció contrària, es tracta d’ana-litzar si la conveniència aconsella continuar junts o recórrer diferents camins.

El debat dels representants de les nacions, la major part polítics, porta Maspons i Anglasell a preguntar-se, en plena dictadura de Primo de Rivera, on és el descrèdit del parla-mentarisme.

El jurisconsult consagra bona part de la seva xerrada a analitzar el tractament que el congrés patrocinat per la So-cietat de Nacions ofereix a qüestions com el principi de ciu-tadania, la llengua i la cultura. Maspons repassa els acords adoptats envers les normes de relació amb l’estat, basades en el respecte cap als drets de les minories, que no disposen del poder de la força.

Francesc Maspons, home de llei, defensa el poder del dret i rebutja tota solució violenta, sobretot quan els efectes devastadors de la I Guerra Mundial encara són ben vius a la seva memòria. Per al jurisconsult, la Societat de Nacions garanteix el respecte de les minories i la seva supervivència.

Maspons i Anglasell clou el seu relat amb el convenci-ment que Europa apostarà fermament per l’estabilitat del continent i que el sentiment pacifista s’imposarà en un fu-tur. L’objectiu del congrés i de la Societat de Nacions passa per assegurar una pau estable i duradora i preveu, errònia-ment, que aquest és el futur ineludible d’Europa. El juris-consult arriba a aquesta conclusió a partir de detalls com la decisió de Mussolini d’alliberar un líder de la minoria eslo-vena a Itàlia, que Maspons emmarca en un suposat esperit predominant a Europa a favor de les solucions pacífiques i la força del dret. En tot plegat, Maspons hi veu la influència de la religió, manifestació cabdal, al seu entendre, entre els estats i els seus ciutadans. Les darreres paraules del juris-consult semblen marcades per un idealisme allunyat de la realitat futura: “Sembla que estigui arribant l’hora en què l’esperit pairal és cridat a presidir les directrius dels pobles:


14 Lolo Garcia

i per això, no en dubteu, en aquesta Europa que s’atansa, Catalunya s’hi trobarà bé.”

En el III Congrés de Minories Nacionals, celebrat a Gi-nebra del 22 al 24 d’agost de 1927, a banda del jurista, hi prenen part Casanovas i l’advocat i polític d’Acció Catala-na Estanislau Duran i Reynals. Des del seu càrrec de vice-president de l’organisme, Maspons i Anglasell, a més, es projectarà internacionalment més enllà del cas català exer-cint de mitjancer entre el Vaticà —amb qui mantenia bones relacions pel seu catolicisme militant— i Txecoslovàquia, país pel qual professava una profunda admiració. Els dos estats mantenien profundes diferències sobretot arran de l’homenatge que el país centreeuropeu va dedicar el 1925 a Jan Huss, un dels herois nacionals del poble txecoslovac i que la Santa Seu havia titllat d’heretge pel seu laïcisme.

Les gestions de Maspons van donar els seus fruits, tal com es desprèn de la carta que el ministre d’Afers Exteriors de la República Txecoslovaca, Edvard Benes, va enviar al jurisconsult el 29 de gener de 1928 en què li agraïa la seva tasca diplomàtica i l’informava del contingut dels acords assolits entre ambdues parts.12

La seva acció no passa desapercebuda i Bernard Lecache, impulsor de la Lliga Internacional contra l’Antisemitisme, li demana la seva col·laboració per a un periòdic setmanal que disposa també del suport de l’escriptora Severine, de Georges Duhamel, Einstein i Romain Rolland, entre d’al-tres. Lecache, a més, demana a Maspons que remeti alguns exemplars de la publicació a les editorials Verdaguer i Ca-talònia.13

Al marge d’aquestes gestions, la feina de Francesc Mas-pons continua molt centrada en la celebració dels congres-

12 Arxiu Francesc Maspons (AFM).13 Fons Nicolau d’Olwer. Carta de Francesc Maspons a Nicolau

d’Olwer amb data del 21 de maig de 1928.


15Introducció

sos nacionals de minories. A la cinquena edició, que té lloc a Viena el 1929, la delegació catalana està integrada, a més del jurisconsult, per Joan Estelrich, vinculat a la Lliga, i el seu bon amic Francesc Masferrer, relacionat amb Acció Catalana. El paper dels catalans als congressos cada vegada és seguit de més a prop per les autoritats espanyoles. De fet, el comitè executiu del Congrés de Nacionalitats Europees es reuneix a París el diumenge 14 d’abril i l’endemà dilluns, per tal d’analitzar un informe elaborat pel representant del Japó a la Societat de Nacions a petició de la Gran Bretanya i Espanya, que demanen ser presents al debat de les propos-tes per a la protecció de les minories formulades en l’última reunió del consell. El comitè executiu de les nacio nalitats està compost per Josip Wilfan, exdiputat eslovè al parla-ment italià; Kurtschinsky, diputat rus al parlament estonià; Leon Motzkin, president executiu del comitè de les dele-gacions jueves; Paul Schiemann, diputat alemany al parla-ment lituà; Géza de Szullo, diputat hongarès al parlament txecoslovac, i Maspons i Anglasell; tots ells representants de 34 minories de 12 nacionalitats pertanyents a 14 es-tats europeus. El comitè decideix posar-se a disposició del representant japonès per exposar-li els objectius dels acords adoptats pel congrés de les minories europees.14

L’Associació Internacional per l’Estudi dels Drets de les Minories de la Haia

La projecció internacional de Maspons viurà un nou impuls el darrer trimestre de 1929. Justament el mes de setembre, i a redós de la Societat de Nacions, neix a la Haia la Societat Internacional per a l’Estudi del Dret de les Mi-nories. L’organisme es constitueix aprofitant la celebració del V Congrés de les Minories i pretén esdevenir una unió

14 Le Temps, 24712 (17 d’abril de 1929), p. 2.


16 Lolo Garcia

internacional de juristes. Un any abans, s’havien enllestit els estatuts i ja s’havia acordat que Maspons tindria el càr-rec de president del seu comitè executiu.15

Entre els seus fundadors hi ha juristes d’Estònia, Reg-ne Unit, Alemanya, Romania i Txecolosvàquia, a banda dels catalans Francesc Masferrer i Francesc Maspons.16 La tasca inicial de Maspons consisteix a convidar figures re-llevants del món del dret per tal de completar la vintena de membres acordats. La societat, amb residència a Gine-bra, es marca com a objectiu principal fixar la terminologia jurídica de les principals concepcions del dret públic.17 El propòsit de l’entitat passa per determinar una sèrie de con-ceptes jurídics —començant pels de nació i estat— que po-den ser entesos de formes diferents en funció de la història, la política, la tradició i, fins i tot, les llengües dels diferents pobles europeus.

Maspons haurà d’agilitar la seva feina a la comissió re-dactora, atès que del 2 al 6 de setembre té lloc el VI Congrés Europeu de les Nacionalitats Minoritàries. La transcendèn-cia de la trobada, a més, serà cabdal atès el canvi de règim que progressivament s’està produint. Per tot plegat, el mes d’agost, Maspons, d’acord amb Masferrer, proposa a Nico-lau d’Olwer que en el congrés es remarqui que la dictadura de Primo de Rivera negava l’existència de les minories i que, fins i tot, perseguia les seves manifestacions i òrgans de govern. Així mateix, afegeix la necessitat de subratllar que el nou govern, tot i voler mantenir els principis tradicio-

15 Fons Nicolau d’Olwer. Carta de Francesc Maspons a Nicolau d’Olwer, datada a Bigues i la Garriga el 14 de setembre de 1929.

16 Journal de Genève, 3 de setembre de 1929, p. 4. Es tracta de l’estonià W. Hasselblatt, del professor universitari Kurtschinsky, de l’anglès F. Llewllyn, de l’alemany O. Junghan, del romanès Elemerd Jakabfel, de l’assessor dels grups minoritaris alemanys C. G. Bruns i del txec E. Margulies.

17 La Publicitat, 19 de setembre de 1929, p. 4.


17Introducció

nalistes, s’ha apressat a entrar en els corrents que el con-grés preconitza, circumstància que enforteix la institució i alliçona els estats refractaris. Maspons entén que aquesta comunicació servirà per enfortir la posició de Catalunya al congrés, una mica diluïda en els darrers temps. Maspons demana a Olwer que li ho faci saber a Valls i Taberner i Joan Estelrich.18

Finalment, Maspons, que presideix la delegació, Mas-ferrer i Esterlich repeteixen com a representants catalans, a més de Rafael Campalans (Unió Socialista de Catalu-nya), Manuel Serra i Moret (Unió Socialista de Catalunya), Francesc Tusquets i, com a secretaris, el filòsof Eduard Ni-col, el valencià Artur Perucho i el mallorquí Rafel Ramis i Togores. La delegació, que també inclou membres de la Lliga Regionalista, Acció Catalana i Estat Català, vol ser, per tant, tan integradora com sigui possible. Maspons, Es-telrich, Tusquets i Ramis surten cap a Ginebra l’últim dia d’agost.19 L’ordre del dia és el següent: conclusions generals per deduir dels informes presentats sobre la situació de les diverses nacionalitats; actitud de les nacionalitats respecte a la unió europea; cohesió espiritual dels diferents pobles europeus i problemes dels organismes destinats a mante-nir-les; problemes de les ciències de les nacionalitats, i qües-tions d’organització.

Els escrits a La Paraula Cristiana

Sens dubte, una de les col·laboracions més extenses i re-eixides de Maspons, i on més i millor podrà palesar el seu coneixement de la política i el dret internacional i li servirà per projectar el cas català al món, es produeix amb la

18 Fons Nicolau d’Olwer. Carta de Francesc Maspons a Nicolau d’Olwer, datada a Bigues i la Garriga el 18 d’agost de 1930.

19 La Vanguardia, 31 d’agost de 1930, p. 6.


18 Lolo Garcia

revista La Paraula Cristiana, al carrer entre gener de 1925 i juny de 1936, quan queda estroncada per l’esclat de la Guerra Civil. Segons els historiadors Rafael Tasis i Joan Torrent, la publicació esdevé “l’intent més seriós de donar al catolicisme català un òrgan de pensament en el qual si-guin discutits els temes més importants des del punt de vis-ta teològic, apologètic i moral”. El seu objectiu, afegeixen Tasis i Torrent, és “augmentar la influència del Cristianis-me en el nostre tarannà individual i col·lectiu”.20

En plena dictadura de Primo de Rivera, Carles Cardó impulsa la revista amb l’objectiu d’esdevenir una platafor-ma de pensament i d’opinió de la intel·lectualitat catòlica catalana. La publicació mensual s’estructura en seccions gairebé sempre fixes: editorial, articles de fons de temàtica variada, selecció d’articles de revistes estrangeres, cròni-ques de corresponsals, recensions de llibres i informacions de Catalunya i internacionals. Entre els col·laboradors ha-bituals destaquen Maspons, Pau Romeva, Marià Manent, Octavi Saltor, Carner, Batista i Roca, Bofill i Mates, Joan Alcover, i Valls i Taberner.

La revista pretén ser l’òrgan d’opinió envers qüestions relatives al pensament catòlic; comentar qualsevol matèria d’interès des d’un punt de vista cristià. La publicació no escatimarà cap tema, des de la conflictivitat social fins a la reforma agrària, a més de les relacions entre Església i estat i la qüestió catalana,21 matèries, per cert, força recurrents en l’anàlisi de Maspons.

20 Tasis, Rafael; Torrent, Joan. Història de la premsa catalana. Barcelona: Editorial Bruguera, 1966, p. 678-679.

21 Puigjaner, Josep Maria. “La Paraula Cristiana (1925-1936). Crònica d’onze anys d’història”, dins: Anuari 1990-1991 de la Societat d’Estudis d’Història Eclesiàstica Moderna i Contemporània de Catalunya. Tarragona: Diputació de Tarragona, 1992, p. 151-192. Sobre la qüestió nacional, Puigjaner afirma: “Catalunya constitueix un


19Introducció

De fet, Cardó analitzarà les causes de la tensió política durant la República i conclourà que el gran problema de la dreta no serà un altre que la seva inhibició davant les grans qüestions reivindicades per les aspiracions populars (problema social, encaix i reconeixement de nacionalitats existents a Espanya, amnistia dels delictes polítics i forma de govern), de manera que es convertissin en bandera ex-clusiva de l’esquerra.

La revista, segons Puigjaner, també es posicionarà sense pal·liatius en contra de totes les dictadures, també les de dre-tes, en entendre —prenent com a exemple el cas alemany— que tot poder dèspota “tendeix per un impuls irrefrenable a portar el seu nacionalisme totalitari a l’abassegament de la direcció de les consciències, el qual comporta forçosament la persecució”. Malgrat lamentar —i combatre— la crei-xent laïcització de la societat catalana, també denunciarà la burgesia catòlica més integrista que s’aixoplugava darrere la missa dominical per emparar conductes injustificables.

La publicació, subtitulada “Revista d’estudis religiosos i morals” i de periodicitat mensual, estava dirigida per Josep Maria Capdevila i Balanzó, periodista i filòsof molt pro-per a Carrasco i Formiguera, responsable, també, del diari catòlic El Matí (1929-1936) i company de Maspons i An-glasell a diverses campanyes com les endegades arran de la Llei de Congregacions Religioses i la Comunitat Cultural Catalanobalear.

L’alma mater de la revista, però, el seu fundador i au-tor dels editorials i articles més destacats fou el Dr. Carles Cardó, canonge de la Seu de Barcelona. Maspons i Cardó mantindrien una relació molt estreta al llarg de tota la seva vida i la influència del clergue fou cabdal en el pen-sament del jurisconsult, sobretot a l’hora de defensar un

poble amb característiques col·lectives específiques, ben diferenciades dels altres pobles hispànics”, p. 156.


20 Lolo Garcia

nacionalisme català d’inspiració cristiana diferent de la tradició castellana.

El vincle entre la publicació i l’advocat és tan intens que Francesc Maspons assisteix el maig de 1925 acreditat com a representant de La Paraula Cristiana a una trobada amb la premsa de la junta de l’Orfeó Català, convocada per tal d’explicar les últimes novetats al voltant de l’entitat.22

Al llarg de deu anys, Maspons i Anglasell hi publicarà un total de vint-i-quatre texts entre maig de 1925 i abril de 1935, tots originals excepte un, que era la reproducció del pròleg del seu llibre Projecte de constitució de l’Estat espanyol. Les temàtiques eren ben diverses, tot i que la seva gran aportació a la revista seria una sèrie d’articles titu-lats Els pobles i els estats, on el jurisconsult donaria cla-ra mostra del seu domini del règim jurídic internacional, principalment pel que fa als drets de les minories. El seu objectiu, recurrent sobretot al llarg d’aquests anys, no seria un altre que establir paral·lelismes amb la realitat catalana, amb la intenció de denunciar l’actitud del govern espanyol envers les reivindicacions nacionals dels catalans, desateses i menystingudes per l’Estat, segons Maspons, tant durant la dictadura de Primo de Rivera com, posteriorment, per la República.

Després de dues primeres incursions amb texts centrats en el camp de l’educació, Maspons reprèn la seva activitat a la revista el desembre de 1927, amb l’inici de la sèrie Els pobles i els estats. Amb el jurisconsult participant ja en els congressos per a les minories nacionals de la Societat de Nacions, l’advocat i periodista publica un extens article so-bre la qüestió macedònica, un text on analitza el conflicte obert entre Iugoslàvia i Bulgària a causa d’aquesta regió fronterera. Per a Maspons, l’enfrontament representa la in-

22 Revista Musical Catalana, 257 (maig de 1925), p. 123.


21Introducció

tersecció de la concepció europea cristiana amb l’esperit asiàtic, és a dir, entre Occident i Orient.

El mes següent, Maspons i Anglasell analitza la realitat de Txecosolvàquia, un país que el jurisconsult admira i que exalça pel desenvolupament de la seva economia un cop s’independitza. De fet, al llarg de la seva vida, Maspons equipararia en diverses ocasions el paper del seu primer president, Tomas Masaryk, amb el de Francesc Macià, com a pares moderns de dues nacions amb voluntat d’assolir la seva autonomia plena. Maspons i Anglasell, amb una vo-luntat clara d’establir un paral·lelisme amb una Catalunya lliure, contraposa els èxits txecs amb les prediccions d’al-guns economistes catalans que auguraven el seu col·lapse en cas d’obtenir la independència.

Les accions de Maspons a favor del país centreeuro-peu no es limitarien al terreny intel·lectual atès que durant aquests anys intercediria de forma activa per apropar el Vaticà i Txecoslovàquia, allunyats arran de les seves diver-gències diplomàtiques.

Al número 38, corresponent al mes de febrer de 1928, Maspons i Anglasell aborda el conflicte que justament des-prés de la I Guerra Mundial va enfrontar les tribus autòcto-nes del Canadà amb el seu govern autònom i la metròpoli, Anglaterra. El jurisconsult ressalta que, tot i que el Regne Unit hauria pogut vetar la reclamació dels representants indis, no només no ho va fer, sinó que, a més, fonamentà tota la seva defensa en el dret jurídic malgrat la seva supe-rior força armada. Francesc Maspons aplaudeix l’acció del govern anglès i l’assenyala com a exemple a seguir per les nacions en cas de conflictes.

El mes següent, Maspons publica un extens article en què analitza l’estat de l’Alemanya posterior a la I Guerra Mundial. L’advocat i periodista ressalta que, malgrat les dures condicions imposades a la fi de la contesa bèl·lica, Alemanya continua sent una potència gràcies al seu fort esperit nacional. Cal tenir en compte que Maspons escriu


22 Lolo Garcia

aquestes paraules en plena República de Weimar, quan en-cara no ha esclatat el crac econòmic de 1929, que, el juny de 1930, comportarà l’ascens electoral del Partit Nacional Socialista de Hitler. Tot i els temors de la puixança alema-nya entre països com França, Maspons entén que el nou govern sorgit després de la I Guerra Mundial s’ha guanyat el respecte dels seus veïns, fins al punt de permetre que Alemanya impulsi polítiques de millora de les comunitats germàniques residents a altres estats. Francesc Maspons aprofita aquest exemple per recordar que les nacions supe-ren l’accidentalisme d’una estructura administrativa.

El següent article de la sèrie apareix el mes de juny i ver-sa sobre la situació política de Mèxic, amb Plutarco Elías Calles al capdavant del seu govern. Maspons explica que el governant mantenia una forta disputa amb els Estats Units pels recursos petroliers fronterers, combinada —i esquit-xada— amb un conflicte amb l’Església catòlica. Francesc Maspons critica Calles per la seva persecució religiosa i de-fensa l’acció del bàndol catòlic tot esmentant un enfilall de decrets, lleis i circulars —algunes promulgades durant la colonització espanyola— que denoten, al seu entendre, el caràcter indissolublement cristià del país.

L’últim mes de 1928, Maspons i Anglasell fixa la seva atenció sobre l’Exposició Internacional de la Premsa, ce-lebrada a Colònia (Alemanya). El jurisconsult repassa el recorregut pels pavellons dels diferents països participants i critica severament el d’Itàlia, consagrat a la figura de Mus-solini. Així mateix, Francesc Maspons descriu el de la Unió Soviètica i el simbolisme del seu art. L’advocat i periodista no estalvia crítiques i ataca durament tant la política del govern bolxevic com el tsarisme, inclòs el paper que hi va jugar l’Església.

El número 50 de La Paraula Cristiana, corresponent al mes de febrer de 1929, se centra en la crisi de Iugoslàvia. Maspons i Anglasell publica un article en què analitza les causes i conseqüències del cop d’estat dirigit pel rei Ale-


23Introducció

xandre I després de la mort d’un parlamentari líder de la comunitat croata. El jurisconsult repassa la complexa for-mació de l’Estat iugoslau i les difícils relacions existents, sobretot, entre serbis, croates i eslovens. Maspons va més enllà i recorda que Croàcia mantenia una autonomia du-rant la seva vinculació amb Hongria superior a la recollida per la constitució iugoslava. El jurisconsult destaca, a més, que Sèrbia no accepta els plantejaments croats; totes dues nacions defensen conceptes diametralment oposats a l’or-ganització i el funcionament de l’estat, més centralitzador els primers i més autònom els segons.

El següent article de Maspons apareix el mes de maig. L’advocat i periodista analitza, en aquesta ocasió, la situa-ció dels alemanys catòlics residents a l’estranger. El text es fonamenta en un treball titulat La situació jurídica ecle-siàstica de les minories alemanyes de confessió catòlica a Europa, obra del religiós Teodor Gentrup. L’article, que en realitat és un repàs a les relacions entre estat i Església i el grau de respecte envers les minories nacionals, detalla l’estat de la qüestió a Bèlgica, Dinamarca, Estònia, Fran-ça, Itàlia, Iugoslàvia, Letònia, Lituània, Polònia, Romania, Rússia, Txecoslovàquia i Hongria.

Després de cinc mesos de silenci, Maspons torna a pu-blicar un dels seus articles d’anàlisi internacional a l’oc-tubre. En aquesta ocasió, el jurisconsult repassa l’estat de l’ensenyament a Txecoslovàquia, un dels seus referents per a Catalunya i país pel qual, al llarg d’aquesta època, mostra una evident simpatia. Un rere l’altre, Maspons i Anglasell va espigolant diferents indicadors educatius amb l’objectiu de remarcar la qualitat de l’ensenyament al país centreeu-ropeu en relació, sobretot, amb l’època prèvia a la inde-pendència, quan formava part de l’Imperi austríac. L’estudi distingeix entre les diferents etapes formatives de l’alumnat i inclou la formació professional.

Amb el canvi d’any, el febrer de 1930, Francesc Mas-pons elabora un article en què analitza el descens demogràfic


24 Lolo Garcia

que pateix el món rural a França i, en termes generals, a bona part del sud d’Europa, Catalunya inclosa. Entre les causes esgrimides pel jurisconsult, recollint diversos estudis de sociòlegs francesos, destaquen la duresa de la vida al camp i el descobriment per part dels joves de la ciutat du-rant el servei militar obligatori. Maspons i Anglasell també hi atribueix el despoblament a certes actituds de cacic que creen una xarxa clientelista a base de proporcionar llocs de treball vinculats a l’administració pública a la ciutat. Així mateix, l’advocat i periodista responsabilitza del descens de població a una política centralitzadora que allunya els au-tèntics centres de poder de la ruralia i a una erràtica políti-ca agrària que, al seu entendre, perjudica el petit propietari. L’última gran causa apuntada per Maspons és la destrucció del dret pairal que, al seu entendre, comporta l’aplicació del codi napoleònic. El jurisconsult afirma que desintegra les grans nissagues del món rural i que, en conseqüència, posa fi a tot un estil de vida arrelat a la naturalesa del país.

El següent article de Maspons i Anglasell aprofundeix en les complexes relacions entre Polònia i Alemanya. El ju-risconsult traça un recorregut per les causes que expliquen l’hostilitat entre ambdós països arran, sobretot, de l’intent dels alemanys de germanitzar les terres veïnes. Per tot ple-gat, Maspons recorda que, en el moment de la indepen-dència de Polònia, les polítiques imperials dels alemanys havien comportat la configuració d’importants bosses de ciutadans germànics a dins mateix de Polònia i havien des-pertat un sentiment gairebé de rebuig entre els polonesos a causa de la violència emprada pels alemanys. Les zones en disputa provoquen, fins i tot, la intervenció del Tribu-nal de Justícia de la Haia i la Societat de Nacions. Mas-pons consagra la segona part del seu article a analitzar la situa ció política, cultural, educativa, econòmica i religiosa —principalment protestant— de la minoria alemanya dins de Polònia. El jurisconsult conclou assenyalant el seu alt grau d’autonomia.


237Índex

Introducció, per Lolo Garcia ........................................... 3Bibliografia .................................................................... 51

Textos ........................................................................... 55

Institucions catalanes vigents a l’estranger ..................... 57Els drets de ciutadania i la Societat de Nacions ............. 70Tendències i regulacions internacionals ....................... 106El poble i els estats. Una exhibició dels soviets ............ 114El poble i els estats. Punt de vista català

sobre el procediment de proteccióde les minories nacionals ........................................ 128

El poble i els estats. La qüestió de les llengües ............. 139Els catalans a Ginebra. Els congressos minoritaris ....... 161Els catalans a Ginebra. Durant la dictadura ................ 164Els catalans a Ginebra. La seva posició ....................... 167Els catalans a Ginebra. Dues obres .............................. 170El poble i els estats. La sobirania de Catalunya

segons el Tribunal de la Haia .................................. 173Estatut i Constitució .................................................... 182

ÍNDEX


238 Índex

La qüestió vista des de fora ......................................... 184Congrés de Nacionalitats Minoritàries d’Europa

a Viena. Discurs del senyor Maspons i Anglasella la sessió pública del 1r de juliol de 1932 .............. 187

Els fets consumats ....................................................... 189Un episodi de la vida internacional de Catalunya ........ 192L’entrada de l’URSS a la Societat de Nacions .............. 218El nou renaixement ..................................................... 232


vols tastar-lo?

Documents