Vosaltres, màgics follets, veniu amics !Seguiu a Liliana, seguiu a la vostra reinai salteu per damunt de l’herbaSom-hi! Ballem tots plegats,agafadets de la mà,fent rotllana a l’enviró de la vella soca,i que l’enrenou i la polseguera que aixequemsiguin tot el gran secretde la clariana del bosc tardorencDesprés de traülls i ballarugues,gaudeamus tots,sobre els barrets dels boletsdesplegarem blanques tovallesi només un petit gra de blato d’ordi ben esclofollat,serà prou per fornir la basede la nostra frugal menja.Per ben celebrar la festa,talment com si fóssim ocellets,beurem gotes nacrades de la rosada,en tasses curulles i plenes a vessarfetes amb les diminutes cúpulesque subjecten els aglans,

Al bell mig de cada taula,hi posarem una cuca lluerna

que farà de fanalet vetllant tan recol·lecta intimitat I per animar-nos el sopar,

mentre duri la conversa i l’alegria, els grills afinaran els romàntics violins

i durant tota la llarga i estelada nit no pararan de tocar

Liliana presideix, coronada amb violes de bosc,abillada amb fina blonda de fulles de falguera

i borrissols d’inflorescències vegetals.Na Senyora és la mes bella de les fades,

voliaina i quasi immaterial,la reina sembla un lliri que fimbregi

Mireu, els cabells rossos del color de la mel,com una cascada d’or,

li arriben a fregar, fins els mateixos turmellsUna aurèola opalina li emmarca la figura

i la destaquen de la nit totalmentre ella, entona una dolça cançó d’amor

com si d’un rossinyol nocturn es tractés.

Li traeix la pal·lidesa del semblantl’orient de dos perles bessones,

són les ninetes dels ulls,perquè la lluïssor li balla a la mirada,

palesant la emoció contingudaen veure’ns així, tots aplegats i feliços

fruint al seu costat.

Per acaronar-nos amb dolcesa,a la que acabem el repàs,

Mare-lluna se'ns abaixarà del celi una pluja daurada, com d'estels i artifici,

enrocarà el silenci ben a dintre nostrei tots plegats romandrem esmaperduts

davant tan casual meravella,reflexa sobre els petits bassiols del sol,

perquè ells seran per un instant, la mirada,els mateixos ulls de la Deessa, si ho voleu,

també contempladors de l'encant de la goja

Però, de sobta, el crit feréstec de l'òlibaesquerda la foscor

i, la rapinyaire pren el tribut d'una vida.

Li traeix la pal·lidesa del semblantl’orient de dos perles bessones,

són les ninetes dels ulls,perquè la lluïssor li balla a la mirada,

palesant la emoció contingudaen veure’ns així, tots aplegats i feliços

fruint al seu costat.

Per acaronar-nos amb dolcesa,a la que acabem el repàs,

Mare-lluna se'ns abaixarà del celi una pluja daurada, com d'estels i artifici,

enrocarà el silenci ben a dintre nostrei tots plegats romandrem esmaperduts

davant tan casual meravella,reflexa sobre els petits bassiols del sol,

perquè ells seran per un instant, la mirada,els mateixos ulls de la Deessa, si ho voleu,

també contempladors de l'encant de la goja

Però, de sobta, el crit feréstec de l'òlibaesquerda la foscor

i, la rapinyaire pren el tribut d'una vida.

El Nord, morada dels Déus de la Terra,és el junyent de les atònites mirades nostres,aplegades, talment fetes un pomell, mirant al cel,coincidint, en recerca d’una impossible justificacióo de la necessària esmenaa tan injusta i sobtada dissort,i l’esglai s’allargassa en dolor,inflexiblement, dintre aquests petits cors,ja que no ignorem el desenllaç inexorable,encara que per uns moments, semblés....Però és així sempre la mort,la visita inoportuna i certaque no ha convidat mai ningúla qual, finalment abaixa miradesi fa vana tota esperança.

I jo, què hi puc fer ?escupo displicent, al terra,el pinyol pelat d’una oliva,per a nosaltres tan gran com un meló,i vull heure, alleugerat,tots aquests enfrontats sentimentsaquí congriats i ben a dintre en la llavor.

Més tard, ja presoner de l’aire,com un angelet que s’enduu el vent,oblido el fat i oblido els fetsEn un tancar i obrir d'ulls, esborneiats,anirem pel dessobre de l'herba gebrada,passarem tots, fugint i corrent veloçmenti aquests nous tendres branquillons que just despuntenmai es doblegaran sota el pas esveratni petjarem la molsani esbarriarem la pinassa tampocQuè voleu ? Vana flatositat d'una natura cruelque ni en l'infortuni ens fa possible

Sotmesa als primers embats de la jornadatremola l’escarsera capçada d'una olivera,i ves, aquí sense que ningú ho sabésen aquesta sola i atziaga nit,l'arbre ha crescut i s'ha abaltit,ressec i torturat per un mal donattalment com si fos el nus d'estrènyeren una soga d'escanyar,

Més tard, ja presoner de l’aire,com un angelet que s’enduu el vent,oblido el fat i oblido els fetsEn un tancar i obrir d'ulls, esborneiats,anirem pel dessobre de l'herba gebrada,passarem tots, fugint i corrent veloçmenti aquests nous tendres branquillons que just despuntenmai es doblegaran sota el pas esveratni petjarem la molsani esbarriarem la pinassa tampocQuè voleu ? Vana flatositat d'una natura cruelque ni en l'infortuni ens fa possible

Sotmesa als primers embats de la jornadatremola l’escarsera capçada d'una olivera,i ves, aquí sense que ningú ho sabésen aquesta sola i atziaga nit,l'arbre ha crescut i s'ha abaltit,ressec i torturat per un mal donattalment com si fos el nus d'estrènyeren una soga d'escanyar,

Tan inclements són els estiusi tal, el rigor dels nostres hiverns,

el dolor que hi he posati el poder del meu desig

que ja ho veieu, l'han així malformatallí, en un altre temporalitat fora d'aquí,lluny de les vostres mesures humanes

i del natural tragí de la vida real

Un segon és un eó a les foranies del móni vet ací l'aparició i el contingent portentós,

mut testimoni dels succeïts de la nit,evidència callada de la trobada de la gent petita.

Ja ho veieu, com una deixalla, allí,al bell mig de la frontera entre el avui i l’ahirper sempre més absurda i no sabudacar ningú, en llevar-se de matíno em fa recompta de l’arbredani a la foresta, cap inútil jardinerte cura del verger

Gran és el sofrirper petit que sigui el seri la felicitat també,en un sol instant d’amor.I si acaparant la fortuïta desgracia,en la màgia d’una nit estranya,el pinyol escadusseresdevé arbre decrèpitquè carai!, en el mateix quefer,també cal trobar-hi esperança,i fer possible la vida que neix,i així transcendir la mortque tot ho acaba i fineix.

A la que t’has girat,tu que cerques realitat

amb els atributs de la raó,Ai, Liliana no hi és !,

en un tres i no restots els follets s’han dispersat

però, si t’hi fixes bé,home descregut i recelós,encara et semblarà que...

rere la agressiva mata d’argelagaqualque fugisser et pica l'ullet

o be és un pardal distretqui potser, t’haurà l’instant traït

o es l’aranyeta caient d’un filves a saber què serà

o qui serà...?el sol enlluernador

que tu no pots mirar.

A la que t’has girat,tu que cerques realitat

amb els atributs de la raó,Ai, Liliana no hi és !,

en un tres i no restots els follets s’han dispersat

però, si t’hi fixes bé,home descregut i recelós,encara et semblarà que...

rere la agressiva mata d’argelagaqualque fugisser et pica l'ullet

o be és un pardal distretqui potser, t’haurà l’instant traït

o es l’aranyeta caient d’un filves a saber què serà

o qui serà...?el sol enlluernador

que tu no pots mirar.Ramon

Que sigui des de lectures d'infantesa, un entranyable record d'en Apel·les Mestres, veritable faedor de Liliana, la Reina de les fades.Que sigui des de lectures d'infantesa, un entranyable record d'en Apel·les Mestres, veritable faedor de Liliana, la Reina de les fades.