L’escola

de

FADES

Aquesta nit la petita fada Cel no ha pogut dormir. Fa dies que espera impacient que comence el curs a l’escola de fades. I per fi ha arribat el primer dia de classe! D’una revolada salta del llit i s’espolsa la son sacsejant les seves petites ales. 

Ben aviat comença a sentir els crits i les rialles de les seves companyes que van camí de l’escola.

- Vinc de seguida! - els diu traient el cap per la finestra.

- Només haig d’agafar la vareta!

 Però quan fa una ullada al seu voltant s’adona ben aviat que la seva vareta no hi és.

Sent com el cor li comença a bategar molt de pressa i, amoïnada, es posa a remenar els calaixos, mira sota el llit, buida les caixes de joguines... fins i tot ix a fora  i la busca sota les pedres i entre els matolls. Però la vareta no apareix ...

- I ara què faré? -, exclama asseguda a terra i amb els ulls plens de llàgrimes.

 En sentir els seus plors les seves companyes s’han acostat a veure què li passa.

- Pobre Cel -sent que diu una d’elles.- Sense la seva vareta ja no podrà ser una fada de veritat. Ja

no cal que vingui a l’escola. Au, anem que farem tard!- diu una altra.

La petita fada Cel ho ha sentit tot, i es queda allà asseguda, sola i molt, molt trista.

-Potser tenen raó - pensa - i ja no cal que vaja a l’escola de fades, perquè sense la meva vareta no podré ser mai una fada.

 I mentre les llàgrimes li regalimen per les galtes es pregunta:

- I ara com ajudaré la gent? Com faré realitat els desitjos sense la màgia d’una vareta?

I plora, plora sense parar... i la seva tristor s’escampa per tot el seu cos, i poc a poc les seves ales van deixant de brillar.

Però a l’escola, la mestra de les fades ho ha vist i ho ha sentit tot. Ella coneix la Cel i sap que seria una fada fantàstica, perquè té el més important que ha de tenir una fada: un gran desig d’ajudar els altres.

 Llavors, obri un calaix i agafa una capseta daurada. A dins, arraulides unes contra les altres, dormen una pila de cucs de llum. Amb molta cura n’agafa un, i bufant amb molta suavitat l’ompli de la màgia del seu alè.

- Desperta’t cuquet! - li diu. - Ves i digues la Cel que no deixi de buscar. Acompanya-la i ajuda-la a trobar el secret de les fades!

La petita fada Cel s’ha quedat mig adormida després de plorar tant. Quan obri els ulls continua pensant en el que han dit les seves companyes i n’està cada cop més convençuda: mai no podrà ser una fada.

 Però de sobte sent una veueta que li diu:

- Continua buscant, Cel, continua buscant...

- Qui parla? - pregunta, mirant a tot arreu. - Qui hi ha?

Però no veu ningú, perquè el cuquet és molt xicotet i s’amaga al seu darrere.

- Continua buscant, Cel, continua buscant ... - torna a sentir. No sap d’on surt aquella veu. Mira al seu voltant però no ho descobreix!

I tot d’una s’adona que potser hauria de fer cas de la veueta.

 - No sé qui ets, però potser tens raó - diu. - La meva vareta és en algun lloc, i siga on siga  la trobaré. I llavors podré anar a l’escola i aprendre a ser una fada de veritat!

I de mica en mica les seves petites ales tornen a brillar, i les llàgrimes que li han caigut s’han convertit en espurnes de colors que li adornen el vestit. Amb un somriure als llavis la petita aprenenta de fada es prepara per començar el seu viatge; un viatge que la durà per tot el món on trobarà un munt d’amics que l’ajudaran a buscar la seva vareta.

Vols acompanyar la teva nova amigueta?...