StuDocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

Todo el temario de historia, 1ero ADE

Història Econòmica (Universitat de Barcelona)

StuDocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

Todo el temario de historia, 1ero ADE

Història Econòmica (Universitat de Barcelona)

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

1

Bloc 1:Demografia i règims democràtics

1.1 Etapes de desenvolupament de la població

A Europa, a l’any 1, eren uns 43 milions de persones. Vivien a la façana mediterrània, del Bàltic i del mar del Nord, les costes d’Àfrica i al sud est asiàtic. A les altres zones hi havia una baixa densitat de població.

Eren societat agràries, depredatòries (recol·lectaven llenya, fruites salvatges...) practicaven la silvicultura, la caça.... Algunes comunitats eren sedentàries (com l’Imperi Romà). Hi comença a haver divisió del treball en aquestes ciutats, en activitats com la menestralia (els oficis), el transport, el comerç, els pastors... Tot i això eren societats eminentment agràries. Hi havia alguna aplicació tecnològica en l’agricultura, aquesta era extensiva amb algun grau d’intensiva, però mínim, i en la menestralia.

Al llarg de l’època medieval (règim demogràfic antic) el creixement vegetatiu era molt lent. Hi havia 442 milions d’habitants al món dels quals 90 milions vivien a Europa. La població europea era la que havia crescut més a nivell mundial. Hem passat al 1348, en plena època medieval, hi va haver una gran desfeta en la població causada per la Pesta Negra, que afecta d’una manera molt important a Europa. Aquest mapa és d’abans de la Pesta. Les regions de la conca mediterrània (Itàlia, França i Espanya), el nord d’Àfrica, la costa Bàltica, el Golf de Guinea (zones d’esclaus) són les més poblades però els centres dels diferents països estan buits, quasi desèrtics.

Les grans rutes del comerç internacionals

Els vaixells venen de l’orient de la mediterrània i porten mercaderies als principals ports de França, Itàlia i Espanya. En aquests ports és on la pesta afecta més. La pesta bubònica es contagiava a els persones a través de les puces que tenien les rates. Va causar una gran mortalitat, que rondava al terç o al quart de la població entre 1348 i 1351, en aquest període va ser quan hi va haver el principal brot; tot i que hi van haver brots successius fins al segle XVIII. La pesta bubònica va ser una malaltia que va afectar la població europea durant segles. La afectació és pitjor a les zones portuàries i en les grans urbs com Venècia, Gènova, Pisa, Barcelona, Marsella, les ciutats del mar del Nord...

A l’any 1700 hi havia 680 milions d’habitants al món, a Europa hi havia 125 milions d’habitants. Estem a les portes de la Revolució Industrial i ja hem passat a l’època moderna i dels descobriments. Hi ha molts canvis en el sistema comercial, manufacturer, industrial... La Índia (sobretot Calcuta) i Xina s’han convertit en importants enclaus comercials i, per això s’hi produeix un gran desenvolupament demogràfic, fins i tot, major que a Europa. Al centre d’Europa hi ha una major demografia (exceptuant Espanya, on hi han àrees amb una baixa densitat demogràfica). A les portes del desenvolupament del segle XVIII hi ha un gran progrés en l’agricultura motivat per la demografia

La població europea a ha augmentat respecte la població mundial. Al món hi ha 954 milions d’habitants i a Europa 195.

A finals del segle XVIII fins a principis del segle XX en els països d’Europa occidental exceptuant Espanya on hi ha una baixa densitat de població al centre.

Al 1900 hi va haver un gran creixement europeu respecte el mundial. En aquesta època hi ha un gran creixement d’Àsia i del Nord d’Àfrica i el desenvolupament dels Estats Units (els estats de la costa est estan poblats i algunes àrees de California. Les àrees marítimes són les que estan més poblades, Amèrica és un gran continent quasi sense poblar.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

2

Al 1950 es produeix l’efecte frontera. Hi han uns fluxos migratoris a finals del segle XIX i mitjans del segle XX. Hi ha un creixement poblacional de Llatinoamèrica a les zones costaneres. A l’any 1950 hi ha l’efecte frontera dels USA i hi ha un gran flux migratori. Hi comença haver una gran població a Amèrica del nord i del sud, sobretot a les zones costaneres i portuàries.

L’any 1999, el creixement es poc significatiu a Europa comparat al del món. El creixement vegetatiu d’Europa es molt més baix i es menor respecte els altres països del món. A altres àrees del planeta es produeixen les fases de transició d’Àsia, Àfrica i Llatinoamèrica.

1.2 Com analitzem el desenvolupament de la població?

Es fan estimacions de la població en un moment donat, no són dades segures depenen de les fonts, de qui ho ha analitzat... és difícil fins a l’etapa estadística. Fonts:

• Arqueologia: s’utilitza pels períodes més llunyans de la nostra era. Ens donen dades aproximades de la població i del seu modus vivendi com conreaven... Són dades molt fragmentades en l’espai, només donen especulacions dels territoris veïns i les dades d’un territori. Donen dades fragmentades del que menjaven , com tenia els cranis, les mandíbules.... Com més antics son els períodes més ens hem d’abocar a l’arqueologia. En un jaciment arqueòlogic es treballa en un metre quadrat, es treu tot allò que és interessant i s’analitza en els laboratoris. Es pot arribar a conclusions generals de quanta gent hi podia viure i la manera en la que vivia la població: feina , activitat, característiques anatòmiques, què menjaven. Només ens donen informació d’una part del territori; només de determinats jaciments es pot extrapolar a la població i les conclusions no poden ser molt fidedignes.

• Fonts literàries: ajuden a saber aspectes qualitatius i quantitatiu de com era la població i de quants eren, sobretot romans i grecs. Quan es parla de la població la majoria son llibres èpics que parlen de batalles, de desfetes... aquestes fonts tendeixen a exagerar .

Les dades mes creïbles i fidedignes són de quan tenim documentació:

- Etapa preestadística:

• Els registres parroquials: es van començar a fer a partir del 1564 en el període de la Contrareforma per indicació del Papa que demana als capellans de cada parròquia que portin uns llibres anuals que es divideixen en tres (llibres de comptabilitat dels feligresos, volen controlar la gent que viu en el món cristià). Els sacerdots de cada parròquia fan tres llibres:

- El llibre d’òbits: és el llibre de defuncions on apunten qui mor. Van molt bé per mirar les puntes de mortalitat, puntes de mortalitat infantil (si hi ha una pandèmia).

- El llibre de naixements: s’apunta la identitat del que neix ja batejada i la identitat dels pares (nom i cognom pare i nom mare) i l’ofici. Són dades quantitatives ja que sabem quanta gent ha nascut i el sexe i sabem la identitat dels pares i la seva professió. Gràcies a això sabem si hi ha diversificació del treball (menestrals, transportistes, comerciants...).

- El llibre de matrimonis: diuen dades qualitatives importants de la població com la identitat nuvis (nom i cognom dels nuvis, nom de la núvia, professió del nuvi i dades dels pares del nuvi i de la núvia (només homes) i professió dels pares del nuvi). També saps les dades sobre aspectes econòmics.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

3

El problema és que els registres parroquials es conserven a les parròquies, els tenen els capellans o indrets de les esglésies. El problema és la guerra civil espanyola ja que es van cremar moltes esglésies, o els aiguats, els incendis... que van fer perdre molts llibres. Els llibres que es conserven s’analitzen però estan molt malmesos perquè han estat guardats en molt males condicions. Així tenim informació molt fragmentada de la població.

• Censos (epidèmies, context bèl·lic..): són censos parcials perquè només afecten a la població en què hi ha l’epidèmia o a una secció que podrien ser els nois jove quan se’n havien d’anar a la guerra.

• Els censos de la població d’Europa del segle XVIII: (1718 i 1778 a Espanya), hi ha un interès dels governs de comptabilitzar la població que hi havia. Contaven focs (llar). El problema es que compten per focs (una llar, una casa) i llavors en una casa tant i pot haver 2 persones com 15 i llavors aquest recompte es aproximat i no gaire concret. Cada foc se li dona una mitjana de 4 o 4.5 individus per foc.

Etapa estadística:

• Els padrons d’habitants: es van començar a fer-se al segle XIX a tot Europa. Entre el 1824 i el 1826 es van fer els primers padrons d’Espanya. Arreu d’Europa es fan als anys 20 i 30. És una fotografia real de la població. Es mira casa per casa, qui viva sota el mateix sostre; no són focs (unitats); es posa el cap de família: la identitat, la professió i la edat. De la dona es posava el nom, el cognom, l’edat i si feien un ofici es posava però sempre feien oficis que mai feien els homes(patrones, hisendada..). No sabem a que es dedicava la major part de la població femenina, sabem els fills: nom, cognom i identitat i l’ofici dels nen masculins (fadrins del taller menestral). Les famílies eren extenses, diuen els membres sanguinis i consanguinis en relació al cap de casa, germans, pares... i, a part, la gent que no està unida per llaços de consanguinitat: padrins, aprenents, minyones... El més important es considerava que tot era una unitat familiar. Els padrons d’habitants des de 1820 fina avui donen una fotografia real de la població i són els dades fidedignes.

• Documentació notarial: es la que feien els notaris com els testaments, inventaris... Servia per quan no hi havia registres parroquials. Com que els guarden els notaris estan més ben conservats que els parroquials. Només es poden consultar quan han passat 100 anys. Els capítols matrimonials es una font notarial i era un contracte econòmic (veure els patrimonis de les famílies) entre els nuvis i la família dels nuvis. Era una pràctica normal fins a la Guerra Civil Espanyola. Tothom en feien menys la gent que no podia pagar un notari. El contracte anava lligat el dot (monetari i en especies) una part del dot anava destinat per fer el testament. Els notaris eren de la gent més rica perquè tothom hi havia d’anar.

Lent creixement demogràfic en l’època preindustrial

L’estimació que ens donen és que la població va començar a créixer a partir de la època industrial, ja que hi va haver un gran avenç de la manufactura i de la tecnologia. A l’època preindustrial el creixement era del 0,07% anual i és molt poc. En el segle XX, les parts que més van créixer van ser les parts d’Àfrica i llocs de llatino-amèrica, que van fer la transició demogràfica, que és el pas de passar del model demogràfic antic al model modern.

La mortalitat és entre 1/3 i ¼ de la població. En el moment de la pesta hi havia una gran població i la relació recursos població era insuficient. La població era superior als recursos alimentaris de la població. Al morir tanta gent la població té més recursos, els supervivents acaparen les millors terres. Si amb tanta població hi havia molt litigis amb els senyors feudals

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

4

ara hi ha els mateixos recursos i la població està en millors condicions per negociar els tipus d’impostos que havien de pagar a les classes privilegiades. La pesta negra és de 1348 1351 i hi ha brots fins el segle XVIII però van ser més sovint els segles XIV, XV i XVI. Les zones del centre d’Itàlia, les àrees del Mar Bàltic, del Mar del Nord, les zones portuàries de la mediterrània... van ser els principals focus de la pesta per ser les zones comercials. També hi havia altres malalties com brots de colera, de xarampió; aquestes altres pestes també afectaven a molta gent.

La població ha començat a créixer a partir del període industrial, durant el període preindustrial el creixement era molt lent, d’un 0,07% que és positiu però molt baix, depenen dels any i del menjar que hi hagués, però de cop hi havia una petita epidèmia que eixugava el saldo positiu que hi podia haver. A l’època industrial hi va haver un gran avenç de les tecnologies que fa que les condicions de vida i l’alimentació de la població sigui millor, però aquest creixement és cada vegada més gran a tot el món, al segle XX la població creix molt a Àsia, Centre Amèrica i Àsia (xina), fan al transició demogràfica). En un moment o altre de la seva historia les poblacions passen del model demogràfic antic al nou.

1.3 Fases del procés de transició demogràfica

Durant tota la història que coneixem el règim demogràfic antic ha sigut permanent. La població ha viscut durant segles i segles en el model antic però en el període industrial això canvia, es passa la transició demogràfica i ens trobem al cicle demogràfic modern que representa un creixement vegetatiu molt gran.

1.4 Característiques del Règim demogràfic antic

• Veuríem pautes molt elevades de natalitat i mortalitat: les famílies tenen molts fills però molts es moren poc després, quan encara son criatures.

• Alguns punts de mortalitat catastròfica que eixuga el saldo positiu que hi pugui haver.

• L’esperança de vida és molt baixa. L’esperança de vida depenia de la zona, a la zona mediterrània era una mica superior a al mediterrània per les condicions climatològiques, depenen del progrés, les condicions d’higiene... Estava al voltant dels 25-30 anys.

Exemple Sabadell: padró d’habitants de 1824

És una fotografia real de la població i és un referent del que ens podríem trobar si visquéssim a principis del segle XX. Sabadell no era una localitat marginal, està en ple procés industrial, és dinàmica, rica... aquests percentatges podrien ser pitjors amb una altra zona. La meitat de la població no arribava als 20 anys, era una població molt jove: un 30% no arribava als 10 anys, era una població totalment depenent, tot i que amb 7 i 8 anys els nens ja eren jornalers i anaven a la fàbrica. La població que suporta el conjunt de la societat és el 38.5 %, a partir dels 35 anys la major part de la població ja no podia treballar, molts quedaven cecs o no s’hi veien bé i no podien treballar, per això molta gent era depenent. A partir dels 50 anys i fins als 65 hi havia un 9% de la població i un 3,1% sobrepassava el s 65 anys.

En el següent gràfic, les xifres que procedeixen dels capítols matrimonials del segle XVI al XIX. Es feien uns contractes que feia la gent abans de casar-se i s’acordava el que se’ls hi deixava a la parella en dot (casa, calaixera...). Tothom volia conservar el patrimoni, es deixava el dot a la filla i una part del dot havia de ser per pagar el testament perquè el bé immoble tornés a la família de la dona si moria després del matrimoni i no quedés per l’home. En el gràfic hi apareixen les dades sobre els progenitors dels nuvis: si estan vius o no.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

5

Els capítols matrimonials era una pràctica normal en àmbits rurals i era un contracte entre les famílies del nuvis, va ser important fins a la guerra civil. Tothom feia capítols exceptuant la gent que no tenia res i no podia pagar un notari. Era un contracte econòmic per veure els béns de les famílies. Amb segones núpcies es tornaven a fer capítols matrimonials. Hi anava lligat el dot monetari i el dot en espècies de les filles, els pares de les noies donaven una part de la dot en líquid per tal d poder fer el testament, si no tenia descendència la filla el patrimoni tornava a la família. És una pràctica comuna en els països de l’Europa Occidental.

1.5 Característiques dels règims demogràfics moderns

La fase de la transició demogràfica ens porta el règim demogràfic antic al modern, la gent segueix tenint molts fills però la mortalitat va baixant sobretot la mortalitat catastròfica infantil. El creixement vegetatiu de la població va augmentant. L’estadi condueix al règim demogràfic modern, en plena industrialització:

• La mortalitat catastròfica desapareix excepte grans pandèmies (grip 1918).

• La natalitat va baixant, la gent té menys fills però sobreviuen tots o gairebé tots.

En l’estadi post industrial (últimes dècades del segle XX i la situació actual), al final de la transició demogràfica, tenim una situació inversa, la natalitat ha disminuït tant i la mortalitat ha estat desapareixen que les piràmides de població tenen poca gent a al base i molta gent a dalt. Hi ha una falta gent jove.

És una fase que no passa en tots el països igual, a Gran Bretanya passa abans que els altres països, el que ho ha fet més tardanament és Espanya (finals segle XIX) mentre que un segle abans Anglaterra ho havia superat. Actualment passa a països d’Àfrica i d’Àsia.

Transició demogràfica a Anglaterra

A Anglaterra es produeix un augment de la natalitat, en les bones condicions augmenta la natalitat. Hi ha un descens de la mortalitat, la natalitat es manté elevada i al mortalitat es veu en ple descens. En el segle XIX la població està augmentant en 252%. Es va passar de 8.7 a 30.5 milions de persones. És el proletariat, molta mà d’obra jove per treballar a les indústries, al camp, al comerç….

Transició demogràfica a França

A França es produeix més tard que a Anglaterra. A 1700 França tenia més de 21 milions d’habitants, er pot ser el país més preparat per passar el procés industrial. Les pautes de mortalitat són importants, i les mortalitats catastròfiques. Les condicions polítiques i socials no són favorables demogràficament, els matrimonis són més tardans i els naixements també. Es passa en un segle de 21,5 a 29.1 milions d’habitants i després es passa de 29,1 milions a 40.2 milions d’habitants. La baixada de natalitat, hi ha la punta de la primera guerra mundial, igual que u na punta de mortalitat. El 1870 hi ha una punta de mortalitat de la guerra francoprussiana. La Revolució francesa al 1879 també crea una punta de punta de mortalitat. Les puntes són de les situacions polítiques i de les epidèmies que s’anaven succeint.

Dos països ben industrialitzats com Anglaterra(bressol de la revolució industrial) i França que el segueix.

1.6 Població i recursos naturals

Per què no creixen les poblacions? Quina és la causa?

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

6

En el règim demogràfic antic són els recursos alimentaris que imposen un límit en el creixement de la població, la situació higiènica, les aglomeracions de gent. La població tendeix a augmentar si hi ha bons anys, però si hi ha mals anys la població es debilita i mor per malalties. Es produeixen rendiments decreixents a l’agricultura, no hi ha innovacions en l’agricultura. Quan es dona un creixement de la població, hi ha una demanda del que són recursos del camp (aliments), hi ha un increment de la terra en conreu. La terra és un bé limitat, té un límit. Es redueixen las zones de pasturatge quan s’acaba les àrees de agricultura, es redueix el guaret, hi ha més cultiu en zones comunals… Hi ha una situació en la que hi ha menys fertilitzants naturals i per tant menys fertilitzants per produir en la zona agrària, això causa una reducció de la fertilitat del sòl. Cada vegada hi ha menys rendiments per part de la terra, menys caps de bestiar. Començaven a haver-hi rendiments decreixents al camp, la mateixa porció de terra o encara que n’hi posem més produeix menys. Totes les zones comunals es dediquen a l’agricultura i hi ha menys quantitat de llenya i caça per al gent del poble. Quan es produeixen rendiments decreixents en una població creixent hi ha debilitat en la població i es generen pautes més o menys intenses de mortalitat. Quan hi ha limitacions de terres (no ni ha més de les que hi han) porta que les terres en disposició siguin més cares i que siguin cada vegada més fraccionades perquè els propietaris pugen el preu i divideixen les explotacions per treure’n més rendiments, és una pauta negativa perquè hi ha gent que no té recursos per llogar terres i porta a disminució d’ingressos i augment dels endeutaments, la població està debilitada. Augmenten els preus dels cereals, afecta a les famílies en la situació que tenen, poden comprar menys, hi ha una caiguda dels salaris reals que comporta un endeutament. És un cercle de rendiments decreixents i de mortalitat. És una punta, la població pobre, ancians i infants són els que moren. La població torna a l’estat inicial i es va repetint el cercle.

Això ha passat durant segles perquè no s’aplicaven noves tècniques al camp, aquesta solució es dóna en el procés preindustrial i industrial. Es posen més terres en conreu (extensiva) però s’hi aplica tecnologia intensiva. S’alterna els cereals amb altres plantes lleguminoses i una certa especialització en la producció agrària que fa que es salvin aquests cicles. Les plantes lleguminoses que tenen hidrogen a les arrels que fertilitzen elles mateixes el sòl, com farratges, i la mateixa terra és capaç de produir molts més aliments que abans. Això s’aconsegueix mitjançant la tècnica de prova i assaig. Les plantes que tenen llavors que fan com uns granets que produeixen hidrogen. Sobretot a Holanda i Anglaterra al segle XVIII es va observar aquest fet . Fa que desaparegui el guaret i hi hagi aquesta alternança i hi ha una especialització regional. La mateixa terra produeix més rendiments . Hi ha diversificació del treball: transport de mercaderies, comerç o emigració a altres àrees sense pressió demogràfica. Les societats tendeixen a limitar la natalitat, això es fa intentant no tenir fills en aquesta època i fer casaments més tardans, no deixar casar els fills fins més tard. Increment de la solteria definitiva, s’ingressava molta gent en convents.

Quan augmenta el preu del blat comencen a augmentar el nombre d’enterraments (augmenta la mortalitat) i comencen a baixar els baptismes, la gent que neix. La societat aplica la tardança de matrimonis i la solteria forçada. Fins que comença a haver-hi una millora i la situació va canviant. Aquesta limitació és el sostre maltusià. Com que els recursos són limitats cada vegada hi ha menys aliments per càpita i els poblacions arriben al seu sostre i es comencen a desencadenar pautes de mortalitat.

Quan la pauta de mortalitat ha passat (molta gent ha mort) hi ha una recuperació de la població i es torna al mateix cicle. El sostre són els recursos disponibles, l’augment de la població porta a un encariment dels aliments.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

7

Els frens preventius: les societats tendeixen a retardar els matrimonis, disminució de la nupcialitat, bé forçada o bé perquè hi hagi més solteria, cau al natalitat i hi ha un descens de la població.

Frens compulsius: porten de seguida a una punta molt elevada de mortalitat no s’han aplicat a temps dels frens preventius. Hi ha un augments de la mortalitat i fins que no hi ha una estabilització de la població continua. El fre preventiu evita el fre compulsiu. Les societats son molta gent i molts elements que conflueixen en les ments, quan hi ha un apunta de natalitat i els recursos eren escassos s’anava a una mortalitat catastròfica.

A vegades hi havien epidèmies i guerres que minaven al població. La crítica a Maltus es que no va observar suficientment els canvis que es produeixen . A finals segles XVII i a principis del XVIII s’apliquen les noves tècniques d’agricultura. El seu principi de la població no contempla el que passa contemporàniament.

Bloc II: L’economia europea en el període preindustrial

2.1 La manufactura

Estructura gremial

El gremi era un monopoli dels diferents sectors que formaven cartels. Característiques:

• Jerarquia piramidal: on per poder posar un taller (llogat o de propietari), per poder exercir es necessita ser mestre. Eren uns anys d’aprenentatge, i per ser oficial i ser mestre has de tenir suficients diners per poder-te examinar. Es necessitaven almenys set o vuit anys d’aprenentatge. S’aconseguia entrant a un taller menestral fent de mosso, després havies de fer de fadrí i passa un examen s’aconseguia ser oficial. Quan s’estava preparat i el mestre creia que es podia passar l’examen feies l’examen i si l’aprovaves aconseguia ser mestre. Llavors podies muntar el teu propi negoci, això volia dir que amb dificultats podies mantenir una família (baix salari i manteniment). L’examen de mestratge era molt car i això limitava a bona part de la societat que no tenia suficients diners per passar l’examen de mestratge.

• Les persones que tenien algun familiar acusat pel Tribunal del Sant Ofici (Tribunal de la Inquisició) quedava exclòs, ja que l’Església durant la edat medieval invadeix tots els sectors de la població. Per exemple: les neteges de sang (caceres de bruixes), només era necessària una acusació no es calia ni que fossin culpables. Quan quedaves exclòs del sistema només podies optar a ser jornaler o ser un rodamóns.

• Les peces que feien els mestres havien de tenir determinades condicions, sinó es passava el control no podien sortir al mercat. Això feia que fossin productes de mitjana i elevada qualitat amb una demanda d’alt poder adquisitiu que es poguessin permetre comprar-ho. La innovació era molt difícil degut a l’estandarització de les peces i de la producció.

• La producció és en la zona urbana, en localitats mitjanes o grans ciutats on es trobava l’estructura gremial.

El que es deriva d’aquesta sortida del producte ja acabat suposava que l’estat cobrava el seu impost quan el producte entrava als canals de producció (quan ja estava “plomat”).

El gremi era una formació de capital humà, un assolia verdaderament l’ofici i una persona que seguiria els dictàmens del consell gremial de la població de la ciutat. Hi havia una gran solidaritat entre els membres dels gremis. Les quotes de mortalitat eren molt elevades, hi havia gent que moria després de tenir el títol, durant un any es mantenia a la família i es

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

8

deixava que la dona treballés un any en l’ofici. Després d’aquest any havien de llogar o vendre l’obrador o bé casar-se. Hi havia dones que s’havien casat cinc i sis vegades o hi havia mestres que no podien pagar-se l’obrador i es buscaven una vídua. Per ells el matrimoni era un tema econòmic.

Tot el món de la menestralia funciona gremialment. Hi ha casi 200 professions diferents: diversificació del treball, diversificació dels oficis.

Mestres de cases: paletes gent que treballava de paleta però feien de aparellador i arquitecte. Dissenyaven, feien les estructures.

La manufactura es concentrava a Holanda, Anglaterra, zones de la perifèria d’Espanya, el nord d’Itàlia... La concentració en les ciutats en les que realment es poden comprar aquests béns de mitjana i altra qualitat que es fabriquen sota el paraigua del gremi. Sevilla, Cadis... són ciutats manufactureres on hi ha gent que comprarà els productes d’alta qualitat però molt cars. A Espanya Madrid, els voltants de la capital i el sud del país. El comerç colonial va fer de l’àrea de Sevilla i Cadis un dels centres més importants poblacionals i comercials del sud d’Europa.

La vella draperia

En el sector tèxtil la producció que sortia del gremi eren sobretot teixits de llana, alguns de lli i de cànem. Requeria primera matèria de qualitat i molt treball artesà qualificat.

La vella draperia eren peces de gran qualitat amb un treball molt qualificat. Els draps de qualitat són draps vintdosens en amunt i de baixa qualitat menors a 20. Com més nombre de fils més abriga, més fort, més de qualitat (trama i ordim), però al final depèn del teixidor, del tintorer... Bona qualitat significava un preu molt elevat. La tela era de colors marrons i pèl de rata, els altres colors que venien de fora i eren molt cars.

Preus: canes de roba, una cana és una mesura (eren 8 pams), 4 canes, es requerien 16 lliures. Un mestre de cases guanyava un salari d’uns 7 sous al dia (1 lliure=20 sous, 1 sou=12 diners). Si una persona formada, un mestre de cases havia de treballar mesos per pagar-se una peça de mitjana alta qualitat, un peó guanyava tres sous al dia. Les peces eren per sectors adquisitius molt potents, que era sobretot gent que es dedicava a al burgesia productiva.

Nova draperia

La gent normal vestia roba feta a casa. La gent feia roba de cànem, era roba molt reixada que s’embrutava de seguida, no es podia rentar, no abrigava... Aquesta roba domèstica va anar a creixent en l’activitat d’alguns sectors, com el camp. Es va produir la nova draperia (segle XVII) a part del cànem i el lli de producció domèstica. Es fa, sobretot, en algunes àrees d’Europa, é sobretot nuclis rural Es fan gèneres de cànem barrejats amb llana i fan gèneres millors que el cànem sol. No arriben als gèneres de qualitat però són més portables i es canalitza la seva comercialització a molta més població (menestrals, artesanals) en mercats ambulants i en fires. Es comença a diversificar en el període preindustrial, estructura a part del gremi.

La nova draperia sorgeix en alguns àrees més que en altres i fa la competència a la vella draperia ja que té molts adeptes.

Les primeres indianes

Sorgeix, també, la competència del cotó d’importació de Calcuta que arriben als mercats europeus (mitjans segle XVII i segle XVIII), aquests teixits tenen molta demanda. Són teixits estampats, de colors vius i amb motius florals o geomètrics (són els primeres indianes). La Índia és un gran productor de cotó. Primer es coneixen poc i són cars, els indis comencen a

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

9

produir grans quantitats i comencen a tenir gran demanda al mercat europeu. El cotó és transpirable, és rentable. Es coneixia poc, com que són la gran novetat perquè mai havien vist res semblant, s’estenen molt ràpidament. Els comerciants veuen un gran benefici en portar-ho a Europa i els indis a produir-ho. Aquesta oferta fa la competència a la nova draperia.

Quan hi ha tanta oferta les indianes baixen una mica de preu. Les indianes són la gran moda.

Gràfica dels principals centre productors de manufactures

La vella draperia no té tant èxit, encara se’n compra, però la burgesia prefereix les indianes que són més vistoses i barates i en poden tenir moltes més. Posteriorment es copiaran. Les fires són el gran aparador de novetats, només hi havia botigues en localitats mitjanes o en grans ciutats. Els productes es distribuïen en els mercats periòdics i en els fires on es congregaven mercaders que venien d’arreu.(Leipzig) . La fira era lloc de trobada entre consumidors i comerciants.

• Paraire: mestre que controlava el sistema productiu i comercial en el sector de la llana. Aquest individu sabia on comprar la llana, era llana en brut la portava a l’obrar on la netejaven (treure impureses i grassa). Un cop preparada anava a les filadores (majoritàriament dones), un cop filada anava al teixidor (mestre ) teixia la peça de roba, després, la portava a l’abaixador que l’aplanava i en treien els fils i, per últim, la portava a un tintorer o algú que la pintés i distribuïa el producte acabat. Ell controlava tot el procés de producció. El paraire és l’antecedent del fabricant en la revolució industrial. Primer és fabricant sense fàbrica i després amb fàbrica. Serà l’individu que tindrà un paper molt important en la nova draperia.

Cànem i lli

A part de la llana tenim el cànem (mapa del cànem). El lli aquí Espanya era poc fabricat perquè n’hi havia poc. El lli dóna teixits de certa qualitat i sobretot en aixovar domèstic. El lli abunda més en àrees que són humida, es prepara igual que el cànem (s’asseca i es fa fil), sobretot als Països Baixos i Bèlgica Els mocadors es popularitzen al segle XVIII. A Espanya només hi ha producció de lli al Cantàbric perquè és una zona humida en plou molt. El cotó és més transpirable no es mulla, no queda humit i té un baix preu, això transporta aquest sector a ser minoritari.

La indústria rural dispersa

La industria rural dispersa es aquella manufactura que sempre s’ha fet en les àrees rurals. Era roba de llana, de cànem... es feia a les cases: la gent preparava les matèries, els fila... Moltíssim gent no podia arribar a les fires, els mercats ambulants... a comprar-se a art que era molt car. Hi ha un segment importantissim de la societat que mai podria comprar-se roba. Eren robes de baixa qualitat i de baix preu.

Domestic System

Era gent que es feia la seva pròpia roba: la filaven, la teixien... Compaginant-ho amb altres activitats agràries, al cria de bestiar... i s’hi havia un petit excedent el venien al mercat. A mesura que augmenta la població hi ha cada vegada es compren menys gèneres manufacturats. Eren gèneres de lli i gèneres de cànem, eren teles crues que no es podien pintar, i canvien de color conforma s’embrutien.

Són els paraires que veuen en aquesta població una mà d’obra capaç de fer un tipus de gèneres que tindrien cada vegada més sortida al mercat.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

10

Putting-out system i protoindústria

És la indústria tèxtil de mitjana-baixa qualitat. És la unió de la massa de gent que està adaptada al treball domèstic per l’autoconsum que li arriba un paraire que li porta els matèries primeres i les eines i ells han de treballar-ho i ell hi va a buscar la producció i els hi paga. El paraire és el que coneix les diferents fases del sistema productiu: sap on comprar la llana, veu una ampla producció per treballar. Ell ho ven als mercats colonials o a les grans ciutats, són gèneres més ben fets ja que el procés productiu està vigilat pel paraire, a vegades els acaba al seu aparador si són de mitjana qualitat. Comença un sistema productiu que és un gran pilar del segle XVIII, època del gran colonialisme. Molts territoris han crescut, capaços d’absorbir la gran demanda d’aquesta gent que produeix més. El ven a majoristes o a els companyies mercantils de Barcelona que els ven a altres indret o ho ven als mercats castellans o francesos i anirà, a més, on hi ha una gran densitat de producció o on hi ha una tradició manufacturera. La distribució comercial serà en fires o mercats de les localitats mitjanes. Serà importantíssim per aquest previ procés de la indústria fabril en bona part de zones europees de producció de manufactureres.

Aquest sistema també es diu protoindustria. Només s’ha desenvolupat en àrees amb gran creixement de la població (mà d’obra rural) i amb gran densitat i tradició manufacturera. En les zones de tradició manufacturera on no hi ha molta població són una crida a la emigració de les persones. En el territori són zones rurals amb alta densitat demogràfica, és un mercat de treball ampli i diversificat, són gent que treballen temporalment al camp, mai deixen les feines agràries. Les dones, els fills... són els que fan feina en la manufactura. En el territori hi ha d’haver una mica de complexitat en el transport, les comunicacions... La producció i la comercialització ha d’haver-hi la figura del comerciant-empresari. Zones on no hi ha paraires encara que hi hagi alta densitat no hi haurà aquestes activitats. Els gèneres de mitjana qualitat la última fase es feia al taller del paraire. La comercialització era el mercat interior, mercat colonial internacional, fires... a través d’altres individus, de companyies mercantils,... Del Vallès els gèneres que sortien es venien a àrees de Castella i a àrees colonials, Veracruz, Buenos Aires...

Àrees protoindustrials a Europa

Zones d’Anglaterra,de França, àrees del nord de Suïssa (on es feia peces com rellotges). A Catalunya hi havia una petita porció de protoindustria, a Espanya casi no n’hi havia. Zones protoindustrials s’especialitzaven, no només feien tèxtils, a Suïssa es produïen peces metàl·liques i mecanismes que es distribuïen per tot Europa i es feien, per exemple, rellotges. La protoindustria era sobretot el tèxtil perquè els altres sectors eren massa controlats pels gremis.

Exemple d’àrea protoindustrial: Holanda

En al figura 1 veiem el nombre de telers de Gant que disminueix a mesura que avança el segle XVIII. En la figura 2 es veuen el nombre de peces de teixit que es distribueixen per Gant, té tendència a augmentar, té la tendència contrària. És una zona protoindustiral, veiem que arriben moltes peces al mercat, però els teler dels obradors sota el paraigües dels gremis ha disminuït. Hi ah una gran massa de manufactura fora de la ciutat que es fa en l’àrea protoindustrial.

Els límits de la protoindustria

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

11

Els paraires distribueixen els estris en determinades poblacions. Cada vegada els paraires agafen més territoris i els hi és més difícil controlar la producció. Els paraires tindran un problema amb l’entorn rural que treballa per ells, un és el problema d’arribar a la recollida del treball, la corrupció (els pagesos ho envien per altres canals), hi va haver un augment del cost marginal, cada vegada és més lluny, a més gent, el control es difícil. Problemes de supervisió, quan realment és una cosa de molt abast i hi ha molts problemes. És quan hi ha les primeres màquines de vapor i hi ha centralització. Els paraires fan en els seus obradors petites fàbriques. La població rural avesada a la manufactura es traslladarà a la ciutat a viure de la manufactura, serà gent protoindustrial que treballa al sector de la manufactura i que ja esta avesada a això. Quan hi ha la centralització de la producció aquest paraire neix paraire i mor fabricant. En aquest procés els paraires es fan rics. El capital comercial que aconsegueixen serveix per mecanitzar-se i comprar els primers telers industrials.

La formació de treballadors manufacturers serà importantissim en la centralització de la producció. La interacció camp-ciutat, emigració de zones rurals cap a centres manufacturers i centralitzats en les primeres fàbriques. Aquestes ciutats tindran un gran creixement.

Del teler a la fàbrica

Les regions protoindustrials no s’industrialitzen sempre primer. Les zones sense protoindustria es van industrialitzar encara que més tard. Efecte crida -> la gent migra perquè hi ha feina.

La industria manufacturera depenia de nous i diferents factors de recursos. S’industrialitzen abans les zones amb carbó i ferro, són zones amb protoindustria. Pot haver-hi àrees protoindustrials que no tenen recursos i que l’abastiment de carbó sigui molt car.

Jaciments de carbó

Les àrees de tradició manufacturera, protoindustrials com Catalunya es van industrialitzar més tard. Zones de Bèlgica , Holanda... zones amb importants fonts de carbó. L’Anglaterra negra amb grans jaciments de carbó de bona serà on s’industrialitzaran abans. La capacitat d’aprenentatge de la població aconseguida en la protoindustria seran claus. Catalunya s’industrialitzarà més tard perquè no té carbó, a Astúries és de difícil extracció i de baixa qualitat. Al nord d’Itàlia tampoc hi ha carbó i s’industrialitzarà més tard. A Alemanya hi ha les mines més importants d’Europa i donat la profunditat i la difícil extracció i la situació política del país van fer que aquesta zona s’industrialitzés més tard que les àrees del nord de França, de Països Baixos, Holanda, Anglaterra...

Distribució entre la capacitat manufacturera mundial entre països desenvolupats i subdesenvolupats

En l’etapa que no hem desenvolupat la fàbrica a les zones del Magreb, però sobretot Àsia i hi havia una gran producció manufacturera de cotó, brocats, seda.. que arribaven als mercats europeus i tenien una gran demanda. Sobretot Índia (Calcuta) que invadien el mercat europeu, caravanes de gent que anaven a les fires de París, de Leipzig... on venien aquets productes. Aquestes àrees no tenen recursos per industrialitzar-se i queden endarrerides, el teixit industrial va a menys, les restriccions de les importacions dels països industrials fa que es limiti la entra de productes de fora i, a més, es comencen a copiar productes similars a Àsia amb la indústria. Aquí acaba el creixement de les àrees subdesenvolupades. Aquestes àrees orientals eren el gran motor de la manufactura mundial

2·3 Agents de comerç i companyies o societats comercials

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

12

Agents de comerç,

Foto: quadre flamenc del segle XVI, és a la gran Holanda, una zona eminentment comercial aquets senyor està contant les monedes i la seva dona, que se’l mira, està controlant el procés, està anotant en els llibres de comptes. Les mans amb dits molt llarg i la posició del llibre és el control de la comptabilitat per part de la dona. Aquesta activitat era impensable en els països catòlics com Espanya. Les monedes són de colors, en cada territori hi havia la seva moneda i els comerciants per passar d’un lloc a un altre sempre havien d’anar a canviant. Moltes vegades els jueus eren els que feien això. El valor de la moneda és que havia de tenir unes condicions especials.

Els comerciants mercaders eren mestres, havien passat el mestratge,estaven dins d’un gremi, a part del comerç també tenien explotacions agràries. Les feines eren molt diversificades, tan en nivells superior com en els superiors.

Els corredors d’orella, eren els que estaven al cas de quina era la demanda de productes, on comprar un producte, els canals de distribució... estan vinculats al gran comerç. Eren informadors, sabien molt de l’oferta i la demanda a nivell internacional. Els corredors d’orella treballaven per les companyies mercantils amb sucursals a Amsterdam i s’emportaven una petita comissió, eren intermediaris.

El corredor de canvis és el que canvia (canvista) monedes perquè en l’època cada territori tenia la seva pròpia moneda. També a les fires on canviava les monedes dels mercaders per les dels llocs i s’emportava una comissió, aquesta gent normalment eren jueus que es dedicaven a l’activitat del capital. Tota Els comerciants feien servir el crèdit informal, el banc era per grans nivells, per alts estats,el crèdit informal, no es cobraven interessos sinó que es fidelitzava la clientela (fiar). En els establiments s’apuntava en una llibreta el crèdit informal. La gent de les fires, els que compraven grans volums de gèneres també els hi fiaven una part, per fidelitzar-los. Quan en una botiga un compra un volum important, per exemple l’aixovar d’una novia o els vestits de dol, en una botiga de teles, es feia un document que era un àpoca, era un document (com les factures d’ara) que es feia al notari, es feia quan hi havia una necessitat per dues bandes, el botiguer tenia un paper on deia que li devien una quantitat (normalment elevada) i al comprador també li interessava el document d’aquesta despesa en uns béns que contribuiran al dot en espècie de la filla. El deute es pagava en festes religioses o en cicles de la collita. És un crèdit informal a al vista (estava prohibida la usura) i es feia un error en la duma del que havia comprat, era l’interès que cobraven però era encobert. Molt sovint en les àpoques hi havia l’interès encobert.

El seu pare estalviaria des de que aquesta neix per el dot de la filla, es dóna quan ella es casa, són varis conceptes, pot ser un bé immoble si la família és rica, o, animals de carrega (treball agrícola), deixar que et mantinguessin durant dos anys, roba (llençols, tovalles, els vestits que portaràs al dia del casament i tres o quatre vestits més), aquest segment del dot que es comprava en teixits era important que quedés reflectit en una àpoca perquè és part del dot que es donava a al filla.

Més o menys els matrimonis eren entre famílies més o menys igual de riques. Si el marit es moria la dona era usufructuaria dels béns del marit mentre els fills eren menors, si la dot monetària era elevada ella podia fer el que en volgués, però no amb el patrimoni del marit. Els béns carencials seran dels fills mai de la de la dona, sinó tornen a la família del marit a no sé que el marit ho deixi en sota testament i deixi a la dona com a hereva universal. El pare vigilava molt que el patrimoni en dot no passés a la família del marit, així que quan es casaven es feia un testament que el patrimoni o la aportació monetària tornés al pare en cas que la

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

13

dona moris sense tenir fills. Sempre era la família consanguínia. La dona sempre es transmissora del capital que venia de l’home.

Societats i companyies mercantils

Les empreses tenen els seus orígens al segle X:

• Societat en comandita: és la més rudimentària i senzilla. Durant el segle X n’estava ple. Era una associació entre 2 socis per fer una activitat comuna. Normalment un posava el capital i l’altre la feina. S’anava al notari i s’hi exposava la feina a fer i com quedarien els guanys i els pèrdues.

• Companyia mercantil: és per un període més llarg (més de 6 anys no era normal,a l’època això era molt temps per l’esperança de vida era molt baixa), és per fer una producció o un comerç específic, drogueries, fabriques d’indianes... s’associaven dos, tres o quatre individus. Quan es funda una fàbrica d’indianes en el primer full hi ha la data, el segell del notari, la invocació religiosa (en nom de déu... i a vegades els sants locals), la durada de la companyia, els socis (identitat, ofici, procedència...). El soci administrador porta poc capital o gens, és el que treballa, els socis capitalistes són els que porten els diners. Molts hisendats inverteixen diners en fàbriques ja que el capital comercial es nodreix de les rendes agràries, aquests negocis eren molt prometedors i es pensaven que hi guanyaria molts diners, es produïa un canvi en la societat. Estipulaven el límit de crèdit pels clients, les previsions en cas de mort d’un soci, repartiment de pèrdues i guanys, liquidació de la companyia, obligacions dels socis i la signatura dels testimonis(normalment n’hi havia dos). Les dones podien aportar el dot coma capital per una empresa, quan el seu home estava mort. La dona un cop rep el dot en pot fer el que vulgui, és de l’únic que pot decidir. La obligació dels fills era mantenir al mare durant l’any de dol, les dones amb dot anaven vivint amb el dot, però algunes dones quan es moria d’alguns dels socis, amb el seu dot formaven part com a sòcies capitalistes de la empresa. A la mort d’un soci es renoven les empreses, la dona és usufructuaria del capital que ha aportat el marit si l’hereu és menor d’edat, quan la dona a part d’usufructuària passa a ser sòcia capitalista, en el cas que el soci mori i hi hagi una hereva llavors serà la dona en consentiment del marit o del tutor si és soltera (tiet, cosí...) serà la sòcia. La gent sempre aspirava casar-se amb un estrat superior. Sempre s’establien sucursals en altres països, els feien parents de confiança: fills, germans... Les sucursals eren en els principals centres comercials com Amsterdam. Les corresponsalies era una important font d’informació per a l’empresa d’aquí. Aquesta gent són els que desenvolupen les xarxes de crèdit comercial (venien el producte a altres comerciants que en feien la revenda a vegades amb el crèdit encobert de les àpoques). Quan la societat és en família consanguínia no es va al notari però si per exemple entra un nou soci que és el gendre es va al notari. Les companyies mercantils eren en tots els àmbits i proliferen les companyies d’assegurances a mesura que les xarxes del comerç internacional van creixent, hi ha trajectes de llarga distància, s’obren més corresponsalies.... fan de creditors, pots pagar a terminis, crèdit informal...si feies usura tenies la pena de excomunió.

• Les companyies estatals: a les potències colonials, com és Holanda, Espanya, Anglaterra... Són companyies de comerç privilegiades, que es dediquen a l’explotació dels nous territoris, sobretot són empreses de monoconreu perquè són les que tenen més demanda en el mercat local i europeu, com cotó. En el cas d’Holanda i d’Anglaterra les porten persones avesades al comerç que tenen una gran empenta, són burgesia comercial. En el cas d’Espanya, que és un cas particular, totes les companyies es diuen “real”, les porta un noble, al que se li deu una preventa, i se li

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

14

encomana que porti la companyia, els grans beneficis se’ls emportava el gran noble i tots els seus ”allegados”... Es funden el segle XVIII i duren unes quantes dècades ja que son ruïnoses i moltes vegades les porten persones que estiren més el braç que la màniga. Es funden moltes companyies a l’època de Carles III, s’acaben al 1820 amb la independència de les colònies.

Bloc III: La Revolució Industrial (1780-1850)

Què entenem per Revolució Industrial?

La revolució industrial és un canvi en la història anal, és el canvi estructural d’una economia bàsicament agrària, on la major part de la població vivia del camp (60%, 70%, 80%…), a una economia industrial on és el revés (60%,70%,80% viuen de la indústria). És un gran canvi social i econòmic. Històricament és comparable amb el pas d’una economia pastoril itinerant a una sedentària, és equiparable al pas del paleolític al neolític. Comença a Anglaterra a finals del segle XVIII principis del XIX.

Per què Anglaterra?

• Condicions geogràfiques: a finals del segle XVIII i a principis del segle XIX al ser una illa va tenir molts importància ja que va ser una època en la que les potències europees estaven en guerra en els seus territoris. Gran Bretanya, al ser una illa, estava aïllada d’aquest procés que va suposar 30 anys de guerres entre la Revolució Francesa i les guerres napoleòniques.

• Condicions del territori: és un territori molt desforestat, amb ports naturals, verd, irrigat per rius navegables, bastant pla. Els rius navegables són la columna vertebral de l’activitat fabril. El més important és que en aquest territori hi ha carbó i ferro, són mines no molt profundes i que són fàcilment extraïbles cosa que no passa en altres mines europees. Aquest territori té una gran riquesa en el sòl i el subsòl.

A més té una dotació de factors favorables que no passa tant en altres indrets que també tenen recursos naturals. Alguns d’aquests factors favorables són:

• Agricultura orgànica avançada: L’agricultura (és el lloc juntament amb Holanda segles XVII i XVIII) on hi ha hagut la revolució agrícola en termes intensius de la terra. Deixar de fer el guaret i posar-hi nutrients al sòl per augmentar la productivitat del sòl. A Anglaterra i Holanda s’estudia quines plantes serveixen d’aliment al sòl: les plantes lleguminoses. Després de plantar llegums les plantes creixen més ràpid. Hi ha una vessant d’especialització de la producció, quines condicions climàtiques són més favorables i els indrets s’hi adapten. També s’hi va produir una gestió empresarial al camp, tancar els camps, tancar els comunals (lloc de pas on era molt fàcil que hi haguessin animals). Tot aquest sistema d’una agricultura intensiva especialitzada amb activitat empresarial, millora la productivitat, i aquesta política va orientada al mercat. Augmentat la productivitat s’aconsegueix més aliment per la població i a millors preus. Ho compra gent consumidora i no productora, els que treballen al món fabril. Hi ha una intensificació de l’activitat comercial camp-ciutat. L’especialització va lligada en la visió empresarial: sinó hi ha especialització no ha mercat perquè tothom produeix el mateix. Holanda i Anglaterra tenen característiques en l’activitat, el territori...que afavoreixen la revolució agrícola. A Espanya hi masses plagues d’insectes que venen d’Àfrica perquè passi això. Les contribucions del sector agrícola proveeix d’aliments a una població que va en augment. La població augmenta perquè una part de la població

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

15

no mor de forma ràpida, augmenta l’esperança de vida i augmenta l’èxode rural. L’agricultura haurà d’alimentar a la població proletària. Hi ha transvasament de capital a altres activitats que no siguin agrícoles com fàbriques i comerços de capitals i ciutats importants. En fer infraestructures per poder portar els productes al mercat, o fer transvasaments per poder irrigar els camps, un transvasament a vegades és suficient. Aquestes inversions donen feina a un sector de la població. Les comunicacions milloren, on hi ha una agricultura pròspera . Entre 1750 i 1850 l’agricultura va poder alimentar una població que es va multiplicar per tres, sense dependre del cereals del nord d’Europa. Els rendiments no van millorar en altres territoris perquè encara hi havia feudalisme. A Anglaterra hi havia capitalisme.

• Creixement de la població i urbanització: A l’Anglaterra proletària la mortalitat descendeix, hi ha puntes de mortalitat però augmenta l’esperança de vida, hi ha un augment de la natalitat o un manteniment. Hi ha el creixement més gran d’Europa ja que passen de 5 a 8 milions i amb un percentatge d’increment del 71%. Al segle XIX la població ha passat de 8.7 milions a 30.5 milions amb un creixement del 252%. Una de les zones amb mes densitat de població és l’Anglaterra negra amb Manchester i Londres. Anglaterra té més localitats que superen mes de 10 000 habitants Al 1800 en ple procés industrial un 20% de la població viu en ciutats perquè és quan es creen les fàbriques; les poblacions manufactureres fabrils creixeran molt. En el procés d’urbanització cada vegada hi ha més gent consumidora de menjar i no productora, hi ha una alta concentració de béns de consum (bens manufacturats) que es crearan en el procés industrial; no només es compraven teixits, sinó espardenyes, cortines, malles…. En pocs anys es crearà la xarxa ferroviària.

• La tradició manufacturera: Anglaterra tenia molta protoindustria i la indústria del domestic system. Tenia grans mercats continentals i les seves colònies.

• El capital humà: l’alfabetització a Anglaterra al 1850 era del 70%, el 1880 era del 86% i el 1900 era de quasi el 100%. Hi han països que superen aquestes taxes. Tot i que no té les taxes d’alfabetització més altes comparat amb països que es van industrialitzar més tard. Són els mateixos treballadorsque van fent prova i assaig. És el país de les patents, de la innovació tecnològica... Els altres països copien el modela anglès, tot i que tenen més escoles tècniques. Molta gent a Anglaterra fa el learning by doing, en els països first commers on hi han els primers enginyers, com Alemanya, a Anglaterra la gent prefereix que els fills treballin i aprenguin no que vagin a l’escola. Moltes vegades gent patenta coses però no saben llegir; Anglaterra és la innovació constant. Es produeix un creixement del proletariat urbà: criatures que a 6 i 7 anys ja van a treballar, i molts no van a escola. Però aquest no és el principal motiu pel que no tinguin el nivell d’alfabetització més alt perquè als altres països també hi havia indústries. el Regne Unit s’afavoreix molt de l’aprendre fent servir les màquines, es el país on es desenvolupen les patentes. S’afavoreix que al gent de seguida treballi i que innovi mentre treballa. A alemanya és on es funden les primeres escoles tècniques.

La distribució de la mà d’obra per sectors

Entre 1700 i 1820 amb la industrialització es passa d’un país eminentment agrari, dedicada a l’agricultura, la silvicultura i la pesca, a ple procés industrial. Només hi ha un 16% de la població que es dedica al sector primari, no obstant hi ha un 44% de la població que es dedica a la indústria, el sector terciari creix amb la industria amb un 41% de la dedicació: botigues, transport, intercanvi en l’activitat comercial i activitats paral·leles. A Espanya al 1900 tenim a més d’un 50% de la població que es dedica a l’agricultura cosa que a Anglaterra és un 16%. Si un país té al voltant de un 40 o d’un 50% de població dedicada a l’agricultura és un país agrari.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

16

La mà d’obra abundant

Era mig qualificada o ben qualificada, van poder mantenir uns salaris bastant baixos. El salari del 1830 amb prou feines era un 33% superior al de 1755. Com que hi havia mà d’obra abundant es mantenen els salaris industrials baixos, van començar a augmentar a partir del 1830, senes perillar els nivells d’inversió dels empresaris. Encara hi ha molta mà d’obra, així aconsegueixen rendibilitzar la inversió. Els costos empresarials (els salarials, són baixos).

Marc industrial favorable

A Anglaterra hi ha una monarquia parlamentaria on prospera el liberalisme polític i econòmic: deixar fer a la gent, que flueixi la capacitat creativa. I un parlament on la classe mercantil està molt ben representada, ja que al burgesia està molt adinerada gràcies al comerç internacional (Anglaterra era una potència naval).Les lleis eren molt favorables a les classes mercantils. En el context de liberalisme hem de veure la llibertat de l’individu en la innovació tècnica, iniciativa empresarial i la mobilitat social; és l’oposició a l’estructura gremial. El gremi no és l’únci que decideix com fer les coses, els obrers decideixen com fer-les. A Anglaterra es van abolir els gremis o la seva activitat era molt minsa.

Hi ha una protecció a la indústria i a la protoindustria mitjançant prohibicions (1701) com l’entrada de productes estrangers com les indianes. Amb aquestes lleis van aconseguir tallar l’entrada d’indianes al Regne Unit i afavorir la indústria autòctona que en va començar a produir i a vendre a la resta del continent. A Catalunya es posen prohibicions a l’entrada d’indianes angleses i asiàtiques ja que prolifera la indústria del cotó. Drets de proteccio als tallers, fàbriques, camps agrícoles... tancament dels camps.

Es produeix un pacte fiscal: taxació sí però amb representació: impostos sí però amb representació al parlament per part de les classes mercantils. No com a altres estats com Espanya on les classes privilegiades no pagaven impostos però les classes mercantils pagaven impostos i no tenien representació.

El compliment dels contractes: si no es complia hi havien penes molt importants, això afavoreix el sistema industrial: hi ha confiança en els activitats.

Desenvolupament del sistema de patents (1623)es recolza les innovacions. Anglaterra és el primer sistema i el van millorant.

Protecció del comerç (interior, colonial i internacional) a mitjans del segle XIX.

Domini del comerç internacional

Gran Bretanya té supremacia comercial ja que domina les grans rutes marítimes . També domina les colònies americanes fins al 1786, les colònies a àrees del sud est asiàtic i al Carib. Aquesta supremacia comercial fa que es creïn lleis favorables al desenvolupament com les Lleis de Navegació (1651). Les Lleis de Navegació es fan al Parlament i dicten que tos els productes que entrin a Anglaterra portats a través de vaixells han de portar banderes angleses o bé del país d’origen de les mercaderies. Es van crear amb la intenció d’evitar els intermediaris (els holandesos, potència mundial dedicada al transport de mercaderies), així voleïn evitar que els beneficis se’ls emportessin els holandesos. També es prohibeixen els indianes a partir del 1701. Aquesta supremacia naval, tant a l’Atlàntic com al Pacífic, el gran comerç dels anglesos és la importació de primeres matèries a bon preu, com el cotó, i altres productes bàsics per la indústria, com els colorants o el guano (fertilitzant natural molt útil per la producció agrària) i productes colonials, com sucre, cacau i tabac, molt demandats a Europa. També exportaven gèneres manufacturats a tot el món, Anglaterra era el “taller del món”.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

17

Desenvolupament del mercat interior anglès

Hi ha un augment de la capacitat de demanda del mercat interior ja que ha augmetnat la població però no només la població pobre també hi ha classes mitjanes en ascens que demanden productes mitjos, que incorporen nous productes a la seva dieta... També hi ha un procés d’urbanització.

Trobem una part de la població que és altament consumidora i gens productora (gent que treballa a els fàbriques).

Hi ah una nova capacitat de transport i noves infraestructures, el comerç és estable: es crea una xarxa de botigues a part de les fires i mercats. Aquestes botigues estan destinades a una demanda regular dels productes. No es produeix l’assentament del comerç estable sense la demanda estable. Quan això es dóna estem parlant de la integració del mercat o mercat interior: el mercat interior integrat és la connexió entre l’augment de la població, el creixement de la urbanització, uns mitjans de transports adequats per béns i persones, xarxes de botigues de comerç estable on oferir els productes de manera regular i la capacitat de demanda de les persones. Quan això es dóna és un mercat integrat, viu. El contrari és aquell mercat amb una població dispersa, amb baix nivell de consum on de tant en tant hi ha un mercat. És bàsic l’ascens de les capes mitjanes de la població, el nou proletariat urbà, i en zones rurals també, i els al·licients i estímuls a consumir: productes nous, fàcil accés als punts de venta...

Bloc IV: Industrialització en el segle XIX

Gran Bretanya

Gran Bretanya prohibeix la sortida de capital humà i de maquinària que pugui ensenyar coses a altres països. És una època en la que hi ha espionatge industrial. Molts catalans envien els fills a Anglaterra per fer espionatge industrial.

Per què van trigar els països seguidors a apropar-se al nivell anglès?

França està en una mala època: pèrdua de capital físic i humà: els soldats moren i els bel·ligerants arrasen el territori: la manufactura i els camps. Els territoris del nord d’Itàlia, Espanya, Alemanya i Bèlgica estan amb les guerres napoleòniques. Europa esta exhaurides, les guerres napoleòniques causen inestabilitat. Comença a haver-hi pressió fiscal per reconstruir el país a partir de 1815. Els països estan devastats, s’han de tornar a construir però depenen del poder adquisitiu del govern. Hi ha un col·lapse . mentre Anglaterra prospera i acapara els mercats que les potències bel·ligerants havien deixat: els mercats d’ultramar.

L’època de màxima plenitud de Gran Bretanya va ser durant la primera industrialització (1820-1870) en endavant; és el climateri de Gran Bretanya ja hi han països emergents que la sobrepassen o s’hi apropen, és quan comença la decadència. Els països first commers: Bèlgica, França, Alemanya, Suïssa i Estat Units. Suïssa és un cas especial ja que no té carbó i ferro però té una gran protoindustria i unes condicions especials. Per sota la línia hi ha els late commers, com Itàlia, Espanya, Rússia i Japó (Japó està emergent).

Bèlgica

Bèlgica és el primer país seguidor, és petit però ric en dotació de recursos. L’agricultura és intensiva, diversificada, hi han millores en la selecció de llavors, millores tècniques... Té una tradició manufacturera àrees amb un gran creixement gremial: les grans ciutats, i àrees rurals on hi havia una gran protoindustria. Segueix el model anglès primer llana i després cotó.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

18

Bèlgica té un gran desenvolupament en la indústria del vidre (és de gran bellesa). Com que té dotació de recursos també té un gran impuls en metal·lúrgia, siderúrgia i instal·lacions metàl·liques (plom, coure). És un dels països més complerts de la revolució industrial.

Hi ha un dels principals ports del mar del nord que comuniquen amb el mediterrani portant productes a les grans fires. Té una xarxa ferroviària copiada de Gran Bretanya, millor xarxa de trens i després tramvies.

El que té d’especial Bèlgica són les escoles de formació tècnica, porten tècnics d’Anglaterra, durant l’època de climateri de Gran Bretanya prohibeix la sortida de capital humà i de màquines ja que els altres països creixen i tenen molta competència.

El més important és que va desenvolupar un altre tipus de banca: els holdings financers de banca al servei dels industrials i comerciants, és una estructura vertical, a més, molts directius de bancs son directius de grans empreses: ferroviàries, mineres… aquestes banques seran importantíssimes en els anys 20 i 30 dels segle XIX.

França

A França hi ha una producció manufacturera tradicional importantíssima: centres de la llana imprudents amb estructura gremial forta. Té zones agràries amb desenvolupament demogràfic on treballaven la manufactura: la zona nord de París on es feien teixits de llana de mitjana i alta qualitat, i la zona pròxima a Montpellier, ja que tenien mercats a la zona mediterrània ja que era propera a importants ports com el de Marsella.

Un dèficit en relació Anglaterra i Bèlgica: deficiència de carbó. Hi havia mines però eren molt localitzades en les àrees del sud (àrea industrialitzada ) i prop dels Alps.

Hi ha un gran progrés agrari: especialització agrària. La zona centre del cereal i en algunes àrees de la costa atlàntica i, sobretot, mediterrània es produeix molt vi i aiguardent, que són una agricultura comercialitzable que donava grans rendiments; eren productes que tenien molta demanda al mercat europeu i americà. Els catalans copiaran aquests rendiments. França té les guerres comercials amb Holanda i Anglaterra o quan no els té pateix la fil·loxera. Els catalans acaparen el mercat dels francesos ja que dóna grans rendiments al país i també alguns fruits ses.

França té una especialització agrària, té una agricultura diversificada. No és com les zones del nord d’Europa, que són autosuficients, ja que en males anyades ha de comprar aliments però té una producció bastant elevada.

Lió és una zona gran productora de seda, i de teixits de seda (manufactura). Ha de comprar a zones d’orient, nord d’Itàlia o l’àrea de Tarragona i Castelló. És destacable la manufactura de seda: vels, mocadors… La indústria siderúrgica es dóna en algunes parts del territori. El mateix passa a Espanya però en condicions menys rendibles perquè només es dóna al nord, a Astúries. La més important és al baix Loira, es una zona important de la siderúrgia.

Hi ha un creixement important a principis del segle XIX amb unes condicions febles, és una minva comparat Gran Bretanya. Del 1840 al 1870 té un creixement paral·lel a Alemanya però a partir de la guerra francoprussiana s’acaba el gran desenvolupament de França; el capdavanter en el creixement és Alemanya. França perd. Va haber de pagar a Alemaya 1655 tones + els danys de guerra.

La xarxa ferroviària, al 1842, 1843 i 1845, la xarxa ferroviària ja enllaçava tot Gran Bretanya però França no. Al 1875 França, uns anys més tard, també és una malla. El creixement és més

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

19

tardà perquè hi ha territoris plans però també n’hi ha de muntanyosos. L’intervencionisme és el que motiva la construcció de la xarxa viària. Mentre Anglaterra s’ha desenvolupat de forma pionera hi ha algunes coes que s’han de millorar, com l’amplada de vies que s’han de fer més amples, no obstant França ja les fa amples directament i, per això, són pioneres. Aquests són els avantatges del retard, de no ser els primer, pots millorar el que no funciona.

Tenen molts recursos energètics que es base pel desenvolupament industrial.

Alemanya

L’estat més important era Prussia, sobretot per la seva situació geogràfica.

1815: Congrès de Viena à que acaba amb les guerres napoleòniques franceses.

És una gran potència a finals del segle XIX, a principi del segle té problemes amb la fragmentació d’estats. El Congrés de Viena els uneix en 39 estats, cada estat té les seves pròpies lleis i, amés, entre ells hi ha duanes. Es veu la necessitat de fer una unió duanera i monetària, sota l’hegemonia prussiana: el ZOLLVEREIN ( unió duanera comercial). Es fa la s’eliminen ,les duanes internes entre els estats i es fa una duana externa. Així, Alemanya es converteix en una confederació d’estat. Prússia és l’estat més ric. A partir de 1870-1871 es consolida dins del continent com al potencia emergent a la Primera Guerra Mundial. Unificació d’Alemanya.

Gran desenvolupament de la banca alemana. Alemanya té una gran riquesa de recursos naturals. Les mines del Ruhr són molt riques en carbó, a més, després de la guerra francoprussiana s’annexionen Alsàcia i Lorena, dues zones riques en carbó i ferro. És d’aquí on ve la decadència de França al perdre aquests territoris. A més, venen carbó a altres potències que no en tenen com Espanya, Itàlia i Portugal. A partir de 1910-1915 és el primer productor mundial de carbó, de plom, de ferro, de níquel i de molts dels minerals metàl·lics.

Es produeix una impregnació de les noves tecnologies: la Segona Revolució Industrial. L’avenç de la indústria siderúrgica amb el què és l’acer en les zones riques de carbó de bona qualitat. Hi ha un desenvolupament de les indústries base, basades en siderúrgiques i metàl·liques. Es produeix, també, un avenç de la indústria química. Es necessita la potassa d’aquest progrés, que en aquests moments nomes es dóna a Alemanya, amb totes les seves variants que donarà lloc a nous productes com el plàstic (finals segle XIX) i industries farmacèutiques (aspirina).

És un dels països amb un índex d’alfabetització més importants. És un estat no liberal, és molt intervencionista, protegeix el mercat interior i el mercat exterior amb barreres aranzelàries, amb la formació de cartels que fins i tot fan el doubling.

Desenvolupament de la banca mixta. Unió de varis elements com eren els merant bancs que eren grans majoristes i els holdings financers belgues. Aquesta mixtura és de gran desenvolupament i importància des del segle XIX a Alemanya.

Suïssa

És un dels països first commers. És un país molt petit, com Bèlgica. Suïssa es l’àrea que no té mines, per això hi ha un baix progrés de la siderúrgia.

És un territori molt protoindustrial, sense haver-hi una estructura tèxtil important. Feien aparells pel funcionament domèstic, per la construcció, per les màquines, rellotges... Fan peces estàndard i màquines eina.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

20

Insuficiencia en carbó i ferro ( baix progrés de la siderúrgia)

Es desenvoluparà de manera industrial com Catalunya, amb la estructura hidroelèctrica. S’especialitzen en productes d’alt valor afegit i mecànica com els rellotges que portaven arreu d’Europa, això ho va fer fins després de la Segona Guerra Mundial.

És una zona emergent tot i que no sigui tèxtil, és un territori situat al mig de les rutes comercials. Porten els seus productes al Nord d’Itàlia i per via terrestre van a Bèlgica i a Leipzig, Està al bell mig de la configuració de camins del mediterrani cap al mar del nord.

4.2 Els països late commers (diferències)

Els països del nord no tenen dotació de recursos però seran els més preparats, tindran un creixement econòmic major. Els del sud no tenen gaires recursos i són els més retardats. En termes generals són països amb monarquies absolutistes i tenen estructures feudals, és una societat de classes privilegiades, on el pilar de la societat és el monarca i els nobles, amb una economia agrària on els camperols estan subjectes a pagar censos a els classes privilegiades, això limita molt el progrés industrial. L’altra contrapunt és que el 1688 s’acaba a Anglaterra l’estructura feudal. En aquests països hi ha una pervivència de les estructures feudals. Són economies agràries amb gran deficiència de progrés econòmic, al nord del territori està sempre nevat, al sud són deficitàries ja que tenen plagues continues de llagostes que venen de les zones africanes. Patien molt aquestes plagues d’insectes, els aiguats torrencials en un moment donat: la climatologia afecta a els economies agràries. El terra és sec i necessita millores intensives que no sempre es donen, les millores tarden a arribar a aquests països. Hi ha manca de carbó i ferro i carència de matèries primeres bàsiques. Espanya es salva en quan els minerals com plom i coure basics per la indústria metal·lúrgica, però és molt localitzat.

El segon cercle de la Revolució Industrial

Els països que ho fan més tard són els que tenen la situació de perifèria i també Estats Units: integració política i territorial.

Els països més preparats de la segona tongada són els escandinaus que tenen nivells de productivitat més elevada ja que tenen un capital humà més preparat, un gran comerç de matèries primeres bàsiques (ciutats hensiàtiques). Tenen el gran inconvenient del clima. Es consoliden durant la Segona Revolució Tecnològica: progrés hidroelectricitat, petroli… sobretot després de la Primera Guerra Mundial. Tenen un potencial millor que les àrees del sud.

Els països amb major retrocés: Espanya i Portugal. Rússia tot i tenir carbó no es desenvolupa fins al segle XX, en aquest període és una zona àmpliament rural. Són països que sempre demanden protecció aranzelària el sector dels cereals, els sector industrial amb la intenció que no entrin productes de fora. Hi ha molt contraban. Els aranzels són uns condicionants del creixement ja que per créixer necessiten capital estranger ja que no en tenen; necessiten capital alemany, belga, francès… A canvi de grans interessos, la xarxa ferroviària espanyola es fa amb capital belga i francès i es fa amb crèdits elevadíssims, és bo pel país per la innovació tecnològica però a canvi de grans interessos.

4.3 La divergència de la perifèria

Àrees industrials (Europa, Estats Units i Canadà)

Recursos naturals

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

21

Tradició manufacturera – tecnologia industrial

Organització comercial i financera

Desenvolupament dels transport i comunicacions

Regions dotades de recursos naturals

Són països amb gran dotació de recursos naturals. Regions com Calcuta que proveïen teixits. A mitjans del segle XIX aquestes economies productores de recursos naturals s’incorporen a la primera globalització econòmica. Són regions proveïdores al primer món de matèries primeres, aliments..., i s’incorporen al mercat mundial i a la nova divisió mundial del treball, en la mesura que els països industrialitzats demanden els seus productes des de que deixen de produir béns bàsics. Aquestes regions proporcionen primeres matèries i aliments, i són receptors d’una elit de colons europeus que demanden productes manufacturats. La situació indígena viu en una situació extrema tan o més des de l’assentament europeu. Són productores de blats, cacau, tabac, cotó, fertilitzants... matèries primeres.

Els països de la perifèria s’especialitzen en els conreus que tenen més productivitat donats el clima i el sol. Comencen a privilegiar la seva producció cap als productes que tenen més demanda al continent europeu: si són aptes pel cotó fan grans extensions de territori des de la zona marítima fins a l’interior i privilegien aquest producte perquè té més demanda. Els europeus van a aquestes àrees de nou assentament i inverteixen diners. La seva especialització productiva comença quan va prenent força i es va cobrint la demanda del mercat europeu, en un moment es crea una sobreoferta, baixen els preus, els rendiments econòmics baixen, intenten produir més per aconseguir un creixement però tenen un creixement d’empobriment creixen però l’especialització i el monoconreu fan que baixin els preus. Altres àrees els hi roben el mercat ells tornen a produir més i torna a passar el mateix, s’afoga l’economia, al final acaben produint per uns beneficis miserables. Els que guanyen són els europeus o la gent autòctona que posa els seus ingressos i treuen els beneficis, deixen els negocis quan deixen de guanyar diners. Molts països, com Bolívia, durant segle XIX.

Bloc V: La primera globalització econòmica del segle XIX

5·1 Integració del mercat internacional

La integració dels nous territoris a l’economia s’esdevé a finals del segle XVIII i principis del XIX. És una economia internacional centrada en Europa i en benefici d’Europa perquè són ells qui promouen el desenvolupament dels països de la perifèria ja que abandonen el sector primari per l’industrial. Això provoca que en l’economia mundial hagi un increment notable dels intercanvis a nivell planetari del 7% a 1800 (espècies, brocats de l’Índia...) passem a uns intercanvis que superen el 25% . No només hem de pensar en les xarxes del comerç internacional, hem de pensar en les xarxes del mercat interior local, arriben nous productes a millor preu que arriben a un sector més gran de la població. Fa uns canvis en les pautes de consum de la població i en les pautes de la comercialització del mercat interior, ja que molts productes baixen de preu i arriben a un segment més gran de la població que al ser més barat tenen més poder adquisitiu. Aquets procés és la primera globalització econòmica. En el segle XX, durant els anys seixanta en endavant és quan es produeix la segona globalització.

Desenvolupament del comerç internacional

El desenvolupament del comerç internacional implica una especialització de la producció, el primer món en gèneres manufacturats, industrials, el tercer món en matèries primeres, productes alimentaris i recursos naturals. Mentre hi ha gent que treballa en la indústria una

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

22

bona part de la població mundial treballa al camp, en les mines o en el transport. L’element clau, és una major eficiència en les noves tecnologies aplicada a la indústria i en el sistema de transport, sense això no hagués estat possible. Millores en les drassanes i la indústria marítima fan que cada vegada les distàncies siguin més curtes, això genera més productivitat en tots els sectors i l’augment genera inversió i també genera millores en cada sector.

Els productes primaris són els que transporten aquests nous països. Són monoconreus de cotó,cacau, tabac…. Minerals. Els fertilitzants tot i que encara no n’hi havia de químics eren naturals i venien de la part sud de Llatinoamèrica on hi ha molta ramaderia, el “guano”, proporcionaven fems millors que els que hi han aquí.

El transport és fonamental

Les millores en el transport i les comunicacions van ser bàsiques. Els vaixells, són primordials per la seva eficàcia ja que tarden menys dies ja que tenen una velocitat major i són més segurs, s’arriba als diferents ports i es pot proveir de manera segura. Ara, en aquesta economia món un pot portar aliments d’una part a una altra, és important el canal de Suez 1869 que simplifica el comerç mundial escurçant el temps. Aquesta situació de millora repercuteix molt positivament en la situació econòmica dels països que s’estan desenvolupant que tot i que hi hagi sobreoferta es van desenvolupant.

Molts europeus es queden sense feina o veuen que els seus ingressos estan baixant: miners, secor matèries primeres… això genera un canvi en la divisió del treball i molta gent forçada se’n va al nou món, hi ha les grans onades migratòries de les zones europees a els zones de nou assentament.

Creixement del comerç mundial (1880-1913)

En taxes de creixement del comerç internacional:

• Augmenta molt la participació del nombre de països i el volum en termes absoluts i relatius.

• Es caracteritza per una participació molt desigual: Europa en benefici d’Europa.

• Clar predomini d’Europa.

• Divisió entre àrees oferents de productes primaris i àrees productores de productes manufacturats, productes amb molt valor afegit que produeixen molts beneficis.

• Provoquen migracions de gent que veu amenaçada la seva feina, migren Argentina, Xile, Veneçuela,... en busca de millors condicions i millores econòmiques.

Bloc V: La primera globalització econòmica en el segle XIX

5·2 Polítiques de comercials del segle XIX

Hi ha un proteccionisme bastant elevat, aranzels. Els estats han tingut barreres aranzelàries, tot i això alguns estats són més lliurecanvistes que altres. Els països més endarrerits com Espanya. Itàlia… són més proteccionistes: protegeixen la seva agricultura i la seva indústria. L’extrem és la política prohibicionista, és la prohibició de l’entrada de determinats gèneres. Com el cas de d’Anglaterra, quan prohibeix a 1701 l’entrada d’indianes, degut a que hi havia àmplia representació parlamentaria i les classes mercantils i industrials volen aturar l’entrada d’indianes de Calcuta i de zones d’Àsia i d’altra banda impulsar la indústria local. Successivament anirà passant als altres països, els anglesos produeixen indianes i invadeixen els mercats europeus. La indústria catalana i la francesa comencen a reclamar aquestes prohibicions. Aquesta política arriba a 1850 i llavors hi ha una onada de lliurecanvista a

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

23

Europa, afavorint el desenvolupament d’Anglaterra i França i la pressió de les classes populars. Una característica de les pressions populars: les lleis del gra.

Fases de les polítiques comercials

• 1600-1850: Proteccionisme extrem (prohibicions)

• 1850-1880: Avenç del lliurecanvisme (important 1860-1870)

• 1880-1913: Etapa moderat proteccionisme

• -------------------------

• 1914-1945: Torna el proteccionisme

• 1945-2000: Torna lliurecanvisme

Exemple: les Corn Laws

Els anglesos tenien lleis prohibicionistes davant del blat de les noves europes, que havien potenciat el creixement de la producció agrària. El blat de les colònies efecte als productors locals, aquests volen proteccionisme, les classes populars demanen l’abolició de les lleis de prohibició perquè el preu del pa és molt alt i volen que així s’abarateixi, la pressió popular, el 1846 s’aboleixen temporalment fins que s’aconsegueix que al 1848 s’anul·lin les lleis que prohibien la importació de blat definitivament, n’arriba sobretot dels EUA, això fa una sobreoferta, fa que el pa s’abarateixi i fa que així el preu baixi i tothom pugui menjar pa.

Difusió del lliurecanvisme

S’intenta imposar l’aranzel òptim que és l’aranzel ajustat, el que maximitza la recaptació sense desvitalitzar la productivitat. Alemanya també es suma al lliurecanvisme amb el Zollverein. També s’imposa el Tractat de Cobden-Chevalier entre gran Bretanya i França.

Els països més entusiastes del lliurecanvisme són Holanda, Suïssa, Dinamarca, Noruega i Suècia que es beneficien en un marc del comerç lliure.

Espanya té una gran quantitat d’aranzels, el problema és que si protegeixes tan la teva indústria tanques l’economia. Tothom volia protecció, Cánovas del Castillo vol acontentar els sectors productius i comença a pujar els aranzels. Altres països proteccionistes però que si que ho poden fer son els Estats Units ja que és el primer productor mundial de la indústria mundial.

Un esdeveniment clau: el Tractat de Cobden-Chevalier

S’instaura el tractat Cobden-Chevalier (1860): que és el primer tractat lliurecanvista entre Gran Bretanya i França, és el compromís mutu de reducció aranzelària, és un tractat bilateral i aplica la clàusula de la nació més afavorida, si un dels dos països té un tracte més favorable a un tercer automàticament tenien tos dret a aquell millor tracte. Desencadena una onada de lliurecanvisme de tractats comercials (França amb els seus socis comercials, els seus socis entre ells) i aquí esdevé múltiples acords bilaterals els anys seixanta setanta (excepte Rússia i el territori dels Balcans). Es produeix un desarmament aranzelari generalitzat a Europa entre 1860 i 1870. Dura poc però de seguida hi ha sectors que es veuen molt perjudicats i demanen a l’estat proteccionisme, entre els setanta i els vuitanta, torna una altra etapa de proteccionisme. Els països menys proteccionistes són els més comercials.

Primera globalització econòmica: la economia món és important (1870-1913). Es va fer el creixement empobridor d’alguns països, alguns països són industrials i altres agrícoles.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

24

L’economia mundial va experimentar en termes generals una liberalització comercial intensa durant el període 1860-1870 que impulsa el comerç i els bases de la primera globalització econòmica (1870-1913).

Bloc VI:El creixement econòmic del segle XX

5·3·1 Característiques de la Segona Revolució Tecnològica

La segona revolució tecnològica és entorn les noves fonts d’energia:electricitat, gas, petroli... Abans la innovació era de les màquines el combustible era el carbó. El que implica el desenvolupament de les indústries base, passem de ferro a acer, la motorització de tots els sectors industrials i l’ús de nous materials gràcies el desenvolupament de nous sectors industrials. Passem de learning by using al que es una recerca programada en laboratoris i a una protecció a les innovacions tecnològiques i millores en les condicions de vida de la població. Passar de no tenir llum ni medicaments (aspirina 1898, analgèsics, anestèsics...) ni gas, són canvis en las pautes de consum. Passem a estructures metàl·liques en lloc de fusta. Màquines eina per millorar la productivitat, que limiten el nombre d’hores de treball i milloren la precisió. Innovacions en la mecànica i el desenvolupament de minerals com coure, alumini... que permeten fer màquines i innovació en la construcció i el transport: l’alumini permet fer peces de gran duresa però flexibles, el plom per la conducció del gas.

El petroli era barat, desenvolupament de sectors en base al petroli, això produeix un desenvolupament de la indústria de l’automòbil i de l’aeronàutica.

Alemanya és la potència que creix més d’Europa però no vol dir que sigui la més rica, Gran Bretanya encara supera Alemanya, tot i que Alemanya creix més del doble que Anglaterra. Espanya té un creixement baix però els últims anys del segle XIX i principis del XX té un gran desenvolupament inclús superior que altres potències.

La segona Revolució Tecnològica, la primera es basava en la empresa, en els tallers mecanitzats, es porta un nou model empresarial: la gran empres moderna amb gran capital, amb grans quantitats de capital.

És l’època de l’electricitat; fomenta els tramvies i els primers autobusos.

Ja no hi ha la innovació constant, l’individu es transforma en el moviment de la cadena serà l’enllaç. Farà un gest que deriva a un altre empleat que en farà un altre. A partir del 1880 en endavant hi ha el taylorisme i el fordisme. Afavoreixen el creixement industrial de països com EUA i després Alemanya. Hi ha una integració vertical. A Espanya no hi ha cadenes fins els 50 o les 60, pràcticament 100 anys més tard que en altres indrets.

5.3.3. Grans migracions internacionals

Es produeix un moviment internacional del treball: els individus marxen dels seus llocs d’origen gracies a les innovacions dels transports. Uns 44 milions de persones abandonen Europa i van cap a altres continents durant el 1815 al 19124; mai tanta gent havia abandonat el país d’origen. La història de la humanitat no assenyala cap moviment de població d’una magnitud semblant.

El Europeus van migrar de les zones del centre d’Europa (Sobretot Alemanya i GB) cap a EEUU (el efecte frontera s’està consolidant). A finals de segle, el sud d’Europa i les àrees del mediterrani també comencen a emigrar cap Sud-Amèrica.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

25

Junt amb la migració europea va haver-hi una emigració forçada africana: tot i la prohibició del comerç d’esclaus aquest es va continuar produint especialment cap a les colònies espanyoles. També va haver una important onada d’emigració asiàtica (xinesos i indis) sovint amb contractes que diferien molt poc de l’esclavitud.

Apart d’esclaus també van haver centenar de milers de Presos i deportats polítics els quals la majoria anaven a parar a Australia, Sibèria o al Carib.

Causes de l’emigració.

Factors d’expulsió:

• Acceleració del creixement demogràfic a l’etapa intermèdia de la transició demogràfica

• Empobriment, sobretot per la <<fam irlandesa>> (en el 1845 el conreu de la patata es va fer mal bé: molta part de la pagesia irlandesa va passar d’exportar molts aliments a no tenir pràcticament res, d’un dia a l’altre estaven en la pobresa absoluta i van haver d’emigrar)

Cal dir però que els emigrants no solen pertànyer a les classes més baixes de la societat, no són pobres, sinó més aviat empobrits: gent amb dificultats per a mantenir el nivell de vida a què estaven acostumats.

També va ser important el paper de les diàspores o xarxes migratòries entre el país d’origen i d’arribada (el emigrants intentaren tenir un punt d’acollida com parents o veïns,etc perquè al arribar poguessin tenir un aixopluc i trobar feina ràpidament).

Factors d’atracció:

• Terra barata i salaris alts que no estarien al seu abast al país d’origen.

• Desaparició de les traves legals i absència de restriccions: no hi havia passaports ni s’exigien “papers” per entrar al nou país.

• Abaratiment del viatge paral·lel a l’augment de la seva seguretat i comoditat (gràcies a la introducció de les naus de vapor que escurçaven la durada del viatge abaratint i millorant les condicions), i la millora de la informació potenciada per les mateixes empreses de transport (al crear-se línies de navegació regulars, les quals, necessitaven passatgers per a fer rendibles els viatges, van afavorir l’emigració difonent els preus, les condicions, les dates de sortida i arribada,etc).

Conseqüències de l’emigració:

La majoria van ser favorables tant per a Europa com per als països de destinació.

• Als països d’origen: o Disminució de la pressió demogràfica i de la demanda de treball ( la qual cosa

afavoria la millora de salaris i nivells de vida) o Aportà remeses d’estalvi, en divises (els diners que les famílies que havien

marxat enviaven a Europa per altres familiars). o Va facilitar Canals per a la comercialització dels seus productes a nous mercats o Cal dir però que la majoria de gent que emigrà fou mà d’obra Jove capacitada i

innovadora, fer que provocà un important pèrdua de capital humà.

• Als països de destí: o Possibilitat d’explotació de la terra i de la inversió de capitals.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

26

o Selecció natural de capital humà o Excés d’immigració en algunes zones: provoca un retrocés relatiu dels salaris

dels treballadors no especialitzats

5.3.4. El sistema monetari internacional. El patró or.

La moneda o diner és una unitat de valor, un mitjà de canvi i d’estalvi. Perquè sigui acceptable ha de complir una sèrie de característiques:

• Permanent (no s’ha de malmetre fàcilment)

• Portàtil (no ha de ser massa gran ni massa petita)

• Divisible (per poder fer canvis i realitzar qualsevol pagament).

• Difícil de falsificar (per mantenir la confiança) La moneda pot ser de dos tipus

• De compte: indica una unitat de valor però sense contrapartida física (s’utilitza només en comptabilitat)

• Efectiva: la que té una contrapartida física o Real: conté el valor que representa; el se upes en or i plata és el que val en or

o plata.Com que porta incorporat el seu valor, és una mercaderia més acceptada a nivell internacional.

o Fiduciària: és la que equival a un valor superior al seu valor material. S’accepta per la confiança que serveix per obtenir béns i serveis pel seu valor facial, igual que si fos una moneda real.

Patró monetari La forma com s’organitza la moneda (dins d’un país i internacionalment) s’anomena sistema monetari. Els sistemes reals tenen un patró metàl·lic. Aquest patró ha de complir condicions com la de llibertat de circulació i comerç (qualsevol persona pot comprar o vendre, importar o exportar el metall patró), no pot haver-hi cap restricció a la circulació interior de la moneda patró, convertibilitat total, etc. El sistemes de patró es poden dividir en:

• Monometàl·lic: un sol patró, l’or o la plata.

• Bimetàl·lics: incorpora alhora un patró or i un de plata. S’estableix una ràtio entre el preu dels dos metalls.

El creixement del comerç internacional era cada cop més gran i requeria el desenvolupament d’un sistema monetari que facilités els intercanvis comercials entre països. A partir del 1870 les principals potències (primer per Gran Bretanya, i després Alemanya, França i EEUU) van abandonar els sistemes bimetàl·lics i van passar-se al patró or (tant les reserves com la circulació interior), fet que va facilitar la creació i el funcionament d’un sistema monetari internacional de pagaments. Causes de l’abandonament del patró plata: al 1859 es descobriren unes noves mines de plata fet que provoca l’abaratiment de la plata i, en conseqüència, un desajust fort i ràpid de la ràtio. Al mateix temps, l’expansió del diner bancari permetien a les economies disposar d’una oferta monetària suficient . Però el principal fet va ser que la lliura or Anglesa era la base principal del comerç internacional.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

27

El sistema monetari internacional: Cada moneda contenia una quantitat d’or fix i el contingut en or s’establia per la llei. Els canvis i paritats eren fixes. La moneda era convertible en or i viceversa i es podia canviar per una altra moneda al banc central de cada país això facilitava la inversió, el moviment de capital i l’activitat comercial. L’oferta monetària dels països depenia de les reserves d’or. Gran Bretanya es convertí en el centre financer mundial i en el principal mercat de capitals en el qual aglomerava tant l’oferta com la demanda financera mundial.

Poc a poc la resta de països va anar adoptant el patró or de manera individual i voluntària sense la necessitat de cap acord internacional ni imposició de l’economia hegemònica. Les principals causes d’aquesta adopció van ser:

• L’inestabilitat dels sistemes bimetàl·lics (el desajust de la ràtio i per tant la devaluació d’algun dels dos metalls)

• L’efecte demostració: els contemporànis creien que el sistema monetari basat en l’or era l’orgien de l’excit i puixança Britànica

• Les externalitats de voler pertanyer al mateix cercle

Amb l’adopció del patró or es va obrir un període de gran estabilitat i expansió del comerç internacional.

Bloc VI: La primera guerra mundial. Conseqüències

Entre 18750 i 1914 els estats industrialitzats d’Europa, els Estats Units i el Japó van mantenir una cursa colonitzadora amb l’objectiu de controlar i explotar altres territoris del món. Aquest imperialisme a partir del 1870, es produí a un ritme exagerbat (entre 1850-90 Europa triplica els territoris colonials) i generà una gran conflictivitat.

Els interessos econòmics i polítics diferien. França i Gran Bretanya, enemics tradicionals, es disputaven els control dels mars, on GB s’havia fet forta. La indústria alemanya trobava una rivalitat econòmica i competència en les fàbriques angleses. França reclamava els territoris d’Alsàcia i Lorena a Alemanya. Àustria, que volia mantenir el control sobre els territoris de l’est topava amb l’expansionisme rus, i per últim, el control dels Balcans i el mediterrani oriental que interessava a tothom per la seva situació estratègica en el tràfic marítim.

Tot això porta a una desconfiança mútua i al rearmament davant de possibles enfrontaments (creixement dels exèrcits gràcies a les innovacions tecnològiques en el camp de l’armament, l’obtenció d’acer i alumini i les millores en els transports i les comunicacions). Aquesta sèrie de rivalitats encreuades van donar llocs als dos bàndols que van entrar en el conflicte:

• Els imperis centrals: alemanya, Àustria, Turquia i Bulgària

• La triple entesa: Gran Bretanya, França, Rússia i Itàlia i després amb l’ajuda militar de EUA, Portugal, Grècia i el Japó.

Però el desencadenant del primer gran enfrontament armat del s.XX fou l’assassinat del príncep hereu d’Àustria-Hongria a Sarajevo, a mans d’un terrorista, nacionalista serbi (28 de juny 1914). El magnicidi va provocar la declaració de guerra d’Àustria a Sèrbia; a continuació la resta de països van anar entrant en el conflicte.

LA GUERRA: alt cost humà i capital físic La I G.M. va ser una guerra diferent a les anteriors: no es va decidir per qüestions militars, sinó econòmiques. A més, va ser la primera guerra industrial: l’armament usat era nou gràcies als

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

28

descobriments en la 2ª Rev. Tecnològica i també molt més potent (guerra química, tancs, aviació, submarins).

1) Població: Aquest avenç en l’armament es traduí en la mort de milions de soldats (més que en totes les guerres del s.XIX juntes) i també per primer cop una gran quantitat de civils morts i mutilats (mor aproximadament el 3,5% de la població europea). A més, provoca un dèficit de naixements.

2) Economia: Els països bel·ligerants van patir greus problemes de finançament. Va haver-hi una estancament de la productivitat degut a la destrucció d’empreses i el trastorn de mercats a causa de la guerra. Es van deixar de produir bens de consum i les instal·lacions que no van quedar malmeses es van dedicar a l’a indústria armamentística. La despesa pública va augmentar de manera extraordinària per tal d’aprovisionar-se de noves armes i aconseguir aliments.

3)Pèrdues materials: Es van destinar també molts diners en la reconstrucció i l’adaptació de les fabriques i en els mitjans de transport que havien quedat malmesos pels atacs (ferrocarrils , drassanes…).

Cal dir però que tota les investigacions en el sector químic per a la guerra també van donar bons resultats, com per exemple el descobriment de nous fàrmacs i medicines (sedants, anestèsics…).

Com es van finançar? Però aquesta despesa s’havia de pagar d’alguna manera: van restringir l’oferta fins a tal punt que el govern va racionar els bens de consum Basic, controlava el comerç i els preus. A més, van haver d’imposar uns impostos molt alts, van espoliar i aniquilar els territoris ocupats, van esgotar totes les reserves d’or. Però la situació era tan insostenible que van haver d’emetre “bons de guerra”, demanar préstecs a l’exterior (Crèdits amb EUA) i a través del Banc central amb els avançaments de bitllets. A més, tots els països (fins i tot els neutrals) van suspendre la convertibilitat dels bitllets en circulació, atès a que no la podien assegurar, i es va paralitzar així el patró or.

La fi de la guerra El 1918 s’acaba la guerra i es signa la pau entre França i Alemanya amb el Tractat de Versalles (extensible als països bel·ligerants). Aquest tractat tenia dues condicions principals: la imposició de sancions econòmiques als vençuts, considerats iniciadors de la guerra i per tant culpables i els canvis fronterers que van afectar especialment a l’Europa oriental.

Per la seva banda, just acabada la guerra els Estats Units va suspendre els crèdits als seus aliats i va reclamar el pagament del deute contret, sense tenir en compte la situació en què es trobaven els països europeus i les despeses de reconstrucció que havien d’afrontar: pèrdua de capital físic, greus trastorns en el sistema productiu, destrucció d’infraestructures, desintegració de mercats, inflació desbocada, etc.

La proposta europea (sobretot francesa) era lligar aquests deutes a les reparacions de guerra que havien de pagar els països vençuts, i en especial Alemanya. Els aliats exigien 33.000M de $ per a la reconstrucció dels aliats (pagaments per destruccions d’edificis i fàbriques, per despeses militars, pels beneficis deixats d’obtenir, per a les pensions d’invàlids, orfes i vídues, etc). Però cada pagament Anual suposava el 6% del PIB Alemany. A més, alemanya tenia exhaurides les reserves d’or, tenia una inflació desbocada, tenia una revolta social, havia perdut el 10% del territori nacional (Alsàcia i Lorena que contenien gran part de les reserves de carbó i ferro) i havia sigut privada de les seves colònies.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

29

Llavors, EEUU es va negar a acceptar el traspàs de les reparacions i també que els pagaments del deute interalitat es fessin al ritme de les reparacions alemanyes (els interessava que a Europa i hagués un contrapès amb les grans potencies dels aliats i una nova Alemanya amb auge, però sempre limitant-la). Després de moltes discussions el que realment va passar va ser que EUA només va aconseguir cobrar a mesura que Alemanya anava efectuant els seus pagaments. I finalment, del total del deute, EUA va recuperar menys de la meitat.

Alemanya va diferir tant com va poder en el pagament de les reparacions, fins al punt que el 1923 França i Bèlgica van ocupar les mines del Rhur, amb la idea de cobrar en espècies. Però la resistència passiva de la població va frustrar l’intent i la mediació de GB i els EUA va forçar la retirada i el comprimís Alemany de pagar d’acord amb unes condicions més avantatjoses: l’anomenat Pla Dawes: disminució de la quantitat a pagar immediata, intervenció del Reichsbank (conselleres internacionals), el Reichmark (retorn de la moneda alemanya al patró or).

6.2. El lent camí cap a l’abisme: el creixement desequilibrat dels anys 20

El marc econòmic mundial es caracteritzava per una inflació altíssima i sense precedents. Per tal de controlar la inflació els països van aplicar mesures deflacionistes severes: retallades de la despesa pública (que es tradueixen en un nivell de vida encara pitjor), un augment dels impostos i una política monetària restrictiva (augmentar el crèdit; un deute tan intern com extern).

Però van pagar un preu elevat per controlar la inflació: es troben amb grans desequilibris de les finances públiques, inestabilitat política i social, baix nivell de creixement econòmic i/o recessió…Les necessitats no es cobreixen i suposa un retrocés en el procés de creixement.

Principals afectats… Els països que més van patir la inflació foren Alemanya i Àustria. Com que havien de pagar la seva pròpia reconstrucció més la dels països vencedors de la guerra van emetre bitllets per poder pagar el dèficit. Però quants més bitllets, més alts eren els preus i tot plegat es convertí en una espiral sense control que finalment va fer que la moneda es devalués moltíssim. Les principals conseqüències van ser la ruïna de les classes mitjanes; la república va perdre el recolzament popular i va haver un ascens del feixisme. En aquest moment va ser quan els EEUU van intervenir amb el Pla Dawes (1924)

Retorn al patró or Per tal d’estabilitzar l’economia els països vencedors volen tornar al patró or. En el primer intent es fan varies conferencies per restablir la moneda amb les reserves d’or que queden però, la majoria de països no tenen reserves d’or ja que se les havien polit amb les despeses de la guerra. Finalment, el 1922 en una conferencia a Gènova troben la solució: es crea el patró or canvi; el patró or clàssica ja no circularà com a moneda i les reserves es poden tenir en divisa (lliura esterlina o $) no cal que siguin or.

La perversió del sistema

Cap a la dècada dels 20 tant Alemanya com Àustria comencen a remuntar: petits inversors d’Estats Units els hi han comprat bons de guerra.

D’altra banda EEUU està en l’època dels feliços anys 20; en ple desenvolupament econòmic i amb un lideratge consolidat després de la guerra. Així, es converteix en el nou àrbitre de l’economia mundial en el que tots els països depenen del seu finançament: EEUU li presta diners a Alemanya perquè pugui pagar als aliats les reparacions de guerra i, els aliats amb els diners que reben paguen el deute als EEUU.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

30

6.3. La gran depressió. La crisi dels anys 30

A pesar de les dificultats de la reconstrucció europea després de la guerra i de les derivades dels problemes monetaris, els anys 20 van ser un conjunt de creixement, si bé molt desequilibrat i en un marc econòmic i polític inestable. Però, quan tots aquests problemes semblaven resolts, l’economia mundial va entrar en una etapa de profunda depressió:

Degut a la bonança general de l’època la borsa va veure créixer les seves cotitzacions, que van animar a molta gent a arriscar els seus estalvis amb la qual cosa es creà una bombolla especulativa. Però, al principi de setembre del 1929 les cotitzacions borsàries van deixar de pujar i després van caure més depressa que no havien pujat: a partir del 3 d’octubre les ofertes de compra es van enrarir, senyal de que ja no hi havia injecció de nous capitals a la borsa, aleshores va començar el pànic i les presses per liquidar les inversió, però precisament les preses van accelerar la caiguda. A això se li han de sumar els problemes del desfasament entre l’oferta i demanda de l’agricultura americana; i una producció que creixia a un ritme més ràpid que la capacitat de compra de la població.

El 1932 el PIB dels EEUU havia caigut un 30% respecte el 1929, la producció industrial un 40% i la inversió un 90% i gairebé una quarta part de la població estava a l’atur.

La depressió (ensorrada de la borsa i problemes estructurals interns) provocà una contracció de l’activitat econòmica dels EUA, que es va veure agreujada per la inadequació de les mesures econòmiques i monetàries aplicades pel govern, el qual en comptes de fer front a la depressió va agreujar-la: va apujar els tipus d’interès repetidament cosa que provocà una caiguda persistent de l’oferta monetària i mantingué un procés deflacionista (esperem a demà que tot serà més barat). Es posà en marxa una espiral de crisi econòmica.

Espiral contínua… Com que havia disminuït la demanda hi havia un excés d’oferta el qual provocava una baixada dels preus i un augment de les existències. Així els beneficis cada cop eren més petits i fins i tot nuls per tant molts empresaris no van tenir més remei que tancar les fabriques o fer fora a molts treballadors. Però quan més augmentava l’atur, menys diners tenien les famílies per consumir i més baixava la demanda. Els bancs, per la seva banda van veure reduïts els seus dipòsits ja que la gent els retirava per por. Per tant, com que disposaven de menys diners, donaven menys crèdits ja que tenien un risc molt alt de no poder recuperar-los i per tant, la inversió cada cop es veía més reduïda.

Difusió de la depressió arreu del món La depressió es va difondre ràpidament a la resta del món per la potencia econòmica dels EUA produint un col·lapse del comerç internacional. A mitjans de 1928 EUA va disminuir dràsticament el crèdit exterior. Molts països del centre i l’est d’Europa i de l’Amèrica del sud tenien una situació financera precària, endeutats per sobre les seves possibilitats, de manera que l’equilibri de la seva balança de pagaments depenia de continuar obtenint crèdits. Llavors, a falta de crèdits, els països deutors van disminuir la demanda (interior i exterior) fet que comportà una baixada del preu dels productes i així reduint les importacions i augmenten les importacions. Però aquesta mesura només funcionà temporalment ja que, la caiguda dels preus significava un augment important del cost real dels productes que feia créixer encara més l’endeutament

El govern nord-americà al veure que altres països tenien productes més barats aplica mesures proteccionistes (Tarifa Smoot-Hawley, 1930) tot i les protestes de més de 30 països. L’aprovació d’aquest aranzel va originar una represàlia contra Estats Units << una estampida cap a la protecció traduïda amb un augment dels aranzels>> però que va tenir repercussions

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

31

per a tots els països: l’intent de casa país de solucionar els seus problemes no aconseguia res més que l’empobriment mutu, ja que les exportacions cada cop eren més dificultoses (Les polítiques d’empobrir el veí acabaven en pobres tots)

6.4. Les sortides a la gran depressió (Estats Units)

EEUU ha tocat fons entre 1931-1932. Però el 1932 Roosvelt guanya les eleccions i amb això engega un nou programa de reformes econòmiques i socials (de la mà de Keynes): el New

Deal. Es tracta d’un programa que capgira l’anterior política (liberalisme econòmic) i té dues fases: del 33 al 35 i del 35 al 38.

El New Deal es basa en l’intervencionisme de l’estat en l’economia, un ascens del nacionalisme (gran augment del proteccionisme), reformes ens els sectors econòmics per tal de sanejar l’economia i reactivar-la a través del consum i nous programes socials per obtenir un repartiment menys desigual de la renda i donar estabilitat a la gent que està a l’atur sense subsidi.

Del 33 al 35:Van invertir en obres públiques per crear llocs de treball, subsidis a les industries per mantenir els llocs de treball, ajudes al sector agrari (que havia quedat molt perjudicat) posant preus mínims i màxims per tal de rentabilitzar la seva producció i que no es produís un èxode rural, desenvolupar el mercat interior (per què hi hagi una demanda constant), creació de programes socials (menjadors socials, subsidis…) i regulació de la banca i la borsa: va haver una inspecció real sobre la seva solvència.

L’any 33 EEUU inicia una nova política monetària amb la qual abandona el patró or i en conseqüència devalua el $ fins a un 41%. Es prohibeix la compra-venda d’or i qualsevol transacció en moneda estrangera. Com que la moneda es devalua tant comenta a haver més liquidesa de massa monetària i els productes també es fan més atractius i competitius en el mercat internacional. Tot i que hi ha una baixada de la riquesa augmenten les exportacions i així poc a poc es reactiva l’economia

Del 35 al 38: Continuen havent importants reformes socials com un increment de la despesa pública i programes d’ocupació (carreteres, mines, xarxa ferroviària…) a més, es creen una sèrie de drets socials ( dret de vaga, pensions i subsidis socials, salari mínim, horari de treball, abolició del treball infantil,etc) També continuen les reformes en el món agrari (formació de cooperatives, crèdit als agricultors per evitar embargaments,etc)

Però el sector que més ajuda a reactivar l’economia és el de la indústria armamentística (comencen a produir pel mercat d’armes internacional en vista de la II G.M) ja que per produir armes es necessita mà d’obra, recursos naturals (ferro, acer, plom…), tecnologia i capital. Una part important del PIB d’EUA prové de tot el que mou el sector armamentístic i ajuda a sortir de la crisi.

6.5 les sortides a la gran depressió (Gran Bretanya, França, Alemanya…)

Amb la finalitat de sortir de la crisi les antigues potències europees van muntar la seva pròpia àrea comercial i monetària. Es van crear dos grans blocs:

• L’àrea de la lliura: formada per 24 països (el subordinats a GB: commonwealth, els que tenien fortes connexions comercials amb GB i els que tenien reserves en lliures com els països escandinaus) van seguir a la Gran Bretanya i van fixar la lliura com a moneda. El 1931 van abandonar el patró or i van deixar que es devalues fins a un 30%. Es tractà d’un canvia radical de la política britànica sense precedents: expansionista

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

32

amb rebaixes del tipus d’interès que afavoria l’opertures de mercat (qualitat, competència, preus…)

• El bloc de l’or: Encapçalat per França i també Bèlgica, Suïssa, Holanda… Tots aquests països tenien monedes molt fortes però com que tots els demes països estaven devaluant la moneda els seus productes van deixar de ser competitius i les seves monedes van quedar sobrevalorades produint un dèficit. Al trobar-se en aquesta situació, van aplicar la recepta clàssica: pujada del tipus d’interès, retenció de la despesa pública, baixen els salaris als funcionaris…Van aplicar més proteccionisme per reduir les importacions. Finalment un rere l’altre tots els països van abandonar, França al 1936 va devaluar el Franc fins a un 70% del seu valor per tal de sortir de la crisi.

• El bloc comercial i monetari nazi:

6.6. La segona guerra mundial i el procés de reconstrucció econòmica

La II G.M. va ser la més destructiva i costosa que qualsevol dels enfrontaments anteriors, per la seva durada i amplitud d’escenaris del conflicte com pel superior poder de destrucció que els avenços tecnològics feien possible.

1)La despesa militar: es va multiplicar per Quatre respecte a la I G.M., els països van dedicar la meitat o més del seu producte nacional a la despesa militar a costa de béns de consum.

2)Les pèrdues humanes són aprox. 40milions de morts i 35 de ferits ( x3 I G.M.) A més, la guerra va suposar la destrucció d’una bona part del creixement vegetatiu i trasbalsos demogràfics (deportacions forçades, exilis…)

3)Les pèrdues materials: van ser molt diferents segons els països; però en conjunt, l’europa centreoriental va sofrir més que l’occidental: mort de la població civil, danys en infraestructures, col·lapse del transport, a les zones ocupades de Rússia van quedar inservibles el 70% de les fàbriques i el 60% dels mitjans de transport.

4)Pèrdues de capital i econòmiques: La guerra va costar entre un 730 milions a 3 bilions de $, sense contar els guanys deixats d’obtenir (+ del triple I G.M.). Va haver una gran pèrdua de capital productiu en el sector agrari (manca de fertilitzants artificials, pèrdua de bestiar de treball,etc) i també en el sector industrial degut a la destrucció de plantes industrials. Però cal dir que aquest sector no va quedar tan afectat ja que la industria manufacturera es beneficià de la guerra ja que aquesta va impulsar la renovació de l’aparell productiu.

El nivell de renda per càpita de França, Holanda, Itàlia, Alemanya i el Japó va caure a nivells de 50 anys enrere.

Prosperitat en els EUA Per contra, EUA en comptes de veure perjudicat, va experimentar un fort creixement de la producció com a conseqüència del manteniment de la guerra lluny del seu territori, de la demanda dels aliats i de les millores tecnològiques: el seu PIB augmentà a una taxa anual del 7%, la producció industrial constituïa la meitat del total mundial, produïen la meitat del Carbó mundial, més de la meitat de l’electricitat, dues terceres parts del petroli i al mateix temps acumulaven el 80% de les reserves mundials d’or.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

33

Bretton Woods Un cop finalitzada la guerra el juny de 1944 es fa una conferència internacional a Breton Woods (EUA) signada per 44 països més l’URSS. Amb la qual es pactaren els acords de la reconstrucció que tenia com a finalitat aportar estabilitat a l’economia internacional. Les noves bases establertes sota el lideratge dels EUA perdonaven el deute de guerra, oferien ajuda econòmica per a la reconstrucció, i la creació d’un nou sistema monetari i de pagaments internacional (el $ com a única moneda convertible en or i per tant la única divisa internacional, adopció de taxes de canvi fixes, establiment de mecanismes de cooperació monetària).

El pla Marshall

Però els problemes mundials de la postguerra eren massa greus com per poder ser resolts amb els instruments sorgits de Bretón Woods: cap al 1947 les economies europees eren pròximes al col·lapse; les seves exportacions no eren suficients per pagar les importacions d’aliments, matèries primeres i maquinària.

Va ser en aquest moment quan els EUA va engegar el Pla Marshall una estratègia dels EUA per a reconstruir l’economia del món capitalista i per assegurar-se’n el lideratge. Els països beneficiaris del pla (Gran Bretanya i França principalment i també Alemanya, Itàlia, Holanda i la resta Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Grècia i Noruega) es comprometien a crear acords bilaterals entre els EUA i cadascun dels països de la OECE. Aquests acords deien que havien de desenvolupar la producció, expandir el comerç exterior, vendre preferentment als EUA les matèries primeres que els poguessin interessar, etc.

En total, entre 1947 i 1952 Europa va rebre més de 20.000 milions de $ d’ajuda, el 70% en forma de donatiu i la resta com a préstec.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

34

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

35

Bloc VII: L’època daurada de l’economia mundial, 1950-1973

Entre el 1950 i el 1973 l’economia mundial viu el moment de major creixement conegut. El creixement és més elevat com més endarrerit resulta el país a l’inici del procés (les taxes més altes corresponen als països vençuts a la II G.M. i als països mediterrànis). D’altra banda, els països més avançats tenen la tendència a apropar-se a nivell de renda del país líder, EUA (catching up) .

Factors de creixement i canvis estructurals en els països Occidentals en l’Edat Daurada

Durant aquest periode de temps es produeixen una sèrie de canvis estructurals que fa que els països experimentin un alt creixement:

• La contribució de la terra: la superficie cultivada i la mà d’obra disminueixen però en canvi, la productivitat augmenta.

o L’increment d’aquesta productivitat va ser gràcies a les millores tècniques en l’irrigació; ús de pesticides, insecticides i herbicides; consum massiu d’adobs químics i una mecanització del camp a gran escala.

o L’augment de la contribució agrícola va ser també gràcies a que la producció de recursos energètics va augmentar: les innovacions en progressos tècnics va facilitar l’esxtracció (més ràpida i eficaç), també es van descobrir nous i millors jaciments

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001

36

• La contribució del treball: durant aquella època va haver un increment de la força del treball produït per un creixement demogràfic i per l’incorporació de la dona al mercat de treball. A més, la immigració va ser un factor important de la força de treball en pàïsos com França o Alemanya. A més, les migracions també van ser interiors: gent que emigrava del camp a la ciutat.

• Capital i progrès tecnològic: es va produir un creixement dels sectors intensius en tecnologia (l’electrònica, nuclear, química, farmacèutica, aeroespacial i automòbils). Cal dir que cada cop hi havia treballs més qualificats i formats (gràcies a la ploriferació d’escoles i universitats) i es produí un procés d’especialització en el qual els països més avançats retenen les industries noves, mentre que als altres retenen les manufactures tradicionals de qualificació baixa o mitjana, les cadenes de muntatge,etc. A més, amb la creació de multinacionals, s’inicià un procés de deslocalització: els inversors estrangers busquen els països poc industrialitzats per destinar alla els aspectes de la producció més costosos (hi ha menys controls de qualitat i fiscals...)

Totes aquestes contribucions produeixen un augment del consum privat i de la despesa publica i que en conseqüència, afavoreixen un ràpid creixement de la demanda agregada.

• Consum privat augmenta: les causes d’aquest augment són les millores generals salarials (gràcies al l’increment de la productivitat , a la disminució de l’atur i a l’incorporació de la dona). Però també va tenir unes conseqüències: l’augment dels ingressos dels treballadors i dels beneficis de les empreses va afavorir que es produïssin elevats nivells de consum de productes no bàsics (consum de masses).

• La despesa pública també creix: es crea l’Estat del Benestar que implica millores en la seguretat social (inclouen els serveis de sanitat, atur i jubilació...). Es fomenta l’educació i cada cop els transports i les comunicacions estan més integrats.

Descargado por Albert V. (albertvb4@gmail.com)

lOMoARcPSD|3951001