Entrevista a Salvador CardúsMonogràfic: El carrerEntrevista a Salvador CardúsMonogràfic: El carrer

Terc

erse

gona

Esplais Catalans

Revi

sta

d’ed

ucac

ió e

n el

lleu

renú

m. 1

5 –2

n qu

adrim

estr

e de

200

5

L’EDITORIALEl món al revés

LA CRÒNICAMonifesta’t

EL REPORTATGEJornades Francesc Ferrer iGuàrdia

I TU QUÈ EN PENSES?És prudent que els nens/es va-gin sols pel carrer quan fangimcanes?

EL MONOGRÀFICEl carrer

L’ENTREVISTAEntrevista a Salvador Cardús

LA POLÈMICAHem de permetre que els in-fants portin mòbil a l’esplai?

L’EXPERIÈNCIAAteneu Laic i Progressista deBarberà del Vallès

RECOMANACIONS

Número 15Segon quadrimestre de 2005

Consell de RedaccióJesús Sanz, Joffre Villanueva,Pere Vila, Mireia Sabartés iGemma Ustrell

CoordinaGemma Ustrell

Coordinen el Monogràfic Joffre Villanueva i Pere Vila

EditaEsplac, Esplais Catalans

Tercer SegonaAvinyó, 44, 2n - 08002Barcelonaesplac@esplac.orgwww.esplac.orgTel. 93 302 61 03Fax 93 302 00 89

ImprimeixEstudi 6

Disseny gràfic i maquetacióClic Traç, sccl

Fotografia portadaGemma Ustrell

FotografiesAjuntament d’Alella, AteneuTangram, Mayo Abu Yus, Esplac

Assessorament lingüísticAgnès Paltor

Revista quadrimestralPreu: 4Subscripció anual: 12

Associat a:

Dipòsit legalB.12.418-2000

L’opinió de la revista s’expressa nomésa l’Editorial. Els i les articulistes exposenposicions personals.

Generalitat de CatalunyaDepartament de la PresidènciaSecretaria General de Joventut

Amb la col·laboració de:

l’ed

ito

rial

La Clara té set anys. Té un germà més petit, en Marc, que en té cinc. Quan sovintpensem en la nostra infància ens vénen al cap les llargues tardes d’estiu en què jugàvemal parc, fèiem voltar les baldufes, llegíem a la biblioteca municipal tota la col·lecció delTintín o l’Astèrix o canviàvem cromos d’herois ja oblidats. Hom recorda la seva infànciacom un temps de creixement i aprenentatge, de lliure experimentació, de jocs i detemps disponible per fer tot això i molt més.

La Clara i en Marc, això no obstant, potser no ho recordaran d’aquesta manera. Ells s’aixequencada matí a les 7. A les 8 la mare els porta a l’escola. Allà funciona un servei d’"acollida" ons’estan fins l’hora en què arriben la resta d’infants de la classe. Al migdia l’àvia va a buscar-los a l’escola. Dinen amb els avis i tornen al centre. En teoria han de sortir a quarts de cinc,però s’hi queden fins les 6 fent tallers d’expressió plàstica. Dos dies a la setmana, a lestardes, la Clara ha d’anar a l’Escola Municipal de Música. La mare la va apuntar perquèaprengués a tocar la flauta. En Marc, al seu torn, va tres dies per setmana a classe de natació.

La darrera setmana de juny la Clara i en Marc comencen els casals d’estiu que organitzal’AMPA de l’escola. A finals de juliol se’n van de campaments amb el grup d’esplai delbarri. En Marc està molt il·lusionat perquè és el primer cop que va de campaments.

Els pares d’en Marc i la Clara sovint es queixen que voldrien passar més temps amb els seusfills, però la inflexibilitat dels horaris laborals els ho impedeix. Són conscients de la paradoxad’haver de treballar més per tal de poder pagar el cost de les activitats extraescolars delsseus fills i esperen el moment d’acabar de pagar la hipoteca per plantejar-se que un dels dosdeixi de treballar a les tardes. Això, tanmateix, passarà d’aquí a 10 anys, quan els seus fillstinguin una edat en la qual probablement preferiran passar el temps amb els amics i no pasamb els pares. Arriben les vacances d’estiu i, com cada any, tornem a obrir l’etern debat sobrela difícil conciliació d’horaris laborals, formatius i familiars. Les veus predominants apostenper adaptar els horaris dels fills als dels seus pares, la qual cosa significa, entre altres coses,retallar les vacances dels infants i incrementar els seus horaris escolars o paraescolars. Aquestatendència, per a nosaltres, no és més que una fugida endavant, un pegat que evita afrontarles opcions més raonables. És el món al revés. En comptes d’adaptar la societat a les necessitatsdels infants l’adaptem a les suposades "necessitats" dels seus pares. El que caldria és repensarels horaris laborals i prestar més ajudes a les famílies. La despesa en aquest concepte aEspanya és tres vegades inferior a la mitjana de la UE. Cal racionalitzar els nostres horaris.Treballar menys i ser més productius. Si els treballs dels joves continuen sent precaris, sil’emancipació es retarda fins a límits impensables fa 10 anys, si cada vegada es tenen menysfills i més tard, si no s’ofereixen mesures de suport a les famílies, si continuem amb aquestaespiral de consum insostenible... ens aboquem a una societat creixentment desequilibrada.

No caurem en el tòpic de dir que "qualsevol temps passat va ser millor", ja que seguramentés fals. En els darrers anys moltes coses han millorat. En tot cas, ens hem de preguntarcom recordaran la Clara i en Marc la seva infància i com podrà ser la dels seus fills.n

El món al revés

Canvia el mCanvia el mla c

ròn

ica

La participació a la Monifesta’t2005 ha augmentat respecte dela primera edició. Vam ser 254persones inscrites, a les quals calafegir unes 100 persones mésque, tot i no estar inscrites, vanpassar per les diferents activitats;és a dir, vam ser uns 350 partici-pants entre monitors, dirigents icol·laboradors de 35 centres dediferents poblacions de Catalun-ya.

Fem menció especial al concertcelebrat dissabte a la nit, al qualvan assistir —segons els nostrescàlculs— unes 450 persones en-tre participants i veïns de Barberài poblacions contigües que vanvoler compartir una bona estonaamb nosaltres.

Cal destacar, però, que per prime-ra vegada s’ha fet coincidirl’Assemblea General d’Esplacamb la trobada de monitors; ambla intenció de descongestionarde propostes les agendes delscentres d’esplai i facilitar així unamajor participació dels monitorsi monitores a aquests dos gransesdeveniments de l’associació (iels resultats ens demostren queha funcionat!).

La Monifesta’t es planteja comun espai d’intercanvi i aprenen-tatge entre els i les joves que de-diquem bona part del nostretemps lliure a millorar la societat

a través de l’educació en el tempsde l leure . Un intercanvid’experiències en tant que moni-tors, però també un espai oncompartir vivències i plantejardiferents punts de vista sobre elstemes que ens afecten directa-ment en tant que joves.

Per tant, un dels punts clau de latrobada van ser les sessions for-matives que van tenir lloc dissa-bte a la tarda i amb les quals co-mençàvem aquest sarau:

- Objectius del Mil·lenni. Ponent:Cécile Barbeito

- Agenda XXI. Ponents: Joffre Vi-llanueva, Thais Borri, Jordi Mi-ralles i Yolanda D. Alcántara

- Infants amb necessitats educa-tives especials. Ponent: DavidHorts

- Constitució europea; l’Europasocial. Ponent: Antoni Barberà

- L’emancipació dels joves. Po-nent: Pau Serracant

- Casals de joves. Ponents: MartaLópez i Guillem Gabernet

Un aspecte important que tambéaprofitem quan organitzem unacte com aquest és el potencialde transmissió del nostre projec-te educatiu. És per això que, apart de la difusió de cartells, ad-hesius, notes de premsa, entre-vistes radiofòniques i la roda depremsa que vam fer, vam organi-tzar activitats obertes a tota lapoblació.

Així, un cop finalitzades les ses-sions de treball i d’haver agafatforça amb el sopar... vam anarxino-xano cap al Parc Central delVallès on ens esperava la batuca-da dels Lutta Sem Pausa, que ensvan acompanyar fins a la Granja

del Pas. I allà, per a tots aquellsque van voler apropar-se (i vanser bastants els veïns, amics, co-neguts i desconeguts que hi vanassistir), van estar actuant i ani-mant la festa els grups musicalsMuyayo Riff, The Kinky Beat i elsJaleo Real.

Impressionant! Les ganes demarxa i e l bon ambients’encomanen fàcilment, i sensegairebé adonar-nos-en se’ns vanfer les 3 de la matinada, hora enquè finalitzava el concert ianàvem a dormir.

Diumenge... Pot semblar estranyi fins i tot increïble, que joves queestudien, treballen i fan reunionsd’esplai entre setmana i que elscaps de setmana se’n van ambels nens i nenes a fer activitats,es llevin un diumenge a les 9 del

ón, participa!

Amb aquest ambiciós lema i amb una gran dosi d’il·lusió arrencava la segona edició de la Monifesta’t, la trobada

de monitores i monitors d’Esplac, celebrada enguany a Barberà del Vallès el cap de setmana del 5 i 6 de març i que,

recollint la meravellosa experiència de la primera Monifesta’t que va tenir lloc a Vilafranca l’any 2002, n’ha

mantingut el format, i n’ha consolidat així el model de trobada pel qual apostem.

La Monifesta’t es un espai d’intercanvi, d’aprenentatged’experiències, on compartir vivències i diferents punts devista sobre temes que ens afecten directament.

matí (després d’un dissabte ma-ratonià amb assemblea general,sessions de treball, concert...) itinguin energia per fer una gim-cana per Barberà. Doncs, així és;aquests som nosaltres!

Superant qualsevol previsió deles més optimistes que la Comis-sió de l’Organització de laMonifesta’t pogués fer, la im-mensa majoria dels participantsde la trobada van participar-hiactivament. Els objectius del joceren facilitar la relació entre mo-nitors/es de diferents centresd’esplai i sectors geogràfics i fersentir la nostra veu a la població.

És per això que la gimcana fina-litzava amb una cercavila pelscarrers més cèntrics de Barberà.Aquesta cercavila ens conduïa alParc de Can Serra, on es va cele-brar l’acte de cloenda amb lesintervencions de:- Anna Del Frago, tinenta

d’alcalde de Barberà- Marian Rodríguez, regidora de

Joventut de Barberà- Carmen Moreno, membre de

la COM i monitora de l’esplaiEl Piolet

- María Pradas, monitora del’esplai El Piolet

- Mar Llopis, presidenta d’Esplac

Per tancar la celebració vam se-guir una estona més al Parc deCan Serra fent un dinar de co-miat, i pensant que "on n’hi hados n’hi ha tres". I per cert! Espe-rant que a la tercera edició man-tinguem el nostre tradicional"Monifote’t" (que pels qui no laconegueu és la revista en claud’humor que s’edita amb motiude la trobada de monitors/es).

Doncs bé; tota aquesta ambiciói il·lusió dipositades —amanidesamb unes quantes reunions dela COM (Comissió Organitzadorade la Monifesta’t), el suport de laSecretaria Tècnica, la implicacióde l’esplai El Piolet, que acollia latrobada al seu municipi, l’ajudadel CJ Obriu Pas en l’organitzaciódel concert, la cooperació del’Ajuntament de Barberà del Va-llès i la motivació de tots i totesles participants… (i, per cert, noens oblidem de la meteorologia,que el bon temps també hi vaajudar)— han fet possible que laMonifesta’t hagi estat tot un

èxit!Personalment, com a membre del’esplai El Piolet durant molts(molts!) anys de la meva vida, iper tant, també d’Esplac, i com aciutadana de Barberà, em fa moltde goig haver pogut fer la mevaaportació, i ser partícip de laCOM, perquè poguéssim gaudird’una trobada tan especial (i ésque és la nostra trobada!) i haverpogut veure com la meva ciutatacollia tan amablement la gentamb la qual comparteixo tantesganes de "canviar el món", impli-cant-nos i participant dels espaisen què podem decidir cap a onvolem dirigir aquesta transfor-mació social per la qual lluitem.I estic molt orgullosa que la Torred’en Gorgs, l’Elisa Badia, el Casalde Cultura, el Parc Central del Va-llès, el Parc de Can Serra, etc. si-guin, després d’aquesta expe-riència, també una mica vostres.

I en breu... a ocupar Manresa!Que ens hi esperen per la Troba-da General 2006!

A reveure!

Noemí BlancoEsplai El Pioletn

Francesc Ferrer i Guàrdia,

nascut a Alella el 1859, ha es-

tat un dels pedagogs que més

ha influït en les qüestions

que constitueixen les arrels

més profundes de l’educació.

Fundador de l’Escola Moder-

na, definida com a laica, racio-

nalista i científica, va ser acus-

at de ser un dels instigadors

dels fets de la Setmana Tràgi-

ca. Condemnat per un tribu-

nal militar a pena de mort, va

ser executat el 13 d’octubre de

1909. El seu assassinat no va

poder esborrar el seus plante-

jaments pedagògics.

En memòria d’un pedagogel

rep

ort

atg

e

JornadesFrancesc Ferrer i Guàrdia

L’octubre de 2001, coincidintamb el centenari de la fundacióde l’Escola Moderna, es van or-ganitzar a Alel la un seguitd ’ a c t e s c o m m e m o r a t i u s :l’exposició "Francesc Ferrer iGuàrdia i l’Escola Moderna", unaco n fe rè n c i a d e l d o c t o r e nHistòria de l’Educació Pere Solà iGussinyer i una taula rodonaamb la presencia del mateix So-là, de Buenaventura Delgado ide Pascual Velázquez.

Si hem de ser fidels a la veritat,cal agrair a aquest darrer que lesJornades siguin una realitat. Pe-dagog i mestre d’una escola deMúrcia, Velázquez explica qued’una manera casual va anar aparar a les seves mans un exem-plar editat per Publicaciones dela Escuela Moderna de la qualmai no havia sentit a parlar. Elseu interès el va portar a desco-brir Ferrer i Guàrdia i la seva pro-posta pedagògica. Més enda-vant, i a través d’un intercanviescolar, va venir a Alella perconèixer el poble natal de Ferreri Guàrdia i trobar referències deprimera mà. Hauríem de dir,doncs, que ell va ser la guspiraque va fer que l’Ajuntamentd’Alella decidís organitzar lesJornades Francesc Ferrer i Guàr-dia d’Innovació Educativa.

Marina Subirats, regidora d’educació del’Ajuntament de Barcelona, i Sebastià Se-rrano, catedràtic de Lingüística Generalde la UB i escriptor, durant les ponències

La primera edició —enguanys’ha fet la quarta— va tenir llocel maig de 2002. Primer la regi-doria de Cultura, i després lad’Educació, han estat les impul-sores de la idea, però la comissióorganitzadora de les Jornadesestà formada també per la Bi-blioteca Ferrer i Guàrdia d’Alella,e l C e n t r e d e R e c u r s o sP e d a g ò g i c s d e l M a s n o u ,l’Associació Saó, la Fundació Fe-rrer i Guàrdia i el MovimentEducatiu del Maresme. La feinad’aquesta comissió consisteix aescollir el tema central, proposari escollir ponents, a banda de re-soldre aquelles qüestions que esvan plantejant.

El format de les edicions ha anatcanviant per adaptar-se millor ales preferències dels assistents.Si bé en un principi les Jornadeses van fer tot el divendres i eldissabte al matí, aquest any vantenir lloc dijous i divendres a latarda i dissabte al matí durantdues setmanes. El fet d’arribar adoblar les hores ha permès sig-nar un conveni amb la Universi-tat Autònoma de Barcelona per-què l’assistència comportésl’obtenció de crèdits de lliureelecció per als estudiants de laF a c u l t a t d e C i è n c i e s d el’Educació.

Des d’un primer moment lesJornades han pretès ser un espaid e t r o b a d a a l v o l t a n t d el’educació on poder exposar i in-tercanviar idees, projectes i ex-periències. A través de les dife-rents ponències i comunicacionshem obert les portes a la re-flexió, al diàleg i al debat.

No hi ha una voluntat formativaexplícita ni es volen donar clas-ses magistrals ni receptes màgi-ques. El nostre propòsit és expo-

sar idees i divulgar experiènciesamb la finalitat que després si-gui cadascú el que elabori lesseves conclusions. La participa-ció de professionals de diferentsà m b i t s d i n s d e l m ó n d el’educació és el que fa enriquirel discurs, i això es reflecteixamb la publicació d’un llibre ones recullen les ponències realit-zades.

Cada any s’ha escollit un eixcentral. El primer va ser "Identi-tats, universalisme i educació",al qual van seguir "Nous reptes,nous continguts per a una edu-cació del segle xxi", "Els contes il a f a n t a s i a c o m a e i n ad’ensenyament" i "Ciutadania ieducació".

Fins ara, els ponents han estatmolts. Si hem de posar-hi algunnom caldria citar Josep MariaTerricabres, Emili Teixidó, JoanSubirats, Jaume Cela, Pilar Fi-gueras, Robert Sala, Agustí Colo-mines, Juli Palou, Marina Subi-racs, Jaume Funes, SebastiàSerrano o Salvador Cardús. Mésanònima però no menys impor-tant ha estat la presència deprofessionals de diferents cen-tres educatius d’Alella, que enshan fet partícips d’unes expe-riències força interessants.

Si el que hem de destacar és elcontingut de les intervencionscal afegir-hi la resta de ponents.Entre tots han aconseguit unesJornades d’una alta qualitat iaixò és un repte que ens esti-mula per a la propera edició, enla qual ja estem treballant.

Jaume Ponsa PeñaRegidor d’EducacióAjuntament d’Alellan

La participacióde professionalsde diferentsàmbits dins delmón del’educació és elque fa enriquirel discurs, i aixòes reflecteixamb lapublicació d’unllibre on esrecullen lesponènciesrealitzades.

i tu

qu

è en

pen

ses? És prudent que els nens/es

vagin sols pel carrer quan fangimcanes?

Respecte de si és prudent que elsinfants vagin sols quan fan gimca-nes, considerem que depèn delgrup d’edat i també de les diferentscaracterístiques del barri on estàsituat l’esplai. En el cas dels nens inenes de 7 a 10 anys, creiem quecal que els monitors els acompan-yin, per vigilar-los quan creuen elscarrers, perquè vagin mínimamentordenats i també per guiar-los enel joc. A partir d’aquesta edat i finsals més grans, creiem que és impor-tant que prenguin la iniciativa i co-mencin a espavilar-se i ser més in-dependents.

El nostre esplai està situat al barride Gràcia (un barri amb més zonesper a vianants que d’altres, com ara

l’Eixample) i això fa que en unagimcana el monitor pugui anarmés tranquil amb els infants. Pertant, un altre factor seria l’entornurbanístic de l’esplai. Si el barri ésmés poble, amb més zones per avianants i és tranquil (o està en unpoble) podria plantejar-se deixarque els infants anessin sols. Peròen una ciutat com Barcelona és mésdifícil i determinats barris tenendiferents característiques que calavaluar per decidir si cal acompan-yar o no els nens i nenes.

Laura RosellEsplai GMMn

La gimcana és una activitat quemolts de nosaltres, per no dir tots,hem dut a terme dins els nostresprojectes educatius a l’esplai. Cadacentre la desenvolupa segons elseu context, entorn i grup d’infantsa qui va dirigida. Però considero quela base educativa és gairebé la ma-teixa per a tots. Ens aporta uns va-lors de cooperació, de recerca d’unsobjectius en comú i, evidentment,de diversió i joc.

No cal dir que, com totes les activi-tats, comporta uns riscos per al’infant, i també per a nosaltres coma monitors. Tot depèn de com ho"controlem", com ho preparem i,evidentment, del context en quèes desenvolupi. El fet que els infantsvagin sols, sense cap monitor al’hora d’anar de prova en prova o

de control a control, ha de ser unadecisió presa entre tot l’equip demonitors. Cal saber quins riscoscorrem i prendre mesures per pre-venir qualsevol error.

En un esplai com el Bolet (Medio-na), situat en un poble que no arribaals 1.000 habitants, ens podem per-metre fer una gimcana pels nostrescarrers i, fins i tot, en zonespròximes al bosc. Això si, cal tenirclar per on es passarà i que la for-mació dels grups sigui de diversesedats, per tal que els petits tinguinel suport dels més grans, i aquestsadquireixin responsabilitats sobreels altres.

Violeta MataEsplai Boletn

Muntar una gimcana pel barri pottenir aquest inconvenient, que nohi hagi suficients monitors comperquè estiguin a les diferents pro-ves i per acompanyar els grups. Crecque en cap moment els nens nopoden anar sols quan fan una gim-cana pel barri. Nosaltres som elsresponsables directes de la canalladel nostre esplai, i per molt segursque se sentin no poden passejarsense un monitor. Mai no se’ls potdeixar sols, ja que si passa algunacosa no podran actuar enconseqüència, ni nosaltres ens

n’assabentarem fins que no passiuna estona, només el monitor/a téla capacitat d’actuar davant unasituació compromesa.

El que sí que es pot fer és un grupmixt d’edat que vagi al seu aire, i elmonitor que acompanya pot anarcontrolant, però en cap momentno els deixarà sols.

Òscar MonroyEsplai Pampayugan

Potser pel fet que l’Esplai Cercamónde Callús estigui en un poble petit,els monitors mai no ens hem plan-tejat aquesta pregunta. Els nens deCallús, quan surten de l’escola, al’hivern, es queden a jugar al carreri, després de la piscina a l’estiu, co-rren darrere d’una pilota a la plaçaMajor, sense el control de cap adult.Seria una contradicció molt gran sia l’esplai no poguessin anar sols pelcarrer.

Tanmateix, cal tenir present l’edatdels infants i l’espai on volem portar

a terme l’activitat. A Callús no tenimproblemes de trànsit, tots els nenses coneixen els carrers, i tothomconeix a tothom. Si visquéssim aciutat, probablement ens hauríemplantejat aquesta pregunta. Potserintroduiríem la figura del controla-dor, per procurar que vigili els grups,potser hi hauria un monitor queacompanyaria cada equip...

Laura Alcober ParadellEsplai Cercamónn

el m

on

og

ràfi

c

Esplais CatalansEl carrer

1Infància indoor

2Entrevista a Josep Sellarès

3Les funcions del carrer

4Entrevista a Andreu Mayayo

5Experiència: Esplai El Carrer

6Els carrers de Xukri

el m

on

og

ràfi

c 1Pr

esen

taci

óRecordo que anant a visitar l’esplaide Caldes de Montbui uns nens emvan fer donar una bona volta amb elcotxe perquè ells tanquen el carrerels dissabtes a la tarda per jugar. I elcarrer és seu. No sé si tenien permís,però ells s’havien fet les seves tanquesi els seus senyals. Em miraven desa-fiadors i orgullosos de ser els amosdel tros ni que fos una tarda a la set-mana.

Perquè segurament molta canalla téun clar dèficit d’aire lliure. Els criemen apartaments reduïts; no podenbaixar a jugar al carrer; a l’escola se’lsimposa seure hores i hores i si no s’hiacostumen diem que són hiperactius;i a l’esplai ens preocupa tenir localmés que una bona plaça o un campras on poder jugar i córrer.

Al carrer es juga, doncs, a una batallasorda a diferents bandes. Als cotxesels molesten els passos zebra i elssemàfors. Vianants i ciclistes es bara-llen per les voreres. I Parcs i Jardinsprohibeix jugar a pilota i trepitjar lagespa dels jardins. I potser és enaquesta batalla on com a centresd’esplai tenim més a fer. Recuperar elcarrer, vet aquí un bon objectiu. Mésrevolucionari i subversiu que ocupari tancar-se dins d’edificis vells i ambolor de resclosit.

Infànciaindoor

“Al carrer es juga,doncs, a una batallasorda a diferents ban-des. Als cotxes els mo-lesten els passos zebrai els semàfors. Vianantsi ciclistes es barallenper les voreres.”

Un dia, els pares van robar el carrerals seus fills. Del perill de cavalls en-cabritats davant d’un carruatge vampassar al trànsit constant de vehiclesa motor. Ho explica molt bé en TerenciMoix en les seves memòries, com unbon dia els cotxes es van apoderardels carrers, de les places on jugava ila colla ja no sabia on trobar-se. Enles transformacions de l’espai públicurbà, els espais dels infants han per-dut molt davant el gran ídol del nostretemps: el cotxe.

I aquest canvi en els usos del carrerha reduït enormement l’autonomiapersonal de la infància actual. Tenimels nostres nens tancats al pis, al’escola, al cotxe. I els fem places se-gures per jugar que semblen gàbies.Els automòbils es mengen tres quar-tes parts de l’espai públic, que estàpensat (carrers i voreres) més per pas-sar que no pas per estar-s’hi.

A Sabadell, fa uns quants anysl’Ajuntament va fer obres en un pas-satge veïnal del barri de la Concòrdia.Consultats els veïns va saltar la sor-presa: no volien jardins com fins lla-vors. Volien aparcaments. I és que lafeina d’aparcar cada dia i les tribula-cions que comporta pesa molt mésque la necessitat d’espais a l’aire lliureper al creixement personal de la mai-nada.

“Un bon dia els cotxeses van apoderar delscarrers, de les placeson jugava i la colla jano sabia on trobar-se.”

el m

on

og

ràfi

c

I no és que estigui malament la vidaindoor. És que aquesta opció la tenimben coberta, nens i adults. El dèficitestà en l’aire lliure, que resulta unavivència molt escassa.

Recuperar el carrer vol dir tambéapostar per un espai públic que nosigui de pur trànsit de gent a motori a peu sinó també de trobada i con-vivència casuals. I per això el seu dis-seny té importància. Com a educa-dors, aquí tenim força espai perrecórrer, aportant la sensibilitat de lainfància al discurs urbanístic i propo-sant transformacions concretes demillora de places i parcs, que no siguinnomés per fer bonic. I iniciatives comles d’aquells nens de Caldes: tallartrossos de carrer per poder jugar tran-quils.

Vet aquí un bon tema per donar-hivoltes i fer coses.

Pere Vilan

La jungla d’asfalt

Per recuperar el carrer, primer té sentit conèixer la manera com les persones elfem servir actualment. Observar les transformacions en el nostre comportamentquan ens posem al volant d’un cotxe o als manillars de motos i bicicletes.Per a aquesta descoberta podem utilitzar els jocs de ciutat. Les proves podenser d’aquest estil:

n situats a prop d’un pas zebra controlem el temps que s’ha d’esperar unapersona per travessar, o quants cotxes passen sense respectar el pas devianants

n comptar en diferents semàfors el temps que es dóna al pas de vianants i alpas dels cotxes

n calcular la mitjana de passatgers que porten els cotxesn observar quantes motos són clarament sorollosesn descobrir quants llocs adequats per jugar tenim a prop de l’esplain comptar els ciclistes que van per la vorera i els que van per la calçada

Això ens pot ajudar a reflexionar quan posem els resultats en comú. Completarles observacions amb dades de la nostra vida quotidiana:n quants de nosaltres anem a l’esplai a peu, amb cotxe o amb transport públicn com anem a l’escola, a estudiar o a la feinan quants vehicles de motor té cada família

Els resultats poden ser molt divertits i posen fàcilment en contradicció elscomportaments motoritzats dels adults amb les necessitats d’aire lliure delsnens. Perquè el carrer és un espai a compartir. I això significa topar amb elsaltres, conflicte i, en conseqüència, oportunitat d’aprenentatge i de creixement,de socialització.

el m

on

og

ràfi

c

n Sembla una pregunta molt senzi-lla, però no ho és. Què és el carrer?El carrer és l’espai neutre que hi haentre els edificis i que els intercon-nexiona, però que no té una persona-litat pròpia, en tant que és un espai noapropiable. Encara que els ciutadansintentin apropiar-se’n —ja sigui asse-guts a les terrasses dels bars, aparcant,o posant-hi petanques—, no és deningú, ningú se’n pot apropiar i qui hofa entra en conflicte amb la resta degent. De fet, el carrer és en essènciaun espai conflictiu, donada la diversitatd’usos que de forma simultània s’hiprodueixen.

n És el mateix el carrer a la ciutatque al poble?Hi ha diferències fins i tot en el con-cepte. A ciutat, el carrer és un lloc depas, i en canvi, al poble, el carrer com-pleix una funció que també és de des-tinació, ja que bona part de la vidaquotidiana hi transcorre; no hi ha unaseparació tant clara respecte a l’espaiprivat de la llar. Això en un poble, onel grau de coneixement mutu és ele-vat, té un component de socialitzacióque el fa positiu, però això la ciutat hoimpedeix, ja que no està dissenyada aaquest efecte. Aleshores és quan se’nfa una lectura negativa.

n Per tant, tenim una visió negativadel carrer?D’una banda, a la ciutat, les apropia-cions del carrer tenen un componentde benefici personal clar, i això aug-menta la conflictivitat i la versió nega-tiva del carrer. Això fa que la visió quetenim nosaltres de jugar a la plaçasigui la d’una activitat de més risc queno pas anar a la muntanya o a la platja,quan sabem que objectivamentaquestes altres activitats són molt mésperilloses.

Hi ha raons objectives que ens assen-yalen la perillositat del carrer: perexemple, hi circulen vehicles, i això és

un perill. Una altra és que en un carrerde destinació com és el d’un poble s’hifan activitats socials (mercat, festes,jocs...) i els nens formen part del pai-satge, són responsabilitat de tothom.En un carrer de trànsit més urbà, no hiha relacions entre veïns, per tant, ésmolt més perillós per als nens.

Les raons subjectives són les que igno-ren que encara que més del 70% delsassassinats, violacions o maltracta-ments es produeixen dins de la família(i això en antropologia és bàsic, et ba-ralles contra qui coneixes, no contraqui desconeixes), les notícies que sur-ten als diaris són de gent desconeguda

2Entrevista a Josep Sellarès

Per respondre algunes preguntes bàsiques sobre el carrer (les més complicades,

doncs) anem a buscar en Josep Sellarès. De formació és antropòleg, però a més

té un currículum associatiu força extens una part del qual està vinculat molt

estretament a l’MLP, ja que va ser el primer director de l’Escola Lliure El Sol.

el m

on

og

ràfi

c

que ataca gent desconeguda. I quanes descobreix que eren coneguts, aixòdeixa de ser notícia. Per tant, el que esdestaca són els conflictes de fora del’àmbit familiar, que es fan al carrer demanera espectacular. Això configurauna visió del carrer com un lloc on hicircula gent perillosa, quan de fet elperill està a casa.

n L’esplai fa una aportació en positiufent una pedagogia que desmitificaels perills del carrer?Que el carrer és perillós és un mite, iels mites són molt difícils de destruir.En la mesura que l’esplai juga al carrerperquè no té un altre lloc on jugar,l’esplai no fa una aportació positiva ninegativa, senzillament s’apropia d’untros del carrer, el privatitza per un úspropi. L’aportació de l’esplai pot serpositiva en la mesura que aquestapresència al carrer estigui inserida dinsd’una sèrie d’objectius més globals,que incloguin també saber utilitzar-lo. Més enllà del trànsit, quin ús en fa,la gent, del carrer? Passejar per mirarbotigues. Però les botigues estan alcentre de la ciutat, de manera que nohem après a passejar pels barris. Nosabem observar el carrer i tot el quehi passa. Els balcons, la gent que passa,les cases... no concebem el carrer coma espectacle digne de ser observat. Sijugar al carrer implica aprendre a uti-litzar el carrer, aleshores sí que podemparlar d’una aportació positiva. Perquèaixí es fa una apropiació comunitària.Si només és un terreny de joc, alesho-res és una més de tantes apropiacionsprivades, i no serà una apropiació po-sitiva.

n Quina diferència hi ha entre unsavis que s’asseuen en un banc totun matí i uns joves que s’asseuen enun banc tot un matí? Perquè uns su-posen un problema i els altres no?La diferència és el que s’espera delsavis (que no facin res) i el que s’esperadels joves (que treballin, que estudiïn,etc.). Si veiéssim avis fent atletisme omuntant una acampada ho trobaríem

excepcional, de fet, és notícia als diaris.Quan veiem joves que no fan res, hotrobem problemàtic. En una societatles coses no són positives o negativesperquè sí, per si mateixes, sinó depe-nent de les expectatives que genericada grup social.

n Aleshores els mites ens determi-nen molt. Dels avis esperem que des-cansin, i dels infants, que juguin.Quins altres mites hi ha?

Un dels més potents és el que diu quepel carrer circulen cotxes. No és cert,hi ha cotxes, però són una minoria alcostat dels vianants, la immensa ma-joria de desplaçaments són a peu. Peròel mite ens diu que s’ha de donar pre-ferència als cotxes. I aquest mite hacondicionat les inversions públiques,massivament adreçades al transportprivat en detriment del públic durantmolt de temps.

Un altre mite és que el carrer és unespai buit. Jo no hi estic d’acord. Elcarrer no té personalitat com la casa,l’escola o el mercat, però en la mesuraque és un espai de trànsit, és un espaion la gent es relaciona constantment.La gent respecta l’espai dels altres pertal que els respectin a ells. El carrertambé és un espai de relació, on ettrobes els veïns, la gent del barri, on ettrobes amb els amics per sortir, pertant, no és només un lloc de circulaciósinó també de trobada i d’intercanvid’informació i de formació d’opinió.

Un exemple dels mites sobre el carrerés el que magnifica la quantitatd’immigrants. La presència al carrerde gent percebuda com a forana és

sistemàticament exagerada. Això dó-na una sensació d’invasió que generaalarma social de manera completa-ment injustificada. Per tant, al carreres crea opinió. En la mesura que elsesplais treballin el carrer des d’unaperspectiva àmplia, contribuiran acrear una opinió, una imatge diferentdel carrer.

Aleshores la capacitat de l’esplai defer pedagogia del carrer és limitada,però existeix. Hi ha tota una part dela qual no hem parlat, que és la queté a veure amb l’ús cívic de l’espaipúblic. Potser aquesta és una apor-tació que fa el món de l’esplai a lasocietat? El fet de treballar valorsrelacionats amb la convivència enca-ra que parteixin d’una apropiaciódel carrer per jugar-hi?És que el carrer no té valors. El quepassa és que el carrer té unes conno-tacions negatives i l’esplai el que fa ésaportar nous continguts. Però el queno pot fer l’esplai és canviar la percep-ció que en té la gent, que és la d’unespai on gent desconeguda es barrejaamb gent desconeguda. Encara queaixò també sigui fals, perquè excepteal centre de la ciutat, la major part dela gent que et trobes pel carrer és gentconeguda, encara que no hi tinguiscap relació. L’esplai pot treballar novesformes d’ús del carrer que impliquintransformar el carrer en un lloc, no depas, sinó d’estada, i pot posar de ma-nifest la manca d’espais per jugar. Peròla capacitat pedagògica dels esplaispel que fa al carrer ha de ser intencio-nada i ha d’estar basada en un plante-jament general, no pot ser unaconseqüència desitjable i prou.

n I quin penses que ha de ser aquestplantejament genèric?El tema del carrer pot ser un temaessencial per al manteniment de lesdemocràcies tal com les entenem avuien dia. En l’era dels transports,d’Internet... tu pots tenir molt més aveure amb algú de l’altra punta delmón que amb algú que treballa a la

cerdot. Així, doncs, la visió del carrerque hauria de tenir aquest esplai és lamateixa que tingui el representant deDéu a la Terra. La visió del carrer quetindrà l’esplai laic serà la visió que elsciutadans decideixin.

Joffre Villanuevanel

mo

no

grà

fic

teva mateixa oficina. Si no hi ha unespai de trobada i relació, i aquest potser el carrer, estarem construint unasocietat on una part viu cada cop mi-llor, i una altra part cada cop pitjor. Demanera involuntària, per ignorància.La història ens demostra que si no hiha canals d’informació i de negociaciósocials, l’únic que queda és la guerra.És el cas de Los Angeles, quan es vaapagar la llum i la gent es va dedicara saquejar els comerços. Allà s’ha pro-duït una especialització de l’espai tantelevada que no hi ha intercanvid’informació i, per tant, no hi ha nego-ciació, de manera que quan hi ha unconflicte l’única solució és sortir alcarrer a cremar cotxes. I això que arapassa allà, d’aquí a un temps pot pas-sar aquí si no hi posem mecanismes.Com configurem el carrer serà un delsmecanismes.

n Per tant, subscriuries el discurs (itambé en part la pràctica) dels ajun-taments de mantenir i promoureuna barreja d’usos de l’espai urbà,que eviti l’especialització d’espais(residencial, lúdic, comercial, de tre-ball...). Ho consideres més sa demo-

cràticament parlant?Treure les discoteques de les ciutatsés un error bestial, genera més proble-mes encara. Els veïns han d’entendreque els joves tenen dret a divertir-se.I els joves han d’entendre que els veïnstenen dret a descansar. Si segreguesels espais, disminueixes les possibili-tats que aquest aprenentatge es pro-dueixi. El que no es pot esperar és quees respectin els veïns a qui no es coneixde res. Ni que els veïns respectin unsjoves que no se sap ni d’on vénen. Lagent, espontàniament, no es dedica arelacionar-se. Ara, si barregem usos,aleshores l’ajuntament ha d’intervenir.Perquè, és clar, si l’ajuntament esperaque tots els conflictes es resolguin sols,aleshores per què necessitem ajunta-ments? Arriba un moment quecadascú ha d’assumir les seves respon-sabilitats.

n Quina especificitat penses que hade tenir o té un esplai laic pel que faal tema del carrer?L’esplai confessional és un esplai pen-sat per educar fidels en una religiódeterminada. Hi ha un dogma indis-cutible que és interpretat per un sa-

Cal plantejar-nos quina és la funció dels carrers a les ciutats actuals per tal que sense abandonar la necessitatque els espais urbans facin possible la circulació, la connexió i l’accessibilitat, també siguin carrers de les personesi recuperin la seva funció socialitzadora de comunicació i de trobada. Però quines possibilitats pot oferir el carrera l’educació en el lleure?

El carrer té possibilitats educatives perquè constitueix una realitat que permet als infants veure i viure experiènciesdiverses i implicar-s’hi. Es tracta, doncs, d’un espai on poden interactuar amb l’entorn i amb les altres persones;a partir d’això és possible pensar i raonar sobre el que observen i, a la vegada, configurar uns sentiments a partird’aquestes vivències.

El carrer ofereix:

n Un espai d’iniciativa individual: les dife-rents situacions que els nens i les nenestroben al carrer els permeten de poderanar configurant la seva personalitatd’una manera activa, ja que els ofereixenexperiències d’autonomia.

n Un espai de relació: el carrer és diversitatd’escenaris, d’activitats i de situacions,però sobretot de persones. El carrer és unespai d’ús comú utilitzat per totes lespersones i de totes les edats, on és possiblela relació dels uns amb els altres a partirde la comunicació i l’intercanvi.

n Un espai d’aventura: el carrer permet alsinfants, partint de llocs coneguts,d’endinsar-se cap a territoris desconeguts,com una experiència iniciàtica plena de nous indrets i possibilitats d’explorar de manera independent.

n Un espai de civisme: el carrer és un espai comú a totes les persones. La funcionalitat d’aquest espai requereixun ordre i una normativa que en reguli l’ús. Permet, doncs, la corresponsabilitat dels nens i les nenes en l’úscívic del carrer i, per tant, que exerceixin com a ciutadans i ciutadanes.

Aquestes potencialitats del carrer s’han vist alterades quan aquest espai ha impulsat més la funció dedesplaçament en detriment de la que potenciava la trobada i la relació amb els altres. Per això, tornar el carrera les persones implica oferir-los novament un espai on puguin jugar, relacionar-se amb els altres, explorar indretsnous i, en definitiva, un lloc on puguin adquirir competències personals a partir d’accions individuals i socials.

Tal com observem en el quadre, el carrer pot proporcionar als infants i joves experiències d’una gran riquesaperquè puguin desenvolupar el propi pensament a partir de la relació que estableixen entre els fets quesucceeixen, i que ells veuen i viuen, i les representacions mentals que inicialment tenien sobre els fets.

OLLER FREIXA, M. "El camí de casa a l’escola: una proposta d’educació per a la mobilitat". PerspectivaEscolar. Núm. 267 (2002), pàg. 2-11.n

Les funcions del carrer3

el m

on

og

ràfi

c

Espai vivencial i experiencial

Interacció ambl’entorn

Interacció ambaltres persones

Pensar sobreels fets

Raonar sobreel que s’observa

Configurarsentiments

és

permet

fa possible

El carrer

el m

on

og

ràfi

c

que a partir de l’anàlisi de qui hegemonitza l’espai públicpodem explicar la història i podem comprendre moltíssimescoses en funció d’això.

n Per tant, mirant el carrer obtenim una radiografia dela societat?És que si no observem, no mirem i no analitzem el quepassa al carrer, difícilment podrem entendre per què esproduirà després la ruptura política a Catalunya amb unsresultats electorals determinats.

“Si no observem, no mirem i no ana-litzem el que passa al carrer, difícil-ment podrem entendre la societat.”

n I en tot això, la festa també té una funció importantde recuperació de l’espai públic, oi?Sí, les celebracions festives al carrer han estat un elementmolt important perquè han permès recuperar nous tipusde formes festives que la dictadura havia prohibit com, perexemple, el carnaval.

n Com ha evolucionat la manera d’expressar-nos alcarrer des de la Transició fins ara?

n Comencem pel principi, què entens per carrer?Quan parlem de carrer estem referint-nos bàsicament al’espai públic on es desenvolupen, d’una banda, moltesactivitats humanes, com ara el mercat, que és una activitateconòmica però també de socialització i de manifestaciólúdica, política o de qualsevol tipus.

n I aquest concepte ha anat canviant al llarg de lahistòria?Ha canviat moltíssim. Si mirem les ciutats medievals, elscastells no són un espai públic sinó privatiu, per al senyori els seus amics. És per això que sempre estava separat dela resta de ciutadans per les fosses o les muralles. Per tant,no hi havia un espai compartit.

n I la distància com es va superar?La revolució burgesa el que fa és enderrocar murallesaconseguint que l’espai públic sigui compartit, tot i que hicontinua havent llocs com el Liceu que són privatius. Aquestprocés es va produir perquè necessitaven manifestar laseva superioritat com a classe en l’espai públic. Un altrecanvi es produeix l’any 39, quan el carrer passa a ser l’espaide confrontació i hi ha una repressió duríssima. És llavorsquan els sectors populars hauran d’abandonar un carreri refugiar-se als terrats, on celebraran festes i revetlles. Així

Quedem amb l’autor de La ruptura catalana, una crònica de la darrera transició democràtica escrita des del

punt de vista del carrer com a primer espai de canvi cultural, social, polític, que precedeix el canvi institucional.

Andreu Mayayo és professor d’història a la UB

4 Entrevista aAndreu Mayayo

el m

on

og

ràfi

c

Quan a Catalunya apareixen els ajuntaments democràticsel que hi ha és un procés d’institucionalització nou, demo-cràtic. Apareixen nous valors i, per tant, també noves pro-postes festives al carrer. Fins llavors, tot això s’havia hagutd’organitzar des de la societat civil, bàsicament des de lesassociacions de veïns, però també d’altres entitats.

n Creus que hi ha un apropament polític cap al’associacionisme?En l’àmbit associatiu, l’ajuntament intenta crear els centrescívics per augmentar les instal·lacions i resoldre la mancade locals d’algunes entitats però a la vegada va suposartenir-les en un espai més controlat. Per tant, podem parlartambé d’un procés d’institucionalització del’associacionisme i de la distribució del carrer, com en elcas de les celebracions festives.

“Durant la Transició, l’ajuntamentcrea centres cívics per resoldre lamanca de locals d’algunes entitatsperò també per tenir-les en un espaimés controlat, per tant, hi començaa haver una institucionalització del’associacionisme”

n Les institucions públiques intenten suplir el paper deles associacions?Sense negar el valor democràtic d’aquesta nova institucio-nalització, porta a una excessiva burocratització o profes-sionalització; ha fet que es perdés en part el voluntarismei, a la vegada, ha ajudat a augmentar l’individualisme perdamunt dels col·lectius.

n També en el món del lleure s’ha tendit cap a la pro-fessionalització...Sí, jo per exemple vinc d’Escoltes Catalans i durant untemps vaig fer de cap d’agrupament sense remuneracióeconòmica. Però després, paral·lelament, des dels consellscomarcals o els ajuntaments van començar a organitzarcolònies i alguns d’aquest monitors van començar a cobrar.El sector va entrar en crisi a causa de la professionalitzaciódel que es va dir animador cultural perquè era una tempta-ció brutal per als monitors. Per tant, moltes organitzacionsd’aquestes no podran competir respecte de l’organitzacióde l’oci per part de les institucions.

n O sigui que els ajuntaments, en comptes de posareines per a la mobilització, creen unes estructures mu-nicipals que a la pràctica competeixen amb una supe-rioritat econòmica amb les associacions. Han estat elsmateixos ajuntaments que han buidat el carrer de gent?

Amb el procés de democratització, un dels objectius fona-mentals de les noves autoritats és crear un estat del benes-tar, és a dir, garantir una sèrie de serveis socials que abansno existien. Ara bé, això s’hagués pogut fer de moltesmaneres: com es va fer des de la mateixa institució o bé demanera concertada, aprofitant el que ja existia i delegant,per exemple, la gestió de les colònies als esplais. Penso quees va tendir a anar cap un sentit determinat per instintideològic i també per tenir un control social. Hauran depassar molts anys perquè l’ajuntament es comenci a plan-tejar si aquesta gestió directa és la més eficaç i econòmica.

n Tornant a la Transició, quin paper hi tél’associacionisme educatiu?A veure, aquí primer caldria fer la radiografia del’associacionisme educatiu, perquè llavors ja hi havia, comsabeu, el catòlic i el laic. El primer és el més majoritari, queestà més vinculat a centres educatius religiosos que no pasa parròquies. Per tant, els escoltes religiosos xuclen totaquest sector social de classe mitjana, catalanista, religiosai s’ha de reconèixer que compleixen una funció fonamentalsi ho comparem amb els instruments de socialització delrègim. Per tant, serà no només un element de suplència deles mancances de la dictadura, sinó de formació de culturademocràtica innegable.

n Però això va entrar en crisi, oi?Tot i entrar en crisi fins el mateix capellà de l’Església, vancontinuar mantenint certs privilegis pel que fa a la formacióde joves, a l’oci, a l’ensenyament o a la socialització dedeterminades entitats. Ara bé, l’Església també va perdentl’hegemonia perquè es comencen a veure noves entitats,nous esplais, nous moviments que qüestionen aquestmonopoli de què gaudeix.

n Però per compatir amb els esplais subvencionats perl’Església, els laics es van trobar amb bastants entre-bancs...Sí, perquè la seva situació de partença des d’un punt devista d’infraestructures és inferior a la de l’Església catòlicaamb la qual s’han de disputar aquest espai d’hegemoniaal carrer en l’aspecte de l’oci. A més, el que fan les institucionspúbliques és muntar-s’ho elles, no els donen suport i con-certen més el confessional que no pas el laic. I tot això passaperquè molts dels polítics, tot i dur penjada una etiquetad’ideologia progressista i d’esquerra, són catòlics. Per tant,als esplais laics no els van donar els instruments per créixeri poder competir amb igualtat de condicions amb els esplaisconfessionals.

n Passant a l’actualitat, en les últimes manifestacionscontra la guerra els infants també hi van tenir un paperdestacat. Feia temps que no formaven part d’una mani-festació social tan massivament, com si durant un temps

el m

on

og

ràfi

c

han de gestionar, per exemple, les institucions. Com a molt,ells poden fer propostes, consensuar-les, negociar-les odiscutir-les, però no poden anar pel seu compte pensantque població és tonta.

n I què creus que és millor, que surti la població enmassa al carrer en un moment puntual o tenir unapresència constant al teu barri en una entitat?No és només que a vegades estiguem enlluernats per lesinstitucions, sinó que ho estem pels instruments de comu-nicació de masses. I, per tant, si només mirem la TV o llegimdeterminats diaris, sembla que no passi res o que sempresigui per una raó. És així com es criminalitzen determinatsmoviment socials. Sovint, quan has viscut en directe algunesdeveniment, veus que està molt lluny de la realitat queofereixen els mitjans i que ens mobilitzem més del quediuen. Penseu que ara a Catalunya hi ha més plataformesque mai.

Aquest professor d’història i antic alcalde de Montblancassegura que si tingués una màquina del temps viatjariaal futur i que admira poc els polítics, que prefereix laseva mare. Quan li preguntem quin és el seu color políticno dubta a exclamar: "Vermell!". Potser per això el pre-ocupa que no es visualitzin col·lectius de persones quecomparteixen amb nosaltres l’espai públic i el treball,com és el cas dels i les immigrants.

Joffre Villanueva i Gemma Ustrelln

se’ls hagués volgut allunyar d’aquests temes.Sí, perquè en els darrers anys hi ha elements econòmicsque propicien la segregació de l’espai públic. D’altra banda,han aparegut fenòmens, com els grans centres comercialso altres espais, als quals vas amb cotxe i on vas d’un llocprotegit a un altre que també ho està, o quan hi ha unacimera de caps d’estat marquen distància amb la població,i es protegeixen. És una imatge molt medieval. Davantd’això hi ha el que es diu la resposta de la gent d’intentarnovament ocupar i hegemonitzar aquests espais públicsamb uns determinats valors.

n E t re fe re i xe s a m o b i l i t z a c i o n s co m l e sd’antiglobalització?Sí, les més visibles darrerament han estat aquestes o lesmobilitzacions per la pau, que van ser massives quant aocupació i no van sorgir de les institucions, ni dels partits,sinó de diferents persones que en un moment donats’agrupen basant-se en la societat civil organitzada. Unexemple són les escoles que van tenir la necessitatd’exterioritzar els valors. A més, els nens i nenes també vantenir-hi un paper fonamental, ja que, tal com fan moltscops, van arrossegar els pares. En el cas de les manifestacionscontra la guerra vam poder veure que el carrer tornava aser de la gent, més enllà dels militants a les manifestacions.

“En les mobilitzacions contra laguerra els nens i nenes van tenirun paper fonamental, perquè vanarrossegar els pares i les mares. Vampoder veure que el carrer tornavaa ser de la gent, més enllà dels mili-tants a les manifestacions.”

n Aleshores ens adonem que potser es repeteix unamica l’esquema: primer es fa el canvi al vénen les elec-cions generals i canvien les institucions.La regla ens diu que difícilment aconsegueixes el suportde la població si no legisles fent legal el que és real. Ara bé,difícilment la gent que governa va més endavant que lapoblació.

n A vegades sembla que les institucions públiques hanintentat polititzar una mica les mobilitzacions que esfan des de la societat civil, ho porten cap al seu terrenyi manipulen en aquest aspecte.A la gent que està a les institucions, el que li interessabàsicament és continuar remenant les cireres. Molts políticscreuen que el lideratge en les transformacions és el seumonopoli perquè la gent els ha votat per això. Però hi hamolts temes que es lideren des de la societat i després els

el m

on

og

ràfi

c

Si veieu uns nois i noies que undissabte a les 11h del matí estanfent tallers a la plaça delsPaïsos Catalans de Premià,aquests són els monitors imonitores de l’Esplai El Carrer. Jafa nou anys que l’esplai El Carrer, tal com el seu nom indica, es dedica a fer activitats d’esplaipels carrers de Premià per tal que els nens i nenes que normalment es troben voltant pelcarrer puguin fer també activitats de què, per raons econòmiques o socials, no podriengaudir.

La plaça dels Països Catalans de Premià és un exemple de l’urbanisme dels últims vint anys.Aprofita un pendent al costat de l’antiga carretera. Unes grades que baixen per dos costatsfins un espai enrajolat on no és permès de jugar a pilota. Tot i que la colla de monitors imonitores tenen un magatzem pel material i per reunir-se, és lluny i tampoc és prou grancom fer fer-hi les activitats quan plou. Però de la manca de local n’han fet una opció: ellsfan les activitats a l’aire lliure cada dissabte.

La manera com treballem a l’esplai per arribar a aquests nens i nenes és des del seu propi“territori”, es a dir, són els monitors i monitores els que es desplacen fins allà on són els nensi nenes (plaça dels Països Catalans), i no aquests, els que van allà on hi ha els monitors imonitores (local). En conseqüència, d’aquí ve el nom de l’esplai, perquè es fa al carrer. Però alnostre esplai, també hi ha alguns aspectes diferents dels de la majoria dels esplais queconeixem, a part de la manera d’atraure aquests nens i nenes: no hi ha quota d’inscripció, elpreu de les sortides i excursions sempre és més baix que el seu cost real i tampoc s’exigeix coma condició per assistir a les sortides. Per tant, totes aquestes facilitats ofereixen a tots els nensi nenes la possibilitat de gaudir de l’educació en el lleure sigui quina sigui la seva condicióeconòmica o social.

El fet de fer l’activitat al carrer, provoca que de vegades tinguem alguna dificultat, ja que comque vénen per voluntat pròpia i estan en un espai obert, no creuen que sigui important fercas als monitors i monitores, i molts dels nens i nenes que comencen l’esplai, al cap d’un tempsno tornen, perquè en determinades ocasions no es troben còmodes amb el comportamentd’alguns companys, etc. És per aquest motiu, que els objectius que ens marquem són: aconseguirregularitat d’assistència, respecte, aprendre a relacionar-se amb la gent, que entenguin bé ladiferència entre estar fent esplai o simplement jugar a la plaça. Tot plegat no sempre és fàcil,ja que com que estem ubicats al “seu territori”, és probable que marxin quan alguna activitatno els agrada o senzillament, marxen quan s’enfaden amb algú.

Esplai El Carrer "Experiència de l’esplai El Carrer". A: Espai de Ciutadania. Barcelona: EsplaisCatalans, 2005. P. 92-94n

Experiència: Esplai El Carrer5

6el

mo

no

grà

fic

Els carrers de Xukri

i francès. Descriure la realitat del carrer amb totes les veritatsde forma autobiogràfica, en primera veu i amb els temes dela corrupció, la prostitució, les drogues i la misèria barrejatsamb una crítica de la política del país el va dur a rebre elrespecte de les classes baixes i la represàlia de la monarquiai dels islamistes. La seva obra autobiogràfica s’amplia ambEl temps dels errors i amb l’última novel·la publicada el 2002Rostres, amors i malediccions, amb les quals continua relatantles seves vivències al costat de personatges anònims, perquècom deia Albert Camus: "La memòria dels pobres per simateixa està menys alimentada que la dels rics". Va escriurediverses obres teatrals, una d’elles en berber; assaigs sobreJean Genet i Tennesse Williams, relats curts i infinits articlesper a diferents revistes del món àrab. Té relats sobre la visióde l’emigrant amb una perspectiva històrica de la immigració.

Gran lector i gran escriptor, amic de la gent del carrer id’escriptors com Goytisolo o Jean Genet. No li feia por lamort perquè sempre queda la idea. Va fer veure que dins dela misèria també hi ha moralitat i amb les seves paraulesvolia fer obrir els ulls als polítics despreocupats per la situaciódels milers de nens que viuen o sobreviuen al carrer.

Mayo Abu Yusn

L’escriptor més important de la literatura marroquina mo-derna. L’home que va aprendre a llegir i escriure als 20 anys.El primer autor àrab a escriure una autobiografia honesta,sincera i vertadera. Censurat al seu país i amenaçat de mortpel règim de Khomeyni. Va ser la veu de les classes margi-nades, oblidades i esclafades del Marroc.

El 1936 comença la Guerra Civil Espanyola i, justament, unany abans neix el gran Mohamed Xukri en un poble del Rifdurant l’ocupació espanyola. Fill d’un militar de l’exèrcitcolonial espanyol que el 1945 deserta de l’exèrcit i fuig ambla seva família a una ciutat cosmopolita i de caire interna-cional, Tànger. Per aquest motiu és empresonat i deixa enuna situació precària la seva família.

Vivint en una barraca, Mohamed, rebutjat i humiliat pelsnens marroquins per ser rifeny, troba acollida entre els nensandalusos i gitanos que vivien durant un exili forçós alMarroc. Amb ells aprèn a parlar castellà abans que el dialectemarroquí. No va a l’escola i ha de guanyar-se la vida fentmanualitats i, de vegades, robant. Gràcies al seu domini delcastellà comença a exercir de guia turístic dels mariners quearriben a la ciutat. La seva visió de la vida és des de la posiciódels que netegen botes, venen cigarrets de contraban, trafi-quen amb quif o es prostitueixen amb els estrangers. Ladroga, la prostitució i l’alcohol descrivien el seu entorn.

Amb 20 anys ha de triar entre continuar vagarejant pelscarrers o acceptar una plaça per a adults en una escola deprimària a la ciutat de Larache. Vivia de la caritat dels amicsi del menjar que li proporcionava l’escola; i per dormir s’haviade refugiar en un portal, sota un arbre o en un banc dequalsevol parc. Aprendre a llegir el va dur a devorar llibres ia descobrir un món amb més possibilitats i avantatges.Després de dos anys a Larache marxa a Tetuan i distribueixel seu temps entre les lectures en castellà i en àrab, sobretot,poesia, i les tardes als bars. Amb l’adquisició de culturaaugmentaven els seus anhels de convertir-se en professordels més pobres, però la seva situació continuava sent crítica.Es fa passar per malalt i ingressa així en un psiquiàtric. Aquí,al costat dels bojos, rep la inspiració per escriure les sevesobres.

Crea poemes d’elogis a la dona, relats en prosa i textos decrítica publicats en diaris de la ciutat. La fama li arriba ambEl pa de cada dia, obra censurada durant disset anys alMarroc, però coneguda per les seves publicacions en anglès

la p

olè

mic

a

Qui ens hagués dit mai que els nostres nens i nenes aprendrien a escriure gràcies als SMS? No enshauríem pas cregut, ni que ens ho haguessin promès, que el Tetris substituiria la pilota i que els méspetits de l’esplai aprendrien abans a recuperar un missatge de veu ja sentit que a lligar-se els cordonsde les sabates. Però la realitat és aquesta: els nostres nens i nenes cada vegada estan més immersosen l’encisador món de les noves tecnologies. I què hi podem fer nosaltres?

Fa un parell d’anys, a l’esplai Totikap, ens vam plantejar què havíem de fer amb el grup de joves i laseva necessitat constant d’usar el mòbil. Però crec que no vaig gaire desencaminada si suposo queaixò segurament deu haver passat a la majoria d’esplais que tenen grups d’edat per sobre dels catorzeanys. Fem un petit exercici de memòria; intentem recordar aquell debat sobre l’ús dels mòbils a l’esplai:

quants monitors estaven enviant missatges als amics? Quantes monitores havien marxat de la reunió per contestar unatrucada? Quantes vegades havia sonat el nostre mòbil mentre fèiem una intervenció? Doncs si fem comptes, i no femtrampes, pot ser que amb els dits de les mans ens quedem curts i haguem de recórrer als dels peus, nostres i del companydel costat.

L’esplai és un espai de convivència vivencial privilegiat on infants i monitores aprenem plegats. Les excursions a la muntanyasón una bona ocasió per aconseguir aquest ambient, ja que passem més temps plegats i tenim més espais en comú, peròaixò demana un treball continuat de motivació i cohesió de grup i quan ja, finalment, tenim el clima creat... ring, ring... sonael mòbil del monitor, enmig d’aquells paratges!

És cert que els adolescents, i d’altres de més petits, tenen una preocupant fixació pel mòbil, però en el fons no fan res mésque repetir conductes que veuen en els seus pares i mares o en els seus monitors i monitores que, quan veiem un mòbilamb càmera, jocs, carcassa fosforescent o fins i tot, un mitjó per funda, sembla que haguem descobert la vuitena meravelladel món.

Bé, en definitiva, el mòbil és un invent més de la nostra societat de consum, que a vegades certament pot ser útil, però queen general no ens ha fet la vida més fàcil i còmoda i a aquells que no en tenim ens l’ha fet més complicada. No sé per què,quan tenim mòbil, acabem sent més poc puntuals i menys previsors. Deu ser que el progrés no ens permet el desenvolupament?

Núria CangròsEsplai Totikapn

HEM DE PERMETREQUE ELS INFANTS PORTIN MÒBIL A L’ESPLAI?

Per començar, diré que he tingut alguna historieta, no gaire agradable entre joves, monitors i mòbils;i potser això m’ha fet reafirmar encara més en el meu pensament.

Tinc bastant clara la meva postura o pensament vers els mòbils. No crec necessari que els infantshagin de dur-los a la seva vida diària i molt menys a l’esplai; primer perquè no crec que els necessitin,i segon perquè l’esplai és un lloc per compartir, per estar amb els companys, fer activitat, jocs... i lapresencia dels mòbils destorba a l’hora de relacionar-se amb la resta.

M’agradaria afegir que la meva postura de NO als mòbils a l’esplai no implica un NO rotund. En el meu cas, per exemple,vam arribar a un acord amb els més joves de l’esplai. Ells poden dur el mòbil a l’esplai però com si no hi fos, com si no elportessin a sobre. La finalitat de tot això és que entenguin que el mòbil molesta quan t’ho estàs passant bé i que no elnecessiten.

Bea PérezEsplai Can Parelladan

ENTREVISTA A SALVADOR CARDÚS,SOCIÒLEG I PERIODISTA

Aquest cop entrevistem una

persona que és crítica amb el

nostre model d’esplai. Volem

conèixer els seus arguments i

reflexionar-hi perquè pensem

que també en podem aprendre.

Salvador Cardús ens rep al

despatx de professors i

professores de la UAB perquè

"aquí estarem més còmodes per

xerrar". Tot just ha acabat de

donar la darrera classe del dia

als estudiants de sociologia,

però encara parla amb energia

i entusiasme. I és que aquest

sociòleg, professor, periodista,

conferenciant i escriptor té

moltes coses per explicar. La

constància és el que l’ha fet

arribar on està i assegura que,

tot i que sempre ha tingut

l’agenda plena, fins ara ha

procurat ser amo del seu

preuat temps. I és que va per

feina.

No sé fins a quin punt el món de l’esplaiha sabut anar buscant nous espaisd’originalitat

ENTREVISTA A SALVADOR CARDÚS,SOCIÒLEG I PERIODISTA

condicions molt baixes i la feina eramolt estimulant perquè tenia unresultat molt clar.

n Què et va motivar a ser monitor?

Entres en un esplai amb una certavocació de servei i per treure de davantla televisió els nens d’un barri on elspares no feien vacances durant l’estiu.Era una manera barata i alternativa detenir lleure i més creativa perquè s’hifeien coses que l’escola no potenciava.A més, entre els monitors s’establienrelacions personals i, per tant, t’aportavaelements positius però també detensió, és una bona manera d’aprendresobre resolució de conflictes i domini

n Has format part del món del’esplai?

Havia estat monitor d’un centred’esplai del barri Can Palau deTerrassa. Vaig començar com amonitor de colònies d’estiu i vaigacabar sent-ho regularment duranttres o quatre anys. Aquestesorganitzacions, no pel que fa als nenssinó pel que fa als monitors, han estatgrans escoles de lideratge socialperquè et formes per desenvoluparunes certes capacitats, com ara detreball en equip o de liderar reunions,unes aptituds bàsiques que l’escolano ens ensenyava. Nosaltres ensdirigíem a un sector de població en

de certes situacions. Per això no ésestrany que quan aneu a entrevistarpersones tinguin un passat escolta od’esplai, és inevitable.

n Són espais d’aprenentatge delideratge o de la ciutadania.

Sí, fan possible un nivell de reflexivitatque la vida no et porta automàticamentsi no et trobes amb un espai de reflexiósobre allò que no et plantejaràs a casao amb els companys de classe. En tincmolt bon record, d’aquell temps.

n Uns quants anys després, si etdiguessin que les coses no hancanviat gaire, apuntaries els teusfills a un centre d’esplai?

El que passa és que algunes coses síque han canviat molt. Probablementel que no ha canviat és la lògica del’activitat, el grup d’edat, la relacióinterpersonal, el tipus de conflicte quegeneren, la motivació per fer-semonitor. Però l’originalitat del que oferial’esplai és diferent. En aquests momentshi ha més competència i més ofertamercantil de lleure. Llavors era més fàcilmotivar perquè era allò o la televisióespanyola que era per a adults i en blanci negre.

n Així creus que l’esplai com aproposta de lleure ja no té un valorafegit?

En aquests moments aportar tretsdiferencials és molt difícil. Els monitorst’expliquen la dificultat que hi ha avuiper motivar els nanos, per introduirelements d’interès, per no quedar"apalancats". No sé fins a quin punt elmón de l’esplai ha sabut anar buscantnous espais d’originalitat. A vegadesfer operacions de risc és més difícil quanhas crescut molt, tens les coses benorganitzades i hi ha uns equips beninstal·lats. Avui els esplais podensuperar una mica les crisis que tenend’assistència de nens però no corren elrisc d’anar a un territori nou, mésd’immigració.

Els esplais han estat grans escoles delideratge social perquè et formes perdesenvolupar unes certes capacitats,com ara de treball en equip o de liderarreunions.

n Però potser la funció de l’esplaiha canviat. No és tant un espai perocupar el temps dels infants sinóque es basa més en l’educació devalors.Jo he fet un treball sobre la conciliaciód’horaris laborals i familiars i em vasorprendre el fet que les persones delmón de l’esplai tinguessin moltesreserves a voler oferir els serveis del’esplai com a mecanisme de resoluciódels conflictes d’horaris. L’argumentera que "nosaltres som educadors, aquíno venim a tapar forats i tenim unesintencions educatives que van mésenllà". Jo no sé fins a quin punt seriaraonable donar resposta a lesnecessitats socials. Una altra cosa ésque tu, a més, eduquis, orientis aquestaresposta que dónes a les demandessocials, però avui en dia un delsproblemes dels pares és que pleguena les set o a les vuit del vespre i que hande carregar els seus fills d’activitatsextraescolars. Em pregunto com és queel món de l’esplai no ha vist que aquíhi havia una necessitat de primer ordre.Caldria signar convenis amb lesassociacions de pares i mares o amb elDepartament d’Educació per ajudar aresoldre el problema amb la vostraestructura, finalment algú se n’ha defer càrrec. No és que la vostra funciósigui de pàrquing, però al cap i a la fi,ets un pàrquing en el qual, per sort, s’hifan altres coses i, per tant, ja que esnecessiten, els convertiu en alguna cosaque va més enllà.

Avui en dia un dels problemes és laconciliació d’horaris laborals, escolars ifamiliars. Em pregunto com és que elmón de l’esplai no ho ha vist com unanecessitat de primer ordre. Finalment,algú se n’ha de fer càrrec.

n Però potser la solució seria queels pares i mares no pleguessin tantard...

Sí, jo sóc el primer que dic que la granbatalla s’ha de fer en el terreny laboralcontra aquest abús de l’ocupació i la

n Nosaltres ens trobem que s’hadesenvolupat aquest nou mercatde serveis de lleure per dificultatde conciliació d’horaris laborals,familiars i escolars i això fa quemoltes vegades no es visualitzil’associacionisme educatiu, el delvoluntariat.

Ha sortit molta oferta, i no nomésd’activitats de lleure. L’escola avuiofereix molt més i el món familiartambé: hi ha més possibilitats demoure’s, de tenir una segona residència,etc. Tot això a vegades entra en conflicteamb el fet que els nanos dissabte a latarda hagin d’anar a un centre d’esplai.Si vius en un pis petit d’una zonasuburbial, que el teu fill el dissabte a latarda vagi a l’esplai és collonut perquèaixí surt. Ara bé, l’esplai es fa innecessarii és un obstacle si vius en una casa o notens la sensació de pressió d’espai iresulta que marxes els caps desetmana.

n Però l’educació en el lleure vamés enllà de l’oferta comercial...

No només es tracta de l’ofertacomercial, sinó dels canvis d’estil devida que han afectat el lleure i tambéles mateixes institucions culturals(ateneus, centres excursionistes...).Abans la gent no tenia alternativa peròara tot és molt més fàcil, no necessitesuna estructura organitzativa quet’empari perquè hi ha molta méspossibilitat de solució individual o depetit grup sense pagar el peatge detota una estructura que et vol orientaro et vol portar pel seu camí.

n Potser cada vegada més latendència del joc o del tempslliure s’acaba individualitzant...

Però també hi ha molta més ofertaesportiva, per exemple, i no hem decarregar excessivament l’activitat delsnostres fills, que ja tenen l’agenda prouatapeïda. Afegir-hi el fet d’anar a l’esplaiés innecessari i incompatible.

FORTUNA I FELICITAT

"Sóc una persona afortunada i feliçment casada",diu Salvador Cardús. Trenta anys de matrimoni l’hanfet pare i avi. Avui, és un home savi de 50 anys ambun físic envejable, un discurs entenedor i un tracteamable. Melòman, excursionista, polifacètic,periodista, sociòleg, es defineix com a liberald’esquerres i declara que vol la llibertat del seu país.En la seva vida professional, diu que ha arribat allàon és per tafaneria, per curiositat.

Un defecte que ens va confessar: fa més d’un anyque està massa ocupat, que no gestiona prou bé elseu temps. Ara s’agafarà un any sabàtic. Aprofitaràper anar als Estats Units i a Londres, a estudiar iescriure assajos.

Tot plegat són sensacions d’una tarda assolelladaa la sala de cafès i fumadors de la Facultat deCiències Socials de la Universitat Autònoma deBarcelona, amb un Salvador Cardús de mansxerraires que acompanyen una mirada neta, clara,uns ulls que s’expliquen i desprenen confiança itranquil·litat... com si el temps no se’ns tirés mai asobre.

Mireia Sabartés

desorganització horària. Ara, de totamanera, la gent té un problema greu ical buscar una solució, encara que siguitransitòria. Crec que aquí hi hal’oportunitat de reconvertir aquestasituació negativa estructuralment i defer-hi una lectura positiva, pensant compodríem reorientar aquest temps queacaba sent dramàtic.

nTambé estan canviant les famíliesi les expectatives dels pares i lesmares davant dels fills i les filles.

Sí, però moltes vegades és una excusa.Si els nostres fills tenen una agendadesordenada, tot i que no ho diguem,és perquè no sabem què fer-ne. Està bésaber cap on haurien d’anar els canvisestructurals però ara per ara, no semblaque hagin de canviar. Des del món del’esplai s’hauria pogut ser molt mésflexible i donar-hi una resposta no tantper eternitzar el problema, sinó peraprofitar l’oportunitat.

n Estàs insinuant que s’ha de tendircap a una professionalització dellleure?

De sentiment hi estic en contra perquèem penso que la gràcia és precisamentque hi hagi un vincle més afectiu igenerós, de dedicar el teu temps a unaltre, tot i que no hem de deixar debanda que el monitor també s’ho passabé. Però bé, no perdo de vista que aixòés un punt de nostàlgia que és pocrealista. Si es vol respondre a necessitatsespecífiques, la professionalització ésnecessària i més en una societat queet demana per tot títols i assegurances.

n Sí, cada cop se sobreprotegeixmés els infants.

Això ho trobo terrible. Encara que laprimera causa de mort dels infantssiguin les caigudes des dels arbres, elsnens i nenes s’han d’enfilar, caure itrencar-se una cama. Sempre ha estataixí i el monitor no n’és el culpable. Peròcom que ara els pares i l’Administracióvolen garanties i tot això demana un

no deixa de ser el reflex dels canvisque s’estan produint en laparticipació social.

Potser és el contrari, que el tipus decompromís que oferiu és massa pocacosa, que no hi ha ni gaire risc. Caldriaque el desafiament que proposal’organització fos més alt i no s’estiguéstan ben instal·lat. Si el compromís ésgran i el desafiament és gran no caldràtanta professionalització.

n Creus que cada vegada la gentjove participa menys?

Jo no crec que els joves estiguin cadavegada menys compromesos, perquèa la meva època també érem quatregats. Penso que avui en dia el joveassociat ha crescut, però també hacrescut l’oferta i això fa que hi hagi unagran dispersió en tots els camps. Enl’esplai també hi falten desafiaments,són pobres, no estan de moda i són una

grau d’organització, és difícil sostenir-la només en el voluntarisme. Tambécrec que el problema en l’esplai és lapoca durada de la dedicació del monitori potser si s’allargués uns cinc anys,dotaria de solidesa i experiència elsequips.

n Nosaltres creiem que s’hauria dediscriminar positivament lespersones que es dediquen al lleurevoluntàriament perquè, si no, dequina manera es pot transmetre elcompromís si els nens i nenes noveuen que els adults ho fan mésenllà que els paguin el sou?

Sí, sens dubte. A més, és possible queaixò acceleri la crisi perquè laprofessionalització farà que hi hagi mésmonitors oportunistes i que es faci méscurt el compromís.

n El fet que es redueixi el tempsque els monitors i les monitoresdediquen a l’educació en el lleure

En l’esplai també hi faltendesafiaments, són pobres, no estan demoda i són una mica retòrics

que proposava l’escola tradicionali el divertim-nos fins a morir de latelevisió. Som la figura queacompanya els infants senseimposar-se.

El monitor l’exercirà d’una manera od’una altra, però no hi ha educaciósense autoritat. Ha de ser una referènciaper a la criatura, perquè si no, no litransmet valors ni li transmet res,només indulgència. Ara bé, l’autoritatha de ser clara i transparent, que és elcontrari que l’autoritarisme.

n Explica’ns més això del’autoritarisme...

Hi ha dues menes d’autoritarisme:l’antic (el de "la lletra per les anquesentra"), i un autoritarisme encara pitjor,que és el de la motivació, perquè estàemmascarat. És pervers que el nen faciuna cosa perquè tu vols sense que ellsàpiga que li estàs imposant, perquètu l’has motivat o perquè tu li has ditquan i què fareu. En tota acció educativahi ha d’haver una autoritat transparent(que no és capriciosa, que dóna la carai és legítima i responsable) i també hiha d’haver una obediència críticaperquè la motivació i la seducció com

mica retòrics. Jo com a jove si he d’anara educar en valors, no surto de casaperquè és com si em diguessin d’anara fer catequesi. Bé, fer catequesi ja témés risc.

n També t’has mostrat crític ambla idea de motivació.

La motivació ha acabat sent una formade coacció emmascarada sobre els nensi les nenes perquè facin alguna cosasense que s’adonin que al darrere hi haun compromís i una dificultat. Semblaque sempre hi hagi d’haver algú queho faci divertit, que motivi. Doncs no,hi ha coses que s’han de fer encara quesiguin antipàtiques i que costin. Lasatisfacció arriba al final si ho hasaconseguit, però el camí no pot serdivertit i que tot sigui guai. La motivaciódesvalora la mateixa activitat i fa queles conseqüències siguin contràries ales esperades perquè hi ha gent que ésexperta en la motivació, especialmentels publicistes.

Parles d’això en el teu llibre Ben educats.Sí, tinc la impressió que a vegades, i aixòés un exercici d’autocríticageneracional, hem estat fent la feinabruta del mercat en comptes de formarnanos amb un caràcter fort com perpoder dir que no i saber resistir lesmotivacions fàcils. Els hem entrenat arespondre a les motivacions en el sentitpobre, per exemple, fent que lesmatemàtiques siguin divertides. Hi hacoses que, encara que siguin avorrides,com en algun cas pot ser anar a veureels avis, s’han de fer perquè tenim unaresponsabilitat moral.

n Així creus que la solució seria ferl’educació en el lleure més difícil?

Jo ho provaria, no buscaria vies fàcilssinó al contrari, les difícils, perquè sónles úniques que tenen interès i unacerta emoció.

nPerò l’educació no formal proposael passar-s’ho bé com a camí peraprendre lluny de l’autoritarisme

a estratègia educativa és una formad’autoritarisme pervers que formaindividus dòcils, no crítics, que és el queens hem trobat amb tot un estilpseudoprogressista de l’educaciófonamentat en aquesta dissimulacióde l’autoritat. En canvi, l’obediència hade ser crítica: m’avinc a fer cas del’autoritat però sé quan s’excedeix i séquan dir que per aquí no hi passo.

n I ets partidari de l’educació envalors?

No, veig que els monitors ho fan ambbona fe però penso que s’equivoquen.Perquè quan posem l’accent en eldiscurs dels valors acabem entenentl’educació com una doctrina més, comsi la qüestió fos de transmissióideològica. I jo em dic "els meus paresa mi em van educar bé, però jo no pensocom ells ni visc els valors tal com ellsho feien. Ara bé, això no invalida la sevaeducació perquè a mi no em van atapeirde moralisme". L’estil de vida és el queeduca. Jo he procurat que els meus fillssàpiguen la meva ideologia però hepensat que educar-los era deixar-lostriar.

Txus Sanz, Mireia Sabartési Gemma Ustrelln

Què opines dels temes que plantejaen Salvador Cardús? Participa alfòrum del nostre web.

Algunes de les seves publicacions i articles

"Sobre el concepte de temps lliure. Unes consideracionssociològiques", a: Joventut 85, debat obert. Què diuen elsjoves dels joves. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1987.

"Sobre la qüestió dels valors: unes consideracions prèvies",a: Educació moral i valors. Barcelona: Editorial Cruïlla, 1991.

El desconcert de l'educació. Barcelona: La Campana, 2000.

Propostes d'intervenció per a la conciliació d'horaris familiars,escolars i laborals. Barcelona: Departament de Benestar iFamília, 2003.

Ben educats. Defensa útil de les convencions, el civisme il'autoritat. Barcelona: Edicions La Campana, 2003.

El passat mes de febrer es va cons-

tituir a Barberà del Vallès el Tan-

gram; l’Ateneu Laic i Progressista

de la ciutat. Aquesta nova entitat,

impulsada pel Grup d’Esplai El Pio-

let i el Casal de Joves Obriu Pas

(membres, respectivament, d’Esplac

i de l’Associació de Grups i Casals

de Joves de Catalunya), representa

un pas més en el projecte de creació

d’un espai de formació, participació

i agitació cultural d’àmbit local.

l’ex

per

ièn

cia

El moviment d’esplai sempre s’hapreguntat quins podien ser els es-pais per continuar la formació i ex-pressar el compromís associatiudels infants que arribaven als 16anys. La resposta a "I després del’esplai, què?" la van donar els casalsde joves. A mesura que els jovesimpulsors dels primers casals dejoves associatius s’han anat fentgrans, la pregunta s’ha tornat a for-mular: I després del casal, què? Quintipus d’espais o d’associacions hemde crear per poder donar conti-nuïtat a la tasca d’implicació sociala partir dels 30 anys d’edat? Compodem promoure la transmissiódels valors laics i progressistes enclau intergeneracional? La respostaa aquestes preguntes, a Barberà delVallès, ha donat lloc a la creació del’Ateneu Tangram.

L’Ateneu es presenta com un pro-jecte integrador de les iniciativeslaiques i progressistes a la ciutat.Es va constituir amb un centenarde socis, molts d’ells pares o "expa-res" de l’esplai, antics membres delCasal de Joves, i altres persones in-quietes de Barberà. El nom és unabona metàfora del que significaaquesta nova entitat. El Tangramés un joc d’origen xinès que té cen-tenars d’anys. Amb set peces dediferents formes geomètriques espoden dibuixar multitud de figures.D’entrada, és un joc, és a dir, unmitjà per passar-ho bé. Les ideesclau són la transformació i la flexi-bilitat, la qual cosa permet estimu-lar el compromís, la creativitat i laimaginació. Hi ha peces diferents(en la forma, en la mida...) però totessón importants i necessàries. És unjoc que lliga el passat i el present iés intergeneracional, ja que hi po-

den jugar persones de totes lesedats. Diversió, transformació, flexi-bilitat, creativitat, diversitat, coope-ració, participació, cultura... Totsaquests mots formen part del’essència del Tangram.

La metodologia de funcionamentes basa en l’existència de grupsd’afinitat. Els socis s’agrupen segonsinteressos i desenvolupen el seupropi programa d’activitats. Algu-nes activitats es fan en clau interna(només per a socis) tot i que la ma-joria s’obren al conjunt dels ciuta-dans i ciutadanes. En un primer mo-ment, es van crear grups depersones interessades en el teatre,l’expressió plàstica, l’excursionismeo el debat polític. Existeix un òrganque s’encarrega de coordinar totesles iniciatives i de garantir-ne la di-fusió. En els primers mesosd’activitat, es generen una mitjanade quatre activitats diverses men-suals i la tendència és claramentcreixent.

L’esperit del Tangram és recuperarel model d’Ateneu Popular Republi-cà que va vertebrar la vida associa-tiva i cultural de les ciutats catalanesabans del franquisme. La seva exis-tència és el millor exponent queuna nova generació de ciutadans iciutadanes estan reconstruint allòque la societat civil va perdre durantla llarga nit del franquisme: espaisde vertebració social intergenera-cional, escoles de participació i decompromís, projectes en què des-envolupar les nostres inquietuds ion fer possible la recerca de la lliber-tat i la felicitat.

Txus Sanzn

L’ateneu Tangramuna proposta innovadorade vertebració local laica i progressista

Simplicitad Radical es presenta com un manual per calcular la nostra incidència en elplaneta Terra, i ho fa mitjançant tres eines: el càlcul de la petjada ecològica, la propostadel llibre de la "bossa o la vida" i aprendre de la natura. D’aquesta manera coneixereml’efecte del nostre modus vivendi, com i on invertim temps i diners i posarem a prova lanostra saviesa sobre el medi natural. L’objectiu és començar un procés de reducció per tald’aturar aquest assetjament al planeta.

Jim Merkel, autor i practicant d’aquest canvi d’estil de vida, ens explica les seves experiènciesi ens aporta els coneixements necessaris per tal que tots puguem calcular la nostrapetjada. Aquest llibre és de lectura obligatòria per a tots aquells interessats a implicar-s’hi personalment, tot modificant hàbits i costums i així aconseguir un present just icoherent amb els éssers vius i, sobretot, amb les generacions futures.

[Yolanda D. Alcántara]

LlibreTítol: Simplicitad RadicalAutor: Jim MerkelEditorial:Fundació Francesc Ferrer i GuàrdiaÚltima edició: 2005

Aquest espai web té com a prioritat avançar en l’educació en pro del respecte i la convivènciaentre les diferents cultures lluitant contra la discriminació per raons econòmiques, culturalso de sexe.

A través dels diferents apartats agrupats per temàtiques es pretén estimular la reflexió,el punt de trobada i el treball en aquest sentit. Als esplais, aquest web ens és molt útil al’hora de preparar les activitats, perquè ens ofereix moltes eines didàctiques, actes iactivitats sobre interculturalitat i una gran biblioteca amb ressenyes de llibres.

[Mireia Selva]

Web

www.aulaintercultural.org

Esplais Catalans

Tercer segona Subscriu-t’hiSubscriu-t’hiSubscriu-t’hi

Feu arribar aquesta butlleta a Esplac, Avinyó 44, 08002 Barcelona

Acció Escolta de Cata-lunya constitueix una pro-posta d’educació en la lli-bertat des de l’escoltisme;una escola de ciutadansactius, democràtica, ober-ta, progressista i catalana.

La Fundació Ferrer iGuàrdia, amb quinzeanys d’experiència, treba-lla per la recuperació dela tradició lliurepensadorai la difusió de la pedago-gia de l’Escola Moderna.

L’Escola Lliure El Sol ésl’eina de formació perconvertir els joves en ciu-tadans lliures. Realitzacursos diversos de for-mació d’educadors i diri-gents associatius permés de 1.000 alumnescada any.

Esplais Catalans, Es-plac, és l’associaciód’educació en el lleureinfantil i juvenil queagrupa 112 centresd’esplai d’arreu de Ca-talunya. Treballa per larenovació profundadels centres d’esplaifins a convertir-los enun autèntic espai delsinfants.

L’Associació de Casals iGrups de Joves de Ca-talunya promociona, fo-menta i coordina iniciati-ves i projectes juvenilsbasats en l’autogestió i lademocràcia participativadels joves. Té 31 grups icasals associats queagrupen 2.600 socis i5.000 usuaris.

ENTORN, sccl és la co-ooperativa de serveis so-cioeducatius que gestio-na des de l’economiasocial projectes i equipa-ments. Actualment des-envolupa més de 150 ser-veis en 50 poblacions pera més de 50.000 usuaris.

La Fundació Terra és uninstrument social per es-tendre el missatge quetotes les persones po-dem i hem de fer petitescoses per contribuir a sal-vaguardar el medi am-bient.

Esplais Catalans, l’Escola Lliure El Sol, la

cooperativa Entorn, La Fundació Francesc

Ferrer i Guàrdia, la Fundació Terra, l’Associació

de Casals de Joves de Catalunya i Acció Escolta

de Catalunya formen el Moviment Laic i

Progressista. En el terreny de l’acció política i

social, el Moviment Laic i Progressista reivindica

la salvaguarda de la dignitat humana i

l’autodeterminació de les persones contra

qualsevol limitació o pressió injusta. El Moviment

Laic i Progressista està compromès en un impuls

de canvi de la societat a favor del lliure

pensament, la tolerància, la diferència, els drets

humans i la ciutadania.