1

TEMARI DE REFERÈNCIA

BORSA DE TREBALL CONSORCI DEL PARC DE COLLSEROLA

ANY 2011-2012

G R U P P R O F E S S I O N A L C 2

VIGILANT DE PREVENCIÓ D’INCENDIS

2

Desembre de 2010

3

ÍNDEX

A. PRESENTACIÓ ......................................................................................... 5 B. PART GENERAL

1. La Constitució Espanyola de 1978. Estructura i principis generals ................... 7

2. L’Estatut d’autonomia de Catalunya. La Generalitat de Catalunya i els seus òrgans ............................................................................................................... 11

C. PART ESPECÍFICA 3. Gestió d’espais naturals per consorcis. El cas del Consorci del Parc de

Collserola: estructura organitzativa i competències. ........................................ 15

4. El Pla Especial d’Ordenació i de Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola (PEPCO). Les ordenances del Parc de Collserola ......................... 21

5. Teoria del foc. Elements que componen el foc. Tipus de combustió. Classes de foc. Propagació de la calor ............................................................ 31

6. Agents extintors. Definició. Tipus d’agents extintors: característiques i aplicacions ........................................................................................................ 43

7. Socorrisme. Examen d’un accidentat. Classificació de la gravetat. Posicions d’espera i trasllat. La reanimació cardiorespiratòria. Cremades ..... 45

8. Cartografia. L’escala dels mapes. La representació gràfica ............................ 55

9. Coneixements del territori del Parc de Collserola. El medi físic: les serralades, els rius i la vegetació. Les vies principals de comunicació ........... 65

10. Meteorologia. Representació dels fenòmens meteorològics en els mapes. La pressió atmosfèrica, la humitat relativa i els instruments per mesurar-les. Vents: nom i direcció dels principals vents que incideixen sobre el territori metropolità de Barcelona. Les unitats bàsiques de mesura dels fenòmens meteorològics .................................................................................. 73

11. Gestió forestal i agrícola, en relació a la prevenció d’incendis. Actuacions ..... 75

12. Infraestructures en espais naturals protegits. Relació i tipus d’infraestructures. Tasques de conservació i eines a emprar. ......................... 79

13. Conceptes bàsics de seguretat i salut laboral. Manipulació de productes fitosanitaris i eines manuals ............................................................................. 81

14. La prevenció d’incendis. Referència especial al Dispositiu de Prevenció d’Incendis Forestals de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Protocol d’actuació al Consorci del Parc de Collserola .......................................................................................................... 87

15. Legislació bàsica de prevenció d’incendis ..................................................... 109

D. BIBLIOGRAFIA ....................................................................................... 111

4

5

A. PRESENTACIÓ Teniu al vostre abast el temari de referència per a la preparació de la prova teòrico-pràctica que es realitzarà l’any 2011 en el marc de la confecció d’una borsa de treball externa per al lloc de treball de vigilant de prevenció d’incendis al Consorci del Parc de Collserola. Aquest dossier s’emmarca dins de les prescripcions establertes a la base específica 4.1.2 referides al procés selectiu per a la confecció de l’esmentada borsa de treball, i té com a objectiu que les persones candidates disposin d’un material, no exclusiu, per ajudar a l’estudi i formació de les matèries pròpies del lloc de treball. Així mateix, pot servir als membres del Tribunal qualificador com a eina per tal de formular les qüestions que creguin adients a la prova teòrico-pràctica. No obstant això, les persones aspirants han de tenir present que aquest document es configura com una eina bàsica d’ajuda a la preparació de la fase d’oposició, per la qual cosa cal ampliar-la amb altres bibliogràfies de referència que tiguin relació directa, siguin assimilades o anàlogues al temari publicitat i amb les tasques pròpies del lloc de treball objecte d’aquest procés selectiu de borsa de treball, com a ara publicacions editades per a la preparació de processos selectius de bombers, agents rurals, etc., cartografia pròpia del parc de Collserola, com el mapa de l’editorial Alpina, o del territori d’influència de l’àrea que comprèn el dispositiu de vigilància i prevenció d’incendis del Consorci del Parc de Collserola, com mapes i cartografies de la comarca del Barcelonès, del Baix Llobregat, del Vallès Occidental i del Maresme. També és important tenir present pàgines web que puguin ampliar els coneixements d’aquest temari. Collserola (Barcelona), desembre de 2010

6

7

B. PART GENERAL TEMA 1 La Constitució Espanyola de 1978. Estructura i principis generals

La Constitució Espanyola de 1978. Estructura

La Constitució és la norma jurídica suprema que regula els principis fonamentals de la convivència política d’una comunitat i proclama els drets i obligacions dels ciutadans que la integren. És la norma de les normes, el que equival a dir que es troba al cim de la jerarquia normativa. La Constitució espanyola fou ratificada per referèndum el 6 de desembre i promulgada el 29 de desembre de 1978. Les seves característiques són: - està escrita i codificada en un sol text - és extensa (169 articles) - és rígida, doncs la seva reforma requereix un procediment especial diferent al de les lleis

ordinàries - és pactada, doncs es va obtenir per consens entre les diferents forces polítiques - és democràtica: l’Estat és qualificat de social i democràtic de Dret - és monàrquica: el règim polític de l’Estat espanyol és una monarquia parlamentària El seu contingut és el següent: a) Preàmbul. És una introducció en la que s’exposen els motius i objectius. No forma part del

text articulat, per tant no té caràcter obligatori. b) Títols. Consta d’un Títol preliminar i de deu títols, dividits en capítols, i aquests en

seccions. - Títol preliminar: Principis Generals. - Títol I: Dels Drets i Deures fonamentals. - Títol II: De la Corona. - Títol III: De les Corts Generals. - Títol IV: Del Govern i de l’Administració. - Títol V: De les relacions entre el Govern i les Corts Generals. - Títol VI: Del Poder Judicial. - Títol VII: Economia i Hisenda. - Títol VIII: De l’Organització Territorial de l’Estat. - Títol IX: Del Tribunal Constitucional. - Títol X: De la Reforma Constitucional.

c) Disposicions: - 4 Addicionals. - 9 Transitòries. - 1 Derogativa. - 1 Final.

Pel que fa a la seva estructura, es distingeixen tres parts a la Constitució: - Dogmàtica: Principis generals de l’Estat i declaració dels drets i deures fonamentals. Són

els títols preliminar i I.

8

- Orgànica: Inclosa entre els títols II i IX, conté la regulació de l’estructura fonamental, organitzacions i funcions principals dels poders i institucions de l’Estat, i relacions entre ells.

- Constitucional: És el títol X, que estableix el procediment per a la reforma de la pròpia Constitució.

Principis generals

El títol preliminar recull, en els seus articles, els Principis Generals de l’Estat, que són els següents: 1) Espanya es constitueix en un Estat Social i democràtic de Dret, que propugna com valors

superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol i la forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentària.

2) La Constitució es fonamenta en la unitat de la Nació espanyola i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren. La unitat de la Nació és indissoluble.

3) La llengua oficial de l’Estat és el castellà. Les altres llengües són també oficials a les respectives Comunitats Autònomes.

4) La bandera d’Espanya està formada per tres franges horitzontals, vermella, groga i vermella. Els Estatuts d’Autonomia també poden reconèixer banderes pròpies de les Comunitats.

5) La capital de l’Estat és Madrid. 6) Els partits polítics són l’expressió del pluralisme polític. 7) Els sindicats de treballadors i les associacions empresarials contribueixen a la defensa i

promoció dels interessos econòmics i socials que els són propis. 8) Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen

com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defendre la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional.

9) Els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic. Els poders públics han de promoure les condicions per a que la llibertat i la igualtat siguin efectives. Tanmateix la Constitució garanteix:

- el principi de legalitat: submissió de l’Estat al disposat a la Llei - la jerarquia normativa: les normes de rang inferior no poden anar en contra de les de rang superior - la publicitat de les normes: són públiques, raó per la qual tots estan obligats a complir el que disposin - la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de dret individual: només obliguen a partir de la seva entrada en vigor - la seguretat jurídica: conjunt de garanties materials i de procediment que han d’acomplir-se pels ciutadans i pels poders públics - la responsabilitat: els poders públics hauran d’indemnitzar a particulars si per la seva actuació els causessin perjudicis - la interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics: els poders públics no poden actuar de manera arbitrària, sinó conforme a Dret.

Drets i deures fonamentals dels espanyols

Els drets es classifiquen en: - Drets civils: protegeixen el desenvolupament i la realització de la personalitat de l’individu

davant dels altres i de l’Estat. - Drets polítics: protegeixen al ciutadà en la seva participació a la vida comunitària. - Drets socials: el seu exercici suposa una prestació positiva per part de l’Estat, basat en el

principi de Justícia Social.

9

La Constitució espanyola dedica el Títol I als drets i deures fonamentals. a) Article 10. És un article introductori que defineix que la dignitat de la persona, el lliure

desenvolupament de la personalitat, el respecte a la Llei i als drets dels altres, són el fonament de l’ordre públic i la pau social. Tanmateix considera que la interpretació dels preceptes d’aquest Títol es farà de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals ratificats per Espanya.

b) Capítol primer: Dels espanyols i dels estrangers. - Nacionalitat: Dret d’origen. Possibilitat de doble nacionalitat amb els països iberoamericans. - Majoria d’edat: als 18 anys. - Estrangers: en els termes que estableixin els Tractats Internacionals, atenent al principi de reciprocitat, quedant exclosos els delictes polítics. Es preveu la possibilitat del dret d’asil.

c) Capítol segon: Drets i llibertats. Es fonamenta en el principi d’igualtat davant de la Llei sense cap discriminació. Poden sintetitzar-se en:

1) Drets individuals (Secció primera). - a la vida i a la integritat física. Abolició de la pena de mort, excepte en cas de guerra. - a la llibertat ideològica i religiosa. Aconfessionalitat de l’Estat. - a la llibertat i a la seguretat. Garantia d’assistència d’advocat al detingut i a ser informat dels seus drets i de la raó de la seva detenció. - a l’honor, intimitat, inviolabilitat del domicili i secret de les comunicacions. - llibertat de residència i circulació dins o fora d’Espanya. - d’expressió i difusió d’idees o opinions per escrit, paraula o qualsevol medi de reproducció. - a l’educació i a la llibertat d’ensenyança.

2) Drets polítics (Secció primera). - de reunió pacífica. - d’associació, mitjançant la seva prèvia inscripció. - de participació als assumptes públics i d’accés a les funcions i càrrecs públics. - de petició individual o col·lectiva, per escrit. - a la protecció judicial dels seus drets. - de sindicació lliure. - de vaga dels treballadors.

3) Drets i deures dels ciutadans (Secció segona). - de defendre Espanya. - de sosteniment de les despeses públiques. - a contraure matrimoni. - a la propietat privada i a l’herència. - de fundació per a finalitats d’interès general. - de treball i a la lliure elecció de professió i ofici amb remuneració suficient, sense discriminacions per raó de sexe. - a la negociació col·lectiva laboral. - a la llibertat d’empresa i economia de mercat. - a la col·legiació.

d) Capítol tercer: Dels principis rectors de la política social i econòmica. Són els principis que presideixen l’actuació dels poders públics a l’esfera socioeconòmica:

1) Socials: - existència d’un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans. - salvaguarda dels drets dels treballadors a l’estranger. - dret a la protecció de la salut, fomentant-se l’educació sanitària, educació física i l’esport. - dret a gaudir d’un habitatge digne. - dret a gaudir d’un medi ambient adequat.

10

- dret a la integració dels minusvàlids. - protecció de la tercera edat mitjançant pensions adequades. - defensa de consumidors i usuaris.

2) Culturals: - dret a la cultura. - promoció del patrimoni històric, cultural i artístic. - foment de la utilització social dels recursos naturals i el medi ambient.

3) Familiars: - protecció a la família. - protecció als fills i a les seves mares, qualsevol que sigui la filiació i estat civil. Igualtat dels fills. Possibilitat d’efectuar la investigació de la paternitat.

e) Capítol quart: De les garanties de les llibertats i drets fonamentals. - Primera garantia: els drets i llibertats reconeguts al Capítol segon vinculen a tots els poders públics. - Segona garantia: Qualsevol ciutadà pot demanar la tutela de les llibertats i drets d’igualtat davant de la Llei, davant dels tribunals ordinaris i, en el seu cas, mitjançant el recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional. - Tercera garantia: El reconeixement, el respecte i la protecció dels principis rectors de la política social i econòmica. - Quarta garantia: Institució del Defensor del Poble que supervisarà l’activitat de l’Administració, donant compte a les Corts Generals.

f) Capítol cinquè: De la suspensió de drets i llibertats. 1) Suspensió general: Suspensió de determinats drets per a tots els habitants quan es

declarin estats d’excepció o de setge, amb l’excepció del dret a la informació i l’assistència de l’advocat en ser detingut. La Constitució preveu tres estats extraordinaris: - Estat d’alarma. Preventiu. No es poden suspendre drets. - Estat d’excepció. S’ha produït el perill. - Estat de setge. Equival a la guerra.

2) Suspensió individual: Es suspenen determinats drets amb la intervenció judicial a persones relacionades amb bandes armades o elements terroristes. En aquest cas, es suspenen els drets a la inviolabilitat de domicili, al secret de les comunicacions i al dret d’un termini màxim de 72 hores de detenció preventiva.

11

TEMA 2 L’Estatut d’autonomia de Catalunya. La Generalitat de Catalunya i els seus òrgans de govern L'Estatut d'autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica. Defineix els drets i deures de la ciutadania de Catalunya, les institucions polítiques de la nacionalitat catalana, les seves competències i relacions amb l'Estat i el finançament de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta llei va ser refrendada per la ciutadania el 18 de juny de 2006 i substitueix l'Estatut de Sau, que datava de 1979. L’estructura del nou text és la següent:

• Preàmbul • Títol preliminar (articles 1-14) • Títol I: Drets, deures i principis rectors (articles 15-54) • Títol II. De les Institucions (articles 55-94) • Títol III. Del poder judicial a Catalunya (articles 95-109) • Títol IV. De les competències (articles 110-173) • Títol V. De les relacions institucionals de la Generalitat (articles 174-200) • Títol VI. Del finançament de la Generalitat (articles 201-221) • Títol VII. De la reforma de l'Estatut (articles 222-223) • Disposicions

¿En què consisteix el nou Estatut d’autonomia de Catalunya?

Aquests són alguns dels aspectes més rellevants del nou Estatut de Catalunya que va entrar en vigor el 9 de agost.

IDENTITAT

El text inclou la referència de Catalunya com a nació al seu preàmbul, enfront del text aprovat el 1979 que la definia com a “nacionalitat”. L’article 1 del nou Estatut manté la consideració de nacionalitat, si bé de forma més velada.

Reconeix, de forma implícita, el dret d’autodeterminació, mantenint la preferència del Parlament espanyol, en el mecanisme per portar-ho a terme. Al·ludeix, també, als drets històrics.

S’estableix el principi de bilateralitat a les relacions entre l’Estat i la Generalitat, així com la creació de la comissió Generalitat-Estat que s’encarregarà dels assumptes que afectin a ambdues administracions.

S’incorpora el deure de conèixer el català.

En aquest sentit, l’article 50 sobre el foment i difusió del català especifica al seu apartat 5 que la Generalitat, l’Administració local i les altres corporacions públiques de Catalunya, les institucions i les empreses que en depenen i els concessionaris de llurs serveis han d’emprar el català en llurs actuacions internes i les notificacions entre ells. També l’han d’emprar en les comunicacions i les

12

notificacions dirigides a persones físiques o jurídiques residents a Catalunya, sens perjudici del dret dels ciutadans a rebre-les en castellà si ho demanen.

El text preveu que Catalunya tingui un paper en les relacions amb la Unió Europea en els assumptes que afectin a les seves competències o interessos.

INSTITUCIONS

Catalunya estructura la seva organització territorial en municipis i vegueries i atorga un major protagonisme a l’administració local i la seva relació amb la Generalitat.

Es reforça la posició del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a darrera instància judicial, amb una sèrie de competències més àmplies que a l’any 1979.

Es crea el Consell de Justícia de Catalunya, un organisme similar al Consell General del Poder Judicial.

COMPETÈNCIES L’augment de les competències és un dels objectius principals de l’Estatut. S’especifiquen a continuació les obtingudes i es sol·liciten a l’Estat la delegació d’altres:

Sobre el règim d’estada i residència d’estrangers i el règim de sancions en matèria d’estrangeria.

Capacitat de gestió a ports i aeroports d’interès general situats a Catalunya.

Autorització per convocar consultes populars a través d’un referèndum.

Gestió de les infrastructures de telecomunicacions situades en Catalunya.

La regulació de les condicions d’obtenció, expedició y homologació de títols acadèmics i professionals.

Poder determinar els òrgans rectors, l’estatut jurídic i el règim de creació, fusió, liquidació i registre de les caixes d’estalvi amb domicili al seu territori.

FINANÇAMENT

La Generalitat tindrà capacitat normativa i responsabilitat fiscal sobre tots els impostos estatals suportats a Catalunya, així com sobre la participació en el seus rendiments.

L’Agència Tributària de Catalunya s’encarregarà de la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els tributs propis i cedits.

Part dels rendiments dels impostos cedits a Catalunya es traspassaran a l’Estat per al finançament dels seus serveis i competències.

LA GENERALITAT DE CATALUNYA De conformitat amb l’article 2 del nou de l’Estatut d’autonomia de Catalunya,

13

1. La Generalitat és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya.

2. La Generalitat és integrada pel Parlament, la Presidència de la Generalitat, el Govern i les altres institucions que estableix el capítol V del títol II.

3. Els municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals que les lleis determinin integren també el sistema institucional de la Generalitat, com a ens en els quals aquesta s'organitza territorialment, sens perjudici de llur autonomia.

4. Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s'exerceixen d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució.

El Govern i l'Administració de la Generalitat El Govern L’article 68 estableix les funcions, composició, organització i cessament del govern, d’acord amb els següents apartats:

1. El Govern és l'òrgan superior col·legiat que dirigeix l'acció política i l'Administració de la Generalitat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d'acord amb aquest Estatut i les lleis.

2. El Govern es compon del president o presidenta de la Generalitat, el conseller primer o consellera primera, si escau, i els consellers.

3. Una llei ha de regular l'organització, el funcionament i les atribucions del Govern. 4. El Govern cessa quan ho fa el president o presidenta de la Generalitat. 5. Els actes, les disposicions generals i les normes que emanen del Govern o de

l'Administració de la Generalitat han d'ésser publicats en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Aquesta publicació és suficient, a tots els efectes, per a l'eficàcia dels actes i per a l'entrada en vigor de les disposicions generals i les normes.

Com a representant màxim del Govern de la Generalitat de Catalunya, el president pot nomenar i separar un conseller primer o consellera primera, que serà membre del Govern, de la qual cosa ha de donar compte al Parlament. El conseller primer o consellera primera, d'acord amb el que estableix la llei, té funcions pròpies, a més de les delegades pel president o presidenta.

Els membres del Govern, president o presidenta de la Generalitat i els consellers, durant llurs mandats i pels actes presumptament delictius comesos al territori de Catalunya, no poden ésser detinguts ni retinguts excepte en cas de delicte flagrant. Correspon al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decidir sobre la inculpació, el processament i l’enjudiciament del president o presidenta de la Generalitat i dels consellers. Fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem.

14

15

C. PART ESPECÍFICA TEMA 3 Gestió d’espais naturals per consorcis. El cas del Consorci del Parc de Collserola: estructura organitzativa i competències.1 Introducción El Consorcio del Parque de Collserola se define como una entidad pública de carácter asociativo y de naturaleza institucional y local. La organización administrativa de la gestión del Parque de Collserola. Del Patronato al Consorcio. Antecedentes: el Patronato Metropolitano del Parque de Collserola. Los antecedentes del actual Consorcio del Parque de Collserola se han materializado en dos fases. En un primer lugar, se optó por la creación de un organismo autónomo con competencias territoriales derivadas de su entidad de cobertura: la Corporación Metropolitana de Barcelona. El Patronato Metropolitano del Parque de Collserola se creó el 25 de abril de 1986 como organismo autónomo de la Entidad Municipal Metropolitana de Barcelona (CMB), en cumplimiento de la condición recogida en el artículo 8 de las NN.UU. (Normes Urbanístiques) del Plan Especial de Ordenación y Protección del Medio Natural. Sin embargo, con la disolución de la CMB, y la consiguiente creación de la Mancomunidad de Municipios del Área Metropolitana de Barcelona (1988), el Patronato se transformó en organismo autónomo de la citada Mancomunidad de Municipios. El 19 de abril de 1999 se celebró la Asamblea General constituyente del Consorcio del Parque de Collserola, entidad participada a partes iguales por dos administraciones públicas locales: la Diputación de Barcelona y la Mancomunidad de Municipios del Área Metropolitana de Barcelona. A partir de aquella fecha, el Patronato pasó a ser organismo autónomo dependiente del citado Consorcio. El 22 de noviembre de 1999 el Consorcio celebró la segunda sesión de su Asamblea General, en que, entre otros, se adoptó el acuerdo de aprobar la extinción del Patronato con efectos 1 de enero de 2000, pasando a hacerse cargo de todas sus obligaciones y de todos sus derechos, recursos humanos y materiales el Consorcio del Parque de Collserola. Posteriormente, en la sesión de la citada Asamblea General de 5 de abril de 2000 se aprobó la incorporación al Consorcio de los ayuntamientos de El Papiol, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat, Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès y Sant Cugat del Vallès.

1 Aquest tema cal complementar-lo amb els Estatuts del Consorci del Parc de Collserola, publicats al butlletí oficial de la província de Barcelona número 219 del 12 de setembre de 2009 http://www.parccollserola.net/catalan/el_parc/estatuts/EstatutsConsorci.pdf

16

Por último, se incorporó el ayuntamiento de Barcelona en la sesión del citado órgano de 5 de diciembre de 2000. Finalmente, se ha incorporado como miembro del Consorcio la Generalitat de Catalunya, lo que ha ido acompañado de la declaración genérica del Consorcio del Parque Natural de la Serra de Collserola que, actualmente, se encuentra en fase de aprobación por parte de todos los ayuntamientos afectados en su ámbito territorial (puede ampliarse esta información consultando el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya número 5745 de 29 d’octubre de 2010 donde se ha publicado el DECRET 146/2010, de 19 d'octubre, de declaració del Parc Natural de la Serra de Collserola i de les reserves naturals parcials de la Font Groga i de la Rierada-Can Balasc, - http://www.gencat.cat/diari/5745/10287138.htm- , así como l’ACORD GOV/189/2010, de 19 d'octubre, pel qual s'aprova la integració de l'Administració de la Generalitat de Catalunya en el Consorci del Parc de Collserola i s'aproven els nous Estatuts d'aquest Consorci http://www.gencat.cat/diari/5745/10294077.htm). La actividad de la entidad gestora. Por lo que se refiere a los ámbitos de gestión de la estructura organizativa que se aplica al Parque de Collserola cabe distinguir los siguientes: - Conservación de los sistemas naturales. - Proyectos y obras. - Uso público, divulgación y educación ambiental. - Información territorial y urbanismo. - Gestión jurídico-administrativa. Conservación de los sistemas naturales El Servicio de Medio Natural de la entidad tiene encomendadas las siguientes tareas: -Vigilancia y control del cumplimiento de la normativa del Plan Especial. -Gestión y restauración del medio natural. -Mantenimiento de las áreas de ocio y otras infraestructuras del Parque. -Gestión del Dispositivo de Prevención de Incendios del Área Metropolitana de Barcelona. A. Vigilancia y cumplimiento de la normativa del Plan Especial. En este apartado cabe circunscribir la tarea que tiene encomendada la guardería del Parque de Collserola. Así, las infracciones urbanísticas y medioambientales detectadas por los guardas del Parque se tramitan a las administraciones competentes desde los Servicios Técnicos de la entidad. Entre las actividades de vigilancia, cabe señalar el importante papel que juega el seguimiento de las actividades cinegéticas. B. Gestión y restauración del medio natural. B.1. Estudios y actividades de investigación. La preocupación por la gestión de la fauna del Parque se inició con la propia redacción del Plan Especial, encargando en 1986 un estudio a la Universidad de Barcelona sobre la gestión de la fauna del Parque, de gran importancia, puesto que además de asentar las bases del estado de conocimiento sobre el tema, se indicaban prioridades tanto referidas a posibles estudios como a futuras líneas de gestión. En 1987 se comenzaron a realizar diferentes seguimientos y a incorporar los aspectos faunísticos en las tareas diarias de gestión global del Parque.

17

El programa de potenciación de la fauna se empezó a desarrollar a partir de 1990, atendiendo a las siguientes líneas de trabajo: - Estudio y seguimiento cuantitativo de la fauna del parque. - Gestión de las poblaciones animales y de los hábitats. - Divulgación de la fauna del Parque. Por lo que se refiere al estudio y seguimiento cuantitativo de la fauna del Parque los objetivos básicos de todos los estudios realizados o en curso son mejorar el conocimiento de las especies y de sus requerimientos y valorar en el transcurso del tiempo la tendencia global de la fauna en relación a la gestión del Parque. En cuanto a la gestión de la fauna cabe decir que ésta puede abordarse de forma directa cuando se refiere a actuaciones puntuales sobre especies animales o bien indirecta cuando tiene por objetivo adecuaciones de los hábitats o las mejoras referidas a ámbitos normativos. Entre las actividades de gestión directa cabe citar la colocación de cajas nido para determinadas especies, los proyectos de hacking para cernícalo, mochuelo y lechuza; la recogida, recuperación y liberación de animales heridos con la colaboración de los Centros de Recuperación de Fauna del Departamento de Agricultura, Ganadería y Pesca de la Generalitat de Catalunya. La gestión indirecta de la fauna es una línea de gran importancia. Sus efectos resultan poco espectaculares en medios forestales mediterráneos y pueden llegar a pasar desapercibidos para el público. En este sentido se llevan a cabo actuaciones como recuperar campos abandonados, construir y colocar charcas y puntos de agua artificiales; en el ámbito de las repoblaciones y actuaciones forestales se tienen en cuenta los requerimientos de la fauna por lo que se refiere, por ejemplo, a épocas de máxima sensibilidad, mantenimiento de algunos elementos de significación faunística o árboles grandes o muertos. También se desarrollan actuaciones de apoyo para ayudar a la nidificación de rapaces y para minimizar el impacto de electrocución y colisión con líneas eléctricas. La divulgación de la fauna se potencia de manera pluridisciplinar a caballo entre los servicios de Medio Natural y de Uso Público, Divulgación y Educación Ambiental de la entidad. Así, los dos centros de Educación Ambiental con que cuenta la entidad, Can Coll y Can Balasc, organizan cursillos y actividades pedagógicas para diferentes niveles de alumnos y profesores. B.2. Plantación de vegetación de ribera y otras obras de restauración. Recuperación de

antiguas repoblaciones. Se realizan y efectúan proyectos de restauración de la cubierta vegetal de los torrentes, consistentes en la plantación de especies propias de estos ambientes en diferentes zonas del Parque. Entre las especies utilizadas destacan el chopo, el sauce, el fresno de hoja pequeña, el cerezo, el roble, el espino albar o majuelo, el arce negro, el avellano, el saúco, el tejo, el granado, el sauzgatillo y el endrino. También se procede a llevar a cabo actuaciones de restauración de zonas quemadas limpiando la vegetación quemada y reparando los drenajes. La entidad además lleva a cabo un plan de delimitar y asumir la gestión de todas las repoblaciones que se habían efectuado en la sierra antes de la creación del Patronato.

18

Se lucha contra plagas y enfermedades forestales, en especial la relativa al escarabajo perforador de los pinos (Tomicus destruens) y a la procesionaria del pino (Thaumatopoea pityocampa). C. Mantenimiento de las áreas de ocio y otras infraestructuras del Parque. El mantenimiento de las áreas de ocio consiste en realizar labores de limpieza de basuras, vaciado de contenedores, siegas, podas, riegos y tratamientos fitosanitarios. Los trabajos se llevan a cabo con personal propio, a excepción de la recogida de escombros que se realiza con contratación externa de una empresa de servicios. Las limpiezas ordinarias de basuras consisten en la recogida de escombros en áreas de ocio, fuentes, miradores y en los márgenes de carreteras. Por otro lado, se llevan a cabo acciones extraordinarias de limpieza de vertidos puntuales. El mantenimiento de los distintos itinerarios, señalización y mobiliario del Parque consiste en la limpieza de la vegetación y en el repaso de los itinerarios, el inventario y la reposición de la señalización deteriorada o desaparecida y el arreglo, reparación o reposición del mobiliario del Parque. Las labores se efectúan con personal propio bajo la dirección del Servicio de Medio Natural. D. Gestión del Dispositivo de Prevención de Incendios del Área Metropolitana de Barcelona

(veáse tema 14). Proyectos y obras Las actuaciones llevadas a cabo desde el Servicio de Proyectos y Obras de la entidad se centran en las áreas de tratamiento específico. Dentro de una relación de áreas específicas de tratamiento el servicio procura la máxima adecuación del proyecto a su finalidad y al medio natural, considerando la parte vegetal del proyecto con extrema precisión, evitando el riesgo de desencadenar procesos de degradación imprevisibles. Teniendo presentes esos principios básicos, hay que circunscribir las actuaciones realizadas en el Parque, clasificadas en los siguientes apartados: -Señalización. Uno de los objetivos para evitar una dispersión caótica y una canalización de los mensajes visuales es el establecimiento de criterios de diseño unitario por lo que respecta a las señales colocadas en el interior y en el entorno del Parque. En este sentido, se ha realizado un plan que comprende los siguientes ámbitos: señalización urbana e interurbana, realizada con las regulaciones del Consejo de Diseño de la Generalitat de Catalunya; señalización por las vías rodadas internas del Parque con soportes idénticos a los anteriores, pero los rótulos subrayan el carácter de vinculación al Parque mediante la introducción de una franja verde en su parte superior y un fondo gris. -Parques, itinerarios y áreas de ocio. La diversidad de programas, la especificidad de lugares y las diversas autovías de los diseños les otorgan un alto interés tanto por lo que respecta a los resultados formales, como por lo que se refiere a su funcionamiento, como sobre todo, a su capacidad de resistencia al uso. Las áreas realizadas hasta el presente son las siguientes: Santa Creu d’Olorda (1987), La Salut de Sant Feliu de Llobregat (1987), Font de la Budellera i itineraris (1987), Castellciuró (1988), Torre Baró (1989), Parc de Vallvidrera-Vil·la Joana (1990), Àrea del Torrent de Can Coll (1991), Àrea de Sant Pere Màrtir (1991), Parc de Vallvidera-Santa Maria de Vallvidrera (1993). -Miradores, aparcamientos y lugares cercanos a las carreteras. Estas actuaciones pretenden conseguir básicamente dos objetivos: uno, ordenar y dar sentido a los espacios

19

residuales y degradados; y el otro, como consecuencia de su potencial de buenas vistas, ofrecer unas panorámicas que muestren y hagan entendedora la inserción del Parque con la metrópoli. Entre los miradores se pueden citar el de l’Arrabassada (1989), el de la Font Groga (1990), del Vallès (1990), de Sarrià (1993), de Sant Just Desvern (1993) y de Horta (1998). -Fuentes, pequeños lugares y restauraciones de espacios degradados. Un capítulo nada espectacular, pero muy importante es el de las pequeñas actuaciones que, sin tener peso específico de forma individual, sí que adquieren valor cuando se los considera globalmente. Son aquellas intervenciones que ayudan a recuperar y a adecuar espacios ya existentes o que son importantes para la conservación de determinados puntos. En este apartado se pueden citar la adecuaciones de las fuentes de Can Borni, de la Beca, de Can Lloses, d’en Ribes, de l’Arrabassada, del Ferro, de Sant Pau o la colocación de mobiliario en diferentes puntos. -Elementos de ayuda y de observación de la fauna. La fauna recibe una especial atención, tanto por los valores que posee en sí misma como por lo que pone en evidencia respecto a la salud del medio. Así, se han realizado distintos tipos de cajas nido, balsas artificiales como abrevaderos, observatorios de aves, habitáculos artificiales para el estudio de tejones, etc. -Equipamientos artificiales del Parque. A parte del Centro de Información del Parque, obra de nueva planta realizada en 1989, el resto de funciones dotacionales se han ubicado en edificios antiguos que pertenecen al patrimonio del Parque. Ello ha obligado a realizar una serie de restauraciones y rehabilitaciones entre las cuales destacan el edificio principal de Can Coll como Centro de Educación Ambiental, el edificio de los masoveros de Can Coll y el conjunto de la masía de Can Balasc como centro naturalístico y faunístico del Parque. Uso Público, Divulgación y Educación Ambiental La educación ambiental El proyecto educativo del Parque, en función de sus destinatarios, escolares o público en general, se centra en los siguientes objetivos: -Descubrir el entorno en un primer contacto. -Potenciar actitudes positivas hacia el medio. -Difundir valores naturales y de patrimonio. -Acercar al ciudadano el funcionamiento de la gestión del Parque. Los equipamientos del Parque a través de los cuales se coordina y dinamiza este trabajo son los siguientes: -Centro de Información. -Centro de Educación Ambiental Can Coll, destinado a escolares de enseñanza infantil y primaria. -Centro de Educación Ambiental Can Balasc, para alumnos de enseñanza secundaria y universitaria. -Centro de Documentación y Recursos Educativos Can Coll. A. El Centro de Información. Es el punto de acogida del visitante y donde se coordinan y dinamizan las actividades educativas y de participación de los ciudadanos relacionadas con el Parque. Los objetivos principales son: ofrecer una información general básica y práctica (lugares, posibilidades, servicios, etc.), sugerir actividades encaminadas al conocimiento del Parque y de sus valores y promover el uso educativo y respetuoso del mismo.

20

B. Centro de Educación Ambiental Can Coll. En noviembre de 1988 se iniciaron las actividades con escolares en el Centro de Educación Ambiental Can Coll. La programación del centro se dirige básicamente a los escolares en educación infantil y de primaria. Complementariamente a tal actividad, el programa del CEA Can Coll ofrece actividades y servicios dirigidos a la enseñanza superior, tanto a los alumnos como a los maestros y profesores. C. Centro de Educación Ambiental Can Balasc. El programa de actividades del centro se dirige principalmente a los alumnos de segundo ciclo de ESO. También cabe destacar el impulso dedicado a propuestas de trabajo dirigidas a alumnos universitarios, que se ajustan a la programación académica de Biología y Geografía. D. Centro de Documentación y Recursos Educativos. Tiene por finalidad principal el facilitar consultas en materia medioambiental principalmente a centros de recursos pedagógicos, facilitando la reproducción y el préstamo de documentos de conformidad con un reglamento aprobado a tales efectos.

Información territorial y urbanismo

Sus tareas básicas son la tutela y el apoyo al planeamiento urbanístico del Parque, el desarrollo y mantenimiento del sistema de información geográfico y la gestión de las tecnologías de la información de todos los servicios y centros del Consorcio. Esta área se divide en tres ámbitos directamente relacionados con las citadas tareas: - Urbanismo. - SIG. - Informática. Gestión jurídico-administrativa Al Servicio de Administración y Contratación le corresponden las funciones estructuradoras del funcionamiento del Consorcio, con el objetivo de facilitar el procedimiento para que se puedan alcanzar las funciones finalistas de los servicios citados anteriormente. Los ámbitos de gestión son los siguientes: -Económico. -Recursos humanos y contratación. -Coordinación jurídica y administrativa. -Patrimonio. -Archivo.

21

TEMA 4 Pla Especial d’Ordenació i de Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola. (PEPCO). Les ordenances del Parc de Collserola

El Pla Especial d’Ordenació i de Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola, aprovat definitivament l’octubre de 1987, és un document urbanístic que regula els usos i les activitats de les zones forestals de la serra de Collserola, i apunta tot un seguit de recomanacions paisatgístiques per a la resta de sòl que es troba dins de l’àmbit del Parc; és, doncs, el document normatiu que reglamenta les activitats i el destí del sòl forestal, i a la vegada ordena les infraestructures de lleure per aconseguir l’ordenació i la protecció de la serra de Collserola.

Els objectius del Pla són la preservació dels recursos naturals i de l’equilibri ecològic –que cal conservar, pel paper físic, social i ambiental que tenen per ells mateixos i en relació amb les ciutats de l’entorn—, com també el desenvolupament d’infraestructures de lleure que suportin una part important i qualitativament diferent de les activitats de lleure dels ciutadans, recollint la tradicional utilització de la serra com a espai d’esbarjo.

El PEPCo s’organitza en quatre línies de planejament per aconseguir els objectius esmentats:

1) Defineix les zones segons la naturalitat i l'ús, que es classifiquen com a: naturals, seminaturals i agrícoles, i en cada una d’elles s’apliquen limitacions i determinacions en funció dels valors naturalístics.

2) Classifica els elements construïts i regula els possibles usos, en funció de les diferents categories del Pla: quins són elements del catàleg de patrimoni històric artístic, edificacions tradicionals, edificacions dotacionals i, finalment, un grup d’”altres” entre les quals es troben les restes arqueològiques.

3) Defineix unes àrees singulars en les quals el tractament no pot ser únicament de tipus forestal, sinó que es preveu una utilització superior, sia qualitativa o quantitativa, referida al lleure passiu.

22

4) Classifica i jerarquitza la xarxa viària en funció de l’ús i el tipus de via.

Per poder desenvolupar les accions necessàries per dur a terme les línies de planejament, el pla va proposar la creació d’un òrgan gestor, el Consorci del Parc de Collserola, encarregat del desenvolupament del Parc, tal com el coneixem avui, sens perjudici de les competències pròpies d’altres administracions públiques.

En el seu capítol 8é el pla especial defineix les Normes urbanístiques que cal complir en l’àmbit del Parc.

Les ordenances del Parc de Collserola Títol I FINALITAT I ÀMBIT D’APLICACIÓ Art. 1.- Justificació i objectius 1. La present Ordenança té com a finalitat principal completar les previsions de la normativa del Pla Especial d’Ordenació i de Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola, en relació amb la regulació detallada de llur freqüentació, usos i activitats admesos dins de l’àmbit del Parc. 2. L’objectiu genèric de la present ordenança rau en l’establiment de les garanties necessàries per assegurar la conservació del patrimoni natural i cultural fent compatible, alhora, el lleure ordenat dels ciutadans dins del Parc. 3. Aquesta Ordenança es desenvolupa en compliment de l’enunciat a la Disposició Addicional Primera de les Normes Urbanístiques del Pla Especial d'Ordenació i Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola, text refós aprovat el 28 de gener de 1988. Art. 2.- Àmbit d’aplicació 1. La present Ordenança serà d’aplicació directa en totes aquelles àrees del Parc de Collserola qualificades pel planejament vigent com reserva natural (clau 29), parc forestal (clau 27), parcs i jardins urbans (clau 6a, 6b i 6c) i protecció de sistemes generals (clau 9). A més també serà d’aplicació en aquelles àrees qualificades com cementiris comarcals (clau 25), verd privat d’interès tradicional (clau 8b), equipaments (clau 7) i sòls urbanitzables (clau 21), en tant no es desenvolupin i mantinguin materialment el seu caràcter forestal. 2. La present Ordenança prevaldrà sobre les normes d’igual rang, que coincideixin per raó de la matèria o el territori, en tot allò que puguin oposar-se. Tot això sens perjudici de l’aplicació

23

que s’escaigui de totes aquelles normes de superior rang relatives a l’ordenació del territori, urbanisme o de caràcter sectorial, amb incidència vers els objectius i disposicions de la present normativa. Títol II PROTECCIÓ DEL PATRIMONI NATURAL DEL PARC

Art. 3.- Normes generals 1. Els visitants del Parc de Collserola tenen el dret a gaudir dels valors naturals que ofereix aquest medi i la correlativa obligació de respectar-lo. 2. Els visitants tenen el deure de fer un ús adequat del Parc, guiant-se per les indicacions, senyals i rètols instal·lats a tal efecte, pel contingut de les Ordenances i per les advertències que puguin rebre per part dels treballadors i funcionaris que tinguin al seu càrrec la gestió o vigilància del Parc. Art. 4 .- Del sòl No es permet arrencar o extreure, sense l’escaient autorització, roques, pedres, fòssils, minerals i terres en general, qualsevol que sigui el mitjà utilitzat (manual o mecànic). Tampoc es permet, sense l’escaient autorització, la recollida de sòl fèrtil o virosta. Art. 5.- De l’aigua 5.1. Qualitat de les aigües Resta prohibit l’abocament de tota mena de substàncies i objectes que puguin alterar la qualitat de les aigües superficials o subterrànies. També es prohibeix realitzar activitats que incideixin negativament en la qualitat d’aquestes aigües, com rentar automòbils, caravanes, etcètera, en els cursos dels rius, torrents, fonts, basses, pantans o llurs proximitats. 5.2. Cursos d’aigua Resta prohibit realitzar obres i treballs de desviació de cabals, d’aflorament de les aigües subterrànies i de captació, així com qualsevol altra acció susceptible de causar danys als béns del domini públic hidràulic. 5.3. Zones humides En aquelles àrees amb la consideració de zones humides no podran realitzar-se activitats o usos susceptibles de provocar-ne la recessió o degradació. 5.4. De la utilització de les aigües Sens perjudici de la senyalització que pugui existir als diferents indrets amb cursos d’aigües o fonts, la responsabilitat per al consum de l’aigua en llocs on no es fa constar expressament la seva potabilitat correspon a l’usuari. L’activitat de bany o la utilització de petites embarcacions de qualsevol classe es realitzarà sota l’exclusiva responsabilitat de l’usuari, qui haurà d’atendre, en tot cas, les indicacions i senyals allà on existeixin. Art. 6.- De la flora Els visitants del Parc de Collserola i de la resta d’espais naturals es comportaran de forma respectuosa amb la flora, evitant danyar-la i introduir-se en aquells llocs amb presència d’espècies vegetals fràgils o vulnerables. A tal efecte, s’hauran de tenir en compte les indicacions o senyals existents. 6.1. Espècies protegides Resta prohibida la recollida, tallada i el desarrelament de les espècies de flora protegides per la legislació vigent, així com de les seves parts, incloses les llavors. Sens perjudici del que puguin establir ulteriors regulacions amb proteccions més restrictives o que ampliïn el número

24

d’espècies protegides en l’àmbit de Collserola, aquesta prohibició s’aplicarà al teix (Taxus baccata), boix grèvol (Ilex aquifolium) i estepa ladanífera (Cistus ladaniferus), com també als arbres monumentals o d’interès especial o protegits amb d’altres declaracions que impliquin la seva protecció singular. De conformitat amb el previst en la normativa de protecció de les espècies esmentades, excepcionalment es podrà autoritzar per l’òrgan competent del Govern de la Generalitat la recollida i l’ús d’exemplars d’aquestes espècies o d’alguna de les seves parts per a finalitats científiques, educatives o tractaments silvícoles que precisi llur conservació. En aquest cas se sol·licitarà amb caràcter previ l’escaient informe a l’ens gestor del Parc. 6.2. Àrees d’especial protecció Està plenament protegida la vegetació existent a les àrees classificades pel Pla Especial d’Ordenació i de Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola com àrees de vegetació singular i àrees de protecció especial. En conseqüència, queda totalment prohibida la recollida de tota espècie vegetal en aquestes àrees sense l’escaient autorització de l’ens gestor del Parc, que tindrà, en tot cas, caràcter extraordinari. 6. 3. Arbres i arbusts Només es permet arrencar o tallar arbres, branques i arbusts en aquells supòsits previstos a la normativa forestal, d’incendis forestals i de protecció del Parc, i sempre que es disposi de les escaients autoritzacions. En cap altre cas es podran malmetre ni deteriorar aquests vegetals. No es podrà gravar, pintar, enganxar senyals, cartells o propaganda a les escorces o troncs dels arbres, excepte els mètodes provisionals i no lesius que autoritzi expressament l’ens gestor del Parc. 6.4. Mates i flors Per tal de preservar la flora del Parc no es permet, en cap cas, maltractar o arrencar les flors i mates. No obstant això, podrà autoritzar-se la recollida de flors i mates de forma restringida, en aquells casos previstos a la Llei, amb finalitats científiques o en el marc d’actuacions de potenciació i millora de la vegetació o eradicació d’espècies invasores. 6.5. Fruits, bolets i espàrrecs Només es permet collir fruits del bosc, espàrrecs i bolets per a ús domèstic o consum propi i sense finalitats comercials, llevat d’aquelles espècies especialment protegides, regulades o prohibides; en cap cas les quantitats recollides podran superar la capacitat d’un cistell de 5 litres. En cap cas es permet furgar el sòl o utilitzar rasclets o altres tècniques que deteriorin el sòl o la virosta. Les anteriors limitacions no s’aplicaran a aquells casos en què existeixi una activitat de cultiu o explotació degudament autoritzada i legalitzada i només en relació a les persones encarregades de l’activitat o explotació. 6.6. Pinyes i tòfones No es permet la recollida de pinyes dels arbres i tòfones, encara que sigui per a ús domèstic i consum propi, fora dels casos expressament autoritzats previstos a la normativa específica d’explotació del pi pinyer (Pinus pinea) i de la recol·lecció de tòfones (Tuberàcies) en qualsevol de les seves varietats. 6.7. Molses i líquens Atesa la fragilitat i escassesa de molses i líquens al Parc de Collserola, es prohibeix arrencar o recol·lectar qualsevol de les diferents espècies d’aquests vegetals.

25

6.8. Llenya Està completament prohibit tallar i recollir llenya verda. Només es permetrà la recollida de llenya seca en quantitats reduïdes i per a l’ús domèstic (mai més d’un feix d’un pes no superior a 15 quilograms); aquesta restricció no opera per aquells casos en què la recollida es realitzi emparada en actuacions previstes a la legislació forestal o d’incendis forestals. En finques privades la llenya seca és propietat de llurs titulars i cal obtenir-ne l’escaient autorització, a més dels permisos que correspongui atorgar a les diferents administracions. 6.9. Espècies vegetals no autòctones Queda prohibida la introducció d’espècies vegetals no autòctones o foranes en el Parc de Collserola excepte aquells casos i en les àrees en què es prevegi i autoritzi expressament. Es prohibeix especialment la introducció d’arbres i arbustos nadalencs al·lòctons. Art. 7.- De la fauna Els usuaris, visitants i veïns del Parc de Collserola hauran de comportar-se de forma respectuosa amb la fauna salvatge, abstenint-se de realitzar activitats susceptibles de destorbar-la o maltractar-la i de donar-li aliments sense autorització. Està prohibida la recol·lecció d’invertebrats sense l’autorització expressa. També resta prohibit malmetre els caus, els nius o d’altres elements necessaris per a la seva subsistència. 7.1. Espècies protegides Queda terminantment prohibida la captura, la caça i el desenvolupament d’activitats susceptibles de destorbar les espècies que estiguin protegides d’acord amb la legislació sectorial. 7.2. Espècies no autòctones Ateses les negatives repercussions derivades de l’alliberament de determinats animals domèstics o salvatges al medi natural del Parc, queda prohibida la introducció, sense autorització ni control científic, d’espècies animals no autòctones o foranes en el Parc de Collserola. 7.3. Caça En general, queda prohibit en l’àmbit del Parc de Collserola l’ús d’armes de foc o mitjans apropiats per buscar, atraure, perseguir o encalçar els animals amb la finalitat de capturar-los, agredir-los o matar-los. Només es podrà exercir la caça a les zones expressament reservades i degudament autoritzades. Només es pot caçar aquelles espècies cinegètiques, en les èpoques de l’any i amb les tècniques establertes i autoritzades, d’acord amb la legislació de caça. 7.4. Abandó d’animals Sens perjudici del previst a l’article 7.2, està prohibit l’abandó d’animals domèstics dins l’àmbit del Parc de Collserola. 7.5. De l’activitat de pastura S’admet l’activitat de pastura al Parc de Collserola en aquelles àrees i d’aquelles espècies que expressament autoritzi l’ens gestor del Parc; es facilitarà la pràctica de la pastura com a mesura per a la prevenció dels incendis forestals. Tot això sens perjudici de les competències corresponents a l’administració competent en matèria ramadera. La resta d’activitats ramaderes s’ajustaran a les disposicions vigents en la matèria de conformitat amb el previst al Pla Especial d’Ordenació i de Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola.

26

Títol III PROTECCIÓ DEL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC, HISTÒRIC, ARTÍSTIC I CULTURAL Art. 8.- El patrimoni arquitectònic, històric, artístic i cultural Queda prohibit el maltractament, deteriorament o destrucció de tots els elements arquitectònics i el mobiliari que, d’acord amb la legislació sectorial, el Pla Especial d’Ordenació i de Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola i d’altres plans especials de protecció, han estat inclosos en alguna de les categories que conformen el Patrimoni Arquitectònic protegit o el Patrimoni Històric o Artístic. Així mateix, queda prohibida la realització de pintades, gargots i l’enganxament de cartells o propaganda sobre els elements esmentats. Títol IV DE L’ACCÉS I L’ÚS DEL PARC DE COLLSEROLA Capítol I.- De l’accés al Parc de Collserola en general Art. 9- Normes generals Totes les persones que accedeixin al Parc de Collserola hauran d’adoptar una actitud respectuosa amb l’entorn. Especialment hauran d’abstenir-se de llençar deixalles, de produir sorolls que puguin pertorbar el comportament de la fauna, de molestar els altres usuaris i de provocar molèsties o perjudicis a les activitats agrícoles o ramaderes. També hauran de complir la normativa vigent en cada moment relativa a la prevenció d’incendis forestals. Els visitants del Parc seran responsables dels accidents que puguin patir o provocar a tercers, derivats del desconeixement, negligència o mal ús de les instal·lacions del Parc. Art. 10.- Vianants 1. En general, es permet l’accés i la circulació de vianants per tots els camins i pistes que configuren la vialitat pròpia del Parc d’acord amb les normes del PEOPMN del Parc de Collserola i les presents Ordenances. A les pistes tancades al trànsit de tracció a motor, els vianants tenen prioritat de pas en relació a la resta d’usuaris, llevat els casos dels vehicles de servei i emergència que tindran prioritat, als quals s’ha de facilitar al màxim el seu pas i funcions. La circulació a peu per les carreteres i per les pistes forestals amb trànsit rodat en què no existeixi zona peatonal, es realitzarà segons la vigent normativa de circulació. 2. Queda expressament prohibida la circulació a peu per torrenteres, excepte en aquells casos motivats per causes científiques i tècniques degudament autoritzades o de vigilància. 3. Així mateix, es podrà limitar l’accés camp a través i a aquelles àrees que, per la fragilitat o especial interès dels seus valors naturals, així ho requereixin. Aquesta limitació abasta la prohibició de pas permanent o temporal, quan puguin ocasionar-se fenòmens de recessió vegetal o erosió. 4. La circulació de vianants fora dels itineraris senyalitzats i gestionats per l’òrgan gestor del Parc, es farà sota la responsabilitat de l’usuari que respondrà tant dels danys propis com dels provocats a tercers. Art. 11.- Circulació d’animals domèstics al Parc 1. La circulació de gossos solts, sempre sota el control dels seus amos, està permesa en zones forestals quan llurs característiques ho faci possible, sempre que no es provoquin molèsties a la fauna i als altres usuaris del Parc. Caldrà atendre a la senyalització expressa que pugui existir relativa a les limitacions de circulació de gossos. 2. En tot cas, els amos del gossos hauran de portar l’escaient corretja o cadena i el gos portarà el preceptiu collar amb la placa numerada de matrícula i anirà identificat mitjançant el sistema exigit per la normativa aplicable. 3. Queda expressament prohibit portar gossos sense lligar allà on estiguin pasturant ramats.

27

Art. 12.- Ciclistes 1. Només es podrà circular en bicicleta pels itineraris i pistes senyalitzats a tal efecte: vies principals, pistes forestals i camins de passejada amb una amplada de més de tres metres. 2. Queda expressament prohibit circular en bicicleta per corriols, rieres, camps a través, camins d’amplada inferior a tres metres i vies especialitzades per a altres usos. 3. En cap cas es podrà circular a una velocitat superior als 20 km/h ni organitzar o dur a terme curses ciclistes. 4. Els ciclistes que circulin per les vies del Parc tenen l’obligació de respectar els vianants, sense ocasionar-los molèsties i respectant la seva preferència. Art. 13.- Hípica 1. Només es podrà circular a cavall pels itineraris i pistes senyalitzats a tal efecte. També s’admetrà en les pistes forestals i els camins de passejada principal de més de tres metres d’amplada. 2. Queda expressament prohibit el pas de cavalls per corriols, rieres o camps a través, així com per camins exclusius de vianants, camins d’amplada inferior a tres metres, zones de repoblació forestal i espais d’especial protecció. 3. Primordialment s’haurà de circular al pas. La circulació al trot també hi serà admesa sempre i quan la visibilitat sigui suficient i no concorrin vianants ni ciclistes. La circulació al galop queda expressament prohibida. 4. La circulació a cavall es farà amb precaució, en renglera i en grups reduïts (mai més de cinc). 5. En tot cas, caldrà respectar els altres usuaris de les vies, especialment els vianants que gaudeixen sempre de preferència. Art. 14.- Vehicles motoritzats 1. Amb caràcter general, queda prohibit l’accés i circulació de vehicles motoritzats fora de les vies rodades (vialitat urbana i estructuradora del Parc) i de les vies alternatives que hagin estat habilitades per a la circulació de vehicles motoritzats. 2. L’ens gestor del Parc, mitjançant l’Ajuntament corresponent, podrà prohibir la circulació en el medi natural en cas de risc elevat d’incendi forestal o per tasques d’extinció d’acord amb l’article 8 de la Llei 9/1995, de 27 de juliol, de regulació de l’accés motoritzat al medi natural. 3. Queda especialment prohibida la circulació de vehicles motoritzats camps a través o fora de camins o pistes especialment habilitats: tallafocs, vies forestals d’extracció de fusta, camins ramaders, llit sec i làmina d’aigua dels rius, torrents i qualsevol mena de corrents d’aigua. 4. No obstant això, s’admetrà, en tot cas, la circulació de vehicles de serveis, especialment els vehicles utilitzats en tasques de vigilància, manteniment i neteja i prevenció i extinció d’incendis i l’accés a determinades instal·lacions o edificis públics a través de les pistes i vials del Parc. 5. També s’admet la circulació de veïns i propietaris de finques, que hauran d’estar expressament autoritzats per circular per camins tancats amb cadenes, i d’aquells vehicles que excepcionalment comptin amb autoritzacions puntuals de circulació. 6. La circulació motoritzada s’haurà de realitzar sense superar en cap cas els 30 Km/h i respectant en tot cas els altres usuaris, especialment els vianants que gaudeixen de preferència. 7. Es prohibeix la realització de curses i concentracions de vehicles, la responsabilitat de la qual recaurà, a més dels participants, els organitzadors de l’acte. Art. 15.- L’aparcament 1. Es prohibeix l’aparcament fora de les àrees habilitades per a tal finalitat. Excepcionalment, podran estacionar-se vehicles en les esplanades sense condicionar, sempre i quan no es provoquin danys al medi natural. 2. Queda expressament prohibit estacionar vehicles de forma que s’impedeixi l’accés a finques públiques o privades o a altres vies o camins. Tampoc es podrà aparcar davant els senyals i

28

sobre les tapes dels hidrants de la xarxa d’extinció d’incendis, de contenidors i d’altres elements i instal·lacions del mobiliari públic. 3. L’aparcament a carreteres i vores de camins del Parc se subjectarà a les limitacions de la vigent normativa de trànsit. Capítol II.- De l’accés, circulació i estada a les diferents àrees de gestió del Parc de Collserola segons les seves característiques Art. 16 .- Accés i circulació per les Zones Naturals 1. La circulació de vianants per les àrees qualificades com a Zones Naturals pel PEOPMN del Parc de Collserola es realitzarà preferiblement per aquells itineraris de passejada expressament i degudament senyalitzats. 2. La circulació a cavall només es realitzarà pels recorreguts assenyalats amb aquesta finalitat. Només podran utilitzar-se altres rutes quan es circuli en trànsit entre recorreguts senyalitzats o entre aquests i el recinte on es guarden els cavalls, sense provocar molèsties a d’altres usuaris i respectant, en tot cas, la preferència dels vianants. 3. A les zones naturals no s’admet la circulació de bicicletes, llevat que es circuli en trànsit entre recorreguts senyalitzats o entre aquests i les vies de la xarxa de lliure circulació, sense provocar molèsties a d’altres usuaris i respectant, en tot cas, la preferència dels vianants. 4. Només s’admetrà la circulació motoritzada fora de la xarxa urbana per a l’accés veïnal i per als vehicles de serveis, especialment els encarregats de les tasques de manteniment i neteja, vigilància i prevenció i extinció d’incendis. 5. Pel que fa a les persones, a les zones naturals només s’admetrà la concentració i estada de baixa intensitat i en indrets especialment habilitats a tal efecte. Excepcionalment podran autoritzar-se activitats d’intensitat mitjana o alta, en funció de la capacitat dels indrets. A aquests efectes la intensitat es considera alta quan comportin concentracions superiors a 100 persones per cada mil metres quadrats, baixa quan sigui inferior a 25 persones per mil metres quadrats i mitjana entre 26 i 99 persones per mil metres quadrats. 6. A les àrees d’especial protecció només s’admetrà l’accés públic monitorin-te, controlat i limitat amb finalitats interpretatives i educatives. Art. 17.- Accés i circulació per les Zones Seminaturals 1. A les àrees qualificades pel PEOPMN del Parc de Collserola com a Zones Seminaturals de caire rural s’admetrà la circulació de vianants, la passejada a cavall i la passejada de bicicletes pels camins existents, però garantint el respecte a l’activitat rural. 2. A les àrees qualificades pel PEOPMN del Parc de Collserola com a Zones Seminaturals imbricades en el paisatge urbà s’admet la circulació de vianants, de bicicletes i de cavalls. No obstant això, en aquelles àrees que posseeixin una vegetació d’especial vàlua només s’admetrà l’accés de vianants. 3. La circulació motoritzada fora de la vialitat urbana quedarà limitada a l’accés veïnal i als vehicles de serveis, especialment els encarregats de les tasques de manteniment i neteja, vigilància i prevenció i extinció d’incendis. Art. 18.- Accés i circulació per les Zones Agrícoles 1. A les àrees qualificades pel PEOPMN del Parc de Collserola com a Zones Agrícoles només s’admetrà l’accés i circulació de vianants en règim de passejada. 2. L’estada es limitarà a aquelles àrees no conreades a l’entorn dels camps que hagin estat especialment condicionades a tal efecte. 3. S’admetrà el lliure accés rodat als masos i camps amb caràcter de servei agrícola, així com la circulació dels vehicles de serveis, especialment els encarregats de les tasques de manteniment i neteja, vigilància i prevenció i extinció d’incendis. Capítol III.- Dels usos massius Art. 19.- Les activitats col·lectives

29

1. Les activitats col·lectives de caràcter esportiu, recreatiu, pedagògic, cultural o d’altres hauran de realitzar-se amb ple respecte a les disposicions de la present Ordenança. 2. El desenvolupament d’aquestes activitats se sotmetrà a una autorització expressa atorgada per l’ens gestor del Parc de Collserola, sens perjudici de la que pogués correspondre a altres administracions públiques o a particulars afectats. En aquesta autorització es fixaran les condicions a les quals caldrà subjectar estrictament l’activitat en qüestió. Així mateix, es podrà establir l’obligació de dipositar una fiança per tal de garantir que l’activitat es desenvoluparà amb respecte als valors del Parc. 3. Amb caràcter general, no es podrà autoritzar el desenvolupament d’activitats que impliquin una elevada concentració de participants en aquells indrets o àrees que, per les seves especials característiques, no admetin una intensitat elevada de freqüentació, especialment quan comprenguin Zones Naturals determinades pel Pla Especial d’Ordenació i de Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola. 4. Si l’activitat es desenvolupa en finques de titularitat pública, donat que implica la seva ocupació temporal amb caràcter privatiu i es realitza amb afany de lucre, estarà sotmesa al pagament de taxes d’acord amb la normativa aprovada per l’ens gestor del Parc. Capítol IV .- De l’acampada Art. 20.- Acampada 1. L’acampada al Parc, ja sigui amb tendes, caravanes, remolcs, autocaravanes o elements similars, només es podrà realitzar a les àrees d’acampada expressament creades i condicionades per a aquesta activitat. 2. Amb caràcter general i fora de les àrees especialment habilitades, queda prohibit realitzar acampada lliure i/o la pernoctació a l’aire lliure (vivac) al Parc de Collserola. Capítol V .- Del comportament dels usuaris del Parc de Collserola Art. 21.- Normes generals Tots els visitants dels espais naturals estan obligats a mantenir-los en bon estat de conservació, respectant la senyalització i evitant la seva degradació. Art. 22.- Normes de neteja i higiene 1. Els visitants dels espais naturals preferiblement s’han d’emportar als seus llocs d’origen els papers, envasos, restes de menjar i d’altres deixalles que portin en les seves visites al Parc. Per a la petita brossa es faran servir els contenidors i papereres instal·lats amb aquesta finalitat. Queda estrictament prohibit llençar residus a terra o als cursos d’aigua. 2. Està completament prohibit realitzar abocaments de residus siguin aquests urbans, industrials o runes. Així mateix, la implantació d’instal·lacions de tractament de residus dins l’àmbit del Parc de Collserola s’ajustarà a la normativa vigent en cada cas. 3. Queda prohibit netejar animals, vehicles i maquinària, canviar olis o efectuar reparacions. Art. 23.- Edificis, instal·lacions, mobiliari urbà i altres béns públics Queda prohibit malmetre o deteriorar les instal·lacions, edificis, mobiliari, senyalització i la resta d’elements d’ús públic instal·lats en el Parc de Collserola. Art. 24.- Publicitat i instal·lació de rètols o senyals 1. Queda prohibida la col·locació de rètols, anuncis o altres mitjans de publicitat sense l’autorització de l’òrgan gestor del Parc. 2. Només s’admetrà la realització de pintades o marques en roques o arbres en el cas de senyalització excursionista tradicional prèvia autorització i amb les condicions que estableixi l’òrgan gestor del Parc.

30

Art. 25.- Dels sorolls i pertorbacions Els visitants del Parc de Collserola s’abstindran de produir sorolls de qualsevol tipus, especialment si són susceptibles de pertorbar la tranquil·litat de la fauna o molestar a d’altres usuaris. Art. 26.- Del foc 1. Queda terminantment prohibit encendre foc en l’àmbit del Parc de Collserola sense l’autorització de l’òrgan gestor, fora dels llocs especialment habilitats. 2. No obstant això, podrà autoritzar-se la realització d’operacions agrícoles o forestals emprant foc o combustió (cremar rostolls, marges i restes d’aprofitaments forestals o agrícoles) sempre i quan s’acompleixin les següents condicions:

Es realitzin en el període anyal autoritzat per l’autoritat competent. Es realitzin en dies sense vent. Es realitzin a més de 500 metres del bosc. Es realitzin en àrees desbrossades. Es disposi dels medis adequats per a poder apagar el foc o contenir-lo.

3. Queda prohibit llençar objectes encesos com burilles, llumins, material pirotècnic, papers i anàlegs. 4. Queda prohibit deixar abandonats en el bosc restes combustibles o susceptibles de provocar combustió (vidres, ampolles, papers i elements similars). 5. Queda prohibit elevar globus, llançar coets, encendre focs artificials o enlairar aparells d’aeromodelisme amb motor d’explosió o similar. Art. 27.- De les filmacions i d’altres activitats 1. La realització d’activitats que utilitzin l’entorn natural com a escenari (filmacions de qualsevol mena) o d’altres activitats no contemplades en la present Ordenança requerirà l’autorització de l'ens gestor de l’espai natural, sens perjudici de la que pogués correspondre a altres administracions públiques o a particulars afectats. Aquesta autorització s’atorgarà si no genera perjudici per als valors naturals o culturals d’aquest espai natural. Caldrà, en tot cas, respectar les condicions i requisits que s’indiquin a l’autorització. A més, es podrà establir l’obligació de prestar una fiança per tal de garantir-ho i, en cas que l’activitat generi despeses addicionals en la gestió de l’espai natural, també es podrà establir la necessitat d’abonar les corresponents taxes. 2. Quan aquestes activitats tinguin finalitats de tipus comercial o empresarial i es desenvolupin en una finca de titularitat pública, estaran sotmeses al pagament de taxes d’acord amb allò previst a la normativa vigent. DISPOSICIÓ ADDICIONAL PRIMERA L’ús i gaudi del Parc de Collserola implica l’acceptació d’aquestes normes. DISPOSICIÓ ADDICIONAL SEGONA Les prescripcions de la present Ordenança que incorporin o reprodueixin aspectes de la normativa estatal, autonòmica o local, s’entendran automàticament modificades en el moment en què es produeixi la seva revisió.

DISPOSICIÓ FINAL El present Reglament entrarà en vigor als quinze dies de la seva publicació íntegra al BUTLLETÍ OFICIAL DE LA PROVÍNCIA DE BARCELONA.

31

TEMA 5 Teoria del foc. Elements que componen el foc. Tipus de combustió. Classes de foc. Propagació de la calor

Teoria del foc. Elements que componen el foc

El foc és un fenomen químic resultat de la interacció de quatre components fonamentals que integren el denominat tetraedre del foc. Aquests són:

El combustible El comburent (O2). L’alta temperatura. La reacció en cadena.

a) Combustible: es denomina d’aquesta manera l’objecte que es crema, és a dir, aquell que com resultat del fenomen del foc transforma la seva estructura molecular i, per tant, les seves característiques químiques originals. b) Comburent: el fenomen del foc requereix des del seu origen l’oxigen (O2) present en la atmosfera per al seu creixement. Això és degut a que el procés químic de transformació molecular i de generació d’energia (llum i calor) necessita l’oxidació dels elements que integren el combustible. c) Alta Temperatura (calor): aquest component del foc està present abans de l’inici de la combustió, és a dir, es presenta com detonant al preparar l’atmosfera ideal per al seu origen i, a més, és juntament amb la llum el resultat del fenomen del foc. d) Reacció en Cadena: s’anomena d’aquesta manera la interacció dels components abans descrits que dóna como a resultat l’inici de la combustió i el potencial origen del foc sense control.

32

La combustió La combustió és una reacció exotèrmica d’oxidació ràpida i autoalimentada d’una substància, anomenada combustible, amb un oxidant, anomenat comburent: el fenomen ve acompanyat generalment per una emissió de llum i calor (flames) o incandescència, amb despreniment de productes volàtils i/o fum que podem deixar un residu de cendres. Per produir-se la combustió calen tres elements: el combustible, el comburent i l’energia o font d’ignició o activació. EI combustible es qualsevol material que pot cremar o que pot reaccionar amb el comburent i entrar en combustió. Els combustibles els podem classificar en funció del seu estat físic:

Combustibles sòlids: Són aquells que tenen un volum i una forma constant. Per exemple, substàncies naturals com el cautxú, la fusta, el suro, la palla, etc. I substàncies artificials com els teixits acrílics, els plàstics, etc.

Combustibles líquids: Són aquells que tenen un volum constant però forma

variable. Per exemple, substàncies naturals com el petroli, l’oli, etc. l artificials com la benzina, el gasoil, el sulfur de carboni. També pertanyen a aquest grup productes sòlids fàcilment liquables com la parafina, etc.

Combustibles gasosos: Els gasos es caracteritzen per tenir forma i volum

variables segons el recipient que els contingui. Són exemple d’aquest grup substàncies naturals com el metà o artificials com l’acetilè, l’òxid de propilè, els GLPs, etc.

EI comburent, que és la substància capaç de produir l’oxidació del combustible en una combustió, generalment, és l’oxigen. L'oxigen és un element molt estès. Forma part de l’aire en un 21% en volum, mentre que el 79% restant es bàsicament nitrogen. També existeixen les combustions sense oxigen, com és el cas dels hidrocarburs que poden cremar-se en atmosfera de clor, l’alumini o el magnesi, que pot cremar-se en atmosfera de nitrogen, la llana juntament amb l’àcid nítric fumant, el zirconi en atmosfera de diòxid de carboni i l’hidrogen en atmosfera de clor gasós, per exemple. Una altre possibilitat és que el comburent estigui formant part d’una molècula i que per circumstàncies especials aquesta molècula cedeixi aquest comburent, com podria ésser el cas de nitrats sòdics i de cel·lulosa, carbonat potàssics, etc. Les reaccions químiques en les que intervé l’oxigen o qualsevol altre agent oxidant s’anomenen oxidacions. Hi ha vegades que la calor despresa en aquestes oxidacions, es dissipa a l’atmosfera (combustions anomenades lentes, com l’oxidació del ferro) i d’altres que són molt ràpides, de forma que la calor generada causa una important elevació de temperatura (que pot ser de cents o milers de graus). L’energia o font d’ignició (no confondre amb punt d’ignició) és l’energia mínima necessària (en forma de calor (que s’ha de subministrar a un combustible perquè s’iniciï la combustió en presència d’un comburent. Les fonts d’ignició es poden classificar en funció del seu origen en:

Fonts tèrmiques: proporcionen calor a partir d’energia tèrmica. Per exemple, llumins encesos, raigs solar, encenedors, etc.

Fonts mecàniques: proporcionen la calor a partir d’energia mecànica. Per exemple,

guspires produïdes per eines, fragments mecànics, etc.

33

Fonts elèctriques: proporcionen la calor a partir d’energia elèctrica. Per exemple, càrregues estàtiques, curtcircuits, guspires d’endolls, etc.

Fonts químiques: proporcionen la calor a partir de reaccions químiques. Per exemple,

reaccions exotèrmiques, reaccions de peròxids, substàncies autoxidables, etc. La reacció de combustió té un mecanisme complex. Quan el combustible i el comburent inicien la reacció es formen una gran quantitat de productes entremitjos abans de la formació dels productes finals. El procés de combustió consta de moltes reaccions en les quals s’allibera prou energia per permetre que noves molècules comencin la reacció. Aquest tipus de reaccions, que són les responsables de que la combustió segueixi i es mantingui, s’anomenen reaccions en cadena (la combinació dels termes rapidesa i autoalimentada donen lloc a aquest terme). Així doncs, el foc o combustió necessita de tres factors (seqüència del foc) per tenir lloc i de quatre factors (desenvolupament i creixement) per mantenir-se. El conjunt dels tres factors (combustible, comburent i energia d’activació) formen el triangle del foc i el conjunt dels quatre (combustible, comburent, energia d’activació i reacció en cadena) formen el tetraedre del foc. Cada costat d’aquesta última figura (veure pàg. 33) simbolitza un dels components indispensable en el procés de combustió i manteniment d’aquesta. Punt d’inflamació, punt d’ignició i punt d’autoinflamació El punt d’inflamació és la temperatura mínima a la qual el combustible pot cremar, en presència d’un focus de calor. A aquesta temperatura, si es retira el focus de calor, la combustió no es manté. Aquesta temperatura és un indicatiu dels risc d’inflamació del material, i s’aplica a líquids i a sòlids, com es veurà més endavant. El punt d’ignició és la mínima temperatura a la qual el combustible pot entrar en combustió, en presència d’un focus de calor, i mantenir-se aquesta sense necessitat d’aplicar més calor. Aquesta temperatura sol estar uns grau per sobre de la d’inflamació. El punt d’autoinflamació o autoignició és la mínima temperatura a la qual s’ha d’escalfar el material combustible perquè, en contacte amb l’aire, cremi sense necessitat d’un focus extern de calor. La temperatura d’autoignició és molt més elevada que la d’inflamació. SUBSTÀNCIA PUNT D’INFLAMACIÓ

(ºC) PUNT D’AUTOINFLAMACIÓ (ºC)

SÒLIDS Fusta de pi Polietilè Poliestirè

225 340 345

280 350 490

LÍQUIDS Gasolina Alcohol etílic Acetona Gas-oil Aiguarràs

< - 20 12 -19 60 35

≈ 220 370 465

220 – 300 253

GASOS Metà Propà Butà Hidrogen Acetilè Etilè

540 465 360 560 350 425

34

Límits d’inflamabilitat Abans un combustible s’inflama, aquest pateix un procés de formació de vapors i són aquests vapors els que realment s’inflamen quan arribem al punt d’ignició i apliquem una font de calor. Per produir-se la combustió, dels vapors d’un combustible prèviament mesclat amb aire, la concentració d’aquests han d’estar dins d’uns límits, anomenats límits d’inflamabilitat. Fora d’aquests límits la combustió no és possible. El límit inferior d’inflamabilitat (LII) correspon a la mescla més pobre en combustible gas en aire atmosfèric que pot cremar. El límit superior d’inflamabilitat (LSI), és la mescla amb més proporció de combustible gas que pot cremar en presència d’aire atmosfèric. El límits d’inflamabilitat varien en funció del combustible i de si l’oxigen és pur o forma part de l’aire. A continuació s’indiquen alguns exemples. Aire Oxigen pur (%en volum) COMBUSTIBLE LII LSI LII LSI Hidrogen 4.0 74.5 4.0 94 Metà 5.0 15.0 5.0 60 Propà 2.2 9.4 2.2 45 Èter 1.8 36.5 2.1 82

S’anomena mescla estequiomètrica a la proporció òptima de combustible i comburent perquè es produeixi la combustió. Per altra banda, els vapors de combustible poden arribar a explosionar si es troben en lloc tancat. Així, de la mateixa forma, es defineixen els valors de LIE i LSE als valors mínim i màxim, respectivament, de mescla combustible gas-oxigen atmosfèric que pot arribar a explosionar. Els valors són molt semblants als dels LII i LSI i en molts casos idèntics. Condicions per a la combustió El primer condicionant perquè tingui lloc una combustió és que els vapors de combustible i el comburent estiguin en contacte a nivell molecular. La combustió només es produirà en aquelles regions on hi hagi els dos reactius. En segon lloc, i tal com s’ha indicat en l’apartat anterior, la proporció de combustible gas ha d’estar dins dels límits d’inflamabilitat. La tercera condició és que el combustible estigui a un temperatura superior al punt d’inflamació. En quart lloc, sovint cal una activació dels reactius per iniciar la combustió. En general, perquè les molècules de combustible i comburent puguin trencar les unions entre els seus àtoms necessiten d’una font d’energia puntual (focus de calor, espurna, etc.) que permeti iniciar el procés. Un cop s’ha produït la ignició, la pròpia reacció allibera la calor que propaga el procés a la resta de mescla reaccionat. Es tracta d’un procés automantingut. Si la temperatura del combustible fos superior a la temperatura d’autoinflamació, no caldria aquest procés d’activació. En general, les combustions o focs es classifiquen d’acord a l’element combustible que l’alimenta, como es descriu a continuació: TIPUS A: Focs combustibles sòlids ordinaris. Es caracteritzen per la formació de brases: teles, fustes, fibres, paper cartó, plàstics, etc.

35

TIPUS B: Focs de combustibles líquids o de sòlids fàcilment liquables: benzina, petroli, diesel, pintura, parafina, sulfur de carboni, etc. TIPUS C: Focs de combustibles gasosos: butà, acetilè, etc. TIPUS D: Focs de metalls combustibles, com el sodi, el potassi,etc. Existeixen unes altres classes o tipus de focs que són aquells focs de combustibles sotmesos a tensió elèctrica, com carregues elèctriques, curt circuïts, etc., o de greixos vegetals i animals resultat de la cocció d’aliments Tipus de combustió Combustió en líquids El procés de combustió experimenta variacions importants en funció de l’estat en què es trobi el combustible. Els líquids es vaporitzen abans de cremar. La combustió es produeix en fase gasosa quan la mescla entre el gas generat i l’aire està dins dels límits d’inflamabilitat. Pels líquids es defineix el punt d’inflamació com la temperatura mínima a 1 atmosfera a la qual el líquid proporciona prou vapor perquè mesclat amb l’aire pugui cremar en presència d’una flama o d’una guspira. El punt d’inflamació és un indicatiu del risc d’inflamació del líquid. Així, quan el punt d’inflamació sigui inferior o proper a la temperatura ambiental, el risc de combustió serà elevat. En canvi, aquells materials que tinguin un punt d’inflamació molt més gran que la temperatura ambient, necessitaran escalfar-se abans de cremar. La pressió atmosfèrica influeix en el grau d’evaporació dels líquids i pot variar la temperatura en la qual el material s’inflama. El líquids polvoritzats presenten moltes més possibilitats de combustió, bàsicament degudes a la facilitat amb què s’evaporen. Aquest fet juntament amb la facilitat de propagació a grans distàncies, els converteixen en materials molt perillosos. Combustió en gasos Perquè la combustió tingui lloc és necessari que la mescla dels gas amb l’aire estigui dins dels límits d’inflamabilitat. Per a qualsevol gas, hi ha sempre un límit inferior però, per alguns gasos com l’acetilè, no hi ha límit superior, ja que donen reaccions de descomposició en absència d’aire. En general, les mescles de gasos combustibles i aire són estables a pressió i temperatura ambient, i requereixen d’un medi extern que proporcioni l’energia d’activació. Que la mescla gas-aire està en proporcions properes als límits d’inflamabilitat, la reacció avança lentament a través de la mescla. La velocitat de reacció és molt més elevada si la proporció combustible-comburent és similar a l’estequiomètrica. Pels gasos, es defineix el punt d’autoignició com la mínima temperatura a la qual la substància, en contacte amb aire, crema espontàniament i manté la combustió sense la presència d’un focus d’ignició. La temperatura d’autoignició és molt més elevada que la d’inflamació. Combustió de sòlids En el cas dels sòlids, caldria distingir entre els sòlids massissos i els sòlids en pols.

36

Els sòlids massissos poden cremar de dues maneres. Una és la combustió directa del sòlid que es torna incandescent i crema sense formació de flames. La combustió només es produeix en la superfície del sòlid que està en contacte amb oxigen. La combustió incandescent es limita a materials porosos en els quals l’oxigen necessari es propaga pels porus del material. La reacció de combustió és més lenta, però com que aquests combustibles són mals conductors de la calor conserven una temperatura suficient en la zona de reacció per mantenir la combustió. El cas més habitual de combustió de sòlids no correspon al cas anterior. Normalment, els combustibles sòlids, a partir d’una certa temperatura, emeten gasos inflamables. Aquests gasos poden ser deguts a un canvi d’estat d’una part del sòlid (cas de l’espelma) o a una descomposició tèrmica del material (cas de la fusta). La combustió que té lloc és la dels gasos formats i va acompanyada de flames. Per aquest procés de combustió també es podria considerar el punt d’inflamació com la temperatura mínima, a la superfície del sòlid, en la qual es genera prou quantitat de vapor perquè mesclat amb aire pugui inflamar-se. El contingut d’humitat del sòlid influeix notablement en la possibilitat d’ignició i en la velocitat de combustió. Un exemple és el d’un incendi forestal. Després d’un sequera prolongada acompanyada d’altes temperatures, la vegetació del bosc és el combustible idoni per produir-se la combustió i propagar-se a gran velocitat. Mentre que si el combustible està humit, l’aigua que conté consumeix bona part de la calor que arriba a la fusta. A més, les grans quantitats de vapor d’aigua que es formen dilueixen l’oxigen que es troba prop del combustible, fent més lenta la formació de mescles combustibles. Els sòlids en pols presenten un risc d’inflamació molt més elevat degut, bàsicament, a una gran zona de contacte entre combustible i comburent, i a una gran facilitat per dispersar-se. En aquests materials, el risc és superior per les partícules de menys diàmetre. Per comprendre millor el procés de combustió, a continuació s’il·lustren les etapes de la combustió d’un tros de fusta, sotmesa a un focus de calor. Fins a 100ºC: l’aigua absorbeix la major part de la calor que arriba a la fusta. Entre 100 i 200ºC: es produeix primer la vaporització de l’aigua i després, l’assecament de

la fusta. De 200 a 280ºC: s’inicia la piròlisi. La fusta, en descomposar-se genera una gran quantitat

de gasos inflamables. Si hi ha un focus de calor, s’inicia la combustió. Un cop iniciada la combustió, part de la calor generada serveix per seguir escalfant la fusta.

A 500ºC s’acaba la piròlisi De 500 a 800ºC es produeix la combustió incandescent de la capa carbonosa. La

combustió es fa molt més lenta i es pot mantenir durant força temps. Influència de la concentració d’oxigen L’atmosfera en què es produeix la combustió pot estar afectada per deficiència o per excés d’oxigen. En qualsevol d’aquests casos, la combustió presentarà variacions. Si es tracta d’un espai tancat, la combustió va exhaurint l’oxigen present i provoca combustions incompletes. En aquests casos, s’obtenen productes diferents, per exemple, s’obté monòxid de carboni i es forma un gran volum de fum. No obstant, en molts casos, una baixa concentració d’oxigen no porta a l’extinció del foc. Per exemple, la combustió incandescent de la fusta es produeix amb concentracions d’oxigen no superiors al 4 o 5%. En aquestes condicions la fusta genera una gran quantitat de gasos

37

inflamables que poden cremar ràpidament, produint explosions, si es produeix una ventilació d’aquell foc. A aquestes explosions se les anomena reexplosions, explosions de fum o back-draft. En altres ocasions, l’atmosfera pot ser rica en oxigen degut a fuites d’aquest gas o a la presència d’altres comburents. L’excés d’oxigen amplia notablement els límits d’inflamabilitat i augmenta la velocitat de la combustió. Així, un aire amb un 24% d’oxigen dóna combustions el doble de ràpides que en aire normal. I si la concentració és del 40%, la velocitat es quadruplica. A part d’això, cal destacar que molts materials que a l’aire s’oxiden lentament o no reaccionen, en atmosferes d’oxigen pur s’inflamen vivament. Aquest comportament és fàcilment comprensible ja que el nitrogen, component majoritari en l’aire, en la immensa majoria de combustions no reacciona, però absorbeix part de la calor alliberada. Cal una gran quantitat de calor per escalfar el nitrogen, de manera que una flama produïda amb aire, com a comburent, dóna temperatures fins a 1.000 graus inferiors a les que s’obtindrien en oxigen pur. L’efecte del nitrogen en la combustió també és el de dificultar la mescla entre combustible i comburent. Actua, per tant, com a retardant de la combustió. Qualsevol gas inert mesclat amb el combustible o amb el comburent actuaria de la mateix manera. Conseqüències de la combustió. Propagació del foc La propagació del foc iniciat en un punt és deguda als mateixos sistemes de transmissió de la calor i, també, a la propagació de matèries inflamables. La propagació de matèries inflamables tindrà especial importància en cas de combustibles gasosos, líquids polvoritzats o sòlids en pols, que, per la seva naturalesa, poden desplaçar-se a gran distància. Els mecanismes de transmissió de la calor tenen diferent importància segons la temperatura del foc. A temperatures baixes, la calor es propaga bàsicament per conducció, si es tracta d’un sòlid, i per convecció si es tracta d’un líquid o d’un gas. A temperatures altes, com les que es registren en un incendi important, s’allibera aproximadament la mateixa quantitat de calor per radiació que per convecció. Tot i així, l’energia radiada és més perillosa ja que es propaga en totes direccions i escalfa ràpidament els cossos que hi hagi al voltant. Si la temperatura és molt elevada es podrà produir un fenomen molt important anomenat “Flash over”, fenomen caracteritzat per una combustió generalitzada dels materials combustibles presents en arribar tots a la seva temperatura d’autoinflamació. Els materials es comporten de diferent manera davant de la radiació emesa. Alguns, com l’oxigen o el nitrogen, la deixen passar; la majoria de materials l’absorbeixen; i les superfícies molt polides, com les metàl·liques, la reflecteixen. Un aspecte important en la transmissió de calor en un incendi són els corrents de convecció que es generen. La calor produïda per la combustió escalfa l’aire que es troba al voltant del lloc de l’incendi. Aquest aire calent, juntament amb els gasos formats durant la combustió, pujaran i l’espai que deixen serà ocupat per aire fred, que aportarà oxigen a la combustió. Si l’incendi es produeix en un lloc tancat, els gasos calents s’acumularan a la part del sostre. En el moment en què s’obri una finestra o una porta, existeix el perill de què es produeixi el fenomen del “back draft” o explosió de fum, que no és més que una inflamació del gasos calents acumulats degut a una aportació import d’aire (ric en oxigen).

38

La flama La flama és una característica de les combustions en què el combustible és un gas. De fet, és la zona on es produeix la combustió. Consta dels gasos inflamables, aire i els productes acabats de formar en la combustió. La calor que desprèn és la que s’allibera en la reacció. La llum que emet és deguda a àtoms que formaven el combustible, que encara no s’han combinat amb l’oxigen, i que es tornen incandescents per les elevades temperatures. En totes les combustions no tenen perquè haver-hi flames. El color de la flama dependrà del tipus de combustible i de la proporció d’oxigen present. Calor de combustió S’anomena calor de combustió o poder calorífic a la quantitat de calor alliberada durant la combustió per unitat de massa de combustible. La calor de combustió dependrà de la naturalesa del combustible. En les substàncies d’origen vegetal i derivats del petroli (gas natural, propà, fusta, cotó, olis, fusta, plàstics, etc.) la calor que s’allibera és d’uns 3 kJ per cada gram d’aire consumit. La calor alliberada també variarà en funció de la quantitat d’oxigen present. Les combustions en atmosfera enriquida en oxigen proporcionen temperatures molt més elevades. Les combustions amb deficiència d’oxigen, anomenades combustions incompletes, alliberen menys quantitat de calor que les completes. La calor alliberada durant la combustió, tal com s’ha citat anteriorment, serveix per propagar la reacció a altres parts del combustible i mantenir la reacció viva. També pot provocar la fusió o deformacions, especialment, en estructures metàl·liques i plàstics. Productes de la combustió La combustió forma substàncies diferents en funció de la naturalesa del combustible i del procés de combustió. Pràcticament tots els compostos orgànics formen majoritàriament diòxid de carboni i vapor d’aigua en les combustions completes. En canvi, si la combustió és incompleta es forma molt més monòxid de carboni (CO). Si el combustible conté altres àtoms, a part de C, H i O, es formaran productes que contindran aquests altres àtoms. Aquest aspecte és d’especial importància perquè els gasos formals solen ser molt tòxics. Per exemple, els compostos clorats, com el PVC generen àcid clorhídric (HCI) quan es cremen; i els compostos nitrogenats, com el niló, formen cianur d’hidrogen (HCN). En la combustió de sòlids, juntament amb els gasos, es formen cendres degudes a compostos, que formen part de la composició del combustible, que no cremen i a d’altres formats durant la reacció que són difícils de cremar (quitrans, etc.). Els gasos formats en la combustió arrosseguen partícules sòlides en suspensió que es dispersen en l’atmosfera. Aquest residus sòlids s’anomenen sutge, i el conjunt de gasos amb residus sòlids se l’anomena fum. Els fums generats en un combustió poden tenir volum, color, opacitat i densitat diferents. En general, l’aspecte dels fums depèn del tipus de combustible i de la ventilació. La majoria dels productes generats en una combustió presenten un risc important pel cos humà. En alguns casos, aquest risc és degut a que el gas format desplaça l’aire (per exemple, el diòxid de carboni) i en d’altres, a la pròpia toxicitat del gas format.

39

Explosions Quan es produeix una combustió, aquesta s’inicia en un lloc concret i es propaga més o menys ràpidament a la resta del combustible per l’anomenat front de flama, que es la zona que separa els gasos cremats dels gasos no cremats. En funció de la velocitat d’aquest front de flama (velocitat de propagació), es poden distingir quatre tipus de combustions:

Combustions lentes: L’energia despresa es dissipa en el medi sense produir un augment local de temperatura apreciable. Son exemples, l’oxidació del ferro, l’envelliment de paper, etc.

Combustions simples: S’hi observa un augment considerable de temperatura però la

velocitat del foc és inferior a 1 m/s. Això passa en els combustions de paper, fusta, etc.

Combustions deflagrants o deflagració: La velocitat de propagació del foc és superior a 1 m/s. Es generen ones de pressió que es mantenen paral·leles entre sí, sense discontinuïtat, generant efectes sonors anomenats flaixos. En són exemples les deflagracions de vapors inflamables o les mescles de pols combustibles, com ara pols de substàncies orgàniques.

Combustions detonants o detonacions: La velocitat de propagació del foc és

superior a la del so (340 m/s). En aquest cas, a diferència de les deflagracions, les ones de pressió generades pateixen discontinuïtats que provoquen l’aparició d’una ona de xoc. Això acostuma a passar en la combustió de mescles aèries de gasos i vapors en llocs tancats.

Es defineix l’explosió com qualsevol reacció brusca d’oxidació o de descomposició molt ràpida que comporta una elevació important de la temperatura i/o de la pressió (la diferència entre una combustió i una explosió és la velocitat a la qual es desprèn energia). Tant les deflagracions com les detonacions produeixen un augment considerable de la temperatura i/o de la pressió a velocitat subsònica i supersònica respectivament i es consideren diferents exemples d’explosió, tot i que les detonacions són molt més perilloses que les deflagracions. Aquestes explosions són químiques. Existeixen altres tipus d’explosions, com les explosions físiques (per exemple les explosions de calderes i BLEVEs), les explosions atòmiques i les explosions tèrmiques (quan un material inestables es descomposa produint gas i calor a gran velocitat). Teoria de l’extinció Els mètodes d’extinció incideixen especialment en algunes de les etapes del procés de combustió o de la seva propagació. Bàsicament hi ha quatre mètodes d’extinció que eliminen cadascun una de les quatre cares del tetraedre: Actuar directament sobre el combustible: inanició

a) Separant-lo físicament: per exemple, en incendis en magatzems. b) Allunyant el foc de la resta de materials combustibles: per exemple, combustibles

de petit tamany que cremen en una vivenda. c) Dividint el material que crema en trossos més petits: per exemple en materials en

grans quantitats. Eliminar o disminuir la quantitat d’oxigen: sufocació

a) Amb l’aplicació d’escuma, especialment en líquids combustibles. b) Aplicant pols química seca de fosfat mono o diamònic.

40

c) Injectant gasos inerts, com el nitrogen o el diòxid de carboni Reduir la temperatura del combustible per sota del seu punt d’ignició: refredament

Normalment s’utilitza aigua, encara que altres agents extintors tenen aquesta propietat Eliminant la reacció en cadena: inhibició

a) Els halons són productes que tenen la capacitat d’inhibir la flama, és a dir, de

destruir les reaccions en cadena responsables del manteniment de la combustió. b) La pols química normal també actua d’aquesta manera.

Qualsevol mètode d’extinció pot incloure un o més mecanismes, encara que sempre hi haurà un que serà bàsic per a l’extinció del foc. Propagació de la calor Àtoms i molècules Els àtoms són les partícules elementals que formen qualsevol substància. Les seves dimensions són molt reduïdes, de manera que qualsevol substància que observem està formada per milions d’àtoms. Tot i que l’àtom sigui molt petit, està format per tres tipus de partícules mes petites: protons, neutrons i electrons. Els protons i els neutrons estan situats en el centre de l’àtom, mentre que els electrons estan situats en la part més externa. Són precisament els electrons els responsables del caràcter elèctric de la substància. En tot l’univers existeixen uns cent tipus d’àtoms diferents. Cadascun d’ells es simbolitza amb una o dues lletres (el símbol químic) que solen correspondre a les inicials del seu nom. Així, per exemple, el símbol H correspon als àtoms d’hidrogen, el símbol C correspon als àtoms de carboni, etc. Els àtoms solen agrupar-se proporcionant substàncies diferents. A la combinació de diversos àtoms se l’anomena molècula. Les molècules es simbolitzen amb la fórmula química que conté els símbols dels àtoms que constitueixen la molécula i números que n’indiquen la quantitat. Per exemple, la fórmula de l’aigua és H2O. Polaritat de les molècules Segons el tipus d’àtoms que formin una molècula i la manera com s’uneixen, apareixen càrregues elèctriques en diferents parts de la molècula. Les substàncies que presenten aquesta característica s’anomenen polars, mentre que les que no tenen càrregues s’anomenen apolars. L’aigua és un exemple de substància polar i els hidrocarburs són exemples de substàncies apolars. La polaritat d’una molècula influirà en algunes propietats d’aquella substància com, per exemple, la solubilitat. Les substàncies que siguin polars, com la sal, l’alcohol, etc., es dissoldran en aigua i altres dissolvents polars; mentre que les substàncies apolars només es dissoldran en dissolvents apolars.

41

Calor i temperatura Calor La calor és un tipus d’energia que tenen tots els cossos, però que només es manifesta quan passa d’un cos a un altre. Aquesta transferència d’energia es produeix sempre entre dos cossos que estan a diferent temperatura, i sempre va del cos calent al fred. La calor es mesura en Joule (J), calories (cal), i unitats derivades com kJ, kcal, etc. La relació entre les dues unitats és

1 cal = 4.18 J Temperatura La temperatura és una propietat dels cossos que indica el seu nivell calorífic. Aquesta dada determinarà si es produirà transferència de calor des d’aquest material a d’altres. Les unitats de temperatura són: Graus centígrads o Celsius (ºC). Graus Fahrenheit (ºF), utilitzats en països anglosaxons. Graus Kelvin (K), que corresponen a l’escala científica o absoluta.

La relació entre l’escala Fahrenheit, Centígrada i la Kelvin s’indica a continuació:

L’escala Celsius y l’escala Kelvin tenen una transformació molt senzilla:

Graus K = 273.15 + Graus C

Calor específica La calor específica és una propietat característica de cada material. Correspon a la quantitat de calor necessària per augmentar 1ºC la temperatura d’un kg. d’aquell material. Per exemple, la calor específica de l’aigua és de 4180 J/kg º C. Això significa que 1 kg d’aigua necessita 4180 J per augmentar la seva temperatura 1 º C. Mecanismes de transmissió de la calor La calor es pot transmetre del cos calent al fred segons tres mecanismes diferents: convecció, conducció i radiació. Sovint la transferència de calor implica més d’uns dels mètodes indicats.

42

Conducció La transferència de calor per contacta directe entre dos cossos s’anomena conducció. La conducció de calor varia molt en funció del tipus de material. Aquelles substàncies que tenen una elevada conductivitat tèrmica s’anomenen conductors, mentre que les que tenen una conductivitat tèrmica molt baixa s’anomenen aïllants tèrmics. Els metalls són exemples de bons conductors tèrmics, mentre que els líquids i els gasos són mals conductors. Convecció Aquest mecanisme es produeix en líquids i en gasos, i es degut al moviment del fluid. La seva particularitat és la producció de corrents de convecció o moviments circulars del fluid corresponent a l’aire fred i l’aire calent. Radiació La radiació és l’emissió continua d’energia des de la superfície d’un cos calent. Aquesta energia és transmet en forma d’ones electromagnètiques que es poden propagar a través de l’espai o de qualsevol medi material. Quan aquesta radiació incideix sobre un cos, una part és reflectida i una altra part és absorbida pel material. La quantitat de radiació que s’absorbeix varia d’un material a un altre. La quantitat de calor emesa per radiació és petita si el cos calent té una temperatura baixa, però augmenta notablement a mesura que ho fa la temperatura del cos radiant.

43

TEMA 6 Agents extintors. Definició. Tipus d’agents extintors: característiques i aplicacions2

2 Els continguts d’aquest tema 6 poden ser consultats al tema 5 del Temari per a la preparació de les proves selectives d’accés al Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya editat pel Centre d’Estudis Adams (Edicions Valbuena, S.A.

44

45

TEMA 7 Socorrisme. Examen d’un accidentat. Classificació de la gravetat. Posicions d’espera i trasllat. La reanimació cardiorespiratòria. Cremades 1 - GENERALIDADES Los accidentes personales que habitualmente se producen en el trabajo son golpes, torceduras, heridas, quemaduras, etc. La primera actuación en caso de accidente será el requerimiento urgente de atención médica, indicando cuantos detalles conciernan al mismo y si se trata de una agresión química mostrándole, a ser posible, la etiqueta del producto causante. Sólo en casos en que la asis-tencia del facultativo no sea inmediata, podrán seguirse las instrucciones descritas a continuación y en concepto de primeros auxilios tras los cuales será necesaria la asistencia médica. La condición previa para una correcta ayuda es, junto a una formación adecuada del auxiliador, el equipo reglamentario para primeros auxilios y que no es otro elemento que el botiquín.

Un contenido básico de un botiquín en un entorno laboral como Collserola, constaría de los siguientes elementos: vendas compresivas, alcohol, gasas, producto yodado, esparadrapo, goma para torniquetes, guantes, tijeras, repelente de insectos, antihistamínico, crema de protección solar y para quemaduras, jabón, mascarilla, etc.

SEIS REGLAS BÁSICAS PARA LOS PRIMEROS AUXILIOS: 1. Mantener la tranquilidad 2. Sacar a los accidentados de la zona de peligro 3. Por peligro de shock, no dejar al herido marchar solo hacia el médico o a la clínica 4. Posicionar bien al herido y tranquilizarlo. 5. Evitar daños adicionales 6. Hacer funcionar la alarma de urgencias; avisar al servicio de salvamento

2 - TRAUMATISMOS DE TEJIDOS BLANDOS

Heridas Contusiones

A. HERIDAS Las podemos clasificar según el agente que las provoca:

• Incisas: están producidas por un agente cortante (varillas de vidrio o tubos de vidrio que se rompen o por aristas en material de vidrio con roturas, cuchillo, etc.) que provoca que la herida tenga los bordes bien definidos y limpios. Acostumbran a sangrar mucho.

• Punzantes: están producidas por la acción de objetos alargados y punzantes, como agujas, cuchillos, etc. Son heridas donde predomina más la profundidad que la superficie.

• Contusas: están producidas en la mayor parte por un impacto. La intensidad del golpe (caída al suelo) y/o el tipo de objeto provoca que los bordes de la herida estén chafados. Normalmente sangran menos que las incisas.

46

Existen unos factores que pueden hacer que la herida se agrave como por ejemplo: profun-didad, localización, extensión, heridas sucias y/o con presencia de cuerpos extraños, heridas con hemorragias, heridas no tratadas, etc. Desde un punto de vista práctico consideraremos una herida leve aquella que afecte a la capa más externa de la piel, en la cual no interviene ningún factor específico de gravedad y que se ha producido no hace más de 6 horas; grave aquella en la que interviene alguno de los factores de gravedad o que hace más de 6 horas que se ha producido.

Actuación delante de una herida leve.

Seguir los pasos siguientes para prevenir la infección:

a) Explicar a la persona que le haremos y tranquilizarla. b) Lavarse las manos y limpiar el instrumental que utilizaremos. c) Adoptar medidas de autoprotección (guantes, etc.). d) Limpiar las heridas bajo el chorro, con agua y jabón o con antiséptico, para arrastrar los

cuerpos extraños de la superficie de la herida. e) Utilizar gasas estériles. Limpiar la herida siempre desde el centro hacia el exterior, para

evitar la introducción de gérmenes. f) Retirar los pelos y posibles colgajos de piel que se hayan desprendido. g) Si tenemos un apósito graso lo pondremos sobre la herida, para mantener la humedad,

favorecer la cicatrización y evitar que la gasa seca con la que taparemos la herida se adhiera a la piel. Sujetar con esparadrapo.

h) Si la herida tuviera los bordes muy separados, se pueden juntar con tiritas de esparadrapo o adhesivo de papel.

Hay que saber que:

• El agua oxigenada, puede ser de utilidad en la limpieza de heridas y como hemostático (corta las hemorragias).

• Que el algodón puede dejar restos de filamentos en el interior de la herida, favorecer la infección y retrasar la cicatrización.

• Que el alcohol no desinfecta simplemente por aplicarlo, sino por inmersión o contacto durante horas.

• Que el mercurocromo tiñe las heridas. Actuación delante de una herida grave. Si nos encontramos delante de una herida que consideramos grave, tenemos que tener en cuenta los siguientes pasos: a) Control de la hemorragia

Compresión directa (*) Compresión arterial (*)

b) No extraer los cuerpos extraños clavados en una herida. Sujetarlos para evitar el movimiento, ya que pueden agravar la lesión.

c) No manipular nada dentro de la herida. d) Colocar un apósito o gasa húmeda estéril, mucho más grande que la extensión de la herida. e) Envolver con un pañuelo o trozo de ropa. f) Activar la cadena de socorro para trasladar al herido a un centro sanitario, vigilando su estado general y los signos vitales.

47

Compresión directa:

• Efectuar una presión en el punto de sangrado. Para hacerlo utilizaremos un apósito lo más limpio posible (gasas, pañuelo, etc.)

• Si es preciso, colocaremos otro apósito encima, pero sin quitar el primero, ya que nos llevaríamos el coagulo que se está formando.

• Si la hemorragia es en una extremidad, es necesario efectuar la presión durante un mínimo de diez minutos. Al mismo tiempo, se elevará el miembro afectado a una altura superior a la del corazón del accidentado, siempre que no se detecten fracturas en la extremidad herida.

Compresión arterial

Si con la compresión directa la herida continua sangrando, tendremos que hacer la compresión arterial. Este método sólo se puede aplicar en hemorragias en las extremidades (brazos y piernas). Consiste en encontrar la arteria principal del brazo (humeral) o de la pierna (femoral) y detener la circulación sanguínea para conseguir una reducción (no eliminación) de la aportación sanguínea.

El torniquete solamente se puede aplicar en casos muy especiales; técnicamente se utilizará en el caso de que todos los métodos no sean efectivos, la hemorragia continúe y pueda significar la pérdida de la vida de la víctima. B. CONTUSIONES Las causas usuales de los accidentes de este tipo, son tropiezos fuertes o torceduras en esca-leras, desniveles, etc., que se producen a menudo por llevar un calzado no adecuado. Una contusión es una lesión, sin rotura de la continuidad de la piel, causada por el impacto de un objeto contra el cuerpo. Puede haber, asimismo, una lesión por debajo de la piel y afectar otras estructuras (venas, arterias, músculos). Según la intensidad del impacto se dividen de menor a mayor gravedad en contusiones de primer, de segundo y de tercer grado.

Delante de una contusión, tanto si es de 1º 2° ó 3er grado hay que: • Aplicar frío localmente, sin contacto directo sobre la piel, durante veinte minutos cada hora. • Si es una extremidad, la mantendremos levantada por encima del nivel del corazón. • No apretar, pinchar ni reventar los hematomas.

En el caso de contusiones de 3er grado:

• Inmovilizar como si se tratara de una lesión ósea y posponer el frío local hasta la llegada de la asistencia o al centro sanitario. • Activar la cadena del socorro para trasladar al accidentado a un centro sanitario.

3 - TRAUMATISMOS EN LAS EXTREMIDADES

A. ESGUINCES B. LUXACIONES C. FRACTURAS

48

En las lesiones traumáticas en las extremidades nos podemos encontrar: A. ESGUINCES Consiste en la separación momentánea de las superficies articulares, que produce un estira-miento de los ligamentos (a veces ruptura), después de hacer un movimiento forzado (tor-cedura) de la articulación. B. LUXACIONES Es la separación mantenida de las superficies articulares; la articulación ha quedado des-montada. El mecanismo de producción tanto puede ser una caída o un impacto como un estiramiento forzado. C: FRACTURA Es la pérdida de continuidad de un hueso y por tanto pueden tratarse de fracturas incompletas, completas, transversales, oblicuas, espiroidales, etc. Cuando el hueso se rompe, pero la piel que lo recubre queda intacta se llama fractura cerrada; fractura abierta es aquella en la que se rompe la piel y produce una herida cercana al punto de la fractura. Actuación general delante de un traumatismo

a) Tranquilizar a la víctima si es necesario, recomendarle que no se mueva y explorar la región anatómica afectada con vistas a determinar el foco de máximo dolor e inflamación.

b) Liberar la extremidad herida de los objetos que puedan dificultar una inmovilización (por ejemplo: pulseras, anillos, reloj, etc.).

c) Aplicar frío localmente protegiendo la pie] (hielo envuelto en una toalla). d) Inmovilizar tal y como se encuentre la articulación en caso de luxación y si se trata de una

fractura se inmovilizara una articulación por encima y (Ira por debajo de la extremidad, sin reducirla.

e) Conseguir el traslado a un centro sanitario, evitando los movimientos bruscos y las sacudidas porque así evitaremos el dolor.

4 - QUEMADURAS

Se define como quemadura toda lesión producida por una excesiva exposición al calor. Puede tratarse de una exposición prolongada a llamas, fricciones, por la acción de agentes físicos (líquidos y sólidos calientes, radiaciones, gases y vapores) y químicos (ácidos y álcalis cáusticos) o bien de efecto térmico de la electricidad. La característica que diferencia la que-madura de otras lesiones de la piel es la rápida destrucción del tejido cutáneo y la pérdida importante de líquido que se puede producir. A. FACTORES QUE DETERMINAN LA GRAVEDAD DE LAS QUEMADURAS Dependerán de muchos factores:

• Factores dependientes del agente causal: en función de quien sea el causante, de su temperatura, del tiempo de contacto, de la resistencia y el grueso de la piel afectada, etc.

• Profundidad de la quemadura. • Extensión de la superficie corporal quemada. • Localización: hay zonas corporales con unas características funcionales o

estéticas que pueden agravar la quemadura, por ejemplo: cara, cuello, manos, pies, genitales, orificios naturales, etc.

• Edad: riesgo más alto de complicaciones en niños y ancianos que en adultos. • Lesiones traumáticas asociadas: fracturas.

49

• Patología previa del accidentado (diabetes, enfermedades broncopulmonares, renales, alcoholismo, SIDA).

• Estado nutricional previo: el pronóstico es peor en pacientes previamente desnutridos, a causa del gran consumo energético que se da en los quemados.

• Inhalación de gases tóxicos: CO (monóxido de carbono), derivados del azufre, ácido clorhídrico.

• Inhalación de gases a altas temperaturas: la inflamación que producen en la boca y cuello puede llegar a cerrar la vía respiratoria alta.

• Riesgo de infección: aumenta en accidentados con deficiencias inmunitarias. • Efectos generales: estado de shock por la pérdida rápida de líquidos o por el

dolor; infecciones locales o generalizada.

Los cinco factores de los cuales dependerá más la gravedad de la quemadura son: la extensión, la profundidad, la localización, la edad y las lesiones asociadas. Actuación general delante de una quemadura El tratamiento inicial de las quemaduras y el tratamiento básico de las quemaduras leves son las que el socorrista ha de llevar a cabo. El tratamiento general de las quemaduras consiste en: 1. Autoprotección: es necesario recordar las medidas de carácter general que se han de aplicar y específicamente las relacionadas con los agentes causales (incendio, gases, humos, productos químicos, etc.,) ya que si se olvidan estas medidas podemos resultar afectados. 2. Separar el agente causal del accidentado y parar el proceso de lesiones:

• Apagar las llamas mediante el mecanismo de sofocación, habitualmente envolviendo la zona que se esta quemando con una manta o un abrigo que no sean de materiales sintéticos. Si no se dispone de una manta, puede sofocarse el fuego haciendo rodar por tierra al accidentado.

• Aplicar agua fría, no helada, en la zona quemada, procurando que el agua arrastre los

restos de líquidos o tejidos que contienen poder calorífico. Esto no se consigue con la misma intensidad si se coloca el área lesionada en remojo, cosa que puede aumentar el riesgo de infección. En el caso de no tener agua corriente, sumergir la zona quemada en un recipiente con agua que deberá cambiarse a menudo o bien, si son zonas extensas aplicar gasas o similar empapadas en agua.

• Quitar la ropa del accidentado, a excepción de aquellas que estén adheridas a la piel. En superficies quemadas extensas y con ropa adherida es preferible no tocarla.

• Retirar todos los objetos que puedan comprimir las extremidades del accidentado (anillos, pulseras, reloj, etc.).

50

51

3. Evaluación del estado general del accidentado y determinar la gravedad de las que-maduras:

• Valoración general del accidentado, comprobando la permeabilidad de la vía aérea, el estado respiratorio, circulatorio y neurológico, poniendo especial atención en las altera-ciones por inhalación.

• Valoración de las quemaduras (profundidad, extensión). 4. Evitar la contaminación bacteriana y la infección:

• Todas las quemaduras suponen una pérdida más o menos grande de la integridad de la piel, y por tanto, comportan un riego de infección. Este riesgo se incrementa por la manipulación de las quemaduras sin tomar las precauciones de asepsia adecuadas. Es decir, es necesario evitar el contacto directo de las quemaduras con las manos o con otras superficies contaminadas y, sobretodo, es necesario evitar manipulaciones innecesarias.

5. Tratamiento de otras lesiones que se hallan podido producir y preparación para el traslado del accidentado a un centro médico:

• Las posturas ideales para transportar al accidentado son el decúbito Supino (boca arriba) y la PLS (postura lateral de seguridad), según la zona quemada y se evitará la posición de decúbito prono (boca abajo).

• Durante el traslado es necesario realizar la exploración secundaria y volver a evaluar de manera continuada a la exploración primaria. Como norma general, no se administrarán líquidos ni analgésicos por vía oral.

• Es importante mantener la temperatura corporal dentro de límites normales; en algunos casos se pueden utilizar sábanas o manta térmica para envolver al

52

accidentado.

6. Recogida de información en el lugar del accidente: • Hay datos referentes tanto al mecanismo que ha producido la lesión, como a la

valoración de los accidentados, que nada mas se pueden obtener el lugar del accidente: duración del incendio, espacios cerrados, estallidos, derrumbamientos u otros hechos traumáticos, actuación de los primeros que han prestado auxilio, enfermedades previas de los lesionados...

Tratamiento local de las quemaduras leves

a) Aplicar las normas básicas del tratamiento general de las quemaduras descritas anteriormente.

b) Refrescar la zona quemada, sin presionar ni friccionar, lavarla y desinfectarla. c) Evitar la aplicación de ungüentos y pomadas que cubran las áreas quemadas, si éstas han

de ser exploradas posteriormente por otro personal sanitario, ya que muchas tienen un contenido, graso e intentar retirarla puede ser dificultoso y muy doloroso.

d) En las quemaduras de 1° grado por exposición solar u otra fuente de calor, procuraremos hidratar abundantemente al accidentado mediante la ingesta de líquidos e iones (agua, bicarbonato zumos de frutas, infusiones, etc.) y podemos aliviar el dolor local aplicando en las lesiones una fina capa de vaselina, gasas vaselinadas o crema hidratante.

e) Cuando se hallan formado ampollas, es preferible no romperlas ni vaciarlas mediante punción. Es importante mantener la capa epidérmica, aunque este lesionada para evitar una mayor perdida de líquidos corporales y disminuir el riesgo de infección. Se ha de aplicar un antiséptico en las ampollas y cubrirlas con gasas estériles, secas o vaselinadas, para disminuir la fricción y evitar su desprendimiento. No se han de poner vendajes que las compriman.

f) Si las ampollas se han reventado, se han de tratar como una herida: aplicar antisépticos, recortar con tijeras estériles los restos de epidermis, de nuevo aplicar antisépticos y colocar un apósito estéril.

Tratamiento de las quemaduras graves a) Aplicar las normas básicas del tratamiento general de las quemaduras descritas

anteriormente. b) Refrescar la zona quemada con agua abundante. c) En las quemaduras que afecten los dedos de las manos y de los pies, es necesario poner

gasas húmedas entre dedo y dedo para separarlos y evitar que se adhieran las zonas quemadas. También se han de mantener elevadas las manos o los pies para disminuir la formación de edemas, y aconsejar una movilización precoz de los dedos.

d) Tapar las quemaduras con gasas húmedas y trasladar al accidentado a un centro hospitalario, o bien activar la cadena de socorro si la quemadura es muy grave.

5. INTOXICACIONES Una intoxicación es el resultado de la acción de un tóxico en el organismo humano, entendiendo como tóxico cualquier substancia que, una vez introducida en el organismo, es capaz de lesionar el organismo, bien a largo plazo bien de manera inmediata. Según la concentración, la dosis y el tiempo de exposición al toxico, las intoxicaciones pueden ser crónicas o agudas. Las vías de penetración de los tóxicos son: digestiva, respiratoria, parenteral y cutánea o mucosa.

53

Actuación general delante de un intoxicado

1. Protegerse para evitar la autointoxicación. 2. Eliminar el riesgo o retirar a la persona del riesgo. 3. Hacer una evaluación primaria de la víctima y comprobar los signos vitales. 4. Si fuera necesario, iniciar el soporte vital básico. 5. Identificar el tóxico, la cantidad y el tiempo que ha pasado desde la exposición al tóxico. 6. Recoger una muestra del tóxico. 7. Traslado urgente del enfermo un Centro Sanitario.

• Existen 5 preguntas claves que no hemos de olvidar a la hora de explorar el entorno:

• ¿Que ha tomado el accidentado? • ¿Que cantidad ha tomado?

• ¿Cuanto tiempo hace? • ¿Ha tomado alguna cosa más?

• ¿Ha vomitado?

6 - ASEPSIA Y DESINFECCIÓN Los antisépticos son substancias que destruyen los gérmenes, los más comunes son los siguientes: 1. Yodo: antiséptico que una vez aplicado, por su fijación, continúa actuando. Lo podemos encontrar en dos presentaciones:

a) Alcohol yodado: nada más está indicado en superficies de piel íntegra. Tiene un color oscuro. Por la propia evaporación del alcohol, puede quedar modificada la concentración y provocar un efecto irritante en la piel o algún tipo de alergia.

b) Povidona yodada: se puede aplicar sobre heridas y mucosas. También tiene un color oscuro, peor menos que el anterior. No se altera por evaporación, por lo tanto es más estable y da menos complicaciones. La coloración que deja sobre las heridas se puede limpiar muy fácilmente.

2. Alcohol de 70º: desinfecta muchos más que el de 96°. A causa de la irritación que provoca no es recomendable su uso sobre heridas, pero sí sobre superficies y para las manos del socorrista. 3. Clorhexidina: antiséptico incoloro que podemos aplicar sobre heridas y mucosas. 4. Agua oxigenada: es un buen hemostático, ayuda a la coagulación de la sangre en las heri-das. Se ha de cerrar muy bien la botella para evitar que se desnaturalice y pierda su eficacia.

5. Mercurocromo: antiséptico de color muy fuerte y con gran poder de fijación. Su uso en socorrismo es poco aconsejable, por la tinción que provoca en las heridas. 6. Jabón ácido líquido: por su acidez impide que se reproduzcan los gérmenes. Es muy estable, no tiene fecha de caducidad y esta al alcance de todos.

54

ACTUACIÓN ANTE UN CONTACTO ACCIDENTAL CON SANGRE 0 LIQUIDOS ORGÁNICOS Y PINCHAZOS En caso de contacto accidental por parte de la persona que presta el apoyo en la atención sanitaria inmediata, sea con sangre o líquidos orgánicos, o bien a raíz de un pinchazo acci-dental, se han de tomar las siguientes medidas:

Si el contacto es a través de la piel:

a) Limpiar con agua y jabón abundante. b) Aplicar una solución de povidona yodada o alcohol de 700 durante 10 minutos como mínimo.

Si el contacto es a través de las mucosas:

a) Limpiar con agua y jabón. b) Lavar con suero fisiológico durante 10 minutos.

Posteriormente, se ha de contactar con un servicio especializado para hacer el seguimiento. Es necesario recordar que todos, sobretodo el personal socorrista y sanitario, han de mantener actualizado el calendario de vacunaciones (tétanos, hepatitis y otras).

55

TEMA 8 Cartografia. L’escala dels mapes. La representació topogràfica

Formes de relleu de la Terra

Una depressió és un sector de la superfície de la terra amb un nivell (altura) més baix que el de les terres que l’envolten. Un exemple de depressió és el vas d'un llac. Anomenem relleu el conjunt d'elevacions, depressions i zones més o menys planes que formen la superfície sòlida de la Terra. Les elevacions i les depressions més comunes són les muntanyes i les valls.

En general les muntanyes i les valls no són verticals, sinó que són inclinades, és a dir formen un angle amb les zones planes. Aquesta inclinació del relleu és el pendent.

Ales. muntanyes, a més dels punts més elevats, que denominem cims, distingim:

– La carena, que és el llom de terra o roques que uneix dos cims d’una serralada (conjunt de muntanyes).

– La cresta, que és el llom estret de terra o roques que baixa del cim cap a la base de la muntanya.

– Els contraforts, que són els lloms amples que baixen eixamplant-se, des del cim cap al pla.

56

Els barrancs i torrents són les depressions que baixen dels cims entre contraforts o crestes. Quan la depressió és més ampla i allargada s'anomena vall.

Denominem vessant '(<<ladera>>) la zona d'una muntanya que baixa entre el cim o la carena i la base. Per exemple: <<El vessant nord dels Pirineus.» <<Per arribar al cim de l'Everest és millor pujar pel vessant sud.» «Aquest vessant té molt pendent.»

Les valls són depressions allargades i relativament amples que estan o han estat recorregudes per un riu o una glacera. En una vall podem distingir: el fons i els vessants. Els vessants d'una vall, igual que en les muntanyes, són la baixada o pujada entre el fons d'una vall i el seu contorn més elevat. Així diem: <El camí puja pel vessant dret de la vall».

Un coll és una queixalada a la carena que facilita el pas d'un vessant a un altre en una serralada. Per exemple: <<El coll de Parpés comunica els vessants nord i sud de la Serralada Litoral>>. Generalment coincideix amb la zona terminal d'una vall o un barranc..

Un cingle és un vessant vertical, generalment allargat i de roca.

Mapes

Un mapa és la representació simplificada d'un terreny sobre una superfície plana, generalment de paper. En observar un mapa veurem que esta format per línies de diferents tipus, signes i paraules. Línies En els mapes que representen el relleu d'una zona, les línies més importants són les corbes de nivell. Les corbes de nivell són línies dibuixades en el mapa que corresponen a línies imaginàries del terreny que uneixen punts situats a la mateixa altura sobre el nivell. Les corbes de nivell permeten representar el relleu. El relleu d'un terreny també rep el nom de topografia.

Els mapes del relleu també s'anomenen mapes topogràfics. Els mapes que solen rebre el nom de mapes temàtics, com per exemple els de carreteres o els de vegetació, moltes vegades no tenen corbes de nivell. La resta de línies que trobem en un mapa solen representar les carreteres, els rius, els límits entre municipis o països, o bé delimiten alguna informació, per exemple un tipus de vegetació, una zona d'inundacions, etc.

57

Signes Per representar en un mapa els elements no lineals, és a dir, aquells que no formen una línia en el terreny, corn per exemple una bassa, una torre de guaita o una cova, utilitzem signes.

58

Podem trobar el que representa cada signe en la llegenda del plànol, que és una finestra informativa on s'explica que signifiquen. Paraules Denominem topònims els noms propis d'un lloc. Així, la vall Ferrera, el sot de l'Infern, can Dansa, el riu Ter o el pi d'en Xandri són topònims, Els mapes acostumen a portar molta informació escrita sobre els topònims. La gent que ha nascut en un indret determinat i el coneix bé, en té prou amb els topònims per orientar-se. A més de la llegenda, als marges del mapa trobem informació sobre tres qüestions bàsiques: l'escala, l’orientació i les coordenades. Escala Hem dit abans que un mapa és la representació simplificada i reduïda d’un terreny. És a dir, al mapa només hi ha una part de les coses que és troben en el terreny, i tot és més petit que en la realitat. Així, per exemple, una distancia de 100 cm del terreny pot ocupar solament 1 cm en un mapa. La relació que hi ha entre les dimensions del mapa i les del terreny és l'escala. En el cas anterior podem escriure que. E: 1/100. Això vol dir que l'escala del mapa és u-cent. A cada centímetre del mapa corresponen 100 cm de la realitat. Una escala 1/25.000 vol dir que a cada centímetre del mapa corresponen 25.000 cm. de la realitat o, el que és el mateix, 250 m, ja que 100 cm equivalen a 1 m. Sempre que vulguem passar de centímetres a metres, hem de dividir els centímetres per 100. Així, si volem saber quants metres són 40.000 cm, hem de fer:

40.000: 100 = 400 m Càlcul d'una distancia real a partir d'un mapa Per conèixer la distància real entre dos punts d'un mapa és suficient que mesurem aquesta distància en el mapa i la multipliquem per l'escala:

Escala del mapa Mesura at mapa Distancia real 1/5.000 5cm 5x5.000=25.000 cm

Si volem saber la distancia en metres, només hem de dividir per 100:

Distancia en metres 25.000 cm : 100 = 250 m

Pendent

La inclinació de la superfície d'un vessant, d'un talús o de qualsevol altre tipus de relleu es denomina pendent. El pendent que hi ha entre dos punts pot calcular-se fàcilment dividint la diferència d'altura entre els dos punts per la distància que els separa. Així, si entre dos punts A i B hi ha una diferència d'altura de 12 m i la distancia d'A a B és de 250 m, el pendent serà:

59

Pendent 12:250=0,048

Si volem el pendent en percentatge, multiplicarem la xifra anterior per 100:

Pendent en percentatge 0,048 x 100 = 4,8%

Orientació

La Terra gira al voltant d’un eix imaginari amb dos punts terminals que denominem pots Nord i Sud. El Nord es troba en la direcció de l'estrella Polar; el Sud és el punt oposat. L'Est es troba a la dreta d'un observador que miri cap al Nord, i l'Oest a l'esquerra. Nord, Sud, Est i Oest són els quatre punts cardinals i constitueixen els extrems de dues línies

60

essencials d’orientació: Nord-Sud i Est-Oest. Orientar-se significar determinar el lloc que ocupa un observador o un objecte en relació amb els punts cardinals. Si dibuixem les línies principals d’orientació en un paper, veurem que es creuen i creen quatre espais iguals. Cada un d'aquests espais és un quadrant. El conjunt dels eixos i els quadrants s'anomena rosa dels vents. En general, tots el mapes tenen a la part superior una fletxa que indica el Nord o bé una rosa dels vents.

Orientació d’un mapa

Per poder orientar un mapa en el camp necessitem una brúixola.

Si volem orientar un mapa, hem de col·locar-hi la brúixola a sobre i girar-lo fins que la fletxa que indica el Nord sigui paral·lela a l'agulla de la brúixola, que també indica el Nord.

Quan haguem fet això tindrem el mapa orientat al Nord.

61

Determinar l’orientació del front d’un incendi forestal

Si volem saber la direcció en que es desplaça el front d'un incendi forestal hem de fer el següent:

1. Orientar el mapa al Nord. 2. Marcar un punt (A) a la zona del mapa en que està el front de l'incendi. 3. Dibuixar en aquest punt els dos eixos d’orientació, de forma que el Nord

coincideixi amb el Nord del mapa i que et centre dels eixos coincideixi amb el punt que hem marcat.

4. Traçar una fletxa des d'aquest centre en la direcció del front. 5. Si la fletxa entra en el primer quadrant direm que l’orientació és NE; si

entra en el segon, que és SE; si entra en et tercer, que és SO; i si entra en el quart, que és NO.

Determinar l’orientació d’un element en relació amb un punt

Si volem saber en quina direcció es troba un punt respecte a un altre en un mapa, per exemple una columna de fum en relació amb el punt on ens trobem, hem de fer el següent:

1. Orientar el mapa al Nord. 2. Marcar at mapa el floc en què ens trobem (B): 3. Dibuixar en aquest punt els dos eixos d’orientació fent que el Nord

coincideixi amb el Nord del mapa. 4. Traçar una fletxa des d’aquest centre en la direcció de la columna de fum. 5. Si la fletxa arriba al primer quadrant, la columna és al NE d'on ens trobem;

si arriba al segon, al SE; si arriba al tercer, al SO; i si arriba al quart, al NO. Coordenades geogràfiques Moltes vegades conèixer l’orientació d’un punt no és suficient i cal més precisió. Això succeeix, per exemple, quan un vehicle de bombers que no coneix la toponímia local ha de dirigir-se a un punt exacte del terreny. Quan es necessita més precisió per situar un punt sobre el terreny utilitzem les coordenades del mapa. Per determinar la situació d’un punt sobre la superfície de la Terra s’han ideat uns cercles imaginaris, que denominem paral·lels i meridians. Els paral·lels o línies de latitud són cercles paral·lels a l’equador. Els meridians o línies de longitud són cercles perpendiculars als paral·lels que passen pels pols. Tot punt sobre la superfície de la Terra té les seves coordenades pròpies, longitud i latitud, que són diferents de les de tots els altres punts.

62

Determinar les coordenades UTM (Universal Transversa Mercator) Si intentem dibuixar els paral·lels i meridians, que corresponen a una superfície esfèrica, en un mapa pla veurem que és impossible. Per aconseguir aquest dibuix, els cartògrafs van inventar diferents sistemes per projectar sobre una superfície plana els paral·lels i els meridians.

La projecció utilitzada en els mapes és la projecció cilíndrica de Mercator, que aconsegueix que els meridians i paral·lels apareguin representats com línies paral·leles que es creuen perpendicularment.

Determinar les coordenades UTM d’un punt Si observem el marge d'un mapa, veurem que hi apareixen de forma ordenada uns números verticals i uns altres d'horitzontals. Aquests números són les coordenades UTM.

Exemple de determinació de coordenades UTM: 1. Marcar el punt X. 2. Traçar una perpendicular als meridians (línies verticals) fins a interceptar una vora

vertical del mapa. Apuntar ets números que apareixen a les línies horitzontals inferior i superior a la intersecció.

3. Traçar una perpendicular als paral·lels (línies horitzontals) fins a interceptar una vora horitzontal del mapa. Apuntar els números que apareixen a les línies verticals de l’esquerra i de la dreta de la intersecció.

63

64

65

TEMA 9 Coneixements del territori del Parc de Collserola. El medi físic: les serralades, els rius i la vegetació. Les vies principals de comunicació La serra de Collserola forma part de la serralada litoral, un sistema muntanyós que s’estén uns 300 Km., en paral·lel al mar Mediterrani, des de la desembocadura del riu Ter fins la plana de Castelló. El massís de Collserola, de 17 Km. de longitud i 6 Km. d’amplada, limita al nord amb la vall del Besòs, al sud amb la del Llobregat, a l’est amb la plana de Barcelona i a l’oest amb la depressió del Vallès. La part més alta i emblemàtica de Collserola és el Tibidabo (512 m.). Al llarg del segle XX, la franja de cultius que durant segles allunyà als nuclis urbans dels boscos de Collserola es va reduir progressivament. Les ciutats i poblacions que rodejaven la serra de Collserola tot sovint han anat ocupant més territori. Amb els ferrocarrils es van establir urbanitzacions en algunes valls de la serra. També antenes de ràdio, línies elèctriques i, sobre tot, més ciutadans de la metròpoli barcelonesa que aquí troben el seu lloc d’esbarjo. Avui, Collserola es una illa verda de més de 8.000 ha., situada al mig d’una de les àrees urbanitzades amb major densitat de població de la regió mediterrània. La conservació dels valors naturals d’aquest territori i la compatibilització amb un ús de l’oci respectuós suposa, actualment, un supòsit de fet singular en el context de la gestió d’espais naturals. El Parc de Collserola té al seu voltant un total d’onze espais amb un certa similitud: el Parc Agrari del Baix Llobregat, el Garraf, Foix, Olèrdola, Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, Montseny, Guilleries-Savassona, Corredor-Montnegre, Conreia-Sant Mateu-Céllecs i la Serralada Marina. En aquest context es situa l’actual gestió del Parc de Collserola. Coneixements del territori del Parc de Collserola

El Parc de Collserola en 4 mots

El Parc de Collserola és una superfície verda de més de 8000 ha situada entre els rius Besos, Llobregat, la depressió del Vallès i el pla de Barcelona. Inclou part del terme municipal de nou poblacions.

Els municipis del Parc de Collserola són: Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Esplugues de Llobregat, Molins de Rei, Montcada i Reixac, El Papiol, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern.

L’extensió exacta del territori del Parc i de cadascú del municipis que l’integren és la següent:

66

Municipi Web Ha Barcelona www.bcn.es 1.908Cerdanyola del Vallès www.cerdanyola.org 1.424Esplugues de Llobregat www.ajesplugues.es 72Molins de Rei www.molinsderei.net 1.123Montcada i Reixac www.montcada.org 239El Papiol www.elpapiol.diba.es 494Sant Cugat del Vallès www.santcugat.org 2.134Sant Feliu de Llobregat www.santfeliu.org 631Sant Just Desvern www.santjust.com 442 Parc de Collserola 8.465

ha. Aquesta casella indica la superfície que cada municipi té al Parc.

Collserola conté una àmplia mostra d’ambients naturals mediterranis, en els que hi trobem predominantment boscos. Aquests juntament amb diverses formacions de vegetació baixa, formen un mosaic que acull una variada fauna. Hi són presents gairebé totes les espècies animals del bosc mediterrani. Aquesta diversitat es la riquesa biològica de la serra.

L’empremta humana és palesa a la Serra, tant pel que fa a la modificació del paisatge com per la quantitat de restes arqueològiques i construccions que s'hi troben i que constitueixen un patrimoni molt valuós.

Per tal de preservar aquest espai tant notable, es va redactar i aprovar el Pla Especial d'Ordenació i de Protecció del Medi Natural (1987). El Consorci del Parc de Collserola, és l'organisme encarregat de desenvolupar la gestió del Parc, fent compatibles els dos objectius bàsics del Pla Especial: conservar els recursos naturals i l'equilibri ecològic, alhora que donar resposta a la demanda de lleure i aprenentatge dels ciutadans.

Climatologia Climatologia de Collserola

El clima de Collserola, considerat en general, és de tipus mediterrani amb les característiques que li són pròpies: hiverns suaus, estius secs i calorosos, oscil·lació tèrmica anual i diària moderada, precipitacions estacionals en conjunt escasses i fortament irregulars. L'observatori Fabra, situat a 432 m, al solell de la muntanya, és l'única font fiable de dades meteorològiques que recull ininterrompudament des del 1918. Aquestes dades donen una temperatura mitjana anual de 14,4 ºC; el mes més fred és el gener amb 7,1 ºC i el més calorós juliol amb 22,8ºC. Pel que fa a precipitacions, el total anual mitjà és de 619 mm, amb dos períodes humits: tardor (octubre 83,1 mm) i primavera (maig 60,4 mm) i un intens eixut estival (juliol 10,6 mm). Dades menys completes permeten creure que al vessant obac les temperatures són inferiors i les precipitacions superiors. Aquest i altres factors fan que a Collserola siguin evident i destacable l'existència de diversos microclimes, és a dir, de variacions locals importants. Hi influeix l'orientació, l'altitud, les inversions tèrmiques, les boires, l'exposició als vents, la presència d'un major o menor recobriment forestal, etc. Així es configuren diferents microambients, capaços d'acollir poblacions vegetals i animals de requeriments diversos.

Les precipitacions que cauen damunt Collserola originen una xarxa hidrogràfica de dimensions reduïdes en consonància amb la conca de recepció, i de característiques típicament mediterrànies: règim torrencial, forta variabilitat estacional i escàs volum d'aigua en conjunt. Les aigües van a parar al Llobregat, al Besòs, o directament al mar.

67

La conca del Llobregat és la de més extensió; hi destaca, per damunt de tot, la riera de Vallvidrera, anomenada la Rierada al tram final, que és l'únic curs d'aigua permanent de la serra, i té un recorregut d'uns 8 km.

La conca del Besòs recull l'aigua dels vessants nord i est de la serra a través d'un pràcticament únic col·lector: la riera de Sant Cugat.

Relleu i Geologia

A primer cop d'ull, Collserola ens apareix com una continuació de la Serralada Litoral, amb alçades discretes i formes suaus que ens indiquen l’antiguitat del sistema.

Tanmateix mentre que al nord del Besòs predominen els materials granítics i al sud del Llobregat els calcaris, Collserola es constituït principalment per pissarres, dites comunament llicorelles, i només excepcionalment s'hi troben afloraments d'altres materials paleozoics entre els quals cal esmentar les calcàries del Puig d'Olorda, explotades intensament per fer ciment.

Durant el plegament hercinià, la irrupció d'una massa granítica va provocar l'aparició de minerals típicament metamòrfics en alguns indrets. L’orogènesi alpina, al terciari, va modificar la imatge de la serra i va produir una major ondulació i una fracturació en falles.

Envoltant el massís pròpiament dit, hi ha les valls fluvials del Besòs i el Llobregat, i els plans del Vallès i de Barcelona reblerts tots ells durant el miocè i el quaternari de materials fins (argila i sorra) i alguns conglomerats.

68

Vegetació El massís de Collserola s'emmarca biogeogràficament en la regió mediterrània. La seva vegetació ofereix, per tant, uns trets característics que permeten adaptar-la a la climatologia pròpia de la regió i especialment sobreviure els seus eixuts i calorosos estius: fullatge perennifoli, arbres relativament petits, diversitat i abundància arbustiva, inflamabilitat de la vegetació i diverses adaptacions a l'escassetat de l'aigua. El paisatge actual del Parc conté un mosaic de boscos, màquies, matolls, prats i camps de conreu, amb un clar predomini, però, de les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis). Aquesta configuració expressa la gran influència que ha tingut i té.

.

69

Fauna Malgrat les aparences, la fauna salvatge de Collserola té un gran interès. Si el veïnatge metropolità ens podria fer pensar en un valor només relatiu del poblament animal de la serra, més en funció de la proximitat de la gran ciutat que de la pròpia diversitat i riquesa d'espècies, els darrers anys de gestió i estudis ens han anat confirmant el valor intrínsec d'aquesta fauna, equivalent a la d'altres espais naturals en contextos regionals molt menys urbanitzats.

L'àmplia distribució i multiplicitat d'ambients forestals combinada amb la presència d'ambients de caràcter més obert, màquies, brolles, prats i conreus ofereixen un ventall de recursos i possibilitats i permeten la presència d'una gran diversitat d'espècies adaptades als diferents ambients

Alzinar amb roures Els alzinars amb roures allotgen alguns dels mamífers més característics del Parc: l'únic gran mamífer, el senglar, un dels carnívors més emblemàtics a la serra, la geneta i un dels rosegadors més comuns, el ratolí de bosc.

La densitat d'ocells és elevada durant tot l'any: les espècies més freqüents són la mallerenga blava, el bruel, la merla, el tallarol de casquet i el cargolet. Amb el pas dels anys a mida que el bosc envelleix i madura, hi van entrant noves espècies de caràcter més centreuropeu, com el tord, el mosquiter o el tallarol gros, que a Collserola pràcticament només es troben com a nidificants en aquest boscos i en els de ribera.

Pinedes Els ocells més característics de les pinedes són les mallerengues, especialment la mallerenga emplomallada (Parus cristatus) i la mallerenga carbonera (Parus major), també hi són freqüents el pit-roig (Erithacus rubecula), el bruel (Regulus ignigapillus), la merla (Turdus merula), el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i, a l'època estival, el mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli). Un dels mamífers més vinculat a les pinedes és l'esquirol, però també hi són presents altres rosegadors i algun carnívor com la guineu. Boscos de Ribera L'ambient frescal i caducifoli dels boscos de ribera atrau les mateixes espècies d'àmbit centreeuropeu que trobem als alzinars amb roures més madurs; el tord ( Turdus philomenus), el mosquiter groc petit (Phylloscopus collybita) i, durant l'hivern, el pinsà borroner i el lluer. Ocells de caràcter més mediterrani, característics d'aquest ambient són l’oriol i el rossinyol bord. D'altra banda la presència de l'aigua, i la relativa flonjor del sòl permet el poblament de tot un seguit d'espècies d'amfibis, rèptils i petits mamífers que no trobarem en altres ambients. Màquia i garriga Hi predominen les espècies adaptades a viure entre els arbusts com els tallarols, un dels grups més característics de les formacions arbustives mediterrànies. Entre aquestes n'hi ha de sedentàries com el tallarol capnegre ó la tallareta cuallarga i estivals com el tallarol de garriga.

70

Patrimoni construït Patrimoni i elements construïts

La presència humana a Collserola ve de molt antic, així ho demostren les restes més antigues que se'n coneixen, uns instruments de pedra de fa més de 100.000 anys trobats a Ca N'Albareda que ens parlen de l'existència de caçadors a la serra.

Tanmateix, un dels trets fonamentals que caracteritzen el Parc de Collserola, és l'acció continuada de l'home sobre el medi al llarg del temps. Aquest fet ha donat com a conseqüència un ric patrimoni construït al qual hi hem de destacar el seu valor:

• per l'elevada qualitat arquitectònica d'un gran nombre d'edificacions • per la diversitat d'elements construïts i la seva adaptació al medi

La classificació dels diferents elements de patrimoni s'ha establert a partir del criteri del Pla Especial, que els classifica en funció de:

1. La seva integració en el patrimoni històrico - artístic en qualsevol dels nivells contemplats per la legislació vigent.

2. El seu interès arquitectònic o paisatgístic. Edificacions tradicionals 3. Les edificacions dotacionals 4. Altres elements d'interès

Patrimoni Històrico-Artístic Edificacions i elements integrats en el Patrimoni Històrico-Artístic

Són aquells que gaudeixen d'alguna menció en termes de patrimoni, sia a nivell municipal (catàlegs i/o Pla Especial), a nivell provincial (inventari de Béns Públics d'Interès Provincial) o a nivell nacional (Béns d'Interès Cultural). Algunes d'aquestes edificacions, són alhora de caràcter tradicional i gaudeixen de la doble condició.

Restes prehistòriques Castells medievals Poblat ibèric de la Penya del Moro Forn ibèric Poblat ibèric de Can Oliver

Castell defensiu medieval (s. VIII-XII). Planta trapezoïdal. Torre mestra quadrada. Formava part de la línia defensiva del Llobregat: es domina, doncs, una bona perspectiva del seu curs baix.

71

Castellciuró

Castell del Papiol Castell gòtic (s. XIII) bastit damunt la roca. Impressionants murs. Ares, finestres i patis. Ben conservat (habitat). Monument nacional. Casa reial de Valldaura Ermites i esglésies Santa Margarida de Valldonzella Residència de vacances (segles XIV-XV) i lloc de caça dels comtes reis de Barcelona. Arruïnada de fa segles, en queden escassíssims vestigis Antic monestir cistercenc femení, dit originàriament Santa Maria: en resta l'església romànica del segle XIII. Absis quadrat, finestra. Coberta en part de bigues i en part de volta. Estat semiruinós. Paratge molt bonic. Sant Cebrià Ermita d’origen romànic. Moltes modificacions, la darrera al s. XVII, en què se li canvià l'orientació i afegí el campanaret. Estat de conservació descurat. Santa Maria de Vallvidrera

Antiga parròquia, esmentada el segle X. Fou el nucli original de Vallvidrera. Església actual d'estil gòtic tardà (segle XVI). Una nau, absis poligonal, campanar de planta quadrada. Ben conservada. Santa Maria de les Feixes La Salut de Sant Feliu Ermita datada el 1759. Una sola nau, campanar de cadireta, porxo amb arcades a la façana oest. Estat precari. L'aïllament de la construcció enmig dels conreus i amb dos altíssims xiprers al davant li confereix un aspecte molt atractiu. Temple del Tibidabo Ermita del s. XVIII, edificada sobre una altra de medieval i adossada a la masia dita Casa gran de la Gleva. Àrea de picnic condicionada Temple neogòtic de grans dimensions, acabat el 1961. Arquitecte: Lluís Sagnier. Imatge gegant del Sagrat Cor de Frederic Mares. Obert al culte. Es pot visitar i pujar als campanars.

72

Edificacions tradicionals

Són aquelles d'interès arquitectònic o paisatgístic que, tot i que poden no estar incloses avui en el Patrimoni Històrico-Artístic, corresponen a una estructura correcta de colonització del territori que cal mantenir, conservar i millorar, a no ser que es trobin en estat de ruïna.

Edificacions dotacionals

Són aquelles que juguen un paper com a dotacions i que, si bé no corresponen a una estructura clàssica d’edificació tradicional, tenen avui una utilització suficientment important perquè, malgrat el seu impacte en el paisatge, no sempre especialment adequat, calgui conservar.

1. Flor de Maig 2. Oficines Cementiri 3. Residència Siracusa 4. Centre de Zoonosi 5. Escola Municipal d'Educació 6. Col·legi l'Esperança 7. Sant Llàtzer Elements d'interès

Són aquelles elements, edificats o no, que tenen un indubtable interès de visita i que, pel seu valor, poden ser considerats elements de patrimoni històrico-artístic i cultural.

1. Pedrera de la Mina Berta 2. Aqüeducte Can Canaletes 3. Jardins de Can Catà 4. Aqüeducte Torrent de Tapioles 5. Roïnes de Can Magre 6. Aqüeducte torrent del Bosc Llarg 7. Bòbila pintoresca 8. Salt d'aigua 9. Oratori i aqüeducte 10. Casa de les bruixes 11. Ermita del Carme 12. Pantà de Can Borrell 13. Can Gordi (ruïnes) 14. Can Ribes (ruïnes) 15. Can Magarola (ruïnes) 16. Castell del Fortí 17. Vivers de Can Borni 18. Pedrera de Sta. Creu 19. Pedreres de Can Ferrés 20. Pedrera del Puig d'Olorda 21. Pantà de Vallvidrera 22. Mina Grott

73

TEMA 10 Meteorologia. Representació dels fenòmens meteorològics en els mapes. La pressió atmosfèrica, la humitat relativa i els instruments per mesurar-les. Vents: nom i direcció dels principals vents que incideixen sobre el territori metropolità de Barcelona. Les unitats bàsiques de mesura dels fenòmens meteorològics3

3 Els continguts d’aquest tema 10 poden ser consultats al tema 19 del Temari per a la preparació de les proves selectives d’accés al Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya i al tema 33 del Temari específic per a la preparació de les proves selectives d’accés al Cos d’Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya editats pel Centre d’Estudis Adams (Edicions Valbunea, S.A.)

74

75

TEMA 11 Gestió forestal i agrícola i ramadera, en relació a la prevenció d’incendis. Actuacions. Gestió forestal La gestió forestal al parc té com a finalitat conservar i millorar els sistemes naturals. En aquest apartat ens centrarem, únicament, en les tasques de prevenció d’incendis, reforestacions i control de plagues forestals. Quan parlem de prevenció d’incendis, l’eliminació del sotabosc, l’anomenada "neteja de bosc", és la mesura preventiva que es considera, popularment, més necessària. Un terme poc afortunat, perquè sovint es confon la vegetació densa i entortolligada, típicament mediterrània, amb la brutícia i l’abandonament. Per eliminar de manera generalitzada el sotabosc, les tales s’haurien de fer de forma reiterada i freqüent, perquè les espècies són bàsicament rebrotadores. Això, a més de significar un cost econòmic elevat, generaria una quantitat de residus vegetals difícils d’eliminar. En general, al parc, el control del sotabosc es limita als marges dels camins, a les perifèries de les urbanitzacions i en les àrees de lleure, on el risc d’incendi és més elevat. Són les anomenades franges de protecció, en les quals s’elimina l’estrat arbustiu i un determinat nombre d’arbres, a banda i banda dels camins forestals, per tal de reduir la massa de vegetació. L’objectiu de les franges de protecció no és tant arribar a aturar el foc com facilitar les tasques d’extinció, aconseguint temps de maniobra i fugida. Si bé és cert que en reduir la biomassa es redueix la combustibilitat, també ho és que augmenta la inflamabilitat, és a dir, la facilitat amb què es pot encendre la vegetació. En eliminar la vegetació, disminueix la humitat relativa de l’aire i augmenta la lluminositat a la zona. Les noves condicions ambientals afavoreixen l’aparició d’espècies més ben adaptades a la sequera, però molt més inflamables, com per exemple les plantes aromàtiques. Per la mateixa raó, tampoc es fan tallafocs. El tallafoc es pot convertir en un corredor per on el foc avanci amb més velocitat en trobar poc combustible i unes condicions d’inflamabilitat molt altes. Amb el mateix criteri, tampoc s’elimina tota la vegetació que hi ha sota les línies elèctriques d’alta tensió, només la que supera l’alçada de seguretat. Les actuacions forestals després del foc acostumen a anar acompanyades, normalment, d’una certa polèmica en relació a la conveniència de treure els troncs dels arbres morts. A la serra, tenim bons exemples de regeneració de la vegetació en zones on no s’ha fet cap intervenció forestal. Per això, l’extracció dels troncs cremats no és una actuació prioritària, i encara menys si tenim en compte que això obliga l’avifauna forestal a desplaçar-se del lloc. Tinguem en compte que la regeneració del bosc s’accelera gràcies a la disseminació de llavors que fan aquests ocells en posar-se sobre els arbres cremats. La conveniència o no de les repoblacions és un altre tema que cal considerar. Als anys quaranta es van repoblar moltes zones de la serra, sobretot al vessant de Barcelona. L’any 1985, es va realitzar novament un pla de repoblació, en total unes 100 ha, bàsicament de pi pinyer. Actualment, les repoblacions només es fan en les zones cremades que ja havien estat repoblades anteriorment. La bona regeneració natural que experimenta la vegetació mediterrània no fa necessària la repoblació. A més, cal tenir present que la gestió del medi

76

natural té com a prioritat el manteniment de la diversitat biològica i la conservació i millora del mosaic de paisatges existent a la serra. La vegetació de ribera és la comunitat vegetal amb més dificultats per recuperar els espais perduts a causa de la separació física entre torrents, que fa difícil la recolonització natural del seu hàbitat. Per això, els darrers anys s’han realitzat algunes plantacions puntuals de vegetació de ribera. Respecte als flagells forestals, cal destacar la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa), que afecta cíclicament algunes zones de la serra. Des de 1991, es realitza el control anual de vol de mascles adults mitjançant paranys de feromones. A partir de finals d’octubre, quan és necessari, es fan tractaments fitosanitaris en repoblacions joves i a les àrees més freqüentades pels visitants, com a mesura de prevenció als casos d’al·lèrgia. Periòdicament, hi pot haver una certa incidència de l’escarabat perforador dels pins (Tomicus destruens), del qual es fa un seguiment visual de la població i, en les èpoques de més incidència, es talen i es retiren els troncs dels pins afectats. En observar les alzines, ens adonem que algunes tenen part del brancatge sec. Es tracta d’una malaltia produïda per dues espècies d’insectes homòpters (Chermococcus vermilion i C. robur) que asseca els branquillons, però que no arriba a posar en perill la supervivència de l’arbre. Quant a malures, els efectes del fong que es poden observar més fàcilment és la grafiosi o malaltia holandesa de l’om (Ceratocystis ulmi), que comença assecant les puntes de les branques a partir de finals de primavera i pot arribar a provocar la mort de l’arbre. Els transmissors d’aquest fong són els escarabats de la família dels escolítids (Scolytus sp.). Finalment, episodis naturals d’origen climàtic (nevades, ventades, pluges torrencials i calamarsades) poden provocar la destrucció de grans extensions de bosc en poques hores. A aquesta destrossa física de la vegetació s’ha de sumar l’efecte negatiu de les plagues i malures, ja que aprofiten les ferides obertes en troncs i branques per multiplicar-se i augmentar així els danys. Gestió agrícola i ramadera. Els conreus i la pastura. Una nova visió des de la gestió del Parc Històricament, les principals àrees agrícoles de Collserola van ser les valls del Baix Llobregat i del Vallès. L’abandonament dels conreus durant el segle XX ha determinat l'actual paisatge, en què les zones agrícoles ocupen solament el 6,44% del territori del parc. Al Baix Llobregat, la vinya compartia protagonisme amb els fruiters de secà: cirerers, pruneres, ametllers, presseguers, garrofers, oliveres, etc., i amb algunes hortes i petits camps de cereals. En canvi, a la banda vallesana, els conreus tradicionals eren la vinya i els cereals, principalment el blat. La vinya és el conreu que en els darrers 125 anys ha sofert la recessió més forta. L’any 1886, abans de l’arribada de la fil·loxera, la vinya s’endinsava en les valls de l'interior de Collserola i ocupava gairebé tots els vessants, com era el cas de Sant Medir, a Sant Cugat del Vallès, o de Can Salat, a Molins de Rei. Una altra causa de l’abandonament dels conreus, sobretot a les valls del Llobregat, va ser la baixa productivitat dels fruiters de secà. Si tenim en compte l’orografia del terreny i la gran quantitat de petites parcel·les en què es dividien moltes de les finques, s’entén que es deixessin de conrear i fossin colonitzades pel bosc. Entre els pins, i com a testimonis d’aquells

77

antics conreus, encara hi trobem un gran nombre d’oliveres (Olea europaea), ametllers (Prunus dulcis), garrofers (Ceratonia siliqua) i figueres (Ficus carica). També es conserven algunes barraques de pedra seca, mig derruïdes i colgades per la vegetació. Actualment, a la serra, la major part de les àrees agrícoles actives se situen a les zones perifèriques del parc. A la banda vallesana, les poques finques agrícoles existents s’ubiquen a les zones més planeres i són relativament grans, amb una estructura d’explotació agrària més o menys definida de masia, hort familiar i camps de secà. En canvi, cap al Llobregat, la superfície conreada total és molt superior, però la propietat es troba dispersa, la producció està molt més diversificada i les finques i parcel·les són de dimensions reduïdes. Les zones agrícoles formen part del mosaic d’ambients naturals de la serra i tenen un paper rellevant en la creació i manteniment de la diversitat d’hàbitats, en la lluita passiva per prevenir els incendis forestals i, evidentment, com a generadores de rendes econòmiques. La gestió de l’agricultura a Collserola passa, sobretot, per evitar la pèrdua de superfície agrària i potenciar el conreu dels camps abandonats, utilitzant mètodes respectuosos amb el medi, potenciant l’agricultura ecològica i afavorint el manteniment i la recuperació de les varietats tradicionals. El manteniment dels camps de conreu i sembres experimentals de les finques públiques és una de les línies de treball del programa d’actuacions de potenciació de la fauna de la serra. L’abandonament dels conreus tradicionals ha facilitat, en alguns casos, l’establiment d’horts il·legals. Això ha provocat l’aparició d’elements que, en conjunt, produeixen una imatge de marginalitat: tanques fetes amb somiers i altres materials metàl·lics reciclats; casetes per guardar les eines que acaben convertint-se en trasters per emmagatzemar tota mena de materials, corrals per a petits animals de granja-domèstics (gallines, conills, etc.) i altres aixoplucs per a gossos i gats, etc. Per això, el parc col·labora amb els ajuntaments en les tasques de reubicació dels usuaris d’aquests horts il·legals en horts periurbans controlats i en la reordenació de les zones afectades. Tradicionalment, a la serra, l’activitat agrícola ha anat acompanyada d’una certa activitat ramadera complementària. Amb l’abandonament dels conreus i de la vida a pagès, una bona part de la ramaderia esdevé marginal, desenvolupada com a activitat de subsistència. L’any 1995 es va iniciar la reintroducció controlada de ramats d’ovelles per ajudar en el manteniment de les repoblacions forestals, de les franges de prevenció d’incendis, dels prats d’albellatge i d’altres zones de vegetació oberta, sempre amb mires a reduir la vegetació d’aquestes zones en el marc de la prevenció dels incendis forestals. El principal avantatge d’aquesta pràctica és d’important estalvi econòmic que suposa, a més de produir uns beneficis als propietaris dels ramats i als pastors. La reintroducció de la ramaderia també té l’objectiu de potenciar una activitat econòmica que contribueix al desenvolupament sostenible de la serra. En l’actualitat, hi ha 5 ramats grans que pasturen a la serra, a més d’altres de petits que mai superen els 50 caps. En total, el nombre de caps de bestiar, principalment ovelles però també algunes cabres, està a l’entorn dels 3.000 enfront dels 2.000 animals que hi havia l’any 1995. Així i tot, el nombre de ramats continua sent insuficient. A tot el vessant barceloní no hi ha cap ramat que pugui pasturar de manera permanent. Solament al vessant del Llobregat resta, encara, un cert nombre de ramats d’ovelles grans, lligats a la plana del riu Llobregat. En canvi, al vessant del Vallès i a la banda del Besòs hi ha pocs ramats i tots són petits.

78

79

TEMA 12 Infraestructures en espais naturals protegits. Relació i tipus d’infraestructures. Tasques de conservació i eines a emprar Manteniment d’infrastructures, lleure i senyalització Es tracta d’aquells indrets on es dóna una màxima freqüentació de visitants del parc, resultat del qual necessiten un tractament específic, intens i continu. Aquí és on es concentra la major part de mobiliari (bancs, taules, barbacoes, fonts, plafons informatius i altres segons sigui el cas) i la vegetació existent, tot i ser o no autòctona, rep un tractament més propi de jardineria que forestal. Així, els treballs que hi realitza el personal de l’equip de manteniment del parc són segues, esporgues, plantacions de reposicions i/o de millora, recs, tractaments fitosanitaris i la reparació o reposició del mobiliari. Les tasques referents a la neteja de deixalles i buidat de les papereres ubicades en aquestes àrees, a més dels marges de camins i carreteres de diferents zones del parc, les realitza una empresa externa contractada mitjançant concurs públic (FCC). Les zones d’actuació són les següents: Àrees de lleure: (Can Coll, Castellciuró, Sant Pere Màrtir, Santa Creu d’Olorda, Santa Maria de Vallvidrera, Sant Feliu de Llobregat). Miradors: (Cerdanyola, Font Groga, l’Arrabassada, Montbau, Esfèrics, Sarrià, Torre Baró, Turó d’en Cors, El Terral). Fonts: (De la Beca, Budellera, Sant Pau, Bacallà, Ferro, Roure, d’en Ribes i l’Arrabassada, Moguera). Manteniment dels itineraris Dins el Parc de Collserola hi ha una sèrie de passejades, itineraris i recorreguts, tant per caminar com per anar amb bicicleta, i tots ells estan senyalitzats amb els corresponents indicadors. Les tasques de manteniment consisteixen en la neteja de la vegetació i repàs del ferm dels camins, la reposició de senyals vells, malmesos o desapareguts, la col·locació de nous senyals orientadors i la instal·lació de plafons informadors als accessos principals. Del seu manteniment se’n fa càrrec l’equip de manteniment del parc excepte en alguns casos (senders de petit -PR- i de gran recorregut –GR- i els propis d’algunes entitats excursionistes) que l’executa la mateixa entitat promotora. Suport logístic Per tal de fer els manteniments i les obres de reparació adients, el Consorci precisa de determinats elements, entre d’altres: Vehicles: • La compra i/o el lloguer de vehicles pel Parc. En l’actualitat es disposa de 21 vehicles, 19 en propietat i 2 en lloguer, incloent 2 motos, 1 camió, 1 tractor, 1 dúmper d’obra i una estelladora remolcada per a restes vegetals. Dins de les tasques de l’equip es consideren: • Els combustibles. • Les reparacions. • Les ITV. • Les assegurances. • Els logotips. Vestuari:

80

• Adquisició del vestuari segons les diferents tasques que realitza el personal i part dels Equips de Protecció Individual (EPI). Calefacció: • Adquisició del combustible per les calefaccions de Can Balasc i Can Borni. Equips de telecomunicació: • Adquisició i manteniment dels equips de telecomunicació del Dispositiu de Prevenció d’Incendis, guarderia i brigada de manteniment Normes bàsiques per al manteniment, la reposició i l’explotació de les instal·lacions

L'ens gestor ha de vetllar pel correcte funcionament i estat de conservació del sistema de sanejament.

L'ens gestor ha d’elaborar i acomplir un Pla de manteniment del sistema, equips, instal·lacions electromecàniques i obra civil com a condició necessària per a l’atribució de fons per part de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).

Les línies d’aigua i fangs es gestionaran assegurant el màxim rendiment de les instal·lacions, sense causar afeccions perjudicials a l’entorn i assegurant l’evacuació dels fangs en condicions de seguretat.

En casos d’aturada forçada, programada o imprevista, I’ens gestor ho comunicarà a les persones afectades i adoptarà les mesures necessàries per minimitzar les conseqüències.

L'ens gestor ha d’elaborar anualment un Pla de reposicions, millores i noves inversions per planificar les reposicions d’equips quan s’esgoti la seva vida útil i les ampliacions necessàries, fer front als increments de cabal i càrrega i assolir els nivells de qualitat establerts pel medi receptor.

81

TEMA 13 Conceptes bàsics de seguretat i salut laboral. Manipulació de productes fitosanitaris El trabajo y la salud: riesgos profesionales. Factores de riesgo El “Trabajo” puede definirse como toda actividad de transformación de la naturaleza, para satisfacer las necesidades humanas Dos aspectos fundamentales a considerar en el trabajo son la “Tecnificación” y la “Organización”. De las condiciones en que se realiza el trabajo dependerá que éste sea beneficioso o perjudicial para la salud. Se entiende por “Condiciones de Trabajo” el conjunto de variables que definen la realización de una tarea concreta y el entorno en que ésta se realiza y que determina la salud del trabajador. El trabajo y la salud están íntimamente relacionados por lo que conviene integrar en la propia definición de salud aquellos aspectos que se van a ver influenciados por las condiciones de trabajo, y para ello, la más precisa es la enunciada por la Organización Mundial de la Salud en 1948: “Salud” es un estado de bienestar físico, mental y social completo y no meramente la ausencia de daño y enfermedad En el contexto de la propia definición aparecen dos aspectos de suma importancia y fundamentales a la hora de establecer estrategias preventivas que conviene recalcar, uno de ellos es considerar la salud no solamente como mera ausencia de enfermedad, y otro el de conferirle carácter integral: físico, mental y social. Conviene definir algunos conceptos y términos utilizados en salud laboral: “Peligro”: aquella fuente o situación con capacidad de producir daño en términos de lesiones, daños a la propiedad, daños al medio ambiente o una combinación de ellos. La Ley de Prevención de Riesgos Laborales (Ley 31/1995, de 8 de Noviembre) en su artículo 4º define: “Riesgo Laboral”: posibilidad de que un trabajador sufra un determinado daño derivado del trabajo. Es una combinación de la frecuencia y la probabilidad y de las consecuencias que podrían derivarse de la materialización de un peligro. Asimismo define “Daños derivados del trabajo” las enfermedades, patologías ó lesiones sufridas con motivo u ocasión del trabajo. La Seguridad y Salud Laboral pretende la mejora de las condiciones de trabajo a través de la aplicación de técnicas denominadas preventivas dirigidas a los distintos factores de riesgo. A las distintas variables que puedan influir sobre la salud del trabajador (condiciones de trabajo), se las denomina también “factores de riesgo”. Para favorecer el análisis sistemático de los mismos, se clasifican en cinco grupos: Condiciones de Seguridad Condiciones materiales como: elementos móviles, cortantes… situados en máquinas, combustibles, herramientas, vehículos, instalaciones… Entorno físico del trabajo Se refiere a los componentes físicos del medioambiente del trabajo: ruido, iluminación, vibraciones, condiciones termohigrométricas y radiaciones. Contaminantes Químicos y Biológicos Carga de Trabajo Exigencias que la tarea impone al individuo: esfuerzos físicos, niveles de atención, posturas, manipulación…

82

Organización del Trabajo Distribución de tareas, reparto de funciones, responsabilidad, horarios, situaciones personales… Como se ha dicho, el trabajo, dependiendo de las condiciones en que se realice puede ser beneficioso o perjudicial para la salud, cuando el trabajo produce daños, éstos se tipifican de la siguiente forma:

Accidentes de Trabajo Enfermedades Profesionales Otros daños a la salud

Estos daños serán tratados en otro apartado distinto de éste módulo. Como es lógico, debe haber una serie de disciplinas preventivas que aplicadas a los distintos factores de riesgo sirvan para identificar, prevenir y controlar aquellos riesgos que podrían llegar a provocar daños profesionales. Éstas técnicas preventivas son las siguientes: Seguridad en el Trabajo “Disciplina que estudia las condiciones materiales que ponen en peligro la integridad física de los trabajadores provocando accidentes” Higiene Industrial “Estudia las situaciones que pueden producir una enfermedad a través de la identificación, evaluación y control de las concentraciones de los diferentes contaminantes físicos, químicos y biológicos presentes en los puestos de trabajo” Medicina del Trabajo “Analiza las consecuencias de los factores de riesgo sobre las personas, alerta cuando se producen situaciones que no han sido controladas” Ergonomía “Estudia la manera de planificar y diseñar los puestos de trabajo de manera que exista una adaptación entre éstos y el individuo” La actuación sobre los factores de riesgo para la mejora de las condiciones de trabajo conlleva además la incorporación de otras disciplinas como la psicología, la ingeniería, la física, la química, la arquitectura, la biológica, el derecho, la económica, etc… ya que el tratamiento de las condiciones de trabajo debe ser multidisciplinar. El objetivo de todo lo anterior es el de mejorar la calidad de vida laboral del trabajador, que como protagonista debe integrarse e involucrarse plenamente con la prevención de riesgos laborales, por lo tanto deberá tener los conocimientos y actitudes necesarias para el desempeño de sus funciones, por lo que la información y formación son también consideradas como técnicas preventivas fundamentales. Manipulació de productes fitosanitaris Segons el Real Decret 2163/1994, del 4 de Novembre, un producte fitosanitari es defineix com les substàncies i preparats que continguin una o mes substàncies actives, presentats en la forma que s’ofereixen per a la seva distribució als usuaris i que estan destinats a:

-Protegir els vegetals o productes vegetals contra els organismes nocius, o evitar l’acció dels mateixos.

-Influir en el procés vital dels vegetals de forma diferent de com ho fan les substàncies nutrients.

-Millorar la conservació dels productes vegetals.

-Destruir els vegetals no desitjats.

-Destruir part dels vegetals o controlar o evitar un creixement inadequat dels mateixos

83

Per tant quedem exclosos, els fertilitzants, adobs foliars i conservants d’aliments, quedant inclosos els reguladors de creixement i els productes per a la conservació de fusta.

Els riscos a la salut i seguretat que implica la manipulació de productes fitosanitaris, fa que la seva aplicació i utilització sigui molt estricta. En aquest sentit, l’Ordre del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca ARP/308/2004, de 30 d’agost (Diari Oficial de la Generalitat núm. 4216 del 10 de setembre de 2004), estableix la formació del personal de les empreses d’aplicació de productes fitosanitaris i els responsables de la seva venda.

Bàsicament, l’ordre fixa l’obligació a obtenir el nivell bàsic de capacitació als agricultors i el personal de les empreses i les entitats dedicades a l’emmagatzematge, la venda o l’aplicació de productes fitosanitaris que participin de forma directa en l’aplicació o manipulació d’aquest productes. És a dir, per a l’aplicació de productes fitosanitaris cal tenir un carnet que certifica haver superat la formació corresponent. Aquests carnets, poden ser de nivell bàsic (aplicador i/o manipulador) i de nivell qualificat.

Emmagatzematge

• Guardar els productes fitosanitaris a l’armari ignífug, i mantenir aquest sempre tancat. • Conservar els productes al seu envàs original. • Conservar sempre l’etiqueta del producte. • Utilitzar només productes dels quals es té la fitxa de seguretat. En cas de no disposar

d’ella, sol·licitar-la mitjançant CRI al Servei de Prevenció. • Guardar la motxilla neta i buida a un armari, si és possible, o prestatge embolicada en

una bossa per resguardar-la de la pols i evitar el seu deterioro. Protegir també de les temperatures extremes.

• Utilitzar el mateix local per guardar els utensilis destinats a barreges, preparació i aplicació.

Preparació del producte

• Verificar que el producte i equip de tractament no estiguin caducats, i es troben en condicions.

• Llegir detingudament les instruccions de les etiquetes i fitxa de seguretat dels productes a utilitzar.

• Realitzar la preparació a l‘exterior o a un lloc ben ventilat. • Durant la realització de la barreja utilitzar guants i la màscara integral.

PREPARACIÓ:

- Omplir la ¼ part de la motxilla amb aigua.

- Mesurar la quantitat de producte a utilitzar amb una proveta, dosificador o similar vessar-lo a la motxilla.

- Tancar la motxilla i remoure.

- Acabar de completar la dosis amb aigua, tenint en compte que mai ha de omplir-se completament, per evitar problemes de vessament dels líquids.

84

Execució del tractament

• Utilitzar tots els equips de protecció (granota, màscara, guants, gorra) • Evitar contacte amb la pell i ulls i abstenir-se de menjar, beure i fumar. • Acotar la zona d’actuació i senyalitzar-la.

Després del tractament

• Enviar els envasos buits al magatzem central (Viver de tres Pins) per al seu envio al proveïdor.

• Neteja completa de la maquinaria, els equips utilitzats i la roba de feina.

Consells en cas d’ intoxicació

• Tenir sempre a mà la fitxa del producte o etiqueta. • En cas d’accident, acudir al metge amb l’etiqueta o fitxa de seguretat del producte. • Traslladar a l’intoxicat a l’hospital més proper o a la Mútua. • Evitar remeis de casa i en tots cas rentar amb abundant aigua fresca les zones

afectades de la pell (de 10 a 15 minuts). • Llegir amb molta cura la fitxa de seguretat, per si estigués contraindicat el provocar el

vòmit, en cas d’ingestió.

Precaucions generals

• Respectar escrupolosament les normes de les etiquetes i fitxes de seguretat dels productes.

• Respectar i fer respectar mitjançant senyalització els terminis de seguretat. • Aplicar els productes sempre a favor del vent per que la roba no es mulli. No aplicar

amb vent fort i variable. • Tenir precaució a l’hora de fumigar prop d’instal·lacions elèctriques, aïllar-les

prèviament. • No manipular durant l’ aplicació, materials inflamables ni encendre flama. • Per feines a ras de sòl o localitzades utilitzar la campana.

Neteja, revisions i manteniment

DIÀRIAMENT

• Al finalitzar la jornada: netejar l’aparell i els seus circuits, inclosos els filtres, omplint el dipòsit d’aigua neta i fent-lo treballar. També pot afegir una mica de sabó. Mai guardar la motxilla carregada de producte.

• Es comprovarà que no existeixin fuges, sobretot a las juntes, que pugin posar en perill la salut dels treballadors. En cas de detectar-se alguna anomalia haurà de ser reparada immediatament abans de seguir utilitzant l’equip.

MOTXILLES INSERVIBLES

• Tindran el tractament de residu especial.

Els equips de protecció individual Un equipo de protección individual o EPI -cuyo término ya era empleado en la Ordenanza de Seguridad i Higiene en el Trabajo de 1971-, es cualquier equipo destinado a ser llevado o

85

sujetado por el trabajador para que le proteja de uno o varios riesgos y que pueda aumentar su seguridad o su salud en el trabajo, así como cualquier complemento o accesorio destinado a tal fin. Está definición viene recogida en el artículo 4, apartado 8, de la Ley de Prevención de Riesgos Laborales (Ley 31/1995, de 8 de noviembre), y es la repetición de la referencia que ya se hacia en la Directiva Marco (Directiva 89/656 relativa a las disposiciones mínimas de seguridad y salud para la utilización de equipos de protección individual. El uso de equipos de protección individual es una medida de prevención de carácter excepcional, a la que tan sólo se debe recurrir cuando se han agotado todas las vías alternativas que preceptivamente se deben implantar con carácter prioritario para eliminar el riesgo. También debe contemplarse el uso de estos equipos como complemento de otras actuaciones que, tras haber sido implantadas, no garantizan un control suficiente de la situación de riesgo y, así mismo, provisionalmente, mientras se adoptan las medidas correctoras colectiva LOS EQUIPOS DE PROTECCÓN INDIVIDUAL Y LA LEGISLACIÓN La Unión Europea ha desarrollado legislación, dirigida a los fabricantes o a sus representantes legalmente establecidos en la Comunidad, que regula la comercialización y libre circulación de los EPI (Real Decreto 1407/1992), y disposiciones, dirigidas a los empresarios, que regulan la utilización de los EPI (Real Decreto 773/1997). Real Decreto 1407/1992 Regula las condiciones para la comercialización y libre circulación intracomunitaria de los EPI. Se establecen unos requisitos de idoneidad para que los EPI, cuando satisfagan las exigencias requeridas, se comercialicen identificándolos con la marca CE. Así mismo, establece que el fabricante tiene la obligación de elaborar y entregar al usuario un folleto informativo sobre la correcta utilización y conservación del equipo. El fabricante debe certificar que el EPI comercializado cumple lo dispuesto en este Real Decreto estampando en cada EPI el marcado de conformidad CE, como declaración de conformidad. Real Decreto 773/1997 Regula las disposiciones mínimas de seguridad y salud relativas a la utilización de EPI por los trabajadores. Establece las obligaciones generales del empresario, los criterios para el empleo y las condiciones que deben reunir los EPI, su elección, utilización, etc.

LA GESTION DE LOS EQUIPOS DE PROTECCIÓN INDIVIDUAL Antes de la elección de una prenda de protección personal como medida de protección frente a una determinada situación de riesgo, se deben analizar los siguientes aspectos. Necesidad de uso Como ya hemos dicho, debe estudiarse, en primer lugar, la posibilidad de eliminar la situación de riesgo mediante el empleo de técnicas de protección colectiva u otras medidas organizativas. Se deberá recurrir al uso de prendas de protección personal en los siguientes casos:

86

• Cuando se han agotado todas la vías alternativas que preceptivamente deben implantarse con carácter prioritario (de prevención, protección colectiva u organizativa). • Como complemento de las medidas anteriores cuando su implantación no garantiza un control suficiente del riesgo. • Provisionalmente, mientras se adoptan las medidas de protección colectiva. • Siempre en tareas de rescate o en situaciones de emergencia. Selección El empresario tiene la obligación de proceder a una minuciosa apreciación de las características de los EPI para evaluar en que medida cumplen con los requisitos exigibles. Entre ellas están: • Grado necesario de protección que precisa una situación de riesgo. • Grado de protección que ofrece el equipo frente a esa situación. • Ser adecuado a los riesgos contra los que debe proteger, sin constituir, por sí, un riesgo adicional. • Evitar, en lo posible, que el EPI interfiera en el proceso productivo. • Tener en cuenta las exigencias ergonómicas y de salud del trabajador. • Adecuarse al usuario tras los ajustes requeridos. • Contemplar la posible coexistencia de riesgos simultáneos. Adquisición Al elegir el EPI, hay que tener en cuenta el folleto informativo del fabricante que contiene los datos relativos al almacenamiento, uso, limpieza, mantenimiento, desinfección, etc. del mismo. Es conveniente probar las prendas de protección en el lugar de trabajo antes de comprarlas. Distribución La distribución de los EPI debe ser personalizada, ya que deben ajustarse a las características anatómicas de cada trabajador. Cada usuario debe ser instruido sobre las características de los equipos que se le entregan, siguiendo las indicaciones que se le han dado al respecto, y debe ser responsable de su mantenimiento y conservación. Supervisión Es imprescindible la intervención del Servicio o del Técnico de Prevención en el proceso que va desde la elección hasta la correcta utilización o conservación del EPI paras conseguir resultados óptimos del equipo necesario ante un riesgo. El Servicio de Prevención debe estar al corriente de los problemas que se presentan en la utilización de protecciones personales y de la forma correcta de utilización. El Servicio de Prevención debe controlar que no haya excepciones en las zonas en las que el uso de los EPI sea obligado. Consulta a los trabajadores En todas las etapas de gestión de los equipos de protección individual, el empresario consultará a los trabajadores, sea directamente o a través de sus delegados de prevención.

87

TEMA 14 La prevenció d’incendis. Referència especial al Dispositiu de Prevenció d’Incendis Forestals de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Protocol d’actuació al Consorci del Parc de Collserola 1.- EL DISPOSITIU DE PREVENCIÓ D’INCENDIS DE L’AMB. 1.1 Gestió i funcionament

El Dispositiu de Prevenció d’Incendis Forestals de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, posat en funcionament l’any 1983 per l’antiga Corporació Metropolitana, es basa en un sistema de vigilància del territori i detecció d’incendis des de punts fixos, composat per guaites situats en 13 torres de vigilància, un equip de suport i intervenció immediata i una Central de Comunicacions.

A partir de 1.989 el Dispositiu va ser traspassat a la gestió directa del Consorci del Parc de Collserola (Patronat Metropolità del Parc de Collserola fins l’any 1999). tot i comprendre municipis que formaven part de l’Espai Natural protegit, del Parc del Garraf (gestionat per la Diputació de Barcelona, a través de l’Àrea d’Espais Naturals) o d’altres, que posteriorment han passat a formar part de l’àmbit del Parc de Serralada Marina (gestionat pel Consorci del Parc de la Serralada Marina).

Concretament el Dispositiu inclou una torre de vigilància dins l’àmbit de l’Espai Natural de Garraf (“sierra”), i tres torres de vigilància, dins l’àmbit del Parc de la Serralada Marina. (“Alfa”, “Bravo”, i “Charli”).

En aquest context, l’any 2004 es va iniciar un procés de regulació, mitjançant dos convenis establerts entre el Consorci del Parc de Collserola i l’Àrea d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona, que integren aquestes 4 torres en els dispositius dels Parcs del Garraf i de la Serralada Marina d’acord amb un Protocol d’actuació conjunta.

El 2008 es va iniciar un tercer conveni de col·laboració entre el Consell Comarcal del Baix Llobregat i el Consorci del Parc de Collserola per a la gestió i coordinació de les torres de guaita “Romeo” i “Juliet” ubicades als municipis de Sant Climent de Llobregat i Corbera de Llobregat, per tal de que sigui el propi Consell el que es faci càrrec de la contractació del personal que ha de cobrir la torre, tot i que la despesa que es genera d’aquesta contractació es transferida des del pressupost del Consorci del Parc de Collserola.

Per a la realització de les tasques que genera el Dispositiu d’àmbit metropolità, es contracten un total de 32 persones distribuïdes de la següent manera:

− 26 vigilants per atendre els dos torns corresponents a cadascun dels 13 punts fixos

de vigilància, els quals es troben en els següents municipis de l'AMB: Tiana (ALFA), Badalona (BRAVO), Santa Coloma de Gramenet (CHARLI), Barcelona (ECO, GOLF I FOXTROT), Cerdanyola (LIMA), Sant Cugat del Vallès (INDIA), El Papiol (MIKE), Sant Feliu de Llobregat (KILO), Corbera de Llobregat (JULIET), Sant Climent de Llobregat (ROMEO) i Begues (SIERRA).

A més de detectar, situar i donar avís dels incendis forestals que es produeixin, es vigila el territori i es dona avís de tot tipus d'incidències que es puguin observar relacionades amb la prevenció d'incendis o que afectin el medi natural: columnes de

88

fum sospitoses de cremes no autoritzades, actuacions silvícoles com tala d’arbres, abocaments en camins, carreteres i zones forestals, en el moment que s’estiguin produint, etc.

− 2 operadors per atendre els dos torns de la Central de Comunicacions (Control Collserola). Aquí es coordina tot el Dispositiu i s’elabora la base de dades de tots els incendis produïts dins l’àmbit.

− 4 vigilants mòbils per formar l'equip de suport (1 vehicle equipat amb una motobomba i 400 l. d’aigua amb 2 persones per torn), que realitza diferents tasques relacionades amb el dispositiu: Visitar tots els incendis produïts dins l'àmbit de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i registrar perímetres amb GPS. Prendre totes les dades necessàries per omplir les fitxes de cada incendi i la base de dades respectiva, intervenció immediata en focs de petites dimensions a Collserola, revisió d’infraestructures de prevenció d'incendis, etc.

1.2. Àmbit territorial En els seus inicis, l’àmbit del Dispositiu de Prevenció d'Incendis Forestals comprenia els 33 municipis que de la Entitat del Medi Ambient, els quals sumen un total de 22.530 ha. de terrenys forestals.

L’any 2003, aquest àmbit del Dispositiu es va ampliar amb Corbera de Llobregat (Sup:1.846 ha, amb 1.280 ha. forestals) i Cervelló (Sup.: 2.955 ha, amb 2.354 ha. forestals) que tot i no formar part de l’Entitat del Medi Ambient, sí que són integrants de la Mancomunitat de Municipis de l’AMB. Per tant, l’àmbit actual del Dispositiu compren 35 municipis amb un total de 26.164 ha d’ús forestal. Evidentment, l’abast de vigilància és molt més ampli, i es donen avisos d’incendis en un àmbit molt més gran.

1.3 Llistat dels 35 municipis que formen part del Dispositiu (en negreta els municipis amb territori al Parc de Collserola)

Badalona Corbera de Llobregat El Papiol Sant Joan Despí Badia del Vallès Cornellà El Prat de Llobregat Sant Just Desvern

Barberà del Vallès Esplugues de Llobregat Ripollet Sant Vicenç dels Horts

Barcelona Gavà: Sant Adrià de Besòs Santa Coloma de Cervelló Begues l'Hospitalet de Llobregat Sant Andreu de la Barca Santa Coloma de GramenetCastellbisbal Molins de Rei Sant Boi de Llobregat Tiana Castelldefels Montcada i Reixac Sant Climent de LlobregatTorrelles de Llobregat Cerdanyola del Vallès Montgat Sant Cugat del Vallès Viladecans Cervelló Pallejà Sant Feliu de Llobregat

89

1.4 Mapa de l’àmbit del Dispositiu de Prevenció d’incendis distribuït per Sectors

Collserola

Garraf

MarinaValles-Ordal

Barcelona

Begues

Gava

Cervello

Vallirana

Castellbisbal

BadalonaSant Cugat del Valles

Viladecans

El Prat de Llobregat

Tiana

Cerdanyola del Valles

Montcada i Reixac

PallejaMolins de Rei

el Papiol

Sant Boi de Llobregat

Castelldefels

Corbera de Llobregat

Torrelles de Llobregat

Ripollet

l'Hospitaletde Llobregat

Sant Feliude Llobregat

Barbera del Valles

Sant JustDesvern

Sant Climentde Llobregat

Sant Vicencdels Horts

Montgat

Sant Joan Despi

Cornellade Llobregat

Santa Colomade Cervello

Santa Colomade Gramenet

Sant Andreude la Barca

Barcelona

Espluguesde Llobregat

Sant Adria de Besos

Badia

Barcelona

90

1.5. Quadres de superfícies per sectors del Dispositiu de Prevenció d’Incendis

Quadre de superfícies del sector COLLSEROLA superfície en hectàrees (Ha)

Municipi Superfície Total

Superfície Forestal Superfície

Arbrada

Barcelona 10.078 1.734 978Cerdanyola del Vallès (part) 2.749 1.491 1.315Cornellà de Llobregat 693 0 0

Esplugues de Llobregat 452 73 0L'Hospitalet de Llobregat 1.263 0 0Molins de Rei 1.581 828 690Montcada i Reixac (part) 777 327 80El Papiol 896 400 320Sant Cugat del Vallès (part) 4.576 2.283 1.947Sant Feliu de Llobregat 1.171 469 289Sant Joan Despí 605 6 0Sant Just Desvern 760 350 70SUBTOTAL 25.601 7.961 5.689

Quadre de superfícies del sector GARRAF superfície en hectàrees (Ha)

Municipi Superfície Total

Superfície Forestal

Superfície Arbrada

Begues 5.029 4.257 1.065Castelldefels 1.277 381 64Gavà 3.084 1.687 344El Prat de Llobregat 3.148 644 113Sant Boi de Llobregat 2.152 412 180Sant Climent de Llobregat 1.084 672 236Sant Vicenç dels Horts 930 241 165Santa Coloma de Cervelló 757 251 167Torrelles de Llobregat 1.352 779 754Viladecans 2.025 543 65SUBTOTAL 20.838 9.867 3.153

Quadre de superfícies del sector MARINA superfície en hectàrees (Ha)

Municipi Superfície Total

Superfície Forestal Superfície

Arbrada

Badalona 2.094 688 115Montcada i Reixac (part) 1.564 658 156Montgat 287 49 3Sant Adrià del Besòs 382 0 0Santa Coloma de Gramenet 702 217 12Tiana 814 427 171SUBTOTAL 5.843 2.039 457

91

Quadre de superfícies del sector VALLÈS superfície en hectàrees (Ha)

Municipi Superfície Total

Superfície Forestal Superfície

Arbrada

Barberà del Vallès 857 111 50Castellbisbal 3.112 1.551 1136Cerdanyola del Vallès (part) 375 203 179Cervellló 2.955 2.354 1.822Corbera de Llobregat 1.846 1.280 940Pallejà 846 457 286Ripollet 422 45 8Sant Andreu de la Barca 561 192 118Sant Cugat del Vallès (part) 207 104 82SUBTOTAL 11.181 6.297 4.621

Protocol d’actuació al Consorci del Parc de Collserola Protocol pels vigilants de prevenció d’incendis Aquest protocol s’aplicarà exclusivament als vigilants en les tasques que es desenvolupen en la torre de guaita.

Lloc de treball habitual

Majoritàriament en torres d'observació, a excepció del guaita "foxtrot" que es situa al temple del Tibidabo:

• Es situen sempre en punts elevats i estratègics, a fi de tenir la màxima cobertura visual del territori, essent una pista forestal més o menys llarga l'accés més habitual. Això implica que en general son llocs bastant solitaris i poc transitats.

Es troben en els següents municipis de l'AMB: Tiana (ALFA), Badalona (BRAVO), Santa Coloma de Gramenet (CHARLI), Barcelona (ECO, GOLF I FOXTROT), Cerdanyola (LIMA), Sant Cugat del Vallès (INDIA), El Papiol (MIKE), Sant Feliu de Llobregat (KILO), Corbera de Llobregat (JULIET), Torrelles de Llobregat (ROMEO) i Begues (SIERRA)..

• Es composen d'una estructura metàl·lica de 13 metres d'alçada amb un habitacle aïllat amb finestres i un balcó exterior on es situa el vigilant per realitzar la seva tasca.

A l'habitacle, s'accedeix mitjançant una escala de cargol amb passamans i graons equipats amb cinta antilliscant.

• Es procura, sempre que sigui possible, que cada treballador tingui assignada cada any la mateixa torre per facilitar el bon coneixement del terreny. De totes formes per necessitats d'organització del servei es poden produir canvis.

Funcions:

• Observar contínuament tot el camp de visió que es tingui al voltant de la torre corresponent, per tal de detectar, situar i donar avís dels incendis forestals que es produeixin, en l'àmbit dels municipis que formen part del Dispositiu de Prevenció d'Incendis.

92

• També es donarà avís de tot tipus d'incidències que es puguin observar relacionades amb la prevenció d'incendis o que afectin al medi natural, de les que es suposi que no tenen permís o coneixement previ, com per exemple:

Qualsevol columna de fum sospitosa de l’existència d’un foc o que tingui risc de produir-lo.

Actuacions silvícoles no autoritzades: tala d’arbres, maquinària pel bosc, etc.

Abocaments en camins, carreteres i zones forestals, en el moment que s’estiguin produint.

Etc.

• Respondre a les consultes efectuades per qualsevol membre identificat del Dispositiu de Prevenció d’Incendis.

Instruccions operatives:

1. Horari: S’ha d’arribar a la torre de guaita amb el temps suficient per poder comunicar a Control Collserola l’inici de la vigilància a les hores establertes segons el quadrant horari proporcionat a l’inici de la campanya. Es dóna molta importància a la puntualitat en l'inici del servei, essent motiu de falta arribar tard injustificadament.

Quan per qualsevol motiu s'arribi tard a la torre, cal avisar a Control Collserola abans de l'inici del Servei o en els primers 10 minuts. En cas contrari, Control Collserola activarà un servei d'urgència per si de cas hi ha hagut un accident. Quan s'arribi al lloc es comunicarà el començament del Servei, i en acabar el torn es posarà en contacte telefònic amb Control Collserola per informar detalladament de les causes del retard.

2. Canvi de torn: Si per motius personals els dos vigilants d’una mateixa torre es posen d’acord per realitzar algun canvi en els torns establerts, donaran avís amb prou antelació a Control Collserola, el qual haurà de confirmar l’autorització del canvi. En cas de dubte, sempre serà prioritari el torn establert en el quadrant horari proporcionat.

3. Comunicació incendis i d’altres incidències: Els missatges que es transmeten a través de la xarxa de radio del Dispositiu observaran les instruccions de procediment d'ús que es donen a cada vigilant (veure més endavant). Així mateix, s’observaran les Instruccions en cas d'incendis o columnes de fum que es donen a cada vigilant (veure més endavant) 4. Comunicació horària: A cada hora en punt, a fi de comprovar que tot funciona correctament, les torres donaran novetats de la situació, amb l'ordre següent: ALFA, BRAVO, CHARLIE, LIMA, ECO, FOXTROT, GOLF, INDIA, KILO, MIKE, JULIETT, ROMEO, SIERRA.

Quan hi hagi un incendi important no es donaran novetats a no ser que sigui requerit per Control Collserola.

5. Comprovació equip comunicacions: Si es sospita que no funciona bé l’equip de radio, canviar la bateria i fer comprovacions amb Control Collserola. Si no respon pel canal normal, provar pel canal directe amb Control Collserola o bé amb la torre més propera. Si no es pot comunicar de cap manera, baixar immediatament de la torre i trucar el més aviat millor per telèfon a Control Collserola.

6. Accés a la torre: Un cop dins la torre, s’ha de tenir la porta d’accés a l’escala tancada amb el cadenat perquè no pugui accedir cap persona a l’interior No es permetrà pujar a la torre a ningú que no formi part del Dispositiu de Prevenció d’Incendis o que no sigui membre de l’equip de manteniment del Servei de Medi Natural o enviat pels Serveis tècnics del Consorci

93

del Parc de Collserola. Encara i això, es demanarà conformitat a Control Collserola per autoritzar aquesta petició i es redactarà en el full diari d’incidències, l’hora, els motius i el nom de les persones que pugen.

7. Manteniment: Es tindrà cura dels aparells de comunicació, del material, del vestuari, de la torre i del seu entorn i de tots els seus elements, mantenint-los nets, ordenats i en bon estat. S’informarà en el full d’incidències de qualsevol anomalia que es produeixi tant pel que fa al material, com a l’estructura i elements de la torre, com a la xarxa de comunicacions. El elements que ho requereixin seran degudament engreixats.

S’han d’anotar les hores en que es produeixin problemes amb la xarxa de comunicacions.

8. Pluja: S’informarà a Control Collserola quan comenci a ploure de forma continuada, o bé quan s’acosti una gran tempesta, sol·licitant permís per refugiar-se si es creu convenient. Si el vigilant es veu sorprès per la tempesta el més segur es quedar-se dins la torre, ja que aquesta disposa de parallamps certificat.

9. Comunicat diari: Cada un dels guaites ha d'informar per escrit de totes les incidències ocorregudes durant la jornada de vigilància, mitjançant un comunicat diari. S’ha de posar l’hora exacta en que es produeix cada incidència.

10. Comunicat d’incendi: Per cada incendi s'ha de redactar el Comunicat d’incendi, on ha de quedar reflexada tota la informació que pugui aportar el guaita des de la seva posició. S’ha de procurar omplir el màxim d’informació: l’hora d’inici, d’acabament, mitjans que intervenen, hora d’arribada dels mitjans terrestres i aeris, descàrregues efectuades, punts d’abastament d’aigua i qualsevol incidència que pugui tenir rellevància a l’hora de determinar les causes i el comportament del foc.

11. Permisos administratius: es demanaran amb una antelació mínima de 7 dies i s’autoritzaran en funció de les necessitats del servei (climatologia, nombre de peticions que hi hagi per un mateix dia, baixes, etc.), i d’acord amb el conveni col·lectiu vigent.

12. Vestuari: Es obligatori anar sempre uniformat amb el vestuari actualitzat proporcionat pel Consorci del Parc de Collserola. El vestuari es portarà sempre en les millors condicions, tant pel que fa a la neteja com al seu manteniment i només se’n podrà fer ús durant l’horari de treball. Qualsevol mancança o incidència referent al vestuari, cal anotar-la també en el comunicat diari. Les botes son obligatòries ja que es consideren Equip de Protecció Individual (EPI).

13. Lliurament de comunicats: Els comunicats diaris i d’incendi s’han de lliurar a Control Collserola un cop per setmana, concretament, els dimarts d’11 a 13 hores. Cada setmana s'anirà alternant l'encarregat de portar el comunicat, que en principi coincidirà amb el vigilant que faci el torn de tarda. Tots aquells que tinguin algun problema de forma general per venir dins aquest horari ho haurà de justificar per escrit a Control Collserola. De la mateixa manera, si un dia en concret no es pot venir a l'hora establerta, s’ha de comunicar telefònicament a la mateixa.

14. En el cas que algun visitant extern es dirigeixi al vigilant forestal, aquest respondrà amb educació però sense estendre’s excessivament recordant al visitant que la seva missió a la torre es la vigilància del territori per detectar el més ràpidament l’inici dels focs i que no es pot distreure.

15. En cas d’incendi forestal proper que pugui afectar a la torre, cal evacuar el lloc de treball el més aviat millor pels camins d’accés a la torre. En cas de la pista habilitada i apta pel vehicle fos afectada per l’incendi, cal fugir per camins alternatius a peu. EPI: botes i mascareta.

94

Elements i materials: Torre de guaita, alidada o goniòmetre, taula, armari, cadira, cortines antisolars.

Prismàtics.

Plànols específics per cada torre.

Carpeta, llapis, bolígraf, goma esborrar, llibreta i 1 regle.

Equip de comunicacions (aparell amb funda, carregador i dos piles).

Llistat dels membres del Dispositiu de Prevenció d’Incendis.

Llistat de l’horari i torns.

Vestuari de treball. 2 camises, 2 samarretes, 2 pantalons, 1 botes, 1 granota, 1 cinturó, 1 gorra amb visera, 1 anorac amb forro polar.

Equip de neteja de vidres, i greix per alidada o goniòmetre, cadenats i frontisses.

Claus d’accés de camins i torre.

Insecticida.

Crema de protecció solar per FOXTROT.

Farmaciola bàsica: analgèsics, antistaminics, alcohol, venes, esparadrap i iode.

Motxilla de Collserola.

Llanterna.

Mascareta de plàstic per la torre de KILO, i de paper per la resta.

Llibre d’aus (opcional)

No es pot tenir a la torre cap altre material que el proporcionat pel Consorci del Parc de Collserola a no ser que el Cap del Servei de Medi Natural l’autoritzi per escrit. Protocol aplicable a l’equip d’intervenció immediata Aquest protocol és complementari al de les activitats que es desenvolupen en les torres de guaita.

Lloc de treball habitual

− S’efectuen desplaçaments amb vehicle per tot l'àmbit de l'Àrea Metropolitana, encara que majoritàriament es mouen per l'àmbit del Parc de Collserola.

− El vehicle es un Tot Terreny tipus Pick-up, equipat amb un dipòsit d'aigua de 400 litres, una motobomba i tots els accessoris necessaris per efectuar una primera intervenció en focs petits.

− Disposen també d'eines com motoserres i desbroçadores per realitzar altres intervencions d'urgència.

Funcions

• Tasques de vigilància mòbil: En dies d'alerta meteorològica amb risc d'incendi elevat o quan ho indiqui el tècnic de guàrdia o Control Collserola. Cal col·laborar amb els Guardes del

95

Parc, en les tasques de vigilància, donant prioritat a les zones on es produeixen incendis reiteratius (per dissuadir els causants), i en les zones d’ombra de visibilitat de les torres.

• Intervenció immediata: En cas d’avís d’incendi o de columna de fum dins el Parc de Collserola, l’equip d’intervenció immediata es dirigirà el més ràpidament possible cap el punt d’inici i actuaran segons instruccions de procediment en cas d’incendi (veure més endavant).

• Visitar tots els incendis produïts dins l'àmbit de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i registrar perímetres amb GPS. Prendre totes les dades necessàries per omplir el comunicat d'incendi i la base de dades respectiva.

• Tasques de suport al dispositiu: visita de torres de vigilància quan sigui requerit per Control Collserola; efectuar petites reparacions de manteniment de les mateixes; suplència d'algun vigilant quan es consideri imprescindible per part de la direcció del servei, etc.

• Recorregut i repàs de les infrastructures de prevenció d'incendis: camins xarxa bàsica i senyalització, punts d'aigua, franges de protecció, etc.; fer-se càrrec de les basses per helicòpter, tant en el moment de l’extinció de l’incendi (assegurant el subministrament d’aigua necessari) com al llarg de la campanya (controlant el nivell de bases i dipòsits, i efectuant els manteniments necessaris).

• Informar i col·laborar amb els habitants i usuaris del Parc així com amb les Policies Locals, ADF (Associació per a la Defensa Forestal), Agents Rurals i qualsevol agent de l’autoritat que s’identifiqui.

• Redactar comunicats diaris, on es reflecteixin totes les actuacions realitzades al llarg del dia; les incidències especials es notificaran en comunicats específics: incendis, desperfectes en infrastructures, control basses helicòpters, etc...

Instruccions operatives. 1. Tots aquells punts del protocol de les torres que no siguin específics de la tasca de vigilància (horaris, canvis de torn, procediment d’ús radiofònic, vestuari i permisos administratius) seran vàlids, també per l’equip de intervenció immediata. En la comunicació horària de novetats han de donar el rebut a Control Collserola.

2. En cas d’avís d’incendi o de columna de fum dins el Parc de Collserola, s’actuarà segons les instruccions de procediment d’actuació en cas d’incendi que s’especifiquen més endavant.

3. Vehicle d’intervenció immediata: una vegada al mes cal omplir la fitxa d’estat del vehicle on es reflexaran totes les incidències mecàniques del cotxe, així com les del dipòsit, moto-bomba i mànegues.

4. Mesura i recull de dades d’incendis: Un cop extingit l’incendi, repassar el perímetre amb GPS evitant les zones amb un pendent superior al 50% i evitant aproximar-se massa a zones amb risc de caiguda a diferent nivell.

5. Basses helicòpter: un cop cada 15 dies, com a màxim, cal efectuar el repàs de l’estat de les basses, efectuant medicions de nivells dels dipòsits, omplint les basses on falti aigua, i prenen mesura dels consums a les connectades a la xarxa municipal. Cal anotar totes les dades en la fitxa corresponent.

6. Desbrossar de vegetació els hidrants i punts d’aigua del Parc de Collserola, cada cop que els trobin tapats per la vegetació crescuda.

7. Informar sistemàticament sobre l’estat dels camins de la Xarxa Viària Bàsica de Prevenció d’Incendis i controlar que es trobin en condicions d’ús per part del mitjans d’extinció i vigilància.

96

8. Suplència de vigilants en torre de guaita: seguir el protocol establert en les tasques de vigilància fixa.

Elements i materials Vehicle d’intervenció immediata dotat de motobomba, mànegues, claus de pas i ràcords

Equip de comunicacions xarxa Dispositiu AMB (aparell amb funda, carregador i dos piles).

Equip de comunicacions de Bombers Generalitat (xarxa Àgora) i dos bateries.

Camera de fotos digital.

Telèfon mòbil.

GPS

Pala apagafocs

Prismàtics.

Plànols.

Carpeta, llapis, bolígraf, goma esborrar, llibreta i 1 regle.

Llistat dels membres del Dispositiu de Prevenció d’Incendis.

Llistat de l’horari i torns.

Vestuari de treball: 2 camises, 2 samarretes, 2 pantalons, 1 botes, 1 granota, 1 cinturí, 1 gorra, 1 anorac amb forro polar.

Claus d’accés de camins, torres i dipòsits d’aigua.

Farmaciola bàsica.

Protocol d’actuació de Control Collserola

Lloc de treball habitual: El Control Collserola es troba ubicat a l'edifici dels Serveis Tècnics i Centre d'informació del Parc de Collserola.

Funcions:

• Iniciar i finalitzar diàriament el Dispositiu de Prevenció d’Incendis segons l’horari i el calendari establert.

• Estar a l’escolta de les novetats i incidències derivades del Dispositiu de Prevenció d’Incendis i establir la comunicació amb els diferents agents d’intervenció.

• Respondre les consultes del dia a dia que es realitzen dels diferents integrants del Dispositiu de Prevenció d’Incendis.

• Controlar els horaris, torns, baixes i altes, permisos administratius, etc., del personal del dispositiu contractat pel Consorci del Parc de Collserola.

• Identificar i canviar les cintes de gravació de totes les converses a traves de la xarxa de comunicacions durant tota la campanya.

• Utilització del programa de SIG per a la localització de l’incendi i obrir la fitxa de cada incidència de forma automatitzada.

97

• Descarregar a l’ordinador del dades del GPS, per tal de que puguin ser utilitzades amb els programes de SIG que convingui.

• Recopilar els fulls diaris i d’incendi dels Guaites, de l’Equip d’intervenció Immediata i de la Guarderia del Parc, per extreure les dades útils i passar-les a la base de dades de l’ordinador.

• Controlar les estacions meteorològiques per tal de donar avís dels estats d’alerta normal i crític a Bombers de Barcelona.

• Controlar tot el repartiment i recollida d’equips personals i material.

• Elaborar informes extrets de la base de dades de l’ordinador i de la gravadora, i de totes les incidències del personal del dispositiu.

• Inventariar els equips de comunicacions (Walkie-talkie, carregadors, piles, antenes), prismàtics, càmeres, vestuari, plànols i tot el material utilitzat pel Dispositiu de Prevenció d’Incendis.

Operativa aplicable en cas d’avís d’incendi o columna de fum:

1. Quan, dins l’àmbit del Parc de Collserola, una torre comunica una columna de fum no identificada com a possible incendi, o d’una crema no autoritzada, s’ha d’avisar via telèfon mòbil als Guardes del Parc i a l’Equip d’Intervenció Immediata, a no ser que aquests ja hagin donat el rebut prèviament i hagin notificat que es dirigeixen cap el lloc.

Quan aquesta comunicació es produeixi fora de l’àmbit del Parc, es donarà avís via telèfon a la POLICIA LOCAL del municipi afectat, per informar de la ubicació de la columna, pregant que ens informin del resultat final de la incidència. S’informarà a la torre de vigilància que l’ha donada del resultat obtingut.

2. Quan un CONTROL CENTRAL DE BOMBERS, no respongui a la crida d’un vigilant, CONTROL COLLSEROLA agafarà el missatge i el comunicarà via telèfon amb la central corresponent, sol·licitant que comprovin l’emissora per parlar directament amb el vigilant en qüestió. Si en el seu comunicat, el vigilant verifica una situació greu, en la mateixa trucada CONTROL COLLSEROLA, sol·licitarà la conveniència de mitjans aeris directament.

3. Depenent del municipi on es produeixi l’inici de l’incendi cal dirigir-se a un dels tres CONTROLS de BOMBERS possibles:

• CONTROL CENTRAL BOMBERS BARCELONA: Quan l’incendi tingui el punt d’inici dins el municipi de Barcelona.

• CONTROL CENTRAL BOMBERS NORD : Quan s’iniciï dins un dels municipis del sector de Marina, o dins dels municipis de Sant Cugat, Cerdanyola, Montcada o Castellbisbal

• CONTROL CENTRAL BOMBERS SUD: Quan s’iniciï dins un dels municipis del sector de Garraf, o dins dels municipis de Sant Andreu de la Barca, El Papiol, Molins, Sant Feliu, Sant Just, Esplugues, o Pallejà.

4. Un cop confirmat que bombers estan assabentats es trucarà per telèfon al municipi o districte afectat, per tal que la Policia Local estigui també assabentada. Cal tenir present que aquesta trucada també la solen realitzar els Bombers corresponents.

98

5. A la que es disposi d’una mica de tranquil·litat, s’entraran les dades de l’incendi a l’ordinador i s’imprimirà el plànol resultant del punt d’inici teòric..

6. Qualsevol informació que es doni des d’els equips TANGO-1, VICTOR-1, o torres de vigilància que no siguin contestades per la CENTRAL DE BOMBERS corresponent, si es creuen importants, seran comunicades via telèfon a la mateixa.

7. CONTROL COLLSEROLA, vetllarà constantment dels canvis de les condicions atmosfèriques per declarar l’estat d’alerta meteorològica tal com està establert en el Pla d’Emergència Municipal de l’Ajuntament de Barcelona. Una vegada s’arribi a aquesta situació, el mateix CONTROL COLLSEROLA ho comunicarà al CAP DE GUARDIA DE BOMBERS BARCELONA via FAX i al tècnic de Guardia del Consorci del Parc de Collserola.

99

LES COMUNICACIONS L’emissora Normalment, les xarxes de comunicació usades en espais naturals i, en la prevenció i extinció d’incendis forestals són per ràdio. L’element fonamental d’aquestes xarxes és l’emissora. Una emissora o radiotransmissor és un aparell capaç d’emetre o rebre ones de ràdio. Rebre i transmetre missatges a través d’una emissora és una tasca comuna en una àrea forestal, encara que cada vegada més es fan servir els telèfons mòbils, si bé aquests aparells encara no disposen d’una xarxa de cobertura total en determinats espais, com ara les àrees de muntanya on sovint presenten les nomenades àrees fosques o sense cobertura. Les emissores que més s’utilitzen i més freqüents són les emissores portàtils. Preparació de l’emissora portàtil Abans d’iniciar-se l’activitat laboral al bosc, cal comprovar en l’emissora portàtil el següent:

• L’antena estigui correctament inserida • Les bateries estiguin a plena càrrega. En general, una bateria nova té una autonomia

de 8 hores. La seva vida útil és d’unes 500 càrregues. Les bateries velles no duren més de 6 hores.

• Tinguem bateria de recanvi, si cal. Per posar l’emissora en funcionament hem de fer el següent: encendre l’aparell, escollir el canal d’operacions, ajustar el silenciador i fixar el volum. Fet això, l’emissora està preparada per rebre missatges. Si volem emetre un missatge, hem de:

• Prémer el polsador i col·locar el micròfon prop de la boca • Durant la transmissió, mantenir el polsador premut tota l’estona • En acabar la transmissió, deixar anar el polsador. L’emissora queda en situació

receptora. Racionalització de les transmissions El codi de ràdio és una paraula o conjunt de paraules convencionals que representen un operador de la xarxa de comunicacions (veure taula indicadors o codis de ràdio del dispositiu d’incendis de l’AMB a la pàgina següent). Tots els operadors que intervenen en una xarxa de radiocomunicació tenen el seu codi de ràdio. Cal tenir sempre que la comunicació per ràdio entre dos operadors és alternativa i que fins que no acabi el missatge que s’està escoltant no es pot començar a parlar. Per evitar que es col·lapsi la xarxa, les comunicacions entre operadors han de sotmetre’s a la disciplina mínima en les comunicacions que implica el seguiment d’unes normes:

• Els missatges han de ser curts, concrets i clars. • Fer servir un to de veu normal, ni molt alt ni molt baix • Col·locar el micròfon a la distància adequada, ni molt a prop ni molt lluny

100

• Utilitzar el vocabulari bàsic i el protocol de tramesa d’informació que s’esmenta més endavant.

Normes generals d’utilització de l’equip de ràdio i procediment de trucada al Consorci del Parc de Collserola Normes generals:

• Abans d'iniciar una transmissió, cal assegurar-se que no hi ha una altra comunicació en curs.

• Per aconseguir fluïdesa i capacitat de trànsit, les comunicacions han de ser concises. Pensem, si fóssim el receptor del missatge, quina és la única informació que ens interessa rebre.

• Es recomanable, per tant, pensar un moment el que volem dir abans de transmetre

• Una vegada s'ha polsat el PTT (polsador de transmissió) cal esperar 2 segons abans de començar a parlar.

• S'ha de parlar amb claredat amb un to alt i fort, dirigint la veu cap el micròfon

• Mai s'ha de cridar ni parlar de pressa, evitant respiracions fondes i estossecs

• Només es pot interrompre una comunicació en curs, quan aquesta sigui rutinària i s'hagi de realitzar un comunicat realment urgent. En aquest cas, en iniciar la trucada urgent, es dirà dues vegades la paraula URGENT.

• Quan calgui lletrejar mots difícils de pronunciar o expressions poc intel·ligibles, s'utilitzarà l'alfabet fonètic reglamentari (veure pàg. 103).

• S'ha d'evitar fer referència a les persones pel seu nom. Cal utilitzar els indicatius, o en el seu defecte, els seus càrrecs

• S'ha de prescindir de salutacions i fórmules de cortesia. Cal emprar sempre el tractament de vós o vostè.

La tramesa d’informació cal que segueixi unes normes bàsiques i mínimes.

Estructura dels missatges Els missatges que es trameten per una emissora solen tenir CINC parts. És convenient mantenir l’ordre de les parts indicades per garantir la màxima eficàcia en les transmissions

1 COMUNICACIÓ QUE HEM PATIT

2 UN ACCIDENT DE COTXE

3 A CAN BOFILL

4 DOS FERITS LLEUS

5 CANVI

Es important utilitzar el vocabulari bàsic, amb frases molts curtes, que indiquin amb claredat l’objecte del missatge. També es bàsic determinar la localització de l’incident que es vol comunicar, utilitzant un plànol o un topònim, si es coneix. Cal marcar amb un llapis el punt en què es localitza la incidència. Si fos el cas, a partir d’aquest punt buscar les informacions que cal donar: coordenades del punt, direccions, camins, distàncies, etc. Tampoc hem d’oblidar que si cal donar detalls, és a dir, un conjunt d’informacions que complementin la informació principal, aquestes informacions han de ser clares i curtes.

101

Procediment de trucada

• Per trucar: INDICATIU (De l'equip a qui vull trucar) AQUÍ INDICATIU (de l'equip que truca) CANVI

Exemple: “Control Collserola AQUÍ Bravo CANVI”

• Per respondre: Si no hi ha possibilitat de confusió, es pot ometre en la resposta l'indicatiu de l'estació que ha fet la trucada: ENDAVANT CANVI Si hi ha més d'una conversa a la vegada: ENDAVANT INDICATIU (de qui em truca)

• Missatge: “.................................(Missatge)” CANVI • Confirmar que s'ha rebut el missatge: REBUT INDICATIU (de qui em truca)

• Per donar novetats de forma rutinària:

A cada hora en punt els vigilants de les torres de guaita donaran novetats en l’ordre següent: ALFA, BRAVO, CHARLIE, LIMA, ECO, FOXTROT, GOLF, INDIA, KILO, MIKE, JULIETT, ROMEO, SIERRA.

INDICATIU SENSE NOVETAT / AMB LA NOVETAT DE.....CANVI

Veus tipus Significat AFIRMATIU: Per dir SI

ANUL·LO: Anul·lo el missatge que acabo de transmetre

AQUÍ: La transmissió ve de l’estació que es diu a continuació

CANVI: Final de la meva transmissió; espero la vostra resposta

CORRECTE: El que heu transmès és correcte

CORREGEIXO: S’ha comés un error en el comunicat. Continua la versió corregida. (Aquest terme ha de ser seguit de la darrera paraula correcta i a continuació la primera de la correcció).

ESPEREU: Necessito fer una breu pausa, ja us donaré entrada quan pugui atendre

FI: Final de la meva transmissió i no espero resposta

INTERROGO: Per preguntar, es posa davant del missatge

LLETREJO: Lletrejo mitjançant l’alfabet fonètic la paraula anterior

NEGATIU: Per dir NO

REBUT: He rebut clarament la vostra ultima transmissió

REPETEIXO: Ara repetiré el que acabo de transmetre

REPETIU: Repetiu la vostra ultima transmissió

URGENT: Missatge de grau superior al rutinari i amb preferència davant d’aquest

102

Indicatius dispositiu AMB Agent Indicatiu

Central Comunicacions del Consorci del Parc de Collserola CONTROL COLLSEROLA Ajuntament de Badalona BADALONA - 0 Torre de vigilància Tiana ALFA ADF de Gavà ADF Gavà Torre de vigilància Badalona BRAVO Torre de vigilància Santa Coloma de Gramenet CHARLIE

Bombers Generalitat Regió Metropolitana Nord CONTROL CENTRAL BOMBERS NORD

Bombers Generalitat Regió Metropolitana Sud CONTROL CENTRAL BOMBERS SUD

Central Bombers Barcelona BOMBERS BARCELONA Torre de vigilància Barcelona -Turó de Valldaura ECO Policia Local Cerdanyola del Vallès ECO - 0 Patrulla mòbil Cerdanyola del Vallès ECO - 1 Torre de vigilància Barcelona - Tibidabo FOXTROT Torre de vigilància Sant Just Desvern GOLF Policia Local Sant Just Desvern SANT JUST – 0 Patrulla mòbil Sant Just Desvern SANT JUST – 1 Policia Local Sant Cugat del Vallès HOTEL – 0 Patrulla mòbil Sant Cugat del Vallès HOTEL – 1 ADF Sant Cugat del Vallès HOTEL – 100 Torre de vigilància Sant Cugat del Vallès – Les Planes INDIA Patrulla Guàrdia Urbana Barcelona VIIè (Horta) motos INDIA 311 – 312 Patrulla Guàrdia Urbana Barcelona VIIè (Horta) tot terreny INDIA 410 Torre de vigilància de Corbera de Llobregat JULIETT Policia Local de Corbera de Llobregat CORBERA – 0 Torre de vigilància de Sant Feliu de Llobregat KILO Policia Local Sant Feliu de Llobregat SANT FELIU – 0 Torre de vigilància de Cerdanyola LIMA Policia Local Montcada i Reixac LIMA – 0 Torre de vigilància de El Papiol MIKE Policia Local Molins de Rei MOLINS – 0 AR Generalitat Cap Comarca Barcelonès OSCAR – 100 AR Generalitat Patrulla Forestal Barcelonès OSCAR – 101 AR Generalitat Cap Comarca Baix Llobregat OSCAR – 102 AR Generalitat Patrulla Baix Llobregat OSCAR – 103 Generalitat Tècnic Forestal Vallès Occidental OSCAR – 110 AR Generalitat Cap Comarca Vallès Occidental OSCAR – 111 Policia Local El Papiol PAPIOL – 0 Patrulla Guàrdia Urbana Barcelona Vè (Sarrià) motos QUEBEC 301 - 302 Patrulla Guàrdia Urbana Barcelona Vè (Sarrià) tot terreny QUEBEC 400 Patrulla Guàrdia Urbana Barcelona VIIIè (Nou Barris) moto OSCAR 301,302 Torre de vigilància de Sant Climent de Llobregat ROMEO

103

Agent Indicatiu

Central Comunicacions del Consorci del Parc de Collserola CONTROL COLLSEROLA Policia Local Sant Boi de Llobregat SANT BOI – 0 Policia Local Viladecans VILADECANS – 0 Torre de vigilància de Gavà SIERRA Grup Intervenció Immediata Generalitat SIERRA – 41 Govern Civil (Central General d’Alarmes) TANGO – 0 Guardes del Parc de Collserola TANGO – 1 Torre de vigilància Parc Natural Garraf (La Mola) TORRE D’OLESA Intervenció Immediata Collserola VICTOR - 1

Alfabet fonètic internacional

LLETRA NOM REGLAMENTARI PRONUNCIACIÓ

A ALPHA *AL-FAH

B BRAVO *BRAVO

C CHARLIE *CHAR-LIE

D DELTA *DEL-TA

E ECHO *EK-O

F FOX-TROT *FOX-TROT

G GOLF GOLF

H HOTEL *HO-TEL

I INDIA *IN-DIAH

J JULIETT *JU-LI-ETT

K KILO *KI-LO

L LIMA *LI-MA

M MIKE *MA-IK

N NOVEMBER NO-*VEMM-BER

O OSCAR *OSS-KAR

P PAPA PAH-*PAH

Q QUEBEC KE-*BEK

R ROMEO *RO-ME-O

S SIERRA SI-*ER-RAH

T TANGO *TANG-O

U UNIFORM *U-NI-FORM

V VICTOR *VIK-TOR

W WHISKEY *UISS-KI

X X-RAY *IKSS-RE

Y YANKEE *YANG-KI

Z ZULU *ZU-LU

104

PROCEDIMENTS DE VIGILÀNCIA: INSTRUCCIONS BÀSIQUES D’ACTUACIÓ I PROGRAMACIÓ 1) Instruccions per comunicar incendis des de les torres El vigilant d’una torre seguirà el següent procediment per comunicar els incendis o columnes de fum:

• Quan es tracti de columnes que no semblin incendi i que poden tractar-se de cremes o focs d’esbarjo no perillosos comunicar-ho a CONTROL COLLSEROLA.

Cal donar una descripció detallada de com és i com evoluciona la columna. Quan es dóna com a columna, s'entendrà que no es tracta d'un incendi on calgui intervenció de bombers. Si les circumstàncies canvien cal comunicar-ho a control Collserola o bé a Bombers, segons convingui. Si la columna desapareix, cal informar-ho ràpidament a control Collserola • Cas de veure la base o tenir indicis per sospitar que una columna de fum pot ser un incendi forestal, es comunicarà directament amb el CONTROL CENTRAL DE BOMBERS corresponent, segons el municipi on es situï el conat d’incendi per establir el primer contacte:

CONTROL CENTRAL BOMBERS BARCELONA: Quan l’incendi tingui el punt d’inici dins el municipi de Barcelona.

CONTROL CENTRAL BOMBERS NORD: Quan s’inicií dins un dels municipis del sector de Marina, o dins dels municipis de Sant Cugat, Cerdanyola, Montcada o Castellbisbal

CONTROL CENTRAL BOMBERS SUD: Quan s’inicií dins un dels municipis del sector de Garraf, o dins dels municipis de Sant Andreu de la Barca, El Papiol, Molins, Sant Feliu, Sant Just, Esplugues, o Pallejà.

Si desprès de 2 intents, el CONTROL CENTRAL DE BOMBERS no contestés, es comunicaria amb CONTROL DE COLLSEROLA.

• Les primeres dades per ordre d’importància que s’han de donar amb la màxima rapidesa són les següents:

1. Graus, municipi i zona.

2. Si es coneix, concretar ja d’entrada alguna dada més tipus nom del carrer, carretera, riera, masia, etc.

3. S’ha de descriure també la intensitat de la columna de fum, o de les flames si es veuen, tipus de vegetació afectada i condicions de vent i calor, a fi que els bombers tinguin una idea de la gravetat de la situació inicial.

4. Cas de veure clarament que la situació pot ser greu, comunicar ja des del primer moment al CONTROL CENTRAL de BOMBERS corresponent, la possible conveniència de l’actuació de mitjans aeris.

Aquest primer comunicat és convenient donar-lo sense perdre gaire temps en comprovacions, si cal s’ha de donar primer l’apartat 1 i advertir que posteriorment donarem més informació així que es vagi comprovant. Si es tarda molt en donar la columna, es perd eficàcia i es retarda la possible actuació dels mitjans d’extinció.

105

• Un cop CENTRAL DE BOMBERS O CONTROL COLLSEROLA ha donat el rebut, tornar a comprovar els graus i:

1. Determinar en els plànols de la cartografia DPI proporcionada, dins de quin quadrant SOC (Sistema d’Orientació Cartogràfic), es situa l’incendi, per si aquesta informació fos requerida per BOMBERS. 2. Si cal, situar un altre cop la zona, utilitzant la toponímia que figuri en els plànols del dispositiu.

3. Donar, si es pot, més informació com: millor accés a la zona de l’incendi, camí de la xarxa viària bàsica més proper (si aquest està dins el Parc), etc.

4. Mentre no hagin arribat els mitjans d’extinció, seguir donant informació dels canvis en l’evolució de la columna o incendi i de la intensitat del vent. Notificar el moment en què vegem arribar el primer mitja d’extinció.

5. Un cop iniciada l’extinció, s’ha d’informar a CONTROL COLLSEROLA del punt d’aigua on carreguen els helicòpters per tal de poder organitzar, l’obertura d’aixetes a les basses del Consorci.

6. Un cop apagat l’incendi, es comunicarà a CONTROL COLLSEROLA.

• El dispositiu ha d’actuar com un equip per tal que el resultat final de la informació que rebin els diferents agents, sigui la més complerta i correcta possible. Quan algun vigilant cregui que pot millorar la informació donada per un altre, ha de prendre la iniciativa de dir-la encara que no se li demani expressament.

• Quan Control Collserola, disposi d’informació per altres vies, pot interrogar a la torre que cregui convenient, per verificar la informació rebuda. Aquest fet, en cap cas suposa que es qüestioni la tasca del vigilant. Cal per tant, evitar suspicàcies, que puguin crear un mal ambient entre companys.

2) Procediment en cas d’incendi de l’equip d’intervenció immediata En cas d’avís d’incendi o crema no autoritzada dins el Parc de Collserola, es dirigiran el més aviat millor cap el punt d’inici. Al mateix moment de rebre el missatge notificaran a la Control Collserola, on es troben en aquell moment; si poden o no anar cap el incendi i el temps estimat d'arribada. En tot cas, estaran atents a les instruccions de la Control Collserola, i procuraran des d’un inici coordinar-se amb els Guardes del Parc. Un cop arribats al lloc: • Quan es tracti d'una crema no autoritzada, s'informarà de la prohibició establerta pel decret i es farà apagar o es procedirà a sufocar-la amb els propis mitjans. Immediatament s’intentarà posar-se en contacte amb els Guardes del Parc, els quals es faran càrrec de la situació o donaran les instruccions pertinents.

Si hi han problemes amb l'autor, i no es pot connectar amb els Guardes del Parc, es notificarà a la Policia Local corresponent o als Agents Rurals de la comarca. Seguidament s'informarà a Control Collserola.

• Si es tracta d'un incendi, notificaran a Control Collserola la seva arribada al lloc i es coordinaran amb els Guardes del Parc per donar informació detallada de l’incendi en qüestió: Tipus d’incendi, intensitat, vegetació afectada, vent, mitjans que hi estan treballant, etc, i si poden intentar sufocar-lo o no.

106

Aquesta informació, en principi, anirà dirigida a Control Collserola. Si es creu convenient, i depenent de la notificació que hagin avançat els vigilants de les torres, es pot comunicar directament al CONTROL CENTRAL DE BOMBERS corresponent.

• Si la dimensió de l'incendi ho permet, i sota el seu criteri, es pot intentar l’extinció, prenent totes les mesures de seguretat necessàries i sense córrer cap tipus de risc (cal tenir en compte que només es disposa de 400 litres d'aigua).

El vehicle sempre s’ha de situar en la direcció de la via d’escapada més favorable, procurant no destorbar el pas d’altres vehicles d’extinció.

Cal, sempre que es pugui, coordinar totes les actuacions amb els Guardes del Parc si ells també hi són presents. En cas de dubtes, els Guardes del Parc són els que assumiran la coordinació de l’actuació d’acord amb el tècnic de guàrdia del Consorci.

• En cas de que la dimensió de l’incendi sigui massa gran, es posaran a disposició del responsable dels mitjans d’extinció en les tasques de recolzament en les que puguin ajudar, oferint tot el coneixement que tinguin de les infrastructures de prevenció del Parc.

Així i tot, mai han de treballar en primera línia de foc quan l'incendi ha començat a fer-se gran, ja que no disposen ni de l’equipament ni de la formació per afrontar incendis que requereixin de la intervenció d'especialistes (bombers).

• S'ha d’intentar mantenir informada a Control Collserola dels canvis remarcables en l’evolució de l’incendi.

• Si es preveu un incendi de gravetat i els mitjans d’extinció no han arribat o no estan ben situats, no dubtar en comunicar directament amb la Central de Bombers de Barcelona o amb el Control Central de la Generalitat corresponent (CC Nord o CC Sud), per donar indicacions de la millor manera d’arribar a l’incendi. (Com que els vehicles poden trigar una mica en arribar, es important de preveure l'evolució que pot tenir l'incendi en els propers minuts, per si es millor dirigir algun vehicle cap una altra zona.)

• Sol·licitar, si es considera convenient, la intervenció de mitjans aeris amb el següent missatge a la Central de BOMBERS de GENERALITAT:

"...per les característiques de l'incendi creiem que seria convenient l'actuació urgent de mitjans aeris..."

• Si hi ha mitjans aeris que utilitzin les basses de prevenció d’incendis, han d’organitzar-se amb els Guardes del Parc, de manera que algú es faci càrrec d’anar a obrir les aixetes, o anar-hi ells mateixos. Han de comunicar a Control Collserola on carreguen i qui s'ocupa d'omplir-les.

• Totes les comunicacions a través de la xarxa entre els equips de Guardes del Parc i Intervenció Immediata, sobretot en el moment que s’estigui produint un incendi, s’han de fer a traves d’un canal diferent al del Dispositiu de prevenció per tal de no col·lapsar-lo amb converses de caràcter intern. Prioritàriament s'utilitzarà el canal directe. Un cop acabada una d’aquestes comunicacions internes, cal tornar immediatament al canal d’incendis.

• Es procurarà, en coordinació amb els Guardes del Parc, prendre totes les dades necessàries per tal d’omplir amb totes les dades possibles el comunicat d'incendi, posant-se en contacte amb els diferents agents que hagin intervingut en l'actuació.

107

• Quan l’incendi es consideri controlat, es comunicarà a Control Collserola, així com quan finalitzi l'extinció i abandonin el lloc de l'incendi.

3) Programació de l’horari El Servei de Vigilància a les torres, en general i si les condicions climatològiques no aconsellen un canvi, serà constant durant el període comprès aproximadament entre l'1 de maig i el 30 de setembre (s’intentarà ajustar a setmanes naturals). • L’horari de vigilància es centrarà en les hores de més risc per cada període, de manera que els mesos de maig, agost i setembre l’horari serà de 10 a 20 hores, i els mesos de juny i juliol serà de 11 a 21 hores. • Cada vigilant realitzarà un torn de cinc hores, alternant matí i tarda de dilluns a divendres. Durant el cap de setmana s'efectuaran jornades complertes de manera que un dels dos vigilants realitzarà el seu descans setmanal i l'altre realitzarà les deu hores de vigilància a la torre. • D'aquesta manera cada treballador tindrà un dia i mig de festa a la setmana, treballant cinc dies de cinc hores i un dia de 10 hores, que fan un total de trenta-cinc hores a la setmana.

• Cada setmana, al dia i hora que es determini conjuntament a l’inici de campanya, alternativament un treballador de cada torre serà el responsable de portar els comunicats diaris d'incidències a la Central. Per aquest concepte es comptabilitzaran dues hores cada 15 dies per treballador.

• Els dies festius oficials decretats per la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona dins d'aquest període també es treballen, pel que cal preveure la compensació pertinent. • condicions especials: Donades les especials circumstàncies d'aquests llocs de treball:

a) En determinades dates que, per la seva significació o rellevància, puguin suposar un major perill (revetlla de Sant Joan,... etc.), el Servei s'allargarà el temps que es cregui oportú per raons de seguretat, considerant-se aquestes hores de més com a extres.

b) Així mateix, el Servei es pot allargar quan hi hagi un incendi en curs en el moment de finalitzar la jornada.

c) Les dates del període de vigilància poden canviar depenent de les condicions climatològiques. Per tant, el calendari podria patir variacions.

108

109

TEMA 15 Legislació bàsica de prevenció d’incendis4

4 Els continguts d’aquest tema 15 poden ser consultats al tema 2 del Temari per a la preparació de les proves selectives d’accés al Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya i, principalment, al tema 29 del Temari específic per a la preparació de les proves selectives d’accés al Cos d’Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya editats pel Centre d’Estudis Adams (Ediciones Valbunea, S.A.)

110

111

D. BIBLIOGRAFIA

PUBLICACIONS • J. Capdevila Solà; LL.C.Cabañeros Arantegui. Manual d’actuació del Dispositiu de Prevenció

d’Incendis de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. • J. Puigbó i Oromí, R. Ortiz i Cervelló; R. Gómez Cid; F.J. Suquía Areta. Comentarios prácticos

a la ley de prevención de riesgos laborales. Consell del Col·legi de Graduats Socials de Catalunya y Asepeyo. Septiembre 1996.

• Agencia Catalana de l’Aigua. • Foresty and Arboriculture Safety and Training Council; Fundación para el Fomento de la

Formación Forestal; Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient i Habitatge. Guia de seguretat. Abril 1996, setembre 1998, març 2000, abril 2005, juny 2005.

• Escola Agrària de Manresa; Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. Ponències del curs de Fructicultura ecològica. Amics de l’Escola Agrària de Manresa. Octubre 2002.

• Consorci del Parc de Collserola, servei d’Administració i Contractació. Relació de llocs de treball del personal laboral del Consorci del Parc de Collserola. 2001-2002.

• Consorci del Parc de Collserola. Memòries de gestió anys 2003, 2004, 2005 i 2006. • Consorci del Parc de Collserola. Guia de Natura del Parc de Collserola. Novembre 2004. • Consorci del Parc de Collserola. Ordenances i estatuts del Consorci del Parc de Collserola. • Diputació de Barcelona, secció de prevenció de riscos laborals, oficina de prevenció i

processos. Protocol d’Actuació enfront dels plaguicides • Diputació de Barcelona. Guia Pràctica del Govern Municipal. Octubre 2003. • Diputació de Barcelona, oficina tècnica de prevenció municipal d’incendis forestals. Curs bàsic

de prevenció i extinció d’incendis forestals per a voluntaris. • Institut Nacional de Seguredad e Higiene en el Trabajo; Centre Nacional de Condicions de

Treball de Barcelona. Notas prácticas, ERGA. 2003. • Mutua de Accidentes de Trabajo FIMAC. Fichas de higiene industrial de prevención de

riesgos laborales. • Centre d’Estudis Adams. Auxiliars Administratius Corporacions Locals de Catalunya.

Temari. Edicions Valbuena, S.A. Madrid 2004. • Carl Roth, S.L. Manual de seguridad en el laboratorio. Febrero 2002 • Cortes Generales de 1978. Constitución Española. Texto del 31 de octubre de 1978 para el

Referendum Nacional del 6 de diciembre. • CGT, Secretariado Permanente del Comitè Confederal. Guía Jurídico Sindical. Manual de

interpretación de la normativa laboral para la actuación sindical. • Curs Formació Bàsica Bombers. Escola de Bombers i Seguretat Civil de Catalunya. • Centre d’Estudis Adams. Edicions Valbuena, S.A. Temari al Cos d’Agents Rurals de la

Generalitat de Catalunya. Madrid, 2006 • Centre d’Estudis Adams. Edicions Valbuena, S.A. Temari al Cos de Bombers de la

Generalitat de Catalunya. Madrid, 2007

WEBGRAFIA • www.parccollserola.net • www.gencat.cat • www.diba.cat • www.gencat.es/aca • mediambient.gencat..net/aca/es • www.larioja.org/irsal • www.fundacionf4.com