1

SOM Gent de L’Esplai Setembre 2011 revista trime stral nº 8

SUSAN MARSINYACH I CALVET – NOTARIA 5-07-2011 TEMA.- EL TESTAMENT

JOSEP M. NAVARRO – PROFESSOR E. FÍSICA. 20-07-2011 TEMA.- ACTIVITAT FISÍCA ADAPTADA A LA GENT GRAN.

YOLANDA BACARDIT I VILLORO 7-09-2011 TEMA .- PREVENCIÓ D’ACCIDENTS

INFERMERA I EDUCADORA SOCIAL. A LA LLAR.

2

EL SALPÀS D’entre les pràctiques litúrgiques relacionades amb la Setmana Santa, en desús en els últims temps, hi ha el “salpàs”. És la benedicció de les cases amb aigua i sal durant la setmana santa. El seu origen cal cercar-lo en la pasqua jueva que recorden que quan el poble israelita va sortir de l’esclavitud d’Egipte, per identificar-se, van pintar amb sang les seves llindes i així no caigué l’extermini sobre ells. El ritual del salpàs és beneir la sal posada en un plat amb una candela al mig i, un cop barrejada amb aigua beneita, s'hi aspergien les portes principals i les quadres del bestiar. La sal i l’aigua l’aporten els feligresos a l’església o a llocs indicats dels carrers del poble. Aleshores el rector amb l’acompanyament del campaner o escolans que l’ajudava i duia els estris necessaris passaven a cada casa per tirar una cullereta de sal i aigua als portals de cada casa. A les cases de pagès, quan el mossèn i acompanyants arribaven a les cases, la gent els donava el Déu vos guard i la mainada besaven la ma al senyor Rector. Damunt la taula de la sala hi havia preparat un plat amb sal i una candela plantada al mig el rector es posava el roquet i l’estola i feia la benedicció; moltes vegades l’ajudant mullava amb aigua beneïda les llindes on després el capellà agafant una cullerada de sal molla la tira en el punt del llindar que havia ruixat el campaner quedant-hi així la sal enclastada. A les cases de pagès també es feia el mateix cerimonial a les corts del bestiar i a més es deia alguna oració per beneir-los. En algun lloc era costum de donar a menjar la sal sobrant al bestiar i l'aigua beneita a la mainada; hom creia que així restaven protegits contra malures o malalties en dies de mal temps en tiraven, com fent ‘espergis’ per les finestres. En referència als donatius que feien les cases per pagar aquesta protecció que rebien, en les poblacions petites, sobretot pageses, el salpàs anava acompanyat de tot un costumari sobre els verals de masos, llocs on menjava el capellà i acompanyants, i donatius, normalment una o més dotzenes d'ous, segons la categoria de les cases, una dotze, nou ous, o mitja dotzena. A més sempre convidaven a menjar i beure. Salvant algunes diferències i alguns costums locals, el salpàs era aquest ritual. Molt sovint m’agrada de fixar-me en les llindes de les cases antigues que encara tenen els forats que provocaven les esquitxades de sal i aigua que s’hi tiraven. També diem que aquest costum està en desús, sí, però encara hi ha pobles on es conserva aquest costum, sobretot a les cases de pagès. Particularment ho vaig viure de petit, feia d’escolà, al meu poble i amb alguna experiència ben curiosa. Quan es tractava d’acompanyar el rector a les cases de pagès més properes al poble. Totes les cases convidaven a galetes i vi dolç. Els escolans no vam quedar enrere però capa la sisena casa les lleis i contra lleis van anar pujant de to per qui portava la cistella d’ous; va arribar el moment culminant que la cistella va anar rodolant marges avall amb tots els ous trencats. El rector va saltar com una fera però no li va sortir bé el tret perquè algun de nosaltres li va dir que callés perquè també en portava més al cap que els peus. La justícia, repartiment de bolets o hòsties, va ser el dia següent per tarda de la facècia no ens va poder atrapar. Ja no va voler mai més escolans al salpàs quan anava a les cases de pagès. Com a rector em va tocar fer el salpàs a Sant Hipòlit de Voltregà (segurament que encara es fa). Va ser una experiència positiva per conèixer a tots els habitants de pagès i els seus problemes, maldecaps i projectes; unes 40 masies. Fèiem una bona xerrada. L’experiència curiosa fou quan el primer meu salpàs de la meva vida com rector, crec que vaig fer correcte els primers passos, però quan va tocar beneir el bestiar a davant meu tenia dos pagesos l’una cargolat de dolor i l’altre suat, cap pelat i bru amb la gorra a les mans... i jo davant seu dient “Senyor, beneïu aquest animals...” Vaig plegar de cop i em vaig acomiadar procurant corregir aquesta acció massa còmica. En quant a la paga, si em preguntaven si volia diners o llonganisses, sempre deia que llonganisses perquè aquestes anaven al congelador del rector, mentre que si em donaven diners, escrupolosament, donava comptes a la parròquia i jo m’havia de fregar el morros. Deixem-ho aquí per avui. Ànims “casaleros”. Mn. Joan Sanglas

3

Benvolguts amics de l’Esplai. Aquest és el meu últim escrit per la vostra revista com a regidora de l’Ajuntament de Calaf, càrrec que he exercit del 2007 fins al 20011, i per a mi és un honor que em convidéssiu a participar en aquest article. El fet de ser regidora ha estat una tasca molt enriquidora, que m’ha donat l’oportunitat d’estimar més el meu poble, i el que és més important, la seva gent. Aquesta oportunitat és única i la tindré sempre present per anys que passin, us la recomano. He viscut moments irrepetibles i he pogut viure en primera persona tot un seguit de reptes i de resultats que no tenen preu, com per exemple la continuïtat de la Festa de la Gent Gran i de la Jornada Fisiorecreativa. I el més rellevant és la posada en marxa de la nova seu de l’Esplai Cal Bertran. Una fita que ha estat fruit de la màgia i del treball. Màgia, perquè un bon dia la Sra. Maria Quingles, vídua de Josep Anguera, féu donació de la finca a l’Ajuntament perquè en pogués gaudir la gent gran de Calaf. Es va començar amb la remodelació del jardí, i després, amb els ajuts del FEIL i del FEOSL, es va poder tirar endavant les obres de la casa. He començat parlant dels fets màgics, però al darrera hi ha un treball de constància i il· lusió. Res de tot això hauria estat possible sinó haguéssim tingut a punt els projectes fets pels Serveis Tècnics de l’Ajuntament, que es tenien preparats pel PUOSC; aquesta va ser la nostra sort. També ha estat un camí molt llarg de negociacions i converses amb la Fundació la Caixa, per tal que el conveni resultant fos profitós per a totes parts, com finalment ha estat. Diuen que la sort sempre arriba quan s’està preparat. Que per molts anys el puguem gaudir tots plegats amb salut i il· lusió. Aprofito l’ocasió per agrair a tots els que heu col·laborat i m’heu ajudat a tirar endavant aquesta tasca que m’ha tocat fer. I desitjo de tot cor, molta sort als qui em segueixen. I per a tota la redacció de la revista, una forta abraçada, i dir-vos que em tindreu sempre amb el “COR OBERT” Imma Sans Manent. Com a regidora sortint de Benestar Social 2007-2011 de l’Ajuntament de Calaf.

* * * * * * * * * * * * Benvolguts amics de l’Esplai. Em primer lloc, volia agrir-vos que m’hagueu convidat a participar de la vostra revista, ocasió que aprofitaré, per presentar-me com a nova regidora de Benestar Social de Calaf. Començo la meva tasca a l’Ajuntament amb totes les ganes i amb tota la il· lusió, sabent que no tot serà fàcil i que hi ha molts reptes per assolir. Però estic convençuda que, plegats, podrem tirar-los endavant. Acabeu d’estrenar nova seu de l’Esplai, Cal Bertran. Un espai del qual podem estar orgullosos per la seva amplitud, personalitat i funcionalitat, i que de ben segur servirà perquè l’Esplai creixi dia rere dia i perquè cada vegada siguin més les activitats que s’hi puguin organitzar. I és que l’equipament és bàsic, però també ho és la vida que s’hi mou a dins. Per això cal agrair la tasca de totes les persones que tiren endavant l’Esplai, cadascú a la seva manera i amb la feina que més bé li escau, però tots amb l’objectiu comú de dinamitzar cada dia més l’entitat. Sabeu també que podeu comptar amb la col·laboració de l’Ajuntament en tot allò que es pugui. Es tracta que, entre tots, millorem cada dia la qualitat de vida de les persones grans del nostre municipi, a través d’activitats culturals, festives, esportives i, fins i tot, de les noves tecnologies. Abans d’acabar, m’agradaria agrair a la regidora que m’ha precedit, la Imma Sans, la tasca realitzada en els darrers quatre anys; li agafo el relleu, com ja he dit, amb tota la il· lusió. I us agraeixo d’avançada la vostra col·laboració, amb la qual ja sé que també i puc comptar. Moltes gràcies! Pilar Cardona Jorques. regidora de Benestar Social de Calaf.

4

Activitats que s’han portat a terme en aquest trimestre

Les xerrades col·loqui que s’han dut a terme durant aquest trimestre han estat tot un èxit, tan pels continguts com per la assistència de socis. S’han comentat temes ben diferents, tots relacionats amb la Gent Gran.

5-07-2011.- El TESTAMENT. Per la Notaria de Santpedor la Susan Marsinyach calafina Susan Marsinyach i Calvet.

20-07-2011.- ACTIVITAT FÍSICA ADAPTADA A LA GENT GRAN. Per el Professor d’educació física Josep Manel Navarro. Yolanda Bacardit

7-09-2011 .- PREVENCIÓ D’ACCIDENTS A LA LLAR. Per la Infermera i Educadora Social Yolanda Bacardit i Villoro. Josep M. Navarro * * * * * * * * * *

Els dies 6 i 20 de Juny, l’Ajuntament organitzà amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona un Taller de Relaxació , a càrrec de la Esperança Capella. * * * * * * * * * *

Cursets d’informàtica : Inici a l’informàtica; Internet; Word; Vídeo digital. Amb la Fundació “La Caixa”.

Taller de la memòria : A càrrec del Josep Mª Virgili. Amb el suport Fundació “La Caixa” Gimnàstica de les mans : A càrrec de la Isabel Gallego. Amb el suport Fundació “La Caixa” Gimnàstica Suau : A càrrec de la Isabel Gallego. Amb el suport Fundació “La Caixa” Taller de cuina : A càrrec del Isidre Pujol i la Encarna Navarro. Curset de sardanes : A càrrec del Joan Miquel.

16 de juliol .- Excursió a Calafell, festa marinera de la Mare de Deu del Carmen. 21 de setembre.- Excursió Creuer Cap de Creus

10 de setembre .- Concert de Acordionistes. 22 de setembre .- Cine Fòrum.- Amb la projecció de la pel·lícula Las chicas de

la lenceria. Amb el suport Fundació "La Caixa” 27 de setembre .- Xerrada informativa. Els subministraments a la llar. Organitzen: Diputació de Barcelona (Àrea de Salut Pública i Comsum) i l’Ajuntament de Calaf.

Els socis de la nostre entitat, Roser Marsa, Carmen Remolins, Josep Vilaseca i Sebastià Bacardit, foren convidats a les aules de Barcelona Activa d'Horta Guinardo de la ciutat comtal, per compartir i explicar les seves vivències, inquietuds i totes les activitats que porten a terme a L’Esplai de la Gent Gran, amb els alumnes dels curs d’Atenció Sociosanitaria a persones dependents en domicili. Al final de l’activitat, tots plegats van estar d’acord en valorar molt positivament aquesta experiència.

NOTA INFORMATIVA

Amb motiu del trasllat del nostre esplai a Casa Bertran i amb l’augment de socis, la Junta Directiva a cregut convenient i fins que no s’actualitzin els nous estatuts de la nostre entitat, (per a convocar noves eleccions a la Junta Directiva), a donar entrada per tal de potenciar les activitats i aportar noves idees, la Junta a quedat constituïda des de el 6 de juny, de la següent manera. President : Jaume Busquets. Vocals : Joan Graells Secretari : Mª Angels Besora. Antonio Cabello. Tresorer : Teresa Garrofe. Pere Fitò.

Isidre Pujol. Andreu Barrios.

Francesc Victor. Han deixat la Junta directiva els nostres socis, senyors Eusebi Marsinyach; Josep Cosculluela i Delfí Devant.

Us donem les gracies per la vostra comprensió i col·laboració i esperem la mateixa actitud amb la nova junta. Moltes gracies.

Francesc Víctor Alcaraz. Mari Cabello.

5

La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan; és la mòbil, magnifica anella que amb pausa i amb vida va lenta, oscil· lant. Ja es decanta a l’esquerra i vacil· la; ja volta altra volta a la dreta dubtant, i se’n torna i retorna intranquil· la com mal orientada l’agulla d’imant. Fixa’s un punt i es detura com ella... Del contrapunt arrencant-se novella de nou va volant. La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i desfan.

En Josep Anglès es un “malalt” de la sardana, es sardanista fins a la medul·la, de poble, de pagès. A casa seva hi te gran quantitat de CDs, llibres i revistes del mon de la sardana. - Josep, perquè no ens fas cinc cèntims de com va néixer la teva afició a la sardana. - Mira Sebas, t’explico. Al acabar la guerra, al 39, jo tenia 16 anys, uns quans amics, nois i noies del Centre Catòlic al carrer de sant Antoni, varem començar a aprendre a ballar sardanes. El meu bon amic Jaume Garriga al tenir que fer la “mili” a Girona, (bressol de la sardana) en va aprendre a ballar i aleshores ens va engrescar a tots i aixi va néixer la afició per la nostra dansa. - Recordes quan es va celebrar el primer concurs de sardanes aquí a Calaf? - Crec que va esser per els anys 44-45, es celebrà un concurs de colles a la plaça de les Eres, amb la cobla Lluïsos de Taradell, nosaltres hi varem participar formant una colla de quatre parelles, jo era el que repartia els punts de la sardana i per cert que per culpa d’una petita “fallada” de repartiment, varem quedar segons en el esmentat concurs, la colla de sant Martí varen ser els primers. Sempre per la festa Major es feien audicions de sardanes, al sortir de la missa d’ofici a la plaça de les Eres. Nosaltres teníem tantes ganes de ballar sardanes, que una bona colla de nois i noies varen anar a Manresa a que els ensenyessin a ballar bé i carai! Si! Ho varen aconseguir, donava gust veure’ls ballar, la veritat varen tenir bons mestres. - Josep, un bon amic nostre, en Josep Mases, em comentà que tu vas ensenyar a ballar sardanes a la gent gran del nostre Esplai. Com va esser? - Doncs si es veritat, si no recordo malament era l’any 1994, varem formar dos grups, amb un total, crec recordar de 30 jubilats i si, ho varem aconseguir, tots a ballar la nostre dansa. Ah! Vull tindre un record per a un bon amic meu, l’Antoní Calvet (q.e.p.d), component de l’Esbart Dansaire, va esser el propulsor de que Calaf pogués gaudir durant alguns anys, de organitzar el concurs nacional de colles sardanistes de Catalunya, que es celebrava a les hores inaugurada plaça Barcelona 92. - Josep, a estat un plaer. Gracies. Sebas.

No és la dansa lasciva, la innoble, els uns parells d’altres desaparellant: és la dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans. La garlanda suaument se deslliga: desfen-se, s’eixampla esvaint-se al voltant; cada mà, tot deixant a l’amiga, li sembla prometre que ja hi tornaran. Ja hi tornaran de parella en parella! Tot ma pàtria cabrà en eixa anella, i els pobles diran: La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i desfan.

Joan Maragall.

6

Des del Centre de Dia Ca sa Joan Gimferrer

El Centre de Dia Casa Joan Gimferrer de Calaf ja ha

atès 100 persones

►L’equipament, gestionat pel Consorci Sociosanitari d’Igualada, va celebrar

divendres el cinquè aniversari amb un concert d’acordionistes que va reunir fins a

170 usuaris, familiars i veïns

El Centre de Dia Casa Joan Gimferrer de Calaf va celebrar divendres el seu cinquè aniversari amb

un concert d’acordionistes al qual van assistir fins a 170 persones, entre usuaris, familiars i veïns.

Els assistents van gaudir de l’actuació d’11 músics procedents del Bages, Osona i el Berguedà, els

quals van interpretar conegudes havaneres, boleros, currandes, sardanes i passosdobles. L’acte, que

va comptar amb la presència de l’alcaldessa de Calaf, M. Antònia Trullàs, va acabar amb un

berenar. La celebració va destacar per l’activa participació dels assistents, molts dels quals van

animar-se a ballar.

El referent

El Centre de Dia Casa Joan Gimferrer arriba als cinc anys d’activitat amb la satisfacció d’haver-se

consolidat com el referent en l’atenció a la gent gran i les persones amb dependència a Calaf i els

municipis veïns del nord de la comarca. En aquest període ha atès un total de 100 persones, 67

dones i 33 homes, amb una mitjana d’edat de 82 anys. Gestionat pel Consorci Sociosanitari

d’Igualada, el servei els ofereix, durant el dia, una atenció integral (sanitària i social) per ajudar-los

a recuperar o millorar l’autonomia personal i social i, d’aquesta manera, afavorir que puguin

continuar vivint a casa, en l’entorn familiar habitual.

7

LA PENÚLTIMA TERTÚLIA

Avui, amics de l’Esplai Leroy & Merlin, vull parlar-vos d’unes xerrades o petites tertúlies de gent jubilada que, des de feia molts anys, tenien lloc a la rebotiga de

l’estanc de Cal Carlets d’aquí Calaf. Érem persones molt diverses i els temes que sortien a les converses ben variats. Allí, parlant amb l’Emili Parcerisa, un dia podies trobar-hi el Pere i el Simón, un altre dia mossèn Ignasi, o la Mª Àngels i l’Anicet, o la Julita o l’Eusebi, el Josep, el Jaume i d’altres. Però

avui, també vull tenir un record pel Joan Vila, un bon tertúlia que ens va deixar al no poder superar la malaltia que patia. Avui, quan escric aquest recordatori, aquella tertúlia s’ha acabat, ja que la rebotiga del Emili resta en silenci perquè ell també ens va deixar. Però el record d’avui el vull centrar en la que tenia lloc quasi tots els dijous de l’any, cada matí, amb la puntual presencia del Ramon Mas Carreres, al qual li agradaven tots els temes de l’actualitat, els escacs, el teatre, la música, l’esport en general, les anècdotes, coses del passat, etc... Jo, tan aquestes estones, les recordaré sempre, perquè encara que, com he dit abans, eren xerrades senzilles, eren molt amenes. Voldria recordar una de les últimes en que varem coincidir tots tres, en que l’Emili va demanar al Ramon, que ens recités una vegada més aquella poesia, que tantes vegades li havíem sentit recitar: La Vaca Cega. I així ho va fer en Ramon posant-hi el sentiment i l’entusiasme que hi posava sempre. Malauradament tot això es va acabar. En un espai de temps relativament curt, tan l’Emili com en Ramon van ser víctimes de diferents, però, cruels malalties. I més tard ens varen deixar per sempre. En record de l’Emili, del Ramon, del Joan i també en memòria de mossèn Ignasi, allí on es trobin, segurament fen una tertúlia els quatre, els agradarà veure que hem recordat aquella poesia que tan agradava al Ramon.

La Vaca cega Topant de cap en una i altra soca, avançat d’esma pel camí de l’aigua, se’n ve una vaca tota sola. És cega. D’un cop de roc llençat amb massa traça el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre se li ha posat un tel: la vaca es cega. Va a abeurar-se a la font com ans solia, mes no amb el ferm posat d’altres vegades ni amb ses companyes, no: ve tota sola. Ses companyes, pels singles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l’esquellot, mentre pasturen l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria. Topa de morro en l’esmolada pica i recula afrontada... Però torna, i abaixa el cap l’aigua, i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Desprès aixeca al cel enorme l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se’n torna orfe de llum sota del sol que crema, vacil· lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua. Joan Maragall

Josep Mases. Soci de l’Esplai nº74.

8

UNA POSTAL

En el nostre arxiu hi tenim una postal que creiem que data al voltant dels anys 1900, com vosaltres podeu veure, es tracta de la fotografia d’un arc bizantí que es trobava en el jardí de la casa “Villa Margarita”, que creiem es l’edifici que recentment s’ha recuperat per utilitzar-lo com a casal de la Gent Gran Casa Bertran.

Aquesta postal la trobem reproduïda en la Topografia Medica de Calaf a la pàgina 269, com també en el numero 3 de Catalunya Artística (Revista il·lustrada d’arts, Lletres i Ciències) de data del 28 de juliol de 1904, a la pàgina 50 d’un numero dedicat a la vila de Calaf (com a població típica de Catalunya), amb una portada dibuixada per en Joaquim Renart, i que el director era en Joaquim Ayné i Rabell, que fou guanyador de la Flor natural dels Jocs Florals de Calaf, celebrats el 15 de setembre de 1903.

Joan Graells.

9

sortir per l’esquena i la sang en puja al cap he anat a trobar al metge i aquest cas li he explicat i m’ha donat la recepta que em deixa desesperat: - Buscat una branca seca i fes un llaç escorredís i les garses baladreres celebraran aquesta decisió. Maleïda la recepta aquest metge esta sonat jo ja sé que aquesta noia és la flor del Principat que necessita un guerrer amb espasa i cavall blanc que li dugi un ram de roses cada dia que te l’any. Jo no et donaria roses ni tampoc cap clavell blanc ni et donaria clavellines embolicades amb paper de cel·lofana sols et donaria una rosa per sant Jordi pintada amb la meva sang. No puc dir-te que t’estimo ja que per a tu soc massa gran però per dir la veritat cap jutge em pot condemnar així que de genolls em poso davant del primer altar demanant a la nostre verge que el millor dels teus amics em puguis considerar.

S’ha respectat l’ortografia original pre-normativa.

10

3 7 2 5 1 3 4 9 3

3 6 4 1 9 1 7 4 1 5 6 2

8 1 5 7 8

8 9 4 3

Capseta petitona de bon semblar, cap fuster l’ha pogut fer, només Déu del cel amb el seu gran poder.

* * * * * * * * * * * * * Senyores i senyoretes, casades i solteres, se les fiquen estirades

i les treuen arrugadetes.

Com es pot sapiguer, si un conductor amb una roda punxada es de Lepe?

- Perquè abans de canviarla, treu les quatre rodes, una per una, per veure

quina és la que esta punxada.

* * * * * * * * * * * * * Dos “leperos” van al metge i veuen un cartell que diu: CONSULTA DE 4 a 7 Un d’ells li diu a l’altre: Escolta que només som dos, anem a buscar un altre parella de malalts

Mª Angeles Gracia.

11

BACALLÀ AMB SEVA I PRUNES

INGREDIENTS (per a 4 persones)

4 cebes tallades a juliana .- dos ò tres pessics de sucre (al gust) 1 polsim de sal .- 2 alls talladets a lamines .- fines herbes 1 pessic de Farigola .- prunes sense pinyol (2 per cada tros de Bacallà) .- 8 trossos de bacallà .- oli .- farina .- mel.

Poseu la seva a coure amb un raget de mel, amb el sucre, el polsim de sal, els alls, les fines herbes i la farigola, amb una cassola de terrissa fins que estigui la seva doradeta. Amb una paella poseu el bacallà enfarinat i el fregiu, un cop fregit ho poseu a la cassola on hi ha la ceba (per que quedi mes maco, poseu ceba damunt dels trossos de bacallà), hi ho poseu al foc lent durant uns 5 minuts. Tot seguit hi poseu les prunes hi ho manteniu al foc durant 2 minuts mes. Recepta del curset de Cuina de l’Esplai de la Gent Gran de Calaf.

Impartit per l’Isidre Pujol i l’Encarna Navarro.

Fina Hernandez.

12

BRUC (Brezo) Calluna vulgaris

Creix en sòls àcids d’Europa, Amèrica i nord d’Africà. S’utilitzen les flors recollides entre juny i octubre.

Usos medicinals .- Antisèptic urinari i intestinal.

.- Diürètic. .- Pedres al ronyo .- Té una lleugera activitat sedant sobre el sistema nerviós.

Utilització

Infusió: 50 gr. per litre d’aigua. Es deixa reposar 10 minuts i es beu un litre al dia. Tintura mare: 30 gotes tres cops al dia.

Pèrdua de coneixement

Tota pèrdua de coneixement en un nen fa necessari que l’examini urgentment un metge (truqueu al 061 o al 112). Obriu-li la boca per assegurar-vos que no té les vies respiratòries obstruïdes per la seva pròpia llengua o per qualsevol cosa que tingués a la boca (un xiclet, menjar,...). Mentre recupera la consciència, convé col·locar-lo en la postura anomenada “Posició Lateral de Seguretat”: tombat sobre un costat, amb el cap recolzat sobre un braç i la cama lliure flexionada . Controleu-ne el pols i la respiració. Pilar Sabaté Ha estat extret de la pág. Web : www.cepvi.com/medicina/plantas,indice www.jouscout.com/accident.htm

13

El dimoni i la política

Entre la serra i el mar, la muntanya i la vall hi ha un camí llarg, molt llarg. Un dia s’hi van trobar cara a cara la política i el dimoni. L’una venia de fer un míting, l’altre de buscar mentiders per poder-los cremar.

Cansats estaven tots dos i es posaren a reposar sota l’ombra d’una vella alzina esqueixada per un llamp que l’havia mig cremat. El dimoni pregunta: Què, com t’ha anat el míting? Contestà la política: Bé, molt bé, s’han cregut tot el que els hi he dit. Digué el dimoni: Ho compliràs? La política es posà a riure: Ni pensar-hi! No veus que els qui m’escoltaven són corders que s’ho creuen tot. Entretant la cartera plena, bons cotxes i la més bona dieta, digué el dimoni: I tot això a canvi d’unes quantes mentides disfressades de veritats. I tant que sí!, digué la política, i encara no ho saps tot, si els corders s’enteressin del que fa la política ens penjarien pels peus, però no, son corders, no sabran mai que entrem pobres i sortim rics i dictem les lleis per a que els corders puguin pagar amb la seva llana les despeses de la política que cada dia son més grosses. E dimoni digué tot cremant-li les banyes i remenant la cua: Això és enganyar a la gent! La política es posà a riure: Si sabessin el que tinc a les illes Caiman, els corders s’esquarterien ells mateixos. “Se va el Caiman, se va el Caiman”. Llavors la política pregunta al dimoni: I a tu com et va la caça de bruixes?, ja que a tot arreu veus gent pecadora i dolenta i si no, els temptes perquè ho siguin. Doncs si, a mi em va però que molt bé, a l’infern ja no hi caben, els han de posar arrastellats. Les calderes a més no poder, hem hagut de donar vacances als set pecats capitals, li contesta el dimoni. Caram! Digué la política, si que hi ha feina. I tant i tant! contesta el dimoni, avui n’hi haurà molta més. Acabo de conquerir la política que és la més grossa mentidera i es riu dels innocents corders. Que dius ara?, digué la política. I en aquell moment es girà una forta ventada acompanyada de llamps i trons. La terra s’obrí de bat a bat, sentint-se una forta olor a sofre, sortint una flamarada que rostí les poques fulles que li quedaven a l’alzinera. Després, silenci. El dimoni i la política viatjaven pels camins tenebrosos de l’infern fins arribar a la sala dels rostits, o sigui, a les calders del Pere Botero que mai havien bullit tant fort. Van trobar un ós molt dur, el del més gran mentider.

Josep Vilaseca.

14

FESTA MENOR DE CALAF

Hi han col·laborat: Pilar Sabaté, Mª Angeles Gracia, Fina Hernandez, Mari Cabello, Yolanda B, Mn. Joan Sanglas rector, Josep Mases, Josep Vilaseca, Joan Graells, Consorci Sanitari d’Igualada, Sebastià Bacardit. Fotografies cedides per: Revista L’Altiplá, Arxiu Ajuntament de Calaf, Festa Menor de Calaf, Sebastià Bacardit. Fotocomposició i muntatge: Sebastià Bacardit.

Solucions endevinalles La nou - Les mitges