2014

Tot a punt per començar l'acte d'entrega de premis. El director dóna la benvinguda a tots els estudiants.

Cartell dissenyat per l'alumna de batxillerat Anna Surribas

Cartell dissenyat per l'alumna de batxillerat Erola Boixader

CÒMIC 1r CICLE D’ESO Dos accèssits:

Aida Briones

Maria Pinart

POESIA 1r CICLE D’ESO

1r premi poesia

QUAN VA ARRIBAR

Va arribar un dia de gener a fora tot era fred i foscor, va arribar a la meva vida

i tot ho va omplir de claror.

Quan arriba el matí sortim tots dos, camps enllà,

un al costat de l’altre, en silenci, fem camí, no ens cal parlar.

Quan salta entre els camps

mostrant-me el seu somriure, penso en la primera mirada

tan difícil de descriure.

Si estic trista, està amb mi, s’asseu a prop, al meu costat,

em mira, i no diu res. Ell és tot fidelitat.

Quan arribo cansada a casa

ell content ja m’espera, sempre em rep amb estimació i la seva alegria em supera.

Tot el que he viscut al seu costat

serà molt difícil d’oblidar. Costa d’entendre que un gos ompli tant,

Ot, mai et deixaré d’estimar.

Carla Silvestre

Accèssit poesia

LIMERICK ESBOJARRAT

Vet aquí uns llargs i prims espaguetis

que es vestien amb la samarreta del Betis,

eren molt simpàtics

però molt manaires,

recomanats contra la diabetis.

Vet aquí uns espirals cargolats

que sempre trencaven els plats,

cada dia cridaven

i es barallaven

però a la nit es quedaven enroscats.

Vet aquí uns macarrons cantaires

que eren molt i molt manaires,

eren tenors,

alguns menors

i deixaven anar les notes a l’aire.

Vet aquí unes llargues tallarines

que cada dia prenien aspirines,

estaven malaltes,

tenien inflades les galtes

i estiuejaven al poble de Pardines.

Maria Antentas

NARRATIVA 1r CICLE D’ESO

1r premi narrativa

EL CANVI

Tinc disset anys, sóc musulmà i em dic Abd-Al·lah, igual que el pare del profeta Muhàmmad, significa el servent de Déu, de l’Omnipotent Al·là i sóc txadià. Sé que som a l’any 2346 pels reporters que vénen. Per què? Doncs perquè el Txad és un país en guerra i ho hem de pagar tots. Pel que m’han dit i he escoltat, fa uns trenta anys trobaren un jaciment de cobalt, dels últims que queden en el planeta i les grans multinacionals van fer un tracte amb els treballadors, ciutadans del país, perquè no el venguessin al mercat negre. Fa poc, alguns dels transportistes els varen trair i ens convertírem en un país en guerra. D’això ja en fa quinze anys i les nostres generacions hem de pagar pels plats trencats. La meva família es va fer nòmada per evitar les bombes que llançaven i férem rumb al nord, cap al desert. Aquesta nit, però, tot ha canviat.

Feia uns dies que ens allotjàvem en un campament de refugiats, però no podia dormir. He sortit a prendre la fresca quan han arribat uns avions i han deixat anar les bombes. En un segon tots els somnis han desaparegut. Al cap de dos dies de quedar-me perdut en els meus pensaments, em dirigeix-ho cap

a la capital. Tampoc m’aniria bé quedar-me al nord pel que va passar; em vull fer veure. Vull que vegin que no tenim cap culpa de la situació i com que allà hi ha les càmeres, potser puc colar-me. M’espera un llarg viatge, ja que havíem intentat fugir pel nord-est i estic a uns quants dies de camí. Caminant, vaig recollint tot el que trobo per menjar i si tinc sort, menjo en algun banc d’aliments dels que vàries ONG van portant al país. En un d’aquests, he conegut a una noia, la Fàtima, que també vol fer igual que jo. El que li passa, és que com que és una noia i aquesta societat és molt masclista, ningú la deixa sortir del campament. L’he recollida, tota cofoia, junt amb uns quants queviures. La veritat és que és molt bona persona i xerrem molt. Junts anem fent camí lluny de les carreteres per evitar els tancs, ja que si ens enxampessin, ens agafarien sense miraments. Cada nit els dos resem per la gent que queda viva perquè puguin parar de patir i retrobar-se amb les seves famílies. També reso pels morts, perquè Al·là els agafi en la seva glòria per viure eternament amb ell. Mentre caminem anem ideant un pla per cridar l’atenció i atreure com imants als corresponsals i reporters.

Cada dia que passem, més gent s’afegeix al nostre grup. En total som quinze, però planificar l’estratègia, ho fem sobretot la Fàtima i jo. La majoria són nois adolescents com nosaltres que han perdut el rumb per culpa d’una bomba o d’una bala, però tots mantenim una esperança que mai ningú ens la podrà treure. Molt sovint juguem per entretenir-nos, cantem i ballem. El que ens agrada més és que a la gent que ens observa se’ls pot veure en els ulls la brillantor que els hem transmès. Amb el pas dels dies, s’han creat un ambient i uns lligams entre nosaltres que ningú mai no podrà trencar. Ja fa dies que caminem, però avui hem vist els nostres somnis molt més a prop al veure N’Djamena, la nostra capital. A primera vista no la coneixíem: abans tenia edificis alts, amb colors vius i un cel blau, però ara només veiem runes, fums i tons grisosos per culpa de la guerra i qui sap què més. Ens hem afanyat per arribar-hi i amagar-nos darrere d’un gratacel en runes. Allà comencem a portar a terme el nostre pla. L’Ibrahim, el més petit de tots, és l’encarregat de recollir les pintures; la Mariam, les teles; l’Imad, fusta i cordes i la Fadoua, tapes de papereres i barres metàl·liques. Els altres ens encarreguem de vigilar que ningú vingui i que no sigui cap perill. Quan estic observant el territori, veig uns matalassos vells i els examino. Estan una mica degradats, però encara poden fer servei per última

vegada. Quan tornem a estar junts, ens posem en marxa. Tan aviat com ho hem tingut acabat, en hem dirigit a la plaça central, que és on hi ha tot l’enrenou. Ens enfilem sobre un primer pis per veure-ho millor: la gentada ha obligat a què els policies actuïn en forma de barrera. A l’altra banda, hi ha els periodistes que solament volen fer una bona notícia o documental, ja els la donarem. Carregant-ho tot, ens movem cap a una altra terrassa i des d’allà, canvíem el curs de la revolta tots junts. Primer, piquem les tapes de les papereres i cridem ben fort per cridar l’atenció de tots. Després, llancem els matalassos al terra i hi saltem a sobre per estar a la zona de les persones que duen armilles amb la paraula “PRESS”. Llavors, ensenyem els cartells i les banderes que hem fet a partir de les teles i trossos de fusta. La gent queda parada, fins i tot la policia. Quan estem segurs de què ho retransmetran, fem saber el nostre missatge, tant cridant amb les nostres veus, que no semblen cansar-se, com escrit a les planxes de fusta. Volem que els altres països treguin d’aquí a les famílies i nens que no hi tenen res a veure, perquè no pateixin ni vegin morir els seus. Volem una solució diplomàtica del Txad amb els caps de les antigues indústries. Volem llocs de treball per tots. Volem que tothom tingui aliment, aigua i un lloc segur on no hi caiguin més bombes. Tots els periodistes han tingut prou

temps per transmetre-ho en directe fins a l’últim racó de món, quan uns quants policies ens aparten i em deixen inconscient. No ha passat massa temps des de la nostra primera aparició a les pantalles, però el país ha canviat considerablement. Després d’arrestar-nos, ens van empresonar i altres innocents seguiren les nostres passes fins arribar a ser més de la meitat del país. Els peixos grossos no tingueren cap més remei que fer el que els demanàvem i va

funcionar a la perfecció. Els habitants em reclamaven per ser el primer president del Txad, ja que el dictador va morir en un atemptat. Ja sóc lliure i he fet el primer grup polític amb tots els que em van ajudar. Ups! Ja seria hora d’acabar aquesta història; demà a primera hora he d’agafar l’avió per anar als Estats Units. El president reclama a l’Abd-Al·lah per salvar altres guerres, i no li diré pas que no! No ha pas acabat tot això. Només és el principi.

Maria Surinyac

Guanyadors de 1r cicle d'ESO amb la Marta Suriñach

Accèssit narrativa

SIGUIS ON SIGUIS T’ESTIMO Oh no! Són gairebé dos quarts

de set, faré tard com no

m’espavili. Preparo la motxilla

de natació i surto corrent cap a

la piscina. Al semàfor em trobo

amb la Judit. Parlem fins que es

posa verd i travesso. Miro el

rellotge, són dos quarts i cinc

minuts, i el curset comença

d’aquí deu minuts, així que si

no m’afanyo faré tard. Corro

fins que arribo a l’entrada de la

piscina. Que estrany, no hi ha

la mare de la Carla ni el pare

d’en Martí. Potser arribo una

mica tard. Continuo pel

caminet que em porta fins a

l’entrada. S’obren les portes

corredisses i parlo amb la

Joana, la recepcionista. Em diu

que avui no hi ha curset. Me

n’alegro molt, ja que no volia

quedar en ridícul davant de

tothom. Odio arribar tard.

Surto de la piscina fent

saltirons, i penso què puc fer .

No tinc les claus de casa i m’he

deixat el mòbil a la meva

habitació. Decideixo anar a

veure l’avi.

El meu avi té noranta anys i

està molt fotut. Des que la

meva àvia es va morir sembla

que cada dia es trobi pitjor. La

meva tieta viu amb ell i el

cuida. Li prepara el menjar, el

vesteix... Des de fa dos mesos,

ha d’anar amb cadira de rodes,

perquè no pot caminar. Fa dos

anys que no surt de casa,

exactament des del dia que la

meva àvia es va morir, el 19 de

març del 2012. Diu que no té

ganes de fer res, només vol que

tot això s’acabi. A vegades,

quan és un dia especial, el veig

esbossar un petit somriure,

però tot i això a mi se’m trenca

el cor cada cop que el miro.

Pujo un parell de carrers fins

que arribo al meu destí. Truco

al timbre però sembla ser que

no hi ha ningú. Quina mala

sort, i ara què faig? Baixo al

carrer i em trobo amb la seva

veïna. Li pregunto si l’ha vist.

Em pregunta si encara no sé on

és. Em diu que és a l’hospital

de Vic. M’acomiado dibuixant

un somriure no gaire creïble i

surto corrents carrer avall. L’he

d’anar a veure! Remeno les

butxaques en busca de diners.

Perfecte! Tinc dos euros.

Continuo corrent carrer avall

fins que arribo a l’estació de

tren. El pròxim tren surt a les

set en punt, així que només tinc

cinc minuts per treure’m el

bitllet. Sort que no hi ha gaire

cua. El compro i m’assec al

banc del costat de l’andana.

Tinc els dits creuats desitjant

que es trobi bé. Per fi arriba el

tren. Pujo i m’assec al primer

seient buit que trobo. En els

vint minuts de viatge només

prego a Déu que estigui bé, que

això només sigui un ensurt

sense importància. Al meu

costat hi ha una parella d’avis.

Semblen molt feliços un al

costat de l’altre. Potser és això

el que el meu avi vol, ser feliç

al costat de l’àvia, sigui on

sigui.

Arribo a l’estació de Vic i surto

al carrer. Corro fins a l’hospital

que queda a l’altre cantó del

riu. Entro i pregunto pel meu

avi. Em diuen que està a la

planta 4 habitació 23. Els

ascensors estan espatllats i

pujo per les escales. Arribo a la

quarta planta exhaust.

Travesso el passadís en busca

de l’habitació. És llarg, fosc i

estret. La pintura de les parets

està caient. El fluorescent de

davant de l’habitació no

funciona.

Em paro, creuo els dits, respiro

i entro. L’habitació està molt

il·luminada, a diferència del

passadís. Hi ha dos llits, un

buit. La finestra està tancada,

però des d’ella es divisa el

campanar. Són gairebé les vuit.

Em trobo amb la tieta i el meu

pare. Un seguit de fils i aparells

envolten el meu avi, sembla un

robot. Està pàl·lid, amb barba

d’ uns quants dies i quasi sense

cabells. No té gaire bona pinta.

Està inconscient. Els demano si

em poden deixar a soles amb

ell. Surten de l’habitació. Me’l

quedo mirant. M’assec al seu

costat i li agafo la mà. Per què?

Tan de bo que es recuperés,

deu pensar el meu pare, però i

ell, què en pensa? I si vol

marxar d’aquesta món? I si es

vol tornar a trobar amb la meva

àvia? Algú li ha demanat què

vol que li passi?

Em quedo reflexionant una

estona més, fins que arriben els

metges. Li injecten un líquid

transparent al braç i se’n van.

Torno a demanar si es

recuperarà, perquè tinc por.

Tinc por de perdre’l. Estic

essent egoista? Jo sé el que

vull, però no sé el que vol ell.

De sobte veig un breu

moviment en les seves

parpelles, i per fi obre els ulls.

Badalla durant un moment i

somriu com mai ho ha fet. Em

diu que està molt malament,

gairebé no pot respirar. Quan

parla estossega sovint . Em diu:

“ Passi el que passi, has de

saber que t’estimo”. Li faig un

petó a la galta i li acaricio els

pocs cabells que té.

De sobte, comença a

estossegar de nou, però no com

abans, sinó molt més

profundament. Sento el soroll

del trasto que té al costat i una

pantalla es posa vermella. Els

metges vénen a l’habitació molt

ràpidament i comencen a

injectar-li diferents líquids i a

remenar-li els tubs que l’ajuden

a respirar. Em retiro per no

molestar, però aquest cop no

tinc por de què es morí. Només

vull que passi el que passi, sigui

on sigui, ell sigui feliç . Els

metges més relaxats

xiuxiuegen amb un to apagat .

Marxen de l’habitació. M’acosto

al llit i l’observo. Una llàgrima

em cau per la galta i les cames

em tremolen. No sé com em

sento. Estic trist per què ja no

hi és? Sóc feliç per què és el

que en el fons ell volia? No ho

sé, només sé que li desitjo el

millor.

M’assec al seu costat i recordo

tots els moments viscuts amb

ell. Des del Nadal de l’any

passat fins els dies d’escola en

què em passava a buscar junt

amb la meva àvia i anàvem al

forn de pa. Li miro els ulls. Els

seus preciosos ulls blaus, com

els meus. El meu pare i la tieta

entren a l’habitació. Quan el

veuen ploren. La meva tieta

està vermella i plora

sorollosament. El meu pare

està pàl·lid i plora, però en

silenci. No vull quedar-me

quiet, vull córrer i que em toqui

l’aire. Li dic al pare que tinc

gana i em dóna cinc euros per

comprar-me un entrepà. Així

puc marxar.

Surto de l’hospital el més ràpid

que puc i em dirigeixo a

l’estació. Vull anar a casa,

dormir i deixar-ho córrer tot . A

la cua per comprar el tiquet,

veig molta gent. Una parella

està fent-se petons tot

somrient, el jove de davant de

tot sembla estressat, una dona

discuteix enganxada al telèfon

i un nen plora. Quantes formes

diferents de veure la vida. Jo,

no m’identifico amb cap de les

persones de l’estació. No estic

content ni trist, tampoc estic

estressat ni enfadat. Només sé

que no podré tornar a veure’l

mai més.

Ara ho entenc tot, així es com

es devia sentir ell, buit. Potser

sí que tots hem de buscar la

nostra mitja taronja per sentir-

nos bé. Ara sento que l’he

perdut, però no del tot. Una

persona sempre viu en el

record de moltes més.

Arriba el tren, hi pujo i m’assec

vora una finestra. Creuo els dits

i xiuxiuejo: “ Siguis on siguis,

t’estimo”.

David Valldeperas

Actuació d'un grup d'alumnes de 1r cicle

POESIA 2n CICLE D’ESO 1r premi poesia

LA REVOLTA ES PORTA AL COR

Una veu rebel crida.

Alça el cap a una vella alegria.

En un puny tancat, el somni.

A la mà estesa, els somnis robats

navegant a la deriva.

Buscats a la utopia.

En una nit solitària

el foc cremarà.

La calidesa forjarà

la barreja dels sentits.

Coratge, combat i amor.

Tot canviarà.

A l’albada nous aires

prendran la ciutat.

L’esperit de canvi,

el color del cel,

la fulgurant il·lusió,

el roig de passió.

A la foscor hi haurà llum.

A l’oblit hi haurà memòria.

Al desig hi haurà por.

Als plors hi haurà abraçades.

Als paisatges hi haurà records.

A les primaveres hi haurà llibertat.

A la vida hi haurà lluita.

Pol Rifà

Accèssit poesia

300 ANYS DE LLUITA

Uns tres segles enrere, una nació ara s’apagava.

Havien estat vençuts, havien perdut la guerra.

Repressions, exili,

por i sang. Coratge i valentia,

senyeres tacades de sang.

Valents van caure en batalla, afeblits, alguns van tornar, però contents, amb cor de

canalla, cançó catalana van entonar.

I empunyant la falç cantaven entre un mar d’espigues d’or:

“Tornarà a ser rica i plena, ara és l’hora, segadors!”.

“Que podem segar cadenes i podem tornar triomfants. Defensors de nostra terra, defensors, segueu arran”.

Són molts anys des d’aleshores, però mil veus no s’han apagat. L’espurna de la lluita segueix

viva, la pàtria catalana més intensa

que mai.

Si estimar és un defecte i sotmetre’s és ser humà,

ja ens perdonaran l’empresa,

preferim ser lliures i pecar.

De Cadaqués a la Cerdanya, des de Barcelona a Montserrat,

una terra ara crida: sobirania i llibertat!

Anhelem no tenir amo

que ens destrossi els ideals, són massa anys d’obediència

i pensem seguir lluitant.

No ens frustraran més el somni, No ens oblidarem dels qui van

lluitar. Som qui som, som d’on som, no perdem mai l’orgull català.

Als herois que van fer guerra,

als rebels que lluitaran: si som forts som més lliures, si cridem no ens podran fer

callar!

Quatre dits i sang que s’escampa,

molts que hi preferim l’estel i el blau.

Unim-nos, cridem amb força: dret, vot, lluita i potestat.

Una terra que batega,

que camina cap a la llibertat. Catalans, no ens rendim ara,

i serà nostre el demà.

Marta Rosell

Accèssit poesia

CANT D’ESPERANÇA

Som una nació totpoderosa. No sentim por, recel ni dolor.

Som un poble amb una promesa: fer honor al primer segador.

De les cendres vam ressorgir.

Nasqué un bri de venjança entre tots els que no van fugir, que es convertí en esperança.

Valentia, intrepidesa i coratge,

Un desig intens de llibertat. Defensem ara amb avantatge

el que és de la nostra propietat.

És un sentiment profund compartit per milers de catalans

que volen arribar més lluny agafats tots de les mans.

Ningú pot interposar-se

en el nostre cant de llibertat que llueix: alt, joiós i balancejant-se

gràcies al vent i la potestat.

És un camí que cal seguir un xic incert i transitat,

que ens portarà a decidir un futur molt desitjat.

És hora de rendir homenatge

a la cultura catalana, d’enllestir aquest xantatge, d’agafar la nostra pàtria.

Anem a l’horitzó.

El camí és la nostra història. El vaixell, un estel blanc

que amb gran mestratge ens guia cap a la nostra glòria.

Anna Roca

Accèssit poesia

MA AMADA PÀTRIA

Des de lo gran i fort Puigmal,

incloent-hi la frontera, passant pel castell de Queralt,

acabant a Formentera, s’estén ma bella Catalunya,

que de mon humil cor mai s’allunya.

D’hiverns llargs, nevats i gèlids, d’estius secs i molt calents,

mar salada i blava, rius nítids, negra nit, cels rogents,

terra catalana, terra ventosa, fràgil i bella com una rosa.

País de rumors, contes i llegendes,

terra de personatges i guerres, terra de rius, de mars i serres,

país de castells, nacions i cendres.

Catalunya amada, pàtria mia, Déu un dia inspiradament

creà tan bella terra, dolçosament, tan formosa, que per a tu moriria.

Marc Fuster

Guanyadors de 2n cicle d'ESO

NARRATIVA 2n CICLE D’ESO

1r premi narrativa

FOTOGRAFIES DEL MATEIX CEL

No hi havia cap núvol. De

ponent a llevant s’estenia el cel

blau, radiant. En un lloc, era

conseqüència de la forta

tempesta i vent de tramuntana

que havien passat. Però en

l’altre, ja feia dies que feia bon

temps i els dies eren

assolellats, i aquest cel els

deixava entreveure que aviat

tornarien a la monotonia de

dies abans: fred i pluja. Però

tothom gaudia d’aquell dia, un

aparent dia de juliol en ple mes

de març.

A la costa, la gent ja tornava a

sortir de les cases a donar un

volt despreocupadament. La

Núria notava com no tardarien

en arribar curiosos i turistes,

molts de francesos, en aquella

platja de Tamariu on, dies

abans, no hi havia ningú. A la

mínima que feia un temps

agradable, la gent s’animava a

sortir, però la Núria no era així.

No sabia si era degut que des

de petita vivia allà o a que

odiava avorrir-se, però per ella

cap dia era dolent per anar a

donar un volt. Quan feia fred,

s’estirava a les roques a mirar

el mar, que feia una remor molt

forta i acostava algues a la

sorra. I solia pujar al mirador,

un lloc molt tranquil on podia

relaxar-se, i on sovint llegia.

Però els dies que feia sol,

agafava la bicicleta i, sense cap

pressa, començava un passeig

pels petits pobles de l’Empordà.

Se’ls coneixia com el palmell de

la mà. Amb la família, havien

fet excursions i havien anat a

molts restaurants d’aquells

verals, però a ella li agradava

passar-hi amb bici, i a vegades,

deixar-la al costat d’un senyal i

donar-hi la volta a peu. Cada

poble tenia el seu animal, la

seva flor i el veí agradable i

somrient que la saludava.

Sempre que marxava agafava

una motxilla, aigua, fruita i un

entrepà de pernil dolç. I segons

l’època, esqueixava un

branquilló de les formoses flors

de les entrades dels pobles. A

la primavera, agafava una

branca petita de mimosa, que

semblava un ram, i la

col·locava a la motxilla que duia

a l’esquena, sempre fent que a

les flors hi toqués l’aire i el sol.

Però per compensar que s’havia

endut aquella branca, buscava

un lloc amb terra, i sempre hi

enterrava un pinyol, de cirera o

d’albercoc. Des de petita tenia

l’esperança de que algun dia

creixeria. I ella ja tornaria a

passar per allà per comprovar-

ho.

Un món ben diferent era Rupit.

Després de molts dies de sol, el

poble ple de cotxes i un

ambient més que primaveral,

estava clar que algun dia hauria

de ploure, i bastant fort. Però

també era obvi que aquell dia

no devia ser, ja que al llevar-se

ja havia vist un cel resplendent

i sense ni un núvol. Amb tota la

feina feta i havent visitat els

amics de l’Esquirol, en Lluc

havia decidit marxar amb el seu

avi d’excursió. Era un dia

perfecte: el sol escalfava, però

no en excés, i això li permetia

marxar amb una brusa de

màniga curta, uns pantalons

curts, les sabates de cordons i

res més. No necessitava

jaqueta, ni anorac, ni dos

pantalons, ni paraigües, etc.

Això era un descans. Sí que va

agafar un bocí d’entrepà amb

embotit: tampoc era qüestió de

passar gana. I tan aviat com

l’avi va haver acabat d’arreglar

el banc que feia dies que polia i

repintava, es van posar en

marxa. El seu avi era un

manetes. Tenia la mà trencada

en reparar qualsevol cosa

imaginable que s’hagués

espatllat, i tenia una memòria

excel·lent. Es dedicava a

memoritzar tots i cadascun dels

camins del seu poble i dels

voltants i de pensar en quin dia

havia plantat cadascuna de les

plantes, hortalisses i arbres del

seu hort. En Lluc va pensar

que, de fet, aquell paisatge era

ben especial. No era pas el

primer cop que hi passava, ja

que unes deu vegades a l’any

caminava per allà en excursions

o caminades populars, però

sempre era diferent. I és que

sense boira ja no semblaven

uns cingles fantasmagòrics. Es

respirava aire pur, i com que

amb l’avi no anaven a una

marxa gaire accelerada, era el

moment perfecte per observar

tot aquell paratge, que de

segur tenia molta història. I sí

que la tenia, i en Lluc es

pensava que la coneixia bé.

Però el seu avi sempre el

sorprenia. I també el va

sorprendre quan, al passar pel

difícil pas de prop de l’Agullola,

es va assentar a terra i li va dir

que l’escoltés. Va començar a

agafar pedres i troncs i a

col·locar-los en un gran

desordre aparent. Però estaven

en ordre. Representava tota la

carena dels cingles, i també el

Salt de Sallent. L’avi parava el

dit sobre cada pedra, i

n’explicava què en coneixia: si

el mas havia estat habitat, si

coneixia algun descendent de la

família, si hi havia un barranc

que deien que duia directe a

l’infern, etc. En Lluc de seguida

ho va veure clar, i li va faltar

temps per agafar la càmera per

fotografiar aquell mural

“rupestre” que el seu avi havia

construït. Ja tenia llesta la que

seria la seva exposició oral a

l’escola, i sobre què escriuria a

la Núria abans de l’estiu.

Mentrestant, la Núria acabava

d’engolir amb rapidesa les dues

mandarines que s’havia endut

de casa. En acabar, li va saber

greu, ja que eren les dues

últimes mandarines que havia

collit de l’hort de casa, i ja no

en sortirien més. Va remenar la

motxilla, esperant trobar-ne

més, i tan sols en va sortir un

full de diari en no molt bon

estat i un llapis. Va pensar que

seria divertit aprofitar l’ombra

del pi abans no tornés a casa, i

intentava agafar idees sobre

com invertir el poc material que

tenia. Volia fer com una espècie

de mural, i aprofitar els sis anys

de classes d’art que ja havia

estudiat. Estava segura que la

foto que duria a en Lluc seria

molt original, aquest estiu.

Parant-se a pensar, fer un

mural suposava haver de fer

servir un mínim de material del

que, evidentment, ella no

disposava. I seguidament es va

donar compte de que amb una

mica de creativitat no faria falta

ni llapis ni paper. Es va enfilar a

la bici d’una revolada, com si la

volgués separar del pi, que era

encara una mica jove i va

trontollar al patir el sotrac. Es

va dirigir cap als camins de

ronda que normalment la

portaven fins a casa, però amb

el propòsit de no tornar fins a

trobar una mimosa. Les

mimoses de Can Mató eren

sempre florides, i aquella

família tenia un jardí digne

d’admirar. Així que va decidir

deixar enrere les esperances de

trobar-ne de més boniques als

camins. I no li va fer falta picar

la porta que ja hi havia la

Margarida saludant-la

alegrament. Aquella dona era

l’àvia que tothom vol tenir. No

va tenir cap mena de problema

ni condició per deixar passar a

la Núria, que també

alegrament, es va encaminar al

jardí. I abans de deixar marxar

a la Margarida, que estava

sempre ocupada amb les flors,

la va fer quedar amb ella un

instant. Ja tenia clar com faria

la foto aquell any. Després de

demanar permís i assegurar-se

que aquella mimosa enorme

era valenta, va agafar-se al

tronc i va pujar un metre, fins a

tenir la primera branca a

l’abast. Va col·locar-hi el paper

de diari en forma de niu, com

fent de bressol de la càmera

fotogràfica. Va fer un salt

decidit i li va indicar a la

Margarida com s’havia de

col·locar. Es van posar dretes i

es van agafar de les mans, i es

van orientar de cara al sol, que

brillava intensament. La Núria

va fixar la mirada al punt on les

mans s’encaixaven, i

ràpidament hi va col·locar el

llapis inclinat. Era el conjunt

perfecte: l’ombra es projectava

al terra clarament, potser un

pèl allargada, però lligava a la

perfecció amb el llapis i la seva

direcció, que semblava que

resseguís l’ombra d’aquelles

dues persones. En comprovar

amb molt d’entusiasme que tot

lligava bé, va enfilar-se al tronc

fins abastar la càmera, i va

activar el temporitzador

automàtic. Deu, nou, vuit...

Quedaven cinc segons perquè

es fes la fotografia i estava tot

a lloc, i la Núria i la Margarida

van comprovar alegrament com

sonava aquell “clic” que

assenyalava que s’havia fet la

fotografia. Si haguessin estat

de cara a la càmera, s’hauria

mostrat el rostre d’entusiasme

de les dues. Després

d’acomiadar-se i de fer una

gran abraçada a la Margarida,

la Núria va marxar ràpidament

cap a casa amb la càmera

lligada a la mà. Tota precaució

era poca, i no es veia amb cor

de deixar-la a la motxilla d’on,

per pura mala sort, estava

segura que cauria.

A mitja tarda, a Rupit tothom ja

es feia pagues de que no

veurien més aquell sol. Però

aquells cinc dies de bon temps,

com tothom deia, havien fet

que es respirés un ànim i

alegria col·lectiva molt gran. I

és que només amb cinc dies de

cel blau i clar n’hi havia hagut

prou per trencar aquella

monotonia que havia sotmès a

aquella gent a una espècie de

depressió i avorriment general.

I al amagar-se darrera

d’aquelles abruptes muntanyes,

ara ja més acolorides de verd,

cadascú ja estava a casa seva,

segurament esperant noves

notícies del temps. Però a la

costa, el sol va aguantar uns

minuts més, fent un espectacle

de degradats taronges que cap

turista, ni un de sol, es va voler

perdre. I segur que l’endemà ja

serien el triple de persones al

moll, que la Núria mirava amb

incredulitat des del balcó. Mirar

el mar la tranquil·litzava, de

fet, des de ben petita li

agradava mirar-lo des del

balcó. I de cop va plantejar-se

el que deia la lletra d’una cançó

de les que li agradaven més:

“pensa quants somriures, plors,

alegria i temors hi ha al voltant

del mar, fora l’horitzó”. Va

decidir apuntar la seva reflexió

al capçal del calendari: mai

estava de més recordar un dia

que havia estat molt bo.

Era el vespre, i en Lluc i la

Núria encara reflexionaven

sobre quin profit havien tret

d’aquell dia que se’ls havia fet

tan curt. A l’obrir l’ordinador

per guardar aquelles fotografies

tant valuoses, van rebre els

seus respectius missatges. De

seguida van saber que la

trobada que preparaven pel

juny seria d’allò més

prometedora.

Judit Donada

Actuació de Paula Valls i Roger Bosch durant l’entrega de premis de 2n

cicle i Batxillerat

CÒMIC BATXILLERAT

1r premi còmic

Anna Alacalà

POESIA BATXILLERAT 1r premi poesia

ESTIC ESGUERRAT

M’he adonat que les ones del mar,

s’emporten els castells d’arena,

com el temps esgotat, els somnis de la infantesa.

Que encendre la flama, costa més que apagar-la,

com la d’un cor trencat, que és difícil avivar-la.

He après que tots els camins, moren en l’horitzó,

i amb inèrcia s’apaguen, per la mateixa raó. Que somriure,

és més difícil que plorar, que lluitar per aixecar-se,

quan et pot el pesar.

Obrint la porta, he trobat l’habitació buida,

tancant els llums, m’he sentit sol,

buscant la teva escalfor, només n’he sentit l’eco,

que vibra i fa ressò. He rebutjat els somnis,

veient la meva esperança trencada al firmament,

com porcellana esquitxada per tota la meva ment.

He après que els ulls s’acostumen a la foscor,

com tu i jo, al dolor.

M’he adonat que les ones de la mar,

S’emporten els castells d’arena,

Com el temps esgotat Els somnis de la infantesa...

És per això que...

Marc Perarnau

Accèssit poesia

L’ENAMORAMENT

Innombrable sentiment sense control, invencible pensament sense conscient. Ànima i cos perduren en la fantasia,

el cor batega més de pressa, màgic món d’esperances.

Complexa reacció sense nom complexa vida sense amor.

Perla viva del món delit de l’interior,

malaltia de turment.

Tot és urgent efervescent i impel·lent. Teranyina de nusos que porten

a un il·lògic raonament Conflicte d’amor

combat de passions.

Flames despertes neguits a tothora.

Desig i passió? Organisme en ebullició

pupiles en dilatació.

Amor, concepte universal amor, sense significat. Eternament enamorats

eternament condemnats. Desig intens de contemplar.

Intel·lecte decadent,

amor suficient. Sentiment o raó?

Tot és dubtós. Pessigolles corrent , ment absent.

Digne amor que dura

maleïda situació que perdura. Qui tria enamorar-se?

Reacció, emoció , química i passió.

LAILA BOURASS

NARRATIVA BATXILLERAT

1r premi narrativa

A LES RAMBLES DE BARCELONA

“el jove coneix les regles, i el vell les excepcions”

(Holmes, Oliver Wendell)

Ja ha arribat la primavera a

Barcelona, els arbres de Les

Rambles comencen a vestir-se

amb flors més aviat petites i de

tots colors; blanc, rosa, verd...

Els ocells parlen entre ells, fan

música per als milions d’orelles

que van passejant amunt i avall

per el passeig. Són les dotze

del matí i tot segueix la

mateixa monotonia de sempre;

Els taxis recullen i deixen els

turistes, majoritàriament

rossos, de pell blanca, amb una

càmera canon penjada al coll,

xancletes i mitjons.

Primera parada: Plaça

Catalunya.

Unes passes més avall, enmig

de la multitud asseguda en un

banc, al costat de la font de

Canaletes hi ha la Diana. Al seu

costat li fa companyia un ancià

d’uns setanta anys. A la seva

esquerra un parell de coloms,

que aprofiten les engrunes de

l’entrepà de pernil dolç que s’ha

menjat fa poca estona un nen

vestit amb l’uniforme del liceu

francès.

Espera l’Oriol amb impaciència i

neguit. De fet, ho havia fet

cada dia de l’any, a un quart

d’una del migdia, asseguda al

banc de fusta, just al costat

dret de la font.

Tot i que ja s’ha acostumat a

conviure amb l’estrès propi de

la ciutat, a no sentir cap tipus

d’olor, i sorolls sobreposats a la

música dels ocells, a la Diana

mai li havia agradat l’estil de la

metròpoli.

Ella va néixer als afores d’un

poblet tranquil i assossegat

tarragoní. Vivia amb els seus

pares, dues germanes més

grans i un germà de la seva

mateixa edat en una masia

molt gran, dins el municipi de

Miravet. Quan igual que avui la

primavera treia el cap per les

Serres de Pàndols, els quatres

germans s’endinsaven bosc

endins als volts de les sis de la

tarda. Era l’època preferida de

la Diana, aquelles excursions li

encantaven. Tot i ser la més

petita de les tres germanes

coneixia a la perfecció les olors,

les textures, els colors i

l’harmonia de la natura.

S’imaginava que els seus

braços es transformaven en

branques rugoses i primes on a

les papallones i les marietes els

agradava descansar. Els seus

cabells eren de cop fulles

pentinades pel vent i les seves

cames un parell de potes que

podien arribar a córrer a gran

velocitat. Es passaven hores i

hores dins els arbres fins que

es feia fosc. Tornar a casa no

era gaire difícil però les dues

germanes i el germà de la

Diana sempre la feien anar a

ella al davant, perquè era la

més valenta.

Passen ja vint-i-cinc minuts de

les dotze i la Diana segueix

asseguda al banc de fusta.

L’ancià no li ha donat conversa

però resta al seu costat. A la

seva esquerra mantenint una

certa distància s’hi ha

acomodat un noi jove, d’uns

divuit anys. Té els ulls grans

com dos plats i de color de mar,

aquets ulls marins no aparten

la mirada de sobre la florista

del davant, segurament

d’origen brasiler i amb molt

d’estil a l’hora de vendre les

flors.

El dia que la Diana i el seu

germà van fer divuit anys la

casa estava molt buida. Els

avis, àvies, tiets, tietes, cosins,

cosines, i parents de tot arreu,

que havien d’anar a Miravet per

celebrar-ho no van poder-hi

assistir perquè la situació actual

era complicada, la gent no

sortia gaire de casa. La mare va

fer un pastís de xocolata per els

bessons, era el preferit de la

Diana. Va decorar-lo amb unes

quantes rodanxes de taronja,

una mica de nata i alguna flor

silvestre de color rosa que

havien anat a collir el dia

abans, aquestes conjuntaven

amb les sandàlies noves de la

Diana.

La festa va durar tot el dia; al

matí van anar tots a missa. Per

dinar van menjar mongetes

amb trossos de cansalada.

Més tard cap al cap vespre, els

germans tot i que era estiu van

voler tornar a fer aquell camí

de sensacions i natura que

recorrien quan eren nens. Feia

anys que no s’hi endinsaven. La

germana més gran vivia al

poble amb el seu home, la

mitjana estudiava lletres a

Tarragona, i el bessó mai

s’allunyava gaire de casa per

por que es fes de nit. La Diana

en canvi, mai havia deixat

passar una primavera sense

visitar aquella natura tan

estimada.

El dia següent al matí uns

retrucs molt forts a la porta van

despertar la família. Un grup de

tres soldats van ser els

responsables de tant

terrabastall, i no només van

deixar la porta destrossada,

sinó que també van deixar a les

quatre dones de la família soles

a casa.

Ja passen trenta cinc minuts de

les dotze. Tot segueix igual al

banc de fusta al costat de la

font de Canaletes. L’ancià a la

dreta i el jove d’ulls marins a

l’esquerra. La diana comença a

estar nerviosa i angoixada,

l’Oriol no apareix. Tot i que

encara és d’hora la florista

recull roses, cactus i narcisos,

es treu la bata verda, abaixa la

persiana metàl·lica i deixa

l’establiment tancat. Distreta

pels moviments de la florista la

Diana no s’adona de la ràpida

retirada del noi jove. Altre cop

tornen a estar sols en aquell

banc amb l’ancià.

Observa la gent que passa per

davant seu, amb un intent

absurd de trobar-hi l’Oriol. On

carai deu ser? Just al moment

de fer-se aquesta pregunta, un

cul gegant d’una dona d’accent

andalús li tapa parcialment la

vista. La dona ronda els

quaranta anys, porta unes

ulleres de sol sobre una gorra

blava que li ressalta el color

castany del cabell curt. Tot i

tenir uns quilos extres porta

una brusa bastant arrapada i

unes bermudes de color beix.

Entre els seus grans dits hi té

subjectat un fulletó informatiu

de la sagrada família.

Quan la Diana va saber que el

seu germà havia mort en plena

nit a la vora del riu Ebre va

decidir marxar de casa. Volia

allunyar-se de records i

sentiments que només

alimentaven el dol i el dolor.

Encara enamorada de la natura

i la màgia va estudiar una

carrera de belles arts a la

universitat de Barcelona. Vivia

sola en un pis al barri de Sants,

aquell pis va ser testimoni de

molts amors, bogeries, plors i

sobretot d’esforç. Just després

d’acabar la carrera, la Diana va

trobar feina com a guia turística

a la Sagrada Família. Cada

dimarts a la tarda i els caps de

setmana explicava a persones

de totes les nacionalitats i

cultures la història

representada a la segona

façana de la catedral o també

coneguda com a la façana de la

passió. Tot i que va dedicar-hi

gran part de la seva joventut i

maduresa la Diana mai va

estimar a aquella façana com

ho feia amb altres obres d’art.

Aquesta façana representa la

Passió de Jesús, és a dir, el

dolor, el sacrifici i la mort i ella

feia anys que odiava a la mort

per haver-se endut el seu

germà.

Les agulles del rellotge de

l’ancià informen que ja és la

una del migdia. La Diana

encara no s’ha mogut, confia en

l’Oriol i sap que apareixerà.

L’esquena li comença a fer mal i

el banc ja és incòmode. L’ancià

s’aixeca molt lentament i

fatigat. Quan està del tot dret

encara se li aprecia certa gepa

a l’esquena. Es dirigeix a la

Diana:

-Que tinguí molt bon dia, me’n

vaig que ja és hora de dinar.

Així doncs la Diana es queda

sola al banc, esperant l’Oriol.

Convençuda que arribarà. Cada

vegada se sent més dèbil en

aquell banc, el seu cos gastat

passa factura. De mica en mica

el seu cap que ja no estava bé

l’acaba d’abandonar, el seu cor

que ja és vell deixa de bategar,

i els seus ulls arrugats es

tanquen sense sofriment

lentament. I per fi, la Diana pot

abraçar el seu germà, l’Oriol.

Anna Torrents

Guanyadors de Batxillerat

Accèssit narrativa

LLUITAR O NO LLUITAR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

- Tenim un tres, tres, u. Home

caucàsic d’uns trenta anys amb

sobredosi de metamfetamina i

constants vitals extremadament

preocupants. Sol·licitem una

ambulància medicalitzada,

màxima urgència. -va informar

el tècnic de la primera

ambulància. Al cap d’uns

escassos quinze minuts,

l’ambulància medicalitzada es

trobava de camí a l’hospital

més proper respecte el lloc dels

fets. I us estareu preguntant

quins fets?

Doncs bé, es tractava d’un

intent de suïcidi. Dic intent

perquè, per sort o per

desgràcia, la veïna del Jeroni es

va quedar sense sal en aquell

precís moment i, com tota

veïna sol fer, va decidir acudir

al rebost del seu veí, el Jeroni.

Curiosament va trobar la porta

oberta i, empesa per la seva

gran xafarderia, va intentar

entrar. Alguna cosa, però, no li

permetia acabar d’obrir la

porta. Malgrat tot, es va

esmunyir, com va poder, per la

separació que va aconseguir

empenyent amb totes les seves

forces. En efecte, l’obstacle que

impedia obrir la porta era el cos

pàl·lid del Jeroni. En veure-ho,

la Georgina va emetre un xiscle

tan estrident que gairebé ni tan

sols va caldre trucar al 911. La

reacció posterior al típic xiscle

de sèrie policíaca va ser

propinar-li dues bufetades al

Jeroni amb la intenció, d’allò

més barroera, d’assegurar-se

que estava inconscient. Sí,

estava inconscient, però vaja,

que amb l’energia que va

dedicar a aquelles plantofades

podria haver deixat d’estar-ho

perfectament. En fi, la poca

delicadesa, per dir-ho d’alguna

manera, de la Georgina és una

altra curiosa i extensa qüestió

en la qual no aprofundirem. El

cas és que hi havia el Jeroni

mig moribund al bell mig del

rebedor de casa seva i la

Georgina tremolant com una

fulla amb el telèfon a les mans

intentant trucar a emergències.

La tasca li va suposar realment

complicada: que si les llàgrimes

no li permetien veure les tecles,

que si la situació anul·lava la

seva capacitat de raonar, que si

li era impossible recordar el

número d’urgències, que si

quan el recordava la tremolor

impedia que encertés els dígits

9, 1, 1 amb l’ordre correcte...

Aquell no semblava ser el dia

de sort del Jeroni, o sí? Potser

el destí li estava atorgant una

segona oportunitat per complir

el seu desig i acabar amb la

seva vida, marxar

indefinidament del que ell

anomenava món cruel. Doncs

no, el destí va decidir donar

una segona oportunitat al món

cruel per deixar de ser tant

cruel amb el Jeroni i, com ja he

dit abans, una ambulància

medicalitzada el va dur a

l’hospital. Hospital del qual

sortiria més sa que ningú al cap

de tres dies: rentat d’estómac,

tres dies en observació, una

xerradeta i cap a casa. I

perquè? Perquè voler morir?

Doncs no cal ser gaire astut per

entendre que en època de crisi

els ànims estan de capa

caiguda. Els més forts

aconsegueixen suportar-ho i

seguir lluitant per subsistir,

però persones com el Jeroni,

prefereixen escollir el camí fàcil

i rendir-se. Tot i així, el Jeroni

no era un noi qualsevol, era un

noi tot curiós d’aquells que

semblen no tenir por de res i

ser més resistents que el

diamant però realment són

fràgils com la porcellana.

Mentre els problemes no

truquen a la seva porta, el

Jeroni és un noi d’allò més

espavilat. Però quan es queda

sense feina, va perdent amics

per culpa de la seva actitud

fatxenda i interessada i el seu

millor i, en aquells moments,

únic amic descobreix que

manté a la seva dona ocupada

a les hores que, suposadament,

aquesta anava al gimnàs...

Doncs bé, diguem que la

soledat i el sentiment de culpa

l’envaeixen i no troba cap raó

de pes per seguir en un món on

ningú l’aprecia, decideix tirar la

tovallola i omplir amb

metamfetamines el buit que

sent dins seu. Gràcies als

metges i a la Jorgina, però, al

Jeroni no li és possible

abandonar. No és la seva hora

encara.

Es desperta el dia següent

d’haver sortit de l’hospital a

casa seva, sol com de costum

des de fa un temps, aquesta

vegada però és diferent: no

sent la desesperació que va

sentir aquella fatídica nit sinó

que es para a pensar en aquella

nit i no entén què és el que va

fallar, com podia ser que, si

està tant sol com pensa, algú

es molestés en trucar a

emergències, algú es preocupés

per ell i el que anomena la seva

miserable vida. Intenta

recordar qui era aquest algú

però no hi ha manera. A

l’hospital estava sol, a

l’ambulància també i a casa

seva... A casa seva no. Recorda

albirar des de terra i de forma

molt borrosa els peus inquiets

d’algú, d’una dona que aquell

dia duia botes. S’esforça en

recordar-ne més detalls,

necessita saber qui és, però no

ho aconsegueix. Comença a

patir un lleuger però molest mal

de cap. Necessito relaxar-me. –

pensa ell. Es disposa a

preparar-se una til·la. D’entre

totes les ampolles de begudes

alcohòliques que atapeeixen la

cuina, troba les infusions.

Escalfa aigua, hi posa la

bosseta amb les herbetes, una

mica de sucre i va remenant.

De sobte li ve com un flaix a la

memòria i recorda que les

botes eren marrons i tenien

com una sèrie de peces

metàl·liques decoratives de les

quals en faltaven cinc a la bota

dreta i set a l’esquerra. El

record d’aquella dona es va

aclarint i el fet de pensar que

encara no està del tot sol en

aquest món cruel li planteja un

objectiu a la seva vida que

necessàriament ha de complir:

descobrir qui el segueix

acompanyant en aquesta vida.

De cop se sent ple d’energia i

en el primer que la utilitza és

en llançar totes aquelles

intruses ampolles de la seva

cuina. Surt de casa per llançar-

les i no pot evitar fixar-se en

cadascun dels peus que passa

pel seu voltant: Bambes,

bambes, talons, xancles,

sandàlies, talons, bambes altre

cop...Botes! El cor se li accelera

en veure unes botes però ni

tant sols són del mateix color

que les que ell busca amb tanta

ànsia. Se sent decebut i, en un

altre moment, hauria tirat la

tovallola, però ara és un home

nou, vol aprofitar la oportunitat

que li ha brindat el destí i

conèixer aquesta dona. Així

doncs, decideix seguir buscant.

La primera persona en la que

pensa és la Irene, la dona del

que era el seu millor amic, el

Quim, fins que aquest va

descobrir el que va descobrir.

Després de tot l’enrenou van

deixar de veure`s i també de

parlar, però qui sap, potser en

realitat estava enamorada d’ell

o potser simplement el volia

veure i va decidir anar-hi el dia

més casualment oportú. Sigui

com sigui, el Jeroni es presenta

a casa seva a l’hora que sap

que el Quim està treballant,

pica la porta i, efectivament,

obra ella, la Irene. Tal com obra

torna a tancar de cop, però el

Jeroni insisteix i finalment

aconsegueix que el deixi

passar. Ja es coneix una mica

la casa, així que va directe al

vestidor de la Irene i

inspecciona cada un dels parells

de sabates que té,

malauradament, sense cap èxit.

La Irene no deixa de preguntar-

li què és el que busca i què ha

anat a fer-hi a casa seva però

ell ni tant sols es digna a mirar-

la a la cara. Es dirigeix cap a la

porta i quan està a punt de

marxar es gira sobtadament i

abraça a la Irene tot dient-li:

Sento molt haver-te causat

problemes. La Irene no sap què

respondre però el Jeroni

tampoc li deixa ocasió per

rumiar-s’ho, ja que en qüestió

de dos minuts ja és dins del seu

cotxe en direcció cap a casa

seva altra vegada. Decideix

anar a visitar totes les noies

que li vénen al cap, que no són

pas poques, i de pas disculpar-

se per haver estat tant

insuportable i fatxenda.

D’aquestes visites se n’emporta

vàries bufetades i algun

sorprenent petó, però el

nombre de bufetades supera de

tros el de petons. Tot i així, la

seva consciència està més

tranquil·la i això fa que la

bufetada sembli no ser tant

dolorosa. Per visitar a totes les

noies que li han passat pel cap,

el Jeroni ha necessitat una

setmana al complet. La seva

memòria ja no recorda més

dones i la desesperació torna a

aflorar inevitablement i a

eclipsar aquest nou Jeroni

valent que havia sorgit.

L’alcohol torna a semblar-li una

bona solució.

- Tenim un quatre, dos, set.

Home caucàsic d’uns trenta

anys inconscient per intoxicació

etílica i constants vitals

extremadament preocupants.

Sol·licitem una ambulància

medicalitzada, màxima

urgència. -va informar el tècnic

de la primera ambulància.

- Un moment, un moment,

sembla que torna en si... Jeroni

sóc la Georgina. Em sents? Ei

escolta’m! Així, així, obra els

ulls, mira’m. Es pot saber

perquè t’agrada tant fer el

boig? - deia la Georgina amb

una veu dolça però tremolosa.

- Georgina...? Tu...? Aquella

nit...? I ara...? – balbucejava el

Jeroni.

- Sí, jo. Aquella nit, avui i

sempre.

- Queda’t amb mi si us plau...

- Sense cap dubte.

Un altre rentat d’estómac i dos

dies en observació després, el

Jeroni va comprendre que

buscava en el lloc equivocat i

obviava senyals tant clares com

les de la Georgina, a la qual

cada dos per tres se li acabava

misteriosament la sal malgrat

que la hipertensió no li

permetia tenir-ne per res més

que per ocupar espai a la cuina.

Uns dies més tard, el Jeroni es

torna a despertar, però aquest

cop, és encara més diferent: no

està sol.

Alba López

Accèssit narrativa

L’ÚLTIM SOMRIURE Era un diumenge de maig,

l’últim del mes. En veure el cel

tapat i l’olor de pluja vaig

recordar la tempesta d’ahir la

nit. Us he de confessar que

m’encanta la pluja. I més si hi

ha llamps i trons pel mig.

Vaig sortir al carrer amb pas

decidit. Eren quarts de vuit del

matí i al carrer no hi havia

ningú. També cal dir que sóc un

home força solitari. No tinc

autisme, simplement prefereixo

sentir els meus pensaments

que la veu d’una persona que

explica alguna cosa que no

m’importa. No m’agrada la

companyia. De petit sempre

jugava sol amb la sorra. I quan

vaig ser més gran em passava

els esbarjos assegut en un

racó. Més endavant, quan em

vaig posar a treballar vaig

començar a relacionar-me. Fins

i tot us puc dir que em vaig

enamorar de una dona. Bé,

enamorar és una paraula molt

grossa, jo la vaig estimar, i no

pas poc.

Ens vam casar i vam portar al

món dos nens. Tinc la sort, i és

que em considero un afortunat,

de haver-los vist créixer, de

veure com es feien grans

massa ràpid. Vaig ser present

al seu casament i fins i tot em

van donar tres néts. Els anys

següents van ser els millors de

la meva vida. Amb el temps

vaig deixar de treballar i vaig

dedicar tot el meu temps a la

meva dona. M’agradava llevar-

me al matí i portar-li l’esmorzar

al llit. També us diré que sóc un

romàntic. O això vaig anar

descobrint dia rere dia.

Us diré que la vellesa no és

tant fàcil com tothom es pensa.

Si que és cert que deixes

obligacions i responsabilitats

enrere, com també és cert que

els dies es fan curts, el temps

passa molt ràpidament i trobes

a faltar la vitalitat de quan eres

jove. Aquelles ganes de viure,

aquells vespres d’estiu mirant

estrelles. Aquells somriures

sense arrugues. Tenir ganes de

menjar-se el món, pensar que

la vida no s’acabarà mai.

Trobes a faltar els sopars amb

els amics, que acabaven a les

tantes, i el dia següent seguies

tenint forces per tot i més.

Trobes a faltar sentir-te

invencible... però el temps va

passant, inevitablement.

Comença un mal d’esquena,

que implica deixar de fer el què

t’agrada, segueix amb els

genolls, problemes de salut,

òrgans que ja no funcionen del

tot bé... i poc a poc t’adones

que el temps i la vellesa t’han

anat prenent tot allò que

tenies. I el pitjor de tot és que

poc a poc vas perden tot allò

que estimaves, fins que un dia

et perds a tu mateix o bé els

que t’estimen et perden a tu.

Suposo que mai he tingut una

vida fàcil. Però tampoc

complicada. També sóc molt

indecís, perquè no dir-ho.

Recordo que de petit el meu avi

m’explicava les seves batalletes

a la guerra, recordo com

l’admirava quan m’explicava

com de valent va ser quan va

ajudar a una pobre família que

pertanyia a l’enemic. Recordo

com jo i els meus germans

posàvem els ulls com taronges

quan explicava el fred i la por

que va passar, quan explicava

els bombardeigs i com només

podia pensar en la meva àvia

que l’esperava. Sempre deia

que era per ella que havia

tornat viu.

Una cosa a la vida que m’ha

sabut greu és no haver estat

com ell, però jo no vaig viure

cap guerra. Tot el què els hi he

pogut explicar als meus fills i

als meus néts han estat els

meus ideals, els meus

pensaments. Sempre els hi he

dit que la societat fa fàstic, és

repugnant. L’ambició, els

anhels de poder, ens hem anat

tornant freds i distants.

L’enveja, la desconfiança. Els hi

recordava que tot tenia la seva

part bona, i els hi deia que ens

hem tornat així, però encara hi

som a temps, encara podem

aprendre dels propis errors i

rectificar. Tornar a creure en les

persones, en la vida. Potser no

podem tornar enrere, però sí

mirar endavant. Els hi

recordava que no els hi havia

de fer vergonya equivocar-se.

Però també que per ser feliç

només necessitaven un

somriure i algú al costat que els

hi fes treure. Que es quedessin

amb tot el bo i millor de la vida,

que en el fons dura molt poc.

Que oblidessin els problemes i

els maldecaps de tant en tant,

que dediquessin temps a buscar

la felicitat, o millor encara, a

trobar allò que els hi

proporciona. Sempre posava el

meu exemple. Jo vaig créixer

en una família humil, sense

grans luxes al meu voltant.

Tampoc m’ha faltat mai de res,

és cert. A casa érem cinc

germans, i això no dóna per

molt. Compartíem les joguines,

la roba i les habitacions. Encara

que sempre anaven de dos en

dos i jo quedava sol, vaig tenir

una infància bonica al seu

costat, i realment els trobo molt

a faltar. Però amb el poc que

tenia vaig poder ser molt feliç.

Els més grans ja són morts.

Llavors vinc jo. Els quart es va

casar amb una anglesa i va

anar a viure allà, no n’he sabut

mai més res, no sé si és viu o

és mort. I el més petit de tant

en tant em truca, m’envia un

missatge o em convida a sopar,

però menys sovint del què

m’agradaria. Els meus pares

tenien un restaurant a

l’Eixampla i vaig créixer

envoltat de fogons i plats per

rentar. Vivíem en un pis al

mateix edifici que el restaurant.

Era molt bonic, decorat amb

molt bon gust. No era molt

gran, però sí molt lluminós.

Tenia quatre habitacions i un

lavabo. Us podeu imaginar la

bogeria que representava viure

set persones allà dins? Per sort

els pares s’estimaven molt, i

ens estimaven molt. Feien tot el

què podien per donar-nos el

necessari. Treballaven moltes

hores, s’entregaven moltíssim, i

crec que mai els hi he agraït

suficientment. Em van pagar

els estudis, vaig estudiar dret i

vaig exercir fins que els genolls

m’ho van permetre. Van morir

junts. No podia ser de cap altra

manera, s’estimaven tant... Ara

la seva mort em queda molt

llunyana, com un record que ha

intentat escapar de la meva

ment. Recordo que el dia de

l’enterrament tothom estava

molt disgustat perquè el meu

germà no havia vingut. Però

això va passar ja fa molts anys.

Només he tingut un amic de

debò al llarg de la meva vida, i

fa ja anys que em va deixar sol.

Va patir un càncer que no va

poder superar. Però si sóc qui

sóc és gràcies a ell, i això li

agrairé eternament, encara que

ja no estigui amb mi. Vaig

passar amb ell els últims dies

de la seva vida. Sabia que

s’havia de morir i va decidir que

no ho volia fer en un hospital,

així que vam agafar un avió i

vam anar a passar una

setmana a Tailàndia. Els dos

pensàvem que ell no en

tornaria viu, i jo no tenia clar

com ho afrontaria. Però no va

ser així. Vam tornar i va morir a

casa seva, sense patir. Durant

aquella setmana no vam parlar

de la malaltia ni de la mort. Ell

estimava la vida, i jo sabia que

el què més mal li feia era saber

que no podria gaudir d’ella mai

més. Era conscient que

marxava per no tornar. Però ho

acceptava. Sempre havia dit

que si s’acabava el món seuria

en una cadira a mirar-s’ho.

Ara, amb els meus 98 anys faig

un repàs general de la meva

vida i m’adono que gairebé tot

el temps que he passat en

aquest món he estat molt feliç,

l’únic que llavors no me’n

adonava. Mai he cregut que la

felicitat era alguna cosa que

mereixem, només pel fet de

que l’ésser humà ha anat

destruint poc a poc el nostre

estimat Planeta Blau. Però una

cosa molt important que he

aprés de la vida és que encara

que no la mereixem l’hem de

assaborir mentre es pugui. Així

que l’últim diumenge de març,

després de una meravellosa nit

de tempesta vaig tenir un

pressentiment. Vaig sortir al

carrer i vaig caminar fins la

residència on la meva dona,

emmalaltida per l’Alzheimer,

reposa mentre espera el dia de

deixar el món. Era una dona

amb molta energia. Sempre

volia fer-ho tot. I ho

aconseguia. Quan ens vam

casar vam deixar la ciutat i vam

anar a viure a un poblet del

centre. El seu somni era

comprar una casa a les afores i

restaurar-la sencera. Vam

començar en un piset. Cada

mes guardava diners per la

seva preuada casa. I va

comprar-la. Cada tarda hi

anava a treballar i la va deixar

realment preciosa. Tenia una

portalada de fusta de roure.

Donava a un petit espai sense

sostre, on hi havia un banc i

moltes flors. De tots colors. Per

la dreta s’entrava a la casa i a

l’esquerra hi havia un porxo.

Amb una taula molt gran i unes

cadires a conjunt també de

fusta de roure. Quan entraves

hi havia la sala d’estar. Amb

una enorme llar de foc que ja

era de la casa però l’havia

restaurat. Amb tres sofàs de

color vermell clar distribuïts en

forma de U. Al centre dels sofàs

una petita taula de fusta i vidre.

I al fons una televisió. A

l’esquerra hi havia la cuina.

Sense parets pel mig. Amb

mobles també de fusta de roure

i amb petits detalls vermells, de

conjunt amb els sofàs. Al pis de

baix també hi havia un lavabo i

una habitació que havia

habilitat per convidats. Les

escales eren de fusta. Molt

grosses i senyorials. Al pis de

dalt hi havia les habitacions.

Una per a cada nen. Una per

despatx i una per nosaltres.

Totes amb molt de gust. I totes

amb moltes flors i molts colors.

També hi havia una terrassa. Hi

va posar un parell d’hamaques,

una tauleta i unes cadires. Hi

vam viure fins que els nens van

marxar de casa i sols i vells ja

no podíem cuidar-la. La vam

haver de vendre i anar a viure

un altre cop al poble, en un

piset. Allà vam seguir sent igual

de feliços, però ella trobava a

faltar la seva casa. Perquè era

ben seva. I sempre he pensat

que això va ser el què la va fer

emmalaltir. Ella enyorava la

vida lluny de tot i tothom, i jo

intentava fer-la feliç. Però mai

vaig ser suficient per ella.

Sempre l’havia admirat. Per les

seves ganes de viure, per la

seva llibertat i per la seva

forma de ser, tant atenta, tant

indescriptible, tant perfecta.

Em vaig acostar a ella i com

cada dia no em va reconèixer.

Però tot i així li vaig fer un petó

i li vaig dir que l’estimava. Vaig

seure en un banc del jardí de la

residència amb ella al costat.

Em vaig deixar acariciar pel sol

suau. La calma de després de la

tempesta. Vaig tancar els ulls i

vaig notar com a poc a poc ella

s’apagava, i jo vaig deixar que

a poc a poc la meva vida es

desprengués del meu cos. A

poc a poc i amb un somriure.

Llavors vaig poder afirmar que

sí, que havia tingut una vida

plena i feliç. I que n’estava molt

orgullós de deixar el món que

havia trepitjat durant tant de

temps amb un somriure.

Erola Boixader

Accèssit narrativa

QUÈ HI HA A L’HORITZÓ, ADRIEN?

L’Adrien West es va despertar

suat en plena nit, després d’un

altre malson horrible. Duia dos

mesos ja en que no aconseguia

dormir una sola nit seguida

sense necessitar ajuda de les

pastilles que ara ja formaven

part de la seva vida. I no era

casualitat, de fet. Feia

exactament aquest temps -dos

mesos, ni més ni menys- que el

seu subconscient jugava

cruelment amb ell, provocant-li

un malson el qual es repetia nit

rere nit. Malgrat ocasionalment

tenia alguna variació, la trama

sempre era la mateixa: es veia

perseguit per una persona -a la

qual no se li reconeixia el

rostre- fins a un carreró sense

sortida, on l’Adrien queia

exhaust al terra i, finalment,

l’altre personatge aconseguia

enxampar-lo.

Es va assentar al llit i va seguir

el procediment habitual:

refrescar-se la cara al lavabo,

preparar-se una infusió i trucar

en Brenan mentre se la prenia,

tot intentant calmar-se.

Brenan Hepburn era el seu

psicòleg. Bé, en realitat era un

amic, de fet el primer amic que

va fer al arribar a la ciutat,

però, ja que exercia de

psicòleg, li feia alguna teràpia

casual. Sempre a domicili, clar.

Tot i que feia ja dos anys i mig

que es coneixien, l’Adrien no

sabia on vivia en Brenan. Ell

sempre canviava de casa en

busca d’un pis més gran on els

veïns foren perfectes, però res

li semblava suficient. Tots els

pisos tenien un inconvenient o

altre: goteres, massa poc espai,

veïns molestos, en una ciutat

massa llunyana, situat en una

zona perillosa... Sempre

aconseguia trobar un motiu o

altre per evitar les visites.

“Brenan, tros de maniàtic” va

pensar l’Adrien mentre feia un

primer glop d’aquella aigua

amb camamilla. “Agafa el

maleït telèfon abans no caigui

en histèria”. Però no. Aquest

cop el doctor Hepburn no

l’agafava. “I en realitat tampoc

m’estranya, són les 3 de la nit”.

Normalment en Brenan sempre

agafava el telèfon. L’Adrien,

confós per la reacció del seu

amic, va decidir, en contra de

tots els advertiments que hi

havia a l’exterior de la caixa,

prendre’s una altra pastilla. Al

cap i a la fi, més mal no li podia

fer.

Sis hores més tard, el sol va

desvetllar a l’Adrien del seu

profund son. Per sort era

divendres i no havia de

treballar, de manera que va

aixecar-se i va anar a mirar el

registre de trucades. En Brenan

no n’hi havia tornat ni una, un

fet molt inusual en ell.

“Vaja, que potser encara està

dormint?”. L’Adrien va donar

l’excusa que ell mateix s’havia

imaginat per vàlida, així que va

decidir dutxar-se i vestir-se

d’una forma més decent. “Si no

m’equivoco he quedat amb ell

d’aquí una hora i mitja per

esmorzar”, va recordar.

S’acostava l’hora i en Brenan ni

tan sols havia donat senyals de

vida. West va despenjar el

telèfon i va marcar el número

del seu vell amic, el qual va

tornar a sonar sense resultat.

“Un altre cop?” Va preguntar-se

a si mateix l’Adrien, amoïnat.

“Què coi deu estar fent aquest

brètol? M’està començant a fer

perdre els nervis!” A

continuació, va mirar de nou

l’hora. “Però si hem quedat

d’aquí un quart! Que ruc i que

paranoic sóc! Ja deu haver

sortit de casa.”

L’Adrien va baixar a corre-cuita

els quatre pisos que li

quedaven abans d’arribar a la

planta baixa. Va agafar el cotxe

i es va dirigir al bar on sempre

quedaven amb en Brenan.

Sorprès, va observar que a

dintre encara no hi havia ningú.

No havia arribat ni d’hora ni

tard. Va tornar a revisar l’hora:

dos quarts d’onze. Sí, sí, ell era

puntual. Potser era Hepburn

que encara no havia arribat, al

cap i a la fi ell no tenia cotxe:

estava esperant reunir prous

diners per poder permetre’s un

cotxe híbrid.

─ Bon dia, senyor West! Voldrà

prendre res? –El va saludar

amablement l’amo del local, en

veure’l entrar.

─En absolut, Jack. Almenys no

de moment. –Va dir Adrien tot

traient-se el barret- Però

gràcies de totes maneres. -Es

va afanyar a afegir per tal de

no semblar mal educat- Estic

esperant una persona.

─Una cita, potser? –La

pregunta curiosa d’en Jack va

fer riure en West, el qual va

negar amb el cap –Clar, no sé

ni perquè pregunto. El solitari

Adrien West! A qui espera avui

doncs?

─A un amic, en Brenan

Hepburn.

─Oh, clar, el famós Brenan... –

Va dir Jack, aparentment

decebut.- Bé, sí, segui a aquella

taula mentrestant. Si vol, li

duré un cafè.

─Res em vindria més de gust,

Jack.

I amb aquesta frase, van donar

la conversa per finalitzada.

L’Adrien es va prendre

lentament el cafè, el qual va

acompanyar de galetes, mentre

mirava a l’horitzó per la

finestra, tot reflexionant sobre

el significat que podia donar al

seu somni. Sense adonar-se’n, i

sense haver-ne tret cap

conclusió, West s’havia acabat

el cafè. I en Brenan, per

descomptat, encara no havia

aparegut. En mirar el rellotge,

Adrien West va comprovar que

ja havia passat més d’una

hora des de que ell havia

arribat, i el bar seguia

pràcticament buit, així que es

va aixecar disposat a marxar,

però no sense preguntar-li

abans a en Jack sobre en

Hepburn.

─Escolta, Jack... –va dir l’Adrien

mentre s’acostava a aquell

simpàtic cambrer, el qual el va

mirar per sobre les ulleres per

fer-li entendre que tenia la seva

atenció- Pot ser que hagi entrat

en Brenan i no l’hagi vist? O...

O que t’hagi deixat algun

missatge per mi... O qui sap...

Que li hagi passat res greu,

Déu no ho vulgui.

─Avui tampoc s’ha dignat a

presentar-se, doncs? –L’Adrien

el va mirar estranyat. En

Brenan mai havia fallat en una

cita. Sempre estava plantat

allà, elegant i puntual. – No,

senyor West. A mi ningú m’ha

dit res. I ja sap que l’hagués

avisat de seguida, en cas de

que el senyor Hepburn hagués

aparegut. Em sap greu.

─Tranquil Jack, òbviament no

és culpa teva.

Era massa estrany. Segur que li

havia passat alguna cosa, però,

com ho podia saber ell? En

Brenan no responia a les

trucades i tampoc sabia on

vivia actualment. Sabia que

havia tornat a viure a la ciutat

recentment, però no en tenia ni

idea d’on podia quedar casa

seva. Tampoc coneixia a la

seva família, la qual vivia en un

altre estat, de manera que ells

tampoc li podrien donar cap

informació. Tement-se el pitjor

va pensar que, potser, si hi

havia hagut un accident, n’hi

hauria constància a la policia o

a l’hospital...

Sense parar-se a pensar-ho

massa, va dirigir-se cap al

departament de policia de la

ciutat. Pel camí, seguia donant

voltes, fent hipòtesis sobre què

li podria estar passant al doctor

Hepburn. Una urgència de

última hora, potser... No, no.

No tenia sentit, l’hagués avisat,

n’estava segur. Un client amb

tendències suïcides que

amenacés amb tirar-se d’un

edifici, això tenia més lògica.

Clar, el doctor Hepburn no

s’hagués parat a deixar-li

missatges telefònics.

L’Adrien, amb la mirada

perduda a l’horitzó, era

totalment aliè a tots els fets

que poguessin passar al seu

costat. Podrien haver-lo

atropellat i ell no n’hagués sigut

conscient fins sentir el soroll de

les ambulàncies. Absort en els

seus pensaments, la veu de la

Mary Ann el va agafar per

sorpresa:

─I doncs, Adrien? Què estàs

mirant? Què hi ha a l’horitzó? –

Molta gent acostumava a dir-li

aquesta frase, ja que tendia a

mirar a l’horitzó.

─Oh, Mary Ann! –va dir West

per saludar-la- M’has espantat.

─En què estaves pensant? –va

insistir la jove cartera.

─En res en concret i en tot en

general...

─Tan típic de tu... –va sospirar

la noia.

─Escolta... Tu deus saber on viu

en Brenan Hepburn, oi? Un

home d’uns quaranta anys,

doctorat en psicologia. Du

bigoti i ulleres, no és gaire alt,

i...

─Brenan Hepburn? –va

interrompre’l la Mary Ann- No

em sona en absolut aquest

nom. Si més no, mai ha tingut

correu que li hagi hagut de

donar. Que és nou a la ciutat?

─No, ja havia viscut aquí varies

vegades... –la noia es va

quedar pensativa mirant el cel-

Mary Ann, de veritat que no

te’n recordes? Si m’has vist

molts cops amb ell!

─Ho sento, Adrien, però de

veritat que no recordo haver

conegut aquest tal... Brendon,

o Brandon, o Bryan. –De cop,

Mary Ann semblava nerviosa i

incòmode mantenint aquella

conversa.

─De veritat? Pensa-hi bé, estic

preoc...

─Me n’he d’anar, que tinc

pressa. Si no he repartit tot el

correu d’aquest carrer abans

del migdia em veuré a l’atur

d’aquí no-res... Ui! –va dir tot

posant-se la mà al cap i mirant-

se el rellotge- Però si

pràcticament és hora! Més val

que m’afanyi. Adéu, Adrien!

─Però jo...

I deixant-lo amb la paraula a la

boca, Mary Ann va pujar de nou

a la bicicleta en la que havia

aparegut i va marxar, deixant

onejar el seu cabell ros al vent.

“Déu meu, es pot saber què li

passa a la gent? I més

concretament, què coi li passa

a en Brenan Hepburn!?”

Pocs minuts més tard, ja es

trobava davant el departament

de policia de la ciutat. Es va

dirigir directament a l’Owen, el

qual era cap de departament

alhora que llogater del pis de

sota del d’en West.

─Bon dia, Owen. Escolta... Està

transcorrent amb naturalesa

aquest matí? És a dir, no pot

ser que hi hagi hagut un

accident o... Déu no ho vulgui,

res més greu, com ara un

suïcidi?

─Veig que no t’has llevat amb

bon peu avui –va dir l’Owen tot

mostrant el seu perfecte

somriure- Curiosament, avui és

dels dies més tranquils en la

nostra atrafegada ciutat. I

doncs, es pot saber a què es

deu aquesta sobtada curiositat?

─Veuràs Owen... Un amic

meu... Bé, no vull considerar

que estigui desaparegut però...

Des d’ahir a la nit que no

aconsegueixo localitzar-lo. No

agafa el telèfon, no té mòbil i...

Bé, actualment no sé on viu.

─Tranquil, acompanya’m.

Mirarem l’informació que tenim

d’ell en el registre civil. Com es

diu aquest amic? –Va dir el cap

del departament, tot dirigint-se

cap a una habitació que hi

havia al lateral.

─Brenan Hepburn.

─Brenan... Hepburn, has dit?

Juraria que he sentit aquest

nom abans...

─Pot ben ser, ha vingut molts

cops a casa... Potser l’has vist

per l’escala.

─Ho dubto... Mai he tingut el

plaer de veure cap dels teus

convidats. En fi doncs,

endavant, acompanya’m. –Va

dir amb un simpàtic somriure.

Va entrar a l’habitació, la qual

consistia en una infinitat de

passadissos amb centenars i

centenars de prestatges plens

de documents. L’Adrien es va

preguntar quanta informació

confidencial podia arribar a

tenir al davant. Segurament

cap, la porta ni tan sols estava

assegurada.

Després de molt buscar entre

les moltes carpetes que hi

havia, l’Owen va treure uns

quants papers i, tot murmurant

quelcom que l’Adrien no va

arribar a entendre, va anar

fullejant pàgines i pàgines.

─Aquí! –va exclamar al cap

d’uns deu minuts- Brenan

Hepburn. Vivia al Carrer Fleet,

número 32... Però això és de fa

dos anys ja. No ha tornat a la

ciutat... O almenys no hi ha

constància que ho hagi fet.

─Però si hi ha tornat... I varis

cops! Actualment hi està vivint,

ara deu fer dues setmanes que

s’hi va mudar.

─Bé, West, jo no sé què dir-

t’hi... –va dir l’Owen.- Tret

d’això, no tinc cap més

informació que et pugui ser útil.

Potser encara no en tenim

constància, és una mudança

molt recent. Pots mirar de

demanar al seu antic pis, segur

que algú recorda on viu!

Mentre West sortia de

l’habitació, capcot i decebut, va

començar a fer memòria.

─Owen... Tu et vas creuar amb

ell fa tan sols una setmana,

n’estic segur... Tornàvem a

casa després d’haver esmorzat

al bar d’en Jack... Seguríssim.

─Vaja, no ho sé...

Personalment no ho recordo –

va respondre sense deixar de

somriure.- Qui sap, devia estar

adormit jo encara!

─Sí, pot ser –va riure l’Adrien.

Mentre sortia del departament

de policia, va trobar-se amb

una cabina telefònica. Sabia

quin seria el resultat, però tot i

així valia la pena intentar-ho.

Va treure les monedes sobrants

del cafè que s’havia pres

anteriorment, les va dipositar

dins la cabina i va marcar el

número. Aquest cop, però, no

va sonar el contestador. Va

sonar una veu metàl·lica que li

deia que el número marcat no

pertanyia a ningú.

Tot prosseguint el seu trajecte,

l’Adrien West es va quedar

absort, mirant a l’horitzó... De

nou. El van envair uns

pensaments realment

pertorbadors.

“Com pot ser que de cop en

Brenan hagi desaparegut sense

deixar rastre d’un dia per

l’altre?” De cop, l’Adrien

s’adonava que potser no sabia

tantes coses sobre el seu amic.

“I no només ha desaparegut de

la ciutat, sinó també de la ment

de les persones, sembla ser.

Per què coi ningú el recorda?

Tothom en aquesta ciutat m’ha

vist amb en Brenan algun cop.

És més, ell era psicòleg, tenia

clients a aquesta ciutat! Sí, puc

anar a parlar amb algun

pacient. Bé ells en deuen saber

alguna cosa. Serà el pròxim lloc

on vagi després del seu antic

pis.”

Mentre caminava, sense ni tan

sols creuar mirades amb ningú,

va sentir com algú el cridava.

─Què hi ha a l’horitzó, Adrien?

No hi havia dubte. Era la veu

d’en Brenan Hepburn.

Desesperat, l’Adrien es va girar,

sense parar de mirar cap a tot

arreu. S’estava posant histèric,

havia sentit la veu del seu

amic, l’havia sentit! Notava com

s’estava començant a marejar,

com una pressió començava a

acomodar-se al seu cap. No

podia ser, tot allò no estava

passant. Les gotes de suor li

regalimaven del front, mentre

que les mans, en canvi,

romanien fredes i seques.

“D’on ha vingut aquest crit? I

què li ha passat? On està?

Segur que me l’he imaginat,

seguríssim... Per què ningú se’n

recorda d’ell, per què ningú l’ha

vist mai si sempre està a la

ciutat? Per què tothom nega

haver-lo vist o evita parlar-ne?

Què coi és això, una

conspiració?” Les preguntes no

cessaven al seu cap mentre al

seu voltant tot es tornava

borrós. “Què li han fet? Per què

sembla que la gent se n’estigui

rient de mi? A què juguen? És

necessari tot aquest

trencaclosques? No pot ser, és

massa horrible per ser veritat,

però no hi ha cap altre

explicació... Per què amaguen

en Brenan de mi? Què pot

haver fet ell per merèixer-ho?

O pitjor, què puc haver fet

jo?...”

En un desesperat intent per

ignorar els seus pensaments,

va dirigir-se cap al carrer Fleet

corrent, i com sempre, sense

mirar a res ni a ningú, amb la

mirada perduda.

Va arribar-hi en menys de tres

minuts, una marca sorprenent

tenint en compte que el

departament de policia n’estava

a pràcticament 10.

Va veure una porta vella i gran

que, malgrat haver estat

pintada per sobre, era

impossible amagar-ne

l’antiguitat. Sí, era el número

37. Va picar suaument, ja que,

almenys aparentment, no hi

havia timbre. Al cap de cinc

minuts, va obrir la porta una

senyora gran, potser d’uns

seixanta anys, que anava amb

bata i rul·los al cabell.

─Perdoni, que viu sola? –Va

preguntar l’Adrien amb tota la

calma que podia reunir en

aquell moment.

─Sí. –Va respondre asprament

la senyora.

─Que... Que viu aquí en Brenan

Hepburn? –la senyora va

mantenir la mirada clavada en

els ulls d’en West. Era una

mirada antipàtica i desconfiada.

─M’havien advertit que podies

aparèixer. Espera aquí. –

L’Adrien estava realment

desconcertat. Qui li havia dit

que ell apareixeria? I com ho

sabia? Podria haver sigut en

Brenan? Segur que era ell, li

devia estar fent un test

psicològic o quelcom semblant i

ara estava esperant-lo en un

gran pis a la ciutat del costat...

Tot i així, l’Adrien no s’esperava

que en Brenan fos tan rebuscat.

Potser era veritat que amb prou

feines el coneixia. La senyora

no va tornar a tardar a

aparèixer. –Té.

Li havia donat un petit full

estripat on s’hi podia llegir una

adreça escrita de forma molt

maldestre. Ho devia haver

apuntat ella, clarament aquella

no era la lletra del seu

company.

Allò començava a semblar una

broma de mal gust, una espècie

de joc de pistes. Sense pensar-

s’ho dos cops, però, West es va

dirigir cap a l’adreça que tenia

escrita de mala manera al

paper. Mentre caminava

apressuradament, estava

considerant totes les

possibilitats i, tot i així, seguia

sense trobar una explicació

coherent a la desaparició del

doctor.

No va tardar a plantar-se a la

porta d’un gran edifici molt

modern. Devia tenir uns deu

pisos, per l’alçada, va pensar

ell. Va tornar a llegir el full. La

direcció era aquella. “Pis 6,

tercera porta”. Va picar el

corresponent timbre. Sense

demanar explicacions, el

propietari del pis en qüestió va

obrir-li. Encuriosit, L’Adrien va

començar a pujar les escales.

Hi havia ascensor, però des de

feia temps patia una

inexplicable i greu

claustrofòbia.

Al arribar al pis corresponent,

es va trobar també amb la

porta oberta.

─Sisplau, Adrien, entra.

Malgrat la veu li era

estranyament familiar, no va

saber-la identificar amb ningú.

Dins una gran sala, molt

il·luminada, espaiosa i pintada

amb colors molt clars,

l’esperava un senyor gran, amb

barba, ulleres i el cabell blanc.

─I doncs? Em pensava que

havíem quedat que vindries

abans de les dotze. –El senyor

es va mirar el rellotge- I bé, ja

són més de la una. Però no

passa res, la qüestió és que

arribis. Seu, sisplau –Va dir-li a

l’Adrien tot assenyalant-li un

còmode sofà.

Aquell home li era familiar.

Potser era ell... No, segur que

no era en Brenan. En Brenan

era més jove, sens dubte.

Sense rebutjar l’oferta del

senyor, en West va preguntar,

malgrat saber ja la resposta:

─Brenan?...

─Oh, clar! Què tal està en

Brenan... Hepburn es deia?

─Que el coneix? Sap on és?

─No, Adrien –va riure l’home

tot ensenyant unes dents quasi

tan blanques com la seva

barba- Ningú més que tu pot

saber què li ha passat. –

L’Adrien no entenia res- Bé,

sembles confós. Potser que et

refresqui la memòria –va

prosseguir aquell desconegut al

veure que en West assentia

amb el cap- Brenan Hepburn...

Ha sigut amic teu des de... Fa

dos anys, m’equivoco?

─En absolut.

─I també ha estat el teu

psicòleg.

─Ocasionalment.

─Doncs ja em diràs què hi pinto

jo aquí! –va riure l’home.-

Millor que segueixi explicant.

Brenan va ser el primer amic

que vas fer quan vas arribar a

la ciutat, però no va ser pas

l’últim. Malgrat conèixer altres

persones, sempre vas tenir

especial apreci al doctor

Hepburn, segurament perquè,

efectivament, va ser el teu

psicòleg, a part d’un gran amic.

Potser és per això que

segueixes parlant amb ell

després d’un any i mig que

morís. Respira, Adrien.

Tranquil. Ara et sobta, per

sisena vegada.

»Vas venir aquí per primer cop

fa un any, aproximadament. Tu

tot just t’acabaves de recuperar

(físicament) de l’accident que

va acabar amb la vida de

Brenan Hepburn. Endevina qui

conduïa aquella nit. El

sentiment de culpabilitat no et

va deixar acceptar la mort del

teu company, de manera que,

inconscientment, el teu cervell

va seguir creant la imatge de

Brenan Hepburn al teu cap,

Brenan Hepburn tal com el

recordes. Hepburn no era gaire

conegut dins de la ciutat,

desgraciadament no va poder

viure-hi gaire temps... Per tant,

quan parlaves d’ells a altres

persones, molts en

desconeixien l’existència i no et

negaven res del que explicaves.

A partir d’aquí, la teva

imaginació va fer la resta. Va

inventar-se un número de

telèfon i unes trucades

telefòniques, uns records que

no eren reals, una excusa per

poder justificar el fet de no

veure’l...

»El teu cervell sempre, sempre

ha donat excuses per la

desaparició del teu company.

Fa sis mesos vas dir que

l’havien assassinat. Ara creus

que és una conspiració. Fa tres,

l’havien segrestat. I ara ja en

deu fer vuit que va resultar que

estava de viatge. No pares de

recaure-hi, Adrien. Les pastilles

que et prens abans d’anar a

dormir, són per combatre

l’esquizofrènia. Últimament

semblava que l’havies après a

reconduir a partir de malsons...

Però ni així, veritat?

»Adrien, tornes a tenir aquesta

mirada perduda... La mirada

que poses cada cop que parles

amb en Brenan. La mirada que

la gent no t’ha parat de veure

en els últims mesos... La

reconec. De veritat no recordes

res?

No. L’Adrien no recordava res.

Sobretot perquè volia recordar-

ho. Perquè preferia viure

enganyat abans que admetre

que els darrers dos anys de la

seva vida havia estat vivint una

elaborada farsa. Perquè li era

més atractiu creure que el seu

amic seguia viu i que ell no era

culpable, que pensar que el seu

propi cervell li estava parant un

parany al qual ell s’hi sentia

estranyament còmode.

Dues hores després d’una

interminable conversa amb

aquell senyor -el qual era John

Parker Hammond, el seu

autèntic psicòleg- Adrien va

tornar a casa, intentant

assimilar tota l’informació. Ell,

però, no tenia ni un record al

respecte. Malgrat la cara de

Hammond li resultava familiar,

no aconseguia fer memòria de

cap sessió que hagués

tingut amb ell. Reflexionava

sobre les paraules de John

Parker, però no arribava a cap

conclusió. L’endemà tenia una

altre sessió amb Hammond per

aconseguir recordar... El que

hagués de recordar.

West va obrir la porta de casa i

va pujar les escales fins al sisè

pis en silenci. Va obrir la porta

que pertanyia a casa seva. Va

entrar, capcot i amb la mirada

perduda, a l’horitzó... Com

sempre. Va dirigir-se al

menjador, on, es va quedar

dret... I mai diríeu cap a on

mirava.

Mica en mica, la butaca va

començar a girar, fins quedar

completament cara a cara amb

ell. I en ella, hi havia assentat

Brenan Hepburn, el qual estava

pacíficament bevent un cafè.

─Sóc real, Adrien.

─Ho sé, Brenan.

Anna Sanglas

Paula Valls en un moment de l'actuació

Alumnes de batxillerat durant l'entrega de premis

Tot a punt per al lliurament de premis 2015