S03 HISTÒRIA 1

L’EUROPA FEUDAL

Apunts Unitat 3

CONSOL DE LA ROSA

2

L’Europa Feudal: l’Alta i la Baixa Edat Mitjana

• Perdurabilitat de la cultura i del món romà dins dels nou ordre de l’Europa occidental.

• Origen i expansió de l’Islam

• La implantació del feudalisme a Europa com a sistema social, econòmic i

polític: La piràmide feudal.

• Canvis econòmics i polítics de la Baixa Edat Mitjana: l’auge de la vida urbana i del comerç i conflictes en el món rural.

• El paper de l’Església en la cultural i la mentalitat medieval.

• Els estils artístics de l’època medieval.

3

L’Edat Mitjana o Medieval És el període comprès entre l' Edat Antiga i l'Edat Moderna: entre la caiguda de l'imperi Romà, l'any 476, i la caiguda de Constantinoble el 1453 o el descobriment d'Amèrica l'any 1492, durant el segle XV. El nom Edat Mitjana, fou utilitzat al Renaixement de forma despectiva, per designar aquest període que consideraven de foscor cultural enmig de dos moments d'esplendor. Els medievalistes, solen dividir aquest període de mil anys en dos subperíodes: • L’Alta Edat Mitjana: des de la Caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, l’any

476, fins a la revolució feudal a Europa a l’entorn de l’any 1000. • La Baixa Edat Mitjana: des dels segles X-XI fins al segle XV, en què es

produeix la presa de Constantinoble pels turcs (1453). Ruptura de la unitat política de Roma: Caiguda de l'Imperi Romà Per realitzar millor la defensa i administració de l'Imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills. Va donar a Honori Occident i a Arcadi l'Orient. Aquesta decisió va significar, però, el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents: L'Imperi d'Orient, salvat de la invasió germànica, viurà, amb el nom d'Imperi Bizantí, mil anys més que el d'Occident, que sucumbirà l'any 476. Cap el segle IV, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el mar Mediterrani. La civilització romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins al Sàhara, des de l'occident d’Hispània fins a Mesopotàmia.

4

La Caiguda de l'Imperi Romà és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi Romà d’Occident: l’any 476, Odoacre, un cap bàrbar va destituir el darrer emperador romà, Ròmul Augústul i a la part occidental de l’Imperi, van sorgir els regnes germànics.

Posteriorment, a partir del segle VII, l’expansió de l’Islam va contribuir a la fragmentació política en tres grans zones:

• L’Imperi Bizantí, continuació de l’Imperi Romà d’Orient. • L’Europa Occidental, dividida en regnes cristians. • Els dominis musulmans, és a dir, els territoris conquerits pels àrabs o

per pobles convertits a l’islamisme.

5

L’ Imperi Bizantí L’Imperi Romà d’Orient va resistir a les incursions dels pobles bàrbars i va continuar existint fins al segle XV amb el nom d’Imperi Bizantí o Bizanci. La seva capital era l’antiga colònia grega de Bizanci que els romans van anomenar Constantinoble. Els pobles cristians de l’Europa occidental també el designaven amb el nom de Roma. Des del punt de vista geogràfic, l’Imperi Bizantí o Romania comprenia les terres del Mediterrani oriental i el Mar Negre: Grècia fins al Danubi, Síria, l’Àsia Menor i Egipte:

Els bizantins com a hereus de l’Imperi Romà, van mantenir durant molt de temps el desig de restaurar la unitat política a l’entorn de la Mediterrània, objectiu que no van poder aconseguir. No obstant això, van preservar l’herència cultural de la civilització grecollatina, la van enriquir amb aportacions pròpies i van recuperar el grec com a llengua oficial de l’imperi. L'era de Justinià I (527-565) Durant el regnat de Justinià I (527-565) l'Imperi es va expandir. El seu poder se sustentava sobre una base agrícola molt pròspera i una artesania molt potent (fabricació de seda, tapissos, orfebreria, esmalts, cuir...) que des Constantinoble i altres ports de l’Egeu dominava tot el comerç mediterrani. L'emperador va endegar un programa de reformes de l’administració de l’estat i de la vida eclesiàstica, va impulsar la compilació del dret romà, va promulgar la renovació de les escoles literàries i el foment de la historiografia. Al mateix temps, va iniciar una sèrie de campanyes per tal de restaurar les fronteres de l'antic Imperi Romà i va reconquerir (color verd dins el mapa) la Península Itàlica, una part del nord d’Àfrica i les principals illes de la

6

Mediterrània occidental, i entre els anys 551 i 624 van ocupar el sud de la Península Ibèrica. D’altra banda, l’arquitectura bizantina arriba al zenit i en aquests anys es construeixen esglésies de grans proporcions i d’un luxe extraordinari, com la basílica de Santa Sofia a Constantinoble, i les esglésies de Ràvenna a Itàlia, en les quals destaca la utilització del mosaic com a principal element decoratiu. Els successors de Justinià I van concentrar els seus esforços en la defensa de l’Imperi, amenaçat per totes bandes. Malgrat això, els visigots van aconseguir foragitar els bizantins de la Península Ibèrica i els llombards els van fer fora d’Itàlia. D’altra banda, diversos pobles d’origen eslaus es van instal·lar als Balcans i a Grècia, i a partir de l’any 634, va entrar en escena un nou enemic: l’Islam. A la primera meitat del segle VII els àrabs ocuparen les províncies més riques de l’Imperi Bizantí: Egipte, Palestina i Síria, amb la qual cosa les ciutats més importants van quedar en poder dels musulmans. L’Imperi Bizantí va quedar reduït a les terres més pobres, les que eren agrícoles i ramaderes i tenien una indústria i un comerç poc desenvolupats. L’únic centre comercial i artesà de l’Imperi va ser, a partir d’aleshores, la capital, Constantinoble. No obstant això entre els segles IX i XI, l’Imperi Bizantí va viure un període d’esplendor i prosperitat econòmica que li va permetre convertir-se en la principal potència comercial de la Mediterrània. Pel que fa a l’Església, va jugar un paper molt destacat en la política de l’Imperi Bizantí. Des de l’època dels emperadors, les relacions entre el patriarca de Constantinoble, màxim representant de l’Església Ortodoxa grega, i el Papa de Roma s’havia desenvolupat enmig d' un clima de rivalitat constant. Aquesta situació va acabar en cisma, a mitjan segle XI, quan el patriarca va proclamar la separació de les dues Esglésies. Cap a finals de segle XI, l’Imperi Bizantí va entrar en una lenta decadència quan la capital de l’Imperi va ser assaltada pels croats. Durant aquest domini, es van reduir les fronteres de Bizanci i l’Imperi va quedar completament arruïnat. L’Imperi Bizantí va anar perdent gradualment els pocs territoris que conservava davant els atacs d’un poble bel·licós i fronterer, els turcs, establerts a l’Àsia menor. L’any 1453, els turcs, comandats per Mehmet II, van prendre la ciutat de Constantinoble i van abatre definitivament l’Imperi Bizantí. Arran de la caiguda de Constantinoble, nombrosos erudits grecs es van refugiar a Itàlia, on van exercir un paper destacat en el desenvolupament de la cultura del Renaixement. Les invasions bàrbares A l'altre costat de les fronteres nord i sud de l'Imperi Romà hi havia un gran nombre de tribus, sempre disposades a la invasió i que Roma havia pogut

7

mantenir a ratlla durant segles, a vegades mitjançant les armes i d'altres comprant la pau. D'entre aquests pobles que els romans anomenaven bàrbars estrangers, van destacar els germànics, que durant els segles II, III i IV s’havien establert dins del territori imperial a títol de colons, federats o soldats. Al segle V, moguts per la pressió de pobles asiàtics (huns i àvars) o iranians (alans), diverses tribus, majoritàriament germànics, van envair l'Imperi d'Occident. La presència d'aquestes tribus dins un territori ja marcat per la crisi del segle III, va ser decisiva per eliminar les últimes restes de l’organització imperial. La gran invasió dels germànics va començar l'any 406, en què sueus, vàndals i alans van travessar el Rin, van saquejar les Gàl·lies i al 409 es van instal·lar a Hispània. Per la seva banda, angles, juts i saxons van passar a les illes Britàniques; els burgundis van ocupar el sud-est de les Gàl·lies i el francs s’hi van assentar a la part nord. Els visigots van saquejar Roma l'any 410 i es van encaminar a la Gàl·lia i a Hispània. Com ja sabeu, l'últim emperador romà, Ròmul Augústul, va ser destronat al 476 per Odoacre i tot Occident va quedar sota domini dels invasors.

Tant els pobles invasors considerats intrusos, sueus, vàndals, alans, com els federats visigots, burgundis, francs..., es van constituir en regnes, molt sovint amb el suport de les oligarquies locals, que volien alliberar-se de les tenalles de l'administració imperial. No obstant això, com que els germànics tenien una cultura menys desenvolupada que la romana, ben aviat van ser dominats per l’esperit romà:

8

adoptaren el cristianisme com a religió i el llatí com a llengua. D’aquesta manera quan la Civilització Europea o Occidental comenci a sorgir amb personalitat pròpia, les influencies del món romà es trobaran a la seva economia, a les seves estructures socials i en la cultura (llengües romàniques). Els germànics: una societat tribal i guerrera Els germànics vivien a l'altra banda del Rin i del Danubi. Eren ramaders i practicaven una agricultura de cereals molt primitiva i vivien en petits poblats en clarianes rodejades de bosc. Emigraven sovint, obligats per les lluites que mantenien entre ells. No van formar cap estat políticament organitzat. Decidien els problemes de manera democràtica en assemblees generals, on cada guerrer tenia un vot, i només escollien un cap, que podia arribar a rei si aconseguia fama en cas de guerra. L'única llei que tenien era el costum (dret consuetudinari). La majoria dels pobles germànics tenien una cultura poc evolucionada. Eren politeistes i els seus deus estaven associats a les forces de la naturalesa; els seus santuaris eren al fons dels boscos. El seu paradís, la Valhalla, era el domini del deu Wuotan o Odin on anaven els guerrers morts en combat. La formació dels regnes germànics Entre els regnes germànics més importants cal destacar:

• Els visigots, ocupaven Hispània i el sud de la Gàl·lia. Van aconseguir la unitat territorial amb Leovigild i la religiosa amb Recared.

• Els ostrogots, es van establir a Itàlia i van viure moments d'esplendor

amb Teodoric, però finalment van ser absorbits per l'Imperi Romà d'Orient.

• Els francs, instal·lat al nord de la Gàl·lia es va consolidar amb Clodoveu. • L'heptarquia, a les illes Britàniques, angles, saxons i juts van formar set

regnes (heptarquia), que l'any 827 es van unificar en un de sol.

• Uns altres grups més petits eren els vàndals, al nord d'Àfrica, els burgundis a la vall del Roine o els sueus al nord-oest d'Hispània.

El regne dels visigots Els visigots van arribar a la Península Ibèrica procedents de la Gàl·lia, d’on havien estat expulsats pels francs. Als territoris peninsulars van trobar una societat on la degradació de les ciutats i l’abandonament dels camps eren molt acusats. Van establir la seva capital a Toledo, tot i que ciutats com Còrdova, Sevilla, Mèrida, Cartagena i Barcelona van mantenir la seva importància.

9

L’economia depenia de l’agricultura, però els camperols no eren propietaris de les terres que cultivaven.

Els visigots es regien per una monarquia electiva que posteriorment van convertir en hereditària. Un dels reis més importants va ser Leovigild (573-586), que va fixar la capital a Toledo, va annexionar Galícia, va encunyar moneda, reorganitzar l’administració i va començar a sotmetre els bascos, tot fundant Vitòria. Els visigots, com a poble d’origen germànic, no tenien lleis escrites i es regien pel costum. No fou fins al segle VII que van compilar i afegir lleis noves en el Liber iudiciorum. La relació entre el rei i els nobles es desenvolupava en un clima de tensió, ja que aquests van esdevenir tan poderosos com el mateix rei i a la mort de Vítiza (695-710) es van formar dues faccions oposades: els nobles que seguien Roderic (710-711), el guanyador, i els partidaris dels fills de Vítiza, els quals van demanar ajut a Tariq, governador de Tànger, per tal que els musulmans col·laboressin en la derrota de Roderic. Els musulmans van vèncer l’últim rei visigot el 711, a la batalla de Guadalete, i van continuar l’ofensiva per tota la Península iniciant així un període de vuit segles de presència islàmica. Mahoma i el naixement de l'islam Els àrabs eren un poble originari de la península d’Aràbia, situada entre la mar Roja i el golf Pèrsic. Al segle VI estava format pels pobles de l’est, que eren nòmades i es dedicaven a la ramaderia, i els de l’oest, que eren sedentaris, vivien en ciutats i treballaven en l’agricultura i el comerç.

10

Els àrabs eren politeistes: cada tribu tenia els seus déus i el santuari més important es trobava a la Meca, ciutat de l'Aràbia Saudita, capital espiritual del món islàmic, ciutat que esdevingué un centre econòmic i de pelegrinatge. A causa de les seves relacions comercials, els àrabs van entrar en contacte amb mercaders cristians i jueus. Al segle VII va sorgir l’islam, religió monoteista predicada per Mahoma (570-632), un comerciant àrab, establert a la Meca, que va conèixer durant els seus viatges, les religions jueva i cristiana, totes dues monoteistes. Mahoma es va sentir cridat per Déu per revelar al seu poble una nova religió, que té com a principi l’Islam, o submissió a la voluntat d’Al·là, l’únic déu. La religió de Mahoma s’anomena islamisme i els qui la practiquen reben el nom de musulmans (creients). Durant els primers temps de la seva predicació, Mahoma va ser perseguit pels habitants de la Meca i va haver de fugir a una ciutat propera, que va ser batejada com a Medina (la ciutat del profeta). Aquesta fugida de la Meca rep el nom d’hègira i va tenir lloc l’any 622, en què comença l’era musulmana, vigent als països àrabs. Els anys següents Mahoma va predicar la seva religió i va dur a terme la guerra santa contra els àrabs infidels. Així va poder conquerir la Meca i es va convertir en el cap polític i religiós dels musulmans. A la seva mort aquestes funcions van recaure en els califes, membres de la seva mateixa família, que van construir un gran imperi.

Els cinc pilars de l’Islam Les predicacions de mahoma van se recollides a l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans. Estructurat en 114 capítols o sures, conté la professió de fe musulmana, defineix les obligacions religioses i dicta normes de comportament. L’islamisme té cinc preceptes o deures bàsics:

11

1. La professió de la fe: “No hi ha altre déu fora d’Al·là i Mahoma n’és el profeta”

2. L’obligació de pregar cinc vegades cada dia en direcció a la Meca. 3. La pràctica de l’almoina. 4. El dejuni des de la sortida fins a la posta del sol durant el mes del

ramadà. 5. El pelegrinatge a la Meca una vegada a la vida.

L’Islam també estableix normes de comportament: permet la poligàmia, defineix l’autoritat del pare dintre de la família i prohibeix beure alcohol, menjar carn de porc i els jocs d’atzar. Cada musulmà ha de ser un combatent de la fe i és recompensat amb el paradís si mor lluitant contra els infidels. Els dirigents de la religió musulmana són els imams, és a dir, directors d’oracions i els ulemes són els doctors intèrprets de les escriptures alcoràniques. Una civilització urbana i mercantil Els elements bàsics de l’economia del món islàmic van ser l’agricultura, l’artesania i el comerç. A més de mantenir els conreus propis de cada territori, els àrabs van escampar el sistema de regadiu per mitjà de sínies i de molins i van propagar el conreu del cotó i de la canya de sucre. Els comerciants àrabs transportaven tota mena de productes d’unes regions cap a unes altres. D’Àsia obtenien seda, cotó i espècies; d’Àfrica, or, ivori i esclaus; d’Europa, metalls i armes. Gràcies al comerç van prosperar moltes ciutats (Damasc, Bagdad, Samarcanda, el Caire i Còdova), i per això, es pot dir que la civilització àrab fou fonamentalment urbana. Les ciutat eren centres comercials i artesans. El soc o mercat era la zona més activa i al seu voltant s’instal·laven artesans que sovint hi venien directament els seus productes. Els artesans estaven controlats per funcionaris de l’Estat que supervisaven la qualitat, el preu i el procés d’elaboració dels productes. Molt sovint els oficis s’organitzaven per barris. L'expansió de l'islam: la conquesta de la Península Ibèrica La conquesta àrab del regne visigot va iniciar-se l’any 711, i ja el 715 els musulmans havien conquerit la major part del territori. L’expansió islàmica s’estengué fins a la Gàl·lia, on van ser derrotats pels francs a la batalla de Poitiers, l’any 732. Les valls cantàbriques i algunes zones dels Pirineus van quedar fora del control musulmà. La resta de la Península va quedar sota el domini del califat omeia i

12

va rebre el nom de l'Àndalus; amb el temps esdevindria una gran potència cultural i econòmica. Durant els primers anys l'Àndalus va ser un emirat, una província dependent políticament i religiosa del califat de Damasc, en nom del qual era governada pels emirs. A mitjan segle VIII Abd al-Rahman I va declarar l’emirat independent políticament i al segle X esdevingué un califat independent, amb capital a Còrdova de la mà d’Abd al-Rahman III. L’organització política consistia en l’hagib, ministre d’estat i cap directe de l’administració central, i els visirs, ministres i consellers del califa. El territori de l’Àndalus estava dividit en cores o províncies gestionades per un valí o governador civil que depenia del califa. A partir del segle XI l’Àndalus passà per diferents etapes de divisions territorials independents i de reagrupaments parcials conegudes com a regnes de taifes fins que l’any 1212, fruit de la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa, entrà en clara decadència. La seva desaparició es va consumar el 1492 quan els Reis Catòlics; Ferran II de Catalunya i Aragó van conquerir el regne de Granada. L'Imperi Carolingi Dels diferents pobles germànics que van ocupar territoris de l’antic imperi Romà d’Occident, els francs van ser els que van crear el regne més poderós, primer sota la dinastia dels merovingis i més tard amb els carolingis. El regne franc estava format per territoris amb població d’origen germànic -Austràsia- i d’origen llatí -Nèustria i Borgonya- .

13

El primer monarca carolingi, Pipí I el Breu (752-768), va sotmetre tota la Gàl·lia, i el seu fill Carlemany (768-814) va conquerir extenses terres de l’Europa Occidental i aspirava a dominar l’Occident europeu, perquè es considerava l’hereu de l’Imperi Romà i en volia refer l’autoritat. Les bones relacions amb el papat i l’ajuda mútua van culminar quan el papa Lleó III el coronà emperador, el dia de Nadal de l’any 800 i tot Europa acceptà la seva autoritat. Carlemany va establir la capital de l’imperi a Aquisgrà. A més de les conquestes l’Europa Occidental, Carlemany va aconseguir deturar l’avenç de l’Islam i va establir unes fronteres segures a tot el territori: les marques. Una marca era un territori de frontera, amb nombroses tropes, dirigides per un cap militar, el marquès. Als territoris pirinencs de la Península ibèrica (Navarra, Aragó i Catalunya) Carlemany hi va crear la Marca Hispànica que amb els anys es convertiria en el bressol de la nació catalana. Per poder governar bé l’Imperi, Carlemany el va dividir en comtats, que eren governats per comtes en nom de l’emperador. A més va crear els anomenats missi dominici, que recorrien les províncies de l’Imperi per vigilar l’actuació dels comtes, dels marquesos i dels altres funcionaris. A la mort de Carlemany, el seu fill Lluís I el Piadós (814-840) va heretar l’imperi que entrà en decadència i a la mort d’aquest, l’imperi es dividí entre els seus fills de en el Tractat de Verdun, l’any 843.

Aquest tractar va significar el naixement d’una nova Europa Occidental, perquè en van sorgir tres Estats: Alemanya, que va quedar en poder de Lluís el Germànic; França que va tenir com a rei Carles el Calb; Itàlia, a la qual Lotari va unir la Lotaríngia (franja de terreny des del Mediterrani fins al mar del Nord que s’estenia al llarg del Roine i del Rin).

14

Noves invasions Durant els segles IX i X Europa va ser escenari de diferents onades d’invasions per part d’hongaresos, procedents de les zones asiàtiques, dels normands procedents d’Escandinàvia, els esclaus originaris de la zona centreoriental d’Europa i dels sarraïns, des del nord d’Àfrica. Els hongaresos es van assentar a la plana central del Danubi, des d’on anualment penetraven a Europa, fins que el 955 foren derrotats per Otó I el Gran (962-973), emperador d’Alemanya. Els normands, formats per danesos, noruecs i suecs, en les seves diferents expedicions van saquejar bona part d’Europa, van arribar a les costes de l'Amèrica del Nord i es van estendre cap a Orient, fins a Constantinoble. Europa cap a l’any mil Europa cap a l'any mil era un territori dividit en nombrosos regnes i estats independents. La dissolució de l'antic Imperi carolingi havia donat lloc al final del segle X a dues noves entitats territorials, el Sacre Imperi romanogermànic i el regne de França. A més a més, hi havia els regnes i comtats hispànics, els Estats Pontificis, els països eslaus, el regne d'Hongria, acabat de crear, el territori escandinau i Anglaterra on els normands van guanyar els saxons anglesos en la batalla de Hastings (1066) i es van establir al país. Tots ells, al seu torn, estaven dividits en demarcacions territorials més petites, des dels ducats i els comtats fins a les castellanes i les senyories, en les quals l'autoritat de l'emperador o del rei a penes era reconeguda i el poder dels senyors era absolut. No obstant això, per sobre del fraccionament i la diversitat lingüística i cultural, hi havia altres elements que dotaven el continent d'una gran unitat: • La religió i la cultura escrita, ja que tot Europa era cristiana i els llibres i els

documents oficials s'escrivien en llatí. • El comerç, que assegurava la comunicació i l'intercanvi entre els països del

nord i el sud del continent. • Unes mateixes estructures socials, basades en la divisió entre senyors i

camperols. El feudalisme La fragmentació de l'Imperi després de la mort dels hereus de Carlemany va provocar la divisió d'Europa en petits Estats gairebé independents. En aquests regnes, el poder dels monarques es va anar afeblint progressivament. A la falta d'autoritat s'hi sumaven el perill de noves invasions i la dificultat de defensar els territoris i les poblacions.

15

Els reis de l’època no disposaven de prou recursos per mantenir el control administratiu del territori i un exèrcit adient. A falta d'altres mitjans, van concedir als nobles la propietat territorial en benefici, en pagament pels serveis de defensa de la població. Al començament, la donació del benefici no n'implicava la propietat (dret d’usdefruit). Finalment, la noblesa va aconseguir que el rei acceptés que aquestes terres, en un principi prestades, poguessin ser heretades, amb la qual cosa es van acabar convertint en propietat. El territori que es lliurava era el feu i la persona que el rebia, el vassall.

Amb el temps, els senyors feudals van assumir funcions que fins aleshores només corresponien al rei, com ara administrar justícia, encunyar moneda i gravar amb impostos. Tot i ser vassalls del rei, actuaven com si fossin reis locals. Ben aviat van començar a infeudar les propietats a altres vassalls. Així, els senyors feudals eren alhora vassalls del rei i senyors dels seus propis vassalls.

16

El lliurament del feu a un vassall es feia en la cerimònia d'homenatge. El senyor concedia un feu i oferia protecció El vassall, a canvi, jurava fidelitat i obediència i oferia respecte, consell i ajut militar quan el senyor el reclamava. El feudalisme, doncs, no es va limitar a ser un mer sistema econòmic, en què la terra era la font de recursos principal, sinó que a més va constituir l'organització política i social de la major part d'Europa. La piràmide feudal Tradicionalment, els historiadors han dividit la societat feudal en tres estaments: la noblesa, la clerecia i el pobre. Però, si ens basem en l'explotació del treball camperol, que era el que feia rendible una propietat, es redueix a la confrontació de dos grups: privilegiats i no privilegiats.

Els estaments privilegiats els formaven tots els que tenien feus i vassalls a les seves ordres, en qualsevol grau (la noblesa i el clergat): • La noblesa o estament militar (bellatores) estava composta per grans

propietaris. Des del castell, el senyor controlava la vida dels vassalls: administrava justícia, cobrava impostos i exercia les funcions de govern. Els cavallers també formaven part de l'estament militar; no eren propietaris de terres i l'única possessió que tenien era una muntura (els cavalls eren escassos en l'Alta Edat Mitjana), un equip de protecció i armes. Vivien en els castells del senyor.

• El clergat era l'estament que es dedicava a l'oració (oratores) i a pregar

pels altres dos estaments. Hem de distingir entre alt clergat (bisbes, abats.... és a dir, senyors feudals amb grans propietats) i baix clergat (sacerdots i frares). Igual com el castell, el monestir era un centre de poder, però a més era un lloc d'oració, estudi i treball. Geogràficament estava situat en un punt aïllat, però estratègic.

17

Per sota d'aquests dos grups hi havia els no privilegiats (laboratores) que es dedicaven únicament al treball. Se'n distingeixen dues classe fonamentals: els vilans, que solien ser homes lliures, i els serfs, al quals no es reconeixia la llibertat. • Els vilans eren camperols que treballaven unes terres per les quals

pagaven al propietari, el senyor feudal, una part de la collita. Dedicaven un determinat nombre de dies l'any a treballar en les terres exclusives del senyor.

• Els serfs no eren lliures, pertanyien al senyor ja des del naixement encara

que en alguns casos els vilans es podien convertir en serfs si no pagaven al senyor. No tenien llibertat per contreure matrimoni, llegar béns als fills sense permís del senyor, no podien abandonar les terres ...

El domini feudal El domini, paraula que deriva etimològicament del terme llatí domus, casa, era la terra del senyor. Es dividia en una part conreada per serfs (domini directe) i una altra de distribuïda entre els vilans (dominí útil): • El domini directe eren les terres més bones del feu, i les conreaven els

serfs del senyor. S'hi produïa el necessari per mantenir les persones que vivien en el castell i la resta es venia en els mercats del burg. De vegades els dominis directes del senyor estaven especialitzats en una monocultura, com ara la vinya (per a l'elaboració de vi) o els cereals...

• El domini útil estava dividit en parcel·les per als vilans. Cada parcel·la tenia

un hort i, amb aquest hort, el vilà alimentava la família i pagava el senyor. El que sobrava es portava al mercat dels burgs. Uns quants dies determinats per any, el vilà havia de treballar en el domini directe.

Amb freqüència, la meteorologia adversa malmetia la collita. Quan això es produïa, si els vilans no pagaven al senyor la quantitat fixada i en la data prevista perdien la llibertat i es convertien en serfs. Per augmentar les rendes, el senyor construïa en les pròpies terres tot el que era necessari per a la transformació dels productes del camp com, per exemple, el molí per moldre els cereals, el forn per coure el pa, o la ferreria per fabricar instruments agrícoles. El senyor prohibia al camperol de construir-se utillatges propis i l'obligava a fer servir els seus, pels quals cobrava. Els boscos del domini també pertanyien al senyor. Els camperols podien gaudir d'aquests boscos i de les deveses. En el bosc es trobava el material combustible per al foc, única calefacció i cuina d'aquell temps, fruites silvestres o glans per als porcs, un dels animals més preats.

18

La monarquia feudal Amb la descomposició de l'Imperi carolingi, els senyors més importants van ampliar cada vegada més el seu poder i es van convertir en reis, creant regnes propis a partir de feus. El feudalisme es va imposar en els regnes de l'Europa Occidental, des del nord de la Península Ibèrica fins a l’Imperi germànic. Per sobre de tots els estaments hi havia el rei. Però aquest no sempre era el senyor feudal més poderós del regne. Així, el rei de França, a començament del segle XI, posseïa un domini tres vegades inferior al d'un dels seus vassalls, el duc de Normandia. Per consolidar el poder i incrementar el patrimoni, alguns reis, que tenien el suport de l’Església, van haver de lluitar contra el poder dels vassalls o practicar una hàbil política matrimonial. Una tercera onada d'invasions va arrasar Europa: la dels pirates musulmans, els sarraïns. Amb base a Tunísia, es dedicaven al saqueig i a la captura d'esclaus a les regions costaneres de la Provença i d’Itàlia. L'intent d'ocupar el sud d’Itàlia no va prosperar a causa de la intervenció de la flota bizantina. Sols van poder conquerir Sicília, que va ser ocupada durant dos segles, aproximadament. El paisatge agrari medieval El món medieval era eminentment rural. A diferencia de l’Imperi Romà, en què l'economia urbana era important, durant el feudalisme el camp va predominar sobre les ciutats. Des del segle IX fins al segle XI, el sistema feudal va funcionar gairebé exclusivament des d'uns centres de poder, els castells i els monestirs. Els camperols, que constituïen la major part de la població, vivien en cabanes pobres de tova, pedra o fusta. El seu treball es regia per l'horari del Sol. Un cop feta la collita, i separades les parts destinades al senyor, el camperol n'havia de lliurar una desena part a la parròquia, el delme, i reservar-ne una altra per a la sembra vinent. El rendiment del camp era baix. Es feien servir eines rudimentàries i, quan el temps era poc favorable, els resultats encara eren més pobres. Al vilà, doncs, no li quedaven gaires excedents per vendre al mercat, cosa que li limitava la capacitat per millorar el nivell de vida. A més, l’alimentació escassa provocava malalties que delmaven la població. En anys de males collites, la fam era una conseqüència obligada, provocant una disminució de les defenses de l’organisme, cosa que feia incrementar la mortalitat. Com a conseqüència d'això, durant l'Alta Edat Mitjana la vida era molt precària i la població va romandre pràcticament estable.

19

La vida dels camperols era molt monòtona i només variava els dies de festa, que es reunien a la parròquia, oïen missa, escoltaven el rector i conversaven i els dies en què anaven a mercat per intercanviar els escassos excedents de la collita. L'Església i el món feudal Particularment, des de l'any 1000, els clergues van tendir a difondre la teoria que la societat («la casa de Déu») estava dividida en tres grups: els qui oren (oratores), els qui guerregen (bellatores) i els qui treballen (laboratores). El primer responia a l'Església, el segon a la noblesa i el tercer incloïa els camperols. Com es pot veure, de la «casa de Déu» s’excloïen els artesans, la gent de negocis, els mercaders, i que tenia major poder adquisitiu, en definitiva els habitants de les ciutats. La importància encara escassa de les ciutats, la forta dissociació entre camp i ciutat i la convicció que tota la riquesa provenia de la terra, justificaven la remarcada exclusió. Delimitats els tres estaments (pràcticament tres castes), l'Església va abocar tota la seva energia al llarg de l'Edat Mitjana a donar les normes corresponents per al bon funcionament de cada un d'ells dins de la moral cristiana. El feudalisme eclesiàstic L'enorme quantitat de terres que l'Església va anar acumulant durant l'Alta Edat Mitjana, va fer que s'integrés al procés de feudalització. Com a administradors que eren d'importants propietats, tant els bisbes com els abats es van integrar dins la jerarquia feudal, ja que els monarques temien deixar fora de la seva autoritat persones amb tant poder material a les seves mans. Així, la presa de possessió del càrrec d'abat o de bisbe va esdevenir un acte de vassallatge en el qual el monarca lliurava el bàcul i l'anell, símbols d'autoritat, al nou titular, alhora que el nou càrrec li retia vassallatge comprometent-se a ser-Ii fidel i servir-lo. Naturalment, per a un gran senyor de terres, encara que fos eclesiàstic, servir el monarca, en una època de guerres i d'inseguretat, significava servir-lo mitjançant les armes. Per tant, era normal que els senyors eclesiàstics guerregessin ells mateixos i tinguessin al seu servei un cos de cavallers vassalls. El control de les poderoses senyories eclesiàstiques va arribar a ser tan important per als monarques d'aquesta època que era ben usual que els reis i els comtes lliuressin els càrrecs de bisbe, abat o abadessa (investidura) a parents propers o a persones de la seva més alta confiança. L'Església, forjadora del món feudal Durant els segles X i XII, les guerres, el bandidatge, els enfrontaments entre senyors feudals, amb les seves conseqüències de mort, destrucció i inseguretat, van ser constants en el món feudal europeu. Per això l’Església es

20

va plantejar de fomentar la pau i de crear un model de cavaller cristià perquè el seguís la noblesa. Cap al segle XI l’Església va instituir la Pau de Déu, que s'havia d'aplicar a territoris concrets, en els quals els bisbes arribaven a organitzar cossos armats per tal d'impedir tot conflicte. Quasi simultàniament es va promoure la practica de la Treva de Déu, que prohibia als cristians de lluitar entre si des de la nit del dimecres fins al matí del dilluns, i durant tota una sèrie de festes. Igualment, l’Església, promovent l'esperit de Croada (lluita contra els infidels) canalitzava l'agressivitat d'una multitud de cavallers pobres o secundaris cap a empreses d'expansió del cristianisme per les armes, com la lluita contra els musulmans a la península Ibèrica o les croades contra els turcs o Bizanci a l'Orient. Paral·lelament, se cercava gràcies a la poesia èpica i a la lírica la figura del cavaller cristià fidel fins a la mort al seu senyor, capaç de renunciar a tot un botí, sempre disposat a lluitar pel bé comú o contra els heretges, protector dels pobres, els orfes i les vídues. El respecte a la dona es va estimular amb la devoció del cavaller per la seva dama, encara que l’Església va tractar de seguida d'orientar aquest amor profà cap a la devoció a la Verge. Fins i tot, per tal d'accentuar el caràcter sagrat de la pertinença a l'orde de cavalleria, l'acte d'armar cavaller es va fer quasi un sacrament. Una cultura de monjos i de guerrers Durant l'Alta Edat Mitjana la cultura va viure reclosa als monestirs. La tasca cultural que van desenvolupar pot dir-se que estava centrada en l’escriptorium, lloc on els monjos reproduïen els textos sagrats i algunes obres clàssiques llatines. Com a obres originals només es produïen algunes compilacions o síntesis científiques d'obres escrites a l'antiguitat, alguna cosa de poesia i ja menys de teatre religiós. L'esperit cultural monàstic defensava que tota la cultura havia d'estar encaminada a la comprensió millor de les Sagrades Escriptures. De la segona meitat del segle XI endavant, es va produir un ressorgiment literari mogut per la necessitat de donar a la classe dirigent una literatura al seu gust. En primer lloc, dirigint-se al cavaller feudal, del qual s'havia de fer un bon vassall i un croat cristià, van aparèixer obres èpiques nacionals: la Chanson de Roland i els poemes del cicle de Guillaume d'Orange, a França; el Cantar de Mio Cid a Castella; el Nibelungelied, a Alemanya. En segon lloc, per a la noblesa que vivia als castells, va sorgir la poesia amatòria. El primer gran trobador és un membre de l'alta noblesa: Guillem IX d'Aquitània (1071-1126); el van seguir durant tot el segle XII una infinitat de trobadors, que van fer d'aquest segle el segle de la cortesia.

21

La Baixa Edat Mitjana Al final del segle X i al llarg del segle XI es va produir un increment demogràfic notable, que va anar acompanyat d'un apreciable ressorgiment econòmic de la societat europea. L’augment de la població va provocar que es busquessin noves terres per al conreu. Això es va fer generalment a costa del bosc (es van talar arbres), però també es van guanyar terrenys al mar i es van dessecar i drenar terrenys pantanosos. D’altra banda, el desenvolupament agrícola es va incrementar gràcies a alguns progressos tècnics: • Difusió de l'arada amb rodes i orellons, que removia profundament la

terra, l'airejava i permetia que el terra fos més porós i retingués més humitat.

• Modificacions tècniques en els arreus dels animals de tir. Per exemple,

en els bous, el jou va substituir la corda que es lligava a les banyes, i en els cavalls, la collera va reemplaçar la corretja al voltant del coll.

• Es van introduir noves eines agrícoles, com l’arada normanda. També és

generalitzà l’ús de cavalls com animal de tir per fer les feines del camp. A més, els molins de vent facilitaren la tasca de moldre el gra.

• Es van aplicar nous mètodes de conreu, com la rotació triennal, que

només deixava un terç de la terra en guaret. a més, l’ús de fems com adob va augmentar la fertilitat dels camps.

Totes aquestes millores van influir també en l'augment de la població; per tant, l'increment demogràfic no solament és causa, sinó també conseqüència de les millores del treball del camp. L’augment de la producció agrària estimulà la creació de ciutats Entre els segles XII i XIV l’aplicació d’aquestes millores agrícoles va tenir com a resultat un gran augment de la productivitat (més producció per superfície conreada) en una bona part de l’Europa Occidental. Els pagesos, que produïen més del que necessitaven per al consum propi, generaren un excedent o sobrant d’aliments i de primeres matèries. Aquests excedents agrícoles es van destinar al comerç. Les ciutats es van anar convertint en un mercat apte per intercanviar-hi excedents agrícoles per als productes artesanals que s’hi elaboraven. El creixement de la població fomenta l’emigració a les ciutats Aquest augment de la producció agrícola va permetre que la població europea estigués més ben alimentada i, per tant, que es fes més resistent a les

22

malalties. Això es traduí en un gran augment de la població. Europa va passar de tenir 45 milions d’habitants al segle XII a tenir-ne uns 75 milions cap al segle XIV. Aquest creixement demogràfic va fer necessari buscar noves terres per establir-s’hi i per augmentar la producció d’aliments. Per fer-ho, els pagesos repoblaren velles terres abandonades, van eixugar maresmes i en van artigar de noves per augmentar els camps de conreu. D’altra banda, l’augment de la població va generar un excés de mà d’obra agrícola. Una part dels pagesos optà per emigrar cap a les noves ciutats, més que oferien més llibertats personals i més oportunitats per tenir una vida millor. Els monestirs Amb la fundació de l'abadia de Cluny (Borgonya) el 909, es va iniciar un moviment de renovació monàstica que va contribuir a la recuperació del prestigi i de l'autoritat que l’Església havia perdut, tant per la seva integració en el món feudal, com per la relaxació de la disciplina als monestirs. Al llarg dels segles X i XI, quasi 200 monestirs van passar a dependre directament de l'abat de Cluny, sense estar supeditats per cap vincle feudal a senyors o a monarquies. Aquesta independència, l'exemple de la seva espiritualitat, la seva cultura (ciències, música, arquitectura), el fet que d'entre els seus membres sortissin diversos papes, etc., van atorgar a l'abadia una clara influència sobre els monarques de l'Europa occidental. El Romànic La prosperitat material i la renovació espiritual que hi va haver del segle XI al XIII es van manifestar també en la multiplicació per tot Europa del nombre d'esglésies i d'edificis religiosos. Per construir-los es van reutilitzar tècniques romanes, com l'arc de mig punt i la volta, i per això aquest art és conegut amb el nom de romànic. Ara bé, també hi són perceptibles les influenciés orientals i germàniques. L'arquitectura romànica va aparèixer primer a les regions més desenvolupades, com la Llombardia, la Borgonya i Normandia, des d'on es va estendre a la resta d'Europa. Per això, malgrat les peculiaritats locals i regionals, el romànic presenta una gran unitat i pot ser considerat el primer art europeu, es un art cristià rural i l’església en va ser l'edifici més important. Tres factors van contribuir poderosament a la seva difusió:

• Els pelegrinatges, • L'expansió dels ordes monàstics (Cluny) • La reorganització de l'Església.

Podem trobar esglésies a les petites ciutats; però, sobretot, al camp, als monestirs, a les viles o als castells. Sol ser un edifici petit - si bé també hi ha

23

esglésies molt grans - construïts de pedra, amb una planta, certs elements constructius i unes formes decoratives molt semblants a tota l'Europa feudal.

La reforma de cisteaux L'exemple de Cluny va donar peu, als segles XI i XII, a noves reformes amb aspiracions d'espiritualitat i d’independència temporal, d'entre les quals s'ha de destacar, la reforma originada a l'abadia de Cîteaux (Císter) el 1097, també d'arrel benedictina. L'orde del Císter posava molt en alça la importància del treball corporal. Així, dels més de 500 monestirs cistercencs existents al final del segle XII, molts d'ells, abocats a les feines del camp, s'havien convertit en autèntiques granges pilot, exemplars en la seva època. Des d'aquestes granges, el Císter va desenvolupar una intensa labor de colonització agrària i d'expansió ramadera.

24

Aquest orde també va contribuir al desenvolupament de la metal·lúrgia, gràcies al control de nombroses mines de ferro i a la instal·lació en diversos monestirs de forges per a la fabricació dels estris agrícoles. El gòtic Durant l’Edat Mitjana, l’art romànic va evolucionar i es va transformar en un nou estil, el gòtic, l’origen del qual se situa al segle XII a l’Illa de França des d’on es va difondre per tot Europa, conservant, no obstant, les particularitats de cada regió. L’orde del Císter va ser un dels nuclis difusors més importants. El gòtic va suposar, a tota Europa, una antítesi del que havia significat el romànic fins llavors, i així es va tendir progressivament a la recerca de la naturalitat i a la representació de l’entorn percebut pels sentits. L’arquitectura gòtica En general, les possibilitats tècniques van permetre construir edificis més alts i més grans que en el romànic, com ho demostra l’edifici més representatiu del gòtic, les catedrals. Les característiques de l’arquitectura d’aquest estil van ser les següents: • Sostres construïts amb voltes de creueria, que permeten l’alleugeriment

dels murs (l'església de Santa Maria del Mar, a Barcelona, exemplar extraordinari de l'art gòtic català).

• Arc propi, l’arc apuntat o ogival. Exemples: Arcs ogivals gòtics del claustre

de la Seu Vella de Lleida, Arcs apuntats de la galeria gòtica de la Casa de la Ciutat (Barcelona).

• Tendència a la verticalitat ja que s’incrementa l’alçada dels edificis: catedral

de Milà, on queda ben patent el sentit de la verticalitat propi de l'arquitectura gòtica.

• Murs més prims i més alts que permeten fer-hi més obertures perquè entri

més llum. • Rosasses i vitralls multicolors que cobreixen les obertures. Exemples:

façana de l'església de Santa Maria la Major de Vall-de-roures, presidida per la magnífica rosassa gòtica (Matarranya); Rosassa de la catedral de Lleó; vitrall d'estil gòtic a la Casa de la Ciutat (Barcelona).

• Contraforts exteriors que deixen de ser massissos i es converteixen en

arcbotants. Exemples: catedral de Saint Étienne (segles XII-XIV) a la ciutat francesa de Bourges, on es poden apreciar els típics contraforts anomenats arcbotants desenvolupats per l'arquitectura gòtica.

25

Contraforts gòtics

• Les catedrals més representatives d’aquest període són: la de Palma, Girona; Interior de la catedral gòtica de Girona, catedral de Burgos (Castella i Lleó), la de Notre-Dame de París (França):

Planta de Notre Dame de París