revista d'histÒria moderna - ubpedralbes revista d'histÒria moderna any xxiii, núm. 23...

23 - I2003

Departament d'Història Moderna

BUNIVERSITAT DE BARCELONA

U

PEDRALBESREVISTA D'HISTÒRIA MODERNA

A C T E S1

PEDRALBES

REVISTA D'HISTÒRIA MODERNA

Any XXIII, Núm. 23

2003

Departament d'Història Moderna

BUNIVERSITAT DE BARCELONA

U

Redacció i administració:© Departament d'Història Moderna

Facultat de Geografia i HistòriaDivisió de Ciències Humanes i SocialsUniversitat de Barcelona, Zona de Pedralbes - 08028 BarcelonaComandes i subscripcions:Publicacions i Edicions de la Universitat de BarcelonaAdolf Florensa, s/n - Tel. (93) 403 54 42 - 08028 Barcelona

© Publicacions de la Universitat de BarcelonaI.S.S.N.: 0211-9587D.L.: B-37.167-81Impressió: Ediciones Gráficas Rey, S.L.Data d'edició: 2004

PEDRALBES

REVISTA D'HISTÒRIA MODERNA

Any XXIII, Núm. 23

2003

5è Congrés d’Història Moderna de Catalunya

La Societat Catalana, segles XVI-XVIII:

Identitats, Conflictes i Representació

ACTES

VOLUM I

DirectorPERE MOLAS RIBALTA

SecretarisVALENTÍ GUAL VILÀ

JOAN-LLUÍS PALOS PEÑARROYA

Disseny del cartell de la portada: Josefina López, Natalia Ramon, MarVega, alumnes 4rt curs (2003-2004) de Disseny de la Facultat de BellesArts de la Universitat de Barcelona

Consell de redacció

A. Alcoberro PericayJ. Bada Elías

E. Badosa CollE. Belenguer CebriàA. Casals Martínez

J. Dantí RiuE. Escartín Sánchez

X. Gil PujolM. A. Martínez Rodríguez

Mª A. Pérez SamperA. Sáez Rico Urbina

F. Sánchez MarcosE. Serra i Puig

J.M. Torras Ribé

Comité Assessor

A. Alberola RomàR. Benítez Sánchez-BlancoA. Domínguez Ortiz †Sir John ElliottR. Fernández DíazR. Franch BenaventR. García CárcelE. Giménez LópezJ. Juan VidalJ. Llovet VerduraC. Martínez ShawA. Mestre SanchísJ. Mª Oliva MelgarE. Salvador EstebanA. Simon Tarrés

ÍNDEX

VOLUM I

MARIA DELS ÀNGELS PÉREZ SAMPER: Discursd’inauguració del 5è Congrés d’Història Moderna de Catalunya . . 17

Conferència d’inauguració: ROGER CHARTIER: “Ocioy vida cotidiana en el mundo hispánico de la modernidad” . . . . 21

IDENTITATS I REALITAT POLÍTICA

XAVIER TORRES I SANS: “Identitat i vocabulari: nació, terrai pàtria a la Catalunya dels Àustria” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41

OSCAR JANÉ I CHECA: “Identitat i realitat política a laCatalunya del Sis-cents vista des de França” . . . . . . . . . . . . . . . 59

MARIA ANTÒNIA MARTÍ ESCAYOL: “Ciència, natura iidentitat a l’època moderna” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77

MIQUEL ÀNGEL MARTÍNEZ RODRÍGUEZ: “Els assessorsdel Governador de Catalunya als segles XVI i XVII” . . . . . . . . 95

ELISABET CABRUJA VALLÈS: “Els Batlles Reials a la sots-vegueria d’Igualada durant els segles XVI-XVII” . . . . . . . . . . . 113

Mª LUZ RETUERTA i CONXITA SOLANS: “Un grup socialde privilegiats: els familiars de la Inquisició al Baix Llobregatal segle XVI” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 133

ENRIQUE SÁNCHEZ NIEVAS: “Contribucions de la hisendareial mallorquina al Principat de Catalunya de mitjanssegle XVI” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 155

JOAN CARRIÓ ARUMÍ: “Ascens social i carrera militar a laCatalunya de l’Edat Moderna” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 167

EDUARDO ESCARTÍN SÁNCHEZ: “Universidades mayores ymenores. Una polémica en la Cataluña del siglo XVII” . . . . . . . 187

ANTONI JORDÀ FERNÁNDEZ: “L’estudi (pendent) del’Epitome o Compendi de Francesc Grases Gralla” . . . . . . . . . . 203

PABLO DE LA FUENTE i JUAN MANUEL ALFARO: “Unavisión de la fortaleza de San Fernando de Figueras a partir dela cuestión capuchina: Regalismo y poder militar durante elreinado de Fernando VI” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 215

JOSEP V. PENADÉS ALIAGA: “Enmendar sin quebrar: ElProyecto para restablecer la Monarquía (1769) de FrancescRomà i Rosell”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 225

LLUÍS ROURA I AULINAS: “La Diputació de Catalunyade 1773” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 237

RAFAEL CERRO NARGÁNEZ: “Sociología profesional de unaélite letrada: los alcaldes mayores de Tortosa (1709-1808)” . . . 263

DONES I VIDA QUOTIDIANA

PEGERTO SAAVEDRA: “La vida en los pazos gallegos: entrela literatura y la historia” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 285

TERESA VINYOLES: “Dones protagonistes de relacions iconvivències en el pas de l’Edat Mitjana al Renaixement” . . . . 317

MIREIA COMAS: “Una adroguera barcelonina del segle XV:Isabel, vídua de Genís Solsona” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 337

8

ISABEL MORANT: “Mujeres y hombres en la sociedadcortesana. Identidades, funciones, relaciones” . . . . . . . . . . . . . . 347

ROSA RÍOS LLORET: “Imágenes de reinas: ¿Imágenes de poder?(siglos XV-XVII)” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 371

Mª ISABEL GASCÓN UCEDA: “Aproximación al trabajofemenino en la Barcelona Moderna (siglos XVI-XVII)” . . . . . . 385

MARIE COSTA: “Pauperismo y educación femenina en laBarcelona de la segunda mitad del siglo XVIII: estudio delas cartas de admisión de la Real Casa de Hospicio yRefugio (1787-1789)” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 399

MARÍA DE LOS ÁNGELES PÉREZ SAMPER: “Vida cotidianay sociabilidad de la nobleza catalana del siglo XVIII:el Baró de Maldà” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 433

FAMÍLIA, GRUPS I SOCIABILITAT

Mª ADELA FARGAS PEÑARROCHA: “Código y realidad de la

construcción política de la familia. Catalunya, siglos XVI-XVII” 477

MARIA JOSÉ VILALTA I ESCOBAR: “L’esplendor corporatiuen les ciutats catalanes del segle XVI. L’exemple de Lleida” . . 497

PERE GIFRÉ RIBAS: “La consolidació d’un grup pagès: elssenyors útils i propietaris de masos (1486-1730)” . . . . . . . . . . . 513

ALÍCIA MARCET: “El cas dels burgesos honrats de Perpinyàdesprés de l’annexió a França” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 537

IGNASI FERNÁNDEZ TERRICABRAS: “De Reus a Roma:la família Robuster al segle XVI. Algunes reflexions sobre lesestratègies familiars” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 551

9

TÜNDE MIKES: “Comunitats i ‘cases’ a la Vall de Ribes en elssegles XVII-XVIII” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 567

SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ.: “Els nobles del Camp deTarragona al segle XVIII” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 579

ANA MARIA COLL: “El Tresorer de l’Exèrcit i Regne deMallorca, D. Antoni Escofet Aloy: de Figueres a Mallorca.Extensió familiar i de poder en el segle XVIII” . . . . . . . . . . . . . 591

JOAN PONS ALZINA: “Notes a l’estudi de les dues companyiesde joves de l’illa de Menorca durant el primer domini britànic” 605

POBLACIÓ I RECURSOS

ONOFRE VAQUER BENNASAR: “Catalans a Mallorca a lasegona meitat del segle XVI” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 617

ISAAC SOCA I TORRES: “La immigració occitana al Berguedà(1580-1650). Notes per una aproximació percentual” . . . . . . . . 637

F. XABIER GUAL I REMÍREZ i CARLES MILLÀS ICASTELLVÍ: “L’estructura sociolaboral a Catalunya (seglesXVI-XVII). La població activa al Baix Llobregat” . . . . . . . . . . 655

LAURA GARCÍA SÁNCHEZ: “Exhumación y sanidad pública:la problemática de los cementerios del Hospital de San Lázaro yde Santa María del Mar”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 671

JOSEP CAMPMANY I GUILLOT: “La colonització del deltaoccidental del Llobregat (Gavà i Castelldefels) al segle XVIII:un fracàs econòmic i social” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 683

Mª CARMEN RIU DE MARTÍN: “Valoració socio-econòmicade la ceràmica i el vidre en relació a altres objectes de la vidaquotidiana: Barcelona (s. XVI)” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 703

10

ROBERTO BLANES ANDRÉS: “El tráfico exportadormarítimo entre Barcelona y Valencia (1626-1650)” . . . . . . . . . . 717

Mª ALEXANDRA CAPDEVILA MUNTADAS: “Nivells deriquesa i cultura material de la burgesia maresmenca a l’ÈpocaModerna” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 733

JAUME DANTÍ I RIU: “Els creditors del Consell de Cent deBarcelona a la segona meitat del segle XVII”. . . . . . . . . . . . . . . 749

M. CRUSAFONT I SABATER: “Problemes monetaris isolucions descentralitzades” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 765

MAGDA BERNAUS i GEMMA CABALLÉ: “De llotja demercaders a caserna militar: La Llotja de Barcelona a èpocamoderna” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 781

ANNA ALONSO i LLUÏSA RODRÍGUEZ: “Beneficènciail·lustrada i iniciatives econòmiques a la Casa de Misericòrdiade Barcelona al llarg de la segona meitat del segle XVIII” . . . . 797

11

VOLUM II

CONFLICTES, REVOLTES I REVOLUCIONS

XAVIER GIL PUJOL: “Més sobre les revoltes i revolucionsdel segle XVII” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

EVA SERRA I PUIG: “Una enquesta judicial a Maldà (1591):bàndols o justícia vindicativa”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35

VALENTÍ GUAL VILÀ: “Conflictes en terres de Poblet(segles XV-XVI)” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

GREGORIO COLÁS: “El Justicia de Aragón en el señorío”. . . 77

F. XAVIER GUAL I REMÍREZ i CARLES MILLÀS ICASTELLVÍ: “La conflictivitat social en època dels Àustria:una aproximació als litigis olesans portats davant la justícia” . . 95

ASSUMPTA MUSET I PONS: “Resistència pagesa i ofensivasenyorial a Capellades (segles XVI-XVIII)”. . . . . . . . . . . . . . . . 115

ANTONI SIMON TARRÉS: “Un ‘alboroto católico’: el factorreligiós en la revolució catalana de 1640”. . . . . . . . . . . . . . . . . . 123

CRISTINA FONTCUBERTA i FAMADAS: “Art i conflicte:l’ús de la imatge a la Guerra dels Segadors”. . . . . . . . . . . . . . . . 147

LUIS CORTEGUERA: “Gent ordinària: una categoria útild’analisi?” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 165

JOAQUIM E. LÓPEZ I CAMPS: ”Antigal·licisme, violència iinteressos comercials. Una revolta frustrada a la ciutat deValència l’estiu de 1668” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 173

12

JOAQUIM ALBAREDA: “Encara sobre l’austriacisme”. . . . . . 187

EDUARD MARTÍ FRAGA: “Conflictivitat institucional: LaConferència dels Comuns de novembre de 1700” . . . . . . . . . . . 209

ELISA BADOSA COLL: “Els capitals d’Itàlia a la cort del’Arxiduc Carles d’Àustria a Barcelona”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 233

JOSEP Mª TORRAS I RIBÉ: “El tombant decisiu de la Guerrade Successió a Catalunya: evacuació de l’exèrcit imperial irepressió borbònica (1713)”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 253

VIRGINIA LEÓN SANZ: “Felipe V y la sociedad catalana alfinalizar la Guerra de Sucesión” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 271

OSCAR GONZALÉZ CAMAÑO: “El Partit austriacista:coherència, divergència i supervivència d’una fraccióde poder” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 295

AGUSTÍ ALCOBERRO PERICAY: “Memòria, història ipensament polític a l’exili austriacista. La crònica de laguerra de Successió de Josep Plantí”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 325

MIQUEL BORRELL I SABATER: “Les lluites pel control dela xarxa assistencial en el segle XVIII”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 345

ANDREW MITCHELL: “Una nueva perspectiva sobre la Guerradels Segadors: en búsqueda de la ‘limpieza de fe’” . . . . . . . . . . 367

REPRESENTACIÓ I CONFIGURACIÓ SOCIAL

PERE MOLAS RIBALTA: “Com es rebia un ‘Grande’a Barcelona”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 375

SÍLVIA CANALDA I LLOBET: “La família Fizes i el seupatronatge artístic” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 395

13

DIANA CARRIÓ-INVERNIZZI i JOAN LLUÍS PALOSPEÑARROYA: “El príncipe mecenas entre el otium y elnegotium: Un discurso de Roberto Mazzucci (1671) paraPedro Antonio de Aragón”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 415

MARIA GARGANTÉ LLANES: “Festa oficial i festa reial:alguns aspectes de la visita de Carles IV l’any 1802 des de lacorrespondència privada”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 433

MARIONA FERNÁNDEZ BANQUÉ: “El retrat eqüestre deCarles III patrocinat per la Junta de Comerç de Barcelona, unmonument fracassat” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 447

IB MARK SCHUMACHER: “La percepción de los catalanes yde lo catalán en la corte de los Austrias”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 461

FERNANDO SÁNCHEZ MARCOS: “Memòria i identitat ala Catalunya del segle XVII: la construcció social del passat”. . 477

XAVIER BARÓ I QUERALT: “Concepció i funció social dela història segons Esteve de Corbera (1563-1633?) i Francescde Montcada (1586-1635)” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 491

ENRIC TORMO I BALLESTER, BEGOÑA SIMÓN ORTOLLi ORIOL MORET I VIÑALS: “Història del producte bibliogràfic:dues aproximacions contrastades” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 507

IMMA SOCIAS I BATET: “Algunes consideracions entornde l’edició prínceps de “Dialogos de Medallas inscriciones yotras antigüedades” d’Antoni Agustí (1587) de la HispanicSociety of America”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 525

JACOBO VIDAL FRANQUET: “Sobre pedres i mestres: unaaportació documental a la història de l’arquitectura setcentistade la ciutat de Tortosa” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 551

14

BEATRIZ GARCÍA SÁNCHEZ: “Las pinturas del salón noblede la Casa Castellarnau de Tarragona: ¿reflejo pictórico delpatrimonio de una familia?” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 561

JUDIT FIGUERAS GARGALLO: “La decoració pictòrica dela Casa Ribera de Barcelona” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 579

BORJA DE QUEROL DE QUADRAS: “Las alegorías de laspinturas del salón de la casa de Josep de Bofarull i Miquel enla villa de Reus, ¿mentalidad del Sr. de Bofarull o del pintorMontaña?” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 607

ESTHER GARCÍA PORTUGUÉS: “José Nicolás de Azara ila Seu Nova de Lleida, un punt d’entrada del nou gust clàssica Catalunya”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 629

ROSA MARIA SUBIRANA REBULL: “Academicisme versusNeoclassicisme a l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona” . . 651

ESPAI I CULTURA RELIGIOSA

XAVIER SOLÀ COLOMER: “Bisbes, clergues i feligresos.Les parròquies de les valls de Bas, Hostoles i Amer en elssegles XVI i XVII a través de les visites pastorals” . . . . . . . . . . 669

MARTÍ GELABERTÓ VILAGRAN: “Cultura clerical,religiosidad de los laicos y orden político en la CataluñaModerna (siglos XVI-XVIII)” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 685

JOSEP MARIA SABATÉ I BOSCH: “Conflictes casolans en elsí i al recer de l’Església a les acaballes de l’Antic Règim”. . . . 705

ANNA CASTELLANO I TRESSERRA: “Les ‘reformes’ delmonestir de Pedralbes al llarg dels segles XVI i XVII” . . . . . . . 721

. 15

SÍLVIA REDONDO INIESTA: “L’estudi arquitectònic iarqueològic del monestir de Pedralbes” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 735

JORDI AGUELO MAS i JOSEFA HUERTAS ARROYO: “Lesreformes del convent de Santa Caterina de Barcelona alssegles XVI-XVIII. Els resultats de la recerca arqueològica” . . . 749

JORDI AGUELO MAS i JOSEFA HUERTAS ARROYO: “Lesvaixelles d’Època Moderna del convent de Santa Caterinaals s. XVI-XVIII” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 763

SESSIÓ DE CLOENDA

Discurs de Cloenda del Congrés a càrrec deMªÀngels Pérez Samper . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 775

Conferència de cloenda: JAMES CASEY:“La invención de la comunidad y la historia social”. . . . . . . . . . 779

Memòria del 5è Congrés d’Història de Catalunya a càrrec deJaume Dantí i Riu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 797

PROJECTES DE LA IMATGE GRÀFICA DEL CONGRÉS 811

16

Revista Pedralbes, 23 (2003), 17-20

INAUGURACIÓ 5è CONGRÉS D’HISTÒRIAMODERNA DE CATALUNYA.

LA SOCIETAT CATALANA,SEGLES XVI-XVIII: IDENTITATS,

CONFLICTES I REPRESENTACIONS.15 de desembre de 2003

Maria dels Àngels Pérez Samper

Estem avui i aquí reunits, fidels a una nova cita d’un llarg procés queva començar vint anys enrere, i que ha esdevingut ja una petita tradició,que ens omple de satisfacció i també de responsabilitat: Inaugurem elCinquè Congrés d’Història Moderna de Catalunya, organitzat pelDepartament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, en nomdel qual parlo en aquests moments.

Aquests cinc congressos, en el decurs de vint anys, ens han donat unaoportunitat més de dedicar-nos a la història, fent recerca, posant en comúles nostres investigacions, tot fent avançar plegats el coneixement de lahistòria, transmetent-lo a les generacions més joves d’historiadors i alsestudiants que es troben en formació. Crec que els quatre anteriorscongressos aportaren quelcom de significatiu a la historiografia catalana.

I el nostre desig és que també aquest pugui aportar un avenç en elconeixement de la societat catalana de l’època moderna, i que al final enpuguem fem un balanç positiu, com en els quatre precedents. Aquestcinquè l’hem dedicat a la història de la societat catalana, amb especialèmfasi a tres perspectives, identitats, conflictes i representacions, que

18 MARIA DELS ÀNGELS PÉREZ SAMPER

desvetllen actualment un gran interès. Les respostes a la nostra invitacióhan estat nombroses, variades i molt suggestives. Esperem ambimpaciència el desenvolupament del Congrés per tal de poder conèixertotes aquestes interessants propostes.

Malgrat que el temps és el material amb què treballem els historiadors,resulta sempre complex, ja que el temps històric és molt diferent del tempsvital. Perquè aquest congrés, el cinquè de la sèrie, reflectirà no nomésl’avenç de la història de Catalunya en aquestes dues darreres dècades, sinótambé la pròpia història del Departament d’Història Moderna de laUniversitat de Barcelona i, en darrer terme, la personal història de moltsde nosaltres. Alguns hem tingut la sort de viure tot el procés des delprincipi; uns altres s’han incorporat a través dels anys i altres ens handeixat, alguns dels quals per anar a treballar a d’altres Universitats, i ensn’alegrem de que alguns puguin tornar a ser aquí entre nosaltres ambocasió d’aquest Congrés. Hi ha qui ens ha deixat per sempre, com el nostrecompany Enric Riera, que tant havia col·laborat en els primers, o com,molt recentment, el Pare Batllori, que sempre ens honorà amb la sevaparticipació i la seva presència. Els trobem a faltar.

A diferència d’altres congressos més restringits a un estret cercled’especialistes, aquests Congressos d’Història Moderna de Catalunya vanser des del principi, i segueixen essent, amb l’exemple d’aquestaconvocatòria, una tasca comuna, col·lectiva, on cadascun dels membresdel Departament col·labora d’alguna manera i aporta quelcom de les sevesiniciatives i del seu treball. Es una experiència veritablement gratificant.

Hi col·laborem els professors, becaris, secretària administrativa, totsels components del Departament, també hi col·laboren altres professorsd’altres departaments de la nostra Universitat, -Història Medieval, Històriade l’Art-, professors de la resta d’Universitats de Catalunya i també de laresta d’Espanya i d’altres països, professors d’ensenyament secundari iestudiosos d’altres institucions.

Precisament la relació amb altres institucions, que considerem tanimportant i enriquidora, es manifesta molt bé en el fet de trobar-nosprecisament avui aquí, la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, la institucióque tan generosament ens acull i a la què vull manifestar el nostre respectei agraïment, per la seva gran tasca al servei de la cultura catalana i tambéper haver accedit tan amablement a rebre’ns, per començar els treballs del

INAUGURACIÓ 5è CONGRÉS D’HISTÒRIA MODERNA DE CATALUNYA. LA SOCIETAT CATALANA... 19

nostre Congrés a casa seva. Un lloc tan preciós i evocador per alshistoriadors modernistes, un edifici del segle XVII, la Casa deConvalescència, convertida ara en un centre consagrat a l’estudi. El nostreagraïment a la institució, representada pel Excm. Senyor President JosepLaporte i el senyor vice-president Antoni Riera Melis.

I pretenem que hi col·laborin també els estudiants. A ells estàespecialment dedicat, als nostres alumnes actuals dels tres cicles, tambéals ex-alumnes i als alumnes d’altres Universitats. Com sempre, la sevaresposta ha estat important en nombre i significat. Els nostres alumnes handemostrat un cop més que senten inquietud per ampliar els seus horitzonsi per avançar en la seva preparació com a historiadors, i que molts estandisposats a participar activament, amb il·lusió, per aprofitar a fonsl’oportunitat que els ofereix aquest Cinquè Congrés. Una menció especialmereixen els voluntaris que tant estan treballant per a la bona marxa del’organització. El nostre propòsit ha estat sempre fer un Congrés obert, quefomenti el treball en comú, que ens permeti conèixer millor tots els nostresrespectius treballs.

Desitjo que aquest Cinquè Congrés, tal com ho van ser els anteriors,sigui l’exemple viu del que podem fer plegats, d’allò que efectivamentestem fent en col·laboració i que ens serveixi d’estímul per continuaravançant en aquest camí en comú.

El nostre agraïment per a tots els que ho han fet possible:Institut d’Estudis CatalansGeneralitat de CatalunyaDiputació de BarcelonaDiputació de TarragonaAjuntament de BarcelonaAjuntament d’IgualadaConsell Comarcal de l’AnoiaUniversitat de BarcelonaFundació Abat Oliva

El Cinquè Congrés s’inaugura amb la conferència del professor RogerChartier, de L’Ecole des Hautes Etudes en Sciences Sociales de París, unhistoriador de gran prestigi internacional que ha renovat de manera

20 MARIA DELS ÀNGELS PÉREZ SAMPER

decisiva la història social, obrint-la a nous temes i noves perspectives. Elsseus nombrosos treballs, sobre el llibre i la lectura, sobre la sociabilitat,destaquen per les seves intel·ligents anàlisis i pel seu caràcter original iinnovador. És un gran honor per a nosaltres que hagi acceptat la invitaciói també una excel·lent oportunitat, doncs del seu magisteri n’obtindrem deben segur múltiples coneixements i suggeriments.


Conferència d’inauguració:OCIO Y VIDA COTIDIANA EN EL MUNDO

HISPÁNICO DE LA MODERNIDAD

Roger Chartier

En el Tesoro de la lengua castellana, Covarrubias define así la palabra“ocio”: “No es tan usado vocablo como ociosidad, latine otium. Ocioso, elque no se ocupa en cosa alguna.”1 El ocioso es el desocupado, el que no sedetiene o se embaraza en ninguna cosa, que no tiene ocupación. Los “ratosociosos y desocupados” son momentos de tiempo libre disponibles para des-cansar, sosegarse, o divertirse. El “desocupado lector” a quien se dirige elPrólogo del Quijote es, tal como el “otiosius lector” de la tradición clásica, unlector libre de su tiempo, que no lee por necesidad sino por su placer. Seme-jante lector es heredero de los “alfabeti liberi”, como los llama ArmandoPetrucci, que a partir del siglo XIII copiaron, hicieron copiar y leyeron librossin respetar los repertorios canónicos, las técnicas intelectuales o las normasde lectura impuestas por el método escolástico o la glosa jurídica. En estesentido, el “desocupado lector” del Quijote no es solamente un lector que esel dueño de su tiempo sino también es un lector libre de los cánones, reglas eintereses propios a los lectores, o lecturas profesionales de su tiempo.

Al ocioso, el Tesoro opone el “hombre ocupado, hombre de negocios”.Así, opuesto al “ocio”, el “negocio” tiene dos sentidos que aclarece suequivalencia con “ocupación”. Por un lado, el negocio es “la ocupación decosa particular” que llena la mente o moviliza el cuerpo; por otro lado, el

1 Sebastián de COVARRUBIAS OROZCO, Tesoro de la lengua castellana o española, (Madrid,1611), edición de Felipe C.R. Maldonado, Madrid, Castalia, 1995.

22 ROGER CHARTIER

negocio es el oficio, “la ocupación que cada uno tiene en su estado”, lo queconduce a una definición despectiva del ocio: “por eso solemos decir delocioso y desacreditado, que ni tiene ni oficio ni beneficio.” La oposiciónque permite etimologías chistosas (Covarrubias recuerda que “Dice unbrocárdico: “Negotium, quia negat otium”), y agudas paradojas. El ociosoes un desocupado ocupado, ya que “deja los negocios y, por descansar, seocupa en alguna cosa de contento” y que, según la fórmula de Cicerón “inotio de negotiis cogitat”, en el ocio piensa en los negocios.

La oposición entre oficio y ocio remite a la distancia entre las obliga-ciones de lo público y las libertades de lo privado, lo que Montaigne en elcapítulo “De trois commerces” de los Essais designa, por un lado, como la“foule des affaires”, “l’obligation civile” y, por otro, como “les occupa-tions favories et particulières” . Covarrubias no propone una definición tanclara de la dicotomía entre la ociosidad del retiro y los negocios de lasociedad o del Estado. Sin embargo, la voz “Publicar” asocia lo “público”con el espacio abierto y el saber compartido de la comunidad (“Público, loque todos saben y es notorio”, “pública voz y fama”) y la “república” conla idea del “bien común”. En la voz “Privar” vemos cómo se perfila la opo-sición entre privado y ocupación (“Privado. El que ha sido excluido de ofi-cio o dignidad”) y uno de los sentidos encontrados en la voz “Retirar” es“retirarse de los oficios es dejarlos por vivir en vida quieta y privada.”

Quisiera dedicar esta conferencia a entender cómo se han vinculadolas nociones de ociosidad y privacidad o, al contrario, de negocio, oficio ypúblico, tanto en las representaciones de los hombres y mujeres de la EdadModerna como en el trabajo de los historiadores. Me parece útil semejan-te reflexión para comprender lo que significa el adjetivo “público” cuandoestá asociado con “espacio”, “vida”, “fiesta” “celebración”, “espectáculo”,“juego” o “paseo” y se opone a “privacidad” o “vida privada”.

En 1983, en un seminario organizado para preparar el tercer tomo dela Historia de la vida privada que dirigía con Georges Duby, PhilippeAriès propuso una doble definición de la dicotomía entre lo público y loprivado2. La primera hace hincapié en la oposición entre prácticas de la

2 Philippe ARIÈS, “Por una historia de la vida privada”, en Historia de la vida privada, dirigida porPhilippe ARIÈS y Georges DUBY, tomo 3, Del Renacimiento a la Ilustración, volumen dirigido porRoger Chartier, Madrid, Taurus, 1989, pp. 7-19.

sociabilidad y formas de la intimidad. Esta perspectiva “centra toda la his-toria de la vida privada en un cambio de sociabilidad; digamos grossomodo, en la sustitución de una sociabilidad anónima, la de la calle, el patiodel palacio, la plaza o la comunidad, por una sociabilidad restringida quese confunde con la familia, o también con el propio individuo. Por tanto,el problema está en saber cómo se pasa de un tipo de sociabilidad en la quelo privado y lo público se confunden, a una sociabilidad en la que lo pri-vado se halla separado de lo público e incluso lo absorbe o reduce suextensión.” La segunda definición de la dicotomía público/privado des-plaza la atención hacia el papel desempeñado por la construcción del Esta-do moderno, no siempre absolutista pero sí en todas partes administrativoy burocrático, en la aparición y consolidación de espacios de vida que seresisten al dominio estatal. En esta perspectiva, “lo público es el Estado, elservicio al Estado, y, por otra parte, lo privado o, más bien, lo ‘particular’,corresponde a todo lo que se sustrae al Estado.”

Se trata, entonces, de ligar dos evoluciones: la que “desprivatiza” lopúblico con la separación entre la autoridad y administración estatal y losintereses de los individuos, familias o clientelas; la que “privatiza” losespacios de la sociabilidad colectiva con la multiplicación de los lugaresde una convivencia elegida y restringida, la conquista de la intimidad y elgusto por la soledad, o la concentración en la familia y el espacio domés-tico de los afectos y placeres íntimos. De ahí, la cuestión planteada porPhilippe Ariès, es decir, cómo se articularon estos dos aspectos de la cons-trucción de lo privado : “Uno es el de la contraposición del hombre deEstado y del particular, y el de las relaciones entre la esfera del Estado ylo que será en rigor un espacio doméstico. El otro es el de la sociabilidad,y el del paso de una sociabilidad anónima, en la que se confunden lanoción de público y la de privado, a una sociabilidad fragmentada en laque aparecen sectores bien diferenciados: un residuo de sociabilidad anó-nima, un sector profesional y un sector, también privado, reducido a lavida doméstica.”

Semejante perspectiva permite construir una interpretación dinámicade la dicotomía entre lo privado y lo público, sin identificar necesaria-mente la esfera privada con la célula familiar o el espacio doméstico ypensando en la constitución de lo privado como una serie de sustraccionessucesivas o simultáneas. La primera separa la existencia de los individuos

OCIO Y VIDA COTIDIANA EN EL MUNDO HISPÁNICO DE LA MODERNIDAD 23

particulares de las exigencias del servicio o de la obediencia requeridospor el Estado. La segunda libera lo privado de las imposiciones familiares.La tercera opone el espacio doméstico a las obligaciones de la sociabilidadcolectiva. Según los momentos, los grupos sociales o los individuos, loprivado puede afirmarse en una manera u otra. Puede identificarse con elrechazo de la intrusión del poder del príncipe en las conductas o los pen-samientos del individuo en su intimidad. O bien la experiencia de la pri-vacidad se establece contra la familia, en el seno de amistades comparti-das, conivencias cómplices y sociabilidades elegidas. O, finalmente, es elámbito familiar el que está considerado como el espacio propio y exclusi-vo de una vida íntima sustraída, a la vez, a las censuras e imposiciones dela sociedad y del Estado. Pero cuando la familia está amenazada por lascoacciones de las costumbres colectivas o las conductas de algunos de susmiembros, sólo la autoridad pública puede suprimir el peligroso desordeny preservar el secreto que la honra familiar exige. Por consiguiente, laconstrucción del Estado moderno no sólo condujo a delimitar, por dife-rencia, un territorio para lo privado, sino que, a menudo, procuró la garan-tía y salvaguardia de este espacio. De ahí la paradójica denuncia de los dis-turbios familiares a la autoridad estatal para que sean arreglados discreta yprivadamente, fuera de los controles consuetudinarios.

Entonces, entre la Edad Media y el siglo XIX, la definición de unamanera nueva de concebir, vivir y preservar la existencia privada nocorresponde a una evolución lineal, regular y unívoca. Es una trayectoriacompleja que, mediante rupturas o compromisos, dentro o fuera de lafamilia, contra la autoridad pública o gracias a ella, configura una esferade existencia cuya definición va cambiando. Fueron estas ideas propues-tas por Philippe Ariès las que fundamentaron los cinco tomos de la Histo-ria de la vida privada publicados en francés entre 1985 y 1987. Según losvolúmenes y las preferencias de sus autores, el enfoque se desplazó desdeuna definición de lo privado que lo identifica fundamentalmente con elespacio doméstico de la familia (por ejemplo en los tomos dedicados a laEdad Media, dirigidos por Georges Duby, o el siglo XIX, dirigido porMichelle Perrot) y otra que hace hincapié en las relaciones o tensionesentre diversas delimitaciones de la esfera de la existencia privada, dentroo contra la familia, en oposición a la autoridad pública o gracias a su apo-

24 ROGER CHARTIER

yo, en la soledad o la sociabilidad (así se aprecia en el tomo dedicado a laépoca moderna, entre Renacimiento e Ilustración).

La primera perspectiva era fiel a la definición de lo privado propuestapor Georges Duby en su “Prefacio” a toda la serie, donde lo entiende como“una zona de inmunidad ofrecida al repliegue, al retiro […] Es un lugarfamiliar, doméstico y también secreto. En lo privado se encuentra ence-rrado lo más precioso que poseemos, lo que solo le pertenece a uno mis-mo, lo que no concierne a los demás, lo que no cabe divulgar, ni mostrar,porque es algo demasiado diferente de las apariencias cuya salvaguardapública exige el honor”3. La segunda perspectiva retomaba más precisa-mente la inspiración de Philippe Ariès, ubicando lo privado en varios espa-cios sociales: las sociabilidades restringidas, el hogar familiar, los espaciosde la intimidad o de la soledad. En efecto, la misma forma social puede serque sea un refugio o una traba para lo privado. Es el caso de la parentelay del linaje, de los grupos de convivencia, de la familia. Según los tiem-pos, los lugares y las circunstancias, el individuo puede verlos o vivirloscomo un asilo seguro para sus afectos más secretos o bien sentir sus inso-portables imposiciones. De ahí el necesario examen de esas múltiples divi-siones que hacen contraponerse los afectos de la amistad a los del matri-monio, los derechos de la familia a los de la comunidad, la libertad delindividuo a las disciplinas familiares.

Pese a sus debilidades (particularmente el carácter excesivamente fran-cés de los tres últimos tomos), la Historia de la vida privada alcanzó unenorme éxito. La serie fue traducida a nueve lenguas (o diez si se toman encuenta las dos versiones portuguesa y brasileña), conoció numerosas reedi-ciones y circula ahora en el formato de libro de bolsillo. Sería interesanteentender las razones que fundamentaron semejante éxito, y que explicannuestro interés retrospectivo para las prácticas y los placeres del ocio. Meparece que esta arqueología de lo privado responde a dos evoluciones de lassociedades contemporáneas en el mundo occidental. Por un lado, la “demo-cratización” del acceso a una posibilidad de vida privada y de tiempo ocio-so que caracterizó el siglo XX instaló la idea de que los lugares y los ges-tos de la privacidad, desde ahora compartidos más allá de las élites,


3 Georges DUBY, “Prefacio”, en Historia de la vida privada, tomo I, Del Imperio romano al año mil,volumen dirigido por Paul Veyne, Madrid, Taurus, 1987, pp. 9-11.

constituían un objeto legítimo de la historia de las sociedades. Por otrolado, tanto la creciente intromisión del Estado en las existencias individua-les y familiares como la aparición de una sociedad de las muchedumbres,del consumo y del espectáculo han producido la nostalgia de una existen-cia privada que hemos perdido (para parodiar el título de un libro famosode Peter Laslett, The World We Have Lost). De ahí, dos preguntas: ¿Cómo,casi veinte años después de la publicación del primer tomo de la Historiade la vida privada, podemos evaluar las perspectivas que fundamentarontodo el proyecto? ¿Cuáles son las nuevas categorías conceptuales y las refe-rencias teóricas que debemos movilizar para profundizar en la construcciónde la dicotomía privado /público, que procura el marco de un interroganteen cuanto al ocio durante la primera edad moderna?

Podemos ver una primera reevaluación en una nueva lectura de la obrafundamental de Reinhart Koselleck4. Según el historiador alemán, hasta lasguerras de religión de la segunda mitad del siglo XVI la definición delpúblico, entendido como el cuerpo místico y político del reino, abarca atodos los individuos que conforman la comunidad indivisible de los súbdi-tos del príncipe, lugarteniente de Dios. En efecto, en la primera edad moder-na, la palabra “individuo” remite en primer lugar a la indivisión de una enti-dad cuyos elementos son inseparables, tal como la indivisible Trinidad o elmatrimonio indivisible.5 La ruptura de la Cristiandad quebró la unidad delcuerpo político e introdujo otra definición del individuo como distinto,separado, singular. La restauración de la unidad de la “res publica” trajoconsigo una división fundamental. Lo público, desde ahora identificado conla autoridad del príncipe absoluto y gobernado por la lógica propia de larazón de Estado, produjo como oposición una esfera de lo particular, regidapor los mandamientos de la fe y las exigencias de la conciencia del indivi-duo. La relegación de los valores éticos o de las creencias religiosas alámbito de la existencia privada reforzó el poder del Estado que confiscó yabsorbió la res publica. Sin embargo instauró también una dicotomía encada individuo, dividido entre el oficio público y la persona privada o, como

26 ROGER CHARTIER

4 Reinhart KOSELLECK, Kritik und Krise. Eine Studie zur Pathogenese der bürgerlichen Welt,Friburgo, Verlag Karl Alber, 1959, reed. Francfurt, Suhrkamp, 1989 (tr. castellana Crítica y crisis enel mundo burgués, Madrid, Rialp, 1965).

5 Peter STALLYBRASS, “Shakespeare, the Individual, and the Text”, en Cultural Studies, editado porL. Grossberg, C. Nelson P. A. Treichler, Londres, Routledge, 1992, pp. 593-612.

lo escribe Montaigne, entre la “camisa” y la “piel”, entre el alcalde de Bur-deos y Montaigne que “siempre fueron dos, bien claramente separados”6.En un cierto sentido, cada uno de los súbditos tiene dos cuerpos tal como surey, que es dividido entre su cuerpo místico y su cuerpo físico7, entre larepresentación de la continuidad dinástica y los secretos, o sufrimientos delmonarca como individuo. El monarca es hombre y tiene piel, pero no pue-de salir del teatro público del ritual cortesano, no puede quitarse la camisa :“A un rey no le falta nada sino las dulzuras de una vida privada; solo pue-de ser consolado de una pérdida tan grande por el encanto de la amistad, yla fidelidad de sus amigos”.8

En el siglo XVII, en Francia, la literatura y particularmente el teatro,representan a menudo las diversas modalidades de la relación entre lo par-ticular y lo público. En Horace Corneille opone el sacrificio de lo particu-lar a lo público tal como lo exige Horace y la petición para la salvaguar-dia de los derechos de lo privado que reivindican Curiace o Sabine. En LeCid el personaje de Chimène está construido a partir de la interiorizacióndolorosa del conflicto entre la fuerza indestructible de los afectos privadosy la necesidad de composición pública de las apariencias, un conflicto quesólo la obediencia a la voluntad del rey puede resolver.

“Ma passion s’oppose à mon ressentiment,Dedans mon ennemi je trouve mon amant,Et je sens qu’en dépit de toute ma colèreRodrigue dans mon coeur combat encor mon père.” 9

Si el teatro de Corneille supone el sacrificio de los intereses particula-res a favor de las exigencias superiores de la res publica, nunca la razónde Estado borra los sentimientos privados, los deseos del yo o la libertaddel foro interno. Es este “resto” de lo particular el que desaparece con lastragedias de Racine, en las cuales las pasiones privadas olvidan y destru-yen las apariencias públicas. Se confunden así los dos cuerpos de cada


6 Michel de MONTAIGNE, Essais, edición de André Tournon, París, Imprimerie Nationale, 1998,libro III, capítulo X, p. 347.7 Ernst KANTOROWICZ, Los dos cuerpos del rey. Un estudio de teología política, Madrid, Alianza, 1985.8 LA BRUYÈRE, Les Caractères, edición de Louis Van Delft, París, Imprimerie Nationale, 1998, p. 318.9 CORNEILLE, Le Cid, edición de Jean Serroy, París, Gallimard, 1993, acto III, escena 3, versos 820-

824, p. 90 (tr. castellana, El Cid, traducción de Carlos R. de Dampierre, Madrid, Cátedra, 1986).

28 ROGER CHARTIER

individuo, sea rey o no, las heridas de lo particular y las destemplanzas delo público, la “piel” y la “camisa” 10.

La división entre los valores del fuero interno y las obligaciones de laesfera pública, identificada en el campo de imposición de la soberaníapolítica, asentó sin ninguna duda el poder del Estado. Pero creó tambiénsu vulnerabilidad desde el momento en que esos mismos valores podíansometer a sus exigencias las acciones del príncipe, los principios de sugobierno o la razón de Estado. En el siglo XVIII, las nuevas formas desociabilidad y particularmente las logias masónicas se erigieron en juecesmorales, aplicando al Estado los criterios de juicio que él mismo habíarelegado a la esfera privada. La distinción entre la conciencia individual yla autoridad estatal se volvió así en contra del mecanismo que la había ins-taurado. Como escribe Koselleck: “Aparentemente sin afectar al Estado,los burgueses crean en las logias –fuero interior secreto dentro de ese Esta-do– un lugar en el que se verifica, protegida por el secreto, la libertad civil.La libertad en secreto pasa a ser el secreto de la libertad”11. La ética de loparticular está así transformada en conciencia de la política, y lo privadose vuelve juez de lo público. La originalidad de semejante perspectiva con-siste en tomar la producción de lo privado como el resultado, a la vez, dela quiebra de la Cristiandad y de la afirmación de la racionalidad propia alejercicio absoluto del poder monárquico. Por lo tanto sitúa en la segundamitad del siglo XVI tanto la construcción de la dicotomía que divide acada individuo como las raíces del proceso que, dos siglos después, ins-taurará el “reino de la crítica”.

Una historia de la vida privada pensada a partir de su relación a lopúblico debe hoy en día hacer hincapié también en otra perspectiva quereformula ambas nociones. Durante el siglo XVIII, en efecto, es a partirdel uso público de su razón por las personas privadas cuando se construyeel espacio político donde se despliega la práctica crítica que se apodera delas creencias, las doctrinas y las instituciones. Esta nueva relación entre loprivado y lo público puede definirse diversamente.

10 Veáse los dos libros de Hélène MERLIN, Public et littérature en France au XVIIe siècle, París, LesBelles Lettres, 1994, y L’absolutisme dans les lettres et la théorie des deux corps. Passions etpolitique, París, Honoré Champion, 2000.

11 Reinhart KOSELLECK, op. cit., p. 60.

La definición más abstracta y filosófica encuentra su expresión en eltexto de Kant de 1784, publicado en el Berlinische Monatschrift, “Res-puesta a la pregunta ¿Qué es la Ilustración?”12. Kant propone allí una dis-tinción entre “uso público” y “uso privado” de la razón que en su formu-lación particular va acompañada de una aparente paradoja. En efecto, eluso privado es el que un individuo puede hacer en un puesto civil o en unafunción determinada que le ha sido encomendada. El uso privado de larazón se asocia así al ejercicio de un cargo o de un oficio. El ejercicio delentendimiento en tales circunstancias puede ser legítimamente refrenadoen nombre de los “fines públicos”que garantizan la existencia misma de lacomunidad, lo que Kant denomina “la tranquilidad pública y la unidad delser común”. La categoría de privado se remite entonces a la naturaleza dela comunidad en la que se hace uso del entendimiento. Una asamblea defieles o una Iglesia particular, un ejército, e incluso un Estado son todasentidades singulares, circunscritas, localizadas, en las cuales el individuotiene que actuar en conformidad con las obligaciones de su oficio.

Las “familias” sociales (Estados, Iglesias, etc) son segmentos quefragmentan la “sociedad cosmopolita de los hombres” y deben, por lo tan-to, ser consideradas como pertenecientes al orden de lo privado por con-traste con la sociedad civil universal que no está inserta en ningún territo-rio determinado y que no conoce limitación alguna en su composición. Asísituada en la escala de lo universal, el uso público de la razón se opone entodos sus términos al privado, que es ejercido dentro de una relación dedominación, específica y restringida. “Entiendo por uso público aquel que,en calidad de maestro [o en cuanto docto (Gelehrter)] se puede hacer de lapropia razón ante el gran público del mundo de lectores”: “Como maestro”o sabio, es decir como miembro de una sociedad que no conoce las dife-rencias de estamentos y de rangos; “ante el gran público del mundo de lec-tores”, es decir, dirigiéndose a una comunidad que no está definida por suidentidad institucional o su peculiaridad social.

En este texto fundamental, Kant produce una doble ruptura. Por unlado, propone una articulación inédita en la relación público / privado, no


12 Emmanuel KANT, “¿Qué es la Ilustración ?, en Emmanuel Kant, Filosofia de la Historia, México,Fondo de Cultura Económica, 1978, pp. 95-122. Otra traducción en Immanuel Kant, “Respuesta ala pregunta : ¿Qué es la Ilustración ?”, en ¿Qué es Ilustración ?, Madrid, Tecnos, 1988, pp. 17-29.

sólo identificando el ejercicio público de la razón con los juicios emitidosy comunicados por las personas privadas que actúan “como maestros” o“en calidad de experto”, sino además, definiendo lo público como la esfe-ra de lo universal, y lo privado como el dominio de los intereses particu-lares, “domésticos” - aun cuando se trate de los de una Iglesia o un Esta-do. Por otro lado, Kant cambia la manera en que deben ser pensados loslímites legítimos puestos a la actividad crítica. Esos límites no dependenya de la naturaleza de los objetos de pensamiento en sí, como en el razo-namiento cartesiano que sostiene, al comienzo, que hay dominios prohibi-dos a la duda metódica. Para Kant, esos límites dependen solamente de laposición del sujeto que piensa, legítimamente obligado cuando ejecuta losdeberes de su cargo o de su estado, y necesariamente libre cuando actúacomo miembro de la sociedad civil universal.

Lo que hace la unidad de esta última es la circulación del escrito queautoriza la comunicación y la discusión de los pensamientos. Kant asociasistemáticamente uso público de la razón y producción o lectura del escri-to. El “público” no está, pues, pensado a partir de las nuevas formas desociabilidad del siglo (por ejemplo los clubes, los cafés, las logias masó-nicas, etc.), sin duda porque éstas conservan algo de una reunión “domés-tica”, asemejándose a una comunidad particular, separada. La única figu-ra aceptable de lo universal es la comunicación escrita, que permite elintercambio con quienes están ausentes y se despliega en un espacio autó-nomo sin ubicación social particular.

Bien se sabe el uso que hizo Jürgen Habermas de la referencia a Kanten su famoso libro, publicado en 1962, donde define la “esfera públicaburguesa” [“Bürgerliche Offentlichkeit”] como “la esfera en la que las per-sonas privadas se reúnen en calidad de público” para ejercer el “razona-miento público” [das öffentliche Räsonament]” 13. Se reconoce así un vín-culo fundamental entre la construcción de una nueva forma de“publicidad” y la comunicación establecida entre personas “privadas”liberadas de las obligaciones debidas al Estado. Esta comunicación afirma

30 ROGER CHARTIER

13 Jürgen HABERMAS, Strukturwandel der Offentlichkeit. Untersuchungen zu einer Kategorie derbürgerlichen Gesellschaft, Neuwied, Hermann Luchterhand Verlag, 1962, reed. Francfurt,Suhrkamp, 1991, tr. castellana, Historia y crítica de la opinión pública, Barcelona, Gustavo Gili,1981, reed., 1994, (pp. 65-66).

que no existe ningún campo de discusión prohibido al ejercicio del razo-namiento público por las personas privadas y postula una igualdad a prio-ri entre los individuos, distinguidos por la evidencia y coherencia de suargumentación y no por su estamento o rango.

Lo que quisiera subrayar es la distorsión operada por Habermas enrelación con su matriz kantiana. En efecto, identifica la esfera pública bur-guesa, en primer lugar, literaria y después política, con las sociedades oinstituciones que establecieron el público como una instancia de la críticaestética: los salones, los cafés, los clubes. A diferencia del texto de Kant,Habermas hace hincapié en la importancia de la palabra viva, de la con-versación, del debate. Esta “publicidad”, que quita a las autoridades tradi-cionales (la corte, las academias, los expertos) el monopolio de la evalua-ción de las producciones literarias o artísticas, amplia la comunidad críticaya que incluye “a todas las personas privadas a las que, como lectores,oyentes y espectadores, se les presupone patrimonio e instrucción sufi-cientes para enseñorearse del mercado de los objetos en discusión”14.

Ambas perspectivas suponen que están excluidos del “público com-puesto por personas privadas raciocinantes” [“das öffentliche Räsonne-ment der Privatleute”]15 todos los que, sin patrimonio ni instrucción, nopueden disfrutar del ocio que otorga la lectura y la escritura crítica o elencuentro social e intelectual. Pero si para Kant semejante ocio está estric-tamente pensado según el modelo del “otium litteratum”, que es un tiem-po dedicado a leer y escribir, la perspectiva de Habermas, más fiel a lasdefiniciones clásicas de los términos “privado” y “público,” piensa en laproducción de los discursos ”públicos” a partir de los placeres comparti-dos del ocio.

¿Es legítimo designar como “burgués” este nuevo espacio público? Enun tiempo en el cual este epíteto fue rechazado tanto para caracterizar a laIlustración como para calificar a la Revolución francesa, su uso por Haber-mas parece implicar un retorno a la más rígida y anacrónica conceptuali-zación marxista. De ahí, el común rechazo por parte de historiadores tandiferentes como Robert Darnton o Keith Baker sobre la validez de su libropara analizar la relación entre privado y público en el siglo XVIII.


14 Jürgen HABERMAS, Historia y crítica de la opinión pública, op. cit., p. 75.15 Ibid., p. 88.

Me parece, sin embargo, que debemos evitar las trampas de las pala-bras y de las traducciones. Por una parte, el uso de la única palabra “bur-gués” esconde la pluralidad de las definiciones de las “burguesías” distin-guidas por Habermas: en primer lugar, la definición medieval que remitea la residencia ciudadana y que incluye a “los viejos estamentos profesio-nales de los artesanos y tenderos” [“Handwerker und Krämer”]; en segun-do lugar, la definición capitalista que designa a “los comerciantes, ban-queros editores y manufactureros” [“Händler, Bankiers, Verleger undManufakturisten”]; en tercero lugar, la definición burocrática que abarca a“la nueva capa burguesa” de todos quienes ejercen cargos y oficios al ser-vicio del Estado moderno” [“eine neue Schicht der ‘Bürgerlichen’ ents-tanden”], y, finalmente, la definición cultural que identifica el público quelee al “nuevo estamento de los sabios” [“der neue Stand der Gelehrten”]16.

La taxonomía social de Habermas evita la reedificación del conceptode burguesía y sugiere una forma nueva de dicotomía entre la “piel” y la“camisa”, lo privado y el oficio, ya que son los servidores del Estado losque mayoritariamente construyeron la nueva esfera pública y crítica.Como escribe Anthony La Vopa en cuanto a las formas de sociabilidad dela Ilustración: “Fue precisamente la élite de la administración, muy estra-tificada y más o menos implicada en las actividades del absolutismo, laque constituyó el centro de gravedad de la nueva sociabilidad de la Ilus-tración. El nuevo espacio social, y sobre todo las logias masónicas, fueocupado en su mayor parte por los grupos que constituían el ‘Estado’.Aunque fuesen lugares para retirarse en privado, fuera del absolutismo,fueron también sus extensiones informales17” – lo que es una elegantemanera de conciliar Koselleck y Habermas. Por otra parte, en el libro deHabermas, el término “burgués” no tiene siempre un sentido sociológico.Lo utiliza para designar una relación distanciada y crítica con la autoridad,expresada gracias a las prácticas de sociabilidad que se sitúan a distanciadel Estado, excluyen al vulgo y implican a todos los que, cualquiera quesea su estamento o condición, disfrutan de un tiempo ocioso y participanen la discusión pública. En la Francia del XVIII, la categoría de “opinión

32 ROGER CHARTIER

16 Ibid., pp. 60-61.17 Anthony LA VOPA, “Conceiving a Public: Ideas and Society in Eighteenth-Century Europe”,

Journal of Modern History, 64 (1992), pp. 79-116.

pública” apuntará a este “tribunal independiente de todo poder humano, alque resulta difícil ocultarle nada y al que es imposible sustraerse” que des-cribe Condorcet18.

Una última reevaluación de la dicotomía entre lo privado y lo público,el ocio y el negocio, debe prestar más atención a los mecanismos queincorporan en lo íntimo de los individuos las coacciones propias a losespacios colectivos en los cuales despliegan su existencia. Sería otramanera de comprender la presencia de lo público en el seno mismo de loprivado. Semejante perspectiva puede apoyarse sobre dos referencias fun-damentales. La obra de Norbert Elias procura la primera. Establece que detodas las evoluciones culturales europeas entre fines de la Edad Media ylos albores del siglo XIX, la más fundamental es la que modifica, lenta peroprofundamente, las estructuras mismas de la personalidad de los indivi-duos19. En todo este tiempo, con diferencias y desfases según los mediossociales, se introduce una nueva economía emocional caracterizada por unrasgo esencial: el reemplazo de las coacciones, impuestas desde el exteriora las pulsiones de los individuos, por mecanismos estables y rigurosos deautocontrol gracias a los cuales son interiorizadas las prohibiciones y lascensuras. La violencia que durante mucho tiempo no había tenido por lími-te más que una violencia contraria resulta prohibida, perseguida y repri-mida. De ese modo, van a la par la pacificación del espacio social (almenos parcial y tendencial) y lo que es su corolario: la transferencia alinterior mismo del individuo de los conflictos y tensiones que antes seexpresaban en el enfrentamiento abierto y sangriento con el otro.

No sin contradicciones ni retrocesos, emerge así una nueva estructurade la personalidad, caracterizada por varios rasgos: un control más estric-to de las pulsiones y las emociones, el rechazo de las promiscuidades, lasustracción de las funciones naturales a la mirada de los otros, el fortale-


18 CONDORCET, Esquisse d’un tableau historique des progrès de l’esprit humain, París,Flammarion, 1988, p. 188.

19 Norbert ELIAS, Uber den Prozess der Zivilisation. Soziogenetische und psychogenetischeUntersuchungen, Basilea, 1939 (tr. castellana, El proceso de la civilización. Investigacionessociogéticas y psicogenéticas, México, Fondo de Cultura Económica, 1989) y Die höfischeGesellschaft. Untersuchungen zur Soziologie Königtums und der höfischen Aristokatie mit einerEnleitung : Soziologie und Geschichtswissenschaft, Neuwied y Berlín, Luchterhand, 1969 (tr.castellana, La sociedad cortesana, México, Fondo de Cultura Económica, 1982).

34 ROGER CHARTIER

cimiento de la sensación de turbación y de las exigencias del pudor. Entodo el mundo occidental, el aumento de las interdependencias entre losindividuos, obligados al intercambio por la diferenciación de las funcionessociales, es el mecanismo que produce la necesaria interiorización de lasprohibiciones gracias a las cuales la vida en sociedad puede ser menosáspera, menos brutal. Si el caso francés propone un perfil original de esatrayectoria compartida, es porque el proceso de civilización encuentra enel reino su laboratorio en una forma de sociedad de menor o diferenteimportancia en otras partes: la corte.

La sociedad cortesana propone, en efecto, la modalidad más radical yexigente de la transformación de la afectividad, y esto, porque las interde-pendencias adquieren en esta configuración social particular una intensi-dad y una densidad excepcionales. Al inscribir la distinción en la proximi-dad, la realidad en la apariencia, la superioridad en la sumisión, el negociopolítico en el ocio perpetuo, la existencia cortesana modela una racionali-dad propia que tiene su origen en las coacciones específicas impuestas porla vida en el palacio del rey. Por lo tanto, las disposiciones intelectuales yafectivas de los individuos deben pensarse como la incorporación en sufuero interno, en su economía psíquica, de las interdependencias que losligan. Así, el modelo de inteligibilidad propuesto por Elias permite enten-der cómo los lazos que unen a los individuos en el espacio público plas-man la definición, la delimitación y la experiencia de lo privado.

La segunda propuesta teórica útil para pensar la presencia del mundosocial dentro del individuo está procurada por el concepto de “habitus” talcomo lo ha formulado Pierre Bourdieu, haciendo hincapié en su dobledimensión. Por una parte, el habitus incorpora en el individuo las estructu-ras del mundo social tal como las conoce inmediatamente, corporalmente,a partir de su propia posición o trayectoria en la sociedad. En este sentido,el habitus “es un cuerpo socializado, un cuerpo estructurado, un cuerpoque se ha incorporado a las estructuras inmanentes de un mundo o de unsector particular de este mundo, de un campo”20. Por otra parte, el habitusestructura la percepción del mundo y las acciones: “los habitus son princi-pios generadores de prácticas distintas y distintivas; pero también son

20 Pierre BOURDIEU, Razones prácticas. Sobre la teoría de la acción, Barcelona, Anagrama, 1997,p. 146.

esquemas clasificatorios, principios de clasificación, principios de visión yde división. Establecen diferencias entre lo que es bueno y lo que es malo,entre lo que está bien y lo que está mal, entre lo que es distinguido y lo quees vulgar: pero no son las mismas diferencias para unos y otros”21.

La obra de Bourdieu no presta una atención específica a la dicotomíaentre lo privado y lo público (por ejemplo no aparecen las dos palabras enel índice temático de la Distinción). Sin embargo, ayuda a entender cómo,en una sociedad determinada, todos los individuos que comparten el mis-mo habitus trazan la frontera entre una esfera de privacidad inviolable yun espacio abierto a la mirada de los otros, entre el trabajo y el ocio, entrela camisa y la piel. La historia de la relación entre lo privado y lo públicose define entonces como una sociología retrospectiva de los sistemas dediferencias que rigen la lógica de la división entre los comportamientos,las emociones, los sentimientos que deben estar escondidos en el fuerointerno y aquéllos que se muestran sin censura o se exhiben públicamentecomo representaciones de uno mismo.

No aparece tampoco en el índice de la Distinción la palabra “ocio”,“loisirs”, pero sí en las Meditaciones pascalianas donde la posibilidad deun uso libre del tiempo está concebida como la condición de una relacióndistanciada, especulativa, desinteresada con el mundo social, el lenguaje,el cuerpo, el tiempo mismo. Escribe Bourdieu: “El tiempo liberado de lasocupaciones y preocupaciones prácticas es la condición misma del ejerci-cio escolar y de las actividades arrancadas a las necesidades inmediatas,tales como el deporte, el juego, la producción y la contemplación de lasobras de arte y todas las formas de especulación gratuita que no tienenotro fin que ellas mismas.”22 Entonces, para él, el ocio estudioso, o mejordicho el estudio que permite el ocio, fundamenta lo que designa como“skholè” o disposición escolástica. Sustraída a las urgencias y obligacio-nes, particularmente económicas, la razón escolástica proyecta como uni-versalmente compartida su relación lúdica o reflexiva con el mundo,mientras que están muy desigualmente distribuidas o accesibles las con-diciones de su posibilidad entre las diversas clases sociales. El trabajo de


21 Ibid., p. 20.22 Pierre BOURDIEU, Méditations pascaliennes, Paris, Seuil, 1997, p. 25 (tr. castellana Meditaciones

pascalianas, Barcelona, Anagrama, 1999).

36 ROGER CHARTIER

Bourdieu invita así a construir una historia de las condiciones sociales quehacen posible tanto el disfrutar de un tiempo libre, este tiempo que es eldel “desocupado lector”, como un punto de vista distanciado, destacado,sobre el mundo. No se trata entonces de establecer un inventario de lasmúltiples modalidades de los pasatiempos, sino de identificar, en su his-toricidad, la posibilidad de delimitar un tiempo de ocio dentro de losnegocios de lo cotidiano.

En la Edad Moderna semejante delimitación fue siempre percibidacomo ambigua y ambivalente. Lo demuestra a las claras el capítulo XXXIIde la primera parte de la Silva de varia lección de Pedro Mexía, publicadaen Sevilla en 1540.23 Su título es: “En que se contienen muchos loores yexcelencias del trabajo y los bienes que se siguen del; y también los dañosy males que causa la ociosidad. Es notable capítulo, y moral y provecho-so”. Después de haber mostrado a su “lector espantado y enojado de ver eltítulo de este capítulo” “los bienes causados por el trabajo”, que “es la cosamás huida y aborrecida comúnmente de todos los hombres”, Pedro Mexíaenumera “los males que de la ociosidad se siguen”. El primer daño, moral,es que “en la ociosidad se multiplican los vicios” tal como lo dice el Ecle-siastés –y Mexía parafrasea el texto bíblico atribuyéndolo la sentencia“Muchas malicias enseña la ociosidad”– ; el segundo mal físico, es que“con la ociosidad se daña la complissión, se corrompen los buenos humo-res, házense señores los malos”. Las condenas del ocio son múltiples, pro-curadas por los médicos (en el capítulo XXXV de la tercera parte dedica-do al sueño, Mexía recuerda que “los miembros y sentidos se entorpeceny enflaquecen con la ociosidad”24), por los poetas y filósofos antiguos, porla Sagrada Escritura (no sólo el Eclesiastés sino también el Libro de Eze-quiel, los Proverbios o las Epístolas de San Pablo). Entonces, la reproba-ción del ocio parece absoluta: “Con tales maestros y tales reglas, ningunoosará ser descuidado. Gástese, pues, el tiempo en lícitos y honestos traba-jos; huyamos de la ociosidad, que jamás supo hacer cosa buena”.

Dos siglos más tarde es esta visión “negra” del ocio que domina lasvoces del Diccionario de Autoridades: “Entregarse o darse al ocio. Aban-

23 Pedro MEXÍA, Silva de varia lección, (Sevilla, 1540), edición de Antonio Castro, Madrid,Cátedra, 1989, I, pp. 446-457.

24 Ibdid., II, p. 274.

donarse y darse a la vida holgazana, empleándose solo en vicios, torpezasy delitos”, “Ociosidad. El vicio de perder o gastar su tiempo inútilmente”,“Ocioso. Se toma también por lo que es sin fruto, provecho, ni sustancia”.La inacción, la cesación del trabajo, la ausencia de cualquiera ocupaciónno pueden pensarse sino de acuerdo con el refrán citado por el Dicciona-rio: “La ociosidad es madre de los vicios.” 25

Recordando el texto de Cicerón en el De officiis (3, 1) a propósito deEscipión, el Africano, “in otio de negotiis cogitavit”, “en la ociosidad esta-ba pensando en los negocios”, o leyéndolo en sus cartapacios de lugarescomunes, Pedro Mexía afirma sin embargo que “lícito es el ocio y pasa-tiempo alguna vez, pero sabed que se ha de tomar para volver mejor al tra-bajo”. Convoca a Séneca, Plutarco y Catón para justificar el “justo ocio”dedicado al ejercicio de “sabiduría”, “sciencia” y “prudencia” y sometidoal juicio de los hombres y de Dios: “Catón, aunque gentil, dezía que losclaros y notables hombres no menos cuenta son obligados a dar de su ocio-sidad que de sus negocios”. Si es cierto que el verdadero descanso no seencuentra sino en la “viña del Señor”, en la “patria del cielo”, en este mun-do son legítimos “los honestos y buenos pasatiempos y descansos”.

Es este provechoso uso del “tiempo que sobra” el que reivindica Mexíaen el “Prohemio y prefación” de su Silva cuando declara : “Quise dar estasvigilias a los que no entienden los libros latinos, y ellos principalmentequiero que me agradezcan este trabajo, pues son los más y los que másnecessidad y desseo suelen tener de saber estas cosas”. Y añade: “Cuántoestudio y trabajo me aya costado escribir y ordenar esta obra y cuántoslibros me fue necesario leer y ver para ello, esto yo remito al discreto ybenigno lector.” 26 Así, el tiempo dejado libre por los oficios públicos (en elcaso de Pedro Mexía, los cargos de cosmógrafo de la Casa de Contrataciónde Indias, de veinticuatro del cabildo municipal sevillano y de alcalde dela Santa Hermandad) se dedica al ocio estudioso, al “otium litteratum” ala-bado por Cicerón en las Tusculanas (5, 105), entendido como un “trabajo”y no como una diversión. Lo cierto es que el “desocupado lector” de la his-toria del famoso don Quijote de La Mancha o este lector desocupado que


25 Real Academia Española, Diccionario de Autoridades, 1737 tomo quinto, edición facsímil,Madrid, Gredos, 2002.

26 Pedro MEXÍA, Silva de varia lección, op. cit. I, pp. 163-164.

es Montaigne en su “librería” cuando “hojea ya un libro, ya otro, sin ordenni propósito, de modo deshilvanado (sans ordre et sans dessein, à piècesdécousues)”, se habrían visto expuestos a los anatemas del erudito hispa-lense. El ocioso debe ocuparse con obras de ingenio, con asuntos impor-tantes, tales como una reflexión sobre el buen uso del ocio.

38 ROGER CHARTIER

IDENTITAT I REALITAT POLÍTICA


IDENTITAT I VOCABULARI:NACIÓ, TERRA I PÀTRIA A LA CATALUNYA

DELS ÀUSTRIA

Xavier Torres i Sans

Pàtria, estat, nació, són termes el continguti les relacions recíproques dels quals han

d’intrigar contínuament l’historiador,a cada moment de la història. Els tracta

massa sovint com a evidències conegudes.

Pierre Vilar

El concepte d’“identitat col.lectiva”, i el seu ús analític, pot ser, benmirat, tan pertinent com relliscós, sobretot si es vol aplicar retrospectiva-ment a les societats de l’anomenat Antic Règim europeu1. De fet, a la Cata-lunya dels Àustria –aleshores igual que avui– hi havia diferents, si noconcèntriques o fins i tot encreuades, “identitats col.lectives”: des de laparròquia o la localitat natal fins al gremi o l’estament corporatiu corres-

1. Aquesta comunicació forma part d’un projecte de recerca més ampli, en fase d’acabament, i intitu-lat (provisionalment) Patriotismo y dinasticismo: Cataluña en la Monarquía Hispánica de la Casade Austria (en preparació), una part del qual s’ha beneficiat de l’ajut del MCYT, projecte BHA2002-03437. El text que ara es presenta és una versió resumida, i en català, d’una de les seccionsd’aquesta obra en curs.

ponent2. Tanmateix, l’objecte d’aquesta comunicació és més aviat l’estudid’aquelles identitats de grup, de natura o d’abast político-territorial, quepodem qualificar –ni que sigui provisionalment o per falta d’una millordefinició– com a protonacionals3. Es tracta de saber, en suma, si hi havia,a la Catalunya dels Àustria, una identitat catalana més enllà –és clar– de lamera tautologia o accepció gentilícia del mot (com ara quan es parla de“catalans” o de Catalunya com la terra o la pàtria “dels catalans”); i enaquest cas, quins eren o podien ser els seus trets definidors o més genuïns4.

A diferència d’altres temptatives recents o semblants5, aquesta recercas’inspira o es basa, documentalment i metodològica, en l’anàlisi del lèxico vocabulari –i eventualment, del discurs o del llenguatge– d’un seguit defonts coetànies de natura prou diversa –i tant de caràcter institucional opropagandístic, com domèstic o privat. Es tracta, doncs, de “pensar histò-ricament”, per dir-ho segons la coneguda fórmula del recentment traspas-sat historiador Pierre Vilar, la significació de certs mots clau; és a dir, desaber o precisar què volen dir, i en cada cas, a cada lloc, algunes paraulesparticularment carregades de significació; o, si més no, per tornar a citar

42 XAVIER TORRES I SANS

2. Vegeu, entre d’altres, B. B. DIEFENDORF i C. HESSE (eds.), Culture and Identity in Early ModernEurope (1500-1800), Ann Arbor, 1993; M. WOLFE (ed.), Changing Identities in Early ModernFrance, Durham - Londres, 1997; i P. PRODI i V. MARCHETTI (eds.), “Problemi di identità traMedioevo ed Età moderna”, Quaderni di Discipline Storiche, núm. 16 (Bolonya, 2001), on es defi-neix la “identitat col.lectiva” com “il vincolo di appartenenza, dinamico ma dotato di una sua sta-bilità, che si transmette da una generazione all’altra, di un individuo ad un determinato gruposociale, con la condivisione di valori, norme e rappresentazioni e quindi di ideologie e di simboli”(p. 11); i on es formalitzen o tipifiquen fins a no pas menys d’una dotzena d’“identitats col.lectives”de diversa natura (p. 182). Sobre la “identitat nacional” i la seva especificitat, Anthony D. SMITH,National Identity, Harmondsworth, 1991.

3. Així les anomena, per exemple, E. J. HOBSBAWM, Naciones y nacionalismo desde 1780, Barce-lona, 1991, p. 55. Per la meva banda, n’he dit, de vegades, i sense aconseguir una més gran preci-sió, “nacions sense nacionalisme”: Xavier TORRES SANS, “Nacions sense nacionalisme: pàtria ipatriotisme a l’Europa de l’Antic Règim”, Recerques, núm. 28 (1994), pp. 83-89; ID., “La historio-grafia de les nacions abans del nacionalisme (i després de Gellner i Hobsbawm)”, Manuscrits, núm.19 (2001), pp. 21-42.

4. Deixarem de banda, doncs, allò que es pot considerar, tal vegada, la qüestió més suggestiva o con-trovertida, a saber: quan, com, i per què aquesta identitat catalana es podia convertir en la compo-nent central o més visible -i fins i tot retòricament enfasitzada- del debat o conflicte polític.

5. Per exemple, Antoni SIMON, Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640, Barcelona,1999; Peter SAHLINS, Fronteres i identitats: la formació d’Espanya i França a la Cerdanya, s.XVII-XIX, Vic, 1993; i el dossier “La creació d’identitats a l’Edat Moderna”, Pedralbes, núm. 20(2000), pp. 9-79.

Vilar, de “no utilitzar segons quin mot en segons quin sentit”6. Ben lluny,per tant, de la perspectiva de certs autors o historiadors per a qui les parau-les o els conceptes –a més de no tenir història– no ofereixen pas cap menade problema hermenèutic o interpretatiu7.

Òbviament, aquest treball s’inspira en un altre de molt conegut de Pie-rre Vilar: em refereixo, és clar, a aquell intitulat “Pàtria i nació en el voca-bulari de la Guerra contra Napoleó”, on es preconitza, més enllà de la sevaanècdota o cronologia particular, “l’ús dels mètodes moderns de l’anàlisisemàntica i estructural”, i la quantificació o estadística lexicogràfica sub-seqüent, per tal d’esbrinar l’origen, la distribució, i fins i tot la polivalèn-cia dels –en aquest cas– “conceptes fonamentals que dominen el pensa-ment polític del segle XIX”8. Per què no fer el mateix, doncs, per ados-cents o tres-cents anys abans? Per què no mirar de trobar a través del’anàlisi lexicogràfica el vocabulari polític –els “conceptes fonamentals”,si es vol– de l’Europa –i, per tant, també de la Catalunya– de l’anomenatAntic Règim? Sobretot, si es té en compte que, tal com no s’estan deremarcar els estudiosos recents de les doctrines o teories polítiques, “poli-tics is a linguistically constituted activity”9.

IDENTITAT I VOCABULARI: NACIÓ, TERRA I PÀTRIA 43

6. Pierre VILAR, Pensar històricament, ed. de R. Congost, València, 1995, p. 7. L’epígraf inicial haestat extret de Pierre VILAR, “Pensar històricament”, dins ID., Reflexions d’un historiador, Valèn-cia, 1992, pp. 121-145 (citació, p. 127).

7. Un exemple entre d’altres, i sobre la qüestió particular que ens ocupa, Fèlix CUCURULL, Panorà-mica del nacionalisme català: Dels orígens al 1813, París, 1975 (6 vols.), que escriu: “quan els cata-lans del segle XVII, i dels segles anteriors, alternaven els mots terra, pàtria, província, regió i nacióper referir-se a Catalunya, volien dir sempre la mateixa cosa... [els empraven] com a sinònims”(vol. I, p. 158). Tot i ser més explícit que ningú, Cucurull no és pas, ben entès, l’únic en suposar-ho.

8. Es tracta d’una contribució de l’any 1971 als Annales Historiques de la Révolution Française, laversió catalana de la qual es pot trobar en la compilació de Pierre VILAR, Assaig sobre la Cata-lunya del segle XVIII, Barcelona, 1973, pp. 133-171. Vegeu, a més, la seva prolongació, obra d’An-toni MOLINER, La Catalunya resistent a la dominació francesa (1808-1812), Barcelona, 1989, pp.229-258. Però també el darrer treball de Vilar, inacabat, que havia de dur per títol País, poble,pàtria, nació, estat, imperi, potència... quin vocabulari per a una Europa?, i que fa palès la cons-tant preocupació metodològica de l’autor per les qüestions -no gens inofensives- de lèxic o voca-bulari, cf. VILAR, Pensar històricament, pp. 13-14. Pel que fa a la lexicologia històrica, S. RÉMI-GIRAUD i P. RÉTAT (eds.), Les mots de la Nation, Lió, 1996.

9. T. BALL et al. (eds.), Political Innovation and Conceptual Change, Cambridge, 1989, p. IX. Perraons d’espai, però, tampoc no podem ocupar-nos, ara, de totes i cadascuna de les variables o varia-cions del vocabulari polític de la Catalunya dels Àustria (com ara el significat del mot “província”o les concomitàncies entre “rei” i “pàtria”).

NACIÓ VERSUS TERRA

A la Catalunya dels Àustria, igual que a l’Europa de l’Antic Règim engeneral, el terme de nació no volia dir gran cosa. Sobretot, no significavapas allò que pot semblar prou evident a l’Europa o a la Catalunya con-temporània. Abans de la irrupció del llenguatge i el vocabulari nacionalis-ta dels nostres dies, nació designava en realitat poca cosa més que una cer-ta procedència o filiació; i no pas, en qualsevol cas, cap pertinença oadscripció política o geopolítica, ni encara menys una identitat ètnica gai-re precisa o taxativa10. El terme de nació es feia servir, bàsicament, per adesignar un agregat de persones o gent d’una mateixa procedència, radi-cació o origen; una topografia o fins i tot una genealogia, doncs, abans queno pas cap identitat estrictament ètnica o política. Això significava, devegades, però no pas sempre, l’aplicació d’un criteri lingüístic en la deli-mitació o definició del grup, però la correspondència –i no diguem ja l’e-quació– entre llengua i nació –tan característica de les nacions contem-porànies– era ben lluny de ser absoluta –raó per la qual, hom pot dubtarcertament que fos un criteri prevalent, al capdavall. Certament, a la Cata-lunya dels Àustria, igual que en altres latituds a la mateixa època, el motera emprat en més d’un sentit, però allò que cal recalcar és que cap ni unno denotava, almenys inicialment o espontàniament, cap genuïna identitatnacional o protonacional; ni tampoc hi portava insensiblement o de mane-ra inevitable. En realitat, podia ser tot el contrari: aquest nacionisme11 nosols no era nacionalisme, sinó que n’és o en pot ser la seva antítesi preci-sament. Vegem–ne algunes il.lustracions.

Els estudiants de les universitats europees, arribats de llocs o indretssovint força distants, es classificaven, com és sabut, segons nacions o


10. L’excepció, si de cas, poden ser aquella mena de nacions -diguem-ne “polítiques”- que es confo-nien, bàsicament, amb aquells estaments (generalment, la noblesa, l’Església, i altres grups privi-legiats) que tenien conferida una o altra mena de representació política corporativa, vid. G. ZER-NATTO, “Nation: the history of a word”, Review of Politics, VI (1944), pp. 351-366; i J.-F. NOËL,“Le concept de nation allemande dans l’Empire au XVIIe. siècle”, dins VV. AA., L’idée de nation,París, 1969, pp. 325-344. Però tampoc aquest sentit era gaire freqüent a la Catalunya dels Àustria:les corts catalanes -tal com es veurà- són presentades com l’assemblea o representació de la terracatalana, i no d’una nació catalana.

11. Manllevo l’expressió (però no la tesi o interpretació) de Fèlix CUCURULL, “Del nacionisme alnacionalisme. La multiplicitat terminològica en la reivindicació del fet diferencial català abans dePrat de la Riba”, Revista de Catalunya, núm. 8 (1987), pp. 62-74.

patrons essencialment lingüístics; d’acord, en suma, amb aquesta màximatan antiga que equiparava tot sovint llengua i nació (natio sive lingua, talcom escrivia ja Sant Agustí). Tanmateix, aquests patrons idiomàtics erenforça sui generis o prou flexibles a tot arreu. A la universitat de Bolonyade mitjan segle XIII hi havia ja les nacions dites francesa (en realitat,només París i Île de France), picarda, poitevina, normanda, gascona, pro-vençal, catalana, borgonyona, espanyola, anglesa, germànica, polonesa,hongaresa, i encara alguna altra. A la de Montpeller, un segle després, hihavia una nació dita catalana, però que, en realitat, incloïa estudiants ara-gonesos, valencians i mallorquins (la qual cosa fa pensar que el criterinacional o nacionista ha estat, en aquest cas, el dinàstic o polític: la pro-cedència de la Corona d’Aragó). El mateix passava, però, a la universitato Estudi General de Lleida a començaments del segle XVI, quan aplegavano pas menys de dotze nacions, les quals destriaven o discriminaven entreborgonyons, gascons, provençals, francesos de Narbona, i francesos aseques, però també entre “los catalans de la mar” (és a dir, illencs i del lito-ral, o de Barcelona, Tarragona i Mallorca) i “los catalans de la muntanya”(volien dir, estudiants de l’Alt Urgell, Vic o fins i tot Girona)12. Una llen-gua, doncs, no sempre fa ben bé una nació.

Ara bé, qui diu estudiants, diu també mercaders o més exactamentcolònies mercantils, sovint conegudes com a nacions. Així, a la Catalunyadel segle XVI es podia parlar (de fet, es continuava parlant, talment com al’època medieval) de “las Nacions de Cathalunya, de València, de Mallor-ca y de Perpinyà residents [XTS] en Palerm”; volent dir, és clar, els con-solats o representants mercantils dels diferents regnes i fins i tot ciutats(perquè hi ha una barreja de totes dues coses en l’esmentada fórmula) radi-cats en una o altra ciutat mediterrània. Per la mateixa raó o accepció delmot no eren tampoc infreqüents els conflictes –ni que fossin de protocol–entre “las Nacions de Cathalunya, de Valencia, de Mallorca, y de Per-pinyà...”13. És també per aquesta mateixa raó o accepció del terme quenació podia esdevenir sinònim de ciutat; o més exactament encara, elshabitants d’una ciutat, tal com passa, per exemple, en la crònica o panegí-


12. P. KRIBE, The Nations in Mediaeval Universities, Cambridge (Mass.), 1948; J. LLADONOSA,L’Estudi General de Lleida, del 1430 al 1524, Barcelona, 1970.

13. E. G. BRUNIQUER, Ceremonial dels Magnífichs Consellers y Regiment de la Ciutat de Barcelo-na, Barcelona, 1916, vol. V, cap. XC.

ric d’un Dionís de Jorba, quan diu, dels barcelonins, que “ninguna naciónpude ser más alabada”14. Un cop més, doncs, una llengua no fa una nació(o almenys, una sola nació).

La cosa –o l’accepció– tampoc no canvia gaire si –en lloc d’una lectu-ra saltuària, i sobre uns documents o testimonis més o menys casuals– esfa una recerca sistemàtica en una altra mena de fonts, prou variades, i apa-rentment força més apropiades per a una anàlisi d’aquesta naturalesa, comara: a) la documentació institucional i, en particular, els dietaris de la Dipu-tació de Catalunya, b) les obres de caràcter erudit i, en especial, les cròni-ques o històries de Catalunya del període, i c) la memorialística privada odomèstica, i tant aquella generada pels estaments privilegiats –la naciópolítica, en suma– com aquella, altra que pot ser qualificada –ni que siguiper comoditat– com a popular –i sortida de la ploma d’un o altre exponento escrivent dels estaments intermedis15. Vet ací, doncs, els resultats.

Per començar, el terme mateix, nació, no és pas massa freqüent dins elnostre corpus documental; i això, no pas només entre els memorialistesque hem convingut en conceptuar de populars (tal com potser es podia pre-sumir de bon començament): als escrits domèstics i memorialístics delsestaments privilegiats del Principat el mot és també prou rar o excepcio-nal. És inèdit, per exemple, en les memòries del cavaller Perot de Vilano-va (que abracen els anys 1551-1573); els escrits particulars del ciutadàhonrat de Barcelona Jeroni Saconomina (1572-1602); i, per descomptat,en molts dels llibres de família (en la majoria, de fet) de la pagesia benes-tant de diverses èpoques i latituds, com ara els Puigcarbó (1598-1633) deMuntanyola (Osona), els Anglada (1612-1765) de Fonteta (La Bisbald’Empordà), i els Gelat i els Bellsolell de la Marina de la Selva (que com-prenen el període 1687-1722).

Altrament, no és només la freqüència o l’absència del mot. Un fet tanto més significatiu és que quan un memorialista o altre en fa servei, la sevaaccepció, per molt catalana o patriòtica que pugui semblar a primer cop


14. D. J. JORBA, Descripción de las excellencias de la muy insigne ciudad de Barcelona, Barcelona,1589 (ed. facsímil, Barcelona, 1928, f. 6).

15. Sobre aquesta mena de precisions, Xavier TORRES, Els llibres de família de pagès, Girona, 2000.Naturalment, aquí només podem oferir una petita antologia d’aquesta mena de testimonis. Altra-ment, i per tal de no atapeiïr el text de notes a peu de plana, hem optat per un sistema de citacióabreujada dins del text principal, i la remissió subseqüent a l’apèndix final de “Fonts citades”.

d’ull, és sempre bàsicament gentilícia: sinònim, doncs, d’una certa mena–d’un cert llinatge– de gent, i prou. Quan el jurista barceloní Jeroni Puja-des vol manifestar la seva indignació davant d’un cas, segons diu, “horren-do e infame” esdevingut a la ciutat, ho fa en aquests termes: “en aquesttemps me pesa ser cathalà per la infàmia que tres belitres han carregada atota la nació” (Puja, II, 127). La reacció d’aquest dietarista es pot consi-derar, potser, com una genuïna manifestació de punt d’honor: l’acció d’unspocs “belitres” ha atacat, i tacat, l’honorabilitat del grup sencer, talmentcom la barrabassada d’un fill massa díscol pot arribar a comprometre elbon nom de la família. Tanmateix, l’honor ferit no fa encara una nació.Passa una cosa semblant amb el notari de Perpinyà, Pere Pascual (el die-tari del qual abraça els anys 1595-1644), quan ens descriu els soldats delmarquès d’Spínola que bregaven contra els francesos per terres del Rosse-lló, l’any 1639, com “los excèrcits de totes generacions” –en lloc, signifi-cativament, de “nacions”– “ço és natió flamenca, milanesos, aragonesos,valentians, castellans, napulitans... y moltes altres generations” –per“nacions”, un cop més (Pasq, 94).

No és pas un tret exclusiu de l’escriptura domèstica o familiar, però.Els textos de caràcter més formal i erudit segueixen la mateixa pauta, finsi tot quan el seu objecte o argument és Catalunya o la història de Catalun-ya. De fet, de Catalunya, rarament en diuen mai “nació”. Hi ha o pothaver-hi, és clar, al.lusions a la “nació catalana” (que no és exactament laCatalunya-nació, tal com després remarcarem). Però, de vegades, ni això.La raó, un cop més, és que la noció o accepció de nació que fan servir elserudits, i per descomptat, els cronistes de l’època era encara aquella tanclàssica o remota que assimilava la nació a un cert grup de gent –literal-ment, a una gens– que presentava, simplement, unes certes característi-ques comunes; fos l’origen o la provinença, fos una certa comunitat idio-sincràtica, és a dir, una mateixa llengua, potser, però sobretot uns mateixoscostums, un mateix “humor” o tarannà, i –més precisament, encara– unacerta manera de ser –gent bel.licosa o no, venjativa o tot el contrari, etc.–,raó per la qual no goso dir-ne comunitat étnica ni ben bé cultural, almenysen la moderna accepció dels mots.

És per aquesta raó, a més, que fins i tot quan hom canvia de registre,tal com fa Jeroni Pujades mateix, quan passa de l’escriptura privada omemorialística a l’elaboració d’una rigorosa i documentada (ni que siguia la seva manera o a la manera dels temps) història de Catalunya, el sentit



del terme tampoc no canvia pas. El resultat, aleshores, és que a la crònicade Jeroni Pujades no hi ha, de fet (i tal com es podia esperar, potser) unasola nació, la catalana, sinó una colla: “las nacions més principals de lasde Cathalunya, Rosselló y Cerdanya”, escriu l’autor en començar el llibresegon de l’obra, són les dels “ceretans, roussilions, indicets, betulons,lacetans, ausentans...”. I per si quedava algun dubte encara sobre el sentitdel terme o la sinonímia entre gent i nació, Pujades afegeix: “és de adver-tir que en aquest temps y punt en què està lo fil de nostra Història, no esta-va encara dividida axí Cathalunya... Emperò... quant trobarem memória deaquestes gents, nacions o pobles [XTS], no.ns (h)aurem de detenir enposar los tèrmens de ells...”16.

Ara bé, el test definitiu és segurament la total absència del terme en elsdietaris de la Generalitat catalana del període 1539-1578. Òbviament, noés pas que no es parli, en aquests dietaris institucionals, de Catalunya, ifins i tot d’una certa idea, inequívocament política, de Catalunya; allò quepassa és, simplement, que aquesta idea política de Catalunya no es pensani es diu o s’expressa en termes de nació. La llacuna, doncs, no és tal cosa;el vocabulari, el llenguatge dels dietaris del General és perfectament con-gruent amb el caràcter genuïnament polític de la institució: perquè nacióno era pas –a la Catalunya, a l’Europa d’aleshores– una idea política.Sobretot, la nació d’aleshores no era pas una “comunitat imaginada”, perdir-ho a la manera de B. Anderson17; ni tampoc una idea moral o abstrac-ta, sinònim de comunitat política, sinó, contràriament i solament, un con-junt més o menys gran, però molt precís, de gent o de persones de carn iossos, les quals –cadascuna d’elles i totes plegades– podien tenir, arribatel cas, una comunitat o identitat de caràcter, i fins i tot la seva pròpia llen-gua o parla distintiva, però resulta que tot plegat no era suficient encara pera formar o esdevenir, almenys automàticament, una “comunitat imagina-da” o simplement una veritable res publica. Efectivament, mancava enca-ra aquella, altra mena de persona, ficta, imaginada, composta o corporati-va, amb una personalitat independent dels seus membres o componentsindividuals, i susceptible d’esdevenir, per tant, un subjecte de drets i deu-

16. Jeroni PUJADES, Coronica Universal del Principat de Cathalunya, primera part, Barcelona,1609, lib. II, cap. I, f. 33-35.

17. Benedict ANDERSON, Imagined Communities. Reflections on the Origin and Spread of Nationa-lism, Londres, 2a. ed., 1991.

res polítics: “Catalunya”, en una paraula, i no només “els catalans” o “lagent catalana”18.

Ben entès, aquesta persona existia a la Catalunya dels Àustria. Nomésque no se’n deia nació, sinó terra o pàtria, segons les circumstàncies.Així, als esmentats dietaris de la Diputació del període 1539-1578, que noconeixen –dèiem– el terme de nació, la paraula terra hi apareix prop d’uncentenar de vegades; i les més, com a sinònim de Catalunya (i no pas o nosols de “catalans”). Passa una cosa semblant amb aquells memorialistes dela noblesa local, com ara Perot de Vilanova, que tampoc no feien servir elmot nació, però que, en canvi, poden arribar a emprar el de terra ambforça regularitat (i fins una vintena de vegades, en aquest cas concret) isovint (o les més) en aquest mateix sentit. Si parlem, però, d’aquells altresmemorialistes que sí que el feien servir, el mot de nació, la proporció (omillor, desproporció) lexicogràfica és igualment prou eloqüent. El cavallerFrederic Despalau (les memòries del qual comprenen el període 1572-1600) escriu un parell de cops el mot de nació, però terra, no pas menysd’una quarantena. El dietari del jurista sis-centista Jeroni Pujades ofereix,al seu torn, un balanç estadístic semblant: unes deu mencions de naciócontra una cinquantena de terra; la majoria, un cop més, com a sinònim deCatalunya. El contrast no és pas menys evident, però, en el cas d’unmemorialista d’origen menestral, com ara Miquel Parets (1626-1660), quepot emprar la veu de terra no sols amb profusió (més de dues-centes men-cions, per una trentena d’al.lusions a nació–, sinó també en aquest sentit–català, i no pas merament local o gentilici– una de cada dues vegades queho fa, almenys.

La Catalunya dels Àustria, doncs, era una terra, i fins i tot –tal comveurem– una pàtria, però no pas una nació. La diferència, és clar, no ésaccessòria ni merament nominal. Perquè no és pas que la mateixa cosa tin-gués aleshores un altre nom. El llenguatge, els conceptes no són pas inter-canviables. Allò que ens diu aquest canvi de vocabulari és, en realitat, quela persona ficta o la comunitat imaginada –Catalunya– és pensava i defi-nia aleshores d’una manera prou distinta a la del nacionalisme contempo-rani. I que, en conseqüència, no som pas davant de la mateixa cosa o de la


18. Bartolomé CLAVERO, “Cataluña como persona, una prosopopeya jurídica”, dins VV. AA., Cen-tralismo y autonomismo en los siglos XVI-XVII. Homenaje al prof. J. Lalinde Abadía, Barcelona,Universitat de Barcelona, 1989, pp. 101-120

mateixa mena d’identitat, encara que puguem o vulguem trobar-li un certaire de família.

TERRA I NACIÓ

Per descomptat, terra, a la Catalunya dels Àustria podia tenir més d’u-na accepció. Molts memorialistes empraven aquesta veu en el seu sentitmés localista o primigeni, i això tant si eren pagesos com menestrals,nobles o juristes. Així, quan un pagès de Muntanyola (Osona), com araBernat Puigcarbó, es fa el propòsit d’“escriure totes les coses que.s sónsucseydes en aquesta terra... dignes de memòria”, allò que vol fer no és pasuna crònica o història de Catalunya, sinó simplement una relació delsesdeveniments succeïts dins l’àmbit de la Plana de Vic a tot estirar; unacosa prou semblant, altrament, a la que fa o pensa el notari de Vic, JoanBaptista Sanz, o fins i tot el cives gironí, Jeroni de Real, que quan escriuterra imagina l’Empordà com a màxim.

Per a aquesta mena de memorialistes, sobretot si són de ciutat o de bonestament, la terra és, però, quelcom més que no pas un determinat espaifísic; és més aviat un agregat humà. En d’altres mots, la terra vol dir,sobretot, la gent de la terra; i tot sovint la pagesia del lloc o els paisans,com també se’ls pot anomenar, de vegades (Real, II, 341). Alguns cops, amés, el terme pot ser sinònim fins i tot de pagesos revoltats o que han presles armes; en general, contra els soldats d’un o altre exèrcit. Així, Jeronide Real, el cives gironí, descriu els conflictes entre els pagesos de l’Em-pordà i els soldats dels tercios del rei com un enfrontament entre aquests i“la gent de la terra” (Real, II, 115, 176). Miquel Parets, el menestral deBarcelona, fa el mateix tot sovint: “la gent de la terra” o “los de la terra”tant aviat poden ser els habitants del raval, el poble menut del barri de laRibera, quan s’avalota contra els soldats genovesos de les galeres del rei(Pare, I, 24v.), com els pagesos que es revolten contra els allotjaments:“sucseí lo axecar.se la terra quantra los soldats” (Pare, I, 83).

A l’origen d’aquesta accepció hi ha, sens dubte, la clàssica oposiciócamp-ciutat; la qual, a més, restava perfectament institucionalitzada enalgunes latituds del Principat. El dietari de la vila o municipi de Puigcerdà(Cerdanya) distingeix escrupolosament tothora entre la vila i la terra: “Laterra de Cerdanya, y vila de Puigcerdà són fundades en los monts Piri-



neus...”. I al llarg del dietari hi seran consignades “les coses que.s sónseguides y se esdevindran... en la present vila y terra”; “les necessitats dela vila y terra”; i fins i tot un dilatat “plet de la vila contra la terra”19. Siguicom sigui, però, si terra és sinònim de gent, no som pas gens lluny, doncs,del sentit habitual –però “apolític”, neutre o inofensiu– de nació.

Altres cops, el context mateix –i no sols l’accepció– pot fer perfecta-ment inofensiu l’ús del mot, tal com s’esdevé, per exemple, amb l’anèc-dota que Estefania de Requesens, dama d’origen català radicada a la cort,explica a la seva mare, la comtessa de Palamós, a propòsit de les facèciesdel seu nét Lluïset; el fill d’Estefania, i un futur governador de Milà i elsPaïsos Baixos, però aleshores un company de jocs del príncep Felip (l’ul-terior Felip II): “Lluïset besa les mans de vostra senyoria –escriu Estefa-nia– i diu que estudiarà molt, i així ho fa, i que no serà aveciat... i que volser català: que ja defensa la terra ab [volent dir, en contra] los altres pat-ges del príncep que li diuen mal de Catalunya”20.

Certament, no podem treure massa profit o conseqüències de la corat-josa conducta de Lluïset. Ara bé, el ventall de significats de la veu de terrano s’esgotava pas amb les accepcions –o situacions– tot just descrites.Contràriament, per a molts dels nostres memorialistes, sobretot si erend’alt estament, i fins i tot per als juristes i tractadistes del període, terratambé podia ser sinònim –i sovint o segons en quins contextos d’unamanera prevalent o inequívoca, si no exclusiva– de Catalunya; i això, nosols en un sentit merament geogràfic –accepció, doncs, extralocal– sinó,sobretot, com a sinònim de la Catalunya-persona o d’una comunitat polí-tica o res publica distintivament catalana. És allò que expressa Lluís dePeguera en el seu tractat sobre les corts catalanes, l’objecte o funció de lesquals no fóra –segons aquest jurista– sinó “tractar y disposar sobre lo staty reformatio de la terra”; o més simplement, “lo bé y utilitat de la terra”21.

No és només l’argot del jurista. Quan el cavaller Frederic Despalauescriu que “la terra féu nou ambaxadós” en tal any o moment; o que laterra pretenia “que ningú [no] pot portar guarda sinó lo rey ho son llocti-

19. Salvador GALCERAN (ed.), Dietari de la Fidelíssima Vila de Puigcerdà, Barcelona, 1977. Sobrel’oposició camp-ciutat, Raymond WILLIAMS, The Country and the City, Londres, 1973.

20. Extret de Max CAHNER (ed.), Epistolari del Renaixement, València, 1978, v. II, p. 29.21. Lluís de PEGUERA, Pràctica, forma y stil de celebrar Corts Generals en Catalunya, Barcelona,

1632 (hi ha ed. recent, a cura de Tomàs de Montagut, Madrid, 1998).


nent”, volia dir, en realitat, que la Diputació de Catalunya va fer nomena-ment d’un cert nombre de representants o que els diputats catalans s’opo-saven a què ningú altre pogués dur escorta (Desp, 102, 172). De manerasemblant, quan Jeroni Pujades parla, al seu dietari, de “los oficials... de laterra”, que no volen acatar la preeminència de “los oficials reals”, i de les“contencions y debats entre lo rey y la terra”, allò que vol dir, un cop més,és que hi ha hagut raons entre els diputats o els oficials de la Diputació deCatalunya i els del rei (Puja, I, 251; II, 59-60, 259). Per la seva banda, elcavaller Perot de Vilanova va encara més lluny, i no dubta de qualificar ungreuge parlamentari particular (el rebuig per part del rei i els seus oficialsd’un dissentiment presentat pels síndics de Perpinyà a les corts de 1564)com un “agravi fet a la terra” o “fet a Catalunya”. La raó és que l’actituddel rei i els seus oficials era –diu– “contra les llibertats y privilegis deaquella” (Vila, 53). Vet ací, doncs, la clau: la terra, a diferència de la nació,és una persona imaginària; però, sobretot, és la titular o dipositària d’unsdrets o unes llibertats que no poden ser conculcats, i que defineixen o iden-tifiquen el grup en qüestió. Es tracta, és clar, d’una identitat d’índole cor-porativa –i no pas nacionalista o ètnica– en la mesura que el grup es defi-neix o reconeix per uns drets o “privilegis” distintius –i no pas per cap tretcultural o d’altra mena– talment com un altre estament qualsevol. La terra,doncs, constitueix un agregat estamental peculiar; no és –no pot ser– unanació en el sentit nacionalista del terme, però és més, força més, que nopas una mera identitat gentilícia.

L’origen d’aquesta accepció remunta, sens dubte, a l’època medieval,i cal relacionar-la, si més no, amb l’anomenada territorialització del dret;un fenomen que té, de fet, una doble cara. D’una banda, l’emergència d’unprinceps terrae i, per tant, d’un “rei d’Aragó” o d’un “Principat de Cata-lunya”, i no només d’un rei “dels aragonesos” o “dels catalans”; i de l’al-tra, l’emergència simultània o quasi d’una representació corporativa delregne o dels estaments, de manera que, d’ençà d’aleshores, la terra ja noés només la sola terra del rei22. És per això, també, que als dietaris de laDiputació de Catalunya dels anys 1452-1539 pot aparèixer, i fins i tot pro-liferar una mica més endavant, la noció derivada de “llibertats de la terra”(120a, 124b) o “lleis de la terra” (121a, 124a).

22. Jesús LALINDE, Derecho histórico español, Barcelona, 2a. ed., 1981, pp. 50-51

Passa gairebé el mateix amb la veu de pàtria. Perquè, tot i tenir unaprimera, i força perdurable –i fins i tot prou interclassista, si es pot diraixí– accepció local –equivalent, en suma, a lloc de naixement o pro-cedència, és a dir, com a sinònim de nació–, coneix també, i d’ençà de l’è-poca medieval, una segona accepció inequívocament política i igualmentassociada amb les lleis o llibertats catalanes. Aquest és el sentit, si més no,dels clams de la Diputació catalana de mitjan segle XV, quan es revoltacontra Joan II per “defensió de la pàtria e de les llibertats qui són ànima deaquella” o per tal que “sien servades les constitucions [i] privilegis de lapàtria”23. Però no pas gens diferent és, naturalment, el sentit del mot entreels publicistes i protagonistes de la revolta catalana de 1640, que no dub-ten en definir els “patricis” o “bons catalans” (la paraula “patriotes” enca-ra no existeix) com aquells que defensen les lleis o llibertats autòctones;perquè “los catalans –llegim– són molt zelosos de la guarda y observançade ellas... considerant que tenen gloriosa mort quant per defensar-las losve, y al contrari, que patexen molt gran infàmia y ignominiosa nota demals patrícios si permeten llur inobservança... com sia aquest son granblassó dels cathalans...”24. En aquest sentit, doncs, la veu de pàtria no ésmassa diferent de l’accepció política del terme terra: en tots dos casos, lesconstitucions o llibertats no són només els ingredients essencials d’unapàtria o terra catalana, sinó que són, alhora, el fonament –se’n digui“blassò” o d’una altra manera– d’una identitat catalana –més enllà de lamera tautologia o accepció gentilícia del mot.

TERRA VERSUS PÀTRIA?

Certament, es pot adduir, si una accepció semblant podia ser gairecorrent o compartida. La noció de pàtria no era gens comuna en els escritsi memòries de la pagesia o menestralia; ni tan sols en el sentit local o delloc natal. I per a molts d’aquests mateixos memorialistes, el primer –perbé que no pas únic– equivalent de la veu de terra era el de gent de la terra.Altrament, no va ser Visca la terra¡ el crit de guerra de la revolta campe-


23. Jaume SOBREQUÉS, “Nació, nacionalisme, i ordre constitucional català durant la guerra civil delsegle XV”, dins Actes del Segon Congrés Recerques, Enfrontaments civils: postguerres i recons-truccions, vol. I, Lleida, 2002, pp. 104-121 (cit., p. 116).

24. BASILI DE RUBI (ed.), Les corts generals de Pau Claris, Barcelona, 1976, pp. 346-347.


rola i popular de la primavera de 1640, i fins i tot de molts dels segadorsque irromperen violentament en moltes ciutats catalanes, i que atacaren, enparticular, les autoritats locals i la prohomenia urbana? Que el mot de terrahagi desaparegut oficialment de circulació el 1640 –talment com una con-signa, i tant als dietaris de la Diputació catalana com en la publicísticapatrocinada per les institucions del Principat– no fa, segurament, sinó aug-mentar les sospites sobre la dissociació, si no antagonisme25.

Tanmateix, potser no es tracta pas d’una veritable oposició. El mot depàtria, en la seva accepció política, és tant insòlit a les memòries dels esta-ments privilegiats com a les de caràcter popular: res no en diuen els nos-tres Vilanova, Despalau, Saconomina, etc., ni fins i tot quan ens parlendels conflictes entre “el rei i la terra”. Aquesta accepció de pàtria, doncs,tampoc no formava part del vocabulari de la gent d’alt estament. No solsaixò, sinó que, inicialment, tampoc no sembla formar part del vocabulariinstitucional, almenys si obviem algunes conjuntures excepcionals (comara la Diputació de mitjan segle XV) o si ens refiem dels dietaris de laGeneralitat cinc-centista, on el terme és pràcticament inèdit; a diferènciade l’omnipresent veu de terra, gairebé sempre en la variant de “lleis de laterra”. És veritat que el terme de pàtria –i en aquesta accepció “legal”–comença a fer-se visible en els dietaris de la segona i tercera dècada delsegle XVII (encara que sempre molt per sota de terra: 30 mencions con-tra 121, respectivament). Significativament, però, pàtria desbanca terranomés d’ençà 1640 i en el decurs d’aquesta conflictiva dècada (una cin-quantena de mencions contra una vintena)26.

Ben mirat, doncs, pàtria potser no fóra sinó una versió peculiar oexcepcional –d’arrel humanista, i més emotiva i galvanitzadora, com araen la fórmula “morir per la pàtria” i altres derivats– de terra. I, per tant, ladivisa de Visca la pàtria! no era, en essència, massa diferent de la de Vis-ca la terra!. A fi de comptes, allò que es reclamava en tots dos casos(davant del comte-duc d’Olivares, davant dels soldats o allotjaments mili-

25. Eva SERRA, “Pròleg”, dins Jordi VIDAL, Guerra dels Segadors i crisi social, Barcelona, 1984, hoha formulat així: “Per a les instàncies dirigents de la resistència, els addictes a la Monarquia hispà-nica són els desafectes a la pàtria; per als pagesos, els addictes a la Monarquia hispànica són els traï-dors i rics... Per als primers, sembla que el país és la pàtria; per als segons, sembla, la terra” (p. 16).

26. Tot i que una i altra veu -tot s’ha de dir- restaran aclaparadorament arraconades per la volada quepren, al seu torn, la veu de província, que sempre havia volgut dir una comunitat distinta, amb lesseves pròpies lleis, dins una monarquia composta.

tars; des de la Diputació o “des de sota”) era l’observança de les lleis o lli-bertats catalanes. Allò que era diferent, si de cas, era el patriotisme d’unsi d’altres; en part, perquè tal com ja féu notar Vilar mateix, les càrreguesd’una guerra o ocupació “recauen principalment –i més immediatament–sobre l’element popular més que no pas sobre les minories dirigents”27.Hom comprèn aleshores no sols el desengany, sinó el plany quasi cicero-nià, a més de “classista”, de molts patriotes de baix estament, com ara elnostre memorialista Miquel Parets, que conclou:

tot lo món és ple de enbalecos y de mentidas, que hi ha personas quees fan grans patritios y zeladors de la pàtria, y aquexos són los que litiran més dret y procuran fer-la caura... (són) personas de les més gra-nadas y... alguns del govern (...) pus no hi havia ningun català que ser-vís a la pàtria per pura amor, sinó per sos propis interesos... y desdi-chada la terra que arriba (a) tan miserable estat... (II, 69v., 89).

En resum, es pot dir que –a diferència d’allò que suggereixen algunshistoriadors contemporaneístes, i força estudiosos del nacionalisme– “elscatalans”, com a “comunitat imaginada”, no foren pas una creació ex novodels nacionalistes o catalanistes del Vuit-cents. Si, a la Catalunya dels Àus-tria, no hi havia una (veritable) nació catalana –o si això no volia dir grancosa, al capdavall–, sí que hi havia, en canvi, una identitat catalana quepodia esdevenir, eventualment, l’epicentre dels conflictes polítics; sobre-tot, perquè aquesta identitat es definia en termes essencialment políticsabans que no pas ètnics o culturals. Ara bé, com, i de quina manera, estransformà –ben segur, que no pas linealment o directa– aquesta identitatantiga o secular –corporativa, en una paraula– en nacionalisme català, això,és clar, són figues d’un altre paner. Vull dir, que els qui tenen l’últimaparaula són o han de ser els historiadors de la Catalunya contemporània.


27. Pierre VILAR, “Ocupació i resistència durant la Guerra Gran i en temps de Napoleó”, dins ID.,Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII, op. cit., p. 131.

APÈNDIX DE FONTS CITADES

Angl: Miquel Anglada, “Libra de memòria” (1612-1765), dins S. SOLER(ed.), Memòries d’una família pagesa: els Anglada de Fonteta (seglesXVII-XVIII), La Bisbal d’Empordà, 1994.

Bell: Francesc Bellsolell, “Llibre de dèbits y crèdits...” (1713-1714), dinsA. SIMON (ed.), Pagesos, capellans i industrials de la Marina de laSelva, Barcelona, 1993, pp. 266-284.

Desp: Frederic Despalau, “Memòries” (1572-1601), dins A. SIMON (ed.),Cavallers i ciutadans a la Catalunya del Cinc-cents, Barcelona, 1991,pp. 89-177.

Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol.s I (1411-1539) - VII(1656-1674)

Gela: Francesc Gelat, “Memòria y recort de mi...” (1687-1722), dins A.SIMON (ed.), Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Sel-va, Barcelona, 1993, pp. 51-98.

Pare: Miquel Parets, De molts succesos que han sucseyt... (1626-1660),Biblioteca Universitària de Barcelona, ms. 224-225

Pasc: Pere Pascual, “Libre de memòries de mi...” (1595-1644), dins A.SIMON i P. VILA (ed.), Cròniques del Rosselló. Segles XVI-XVII,Barcelona, 1998, pp. 41-126.

Puig: Bernat de Puigcarbó, “Memòria sia a mi” (c. 1579-1633), dins R.GINEBRA (ed.), Guerra, pau i vida quotidiana en primera persona(en premsa)

Puja: Jeroni Pujades, Dietari (1601-1630), ed. de J. M. CASAS HOMS,Barcelona, 1975-76 (4 vols.)

Real: Jeroni de Real, “Vàrias notícias y successos...” (1637-1680), dins J.BUSQUETS (ed.), La Catalunya del Barroc vista des de Girona. Lacrònica de Jeroni de Real (1626-1683), Barcelona, 1994 (2 vols.), vol.II, pp. 9-495.

Saco: Jeroni Saconomina, “Algunes jornades i notas de cosas...”, dins A.SIMON (ed.), Cavallers i ciutadans a la Catalunya del Cinc-cents,Barcelona, 1991, pp. 179-253.

Sanz: Joan Baptista Sanz, Relació breu dels successos, segones intentionsy locuras, que... se són fetas en la ciutat de Vich... (1634-1641), ed. deJ. GUDIOL a La Veu del Montserrat, vol. XXV (1902), pp. 1-96.


Vila: Perot de Vilanova, “Memòries per a sempre” (1551-1573), dins A.SIMON (ed.), Cavallers i ciutadans a la Catalunya del Cinc-cents,Barcelona, 1991, pp. 25-88.


revista d'histÒria moderna - ubpedralbes revista d'histÒria moderna any xxiii, núm. 23...

Documents