revista del ies guillem colom casasnovas

70
1 IES GUILLEM COLOM CASASNOVAS SÓLLER DIPÒSIT LEGAL: PM-255-2007 REVISTA NÚMERO 14 – MAIG 2014

Upload: magdalena-carrillo

Post on 18-Mar-2016

243 views

Category:

Documents


7 download

DESCRIPTION

Actividades de un centro escolar a lo largo del curso 2013714

TRANSCRIPT

Page 1: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

1

IES GUILLEM COLOM CASASNOVAS

SÓLLER

DIPÒSIT LEGAL: PM-255-2007

REVISTA NÚMERO 14 – MAIG 2014

Page 2: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

2

ÍNDEX

1. IN MEMORIAM

2. EDITORIAL

3. ACTIVITATS ESCOLARS: consulta jove, activitats solidàries,

curs de mediació, reciclatge i experiments científics. Escola

de cuina.

4. ACTIVITATS EXTRAESCOLARS: excursions, viatges i

intercanvis. Comenius.

5. CONCURSOS AL CENTRE: premis del curs passat (2012/

2013), premis del present curs (aula més ecològica).

6. RELATS: històries dels meus avantpassats, L´Esperança,

relat de San Jordi i microrrelats.

7. AGRAïMENTS

Page 3: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

3

1. IN MEMORIAM

A la memoria de Carmeta Mansilla Estoy convencida de que descansas sobre una vaporosa nube de algodón con tu larga melena roja flotando al viento. Imagino que las aves, las flores y las mariposas se acunan ahí jugando a enredarse en ella. Y mientras te hacen trenzas, te susurran historias y sueños, y te ríes porque tú eres así: alegre, jovial y bienhechora recordarás divertida los chistes de pacientes y doctores que nos contabas en el tiempo del recreo. O cuando entonabas una melodía a capela, y algunos compañeros te seguían y, juntas las voces, nos maravillaban. O aquella noche oscura de invierno en que espantamos al profesor Bacterio cuando aparcamos tu coche bajo el algarrobo del instituto, disfrazadas de no sé qué monstruitas y él salió huyendo despavorido porque no nos reconoció, y realmente parecíamos auténticas y malvadas brujas de cuento, eso sí, atacadas por la risa. Y cantarás bien fuerte para que no nos sintamos tristes y solos. Y tu cuerpo se mecerá plácido en el firmamento. Y recordaremos tu risa de cascabeles y tú tampoco te sentirás sola porque todos los que te queremos te llevaremos dentro. Serás para siempre un pedacito de cielo y una brillante melodía en nuestro corazón.

Magdalena Carrillo en nombre de tus compañeros y compañeras

Page 4: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

4

2. EDITORIAL

El pasado curso terminó con una masiva asamblea de docentes en Manacor donde se detallaron las reivindicaciones del profesorado y las razones para la convocatoria de una huelga indefinida a partir del 15 de septiembre si consellería no cambiaba de rumbo con respecto a la aprobación del decreto TIL y los recortes en educación. A lo largo del verano del 2013 asistimos a las asambleas de profesores en distintos lugares de la isla. No solo no se dialogó con el comité de huelga sino que expedientaron a tres directores de Menorca.Tras los exámenes de septiembre la mayoría de los profesores de la asamblea del instituto IES Guillem Colom se pronunció a favor de realizar la huelga durante la primera semana. Los sindicatos se suman a la propuesta de huelga indefinida a principios del mes. El TSJB declara que no es legal la aplicación del TIL. A los pocos minutos el gobierno ya se había reunido y aprobado un decreto ley de rango superior para hacer caso omiso de la resolución del Tribunal y ahí se lía gorda: manifestaciones, asambleas, concentraciones, conciertos, talleres… Todos a favor de la educación. Declaran servicios mínimos a un alto porcentaje del profesorado entre el 25 y el 30%.

Page 5: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

5

En cada centro se crea una asamblea y la de Sóller agrupa además a todas las escuelas del valle. La huelga va para largo y el gobierno no quiere negociar. La marea verde toma las calles, pero el presidente, Sr. Bauzá, es un megalómano que solo se mira su ombligo y no quiere darse cuenta de lo que pasa en las calles.

Sus leyes van contra el pueblo, en este caso contra toda la comunidad educativa que recibe apoyos del resto de la sociedad: músicos y payeses, estudiantes y trabajadores del aeropuerto, asociaciones de padres e intelectuales, profesores universitarios y artistas, partidos políticos y asociaciones de ciudadanos,castellers, bailarines, cantantes y cooperativas… Los alumnos del instituto hacen sonar sus utensilios de cocina en señal de protesta. Todos forman un frente en común para luchar unidos por la enseñanza. La solidaridad se traslada al resto del estado: Cataluña, Comunidad Valenciana, Andalucía, Madrid… Para todos ellos constituyen un ejemplo, les apoyan y opinan que están haciendo HISTORIA en mayúsculas en la lucha de un pueblo por su educación y su dignidad, en contra de su desgobierno. La huelga ya es de todos.

Page 6: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

6

Tras dos semanas de huelga, el gobierno sigue sin dar el paso esperado en las negociaciones que mantiene con los representantes del profesorado, la huelga continua. El 29 de Septiembre se manifiesta la ciudadanía en apoyo de la educación. El Sr. Bauzà está solo. Tras la masiva manifestación del domingo 29 de septiembre -calificada de histórica- en la que se contabilizaron más de 100.000 personas y en la que los profesores contaron con el apoyo de toda la sociedad insatisfecha, se

Page 7: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

7

reanudan las conversaciones al día siguiente sin ningún éxito. El gobierno no mueve ficha y no quiere reconocer su fracaso, ni en su ley ni en el poco reconocimiento social. Continúa la huelga en su tercera semana. Los profesores siguen con las concentraciones frente al Parlament para manifestar su total oposición a la Ley de símbolos. El gobierno prohíbe las concentraciones frente a Consellería y en el Conservatorio. La APIMA del instituto colabora en la huelga con dos días de aulas vacías mientras sigan las negociaciones. Dimite el jefe de los inspectores. La consellera quiere un listado de los alumnos huelguistas. Los inspectores se niegan.

Las negociaciones se convierten en un “paripé” pues los representantes de la consellería no mueven ficha. Los profesores, tras las diferentes escenificaciones de “negociación”, y sucesivas asambleas deciden reanudar las clases el día 7 de octubre sin aceptar el TIL y con un cambio de estrategia que no afecte a los alumnos ni a las familias. Se habla de responsabilidad pedagógica e insumisión. Acaba el primer trimestre con un expediente al director de IES Marratxí y varios expedientes informativos a algunos profesores. Se decide empezar el segundo trimestre haciendo huelga el primer día de clase, la secundan un 55 % de profesorres. Nuevo expediente al director de Marratxí, se decide “una setmana verda” en señal de protesta. Y se empieza a escribir “El llibre verd” en el que padres y centros pueden hacer sus aportaciones para mejorar el sistema educativo…la intención es que esté acabado de cara al verano. Marchas por la educación, concentraciones silenciosas, huelga de hambre, manifestaciones… LLegamos a final de curso con unas reivindicaciones tan vivas como al principio. El desgobierno del Sr. Bauzà hace caso omiso al diálogo y a la negociación. Pero los docentes continuaremos luchando por nuestros alumn@s, que son el futuro de nuestra sociedad.

Page 8: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

8

3. ACTIVITATS ESCOLARS: CONSULTA JOVE Aquest curs s´ha posat en marxa al centre aquest nou servei per resoldre i acostar l´educació per la salut als i les joves de l´institut. Un professional del PAC de Sóller arriba setmanalment al centre escolar per escoltar els dubtes i/o problemes de salut que puguin plantejar els alumnes i els ajuden a resoldre´ls. Durant el curs escolar hi ha hagut 20 dies de consulta i s´han resolt 40 consultes. ACTIVITATS SOLIDÀRIES

Com és habitual al nostre centre durant els darrers anys, per Nadal hem

celebrat un berenar solidari per recaptar fons per al tercer món. Enguany,

a més a més, hem afegit també una cursa solidària organitzada pel

departament d'Educació Física.

Malauradament el mal temps no ha permès que es pogués celebrar, però el patrocini dels corredors tanmateix ha permès recaptar uns doblers que garanteixen l'objectiu final. La recaptació final ha estat la següent:

Cursa: 1050€ Berenar: 303€

Gràcies a tots i totes per la vostra col·laboració! CURS DE MEDIACIÓ

La Comissió de Convivència del nostre Centre, i en concret el seu Servei de Mediació, ha realitzat durant les darreres setmanes un curs amb la intenció de formar de nous mediadors.

Tot va començar amb la visualització d'un vídeo on se simula un acte de mediació, és a dir, la resolució d'un conflicte amb la participació dels mediadors que ajuden -mitjançant una sèrie de tècniques ben estudiades- a trobar una solució pactada entre els companys en qüestió.

Page 9: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

9

Aquestes tècniques, apreses durant el curs, fan referència a la voluntarietat, a la confidencialitat i a la lliure presa de decisions que, en tot moment, han de presidir tots els actes de mediació.

Amb tota aquesta informació, una seixantena d'alumnes, majoritàriament de 1r i 2n d'ESO, s'han decidit a fer el curs. Les sessions, iniciades dia 12 de febrer, s'han allargat fins a dia 5 de març, data en què, amb l'ajuda dels mediadors ja més experimentats, esrealitzaren simulacions completes per grups.

Una vegada acabades les sessions de formació, els alumnes que n'han completat com a mínim el 75% passen a ser considerats a tot els efectes mediadors en pràctiques. Així doncs, podran participar de les mediacions reals tot i que, durant aquest curs lectiu ho faran com a observadors i sempre acompanyats de mediadors més experimentats.

Enhorabona a tots aquests 25 valents i valentes que, amb la seva implicació, asseguren la continuïtat del servei de Mediació del nostre centre durant una sèrie d'anys:

Vicenç González Dídac Méndez Emma Amengual Yen Duc Frau Estefania Pava Emmanuelle Pereira Esperança Sellés Marta Bejarano Àngela Colom Aina Colom Noèlia Martínez Fabian Popa Joel Sampol Immaculada Cuartero Xisca Ferrer Marc Martorell Nofre Bisbal Paula Bonnín Diana Escobar Caterina Estarellas Estefania Feijoo Joana Marcús

Page 10: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

10

Margalida Raja Patri Sánchez

Alan da Silva

Joan Morell Puig, coordinador de la Comissió de Convivència.

RECICLATGE Com ja sabeu, la comissió ambiental del centre s'ocupa -entre altres moltes activitats- del recompte setmanal dels residus i del reciclatge que es produeix a l'institut. Fins al mes de maig de 2013 el volum de residus que es va comptabilitzar fou el següent: recull a l'interior de paper 606 kg. de plàstic 66 kg recull a l'exterior de paper 19 Kg de plàstic 27 kg

Page 11: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

11

No cal dir que en aquestes activitats hi participen tots els alumnes del centre. Enguany els cursos de primer, segon i tercer d'ESO, que tenen un aula fixada, participen en el concurs: AULA MÉS ECOLÒGICA. Es valorarà no tan sol que es faci un bon ús de les tres R: reduir, reutilitzar i reciclar els residus, sinó també una major sensibilització vers l'ús eficient de l'energia… Això implica que la Comissió Ambiental, dos cops al mes, farà una valoració a partir d'uns ítem prefixats de cadascuna d'aquestes aules. Les valoracions s'aniran fent públiques i l'aula guanyadora tendrà un premi a final de curs, patrocinat per l'APIMA. El premi serà un sopar per a tots els membres de la classe guanyadora. ESCOLA DE CUINA Aquest primer trimestre ha estat molt entretingut pel que fa a activitats; ham col.laborat amb la cooperativa agrícola de Sant Bartomeu, hem realitzat dos serveis de gala i hem cuinat al IV Gastrotast de Palma juntament amb els millors cuiners de l´illa. Sens dubte una bona forma de començar aquest curs. Recordar-vos que a la web www.cuinant.com podeu seguir les activitats del nostre departamento, així com consultar les receptes dels plats que elaboram.

Page 12: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

12

Juanan Fernández, premiat.

Page 13: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

13

El nostre company del departament de Cuina i Hoteleria, Juanan Fernández, ha estat el guanyador del primer concurs de Pa amb Oli , convocat pel Corte Inglés i el Consell regulador de la D.O Oli de Mallorca, amb la recepta següent:

Cruixent de pa amb Oli D.O. Oli de Mallorca amb formatge maonès i confitura de tomàtiga

Aquí us deixem la recepta i algunes fotografies de l'esdeveniment.

Page 14: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

14

Page 15: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

15

Ingredients per a 2 persones 4 tallades fines de pa. Podem tallar-lo amb una màquina de tallar carn freda. 2 tomàtigues de ramellet i 8 cherrys per a decorar 1 ceba picadeta ben fina. Un poc de romaní picat. Oli d’oliva Verge D.O “ Oli de Mallorca”. Sal fina i sal de Cocó. Pebre bo negre. 100 grams de formatge maonès, o un altre tipus de formatge. Elaboració Tallarem unes llesques finetes de pa i les posarem entre dos papers de cuina i amb l’ajuda d’un corró les aprimarem tot el que puguem. Si volem tallar-les finetes directament podem posar el pa dins els congelador per tal de que s’endureixi una mica (amb una hora basta) i passar-lo per la màquina de tallar carn freda . Assaonarem les llesques i les regarem amb oli d’oliva. A part, sofregirem un poc la ceba i la tomàtiga picades. Ho posarem be de sal i de pebre bo. Untarem el pa amb el sofregit, li posarem un bocí de formatge i ho enrodillarem sobre si mateix, subjectant-lo amb un escuradents. Val més embolicar el pa tot d’una i no deixar-lo massa temps amb la tomàtiga untada si no volem que se’ns reblaneixi . Tot d’una fregirem durant un parell de segons els rodets de pa i el servirem calent amb un poc de sal gruixada per sobre i acompanyat amb les tomatiguetes. Si volem reduir el greix de l’elaboració podem fer-los al forn. Decorarem amb unes fulles verdes i una punteta de confitura de tomàtiga que farem posant a coure 100 grams de tomàtiga, 75 grams de sucre, un poc de canyella en branca i una pell de llimona. Tot ha de coure fins que es confiti a foc fluix, més o manco 20 minuts. Cuixa Xueta. Dia 22 de març col·laboràrem amb +CULTURA en l'elaboració d'un tast de cuina Sefardí, tot just abans de la representació de l'obra de teatre XUETES que es representà al Teatre Victòria de Sóller. Per a aquesta activitat cotarem amb l’assessorament gastronòmic d’en Toni Pinya

Page 16: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

16

Si estau interessats amb el tema de la cuina Sefardí, aquí teniu el receptari i una mica d'informació molt interessant. http://cuinant-blog.blogspot.com.es/2014/03/resum-setmana-del-17-al-22-de-marc.html

Recepta de Cardenals. Si ha hagut un dolç exitòs aquest curs, sens dubte, ha estat els Cardenals. Per si no heu tingut oportunitat de provar-los, aquí us deixam la recepta. Els cardenals són unes de les postres més típiques de Mallorca. Una elaboració senzilla però que ofereix una textura exquisida, delicada i que un pic que la proves n’has de repetir. D’algunes postres ho coneixem absolutament tot: la seva invenció, el seu pas a través dels anys, els canvis (o no) que s’han produït en la seva elaboració... En canvi, d’altres coneixem el just o no coneixem absolutament res. Del Cardenal en qüestió, però, coneixem poc del seu procés d’elaboració tradicional, del seu origen, ni exactament qui el va portar... Massa enigmes per a un pastís que acumula devots de tots els llocs del món. De fet, el secret està guardat a pany i clau al Forn de Baix de Lloseta. Es tracta d’unes postres delicades, basades en la lleugeresa, suavitat i una sensació vellutada en boca del pa de pessic, que està compost per una

Page 17: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

17

massa molt lleugera, el típic madritxo mallorquí, una merenga suïssa i un farcit de nata ensucrada i perfumada amb aiguardent de cireres. Una recomanació: consumir molt fred, gairebé congelat, fins i tot a l’hivern. Bé, aquí us deixam la recepta d’aquestes postres. CARDENAL Ingredients: Bescuit 1 500 grams de blanc d’ou. 450 grams sucre en pols. Unes gotes de suc de llimona. Bescuit 2 320 grams rovells. 200 grams d’ous. 250 grams de sucre. 250 grams de farina. Elaboració: Bescuit 1: Muntar els blancs amb el sucre i la llimona, escudellar a tires llargues a una safata deixant un espai de 2-3 cm entre tira i tira pel pa de pessic. Bescuit 2: Muntar els ous i el sucre, quan aquest estigui muntat afegir la farina tira a tira. Escudillar a l’espai restant. Un cop aquest escudillat estigui fet empolvorem amb sucre en pols. Coure al forn a 160 º C. Un cop fred omplim amb nata muntada. Com a curiositat, diu la llegenda, que el nom prové de l’expresió “Bocatto di cardinale”. Agrair la col·laboració de Rosa Oliver Sastre, que ens ha cedit la recepta.

Page 18: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

18

EXPERIMENTS CIENTÍFICS

Regal d'un kit làser per realitzar experiments d'Òptica (Agustí Ceba)

El passat mes de novembre, el centre va rebre com a regal el Kit "Light,

Lasers and Optics" del Consorci Europeu de la Indústria Fotònica (EPIC)

dins de la iniciativa "Adopt a Classroom", per fer possible que les escoles i

instituts arreu del món tenguin un kit d'òptica. L'objectiu és emocionar els

joves amb la ciència i amb la fotònica en particular, i que considerin la

possibilitat de realitzar estudis STEM (Science, Technology, Egneering,

Math), necessaris perquè les empreses disposin de científics i enginyers

qualificats per romandre creatives i competitives. Els kits estan patrocinats

per diferents empreses, tindrien un preu de mercat de 195 €, i són de la

firma Laser Classroom. A canvi, el Departament de Física i Química haurà

d'informar a EPIC sobre el nombre d'alumnes que han utilitzat el kit, enviar

algunes fotos i un testimoni sobre les activitats desenvolupades. Aquest

equip permet realitzar fins a 9 activitats i experiments diferents tant

qualitatius com quantitatius.

Page 19: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

19

El kit ha estat utilitzat pels alumnes de Taller de Ciències Experimentals de 3r d'ESO, Física de 2n de Batxillerat, Ciències Naturals de 2n d'ESO, Física i Química de 4t d'ESO i Tècniques Experimentals de 1r de Batxillerat. És a dir, en aquells cursos on hi ha continguts d'òptica. En total uns 200 alumnes del centre han gaudit dels experiments d'aquest kit.

Reflexió Lent convergent

Lent divergent Mescla colors primaris llum (RBG)

Page 20: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

20

3. ACTIVITATS EXTRAESCOLARS: EXCURSIONS, VIATGES I

INTERCANVIS

REFORESTACIÓ

El passat 8 de gener tres grups de l' institut Guillem Colom anàrem a fer una activitat de reforestació al Puig de sa Gramola, Andratx. Aquella zona va ser castiga l'estiu passat per un gran incendi. Hi participàrem dos grups de 1r d'ESO i un altre de 2n de Batxillerat. Allà ens esperaven dos tècnics del Consell Insular que ens explicaren les característiques de l'incendi, quines són les conseqüències i la necessitat de reforestar la zona. Ens ensenyaren com s'ha de fer una bona reforestació i finalment sembràrem pins i ullastres. L'activitat va estar molt bé i tornàrem a Sóller amb la satisfacció d'haver posat el nostre granet d'arena en la recuperació d'aquest espai tan important de les Illes.

Page 21: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

21

CAIXA FÒRUM Els alumes de 3r ESO vàrem anar a uns tallers del Caixa Fòrum de Palma. Als tallers tractàrem en dos tipus de temes: reaccions químiques i l'electricitat. Un dels experiments de reaccions químiques consistia a submergir un tros de coure dins un líquid i veure com es transformava en plata. Després vam aturar per berenar i ens vàrem dividir en dos grups, uns que anaren al Mc Donalds i els altres al bar Bosch. Després vàrem anar a fer el taller de l'electricitat. El darrer experiment va ser el millor: agafats de les mans, amb un aparell que transmetia electricitat, ens enramparen tots. Els tallers varen estar molt bé. Andreu Fiol 3r ESO B

Page 22: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

22

Page 23: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

23

VIATGES

ÁVILA We have been for a week in Avila to do some activities about the environment. The 1st day started when we arrived in Ávila, in the afternoon. We played some games to meet our new friends and then we went to bed. The 2nd day was difficult because we had to get used to the timetable. In the morning we went to Charco de la Hoya, in the afternoon we did some activities in groups. My group (Ann’s group) played a game on the football pitch. We started a project with Ann and another project with Victor and Neus. When we finished it we went to bed. On Tuesday we went on a trip to a little town, when we finished we rode a horse. My group played a game in the afternoon too. We went to bed when we finished the projects. On Wednesday we went for a walk near the countryside. We rode horses in the forest. We continued with the projects and we went to bed.

Page 24: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

24

On the 5th day we went on a trip to a castle (Castillo de la Adrada) in the morning. In the afternoon we practised archery and we finished the project to show it on Friday and we went to bed. On the last day, Friday, we visited Ávila city in the morning. We showed our projects and we enjoyed ourselves in the disco. Toni and Martí de 2ºESO A

Viatge d'estudis de 2n de Batxillerat al País Basc (Agustí Ceba)

Trenta-set alumnes de 2n de Batxillerat amb tres professors acompanyants han participat en un viatge d'estudis al País Basc de l'11 al 15 d'Abril.

Els alumnes han estat allotjats en un hotel de Bilbao i a més d'aquesta ciutat han visitat, Orio (Guipúscoa), on van fer una activitat amb kayak i van conèixer el centre d'alt rendiment de rem i piragüisme; Zumaia, realitzant una passejada en vaixell per conèixer el flysch; Guernica i San Juan de Gaztelugatxe; Vitòria- Gasteiz; el Museu de la Ciència de Sant Sebastià (Eureka! Zientzia Museoa), on van visualitzar un vídeo sobre les fonts d'energia i un taller d'electricitat; Sant Sebastià i el seu Casc Vell, Platja de la Concha i de la Zurriola. El darrer dia van visitar el museu Guggenheim a Bilbao, abans de retornar a Mallorca.

L'experiència ha estat valorada positivament tant per alumnes com pels professors acompanyants. En el web de l'institut podreu veure fotografies d'aquest viatge.

http://www.iessoller.com/index.php?option=com_content&view=article&id=587:viatge-d-estudis-de-2n-de-batxillerat-al-pais-basc&catid=190:latest-news&Itemid=270

Page 25: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

25

Imatge: Arbre de la Casa de Juntes de Guernica

Miquel Coll, Mercé Tapada i Agustí Ceba

COMENIUS

PROJECTE COMENIUS “LE MARIAGE, TOUTE UNE HISTOIRE”

PRESENTACIÓ

El nostre centre ha encetat enguany un nou projecte Comenius que gira al voltant del tema del matrimon i les noces. Al llarg de dos anys, l’IES treballarà conjuntament amb 4 altres instituts de Secundària i Formació Professional d’Alemanya, França, Bèlgica i Itàlia una sèrie d’activitats relacionades amb el tema. Com a activitat inicial, tots els centres han preparat una exposició on es

Page 26: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

26

presenten treballs diversos sobre l’organització de les noces, mapes conceptuals sobre el vocabulari, els diferents tipus de matrimonis existents a l’actualitat, les diferències entre els matrimonis d’abans i d’ara, etc.

Aprofitant la festa del dia de Sant Valentí i en línia amb el tema del projecte, el centre va muntar una exposició al bar de l’institut, el qual es va ambientar per a que semblés una sala de noces. Allà s’hi va construir un gran mural amb els millors treballs i una exposició fotogràfica de parelles de nuvis de diferents èpoques; a més, es van projectar les presentacions elaborades pels alumnes. També es varen decorar els passadissos amb invitacions per a noces i pòsters sobre aquesta temàtica.

VIATGE A ROUEN

Page 27: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

27

El passat mes d’abril va tenir lloc una reunió del projecte Comenius “Le Mariage, toute une histoire” a la localitat de Rouen, França. Dos professors del nostre institut i cinc alumnes de 1r de Batxillerat varen tenir l’oportunitat de viatjar-hi per a participar en les reunions i activitats del projecte; juntament amb els alumnes i professors de França, Bèlgica, Alemanya i Itàlia. El primer dia, visitàrem el Lycée St. Marie Thérèse, que és el centre participant de França. Allà els alumnes de tots els centres participants varen presentar el seu centre a la resta i varen descriure tot el que havien fet relacionat amb el projecte. L’endemà, dimarts, tots els alumnes participaren en diferents tallers d’estètica i perruqueria, i en l’elaboració d’un qüestionari sobre el matrimoni. El dia següent tocava descansar i anàrem d’excursió a la ciutat de París. Després de pujar (a peu) la Torre Eiffel, ens dugueren a visitar altres indrets emblemàtics de la ciutat com la catedral de “Notre Dame”, els “Jardins de Tulleries” i el “Sacre Coeur”. Per acabar, el darrer dia celebràrem unes noces al poble de Clères. Després d’un curt viatge en tren, arribàrem a aquest petit poble i anàrem fins a l’ajuntament on ens va rebre l’alcaldessa. A la sala de plens, a on també es realitzen les noces civils, l’alcaldessa ens va explicar quins eren els tràmits per dur a terme unes noces per l’estat civil mitjançant una simulació. Tot seguit caminàrem fins al parc de Clères. En aquest parc hi ha un “château” (castell) que està envoltat d’uns magnífics jardins a on habiten animals com ànecs, pelicans, flamencs, cangurs,etc. Al châteu de Clères i en el parc zoològic, moltes parelles de

Page 28: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

28

nuvis van a fer-se fotografies; i per això va ser el lloc escollit per fer la sessió de fotos per tal de commemorar l’esdeveniment. Durant el matí, els alumnes d’estètica i perruqueria dels diferents instituts,es varen dedicar a pentinar i maquillar les parelles i els convidats. Després de vestir-se amb els corresponents vestits de nuvis, sortiren al jardí per fer la sessió fotogràfica. Cal remarcar el coratge i valentia de les núvies a l’hora d’aguantar el fred que va fer aquell dia, i cap d’elles es va constipar.

INTERCANVI AMB FRANÇA En aquest curs escolar, alguns alumnes de 3r de l’ESO del nostre centre han participat en un intercanvi amb altres alumnes del Collège Mathalin de la ciutat de Auch, a França. Aquest intercanvi va tenir lloc entre els mesos de març i abril, i ha estat una oportunitat magnífica per a practicar el francès/espanyol i viure unes experiències inoblidables amb persones d’un altre país. La primera part de l’intercanvi va tenir lloc entre els dies 18 i 24 de març, quan 21 alumnes de 3r de l’ESO i dos professors del nostre centre viatjaren a Auch, al sud de França. Una vegada arribats, cada alumne es va allotjar a casa del seu “correspondant”, és a dir, amb la seva família d’acollida; i els professors a cases de professors. El primer dia, vàrem visitar el centre i els alumnes varen assistir a algunes classes, com castellà, història o ciències naturals; acompanyats dels seus companys francesos.

Page 29: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

29

El dia següent, descobrírem alguns dels indrets més interessants d’Auch, com la seva catedral, els seus carrerons antics i estrets, el monument als morts durant la Segona Guerra Mundial, etc.; tot això gràcies a una guia que ens va acompanyar durant tot el dia. A part, vàrem saber que a la ciutat d’Auch també es parla l’occità, una llengua que s’assembla molt al català. L’endemà vàrem tenir l’oportunitat de conèixer Toulousse, una ciutat meravellosa i plena de llocs interessants per veure i gaudir. Entre d’altres, vàrem visitar la “Galeria dels Il·lustres” a l’Ajuntament i el Museu d’Història Natural, on hi ha una mostra representativa de tots, o quasi tots, els animals que habiten a la Terra. Als alumnes els va cridar molt l’atenció l’imponent elefant dissecat que domina el hall del museu, i la varietat d’insectes i aranyes que existeixen. Durant el cap de setmana, cada alumne va fer les activitats proposades per la seva família d’acollida. Uns varen anar a la Fira d’atraccions, d’altres de compres, d’altres van tenir dinars de família i fins i tot, alguns van anar als Pirineus, que només es troben a una hora i mitja en cotxe. En la segona part de l’intercanvi, els tocava als alumnes francesos visitar Sóller i Bunyola i estar allotjats amb les famílies d’aquí. Després d’un parell d’entrebancs i problemes, els 28 alumnes i les dues professores aconseguirem arribar a Sóller sans i estalvis. Aquí els esperaven els alumnes del nostre centre amb moltes ganes de gaudir dels seus companys francesos durant una setmana. Durant una setmana els companys francesos van visitar diversos pobles i llocs de l’illa, com les coves del Drach, el mirador de Formentor, Alcúdia, Palma, La Seu, Deià, Valldemossa, etc. En altres paraules, la setmana va passar volant. El darrer dia de viatge, els alumnes, les famílies i els professors es van reunir al menjador de l’institut per sopar tots junts. Va ser un vetllada molt agradable que va servir per acomiadar-se i agrair l’esforç i la implicació de tots els participants en aquest intercanvi.

Page 30: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

30

COL·LABORACIÓ AMB L'ASSOCIACIÓ VALL DE SÓLLER PER MILLORAR EL NIVELL DE FRANCÈS ORAL Amb l'objectiu de millorar el nivell de francès oral dels nostres alumnes, el nostre centre enguany ha encetat un projecte de col·laboració amb l'associació "França a la Vall de Sóller", Durant tot el segon i part del tercer trimestre, Brigitte i Marie-Thérèse, membres de l'associació, ens han visitat periódicament per tal de millorar la competència lingüística dels alumnes de 4t d'ESO i 1r de Batxillerat. Per donar gràcies a Brigitte i Marie-Thérèse la seva ajuda, els alumnes de 1r de Batxillerat prepararen un berenar de crêpes. A més, el centre va lliurar a les professores un petit regal com agraïment.

Page 31: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

31

4. CONCURSOS AL CENTRE: PREMIS DEL CURS PASSAT, PREMIS DEL

PRESENT CURS (AULA MÉS ECOLÒGICA)

PREMIS CONCURS DE RELATS CURS 2012 / 2013

A la categoría A hi va haver dos reconeixements a UN AMIC NEGRE i MI

GRAN MISIÓN.

A la categoría B els tres guanyadors fóren:

PRIMER PREMI: UNA VALIOSA VIDA (Nana)

DÍA 0

Aquí dentro se está muy bien. Puedo oír los ruidos de fuera, pero esta otra

pared impide que entienda qué es lo que dicen esos seres, distintos a mí.

Oigo la respiración de mamá y los latidos de su corazón, que se acelera

cuando está ladrando para avisar a los otros seres o corretear con ellos.

También oigo el corazón de mis hermanos, y, de vez en cuando, me dan

alguna que otra patada. Ójala pudiera quedarme aquí para siempre, un

lugar cálido y casi silencioso.

Page 32: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

32

Pero, de repente, noto como si algo me empujara, no son mis hermanos,

ellos no tienen tanta fuerza, es una fuerza que me empuja y me hace

daño, y me hace pasar por un lugar tan estrecho que apenas me pasa la

cabeza. Estoy un rato así, pero enseguida salgo a un lugar río y rasposo,

con tanta luz que, incluso con mis ojos cerrados, puedo notarla. Me doy

cuenta de que mi madre está lavándome, me está secando y limpiándome

la suciedad…por fin la veo,¡tenía tantas ganas de conocerla!. Poco a poco

voy conociendo a mis hermanos también.

MES 3

También los he conocido a ellos, esos seres son humanos. Mamá juega

mucho con ellos y se nota lo mucho que los quiere, porque ella también

quiere protegerlos como a nosotros y les da besitos. De vez en cuando,

nos cogen a mí y a mis hermanos y nos acarician, así como juegan con

nosotros y nos hablan…empiezo a entenderlos, esos ruidos y expresiones

suyas.

Aquí tampoco se está tan mal, pero mamá me ha dicho que no podremos

quedarnos aquí para siempre, porque hay poco espacio y otros humanos

nos quieren cuidar. Pero, al decirme eso, noto algo raro, en sus ojos hay

mucha tristeza. Entonces, para que no esté triste, le digo que me portaré

muy bien con los humanos que me quieran y seré como ella, que los

amaré y los guardaré, pero sus ojos siguen igual e incluso más tristes y me

dice: -Yo sé que tú y tus hermanos lo haréis muy bien, pero no sois

vosotros los que me preocupáis, son ellos.

No lo he entendido muy bien. Aun así me tiro encima de ella para

morderla la oreja, luego se añaden mis hermanos, y empezamos a jugar,

como siempre.

Enseguida oímos a los humanos hablar, parece que han venido

más…mamá se levanta para ir a saludar, y nosotros esperamos en la cesta

hasta que vuelva. Luego vienen los humanos, y me cogen…tengo algo de

miedo, porque no los conozco, pero ellos me acarician y me tranquilizo un

poco…

Page 33: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

33

-Entonces… ¡me lo llevo! –Les oigo decir. ¿Me llevarán? ¿ya? ¿Ymi madre?

¿Y mis hermanos? Tengo tanto miedo…pero seré un buen chico, y seré

como mamá. Ha llegado la hora. Me voy alejando de mi casa, me llevan en

brazos mientras veo a mi madre llorar porque me llevan. Pero debo irme,

porque no puedo estar más ahí y sé que los humanos me cuidarán y me

protegerán.

MES 6

¡Ya me he acostumbrado! Ellos me quieren mucho, me sacan cada día a

pasear y me miman mucho, pero últimamente el papá humano ha estado

un poco de mal humor… yo le entiendo, sé que no tienen mucho dinero

ahora y, a veces, llega a casa y me pega, pero no pasa nada, le perdono,

porque luego él me saca a pasear y me da de comer. Todos tenemos

malos días.

MES 12

No lo entiendo, las cosas han cambiado demasiado. Sé que he crecido,

quizás no sea tan bonito como antes, pero es algo que yo no puedo

evitar…

Apenas me sacan ya a pasear y, a veces, no me aguanto y me hago pipí y

caca, y me pegan. Ahora me pegan mucho más fuerte, lloro, pero eso no

les hace parar. También se olvidan de darme de comer, aunque les

entiendo, tienen muchas cosas en la cabeza.

Últimamente les oigo discutir mucho, y se dicen mutuamente que yo soy

la responsabilidad de los dos… tengo miedo, así que cuando los oigo, me

escondo.

Papá humano está muy enfadado, y después de que mamá humana le

diga que haga lo que quiera, me coge y me entra en el coche.

Me encanta pasear, pero noto que algo no va bien. No paseo de noche.

Cuando llegamos, me saca del coche y me ata a un árbol, supongo que

tiene algo que hacer y ahora viene.

¿Por qué se va con el coche? ¿Y yo?

Page 34: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

34

Han pasado dos días, y no voy a aguantar mucho más…me muero de sed y

de hambre y me duelen todos los huesos por las palizas. Pienso que no

debería de haber nacido, aunque no sé qué es lo que he hecho mal, los

humanos no me quieren. Quiero dormirme y no tener que despertar…

Y, de repente, oigo un coche. ¿Ha venido a buscarme?

No, no era su coche. Aun así se para, y baja una humana, ya algo mayor.

Ella me coge y me mete en el coche, me habla, pero yo no puedo oír bien

lo que dice… Siento como si me estuviera alejando de todo, y siento

mucho sueño, estoy tan cansado…

Poco tiempo después noto que me baja del coche, me entra en una sala y

me pone en una mesa de metal. Está muy fría, tanto que me hace

espabilar muy poco. Entonces noto el olor de otros animales, y veo a un

humano vestido de azul claro examinándome. Me pinchan con algo, y

duele. Tengo mucho miedo, está muy afilado, y sus caras son tristes. ¿Qué

están haciéndome?

13 AÑOS

Aún me cuesta creer, que sean todos lo mismo, pero sean tan diferentes a

la vez. Unos pueden hacerme tanto daño…en cambio otros, pueden darte

todo lo que tienen. Es cuestión de tener o no tener suerte…yo ahora, no la

tengo.

Al llevarme al veterinario, me sedaron y me curaron algunos huesos rotos

que tenía…sinceramente, tenía tanto miedo que apenas notaba el dolor

de las roturas.

Cuando desperté, me encontré en un sofá, tapado con una mantita… a mí

nunca me dejaron subirme al sofá… pero ella siempre me deja; bueno,

siempre que no me ponga a jugar con el barro.

Esta viejecita… lo ha dado todo por mí, y yo, todo por ella. Sé que puede

entenderme, y ella sabe que yo la entiendo. Me quiere tanto que hasta

me puso un nombre, Coby, ¿qué te parece?

Ella se me va… y yo también me voy porque, al fin y al cabo, como mamá

con sus dueños, estaré con ella hasta el fin de mis días. Donde vaya ella,

Page 35: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

35

yo iré. Porque ella no me ha abandonado jamás. Me subo al sofá a su lado,

y me acurruco, apoyándole la cabeza en su regazo. Una caricia. Luego,

escucho su corazón, que va más despacio. Espero, con todo mi pequeño

corazón que, en el futuro, el final de todo perro sea como el mío. Y los

dos, tranquilos y sin miedo, dormimos eternamente.

SEGON PREMI: UN NOU ALÈ (LLIBERTAT)

La Mireia i la Clara eren dues noies de tretze anys, bessones i amb una

vida normal; normal fins que a la Clara li van detectar un cáncer. Va ser un

cop molt fort per a tots els coneguts, però sobretot per a la seva germana.

La Mireia se n´anava a dormir pensant en la salut de la seva germana,

somiava amb ella i es despertava pensant que tot havia estat un somni, un

horrible somni; però, quan aquella mil·lèsima de segon passava, la realitat

queia sobre ella i només feia que desitgés tornar a tapar-se amb la manta i

no tornar a despertar-se mai més.

Però aquesta idea li va fugir del cap quan la primera sessió de

quimioteràpia de la Clara va arribar; quan es va acostar a la Mireia i li va

demanar, amb els ulls vidriosos, que l´acompanyés; que tenia por. Això va

sorprendre la Mireia: la Clara, la que era la més extrovertida, la més

popular, la que sempre la treia dels embolics, la consolava i la defensava;

la que mai tenia por… la necessitava i, per primer cop, en la vida li havia

sentit la paraula “por” als llavis.

Aquell dia la Mireia va comprendre que havia de ser forta per les dues,

valenta per les dues i que si la Clara podia fer com si no passés res i seguir

rient; ella també ho havia de fer.

Els dies passaven i la Mireia acompanyava la Clara per tot arreu; no la

perdia ni un segon de vista; disfrutava de cada moment que passaven

junts i feia que les sessions de quimioterapia fossin el màxim

d´entretingudes. Però tot i que la Mireia intentava estar alegre, o almenys

intentar semblar-ho, no podia evitar posar cara de llàstima quan veia com

aquella suposada medicina esgoyava la més popular, la que sempre la

treia dels embolics, la consolava i la defensava; la que mai tenia por…la

Page 36: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

36

necessitava i, per primer cop, en la vida li havia sentit la paraula “por” als

llavis.

Aquell dia la Mireia va comprendre que havia de ser forta per les dues,

valenta per les dues i que si la Clara podía fer com si no passés res i seguir

rient; ella també ho havia de fer.

Els dies passaven i la Mireia acompanyava a la Clara per tot arreu; no la

perdia ni un segon de vista; disfrutava de cada moment que passaven

junts i feia que les sessions de quimioteràpia fossin el màxim

d´entretingudes. Però tot i que la Mireia intentava estar alegre, o almenys

intentar semblar-ho, no podia evitar posar cara de llàstima quan veia com

aquella suposada medicina esgotava l´energia de na Clara i com els seus

preciosos cabells anaven abandonant el seu cap. Hauria de passar molt de

temps fins que li pogués tornar a fer aquells estranys pentinats que li

encantaven. La Mireia pensaba que perquè la vida era tan cruel?; nins

morts de gana, malalties incurables, extinció d´espècies animals,

destrucció del clima… Pensava que si tothom acabava morint, per què

viure una vida tan difícil? per què l´ésser humà es complicava les coses? O,

més ben dit, per què la vida ens havia dotat de tants forts pensaments?

De tants forts sentiments? Per què tenim una vida quan passam la major

part de ella preocupats per la mort? I sempre acabava arribant allà mateix;

per moltes preguntes que es fes no solucionaria res i per molt que es

demanés perquè la Clara i no ella les coses no canviarien.

El temps va anar passant fins que va arribar el fatídic dia que els metges

van anunciar que el cáncer no millorava, sinó que anava a més i que per

molts tractaments i intervencions que fessin no podrien fer més. La Clara

es moria. El món va axaifar la Mireia. La va aixafar tan endins, que li va

semblar que necessitaria l´ajuda d´un forat negre que xuclés la terra i li

tragués de sobre.

Quan els metges els ho anunciaren, la mare, el pare i la Mireia es

quedaren glaçats de cap a peus. Commocionats. En canvi, la Clara agafà

aire i amb una pau i una calma totalment inesperada donà les gràcies als

metges per tot el que havien fet, abraçà la seva familia i els portà cap a la

sortia de l´hospital. Aquell vespre tots ells estaven en un altre planeta,

Page 37: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

37

cadascú pensava en les seves coses i ningú estava del tot preparat per

afrontar els sis mesos que els metges li havien estimat a la Clara.

La Mireia pareixia una ombra, no entenia res, no volia entendre res;

estava absent i repassar els àlbums de fotografíes es va convertir en el seu

passatemps preferit. Però pasada una setmana va entendre que no servia

de res, que tenia sis mesos, sis mesos i punt, no en tindria més i per molt

mal que fes perdre a la persona més important de la seva vida, per molt

que ho negués tot hi saber-ho; no canviaria el resultat, així que agafà

forces d´on no les tenia i es decidí a no pensar en el final, ni en el futur, ni

en el passat, sinó tan sols en el present que disposaven.

Durant aquells mesos aprenerem a disfrutar de la vida i se´n penediren de

no haver-ho fet abans. Feren mil i una cosa cada dia i només s´estaven

quiets quan queien esgotats dins el món dels somnis. Els metges li havien

estimat uns sis mesos de vida. La Clara lluità com només ella sabia fer i

n´aguantà deu. Gairebé nou en absoluta llibertat, i el darrer, el passà dins

el llit on reservava totes les forces per aguantar un dia més. El dia setze de

març, la Clara digué a la Mireia que era la millor germana del món, que no

es culpés; que si li havia passat a ella era per algun motiu. Que, quan ja no

hi fos no estàs trista, que sempre cuidaria d´ella i que l´estimava amb tot

el seu cor.

Quasi dues setmanes més tard, concretament el vint-i-set, la Clara,

rodejada pels seus pares i la seva germana els digué que, per favor, no

estàssin tristos i seguissin gaudint de la vida. La Mireia la mirà als ulls

anegats i tan sols amb aquella mirada, la Clara va saber què estava

pensant. Així que amb un xiu-xiu li digué que ja no tenia por. I amb

aquestes paraules i un petit somriure la Clara va tancar els ulls per no

tornar-los a obrir.

Vint anys després, la Mireia, havia estudiat ciències, tenia moltes

associacions contra el cáncer. Era mundialment coneguda pel seu llibre

titulat Un nou alè que commogué tot el planeta i on explicava la historia

que va patir quan van diagnosticar cáncer a la seva germana. Durant

aquell temps, havia trobat una cura definitiva contra la greu malaltia; va

rebre un premi com a científica, que va dedicar a la Clara, i va explicar que

Page 38: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

38

trobar la cura sempre havia estat el seu objectiu i que no te n´adones de la

importància que tenen les coses fins que no les vius. Per això cal donar

importancia a tots els moments que tenen lloc a la teva vida perquè tens

un determinat temps i més val gaudir de les petites coses que perdre-te-

les pensant en les grans que no mai faràs.

TERCER PREMI: EL ÁNGEL CAÍDO (Ahriel)

Un horrible grito rasgó la noche y me despertó de golpe. Salté de

inmediato de la cama, cogí mi espada y corrí escaleras abajo. El grito

provenía de los aposentos del rey. En cuestión de un minuto recorrí medio

palacio y llegué al dormitorio real. Los guardias de palacio se habían

amontonado en la puerta y no dejaban entrar a la corte real. A un gesto

de mi mano me dejaron vía libre y al entrar en la habitación me encontré

con una escena escalofriante.

En el lecho real se encontraba Miguel, nuestro monarca, tendido en medio

de un charco de sangre. Un cuchillo de un color negro que yo conocía muy

bien le atravesaba la garganta. A un lado de la cama descubrí el cuerpo

inmóvil de Ahriel, una guardia real. Supe de antemano que también

estaba muerta pues, aunque no presentaba ninguna herida, su piel tenía

un color azulado muy característico. A partir de ese momento mis

recuerdos son borrosos. Oí una voz detrás de mí que me llamaba:

-¡Gael!- gritó mi hermano Rafael.

Su brazo derecho goteaba sangre, le habían herido en el hombro. Estaba

temblando.

-¡No he podido hacer nada!¡Tienes que perseguirle!- dijo con la voz rota

por el dolor.

A su lado se encontraba el ventanal real, que estaba destrozado. En uno

de los pedazos pude ver algo que confirmó mis sospechas sobre el autor

del crimen: plumas negras.

Salté por la ventana y alcé el vuelo. Durante un segundo vi una figura

negra encapuchada saltando la muralla de la ciudad. Desplegué mis

Page 39: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

39

blancas alas y me dispuse a seguirla. Mientras sobrevolaba la ciudad a

toda prisa observé las calles de mármol y los magníficos edificios

construidos con los minerales más preciados de la Tierra, como oro y

cobalto. Ya se había difundido la noticia de la muerte del rey y había

cundido el pánico. La gente corría de un lado a otro sin saber cómo

reaccionar, pues en la ciudad de los ángeles nunca ocurría nada.

Llegué hasta el lugar donde la misteriosa figura había saltado y me lancé

en caía libre por las nubes, pues en mi ciudad flotaba en lo más alto del

cielo.

Intenté pensar en lo que había ocurrido mientras descendía. Estaba

convencido de que el asesino era un demonio, por diferentes motivos. Los

demonios eran los únicos enemigos de los ángeles y también los únicos

capaces de llegar a nuestra ciudad. Además, el cuchillo que había servido

de arma homicida era propio de estos y el color de piel de mi compañera

Ahriel delataba que había muerto por una de sus maldiciones. Y estaba la

prueba de las plumas negras. Me hice una idea de lo ocurrido. El asesino

había entrado rompiendo el ventanal e inmediatamente había atacado al

rey. Ahriel había intentado defenderlo y había caído bajo su magia. Había

matado al rey y después había atacado a mi hermano, que intentaba

cortarle la huida. Finalmente, había escapado por la ventana,

anteriormente rota.

Divisé a la figura y la seguí. Deduje que el encapuchado se dirigía a Tokio,

una ciudad controlada por demonios desde hace más de un siglo donde se

reúnen los criminales más peligrosos.

Entonces me di cuenta de la rabia que me consumía. Todo aquello debía

de ser una conspiración de los demonios para derrocar al rey Miguel y

sembrar así el caso en el mundo y poder destruir a sus anchas. Pero no era

así como debía reaccionar. Los ángeles no deben sentir nada. Deben

cumplir su deber de forma efectiva, y los sentimientos obstruyen el

pensamiento racional del cerebro e impiden actuar con objetividad. Pero

yo estaba conmocionado, sentía rabia y una profunda tristeza.

Sin embargo, no era la muerte del rey la que me entristecía. Mi hermano,

Ahriel y yo habíamos sido inseparables desde niños. De pequeños

Page 40: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

40

jugábamos juntos en las calles y, al cumplir la mayoría de edad ingresamos

muy ilusionados en la academia militar, siempre los tres juntos. Nada más

acabar nuestro entrenamiento nos destinaron a la guardia real, que era la

élite del ejército. Cada noche, dos de nosotros debíamos encargarnos de

proteger al rey. La noche anterior me tocaba a mí y a Rafael, pero no me

encontraba bien y Ahriel se ofreció a sustituirme. Ella se había sacrificado

y ahora estaba muerta, cuando debía estarlo yo en su lugar.

Al aterrizar en las calles de la inmensa metrópolis de Tokio solo pensaba

en vengarme, otro rasgo poco característico de ángeles. Debía de estar

amaneciendo, pero la ciudad estaba rodeado por una capa de

contaminación tan intensa que los rayos de sol no la traspasaban y allí era

siempre de noche. Vi a la figura entrar en un bar muy poco recomendable,

y la seguí. Era un edificio alto y negro, pero no era nada comparado con mi

palacio real, decorado con motivos vegetales y cuyas torres alcanzaban las

estrellas. Al entrar tuve que taparme la nariz porque el hedor era

insoportable. El aire olía a alcohol, sudor y todo tipo de sustancias

desagradables. Había poca iluminación y sonaba música electrónica de

fondo. No vi al encapuchado por ningún lado, así que le pregunté al

hombre de detrás de la barra si sabía adónde había ido.

-¿Qué hace un angelito como tú en un tugurio de mala muerte como este?

– me preguntó.

Los allí presentes, se giraron para observarme con curiosidad, aunque no

tanta como cabía esperar al ver entrar a un hombre con alas y espada en

un bar humano. Algunos tenían la vista clavada en mi túnica, supongo que

sopesando su valor.

-Le he hecho una pregunta- contesté yo, con dureza en mi voz. No tenía

muy buen día. Al ver la cara de burla de aquel hombre, supe que solo

había una forma de tratar con él. Le cogí del cuello y le levanté, a la vez

que repetía mi pregunta, esta vez gritando.

Algunos jóvenes rieron, claramente ebrios, como si fuera una escena

divertida. Pero mi estrategia surtió efecto. Los humanos son estúpidos y

unos cobardes.

Page 41: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

41

-¡Ha salido por la puerta de atrás al verlo entrar a usted!- contestó

rápidamente.

Salí por la puerta trasera y ocurrió lo que yo imaginaba. Cinco hombres me

esperaban con armas de todo tipo. Era una trampa. Me apuntaron todos a

la vez, pero no tuvieron tiempo de apretar el gatillo. Moviéndome

rápidamente, los dejé inconscientes. Olían a tabaco y a vómito. En sus

chaquetas de cuero estaba grabada una serpiente con veneno en la boca

que rodeaba al corazón sangrante. El símbolo de Snake Heart, bastante

desagradable. Había oído hablar de ellos, eran de una banda urbana

asiática que delinquía a sus anchas por todo Tokio y alrededores.

Sobornaban al gobierno para que les dejara en paz y negociaban con él.

Extorsionaban a cualquier empresa, hasta a las más pobres, como era el

caso del bar en el que acababa de entrar. Supuse que debían haber

acordado con el dueño que, si entraba algún tipo con aspecto de tener

dinero le hiciera salir por detrás.

En ese momento oí el ruido de un motor. Me elevé justo a tiempo de ver

al encapuchado huyendo con un coche negro. Me extrañó que no hubiera

tenido tiempo de escapar mientras yo me entretenía, pero le seguí con el

coche de la Snake Heart, que no tuve problema en robar. Podría haberme

ido volando, pero no quería llamar la atención.

Mientras recorría las avenidas más pobres de Tokio, pude observar la

miseria a la que ha llegado la raza humana. Se acumulaba basura por

todas partes, sin ningún control. Había mendigos por todas partes; sobre

todo, niños y ancianos. En cada barrio había dos o tres prostíbulos y

mercados de armas y drogas, y presenciaba robos y violencia de todo tipo

cada pocos minutos. El contraste con mi ciudad era enorme, parecía otro

mundo.

Creo que nos encontramos en el 2113 d.c., año humano, con lo que hace

aproximadamente un siglo que la sociedad humana empezó a hundirse,

arrastrando consigo todo el planeta. Hubo una guerra nuclear que arrasó

por completo algunos países y ecosistemas naturales. Además, los

gobiernos corruptos no se preocupan por la pobreza de los ciudadanos. La

gente fue cada vez más pobre hasta que se vieron obligados a sobrevivir

Page 42: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

42

mediante sucios negocios. Las periferias de las ciudades han multiplicado

por tres su tamaño en pocos años, devorando a su paso todos los

bosques, montañas y selvas que obstruyen su crecimiento.

Además, los demonios están introducidos en los gobiernos y empresas

más importantes del mundo, haciéndose pasar por humanos y dando

rienda suelta a sus ansias de destrucción. Los ángeles debemos detenerles

y mantener el mundo en equilibrio pero, con el tiempo, nos acabamos

encerrando en nuestra ciudad sin preocuparnos por el mundo inferior,

interviniendo solo en contadas ocasiones. Y ahora que el principal

partidario de ayudar a los humanos, el rey, ha muerto, todo irá a peor.

Esto es lo que buscaba el asesino.

Le seguí durante horas por las calles, hasta que se paró sin motivo

aparente en un bar, siempre sin desvelar su rostro. Pero, para cuando

entré yo, ya se había ido.

Y esta persecución inútil siguió durante días. Parecía que no quisiera ir a

ningún sitio en concreto. Pero él ya debía saber que le seguía y no parecía

tener prisa por dejarme atrás, más bien jugaba conmigo. Le divertía ver

cómo me desenvolvía en aquellos ambientes tan desagradables.

-¡Típico de los demonios!-pensé.

Al fin, pasada una semana, salió de la ciudad y se dirigió a una de las pocas

zonas naturales que aún quedaban en Japón: los acantilados de la costa de

Hokaido. Allí fue a un pueblo costero. Para cuando llegué, el demonio ya

había desahogado sus ansias de muerte y había incendiado medio pueblo.

Ayudé a los supervivientes, que intentaban apagar el fuego con agua de

mar. Al acabar, me ofrecieron comida y me llevaron con el más anciano

del pueblo, como era la costumbre con los visitantes. Al llegar a la casa, la

anciana se arrodilló. Yo me sentía culpable por la destrucción de su

pueblo. Ella me pidió que alcanzara al demonio y acabara con él, y eso

pensaba hacer, pues volvía a estar encolerizado. Me despidieron

amablemente y volvieron al trabajo de reconstrucción. Eran buena gente y

no pude evitar compararlos con las personas con las que había tenido que

tratar en la ciudad. Mientras corría hacia el acantilado, pensé con

esperanza que quizás el mundo no estaba perdido.

Page 43: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

43

Encontré al encapuchado en el acantilado más alto de la isla. Estaba

quieto mirando el mar embravecido, como si hubiera estado

esperándome. Cuando llegué, se giró y se quitó la capucha. Su pelo negro

como la noche se revolvió por el viento. Tenía una tez pálida y fina, y sus

ojos eran grandes y brillantes, y su boca roja del color de la sangre. Lo

único que la diferenciaba de una mujer humana eran sus ojos violáceos y

dos pequeñas protuberancias que le sobresalían de la cabeza como

cuernos. Dejó caer la capa, y descubrí que no llevaba nada debajo. Los

demonios no se preocupaban en cubrir su cuerpo. Sus alas eran

majestuosas como las mías, pero de color negro, y su cuerpo, perfecto. Al

mirarla a los ojos supe inmediatamente su nombre: Lilith.

-¿Por qué lo hiciste?- le pregunté, intentando controlar mi ira.

Ella simplemente rió.

-¡Contéstame! ¿Por qué has matado a Miguel? ¿Por qué has destruido el

pueblo?

-Porque me apetecía – me contestó ella con una sonrisa maliciosa.

Yo no pude más. Me abalancé sobre ella, pero me esquivó y sacó otra

espada de la nada. La lucha fue larga e intensa, pero finalmente ella

venció y me dejó tendido en el suelo. Yo esperaba el golpe de gracia, pero

ocurrió algo que no me esperaba.

Ella me besó y, sin pensarlo, yo la correspondí con intensidad. Pasamos la

noche juntos.

Al día siguiente desperté y ella ya no estaba. Sentí un asco inmenso hacia

mí mismo. ¿Qué era? ¿Un ángel que amaba a un demonio? No podía ser

pero, para mi desgracia, descubrí que así era. Además, ella había matado a

Miguel, a Ahriel y a mucha gente por pura diversión.

La esperé con la intención de hacer lo que debía y, por la noche, volvió a

aparecer. La ataqué con rabia y ella respondió riendo. Aquel día vencí yo.

Lancé su espada lejos y me dispuse a rematarla. No había el más mínimo

temor en sus ojos, solo malicia. La observé un momento, y me volvió a

embargar la pasión. En esta ocasión la besé yo.

Page 44: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

44

Y así ha seguido durante semanas. Nuestra naturaleza nos obliga a luchar,

pues somos un demonio y un ángel. Pero nos amamos. Los primeros días

me odiaba a mí mismo, pensaba que era un traidor para mi raza, pues una

relación entre un ángel y un demonio es un sacrilegio para los míos. Pero,

al final descubrí que nunca me había sentido tan vivo. Todo lo que siento

ahora no lo había experimentado nunca: amor, odio…incluso la tristeza.

Los ángeles no debemos tener sentimientos, pero ahora me da igual. Me

siento lleno por primera vez en mi vida, aunque resulte difícil de creer. He

comprendido porque Lilith asesinó al rey. Es su naturaleza, al igual que es

la mía hacer el bien. Ahora sé que los ángeles y los demonios somos

complementarios, como las dos caras de la misma moneda. Mantenemos

el mundo en equilibrio.

Pero nuestro destino estaba escrito en el momento en que la besé por

primera vez. A los demonios no les importa lo que hagan los demás, pero

con los ángeles es diferente. Los ángeles deben seguir las normas.

El mar estaba embravecido por la tormenta más grande que han

presenciado estas costas. En lo alto del acantilado había dos figuras

luchando. La primera era un hombre alto y musculoso. Llevaba una túnica

sucia y destrozada y sus anteriormente blancas alas estaban llenas de

barro. La segunda figura era una mujer, también muy alta. Su cuerpo

desprendía un aura roja. Sus espadas chocaron, y Gael cedió. Cayó al suelo

y Lilith se echó junto a él. Gael la miró intensamente y la besó. En ese

momento hubo un resplandor y se oyó una explosión. El suelo sobre el

que estaban tumbados cedió y se precipitaron al vacío.

Gael intentó volar, pero sus alas estaban inmovilizadas por una extraña luz

dorada.

-¡Magia angélica! -pensó.

A Lilith le ocurría lo mismo. Cayeron al agua y el mar, furioso, los hundió y

se los tragó una inmensa ola. Gael sabía que momentos después la ola los

lanzaría y miró a Lilith.

-Si pudieras evitar haberme conocido,¿lo harías?-preguntó ella.

Gael vio por primera vez en su mirada dolor y miedo.

Page 45: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

45

-No -respondió con decisión.

Y con un último beso, la ola lanzó a Gael y a Lilith contra el acantilado, Sus

espadas cayeron y se hundieron en el mar, clavándose en el fondo y

formando una cruz.

En lo alto del acantilado, un ángel observa a la pareja estrellarse contra las

rocas. Ha cumplido su deber. Con una lágrima corriéndole por la mejilla.

Rafael extiende las alas y regresa al cielo.

A la categoría C, el primer premi va ser per:

CARTA ALS REIS MAGS (Es primer)

Estimats Reis Mags d´Orient, d´Occident i de tot arreu,

Ja feia prop de 10 anys que no us escrivia una carta per Nadal i enguany

m´he decidit. Pot ser perquè estaba decebut.

Aquell any m´havia “currat” la carta més que mai. No hi faltava cap color i

la meva lletra havia millorat mol sobre, l´havia repassada mentalment

prop de vint mil vegades cada nit abansde tancar els ulls per dormir i cada

matí mentre em dutxava o anava camí a l´escola per tal de no oblidar-me

de cap detall per a ningú.

El matí s´havia llevat débil, gris i plorós i els vidres de la finestra de

l´habitació, entelats, advertien del fred que feia fora. La meva eufòria

pesava més. Però. Em vaig calçar les sabatilles que m´havia portat el Pare

Noel unes nits abans i vaig agafar la carta que feia dies que havia deixat

sobre el comodí. Mentre berenàvem vaig voler explicar una altra vegada a

la meva germana petita qui eren aquells joves que ens recollirien les

cartes i les portarien a ses majestats. Na Paula, amb tan sols dos anys

obria uns ulls com a plats i assentia convençudíssima sense parpallejar. La

mare, conscient també del fred que feia, ens va embolicar com a cebes.

Cebes no només per l´enorme quantitat de capes que dúiem a sobre, sinó

també perquè si ens haguessim volgut penjar de l´arbre de Nadal, que

s´aixecava joiós enmig de la plaça, ningú no hagués sospitat que no érem

bolles.

Page 46: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

46

La cua era infinita i havíem d´anar saltant bassiots cada dos per tres. Tot i

que seguía plovent, l´ambienr era força agradabla i compensava el clima.

Nins corrent amunt i avall, cridant, impacients, carregats d´il.lusió I de

desitjos. Jo mirava fixament la cua que avançava a pas de tortuga, agafat

del cotxet de la meva germana, no fos cosa que em despistàs. La mare

aconseguia que l´espera fos menys dura preguntant-nos contínuament si

estàvem prou contents i si crèiem que ens havíem portat suficientment bé

per tal que els Reis ens portessin tot allò que els havíem demanat. I és clar

que sí!! Especialment les dues darreres setmanes havia ajudat a posar

taula cada dia i m´havia aguantat les ganes de protestar cada vegada que

la mare s´apoderava del comandament a l ´hora de dinar i havíem de

mirar aquel home encorbatat i hieràtic que només feia que ensenyar uns

estranys tràilers de pel.lícules de guerres i de morts que, curiosament,

després mai sortien a les cartelleres del cinema. Poc després vaig

descubrir que allò no eren avanços de pel.lícules (tot i que ho hauria

preferit així) sinó el dia a dia de molta gent no gaire lluny d´aquí.

Davant de nosaltres un nin amb la seva mare també esperaba amb

impaciencia. Segurament tenia la mateixa edat que jo, però estaba molt

més magre i els seus ulls no desprenien la mateixa brillantor que els dels

altres nins dels voltants. Tenia el cabell molt arrissat i negre com una nit

sense lluna. Aviat vaig saber que es deia Saïd, ja que la mare havia iniciat

el que es convertiría amb una llarga conversa amb la seva. Feia mesos que

jo ja no estaba tan morè com ell, així que, amb tot plegat, vaig deduir que

el mocador que portava la seva mare al cap no era precisament per

guardar-se del fred. Posant com excusa que encara estàven lluny del

nostre torn i començava a tenir gana i m´estava avorrint i no sé quantes

coses més em van empènyer a dirigir-me a ell. Tenia curiositat de saber

què hauria demanat als Reis i per sorpresa meva, sense dir ni mu em va

alargar la mà sense mostrar cap molestia i em va oferir la carta. Vaig

desplegar amb cura el foli esquinçat i arrugat mentre ell m´atravessava

amb la mirada. D´un primer momento vaig pensar “Mare meva, amb

aquesta mala lletra segur que no li porten ni la meitat del què ha

demanat”, però després de llegi-.la encara en vaig estar més segur.

Page 47: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

47

A l´escola, durant l´esplai, tots ens havíem anat mostrant les cartes,

comparant el què demanàvem i sovint acabàvem fent modificacions. No

podía ser que aquell hagués demanat més coses que jo si no feia ni els

deures! De fet, totes les cartes s´assemblaven d´allò més: començaven

amb un llistat extens de cotxes teledirigits i jocs d´ordinador i consoles i

totes les coses que havien anunciat els últims diez per televisió i ens

havien cridat l´atenció i, finalment, solien comanar uns calcetins pel pare o

una corbata, pels que ja estàven cansats de veure sempre la mateixa que

semblava que l´ofegava, ja que quan arribava a casa pareixia que l´havien

estrangulat, i també alguna coseta per la mare com uns draps de cuina o

uns agafadors que no estassin socarrats.

En Saïd, però, era un cas ben estrany. La seva carta no ocupava ni un quart

de foli i no s´havia preocupat ni d´adornar-la. Havia començat bé, saludant

ses majestats i prometent que havia estat bon al.lot però, a continuació,

iniciava una llista de desitjos sense gaire sentit. Demanava una feina per al

seu pare i que deixés de beure sense tenir sed. Demanava també, que la

seva mare aprengués a ser més forta i que deixés de plorar quan tothom

se´n anava a dormir. Llavors, afegia que tan de bo els seus familiars que

vivien lluny no l´oblidessin mai i que seria molt feliç de poder trobar amics

de veritat, amics que no l´anomenessin “moro” i que l´acceptassin tal com

era. Al final, amb majúscules i de manera molt més clara es podía llegir:

Que s´acabi la guerra al meu país, si us plau!!!!!!

Vaig tornar a aplegar la seva “carta” com vaig poder i, sense poder deixar

d´arquejar les celles, la hi vaig tornar. Davant de la meva expressió, ell va

somriure amb timidesa i es va tornar a girar endavant. De sobte, vaig

començar a notar com em pesava la butxaca de la jaqueta i com la meva

carta desprenia una escalfor espantosa fins el punt de cremar.Li estaré

eternament agraït per no haver-me demanat la meva. Hauria estat

vergonyós! Ara ja dubtava de la perfecció de la meva obra i la cua

avançava amb una rapidesa exagerada. Amb la vergonya pesant-me tones,

vaig girar-me d´esquena a la mare i vaig obrir el sobre per tornar a revisar

la meva i, de cop i volta, em va semblar tan llarga com una novel.la i tan

egoísta que ni tan sols el més malvat de qualsevol pel.lúcla hagués estat

capaç de redactar. Vaig tornar a amagar-me-la a la butxaca i, dissimulant,

Page 48: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

48

vaig tornar a agafar-me del cotxet i a mirar fixament endavant. En arribar

el nostre torne m vaig adreçar al patge del rei negre, que sempre havia

estat el meu rei preferit i, en oferir-me una bosseta de caramels amb una

mà i esperantt la meva carta amb l´altra, el vaig sorprendre atracant-me a

la seva oída i li vaig demanar que només volia que fessin realitat tots els

desitjos del Saíd.

Aquella nit em va costar molt adormir-se i tots els dies següents van ser

d´allò més estranys. I va arribar. La matinada del dia sis tenia por

d´aixecar-me del llit. Els llençols pesaven més que mai. Però la curiositat

em mossegava per dintre i finalment vaig decidir pegar bot del llit i, sense

calçar-me les sabatilles com era habitual, vaig baixar les escales de

puntetes per no fer renou i vaig guaitar l´arbre. I sí, estava envoltat

d´enormes paquets lluents i amb llaços, i els cavalls s´havien acabat totes

les pastanagues I s´havien begut l´aigua que els havíem deixat la nit

anterior per tal de poder refer-se després d´haver estat guiant les

carrosses amunt i avall tota la tarda. Vaig tornar a ficar-me dins el llit atent

a qualsevol renou i esperant que algú es despertàs. M´hauria tornat

adormir i em vaig sobresaltar quan na Paula es va llançar en planxa sobre

mí i em va treure del llit sense compassió i amb tota la força que pot tenir

una nina de dos anys que, empesa per la il·lusió, pot ser molta!

M´havia oblidat que els Reis són mags i, per tant, tot i que finalment no

havia entrega el meu sobre, sabien ben bé el què volia. No havien

descuidat cap detall. Això m´hauria fet molt feliç un temps, no obstant

això, aquell any tan aviat com descobria un nou paquet que amagava un

altre gran regal, em cobria a mi mateix d´una feixuc sentiment de culpa. I

és que a fons només desitjava que haguessin estat igual d´esplèndids amb

el Saí, cosa que pot ser no sabría mai. Des de llavors ençà, vaig començar a

interesar-me per les notícies de l´hora del dinar. I sempre el mateix:

guerres i més guerres i morts i més morts i accidents i més accidents i

robatoris I més robatoris I enganys I desnonaments I totes les desgràcies

que es poden arribar a imaginar. Per què no havíen fet cas a aquell nin

que només havia demanat unes quantes coses clares i que no implicaven

cap despesa i, en canvi, els parcs estaven plens de nins carregats fins a les

orelles de joguines i bicicletes i jocs i enveges?

Page 49: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

49

Passaren els mesos i un dia a karate a un nin que em passava dos caps se li

va “escapar” ( i ho dic entre cometes perquè tots sabem com van aquestes

coses) la vertadera identitat dels meus estimats Reis mags d´Orient. Quan

va arribar i ho vaig explicar a la mare, ella es va mostrar decebuda. A mi,

pensava que m´hauria afectat més, la veritat, però sentía que estava més

decebut pel fet que en Saíd no hagués pogut cumplir el seu més gran

desig.

De fet, aquest remordiment m´ha acompanyat fins a dia d´avui. Ja mai

més vaig escriure cap carta ja que, a mesura que m´anava fent gran, de

cada cop desitjava coses més complexes i que costaven d´escriure.Ni

utilitzant tots els colors del món s´haurien pogut entendre tant com

m´hauria agradat. A més , la mare ja en tenia prou amb els regals que na

Paula comanava amb la seva bonica innocència.

Sigui como sigui, amb els anys vaig aprendre que mai ens hem de rendir.

L´esperança és l´últim que es perd, diuen. I que, per tant, sempre hi haurà

més possiibilitats que un desig es faci realitat si el demanam i lluitam per

ell que si ens el guardam i l´utilitzam únicament per donar emoció als

nostres somnis durant les nits. I això és precisament el que fan els nins

petits amb les cartes dels Reis mags per Nadal: s´atreveixen a demanar

qualsevol cosa ja que aquests homes, que van a cavall i no s´afeiten, són

màgics i podran amb tot. Però quan ens feim grans deixem de creure que

tot es pot fer posible i deixem de demanar desitjos, tatxant-los

d´impossibles, senzillament perquè els “Reis Mags” no existeixen en carn i

ossos.

Per això, ara sí,

Estimats Reis Mags d´Orient, d´Occident I de tot arreu,

Aquest any ha estat difícil, m´atreviria a tractar-lo de desesperant. Hem

vist com, tot i que encara s´atreveixen a dir que els homes aprenem dels

errors, veïns, cosins i germans s´han seguit matant per defensar vet a

saber quina creència que, més aviat, jo consideraría orgull; s´han seguit

robant bancs, consciències, infàncies, il.lusions, cultures, països sencers,

drets, llibertats i somnis: mitja part del món ha seguit lluitant dia a dia per

no morir de fam mentre que l´altra mitja s´ha gastat una fortuna en

Page 50: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

50

gimnasos i dietes miracle; no han aturat d´aparèixer serralades

d´escombraries que ni tan sols es poden considerar això; han seguit

morint persones, i amb ells famílies senceres i amistats, per malalties poc

investigades ja que “no hi ha doblers per invertir en la seva investigación”,

mentre que alguns gaudeixen d´uns luxes exhorbitants; milions d´artistes

segueixen vivint entre cartrons ja que les seves obres manquen de valor,

mentre que els gols són pagats a preu d´or i lloats fins a l´infinit; els

polítics han seguit engatant-se de poder i la ressaca no els ha permès tenir

cura d´un poble innocent; les escoles han seguit ensenyant “coses”, però

s´han oblidat d´educar; els ancians han passat de ser considerats savis a

inútils i els joves ignorants s´han cregut savis; els monstres han sortit de

les pel.lícules de ciencia-ficci-o i que s´han llençat a viure a les ciutats; els

diners ham seguit tenint més valor que els petons i, tot i així, hem decidit

esperar i confiàs que “Algú” amb més força que nosaltres ho pogués

solucionar. Aquí el vostre fracàs.

En vista de tot això, Majestats, no m´atreveixo a demanar-vos grans coses,

simplement perquè sé que no m´ho mereixo, però com que no hi perdo

res…

Em conformaré amb que tothom sigui conscient d´aquesta realitat en que

ens hem acomodat, no amb el sentit que entrem en una crisi existencial ni

molt menys; sinó que ens serveixi de motivació per a voler canviar-la i que

aquest Nadal tots tinguem un boci d´en Saïd a les nostres cartes.

EL SEGON PREMI FOU PER RECUERDOS DEL MAR (The Stroke):

Siempre recordaré aquella playa. Apenas era una pequeña cala escondida

del mundo por altas rocas, pero en ella uno conseguía huir de toda

preocupación con solo contemplar el inmenso océano y escuchar el rumor

del viento. Ahora que me van a ejecutar por mis crímenes, tan solo

desearía verla una última vez para recordar mi historia, una historia que

merece la pena contar:

Nací en una pequeña ciudad costera cerca de Santo Domingo el año 1607,

o tal vez 1608, da igual. Mi madre murió después de darme a luz y mi

Page 51: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

51

hermano Sebastián, que entones tenía tres años, y yo nos criamos con mi

padre que tenía una humikde taberna. Allí pude observar los personajes y

las situaciones humanas más pintoresas que uno pueda imaginar. Estaban

los típicos muertos de hambre que jamás pagaban, a los que mi padre

echaba siempre que podía;, jóvenes marineros, mujeres de mala vida,

ilustres hidalgos que, pese a su forma de vestir y de comportarse, no

tenían un doblón y, algún solitario y curtido lobo de mar, cuya mirada

inquietaba al más valiente. Estos últimos solían sentarse en un rincón

apartado, envueltos en sus resistentes casacas de cuero viejo, com más

plomo en el cuerpo que un galeón, bebían en abundancia sin hablar y

nadie se atrevía a decirles nada, aunque se marchasen sin pagar. Con ellos

mi imaginación fabricaba las más diversas hazañas: los imaginaba

luchando en mil batallas, al timón de su poderoso bajel, asaltando los más

orgullosos barcos y llenando sus bodegas de maravillosos tesoros, que

luego escondñian en islas remotas. Pese a ser exageradas, mis ideas sobre

estos personajes no eran del todo erróneas ya que, por aquel entonces,

las tripulaciones piratas saqueaban los puertos pequeños como el mío al

menos una vez al año sin que nadie pudiera evitarlo, pues sus veloces

barcos escapaban con facilidad de la justicia y rara vez se ahorcaba a uno

de ellos; es más, algunos como Drake, apodado “El Dragón” por los

españoles, trabajaban para la corona inglesa que deseaba humdir

definitivamente el ya decadente imperio hspánico.

Fue en uno de estos asaltos donde mataron a mi padre cuando salió de la

taberna al oír ruido y una bala le alcanzó en el pecho. Después de aquello,

cerraron la taberna y Sebastián y yo tuvimos que mendigar por la calle

hasta que un día rogamos a un capitán de una embarcación que nos

aceptase en su tripulación. El hombre accedió a tener a Sebastián como

grumete porque tenía 14 años y considerable fuerza, pero dijo que no

podía hacer nada por mí. Me sorprendió la pasividad de mi hermano, que

aceptó abandonarme. Durante la noche entré sin hacer ruido en la bodega

y me escondí dentrás de unos sacos. Era consciente de que si me

encontraban, me azotarían, pero lo prefería a quedarme solo y pobre en el

puerto.

Page 52: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

52

Al día siguiente el barco zarpó y yo me alimenté de unos trozos de

pescado seco que encontré en mi refugio. Todo marchaba bien hasta que

Sebastián entró a por agua y me vio: -¡Juan! -gritó, alarmando a toda la

tripulación que, al parecer, no tenían nada mejor que hacer que descubrir

polizones. Imaginando mi destino, escondí un cuchillo entre mi ropa y salí

con orgullo a cubierta ante los sorprendidos ojos del capitán quién decidió

hacerme pasar la prueba de la quilla. Dicha prueba consistía en atar al reo

a una larga cuerda y pasarlo por debajo de la ancha quilla del barco, un

viaje que ni aguantaban la mayoría de los pulmones, menos los de un niño

de once años. De esta forma fui firmemente atado a la cuerda e iniciaron

mi descenso. Antes de bajar, miré por última vez a mi hermano que me

contemplaba calmado, casi contento, cosa que jamás le perdoné.

Entré en el agua y hacia la mitad del trayecto vi una gran forma cerca de

mí. Era un gran tiburón que se disponía a arracarme la pierda cuando le

hundí el cuchillo en el cráneo. La monstruosa criatura se hundió dejando

un reguero de sangre que me impregnó. Sentía que mis pulmones

estallaban en el momento en que me liberaron de la prisión acuática para

devolverme a la embarcación. La visión de un niño surgiendo de las

profundidades cubierto de sangre con un cuchillo en una mano y un

diente de tiburón en otra provocó tal impresión en la supersticiosa mente

de los marineros que desde ese momento, creyéndome protegido por

alguna divinidad marina cuando no por el mismo diablo, recibí un trato

excelente hasta que llegamos a nuestro destino, un pequeño puerto

llamado Santa Ana.

Allí, merced de la sed saciada por los marineros en la taberna local, la

historia de mi “resurrección marina” con asesinato de pez carnívoro

incluido se extendió y rápidamente me vi a las órdenes de un capitán de

dudosa legalidad que se hacía llamar Ojo Negro a causa de un parche que

lucía en su ojo izquierdo, supuesta herencia de una batalla contra marinos

portugueses, aunque las malas lenguas hablaban más bien de una puta de

afiladas uñas. Sea como sea, aquel lobo de mar me inició en las técnicas

del oficio. De esta etapa recuerdo en especial cuando, contando yo 15

años, durante uno de nuestros habituales asaltos a navíos (casi siempre

españoles u holandeses) en los que me quedaba en el propio barco a fin

Page 53: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

53

de defenderlo, maté por primera vez a un hombre. En contra de lo que se

piensa, no se siente nada especial. En mi caso fue un desafortunado

marinero holandés que, a modo de contraataque, saltó a nuestra cubierta

y se lanzó contra mí. Yo me limité a ensartarlo en mi sable tal y como

había imaginado siempre. Ni siquiera llegué a verle la cara.

Después de esto, Ojo Negro confió en mí para los siguientes ataques hasta

una funesta noche que, estando fondeados en una apartada cala

celebrando los últimos robos, nos encontró un gran galeón perteneciente

a la armada española. Sus armas y número de hombres eran superiores, la

sorpresa del ataque y el efecto del vino hicieron el resto. Fue una masacre,

los nuestros se lanzaban cual perros rabiosos contra los militares que los

aniquilaban sin piedad. Mi costumbre de no beber demasiado me permitió

sobrevivir en la refriega. Sobre el suelo encharcado en sangre se movía

ágilmente un soldado que estaba acabando con más de mis compañeros

que ningún otro. Cuando me acerqué y pude verle mejor, mi corazón dio

un vuelco: era mi hermano.

-¡Este es mío! -gritó. Siempre fuiste un perdedor, Juan- añadió al

acercarse espada en mano.

-Pues esta vez te va a tocar perder a ti- le respondí.

Entonces iniciamos nuestro duelo: él golpeaba más fuerte pero mis

movimientos eran más ágiles, de forma que conseguí engañarle con una

falsa estocada y le tumbé de una patada. En ese momento decidí no

matarlo, tal vez porque era la única persona del mundo que aún conocía

mi identidad, el caso es que más tarde me arrepentí. Muertos todos mis

compañeros, salté al agua entre las balas que me silbaban en los oídos y

nadé todo lo rápido que pude hasta la costa. Allí me escondí en la selva

dónde estaba convencido de que no se molestarían en entrar para

buscarme.

En aquella jungla debí pasarme unas dos semanas hasta que otro bajel

pirata me recogió. A pesar de contar con dieciocho buenos años y

considerable musculatura, me vi obligado a ponerle la cuchilla en la

garganta al capitán para conseguir el viaje. Cuando lo hice, me aseguré de

dejar bien claro al resto de la tripulación que estaba dispuesto a matarlo,

Page 54: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

54

de lo contrario habría sido yo el que hubiera acabado muerto, es lo que

pasa cuando uno trabaja con asesinos.

Anécdotas aparte, en tres días llegamos a un nuevo puerto donde conocí a

las dos personas más importantes de mi vida. Una era Felipe, un chico de

mi misma edad, animado y valiente que desde entonces se convertiría en

mi mejor amigo. Me recordaba ligeramente a Sebastián aunque no sabría

decir en qué. La otra persona era Isabel, la mujer a la que me amado. La

conocí en una taberna donde trabajaba sirviendo bebida y lo que se

requiriese pese a contar solo con dieciséis años. Aparte de su hermoso

pelo negro y sus grandes ojos, lo que más me llamó la atención y me

enamoró de ella desde el primer momento fue su expresión triste y

melancólica que delataba un sufrimiento tan grande como el que siempre

había oprimido mi propio corazón. Por aquel motivo, la tercera vez que se

me acercó para servirme vino le pregunté:- ¿Qué hace una muchacha tan

hermosa en un lugar como este, salido del infierno?. A lo que ella

respondió: -Sobrevivir sin esperanza. Mi pregunta era plenamente sincera

y su respuesta me convenció de que no deseaba otra cosa que estar con

ella. Acto seguido, la esperé fuera del local y le pedí que se fuera conmigo,

de lo que ella se rió. Pese a todo, le prometí sacarla de esa vida.

Para cumplir este objetivo, reuní una tripulación con lo mejor que

encontré y le gané un barco con los dados a un imprudente capitán.

Pronto descubrí que no era tan imprudente ya que sacó una pistola con la

que me hubiera volado los sesos si no fuera porque Isabel le rompió una

botella en la cabeza. De esta forma, mi amada me salvó la vida y fui

consciente de que podía sobrevivir incluso mejor que yo, cosa que me

tranquilizó a la hora de llevarla en mi barco.

Durante los siguientes años fui feliz, nuestro bajel, fuertemente armado y

con una bandera de un tiburón relacionada con el diente que yo llevaba

colgado del cuello, era conocido en todos los rincones del Caribe como

uno de los más peligrosos, mientras que a mí se me conocía como al

“Tiburón sanguinario”. Isabel y yo nos amábamos y Felipe era mi perfecto

compañero a la hora de cruzar aceros, acordar rutas marítimas o repartir

botines.

Page 55: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

55

Este estado se vio truncado en una de nuestras escalas en una pequeña

isla que nosotros creíamos desconocida para todo el mundo, motivo por el

cual acostumbrábamos a esconder allí nuestros tesoros. Yo me

encontraba en la cala que mencioné al inicio de mi relato cuando

nuevamente me vi sorprendido por la marina, esta vez liderada por un

joven comandante llamado Sebastián.

Nos llevaron a Santa Lucía, donde esperamos en la cárcel nuestra

sentencia. Me metieron en una celda individual sin noticias de mis

compañeros. Por suerte uno de los guardias, cuyo nombre no diré, era un

viejo conocido mío y me informó de que Isabel había sido llevada a la casa

del almirante en calidad de sirvienta, aunque por todos era sabido que

cumplía unas funciones más amplias en relación a su amo. Ciego de ira,

pedí a mi amigo que se las ingeniase para poder sacarme de allí. La

siguiente noche, durante el cambio de guardia, mi puerta se abrió. Di las

gracias a mi aliado y con un sable que este me proporcionó, me dirigí cual

Caín vengativo hacia la casa del almirante. Sorteé a unos inexpertos

vigilantes y penetré en la mansión. Dormido el servicio, no tuve dificultad

para atravesar el recibidor y subir las escaleras al final de las cuales estaba

convencido de que saciaría mi sed de venganza. Entré en la amplia

habitación en penumbra y creí ver una figura en el lecho, Isabel, y otra

sentada hacia la luz lunar que entraba por la ventana, Sebastián. Me

acerqué cuidadosamente a la cama y dije en un susurro:-Isabel, soy yo,

espérame abajo. Ella se despertó al instante y abandonó la estancia.

Entonces me dirigí hacia el objeto de mi odio que creía dormido y para mi

sorpresa este se giró apuntándome con una pistola.

-No te va a resultar tan fácil- dijo, y acto seguido me disparó,

alcanzándome en el hombro. Se me nubló la vista y caí al suelo, el dolor

era insoportable, pero haciendo acopio de todas mis fuerzas, me seguí y le

clavé mi acero en el corazón.

Al día siguiente desperté en la celda de nuevo. Tenía el hombro vendado y

pese al dolor que me producía, uno mucho mayor, el haber matado a mi

hermano, atormentaba mi mente. No sentí ningún tipo de satisfacción por

la venganza, solo vacío y podredumbre. Un mes más tarde recibí la noticia

de que Isabel huyó al oír el disparo y que poco tiempo después murió de

Page 56: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

56

tuberculosis. Ella vivió de la misma forma que yo, de la misma forma que

Felipe y de la misma forma que todos nosotros: buscando la libertad.

*******************************

També en aquesta categoria hi hagué un reconeixement per QUI ÉS

ROMINA JAUCE? (Romina Jauce).

A la categoria en francés hi hagué un reconeixement per SAINT GEORGE

(Amapola) i HÉCTOR LANTERNE, PETIT DÉTECTIVE (Biskit).

A la categoria de poesía hi hagué un reconeixement per NO MORIRÉ DEL

TOT (Blau cel).

5. RELATS: HISTÒRIES DELS MEUS AVANTPASSATS, L´ESPERANÇA

(RELAT DE PURI, PROFESSORA DEL CENTRE), SANT JORDI i

MICRORRELATS.

- Relats dels meus avantpassats:

“Mi bisabuelo Luis Alarcos Gomach” de Tolo Mestre Fons de 1ºEso A Esta historia transcurre allá por los años cuarenta, en plena posguerra, en un pueblecito de las montañas asturianas de los Picos de Europa, llamado Quirós. Mi bisabuelo, Luis, era médico rural (doctores que ejercían en los pueblos y aldeas). En aquella época la vida de un médico no era fácil ya que trabajaba las veinticuatro horas del día. Muchas veces ni siquiera había carreteras entre las aldeas, debiendo desplazarse a pie por los caminos y senderos, o en el mejor de los casos a caballo, llevando únicamente su maletín, sus manos y sus conocimientos.

Page 57: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

57

No existían las analíticas, radiografías y ecografías en aquellos lugares, como sucede hoy en día. También en esos tiempos mi bisabuelo tenía que servir para todo: un parto, un hueso roto, fiebre alta, infecciones… Llegar hasta el enfermo no era tarea fácil, pues en invierno estaba todo nevado y te podías perder por las montañas. Una vez lo fueron a buscar para una emergencia con un caballo porque la aldea quedaba lejos y no pudo regresar a su casa hasta el día siguiente por la gran nevada que cayó. Y como no había teléfono no podía avisar.

Muchas veces se encontraba por el camino con animales peligrosos como osos o lobos hambrientos que podían atacarle en cualquier momento. Otras veces le salían a su encuentro los maquis, republicanos que no aceptaban el franquismo y vivían escondidos en la montaña desde el final de la guerra civil española. Le pedían ayuda para curar a algún compañero herido en los escarceos con la guardia civil o que se hubiera puesto enfermo en los montes. MI bisabuelo siempre les ayudó porque todos eran personas, así que siempre fue muy querido por todos los lugareños .La consulta era la propia casa donde vivía y conocedor de las dificultades económicas de la época, en plena posguerra, a veces no cobraba porque la gente apenas tenía dinero, pero le pagaban con cosas del campo: verduras, huevos… Desgraciadamente yo no he podido conocerlo aunque me hubiera encantado escuchar el relato de estas historias por su propia boca, y no a través de otros, por eso me gustaría que estas palabras sirvan para reconocer su mérito.

Page 58: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

58

“Mi familia: tres continentes unidos” de Causar Younes de 1ºESO A

Mi abuela materna era brasileña, de descendencia polaca-alemana. Era la cuarta de ocho hermanos, su madre era comadrona y vivían en en una comunidad de polacos. Después de la segunda guerra mundial muchos polacos habían emigrado a Brasil. Mi abuela trabajaba de camarera en un bar y allí mismo conoció a mi abuelo. Se enamoraron y se casaron no sin antes atravesar un montón de dificultades ya que sus padres no querían que su hija se uniera a un libanés, preferían que se casara con un polaco. Al final venció el amor. Tuvieron cinco hijos. Mi madre era la segunda. Todos los hermanos, a la salida del colegio, ayudaban en el kiosco y heladería, que se llamaba como ella: heladería Susi. Cuando mi madre tenía quince años fue a visitar a la familia de mi abuelo en Líbano. Vivió cinco años allí y conoció a mi padre. Mi abuelo paterno y mi bisabuelo trabajaban la tierra hasta que consiguieron un trabajo en el Ayuntamiento. En los años sesenta empezaron a construir carreteras. En esta época mi abuelo ya estaba casado con mi abuela porque entonces los matrimonios eran concertados, es decir, que los padres elegían a los pretendientes. Mis abuelos eran de dos pueblos cercanos llamados Aynn y Hermel. Tuvieron diez hijos, seis hombres y cuatro mujeres. Mi padre era el sexto. Mi padre empezó a trabajar a los diecisiete años en la construcción y dos años más tarde conoció a mi madre en el Hermel. Él había ido a visitar a unos familiares y desde entonces estuvo cinco años cortejándola. Al cabo de este tiempo se pudieron casar y nació mi hermano mayor: Ibrahim, luego se marcharon a Brasil porque los abuelos de allá estaban enfermos. En Brasil nació mi hermana Asia. Cuando la pequeña tenía cinco años vinieron a España, aquí nací yo y luego mi hermana pequeña.

Page 59: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

59

UNA VIDA DE ANTES de Marta Bejarano López de 2ºA

Mi bisabuela “Claudina” nació en 1923 en Madrid. Su familia era pobre y numerosa, fue la última de catorce hijos. Su madre, María, trabajaba para un marqués. Él, que era muy buena persona, se había encariñado con Claudina y se la quiso quedar para cuidarla como una hija. Vivió como una princesa, en la casa del marqués que era un convento. Tenía diez o doce dormitorios, varios salones, el suelo de madera, cuadros de Velázquez, tapices y muchas más cosas, también dos doncellas, planchadora, lavandera, ayuda de cámara… Por contraste, la casa donde vivían sus hermanos, catorce en total, era pobrísima, el baño era público y tenían que dormir todos en una habitación. Claudina en el día de su Comunión. El ramo se lo trajeron del Palacio del Prado y el velo de París.

Page 60: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

60

Aunque ella tuvo una vida de princesa, lo pasó muy mal, ya que veía como su familia tan querida se moría de hambre y enfermedades, a veces repartía la merienda y el dinero que le daban entre sus hermanos y amigos. En los parques solo dejaban entrar a la gente rica, porque por ser pobres se pensaba que ensuciaban, destrozaban o crearían problemas. Cuando tenía 16 años el marqués murió, y al poco tiempo se fue de Madrid porque había empezado la Guerra Civil (1936-1939). A los tres años cuando acabó la guerra, mi bisabuela volvió a Madrid. Nadie de su familia había muerto pero las bombas habían destrozado casas y vidas, dice que Madrid no era la misma que cuando la había dejado tres años atrás. Poco a poco se fue adaptando. Con el tiempo se casó y tuvo cuatro hijos, uno de ellos mi abuela, que a los noventa años sigue viva, sana y feliz. A mi bisabuelo José Guillén. Pacifista. Por Joan Recalde Villacampa 1ºESO B A mi bisabuelo José no le gustaba la guerra ni las armas así que consiguió una carta de recomendación del alcalde de su pueblo para no ir. No se libró pero como sabía leer y escribir consiguió estar de cartero. Su ocupación en la guerra civil era llevar cartas de un bando a otro, se jugaba la vida pero no llevaba armas. Un día se tuvo que refugiar en una caseta porque estaban bombardeando, entonces una bomba cayó muy cerca y José convenció a los que estaban allí refugiados de que se metieran en el agujero que había producido el impacto y la explosión, ya que había menos posibilidades de que volviera a caer otra vez en el mismo lugar y entonces una bomba cayó encima de la caseta donde habían estado unos minutos antes. Uno de ellos era un alto cargo que se interesó por él y le dio las gracias. Cuando acabó la guerra detuvieron al cartero y lo metieron en un campo de concentración. Mi bisabuelo no pertenecía a ningún bando. Cuando José ya pensaba que sería de los siguientes en ser fusilado, vio por casualidad al alto cargo a quien le había salvado la vida y éste lo reconoció y consiguió que lo dejaran en libertad. José volvió andando desde León hasta su pueblo, Baells, que está en Ponent, frontera entre Aragón –Huesca– y Cataluña. Cuando llegó, mi bisabuela en el primer momento no lo reconoció.

Page 61: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

61

El lugar donde estuvo preso mi bisabuelo cla Franja de asi dos años en León, es en la actualidad el Parador Nacional de San Marcos.

MIS BISABUELOS por Marga Bauzà Bosch 2ºA Los padres de mi abuela materna emigraron a Francia al poco tiempo de casarse. Montaron un negocio de vinos en Grenoble. Mi bisabuela se llamaba Margalida como yo y mi bisabuelo, a quien no conocí, Jaume. Tuvieron que aprender francés rapidísimo porque era fundamental para su negocio. Empezó la segunda Guerra Mundial. Mi abuela tenía cinco años en aquel entonces y recuerda el sonido de las sirenas y los aviones bombardeaban la ciudad y corrían a refugiarse en los subterráneos para protegerse de las explosiones. A mi bisabuela la llamaban Madame Palmer. Como no tenían para comer conseguían comida a cambio de los vestidos de bebé de mi abuela Francisca. Una noche mataron a un alemán y pensaron que había sido mi bisabuelo.

Page 62: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

62

Se lo llevaron preso. Margalida y mi abuela se quedaron solas y muy preocupadas por Jaume. Pensaban que no lo volverían a ver y lo daban ya por muerto. Pero a los dos días regresó con su familia. La guerra duró unos cinco años. Al acabar, mi bisabuela estaba embarazada. Siguieron en Francia hasta el fallecimiento de mi abuelo. Margalida se encontró sola, vendió la casa y el negocio y partió con su hija, mi abuela, a Mallorca. Al poco de llegar nació el niño, Jaume, quien falleció de una embolia. Solo quedaron mi abuela y su madre. Entonces partieron hacia Palma y vivieron allí toda la vida. A veces iban a nadar al Puerto de Andraitx. Margalida, mi bisabuela, falleció a la edad de noventa y dos años. Fue uuna persona decidida y valiente para la época que le tocó vivir.

Page 63: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

63

L´ESPERANÇA

Som els darrers. En un començament érem vint; sis homes i catorze dones. Al

llarg dels anys que han transcorregut des que el viatge va començar han nascut sis

nines i dos nins. Un dels homes va morir. Així que ara som vint-i-set els viatgers. El

límit segur està en cinquanta.

No és un mal lloc: hi ha espai suficient per a tots, la nostra font d’energia és

neta i està garantida al cent per cent per als propers mil anys, almenys. Tenim

plantes en abundància, aliment de sobres, aigua que es recicla, aire que es fa net,

llum de dia i foscor de nit, alguns animals petits que ens fan companyia... Duem

amb nosaltres embrions de totes les espècies, esperant una nova vida, una nova

oportunitat, a mena d’arca de Noè. Una oportunitat que segurament mai no es

presentarà, però qui s’atreveix a dir això en veu alta? Al cap i a la fi, on estem? On

anem? D’on venim? Aquest viatge no durarà quaranta dies ni quaranta anys.

Possiblement sigui etern. Per a mi, almenys, i per a tots els que ara vivim a

Esperança, ho serà.

La meva filla es diu Gaia. Li vaig voler posar aquest nom en memòria d’allò

que hem deixat enrere. Gaia té set anys. Li explico coses que ella no pot imaginar

imaginar i que mai no veurà, i que segurament tampoc no es creu. Durant les

primeres hores de la nit anem de vegades a la bombolla. Està tot en silenci, lluny

d’aquell brunzit continu, i a les fosques. Ens asseiem en el terra transparent, ella

sobre mi, i observem les estrelles en el cel negre com el carbó, que ens envolta.

Només estrelles.

–On és el Sol? –em demana amb la seva veu infantil, i jo li assenyalo una

estrella; la més gran. Sempre està allà mateix, gairebé sota els nostres peus, mai no

canvia de lloc, però ella encara no el reconeix–. I la nostra casa?

Page 64: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

64

–No es veu, avui, però està molt aprop del Sol.

Alguns dies és visible; una estrella més de color blavós. Aviat no podré

distingir-la de les altres. Quan la meva filla tingui la meva edat no es veurà en

absolut i el Sol serà un punt petit. Em produeix una estranya angoixa pensar en

això.

–I quan tornarem? –demana.

–Tornarem quan es pugui tornar.

–Per què no encara?

–Perquè no hi podríem viure.

–Per què?

Una inspiració profunda. Una gran pena.

–L’hem fet malbé.

La nina no diu res, submergida en les seves reflexions. Mira les estrelles, el

Sol...

–I Júpiter?

–Allà –assenyalo sense dubtar sobre el nostre cap. És una estrella grossa,

quasi diametralment oposada al Sol, no tan gran ni tan brillant com ell.

M’impressiona quan el veig. En pocs anys serà igual que les fotos. Quin m’anava a

dir, quan era petita, que arribaria a veure’l de tan aprop?

–Hi anirem?

–No –somric.

–Per què? També està fet malbé?

Page 65: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

65

–No hi podem anar perquè és un planeta de gas. No hi podríem posar els

peus.

–I com és la Terra?

–Era un lloc mot bonic; blau, verd i marró.

–I molt gran –contribueix la nina–. I plena d’animals i de plantes, oi que sí?

–Això diuen. Jo mai no ho he vist, això.

–Però tu hi vas néixer.

–Quan jo hi vaig néixer ja estava feta malbé. Ho estaven preparant tot per al

gran viatge. Vaig deixar la Terra quan encara no havia fet els disset anys. La recordo

com un lloc gris i sufocant.

–Com la sauna?

–Més o menys –concedeixo amb un somriure.

Però no és cert del tot. Guardo alguns records del Sol abrasador a través

d’aquella boira permanent, de la picor als ulls i a la gola. Dels esquelets dels arbres,

de les ciutats desertes, de les runes, dels animals esquàlids... No deixem enrere cap

paradís. Què es trobaran els meus descendents quan hi tornin, em demano sovint?

Podrem tornar mai? La resposta m’oprimeix l’estómac i no hi vull pensar.

–Què va passar? –demana Gaia–. Per què es va fer malbé?

–Recordes aquella joguina que es va rompre? –la nina fa que sí amb el cap–.

No et pensaves mai que es podia rompre i jugaves amb ella sense preocupar-te del

que passaria desprès. Les persones vam fer el mateix amb la Terra; jugar amb ella

pensant que sempre seria igual, que res no canviaria, que no la podríem espatllar

mai. Com tu amb aquella joguina, ens vam equivocar.

Page 66: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

66

–I no es pot arreglar?

–Aquesta és la nostra esperança. Podria ser que, si nosaltres no hi som

durant un temps, tot s’arregli. Que torni a ser una llar.

La nina calla i pensa. –No hi va quedar ningú?

Una pregunta nova. Dubto una mica abans de respondre.

–No ho sé del cert. Possiblement sí. La Terra és gran, molt més gran que

Esperança.

–I se’n recordaran de nosaltres?

–No ho sé, Gaia. Possiblement no sàpiguen res de nosaltres, com nosaltres

no en sabem res d’ells.

Però no dic el que sap tothom i que algun dia haurà de saber: els que van

quedar estaven condemnats. La capacitat de les naus era limitada i només

nosaltres, aquest petit grapat de viatgers, som la darrera esperança de la

humanitat.

Puri Tomàs, febrer de 2014

EL DRAC DE SANT JORDI

Fa molt de temps, quan jo era jove, em va passar una cosa molt

estranya, però abans d'explicar-la, em presentaré. Jo sóc el famós drac del

conte de “Sant Jordi” i, en realitat, em dic

Simó.

Page 67: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

67

Se suposa que la història comença quan jo arribo al poble i destrosso

tot el que trobo; la veritat és que, quan vaig arribar, uns bandits estaven

atracant el poble. En veure allò i que pegaven i maltractaven els animals,

vaig decidir rescatar-ne alguns i portar-los a una cova propera i ells es

varen pensar que me'ls vaig menjar.

Com que deien que devorava tot el que trobava, cosa que era

mentida perquè jo era vegetarià, varen començar a portar-me animals als

quals jo deixava al fons de la cova i els cuidava com si fossin fills meus. Em

duien animals fins que els varen acabar i, com que jo de tant en tant

espiava una mica, vaig descobrir que farien un sorteig per entregar-me una

persona perquè me la cruspís.

Vaig pensar que l'acció d'entregar-me una persona era una bajanada i

em vaig enfadar quan la princesa va sortir elegida, ja que tothom es

pensaven que era capaç de menjar-me aquella noia innocent. Com que me

l'havien d'entregar l'endemà, vaig pensar tot el vespre que havia de fer i

vaig decidir que no tenia més remei que tancar la princesa amb els altres

animals.

Mentre esperava, vaig sortir de la cova i vaig veure la princesa, de

lluny, acompanyada per dos guàrdies, que eren allà per assegurar-se que

no s'escapés. Em va estranyar que la jove portés ulleres i vaig pensar que

potser tenia alguna discapacitat visual. I ho vaig confirmar perquè, quan li

varen caure, es va pensar que un pagès amb una aixada muntat damunt

un porc era un cavaller amb cavall i espasa.

La princesa va suplicar al “cavaller” que em matés i la salvés. El pagès

va venir fins a mi amb aires de superioritat. Em va començar a clavar

l'aixada, cosa que a mi l'únic que em feia eren pessigolles, però, com que

la princesa es pensava que em matava vaig decidir tirar-me al terra i fer el

Page 68: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

68

mort i llavors partir volant.

Quan em vaig enlairar, em va caure una de les roses que havia collit

aquell matí i, com que la princesa era mitja cega i el pagès era un poc

beneit, van pensar que de la meva sang havia brostat una rosa. Al pagès, el

varen casar amb la princesa i jo me'n vaig anar lluny d'aquella terra de

bojos.

Josep Suau Crespí, 1r ESO B

MICRORRELATOS DE 2º ESO

EL MEJOR AMIGO

No tengo amigos, mi madre me compró uno. Se llama Boby y es un labrador.

Andreu Bernat 2ºB

SUEÑOS

Ella desapareció y volvió a aparecer en los sueños de su amado.

Caterina Cerro 2ºB

AMOR

Eres bellísima, hermosa, la criatura más preciosa que he visto en mi vida, dicho esto, dejo de mirarme en el espejo y me voy.

Erika Corredor 2º B

PREMONICIÓN

Cuando tenía cinco años me compraron una muñeca. Me encantaba vestirla como me vestiría yo de mayor. Un día mi hermano la perdió. Nueve años después la encontré, vestida de presa.

Aina Fuster 2ºB

Page 69: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

69

ENAMORADO

Se había enamorado de su cabellera rubia y sedosa, su aroma lo tenía hipnotizado. Se sentía un piojo.

Xisca Ferrer 2ºB

NO SÉ

No sé por qué toda la gente se asusta de mí al percibirme.

Creo que es por mi piel transparente. ¿Tendré que vivir así toda la eternidad?

Armand Soler 2ºB

Deseo

¡Buenas noches! Nos vemos en mis sueños.

Margalida Bauzà 2ºA

Eterno viaje

Me entregó su mano transparente y me dijo que la siguiera.

Aina Colom 2ª

7. AGRAïMENTS

La realització d´aquesta revista ha estat possible gràcies a tots els que

d´una manera o una altra heu col·laborat en la seva publicació. Moltes

gràcies a tots i, especialment, al nostre company corrector, ja que sense

ell la tasca hauria resultat molt més complicada! Moltes gràcies, Joan!

Les coordinadores

Magdalena Carrillo i Antònia Ma. Fontirroig

Page 70: Revista del IES Guillem Colom Casasnovas

70