Planeta LletraRevista l i teràr ia

I Època - Any 2- Núm 7

Òrgan de difusió del grup Planeta Lletra

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a:http://www.planetalletra.tk

EspecialAstronomia

Planeta Lletra

2

Í N D E X

Editorial (Jordi Lopesino)................................................... 2

L’estel que picà l’ullet (Marta Novellas) ........................ 4

Cirurgia celestial (Mònica Ruiz) ...................................... 5

La luna de los niños huérfanos (Ramon Cabrera)....... 6

Els deus vinguts del cel (M. Rosa Salas) .......................10

L’hotel (Txell Pañella) ..................................................................12

L’astrònom (Jordi Lopesino) .................................................. 14

Aparences (Isabel Sanfeliu) ..................................................... 16

Diálogo astral (Mónica Ruiz) ........................................ 18

Aliè (Sandra Cabrespina) ................................................... 20

Dulce planeta azul (Rosa Tirado) ................................. 21

Escletxa de Lluna (Júlia Lancho) ................................... 23

Golafre (Oscar Navas) ...................................................... 26

Saturno (un astrólogo) (Núria López) ......................... 31

Maquetació:Txell Pañella i Montlleó

Correcció ortotipogràfica:Ramón Cabrera, Jordi Lopesino,Oscar Navas i Txell Pañella.

Redactors:Ramon Cabrera, Sandra Cabrespina, Júlia Lancho,Jordi Lopesino, Núria López,Marta Novellas, Oscar Navas,Txell Pañella, Mònica Ruiz, M. Rosa Salas, Isabel Sanfeliu iRosa Tirado.

Il·lustradors:Ariadna Graupera, Josep Prat Sorolla, Raquel Ruiz Núria Vaqué i Marta Viader.

Fotografies dels lletrícoles: Jordi Lopesino

Foto de portada:José Francisco Hernández Cabrera

Logo: Gustik Albo

ÍNDEX

STAFF

www.planetalletra.tkwww.twitter.com/planetalletrawww.facebook.com/planetalletra

planetalletra@gmail.com

febrer 2013

Col·laboren:

3

EDITORIAL

Hola de nou Lletrícoles,Malgrat els vaticinis, ja tornem a ser aquí! Hem deixat enrere el 2012, l’any

de la fi del món, i encetem amb alegria i optimisme un nou any. Per començarbé l’any m’agradaria veure la cara que fan els defensors de la fi del món segonsel calendari Maia... Des d’aquesta tribuna els hi dedico la més llarga i cacofò-nica pedorreta que us pugueu imaginar. Tema tancat.Mentre escric aquestes línies comença el nou any xinés: l’any de la serp. I per

què parlo de xinesos? Doncs perquè estem a les acaballes de la mini sèrie ra-diofònica. Estem muntant els efectes de so. En poques setmanes el projecte“Burning Chinesse Love” serà una realitat i l’emetran per la ràdio. Us mantin-drem informats.El projecte del llibre també està en marxa. Hem assolit la fita de relats, uns

quinze, i estem pendents de la revisió i posterior muntatge. Esperem tenir-loa punt per Sant Jordi. Us recordo que serà el primer llibre escrit per membresdel nostre col·lectiu i que hi ha una editorial interessada.I una bona noticia més: el 2013 és l’any Punsola. A Mataró es commemora

el centenari del naixement del Poeta Josep Punsola i Vallespí (coincideix ambel centenari, també, del naixement del poeta Salvador Espriu); doncs bé, enshan convidat, com a col·lectiu, a participar en la comissió de l’any Punsola con-juntament amb entitats amb tan de pes com Òmnium Cultural. Crec que aixòvol dir que ens tenen en compte en el teixit cultural de la ciutat. Enhorabonaa tots els Lletrícoles. La Sandra Cabrespina, la Rosa Tirado i en Salvador Rieraestan defensant els nostres interessos a la comissió. Per acabar us vull anunciar un parell de Vermuts amb... El 23 de març farem

el primer de la temporada. Convidem al fill del poeta Punsola. I a l’abril (potsera començament de maig) tindrem la visita d’una agent literària de primerafila.Salut i bona lletra.

Jordi LopesinoAmbaixador del Planeta Lletra

EDITORIAL

Planeta Lletra

4

ESCRIPTURA

Era el 26 d’octubre de 2007. Un vespre fosc,

a punt d’encetar la nit, quan per fi et vam co-

nèixer. Feia nou mesos que esperàvem aquell

moment que es va presentar de cop. A tots ens

van envoltar un miler de sentiments: curiositat,

emoció i nervis, que es barrejaven amb la

il·lusió i l’amor.

Des que ens van anunciar que eres a punt

d’arribar, només van passar dues hores. Van ser

molt curtes però se’ns van fer molt llargues fins

que... a les deu menys sis minuts de la nit, vam

sentir com la Sara, la teva mare, feia un esclat

d’emoció i plaer, i vam comprendre que ja eres

aquí, entre nosaltres.

Embolcallada en una tovallola blanca, el teu

pare, en Carles, ens va posar al davant, la nena

més bonica que havíem vist mai.

Eres tu, l’Èlia, la filla desitjada, la neta esperada!

Vaig mirar al cel i una gran lluna, completa-

ment rodona i plena de llum, il·luminava tot

allò que els meus ulls podien veure. Quan la

lluna és així li diuen lluna plena i està sempre

envoltada d’un piló d’estels.

Però, aquella nit hi havia al seu costat un

estel especial, un que era més a prop de ella i

que brillava amb molta més força. Me’l vaig

està mirant una bona estona i em va semblar

que em picava l’ullet.

Primer no entenia el que passava, per què

aquell estel destacava de entre tots els altres,

fins que una veu dins meu em va dir: “Aquell

és l’estel d’en Titín, que ens mostra la seva

alegria”.

Des de l’antiguitat més remota l’esser humà ha intentat lligar sempre la seva existència a les estrelles.Cada cultura té el seu sistema. Potser, i només dic potser, no coneixíeu el lligam que té la Marta amb lavolta celeste... Si us agrada el podeu fer vostre.

L’estel que picà l ’ul let

M arta N ovellas

Sóc amant de les lletres perquè formen paraules que creen histories,on cadascú s’hi pot trobar reflectit, somiar o conèixer altres vides.

Raquel Ruiz

5

ESCRIPTURA

Llavors vaig comprendre que t’ho havia d’ex-

plicar:

En Titín, el teu avi, que va haver de marxar

d’aquest món abans de que tu naixessis, va fer

brillar el seu estel més que mai per dir-nos que,

des d’allà dalt t’havia vist néixer, i que estava

tant content com tots els altres que érem aquí

a la terra, al teu costat, meravellats del teu nai-

xement.

Ara sé que tens un fanalet al cel i que cada

cop que hi hagi lluna plena, podràs veure al

seu costat un estel que et picarà l’ullet, serà ell,

el teu avi, i el faràs molt feliç si tu també li pi-

ques l’ullet.

Creguin-me! No hi ha més opcions, l’agent

patogen és implacable. Fins ara s’havia man-

tingut estable, però ha incrementat la seva

activitat en poquíssim temps i ha causat danys

irreversibles. L’hem intentat exterminar aug-

mentant la temperatura de l’hoste però té

una extraordinària capacitat d’adaptació.

S’han trobat residus tòxics dels seus movi-

ments en altres parts de l’organisme. La pro-

babilitat que acabi envaint els òrgans més

propers és alta; això destruiria tot l’equilibri

de la unitat estructural. Per evitar un cata-

clisme estratosfèric i mantenir l’estabilitat del

sistema no ens queda més remei que anihilar-

lo.

—Com s’anomena l’operació que vol dur a

terme?

—Terractomia.

La Mònica ens regala un micro-relat que està a mig camí entre el Douglas Adams i l’Augusto Monterroso. Una obra d’art Zen. Felicitats Mònica!

Cirurgia celest ial

M ònica Ruiz

Infermera de professió, li agrada escoltar. En les seves històries sempre hiha algun testimoni dels molts que col·lecciona dins del seu cap.

Planeta Lletra

6

ESCRIPTURA

Extiendo un plano de España sobre la mesa

del comedor.

—¿Ves? —le digo a mi nieto señalándole un

lugar—. Nosotros estamos aquí, en Santander,

y tus padres están allá —y le indico otro—, que

se llama Cádiz. Papá y mamá, que son médicos,

tuvieron que ir a un congreso. Pero volverán

pronto.

El chico observa pensativo el mapa y recorre

con el dedo la distancia que separa ambas ciu-

dades.

—Están muy cerca la una de la otra —me

dice—. ¿Por qué no vamos a verles?

—¡Oh, no! Sólo lo parece. Se necesita un día

entero, o más, para llegar, si vas en coche. ¿Tú

has estado en Comillas, verdad? Donde vive tu

tío —afirma con la cabeza—. Pues fíjate, esto

es Santander y ese puntito Comillas. ¿Cuánto

tardas en recorrer esa distancia los días que

vais a visitarle? Casi dos horas entre pitos y

flautas, ¿no? Pues compara con Cádiz.

Suspira resignado.

—Entonces ir a la Luna está más cerca.

Le miro sorprendido.

—¿A la Luna?

—Sí. Dime, abuelo, dónde está la Luna en

este papel.

—Aquí no sale. Esto es un mapa de la Tierra,

y la Luna no está en la Tierra sino en el cielo. A

la Luna no se puede viajar. Bueno, alguno lo ha

hecho, pero en cohete, y nosotros no tenemos

de eso. Además, ¿para qué ir? Allí no vive

nadie, no se puede respirar, y no hay árboles,

ni ríos, ni nada de nada. Nos aburriríamos.

Alza sus ojos hacia mí y me reprocha muy

serio:

—Dices mentiras, abuelo.

No puedo dejar de sonreír.

—¿De dónde sacas que miento? ¿Acaso has

estado tú en la Luna, muchachito, para hacer

esa afirmación?

Aparta el mapa a un lado, decepcionado,

como tantas veces le he visto hacer con jugue-

tes que ya le aburren. Permanece así unos ins-

tantes hasta que se levanta y se dirige a la

ventana. Es una noche de julio, calurosa, y la

Luna, por la ventana abierta de par en par, res-

plandece, redonda y amarilla, sobre el campa-

nario de la iglesia. Mi nieto se queda

embobado mirándola. Yo, por detrás, me

acerco a él, y le acaricio los cabellos. Enseguida

le rodeo con mis brazos, apoyo el mentón en

su cabecita y, en silencio, trato de adivinar sus

pensamientos. Pero yo soy muy mayor, y él es

Nuestro Letrícola más premiado nos ofrece un cuento astral lleno de sensibilidad. En realidad Ramónhace metaliteratura, pues elabora su historia con la ayuda de un clásico de la literatura. Lo hace parano dejarlo morir, para recordarnos que hay que releer a los clásicos. Seguro que después de leer su relato iréis a buscar el libro de referencia.

La luna de los niños huérfanos

Ramón Cabrera Naveiras

Un escritor maduro, en todos los sentidos, que borda, más que escribe, sus relatos. Ha ganado decenas de premios, pero él siempre diceque el mejor premio es que alguien lo lea.

7

ESCRIPTURA

un niño, y no es probable que nuestras refle-

xiones coincidan. Hace mucho que, desgracia-

damente, prescindí de los sueños y me volví

escéptico a las fantasías. Él ahora, en cambio,

vive de pleno ese espacio paralelo. Por eso no

me asombro cuando asegura:

—Muchas noches voy allí —y me señala la

Luna.

—¡Ah! ¿De verdad? ¿Y cómo vas?

Se vuelve hacia mí y me observa con sus ojos

grandes y azules. Luego se encoge de hom-

bros.

—No lo sé. Pero estoy sentado en una piedra

muy grande. Al principio estoy solo, pero en-

seguida llegan otros niños a hacerme compa-

ñía.

—Qué niños. ¿Amiguitos tuyos?

—No los conozco. Son niños que no tienen

papás ni mamás. Se sientan a mi lado.

—¿Niños huérfanos? ¿Y de qué habláis?

—De nada. Los niños huérfanos hablan

poco.

—Lo comprendo —le digo—. Es muy triste

estar sin papás ni mamás.

—Bueno, hay días en que no paran… Mira-

mos juntos el mundo desde allá arriba. Cuando

es la hora nos da pena bajar de la roca y regre-

sar.

—¿Pena? ¿Y eso? Tú, muchachito, ¿qué

quieres hacer siempre allá arriba? ¿No te gusta

estar aquí?

—Sí, pero en la Luna más. Hay una flor. Una

flor muy bonita a la que hay que cuidar para

que no se la coma el cordero. Los niños huér-

fanos la quieren mucho. ¿No la ves brillar?

—¿A la flor?

—Claro.

Realmente, mi nieto tiene una imaginación

prodigiosa. Me fijo en la Luna pero, por su-

puesto, no soy capaz de distinguir nada más

Marta Viader

Planeta Lletra

8

que un círculo dorado, ahora parcialmente cu-

bierto de nubes.

—¿Dónde? No, no la veo.

—Abuelo, abuelo, que te estás quedando sin

vista. Allí, allí, a la derecha —y extiende el

brazo para precisarme con el índice el sitio

exacto. Y añade—: El principito nos tiene en-

cargado que la protejamos. Sólo hay esa flor y

es muy delicada. Hay que limpiar además la

Luna de baobabs para que no crezcan y la

dejen a oscuras. La flor necesita mucha luz

para vivir. Y también tenemos que vigilar al

cordero, que siempre está hambriento...

—¿Un príncipe dices? ¿Vive un príncipe en la

Luna?

Mi nieto me mira asombrado, como si hu-

biera dicho la mayor estupidez.

—¿Ya no te acuerdas del principito, abuelo?

Una vez me leíste algo sobre él y nos hicimos

muy amigos.

Recapacito y sí, recuerdo que meses atrás le

leí algunas páginas del cuento de Saint-Exu-

péry.

—Tienes razón, pero no sabía que viviese en

la Luna.

—Es que no vive allí —me responde muy

serio−. Nos visita algunos días. Nosotros, du-

rante la espera, regamos y mimamos la flor

para que no se marchite. Y mantenemos ale-

jado al cordero, no vaya a comérsela. La flor

nos lo agradece y nos sonríe. Y los niños huér-

fanos son felices porque entienden que son

responsables de su vida y que ella les corres-

ponde con sus hermosos colores y su aroma.

¡Únicamente tienen eso, pero es tanto para

quien no tiene nada!

ESCRIPTURA

Marta Viader

9

ESCRIPTURA

Me conmuevo. Los hombres hemos olvidado

que una sola gota de agua puede calmar la sed

en el desierto. Necesitamos que nos lo recuer-

den los niños. Y aun así procuramos que la me-

moria sea flaca para llenar sin remordimientos

los aljibes de nuestro egoísmo. Y me cuestiono

si mi nieto no se sentirá solo con las continuas

ausencias de sus padres por motivos profesio-

nales, si mi compañía no le es suficiente, al no

haber sabido darle el afecto necesario, y que

por ello necesita viajar a la Luna con sus ami-

gos huérfanos para que allá, contemplando el

mundo con tristeza, el principito les hable de

amor y fidelidad.

Le acuesto esa noche con más ternura de la

habitual. Le arropo. Le vigilo hasta que el can-

sancio le vence. Luego, en mi biblioteca, res-

cato el libro de Saint-Exupéry, que abro al

azar. “Lo esencial es invisible a los ojos”, le

dice el zorro al principito. A los ojos del hom-

bre, me digo, no a los ojos de los niños. Éstos

miran con el corazón. Vuelvo a la ventana con

el precioso cuento bajo el brazo. La Luna se

me aparece ahora más misteriosa que nunca.

Pero no veo en ella nada más que el satélite

que me ha acompañado durante todas las no-

ches de mi vida de adulto: una masa de piedra

muerta dando vueltas alrededor de la Tierra.

Y me apena haber perdido la mirada de la in-

fancia.

Me duermo al cabo de mucho rato. Mal y

poco porque a primeras horas de la madru-

gada me desvelo con la sensación de haber te-

nido un sueño extraño cuyo contenido se me

desvanece al instante. Intento recuperarlo sin

éxito. Opto por levantarme e ir a la cocina a

por un vaso de agua. Camino por el pasillo y

al pasar por delante del dormitorio de mi

nieto observo que la puerta no está entor-

nada, como la suelo dejar, está abierta del

todo. La luz de la mesita de noche permanece

encendida pero la cama aparece revuelta, con

la sabana por los suelos. Cuando me acerco

compruebo alarmado que mi nieto no está. Le

llamo por la casa sin obtener respuesta. Un im-

pulso desconocido me empuja entonces hacia

la ventana donde antes estuvimos observando

la Luna. Ya no está enfrente, sino algo a la de-

recha, tal vez más pálida, con el círculo menos

perfecto pero todavía muy visible. Y en un rin-

cón, amarrada a la tierra con tenacidad, la flor

se yergue bella y solitaria. La adorna un leve

celaje de polen plateado y múltiples pétalos

con los más variados colores y tonalidades. No

me sorprendo. Porque de pronto sé que no

me he despertado, sino que sigo dormido. Y

que por un milagro he rescatado el sueño y

dentro de él regreso a mi niñez olvidada. No

descubro por parte alguna a mi nieto y a los

muchachitos huérfanos. Se me ocurre pensar

entonces que muy probablemente estarán

ocupados en encerrar al cordero y en podar

los baobabs que amenazan a la flor. ¡Se nece-

sitan tanto a los niños y a ella! Decido espe-

rarles. Me siento, pues, en una silla, apoyo los

brazos cruzados en el alféizar, y sonrío al cielo,

tranquilo y satisfecho por ser durante unos

instantes un niño como ellos.

Planeta Lletra

1 0

ESCRIPTURA

Es van desplaçar en les seves naus a través del’univers. Van arribar a un món ple d’organis-mes gegants, on uns menjaven arbres i els al-tres es menjaven als que menjaven arbres. Vanveure que n’hi havia molts, de gegants, i vandecidir que allò no podia ser. Van escampar ungas letal arreu del món que va acabar amb totaaquella mena d’éssers gegantins, els que men-javen i els que eren menjats. Van quedar tansols unes petites mostres atrofiades d’aquellafauna fabulosa que van perdurar a través delssegles. Sense tanta competència, els déus im-mortals van esdevenir els amos del món.Els éssers que van venir del cel a través de

l’espai, eren formidables: alts, altíssims, rossoscom els fils d’or, asexuats, sense cap pèl al cosni a la cara, d’ulls clars que reflectien tota lallum d’aquell sol que al seu món s’havia apa-gat. Poderosos, es van aposentar en el mónconquerit. La seva intel·ligència superior pro-venia d’una galàxia llunyana on totes les ne-cessitats primàries estaven cobertes i ondedicaven el seu temps a perfeccionar el seuextraordinari potencial psíquic. En aquell mónon havien aterrat no tenien aquests serveis, tots’ho havien de fer ells: proveir-se d’aliments,encendre focs, cercar llocs on poder descansarcòmodament. No tenien temps per a pensar i

dedicar-se a perfeccionar les seves virtutsintel·lectuals. Necessitaven servents. El gas letal que havia fet desaparèixer tota

una població d’organismes va tenir un efectesecundari, va fertilitzar les aigües marines on,a poc a poc, uns petits éssers unicel·lulars vananar combinant-se, fins a evolucionar en unesformes complexes. Uns quants elegits vanpoder sortir-ne, de les aigües, i respirar l’aireque el pas dels segles ja havia descontaminat.Aquests elegits van seguir evolucionant finsque, de reptar per terra, es van poder enfilarals arbres i, posteriorment, es van poder des-plaçar sobre les seves extremitats inferiors.Els déus immortals que havien vingut del cel

en les seves naus a través de l’espai des del seumón moribund, van fixar la seva atenció enaquells éssers que, ajudats per unes extremi-tats evolucionades i molt desenvolupades, podien agafar fruits dels arbres per a alimen-tar-se, es desplaçaven amb facilitat i utilitzavenbranques i pedres per a diverses activitats. Vandecidir aprofitar-se d’aquelles habilitats.Els déus immortals van fer una gran cacera

d’aquells elegits i van inculcar a la seva mentuna guspira d’enteniment. Els elegits, deguda-ment ensinistrats, es van fer senzilles cabanesper a viure-hi i van construir grans i luxosos

Els déus vinguts del celLa Rosa Rosae ha estat posseïda per l’ànima immortal de l’Erich Von Daniken; utilitzant l’escripturaautomàtica l’Erich ha escrit, a través de la seva Hostessa, la veritable història de la humanitat. Ens agradaria contractar els serveis d’algun exorcista...

M. Rosa Salas Anglès

El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seunom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ensfa gaudir a nosaltres

1 1

ESCRIPTURA

edificis per als déus als que adoraven, cuidaveni proveïen de tot allò que podien necessitar idesitjar.Gràcies al contacte amb els déus imponents,

la guspira d’enteniment dels elegits d’aquellmón va anar creixent i creixent i es van anarhumanitzant. Van procrear amb gran èxit i vacréixer la població, fins que hi va haver tantshumans que es van tornar incontrolables. Tothom parlava la llengua que volia i es bara-llaven entre ells mateixos fins a matar-se elsuns als altres. Ni aquells humans ni la seva des-cendència mai van arribar a entendre’s.Un dia els déus, farts dels humans d’aquell

món, van pujar a les seves naus i van ascendirals cels, deixant desemparada aquella nova es-pècie que ells havien ensinistrat. Els déus vandir que si els humans aconseguien conviure enpau i harmonia, ells tornarien des del cel. Elshumans es van sentir abandonats. Pensavenque els havien ofès d’alguna manera i amb

ofrenes, súpliques i sacrificis, demanaven el re-torn dels déus des dels cels.Els humans d’aquell món van pujar a les més

altes muntanyes i a les seves planícies hi vandibuixar grans pistes d’aterratge perquè eldéus trobessin el lloc quan tornessin del seusviatges pel cel. Van erigir enormes imatgesseves per a demanar la seva tornada i per a nooblidar-los. Va passar el temps i dels cels no baixava cap

déu. Els elegits —la nova espècie humanit-zada—, per a deixar als seus descendents me-mòria de qui eren els déus immortals quehavien baixat dels cels, van gravar a les paretsde les muntanyes tota la història. Van gravar-hi imatges dels déus amb els estranys cascs i elsseus vestits estrafolaris i de les naus amb lesque van venir i en les que van tornar a marxar.Déus immortals baixats del cel! Encara hi ha elegits que, adorant-los, espe-

ren el seu retorn.

Planeta Lletra

1 2

ESCRIPTURA

La Txell ens descobreix un nou tipus de vacances: les vacances astronòmiques. La idea és bona: anara un lloc amb vistes al cel. Si a més a més hi ha algú que t’ajudi a reconèixer les constel·lacions millor que millor. Un relat que pot ajudar a algun lector espavilat a muntar-se el seu propi negoci.

L’hotel

Vaig entrar a l’habitació de l’hospital on l’avidormia plàcidament; tenia un lleu somriure alllavis. Devia estar somiant amb estels iconstel·lacions. A la tauleta de nit hi tenia un llibre: La clau

Gaudí, el llibre que portava sempre a sobre.M’explicava una vegada i una altra el seu con-tingut, una teoria segons la qual Gaudí haviaconstruït el Palau Güell, la Casa Batlló, La Pe-drera, la Casa Vicens, el Parc Güell, la Casa Cal-vet i la Sagrada Família de tal forma queformaven l’ossa major.Després continuava explicant-me com els

egipcis havien edificat les Piràmides alineadessegons els cinturó d’Orió i com els Templers ha-vien disposat els seus enclavaments a la Penín-sula Ibèrica en llocs que representaven laposició de diversos estels i constel·lacions de lavolta celeste.Va obrir els ulls i em va mirar fixament.—L’hotel serà per a tu —em va dir amb de-

terminació.—Però avi...—Ja ho he deixat tot llest, era el que volia la

teva àvia.L’hotel era una vella masia dalt d’un turó

que havien reformat. Tenia dotze habitacionstotes a la mateixa planta. Jo hi anava cada

estiu, perquè els pares deien que em conveniaestar enmig de la muntanya i respirar airefresc, que era el millor per als meus problemesd’asma, però jo sabia que ho feien perquè dosmesos de vacances era massa temps per tenir-me entretingut a la ciutat. A mi ja m’estava bé.M’encantava ajudar l’àvia a canviar els cartellsque donaven nom a les habitacions. Era el pri-mer que fèiem just quan hi arribava passatSant Joan. No entenia per què s’havien de can-viar el nom de les cambres. L’habitació Orió esconvertia en Àliga, Taure en Hèrcules i Bessonsen Cigne. Després hi havia les sessions d’astro-nomia amb l’avi i el seu telescopi instal·lat alterrat. M’ensenyava les constel·lacions i jo li se-guia el corrent tot i que era incapaç de distin-gir-ne unes de les altres. El que debòm’agradava eren les històries mitològiques.Recordo la llegenda que explicava sobre laconstel·lació de Cigne, quan el fill d’Apol·lo,portant el carro del seu pare, va caure al fonsdel riu. El seu germà en va buscar el cos sotal’aigua i els déus en recompensa pel seu acteel van premiar donant-li un lloc al cel en formade cigne. El més divertit i màgic era la nit de l’11

d’agost, quan agafàvem un munt de mantes itots, els avis i els hostes, ens estiràvem al prat

Txell Pañella i Montlleó

Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita:Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

1 3

ESCRIPTURA

de davant de l’hotel i observàvem el cel. Mirà-vem la pluja d’estels mentre l’avi explicava quees tractava de meteorits que es desfeien. Jocreia que les llàgrimes de Sant Llorenç erenaquells homenets que vivien al cel aguantantun llum, el que per l’avi eren —deia— estels, ique els apagaven i encenien per una nit com sifossin llums intermitents. Un vespre, mentre l’àvia canviava els llençols

d’una de les habitacions vaig entrar per ajudar-la i vaig veure un forat al sostre, com una cla-raboia. Em vaig estirar i em vaig quedar mirantel cel, es veia perfectament una constel·lació.—Àvia, quina constel·lació és aquesta?—És Hèrcules.—Com el nom de l’habitació?I llavors ho vaig entendre! Canviàvem els

noms perquè a l’estiu el cel era diferent que al’hivern. I el que podien veure els hostes esti-rats al llit depenia de l’època de l’any. A partird’aquell dia, vaig començar a diferenciar totsels estels que l’avi m’ensenyava. I amb els anysvaig ser tan expert com ell, o més. Ara sóc as-trònom de l’Agència Europea de l’Espai, a laseva central de París.—Avi, saps que no puc fer-me càrrec de l’hotel.—Ho sé, però... podries obrir-lo a l’estiu.—No et preocupis, el deixaré en bones mans

tot l’any.—M’has de prometre que hi aniràs cada

estiu, que hi passaràs les vacances.Me’l vaig mirar i vaig comprendre que allò

era el seu llegat i jo la seva esperança.—D’acord avi, t’ho prometo.

Marta Viader

Planeta Lletra

1 4

ESCRIPTURA

Passar les hores mortes de la nit mirant el celamb un telescopi no és una afició gaire estesa,però us asseguro que és molt gratificant. Moltagent em pregunta què carai busco allà dalt, ijo els hi responc que una estrella, tot i que noés del tot cert... A vosaltres us ho puc explicar.Tot va començar fa molts anys, just quan co-mençava la meva afició a l’astronomia.Al principi jo observava qualsevol cosa que

estigués a l’abast del meu telescopi: la lluna,planetes, nebuloses, galàxies, cúmuls... I no empreocupava gaire per les llegendes que il·lus-traven les constel·lacions i les seves estrelles,perquè pensava que aquestes històries noaportaven res científic a l’astronomia. M’hopassava la mar de bé fent estudis de estrellesvariables, fotografiant eclipsis, buscant super-noves en galàxies llunyanes i era rara la nit queno em buscava alguna feineta celeste per pas-sar l’estona. Era una mena d’obsessió. Estavadesitjant plegar de treballar per agafar el te-lescopi i muntar-lo en un parc, petitó i fosc,que hi ha prop de casa meva. Els meus veïnsaviat es van acostumar a la meva afició i emdeixaven tranquil, tot i que de tant en tantrebia la visita d’algú que treia el gos a fer l’ultima pixarada abans d’anar a dormir. Finsaquella nit.

La nit no era gaire bona, astronòmicamentparlant. Els núvols alts i prims enterbolien lavisió del telescopi i vaig desistir d’observar ga-làxies. L’única cosa decent que es podia obser-var eren cúmuls d’estrelles, i vaig començar perles Plèiades. Un magnífic cúmul que està situatentre les constel·lacions d’Orió i Taurus. La visiótelescòpica era magnífica i es podien veuremoltes estrelles, però vaig recordar que aquestcúmul també es podia veure a simple vista ivaig decidir posar a prova la meva agudesa vi-sual. A simple vista vaig ser capaç, tot i la nit,de veure set estrelles més o menys brillants.Creieu-me si us dic que és un dels objectesestel·lars més macos que hi ha al cel. Quan emvaig cansar de mirar-la a simple vista vaig tor-nar al telescopi. Em picaven els ulls i estavacansat, i em va donar la sensació que el cúmulde les Plèiades es veia bastant pitjor pel teles-copi. No era capaç de veure totes les estrelles.Vaig pensar que si tancava els ulls un momenti descansava la vista ho veuria tot una micamés nítid, i així ho vaig fer. Però no em va ser-vir de res. La visió telescòpica no havia millorati quan vaig mirar novament el cúmul a simplevista ja no vaig veure set estrelles sinó sis. Vaser llavors quan vaig sentir que algú s’aclariala gola darrera meu.

L’astrònomEn Jordi explica les peripècies d’un astrònom amateur completament enamorat de la seva afició.Podria ser una metàfora, però crec que l’autor prefereix que el lector pensi que el déus i deesses de l’Olimp celeste encara, a ple segle XXI, fan de les seves.

Jordi Lopesino

L'autor és, sense cap mena de dubte, més llarg que ample; tot i que últimament l'amplada està guanyant terreny. Podríem considerar,doncs, que té un perfil oblong u oviforme.

1 5

ESCRIPTURA

—Bona nit.La noia més maca que havia vist mai estava

al meu costat i jo no me n’havia adonat. Des-prés de contestar la seva salutació ella em vapreguntar què estava observant, i em va dema-nar si era possible mirar pel telescopi. Jo estavaencantat! Amb molt de gust la vaig deixarmirar pel telescopi i li vaig explicar que elcúmul de les Plèiades aquella nit tenia ganesde jugar a fet i amagar, doncs feia una estonahavia comptat set estrelles a simple vista i aranomés en podia veure sis.—Sembla un misteri —va dir ella amb un

somriure enlluernador.Va tornar a mirar pel telescopi i després va

aixecar el cap i va mirar el cúmul a simple vista.—Crec que l’estrella juganera ja ha tornat —

va dir.Vaig fer una ràpida ullada pel telescopi i,

efectivament, semblava que la nit havia millo-rat molt. Es veien moltes més estrelles que feiaun moment. Després vaig aixecar la vista i vaigcomptar set estrelles una altra vegada. Eracert. L’estrella juganera havia tornat i ho vaigdir amb veu alta. Però ningú va contestar. Tor-nava a estar sol amb el meu telescopi. On s’ha-via ficat aquella noia tant maca? Vaig fer unaràpida ullada per tot el parc i no hi havia ningúmés. Ho havia somiat? Em vaig pessigar fort albraç. Ai! Estava despert. Vaig mirar una altravegada pel telescopi i es veien totes les estre-lles. A simple vista... També! Tot i que em vasembla que una de les estrelles del cúmul deles Plèiades va baixar de brillantor durant unsegon per tornar a brillar amb tota la sevamagnitud poc després. Una mena de picadad’ullet.Vaig dibuixar el cúmul en un paper i vaig

marcar amb una fletxa l’estrella que m’haviapicat l’ull. En arribar a casa vaig consultar un

atles celeste i vaig veure que l’estrella que m’havia fet el senyal es deia Merope. Des d’aquell dia no me la puc treure del cap. Pensoen ella a tota hora. Estic obsessionat amb elseu somriure. Ara em miro el cel d’una altramanera. M’he après de memòria totes les his-tories i llegendes mitològiques i no hi ha nitque no li faci una ullada a la meva estimadaMerope. No l’he tornat a veure en carn i ossos.Tampoc li he explicat el meu secret a ningú, emprendríem per boig. Vosaltres sou els únics queconeixeu el meu secret. Quan miro el cel labusco a ella.

Ariadna Graupera

Planeta Lletra

1 6

ESCRIPTURA

Quan clareja, un nou dia la natura reviu des-près del parèntesi de la nit. És llavors quan esveu que la foscor ho tinta tot del mateix color.Els arbres, que sense claror semblen monstres,quan la llum els il·lumina adquireixen la majes-tuositat que els correspon.El protagonista de la nostra història és pre-

cisament un d’aquests arbres. Alt, espectacu-lar, que així que intueix la claror d’un nou dia,estira les seves branques plenes de fulles, per-què el sol arribi a cada indret de la seva im-pressionant capçada. Acull tota mena d’éssersvius; ocells que construeixen els nius en la partmés alta per fugir del perill, sargantanes quevan amunt i avall perseguint algun insecte, oenamorats, que a l’ombra de les seves bran-ques es fan confidències. Fins i tot algunaplanta que no en te prou estant arrelada aterra, gosa enredar-se al seu tronc per, d’aquesta manera, posar-se a la seva alçada.A l’om, el nostre protagonista, no l’importagens; al contrari, li agrada que tothom essenti atret per ell, i saluda amb humor als seusinquilins.—Hola pardal. Canta, canta, que m’alegres

el dia. No corris tant sargantana que em faspessigolles. I tu, trepadora, vigila que m’es-trenys massa i la saba no em circula bé.

Però el que de veritat li agrada al nostreamic és un arbust, petit i ufanós, que està justdavant seu. És un vegetal bonic i delicat ambunes flors que semblen campanetes i que sónd’un immaculat color blanc, amb un aroma fi idelicat que captiva els sentits.El nostre arbre li té tota mena d’atencions:

el protegeix quan fa vent, l’aixopluga quanplou, li dóna aigua quan hi ha sequera... El lles-samí, que així es diu la planta, ignora al pobreom, que no sap com fer-s’ho per cridar la sevaatenció.Aquell dia, quan el sol començava a amagar-

se darrera les muntanyes, es va produir un delsespectacles més meravellosos de la natura. Elcel va quedar d’un vermell tan intens, que eracom si s’incendiessin els núvols i amenacessinamb cremar el firmament sencer. En un instant,l’intens color roig va deixar pas a un preciósrosa salmonat; i a poc a poc, quan la llum es vaanar esvaint, s’apoderà del cel infinites tonali-tats de grisos. Llavors, quan la foscor es va ferevident, el cel va quedar completament esquit-xat d’estels. Semblava que de sobte, milers imilers de llums diminutes, s’haguessin posatd’acord per encendre’s a l’hora. L’om, merave-llat per aquell espectacle, volia que els seusamics en gaudissin.

AparencesLa Isabel ens explica una història d’amor que deu la seva resolució a les estrelles, tot i que de manera indirecta. I es que els amants són capaços de qualsevol cosa per una posta de Sol romàntica... De qualsevol cosa!

Isabel Sanfeliu

És una gran observadora de la realitat que l'envolta. Sembla que no hi sigui, però els seus ulls recorren incansablement el món en busca dematerial inèdit per després transformar-lo en literatura.

1 7

ESCRIPTURA

—El pardal —va dir. Però el pardal estava atrafegat portant bran-

ques per acabar d’enllestir el niu.—La sargantana; segur que esta disposada a

admirar aquesta meravella. Però l’animal estava ocupat perseguint una

mosca que no hi havia manera de caçar.Quedava la trepadora. Però en aquell mo-

ment estava profundament adormida. Llavorsva pensar en el llessamí. El va cridar tímidament varies vegades, fins

que la planta, molesta per tanta insistència, liva respondre:—Estic tancant les campanetes que ja és de

nit, no em molestis.—Et prego que miris al cel. Veuràs una de les

imatges més boniques que hagis contemplatmai —va insistir l’om.—No veig res —va dir el llessamí estirant-se

tan com va poder—. Ets tan gros que ho tapestot.I l’arbre, en un gest de cavallerositat per

guanyar el seu afecte, va agitar, com si d’uncop de vent es tractes, la seva impressionantcapçada per a què aquella petulant planta po-gués admirar aquell espectacle únic. Però elllessamí, massa ocupat en ell, no va saber apre-ciar la bellesa de l’espectacular posta de sol.—Bah —va exclamar en to despectiu.El desencís que va sentir l’arbre va ser gran,

però tanmateix va comprendre, que aquellaplanta no era digna de la seva veneració.

Josep Prat Sorolla

Planeta Lletra

1 8

ESCRIPTURA

—Qué raro �—dijo el Sol mientras se desli-zaba lentamente por la ladera de la montaña.—¿Qué? �—preguntó la Luna sin ningún in-

terés, mientras ascendía con elegancia por elcielo aún claro.—Todo esto �—insistió el Sol cuando las pun-

tas de sus rayos ya tocaban el pie del monte.—¿A qué te refieres? �—inquirió la Luna un

poco malhumorada por tanto misterio porparte del Sol, a la vez que buscaba su perfilideal para esa noche.—No sé si te has dado cuenta… —prosiguió

el Sol con un punto irónico y una media sonrisapícara en el rostro, casi oculto ya tras una cum-bre alta.—No, ¿de qué? —ahora su expresión sí que

denotaba cierto interés.—Tengo la sensación… �—continuó el Sol, en

ese momento con medio cuerpo tras las cimas.—Dilo de una vez �—protestó la Luna, impa-

ciente, acomodando su concavidad bajo la luzde la estrella polar.

—La extraña sensación �—repitió el Sol,al que sólo se le veía la tercera parte de su es-fera.—¿Pero, qué te pasa? �—preguntó la Luna,

desconfiada, al tiempo que se distanciaba más

del Sol en el cielo y dejaba atrás ese color ana-ranjado con el que la había teñido el astro rey.—Es como si… —Como si qué… �—dijo la Luna, girando sus

ojos hacia el cosmos con una expresión de has-tío más que evidente.—Como si ya no… �—y ahora el Sol alzaba la

voz, pues sólo sus rayos sobrepasaban las mon-tañas y su esfera había quedado oculta total-mente.—¿No? ¿Qué? �—las palabras de la Luna sur-

gían mecánicamente. Quería acabar aquellaconversación que empezaba a considerar in-útil.—Como si ya no tuviéramos… �—el Sol con-

tinuaba en su empeño de tomarle el pelo a laLuna con sus frases inacabadas.—¿Qué? �—voceó la Luna, ahora más con-

tenta, al comprobar que poco a poco iba recu-perando su blanco inmaculado.—…nada que decirnos… �—sentenció el Sol.

Su esfera había pasado al otro hemisferio yprácticamente sólo sus rayos se distinguíansobre las cumbres,.La Luna pensó que ahora era su turno de iro-

nizar con el Sol.—Sí…

Mónica juega con el lenguaje y con la composición. Ha cogido prestado un fragmento de un diálogoteatral: el conocidísimo “Caricias” de Sergi Belbel y lo ha transformado en un diálogo astral. Si conocéis la obra de Belbel os sorprenderá esta variación y si no os sorprenderá el talento de la Mónica. En cualquier caso os sorprenderá.

Diálogo astral

M ònica Ruiz

Infermera de professión, le gusta escuchar. En sus historias siempre hayalgun testimonio de los muchos que colecciona dentro de su cabeza.

1 9

ESCRIPTURA

—¿Sí? ¿Qué? �—finalmente era el Sol quienestaba intrigado ante esa afirmación lunática.—Que sí que tenemos algo que decirnos… �—

gritó la Luna, feliz de poder desconcertar al Sol.—Ah, ¿sí? El Sol estaba sorprendido. Su voz, ahogada

en la oscuridad, le llegaba de muy lejos a laLuna.—Sí , sí. Y la Luna sonrió, orgullosa y blanca en

medio de la noche.—¿Cómo? —gritó el Sol.Pero su curiosidad quedó sin satisfacer. Sus

rayos ya habían pasado totalmente al hemis-ferio sur.

Lectura recomanada

Cent temes amb exercicis pràctics per despertar l’interès al vol-tant de l’astronomia. T’ajudarà a trobar l’estrella polar, a identi-ficar els planetes que es poden veure sense telescopis, et revelaràsecrets al voltant del Sol, la Lluna i els eclipsis i podràs veureamb esquemes les constel·lacions segons l’època l’any. També etrevelarà tot el que cal saber sobre l’ús de telescopis i el que espot veure i fotografiar a través d’ells.Un llibre per aprendre el més bàsic i generar curiositat per l’As-tronomia.

Aprender AstronomíaJordi LopesinoMarcombo

Raquel Ruiz

Planeta Lletra

2 0

ESCRIPTURA

Em veig surant absurdament per l'espai im-mens. Tot és estrany i borrós. Vaig surant,perduda. Si pogués acostar-me més a algund'aquests punts de llum. D'alguna manera séque són presències amigues. Alguna cosa emdiu que hi ha una estranya empatia entre no-saltres. Sí. Les estrelles són les meves amigues.He d'escoltar-les. Elles tenen la resposta. Peròno puc sentir-la. El seu llenguatge és una mú-sica muda per mi. Després la foscor. La meva

consciència s'esvaeix. Caic, crec, en un somniprofund. Sé que quan desperti ja no seré jo.Si més no, tal com era. Però de fet ja fa es-tona que no recordo com era. I finalment, perun instant, entenc les estrelles que em diuenque ara naixeré a la terra. És com un llamptrencant la foscor de la meva ment, deixant-ho tot clar per apagar-se tot seguit. I ara,tranquil·la, m'entrego a la foscor prèvia almisteri.

La Sandra ha fet un viatge per un Univers desconegut i el transcriu en aquestes línies. Un Universnegre i llunyà, però ple d’esperança.

Aliè

Sandra CabrespinaHabitant de Mataró i del Planeta Lletra. De tant en tant li agrada escriure. Creu que he fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida son vasos comunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera vols ser, més mentides acabes dient.

Jordi Lopesino

2 1

ESCRIPTURA

No me habían hablado muy bien de este pla-neta y no tenía previsto visitarlo hasta que, enun rincón perdido del universo, me crucé conun tal Gurb dentro de un garito de malamuerte. Llevábamos bebiendo y jugando alpóker una eternidad cuando apareció Rick, elpropietario del antro, un nativo de aquel pe-queño planeta lleno de agua del que Gurb ha-blaba con tanto entusiasmo. Rick se habíaechado al espacio después de un desengañoamoroso y era también un profesional de lanostalgia.—¡Anda, Rick! —le animó Gurb—. Cuénta-

nos otra vez lo de la tanqueta redonda que en-contraste en el desierto, la que os tenía quellevar a Louis y a ti a dar una vuelta y luego aParís.—¡Ah, París! La ciudad del amor. La de los

Campos Elíseos en una noche estrellada y elSena susurrando perezoso bajo los puentes. Yella siempre tan hermosa... La voz de Rick se fue perdiendo entre el

humo y sin saber por qué suspiramos todos alunísono.Aquellas palabras cambiaron el rumbo de mi

nave y el de mi existencia entera. La vida sexualde un viajante de golosinas intergaláctico no

es para tirar cohetes. La mayor parte de lasveces uno tiene que hacer la entrega del ma-terial y salir pitando porque el concepto golo-sina varía mucho de planeta a planeta y teexpones a acabar como una piruleta o un chi-cle de fresa.No podía dejar pasar aquella oportunidad.

Decidido, pedí una botella del mejor licor quetuvieran y llené generosamente nuestras copas,incluida la de Rick, que se había sentado a nues-tra mesa y observaba nuestro juego con la mi-rada distraída y el cigarrillo colgándole de lacomisura de los labios. Preguntando disimula-damente averigüé todo lo que pude sobre losgustos terrícolas en materia de dulces. A la ma-ñana siguiente llené la nave de combustible ycrucé medio universo hasta llegar aquí. Siguiendo los consejos de Gurb me he trans-

formado en Indiana Jones, uno de los humanosque figuraban en la lista que me hizo con manotemblorosa antes de dormirse por los efectosdel alcohol. He de reconocer que mi aparienciaha impresionado mucho a las féminas de la ca-fetería en la que he entrado para intentar aca-bar con los años de soledad intergaláctica quepesan sobre mis espaldas. Cuando he colgadoel sombrero en la percha y he tirado el látigo

Rosi hace su propia versión de “muerte de un viajante”: la versión ciencia ficción, hardcore… Ademásutiliza el sentido del humor y nos hace pasar un rato muy entretenido. Bravo Rosi!

Dulce planeta azul

Rosa Tirado

Le gustan las palabras. Le parecen un increible medio de transportepara explorar los mundos que habitamos.

Planeta Lletra

2 2

ESCRIPTURA

con desgana encima de la mesa, todas las ca-bezas se han vuelto hacia mí y en el silencio ex-pectante que ha seguido me ha parecido oírmás de un suspiro de admiración. Pero mi feli-cidad ha durado apenas un par de minutos.Cuando he aguzado mis antenas para oír loscomentarios que hacían sobre mi persona, heempezado a alarmarme.—¡Es un verdadero bombón! —he oído decir

a una rubia sentada en una mesa.—Sí, está para chuparse los dedos —le ha

contestado otra, a su lado.—¡Tan madurito! Está a punto de caramelo

—decía la camarera hablando con una clientaque saboreaba un suizo en la barra.—Mmmm.. ¡Está para comérselo! —ha mur-

murado la morena de pelo corto acomodadaun par de mesas más allá. Puede que fueran

los nervios, pero juraría que se ha relamido.He caído en una trampa. Mis colegas de em-

presa tenían razón cuando me decían que tu-viese cuidado con quién bebía en esasestaciones interplanetarias dejadas de la manode Dios, que no debía hacer caso de los bulosque corren sobre este o aquel planeta, quepara eso estaba la Guía del autoestopista ga-láctico, para que uno pudiera saber a qué ate-nerse, no meterse en líos innecesarios y noacabar devorado por una manada de terrícolasque se han levantado de sus mesas y se meacercan. Sostienen sus servilletas en una manomientras con la otra empuñan un lápiz laser deesos tan mortíferos de última generación quesalen en todas las revistas de armas de estelado del universo, todas mirándome como sifuese un trozo de pastel de nata. Aaaaarg...!

2 3

ESCRIPTURA

La lluna plena omplia el cel i abraçava la ciu-tat. De vegades un raig aconseguia travessar elmaremàgnum d’edificis, teulades i cortines, i laseva llum es filtrava per les esquerdes il·lumi-nant les misèries dels seus habitants. —Katerina, paga els dos mesos de lloguer

que deus d’una vegada, que d’aquí a una set-mana ja seran tres, i no et permetrem un altreretard! Ho sento, però no podem seguir avan-çant els teus diners, tots les estem passant ma-gres. Així que, o pagues, o te’n vas!La Lola no volia emprar aquell to de veu

amenaçador però no va poder estar-se’n. La situació la treia de polleguera i el pleniluni latornava agressiva, li desfermava els instintsmés bàsics. De fet sentia llàstima per aquellanoia de poc més de vint anys, d’aspecte desval-gut i escanyolit, que amb prou feines xampur-rejava unes cent paraules en català des que vaarribar, ara feia tot just sis mesos, de la Repú-blica Txeca. Però aquest no era el seu pro-blema. Ella ja en tenia prou, de problemes: unamare malalta, un fill que s’escapava cada dosper tres de l’escola i un home que tornava so-vint borratxo a casa (si se li podia dir casa aaquell tètric apartament d’habitacions relloga-des) mentre ella passava llargues jornadestrampejant per mirar de tirar endavant la fa-mília com fos. Ho sentia per la noia, però havia

decidit no passar-n’hi ni una més. Si havia demarxar que se n’anés, a veure si així espavilavai aprenia a guanyar-se la vida d’una vegada.No es devia pensar que amb els quatre xavosque portava a la butxaca en arribar a Barce-lona sobreviuria tota la vida, no? Doncs li haviaarribat el moment de comprovar-ho. És clar,que la noia no venia pas amb la intenció detreballar. Aquesta era la idea que s’havia fetdesprés d’observar el seu comportament i d’in-tercanviar quatre frases mal dites amb la txeca.Era una ingènua, pobreta! Es pensava que, pertenir aquell tipàs d’escàndol i un somriure quefeia caure de cul, en tenia suficient perquè elsdirectius de les grans multinacionals publicità-ries la volguessin incloure en els seus catàlegsde temporada, amb més o menys roba. Desco-neixia que, per arribar on ella volia arribar,havia d’assumir una sèrie de despeses gensmenyspreables derivades dels costos dels estudisd’imatge, de l’elaboració dels books pertinentsi dels cursos oferts per les més prestigioses aca-dèmies de models. Estava pràcticament seguraque els seus plans alternatius consistien a fer-semeuca de luxe o bé a enredar algun vell adine-rat que la mantingués poc temps en vida i persempre més, ja de difunt. Decididament, aquellno era el seu problema. Els seus problemeseren molt més importants.

La Júlia no ho sap, però el personatge principal del seu relat no és d’aquest món. Tot el text està esquitxat de la llum platejada que desprèn Selene. Els altres personatges, els d’aquest món, mesuren les seves desgràcies i les seves alegries al ritme de la lluna plena.

Escletxa de Lluna

Júlia Lancho Teruel

M’aturo, escolto, observo. Sociòloga per vocació; tot ho analitzo, nopuc evitar-ho. L’estil amb el què estic més còmoda és l’humor. No deixeu mai de somriure ni d’escriure.

Planeta Lletra

2 4

ESCRIPTURA

La Katerina feia ja tres dies que no apareixiapel pis pastera. Sabia que, o trobava els dinersque necessitava, o si entrava per aquella portaera per recollir els quatre trastos amb quèhavia arribat i fotre el camp definitivament,que no tindria cap més opció. No li agradavaaquella mestressa, però el que li demanava perl’habitació era prou raonable i el millor que espodia trobar en un barri cèntric, així que s’hiva instal·lar abans que l’ocupés algú altre. I després hi havia aquell home que tornava borratxo i no feia més que cridar per les nits,que mai estava content amb el que feia o dei-xava de fer la seva dona, que no suportava elsgemecs de dolor de la seva sogra postrada alllit amb una munió de cèl·lules cancerígenesdevorant-li els ossos... Per sort ella havia cone-gut en Marc. Era un home d’uns cinquantaanys, diferent, atractiu i delicat, d’una educa-ció perfecta i amb un bon nivell d’ingressos.Cercava dona per estabilitzar la seva vida i, vésper on, la casualitat havia fet que es trobessin.Es van enamorar immediatament. No van per-dre ni un minut. T’estimo!, li havia xiuxiuejat ell aquell matí,

després d’una llarga i intensa sessió de sexedesinhibit que l’havia fet rejovenir uns vintanys, pel cap baix. T’estimo!, li va dir mentre laconvidava a esmorzar caviar amb cava a la ma-teixa habitació d’hotel on l’havia dut desprésde portar-la a passejar per les Rambles el ves-pre anterior. Allò era tot un senyor. Havia fet molta sort

de trobar-lo i seduir-lo precisament ella. Per fitenia el que la seva mare sempre li havia ditque es mereixia. Ja feia setmanes que sortien. I havia passat

el que havia de passar. Ara, només li ho haviade dir. Estava molt nerviosa, però confiava quetot aniria bé. Havien tornat a quedar cap a les

set, i ella li portava uns peücs de llana quehavia trobat a l’aparador de la botiga de na-dons, amb el nom de Petra brodat en lletresroses. Sempre havia somiat que tindria unafilla que es diria Petra, com la seva mare. Segurque li faria molta il·lusió. S’esperava una mag-nífica lluna plena aquella nit, enorme i com-plaent, la lluna que faria de testimoni del seuamor. Ell estaria molt content, es voldria casarde seguida i serien feliços per sempre més.

***La lluna plena inundava el camp amb la seva

llum: arbres, turons, bestioles nocturnes i unpassejant solitari amb el seu gos. La lluna delcamp era més agosarada que la de la ciutat, elseu mantell daurat ho cobria tot. Res es podiaocultar de la seva llum. Res. —Orió, no t’allunyis tan de pressa que no

puc seguir-te, es pot saber què passa? El sergent jubilat Mingo Tresserres avançava

aquella Nit de Nadal amb la velocitat que lipermetien les cames, ja cansades després d’unallarga caminada per Collserola perseguint elseu gos, que ja feia una estona havia sortit delcamí forestal per seguir en ziga-zaga la pistad’alguna olor no del tot desconeguda. Ell eraun home solitari, i aquell va ser el millor com-pany que va aconseguir durant els darrers deuanys de servei al cos de policia, un bon amic enqui confiar en els moments més durs de la sevavida amb la seguretat que no el decebria. Ha-vien format part plegats de l’escamot de re-cerca de desapareguts i junts havien resolt unabona pila de casos difícils. Li estava eternamentagraït. Ara ja no el veia, ni tampoc el sentia. El va

xisclar ben fort un parell de vegades, però res.S’hauria d’endinsar al bosc per perseguir-lo. Desobte va veure com Orió tornava molt excitat.

2 5

ESCRIPTURA

Bordava com només l’havia sentit bordar enaquells moments crítics en què es jugaven laseva reputació i la seguretat d’algú altre, i aixòel va fer posar en alerta. Palpà ràpidament labutxaca dreta cercant la navalla de supervivèn-cia, no se la descuidava mai perquè estavaacostumat a veure de tot. El gos li mossegavaels pantalons i tirava d’ell amb força cap a unadrecera entre matolls que baixava pendentavall. El terreny es feia més abrupte per mo-ments i va intentar convèncer l’animal que desistís, però Orió va tornar a desaparèixer illavors no li va quedar una altra que seguir-lode prop. Per res del món estava disposat a per-dre el seu fidel company en aquell paratge.Quan va tornar a divisar-lo era a l’entradad’una petita gruta que s’enfonsava per dins

d’una paret rocosa, gemegant i esperant-lo.Decidí entrar darrere seu. Després d’un parellde revolts van arribar a un petit cau dèbilmentil·luminat per una lluna resplendent que es fil-trava per una breu esquerda, i al seu interiorvan trobar un infant d’un parell de dies arre-cerat entre mantes, que duia uns peücs dellana als peus. Al seu costat una noia jove,rossa i esvelta, jeia inert amb una xeringa en-ganxada encara al braç. —Ben fet, Orió, bon nano! —en Tresserres

trigà només dos segons a agafar la criatura perintentar reanimar-la. Li va fer fregues per totel seu petit cos i li escalfà els peuets a copsd’alè, entre les seves mans—. Però res de Petra,em sents? A partir d’ara et direm Lluna, i ensfarem companyia tots tres.

Jordi Lopesino

Planeta Lletra

2 6

ESCRIPTURA

—Monsieur, el sopar és a punt —va dir la veudes de l’altra punta de l’estança. Monsieur Chantelle, que es trobava assegut

a la seva butaca al costat de la xemeneia, nitant sols va respondre. Uns minuts més tard, laseva eminència va aixecar la seva noble rere-guarda de la cadira i va dirigir-se cap al salóentre sospirs. Els talons dels botins ressonavenpels freds passadissos del palauet. En arribar alsaló, en Jean Luc, sempre disposat i al seu ser-vei, l’esperava per rebre’l amb una reverènciai tancar la porta al seu pas. Seguidament, es vasituar al darrera de la cadira, esperant a queMonsieur Chantelle arribés a taula per retirar-la, deixant l’espai just per encabir la seva panxaentre ella i la taula. Després la va avançar en elmoment just en que Monsieur Chantelle dei-xava caure el seu cos sobre ella i li va posar eltovalló al coll. Monsieur Chantelle no volia aixecar el cap

del seu plat buit, però sabia que havia d’en-frontar-se a aquella penitència una vegadamés. Davant d’ell s’estenia una immensa taulaplena dels més refinats plats. A una banda hihavia bombes de formatge amb nous, aren-gues a l’oli de poma i pomes a l’oli de foie,

cargols farcits de tòfona blanca, perdius ban-yades en salsa de figues, milfulles farcit de viei-res... A l’altra, una enorme truita d’ous deguatlla amb bolets, estofat de bou amb vi i ta-ronja, ostres gratinades sobre un llençol de po-rros confitats, faisà amb mantega i puré dedàtils, coll d’oca embotit de peres... I més enllà,encebat de llebre a l’alsaciana, pota de cérvolamb salsa de Toulouse, un saborós capó deBresse amb salsa de cervesa negra, consomé decolom amb un toc d’armanyac... La seva vistano donava l’abast més enllà de la meitat de lataula.Al seu costat, una tauleta auxiliar amb rodes

que en Jean Luc va acostar, portava tot tipusde formatges i les postres: crème brûlée ambaroma de porto, tartaleta de cireres confita-des, crêpes de crème fraîche i pinya, merengade préssec de vinya, crema de castanyes ambporto, flam amb puré de plàtan al rom, i mil iuna delícies més. En Jean Luc va arribar amb latauleta dels vins i va esperar que MonsieurChantelle escollís quina ampolla volia obrir.Però el senyor no va obrir la boca i continuàamb la mirada perduda més enllà d’aquellataula. En Jean Luc va prendre llavors la inicia-

L’Oscar juga amb el lector en aquest entretingut i acurat relat gastronòmic. Perquè quan el lectorcomença a pensar “i on són les estrelles?” es produeix el gir argumental que li dóna sentit a la història (i que no avançarem per no espatllar la sorpresa). Així que gaudiu dels plats i de les estrelles. Bon profit!

Golafre

O scar N avas

Porta sempre a sobre un llàpis i una llibreta. Caça idees allà on vagiamb lletra de metge. No pot escriure sense te ni música de fons.

2 7

ESCRIPTURA

tiva i li va mostrar una ampolla de Borgonyadel vuitanta-tres. En veure que el senyor no reaccionava, la va obrir i va abocar una micadel contingut a la copa. En acabat, es va retiraral costat de la porta, esperant dret per si el senyor li demanava quelcom.Monsieur Chantelle va agafar amb desgana

una forquilla i va apropar-la al magret d’ànecamb saltejat de fruites. Va joguinejar aixecantels trossets de fruita i movent-los d’un costat aun altre del plat, quasi sense forces, fins que vadeixar caure la forquilla sobre el plat.—Jean Luc, digues a en Camille que li

agraeixo l’esforç, però que no cal que insisteixi—comentà el senyor amb una veu apagada.En Jean Luc va abandonar la sala silenciosa-

ment i va deixar a Monsieur Chantelle amb la

tempesta desencadenada als seus pensaments.En Camille era el vuitè cuiner aquell any que

entrava al servei de Monsieur Chantelle. Elvuitè que acceptava el repte de trencar aquellaestranya maledicció que semblava haver-seapoderat d’aquell pobre home rodejat deluxes. Monsieur Chantelle havia viscut molts anys

en l’opulència: el seu palau s’havia convertit enun gran mausoleu en vida, ple de riqueses iluxes, i les seves festes eren comentades pertota França, fins al punt que es rumorejava quela pròpia Maria Antonieta hi assistia disfres-sada per tal que no la reconeguessin, i aixípoder gaudir dels plaers més inconfessablessense por a ser descoberta. Però si per algunacosa era conegut Monsieur Chantelle era pel

Planeta Lletra

2 8

ESCRIPTURA

seu exquisit gust pel menjar. Havia provat totsels sabors que Déu havia posat sobre la Terra.Ja de ben petit, els millors cuiners del país ha-vien servit les viandes més suculentes a la sevafamília, i ell va anar educant el seu paladaramb els menjars més fins. Amb l’edat, la sofis-ticació anava creixent i els cuiners s’esforçavenmés i més en oferir al senyor els plats més ela-borats que poguessin trobar-se a les taules detota Europa: el més refinat parmentier d’ànec,moll de bou amb mel, delicioses bouillabaissede marisc... Un darrera l’altre eren jutjats perMonsieur Chantelle, que gaudia amb les mera-velloses sorpreses que li deparaven aquells so-ferts empleats.Però va arribar el dia en que res del que

menjava el sorprenia: la mousse de fetge depollastre amb albercocs secs li semblava delmés vulgar, i quan tastava el soufflé de cireresamb Chartreuse no suposava cap estímul noupel seu delicat sentit del gust. Cuiners de tot elmón li oferien els plats més exòtics: tortuga delCarib en compota de raïm, cors de cobra realsaltejats amb curri i vi blanc, bambú cuit ambuna reducció de greix de foca… Però cap d’a-quelles delícies, ni de les que anaven sortint dela cuina, li satisfeien, i un rere l’altre, els cui-ners que els elaboraven veien els seus esforçosreduïts a menjar pels gossos del senyor.Monsieur Chantelle es va apropar al finestral

del saló i contemplà amb certa tristesa com enCamille travessava el jardí amb un sac a lesseves esquenes. La frustració que havia patit elcuiner durant les últimes setmanes seguramentno era tant profunda com el patiment del seusenyor en veure que seria incapaç de gaudirnovament del menjar com havia fet duranttota la seva vida. I mentre recordava algunsdels plats que havien quedat gravats a la sevamemòria com a excepcionals, no va poder evi-

tar que les llàgrimes saltessin dels seus ulls. Tampoc va poder eludir tastar el seu sabor

subtilment salat. En un intent per aturar aquellplor inesperat, doncs hagués estat mal vist pelservei veure que el seu amo plorava com unnen, va alçar la vista al cel. Era una nit clara ila Lluna lluïa esplèndida sobre un cel sense nú-vols. Tant blanca, tant rodona, amb aquellestaques imperfectes que l’esquitxaven, ocupantmajestuosa i enorme aquell cel tant negre...Va ser en aquell moment que Monsieur

Chantelle va veure nítidament la solució al seuproblema. Era evident que no hi havia ressobre aquest món que pogués suposar una sor-presa pel seu avorrit paladar, però, i si el quenecessitava era tastar alguna cosa que no fosd’aquest món? I si el nou repte pel seu paladares trobava a l’altre costat d’aquells vidres?Quina textura devia tenir la Lluna? Seria duracom una merenga al forn, o tova, com aquellsarrossos amb llet que preparava la Lucía, la cui-nera espanyola que va servir a palau uns anysenrere? La Lluna, silenciosa i impassible, no vavoler desvetllar el misteri.Aquella nit, el senyor no va poder dormir, do-

nant voltes a la seva esbojarrada idea i inten-tant trobar una solució que el portés ben a propde la Lluna. L’endemà Monsieur Chantelle vacridar a en Jean Luc amb urgència a la seva es-tança i li va demanar que enllestís ràpidamentunes provisions per pujar aquella mateixatarda al Pic de Bugarach. També li va demanarque cridés als mossos de quadra perquè hau-rien de portar la seva banyera, a la qual hi hau-rien d’acoblar les rodes d’una car reta. En JeanLuc no tenia idea de quines eren les intencionsdel senyor, però no gosaria mai contradir elsseus desitjos. Fins i tot, es va alegrar en com-provar que la brillantor de la il·lusió s’havia ins-tal·lat novament als ulls del seu amo.

2 9

ESCRIPTURA

Al migdia, la comitiva va emprendre l’ascen-sió al cim. Monsieur Chantelle havia passat totel matí estriant la coberteria idònia per tastarla Lluna, i, mig esgotat pel neguit i la indecisióque havia patit, intentava dissimular amb elseu mocador la suor que li xopava la vesti-menta. No recordava haver caminat tant entota la seva vida. Darrera seu, en Jean Luc por-tava dos cistells plens de vi de bota, pa, format-ges i pomes, i seguint els seus passos, quatremossos empenyien la banyera convertida en l’inusual carretó que el senyor havia demanat.Després de quatre hores de pujada sense des-cans, el seguici va arribar a la punta de la mun-tanya. Monsieur Chantelle va mirar el seurellotge i va comprovar alleujat que disposavadel temps suficient per acabar els preparatius.

—Excel·lent! Excel·lent! Podeu descansar imenjar tot el que porteu. Jo em reservo pelsopar —va dir entusiasmat el senyor als seusacompanyants. En Jean Luc i els mossos van obeir agraïts i

van iniciar la feina que els havien encomanatamb avidesa. Mentrestant, Monsieur Chantellepassejava per la petita planícia en que culmi-nava el pic, donant lustre als seus coberts. Deseguida va reconèixer el sortint de la mun-tanya que comentaven els llibres de geografiai que descrivia una corba que apuntava al cel.I un somriure esperançador va creuar el seurostre. Mica en mica, el Sol va anar caient i una

Lluna més i més gran es va anar fent visible,fins quedar quasi a tocar dels homes que acam-

Planeta Lletra

3 0

ESCRIPTURA

paven a la muntanya. Era immensa. Majes-tuosa. I estava molt molt molt a prop. Però noel suficient... —Ha arribat l’hora! Disposeu la banyera a

aquella banda de la muntanya! —va demanarMonsieur Chantelle als servents, que s’ensuma-ven la idea del senyor amb certa preocupació.Els mossos van empènyer el carretó fins al puntque havia assenyalat l’amo i van creure del certque s’havia begut l’enteniment quan el vanveure pujar a aquella nau de forma tant deci-dida. —I ara, empenyeu amb força!! —els va exigir

enèrgicament la seva figura retallada sobre lapròpia Lluna.—Però Monsieur, està...—Obeïu!! —va esclatar l’amo fent oïdes sor-

des al comentari d’en Jean Luc.I Monsieur Chantelle va iniciar la carrera cap

a la Lluna preguntant-se si seria tova o dura, osi la seva textura seria cruixent o gelatinosa, osi seria dolça com la nit o amargant com els

seus darrers anys. I la banyera va baixar des-controladament i a gran velocitat, amb el senyor agafat a un dels seus extrems i prenentuna de les seves culleretes de plata amb l’altramà. I els servents van aixecar les seves plegariesal cel per l’ànima del seu amo embogit. Llavorsel carretó va prendre la corba i va descriureabruptament l’ascens fins que no va tocar terra.I l’artefacte va volar. I Monsieur Chantelle vapujar i pujar i pujar i...El senyor va obrir els ulls just quan Jean Luc

obria la porta de la seva estança empenyent latauleta. Es va acostar al llit i va destapar el plat.No havia tingut temps per aconseguir un noucuiner després de la marxa d’en Camille, aixíque va preparar el dinar el millor que les seveshabilitats culinàries li havien permès. MonsieurChantelle es va incorporar adolorit per a pren-dre amb més facilitat el caldo, mentre en JeanLuc li apropava el plat amb mans tremoloses.Aquella sopa de ceba li va semblar el méspreuat dels tresors.

3 1

RACÓ POÈTIC

Nuria López García

Por sus venas corre sangre de P.D. James, Ruth Rendell, Margaret Millar y Dorothy L. Sayers. Le gusta todo lo que sea negro y criminal,pero no le hace ascos a la poesía.

Núria nos deleita con un pequeño laboratorio poético. Entre los versos se esconden mensajes interplanetarios. A ver si sois capaces de encontrar el nombre de los objetos del Sistema solar…

SATURNO (un astrólogo)

SOLitario por naturalezate diriges al MERcader queCURIOso vigila el peso de tu bolsa.¿Acaso es más reaL UNA monedaque una profecía?

Le ofreces tus servicios ¿VENdráacaso a visitarte? USualmentesolo gustará escucharlos augurios JUbilosos, PIcantesy TERrenos; mas no los de Muerte,ARgucias y Temor.

SAbio, taciTURNO y marginado,conocedor de cielos y almas,bien sabes queSATisfecho por tus aviesas profecíashURgará en un cercaNO cajónsiete monedas para quientan certeramente halaga su vanidad.

Autor del quadre:Johanes Vermeer

AGENDA

Organitza

http://www.planetalletra.tk

http://www.twitter.com/planetalletrahttp://www.facebook.com/planetalletra

Col·laboren:

“El dissabte fem un vermut amb…”Programació de Vermuts del primer semestre de 2013

Cicle al voltant de la creació artística i sobre les eines i coneixements que necessita un escriptor per desenvolupar la seva tasca.

Manel Punsola , el fill del poeta Punsola. El 2013 és el centenari del naixement de Josep Punsola i Vallespí, un delspoetes més importants de la nostra ciutat. En Manel, ambprofund coneixement de l’obra del seu pare, ens desgranaràla vida del poeta explicada en primera persona. Es recitaranalguns poemes de l’autor i es projectarà el film “Ensayos”filmat en 1945 per Enric Fité, un dels grans del cinema amateur català. Al film veurem actuar, per primera vegadaa la seva vida, al poeta.Josep Punsola i Vallespir

Sandra Bruna. La Sandra, agent literària, ensexplicarà què és una agent literària i quina ésla seva feina. La Sandra té una agencia literàriaa Barcelona i representa a escriptors catalans iespanyols de primera línia. Si sentiu curiositatper conèixer, de primera mà, el complex mónde l’edició i dels autors no us perdeu aquestaxerrada.

Dissabte 4 de maig de 2013

Dissabte 23 de març de 2013

Després de la xerrada celebrarem unVermut popular amb els assistents al’acte.

Lloc: Centre de Formació permanentTres Roques, Plaça Canigó, 7 Mataró.

ENTRADA LLIURE