núm. 215 estiu 2007 - arquebisbat de · pdf fileopinió joves fragmentats. ......

Dip

. Leg

. T-1

4-19

88 A

ny X

IX S

egon

a èp

oca

Preu

: 1,4

5 €

Núm. 215 Estiu 2007

El Papa concedeixl’Any Jubilar

de Sant Fructuós

El Papa concedeixEl Papa concedeixl’Any Jubilarl’Any Jubilar

de Sant Fructuósde Sant Fructuós

SUMARI

Núm. 215 Estiu de 2007La Veu de Càritas Càritas amb Perú ......................................................................4

Editorial El camí vers l’unitat ...............................................................5

Des de Roma Respostes a preguntes. Ofi cina d’Informació del Vaticà ..............6

Any jubilar Un joiós esdeveniment Delegació Diocesana de MCS de l’Arquebisbat de Tarragona ...............................8

Fent història Vallbona 850 anys. Anna María Camprubí i Argany ...................... 9

La veu del Papa “Tracteu de difundre la llum de Crist, que guia i dóna sentit a la vida ........................................ 10

Opinió Joves fragmentats. Gemma Manau, Àmbit Maria Corral ........... 11

Temes candents Aclariments sobre la llibertat d’ús de la litúrgia del 62 .............................................................. 12 La CEE publica el document “L’escola catòlica, oferta de l’Església a Espanya per a l’educació en el segle XXI .......................................................................... 16

Va ser notícia Festa dels 50 anys de la Frater a Catalunya Maria Amenós .......................................................................................... 18 XXVIII Trobada de Rectors de Santuaris de Catalunya i les Illes Damià Tarragó i García, Advocat .................................................................. 19 Trobada Diocesana de Catequistes a Riudecanyes Kosep Mateu, Pvre. ................................................................................... 22

Llibres El primer llibre de Benet XVI, Jesús de Natzaret, arribarà en català la propera tardor ...............24 Verdaguer i l’Esgésia de Mn. Joan Carrera i Pera .............................25

Noticiari Primera visita del Sr. President de la Diputació de Tarragona al Sr. Arquebisbe ................................... 26 L’Arxiconfraria del Santuari de Nostra Senyora del Sagrat Cor amb el Sr. Arquebisbe ..................... 26 Visita del Sr. Alcalde i de l’equip de govern de l’ajuntament de Tarragona a la catedral de Tarragona, amb l’Any Jubilar de fons ............ 27

Aclariment sobre la llibertat d’ús de la litúrgia del 62L’Ofi cina de Premsa de la Santa Seu va emetre el dia 7 de juliol una nota informativa sobre el Motu propio “Summorum Pontifi cum”. Pàg. 12

El primer llibre de Benet XVILa propera tardor sortirà a la venda l’esperada edició catala-na de Jesús de Natzaret, el lli-bre de Joseph Ratzinger. Pàg. 24

Respostes a preguntesEl Vaticà va difondre el 10 de ju-liol un document elaborat per la Congregació de la Doctrina de la fe. Pàg. 6

Església de Tarragona Núm. 215 - Estiu 2007 3

Informe núm 16 El fi nançament de l’Església Catòlica d’Espanya ..................................................................................... I-X

Consell de redacció

Director: Didac Bertran

• Mn. Miquel Barbarà• Mn. Joan Àguila• Mn. Antoni Pérez de Mendiguren

Secretària: Montse Sabaté

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administraciói subscripcions:Pla de Palau, 2Telèfon 977 233 412(extensió 205)Fax: 977 251 847a/e: [email protected] Tarragona

Imprimeix: RABASSA arts gràfi ques. Reus

Dipòsit legal: T-14-1988

Editada amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Subscripció anual: (11 números): 14,50 €

Subscripció anual Europa: (11 números): 35,00 €

Preu unitari: 1,45 €

Publicitat: Ferran JuanTelèfon 977 212 628

Els articles publicats aEsglésia de Tarragona

expressen solament l’opiniódels seus autors.

LA VEU DE CÀRITAS

Església de Tarragona Núm. 215 - Estiu 20074

Un cop superada la primera emergència a conseqüència del terratrèmol del passat 15 d’agost, Càritas Perú ha preparat un ambiciós pla de postemergència per tal de garantir les necessitats bàsiques de 10.000 famílies de damnifi cats (unes 50.000 persones) durant els propers nou mesos, amb els següents objectius prioritaris:

- Reforç alimentari i nutricional- Habitatge i sanejament- Atenció sanitària- Educació- Acompanyament personal i espiritual- Promoció i suport a l’organització social

Per tal de dur a terme aquestes acciones, Càritas Perú ha establert quatre centres de coordinació d’operacions i d’atenció d’emergències a Cañete, Ica, Chincha i Pisco, principals zones afectades.

Càritas Espanyola participarà, de forma propera i activa. Aquesta ajuda serà possible gràcies als fons que, de forma generosa, aporten els donants d’arreu a través dels comptes habilitats en el marc de la campanya de solidaritat amb el Perú.

Càritas recorda als seus donants que no s’enviarà cap tipus d’ajuda en espècie, ja que l’ajuda en efectiu és més ràpida, menys costosa en el seu transport i, sobretot, permet dinamitzar l’economia de les zones afectades adquirint els productes d’ús habitual en el propi país afectat.

Departament de Comunicació i SensibilitzacióCàritas Diocesana de Tarragona

NÚMEROS DE COMPTE PERÚ

Caixa Tarragona 2073-0010-17-0110434486La Caixa 2100-0006-36-0200165585BBVA 0182-1271-38–0010015617Caja Madrid 2038–9970–71–6000184263Caixa Terrassa 2074–0096–88–3164334542Santander 0049–2601–04-2716961420

Càritas

amb Perú


EDITORIAL

El camí vers la unitat

La setmana passada, tot comentant la decisió de Benet XVI de facilitar l’ús del Missal

previ a 1970, deia que el motor d’aquesta mena de decisions no és altre que fomentar la reconciliació en el si de l’Església. Avui vull detenir-me en un altre pronunciament sorgit del Vaticà que ha aixecat també algunes crítiques aquests darrers dies. Em refereixo al document de la Congregació per a la Doctrina de la Fe en què es responia a algunes preguntes sobre la relació entre l’Església catòlica i les Esglésies i comunitats cristianes separades que no estan en comunió amb el successor de Pere, el Papa.

El punt que va provocar polèmica va ser l’afi rmació que l’Església instituïda per Crist només «subsisteix en l’Església catòlica, governada pel successor de Pere i pels bisbes en comunió amb ell». És a dir, en ella trobem la «perenne continuïtat històrica i la permanència de tots els elements instituïts per Crist». ¿Què passa, aleshores, amb les altres Esglésies i comunitats cristianes? El document diu que en elles no subsisteix plenament aquesta Església instituïda per Crist, encara que fora de l’Església catòlica «es troben molts elements de santifi cació i de veritat». Més endavant s’afi rma: «Encara que creguem que les Esglésies i comunitats separades tenen els seus defectes, no estan desproveïdes de sentit i de valor en el misteri de la Salvació.»

El cert és que se’ns recorda quelcom que ja era conegut i que es recull en documents del concili Vaticà II. No obstant això, alguns observadors han vist aquest document com un obstacle per

al camí llarg i difícil cap a la unió de tots els cristians, moviment que es coneix amb el nom d’ecumenisme. Estic convençut que no sols no serà un obstacle, sinó que ens ajudarà a progressar en aquest diàleg fratern.

Perquè una conversa tingui possibilitats de reeixir, és condició indispensable la sinceritat. Si una de les dues parts menteix, la confi ança es pot trencar, i sense confi ança no arribem enlloc. En aquest cas, l’Església catòlica —com es diu col·loquialment— posa totes les cartes sobre la taula. Diu: Mireu, això és el que creiem. Si volem progressar, hem de tenir en compte aquest fet.

Hi ha qui creu que dir veritats fa perdre amistats. Jo diria que l’amistat necessita les veritats: és la forma de progressar en la comprensió d’uns i altres, i a partir d’aquesta comprensió renovada avançar vers una unió més ferma.

D’altra banda, la realitat que és en l’Església catòlica on subsisteix plenament l’Església instituïda per Crist no ha de ser un motiu per a alimentar l’orgull: tots, del primer a l’últim dels catòlics, tenim defectes, i molt sovint no vivim amb coherència i generositat la proposta del Senyor. Per contra, aquesta realitat ens ha d’esperonar a ser més fi dels al do que hem rebut, i procurar fer un salt en el camí de cadascú vers Déu, amb més lliurament desinteressat en servei a ell i a tota la societat.

† Jaume Pujol Balcells

Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat ■


des de roma

PRIMERA PREGUNTA: EL CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II HA CANVIAT LA DOCTRINA PRECE-DENT SOBRE L’ESGLÉSIA?

El Concili Ecumènic Vaticà II ni ha volgut canviar la doctrina sobre l’Església ni de fet l’ha canviat, sinó que l’ha desenvolupat, aprofundit i exposat més àmpliament.

Això va ser precisament el que va afi rmar amb extrema claredat Joan XXIII al començament del Concili. Pau VI ho reafi rmà, expressant-se amb aquestes paraules en l’acte de promulgació de la Constitució “Lumen gentium”: “Creiem que el millor comentari que pot fer-se és dir que aques-ta promulgació veritablement no canvia en gens la doctrina tradicional. El que Crist vol, ho vo-lem nosaltres també. El que hi havia, roman. El que l’Església ha ensenyat al llarg dels segles, nosaltres ho seguirem ensenyant. El que ara s’ha expressat és el que es vivia; s’ha esclarit el que era incert; ara aconsegueix una serena formulació allò que es meditava, discutia i en part era contro-vertit”. Els Bisbes repetidament van manifestar i van voler actuar aquesta intenció.

SEGONA PREGUNTA: COM S’HA D’ENTENDRE L’AFIRMACIÓ SEGONS LA QUAL ESGLÉSIA DE CRIST SUBSISTEIX EN L’ESGLÉSIA CATÒLICA?

Crist “ha constituït en la terra” una sola Església i l’ha instituït des del seu origen com a “comunitat visible i espiritual”. Ella continuarà existint en el curs de la història i solament en ella han romàs i romandran tots els elements instituïts per Crist mateix. “Aquesta és l’única Església de Crist, que en el Símbol confessem una, santa, catòlica i apostòlica (...). Aquesta Església, constituïda i ordenada en aquest món com una societat, sub-

Ofi cina d’Informació del Vaticà

continua

sisteix en l’Església catòlica, governada pel suc-cessor de Pere i pels Bisbes en comunió amb ell”.

En la Constitució dogmàtica “Lumen gentium”, la subsistència és aquesta perenne continuïtat histò-rica i la permanència de tots els elements instituïts per Crist en l’Església catòlica, en la qual, con-cretament, es troba l’Església de Crist en aquesta terra.

Encara que es pot afi rmar rectament, segons la doctrina catòlica, que l’Església de Crist està pre-sent i operant en les Esglésies i en les Comunitats eclesials que encara no estan en plena comunió amb l’Església catòlica, gràcies als elements de santifi cació i veritat presents en elles, el terme “subsisteix” és atribuït exclusivament a l’Esglé-sia catòlica, ja que es refereix precisament a la nota de la unitat professada en els símbols de la fe (Crec en l’Església “una”); i aquesta Església “una” subsisteix en l’Església catòlica.

TERCERA PREGUNTA: PER QUINA RAÓ S’UTI-LITZA L’EXPRESSIÓ “SUBSISTEIX EN ELLA” I NO SENZILLAMENT LA FORMA VERBAL “ÉS”?

L’ús d’aquesta expressió, que indica la plena iden-titat entre l’Església de Crist i l’Església catòlica,

Respostes a preguntesEl Vaticà va difondre el 10 de juliol un document elaborat per la Congregació de la Doctrina de la fe. “L’amplitut de l’argument i la novetat de molts temes segueixen provocant la refl exió teològica, la qual ofereix noves contribucions no sempre exemptes d’interpretacions errades, que susciten perplexitats i dubtes, algunes de les quals han estat sotmeses a l’atenció de la Congregació”. Us oferim les respostes a les preguntes que planteja la Congregació de la Fe al voltant de temes com l’Ecumenisme, el Concili Vaticà II i el reconeixement de les Esglésies.


des de roma

no canvia la doctrina sobre l’Església. La verita-ble raó per la qual ha estat usada és per que ex-pressa més clarament el fet que fora de l’Església es troben “molts elements de santifi cació i de ve-ritat que, com a dons propis de l’Església de Crist, indueixen cap a la unitat catòlica”.

“Per tant, encara que creguem que les Esglésies i comunitats separades tenen els seus defectes, no estan desproveïdes de sentit i de valor en el misteri de la salvació, perquè l’Esperit de Crist no ha refusat servir-se d’elles com a mitjans de salvació, la virtut de la qual deriva de la mateixa plenitud de la gràcia i de la veritat que es va con-fi ar a l’Església”.

QUARTA PREGUNTA: PER QUINA RAÓ EL CON-CILI ECUMÈNIC VATICÀ II ATRIBUEIX EL NOM D’”ESGLÉSIES” A LES ESGLÉSIES ORIENTALS SEPARADES DE LA PLENA COMUNIÓ AMB L’ES-GLÉSIA CATÒLICA?

El Concili ha volgut acceptar l’ús tradicional del terme. “Ja que aquestes Esglésies, tot i que se-parades, tenen veritables sagraments i, sobretot, en virtut de la successió apostòlica, el sacerdo-ci i l’Eucaristia, pels quals s’uneixen a nosal-tres amb vincles molt estrets”, mereixen el títol d’”Esglésies particulars o locals”, i són anomena-des Esglésies germanes de les Esglésies particu-lars catòliques.

“Consegüentment, per la celebració de l’Eucaris-tia del Senyor en cadascuna d’aquestes Esglésies, s’edifi ca i creix l’Església de Déu”. No obstant això, atès que la comunió amb l’Església univer-sal, el cap visible de la qual és el Bisbe de Roma i successor de Pere, no és un simple complement extern de l’Església particular, sinó un dels seus principis constitutius interns, aquelles Comu-nitats cristianes venerables sofreixen en realitat una manca objectiva en la seva mateixa condició d’Església particular.

D’altra banda, la universalitat pròpia de l’Esglé-sia, governada pel successor de Pere, i pels Bis-bes en comunió amb ell, troba precisament en la divisió entre els cristians un obstacle per a la seva plena realització en la història.

CINQUENA PREGUNTA: PER QUÈ ELS TEXTOS DEL CONCILI I DEL MAGISTERI SUCCESSIU NO ATRIBUEIXEN EL TÍTOL D’”ESGLÉSIA” A LES

COMUNITATS CRISTIANES NASCUDES DE LA RE-FORMA DEL SEGLE XVI?

Perquè, segons la doctrina catòlica, aquestes Comu-nitats no tenen la successió apostòlica mitjançant el sagrament de l’Ordre i, per tant, estan privades d’un element constitutiu essencial de l’Església. Aquestes Comunitats eclesials que, especialment a causa de la manca del sacerdoci sacramental, no han conservat l’autèntica i íntegra substància del Misteri eucarístic segons la doctrina catòlica, no poden ser anomenades “Esglésies” en sentit propi.

SOBRE L’ECUMENISME, L’ESGLÉSIA I LES ES-GLÉSIES “Reprenent substancialment l’ensenyament con-ciliar i el Magisteri post-conciliar -prossegueix el text- el nou document, promulgat per la Congre-gació per a la Doctrina de la Fe, constitueix un re-cord clar de la doctrina catòlica sobre l’Església. A més de descartar visions inacceptables, encara difuses en el mateix àmbit catòlic, també ofereix indicacions importants per a la continuació del di-àleg ecumènic. Aquest diàleg és una de les priori-tats de l’Església Catòlica. (...) Però perquè el di-àleg pugui ser veritablement constructiu, a més de l’obertura als interlocutors, és necessària la fi deli-tat a la identitat de la fe catòlica” conclou el text.

“L’Ecumenisme catòlic pot presentar-se a prime-ra vista paradoxal, adverteix el document. Amb l’expressió “subsistit in”, el Concili Vaticà II va voler harmonitzar dues afi rmacions doctrinals: d’una banda, que l’Església de Crist, a pesar de les divisions entre els cristians, segueix existint plenament només en l’Església catòlica i, de l’al-tra, l’existència de nombrosos elements de santi-fi cació i veritat fora del seu entramat, o sigui, en les Esglésies i comunitats eclesials que encara no estan en plena comunió amb l’Església catòlica”.

“Encara que l’Església catòlica tingui la plenitud dels mitjans de salvació, “no obstant això, les di-visions dels cristians impedeixen que l’Església dugui a terme la seva pròpia plenitud de catoli-citat en aquells fi lls que, estant veritablement in-corporats a ella pel baptisme estan, malgrat això, separats de la seva plena comunió”. Es tracta, doncs, de la plenitud de l’Església catòlica, que és ja actual, però que ha de créixer en els germans que no estan en plena comunió amb ella i en els seus propis fi lls, que són pecadors”. ■


ANY JUBILAR

Un joiós esdevinementSobre l’Any jubilar dels sants màrtirs Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques (Tarraco, CCLIX — Tarragona, 2008/2009)

Delegació Diocesana de MCS de l’Arquebisbat de Tarragona

El 21 de gener de 2009 s’escau el 1.750è aniversari del martiri dels sants Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques, cremats vius a l’amfi teatre de Tarragona l’any 259 víctimes de la persecució contra els cristians pels emperadors Valerià i Gal·liè. És per aquest motiu que el sant pare Benet XVI ha concedit aquest any jubilar a petició del Sr. Arquebisbe de Tarragona.

estesa d’Orient fi ns a Occident». També cal recordar que els sants màrtirs van lliurar la seva vida per tothom, de la mateixa manera que havien viscut: fent el bé a tots, cristians i pagans.

Què pot signifi car per a l’arxidiòcesi i la ciutat de Tarragona?Per a l’arxidiòcesi de Tarragona pot representar ser coneguda en alguns aspectes que no es tenen gaire presents, i també mostrar un potencial d’atracció de pelegrins d’arreu del món, atesa l’antigor dels fets que es recorden i la seva autenticitat indubtable.

Pot servir també per a demostrar que Tarragona és quelcom més que restes arqueològiques o platges, que hi ha altres raons —profundament espirituals— que justifi quen una visita a la ciutat.

Què és prepara?Per a celebrar el Jubileu es programaran una munió d’actes que van des d’un congrés científi c sobre sant Fructuós i el cristianisme primitiu, en el qual participaran els millors especialistes internacionals, fi ns a l’estrena d’un oratori, compost expressament, passant per exposicions, conferències, etc.

La fi nalitat fonamentalTot això, però, no ens ha de fer perdre de vista les fi nalitats espirituals d’un jubileu: la gràcia de la reconciliació i del perdó, enriquida amb una indulgència plenària de la pena que mereixen els nostres pecats.

Informació sobre l’Any jubilarContinuarem informant d’aquest esdeveniment excepcional. De moment, podem dir que es podrà seguir l’evolució de l’Any jubilar a través de la pàgina web de l’Arquebisbat de Tarragona ( www.arquebisbattarragona.cat)..■

Què vol dir ‘jubileu’?‘Jubileu’ ve d’exterioritzar l’alegria amb cants espontanis, aclamacions i crits de joia. En el llatí de la Vulgata se sol construir amb el datiu ‘Deo’ i signifi ca llançar crits de joia per lloar Déu. Segons el diccionari llatí-català, ‘iubilæus’ ve a ser l’any cinquantè, consagrat al perdó i la gràcia entre els jueus. El costum és recollit en el Levític (25,8-31 i 27,17-24).

Què és aquest Any jubilar?El jubileu dels sants és una ocasió joiosa de donar a conèixer les profundes arrels cristianes de la nostra arxidiòcesi. El martiri dels sants Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques, és un fet cabdal per a la nostra Església; és un fet històric que està recollit a les Actes del Martiri, el document cristià autèntic més antic de la península Ibèrica.

Si tenim present les característiques de la persecució de Valerià i de Gal·liè, que pretenia escapçar les Esglésies, podem veure que la de Tarragona era ja molt important, atès que en aquella persecució van morir també dos papes a Roma i els bisbes d’Alexandria, d’Antioquia i de Cartago. Aquest és un fet una mica desconegut sobre el qual cal refl exionar.

A qui s’adreça?El jubileu no és per als cristians solament, sinó per a tothom. És un moment de refl exió, per a veure d’on venim i cap a on anem.

Es tracta de rememorar la profunditat de les nostres arrels, la importància de la nostra Església, metropolitana i primada, la seva voluntat de projecció universal i de pertànyer a una Església universal que sempre ha estat al servei de tots. No oblidem que, instants abans de morir, sant Fructuós va dir que tenia present «l’Església

FENT HISTÒRIA


C A M P D E PA D R Ó SG E S T O R I A

CORREDORIA D’ASSEGURANCES

C/ Gasòmetre, 20 entl.

Tel. 977 243 088 - fax 977 251 003

43001 Tarragona

Raval de Santa Anna, 6

Tel. 977 860 115 - fax 977 875 010

43400 Montblanc

La fi delitat del Se-nyor, dura per sem-pre (Sl 84). Amb el salmista cantem i pregonem que el Senyor, perquè és fi del i mai no es fa enrere, ha sostingut la fi delitat de les se-ves serventes que, al llarg dels segles, tot i les seves febleses, varen fer confi ança en Aquell que tot ho sosté.

No sou vosaltres que m’heu escollit, sóc Jo qui us he escollit perquè doneu fruit. El Senyor té sem-pre la iniciativa en el dia a dia de la nostra vida, i a nosaltres ens toca de tenir el cor obert per poder respondre amb fets a allò que Ell vol de cada una, no anteposant mai res al seu amor.

Amb aquests sentiments volem, la comunitat d’avui, entrar en aquest any d’acció de gràcies. Començarem, si Déu vol, els actes de commemo-

Vallbona 850 anysAnna Maria Camprubí i Argany

Escolta fi ll, l’ensenyament del Mestre, para-hi l’orella del teu cor (Pròleg Regla Sant Benet, 1). 850 anys que generacions de monges amb el cor atent han escoltat la veu de Déu amb una vida senzilla de pregària i treball, corrent amb el cor eixamplat en la inefable dolcesa de l’amor.

ració del 850è ani-versari el dia 21 de juny amb una Eu-caristia presidida per el P. Josep Ale-gre, abat de Poblet i els clourem el dia 20 d’agost de 2008 amb una Eucaristia que presidirà Mons. Jaume Pujol, ar-quebisbe metropo-lità de Tarragona i primat.

Durant l’any es realitzaran diverses activitats, en-tre les quals destaquem tres presentacions: d’un CD gravat per l’organista Maria Nacy amb l’orgue restaurat del Monestir, titulat Bach al Monestir de Vallbona, amb obres escollides per expressar mu-sicalment el que és la vida monàstica; un llibre d’història escrit pel Sr. Josep Maria Sans i Travé, i un altre llibre que conté els testimonis dels hos-tes que han passat pel monestir al llarg dels anys

Donem-ne gràcies a Déu! ■

LA VEU DEL PAPA


Estimats joves:

Dintre d’un any ens trobarem amb motiu de la Jornada

Mundial de la Joventut a Sydney! Vull encoratjar-vos a preparar-vos bé per a aquesta meravellosa celebració de fe, que tindrà lloc en companyia dels vostres bis-bes, sacerdots, religiosos, líders juvenils, i de tots vosaltres. En-treu de ple en la vida de les vos-tres parròquies i participeu amb entusiasme en els vostres esde-veniments diocesans! D’aquesta manera us preparareu espiritu-alment per experimentar noves profunditats de comprensió de tot allò en què cre-iem, quan ens reunim a Sydney el proper juliol.

«Amb la vinguda de l’Esperit Sant damunt vos-tre, rebreu una força, i em sereu testimonis a Jerusalem, a tota la Judea i la Samaria, i de cap a cap de la terra» (Ac. 1, 8). Com sabeu, aquestes paraules de Jesús constitueixen el tema de la Jor-nada Mundial de la Joventut 2008. Només podem imaginar com es van sentir els apòstols quan van escoltar aquestes paraules, però la seva confusió va ser suavitzada per un sentiment de sobresalt i d’ espera impacient en la vinguda de l’Esperit. Units en oració amb Maria i amb tots els reunits al Cenacle (Cf. Ac. 1, 14), van experimentar el poder autèntic de l’Esperit, la presència del qual transforma la incertesa, la por i la divisió en pro-pòsit, esperança i comunió.

El sentit de sobresalt i espera impacient descriu també com ens sentim en preparar la trobada de Sydney. Per a molts de nosaltres, serà un viatge llarg. Austràlia i el seu poble evoquen imatges de benvinguda càlida i de bellesa meravellosa, d’una història aborigen antiga i d’una multitud de ciu-tats i comunitats vibrants. Sé que tant les autori-

“Tracteu de difondre la llum de Crist,que guia i dóna sentit a la vida”Quan falta un any per a la Jornada Mundial de la Joventut a Sydney (Austràlia), el Sant Pare anima tots els joves a preparar-se espiritualment per aquesta trobada.

tats eclesials com les governa-mentals, al costat de nombrosos joves australians, estan treba-llant molt perquè tots visquem una experiència excepcional. Els dono les gràcies de tot cor.

La Jornada Mundial és molt més que un esdeveniment. És un moment de renovació espi-ritual profunda, els fruits de la qual benefi cien tota la societat. Els joves pelegrins volen resar, alimentar-se amb la Paraula i el Sagrament, ser transformats per l’Esperit Sant, que il·lumina l’esplendor de l’esperit humà i

mostra el camí per ser «expressió i instrument de l’amor que prové de Crist» (Deus Caritas Est, 33).

Aquest amor, l’amor de Crist, és el que el món anhela. Per aquest motiu, esteu cridats a «ser els seus testimonis». Alguns de vosaltres teniu amics amb pocs objectius reals en la seva vida, potser atrapats en una recerca vana d’experiències no-ves sense fi . Porteu-los també a la Jornada Mun-dial de la Joventut! De fet, he vist que, contra el corrent del secularisme, molts joves estan tornant a descobrir la recerca satisfactòria de la bellesa, bondat i veritat autèntiques. Amb el vostre testi-moni, els ajudareu en la recerca de l’Esperit de Déu. Sigueu valents per donar aquest testimoni! Tracteu de difondre la llum de Crist, que guia i dóna sentit a la vida, fent que l’alegria i la felicitat estiguin a l’abast de tots.

Estimats joves, fi ns que no ens vegem a Sydney, que el Senyor us protegeixi a tots. Encomanem aquesta preparació a la Mare de Déu de la Creu del Sud, Auxili dels Cristians. Amb ella, resem: «Vine Esperit Sant, omple els cors dels teus fi dels i encén en ells el foc del teu amor».

17 de juliol de 2007 ■

Església de Tarragona Núm. 215 - Estiu 2007 I

INFORME NÚM. 16

II.- L’ESGLÉSIA CATÒLICA A ESPANYA

Una de les principals errades que existeixen a l’hora de valorar l’economia de l’Esglé-

sia catòlica a Espanya consisteix en concebre-la com a una única entitat, una espècie de holding o multinacional, amb unitat de decisió en l’àmbit econòmic. Res més lluny de la realitat. L’Esglé-sia a Espanya, des del punt de vista jurídic, es fa present a través de les seves institucions. Entre elles, destaquen:

a) Nunciatura Apostòlica, en representació de la Santa Seu a Espanya;

b) Conferència Episcopal Espanyola, òrgan de trobada, diàleg i treball col·legiat dels bisbes de les diòcesis espanyoles;

EL FINANÇAMENT DE L’ES-GLÉSIA CATÒLICA D’ESPANYA

Fernando Giménez Barriocanal

I. INTRODUCCIÓLes eines de fi nançament de l’Església catòlica estan sotmeses de manera pe-riòdica a debat en els diversos mitjans d’opinió pública. En unes ocasions es re-clama a l’Església que busqui per si ma-teixa mecanismes d’“autofi nançament” renunciant a qualsevol tipus d’ajut o col·laboració pública. Els que opinen així pretenen basar-se en la laïcicitat de l’Estat i demanen a l’Església la ca-pacitat d’atraure i gestionar fons pels seus propis mitjans.

En altres ocasions, les crítiques vé-nen pel cantó contrari. Quan surten a la llum xifres sobre les inversions en mercats fi nancers d’algunes insti-tucions de l’Església, s’aixequen veus reclamant pobresa, renúncia a les tò-piques “grans riqueses” i, a més, a la incompatibilitat ètica que suposa que l’Església operi en mercats fi nancers. Finalment, des d’aquesta postura la conclusió és la mateixa: ha de desapa-

rèixer la col·laboració de l’Estat amb l’Església.

En el fons, s’adverteixen en ambdues posicions positures clarament precon-cebudes, no basades en judicis objec-tius si no més aviat en prejudicis una mica desmillorats. Al llarg del present treball intentarem exposar quines són les principals fonts de fi nançament de l’Església i fi ns a quin punt depèn de la col·laboració econòmica de l’Estat.

Així i tot, abans de començar amb aquesta temàtica, convé detenir-se en precisar què entenem per Església catòlica a Espanya i quina és la seva activitat, és a dir, quines són les se-ves fi nalitats, que en última instància determinaran a què es destinaran els seus recursos. Només des d’aquesta perspectiva podrem entendre, de ma-nera correcta, les fonts de fi nançament de l’Església i el que aquesta està apor-tant a la societat espanyola.

c) Les 69 diòcesis en les quals està dividit el territori nacional;

d) 22.700 parròquies canònicament erigides, sense comptar ermites i altres llocs de cul-te;

e) 905 monestirs de clausura;

f) Ordes i cogregacions religioses, amb més de 15.000 membres, titulars de col·legis, hospitals, etc.;

g) Al voltant de 13.000 institucions inscrites en el registre d’entitats religioses (confra-ries, germandats, fundacions, ONG);

h) Milers de fundacions pies no autònomes, llegats, etc., entitats sense reconeixement civil, però si canònic;

Església de Tarragona Núm. 215 - Estiu 2007II

INFORME NÚM. 16

i) Altres institucions com l’Arquebisbat castrense, organismes supradiocesans (universitats pontifícies, universitats ca-tòliques, etc.).

Per tant, sense comptar amb aquelles que no tenen personalitat jurídica civil, existeixen unes 40.000 entitats que poden incloure’s dins del concepte “Institucions de l’Església catòlica a Espanya”. Totes aquestes entitats operen amb l’autonomia que els ofereix la normativa canònica. Per exem-ple, i contràriament al que alguns pensen, la Con-ferència Episcopal Espanyola no té cap compe-tència ni capacitat de decisió sobre els béns i els recursos de les diòcesis espanyoles, que no tenen ni tan sols obligació de retre compte davant seu.

En conseqüència, parlar genèricament dels “di-ners de l’Església” intentant descobrir una unitat de decisió, no té cap sentit. Seria tan incorrecte i absurd com parlar dels “diners dels funcionaris”, “dels paletes” o, simplement, dels “diners de les 40.000 famílies residents en una ciutat”.

III. LES FINALITATS PRÒPIES DE L’ESGLÉSIAUna pregunta que es fan algunes persones es re-fereix a la licitud per part de l’Església de dispo-sar de béns i diners de propietat. Algunes veus in-voquen criteris de pobresa evangèlica: no hauria l’Església de renunciar a tots els seus béns a favor dels més pobres i, de manera especial, renunciar a les immenses riqueses que posseeix (museus, catedrals, etc.)?

La resposta, donada des de la pròpia Església, la trobem en el Codi de Dret Canònic, text recone-gut per l’Estat espanyol. En el seu Cànon 1254 aclareix que “l’Església pot disposar de béns per assolir les seves pròpies fi nalitats”. Aquesta afi rmació planteja amb tota claredat el dret de les institucions de l’Església a disposar de béns, encara que aquesta capacitat queda vinculada a destinar-los a assolir (directa o indirectament) les fi nalitats pròpies de l’Església.

Per tant, convé conèixer si es troben establertes amb claredat les principals fi nalitats de l’Esglé-sia, que són les destinataries dels seus recursos. El mateix Cànon 1254 realitza una enumeració de les

fi nalitats pròpies de l’Església. Són les següents:

a) Mantenir el clergat i els seus ministres. Una primera fi nalitat consisteix en el deure de l’Església de mantenir de manera adequada (o “còngrua”) a aquelles persones que s’han consagrat al seu servei (clergat i ministres). En aquesta direcció s’organitzen alguns ins-truments com els fons de manteniment del clergat a les diòcesis espanyoles. Hi ha prop de 20.000 sacerdots seculars a Espanya.

b) Exercir l’apostolat. L’Església, com a diposi-tària de la Bona Nova, té la missió d’anun-ciar aquesta paraula de salvació al món. Les paraules de Jesús: “Aneu pel món sencer i anuncieu l’Evangeli”, o de Sant Pau: “Ai de mi si no evangelitzés”, són un bon exemple d’aquesta missió de l’Església. Aquesta Bona Nova de Crist Ressuscitat es presentada i anunciada de moltes formes a través, no no-més de l’acció directa (per exemple la cate-quesi o la missió), sinó a través de la presèn-cia en els diversos àmbits de la vida pública

Església de Tarragona Núm. 215 - Estiu 2007 III

EL FINANÇAMENT DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA A ESPANYA

(educació, mitjans de comunicació, etc.).

c) Mantenir el culte (o activitat litúrgica). L’Es-glésia viu i expressa la seva fe en comunitat a través de la litúrgia (celebració de l’euca-ristia i de la resta dels sagraments). Per això, cal disposar dels llocs apropiats (parròquies, salons, etc.) i del consegüent manteniment. Hi ha a Espanya unes 22.700 parròquies ca-nònicament erigides, sense comptar ermites i altres centres de culte.

d) Exercir la caritat. L’experiència de l’amor de Déu vessada en Crist Jesús, porta a l’Església a reconèixer en el pròxim el rostre de Crist, de manera particular en el pobre i en el més necessitat. La caritas cristiana és imatge del gran amor que Déu té a l’home i que porta a aquest a donar-se als altres sense esperar res a canvi. Tota la ingent acció social i caritativa de l’Església neix d’aquesta experiència.

Aquestes fi nalitats no poden contemplar-se de manera aïllada. Hi ha persones que valoren po-sitivament l’activitat social de l’Església però que en desqualifi quen la resta. Tenen una visió errònia de la realitat de l’Església. Els milers de voluntaris de l’Església en activitats socials no neixen per generació espontània. Són persones que han rebut l’anunci de la Bona Nova a través de la predicació i viuen i alimenten la seva fe en la comunitat eclesial. Aquesta experiència és la que dóna raó de ser a tota la seva activitat.

IV. APORTACIÓ DE L’ESGLÉSIA A LA SOCIETATResulta pràcticament impossible realitzar una valoració exacta de l’aportació que realitza l’Es-glésia a la societat espanyola, ja que als elements quantifi cables cal afegir una multitud d’elements difícilment valorables. En tot cas, i amb l’únic objectiu de mostrar la magnitud de dita aporta-ció, vegem algunes dades d’interès.

4.1. Activitat assistencial. Estalvi de costos per part de l’Estat

Una de les tasques més preuades de les realitza-des per les institucions de l’Església és la labor assistencial envers els sectors més desfavorits.

En aquest sentit, podem citar, segons les dades recentment publicades1, els següents exemples:

• 107 centres hospitalaris de l’Església catòlica;

• 128 ambulatoris i dispensaris;

• 876 cases de l’Església per a ancians, malalts crònics, invàlids i discapacitats;

• 937 orfenats i altres centres per a la tutela de la infància;

• 321 guarderies infantils;

• 365 centres especials d’educació o reeducació social;

• 144 centres de caritat i centres socials diver-sos;

• 305 consultoris familiars i centres per a la de-fensa de la vida i de la família; cosa que suposa, en termes de persones ateses en aquests cen-tres,

• 387.356 persones hospitalitzades i ateses en centres hospitalaris de l’Església;

• 849.728 atesos en ambulatoris i dispensaris;

• 57.653 residents o assistits en cases per a gent gran, invàlids o discapacitats;

• 10.607 atesos en escoles bressol;

• 53.140 atesos en centres d’educació especial;

• 324.377 atesos en altres centres d’assistència social;

• 79.868 atesos en consultoris familiars.

En l’àmbit de la pastoral penitenciària i segons dades del 2000, hi ha 137 sacerdots dedicats a aquesta activitat, amb 603 parròquies col·laborant per atendre 82 centres penitenciaris amb més de 45.000 presos.

Aquesta activitat compta amb 2.769 voluntaris, 1998 d’ells a les presons i 771 fora d’elles. L’Es-glésia compta amb 73 centres per a l’acollida de reclusos en llibertat provisional, 54 per a l’atenció de toxicòmans i 24 per a malalts de SIDA. Són centenars les entitats religioses que col·laboren amb aquesta activitat.

Només Càritas espanyola, per posar un exemple2, invertí en tota la geografi a nacional un total de

1. La Iglesia católica en España. Estadísticas (2002). Madrid: Editorial Edice.

2. Memòria 2005 de Càritas espanyola

Església de Tarragona Núm. 215 - Estiu 2007IV

INFORME NÚM. 16

170 milions d’euros entre els seus 17 programes d’assistència social i de desenvolupament (aco-llida, infància, família, joventut, dona, gent gran, ocupació, immigrants, comunitat gitana, drogo-dependència, SIDA, sense sostre, reclusos, dis-capacitat, etc.).

Últimament, l’Església realitza també una intensa tasca d’atenció als emigrants que suposa, tanma-teix, que l’Església està assumint l’acompliment de funcions que en un altre cas hauria d’assumir l’Estat. Són moltes les parròquies en les quals s’han establert centres d’atenció als emigrants, on se’ls proporciona serveis molt importants, com la recerca de treball o d’allotjament, ajudes econò-miques, informació sobre la seva situació legal, etc. És conegut per tothom que, en algunes de les ciutats amb major afl uència d’emigrants, l’Esglé-sia ha muntat residències que ajuden a pal·liar la insufi ciència dels centres d’acollida estatals. Cal destacar l’activitat duta a terme, per exemple, per l’Associació Comissió catòlica de Migraci-ons3, amb centres d’acollida per a refugiats i in-migrants, atenció i assessorament legal, inserció sociolaboral, infància, acollida de dones, etc.

A més, l’Església a Espanya desenvolupa una important tasca de cooperació internacional amb institucions com Càritas, amb programes de més de 17,4 milions d’euros o Mans Unides, amb 46 milions d’euros recaptats (un 83% procedent del sector privat) i que destinen el 92% dels seus re-cursos a projectes concrets (205 a Amèrica amb 18,6 milions d’euros, 282 a l’Àfrica amb 12,5 milions, 233 a l’Àsia amb 10,2 milions).

Calcular l’estalvi de costos per part de l’Estat en aquest camp seria molt complex, encara que qualsevol valoració a la baixa podria situar la xi-fra en diversos milers de milions d’euros.

4.2. La qüestió de l’educacióEn el camp educatiu el càlcul de l’estalvi en costos és molt més senzill. Segons dades del mateix Ministeri d’Educació4, una plaça en un

centre públic té un cost anual de 3.518 €. Per la seva part, en un centre concertat, aquesta matei-xa plaça costa a l’erari públic únicament 1.841 € (import pagat per l’administració al centre edu-catiu per cada plaça). Prenent com a base el curs 2002/03 en què es trobaven escolaritzats un total de 1.741.697 alumnes en aquests centres, s’arri-ba a la conclusió que l’administració ha tingut un estalvi en costos per aquest concepte de 2.920 milions d’euros aquell any.

Les xifres en si poden ser fredes, però si compa-rem els quasi 3.000 milions amb l’import del total de la col·laboració de l’Estat amb l’Església en el seu sosteniment (144 milions d’euros el 2006) o amb el complement pressupostari per a l’Església (12,8 milions d’euros l’any 2005), comprendrem que l’aportació de les institucions de l’Església a la societat no admet comparació amb els ajuts que rep pel seu sosteniment.

Al marge de l’estalvi de costos directes, l’acti-vitat educativa en els centres de l’Església no es limita exclusivament al camp intel·lectual de transmissió de coneixements. Tots els centres dis-posen d’un model propi d’educació o ideari que transmet als alumnes un conjunt de valors (famí-lia, estudi, treball, honradesa, amistat, generosi-tat, etc.) que contribueixen molt notablement al bé comú de la societat i que han de ser conveni-entment valorats.

En un moment com l’actual, amb una greu crisi de valors ètics i on cada dia hi ha més informa-cions sobre comportaments inadequats i fi ns i tot agressius a les aules amb els mateixos professors, assetjaments a alumnes, etc., aquests centres re-presenten un important focus de transmissió als nens i joves d’aquells valors que permeten a una societat poder desenvolupar-se de manera ade-quada.

No és d’estranyar que, amb caràcter general i malgrat el descens de la població en edat esco-lar, la demanda de places en centres educatius concertats superi cada any amplament l’oferta existent, en una prova més que els pares desitgen aquest tipus d’educació per als seus fi lls.

4.3. La demanda de serveis religiososL’Estat, a través dels seus pressupostos generals

3. Es pot veure un resum del seu treball a favor dels immi-grants a la seva pàgina web http://www.accem.es.

4. “Libertad y fi nanciación de la enseñanza: condiciones y exigencias”. FERE (Federación de religiosos de en-señanza): octubre 2005.

Església de Tarragona Núm. 215 - Estiu 2007 V


i amb altres mecanismes d’actuació, intenta fo-mentar el desenvolupament d’aquelles activitats legítimes que són sol·licitades per grups impor-tants de ciutadans.

En aquests pressupostos s’inclouen subvencions i altres ajuts per a fomentar activitats que són sol-licitades per part de la societat i que es consideren dignes de protecció, encara que hi pugui haver un nombre major o menor de ciutadans que no tin-guin cap tipus d’interès en aquestes activitats i, fi ns i tot, que estiguin a favor que deixin de fo-mentar-se.

Existeix, sens dubte, una demanda social impor-tant de l’activitat espiritual que desenvolupa l’Es-glésia catòlica.

Les enquestes mostren que el nombre d’espa-nyols que es declaren catòlics és majoritari (i úl-timament s’ha de sumar a aquest grup el nombre d’emigrants de llatinoamèrica o d’altres països catòlics, com Polònia). L’última dada oferta pel Centre d’Investigacions Sociològiques5 indica que el 74,9% dels residents a Espanya es decla-ra catòlic, davant el 1,8 % que afi rma ser creient d’una altra religió.

Les estadístiques mostren, tanmateix, que el nom-bre de persones que demanda i utilitza els serveis religiosos és molt important. Entre 7 i 8 milions de fi dels assisteixen a missa els dies festius, en el que suposa, en l’àmbit social, l’esdeveniment més important amb rellevància social i nombre de per-sones participants amb periodicitat setmanal.

Altres dades sobre l’activitat religiosa a Espanya6 són, segons el còmput anual, els següents:

ANY 2000Batejos ...............................................283.226Primeres Comunions .........................265.801Confi rmacions ...................................132.885Matrimonis eclesiàstics canònics ......150.739

A totes aquestes dades cal afegir altres dades difí-cilment quantifi cables:

I. Dels 371.934 morts a Espanya7, un percentatge majoritari reberen sepeli catòlic.

II. Els fi dels demanen cada dia milers d’intenci-ons de missa en les 23.000 parròquies que existei-xen a Espanya.

Milers de nens, joves i adults rebem setmanal-ment formació i catequesi en les parròquies i al-tres centres de l’Església.

Els fi dels catòlics reben consell i acompanyament espiritual dels 20.000 sacerdots pertanyents a les 69 diòcesis espanyoles. Aquesta activitat d’acom-panyament és especialment important en els àm-bits rurals on, a causa de l’escassa població, exis-teixen molt pocs serveis propers a les persones.

Que una part tant important de la població desitgi rebre assistència religiosa, justifi caria per si ma-teix que l’Estat contribueixi a facilitar aquesta as-sistència, com fa amb d’altres que responen a una demanda social molt menor.

4.4. La qüestió del patrimoniL’Església catòlica a Espanya és dipositària d’un important patrimoni cultural. Aquests béns han anat sorgint en el si de l’Església al llarg dels vint segles de presència de l’Església catòlica en el nostre país.

Es tracta de béns creats o rebuts per diverses ins-titucions de l’Església, que els han conservat i, en part, els segueixen utilitzant per al culte, l’evange-lització i la difusió de la cultura8. És a dir, aquest patrimoni cultural no es planteja mai com una ri-quesa en si mateixa, sinó destinada al compliment de les fi nalitats pròpies de l’Església i, de manera especial, al culte i a l’evangelització. Les façanes de les catedrals, els retaules i les imatges han re-presentat durant segles un magnífi c instrument de transmissió de la fe i encara segueixen sent-ho. 5. Centre d’Investigacions Sociológiques. Opcions y acti-

tuds sobre la família;, estudi 2578 (X-XI 2004). Pregunta 34: Com us defi niu en matèria religiosa?

74,9% catòlic 1,8% una altra religió 13,7% no creient 7,1% ateu 2% no ho sap, no contesta6. La Iglesia católica en España. Estadísticas (2002).

Madrid: Editorial Edice.

7. Dada extreta de la pàgina web de l’Institut Nacional d’Estadística (moviment natural de la població, 2004, defuncions).

8. M.A. SANCHO, El Patrimonio Cultural de la Iglesia (pàg. 16). Ed. Munilla-Leria. Treball inclòs en el màster de Restauració y rehabilitació del patrimoni de la Uni-versitat d’Alcalà.

Església de Tarragona Núm. 215 - Estiu 2007VI

INFORME NÚM. 16

Tot aquest patrimoni, lluny de constituir un tresor econòmic o font de negoci, com alguns pensen, s’ha plantejat sempre com un servei als altres, és un tresor cultural per a tots, però en cap cas un tresor “econòmicament rendible”9. Altrament, tot el contrari.

L’Església, com a dipositària d’aquest patrimoni, ha de fer front a importants despeses de rehabi-litació i de manteniment ordinari que no poden obviar-se. És cert que existeixen importants pro-grames nacionals i autonòmics que col·laboren en plans de rehabilitació, però el pes del manteni-ment i de la posada en disposició de l’ús d’aquests béns recau fonamentalment en l’Església.

A més, s’ha de tenir en compte que, al marge de les fi nalitats religioses pròpies d’aquests béns, és inqüestionable el seu valor o interès cultural. Per a fer-se una idea del que estem parlant, n’hi ha prou en enumerar els diversos tipus de classifi ca-cions en què es pot dividir el patrimoni cultural de l’Església10:

1) Patrimoni monumental:

• Patrimoni immoble: catedrals, esglésies, ermites, etc.

• Patrimoni moble, en el qual destaquen, de manera especial, les imatges, escultures, pintures, objectes litúrgics, ornaments, etc. Gran part d’aquest patrimoni està ca-talogat en museus diocesans o s’exposa periòdicament en esdeveniments com les Edats de l’Home, etc.

2) Patrimoni documental. Es tracta de docu-ments de tot tipus, reunits en arxius.

3) Patrimoni bibliogràfi c. Constituït per les biblioteques, algunes d’elles d’una gran importància.

4) Patrimoni arqueològic. Conformat per tots aquells béns, mobles i immobles, susceptibles de ser analitzats i estudiats amb mètodes arqueològics.

5) Patrimoni etnològic. Es tracta d’aquells

béns mobles i immobles, així com els coneixements i activitats que han estat i són, de fet, una expressió de la cultura tradicional en els seus aspectes materials, socials o espirituals (tradicions, romeri-es, festes, escenifi cacions, etc.).

Realitzar una valoració del que suposa per a la so-cietat el manteniment i conservació de tot aquest patrimoni és impossible, però és evident que no es pot concebre el nostre país sense aquest patri-moni cultural.

Des del punt de vista econòmic el citat patrimo-ni cultural és, en molts casos, una font important d’ingressos per a la societat. Pensem, per exem-ple, en tots els ingressos indirectes que genera el patrimoni monumental en ciutats com Toledo, Burgos, Lleó, etc. El benefi ciari econòmic fi nal d’aquest ingressos són les empreses de l’àmbit turístic, restauració, botigues, etc., circumstància d’importància vital en algunes localitats. És tota la societat la que es benefi cia de l’esforç de man-teniment de tot el patrimoni cultural que obra en mans de l’Església.

V. LES FONTS DE FINANÇAMENTUna vegada conegudes les activitats pròpies de l’Església amb repercussió econòmica en la soci-etat, podem analitzar quines són les seves princi-pals fonts de fi nançament. En síntesi, les podem classifi car en tres suports diferents i concrets:

a) La col·laboració de l’Estat i de la resta de les administracions públiques.

b) Les aportacions directes dels fi dels: pres-tacions, col·lectes, almoines i oblacions.

c) Els rendiments del patrimoni eclesiàstic pertanyents a les diverses institucions de l’Església.

d) Altres: prestació de serveis concrets com els realitzats als hospitals, editorials ca-tòliques, etc.

5.1. La col·laboració de l’Estat11

L’article 16 de la Constitució espanyola de 1978 9. IGUACEN BORAE, D. (1984). La Iglesia y su patrimo-nio cultural. Madrid: Ed. Edice; pàg 23.

10. CORRAL y ALDANONDO (2001). Código del patri-monio cultural de la Iglesia. Madrid: Ed. Edice; pàg 24 i següents.

11. Adaptació de l’article del mateix autor “La colaboración del Estado con la Iglesia”, publicat a La Razón el 4 de maig de 2006.

Església de Tarragona Núm. 215 - Estiu 2007 VII


estableix que els poders públics “mantindran les conseqüents relacions de cooperació amb l’Esglé-sia catòlica i les altres confessions”. La signatura, el gener del 1979, de l’Acord entre la Santa Seu i l’Estat espanyol sobre afers econòmics obeeix a aquest precepte. Es refereix a un tractat internaci-onal a tots els efectes, constitucional i confi rmat per les Corts espanyoles l’octubre del 1979 amb aclaparadora majoria (273 vots a favor en el Con-grés i cap vot en contra en el Senat).

L’acord estableix que “l’Estat es compromet a col·laborar amb l’Església Catòlica en la conse-cució del seu adequat sosteniment econòmic, amb respecte absolut del principi de llibertat religio-sa” (art. II.1). En funció d’això, es globalitzà en una única quantitat els diversos ajuts que percebia l’Església per al seu sosteniment bàsic i s’establí un període de tres anys per implantar el sistema de l’assignació tributària. D’aquesta manera, se-rien els contribuents els que decidirien què es fa amb una petita part dels impostos que paguen.

Per diverses raons, l’assignació tributària no s’im-planta fi ns al maig del 1988, és a dir, amb 6 anys de retard. A més, el seu desenvolupament es rea-litza de manera unilateral pel govern del moment, establint un percentatge clarament insufi cient (el 0,5239%) i una alternativa (“altres fi nalitats d’in-terès social”) que no estava prevista en els acords i que desvirtuà el sistema.

Tot i això, l’acord establia dues mesures cautelars importants. En primer lloc, un nou període tran-sitori, on el sistema d’assignació anés substituint progressivament l’aportació de l’Estat. Una sego-na mesura cautelar, molt important, indicava que el sistema havia de proporcionar a l’Església “re-cursos de quantia similar” i, segons això, durant aquest període transitori la dotació a l’Església havia de ser “actualitzada anualment”.

Aquest segon període transitori, de tres anys, hau-ria d’haver suposat que el 1991 s’hagués establert un sistema basat en l’assignació tributària, que fos capaç de proporcionar l’anomenada “quantia similar” acordada i que permetés la desaparició del complement pressupostari. No ha estat així. Durant 15 anys s’ha dialogat sobre aquesta situ-ació encara que, per molt diverses raons i amb diferents governs, no s’aconseguí donar aquest

pas. De fet, en tots aquests anys i malgrat que el coefi cient es demostrà insufi cient (no s’ha variat el 0,5239%), el complement ha anat descendint, tant per l’increment de l’assignació tributària com perquè l’actualització no s’ha realitzat tenint en compte la infl ació real.

Val la pena destacar el pas donat l’any 2000 consistent en la separació o compatibilitat entre l’assignació a favor de l’Església i l’assignació a altres fi nalitats. Gràcies a això, els contribuents poden optar per marcar ambdues opcions, sense que això suposi una disminució dels diners que assignen a l’Església.

Després d’un llarg procés negociador, es produeix l’intercanvi de notes entre la Nunciatura Apostòli-ca i el Ministeri d’Afers Exteriors el 22 de desem-bre del 2006 i que plasma l’acord per a la reforma del sistema d’assignació tributària i l’adaptació del regim de l’IVA de l’Església als requeriments de la Comissió Europea.

La Llei de pressupostos de 2007 inclou, en les se-ves disposicions addicionals, el desenvolupament del nou sistema. A partir de l’any 2007, s’eleva el coefi cient d’assignació tributària al 0,7 % i l’Es-glésia renuncia al caràcter mínim dels pagaments a compte que venia rebent. A partir d’aquest mo-ment, només rebrà pel seu sosteniment bàsic i mitjançant aquesta via el 0,7 % de la quota íntegra dels contribuents que expressament manifesten la seva voluntat marcant la casella corresponent. De la mateixa manera, en aquest coefi cient s’inclou la compensació econòmica prevista per la desa-parició de l’exempció per l’IVA en el lliurament de béns immobles i l’adquisició d’objectes desti-nats al culte. Es tracta d’un model equilibrat, en plena sintonia amb el text de l’acord i que dona un pas fonamental en el procés d’autososteniment de l’Església, en desaparèixer els complements pressupostaris.

Els diners procedents de la col·laboració de l’Es-tat amb l’Església (12,5 milions d’euros al mes) suposen una part petita (encara que necessària) dels recursos que disposen les diòcesis per al seu sosteniment bàsic. Encara que no hi ha dades exactes, ja que cada diòcesis manté una adminis-tració separada, s’estima que aquest sistema pot suposar el 25% del total de les despeses en diner

Església de Tarragona Núm. 215 - Estiu 2007VIII

INFORME NÚM. 16

de manteniment de les diòcesis. La resta prové, fonamentalment, de l’aportació directa dels fi dels. Malgrat tot, la dependència de l’assignació tribu-tària és molt diferent segons el tipus de diòcesis, essent important en les zones rurals més desfavo-rides econòmicament del nostre país.

Com hem vist anteriorment, l’aportació de l’Es-glésia a la societat és evident i justifi ca plenament la col·laboració dels poders públics.

La demanda dels ciutadans de serveis religiosos justifi ca per si mateixa la col·laboració de l’Estat. A més, el sosteniment bàsic de l’Església permet a les seves institucions desplegar la important tasca social que ja hem mencionat.

Resumint, l’assignació tributària constitueix un bon instrument de col·laboració i compromís amb l’Església tant pels creients, per raons òbvies, com per aquells que, tot i no ser-ho, desitgen mantenir una Institució que contribueix al bé comú.

Al marge del sistema d’assignació tributària, exis-teixen altres mecanismes de col·laboració directa o indirecta de les administracions públiques amb l’Església:

a) Règim fi scal. L’Acord sobre assumptes econòmics i els seus posteriors desenvo-lupaments establia un determinat règim fi scal per a les institucions de l’Església. Malgrat tot, aquest règim fi scal ha estat amplament superat per l’entrada en vi-gor de l’anomenada “Llei del mecenat-ge” (Llei 49/2002). Es tracta d’un regim fi scal molt avantatjós per a gran part del sector no lucratiu del nostre país, règim al qual poden accedir les entitats de l’Es-glésia, segons el previst en la disposició addicional novena de la llei 49. Al marge d’aquesta norma i una vegada desapa-reguda l’exempció de l’IVA, les institu-cions de l’Església disposen el mateix règim fi scal que qualsevol fundació12. Conseqüentment, a dia d’avui, no es pot afi rmar que l’Església disposi d’un règim fi scal privilegiat o diferenciat.

b) Deduccions en donatius. La mateixa Llei 49/2002 estableix un règim de deducci-ons als donatius lliurats i, en conseqüèn-cia, també per a les entitats de l’Església.

Sens dubte, les deduccions per donatius poden ser un mecanisme important d’es-timulació de les donacions a l’Església, encara que els límits d’aplicació esta-blerts en la normativa de l’Impost sobre la renda limiten el seu abast.

5.2. Les aportacions directes dels fi dels: pres-tacions, col·lectes, almoines i oblacions

Les aportacions directes dels fi dels, sota les di-verses fòrmules existents, representen la principal font de fi nançament de les entitats de l’Església.

Entre aquestes fòrmules poden citar-se:

a) Col·lectes ordinàries. Realitzades en el curs de les celebracions litúrgiques, són el mecanisme ordinari de captació de re-cursos de moltes parròquies.

b) Subscripcions periòdiques. Consisteix en la captació de quotes de caràcter mensual, trimestral i anual, subscrites pels fi dels i que permeten a les entitats de l’Església disposar d’uns recursos de caràcter estable. És el mètode més mo-dern de captació de recursos que s’està implantant en la gran majoria de les en-titats de l’Església. Malgrat tot, encara existeix a Espanya la creença, en molts sectors, que l’Església està fi nançada per l’Estat, raó per la qual és difícil la tasca de conscienciació.

c) Herències i llegats. Històricament, les herències han representat una impor-tant font de fi nançament per a l’Esglé-sia. Molts dels béns desamortitzats en el segle XIX tenien aquest origen. Encara que avui en dia les herències no tenen la importància de segles passats, poden re-presentar un sistema complementari de fi nançament.

d) Aranzels. Es tracta de les quantitats re-captades per intencions de misses, expe-dients matrimonials, etc. En algunes diò-cesis existeixen unes taules fi xes mentre que en d’altres és de caràcter orientatiu.

e) Col·lectes extraordinàries. Es tracta de campanyes extraordinàries destinades a alguna fi nalitat concreta (DOMUND,

Església de Tarragona Núm. 215 - Estiu 2007 IX


Campanya contra la fam, Dia de l’emi-grant, etc.)

5.3. Els rendiments del patrimoni eclesiàstic

L’Església, des de molt aviat, va anar constitu-int un patrimoni estable, amb els fruits del qual es sustentaven determinades obres apostòliques. Aquests patrimonis no poden ser alienats o con-vertits en diner per atendre necessitats diverses, sinó que tenen caràcter permanent.

Els administradors d’aquests béns tenen l’obliga-ció de custodiar-los i, amb criteris de prudència i de conservació del capital, procurar obtenir una rendibilitat adequada que permeti emprendre les activitats previstes.

En l’actualitat, aquesta realitat dóna lloc a la pre-sència d’institucions religioses en els mercats fi nancers com a inversors o, en ocasions, com a propietaris d’immobles objecte de lloguer. No es tracta, per tant, de romanents de fons no emprats, sinó de capitals fundacionals que busquen el com-pliment de la voluntat dels donants.

Amb tot, el rendiment del patrimoni de les insti-tucions de l’Església suposa una minsa part dels seus ingressos, que en cap diòcesis supera el 5%.

5.4. Altres

Al marge de les fonts ja indicades, algunes insti-tucions de l’Església accedeixen a d’altres meca-nismes de fi nançament de caràcter més general. Entre ells:

• Realització d’algunes activitats econòmiques. Entre elles podem destacar les editorials, lli-breries, col·legis, hospitals, etc.

• Accés a subvencions públiques per a progra-mes d’atenció social. Gran part de les insti-tucions de l’Església que desenvolupen una activitat d’interès social acudeixen a les con-vocatòries d’ajuts que per a aquestes fi nalitats preveuen les diverses administracions.

• Accés a fons per a la rehabilitació del patrimo-ni cultural.

VI. L’AUSTERITAT EN L’ESGLÉSIAEncara que molt ràpidament, hem vist algunes

pinzellades del que suposa l’economia en les enti-tats de l’Església. Amb tot, és important destacar que aquestes entitats viuen en un clima d’enorme austeritat, no comparable amb la mitjana de la po-blació espanyola. Vegem només alguns exemples:

• L’assignació d’un bisbe, segons les dades del Fons Comú Interdiocessà del 2007, és de 900€/mes.

• La gran majoria dels sacerdots a Espanya que dediquen el seu temps a l’activitat apostòlica ordinària perceben entre 600 i 800 €/mes de substentació base.

• Els sacerdots cotitzen a la seguretat social per la base mínima i sense tenir les cobertures or-dinàries de baixa laboral, desocupació o pro-tecció a la família.

• La gran majoria dels sacerdots jubilats perce-ben la pensió mínima.

• La majoria de les activitats que es realitzen en el si de l’Església són dutes a terme de manera gratuïta per milers de fi dels voluntaris. Només a Càritas, hi col·laboren més de 60.000 perso-nes.

VII. EL FUTUR DEL FINANÇAMENT DE L’ESGLÉSIADe l’exposat anteriorment es pot concloure que l’aportació de l’Església a la societat espanyola és inqüestionable. Qualsevol anàlisi mínimament seriós conclou que les institucions de l’Església aporten a la societat molt més del que aquesta li lliura des del punt de vista fi nancer.

En tot cas, i mirant una mica al futur, podrem des-tacar:

a) No semblaria raonable que cessés el règim de col·laboració econòmica de l’Estat amb l’Es-glésia. Encara que alguns demanen que l’Es-glésia té l’obligació d’autofi nançar-se i, arri-bat aquest moment, cessar els ajuts estatals, la realitat és que l’acord no diu això. En concret, l’acord només contempla una declaració de propòsits per part de l’Església. A més indi-ca que, en el cas que s’arribés a una situació d’autososteniment, Església i Estat es posari-en d’acord per substituir el sistema actual per altres mecanismes de col·laboració.

Església de Tarragona Núm. 215 - Estiu 2007X

INFORME NÚM. 16

b) És urgent una labor de conscienciació de tots els fi dels sobre la necessitat de sostenir la seva Església.

c) Han de potenciar-se, per part de l’Església, mecanismes de captació de recursos, com subscripcions, herències, etc. L’Estat ha de procurar col·laborar, amb un adequat règim fi scal, en aquesta captació.

d) L’Església ha de fer un esforç de transparència informativa, donant compte del diner obtingut i de com s’ha emprat. Dita transparència ha de donar-se en tots els nivells (parròquies, diòce-sis, altres institucions, etc.)

e) Cal fer les passes necessàries per assolir una gestió més professionalitzada dels recursos econòmics.

f) S’ha de buscar solucions imaginatives en la captació de recursos, adaptats al moment ac-tual, com convenis de col·laboració, etc.

g) Amb tot, els gestors no poden oblidar mai que l’única fi nalitat dels recursos econòmics en les institucions de l’Església és atendre les seves fi nalitats: mantenir el clergat, anunciar la Bona Nova de Crist Ressuscitat, celebrar la seva fe en la comunitat i realitzar obres de ca-ritat. ■

BUTLLETA DE COL·LABORACIÓper lliurar a Càritas Diocesana de TarragonaPla de Palau, 2 – 43003 Tarragona

Nom i cognoms

DNI o CIF

Adreça

Telèfon Codi postal

Població

Import de l’aportació: euros❏ Per a activitats generals de Càritas ❏ Altres:❍ Domiciliació bancària❍ Efectiu, xec o transferència bancària al compte: 2073-0010-17-0110434486 de Caixa Tarragona 0182-1271-38-0010015617 de BBVA 2100-0006-36-0200165585 de la Caixa

DOMICILIACIÓ BANCÀRIASenyors, els prego que vulguin lliurar, amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per Càritas en concepte d’aportació ❑ mensual ❑ trimestral ❑ semestral ❑ anual.

entitat agència d.c. n. compte o llibreta

Titular compte

Banc o caixa

Adreça ofi cina

Codi postal Població ❑ Interessa poder desgravar fi scalment ❑ No interessa poder desgravar

Data: Signatura:

Fer-se soci de Càritas Una altra possibilitat d’ajut

PLAÇA PRIM, 3

43021 REUS

TELÈFON 977 34 34 53

Institut Superior

de

Ciències Religioses

‘Sant Fructuós’

al servei de la formació teològica dels laics.

http://insaf.arquebisbattarragona.cat


OPINIÓ

Semblaria que aprendre a

gestionar els pro-pis diners hauria de formar part de l’aprenentatge fo-namental de tota persona; aprenen-tatge que, tradici-onalment s’ha fet dins la família, ni que fos aprenent a administrar la set-manada. Actual-ment, part de la di-fi cultat rau en que per a molts joves, els diners s’han convertit en quel-com fi ctici. Els diners, des que els podem con-sultar per internet, han passat a ser gairebé una realitat virtual, per al qual cosa, tant si el compte està en números positius com negatius, continu-em fent la vida de sempre, sense avaluar-ne les conseqüències que l’endeutament comporta!.

Aprendre a gestionar els nostres recursos eco-nòmics pot semblar una simple operació mate-màtica, però és molt més que això. Fer el nostre pressupost hauria d’abastar tota la persona; des de la nostra situació actual fi ns els nostres projectes futurs. Començar a administrar els diners és co-mençar a donar-los-hi la importància que tenen. Si hem d’aprendre a gestionar-los, també haurem de decidir com fer-ho, en què invertim (sense fri-volitzar, fent-ne un ús crític, i discernint el que és necessari del que és superfl u). Els adults, no només l’escola, sinó la societat en general, tenim el gran repte de saber ajudar als joves a saber fer un ús raonable dels diners.

Joves fragmentatsFa uns dies, es publicava a la premsa suïssa que “ un de cada quatre joves no arriba a tenir al dia els seus deutes”. Comença a ser força corrent que joves menors de 25 anys estiguin seriosament endeutats. Per a pal·liar aquest fenomen, alguns països han començat a tractar el tema a l’escola.

Gemma ManauÀmbit Maria Corral

Ajudar els joves en l’elaboració del seu pressu-post és una boníssima oportunitat per apropar-nos-hi tenint en compte la persona en tota la seva globalitat i unitat. En canvi, a voltes sembla que tots pelats restem fragmentats en mil bocins. A l’escola són alumnes; davant un gran magatzem són un potencial client sovint atret per una publi-citat atractiva; amb els companys d’escola o de feina és el “col·lega” amb el que surt de festa, i gaudeix del seu temps d’oci. Però, quan el jove és una persona en tota la seva globalitat i unitat? Tenim el risc de provocar segmentacions dins la persona, promovent comportaments que poden resultar contradictoris. I perdem de vista que el jove és una persona, amb la seva història, la seva manera de ser, les seves vivències, el seu moment present. Som els adults els qui els hem d’ajudar en totes les àrees de la seva vida, entenent-los, tractant-los des d’una visió més unitària i global, la que realment té la vida de tota persona. ■


TEMES CANDENTS

“El Motu proprio “Summorum Pontifi -cum” estableix noves regles sobre l’ús de

la litúrgia romana anterior a la reforma efectuada en 1970. Els motius d’aquesta disposició estan clarament explicats en la Carta del Sant Pare als bisbes, que acompanya al Motu proprio. (Els dos documents s’han enviat a tots els presidents de les Conferències Episcopals i a tots els nuncis que els han transmès a tots els bisbes).

“La disposició fonamental és la següent: la litúr-gia romana tindrà dues formes:

a) la forma ordinària: és la que segueix la refor-ma litúrgica del Papa Pau VI de l’any 1970, com es troba en els llibres litúrgics promulgats aquell any; hi ha una edició ofi cial en llengua llatina, que pot utilitzar-se sempre i en tot lloc i traduccions en diverses llengües vernacles, editades per les respectives conferències episcopals.

b) la forma extraordinària: és la celebrada segons els llibres litúrgics editats pel beat Papa Joan XXIII [també conegut com Misal de Sant Pius V] el 1962”.

En l’apartat 8 de la nota informativa es llegeix que “el bisbe del lloc pot erigir una parròquia personal sempre que hi hagi un nombre consistent de fi dels que vulguin seguir la litúrgia anterior. Convindria que el nombre de fi dels fos consistent, encara que no comparable al de les altres parròquies”.

La nota explica també algunes de les característi-ques del Misal de 1962:

“És un misal en llengua llatina “plenaria” o “in-tegral”, que conté també les lectures de les cele-

Aclariment sobre la llibertat d’úsde la litúrgia del 62L’Ofi cina de Premsa de la Santa Seu va emetre el dia 7 de juliol una nota informativa sobre el Motu proprio “Summorum Pontifi cum”, per tal d’aclarir els conceptes respecte a la liberarització del misal anomenat de Sant Pius V, reformat per Joan XXIII el 1962. A la pràctica, res canviarà pels fi dels, ja que segons paraules del propi Benet XVI, el misal editat el 1970 per Pau VI, dins la reforma litúrgica encetada pel Concili Vaticà II, “resta evidenment com la forma normal de la litúrgia eucarística”. La reforma cerca d’acollir els tradicionalistes dins de l’Església i afavorir la reconciliació interna.

bracions (no és distint del “Leccionari”, com el misal successiu de 1970).

Conté solament una oració eucarística, el “cànon Romà” (que correspon a l’oració eucarística I del Misal successiu, que preveu en canvi l’elecció entre diverses oracions eucarístiques).

Diverses oracions (també gran part del Cànon) es resen en veu baixa pel sacerdot, de forma no au-dible per al poble.

Entre les altres diversitats es pot recordar la lec-tura del principi de l’Evangeli de San Juan al fi nal de la Missa.

El Misal de 1962 no preveu la concelebració. No diu res sobre l’orientació de l’altar i del celebrant (cap al poble o no).

La carta del Papa preveu la possibilitat d’enriqui-ments futurs del Misal de 1962 (inclusió de nous sants i prefacis).

Us oferim també el document en versió ofi cial castellana.

Carta Apostólica “Motu Proprio data”, “Sum-morum Pontifi cum”

“Los sumos pontífi ces hasta nuestros días se pre-ocuparon constantemente porque la Iglesia de Cristo ofreciese a la Divina Majestad un culto digno de “alabanza y gloria de Su nombre” y “del bien de toda su Santa Iglesia”.

“Desde tiempo inmemorable, como también para el futuro, es necesario mantener el principio según el cual, “cada Iglesia particular debe con-cordar con la Iglesia universal, no solo en cuanto a la doctrina de la fe y a los signos sacramentales,


TEMES CANDENTS

continua

sino también respecto a los usos universalmente aceptados de la ininterrumpida tradición apos-tólica, que deben observarse no solo para evitar errores, sino también para transmitir la integridad de la fe, para que la ley de la oración de la Iglesia corresponda a su ley de fe”. (1)

“Entre los pontífi ces que tuvieron esa preocupa-ción resalta el nombre de San Gregorio Magno, que hizo todo lo posible para que a los nuevos pu-eblos de Europa se transmitiera tanto la fe católica como los tesoros del culto y de la cultura acumu-lados por los romanos en los siglos precedentes. Ordenó que fuera defi nida y conservada la forma de la sagrada Liturgia, relativa tanto al Sacrifi cio de la Misa como al Ofi cio Divino, en el modo en que se celebraba en la Urbe. Promovió con la má-xima atención la difusión de los monjes y monjas que, actuando según la regla de San Benito, si-empre junto al anuncio del Evangelio ejemplifi ca-ron con su vida la saludable máxima de la Regla: “Nada se anticipe a la obra de Dios” (cap.43). De esa forma la Sagrada Liturgia, celebrada según el uso romano, enriqueció no solamente la fe y la

piedad, sino también la cultura de muchas pobla-ciones. Consta efectivamente que la liturgia la-tina de la Iglesia en sus varias formas, en todos los siglos de la era cristiana, ha impulsado en la vida espiritual a numerosos santos y ha reforzado a tantos pueblos en la virtud de la religión y ha fecundado su piedad”.

“Muchos otros pontífi ces romanos, en el trans-curso de los siglos, mostraron particular solicitud porque la sacra Liturgia manifestase de la forma más efi caz esta tarea: entre ellos destaca San Pío V, que sostenido de gran celo pastoral, tras la ex-hortación de Concilio de Trento, renovó todo el culto de la Iglesia, revisó la edición de los libros litúrgicos enmendados y “renovados según la norma de los Padres” y los dio en uso a la Iglesia Latina” .

“Entre los libros litúrgicos del Rito romano resal-ta el Misal Romano, que se desarrolló en la ciudad de Roma, y que, poco a poco, con el transcurso de los siglos, tomó formas que tienen gran seme-janza con las vigentes en tiempos más recientes”.

(1) Ordinamento generale del Messale Romano 3ª ed. 2002, n.937


TEMES CANDENTS

“Fue éste el objetivo que persiguieron los Pontífi -ces Romanos en el curso de los siguientes siglos, asegurando la actualización o defi niendo los ri-tos y libros litúrgicos, y después, al inicio de este siglo, emprendiendo una reforma general”(2). Así actuaron nuestros predecesores Clemente VIII, Urbano VIII, san Pío X (3), Benedicto XV, Pío XII y el beato Juan XXIII.

“En tiempos recientes, el Concilio Vaticano II expresó el deseo che la debida y respetuosa re-verencia respecto al culto divino, se renovase de nuevo y se adaptase a las necesidades de nuestra época. Movido de este deseo, nuestro predecesor, el Sumo Pontífi ce Pablo VI, aprobó en 1970 para la Iglesia latina los libros litúrgicos reformados, y en parte, renovados. Éstos, traducidos a las diver-sas lenguas del mundo, fueron acogidos de buen grado por los obispos, sacerdotes y fi eles. Juan Pablo II revisó la tercera edición típica del Misal Romano. Así los Pontífi ces Romanos han actua-do “para que esta especie de edifi cio litúrgico (...) apareciese nuevamente esplendoroso por digni-dad y armonía”(4).

“En algunas regiones, sin embargo, no pocos fi eles adhirieron y siguen adhiriendo con mucho amor y afecto a las anteriores formas litúrgicas, que habían embebido tan profundamente su cul-tura y su espíritu, que el Sumo Pontífi ce Juan Pa-blo II, movido por la preocupación pastoral res-pecto a estos fi eles, en el año 1984, con el indulto especial “Quattuor abhinc annos”, emitido por la Congregación para el Culto Divino, concedió la facultad de usar el Misal Romano editado por el beato Juan XXIII en el año 1962; más tarde, en el año 1988, con la Carta Apostólica “Ecclesia Dei”, dada en forma de Motu proprio, Juan Pablo II exhortó a los obispos a utilizar amplia y gene-rosamente esta facultad a favor de todos los fi eles que lo solicitasen”

“Después de la consideración por parte de nuestro predecesor Juan Pablo II de las insistentes petici-ones de estos fi eles, después de haber escuchado

a los Padres Cardenales en el consistorio del 22 de marzo de 2006, tras haber refl exionado pro-fundamente sobre cada uno de los aspectos de la cuestión, invocado al Espíritu Santo y contando con la ayuda de Dios, con las presentes Cartas Apostólicas establecemos lo siguiente:

Art. 1.- El Misal Romano promulgado por Pablo VI es la expresión ordinaria de la “Lex orandi” (“Ley de la oración”), de la Iglesia católica de rito latino. No obstante el Misal Romano promulgado por San Pío V y nuevamente por el beato Juan XXIII debe considerarse como expresión extraor-dinaria de la misma “Lex orandi” y gozar del res-peto debido por su uso venerable y antiguo. Estas dos expresiones de la “Lex orandi” de la Iglesia no llevarán de forma alguna a una división de la “Lex credendi” (“Ley de la fe”) de la Iglesia; son, de hecho, dos usos del único rito romano.

Por eso es lícito celebrar el Sacrifi cio de la Misa según la edición típica del Misal Romano pro-mulgado por el beato Juan XXIII en 1962, que no se ha abrogado nunca, como forma extraor-dinaria de la Liturgia de la Iglesia. Las condicio-nes para el uso de este misal establecidas en los documentos anteriores “Quattuor abhinc annis” y “Ecclesia Dei”, se sustituirán como se establece a continuación:

Art. 2.- En las Misas celebradas sin el pueblo, todo sacerdote católico de rito latino, tanto se-cular como religioso, puede utilizar sea el Misal Romano editado por el beato Papa Juan XXIII en 1962 que el Misal Romano promulgado por el Papa Pablo VI en 1970, en cualquier día, ex-ceptuado el Triduo Sacro. Para dicha celebración siguiendo uno u otro misal, el sacerdote no nece-sita ningún permiso, ni de la Sede Apostólica ni de su Ordinario.

Art. 3.- Las comunidades de los institutos de vida consagrada y de las Sociedades de vida apostólica, de derecho tanto pontifi cio como diocesano, que deseen celebrar la Santa Misa según la edición del Misal Romano promulgado en 1962 en la celebra-

(2) JUAN PABLO II, Lett. ap. Vicesimus quintus annus, 4 dicembre 1988, 3: AAS 81 (1989), 899(3) Ibid. JUAN PABLO II, Lett. ap. Vicesimus quintus annus, 4 dicembre 1988, 3: AAS 81 (1989), 899(4) S. Pio X, Lett. ap. Motu propio data, Abhinc duos annos, 23 ottobre 1913: AAS 5 (1913), 449-450; cfr JUAN PABLO II lett. ap. Vicesimus quintus annus, n. 3: AAS 81 (1989), 899(5) Cfr Ioannes Paulus II, Lett. ap. Motu proprio data Ecclesia Dei, 2 luglio 1988, 6: AAS 80 (1988), 1498


TEMES CANDENTS

ción conventual o “comunitaria” en sus oratorios propios, pueden hacerlo. Si una sola comunidad o un entero Instituto o Sociedad quiere llevar a cabo dichas celebraciones a menudo o habitualmente o permanentemente, la decisión compete a los Superiores mayores según las normas del derec-ho y según las reglas y los estatutos particulares.

Art 4.- A la celebración de la Santa Misa, a la que se refi ere el artículo 2, también pueden ser ad-mitidos -observadas las normas del derecho- los fi eles que lo pidan voluntariamente.

Art.5. 1.- En las parroquias, donde haya un grupo estable de fi eles adherentes a la precedente tradi-ción litúrgica, el párroco acogerá de buen grado su petición de celebrar la Santa Misa según el rito del Misal Romano editado en 1962. Debe procu-rar que el bien de estos fi eles se armonice con la atención pastoral ordinaria de la parroquia, bajo la guía del obispo como establece el can. 392 evitan-do la discordia y favoreciendo la unidad de toda la Iglesia.

2.-La celebración según el Misal del beato Juan XXIII puede tener lugar en día ferial; los do-mingos y las festividades puede haber también una celebración de ese tipo.

3.- El párroco permita también a los fi eles y sacer-dotes que lo soliciten la celebración en esta for-ma extraordinaria en circunstancias particulares, como matrimonios, exequias o celebraciones oca-sionales, como por ejemplo las peregrinaciones.

4.- Los sacerdotes que utilicen el Misal del beato Juan XXIII deben ser idóneos y no tener ningún impedimento jurídico.

5.- En las iglesias que no son parroquiales ni con-ventuales, es competencia del Rector conceder la licencia más arriba citada.

Art.6. En las misas celebradas con el pueblo según el Misal del Beato Juan XXIII, las lecturas pueden ser proclamadas también en la lengua vernácula, usan-do ediciones reconocidas por la Sede Apostólica.

Art.7. Si un grupo de fi eles laicos, como los ci-tados en el art. 5, §1, no ha obtenido satisfacción a sus peticiones por parte del párroco, informe al obispo diocesano. Se invita vivamente al obispo a satisfacer su deseo. Si no puede proveer a esta

celebración, el asunto se remita a la Pontifi cia Co-misión “Ecclesia Dei”.

Art. 8. El obispo, que desea responder a estas pe-ticiones de los fi eles laicos, pero que por diferen-tes causas no puede hacerlo, puede indicarlo a la Comisión “Ecclesia Dei” para que le aconseje y le ayude.

Art. 9. 1. El párroco, tras haber considerado todo atentamente, puede conceder la licencia para usar el ritual precedente en la administración de los sacramentos del Bautismo, del Matrimonio, de la Penitencia y de la Unción de Enfermos, si lo re-quiere el bien de las almas.

2. A los ordinarios se concede la facultad de ce-lebrar el sacramento de la Confi rmación usando el precedente Pontifi cal Romano, siempre que lo requiera el bien de las almas.

3. A los clérigos constituidos “in sacris” es lícito usar el Breviario Romano promulgado por el Be-ato Juan XXIII en 1962.

Art. 10. El ordinario del lugar, si lo considera oportuno, puede erigir una parroquia personal se-gún la norma del canon 518 para las celebraciones con la forma antigua del rito romano, o nombrar un capellán, observadas las normas del derecho.

Art. 11. La Pontifi cia Comisión “Ecclesia Dei”, erigida por Juan Pablo II en 1988, sigue ejercitan-do su misión.

Esta Comisión debe tener la forma, y cumplir las tareas y las normas que el Romano Pontífi ce qui-era atribuirle.

Art. 12. La misma Comisión, además de las fa-cultades de las que ya goza, ejercitará la autoridad de la Santa Sede vigilando sobre la observancia y aplicación de estas disposiciones.

Todo cuanto hemos establecido con estas Cartas Apostólicas en forma de Motu Proprio, ordena-mos que se considere “establecido y decretado” y que se observe desde el 14 de septiembre de este año, fi esta de la Exaltación de la Santa Cruz, pese a lo que pueda haber en contrario.

Dado en Roma, en San Pedro, el 7 de julio de 2007, tercer año de mi Pontifi cado. ■


TEMES CANDENTS

La CEE publica el document “L’escola catòlica, oferta de l’Església a Espanya per a l’educació en el segle XXI”L’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola (CEEva aprovar un document titulat “L’escola catòlica. Oferta de l’Església a Espanya per a l’educació en el segle XXI”.

En aquest textels bisbes indiquen que “la Conferència Episcopal Espanyola proposa

aquest document per a la refl exió i aplicació a la pròpia vida de cada col·legi catòlic” i manifesta el desig que sigui “per a l’escola catòlica un instrument de treball amb vista a una revisió d’allò que necessiti ser vitalitzat per a una millora evangelitzadora d’infants i joves”.

Per això, “conscients de la importància de l’educació i de les difi cultats per les quals travessa en el moment present, pretenem recordar i afermar el sentit i signifi cat de la concepció educativa de l’Església i la seva realització pràctica mitjançant una de les institucions educatives més genuïnament cristianes com és l’escola catòlica”.

En el document, els bisbes de la CEE donen a conèixer la seva intenció d’oferir “un servei qualifi cat a l’educació d’infants i joves” i sostenen que “en el començament d’aquest nou segle, l’escola catòlica està cridada a examinar-se a si mateixa i a respondre als nous reptes plantejats a l’acció educativa cristiana”.

Aquest “és un moment oportú perquè l’Església espanyola promogui la renovació de la pròpia escola catòlica i clarifi qui, al seu torn, el servei educatiu que amb això aporta a la societat”. El text també remarca l’interès dels bisbes per “afavorir i impulsar una sana renovació de l’acció educativa de l’escola catòlica que doni respostes i horitzons il·lusionants de qualitat educativa cristiana”, ja que “està en joc la mateixa llibertat d’ensenyament”.

En el document s’exposen els reptes que ha d’afrontar l’escola catòlica en l’actualitat, entre els quals es troben els “problemes culturals i socials,

la ràpida transformació de la mateixa societat, els problemes de la família” i els “freqüents canvis del sistema educatiu”. En conseqüència, “amb la seva acció evangelitzadora, l’escola catòlica està contribuint a la formació de l’alumne des de les seves arrels fi ns a les seves més altes aspiracions”.

Principal objectiu: formar en el projecte educatiu cristià

Segons els bisbes, “el repte més important de l’escola catòlica és educar i formar els seus alumnes d’acord amb al projecte educatiu cristià” i l’escola catòlica “ha de contrarestar aquells condicionaments que difi culten l’autèntic desenvolupament de la formació integral conforme la concepció de l’humanisme cristià”.

Sobre la LOE, assenyala que “presenta ambigüitats que no ens poden deixar de preocupar en matèria de drets i llibertats i que, sens dubte, generaran situacions confl ictives en el seu desenvolupament, en particular en el que afecta l’elecció pels pares del tipus de formació religiosa i moral que respongui a les seves conviccions”. A més, s’al·ludeix a la difi cultat a la qual s’enfronten “molts alumnes que cada curs queden fora de l’escola catòlica per les traves que suposen les condicions establertes per l’Administració educativa per a la seva admissió i les difi cultats afegides per a augmentar el nombre de llocs escolars necessaris per a cobrir la demanda d’aquest tipus d’ensenyament”.

Els bisbes subratllen que “és un dret de l’alumne i una exigència de la formació integral que el saber religiós i moral (...) tingui un tractament equiparable a la resta de sabers en el seu procés


TEMES CANDENTS

educatiu, sent aquest un element integrador que harmonitza el sentit de la vida i el seu ésser personal”.

Professors, “raó de fe” i el dret dels pares

Consideren que “l’escola catòlica i, en concret el professor, en tota ocasió han de donar raó de la seva fe i de la seva esperança”. Així mateix assenyalen que “han de ser els pares els qui determinin el tipus de formació religiosa i moral que desitgin per als seus fi lls.

“Aquest és el seu dret primordial, insubstituïble i inalienable. El reconeix la Constitució en l’article 27.3. Queda tutelat també per l’article 16.1, que consagra la llibertat ideològica i religiosa. Per tant, l’Estat no pot imposar legítimament cap formació de la consciència moral dels alumnes al marge de la lliure elecció dels pares (...). Si el sistema educatiu obligués a rebre una altra informació de la consciència moral, violentaria la voluntat dels pares i declararia implícitament que l’opció feta per ells en l’exercici dels seus drets no és considerada vàlida per l’Estat. Precisament això és el que fa ara l’Estat amb la nova àrea creada per la LOE sota el nom d’Educació per a la ciutadania”.

Els bisbes fi nalitzen el document assenyalant algunes prioritats i urgències entre les quals hi ha “renovar i enfortir la pròpia identitat” de l’escola

ORGANISTA S’OFEREIX PER ACOMPANYAR CELEBRACIONS RELIGIOSES:

• CASAMENTS • FESTES MAJORS...

JOSEP MARIA GOMIS TEL. 977 234 191 · MÒBIL 678 028 401

ART RELIGIÓSRETAULES

IMATGESRESTAURACIÓ

C/ REDING, 50 · TEL. 977 24 36 95 · 43001 TARRAGONA

catòlica. “Això comporta sobretot un renovat compromís amb les fi nalitats i objectius que la constituïxen com a tal ” i “una sincera revisió del seu ideari i la seva concreta presència i realització en el projecte educatiu dels seus centres; una actualització del carisma propi fundacional”. ■


VA SER NOTÍCIA

La diada s’inicià amb unes paraules de benvinguda i salutació d’Isabel Paredes,

responsable de zona, la qual recordà que aquesta celebració no hauria tingut lloc sense l’esperit emprenedor dels fundadors, els primers fraterns de fa 50 anys (1957) i l’esperit lluitador dels fraterns actuals que fa continuar viu l’esperit de l’amistat i la fl ama de la fe que fa possible avui l’evangelització del món del malalt i de les persones amb discapacitat per mitjà del moviment de la Frater.

Unes diapositives molt ben preparades pel matrimoni Josep M. Pons i Ascensió Oliart evocaren de manera molt entenedora la història d’aquests 50 anys. L’esperit que el Senyor sembrà en el cor del P. Henry François, fundador de la Frater, anava creixent en estimació, confi ança i valoració en moltes persones amb discapacitat, i va quedar refl ectit com els fraterns al llarg de tots aquests anys han mantingut viva la torxa de la fe i de l’amistat en el cor de molts fraterns que avui, 50 anys després, creuen en els valors i capacitats de tota persona i els converteix en cristians compromesos, responsables i evangelitzadors.

Fou molt important la taula rodona amb el testimoni d’alguns dels primers fraterns que iniciaren la Frater. Tots recordaren i exposaren

Maria Amenós

Festa dels 50 anysde la Frater a CatalunyaEl passat dia 25 de març, dia de la festa de la celebració dels 50 anys de la Frater a Catalunya, va ser un dia meravellós i difícil d’oblidar per part de tots els qui vàrem tenir el goig d’assistir-hi, un total de 360 fraterns representants de totes les diòcesis on existeix la Frater a Catalunya i les Illes Balears (Barcelona, Lleida, Tortosa, Girona, Vic, Solsona, Menorca i Tarragona).

Donava goig de contemplar en el moment de l’arribada l’alegria als rostres de les persones pel retrobament després de molts anys de no haver-se vist.

amb molta senzillesa com visqueren aquesta coneixença de la Frater (anècdotes, trobades, contactes personals, viatges, colònies, cursets, eucaristies, records, etc.) En tots ells es notava el goig d’haver estat de la Frater, una etapa que havia marcat molt a fons la seva vida.

L’Eucaristia, presidida pel Sr. Arquebisbe Mons. Lluís Martínez Sistach i concelebrada pels consiliaris presents fou veritablement una celebració comunitària de la fe, molt participada i viscuda per tots els presents.

El dinar fou l’hora de convivència i trobada amb tots aquells que feia temps que no veies, de compartir el pa i l’amistat. No hi faltà en aquest dinar el típic i saborós “Pastís de 50 anys” molt ben elaborat pels pares del matrimoni Josep M. i Eva, fraterns de Manresa. Tampoc hi faltà el detall de record de la diada, la qual va acabar amb un concert ofert per la coral Sant Ignasi, que ens alegrà amb bellíssimes cançons.

Cal destacar i agrair l’ajuda econòmica i de voluntariat que va arribar de la “Frater Festiva” que van contribuir a la bona marxa de l’organització de la Festa, com també l’esforç de la direcció del Col·legi dels Jesuïtes, que procuraren de fer accessibles les dependències del col·legi a tots els assistents. ■


VA SER NOTÍCIA

XXVIII Trobada de Rectorsde Santuaris de Catalunya i les IllesAl llarg dels dies 12 al 14 del passat mes de març tingué lloc al Santuari de la Mare de Déu de Núria la XXVIII Trobada de Rectors de Santuaris de Catalunya i les Illes. Per part de la nostra arxidiòcesi hi assistiren Mn. Joaquim Gras Minguella, delegat diocesà de Pastoral de la Mobilitat Humana, Mn. Xavier Morell Rom, rector del Santuari de la Mare de Déu de la Pineda (Vila-seca) i Mn. Antoni Martínez Subías, rector del Santuari de Nostra Senyora del Sagrat Cor (Tarragona). Personalment, vaig assistir-hi en qualitat de laic i com a secretari del Consell de l’esmentat santuari tarragoní, per participar –prèvia invitació feta per Mn. Joaquim Gras- a una de les ponències de la taula rodona que girava al voltant de dues preguntes: Què espera el laic d’un santuari? Què pot aportar el laic a un santuari?

Considerem que ambdues qüestions pressupo-sen la coneixença i l’acceptació cordial del

paper del laic en l’Església actual i el testimoni-atge dels santuaris. Abans, però, de respondre-hi, vaig considerar oportú fer-ne dues breus refl exi-ons.

A.- PAPER DEL LAIC EN L’ESGLÈSIA

L’Exhortació Apostòlica del Papa Joan Pau II Christifi deles laici sobre la vocació i missió dels laics ens parla abastament del paper del laic en l’Església. La crida de Jesús “aneu també vosaltres a la meva vinya”, que no para de retrunyir en el decurs de la història, no s’adreça solament als Pastors, als sacerdots, als religiosos i religioses, ans s’estén a tothom. També els fi dels laics som cridats personalment pel Senyor, de qui rebem una missió a favor de l’Església i del món.

Noves situacions, tant eclesials com socials, polítiques i culturals, reclamen avui, amb força particular, l’acció dels fi dels laics. Si la manca de compromís ha estat sempre quelcom d’inacceptable, el temps present n’augmenta encara la culpa. Com no hem de pensar en la persistent difusió de la indiferència religiosa i del secularisme? O en les violacions múltiples a què avui està sotmesa la persona humana? O en la confl ictivitat que es manifesta en l’enfrontament nefast entre persones, grups, categories, nacions i blocs de nacions?

Damià Tarragó i GarciaAdvocat

B.- TESTIMONIATGE DEL SANTUARIS

El Santuari, des del punt de vista teològic, és un signe de la presència activa, salvífi ca, del Senyor en la història i un refugi on el poble de Déu, pelegrí pels camins del món vers la Ciutat futura, restaura les forces per continuar la marxa. Als ulls dels fi dels els santuaris poden ser:

• Records d’un esdeveniment considerat miraculós que afavoreix el testimoniatge de la pietat i l’agraïment d’un poble pels benefi cis rebuts.

• Llocs privilegiats de l’assistència divina pels freqüents signes de la misericòrdia divina que s’hi succeeixen.

• Signes de l’harmonia del cosmos i refl exos de la bellesa divina ja sia per la bellesa de l’entorn paisatgístic o per la qualitat artística de la construcció.

• Crida efi caç a la conversió per la predicació que allí hi ressona.

• Llocs d’enfortiment en la fe, creixement de gràcia i refugi i esperança en l’afl icció per la vida sacramental que s’hi desenvolupa.

• Llocs on es posa l’accent en determinats aspectes del missatge evangèlic i en la seva corresponent inculturació.

I. QUÈ ESPERA UN LAIC D’UN SANTUARI?

És evident que un laic no pot demanar que un continua


VA SER NOTÍCIA

Santuari li ofereixi tota la variada i riquíssima classe de signes de la presència divina que acabem d’esmentar, però sí que hi trobi aquells que se li poden demanar per la seva peculiaritat, i també aquells que són comuns a qualsevol Santuari i que el fan mereixedor d’aquesta denominació. En remarquem els següents:

a) Lloc de celebracions cultuals. Que es distingeixin per la seva qualitat en la comunicació del missatge de salvació, en la noble senzillesa de les expressions rituals i en el fi del compliment de les normes litúrgiques. Això s’hauria de concretar, sobretot:

• En la recepció del sagrament del Perdó: amb l’oferiment de temps oportuns i subsidis adequats.

• En les celebracions eucarístiques: fent, sobretot, que els laics prenguin viva consciència de les tasques que els corresponen en l’assemblea litúrgica i en la seva preparació, i estiguin disposats a exercir-les.

• En la promoció d’expressions reeixides de religiositat popular.

b) Lloc d’evangelització. Llocs de difusió de l’Evangeli en les formes més variades i segons les seves possibilitats (conferències, recessos, publicacions...). I llocs de cooperació i suport a la tasca evangelitzadora de l’Església que es duu a terme arreu del món.

c) Lloc de la caritat. En ells fructifi ca la caritat de Crist i es perllonga la sol·licitud maternal de Maria i la proximitat solidària dels sants, que es poden expressar: en la creació i manteniment de centres d’assistència social; en l’acollida i hospitalitat vers els pelegrins, sobretot dels més desvalguts; en la disponibilitat i en el servei ofert a aquells que s’atansen al Santuari.

d) Lloc de cultura. Cada vegada hi ha més tendència a fer dels Santuaris centres de cultura específi cs, llocs en els quals s’organitzen cursos d’estudi i conferències, iniciatives editorials, representacions sagrades, concerts, exposicions, i d’altres manifestacions artístiques i literàries.

II. QUÈ POT APORTAR EL LAIC A UN SANTUARI?

L’aportació del laic dependrà molt del tipus de Santuari amb el que pugui i vulgui col·laborar, segons la tipologia que hem ofert més amunt. Tanmateix, la seva aportació podrà revestir dues formes: una personal i una altra d’agregativa.

a) Forma personal d’aportació. És pròpia de persones que freqüenten el Santuari i s’hi senten plenament identifi cades. El Concili Vaticà II afi rma l’absoluta necessitat de l’apostolat de cada persona singular en el Decret Apostolicam actuositatem: “L’apostolat que cadascú ha de realitzar... és la forma primordial i la condició de tot l’apostolat dels laics, àdhuc de l’associat, i res no pot substituir-lo” (n. 16). En efecte, a través d’ aquesta forma d’apostolat –ens diu el Papa Joan Pau II a l’exhortació sobre la missió dels laics– “[...] la irradiació de l’Evangeli pot fer-se extremadament capil·lar, arribant a tants llocs i ambients com són els que estan lligats a la vida quotidiana i concreta dels laics. Es tracta, endemés, d’una irradiació constant, ja que és inseparable de la contínua coherència de la vida personal amb la fe; i es confi gura també com una forma d’apostolat particularment incisiva, per tal com en compartir plenament les condicions de vida i de treball, les difi cultats i esperances de llurs germans, els fi dels laics poden arribar al cor de llurs veïns, amics o col·legues, obrint-lo a l’horitzó total, al sentit ple de l’existència humana: la comunió amb Déu i entre els homes” (n. 28).

b) Forma agregativa d’aportació. És pròpia d’aquelles persones que, a més de freqüentar el Santuari, són membres d’alguna associació o moviment apostòlic vinculat a dit Santuari. El fet d’associar-se els fi dels laics obeeix a instàncies d’una més dilatada i incisiva efi càcia operativa i té una incidència cultural més pregona. Això resulta particularment cert en el context d’una societat pluralista i fraccionada. D’altra banda, sobretot en un món secularitzat com és el nostre, les diverses formes associades poden representar, per a molts, una preciosa ajuda per portar una vida cristiana coherent amb les exigències de


VA SER NOTÍCIA

l’Evangeli i per comprometre’s en una acció missionera i apostòlica. Però més enllà d’aquests motius, la raó profunda que justifi ca i exigeix l’associació dels fi dels laics és d’ordre teològic, és una raó eclesiològica, com obertament reconeix el Vaticà II, quan veu en l’apostolat associat un “signe de la comunió i de la unitat de l’Església en Crist” i palesa la seva llibertat d’associació en l’Església com un dret veritable i propi que deriva del Baptisme en tant que sagrament que crida tots els fi dels laics a participar activament en la missió de l’Església.

BIBLIOGRAFÍA: Joan Pau II, Vocació i missió dels laics. Exhortació apostòlica postsinodal “Christifi deles laici”, Editorial Claret, Barcelona, 1989;. Concili Ecumènic Vaticà II, Decret sobre l’Apostolat dels Laics “Apostolicam actuositatem”, Editorial Claret, Barcelona, 1993; Congregación para el Culto Divino y la Disciplina de los Sacramentos, Directorio sobre la piedad popular y la liturgia. Principios y orientaciones, BAC-documentos, Madrid, 2002. ■


VA SER NOTÍCIA

Quin munt de gent. Alguns són coneguts d’altres trobades, sessions de formació,

etc..., però també hi ha cares noves, catequistes joves que s’estrenen.

Són més o menys les 10 del matí, ens inscrivim i ens donen uns penjolls amb un nom cadascú, el de les 12 tribus d’Israel, a mi m’ha tocat de la tribu de Rubèn. Des del pantà anem a peu tots els 220 participants cap al poble, en un indret fresc i ombrívol, el parc de les Glaneres. Quina sort, allí hi ha cadires, podem tots asseure’ns i reposar. Escolta, aquell no és el Pau Tarruell, sí, sí que ho és! Que comenci la música, doncs! Quan hi ha

Trobada Diocesana de Catequistesa Riudecanyes17 de juny, és diumenge i fa sol, anem pujant muntanya amunt per una carretera comarcal del Baix Camp. Ja hi som, al fons divisem la imponent barrera, és la presa del pantà de Riudecanyes. Mira, allí hi ha cartells que indiquen l’aparcament dels qui participem de la Trobada Diocesana de Catequistes, convocats amb el lema, “Escolta i respon”.

del Mar Roig, amb un seguit de proves per tal d’arribar a la Terra Promesa, tot escoltant la crida de Déu: la duresa del Faraó, el pas del Mar Roig, el mannà, el vedell d’or, etc... Finalment, al cap de dues hores vam arribar a la Terra Promesa... allí ens esperava un suculent dinar!

Hem de recuperar les forces, i aprofi tar per retrobar-nos i fer tertúlia amb les catequistes de la nostra parròquia i amb les de la resta de la diòcesi, amb els mossens que han vingut a compartir amb nosaltres la resta de jornada.

Josep MateuPvre.

el Pau, èxit segur, i així va ser. Ens va explicar un conte, amenitzat amb músiques i comentaris adients, que ens feien repensar i agrair la nostra vocació de catequistes; però no va acabar aquí, va aconseguir fer-nos ballar a tots, des dels infants fi ns als més grans, fi ns i tot els que anaven amb bastó! Vam xalar de debò amb aquelles danses egípcies.

Ja són quarts de 12, que ràpid que ha passat el temps. Guaita, qui és aquell que ve vestit amb calça curta?, diuen que és Moisès. Ostres, i aquells estandarts tan llampants?, de les 12 tribus d’Israel. I així vam començar la gimcana del Pas


VA SER NOTÍCIA

Escolta, qui són aquells que pugen a l’escenari?, són el grup de música “Canta la Teva Fe”, hi canten mossens, seminaristes, i joves del nostre bisbat, són aquells que han fet el CD de “Marcats per l’Esperit”, del passat Aplec de l’Esperit a Tarragona. És veritat, no me’n recordava.

Quina sobretaula més ben aprofi tada! Les cançons a més de boniques, han estat una catequesi, i han enllaçat amb l’eix del dia, el Poble d’Israel que va segellar l’Antiga Aliança i va arribar a la Terra Promesa, i nosaltres, el nou Poble de Déu que amb Jesucrist rep de defi nitiva Aliança!, ara ho anirem a celebrar, són quarts de 6 i tenim la missa a l’església parroquial de Sant Mateu de Riudecanyes.

L’església està plena a vessar, escoltem el que ens diu la monició d’entrada: Així com el Poble d’Israel va travessar el Mar Roig seguint el núvol lluminós, també l’Església continua avançant amb la mirada fi xa en Crist Ressuscitat, no seguim ara un núvol lluminós, sinó que ens guia l’única, l’autèntica Llum. Presidits pel nostre arquebisbe Jaume, comencem la celebració amb una assemblea vibrant que entona el cant d’entrada. Tota l’eucaristia fa referència a la dinàmica del dia, l’Església el nou poble de Déu, que escolta com el poble d’Israel la crida de Déu, i hi respon,

vivint i anunciant la bona nova de Crist, celebrant l’Aliança única i defi nitiva; ja no cerquem el mannà, tenim el cos de Crist, no cerquem la Terra Promesa, anhelem la Vida defi nitiva.

Ha valgut la pena! En aquesta Trobada ens hem reunit de nou, ens hem animat, ens ho hem passat bé, hem pregat, hem après, i hem renovat una vegada més el nostre compromís de cristians, la nostra vocació de catequistes!

Si no hi ha res de nou, ens trobarem altre cop per començar amb noves forces i il·lusions, el proper 30 de setembre a 2/4 de 7 de la tarda a la Catedral, per tal que el nostre Arquebisbe ens enviï a anunciar l’evangeli a tots els infants, joves i adults de les nostres comunitats cristianes! ■


24

LLIBRES

El primer llibre de Benet XVI,Jesús de Natzaret, arribarà en catalàla propera tardor

Aquesta editorial espera que el primer llibre de Benet XVI es converteixi en el fenomen

editorial de la tardor al nostre país, tant per l’expectativa generada entre els lectors com per allò que ha succeït als països on ja ha estat publicat (Itàlia, Alemanya i Polònia), on s’ha consolidat com un gran èxit de vendes.

Des de la seva publicació a Itàlia, l’editorial Rizzoli —que per encàrrec de la Llibreria Editrice Vaticana ha gestionat a tot el món els drets de l’obra— ha venut mig milió d’exemplars. El llibre va sortir a la venda a les llibreries italianes el passat 16 d’abril, coincidint amb el 80è aniversari de Joseph Ratzinger, i aquest mateix dia se’n van vendre 50.000 exemplars.

Jesús de Natzaret és la primera part d’una obra que constarà de dos volums. El Papa ha anunciat que aprofi tarà les seves vacances d’estiu a les Dolomites per escriure la segona part. En aquest primer volum s’analitza la vida pública de Jesús, des del baptisme en el Jordà fi ns a la transfi guració, quan els deixebles Pere, Jaume i Joan van veure com «la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum» (Mt 17,2), i com apareixien al seu costat Moisès i Elies.

El Jesús dels evangelis és el Jesús històric

El llibre és fruit de l’experiència, personalíssima, del subtil teòleg cridat a convertir-se en el successor de sant Pere. D’una banda, es tracta d’un text pastoral en què, a través d’un extraordinari comentari de l’evangeli, s’ofereix una introducció als principis del cristianisme que permet el lector d’implicar-se en el tema i deixar-se tocar pel

La propera tardor sortirà a la venda l’esperada edició catalana de Jesús de Natzaret, el llibre de Joseph Ratzinger. Un vegada sigui aprovada pel Vaticà la traducció al català de l’obra, l’Editorial Claret en farà el llançament.

missatge de Jesús. D’una altra, l’obra constitueix un assaig que conserva el teixit rigorosament científi c característic dels escrits i discursos de Ratzinger com a teòleg.

Les inquietuds pastorals i els excepcionals coneixements teològics del Papa s’uneixen per determinar l’afer central de l’obra: la convicció que per a entendre la fi gura de Jesucrist és necessari partir de la seva unió amb el Pare. El mètode historicocrític resulta indispensable per a dur a terme una exegesi seriosa i ha desvetllat gran quantitat de materials i de coneixements que faciliten la reconstrucció de la fi gura de Jesús amb una profunditat impensable fi ns fa unes dècades.

Però només la fe permet entendre que Jesús és Déu. Si es llegeixen a la llum d’aquesta convicció, els textos sagrats descobreixen —en tota la seva complexitat, però també amb total nitidesa— un camí i una fi gura que són dignes de fe. Per a Ratzinger, fe i investigació crítica són complementàries, no antagonistes, i el Jesús dels evangelis és el Jesús històric. ■


LLIBRES

Verdaguer i l’Esglésiade Mn. Joan Carreres i Pera

L’autor comença amb una síntesi acurada de la biografi a de Verdaguer: una vida tràgica,

on el fi l conductor és la identitat sacerdotal. El fi ll de la terra i seminarista de Vic, el literat d’èxit, el viatger, l’almoiner i exorcista, l’escriptor i periodista, el mite vivent, i el malalt terminal de tuberculosi a Vil·la Joana són els sis capítols en què Joan Carreres desgrana la biografi a del sacerdot i poeta.

La segona part del llibre ens parla de la permanent actualitat de l’obra de Verdaguer des de la seva mort fi ns als nostres dies: com va adquirint a poc a poc la pàtina dels clàssics de la literatura universal, i com es va fent palès que el seu llenguatge ha confi gurat d’una manera molt important la llengua catalana que avui parlem.

I arribem a l’última part del llibre: Verdaguer i l’Església. La tríada escollida per Joan Carreres per explicar-nos aquest apartat és altament suggestiva: el mateix Verdaguer, el pare Claret i el bisbe Torras i Bages; tres fi gures gegantines que il·luminen una Església culta, espiritualitzada, militant de la cristianització del país, que va donar com a fruit característic un nombre de sants canonitzats més gran que en qualsevol altra època de la història de Catalunya.

Com a fermall d’or el llibre acaba amb l’estudi del poema teològic Qui com Déu? S’alça el cor a Déu en acció de gràcies en veure un cop més com la fe ha fet i fa cultura, com la cultura és fecunda quan hi arrela una fe viscuda plenament.

Il·lustren el llibre un conjunt de làmines i fotografi es en les quals apareix el pes històric, cultural, literari i popular de Verdaguer no tan sols durant la seva vida sinó també després de la seva mort fi ns els nostres dies. Un banc de dades per a la posteritat. ■

Editorial Claret


no

tic

iar

i

Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, ha rebut al seu despatx ofi cial la visita del Sr. Josep Poblet Tous, president de la Diputació de Tarragona. L’objecte de la visita per part del Sr. Poblet ha estat saludar protocolàriament al Senyor Arquebisbe.

NOTA DE PREMSA

Primera visita del Sr. President de laDiputació de Tarragona al Sr. Arquebisbe

La trobada de Mons. Pujol i el Sr. Poblet ha estat presidida en tot moment per la cordialitat. En el seu decurs, ambdós personatges han tractat diferents temes, entre els quals la col·laboració entre l’Arquebisbat i la Diputació en afers tan diversos com l’atenció a les persones o la conservació del patrimoni artístic, monumental i documental. També han parlat de la cooperació d’ambdues institucions en esdeveniments com l’Any Jubilar 2008/2009, del qual poden seguir molts béns espirituals i d’altra mena a l’àmbit arxidiocesà.

Mons. Pujol i el Sr. Poblet han manifestat també la necessitat de repetir, periòdicament, aquests contactes

Tarragona, 26 de juliol de 2007 ■

Aquest matí, Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, ha rebut al plenari del Consell de l’Arxiconfraria del Santuari de Nostra Senyora del Sagrat Cor (conegut popularment com “Capella de Jesús i Maria”, al carrer Méndez Núñez, 14).

En nom del Consell, Mn. Antoni Martínez, rector del Santuari, ha agraït al Senyor Arquebisbe l’aprovació dels Estatuts de l’Arxiconfraria, la qual cosa permetrà donar una nova embranzida a les funcions de l’esmentada institució.

Per altra banda, el plenari ha felicitat al Senyor Arquebisbe per la seva onomàstica i, en relació a l’Any Jubilar amb motiu del 1750è aniversari del martiri dels sants Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques, s’ha posat totalment a disposició del prelat.

El plenari també ha lliurat una aquarel·la de l’artista Salvador Ferré en record d’aquesta visita. ■

NOTA DE PREMSA

L’Arxiconfraria del Santuari de NostraSenyora del Sagrat Cor amb el Sr. Arquebisbe


NOTA DE PREMSAn

otic

iar

i

Aquest matí, amb gran puntualitat, ha tingut lloc la primera visita ofi cial del nou Ajuntament de Tarragona a les prospeccions arqueològiques i a les obres de la Catedral. El Sr. Josep-Fèlix Ballesteros, alcalde de la ciutat, i els regidors de l’equip de govern del consistori tarragoní, han estat rebuts al Pla de Palau per Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, al qual acompanyaven Mn. Francesc Gallart, degà del Capítol, Mn. Joaquim Fortuny, ecònom arxidiocesà, i Mn. Josep M. Serra, canonge obrer, així com per l’arquitecte Joan Figuerola, l’arquitecte tècnic Pere Joaquim Villar, els arqueòlegs Imma Teixell i Joan Menchón i els representants de les empreses que participen en aquests treballs. També hi eren presents nombrosos periodistes.

Abans de començar la visita, Mn. Francesc Gallart, com a degà del Capítol, a donat la benvinguda

Visita del Sr. Alcalde i de l’equip de govern de l’ajuntament de Tarragona a la catedralde Tarragona, amb l’Any Jubilar de fons

als membres del Consistori i a la premsa, i ha explicat l’itinerari a fer. Tot seguit, el Sr. Alcalde ha agraït la benvinguda i ha expressat la satisfacció del Consistori per la concessió per part del Sant Pare de l’Any Jubilar, per la qual cosa ha felicitat al Senyor Arquebisbe. El Sr. Ballesteros s’ha compromès a col·laborar d’una manera ferma i decidida en el bon desenvolupament d’aquest esdeveniment.

La visita ha començat per la part del mur romà i ha acabat al campanar de la seu, sota la Capona, passant primer sobre les teulades del Santíssim i de la Catedral, des d’on s’ha pogut contemplar també l’estructura del nou Museu Diocesà. Els arquitectes i arqueòlegs han fet una acurada i exhaustiva explicació de les diferents actuacions que s’estan duent a terme per tal de recuperar part del patrimoni arqueològic existent sota la Catedral i les obres en curs i les projectades per


fra eulogi i auguri, per Bernabé

Fra, ha vistaquesta

font romana?

És interessantísima.Quina troballa! Els tarragonins del segle

XXI en gaudiran d’ella... sota un blocde pisos!

no

tic

iar

iNOTA DE PREMSA

tornar a la seu tarragonina el seu esplendor i per assegurar la seva seguretat, atesa la seva antigor i les vicissituds que ha patit al llarg dels segles. Per altra banda, s’ha deixat entreveure que les anunciades prospeccions geofísiques del subsòl de la Catedral començaran mitjan setembre.

El Sr. Ballesteros i l’equip de govern han quedat molt satisfets de la visita i han expressat el seu desig de seguir col·laborant en la conservació del més emblemàtic dels monuments tarragonins i el desig d’implicar-hi altres institucions. També ha reiterat el seu desig de crear una comissió mixta Ajuntament-Arquebisbat per treballar de cara l’Any Jubilar.

Tarragona, 12 de setembre de 2007 ■

Parlis com parlis, siguiscom siguis, el més importantés que algú t’escolti

A “la Caixa”, més de 25.000 persones

t’escolten, t’entenen i treballen a prop teu

per oferir-te la millor solució

Parlem?

laCaixa

www.laCaixa.es

El vostre ajut és imprescindiblePodeu fer les vostres aportacions al Projecte de restauració de la capella del Santíssim Sagrament

de la Catedral Basílica Metropolitana i Primada de Tarragona a:

CAIXA DE CATALUNYATitular: Arquebisbat de Tarragona

Núm. de compte: 2013 0449 65 0200080714

CAIXA D’ESTALVIS I PENSIONS DE BCN - LA CAIXATitular: Arquebisbat de Tarragona

Núm. de compte: 2100 0272 35 0200047482

O bé en metàlic a la Delegació Diocesana d’Economia de l’Arquebisbat de Tarragona (Pla de Palau, 2),o, si és prefereix, enviar l’aportació per correu, mitjançant xec bancari barrat.

Els donatius a l’Església desgraven un 35% en la quota de l’Impost de Societats, tenint presents els límits legals establerts, i també un 25% en la quota de l’IRPF.(1)

Nom i cognoms

NIF Telèfon Correu electrònic

Adreça Núm Portal Pis Porta

Codi postal Població

La capella del Santíssim Sagrament de la Catedral de Tarragona constitueix un dels millors exem-ples de l’arquitectura religiosa renaixentista a Catalunya, i ens ha arribat en un estat d’integritat excepcional. Obra de dos grans arquitectes catalans de l’època, Jaume Amigó i Pere Blai, va

signifi car l’adaptació de l’estructura de l’antic refetor de la canònica de la Catedral en capella, la qual cosa li confereix un valor afegit especial. A més es tracta d’una de les primeres capelles que van ser dissenyades seguint les directrius del concili de Trento. Prova d’això és el conjunt iconogràfi c relatiu a l’eucaristia, tal com seria aprovada en aquest concili, en el qual va participar el gran arquebisbe Antoni Agustín, que hi té la seva sepultura.

Aquesta joia del renaixement necessita ser salvaguardada amb una restauració urgent. Tanmateix, recuperar aquest magnífi c lloc de culte i adoració del Santíssim Sagrament i de reconciliació dins de la Catedral metropolitana de Tarragona és una de les meves prioritats com a arquebisbe de Tarragona.

Necessitem la implicació de moltes persones i entitats per cobrir els 850.000 que es necessiten per a la restauració de la Capella, i és per això que us demanem la col·laboració per aconseguir que aquesta joia renaixentista esdevingui al més ràpid possible un espai per ser visitat i un lloc de culte per a la nostra arxidiòcesi.

† Jaume Pujol Balcells,Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

(1) Si voleu, l’Arquebisbat us facilitarà el certifi cat per a la corresponent desgravació a Hisenda. Si No

núm. 215 estiu 2007 - arquebisbat de · pdf fileopinió joves fragmentats. ......

Documents