maleïda germana

Aquest llibre és de...

Entra a la web:www.elclubdelsmaleits.cat

060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 1 05/07/12 09:38

Il·lustracions d’Àlex Omist


Estrella PolarSèrie El Club dels Maleïts

© del text, Gemma Lienas© de les il·lustracions: Àlex Omist

© d’aquesta edició: 2012, Grup Editorial 62, s.l.u.Estrella Polar, Peu de la Creu, 4, 08001 – Barcelona

[email protected]

www.elclubdelsmaleits.cat www.gemmalienas.com

[email protected]

Il·lustració i disseny de la coberta: Àlex OmistMaquetació: Tamara Sánchez

Primera edició: setembre del 2012

Dipòsit legal: B.19.789-2012Impressió: Liberdúplex

ISBN: 978-84-9932-871-3

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública

o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar

algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.


A en Jordi, en Biel, la Itziar, la Mariona,la Isolda i en Solomon.


7

1. El primer dia 92. Marcpower al rescat! 313. Només en Flop m’escolta 374. En Lluc i una tarda de merda 535. El Club dels Maleïts 676. Justícia! Volem justícia! 837. En Nil i la por 998. Marcpower al rescat! 1139. La meva germana té nòvio 121

10. En Nil i un pla guerxo 14711. Anar per ase i tornar per ruc 15912. Marcpower al rescat! 17113. Un pla que no pot fallar 17914. Maleïdes germanes i maleïts germans 19315. N’hi ha que han nascut amb la flor al cul... 213


11

M’encantaria continuar al llit, mirant el sostre,però és impossible: el meu despertador diu ambxifres verdes que són les 7.10. O sigui, que ja pas-sen deu minuts de l’hora de llevar-me i, a més, tincla meva mare al costat que m’incordia:

—Marc, lleva’t. Són les set tocades. Em sents,Marc? No et facis l’adormit.

No em faig l’adormit. No ho estic. Només in-tento retardar el moment fatal: el de trobar-me perprimer cop a l’institut. Per entendre’ns, estic encan-tat de no haver d’anar més a l’escola. Però em fa unamica de cosa pensar que vaig a un lloc que no conec,amb uns companys molts dels quals tampoc no co-nec i amb professors i professores totalment nous.Uf! Em noto la panxa estranya, com si hi volessinpapallones per dins. I em noto el cul... el cul petit,suposo que ja m’enteneu.


12

La meva mare no té compassió de mi. Mai no enté. M’estira els llençols d’una revolada.

—Amunt! —crida—. No vols pas arribar tard elprimer dia, oi?

No, no ho vull, pen-so, alçant-me. Encaraseria pitjor arribar quantothom està assegut al’aula. Obriria la porta itothom em miraria. I,segurament, la profediria: «Marc Terrades,espera’t al passadís finsa la propera classe».Això és el que m’ha ditla meva germana quepassa a l’insti quan arri-bes després de l’hora.

Només de pensar la vergonya que deu fer haver-sed’estar una hora sencera al passadís a la vista de tot-hom, ja m’escagarrino. I si a més hi sumes que lesfaltes de puntualitat també influeixen en les notes,ni t’ho explico.

La meva germana es diu Carlota. Té tres anysmés que jo i mai no té el cul petit per res. Ella ésperfecta. Jo, en canvi, de perfecte, no en tinc res;


13

més aviat sóc allò que en diuen un friqui. I en Lluc ien Nil, els meus dos millors amics, també.

Sortint de casa, me’ls trobo que ja m’estan es-perant per anar junts cap a l’institut. Em miren totsdos amb cara de víctimes disposades al sacrifici.

—A veure si ens fan saltar els aparells —diu enLluc, molt amoïnat, mentre desenganxa l’esquenadel fanal en el qual estava recolzat—, o córrer elscent metres tanques pel pati o enfilar-nos per lescordes...

—No, home, no. Anem a l’insti, no al circ.—Jo m’estimaria molt més anar al circ —diu en

Lluc amb veu lúgubre.En Nil diu que anar al circ a mirar la funció sí,

però a fer-hi el pallasso, no.—És clar que anar a l’insti tampoc no em fa gaire

il·lusió —afegeix.Durant una estona caminem sense dir res, arros-

segant els peus i xutant algunes de les fulles sequesque ja comença a haver-hi per terra.

Tot d’una, com un cicló, ens avancen per la dretala Carlota i la Mireia, o sigui, la meva germana i lagermana d’en Lluc, que són amigues de tota la vidai van al mateix curs.

—Adéu, microbis —diu la Carlota, mentre laMireia passa sense mirar-nos.


14

En aquell moment tinc una idea genial: potser siarribem amb elles, els de l’insti ens respectarand’entrada i fora problemes. La Carlota i la Mireiatenen molt bona fama a tot arreu. Ja ho he ditabans: la Carlota és la bomba en patinet. I la Mi-reia, també.

—Ei, venim amb vosaltres —els dic, estalo-nant-les.

—Ni de conya, nano —diu la Mireia.—Tenim pressa, cagalló.La seva resposta ja m’hauria de fer sospitar que

les coses no seran com a primària, que jo he crescut—en Nil i en Lluc també, és clar—, i que per a laCarlota ja no sóc el germà petit moníiiissim sinó elgermà paparra de secundària.


15

—Adéu, simpàtiques —les acomiadem.La Mireia ens clava una mirada d’indiferència

profunda.Nosaltres, tots alhora com si ens haguéssim po-

sat d’acord, els fem un pet amb la boca.Tot i arrossegar els peus, aconseguim arribar a

classe una mica abans de les nou. Localitzar la nos-tra aula és tota una odissea. Anem al segon pis, peròno és allà. Potser hem mirat malament el taulerd’anuncis. Baixem altre cop a l’entrada.

—És al tercer —avisa en Nil.—A veure si no saps ni llegir, Marc —em diu en

Lluc.En Lluc és un bon paio, però de vegades pot ser


16

força repel·lent. Això passa perquè és un coco. En-cara no ha suspès mai ni un examen, em sembla.

—La culpa és d’aquesta taca —li dic mentre as-senyalo el paper.

—Au, anem, a veure si encara farem tard.Però quan arribem, la porta encara és oberta i,

de dins, en surt un xivarri imponent.—Allí —dic, quan hi entrem. I assenyalo tres

seients buits a la tercera fila.—Voleu dir que no estem molt endavant? —diu

en Lluc, quan ja ens hem instal·lat.Una noia de la segona fila es gira i hi intervé:

—Depèn de com t’ho miris. De fet, la part deldarrere de la classe comença a partir de la segona fila.


17

I ella sola es pixa de riure amb el que acaba de dir.Després d’això, ens ignora completament.—A mi tant se me’n dóna la fila —diu en Nil—.

L’únic que vull és continuar assegut amb vosaltres...De fet, el que més m’agradaria al món és estar noméstots tres a classe.

A en Nil, això de conèixer gent nova li agradaencara menys que a en Lluc i que a mi.

En aquell moment entra una dona de cabells ar-rissats i pantalons texans.

—Sembla simpàtica —diu en Lluc.—Primer A, seieu i escolteu.Ningú no sembla haver-la sentit. I si algú l’ha

sentit, no li fa cas.—Voleu fer el favor de callar? —crida mentre

clava cops amb la mà damunt la taula.


18

El terrabastall fa callar a tothom. A tothommenys en Lluc, que en veu baixa murmura:

—Ho retiro: no em sembla gens simpàtica.La professora se’l mira amb cara de males pu-

ces, no sé si perquè ha parlat o, encara més exacta-ment, pel que ha dit.

Encreuo els dits i espero que la cosa no vagi mésenllà. I no hi va. La professora ignora en Lluc i co-mença a parlar. Per sort, sembla que tant se li’ndóna quins llocs haguem triat.

En Nil, en Lluc i jo ens mirem i respirem alleu-gerits: continuem asseguts tots tres junts. Victòria!

Més tard, fem junts la valoració del matí. La cosaha estat més tranquil·la del que ens havíem imagi-nat: no ens han caigut els bolis i els llapis per terra,no hem tingut cap discussió amb els pinxos de laclasse —que es veu d’una hora lluny qui són—, nohem hagut de contestar cap pregunta, tret de dir elnostre nom i cognoms, cap noia s’ha fotut de nos-altres: ni de la panxa d’en Lluc, ni de la meva filade nen de primària (què voleu? He de reconèixerque no tinc cara d’estar a secundària), ni... A mesu-ra que van passant les hores, respirem més alleugerits.

—Ei! M’estic traient la pedra que tenia a l’es-tómac —diu en Lluc, amb un somriure d’orella aorella.


19

—Hi tenies una pedra? —pregunta en Nil, boca-badat.

—És clar que no, Nil. Ho deia en sentit figurat.—Ah! Ja ho caço —diu ell—. És una metàfora, oi?—Oi!En Nil no entén les metàfores. Només entén les

coses tal com són. Per exemple, si li dius: «Posa’t ados quilòmetres de mi, que fa molta calor!», ell éscapaç d’anar-se’n moooooolt lluny, perquè es prenels dos quilòmetres al peu de la lletra i no com unamanera de dir.

I, per fi, sona el timbre del final de les classes delmatí.

Em sento tan rebé, que m’agradaria tirar l’estoigpels aires, però em dic a mi mateix: «Controla’t,Marc», com si fos la meva mare.

—Ei! Us adoneu que tot ha anat com una seda?


20

No ens hem fet notargens —diu en Lluc.

—Ningú no ens hacastigat —afegeixo.

—Ningú no ens hapres el pèl —diu en Nil.

—Genial! Res a veu-re amb el dia que vaig

començar primer a l’escola... —dic.—Què va passar aquell dia? —pregunta en Nil.—No te’n recordes? —li pregunto, meravellat.En Nil fa que no amb el cap.Com pot ser que hagi oblidat una cosa com

aquella? Jo no me n’oblidaré mai mentre visqui.—I jo tampoc —replica en Lluc—. Però ens ho

expliques mentre anem cap al menjador, que emmoro de gana.

—No sabem on és el menjador —dic.—Jo sí —replica en Lluc—. El tinc localitzat.

Seguiu-me. I tu, Marc, explica’ns què va passar.—Doncs... —dubto un moment abans de llan-

çar-m’hi.No sé si tinc ganes de reviure l’incident. Encara

ara em poso vermell només de pensar-hi. Final-ment, decideixo explicar-ho. Al capdavall, són elsmeus millors amics.


21

—Doncs que érem a l’aula de música, que teniaaquelles rajoles de color vermell. No us en recor-deu?

—Home, de les rajoles, sí. Només fa dos mesosque hem deixat d’anar a l’escola.

—Doncs érem tota la classe a l’aula de música iera el primer dia de primer de primària. I jo teniamolt pipí, perquè a l’hora de pati no havia tinguttemps d’anar al lavabo.

—És clar —diu en Lluc—, com que no teniessuperpoders de superheroi no vas poder desaparèi-xer de la classe per anar al lavabo.

—En aquella època no estàvem penjats dels cò-mics —li recordo.


22

Els còmics són la nostra obsessió. Ens encantenels còmics de superherois, des de Superman fins aBatman, passant per Spider-man. Ah! I també ensencanta Diamant l’Invencible, el superheroi més fa-mós de la tele.

—I què va passar amb el pipí? —pregunta enNil, que ignora la nostra conversa sobre els còmics.

—Doncs —dic—, que tenia moltes ganes de fer-ne i gairebé no em podia aguantar. I, aleshores, elximple d’en Gómez...

—Qui? —demana en Lluc.—Aquell nen que se’n va anar de l’escola a tercer

—diu en Nil—. Un que tenia tota la cara plena depigues.

—Ostres, tu, quina memòria. Ja ni me’n recor-dava.

—Doncs el ximple d’en Gómez va fer orellesd’ase a la profe de música i ella just en aquell mo-ment es va girar i se’l va trobar amb els dos dits al’aire. I a mi em va agafar un atac de riure que nopodia parar. I ella va dir a en Gómez: «Es pot saberquè fas?». I ell va dir: «Mmm... eh... d’això...». I alfinal va dir que estava fent el senyal de la victòria.I això va semblar que apaivagava la profe, que es vagirar cap a mi, que m’estava petant de riure. I nonomés això: de tant que reia se m’havien escapat


23

unes gotes de pipí i els meus pantalons marró clarettenien una taca fosca a l’alçada de la bragueta. Emvolia fondre de la vergonya que tenia i vaig maleir elfet que a primer ja no portéssim bates. I, aleshores,em va semblar que la profe em mirava la taca. I,abans no pogués dir res, vaig sortir corrents cap alslavabos sense ni demanar-li permís...

—I? Què vas fer als lavabos?—M’hi vaig amagar una bona estona. Al final,

com que no se sentia res ni semblava que ningú ha-gués de venir, em vaig treure els pantalons i els cal-çotets...

—Et vas despullar?—Doncs, sí. I vaig posar els pantalons a sota de

l’aire calent d’eixugar-se les mans. I al cap de pocaestona, la taca ja no es veia. I em vaig tornar a posarels pantalons...


24

—I els calçotets?—Els vaig plegar

i els vaig guardar a labutxaca...

—Anaves sensecalçotets?

—Sí. Què passa? Iquan es va acabar laclasse de música,me’n vaig anar a lanostra aula. I ja està.

—Doncs jo no hosabia, això del pipí.

—Ni jo tampoc —diu en Nil—. I tu potser te’nrecordes perquè vas passar molta vergonya. Lameva psicòloga diu que moltes coses de la vida lesrecordem perquè van associades a una emoció moltforta.

—Ostres! —dic—. Doncs ja sé què hauré de ferper recordar les lliçons d’història —se m’acut.

—Enamorar-te —se’n burla en Lluc—. L’amorés una emoció molt forta, no?

Som a la porta del menjador i anem cap a la cua.—En tot cas, el primer dia de secundària no té

res a veure amb el de primària.—No. Ha estat una bassa d’oli.


25

Els altres dos estan d’acord amb mi.—Encreuem els dits perquè tot continuï igual

—diu en Lluc agafant una de les safates metàl·liquesper al menjar.

En Nil i jo, darrere d’ell, fem el mateix i anempassant per davant del taulell on ens serveixen puréde verdures amb crostonets de pa de primer, carnarrebossada amb patates fregides de segon i prés-sec. Just quan estan acabant de posar-me la fruita ala safata i em disposo a seguir en Nil i en Lluc perbuscar una taula, m’adono que el meu peu dret tre-pitja una cosa llefiscosa.

—Ecs! —dic.Però no puc

afegir-hi res més,perquè el peu empatina i la camadreta, seguint elpeu patinador, co-mença a obrir-seperillosament.

«Ai, que caic»,penso. I deixo d’a-guantar la safatadel menjar amb lesdues mans perquè


26

una la necessito per recolzar-me a l’espatlla d’enNil, que, enganxat per sorpresa, fa un bot i perdl’equilibri.

Just abans de caure de cul a terra, encara tinctemps de veure com en Nil, aguantant la safata tambénomés amb una mà, s’agafa del braç d’en Lluc, ambtan mala fortuna que l’arrossega en la seva caiguda.

I cauen l’un damunt de l’altre just al meu costat,en el moment en què sento que alguna cosa m’acabad’aterrar sobre el cap i una pasta de color verd emrellisca per la cara.

En Nil i en Marc, fets un embolic de braços icames, gemeguen. I jo encara tinc temps de veuretotes les patates fregides volant pels aires, mentreles tres safates metàl·liques del menjar cauen a terraamb un terrabastall gens harmoniós.


27

I aleshores comença un enorme rebombori al men-jador: tothom riu, crida i, sobretot, pica amb els co-berts contra les safates, que ressonen com esquellots.

«Si algú no s’havia adonat que havíem caigut, aratothom ho sap», penso. Em sento el cap com si fosun timbal, com si tothom hi estigués picant al da-munt. Em fa vergonya mirar al meu voltant. I tambéme’n fa mirar-me els meus amics. Ara mateix emdeuen voler assassinar, perquè, al capdavall, la culpade tot ha estat meva. M’armo de valor i els miro.

En Nil i en Lluc m’observen amb cara de peixpassat. La mateixa que dec fer jo. Amb un mocadorde paper, miro de netejar-me el puré de verduresdels cabells i de les galtes. En Lluc comprova el fun-cionament del seu turmell esquerre; per la cara quefa, se’l deu haver torçat.

Ni en Nil ni en Lluc ni jo hem gosat encara al-çar els ulls, però com que no podem passar-nos laresta del dia asseguts a terra, empastifats de men-jar, faig el cor fort i miro enlaire, disposat a aixe-car-me.

I no diríeu mai dels mais què veig! La traïdora dela Carlota a primera fila clavant cops a la seva safatacom si s’hagués tornat lirona i no tingués res més afer a la vida! Quin cop tan baix! Això sí que no m’hoesperava.


28

A més, la secundària en pes continua celebrant lanostra manca d’habilitat amb cops de forquilla so-bre la xapa de les safates.

Completament derrotat, em giro cap als meusamics i veig que en Lluc gairebé està groc d’angú-nia. Miro cap on mira ell i hi veig la Mireia, la sevagermana, fent exactament el mateix que la meva.

Totes dues piquen i riuen com si no ens cone-guessin de res.

En aquell moment, tot el menjador en pes udola:—Uh, uh, uh, uh!...En Nil em mira:—Ostres, Marc, ara sí que necessitaríem els su-

perpoders d’en Marcpower.—Nano, tant de bo fos possible... —li dic.I, sense saber com, em trobo una escombra a la mà.


—Au —diu una de les cuineres, que està donantun recollidor a en Nil i una galleda a en Lluc—. Jaho podeu netejar tot.

Ens aixequem com si estiguéssim baldats. A mi,per descomptat, em fa mal tot el cos, no sé si de lapatacada o de la vergonya.

Comencem a es-combrar i a fregar en-mig dels aplaudimentsfrenètics del menja-dor; es veu que la nos-tra imatge amb els es-tris de neteja encaraels excita més. Perpostres, veig que laCarlota i la Mireia esmiren i fan gestos quevolen dir «escombra

que escombra», i es peten de riure.La cuinera que ens ha posat a netejar s’encara

amb la gent del menjador i crida:—Feu el favor de callar!De mica en mica, les riallades insultants es van

fonent fins que desapareixen del tot.


maleïda germana

Documents

arribar tard elprimer

lex omist daquesta edici

fragment daquesta obra

transformaci daquesta

tamara snchezprimera

germana maleida ok

38illustracions dlex

leditor qualsevol forma