l’ús de les llengües autonòmiques cooficials a la unió europea · 2. el règim...

El Clip

L’ús de les llengües autonòmiquescooficials a la Unió Europea

33

© Generalitat de Catalunya. Institut d'Estudis AutonòmicsBda. de St. Miquel, 8 (Palau Centelles)08002 Barcelonatel. 933429800 - fax [email protected]/iea

Edició: novembre 2005

ISSN: 1699-3659Dipòsit legal: B. 29062-2000Impressió: Sprint Copy

Presentació

L’adopció de sengles acords en el si de la Conferència per a afers relacionats amb les ComunitatsEuropees (CARCE) el desembre de 2004 que propicien la intervenció de les comunitats autònomesen el procediment de presa de decisions a nivell europeu, mitjançant la participació en el Consellde la Unió Europea, representa l’assoliment d’una fita que ha estat des de força temps enrereobjecte de reivindicació.

Això no obstant, més enllà de la participació en l’esmentada institució, el nostre ordenamentjurídic i el Dret comunitari també permeten –amb força restriccions i limitacions– la intervenció deles comunitats autònomes davant el Tribunal de Justícia i el Tribunal de Primera Instància de lesComunitats Europees. El comentari que presentem en aquest Clip examina quines són, a horesd’ara, aquestes possibilitats d’intervenció i formula algunes propostes per tal de potenciar-la.

El director de l’IEA

Sumari

1. Presentació 2. El règim juridicolingüístic de la Unió Europea

2.1 Les llengües oficials i de treball 2.2 La protecció de la diversitat lingüística

3. L’estatus jurídic de les llengües autonòmiques a la Unió Europea: estat de la qüestió 3.1 Introducció: els règims de doble oficialitat lingüística a Espanya 3.2 Proposta de reforma de l’estatus de les llengües autonòmiques a nivell europeu:

el Memoràndum del Govern espanyol de 13 de desembre de 2004 3.3 Anàlisi de l’Acord del Consell de Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors

de la Unió Europea de 13 de juny de 2005

Aquest article s’inscriu en el marc del projecte d’R+D d’investigació del Ministeri de Ciència i Tecnologia,núm. BJU2003-06043, titulat “La contribución de las Comunidades Autónomas al desarrollo de los dere-chos”, dirigit pel professor M. A. Aparicio, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona.

L'ÚS DE LES LLENGÜES AUTONÒMIQUES

COOFICIALS A LA UNIÓ EUROPEA

Treball realitzat per Anna Maria Pla Boix, professora de dret constitucionalde la Universitat de Girona

El Clip nº 33

1. Presentació

El mapa sociolingüístic de la Unió Europea1 es caracteritza per la coexistència d’una multiplicitatde llengües diferents, la distribució geogràfica de les quals no sol coincidir amb les fronteres polí-tiques dels estats. S’hi parlen prop de seixanta idiomes, una dada que palesa l’abast de la sevariquesa plurilingüe. Inevitablement, la complexitat d’aquest plurilingüisme s’acaba projectant almarc jurídic que l’ordena.

A nivell intern, els vint-i-cinc estats membres de la UE han optat per diverses estratègies de políti-ca lingüística a fi de gestionar el plurilingüisme existent als seus respectius territoris. Així, mentrealguns estats, com és el cas de França, han optat per una política de foment del monolingüisme,d’altres han estat més respectuosos amb els drets de les comunitats lingüístiques, tot articulantdiversos règims jurídics de reconeixement, protecció i foment d’aquesta diversitat.2 Val a dir queaquestes diferents opcions de política lingüística, algunes tendencialment oposades, han suscitatcontrovèrsies polítiques a nivell europeu, sobretot a l’hora de definir les bases del règim juridi-colingüístic de la Unió.

Convé tenir present que ja abans de la darrera gran ampliació de la UE, quan només l’integravenquinze estats, més de quaranta milions de ciutadans europeus ja utilitzaven regularment una llen-gua regional o minoritària, que no tenia estatut de llengua oficial a nivell comunitari.3 Amb l’ad-hesió del darrers deu estats a la Unió el 2004, aquest nombre de ciutadans europeus que tenencom a llengua materna un idioma no oficial evidentment encara s’ha incrementat més. Cal teniren compte que, tal com s’indica al darrer informe Euromosaic,4 al territori d’aquests països ques’han incorporat darrerament a la Unió, hi conviuen noranta grups lingüístics minoritarisque parlen idiomes pertanyents a quatre famílies lingüístiques diferents.

Aquestes dades permeten explicar l’interès que ha adquirit l’ordenació del plurilingüisme en elprocés de construcció europea. De fet, el respecte a la diversitat lingüística s’ha erigit com un delsprincipis sobre els que s’ha construït la Unió. Conscients de la necessitat de preservar aquest va-lor, les institucions comunitàries han esmerçat recursos per promoure i tutelar els idiomes parlats

1 En endavant, UE.

2 Per una ampliació, vid. a tall d’exemple, Miquel SIGUAN; L’Europa de les llengües, Edicions 62, Barcelona, 1995,p. 59-60. L’autor descriu les diferents polítiques lingüístiques dels Estats europeus i les classifica en cinc categories:monolingüisme (Estats que reconeixen una sola llengua com a llengua nacional i basen la seva política lingüísticaexclusivament en la defensa d’aquesta llengua), protecció de les minories lingüístiques (Estats que reconeixen unasola llengua com a llengua nacional i que no reconeixen drets polítics a les seves minories lingüístiques però queadopten mesures per protegir i defensar les llengües minoritàries), autonomia lingüística (Estats que, tenint una llen-gua nacional reconeguda, concedeixen autonomia política a territoris amb llengua pròpia, drets polítics queinclouen la cooficialitat de les llengües en l’àmbit del territori on es parlen i la possibilitat d’establir una políticalingüística pròpia, supòsit dins el que s’inclou Espanya), federalisme lingüístic (Estats amb estructura federal en quècada unitat federada té la seva pròpia llengua i la seva política lingüística i totes les llengües tenen la consideracióde llengües estatals) i plurilingüisme institucional (Estats que reconeixen dues o més llengües com a llengües estatalsi que adopten mesures perquè totes elles puguin ser conegudes i utilitzades a tot el territori de l’Estat). Sobre polí-tiques lingüístiques, vid., per tots, Jean-William LAPIERRE; Le pouvoir politique et les langues, Presses Universitairesde France, Paris, 1988; també José M. TORTOSA; Política lingüística y lenguas minoritarias, Ed. Tecnos, Madrid,1982.

3 Vid., a tall d’exemple, l’Informe del Parlament Europeu amb recomanacions destinades a la Comissió, sobre lesllengües europees regionals i menys difoses –les llengües de les minories de la UE a la llum de l’ampliació i la diver-sitat cultural (2003/2057/INI) de 14 de juliol de 2003. A l’epígraf G s’indica que “considerando que en la UEhay territorios en los que habitan comunidades lingüísticas autóctonas minoritarias y que, de conformidad con esti-maciones oficiales, 40 millones de ciudadanos de la Unión utilizan regularmente una lengua regional o minoritariatransmitida de generación en generación, en la mayor parte de los casos en conjunción con la lengua o lenguasoficiales del Estado correspondiente”.

4 Estudi encarregat per la Comissió l’any 1992 per conèixer la situació concreta dels diferents grups lingüísticsminoritaris de la UE. Amb l’ampliació de la UE de 1995, l’estudi Euromosaic va completar-se amb informes indi-viduals sobre els grups lingüístics regionals i minoritaris d’Àustria, Finlàndia i Suècia. La darrera ampliació de laUE també ha motivat una ampliació de l’estudi a les comunitats lingüístiques regionals o minoritàries dels nous estatsmembres (Euromosaic III). Per una ampliació, vid. http://europa.eu.int.

EL CLIP Nº 33. L’ús de les llengües autonòmiques cooficials a la Unió Europea Pàg. 2

històricament al territori dels estats membres, en tant que baluards identitaris de les diferents comu-nitats lingüístiques.5 Tanmateix, per bé que la UE es vana sovint del seu respecte a la igualtat deles llengües i del seu multilingüisme, importants sectors en critiquen la seva política lingüísticaperquè fomenta la desigualtat de iure i de facto dels diferents idiomes que s’hi parlen. Fins ara,la UE només ha formulat i implementat polítiques lingüístiques fragmentàries o sectorials que nopermeten donar una resposta integral als problemes que es plantegen i que a la pràctica acostu-men a afavorir principalment aquelles llengües oficials més difoses.6

A nivell comunitari, l’ordenació del plurilingüisme s’ha articulat bo i establint diferents jerarquiesde tutela jurídica. Com es veurà, la UE ha optat per un model lingüístic basat en una estratificaciónormativa.7 Hom distingeix quatre nivells de protecció jurídicolingüística: un primer nivell l’inte-gren aquells idiomes privilegiats, estatals, que tenen reconegut l’estatus de llengua oficial i de tre-ball en seu de les institucions comunitàries; segonament, se situa l’estatus jurídic de la llengua lu-xemburguesa; en un tercer nivell trobem un catàleg de llengües que són oficials sols en una partdel territori dels estats membres (com és el cas del català, el basc o el gallec), respecte de lesquals, com es veurà, l’acord adoptat pel Consell de Ministres d’Afers Generals i RelacionsExteriors de la UE de 13 de juny de 2005 opta per garantir certes prerrogatives innovadores;finalment, trobem un amplíssim catàleg de llengües parlades històricament al si de la Unió quenomés compten amb un reconeixement simbòlic i una protecció normativa més que limitada.

De les cinquanta-nou llengües parlades al territori dels vint-i-cinc estats membres,8 només vint tenenestatut de llengua oficial i de treball en seu de les institucions comunitàries.9 Amb l’acord delConsell de Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors de la UE adoptat a Luxemburg el 13de juny de 2005, a partir de l’any 2007 l’irlandès s’incorporarà al catàleg d’aquestes llengüesprivilegiades que compten amb la màxima protecció. Per consegüent, queden al marge d’aquestestatus jurídic un amplíssim catàleg d’idiomes, malgrat ser parlats per importants comunitatslingüístiques, fins i tot en alguns casos més nombroses que aquelles que es beneficien del catàlegde drets lingüístics que concedeix l’estatus d’oficialitat. Aquest és el cas del català, el basc i elgallec, idiomes que gaudeixen de l’estatus d’oficialitat al territori de certes comunitats autònomesperò no a nivell estatal i, per tant, tampoc tenen reconegut aquest grau de protecció jurídica anivell europeu.

En el que concerneix a la llengua catalana, en relació amb les vint llengües oficials de la UE, ésla vuitena pel que fa al nombre de ciutadans europeus que la parlen, per davant del danès, elsuec, el finès, el grec o l’hongarès, entre d’altres idiomes oficials. Malgrat incloure’s en el grupde les llengües dites “minoritàries”, la seva realitat queda molt lluny de la de totes les altres inclo-

5 Per tots, vid. Mercè CORRETJA TORRENS; L’acció europea per a la protecció dels drets lingüístics, Escolad’Administració Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Col·lecció Estudis 15, Barcelona, 1995.

6 Vid., per tots, Antoni MILIAN MASSANA; La igualtat de les llengües a les institucions de la Unió Europea: mite orealitat?, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2003, p. 53.

7 Vid. Antoni MILIAN MASSANA, La igualtat de les llengües a les institucions de la Unió Europea: mite o realitat?,cit. nota supra; del mateix autor, “Le principe d’égalité des langues au sein des institutions de l’union européenneet dans le droit communautaire, mythe ou réalité?”, Revista de Llengua i Dret núm. 38, 2002, p. 47-94.

8 Per una ampliació, vid. Mapa sobre diversitat lingüística a la Unió Europea, publicacions en línia de la Secretariade Política lingüística de la Generalitat de Catalunya a la pàgina web http://www6.gencat.net/llengcat/publica-cions/mapa/index.htm. El mapa reflecteix la diversitat lingüística de la UE. Situa cinquanta-nou llengües, ja siguinoficials o no, en els vint-i-cinc estats membres.

9 Alemany, anglès, danès, espanyol, estonià, finès, francès, grec, hongarès, irlandès, italià, letó, lituà, maltès, neer-landès, polonès, portuguès, eslovac, eslovè, suec i txec.


ses sota aquesta rúbrica, per estatut jurídic, demografia, situació sociolingüística, vitalitat literàriao equipament lingüístic.10

Aquest escenari permet explicar el debat de fons que suscita l’actual règim lingüístic de la UE. Peralguns sectors, l’establiment de més de vint llengües oficials i de treball és un obstacle burocràticen el treball diari de les institucions. Defensen reduir el nombre d’aquests idiomes per tal de sim-plificar el funcionament dels organismes comunitaris i abaratir els costos de traducció de la ingentdocumentació que produeixen. Contràriament, hi ha sectors que defensen ampliar aquest catàlegd’idiomes oficials i de treball per tal de corregir el que denuncien com una situació de discrimi-nació i menyspreu que pateixen moltes comunitats que no veuen garantits un mínim de dretslingüístics. Entre uns i altres, hom troba tesis intermèdies. En aquesta línia se situa la proposta dedistingir entre les llengües oficials i les de treball. Aquesta opció permetria, d’una banda, aug-mentar si escau la llista d’idiomes amb estatus d’oficialitat per garantir drets lingüístics concrets ala ciutadania (per exemple, el dret d’emprar aquests idiomes en les comunicacions amb institu-cions o en la difusió de textos jurídics europeus, per tal de garantir millor la seguretat jurídica) i,d’altra banda, permetria reduir el nombre de llengües de treball, abaratint d’aquesta manera elscostos i reduint les sobrecàrregues tècniques que pot ocasionar fer ús de tantes llengües diferentsalhora en la tramitació interna d’afers.11

En tot cas, consensuar l’ordenació d’aquest plurilingüisme no serà tasca fàcil, sobretot si es té encompte que la llengua, a part de servir de mitjà de comunicació, és també un mecanisme d’inte-gració social i política. Constitueix un element identitari clau en tant que singularitza la comunitatlingüística que la parla. L’ús de la llengua crea identitat. Això explica el paper que ha assumit l’i-dioma en la definició de les identitats col·lectives i realitats nacionals. Tot això al marge de l’e-vidència que les llengües també són l’expressió d’un patrimoni cultural que exigeix ser protegit ifomentat.12

Aquestes dimensions instrumental, identitària i cultural dels idiomes han de ser tingudes en comptea l’hora de regular el fet lingüístic. Per això es diu que l’ordenació d’aquesta qüestió no és unaopció políticament neutre. Ben al contrari, a molts estats europeus, com és el cas d’Espanya, elsdebats sobre quin havia de ser el model d’ordenació del plurilingüisme sovint s’han vinculat adebats més amplis sobre plurinacionalitat o model d’organització territorial i política de l’estat.13

Part d’aquests elements de debat també s’han projectat a l’escenari europeu quan ha calgut dis-cutir el model lingüístic de la UE. Així, les reivindicacions d’algunes comunitats lingüístiques afavor del reconeixement de l’oficialitat de les seves llengües regionals a nivell comunitari han estatfrenades per certs estats que veuen, en aquesta reivindicació, un obstacle a la política de foment

10 A tall d’exemple, vid. Català, llengua d’Europa, opuscle divulgatiu editat per la Secretaria de Política Lingüística,Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, 2005. El domini de la llengua catalana s’esténsobre set territoris distribuïts en quatre estats: Andorra, l’Alguer (Itàlia), Catalunya, Illes Balears, ComunitatValenciana i Franja de Ponent (Espanya) i Catalunya Nord (França). Com s’indica a la publicació, el coneixementde la llengua catalana en els territoris que la tenen com a llengua pròpia és desigual a causa de la diversitat deles realitats històriques i polítiques. Pel que fa al coneixement lingüístic, es calcula que el nombre de personescapaces de parlar-la és de més de 7,5 milions i els de les que la poden entendre de prop de 10 milions.

11 Vid. per tots, Bernat PUJADAS, El règim lingüístic de la Unió Europea: quines llengües i amb quin abast?, dossiernúm. 17 Mercator, IV Trimestre 2004, p. 139. Sobre la proposta de reduir les llengües de treball, vid. també Marie-Pascale HEUSSE; “Le multilinguisme ou le défi caché de l’Union européenne”, Revue du Marché commun et del’Union européenne, núm. 426, 1999.

12 Jaume VERNET (coord.), Eva PONS, Agustí POU, Joan Ramon SOLÉ i Anna Maria PLA; Dret lingüístic, ed.Cossetània, Valls, 2003, p. 29. Pel que fa a la relació entre llengua, cultura i nacionalitat, vid. Miquel SIGUAN;L’Europa de les llengües, Edicions 62, Barcelona, 1995, p. 33-57.

13 Pel que fa a Espanya, la qüestió lingüística sovint ha estat latent en els debats concernents a la plurinacionalitat,el fet diferencial o l’assimetria de l’Estat autonòmic. Per tots, vid. Anna Maria PLA BOIX; El règim jurídic de lesllengües a l’Administració de justícia, Generalitat de Catalunya, col·lecció Institut d’Estudis Autonòmics núm. 41,Barcelona, 2005, p. 26-28.


del monolingüisme i promoció de la unitat nacional que apliquen a nivell intern.14 En tot cas, resul-ta inqüestionable que l’ordenació del plurilingüisme, a la UE, té una forta càrrega política. Provan’és que l’òrgan competent per determinar el règim lingüístic a les institucions comunitàries és elpropi Consell, que ha de decidir-ho per unanimitat, el que il·lustra la voluntat de garantir el con-sens polític en aquesta qüestió.

Les reflexions anteriors permeten posar en context l’objecte d’estudi d’aquestes pàgines: el noumarc que ordena l’ús de les llengües autonòmiques a la Unió Europea.

El Consell de Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors de la UE reunit a Luxemburg el 13de juny de 2005 va donar un pas important en la línia de garantir certes prerrogatives a favorde les llengües autonòmiques cooficials. Com es veurà, malgrat tractar-se d’un règim ben limitat,representa un avenç en relació a l’estatus anterior. Dotarà al català, basc i gallec d’un catàleg defacultats que fins ara els hi havien estat vedades. Al marge del seu contingut i abast, que s’estu-diarà en aquest article, l’acord polític ha de valorar-se tenint present que modula algunes reglesque havien ordenat el model lingüístic europeu fins ara.

En darrer terme, aquest acord respon a un doble objectiu polític. D’una banda, pretén ampliar elsostre de prerrogatives d’algunes comunitats lingüístiques que fins ara tenien garantit un estatutmolt limitat. D’alguna manera flexibilitza el rígid marc juridicolingüístic vigent i dóna una certaresposta, encara que força limitada, a algunes reivindicacions que planegen en el debat parla-mentari europeu des de fa anys. D’altra banda, respon a una clara voluntat política d’aproximarla UE a la ciutadania o, en paraules de l’acord, vol servir per reforçar la identificació dels ciu-tadans en el projecte polític que representa la UE.

Per estudiar totes aquestes qüestions, formalment l’article s’estructura en dues parts. La primeraesbossa el règim juridicolingüístic de la UE. Una vegada definides les bases del model lingüísticeuropeu, el segon epígraf analitza el contingut i abast de l’acord adoptat pel Consell de Ministresel 13 de juny de 2005. L’article conclou amb unes reflexions finals sobre l’oportunitat i les impli-cacions polítiques i jurídiques d’aquest nou escenari.

2. El règim juridicolingüístic de la Unió Europea

2.1 Les llengües oficials i de treball

L’ordenació juridicolingüística de la UE es troba dispersa en múltiples disposicions, que inclouendes dels tractats constitutius i d’adhesió fins als reglaments interns de funcionament de les institu-cions comunitàries.15 Es tracta d’una ordenació que ha estat objecte de reformes successives pertal d’adaptar-se a les noves exigències que anava plantejant el procés de construcció europeu.

Prova n’és que, en els seus orígens, les Comunitats Europees només comptaven amb quatrellengües oficials: el francès, l’alemany, l’italià i el neerlandès. Aquesta decisió fou adoptada el

14 A tall d’exemple, resulta interessant el cas francès. Per tots, vid. Patricia FABEIRO FIDALGO; “Estado, nación ylengua en Francia”, Revista de Llengua i Dret núm. 42, 2004, p. 203-230. L’estudi conclou que el marc constitu-cional francès manté l’actitud històrica de vincular la unitat de llengua a l’existència de la República i de la unitatnacional, consagrant per al francès una posició hegemònica, que condueix a una elevada homogeneïtat culturalarticulada sobre la llengua, per bé que no exclou la possibilitat per al legislador d’un reconeixement, encara quesigui tímid, de les llengües regionals.

15 Per tots, vid. Jaume VERNET (coord.); Dret lingüístic, cit. nota supra p. 70. L’obra destaca que, a la Unió Europea,“La idea d’un règim unitari i coherent de la matèria lingüística no es correspon, doncs, amb la realitat. Les normesi resolucions comunitàries que s’hi refereixen no presenten una orientació precisa o unívoca i són el fruit d’aporta-cions múltiples i successives en el temps”. Per una ampliació sobre aquest tema, vid. Normand LABRIE; La cons-truction linguistique de la Communauté européenne, Honoré Champion Editeur, Paris, 1993.


juliol de 1952 per acord dels ministres d’Afers Estrangers dels sis estats membres originaris.16 Estracta d’un acord important perquè fixaria un dels principis sobre els que s’ha fonamentat el modellingüístic de la UE: la decisió que les llengües oficials i de treball de les Comunitats serien aquellesdeclarades oficials per cadascun dels seus estats membres. Precisant més, com a regla general s’hareconegut la condició de llengües oficials i de treball a aquells idiomes amb estatut de llengua ofi-cial a tot el territori d’un estat membre.17 Per això es diu que el règim d’oficialitat lingüística a nivellde la UE pivota sobre el criteri d’un estat-una llengua, aplicat, com es veurà, amb algunes excep-cions. D’aquesta manera, l’adhesió progressiva de nous estats membres s’ha traduït en l’ampliaciótambé successiva del catàleg d’idiomes oficials a nivell comunitari.

Així, quan l’any 1973 Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit varen adherir-se a la comunitat, varen afe-gir-se dues llengües més al catàleg d’idiomes oficials: el danès i l’anglès.18 A l’idioma irlandès ogaèlic, malgrat tenir condició de llengua oficial a tot el territori d’Irlanda juntament amb l’anglès, nose li va concedir l’estatus de llengua oficial i de treball comunitària. Aquesta decisió s’explica pel fetque Irlanda va tenir en compte que les institucions europees ja funcionaven en anglès, llenguaconeguda per tota la població i declarada oficial per la Constitució irlandesa. Irlanda reclamava pelgaèlic la condició de llengua oficial i renunciava a l’estatus de llengua de treball. Finalment, se li vaconcedir un estatus de pseudooficialitat.19 En tot cas, aquesta mancança seria corregida en datesrecents, quan el Govern irlandès va formalitzar a la UE la sol·licitud que aquest idioma gaudís d’es-tatus de llengua oficial i de treball. Com s’ha avançat a l’epígraf introductori, el Consell de Ministresd’Afers Generals i Relacions Exteriors de la UE celebrat a Luxemburg el 13 de juny de 2005, vaacordar per unanimitat que l’irlandès s’incorporarà al catàleg d’aquestes llengües privilegiades quecompten amb la màxima protecció jurídica. En tot cas, es preveu que aquest estatus jurídic entri envigor l’any 2007. El període transitori haurà de servir per facilitar a les institucions europees la pro-visió dels serveis necessaris de llengua irlandesa per donar compliment a l’acord.20

16 S’ha de subratllar que en aquelles dates el luxemburguès no tenia estatus de llengua oficial al Gran Ducat de Luxemburg.Aquest estatus se li va reconèixer l’any 1984, per Llei de 24 de febrer de 1984 sobre el règim de les llengües. Per aquestmotiu, el luxemburguès no té condició de llengua oficial i de treball en seu de la UE, per bé que gaudeix d’un estatus jurídicparticular (hi ha versió autèntica dels tractats constitutius en aquest idioma i s’introdueix sistemàticament en els programeslingüístics de la UE).

17 Vid. Antoni MILIAN MASSANA; Público y privado en la normalización lingüística. Cuatro estudios sobre derechos lingüísti-cos, Institut d’Estudis Autonòmics, Generalitat de Catalunya, Atelier, 2000, p. 163. Com recull l’obra, el règim lingüístic de lesComunitats es basa en “el principio general de que toda lengua que tenga estatuto de lengua oficial en todo el territorio deun Estado miembro sin compartirlo con otra lengua adquiere la condición de lengua oficial y de trabajo de las Comunidades”.Del mateix autor, vid. “Le principe d’egalité des langues au sein des institution de l’Union Européenne et dans le droit commu-nautaire, mythe ou realité?”, Revista de Llengua i Dret núm. 38, 2002, p. 47-94.

18 DO núm. L 73 de 27 de març de 1972 i DO núm. L 2 d’1 de gener de 1973. L’article 3 del Tractat relatiu a l’adhesió a laComunitat Econòmica Europea i a la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica del Regne de Dinamarca, d’Irlanda, del Regnede Noruega i del Regne Unit de Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord, modificat per la Decisió del Consell d’1 de gener de1973, preveu que els textos del Tractat en llengua alemanya, danesa, anglesa, irlandesa, italiana i neerlandesa són igualmentautèntics. Per consegüent, tal com consta expressament esmentat al Tractat, la versió en llengua irlandesa és autèntica. Té condi-ció de llengua del Tractat. En canvi, a l’irlandès no se li reconeix l’estatus de llengua oficial. Així, a la nova dicció que es dónaa l’article 1 del Reglament 1/1958 del Consell de 15 d’abril, pel qual es fixa el règim lingüístic de la Comunitat EconòmicaEuropea, només consagra l’anglès i el danès com a noves llengües oficials i de treball de les institucions de la Comunitat.

19 Per una ampliació sobre l’estatus de l’irlandès a la UE, vid. Donall O’Riagáin, “The European Union and Lesser UsedLanguages”, MOST Journal on Multicultural Societies, vol. 3, núm. 1, 2001.

20 Reglament (CE) núm. 920/2005 de 13 de juny, pel que es modifica el Reglament núm. 1 de 15 d’abril de 1958, a DOnúm. L 156/3 de 18 de juny de 2005. Quant a la llengua irlandesa, aquest Reglament preveu que tot i la seva oficialitat apartir de l’1 de gener de 2007, les institucions de la Unió, transitòriament, no estaran subjectes a l’obligació de redactar totsels actes en irlandès i publicar-los en aquest idioma en el Diari Oficial de la UE, llevat dels reglaments adoptats conjuntamentpel Parlament Europeu i el Consell. L’article 1 del Reglament enumera la nova dicció del Reglament núm. 1/1958 del Consell,indicant que “las lenguas oficiales y las lenguas de trabajo de las instituciones de la Unión será el alemán, el castellano, elcheco, el danés, el eslovaco, el estonio, el finés, el francés, el griego, el húngaro, el inglés, el irlandés, el italiano, el letón, ellituano, el maltés, el neerlandés, el polaco, el portugués y el sueco”. L’article 2 disposa que “como excepción a lo dispuestoen el Reglamento nº 1 y por un período renovable de cinco años a partir de la fecha en que el presente Reglamento sea apli-cable, las instituciones de la Unión Europea no estarán sujetas a la obligación de redactar todos los actos en irlandés y a pu-blicarlos en este idioma en el Diario Oficial de la Unión Europea. El presente artículo no se aplicará a los Reglamentos adop-tados conjuntamente por el Parlamento Europeo y el Consejo”. I s’afegeix a l’article 3 que “A más tardar cuatro años despuésde que sea aplicable el presente Reglamento (a partir de l’1 de gener de 2007) y a intervalos de cinco años a continuación,el Consejo revisará el funcionamiento del artículo 2 y determinará por unanimidad si pone fin a la excepción en él prevista”.


Amb les ampliacions posteriors, es varen anar introduint noves llengües oficials i de treball: l’any1981 el grec (amb l’adhesió de Grècia);21 el 1986 l’espanyol i el portuguès (amb l’adhesiód’Espanya i Portugal);22 el 1995 el finès i el suec (amb l’adhesió de Finlàndia, Suècia i Àustria ala UE, tenint en compte que l’adhesió d’Àustria no va afegir cap altra llengua oficial perquè l’ale-many ja tenia reconegut aquest estatus en seu comunitària).23 D’aquesta manera a l’Europa delsQuinze, un total d’onze llengües gaudien d’aquest estatus jurídic.

L’1 de maig de 2004, va tenir lloc la darrera gran ampliació de la UE, amb l’adhesió de deuestats.24 Inevitablement, l’adhesió d’aquests estats també ha repercutit en el que concerneix alrègim lingüístic, traduint-se en una important ampliació del catàleg d’idiomes oficials i de treballa nivell europeu. Concretament s’han afegit nou llengües oficials més: l’eslovac (Eslovàquia),l’eslovè (Eslovènia), l’estonià (Estònia), l’hongarès (Hongria), el letó (Letònia), el lituà (Lituània), elpolonès (Polònia), el txec (República Txeca) i el maltès (Malta).25 Pel que fa a l’adhesió de Xipre,no va comportar ampliar el catàleg d’idiomes oficials a nivell comunitari perquè el grec ja comp-tava amb aquest estatus jurídic.

Aquest ventall de més de vint llengües oficials i de treball en seu comunitària, que ascendirà avint-i-una quan s’hi incorpori l’irlandès, no exhaureix, ni molt menys, el mapa sociolingüístic delsvint-i-cinc estats membres. Al territori d’aquests països s’hi parlen moltes llengües regionals ominoritàries. Ja s’ha avançat que l’informe Euromosaic III, en relació a la darrera ampliació de laUE, recull que tan sols en els deu nous estats membres de la Unió s’hi identifiquen noranta grupslingüístics minoritaris que parlen idiomes pertanyents a quatre famílies lingüístiques diferents.26 Totplegat permet fer-se una idea de la diversitat lingüística que abasta el territori d’aquests països.En aquest escenari, el fet que un idioma tingui reconegut l’estatus de llengua oficial i de treball liconcedeix una posició jurídica certament privilegiada.

21 DO núm. L 291 de 19 de novembre de 1979.

22 DO núm. L 302 de 15 de novembre de 1985.

23 DO núm. C 241 de 29 d’agost de 1994 i DO núm. L 1 d’1 de gener de 1995.

24 DO núm. L 236 de 23 de setembre de 2003.

25 A Malta es reconeixen dos idiomes oficials: l’anglès i el maltès. Malgrat la realitat sociolingüística del maltès,amb molts pocs parlants, Malta no va renunciar a la seva oficialitat a nivell europeu. Pel que fa a l’estatus jurídicdel maltès convé apuntar que el Reglament (CE) núm. 930/2004 del Consell, regula mesures d’excepció temporalsen relació a la redacció en maltès dels actes de les institucions de la UE (DO núm. L 169/1 d’1 de maig de 2004).Aquest Reglament constata que arrel de l’adhesió de Malta a la UE, el maltès passa a tenir condició de llenguaoficial i de treball a la Unió, per la qual cosa els reglaments i altres textos d’abast general han de redactar-se tam-bé en aquest idioma, d’acord amb el que estableix l’article 4 del Reglament núm. 1/1958 del Consell de 15d’abril. En paraules del Reglament, “debido a la actual situación en lo que respecta al reclutamiento de lingüistasmalteses y al consiguiente déficit de traductores cualificados, no es posible garantizar la redacción en maltés detodos los actos adoptados por las instituciones (...) A la vista de la situación expuesta (...) procede decidir que, concarácter excepcional y transitorio, las instituciones de la Unión no estén vinculadas a la obligación relativa a laredacción o traducción en lengua maltesa de todos los actos”. En tot cas, es garanteix que l’estatut del maltès coma llengua oficial i de treball de les institucions “permanece inalterado” i “al finalizar el período transitorio, todoslos actos que durante dicho período no hayan sido publicados en lengua maltesa también deberán publicarse enesta lengua”. Tenint en compte aquests antecedents, el primer article del Reglament preveu que “durante un perío-do de tres años a partir del 1 de mayo de 2004, las instituciones de la Unión Europea no estarán vinculadas porla obligación de redactar todos los actos en maltés y de publicarlos en esta lengua en el Diario Oficial de la UniónEuropea. El presente artículo no se aplicará a los reglamentos adoptados conjuntamente por el Parlamento Europeoy el Consejo”. El segon article disposa que “a más tardar 30 meses después de la adoptación del presenteReglamento, el Consejo examinará su aplicación y determinará si se prorroga por un período adicional de un año”.

26 En paraules de l’estudi Euromosaic III, “Les langues régionales et minoritaires dans les nouveaux États membresappartiennent à quatre familles linguistiques différentes: i) indo-européenne, ii) ouralienne, iii) turque et iv) sémi-tique. La grande majorité (trois quarts) sont indo-européennes”. En el que concerneix a les comunitats lingüístiques,l’informe constata que “alors que l’étude Euromosaic I (l’Europe des 12) avait répertorié 48 communautés linguis-tiques, on dénombre dans les nouveaux États membres environ 90 groupes minoritaires que l’on peut distinguer d’unpoint de vue linguistique”. Entre d’altres continguts, l’informe precisa que la distribució territorial dels diferentsgrups que parlen llengües regionals o minoritàries en els nous Estats membres és molt dispersa, el que dificulta laimplementació de polítiques lingüístiques específiques.


Dit això, esdevé convenient definir què s’entén per llengua oficial i per llengua de treball en l’àm-bit de la UE.

D’entrada, s’ha d’apuntar que, genèricament, la declaració d’oficialitat d’un idioma és un con-cepte que pot tenir diferents continguts i efectes jurídics, que les diferents normes de desenvolu-pament s’encarreguen de delimitar. Ara bé, com a regla general, un tret comú de tota llenguaoficial és que serveix de mecanisme de comunicació vàlid i jurídicament eficaç entre els ciutadansi els poders públics. Més enllà d’aquest contingut essencial, cada ordenament jurídic precisa elcatàleg concret de drets i deures lingüístics vinculats a aquest estatus, projectats als diferentsàmbits. I tot això sens perjudici que la declaració d’oficialitat no significa que les llengües nodeclarades com a oficials no puguin gaudir també d’uns certs usos oficials en sectors concrets.27

Doncs bé, a nivell comunitari la competència en matèria d’ordenació lingüística de les institucionscomunitàries la té atribuïda el Consell, tot això sens perjudici, com es veurà, de la potestat demodulació d’aquest règim lingüístic que s’atribueix a cada institució. Així ho disposa l’article 290del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea.28 Aquest precepte diu que el règim lingüístic deles institucions de la Comunitat el fixa el Consell, per unanimitat dels seus membres, sens perju-dici de les disposicions previstes a l’Estatut del Tribunal de Justícia. Com s’ha posat de manifest,el fet que el competent per ordenar aquesta qüestió sigui el propi Consell i que, a més, en la deter-minació d’aquest règim s’exigeixi unanimitat, ha interpretar-se com una traducció de la importantcàrrega política que té la matèria lingüística a la UE.

En exercici de la seva competència, el Consell va aprovar el Reglament 1/1958 de 15 d’abril,pel qual es fixa el règim lingüístic de la Comunitat Econòmica Europea.29 Es tracta d’una disposi-ció reglamentària que ha estat objecte de successives modificacions, a mesura que s’ha anatampliant la Unió amb nous estats membres. Aquest Reglament va introduir per primera vegadaels conceptes de “llengües oficials” i “llengües de treball” de les institucions de la Comunitat, totidentificant-les però sense definir-ne la noció.

El primer precepte d’aquest Reglament enumera el llistat de les llengües oficials i de treball, en elstermes que s’han estudiat. Partint d’aquesta base, la resta d’articles contemplen un catàleg deprerrogatives lingüístiques.

D’entrada, prescriu que els textos que un estat membre o una persona sota la jurisdicció d’un estatmembre enviï a les institucions s’hauran de redactar, segons esculli el remitent, en una de lesllengües oficials i la resposta que rebi també s’haurà de redactar en la mateixa llengua. Per tant,es garanteix un dret d’opció lingüística de l’estat membre o ciutadà, en la mesura que podrà optarper la llengua oficial que prefereixi en els escrits que adreci a les institucions comunitàries. Aixímateix, es prescriu un correlatiu deure de les institucions de respondre en la mateixa llengua ofi-cial emprada en adreçar-s’hi. Com es veurà més endavant, el Consell de Ministres d’AfersGenerals i Relacions Exteriors de la UE celebrat el 13 de juny de 2005 va adoptar un acord envirtut del qual es preveu la possibilitat d’emprar certs idiomes no oficials en comunicacionsadreçades a institucions comunitàries i òrgans consultius de la Unió. Des d’aquesta perspectiva,aquest acord pretén estendre a un catàleg d’idiomes no oficials (sols aquells que reuneixen lescondicions prescrites al mateix acord, condicions que compleixen idiomes com el català, el basco el gallec) certes prerrogatives lingüístiques similars a les que el Reglament 1/1958 de 15 d’abrildel Consell reserva a les llengües oficials. En tot cas, aquesta previsió de l’acord està subjecte aimportants limitacions, tal com s’apuntarà més endavant.

27 Vid., per tots, Jaume Vernet (coord.), Dret lingüístic, cit. nota supra, p. 38-39.

28 D.O. núm. C 325 de 24 de desembre de 2002.

29 DOCE núm. 385 de 6 d’octubre de 1958, modificat per les successives actes d’adhesió.


Segonament, es preveu que els textos que les institucions enviïn a un estat membre o a una per-sona sota la jurisdicció d’un estat membre s’hauran de redactar en la llengua d’aquest estat.

En tercer lloc, s’estableix que els reglaments i els altres textos d’abast general s’hauran de redac-tar en les llengües oficials. També s’estableix que el Diari Oficial de la Comunitat haurà de pu-blicar-se en aquests idiomes oficials. Finalment, es preveu que les Institucions podran determinarles modalitats d’aplicació d’aquest règim lingüístic previst al Reglament al seus reglaments internsi, a més, precisa que el règim lingüístic del Tribunal de Justícia s’haurà de determinar al seureglament de procediment.30

Per concloure, mereix ser destacat el paper que ha assumit el Parlament europeu en la promociói respecte al principi del multilingüisme integral que caracteritza el règim lingüístic comunitari.Com subratllaria el propi Parlament a la seva Resolució d’11 de desembre de 1990 sobre lasituació de les llengües a la Comunitat i la de la llengua catalana,31 el respecte a aquest principi,encara que comporta costos i sobrecàrregues tècniques, pretén, en paraules de la Resolució, “sub-ratllar la dignitat” que s’ha de reconèixer a les diferents llengües en tant que “reflex i expressióde les cultures dels pobles”. En virtut d’aquest principi, totes les llengües oficials a la totalitat delterritori dels estats membres són rellevants en l’àmbit comunitari.

Ara bé, malgrat que es proclami la vocació d’igualtat d’estatus jurídic d’aquests diferents idiomes,a la pràctica aquesta igualtat no sempre es dóna. Com s’ha apuntat doctrinalment, a la pràctica,el règim lingüístic no s’ha basat en el teòric multilingüisme integral sinó en un multilingüismerestringit i, en ocasions, excloent.32 A la pràctica, fins i tot el catàleg de les llengües oficials i detreball reben un tractament desigual. No totes són emprades com a llengües de treball en lesmateixes condicions en seu de les institucions comunitàries, organismes i agències. Per això es diuque la igualtat d’aquests idiomes, que és una exigència de iure en els termes que s’han estudiat,no sempre és respectada de facto. N’és un exemple el fet que forces documents interns de les insti-tucions comunitàries només es redacten en algunes llengües, habitualment el francès, l’anglès i,de vegades, en alemany.33

S’ha de dir, a més, que pel que fa al Tractat pel que s’institueix una Constitució per Europa, lesmencions que conté d’incidència en matèria lingüística son força tangencials i no aporten modi-ficacions substancials al règim que s’ha estudiat.34

30 El règim lingüístic del Tribunal de Justícia representa la màxima expressió jurídica de la capacitat de modulació delrègim lingüístic general previst al Reglament 1/1958 del Consell de 15 d’abril. Cal subratllar que el Reglament deprocediment del Tribunal de Justícia de 19 de juny de 1991 (DOCE L núm. 176 de 4 de juliol de 1991 i DOCE L núm.383 de 29 de desembre de 1992, modificades segons DOCE L núm. 44 de 28 de desembre de 1995 i DOCE L núm.103 de 19 d’abril de 1997) preveu regles juridicolingüístiques particulars. Ja d’entrada, disposa que les llengües deprocediment del Tribunal seran totes les declarades oficials més l’irlandès. Així mateix, preveu, com a regla general,que la llengua de procediment serà la que esculli el demandant, per bé que la mateixa disposició reglamentària pre-veu algunes excepcions. S’estableix que el Tribunal de Justícia podrà aprovar, si concorren determinades circumstàn-cies, la utilització de llengües no oficials en els casos que estimi pertinents com ara les declaracions d’experts. Pel quefa a les decisions del Tribunal, s’estableix que s’hauran d’adoptar en la llengua del procediment, s’hauran de traduïra totes les llengües oficial i caldrà publicar-les en les col·leccions editades en cadascun d’aquests idiomes.

31 DOCE C 19/42 de 28 de gener de 1991.

32 Vid. per tots, Oriol RAMON MIMÓ, “Plurilingüismo en las Comunidades Europeas”, a Albert BASTARDAS i EmiliBOIX (dir.) ¿Un Estado, una lengua? La organización política de la diversidad lingüística, cit. nota supra, p. 163.

33 Per una ampliació, vid. Antoni MILIAN MASSANA; La igualtat de les llengües a les institucions de la Unió Europea,mite o realitat?, cit. nota supra p. 29 i ss. També, Claude TRUCHOT, “Langues et supranationalité en Europe: l’influ-ence linguistique de l’Union européenne” a Jacques MAURAIS, Michael MORRIS (dir.), Géostratégies des langues,Terminogramme núm. 99-100, 2001. Vid. també Bernat PUJADAS, “El règim lingüístic de la Unió Europea: quinesllengües i amb quin abast?”, cit. nota supra, p. 132.

34 Per una ampliació, vid. Iñigo URRUTIA LIBARONA; “Régimen jurídico de las lenguas y reconocimiento de la diver-sidad lingüística en el Tratado por el que se establece una Constitución para Europa”, Revista de Llengua i Dret núm.42, 2004, p. 231-273. Al marge de les incerteses que planegen sobre el futur d’aquesta disposició, convé subratllarque diferents preceptes contenen referències expresses a la qüestió lingüística. Convé destacar els següents articles:I-10, II-81, II-82, II-128, III-176, III-282, III-315, III-433, IV-448.


Com s’ha vist, les llengües d’abast regional no han tingut cabuda dins el catàleg d’idiomes ofi-cials i de treball de la UE. Doctrinalment, aquesta opció de política lingüística s’ha explicat perdiferents factors, entre els que destaquen els següents: d’entrada, la dificultat d’assolir el consenspolític en un tema tan controvertit com és el lingüístic; la manca de vocació sincera a favor delmultilingüisme en seu comunitària; l’elevat, i per certs sectors excessiu, nombre d’idiomes oficials;l’heterogeneïtat de la realitat sociolingüística i de l’estatus jurídic que presenten les diferentsllengües regionals o minoritàries dins els estats membres on es parlen; o, entre d’altres factors, laconcepció essencialment estatalista del procés de construcció europeu, que també es projecta alrègim lingüístic.35 Tot plegat s’ha traduït en el fet que aquests idiomes no es troben emparats perla garantia jurídica per excel·lència que concedeix l’estatus d’oficialitat. Amb tot, com es veurà acontinuació, han estat objecte de diferents mesures de reconeixement, protecció i foment.

2.2 La protecció de la diversitat lingüística

Aquelles llengües parlades històricament al territori dels estats membres de la UE que no es trobenemparades per l’estatus d’oficialitat, són objecte de diferents iniciatives, polítiques i jurídiques, dereconeixement, protecció i foment.

De fet, el respecte a la diversitat lingüística i cultural de la UE s’ha erigit, almenys formalment, comun dels fonaments sobre els que s’ha construït el projecte europeu. Així ho ha manifestat en diver-ses ocasions el propi Parlament, una de les institucions comunitàries més actives en la promoció itutela del plurilingüisme de la Unió. S’ha de dir, però, que la majoria d’aquestes iniciatives par-lamentàries, malgrat la seva evident transcendència política, no tenen valor jurídic vinculant. Unexemple l’ofereixen les nombroses Resolucions que el Parlament Europeu ha aprovat amb l’ob-jectiu de protegir les llengües dites “regionals” o “minoritàries”36 o els informes amb recomana-cions adreçades a la resta d’institucions per tal de preservar aquest plurilingüisme.37 D’altres insti-

35 Vid. Antoni MILIAN MASSANA; La igualtat de les llengües a les institucions de la Unió Europea: mite o realitat?,cit. nota supra p. 27.

36 A tall d’exemple, mereixen ser destacades, per totes, les següents:- Resolució de 14 de gener de 2003 sobre el paper dels poders regionals i locals en la construcció europea

(2002/2141 (INI)) i la seva referència a la diversitat lingüística a Europa.- Resolució de 13 de desembre de 2001, sobre les llengües europees regionals i menys difoses (DO C 177 E de

25 de juliol de 2002, p. 334).- Decisió núm. 1934/2000/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 17 de juliol de 2000, pel que s’estableix

l’Any Europeu de les Llengües 2001 (DO L 232 de 14 de setembre de 2000, p. 1).- Resolució de 9 de febrer de 1994, sobre les minories culturals i lingüístiques de la Comunitat Europea (DO C

61 de 28 de febrer de 1994, p. 110).- Resolució d’11 de desembre de 1990, sobre la situació de les llengües a la Comunitat i la de la llengua cata-

lana (DO C 19 de 28 de gener de 1991, p. 42).- Resolució de 30 d’octubre de 1987, sobre les llengües i cultures de les minories regionals i ètniques de la

Comunitat Europea (DO C 318 de 30 de novembre de 1987, p. 160).- Resolució d’11 de febrer de 1983, sobre les mesures a favor de les llengües i de les cultures minoritàries (DO

C 68 de 14 de març de 1983, p. 103).- Resolució de 16 d’octubre de 1981, sobre una Carta comunitària de les llengües i cultures regionals i sobre una

Carta dels drets de les minories ètniques (DO C 287 de 9 de novembre de 1981, p. 106).

37 Per tots i a tall d’exemple, vid. l’Informe de 14 de juliol de 2003 del Parlament Europeu amb recomanacionsadreçades a la Comissió sobre les llengües europees regionals i menys difoses –les llengües de les minories a la UEa la llum de l’ampliació i la diversitat cultural (2003/2057(INI)). En aquest Informe el Parlament sol·licitava a laComissió diverses mesures. Entre aquestes iniciatives destaquen les següents: que presentés propostes legislativessobre la diversitat lingüística i l’aprenentatge de llengües –incloses les llengües europees regionals i menys difoses–seguint les recomanacions i els projectes de propostes que es detallaven a l’annexe de l’informe, o que propor-cionés, sobre una base científica, els criteris per definir el que, a efectes del possible programa per la diversitatlingüística, constituís una llengua regional o minoritària, entre d’altres. A l’Annexe de l’Informe, el Parlamenteuropeu concretava algunes propostes. Així, per exemple, proposava la creació d’una Agència Europea per a ladiversitat lingüística i l’aprenentatge de les llengües, així com un Programa plurianual en l’àmbit de la diversitatlingüística i l’aprenentatge de les llengües, basats en l’Any Europeu de les Llengües 2001.


tucions com ara el Consell38 i la Comissió39 o òrgans com el Comitè de les Regions40 també hantreballat en aquesta mateixa línia de fomentar el respecte i la protecció de les llengües que nogaudeixen d’estatus d’oficialitat a nivell comunitari.

Totes aquestes iniciatives comparteixen una ratio comuna: la voluntat de servir d’instrument políticper protegir la riquesa plurilingüe europea, valorada, en paraules de la Comissió, com “un delstrets distintius de la UE”, tenint present que “el respecte a la diversitat de les llengües de la Unióés un dels principis fundadors de la UE”.41 Malgrat aquest discurs, a la pràctica, la protecció deles llengües regionals o minoritàries no s’ha consolidat com una prioritat política. Això s’explicaper diferents factors, com ara el fet que el procés d’integració europeu ha tingut, des dels seus ini-cis, un caràcter eminentment econòmic, de manera que la qüestió lingüística ha estat tractada,amb vocació garant, força tangencialment.42

Cal tenir present que uns quaranta sis milions de ciutadans europeus habitualment parlen una llen-gua minoritària, el que fa exigible la formulació i implementació de polítiques públiques de pro-tecció i foment d’aquesta diversitat. Tal com subratllaria el Parlament Europeu, aquestes polítiqueslingüístiques comunitàries de protecció i promoció de les llengües regionals i menys difoses pre-cisen d’un marc jurídic garant que les empari, el que fa necessari emprendre noves iniciatives le-gislatives en aquesta direcció.43

Malgrat els esforços desplegats per les diferents institucions comunitàries a fi de protegir aquestsidiomes, encara avui no es pot afirmar que s’hagi implementat una veritable política lingüísticaglobal que afronti els problemes que es plantegen a l’escenari plurilingüe europeu. De fet, s’afir-ma que, en realitat, la política lingüística desplegada per la UE fins ara ha estat circumstancial,

38 Per exemple, vid. Resolució del Consell de 14 de febrer de 2002 relativa a la promoció de la diversitat lingüís-tica i l’aprenentatge de llengües en el marc de la realització dels objectius de l’Any Europeu de les Llengües 2001(DO C 50 de 23 de febrer de 2002, p. 1) o Decisió núm. 1934/2000/CE del Parlament Europeu i del Consell de17 de juliol de 2000 per la que s’estableix l’Any Europeu de les Llengües 2001 (DO L 232 de 14 de setembre de2000, p.1).

39 Mereix ser destacada, a títol d’exemple, la Comunicació de la Comissió al Consell, al Parlament, al ComitèEconòmic i Social i al Comitè de les Regions del Pla d’Acció 2004-2006 sobre la Promoció de l’aprenentatge d’i-diomes i la diversitat lingüística. En paraules del document, “las regiones, las ciudades y los pueblos de Europa hande convertirse en entornos favorables a las lenguas, en los que se respetan plenamente las necesidades de loshablantes de todas las lenguas, en los que se aprovecha al máximo la diversidad lingüística y cultural existente yen los que exista una fuerte demanda y una oferta variada de oportunidades de aprendizaje. La Comisión Europeaconsidera que los principales ámbitos de la acción a nivel europeo son la promoción de un planteamiento lingüís-tico integrador, la creación de comunidades más favorables a las lenguas y la mejora de la oferta de oportunidadesde aprendizaje de idiomas y su utilización”. Partint d’aquesta base, i dins l’epígraf “Un planteamiento integradorde la diversidad lingüística”, la Comissió va consignar que “la diversidad lingüística es uno de los rasgos distin-tivos de la Unión Europea. El respeto de la diversidad de las lenguas de la Unión es uno de los principios fun-dadores de la Unión Europea”, el que il·lustra, ja d’entrada, la voluntat política de fomentar el plurilingüisme de laUE.

40 Per tots, vid. Dictamen del Comitè de les Regions de 13 de juny de 2001, sobre la promoció i protecció de lesllengües regionals i minoritàries.

41 Vid. Pla d’Acció 2004-2006 de la Comissió sobre Promoció de l’aprenentatge d’idiomes i la diversitat lingüísti-ca (Comunicació de la Comissió al Consell, al Parlament Europeu, al Comitè Econòmic i Social i al Comitè de lesRegions de 24 de juliol de 2003), cit. nota supra. Cal recordar que l’article 22 de la Carta Europea dels DretsFonamentals diu que “la Unió Europea respecta la diversitat cultural, religiosa i lingüística”. Per una ampliaciósobre el contingut i abast d’aquesta previsió, vid. per tots Aureli ARGEMÍ; “Anotacions/Reflexions al voltant de l’ar-ticle 22 de la Carta Europea dels Drets Fonamentals” a DDAA El dret a la diversitat lingüística. Reflexions al voltantde l’article 22 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, Ciemen, Editorial Mediterrània, p. 21-46.

42 Per tots, vid. Mar CAMPINS ERITJA; “El reconeixement de la diversitat lingüística a la Carta dels DretsFonamentals de la Unió Europea”, Revista de Llengua i Dret núm. 38, 2002, p. 95-115.

43 En aquest sentit, resulta interessant recordar el contingut de l’Informe del Parlament Europeu de 14 de juliol de2003 amb recomanacions adreçades a la Comissió sobre les llengües europees regionals i menys difoses –lesllengües de les minories a la UE a la llum de l’ampliació i la diversitat cultural (2003/2057(INI)), Ponent: MichlEbner.


fragmentària o sectorial. Segons diversos sectors crítics,44 per bé que alguns programes comuni-taris, conjuntament considerats, semblin ser l’embrió d’una incipient política lingüística, encararesta molt camí per recórrer per poder parlar d’una veritable acció comunitària global en pro dela promoció i protecció de les llengües “regionals”, “minoritàries” o “menys difoses” parladeshistòricament al territori dels estats membres. El propi Parlament Europeu45 ha posat de manifestles evidents dificultats que es plantegen, tant en el pla d’assignacions pressupostàries com en elpla jurídic, a l’hora d’implementar polítiques de protecció i foment d’aquests idiomes.

La complexitat del mapa sociolingüístic de la UE encara dificulta més la formulació i, principal-ment, posada en pràctica de certes polítiques lingüístiques. Tal com s’indicaria a l’estudiEuromosaic encarregat per la Comissió, les realitats sociolingüístiques de les diferents comunitatsque tenen com a llengua materna idiomes regionals o minoritaris és molt heterogènia. Així, men-tre algunes d’aquestes comunitats es troben concentrades a parts concretes del territori d’un odiversos estats membres, territorialització que facilita la implementació de polítiques lingüístiquesconcretes, d’altres comunitats es troben molt disperses o, fins i tot, no compten amb un territoripropi. Un exemple l’ofereix la distribució territorial de les comunitats que parlen llengüesminoritàries als deu estats membres de la UE que varen adherir-s’hi el 2004. Tal com constata l’es-tudi Euromosaic III, aquestes comunitats es caracteritzen per una altíssima dispersió geogràfica elque representa un obstacle per la formulació i implementació de polítiques lingüístiques especí-fiques adreçades a aquests col·lectius.

Tot plegat ha de valorar-se tenint present la formulació de polítiques lingüístiques per part delsdiferents estats membres que, com s’ha vist, són molt dispars.46 Fins ara, a la UE ha regit el prin-cipi de respecte al règim lingüístic dels estats membres plurilingües, sempre que no vulnerin elsprincipis de l’ordenament jurídic comunitari.47 D’aquesta manera, mentre algunes llengües regio-nals o minoritàries en alguns estats membres compten amb règims jurídics de protecció i fomenti, fins i tot estatuts d’oficialitat a les parts del territori on es parlen, en d’altres estats membres aquestsmateixos idiomes no tenen cap tipus de reconeixement jurídic. Aquest és el cas, per exemple, delcatalà. És llengua oficial junt amb el castellà a diverses comunitats autònomes d’Espanya (aCatalunya, Illes Balears i Comunitat Valenciana), només es objecte d’un tímid reconeixement fàc-tic a França i es troba tutelat per un sistema de protecció de minories lingüístiques a Itàlia.48 Caltenir present, a més que el català té estatus de llengua oficial a Andorra, Estat amb el que la UE

44 Vid., per tots, Antoni MILIAN MASSANA; La igualtat de les llengües a les institucions de la Unió Europea: mite orealitat?, cit. nota supra p. 53. En la mateixa línia, vid. Oriol RAMON I MIMÓ; “Plurilingüismo en las ComunidadesEuropeas” a Albert BASTARDAS i Emili BOIX (dir.) ¿Un Estado, una lengua? La organización política de la diversi-dad lingüística, Ediciones Octaedro, Barcelona, 1994, p. 163. L’obra constata que la Unió Europea respon a unavisió estatalista, també en el que concerneix al tema lingüístic. Pel que fa a les llengües minoritzades, l’estudi afir-ma que “la orientación fundamentalmente económica de los tratados constituyentes de la Comunidad Europea,incluso del nuevo tratado de la Unión Europea, y el interés principal por el mercado y no por otros temas (...) haceque la diversidad lingüística se perciba más como un obstáculo que como una fuente de riqueza cultural”.

45 Vid., per tots, Exposició de motius de l’Informe del Parlament Europeu de 14 de juliol de 2003 amb recomana-cions adreçades a la Comissió sobre les llengües regionals i menys difoses –les llengües de les minories de la UEen vistes de l’ampliació i la diversitat cultural, cit. nota supra.

46 Per una ampliació, vid. Josep M. SANMARTÍ ROSET; Las políticas lingüísticas y las lenguas minoritarias en el pro-ceso de construcción europea, Instituto Vasco de Administración Pública, Bilbao, 1998; també, Santiago CASTELLÀ;La protección internacional de las minorías, Silva Editorial, Tarragona, 2002; també, Manuel ALCARAZ RAMOS,Llengües i institucions a la Unió Europea, Ciemen, Documents de Treball 5, Barcelona, 2001; o, per tots, NormandLABRIE, La construction linguistique de la Communauté européenne, cit. nota supra, p. 211-254.

47 Vid. Mercè CORRETJA TORRENS; L’acció europea per a la protecció dels drets lingüístics, cit. nota supra, p. 140.

48 Per una ampliació, vid. Jaume VERNET; Dret lingüístic, cit. nota supra p. 47-55. Com bé s’indica a l’obra, aFrança s’opta per una política de foment del monolingüisme, de manera que les llengües regionals o minoritàriessón, en termes generals, objecte d’un mer reconeixement fàctic. Pel que fa a Itàlia, opta per una política de pro-tecció de les minories lingüístiques. Vid. DDAA Les nouvelles législations linguistiques dans l’Union Européene,Ciemen, Editorial Mediterrània, Barcelona, 2001. Vid. també Isidor MARÍ; Plurilingüisme europeu i llengua cata-lana, Col·lecció Biblioteca lingüística catalana, Universitat de València, 1996.


ha subscrit recentment un acord de cooperació cultural que preveu implicacions en matèria lingüís-tica.49

Aquestes circumstàncies permeten explicar la dificultat de consensuar, a nivell comunitari, quin hade ser el tractament jurídic que s’ha de concedir a aquestes llengües en el marc de la Unió. Peraltra banda, posa de manifest la conveniència de comptar amb un marc jurídic comunitari quedoni resposta als problemes lingüístics que es plantegen a l’escenari europeu i que excedeixen deles fronteres polítiques dels diferents estats membres.

Val a dir que, encara que sigui modestament, s’han articulat diferents mecanismes per protegiraquesta diversitat lingüística des d’una òptica supranacional. En aquest sentit, i a tall d’exemple,mereix ser destacat el paper que ha assumit l’Oficina Europea de les Llengües Menys Difoses. Estracta d’un organisme independent, amb estatut d’organització no governamental, que principal-ment compleix funcions consultives i d’assessorament de la Comissió, el Parlament europeu i elsgoverns dels estats membres de la UE en matèria lingüística. Amb el temps s’ha consolidat comun actor important en matèria de protecció del plurilingüisme.

En el pla normatiu, en aquests moments, un dels instruments jurídics per excel·lència dels que esdisposa per protegir aquesta diversitat lingüística europea no ha estat adoptat en el marc de laUE sinó en seu del Consell d’Europa, una organització internacional particularment activa enmatèria de protecció idiomàtica. Es tracta de la Carta europea de les llengües regionals ominoritàries, adoptada pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa com a convenció interna-cional el 25 de juny de 1992, i que va entrar en vigor, en assolir-se la ratificació d’almenys cincestats membres del Consell d’Europa l’1 de març de 1998. L’Estat espanyol la ratificaria el 9d’abril de 2001, entrant en vigor a Espanya l’1 d’agost de 2001.50 Val a dir que diferents estatsmembres de la UE encara avui ara no l’han ratificada, el que permet il·lustrar les fortes reticèn-cies que suscita l’assumpció de compromisos jurídicament vinculants en un tema com és la pro-tecció de les minories lingüístiques.51 D’altra part, estats que l’han ratificada, com és el casd’Espanya, n’incompleixen alguns compromisos, com s’ha posat de manifest en lesRecomanacions que el Comitè de Ministres del Consell d’Europa ha tramès a l’Estat espanyol pergarantir l’aplicació de la Carta, aprovades el 21 de setembre de 2005.52

Doncs bé, llengües com ara el català, el basc i el gallec, s’inclouen dins el catàleg d’idiomes tit-llats de “regionals” o “minoritaris” subjectes a aquest estatut clarament minoritzat a nivell comu-nitari. Això explica l’interès d’aquestes comunitats lingüístiques per obtenir, a nivell europeu, unmajor nivell de protecció normativa dels seus drets lingüístics. S’ha de tenir present que en casoscom el de la llengua catalana, la seva inclusió dins aquest catàleg d’idiomes no ve justificada, nimolt menys, si atenem a raons estrictament sociolingüístiques. Com s’ha avançat a l’epígraf intro-ductori, el català, en relació amb les vint llengües oficials de la UE, és la vuitena pel que fa alnombre de ciutadans europeus que la parlen. Malgrat incloure’s en el grup de les llengües dites

49 Aquest Acord de cooperació entre la UE i el Principat d’Andorra de 20 d’octubre de 2004 (expedient2004/1036 (VC) 12947/04) preveu diverses previsions d’incidència en matèria lingüística com ara el compromísd’ambdues parts de promoure accions comuns per tal de protegir manifestacions de caràcter cultural, intercanvisculturals, programes de recerca de caràcter transfronterer en tema lingüístic o la “preservació, la valorització i ladifusió de la llengua catalana” (art. 3).

50 BOE de 15 de setembre de 2001.

51 Per una ampliació sobre el contingut i abast d’aquesta disposició, vid., per tots, Santiago PETSCHEN VERDA-GUER; “Entre la política y el derecho: la Carta europea de las lenguas regionales o minoritarias”, Revista deEstudios Políticos (Nueva Época) núm. 66, 1989, p. 127-144.

52 Per una ampliació, Recomanació RecChl (2005) 3 del Comitè de Ministres del Consell d’Europa sobre l’aplicacióde la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries a Espanya, aprovada pel Comitè de Ministres el 21de setembre de 2005 a la reunió número 938. Vid. http://www.coe.int/.


53 A tall d’exemple, vid. Català, llengua d’Europa, opuscle divulgatiu editat per la Secretaria de Política Lingüística,Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, 2005. Com s’indica a la publicació, el coneixementde la llengua catalana en els territoris que la tenen com a llengua pròpia és desigual a causa de la diversitat deles realitats històriques i polítiques. Pel que fa al coneixement lingüístic, es calcula que el nombre de personescapaces de parlar-la és de més de 7,5 milions i els de les que la poden entendre de prop de 10 milions.

54 També coneguda com Resolució Reding. DO C 19 de 28 de gener de 1991, p. 42.

55 La gènesi d’aquest moviment se situa l’any 1986, quan el moviment cívic Crida a la Solidaritat va reivindicar nor-malitzar el català a Europa fent que fos llengua oficial a les institucions comunitàries. Aquesta reivindicació vacomptar amb el suport explícit del Parlament de les Illes Balears i del Parlament de Catalunya els quals aprovaren,respectivament, una proposició no de llei i una resolució pronunciant-se a favor d’aquesta petició. Per unaampliació sobre aquesta Resolució, vid. Antoni MONTSERRAT; “L’aplicació de la Resolució del Parlament europeusobre la llengua catalana a les institucions europees”, Revista de Llengua i Dret, cit. nota supra, p. 67-93.

56 Article 3 de la Constitució espanyola de 1978: “1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots elsespanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials enles respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüís-tiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Aquest precepte ha estatdefinit amb tres notes bàsiques: en primer lloc, se l’ha definit com un principi constitucional, informador de tot l’or-denament jurídic que, com a tal, condiciona l’activitat dels poders públics i dels ciutadans; en segon lloc, s’ha sub-ratllat que té caràcter de norma atribuïdora de drets subjectius; finalment, és una norma d’atribució competencialen matèria lingüística. Vid. Jaume VERNET LLOBET; Normalització lingüística i accés a la funció pública, FundacióJaume Callís, Barcelona, 1992, p. 19. També, Dret lingüístic, cit. nota supra, p. 88-101.

“minoritàries”, la seva realitat queda molt lluny de la de totes les altres incloses sota aquestarúbrica.53

En aquest context, s’han de valorar les diferents iniciatives que, des de fa anys, s’estan tramitantper tal d’aconseguir que aquests idiomes, cooficials a l’Estat espanyol, comptin amb un majorreconeixement jurídic i polític a nivell europeu. Com es veurà, amb l’Acord adoptat pel Consellde Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors de la UE de 13 de juny de 2005 es dóna unpas endavant en aquesta direcció.

Fins ara, les respostes que s’havien donat a les reivindicacions que planaven en el debat parla-mentari europeu sobre aquesta matèria havien estat molt modestes, per no dir quasi simbòliques.Un exemple l’ofereix la Resolució 1235/1990 del Parlament Europeu sobre la situació de lesllengües a la Comunitat i de la llengua catalana, d’11 de desembre de 1990.54 Aquesta Resoluciófou el resultat d’una àmplia campanya política i social que reivindicava l’oficialitat del català ala Comunitat Europea.55 Malgrat el discurs de la Resolució, favorable al reconeixement i protec-ció del multilingüisme en general i de la llengua catalana en particular, el cas és que la seva tra-ducció pràctica ha estat molt limitada. De fet, aquesta Resolució no va aportar avenços tangiblesen el que concerneix a la situació d’aquest idioma a nivell europeu.

D’ençà d’aleshores que han estat diverses les iniciatives tramitades amb l’objectiu d’aprofundir enel reconeixement d’un estatut jurídic de protecció de les llengües autonòmiques cooficials a la UE.La darrera és el Memoràndum del Govern espanyol de 13 de desembre de 2004, parcialmentatès per Acord del Consell de Ministres de la UE de 13 juny de 2005, en les condicions que s’es-tudiaran a continuació.

3. L’estatus jurídic de les llengües autonòmiques a la Unió Europea: estat de la qüestió

3.1 Introducció: els règims de doble oficialitat lingüística a Espanya

Com és sabut, a Espanya s’hi parlen una profusió de llengües diferents, tutelades per estatutsjurídics també heterogenis. A part del castellà, única llengua espanyola oficial a nivell estatal permanament de l’article 3.1 de la Constitució,56 d’altres idiomes també gaudeixen d’estatus d’ofi-cialitat a diferents comunitats autònomes, en tant que llengües pròpies d’aquests territoris. Aquest


és el cas del català (oficial a Catalunya, Illes Balears i Comunitat Valenciana on rep la denomi-nació de valencià), el basc (oficial al País Basc i zones bascòfones de Navarra) i el gallec (ofi-cial a Galícia).57 Altres idiomes com és el cas de l’aranès, l’aragonès o l’asturià també comptenamb règims jurídics de reconeixement, protecció i foment al territori on es parlen. Per això es diuque, a Espanya, el multilingüisme és un dels més complexos dins la Unió Europea, pel nombred’idiomes que s’hi parlen i la diversitat de les regulacions que els ordenen.

Les comunitats autònomes esmentades, en exercici de les competències que en matèria lingüísticatenen garantides pel bloc de la constitucionalitat, han delimitat el contingut i abast del règim dela doble oficialitat lingüística al seu respectiu territori. D’aquesta manera, a Espanya coexisteixendiferents models de doble oficialitat lingüística o cooficialitat, en funció de l’opció adoptada percada comunitat autònoma a l’hora d’ordenar la seva realitat sociolingüística.58 Tanmateix, i mal-grat l’heterogeneïtat que presenten els ordenaments jurídics autonòmics en aquesta matèria, entots els casos, l’objectiu d’aquests règims de doble oficialitat lingüística s’ha centrat en garantir uncatàleg de drets lingüístics a la ciutadania, bo i assegurant l’ús oficial i normal de les duesllengües en qüestió, sigui el castellà, sigui la llengua pròpia del territori.

Amb l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea, l’any 1986 el castellà va passar a incorporar-se al catàleg de llengües oficials i de treball de les institucions. No així la resta de llengües par-lades al país i oficials a certes parts del territori. Com s’ha vist al capítol precedent, a la UE haregit una regla bàsica a l’hora de determinar l’estatus d’oficialitat lingüística: les llengües oficialsde la Unió són aquelles oficials a la totalitat del territori dels estats membres. Aquest criteri nonomés ha deixat fora de joc a molts idiomes a nivell europeu sinó que, a més, genera disfuncionsa nivell estatal i regional, principalment en el cas d’aquells idiomes que, com el català, el basc iel gallec, compten amb estatuts d’oficialitat a parts del territori de l’estat membre. Com s’ha apun-tat doctrinalment,59 el fet que no se’ls reconegui la condició de llengües oficials de la UE provocaderogacions de certs drets lingüístics que garanteixen les legislacions internes dels estats. Dit altra-ment, es dóna la circumstància que, en ocasions, per manament de la normativa lingüística comu-nitària, la llengua oficial i pròpia de la comunitat autònoma pateix una derogació del seu caràc-ter oficial dins el mateix territori autonòmic.

57 Els diferents estatuts d’autonomia, en compliment del que disposa l’article 3.2 de la Constitució, garanteixenrègims de doble oficialitat lingüística als següents preceptes:

- Article 3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, desenvolupat per la Llei 1/1998 de 7 de gener, de políticalingüística.

- Article 3 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, desenvolupat a la llei autonòmica 3/1986 de 29 d’abril,de normalització lingüística.

- Article 7 de l’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana. Aquest article es troba desenvolupat a la llei4/1983 de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià.

- Article 5 de l’Estatut d’autonomia de Galícia, desenvolupat a la llei 3/1983 de 15 de juny de normalitzaciólingüística.

- Article 6 de l’Estatut d’autonomia del País Basc, desenvolupat a la llei 10/1982 de 24 de novembre, de nor-malització lingüística de l’euskera.

- Article 9 de la L.O. 13/1982 de 10 d’agost de Reintegració i Millorament del Règim Foral de Navarra per ales seves zones bascoparlants. Desenvolupat a la Llei foral 18/1986 de 15 de desembre, de regulació de l’úsdel basc.

58 Genèricament, la doctrina ha distingit tres sistemes de cooficialitat lingüística autonòmica: el sistema de coofi-cialitat generalitzada (propi dels estatuts d’autonomia de Catalunya, Illes Balears, País Basc i Galícia, caracteritzatper atribuir a la llengua pròpia corresponent el caràcter de llengua cooficial a tot el territori autonòmic), el sistemade limitació territorial de la cooficialitat (adoptat per Navarra, que limita o circumscriu l’estatut jurídic d’oficialitatplena de la llengua basca als territoris bascoparlants, separant entre zones on es reconeix a aquesta llengua elcaràcter de llengua cooficial i zones on, per l’escassa o nul·la presència del basc, no es reconeix a aquesta llen-gua l’estatut d’oficialitat); i, finalment, el sistema de cooficialitat generalitzada amb atenuació territorial dels seusefectes, adoptat per l’Estatut d’autonomia de València (caracteritzat per preveure vies d’atenuació i, àdhuc, exclusiódels efectes derivats de la cooficialitat en determinats territoris). Vid. Alberto LOPEZ BASAGUREN; “El pluralismelingüístic dins l’Estat autonòmic”, Autonomies, Revista catalana de Dret Públic, núm. 9, juliol de 1988.

59 Per una ampliació, vid. Antoni MILIAN MASSANA; La igualtat de les llengües a les institucions de la UnióEuropea: mite o realitat?, cit. nota supra, p. 40-51.


Cal tenir en compte que el català, el basc i el gallec, en tant que llengües cooficials, poden seremprades pels ciutadans en la seva relació amb tots els poders públics radicats dins la comunitatautònoma on regeix l’estatut de doble oficialitat (siguin poders públics estatals, autonòmics olocals), amb plena validesa i efectes jurídics. Així ho ha avalat la doctrina jurisprudencial del TCquan ha definit l’abast de la doble oficialitat lingüística. Tanmateix, es dóna la circumstància quecerta normativa comunitària exigeix l’ús dels idiomes oficials a nivell de la UE en la tramitaciód’alguns procediments, els quals poden haver-se de substanciar dins el territori de la comunitatautònoma en qüestió. En aquests casos, el ciutadà ha d’emprar l’espanyol, en tant que llenguaoficial de l’Estat i de la UE, però no la llengua regional, encara que sigui oficial i pròpia del ter-ritori on es tramita l’afer. D’aquesta manera, l’aplicació del dret comunitari pot arribar a coartardrets lingüístics reconeguts a nivell intern, en el que concerneix a l’ús dels idiomes autonòmics coo-ficials.

Per corregir les disfuncions que planteja aquest règim i garantir un mínim catàleg de drets lingüís-tics als ciutadans que parlen aquests idiomes cooficials, el desembre de 2004 el Govern espanyolva formalitzar una sol·licitud de reconeixement pseudooficial a la UE del català, el basc i el ga-llec, en els termes que s’estudiaran a continuació, petició que fou parcialment atesa pel Consellde Ministres de la UE.

3.2 Proposta de reforma de l’estatus de les llengües autonòmiques a nivell europeu: el Memo-ràndum del Govern espanyol de 13 de desembre de 2004

El 13 de desembre de 2004 el Govern socialista espanyol presidit per José Luís RodríguezZapatero va trametre un Memoràndum sol·licitant que a la UE es garantissin certes prerrogativesa les llengües catalana,60 basca i gallega. Amb aquesta iniciativa, es donava compliment a uncompromís polític assumit pel President des dels inicis del seu mandat. De fet, ja en el debat d’in-vestidura en seu parlamentària, com a candidat a la Presidència del Govern, havia manifestat laseva ferma decisió de treballar en la línia de protegir i promoure el plurilingüisme d’Espanya, tam-bé a nivell europeu.61

En compliment d’aquest compromís polític, el Ministre d’Afers Exteriors i Cooperació espanyol, Sr.Miguel Ángel Moratinos, a la sessió parlamentària celebrada el 19 de maig de 2004 recordariaque “lo que está haciendo el Gobierno en estos momentos es iniciar una nueva situación, romperel tabú de la falta de reconocimiento de las lenguas oficiales españolas y la diversidad cultural

60 Textualment, el Memoràdum parla de la doble denominació “català” i “valencià”. En paraules del document, “elGobierno español solicita el reconocimiento oficial en la Unión Europea de las lenguas españolas distintas delcastellano que cuentan con estatuto oficial en España, lenguas que han encontrado ya un primer reconocimientocon las tres versiones lingüísticas del Tratado entregadas el 4 de noviembre: el euskera, el gallego y la lengua quese denomina catalán en la Comunidad Autónoma de Cataluña y en la de las Illes Balears y que se denomina valen-ciano en la Comunidad Valenciana”.

61 Vid., D.S.C.D. núm. 2, VIII Legislatura, de 15 d’abril de 2004, debat sobre la investidura del candidat a laPresidència del Govern, p. 65. Durant aquesta sessió, diversos diputats com ara els Srs. Duran Lleida en repre-sentació del Grup Parlamentari Català (CiU) o Puigcercós Boixassa en representació del grup parlamentarid’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) varen reivindicar el compromís del candidat a la presidència delGovern de vetllar per l’oficialitat del català a la UE. Assumint aquest compromís, el candidat Sr. Rodríguez Zapaterova manifestar que “desde aquí le quiero decir, señor Puigcercós, que tengo un decidido compromiso de respeto yde apoyo a las lenguas del Estado español. Usted ha hecho una petición que me parece que tiene su importanciapolítica para lo que representan algunas de las lenguas y en especial el català y que tiene que ver con laConstitución de la Unión Europea. Yo le puedo decir desde aquí que el Gobierno, si mañana obtengo la confian-za, lógicamente, va a trabajar desde mañana mismo para que podamos tener ese reconocimiento y la publicaciónde lo que significaría la Constitución por la Unión Europea en las distintas lenguas y por supuesto en catalán. Meparece razonable. No sé si llegaremos a tiempo, pero sepa que lo voy a intentar, por convencimiento y porque meparece positivo. En todo caso le puedo decir de una manera clara que, si no pudiera ser, el Gobierno de la naciónhará todo lo que esté en su mano para que la Constitución europea tenga una edición en catalán y en las distintaslenguas de nuestro país”.


de nuestro país, y tratar de alcanzar el máximo posicionamiento de las lenguas españolas en elconjunto de la Unión Europea”. I afegiria que “tomo el compromiso de que a la hora de revisarel régimen lingüístico de la Unión podamos utilizar dicha revisión para mejorar y potenciar lapresencia de las lenguas oficiales españolas en la Unión Europea”.62 D’aquesta manera s’en-cetava una línia d’acció governamental més sensible i respectuosa amb el plurilingüisme del país,posant fi a l’etapa anterior del Govern popular.

Amb aquest compromís es procurava atendre les reivindicacions que es formulaven des de diver-sos sectors de l’hemicicle. De fet, a la mateixa sessió parlamentària celebrada el 19 de maig de2004, grups parlamentaris com ara el català (CiU),63 el basc (PNV),64 el grup d’ERC65 o el grupmixt66 varen pronunciar-se tot reivindicant que el Govern espanyol treballés per garantir l’oficiali-tat dels idiomes català, basc i gallec a la UE. El Memoràndum presentat el 13 de desembre de2004 s’inscriu dins aquesta vocació d’avançar en el reconeixement d’un estatus jurídic garantd’aquestes llengües a la Unió.

En tot cas, es tracta d’una iniciativa que s’ha de valorar tenint en compte l’escenari polític en queva gestar-se. En aquelles dates, diversos assumptes europeus centraven l’interès parlamentari imediàtic: d’una banda, el Tractat pel qual s’institueix una Constitució per Europa, signat a Romapels caps d’Estat i de Govern dels estats membres el 29 d’octubre de 2004 i sotmès a referèn-dum a Espanya en el procés de ratificació el 20 de febrer de 2005; d’altra banda, l’ampliacióhistòrica de la UE amb l’adhesió dels deu estats i el conseqüent augment espectacular del catà-leg de llengües oficials i de treball en seu comunitària. Ambdós esdeveniments provocarien queqüestions com ara la modificació del règim lingüístic de les institucions, que durant temps havienromàs en un segon pla, es reincorporessin a l’agenda pública.

A Espanya, el debat sobre el tractament que rebien aquestes llengües a l’articulat de la ConstitucióEuropea figuraria als programes i campanyes de diferents partits polítics com arguments per posi-cionar-se en el referèndum de ratificació del Tractat. El fet que aquests idiomes no fossinreconeguts com a llengües oficials seria un dels arguments esgrimits per formacions com ara ERCper demanar el vot negatiu al referèndum. Al marge dels programes partidistes, per molts aquellera un moment òptim per debatre l’estatut jurídic d’aquestes llengües a Europa.67

A nivell estatal i autonòmic, també planava el debat sobre quin havia de ser el paper que haviende jugar l’Estat i les comunitats autònomes en aquesta qüestió. Conscients de la dificultat d’acon-

62 D.S.C.D., Comissions, VIII Legislatura, núm. 24 de 19 de maig de 2004, p. 33. Amb aquesta intervenció, elMinistre donava resposta als requeriments que diversos parlamentaris li havien formulat reivindicant l’estatut d’ofi-cialitat de les llengües autonòmiques cooficials a la UE.

63 Vid. intervenció del diputat Sr. Xuclà Costa a D.S.C.D., Comissions, VIII Legislatura, núm. 24 de 19 de maig de2004, p. 10.

64 Vid. intervenció del diputat Sr. Erkoreka Gervasio a D.S.C.D., Comissions, VIII Legislatura, núm. 24 de 19 demaig de 2004, p. 24.

65 Vid. intervenció del diputat Sr. Puigcercós Boixassa a D.S.C.D., Comissions, VIII Legislatura, núm. 24 de 19 demaig de 2004, p. 27.

66 Vid. intervenció de la diputada Sra. Lasagabaster Olozábal a D.S.C.D., Comissions, VIII Legislatura, núm. 24 de19 de maig de 2004, p. 18.

67 Així per exemple, el Grup Parlamentari d’ERC presentaria al Congrés dels Diputats una Proposició no de lleisobre “medidas para que las cuatro lenguas oficiales del Estado español pasen a ser también lenguas oficiales dela Unión Europea”. Vid. D.S.C.D. , Serie D, núm. 6 de 26 d’abril de 2004, p. 28-29. També resulta il·lustrativa laMoció presentada al Senat pels grups parlamentaris català, senadors nacionalistes bascos i mixt pel que s’insta ala Cambra a impulsar la reforma del Reglament del Senat amb l’objectiu de fer possible la utilització de qualsevolde les llengües que tenen caracter oficial en alguna comunitat autònoma, així com a que el Govern fomenti el pluri-lingüisme a l’Administració General de l’Estat i davant la Unió Europea, a D.S.S. de 25 de maig de 2004, p. 110-121 i B.O.C.G., Senat, Serie I, núm. 24 de 24 de maig de 2004.


seguir el vistiplau unànime del Consell de Ministres de la UE per obtenir l’estatus d’oficialitatd’aquests idiomes, a nivell intern es proposaven diferents estratègies polítiques. Així per exemple,certs sectors defensaven l’opció de garantir l’estatus d’oficialitat d’aquestes llengües més enllà delterritori autonòmic, projectant-lo a nivell estatal, enfortint d’aquesta manera la posició d’aquestsidiomes a l’escenari europeu.68

Pel que fa a Catalunya, aquest tema ja havia centrat diverses iniciatives parlamentàries. En sónun exemple, per totes, la Resolució 196/VII, sobre el reconeixement jurídic de la llengua catalanaen el conjunt de l’Estat espanyol i de la Unió Europea,69 la Resolució 774/VI sobre l’Any Europeude les Llengües i el reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea70 o la Resolució1244/VI sobre el foment de l’ús del català a Europa.71 En aquestes Resolucions, el Parlament insta-va al Govern de l’Estat per impulsar l’oficialitat del català i adoptar mesures de foment d’aques-ta llengua a la UE.

Val a dir que aquesta qüestió també es tindria ben present en els treballs parlamentaris concer-nents al procés de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Prova n’és que ja en els inicisd’aquests treballs, diverses propostes de diferents partits polítics postulaven que l’Estatut garantísexpressament la projecció exterior del català, també a nivell europeu.72 Finalment, aquesta ini-

68 Aquesta és una reivindicació política que continua centrant iniciatives parlamentàries, com és el cas, a tall d’ex-emple, de la Proposició de llei presentada pel Grup Parlamentari d’ERC sobre “Protección y promoción de lenguasespañolas distintas del castellano” a B.O.C.G, Serie B, núm. 202-1 de 23 de setembre de 2005. Aquesta iniciati-va defensa que el català, el basc i el gallec tinguin estatut de llengua oficial a tot el territori estatal. A l’exposicióde motius s’indica que “este desarrollo legislativo no sólo es coherente con los referidos mandatos constitucionalessino que cobra más sentido y parece más necesario, si cabe, a la vista de la solicitud presentada por España parael reconocimiento de las lenguas oficiales españolas distintas del castellano en el seno de la Unión Europea”.

69 B.O.P.C. núm. 161 de 14 de març de 2005, p. 5-6. En aquesta Resolució, el Parlament insta el Govern a fer lesgestions pertinents davant el Govern de l’Estat i les Corts Generals per a assolir els següents quatre objectius: enprimer lloc, que “el català sigui reconegut jurídicament com a llengua oficial en el conjunt de l’Estat i que, en con-seqüència, sigui possible el seu ús en el si de les institucions públiques, com les Corts Generals”; en segon lloc, queel català sigui reconegut jurídicament “com a llengua oficial en l’àmbit de la Unió Europea, de manera que els do-cuments oficials siguin traduïts al català amb validesa jurídica, que els ciutadans es puguin adreçar a les institu-cions comunitàries i ésser-hi atesos en català i que el català pugui ésser emprat en el Parlament Europeu”; en ter-cer lloc, que el reconeixement del català en els àmbits estatal i europeu es porti a terme tot preservant la unitat dela llengua amb independència de les seves variants lingüístiques i denominacions estatutàries o legals; finalment,que el Govenr de l’Estat “assumeixi el compromís de no impulsar en cap àmbit mesures executives o reglamentàriesque, directament o indirecta, siguin contràries a la unitat lingüística del català”.

70 B.O.P.C. núm. 202 de 25 de juny de 2001, p. 11. En aquesta Resolució, el Parlament de Catalunya va consignarquatre previsions: en primer lloc, va constatar que “la diversitat lingüística és una riquesa d’Europa que cal respec-tar, protegir i promoure amb el reconeixement de totes les llengües parlades als diversos territoris de la UnióEuropea, amb independència de llur caràcter de llengües oficials o no oficials de la Unió”; segonament, va mostrarla seva “satisfacció per la Decisió 1934/2000/CE, adoptada pel Parlament Europeu i pel Consell de Ministres eldia 17 de juliol de 2000, per la qual designa l’any 2001 Any Europeu de les Llengües, tot i que lamenta la man-ca de reconeixement oficial efectiu de la llengua catalana, que és oficial a tres comunitats autònomes de l’Estatespanyol i es parlada i compresa per més de deu milions d’europeus”; en tercer lloc, insta el Govern a tenir encompte aquesta decisió i a promoure, dins l’any 2001, activitats que tinguin per objectiu la sensibilització sobre lariquesa de la diversitat lingüística de la Unió Europea i la importància de la llengua catalana en el context europeui també de la situació de l’aranès; finalment, “insta el Govern a demanar al Govern de l’Estat que sol·liciti al ConsellEuropeu l’estatut de llengua oficial de la Unió per a la llengua catalana, amb independència que aquesta tingui ono tingui la condició de llengua de treball, i a vetllar d’una manera especial perquè, en el procés d’ampliació euro-pea cap als països de l’Est, el català no tingui un tractament oficial menys favorable que les llengües dels estatscandidats a la integració que tenen un nombre menor de parlants”.

71 B.O.P.C. núm. 277 de 25 de març de 2002, p. 21. En aquesta Resolució, el Parlament de Catalunya instava elGovern a adreçar-se als organismes pertinents de la Unió Europea per obtenir, “mentre el català no sigui llenguaoficial”, les següents mesures: d’una banda, “que el català pugui tenir accés a tots els programes de la UnióEuropea referents a aspectes lingüístics en peu d’igualtat amb les altres llengües que hi són oficials”; d’altra, “quetots els documents que facin referència a actuacions de la Unió Europea que aquesta distribueixi directament aCatalunya estiguin redactats també en català”.

72 Per una ampliació, vid. Jaume VERNET LLOBET i Anna Maria PLA BOIX; “La llengua catalana i un nou Estatutd’Autonomia per a Catalunya”, Revista de Llengua i Dret núm. 41, 2004, p. 167-168.


73 B.O.P.C. núm. 224 de 3 d’octubre de 2005, p. 5. Pel que fa a l’aprovació en el Ple de la Proposició de L.O.,vid. D.S.P.C. –Ple núm. 54 de 30 de setembre de 2005.

74 Vid. Actuació 10, “Adequació de l’estatus de la llengua catalana a la seva realitat legal, demogràfica, políticai cultural” del Pla d’acció de política lingüística 2005-2006 de la Generalitat de Catalunya. Tal com consta al do-cument, “és imprescindible participar activament en l’esforç polític, institucional i cívic tendent a garantir un tracteigualitari per a les diverses llengües de l’Estat espanyol i a adequar l’estatus de la llengua catalana, en el marc dela Unió Europea, a la seva realitat legal, demogràfica, política i cultural (...) D’altra banda, cal fer present el catalàa la Unió Europea, aprofitant el marc favorable que ens ofereix el reconeixement que n’ha fet el Consell i les pos-sibilitats d’ús en el Parlament Europeu”. Entre les mesures proposades al Pla per l’acompliment d’aquest objectiu,s’inclou la de “reforçar, en col·laboració amb el Patronat Català Pro Europa, les relacions amb la Delegació delGovern de la Generalitat davant la Unió Europea, per tal de contribuir a aconseguir el reconeixement i el suportinstitucional a la nostra llengua, així com línies de subvenció i ajut de diversos tipus”.

75 D.S.C.G. núm. 16 de 2 de novembre de 2004, p. 21. El Secretari d’Estat per la UE seguiria tot indicant “Porejemplo, traducir no las 40.000 páginas del diario oficial que se publican todos los años, sino las 1.000 páginasde los documentos que son objeto de codecisión legislativa entre el Parlamento y el Consejo de Ministros. Eso esalgo ya diferente. No estamos pidiendo todo el acervo, las 40.000 páginas del diario oficial anuales, sino 1.000páginas. Este es un ejemplo de un derecho de petición si hacemos la traducción a nivel interno. El ciudadano vas-co, catalán, se dirige en su lengua materna, nosotros asumimos la traducción, enviamos los dos textos en castellanoy en vasco, en castellano y catalán o en castellano y gallego, a las instituciones comunitarias y nos aseguramos deque la respuesta la recibe en su propia lengua. Este es otro ejemplo de una idea en la que estamos trabajando eincorporando a este memorándum que presentaríamos a finales de noviembre”.

ciativa s’acabaria aprovant i així figura a l’article 6.3 de la Proposició de llei orgànica per laqual s’estableix l’Estatut d’autonomia de Catalunya i es deroga la L.O. 4/1979 del 18 de desem-bre aprovada pel Parlament català el 30 de setembre de 2005, en tràmit al Congrés delsDiputats. L’article 6 ordena la matèria lingüística i, entre d’altres disposicions, el seu paràgraf 3rpreveu que “La Generalitat i l’Estat han d’emprendre les accions necessàries per al reconeixementde l’oficialitat del català a la Unió Europea i la presència i la utilització del català en els orga-nismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural o lingüístic”.73 Aquest ésun objectiu que també es preveu al Pla d’acció de política lingüística de la Generalitat 2005-2006, rubricat “El català, llengua europea del segle XXI”. Aquest document marc on es definei-xen les directrius estratègiques de la política governamental també preveu la necessitat de pro-moure la presència i reconeixement del català a la UE.74

Les anteriors precisions permeten posar en context el contingut i abast del Memoràndum que elGovern espanyol, el 13 de desembre de 2004, va trametre tot reivindicant certes prerrogativeslingüístiques a favor de les llengües autonòmiques cooficials.

Com subratllaria el secretari d’Estat per la UE Sr. Navarro González a la sessió parlamentària ce-lebrada el 2 de novembre de 2004, aquest Memoràndum va ser el resultat d’un pacte polític entreel Govern i les comunitats autònomes que compten amb règims de doble oficialitat a Espanya. Ies tractava d’un pacte polític de mínims. Dit altrament, l’objectiu se centrava en garantir un catà-leg de prerrogatives lingüístiques que el Consell de Ministres de la UE estigués en condicions depoder acceptar, tenint en compte les evidents dificultats d’assolir el reconeixement d’un estatus d’o-ficialitat plena per aquests idiomes. Tal com posaria de manifest el propi Secretari d’Estat per laUE, “sobre el tema de las lenguas (...) le confirmaría que (...) es nuestra intención, antes de finalesde este mes, presentar en Bruselas un memorándum que estamos elaborando conjuntamente – yme importa subrayar el término ‘conjuntamente’- con las seis comunidades autónomas que enEspaña tienen cooficialidad de lenguas (...) Con las seis estamos trabajando en la Secretaría deEstado para preparar un memorándum en el cual identifiquemos algunas cuestiones concretas,muy prácticas, de interés para los ciudadanos y sin coste para el presupuesto comunitario, quenos permitan hacer realidad esto que es enormemente difícil. En una Unión Europea que casi haduplicado el número de lenguas, que un Estado miembro tenga varias lenguas oficiales es algoprácticamente imposible. Creo que si vamos a pedir el todo no obtendremos nada. Me pareceque ese es un poco el convencimiento de todos aquellos que han abordado esta cuestión, y porello nuestro interés en tratar de identificar tres, cuatro, cinco cuestiones concretas, y queasumamos su coste nosotros, como Estado miembro”.75


En aquest Memoràndum, l’executiu va proposar que es modifiqués el Reglament 1/1958 delConsell en el que s’estableix el règim lingüístic de les institucions de la Unió per tal de garantirles següents tres mesures:

a) D’entrada, garantir el dret dels ciutadans d’emprar qualsevol d’aquestes llengües (català, basco gallec) en les seves comunicacions escrites amb les institucions comunitàries (ParlamentEuropeu, Consell, Comissió, Tribunal de Justícia, excepte per les comunicacions relacionadesamb l’exercici de la funció jurisdiccional, i Tribunal de Comptes) i òrgans consultius de la Unió(Comitè de les Regions i Comitè Econòmic i Social) així com amb el Defensor del Pobleeuropeu.

L’Annex del document precisava que en el cas que les institucions i els organismes de la UEesmentats es trobessin legalment obligats a respondre dins terminis a un escrit redactat en algu-na llengua autonòmica, aquests terminis haurien de començar a computar-se a partir delmoment en que la institució o organisme rebés de les autoritats espanyoles competents, si aixího sol·licités, una traducció al castellà de l’escrit. L’Estat espanyol es comprometia a assumir elscostos d’aquesta traducció, a fi de garantir els drets lingüístics dels ciutadans que s’adrecessina les institucions i òrgans en algun dels idiomes autonòmics cooficials.76

b) Segonament, proposava que es garantís el dret d’emprar aquests idiomes, prèvia petició for-mulada amb antelació raonable (a l’Annex s’indiquen set dies hàbils), en les intervencions oralsde les sessions plenàries del Parlament Europeu i del Comitè de les Regions i, en el seu cas, deles sessions formals del Consell (sobretot quan formi part de la delegació espanyola un repre-sentant de les comunitats autònomes).

Es dóna la circumstància que el Govern espanyol va sol·licitar la potestat d’emprar aquestsidiomes a sessions plenàries del Parlament europeu quan, a nivell intern, l’ús d’aquestesllengües a les Corts Generals no s’ha garantit durant anys. Així per exemple, en el cas delSenat, l’ús del català, el basc i el gallec s’ha garantit mercès a una reforma recent del seuReglament que ha entrat en vigor l’1 de setembre de 2005.77

En aquest sentit, cal recordar que aquesta situació fou denunciada a l’informe sobre l’aplicacióa Espanya de la Carta Europea de les Llengües Regionals o minoritàries elaborat pel Comitè

76 Vid. l’epígraf 1 de l’Annex a la proposta de reforma del Reglament. Cal tenir present que aquesta prerrogativalingüística ja havia estat sol·licitada pel Govern espanyol a la UE en d’altres ocasions i no havia estat atesa. Aixòexplica les cauteles i condicions que s’expressen al Memoràndum per tal d’obtenir el vist-i-plau de les institucionscomunitàries. Així, a tall d’exemple, mereix ser destacada la intervenció del Ministre d’Afers Exteriors i CooperacióSr. Miguel Angel Moratinos davant la Comissió Mixta per la Unió Europea celebrada el 10 de juny de 2004, quanva recordar que “en el marco de la Conferencia Intergubernamental hay otro asunto que me gustaría subrayar: elreconocimiento y respeto de la pluralindad lingüística de nuestro país. De acuerdo con el compromiso asumido porel presidente del Gobierno, estamos trabajando para obtener en la Unión un reconocimiento jurídico adecuadopara las lenguas que son cooficiales con el castellano en el territorio de algunas comunidades autónomas. No lesoculto que está siendo una tarea difícil. Por ello, en un ejercicio de ambición razonable, el Gobierno ha actuadocon realismo y ha formulado dos propuestas: una, sobre la posibilidad de que se realicen traducciones oficiales deltratado constitucional a las lenguas que sean oficiales en parte del territorio de los Estados miembros que losoliciten; y otra, sobre la posibilidad de que los ciudadanos puedan dirigirse a las instituciones y órganos comuni-tarios en dichas lenguas, así como recibir una respuesta en la lengua empleada. La primera está ya prácticamenteaceptada; la segunda, por el contrario, se ha encontrado con serias dificultades, y seguimos trabajando en ella”.Vid. D.S.C.G. núm. 6, de 10 de juny de 2004, p. 4.

77 BOE núm. 159 de 5 de juliol de 2005, p. 23774. Per una ampliació sobre aquest tema, vid. Jaume VERNET(coord.); Dret lingüístic, cit. nota supra, p. 282-284.


d’Experts i tramès al Comitè de Ministres del Consell d’Europa el 27 de maig de 2005.78

c) Finalment, demanava que el Reglament es modifiqués per tal de poder garantir la publicacióoficial en aquests idiomes dels textos legals finals adoptats per procediment de codecisió entreel Parlament Europeu i el Consell.79

El Govern també reclamava que aquests idiomes cooficials s’incorporessin plenament al ProgramaLingua de la Unió “en pie de igualdad con las otras lenguas europeas cuyo uso y enseñanza pro-mueve actualmente el Programa, no todas ellas, por lo demás, reconocidas hoy con estatuto delengua oficial en el seno de la Unión Europea” (en al·lusió a les llengües luxemburguesa i irlandesa).

La proposta explicitava que Espanya assumiria el compromís d’abonar el cost pressupostariderivat de l’aplicació de les modificacions del règim lingüístic que sol·licitava. Es proposava lacelebració d’acords administratius per concretar les qüestions pressupostàries i, a més, a l’AnnexII de la proposta s’esmentaven una llista de mesures pràctiques que el Govern espanyol estavadisposat a aplicar assumint-ne les despeses.80 L’Annex I del Memoràndum indicava les modifica-

78 A la seva reunió núm. 938 celebrada el 21 de setembre de 2005, basant-se en aquest Informe i les al·legacions trame-ses pel Govern espanyol, el Comitè de Ministres va aprovar una Recomanació adreçada a Espanya instant al compli-ment de certs compromisos derivats de la Carta. Al document Comentarios al Informe del Comité de Expertos de la CartaEuropea de las Lenguas Regionales o Minoritarias presentado al Comité de Ministros del Consejo de Europa de acuer-do con el artículo 16 de la Carta el 27 de mayo de 2005, el Govern espanyol va recordar que “en relación con loscomentarios efectuados sobre las dificultades existentes para la utilización de las lenguas regionales por parte de lasinstituciones políticas del Estado, se ha de insistir en la gradualidad de este proceso, que se ha de considerar como deincorporación progresiva”. Al mateix document, el Govern recordava que “en los últimos meses el Gobierno españolpresentó un Memorándum y ha impulsado un proceso para que los idiomas regionales reconocidos como cooficiales encualquiera de los Estados miembros de la Unión Europea sean reconocidos por las instituciones comunitarias. El resul-tado de este proceso son las Conclusiones adoptadas por el Consejo Euorpeo, celebrado el 15 y 16 de junio de 2005,a partir de las cuales se abre la vía para que el Gobierno español suscriba acuerdos con las distintas instituciones paraque los ciudadanos puedan dirigirse a éstas en los diferentes idiomas cooficiales en España, así como para que losmiembros de la delegación española en las diferentes instituciones puedan expresarse oralmente en sus lenguas respec-tivas, correspondiéndole a la Administración española cubrir los gastos financieros que esta medida suponga”.

79 En el que concerneix a la publicació de les disposicions normatives comunitàries, la proposta distingia dos supòsits:d’una banda, s’establia que els reglaments i altres textes d’abast general es redactarien en les vint llengües oficialsesmentades en el primer paràgraf de l’article 1 del Reglament (per tant, no es proposava que es redactessin en lesllengües autonòmiques); d’altra, pel que fa al Diari Oficial de la Unió Europea, la proposta del Govern espanyol defen-sava que es garantís la seva publicació en totes les llengües regulades a l’article 1 del Reglament, per tant també en lesllengües autonòmiques. L’epígraf 1.b de l’Annex a la proposta de Reglament preveia la publicació en les llengüesautonòmiques del “Diario Oficial de la Unión Europea de la versión final (LEX) de los textos legales adoptados de con-formidad con las disposiciones del artículo 251 del Tratado de la Comunidad Europea” i afegia que “en caso de dis-crepancias sobre la interpretación de un texto legal publicado en una de las lenguas a que se refiere este Anexo y eltexto de la misma norma publicado en una de las veinte lenguas oficiales citades en el primer párrafo del artículo 1 delReglamento, prevalecerá éste último”.

80 Vid. l’epígraf 3 de l’Annex de la proposta. Pel que fa a les mesures pràctiques proposades a l’Annex II, destaquenles següents:a) Pel que fa a les comunicacions de textos entre, d’una part, les institucions i organismes de la UE i, d’altra part, les

persones físiques o jurídiques subjectes a la jurisdicció espanyola, quan s’utilitzin les llengües autonòmiques esmen-tades al Memoràndum, el Govern espanyol estava disposat a adoptar les següents iniciatives: proporcionar a les insti-tucions i organismes de la UE que ho precisin traductors en qualitat d’Experts Nacionals Destacats, assumint el Governespanyol tots els costos pressupostaris (es precisava que aquests traductors serien designats pel Govern espanyol aproposta de totes les comunitats autònomes afectades, segons indicacions de les corresponents institucionsacadèmiques); facilitar per via telemàtica i amb recursos nacionals, les traduccions de textes que es precisin; acom-panyar, si escau, les comunicacions que vagin adreçades a les institucions i organismes de la UE d’una traducció decortesia en castellà.

b) Pel que fa a la interpretació de les intervencions orals (interpretació passiva) en els plens del Parlament Europeu, delComitè de les Regions i, ocasionalment, a les sessions ministerials formals del Consell, el Govern espanyol assumiaels següents compromisos: comunicar amb la deguda antel·lació (set dies hàbils) la intenció de fer ús d’alguna de lestres llengües autonòmiques (català, basc o gallec); proporcionar intèrprets sobre una base ad hoc a les institucions iorganismes afectats que ho sol·licitin, assumint-ne el Govern espanyol el cost.

c) Pel que fa a la publicació en el Diari Oficial de la Unió Europea dels textos legals adoptats en règim de codecisió,el Govern espanyol estava disposat a adoptar les següents mesures: facilitar als serveis corresponents de les secre-taries generals del Consell i del Parlament Europeu les traduccions necessàries dels textos finals (LEX) de les disposi-cions legals en qüestió; proporcionar a ambdues secretaries generals, si escau, els traductors precisos a fi que, enqualitat d’Experts Nacionals Destacats, realitzin el treball de “juristes-lingüistes” i revisin els textes amb caràcter pre-vi a la seva publicació al Diari Oficial de la Unió Europea.


81 Per una ampliació, vid. Annex I del Memoràndum, Propuesta de modificación del Reglamento 1/1958 (texto conso-lidado a efectos informativos), article 1 a 9.

82 Vid. per tots, Bernat PUJADAS, El règim lingüístic de la Unió Europea: quines llengües i amb quin abast?, dossier núm.17 Mercator, IV Trimestre 2004, p. 136.

83 En paraules de l’Acord, “Le Conseil a adopté un règlement conférant à la langue irlandaise le statut de langue offi-cielle et de travail de l’Union européenne. Suite à cette incorporation, le nombre de langues officielles et de travail desinstitutions européennes est fixé à 21. Le règlement, applicable à partir de 2007, modifie les règlements de 1958 fix-ant les régimes linguistiques de la CEE et de l’Euratom”.

84 DO núm. L 156/3 de 18 de juny de 2005. El contingut d’aquest Reglament s’ha estudiat a nota supra.

85 En paraules de l’Acord, “Les présentes conclusions concernent les langues, autres que les langues visées par le règle-ment nº 1/1958 du Conseil, dont le statut est reconnu par la Constitution d’un Etat membre sur tout ou partie de son ter-ritoire ou dont l’emploi en tant que langue nationale est autorisé par la loi. Le Conseil considère que, dans le cadre desefforts déployés pour rapprocher l’Union de l’ensemble de ses citoyens, la richesse da sa diversité linguistique doitdavantage être prise en considération. Le Conseil estime que la possibilité pour les citoyens d’utiliser des langues addi-tionnelles dans leurs relations avec les institutions est un facteur important pour renforcer leur identification au projet poli-tique de l’Union européenne. L’emploi officiel des langues visées au point 1 sera autorisé au Conseil sur la base d’unarrangement administratif conclu entre ce dernier et l’Etat membre demandeur, et éventuellement par une autre institu-tion ou organe de l’Union sur la base d’un arrangement administratif similaire. Ces arrangements seront conclus en con-formité avec le traité ainsi qu’avec les dispositions prises pour son application et devront se conformer aux conditionsci-dessous. Les coûts directs ou indirects liés à la mise en oeuvre par les Institutions et organes de l’Union de ces arrange-ments administratifs seront à la charge de l’Etat membre demandeur”.

cions concretes que es proposaven a la dicció dels articles del Reglament 1/1958 del Consellque ordena el règim lingüístic.81

Com és de veure, la proposta governamental optava per garantir un catàleg de prerrogativeslingüístiques amb l’objectiu d’aproximar l’estatus d’aquests idiomes a un marc de pseudooficiali-tat lingüística, sotmès a condicions i límits descrits a la mateixa sol·licitud. Per això doctrinalments’ha apuntat que, ja d’entrada, va apostar-se per un estatut jurídic minoritzat d’aquestes llengües,minoritzat en relació al règim d’oficialitat lingüística plena que es garanteix a molts d’altresidiomes.82

El 13 de juny de 2005, el Consell de Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors de la UEatendria, encara que parcialment, les reivindicacions del Govern espanyol, en els termes que s’es-tudiaran a continuació.

3.3 Anàlisi de l’Acord del Consell de Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors de la Unió Europea de 13 de juny de 2005

Com s’ha avançat, el Memoràndum formalitzat pel Govern espanyol va ser parcialment atès perAcord del Consell de Ministres celebrat a Luxemburg el 13 de juny d’enguany.

En aquest Acord es resoldria modificar el règim lingüístic de la UE en un doble sentit.

D’entrada, va acordar-se concedir a la llengua irlandesa l’estatus de llengua oficial i de treball ala UE.83 Així consta al Reglament (CE) núm. 920/2005 de 13 de juny, que modifica la dicció delReglament núm. 1/1958 del Consell, de 15 d’abril.84

Segonament, pel que fa a “les llengües, diferents de les esmentades al reglament núm. 1/1958del Consell, l’estatut de les quals és reconegut per la Constitució d’un estat membre sobre tot ouna part del seu territori o quan el seu ús en tant que llengua nacional es troba autoritzat per llei”,va acordar-se garantir el dret dels ciutadans d’emprar-les en les seves relacions amb les institu-cions. En relació a l’ús d’aquests idiomes al Consell, va establir-se que s’autoritzaria sobre la based’un acord administratiu celebrat entre el Consell i l’estat membre que ho sol·licités, i eventual-ment, per una altra institució o òrgan de la Unió, sempre que se celebressin acords administratiussimilars.85


86 En paraules de l’Acord, en relació a la “publicité des actes adoptés en codécision par le Parlement européen etle Conseil” va establir-se que “Le gouvernement d’un Etat membre pourra envoyer au Parlement européen et auConseil une traduction certifiée des actes adoptés en codécision dans l’une des langues visées au premier para-graphe. Le Conseil versera cette traduction dans ses archives et en délivrera une copie sur demande. Le Conseilassurera la publicité de ces traductions sur son site Internet. Dans les deux cas, l’attention sera attirée sur le fait queles traductions en cause n’ont pas de valeur juridique”.

87 Tal com s’esmenta a l’Acord, “Le gouvernement d’un Etat membre pourra demander, le cas échéant, au Conseil,et éventuellement à d’autres Institutions ou organes (Parlement européen ou Comité des régions) de pouvoir utiliserl’une des langues visées au point 1 lors des interventions orales (interprétation passive) de l’un des membres del’Institution ou de l’organe concerné dans une session. Pour le Conseil, il sera en principe donné suite à cettedemande, sous réserve qu’elle soit introduite dans un délai raisonnable avant la session et que les moyens néces-saires en personnel et en matériel soient disponibles”.

88 L’acord disposa que “Les Etats membres pourront adopter un acte juridique prévoyant que, lorsqu’un de leurscitoyens souhaite adresser à une institution ou organe de l’Union une communication dans l’une des langues viséesau point 1, il adresse cette communication à un organe désigné par le gouvernement de cet Etat membre. Cetorgane transmettra à l’Institution ou organe concerné le texte de la communication, avec une traduction de celle-cidans la langue de l’Etat membre visée par le règlement nº 1/1958 du Conseil. La même procédure s’appliqueramutatis mutandis à la réponse de l’Institution ou de l’organe concerné”.

L’Acord precisa les condicions que hauran de complir aquests convenis administratius. Aixímateix, consigna que els costos directes o indirectes vinculats a l’aplicació per part de lesInstitucions i òrgans de la UE d’aquests acords administratius hauran de ser assumits per l’estatmembre que ho sol·liciti.

Pel que fa a l’ordenació de l’ús d’aquests idiomes, varen adoptar-se les següents previsions:

a) Publicitat dels actes adoptats en codecisió pel Parlament europeu i el Consell. Va acordar-seque el Govern d’un estat membre podria enviar al Parlament Europeu i al Consell una traduc-ció certificada dels actes adoptats en codecisió en alguna de les llengües esmentades.S’establia que el Consell dipositaria aquesta traducció als seus arxius i n’emetria una còpiaquan se sol·licités. El Consell es comprometia a assegurar la publicitat d’aquestes traduccions ala seva pàgina web d’Internet. Ara bé, en ambdós casos, va subratllar-se que aquestes traduc-cions no tenien valor jurídic.86 Per tant, encara que aquesta decisió representi un gest políticfavorable al reconeixement d’aquests idiomes, no deixa de ser un avenç molt limitat.

b) Pel que fa a les intervencions orals durant les sessions del Consell i, eventualment, a d’altresinstitucions o òrgans de la UE, va acordar-se que el Govern d’un estat podia demanar alConsell i, eventualment a d’altres institucions o òrgans (Parlament Europeu o Comitè de lesRegions) el dret d’emprar una d’aquestes llengües durant les intervencions orals d’un dels mem-bres de la institució o òrgan en una sessió. Per fer-ho possible, s’han de complir dues condi-cions: en primer lloc, que l’interessat ho comuniqui dins un termini raonable abans de la ses-sió; en segon lloc, que existeixin els mitjans necessaris de personal i material.87

c) Pel que fa a les comunicacions escrites a les institucions i òrgans de la UE, s’estableix que elsestats membres podran acordar que quan un dels seus ciutadans desitgi adreçar-se a una insti-tució o òrgan de la Unió en una d’aquestes llengües, s’adreçarà aquesta comunicació a unòrgan designat pel Govern de l’estat membre, el qual s’encarregarà de traduir-la. Es preveuque aquest òrgan transmetrà a la institució o òrgan comunitari el text de la comunicació, ambuna traducció en la llengua oficial de l’estat membre prevista al Reglament 1/1958 del Consell.S’afegeix que el mateix procediment s’aplicarà mutatis mutandis a la contestació que la insti-tució o òrgan comunitari adopti.88

En qualsevol cas, s’estableix que quan les institucions o òrgans de la UE estiguin subjectes a untermini per respondre, aquest termini començarà a computar-se a partir de la data en què la insti-tució o òrgan destinatari rebi de l’estat membre la traducció de l’escrit a una de les llengües ofi-cials regulades al Reglament 1/1958 del Consell. El termini acabarà de comptar a partir de la


89 A tall d’exemple, vid. Infoeuropa, Patronat Català Pro Europa, maig-agost 2005 núm. 8, “Reconeixement de lapossibilitat d’ús oficial del català en les institucions de la Unió Europea”, p. 1 i 4.

data en que la institució o òrgan de la Unió haurà enviat la seva resposta a l’òrgan competent del’estat en aquesta darrera llengua.

Finalment, l’Acord conclou amb la invitació del Consell adreçada a les altres institucions per con-cloure convenis administratius sobre aquesta base.

Per consegüent, com és de veure, aquest acord, adoptat per unanimitat del Consell, representaun avenç important per l’estatus de les llengües autonòmiques cooficials. Avala garantir, via con-veni administratiu, certs usos oficials limitats d’aquestes llengües a nivell europeu.89 Per això homcoincideix a valorar-lo positivament, per bé que es subratlli, des de certs sectors crítics, que encaraqueda camí per recórrer per garantir un ple respecte als drets lingüístics de les comunitats queparlen aquestes llengües.

En tot cas, es tracta d’una iniciativa que pot ser valorada des d’una doble perspectiva: política ijurídica. Des del punt de vista polític, és evident que es tracta d’un reconeixement sense prece-dents. Representa un canvi de dinàmica, un gest que d’alguna manera obra expectatives de fle-xibilització del rígid marc lingüístic vigent fins ara. Pel que fa a la valoració de l’acord en la sevadimensió més jurídica, convé apuntar que el recurs al règim de convenis administratius no con-cedeix les garanties d’estabilitat i de seguretat jurídica que podrien haver ofert d’altres meca-nismes previstos per l’ordenament jurídic comunitari. Caldrà veure, doncs, com s’articulen i es con-creten aquests convenis que haurà de subscriure cada estat membre interessat amb les institucions.

D’alguna manera, amb aquesta decisió, el Consell ha pretès reforçar la identificació dels ciu-tadans en el projecte polític que representa la UE. En aquest tema lingüístic, com en tants d’altrestemes, el gran repte europeu se centra en construir la unitat dins el respecte a la diversitat. Ambaquest Acord s’avança en aquesta direcció.
