LA VERGE MARIA

Catequesis de S. Joan Pau IISobre la Verge Maria

(Resum)

1

2

LA VERGE MARIA(Catequesis de S. Joan Pau II. Resum)

INTRODUCCIÓ.LA FE CRISTIANA I MARIA

Secció I.MARIA EN EL CRISTIANISME

1. Presència de Maria a l’origen de l’Església2. El rostre matern de Maria en els primers segles3. El rostre de la Mare del Redemptor4. La Verge Maria en la Sagrada Escriptura i en la reflexió teològica5. Maria en l’experiència espiritual de l’Església6. Influència de Maria en la vida de l’Església

Catequesi 1. Presència de Maria a l’origen de l’Església

Joan Pau II comença una sèrie de catequesis sobre la Verge Maria, que segueixen a les sèries anteriors sobre Déu Pare, Jesucrist, l’Esperit Sant i l’Església.

Així emmarca la mariologia en l’eclesiologia, com ho feu el Concili. Presenta així Maria com a model de l’Església, subratlla el paper de Maria en la Història de la Salvació i acaba comprenent l’Església des de Maria.

Punt de partença, text Ac 1, 4, Maria al cenacle, en espera de Pentecosta (2s).

Paper específic de Maria en aquell moment: interioritat i comunió; mou a la pregària i a la concòrdia. Maria presenta un rostre de l’Església diferent i complementari respecte al ministerial o jeràrquic (2).

3

Hi ha un paral·lelisme entre la relació Esperit Sant i encarnació, d’una banda, i Esperit Sant i naixement de l’Església, per l’altra.

També és fàcil constatar una diferència entre el paper discret de Maria en vida Jesús, i en canvi rellevant en els primers passos de la comunitat cristiana (4)

Maria ha aconseguit que els germans de Jesús passessin de parentiu carnal a espiritual (5)

Lc li dóna el títol de la Mare de Jesús. En ella hi veuen Jesús, és per a ells una Mare; ella aconsegueix unir els Apòstols; al cenacle ja no discuteixen ni es barallen; ella apareix no solament pregant, sinó com a educadora del poble cristià en l’oració … (5)

La relació entre Maria i l’Església constitueix una relació fascinant entre dues mares (6).

Catequesi 2. El rostre matern de Maria en els primers segles

Catequesis interessant que mostra com la reflexió de la comunitat arriba molt aviat i de manera espontània, sense intervenció singular dels teòlegs, a l’afirmació de la fe en la maternitat divina de Maria, a partir de la primera apel·lació Mare de Jesús i de la fe primigènia en la maternitat virginal. L’antiguitat d’aquesta fe la mostra ja el cànon romà, citat per LG; en ell hi llegim: venerem també la memòria, primer de tot, de la gloriosa sempre Verge Maria, Mare de Jesucrist, el nostre Déu i Senyor.

Ser la Mare de Jesús és ja quelcom important i únic (ha engendrat Jesús, ha viscut amb ell, al Calvari Jesús li ha encomanat una nova maternitat, et), motiu de veneració, perquè Jesús és el Senyor, el Messies, el Fill de Déu. Amb el títol Mare de Jesús... els cristians volen afirmar que ningú no pot referir-se a l’origen de Jesús sense reconèixer el paper de la dona que l’engendrà en l’Esperit segons la naturalesa humana (2).

Però junt amb l’evidència del títol Mare de Jesús, la primera comunitat va creure sempre en la maternitat virginal; els textos evangèlics clars —darrera els quals hi ha el testimoni de Maria—

4

reflecteixen la fe de la primera comunitat en aquest fet que garanteix que Jesús només té a Déu per Pare. Ella és la Mare Verge, i la identitat de Jesús mai podrà separar-se de la veritat sobre la maternitat virginal de M: nasqué de Maria verge, diem al símbol nicenoconstantinopolità. (3)

Jesús és Déu, Déu de Déu, llum de llum, és el Fill de Déu encarnat, i ho professem als primers articles el Credo. El que ha nascut de Maria Verge, sense pare humà, és Déu. Per tant, Maria és Theotókos. La intuïció del poble fidel —no la reflexió dels teòlegs— arriba així, a Egipte, al s. III, a l’afirmació del títol Mare de Déu, aplicat amb tota propietat a Maria (sub tuum praesidium...). El dogma es defineix a Efes, el 431. (4s)

Mare de Jesús, Mare virginal, Mare de Déu. La maternitat de Maria pertany íntimament al misteri de l’Encarnació (5).

Catequesi 3. El rostre de la Mare del RedemptorAquesta catequesi mostra el progrés de segles posteriors,

arribant fins a l’edat mitjana. És obvi que, essent Jesús el Redemptor, Maria s’hagi de dir amb tota propietat Mare del Redemptor. I que hagi col·laborat d’una manera especial a l’obra de la Redempció. I que, finalment, d’aquesta col·laboració en resulti també una relació especial amb nosaltres, els redimits i salvats.

El Sant Pare mostra, però, que la reflexió de l’Església en aquest punt fou lenta. L’atenció dels primers segles estava centrada sobre la identitat de Jesús, que calia defensar de les diverses heretgies, i en el context de la defensa de la veritable humanitat i la veritable divinitat de Jesús s’aprofundia la mariologia.

De fet, Ireneu de Lió, deixeble de S. Policarp, a finals del s. II, posa de relleu la cooperació de Maria a l’obra de la salvació. El consentiment, obediència i fe de Maria en el moment de l’encarnació són antítesi perfecta de la desobediència d’Eva. De manera que com Eva va causar la mort, així Maria amb el seu “sí” es convertí en “causa de salvació” per a ella mateixa i per a tots els homes (cf Adv. Haer. 3.22, 4; SC 211, 441). Però aquesta afirmació

5

tan clara no és desenvolupada orgànicament ni de manera habitual pels altres Pares de l’Església (2).

Cal esperar a la fi del s. X, en que Joan el Geòmetra, monjo bizantí, a la seva Vida de Maria ensenya que Maria està unida a tota l’obra redemptora de Crist, participant en la creu i sofrint per la nostra salvació. Va estar unida al seu Fill en tota acció, actitud i voluntat (Vida de Maria, Bol. 196, f 122 v.); la més lliure de passió, es mostra la més compassiva (cf ib., f. 123 v.) (2).

A l’occident, S. Bernat, mort al 1153, prega així: ofereix el teu Fill, Verge santíssima, i presenta al Senyor el fruit del te si. Per a la nostra reconciliació amb tots ofereix l’hòstia santa, agradable a Déu (Sermo 3 in Purif., 2: Pl 183, 370) (3). Arnau de Chartres, deixeble seu, parla de dos altars (el cor de Maria i el cos de Crist) i dues ofrenes (Crist ofereix la carn, Maria l’ànima); una immolació és en la carn, l’altra només en l’esperit. Des de llavors es desenvolupa la doctrina de la cooperació de Maria en el sacrifici redemptor (3).

En el culte i la pietat cristiana es desenvolupa la veneració de la compassió de Maria: la compassió de la Mare fa comprendre millor la passió del Fill (4). Paral·lelament s’obre pas la doctrina sobre la maternitat espiritual i universal de Maria.

Joan el Geòmetra: Tu ets la nostra Mare...Sant Anselm: Tu ets mare (...) de la reconciliació i dels

reconciliats, la mare de la salvació i dels salvats (4).No es tracta només de vincles afectius, sinó de la realitat de la

cooperació al nostre naixement espiritual i al desenvolupament de la vida de la gràcia. Per això els títols Mare de la gràcia i Mare de la vida (Gregori de Nissa, Guerrico d’Igny; el Mariale del s. XIII atribueix la regeneració al part dolorós del Calvari) (5).

LG VIII, 61: Va col·laborar de manera totalment singular a l’obra del Salvador... per aquesta raó és la nostra Mare en l’ordre de la gràcia. Títol que infon sempre confiança (6).

6

Catequesi 4. La Verge Maria en la Sagrada Escriptura i en la reflexió teològica

Veiem que la maduració de la fe és lenta. Els altres dos dogmes marians, Immaculada Concepció i Assumpció, arribaran molt més tard. Cal advertir que la mariologia és un camp d’investigació teològica particular: en ella l’amor del poble cristià a Maria ha intuït sovint amb anticipació alguns aspectes del misteri de la Verge, atraient cap a ells l’atenció del teòlegs i els pastors (1).

En aquesta catequesi Joan Pau II ens ajuda a veure que les escasses dades dels evangelis i resta del Nou Testament sobre Maria està compensada per la qualitat de les mateixes. Lluc ens ofereix una protomariologia en els seus relats sobre la infància de Jesús; Mateu i afegeix l’anunci de l’Àngel a Josep. Després no tenim més que l’al·lusió als germans de Jesús i l’exclamació d’aquella dona sobre la benaurança de la Mare de Jesús. Joan ens la fa present a l’inici i al final de la vida pública de Jesús. Els Fets dels Apòstols recorda expressament la Mare de Jesús entre les dones de la primera comunitat que esperaven la Pentecosta.

Cal descobrir en aquesta sobrietat un designi de l’Esperit Sant. En primer lloc, així anem de seguida a l’essencial, donat que no podem detenir-nos en altres coses que ens hagués agradat saber sobre la família i vida de Jesús i de Maria, i Crist resta al centre. En segon lloc, així podem practicar el que la mateixa Verge Maria feia, que meditava en el seu cor, ponderava (symballousa). És especialment el poble cristià qui ho ha fet, complint-se així en ell l’admiració i lloança de la fe dels senzills, feta per Jesús.

El misteri de Maria compromet a cada cristià a meditar en el seu cor. Qui ho fa descobrirà les meravelles obrades per la Trinitat en la plena de gràcia, i trobarà en ella un signe de la tendresa de Déu envers l’home.

7

Catequesi 5. Maria en l’experiència espiritual de l’Església

Obeint a Jesús, els cristians han atribuït a Maria una posició de relleu en la seva fe i la seva pietat, reconeixent-la com un camí privilegiat vers Crist.

Això es pot veure en la pregària a Maria, que ha estat constant en la vida de l’Església. Sub tuum praesidium, al s. III. La més comú, l’avemaria. El rosari, que ens fa entrar suaument en els misteris evangèlics, en contacte íntim amb la mare de Jesús i ens fa sentir la seva proximitat i companyia en el camí de l’existència diària.

L’Akàthistos i la Salve.Els testimonis de l’art tenen un significat molt ric. L’art cristià

ha trobat en Maria la realització d’una humanitat nova, que respon al projecte de Déu i, per això mateix, constitueix un signe sublim d’esperança per a tota la humanitat (2).

Els cristians que han seguit el camí de la vida consagrada han trobat en la devoció a Maria una garantia de la seva vivència del carisma en autenticitat i plenitud. Les experiències místiques marianes posen de manifest fins a quin punt pot endinsar-se en l’ésser humà la intervenció de Maria.

La referència a Maria uneix tant els cristians compromesos com els allunyats, per als quals Maria és sovint l’únic vincle amb la vida eclesial.

Els pelegrinatges tenen són un fenomen interessantíssim (Lourdes, Fàtima, Loreto, Pompeya, Guadalupe o Czestochowa). Aquests llocs d’oració mariana són testimoni magnífic de la misericòrdia de Déu, que arriba a l’home per intercessió de Maria. Miracles de guarició corporal, de rescat espiritual i de conversió, són el signe evident de que Maria continua, amb Crist i en l’Esperit, la seva obra d’auxiliadora i de Mare (3).

Sovint els Santuaris esdevenen en centres d’evangelització i de pràctica de la caritat cristiana. Allò que va succeir al primer Pentecostès, com a fruit de romandre amb Maria en la pregària, es repeteix avui: no es possible estar amb Maria i no sortir disposats a

8

anunciar l’evangeli i a servir als necessitats. El cristià esdevé així per als últims de la terra el signe de la protecció materna de la Verge, icona viva de la misericòrdia del Pare (4).

La dimensió mariana penetra tota la vida de l’Església. L’anunci de la Paraula, la litúrgia, les diverses expressions caritatives i culturals troben en la referència a Maria una ocasió d’enriquiment i renovació (4).

Cal descobrir en aquesta dimensió mariana de l’Església l’acció de l’Esperit, que ens impulsa a descobrir el rostre de Maria. És ell qui obre meravelles als santuaris marians, qui ens condueix a l’escola del Magnificat, per a que hi aprenguem a llegir els signes de Déu en la història i a adquirir la saviesa que converteix a tot home i a tota dona en constructors d’una nova humanitat (5).

Catequesi 6. Influència de Maria en la vida de l’Església

En aquesta catequesi Joan Pau II es proposa mostrar la immensa riquesa espiritual que Maria comunica a l’Església amb el seu exemple i la seva intercessió.

Maria ens va al davant en el camí de la fe. per la fe en les paraules de l’Àngel és la primera en acollir el misteri de l’Encarnació. Creu el que és humanament impossible, té una fe audaç, com ho demostra a Canà. Maria educa els cristians per a que visquin la fe com un camí que compromet i implica, i que en totes les edats i situacions de la vida requereix audàcia i perseverança constant (1).

A la fe de Maria va unida la docilitat a la voluntat divina. Així ens ensenya a escoltar i acollir la paraula del Senyor (2).

Maria ens ensenya a mirar el futur amb esperança. Podem invocar-la com a Mare de l’esperança. En el seu camí llarg i aspre, entre el ja de la salvació rebuda i l’encara no de la seva plena realització, Maria va restar fidel. Va alimentar sempre amb nous motius la seva espera en el compliment de la paraula de Déu, i no va trontollar ni tan sols en la gran prova de la creu. Així ella, que ara ja a experimentat la victòria de Crist sobre el poder de la mor, ens

9

comunica una capacitat sempre nova d’espera del futur de Déu i d’abandó en les promeses del Senyor (3).

Maria ens ensenya el valor del silenci, que no és només sobrietat en el parlar, sinó sobre tot capacitat sapiencial de recordar i abastar amb mirada de fe el misteri del Verb fet home i els esdeveniments de la seva existència terrenal. És silenci-acollida de la paraula. En un món de sorolls i missatges tan diversos, ens cal apreciar i agrair la lliçó del silenci de Maria.

Ens ensenya també el valor d’una existència humil i amagada. Tots som sensible a l’estima i a l’honor. Els deixebles eren ambiciosos. Maria ensenya, especialment a qui porta el pes d’una existència insignificant en aparença, com n’és de valuosa la vida, quan la vivim per a mor a Crist i als germans (4).

Ella ens dóna testimoni d’una vida pura i plena de tendresa envers els homes. Davant del cinisme i trivialització de la sexualitat, tan estesos avui dia, Maria ens ensenya que la puresa eleva a sentiments més nobles, a una tendresa superior i un amor més gran a les criatures i al Senyor (5).

Maria és el testimoni més clar de viva compassió pels sofriments de la humanitat. No es tracta només de participació afectiva, sinó d’ajuda eficaç i concreta davant les misèries materials i morals de la humanitat. Ens ensenya a multiplicar als gestos concrets i visibles d’amor als humils i als qui pateixen.

La devoció a Maria infondrà en els nostres cors sentiments de reconciliació. Maria, com a Mare, convida a mantenir la unitat de cor que regnava en la primera comunitat. Maria demana la gràcia de la unitat del gènere humà, en vistes a la construcció de la civilització de l’amor, superant les tendències ala divisió, les temptacions de la venjança i l’odi, i la fascinació perversa de la violència.

Finalment, el somriure maternal de Maria, típic de la iconografia mariana, manifesta una plenitud de gràcia i de pau que es vol comunicar. Aquesta manifestació de serenitat de l’Esperit contribueix eficaçment a conferir un rostre alegre a l’Església. Ella fou la primera a participar de l’alegria messiànica (chàire= alegra’t; Lc 1, 28). El poble cristià, que la invoca com a causa nostrae letitiae,

10

descobreix en ella la capacitat de comunicar l’alegria que neix de l’esperança, fins i tot en mig de les proves de la vida, i de guiar a qui s’encomana a ella vers l’alegria que no tindrà fi (8).

Secció II.MARIA, PROTOTIPUS DE DONA

Catequesi 7. Maria i el valor de la donaEs tracta d’una catequesi que vol correspondre, des de la

reflexió sobre Maria, a l’afirmació conciliar: arriba l’hora, ha arribat l’hora, en que la vocació de la dona es compleix en plenitud, l’hora en que la dona adquireix en el món una influència, un abast, un poder mai assolit fins ara (Missatge al final del Concilia a les dones, 8 de desembre de 1965). A Mulieris dignitatem, 1, havia escrit també Joan Pau II: La dignitat de la dona i la seva vocació, objecte constant de la reflexió humana i cristiana, ha assolit en els últims temps una importància molt particular (1).

En Maria trobem una resposta vàlida al desig d’emancipació de la dona: maria és la única persona humana que realitza de manera eminent el projecte d’amor diví per a la humanitat (1).

Joan Pau II comença recordant el Gènesi. En la creació de l’home i la dona queda clara la igual dignitat de l’un i de l’altra. També per a ella val allò de i veié Déu que era molt bo el que havia fet. Però la intenció divina anava molt més lluny. Efectivament, en Maria Déu suscità una personalitat femenina que supera en gran mesura la condició ordinària de la dona, tal com s’observa en la creació d’Eva. L’excel·lència única de Maria en el món de la gràcia i la seva perfecció són fruit de la particular benevolència divina... Maria és la beneïda entre totes les dones; nogensmenys, en certa mesura, tota dona participa de la seva sublim dignitat en el pla de Déu (2).

11

Cal que les dones descobreixin l’estima de Déu per la dona, manifestada en Maria.

La figura de maria manifesta una estima tan gran de Déu per la dona, que qualsevol forma de discriminació queda privada de fonament teòric (4). També els homes necessiten mirar Maria, per a comprendre la dignitat de la dona i de la família i la societat. Cal corregir les presentacions inadequades de Maria com la dona tancada en un horitzó domèstic restringit i estret. Ben al contrari, Maria constitueix el model del desenvolupament ple de la vocació de la dona, pel seu influx immens sobre el destí de la humanitat i la transformació en la societat (4).

Quan avui la dona es rebaixada a simple objecte d’explotació sexual, cal mirar Maria, que reafirma el sentit sublim de la bellesa femenina, do i reflex de la bellesa de Déu.

La santedat excelsa de Maria està destinada a animar tots els cristians a obrir-se a la força santificadora de la gràcia de Déu, per al qual res no és impossible. Per tant, en Maria tots estan cridats a tenir confiança total en la omnipotència divina, que transforma els cors, guiant-los cap a una disponibilitat plena al seu projecte providencial d’amor (5).

Catequesi 8. El paper de la dona a la llum de MariaLa present catequesi vol oferir a partir de Maria una resposta a

la qüestió sobre la dignitat i vocació de la dona. Te en compte una peculiar desviació d’alguns feminismes que semblen tenir com ideal fer de la dona una còpia de l’home. La dona està dotada de qualitats i prerrogatives pròpies, que li atorguen una peculiaritat autònoma que s’ha de promoure i encoratjar sempre, i que han arribat a la plenitud del seu desenvolupament en Maria, sota l’influx de la gràcia.

El Papa se centra en la maternitat de Maria, entesa molt peculiarment. La maternitat de Maria eren necessàries per a donar al món un salvador, veritable Fill de Déu, però també home perfecte...

12

Com ha estat aquesta maternitat? Déu n’ha pres la iniciativa. Ha fet la proposta a la Verge de Natzaret, per a que aquesta pogués cooperar amb ell de manera conscient i lliure, donant el seu propi consentiment generós.

Aquí es realitza el model més alt de col·laboració responsable de la dona en la redempció de l’home —de tot l’home—. Que constitueix la referència transcendent per a totes les afirmacions sobre el paper i la funció de la dona en la història (1).

Després, Joan Pau II crida descobreix en Maria l’estil propi de la dona en el compliment de la seva missió. Un estil que evita dos esculls: per una part, l’actitud de reivindicació orgullosa, o el desig de satisfer ambicions personals; per l’altra, l’actitud purament passiva.

És, per una banda, un estil de total disponibilitat confiada i servei humil; per l’altra es veu una actitud de plena responsabilitat, d manera que Maria només accepta un cop exposades les dificultats que ella tenia degut al seu propòsit de virginitat. L’exemple de Maria l’han seguit tantes i tantes dones tot al llarg de la història de l’Església (2).

Maria recorda a les dones d’avui el valor de la maternitat, davant dues possibles desviacions: la pèrdua del valor de la maternitat, degut a la necessitat de treballar les dones, o a un fals sentit de llibertat, que fa considerar la maternitat com una limitació a la pròpia autorealització; o bé l’exclusiva priorització de la maternitat biològica, oblidant altres possibilitats de realització de la maternitat per a la que està capacitada la dona.

En Maria la maternitat es realitza en el sentit més propi i ple, i en ella hi descobrim un sentit superior, com una resposta de fe a la vocació que ve de Déu, i que es dóna en el marc de l’aliança amb Déu (Mulieris dignitatem, 19) (3).

Maria és model també per a la dona verge, cridada a una fecunditat espiritual, una maternitat d’ordre superior, segons l’Esperit. Maria recorda que el desenvolupament de la personalitat femenina demana el compromís en favor de la caritat. De manera que, el que queda descartat mirant la figura de Maria, és tot tipus de

13

model egoista d’autorealització de la dona. Tan en la virginitat com en la maternitat, la realització autèntica del projecte diví sobre la pròpia vida inclou l’entrega i l’oblit d’un mateix per als altres. Les dones que han seguit el model d’autorealització que ofereix Maria, han sembrat en el món les llavors d’una civilització que sap respondre a la violència amb l’amor (4).

Secció III.L’ENSENYAMENT DE L’ESGLÉSIA SOBRE LA VERGE

Catequesi 9. Presència de Maria en el concili Vaticà IIEl Papa exposa primer una sèrie de gestos, discursos, actes

que demostren com el concili Vaticà II es va voler convocar i desenvolupar sota la mirada i protecció de Maria. Inaugurat l’11 d’octubre de 1962, en record de la data de la proclamació de la maternitat divina (Efes 431), clausurat el 8 de desembre de 1965.

Després passa a presentar la discussió i solució final al problema que presentava la inclusió de la mariologia en els documents conciliars, donat que en aquest punt s’enfrontaven dues tendències que ja eren paleses des dels anys anteriors.

El Papa ens recorda que durant la segona sessió del Concili es va proposar d’introduir el tractat sobre la benaurada Verge Maria dins la constitució sobre l’Església. Aquesta iniciativa, proposada per la Comissió teològica, suscità discussió.

Uns volien un document apart. Creien que només així es podria expressar la dignitat, preeminència, santedat excepcional de Maria i el seu paper singular en la redempció realitzada pel seu Fill. Consideraven que la missió de Maria en l’Església és especialíssima, i que Maria és en certa manera superior a l’Església, i tenien por que els privilegis de Maria no serien prou reconeguts i que, finalment, la seva funció quedaria reduïda al nivell dels altres membres de l’Església.

14

Altres eren favorables a la proposta de la Comissió teològica i volien que s’exposés la doctrina sobre l’Església i sobre Maria en un document únic. Un Concili que havia volgut redescobrir la identitat i la missió del Poble de Déu, havia de posar ben de manifest la seva connexió íntima amb la dona que és model i exemple de l’Església en la virginitat i en la maternitat. A Maria li correspon un lloc especial en la doctrina de l’Església. A més, accentuar el nexe entre Maria i l’Església faria més comprensible als cristians de la Reforma la doctrina mariana proposada pel Concili.

Va reeixir la segona opció, que aportà progressos reals. Entre ells, el Papa destaca que es va posar l’accent sobre la fe de Maria, i es va mantenir la preocupació més sistemàtica per fundar la doctrina mariana en l’Escriptura. Són dos elements significatius i útils per a enriquir la pietat i la consideració del poble cristià envers la Mare de Déu.

Es van evitar els perills de reduccionisme. Van quedar reafirmats àmpliament la missió i els privilegis de Maria; es posà de relleu la seva cooperació en el pla diví de salvació, i quedà palesa l’harmonia d’aquesta cooperació amb l’única mediació de Crist.

Lumen gentium VIII és la primera exposició sobre el paper de Maria en l’obra redemptora de Crist i en la vida de l’Església donada per un concili.

En el curs del Concili no pocs Pares mostraren el desig d’enriquir la doctrina mariana amb altres afirmacions sobre el paper de Maria en l’obra de la salvació. El context del debat mariològic conciliar no va permetre acollir aquests desigs, ni que fossin consistents i generalitzats; però es pot dir que substancialment els temes ja quedaven integrats en la síntesi mariològica conciliar, vigorosa i equilibrada.

A títol d’exemple, el Concili afirma de forma clara la funció mediadora de Maria i li aplica una vegada el títol de Mitjancera, ni que alguns Pares hi fossin reticents. El Concili també afirma que Maria cooperà de manera totalment singular al restabliment de la vida sobrenatural de les ànimes. Si s’evita el títol Mare de l’Església,

15

queda prou subratllada la veneració a Maria com a Mare amantíssima.

Resulta clar que les cauteles terminològiques no van obstaculitzar l’exposició d’una doctrina de fons molt rica i positiva, expressió de la fe i de l’amor a la dona que l’Església reconeix com a Mare i model de la seva vida.

Catequesi 10. Finalitat y mètode de l’exposició de la doctrina mariana

Com el Concili, el Sant Pare es proposa oferir una síntesi essencial de la fe de l’Església sobre Maria. No una mariologia completa. Tampoc pretén resoldre les qüestions encara no totalment aclarides.

Procedirà tenint en compte les dades de l’Escriptura i de la Tradició apostòlica, així com el desenvolupament doctrinal que s’ha assolit en l’Església fins als nostres dies. És lícit elaborar un tractat mariològic a part, donat la relació de Maria amb tots els misteris de la fe.

Però el Papa vol tenir en compte d’una manera especial la projecció vital de la mariologia, el que el Concili en diu els deures dels redimits envers la Mare de Déu. La devoció a Maria ha de portar a opcions concretes que tradueixin en la vida les actituds evangèliques d’Aquella que precedeix a l’Església en la fe i la santedat.

Concretament, Maria ha d’influir en la manera de pregar dels cristians.

La doctrina i culte a Maria no són fruit del sentimentalisme. Cal aplicar la intel·ligència, cal seguir un mètode rigorós, com en les altres disciplines teològiques (Jesús mateix va frenar i orientar l’entusiasme que proclamava benaurada la seva Mare, proclamant benaurats més aviat els qui escolten la paraula i la compleixen).

Per això cal evitar el maximalisme. Cal tenir en compte la infinita diferència entre la persona divina de Crist i la persona humana de Maria. Atribuir a Maria el màxim no es pot tenir com a norma en mariologia.

16

Però cal evitar també el minimalisme, en interpretacions doctrinals, en interpretacions exegètiques i en actes de culte, que redueixen la importància de Maria en la història de la salvació, així com la seva virginitat o santedat.

El Papa seguirà el criteri de discerniment d’una autèntica doctrina mariana, subministrat pel mateix concili: en la santa Església [Maria] ocupa el lloc més alt, després de Crist, i el més proper a nosaltres.

El més alt, sempre en funció de Crist.El més proper a nosaltres. Això ens convida a preguntar-nos

sobre el nostre esforç per ser prop d’ella (ascesi, pregària, adhesió a voluntat de Déu, santedat, vida de fe, etc). Maria és prop, ens sosté en les proves, ens conforta en les dificultats, ens senyala sempre la meta, és per a nosaltres una Mare tendra i vigilant que hem d’acollir com a fills en la fe.

Catequesi 11. Maria en la perspectiva trinitàriaÉs interessant aquesta catequesi de Joan Pau II perquè posa en

evidència la perspectiva trinitària, que és present al text conciliar, però que ens podria passar desapercebuda. A més, cal observar com enfoca la relació de Maria a la Trinitat. La base és el text paulí de Ga 4, 4, adduït pel Concili i, en aquest text, la referència al nascut d’una dona. És en aquesta catequesi que trobem el text guia de la nostra interpretació mariològica: la dona que va introduir en la humanitat el Fill etern de Déu mai no podrà ser separada d’Aquell que es troba en el centre del designi diví dut a terme en la història (1).

En síntesi, la intenció del Sant Pare es podria expressar probablement d’aquesta manera: El designi redemptor pertany a la Trinitat; en aquest designi de saviesa, poder i amor hi entra l’encarnació del Fill, que havia de nàixer d’una dona, que estarà vinculada de forma permanent al Fill; per això, la revelació de la Trinitat es dóna, certament, en Jesús, però no sense Maria; Maria es podrà dir amb propietat icona de la Trinitat (Bruno Forte); Maria aporta un to peculiar a la revelació de la Trinitat; Maria ens fa sentir

17

íntimament, maternalment la inhabitació de la Trinitat en nosaltres i el nostre endinsament en la Trinitat, primer sacramentalment pel baptisme i després existencialment en el progrés espiritual de la vida ordinària del cristià; Maria ens fa sentir, singularment la joia que comporta viure amagats amb Crist en la Trinitat (#). Ara vegem el que certament diu el Sant Pare.

LG 52 comença així: Déu, en la seva gran bondat i saviesa, volent dur a terme la redempció del món, “en arribar la plenitud dels temps”, envià el seu Fill, nascut d’una dona, per a que rebéssim l’adopció de fills (Ga 4, 4s). ÉS un text que subratlla la centralitat de Crist. Els temps i la humanitat sencera tenen com a centre a Crist, que atreu cap a ell tots els homes. Però, Maria està íntimament unida al seu Fill, contribueix a orientar cap a ell la mirada i el cor dels creients (1). Per això és camí que porta a Crist. El Concili atribueix a Déu el títol d’infinitament misericordiós, de manera que el Fill nascut d’una dona apareix com a fruit de la misericòrdia del Pare, i la dona de la que ha nascut esdevé Mare de misericòrdia.

Però el Concili també afirma que Déu és infinitament savi. Hi ha per tant, un vincle molt fort entre Maria i la saviesa de Déu, que volgué la maternitat divina de la Verge.

Quan el Concili empra les paraules del credo s’encarnà de Maria Verge per obra de l’Esperit Sant, ens recorda també la vinculació de Maria amb l’Esperit Sant. La introducció de LG VIII ens fa entendre, per tant, que la perspectiva trinitària és una dimensió essencial de la doctrina mariana. Tot ve de la voluntat del Pare, que envia el Fill, el qual s’encarna per obra de l’Esperit Sant, però amb la col·laboració essencial de Maria, la qual, d’aquesta manera, va entrar a formar part de l’economia de la comunicació de la Trinitat al gènere humà (3).

Maria és la Mare del Fill, la filla del Pare, el temple de l’Esperit Sant (LG 53) (4).

La dignitat fonamental de Maria és ser Mare del Fill. Qualificació sorprenent que manifesta la humilitat del Fill en la seva encarnació i (...) el màxim privilegi concedit a Maria (4).

18

Maria, com a Mare del Fill, és filla predilecta del Pare, de manera única. A ella li ha estat concedida una semblança especial entre la seva maternitat i la paternitat divina (4). El text no és massa clar, car no es veu que per ser Mare del Fill sigui filla del Pare; més aviat se’n deduiria que és esposa del Pare. Impressió que ve confirmada pel paral·lelisme entre la maternitat de Maria i la paternitat del Pare: si Maria i el Pare són Mare i Pare respectivament, la conclusió és que Maria i el Pare són esposos. Però, es dirà més endavant, Maria és esposa de l’Esperit Sant. Potser és vol dir precisament que Maria, tot i essent filla del Pare ho és de manera que desborda la filiació, fins a situar-se a nivell de la semblança de la pròpia maternitat amb la paternitat divina. Maria seria la filla que ha entrat en una nova relació amb el Pare. Un altre sentit seria que Maria, com tots els fidels, hem arribat a ser fills en el Fill de Déu encarnat; però, Maria ho és d’una manera única, perquè a més és Mare del Fill (i per tant entra en l’altre tipus de relació amb el Pare, de la qual ja hem parlat abans).

La darrera afirmació, temple de l’Esperit Sant, és explicada per Joan Pau II en relació a la coneguda l’expressió paulina (1Co 6, 19), però amb un significat excepcional: en Maria, la relació amb l’Esperit Sant s’enriqueix ambla dimensió esponsal. Segueix una cita de Redemptoris Mater: l’Esperit Sant ja ha descendit sobre ella, que s’ha convertit en la seva esposa fidel en l’anunciació, acollint el Verb de Déu veritable” (nr 26) (4).

La especial relació amb la Trinitat és una gràcia tan extraordinària que la situa molt per damunt de totes les criatures del cel i de la terra (cf LG 53) però no l’allunyen de nosaltres. Comprenem ara el sentit dels privilegis: fer-la idònia per a cooperar en la salvació del gènere humà. La grandesa incommensurable de Maria és un do de l’amor de Déu envers tots els homes. Quan la proclamem benaurada, enaltim les meravelles que en ella ha fet Déu en favor de tota la humanitat.

19

PRIMERA PARTVIDA DE LA VERGE MARIA

Secció I.MARIA, DONA ESCOLLIDA PER DÉU

A) LA MATERNITAT DE LA VERGE MARIA

Catequesi 12. Maria al ProtoevangeliLG 55 ens recorda que els llibres de l’Antic Testament ens

presenten la Història de la salvació que prepara l’adveniment de Crist. En ells es va il·luminant cada vegada més clarament la figura de la dona, Mare del Redemptor (1).

LG cita, primer de tot, Gn 3, 15, anomenat Protoevangeli, o sigui, primera bona nova: Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t’atacarà al cap i tu l’atacaràs al taló. El text deixa clar que la resposta de Déu al pecat no fou castigar els culpables, sinó obrir-los una perspectiva de salvació i comprometre’ls activament en l’obra redemptora. En aquesta promesa de salvació, destaca el destí singular de la dona, convertida en la primera aliada de Déu en la lluita contra el pecat. Eva havia està aliada de la serp per fer caure l’home en pecat. Déu canvia la situació, i fa a la dona enemiga de la serp (2).

Exegesi del text. Està acceptat que és el llinatge de la dona qui trepitja el cap de la serp, però no es pot negar que el text posa de relleu el paper que correspon a la dona en la lluita contra el temptador.

Qui és la dona? No es dóna cap nom personal. S’albira una figura nova de dona, que restaurarà la dignitat i el paper de la dona, després de la caiguda d’Eva. A la llum del Nou Testament i de la Tradició sabem que aquesta dona és Maria, i que Jesús és el seu llinatge (3s).

Maria és enemiga de la serp en dos sentits. En primer lloc, com a Immaculada, perquè el diable no pogué tenir cap domini sobre

20

d’ella. En segon lloc, com a dona associada a l’obra del Redemptor. Així, els títols d’Immaculada Concepció i Cooperadora del Redemptor (...) posen de manifest la oposició irreductible entre la serp i la nova Eva (4).

Els exegetes entreveuen encara un nexe entre la Nova Eva i l’Església. Però el Sant Pare subratlla amb alegria que aquest nexe s’ha d’establir d’una manera especial amb les dones, cridades, segons el designi diví, a comprometre’s en la lluita contra l’esperit del mal (5). El Papa ho descobreix precisament en la paraula dona, emprada genèricament al fragment citat del Gènesi. Joan Pau II afegeix encara: aquesta aliança misteriosa de Déu amb la dona es manifesta de múltiples maneres en els nostres dies: l’assiduïtat de les dones a l’oració personal i al culte litúrgic, en el servei de la catequesi i en el testimoniatge de la caritat, en les nombroses vocacions femenines a la vida consagrada, en l’educació religiosa en la família. Arriba, finalment, a la conclusió: La vocació única de Maria és inseparable de la vocació de la humanitat i, en particular, de la de tota dona, que s’il·lumina amb la missió de Maria, proclamada primera aliada de Déu contra Satanàs i el mal (5).

Catequesi 13. Anunci de la maternitat messiànicaJoan Pau II, seguint LG 55, ens presenta el text d’Isaïes: Mt 1,

22s atribuirà un significat cristològic i marià al text (1).Ens interessa l’exegesi que proposa el Papa. És cert que el mot

hebreu almah significa només dona jove, no necessàriament una verge. També és cert que la tradició jueva no proposava l’ideal de la virginitat, i que no havia expressat mai la idea d’una maternitat virginal. Però els traductors grecs van traduir párthenos, verge, i té la seva explicació. Isaïes prepara amb gran solemnitat l’anunci de la concepció i la presenta com un signe diví (cf Is, 7, 10-14), suscitant així l’espera d’una concepció extraordinària. Però es clar que no té res d’extraordinari que una noia tingui un fill després d’haver-se unit al marit, del qual no en fa cap menció l’oracle d’Isaïes. L’oracle, haurien interpretat els traductors, designa una noia verge, que

21

concep essent verge. Darrera la traducció grega hi ha una orientació de l’Esperit Sant que prepara la comprensió del naixement extraordinari del Messies (2).

Reforça aquesta interpretació el fet que, en el context original, l’oracle d’Isaïes constitueix una resposta divina a la manca de fe del rei Acaz. El profeta invita Acaz, que tenia posada la confiança en Assíria per salvar-se, a un acte de fe en el poder diví: demana un senyal del senyor el teu Déu; Acaz rebutja demanar-lo, preferint cercar la salvació en ajuts humans. Llavors és quan Isaïes anuncia: Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres") (3).

En aquest oracle es veu que el signe no és només el nen, sinó la dona en la concepció del nen i en el part. D’aquest nen Déu mateix en serà el Pare, segons un altre text, de Samuel: És ell qui construirà un casal dedicat al meu nom, i jo faré que el seu tron reial es mantingui ferm per sempre. Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill (2Sa 7, 13s). Aquesta paternitat es farà palesa en l’encarnació (4). Les qualitats d’aquest fill les trobem en un altre text d’Isaïes, que no fa referència directa a la mare, encara que l’exaltació del fill la comparteix també la dona que l’ha concebut i infantat: Perquè ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill que porta a l’espatlla la insígnia de sobirà. Aquest és el seu nom: «Conseller prodigiós», «Déu heroi», «Pare per sempre», «Príncep de pau» (Is 9, 5) (5).

A l’Antic Testament trobem encara el famós text de Mi5, 1s: Diu el Senyor:

«I tu, Betlem Efrata, ets petita per a ser comptada entre els clans de Judà, però de tu sortirà el qui ha de governar Israel. Els seus orígens vénen d’antic, vénen de l’eternitat.» Així, doncs, el Senyor els tindrà abandonats fins al temps que infanti la qui ha d’infantar. En aquest text ressona l’esperança d’un part a vessar d’esperança messiànica, en el que ressalta, un cop més, el paper de la mare, recordada i exaltada explícitament per l’esdeveniment admirable que porta goig i salvació (6).

22

En general, el favor atorgat per Déu als pobres i humils (cf LG 55) de l’Antic Testament, que tenen posada la seva confiança en el Senyor, preparen d’una manera més general la maternitat virginal de Maria.

Joan Pau II conclou que l’Antic Testament no ofereix un anunci formal de la maternitat virginal, però el text d’Isaïes prepara la revelació d’aquest esdeveniment. La seva traducció grega n’autoritza l’ús que en fa Mateu, proclamant el seu compliment perfecte en la maternitat virginal de Maria.

Catequesi 14. La maternitat ve de DéuÉs una catequesi que, sobre el fons de la convicció que tota

maternitat ve de Déu, és un do de Déu, segons el conegut text de Gn 4,1 He procreat un noi, gràcies al Senyor [“he adquirido un varón con el favor del Señor”, en traducció castellana], presenta diversos casos d’especials intervencions de Déu en la maternitat d’algunes dones, estèrils o d’edat avançada, i els interpreta com a preparació de la maternitat de Maria, totalment extraordinària, perquè ve exclusivament de Déu, sense intervenció de baró.

Així Sara arriba a ser mare d’Isaac per la benedicció de especial de Déu. Signes misteriosos l’acompanyen, com la visita de tres personatges misteriosos, en els quals els Pares hi veieren una prefiguració de la Trinitat. Davant els dubtes d’Abraham, l’hoste diví respon: hi ha res impossible per al Senyor? (Gn 18, 14; Lc 1, 37) (2s).

Altres casos són els de Raquel, gelosa de la germana Lia, que és escoltada per Déu en la seva queixa, i arriba a se mare de Josep; el de la mare de Samsó.

Cal senyalar el d’Anna, mare de Samuel. Ella demana a Déu un nen, Déu li dóna, i ella el retorna al Senyor. Així Samuel es converteix en vincle vivent de comunió entre Anna i Déu. El primer llibre de Samuel ens ha tramès l’anomenat Magnificat de Anna, que sembla anticipar el de Maria: Celebro de tot cor el Senyor, alço el meu front gràcies a ell... (1Sa 2, 1) (5).

23

En aquests relats és fàcil descobrir el paper important que la Bíblia assigna a les mares en la missió dels fills. En aquest sentit, Joan Pau II fa encara menció de Rebeca, que obté per al seu fill la primogenitura, fet en el qual destaca la completa gratuïtat de Déu (6).

Arribem així a la conclusió que el missatge de la Bíblia sobre la maternitat posa de manifest aspectes importants i sempre actuals. Destaca la dimensió de gratuïtat, sobre tot en el cas de mares estèrils; la particular aliança de Déu amb la dona; i finalment, el vincle especial entre el destí de la mare i del fill. Així es prepara la intervenció singular de Déu en la maternitat virginal de Maria (75).

B) BENEÏDA ENTRE LES DONES

Catequesi 15. Dones compromeses en la salvació del poble

La catequesi anterior ha resseguit l’ensenyament de l’Antic Testament sobre la maternitat, preparant així la comprensió de la maternitat virginal de Maria. En aquesta nova catequesi el Sant Pare presentarà la intervenció de les dones de l’Antic Testament en favor del poble d’Israel, preparant així la comprensió de la missió de Maria en favor de tota la humanitat.

Maria, profetessa, germana d’Aaron, després del pas del Mar Roig, prengué un tamborí i inicià una dansa de lloança, amb les dones, durant la qual ella entonava la tornada: canteu al Senyor per la seva gran victòria; ha tirat al mar cavalls i cavallers. Aquí es posa de relleu no solament la iniciativa femenina, sinó la seva aptitud particular per a lloar i donar gràcies a Déu (1).

Dèbora i Jael. Dèbora, en temps dels jutges, ordena al cap de l’exèrcit que reuneixi la tropa i ataqui. Ella, amb la seva presència, assegura la victòria de l’exèrcit, anunciant que una altra dona, Jael, matarà al cabdill dels enemics. Desprès de la victòria, Dèbora lloa Jael: Beneïda entre les dones Jael... beneïda entre les dones que

24

viuen en tendes! (Jt 5, 24), paraules que ens porten a la memòria les d’Isabel a Maria (2).

Juldà, en temps de Josies, pronuncia oracles que anuncien el perdó de Déu per al rei, que tenia por de la ira divina, i es converteix així en missatgera de la misericòrdia i la pau (2).

Judit i Ester, exemples singular d’intervenció de la dona en favor del seu poble.

Judit intervé en el setge de Betúlia per part d’Holofernes, general de Nabucodonosor, quan la ciutat està ja a punt d’entregar-se. Judit increpa els dirigents per la seva manca de confiança en el Senyor. Judit, símbol de la fidelitat al Senyor, de la pregària humil i de la voluntat de romandre casta, va a trobar Holofernes. Després d’aconseguir quedar-se sola amb ell, abans de matar-lo, prega així al Senyor: Senyor, Déu d’Israel, feu-me forta en aquest moment, i amb el sabre del propi Holofernes li va tallar el cap. Els ancians la reberen i exclamaren: Tu ets la glòria de Jerusalem, l’orgull d’Israel, l’honor del nostre poble (...) Que el Senyor totpoderós et beneeixi per tots els segles (Jdt 15, 9s).

Ester intercedeix davant del rei per aconseguir la revocació de la llei d’extermini dels jueus, preparada per Aman, enemic de Mardoqueu, oncle d’Ester, i de tot el poble jueu. Ester posant en perill la seva vida, al presentar-se al rei sense haver estat cridada, aconsegueix la revocació de la llei, en descobreix al rei el seu autor, el qual és executat, mentre que Mardoqueu arriba al poder. Els jueus, alliberats de l’amenaça, vencen els seus enemics. Ester, observa Joan Pau II, no mata l’enemic; assumint el paper de mitjancera, intercedeix en favor dels jueus, amenaçats d’extermini.

Abigail, dona del desassenyat Nabal, surt a l’encontre de David que havia decidit aniquilar la família de Nabal; Abigail demana perdó per les culpes del marit i allibera així tota la família d’una desgràcia segura.

La tradició veterotestamentària, conclou el Papa, posa de manifest, especialment en els escrits més propers a la vinguda de Crist, l’acció decisiva de la dona per a la salvació d’Israel. Es van

25

delineant cada vegada amb més precisió les característiques de la missió de Maria en l’obra de la salvació de tota la humanitat (5).

Catequesi 16. La noblesa moral de la donaUna altra catequesi dedicada a la recerca de signes que en

l’Antic Testament anticipen la missió de Maria.El Papa comença per recordar que l’antic Testament

reconeixen sovint la noblesa moral de la dona, que es manifesta sobre tot en tres aspectes: actitud de confiança en el Senyor, pregària per obtenir el do de la maternitat i súplica a Déu per la salvació d’Israel dels atacs dels enemics.

No manquen, però, junt a les heroïnes bíbliques, testimonis negatius. Dalila, seductora de Samsó; les dones estrangeres que aparten Salomó del culte a l’únic Déu; Jezabel, que mata els profetes del Senyor i fa matar Nabot per donar la seva vinya a Acaz; la dona de Job, que l’insulta en la seva desgràcia. Són casos que recorden a Eva. La perspectiva dominant, però, és la visió del Protoevangeli (1).

Rut, moabita, destaca com a figura molt noble de dona estrangera, model de pietat envers els seus parents, d’humilitat sincera i generosa. Compartint la vida i la fe d’Israel, es convertirà en la besàvia de David, de manera que Mateu la inclourà en la genealogia de Jesús.

En aquesta mateixa genealogia hi trobem també Tamar, Racab i la dona d’Uries, tres dones pecadores, però no deslleials. Déu, mitjançant la gràcia, fa que la seva situació matrimonial irregular contribueixi als seus designis de salvació, preparant també, d’aquesta manera, el futur (2).

La filla de Jefté és un altre exemple d’entrega humil. No es rebel·la davant el vot imprudent del pare, fet en el marc de costums encara primitives (2).

La literatura sapiencial, que sovint fa referència als defectes de la dona, reconeix en ella un tresor amagat: qui troba dona troba un bé; ha rebut una gràcia del Senyor (Pr 18, 22). Al final del llibre hi trobem la lloança de la dona ideal, que no s presentada com a model

26

inassolible, sinó com una proposta concreta, oferta per l’experiència de dones de gran valor. La fidelitat de la dona a l’aliança divina marca el cim de les possibilitats de la dona i la font més gran d’admiració: la dona que venera el Senyor mereix de ser lloada (3).

La mare dels germans macabeus, que acompanya el martiri dels seus set fills, en un sol dia, i després mor ella mateixa, es testimoni eminent d’una fe inquebrantable, una esperança sense límits i una valentia heroica.

L’Antic Testament, per tant, ens ofereix figures de dona que les quals es manifesten les meravelles de la gràcia divina i s’albira la que serà la dona més gran: Maria, la Mare del Senyor.

C) FILLA DE SIÓ17. La Filla de Sió 18. La nova Filla de Sió

Unim en un sol comentari dues catequesis, en les quals Joan Pau II comenta LG 55: amb Maria, excelsa Filla de Sió, després de la llarga espera de la promesa, es compleix el termini i s’inaugura el nou pla de salvació. És el moment en que el Fill de Déu prengué de Maria la naturalesa humana per a lliurar l’home del pecat per mitjà dels misteris viscuts en la seva carn.

El títol Filla de Sió designa originàriament, a l’Antic Testament, els habitants de la ciutat de Jerusalem, de la qual el nucli més representatiu era justament el mont Sió (17, 1). Filla de Sió, per tant, és una representació en femení que facilita la revelació de la relació d’amor de Déu en vers el seu poble en clau esponsal. La Filla de Sió serà l’esposa sempre estimada per Déu, però tantes i tantes vegades infidel (idòlatra).

Déu respondrà a les infidelitats de l’esposa amb càstigs momentanis acompanyats de la promesa d’un amor etern i una nova aliança, en que l’esposa respondrà finalment amb amor fidel a l’amor de Déu Espòs.

27

La nova Filla de Sió serà Maria, que representarà la humanitat-esposa, i no solament Israel. Ella rebrà, la primera, l’anunci de l’alegria messiànica, i ella serà l’esposa, representant de tota la humanitat, que respondrà amb amor fidel, ple i total, a Déu.

Catequesi 17. La Filla de SióLa catequesi s’estén en la presentació de la història de la

salvació com a història de l’amor de Déu i de la infidelitat de l’ésser humà, d’Israel concretament: com enganya una dona al seu company, així m’ha enganyat la casa d’Israel (queda sempre clar que el pecat d’infidelitat és, sobre tot, la idolatria) (cf 17, 1). Osees amb unes imatges molt fortes, però també Ezequiel i Isaïes, exposen el drama de la fidelitat de Déu que lluita per vèncer les infidelitats de l’esposa amb un amor sempre més gran.

Osees exposa primer el rebuig de l’esposa indigna per part de Déu; serà per un moment no compadida.. no-el-meu-poble. L’experiència de desventura amb altres marits fan reflexionar l’esposa: me’n torno amb el meu primer marit, amb qui estava millor que no pas ara. Però és Déu mateix qui vol restablir l’aliança: la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor (17, 2). Déu respon a les infidelitats humanes anunciant una aliança més perfecta: Aquell dia, em dirà "Marit meu", no em dirà més "Baal meu" (...) Et prendré com a esposa per sempre, et prendré com a esposa i pagaré per tu bondat i justícia, amor i misericòrdia. Et prendré com a esposa pagant un preu de fidelitat. Així coneixeràs qui és el Senyor (Os 2 18.21-22); Déu proposa una unió més estable i més íntima: Jo sembraré Jizreel per tot el país, em compadiré de la "No compadida", i al qui s'anomenava "Poble no-meu" li diré "Ets el meu poble", i ell em dirà "Ets el meu Déu" (Os 2, 25) (17, 3); Per part de Déu, es renova de manera incessant la promesa de fidelitat, com llegim a Jr 31, 3: T'estimo amb un amor etern; per això t'he atret i et sóc fidel. Et reedificaré i quedaràs reconstruïda, nissaga d'Israel [“virgen de Israel”, en traducció castellana] (17, 3).

28

Joan Pau II recull els coneguts textos de Ezequiel i Isaïes, de manera que queda ben clara la fidelitat persistent amb que Déu respon a les infidelitats de l’esposa: recordaré l'aliança que vaig concloure amb tu quan eres jove i faré amb tu una aliança eterna (Ez, 16, 60); el qui t'ha creat és espòs teu (...). Et vaig abandonar sols per un moment, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d'indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t'estimo amb un amor etern (Is 54 5.7s) (17, 4).

El llibre del Càntic dels càntics ens sintetitza en unes paraules molt breus el missatge dels altres textos, la relació ideal entre Déu i el seu poble: Jo sóc tota del meu estimat i el meu estimat és tot meu (Ct 6 3) (17, 4).

Ara, conclou el Papa, es pot comprendre com escoltaria la Verge Maria la lectura de tots aquests fragments: els relats d’infidelitat del poble d’Israel desvetllarien en ella un compromís més abrusant de fidelitat a l’aliança, obrint el seu esperit a una proposta de comunió esponsal definitiva amb el Senyor, en la gràcia i en l’amor. D’aquesta nova aliança vindria la salvació de tot el món (17, 5).

Catequesi 18. La nova Filla de SióAquesta catequesi presenta les profecies acomplertes en

Maria. Ella rebrà la salutació de l’àngel com a representant de tota la humanitat, i donarà el seu consentiment a l’encarnació del Fill de Déu.

Se subratlla en primer lloc el sentit del terme grec chaire, traduït al llatí per Ave, fórmula senzilla de salutació que no respon plenament a les intencions que hem de suposar en el missatger diví. encara que chaire també fos fórmula quotidiana de salutació, el seu significat originari —alegra’t— posa de manifest que la invitació a l’alegria és especialment adient a l’anunci de la vinguda del Messies.

Chaire ens posa en sintonia perfecta amb l’Antic Testament, primer de tot amb Sofonies: Crida de goig [lauda], Filla de Sió! Clameu ben fort [jubila], gent d'Israel! Alegra't [laetare] i celebra-ho

29

de tot cor, (...) el Senyor, rei d'Israel, és dintre teu (So 3, 14s) (18, 1-2) [no es difícil establir paral·lelisme entre el Senyor és amb Vós, de l’avemaria, i el Senyor és dintre teu, de Sofonies].

També Joel convida a l’alegria i exultació, perquè el Senyor és en mig d’Israel (cf Jo 2, 21-27). Igualment Zacaries: Alegra't, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment (Za 9, 9s; citat en la narració de l’entrada triomfal a Jerusalem per Mt 21, 5; Jn 12, 15). Finalment, Isaïes lliga l’anuncia de l’alegria al fet de l’abundosa fecunditat de la que era estèril i abandonada (cf Is 54, 1).

El motius de l’alegria són tres: 1) la presència salvífica de Déu en mig del seu poble; 2) la vinguda del Messies; 3) la fecunditat gratuïta i sobreabundant. To això es compleix en Maria, segons LG 55. (18, 3).

Maria és convidada a l’alegria, i tota la humanitat amb ella (ja la salvació s’havia expressat com un gran banquet per a tots els pobles al Mont de Sió). És Filla de Sió, Verge de l’aliança. I és significatiu que sigui una dona qui acompleix aquesta missió (18, 4).

Com a nova Filla de Sió, Maria es particularment idònia per a entrar en l’aliança esponsal amb Déu (...) Ella ofereix a Déu un veritable cor d’esposa (...). Ja no és simplement un subjecte col·lectiu, sinó una persona; representa a la humanitat i respon a la proposta divina amb el seu amor esponsal.

D) PLENA DE GRÀCIA19. Maria, la "plena de gràcia"20. La santedat perfecta de Maria

Hem vist a les dues catequesis anteriors que Joan Pau II, a partir del títol veterotestamentari Filla de Sió, que evoca la relació esponsal entre Déu i Israel, i la joia que Déu vol comunicar a l’esposa estimada, segons queda tan clar a Sofonies, s’endinsava en el profund significat de la primera paraula de l’Àngel a Maria: chaire, alegra’t: Maria és l’esposa que finalment respon amb amor fidel a

30

Déu espòs; darrera d’ella, hi és tota la humanitat, a la que ha d’arribar l’alegria de l’amor de Déu.

Ara veurem que la segona paraula de l’àngel kecaritwme,nh te també un significat molt dens, que el Papa explicarà en dues noves catequesi, que nosaltres sintetitzarem. En la primera quedarà clar el significat de plenitud o perfecció de la gràcia de Maria i la seva absoluta i total gratuïtat. En la segona, es presentaran les primeres reflexions de la fe sobre el nom que l’Àngel dóna a Maria, kecaritwme,nh. Amb aquestes dues catequesis, ens introduirem a l’estudi del dogma de la Immaculada Concepció, en cinc noves catequesis.

Catequesi 19. Maria, la “plena de gràcia”Hi ha íntima connexió entre cai,re kecaritwme,nh,

entre ser estimat fins a veure’s curull de la gràcia de Déu i sentir gran alegria; la fe de l’Església i l’experiència dels sants ens ensenya que la gràcia és font d’alegria i que la veritable alegria ve de Déu (19, 1).

Kecaritwmenh és el nom que Maria té als ulls de Déu [com el seu nom propi per a Déu]. La Verge de Nazaret és saludada per l’Àngel amb aquest nom, recorda LG 56, abans fins i tot de pronunciar el nom de Maria. Es posa així de relleu l’aspecte principal que Déu veu en la personalitat de la Verge de Nazaret (19, 2).

Kecaritwme,nh vol dir, pròpiament, que ha estat omplerta de gràcia, no que ho sigui per ella mateixa. És un participi passiu, participi perfecte. Explica, per tant, a la vegada la imatge d’una gràcia perfecta i duradora que implica plenitud i la perfecta gratuïtat del do, per part de Déu.

L’aspecte de la gratuïtat ressalta més si comparem l’anunciació a Maria amb l’anunciació a Zacaries. Maria, observa Joan Pau II, no és el gran sacerdot, ni és tan sols home, sinó una simple noia sense relleu social i originària de Nazaret, vila mai nomenada a l’Antic Testament, i de no gaire bona reputació, segons aquelles paraules de Natanael de Nazaret en pot sortir res de bo? (Jn 1, 46). A més, de

31

Zacaries, de nissaga sacerdotal, i de la seva esposa, es diu que tots dos eren justos davant d Déu i irreprensibles en el compliment de tots els manaments (Lc 1, 6); en canvi, res no es diu de l’origen de Maria —l’expressió de la casa de David es refereix només a Josep— ni de la seva conducta. Aquests detalls literaris posen en evidencia que en Maria tot deriva d’una gràcia sobirana. El que li ha estat concedit no prové de cap títol de mèrit, sinó únicament de la lliure i gratuïta predilecció divina (19, 3).

Maria apareix així com un fruit pur de la benevolència de Déu (...) que la va fer plena de gràcia (...) en Maria, la gratuïtat de la misericòrdia divina assoleix el seu grau suprem (19, 4).

Catequesi 20. La santedat perfecta de MariaEl Vaticà II ens recorda que l’Església ha reconegut en la plena

de gràcia a la tota santa, lliure de tota taca de pecat, (...) enriquida des del primer instant de la seva concepció amb una santedat resplendent del tot singular (LG 56). (20, 1). El mot té un significat densíssim, i l’Esperit Sant ha impulsat sempre l’Església a profunditzar-lo. És evident que la plenitud de gràcia ha estat concedida a Maria en vistes a la maternitat divina, però més directament indica l’efecte de la gràcia divina en Maria, que fou omplerta, de forma íntima i estable, per la gràcia divina i, per tant, santificada. Plena del que en diem gràcia santificant, la que duu a terme la santedat d’una persona, la seva nova creació, la plena conformitat amb el projecte de Déu. De fet, LG 56 recorda que els Pares, a partir de Lluc, miraven a Maria com la tota santa, i afirma ensems que era una criatura nova, creada i formada per l’Esperit Sant. (20, 2)

Theoteknos de Lívias, bisbe palestí que visqué entre el 550 i el 650 diu, referint-se al naixement de Maria: neix com els querubins la que està formada per l’argila pura i immaculada (Panegíric per a la festa de l’Assumpció, 5-6). La referència a la netedat de la primera creació és clara: també l’origen de Maria fou pur i immaculat, sense pecat. La comparació amb els querubins fa més clara encara

32

l’Excel·lència de la santedat de Maria. Theoteknos marca una nova etapa, després que els Pares grecs i orientals havien admès ja una purificació realitzada per la gràcia en Maria abans de l’Encarnació (Gregori Naziancè) o en el mateix moment de l’Encarnació (Sant Efrem, Javerià de Gabala i Santiago de Sarug) (20, 3).

Una altra etapa la marca Andreu de Creta (s. VIII), el primer teòleg que veu en el naixement de Maria una nova creació: avui la humanitat, en to l’esplendor de la seva noblesa immaculada, rep la seva antiga bellesa. Les vergonyes del pecat havien enfosquit l’esplendor i l’atractiu de la naturalesa humana; però quan naix la Mare del Formós per excel·lència, aquesta naturalesa recupera, en la seva persona, els seus antics privilegis i és formada segons un model perfecte i realment digne de Déu. (...) Avui comença la reforma de la nostra naturalesa, i el món envellit, que sofreix una transformació totalment divina, rep les primícies de la segona creació (Sermó I, sobre el naixement de Maria) (20, 4).

La Concepció pura i immaculada de Maria és un privilegi personal, que inaugura el temps de la gràcia abundant, volgut per Déu per a tota la humanitat (20, 4).

Al mateix s. VIII, sant Germà de Constantinoble i sant Joan Damascè recullen la mateixa doctrina i presenten la santedat original de maria com inici de la redempció del món (20, 4).

La santedat insuperable de Maria constitueix el model insuperable del do i de la difusió de la gràcia de Crist en el món (20, 4).

E) LA IMMACULADA CONCEPCIÓ21. La Immaculada Concepció22. Maria Immaculada, redimida por preservació23. La definició dogmàtica del privilegi de la Immaculada

Concepció24. La Verge Maria, santa durant tota la vida25. La fe de la Verge Maria

33

Comença ara una sèrie de cinc catequesis dedicades al dogma de la Immaculada Concepció. La primera recollirà els textos bíblics favorables, i aquells que semblen oposar-s’hi, o sigui els que afirmen la universalitat del contagi del pecat dels orígens.

La segona exposarà la doctrina sobre la redempció per preservació del pecat, com a resposta al problema suscitat per la contraposició dels textos bíblics.

En la catequesi següent s’estudiarà la història del dogma, definit el 1854, fins l’actualitat.

La catequesi 24 exposa la doctrina de la fructificació de la concepció immaculada en la santedat de Maria durant tota la vida.

La sèrie culmina en una catequesi sobre la fe de la Verge Maria. En veurem la connexió amb els temes precedents.

Catequesi 21. La Immaculada ConcepcióEls textos bíblics que fonamenten la doctrina sobre la

Immaculada Concepció són fonamentalment tres: l’anunciació (ja estudiat a la catequesi 19), el protoevangeli i la dona vestida de sol, a l’Apocalipsi.

Sabem que el text, llegit en l’original hebreu, no atribueix la victòria sobre Satanàs a la dona (Maria), sinó al Fill. Però, sabent igualment que la concepció bíblica estableix una solidaritat profunda entre el progenitor i la descendència, car afirmar que és coherent amb el sentit original del fragment la representació de la Immaculada, que aplasta la serp, no per pròpia virtut, sinó per la gràcia del Fill (21, 1).

D’altra banda, el text proclama la enemistat entre la dona i el seu llinatge, d’una banda i, de l’altra, la serp i la seva descendència. La reflexió brolla espontània: per tal de ser enemiga irreconciliable de la serp i del seu llinatge, Maria havia d’estar exempta de tot domini del pecat. I això, des del primer moment de la seva existència; de fet, Pius XII argumenta dient que si Maria hagués estat contaminada pel pecat en el moment de la concepció, aquest únic moment, per breu que fos, bastaria per dir que no hi havia

34

hagut l’enemistat eterna entre Maria i el dimoni, que tota la tradició ha vist indicada en el protoevangeli (Fulgens corona: AAS 45 [1953], 579). Cal concloure: el Fill que ha obtingut la victòria sobre Satanàs, n’ha fet beneficiària anticipadament la seva Mare, preservant-la del pecat; li ha donat el poder de resistir al dimoni, realitzant així en el misteri de la Immaculada concepció l’efecte més notable de la seva obra redemptora (21, 2). Observem amb el Sant Pare que el nou ordre d’amistat plena amb Déu, iniciat en Maria, implica, també per a nosaltres, una enemistat profunda respecte a la serp (21, 3).

Ap 12, 1, la dona vestida de sol. Aquesta dona és un subjecte col·lectiu, l’Església, segons l’exegesi actual del text. Però a més de la interpretació col·lectiva, el text suggereix una interpretació individual, quan afirma que la dona va posar al món un fill, un noi que “ha de governar totes les nacions amb una vara de ferro” (Ap 12, 5). La referència al part admet una certa identificació de la dona amb Maria. Malgrat els sofriments del part —que fan pensar en Maria al peu de la creu, engendrant la nova comunitat dels deixebles— la dona està vestida de sol, és a dir del resplendor diví, i apareix com un senyal grandiós de la relació esponsal de Déu amb el seu poble. Es conclou que, encara que l’Apocalipsi no indica directament la Immaculada Concepció de Maria, poden interpretar-se en sentit favorable. Podríem resumir el pensament de Joan Pau II dient que la dona representa l’Església deixant entreveure la imatge de Maria com al seu tipus i model, donat que en ella resplendeix en plenitud la santedat de l’Església (21, 2).

Però, hi han textos molt forts sobre la universalitat del pecat, que sembla que haurien d’abastar també a Maria. El contagi del pecat s’ha estès a tot nascut de dona (Sal 50, 7; Jb 14, 2). En Adam tots hem pecat, a través d’ell la condemnació s’ha tramès a tots del homes (cf Rm 5, 12.18). El pecat, tramès per generació, agafa a tots (cf CEC 404), llevat de Crist, que no va conèixer pecat (2Co 5, 21), i ha aconseguit que on va abundar el pecat sobreabundi la gràcia (cf Rm 5, 20) (21, 4).

Estem davant una doctrina clara que cal completar, però, amb la del concepte del Nou Adam, que reclama el de la Nova Eva, com

35

va fer notar Ireneu. Era convenient que, al igual que Crist, el nou Adam, també Maria, la nova Eva, no conegués el pecat i fos així més apta per a cooperar en la redempció. El torrent desbordat del pecat, diu el Sant Pare, s’atura davant el Redemptor i la seva col·laboradora: Crist és totalment sant per la gracia que de la persona divina vessa sobre la seva humanitat; Maria és totalment santa en virtut de la gràcia rebuda pels mèrits del Salvador (21, 4).

Catequesi 22. Maria Immaculada, redimida per preservació

La doctrina sobre la santedat perfecta de Maria trobà una certa resistència a occident, degut als ensenyaments de Pau sobre el pecat original i la seva universalitat, sistematitzats vigorosament per sant Agustí. El gran sant Deixa fora de dubte que Maria no va cometre pecat. No veu, però, com es pugui conciliar la concepció immaculada de Maria amb la doctrina de la universalitat del pecat original i la necessitat de la redempció (22, 1).

S. IX. S’introdueix en occident la festa de la Immaculada Concepció (Sud d’Itàlia, Nàpols, Anglaterra).

S. XII. Eadmer, monjo de Canterbury lamenta l’oblit o supressió de la festa. Expressa amb la imatge de la castanya la preservació de Maria del pecat original: concebuda, alimentada i formada sota les espines, ella no en rep cap punxada. Així, sota les espines de la generació, que de per sí hauria de trametre el pecat, Maria queda lliure de tota taca per voluntat explícita de Déu que ho va poder fer [potuit] i, evidentment, ho volgué fer [voluit]. I,per tant, ho va fer [fecit] (Tract. De conc. B.M.V., 1-2) (22, 2).

S. XIII. El grans teòlegs recullen les dificultats d’Agustí i argumenten: la redempció obrada per Crist no seria universal si la condició de pecat no fos comú a tots els éssers humans. I si Maria no hagués contret la culpa original, ho hauria pogut ser rescatada. perquè la redempció consisteix a alliberar aquells que es troben en estat de pecat.

36

S. XIII-XIV, Duns Escot. Introdueix el concepte de redempció per preservació, que seria el mode més excels d’alliberament del pecat. La doctrina escotista s’obre camí, sobre tot entre els franciscans.

1477. Sixt IV aprova la missa de la Concepció. La doctrina es va generalitzant.

Caldrà encara molts segles per arribar a la definició, sota l’influx d’una intuïció de fe fonamental: la Mare de Crist havia de ser perfectament santa des de l’origen de la seva vida (22, 3).

Joan Pau II observa l’encert de la intuïció de Duns Escot. Tots veiem que Crist no només allibera del pecat comès, sinó que ens dona gràcia i força per a no pecar. De manera que el dogma de la Immaculada no solament no enfosqueix, sinó que contribueix admirablement a posar de relleu els efectes de la gràcia redemptora de Crist en la naturalesa humana.

A la immaculada mirem els cristians com a model perfecte i imatge de la santedat (cf LG 65) que tots hem d’assolir (22, 4).

Catequesi 23. La definició dogmàtica del privilegi de la Immaculada Concepció

La doctrina de la Immaculada Concepció es va estenent.S. XIX. Al començar el segle són molts els qui demanen la

definició dogmàtica. A meitat de segle, Pius IX consulta primer als teòlegs, i després a 604 bisbes (quasi un concili per escrit), sobre els punts concrets de la oportunitat i possibilitat de la definició. La gram majoria responen afirmativament i es passa a la fase de redacció del document.

La comissió especial de teòlegs donà més importància a la praxis eclesial, a allò que es vivia en l’Església, a la fe i culte del poble cristià, que a les determinacions dels teòlegs.

1854. butlla ineffabilis Deus"...declarem, proclamem i definim que la doctrina que sosté

que la beatíssima Mare de Déu va ser preservada immune de tota taca de la culpa original en el primer instant de la seva concepció per

37

singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent, en atenció als mèrits de Crist Jesús Salvador del gènere humà, està revelada per Déu i ha de ser per tant fermament i constantment creguda per tots els fidels..."

Precisions:1. Atribueix a la persona de Maria el ser preservada de pecat

original. A diferència de butlla Sollicitudo d’Alexandre VII, de 1661, no es diu res sobre la manera de la infusió de l’ànima en el cos.

2. La formulació es negativa: Maria no va tenir pecat original. Però és obvi que la completa immunitat del pecat implica la proclamació de santedat plena. [Que Maria no havia comès pecats personals, ja tothom ho acceptava (cf cat. 24). El problema era si hi havia el mínim, el pecat original. El dogma vol dir “ni tan sols el pecat original”, per tant, santedat plena i total].

3. No es diu res de la concupiscència, però hi queda inclosa, perquè és conseqüència del pecat i porta al pecat, segons Trento (DS 1515).

4. Aquesta preservació és un favor totalment gratuït, concedit per singular gràcia i privilegi. Pius XII a Fulgens corona (1953) explicita que mai ha estat concedit a cap altra persona (S. Josep).

5. El privilegi fou concedit en atenció al mèrits de Crist Jesús, Salvador del gènere humà (la butlla Ineffabilis no diu que fos redimida, però usa l’expressió fou rescatada de la manera més sublim). El Vaticà II proclama que l’Església admira i exalça en Maria el fruit més esplèndid de la redempció (Sacrosantum Concilium 103).

6. Solemnement es diu que es tracta d’una doctrina revelada per Déu, la qual ha de ser creguda per tots els fidels de manera ferma i constant. Qui no l’accepta, o conserva una opinió contrària, naufraga en la fe, i se separa de la unitat catòlica.

7. Pius XIX, al definir el dogma era conscient d’estar exercint la infal·libilitat, que seria definida posteriorment al Vaticà I.

38

Catequesi 24. La Verge Maria, santa durant tota la vida

Que Maria fou santa durant tota la seva vida no ho va definir la butlla de Pius IX, que es va limitar a la qüestió discutida durant segles, sobre la concepció immaculada o no de Maria. D’altra banda no calia cap definició sobre una veritat mantinguda pacíficament per tota l’Església des de sempre. Trento ensenya que ningú pot impedir durant tota la seva vida tots els pecats, fins i tot els venials, si no és per privilegi especial, com ho ensenya [“Tenet” és el verb llatí emprat; és a dir, ho ensenya i manté amb fermesa] l’Església en el cas de la Benaurada Verge (DS 1573); no es tracta d’una creença pietosa, sinó d’una doctrina sòlida (24, 1s).

Alguns Pares i alguns autors recents han atribuït a Maria imperfeccions o defectes morals, basats en alguns textos evangèlics. Analitzats amb cura, aquests fragments evangèlics no permeten tal interpretació.

1. El primer text seria la resposta de Jesús a Maria i Josep, als dotze anys: per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare? (Lc 2, 49). En realitat en el diàleg només veiem que Maria no acusa Jesús, sinó que pregunta simplement el per què de la seva actuació; Jesús tampoc reprèn la seva Mare, sinó que respons amb un altre per què, donant la raó del que havia fet.

2. Canà: Dona, i jo que hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora (Jn 2, 4). Maria no ha fet res dolent, exposant a Jesús la situació dels nuvis. Jesús, de fet, exposa simplement que ell està per a fer la voluntat del Pare; la qual cosa no li impedeix de consentir a fer el que la Mare li demana confiada, i així fa Jesús el seu primer miracle.

3. La teva Mare i els teus germans són aquí fora, que et volen veure (...) la meva Mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen (Lc 8, 20). La clau d’interpretació la trobem considerant la diferència de les disposicions íntimes de Maria respecte a la dels altres parents de Jesús. Llavors comprenem que la resposta de Jesús vol esmenar la pretensió dels parents [i

39

elevar-los a un nivell superior], i constitueix a la vegada una veritable lloança de la fidelitat de Maria a la voluntat de Déu.

4. Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden (Lc 11, 28). Una altra gran lloança de Maria. El fet que l’Església seleccioni aquest fragment per honorà Maria en les seves festes, vol dir que sempre ha interpretat aquest text com una lloança, no pas com un retret.

Conclusió. La vida terrena de Maria es caracteritzà pel desenvolupament constant i sublim de la fe, l’esperança i la caritat.

Catequesi 25. La fe de la Verge MariaCuriosament, Joan Pau II acaba la sèrie de catequesis sobre la

Immaculada amb una dedicada a la fe de Maria. Potser vol dir-nos que el camí de santedat de Maria, la tota santa, es pot definir com un camí de fe. El que expressament dirà és que mirant a Maria comprenem la relació estreta entre fe i salvació; en la salvació del gènere humà és fonamental el paper que la fe de Maria (25, 4). El Papa presentarà el tema a partir de la comparació entre l’actitud de Maria i la de Zacaries, segons ho refereixen els relats d’ambdues anunciacions.

Feliç tu, que has cregut: Allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà! (Lc 1, 45). És la primera benaurança que trobem a Lluc. Maria és la dona que amb la seva fe precedeix l’Església en la realització de l’esperit de les benaurances.

A primer cop de vista, Zacaries i Maria es diria que presenten objeccions a l’anuncia de l’àngel. Com és, doncs, que l’àngel retreu a Zacaries la seva incredulitat, mentre que respon immediatament a la pregunta de Maria? És que Zacaries dubta que pugui realitzar-se el que anuncia l’àngel, mentre que Maria creu i vol col·laborar al designi de Déu, i només demana la manera de no faltar al propòsit de virginitat que ella ha assumit precisament per amor a Déu: cercà la manera —comenta sant Agustí—; no dubtà de l’omnipotència de Déu (Sermo 291) (25, 1).

40

Cal tenir en compte que la situació de Zacaries era molt més favorable que la de Maria. L’anunci a Zacaries té lloc al temple, al seu reducte més sant —el Sant dels Sants [Sancta Sanctorum]—, mentre està encensant, o sigui mentre compleix el seu ofici sacerdotal. Sembla que tot aconsellava creure a l’autenticitat de les paraules de l’àngel. Maria en canvi rep l’anunci en un context simple i ordinari, del qual ni tan sols se’n dóna cap descripció (25, 2).

A Maria se li demana de creure una cosa molt més difícil i elevada, sense cap precedent en la història d’Israel, mentre Zacaries coneixia molt bé les concepcions miraculoses ja obrades per Déu a favor d’esposos ancians i mares estèrils. Zacaries dubta, Maria acull convençuda que Déu tot ho pot, i l’únic obstacle és el seu propòsit. Però justament en el designi de Déu, aquest propòsit senyala el mode concret en que Déu vol dur a terme el seu projecte: la maternitat virginal. Un cop resolta la dificultat, Maria pot cooperar al designi de Déu (25, 3).

Recordem dues cites d’Agustí: l’àngel anuncia, la Verge escolta, creu i concep (Sermo 13 in Nat. Dom); Creu la Verge en el Crist que li és anunciat, i la fe el porta al seu si; descendeix la fe al seu cor virginal abans que la fecunditat maternal a les seves entranyes (Sermo 293) (25, 4).

Amb la fe d’Abraham començà l’Antiga Aliança, amb la fe de Maria comença la Nova Aliança (25, 4).

F) MARIA VERGE26. La virginitat de Maria, veritat fe27. El propòsit de virginitat28. La concepció virginal de Jesús29. Maria, model de virginitat30. La unió virginal de Maria i Josep31. Maria sempre verge

41

Les catequesis de Joan Pau II sobre la virginitat de Maria, posen de relleu, en primer lloc, la clara fonamentació bíblica I el sentit precís de la veritat dogmàtica sobre la virginitat de Maria, des de la primera etapa de la reflexió sobre la fe, reflectida ja als primers concilis, fins avui. La segona catequesi de la sèrie és una reflexió aguda i raonada sobre el propòsit de virginitat de Maria. És també rica en suggeriments teològics i orientacions per a la vida el tema de Maria, model de virginitat i el de la unió virginal entre Maria i Josep. El tema final deixa fora de dubte la virginitat perpètua de Maria.

Catequesi 26. La virginitat de Maria, veritat de feJoan Pau II presenta primer el testimoni clar de Lluc i Mateu, el

recolzament indirecte que Marc aporta al testimoni dels primers, el testimoni claríssim que en resultaria d’un redescobriment exegètic referent a Jn 1, 13, i l’interrogant favorable a la virginitat que suscita l’afirmació paradògica de Ga 4, 4 sobre Jesucrist, nascut d’una dona.

Lluc 1. El relat de l’anunciació anomena a Maria Verge, deixa clar la

intenció de Maria de perseverar en la seva virginitat i, al mateix temps, el designi diví sobre la maternitat virginal de Maria.

2. L’afirmació sobre la concepció virginal exclou qualsevol hipòtesi de partenogènesi natural, així com les explicacions basades en intents d’explicacions de temes jueus o derivacions d’alguna legenda mitològica pagana.

3. L’estructura del text (cf Lc 1, 26-38; 2, 19.51) no admet cap interpretació reductiva, ni cap mutilació dels termes o de les expressions referents a la concepció virginal. (26, 1)

Mateu.1. Maria concep Jesús per obra de l’Esperit Sant (Mt 1, 20).2. S’exclou la relació conjugal entre Maria i Josep.3. A Josep, la concepció virginal li és revelada com el resultat

de la intervenció sobrenatural i de la cooperació exclusiva de la Mare. Ell rep només la invitació a acceptar lliurement el seu paper d’espòs de la Verge i la seva missió paterna respecte a l’infant.

42

4. Mateu presenta l’origen virginal de Jesús com el compliment de la profecia d’Is 7, 14 (la Verge concebrà... li posaran per nom Emmanuel...). Això vol dir que la concepció virginal de Maria va ser objecte de reflexió de la primera comunitat cristiana: en ella s’estaven complint els designis divins, Jesús era el Déu amb nosaltres. (26, 2)

MarcNo parla de la concepció i naixement virginal. Però...1. Mai menciona Josep.2. La gent de Nazaret anomenen Jesús el fill de Maria,3. O bé, en altre context, moltes vegades, el Fill de Déu (cites)

(26, 3)JoanS’està donant altra vegada importància a la lectura en singular

de Jn 1, 13: Ell, que no va nàixer de sang, ni de desig de carn, ni de desig d’home, sinó que nasqué de Déu. Aquesta lectura ja la feien, per exemple, Ireneu i Tertulià; és obvi que, adoptant-la, el pròleg de l’evangeli de Joan es convertiria en un dels més grans testimonis de la generació virginal de Jesús. (26, 3)

PauEl text de Ga 4, 4, no aporta llum directament sobre el tema.

Però sí que apareix, ell mateix, en solitari com una invitació a formular l’interrogant sobre la personalitat d’aquest fill de dona i, per tant, sobre el seu naixement virginal.

Aquest testimoniatge uniforme dels evangelis confirma que la fe en la concepció virginal de Jesús estava arrelada fermament en diversos ambients de l'Església primitiva. Per això manquen de tot fonament algunes interpretacions recents, que no consideren la concepció virginal en sentit físic o biològic, sinó únicament simbòlic o metafòric: designaria a Jesús com do de Déu a la humanitat. El mateix cal dir de l'opinió d'uns altres, segons els quals el relat de la concepció virginal seria, per contra, un theologoumenon, és a dir, una manera d'expressar una doctrina teològica, en aquest cas la filiació divina de Jesús, o seria la seva representació mitològica.

43

El Catecisme de l’Església Catòlica, al nr 496 expressa clarament la doctrina de l’Església sobre aquest punt. (26, 3)

La tradicióLa fe expressada en els evangelis és confirmada, sense

interrupcions, en la tradició posterior. Les fórmules de fe dels primers autors cristians postulen l’afirmació del naixement virginal: Arístides, Justí, Ireneu i Tertulià, estan d’acord amb sant Ignasi d’Antioquia, el qual proclama Jesús nascut veritablement d’una verge (Smirn. 1, 2). Tots entenen una generació virginal de Jesús real i històrica, i de cap manera afirmen una virginitat només moral o un indeterminat do de gràcia [vago don de gracia], que es va manifestar en el naixement del nen. (26, 3)

Segueixen les definicions solemnes de fe dels concilis:1. Calcedònia, en la professió de fe definida de manera

infalible, afirma que Crist en els últims dies, per nosaltres i per la nostra salvació, (fou) engendrat de Maria Verge, Mare de Déu, pel que fa a la humanitat (DS 301).

2. Constantinopolità III. Jesucrist nasqué de l’Esperit Sant i de Maria Verge, que és pròpiament i segons veritat Mare de Déu, segons la humanitat (DS 555)

3. altres concilis (Constantinopolità II,, Laterà IV i Lió II), declaren a Maria sempre Verge, subratllant la virginitat perpètua (cf DS 423.801.852).

4. Vaticà II. Maria engendrà al Fill del Pare, certament sense conèixer baró, coberta per l’ombra de l’Esperit Sant (LG 63).

5. En la definició del dogma de la Immaculada s’empra l’expressió santíssima Verge Maria (DS2803) (26, 4).

A excepció del Lateranense de 649, convocat pel Papa Martí I, les definicions del Magisteri no precisen el sentit de l’apel·latiu verge, però es veu clarament que aquest terme s’usa en el seu sentit habitual: l'abstenció voluntària dels actes sexuals i la preservació de la integritat corporal. En tot cas, la integritat física es considera essencial per a la veritat de fe de la concepció virginal de Jesús (cf. Catecisme de l'Església catòlica , 496). (26, 5)

Dues observacions finals44

1. En designar Maria com a santa, sempre Verge i Immaculada, s’indica l’existència d’un vincle entre santedat i virginitat.

2. L’altra expressió la Immaculada Mare de Déu, sempre Verge (cf definició de l’Assumpció), indica, al seu torn, el vincle entre virginitat i maternitat divina.

Catequesi 27. El Propòsit de virginitatEn rebre l’anunci de que tindrà un Fill, del que l’àngel en diu

coses meravelloses, Maria reacciona amb una pregunta sorprenent: com podrà ser això, si jo sóc verge? Maria no al·lega esterilitat o edat avançada, com podrien ser els casos de l’Antic Testament, sinó que per elecció voluntària vol romandre verge, cosa que sembla que obstaculitza el projecte diví que li proposa l’àngel. La forma verbal en present mostra que es tracta de permanència i continuïtat en l’estat virginal. Efectivament, no tindria cap sentit la objecció si Maria hagués pensat conviure maritalment amb Josep (1).

No podem pensar que Maria volgués oposar-se el projecte diví. Sempre havia viscut en plena sintonia amb la voluntat de Déu; si havia optat per la virginitat era per a entregar-se a Déu amb tot el seu jo humà i femení, amb un desig clar de cooperar a les gràcies rebudes i amb una disponibilitat total a l’acció de l’Esperit (2).

Alguns objecten que és impensable el propòsit de virginitat en Maria, donada la mentalitat jueva sobre la maternitat —recordem el cas de la filla de Jeftè— , arrelada en el manament diví sigueu fecunds i multipliqueu-vos (2).

Un inici de resposta el tenim en el fet que en temps immediatament anteriors al naixement de Crist l’ideal del celibat començava a descobrir-se en el poble d’Israel. Els essenis de Qumram observaven el celibat o limitaven l’ús del matrimoni; les terapeutes, a Egipte, seguint l’espiritualitat essènia, vivien en continència per dedicar-se a la contemplació i cercar la saviesa. Probablement Joan Baptista va ser cèlibe i la comunitat dels seus deixebles tindrien en gran valor el celibat. El propòsit de virginitat de Maria podia entrar en aquest context cultural i religiós (3).

45

Però la veritable raó està, en primer lloc, en que la plenitud de gràcia rebuda ja en la concepció orientava a una vida espiritual de riquesa singular, a la plenitud i totalitat d’entrega al Senyor. A més, en segon lloc, hi hagué una inspiració excepcional del mateix Esperit Sant; si en altres ànimes ha suscitat el propòsit de virginitat, molt més o podia fer en Maria, tenint en compte la missió que se li confiava. La gràcia i dons excepcionals de Maria orienten vers una entrega total, en ànima i cos, a Déu amb l’oferiment de la virginitat (4).

D’altra banda, l’aspiració a la vida virginal estava en plena harmonia amb la pobresa i humilitat davant de Déu, tan valorada a l’Antic Testament. Per la virginitat, ella mateixa sobresurt entre els humils i pobres del Senyor, que esperen d’ell amb confiança la salvació i l’acullen (4; LG 55).

Déu transformarà aquesta pobresa en una extraordinària riquesa: la Verge serà Mare del Fill de Déu (4).

Catequesi 28. La concepció virginal de JesúsA la catequesi 26 ja havia quedat clar que els textos evangèlics

no permeten dubtar de la concepció virginal de Maria, en sentit biològic. En la present catequesi es donen unes raons que ajuden a comprendre la profunditat i grandesa del designi de Déu.

En primer lloc, la concepció virginal deixa palès que Jesús te a Déu com a únic Pare, i així, en la generació temporal del Fill es reflecteix la generació eterna (1).

El relat de l’Anunciació posa de relleu el nexe entre la condició de Jesús com a Fill de Déu i la concepció per obra de l’Esperit Sant (2; Lc 1, 35). El qui naix de Maria ja és eternament Fill de Déu; però, també en la humanitat serà Fill de Déu (2).

La concepció virginal ens fa realment contemplar la glòria que Jesús ha rebut del Pare com a Fill únic seu, tal com es llegeix a Jn 1, 14.18 (2).

Joan Pau II observa i subratlla que el Pare de Jesús és Déu Pare, no l’Esperit Sant. Aquest és el poder de l’Altíssim (Lc 1, 35), en

46

sintonia amb l’Antic Testament, que presenta l’esperit de Déu com energia de Déu que actua en l’existència humana (2). De manera semblant a com és el vincle que uneix el Pare i el Fill, així també l’Esperit Sant uneix la humanitat amb Déu (3).

D’altra banda, la Verge Maria, col·laborant amb l’Esperit que és font de vida en la generació de Jesús, es prepara —així ens ho ve a dir Joan Pau II amb altres paraules— per a l’extensió de la seva maternitat a tota la humanitat, segons les paraules de Jesús a la creu, i també per obra de l’Esperit Sant (3).

Finalment, donat que la nostra vida en Crist és vida de fills de Déu en Crist, considerant amb quin realisme Jesús és Fill de Déu Pare, podem esbrinar el sentit real en que nosaltres participem de la seva vida divina com a Fills de Déu; i podem comprendre que la veritat de les paraules del pròleg de sant Joan que ens diuen que aquell que Déu ha engendrat ens ha donat el poder d’arribar a ser fills de Déu (cf Jn 1, 12s) (3).

La generació virginal permet l’extensió de la paternitat divina: als homes se’ls fa fills adoptius de Déu en aquell que és Fill de la Verge i del Pare... Déu ha escollit per al seu Fill una Mare verge per tal de donar més àmpliament a la humanitat el seu amor de Pare.

Catequesi 29. Maria, model de virginitatEn aquesta catequesi Joan Pau II mostra que el propòsit de

virginitat de Maria constitueix l’arrel de la consagració a Déu en la virginitat, en el cristianisme, precisament perquè és un propòsit, una elecció d’amor i no necessitat de servei a Déu, com deia Agustí (De Sancta Virg., IV, 4; PL 40, 398; Agustí veu en la virginitat de Maria un vot —no en el sentit estricte dels vots religiosos— emès lliurement, no el compliment d’un precepte). Tinguem en compte que no és l’àngel que demana a Maria de ser verge, sinó que és ella la qui revela lliurement el seu propòsit de virginitat (1).

L’espontaneïtat de Maria no treu l’iniciativa de Déu. El propòsit de Maria fou una resposta a la crida de Déu. Ningú pot

47

acollir aquest do sense ser cridat i sense rebre de l’Esperit Sant la llum i la força necessàries (1).

Quan va decidir Maria de consagrar-se al Senyor en la virginitat? No certament a la vista de la vocació a la Maternitat divina; llavors era ja una opció madurada; més aviat cal pensar que des de sempre, la seva vida espiritual va estar orientada cap a l’entrega total i, per tant, cap a la virginitat (2).

Les meravelles que avui veiem en la vida de tants nois i noies que decideixen consagrar-se a Déu, les va obrar Déu, primer de tot, en Maria (2).

La decisió de Maria, més que una renúncia a valors humans, fou una elecció de valors més grans; com deia Pau VI, no fou un acte de tancament a alguns valors de l’estat matrimonial, sinó (...) una opció valenta, portada a terme per a consagrar-se totalment a l’amor de Déu (3; Marialis cultus 37). És obvi que l’Esperit va inspirar el propòsit de virginitat a Maria en vistes a Crist: la virginitat de Maria fou cristocèntrica, ni que ella no ho pogués saber fins que li va estar anunciada la Maternitat; així Maria il·lumina dóna sentit a tot do virginal en l’Església (3).

Cal subratllar, finalment, que la virginitat en l’Església és, a imitació de Maria, font d’una especial fecunditat (4; Redemptoris Mater 43).

Catequesi 30. La unió virginal de Maria i JosepCom és que Lluc presenta Maria desposada, compromesa en

acord matrimonial, essent que tenia fet propòsit de virginitat? El fet que l’evangelista hagi enregistrat simplement aquests dos fets que semblen excloure’s l’un a l’altre, sense donar-ne cap explicació, és senyal de que tots dos són igualment històrics i dignes de crèdit (1).

Podem suposar, sosté Joan Pau II, que existís una entesa sobre el projecte de vida virginal. L’Esperit Sant ben bé podia inspirar a Josep l’ideal de virginitat, com li havia inspirat a Maria. Quan l’àngel li diu que no temi acollir Maria a casa seva, li confirma la crida a viure d’una manera totalment especial el camí del matrimoni (2).

48

Aquest tipus de veritable matrimoni (cf Redemptoris custos 7) només és comprensible en el context del designi de la salvació i en l’àmbit una espiritualitat molt elevada. La realització concreta del misteri de l’Encarnació exigia a la vegada un naixement virginal i una família que pogués assegurar el desenvolupament normal de la personalitat de l’Infant. Josep i Maria, precisament en vista de la seva contribució al misteri de l’Encarnació del Verb, van rebre la gràcia de viure junts el carisma de la virginitat i el do del matrimoni (2).

Joan Pau II pensa que cal abandonar la suposició d’un Josep d’edat avançada, custodi de Maria més que espòs, i pensar més aviat que la seva perfecció interior, fruit de la gràcia, el portava a viure amb afecte virginal la relació esponsal amb Maria (2).

Josep fou així veritable pare, encara que no progenitor (la distinció es troba ja en De Margarita, una monografia del s. IV sobre la virginitat de Maria). La paternitat de Josep fou una paternitat real, no aparent, i estava basada sobre el compromís veritablement matrimonial que l’unia amb Maria (3).

Catequesi 31. Maria, sempre vergeMaria va romandre verge tota la vida. Els textos antics,

referint-se a la concepció de Jesús, anomenen Maria simplement Verge, però donant a entendre que aquesta qualitat és considerava un fet permanent, referit a tota la vida de Jesús (1).

Després trobem ja en el segon símbol de fe de sant Epifani (a. 374) el títol de la sempre verge —a` aei,pa,rqe,noj— creat per a designar de manera única i eficaç la persona de Maria, expressant en una sola paraula la fe de l’Església en la virginitat perpètua de Maria. Quatre concilis ecumènics posteriors repeteixen l’expressió, i finalment el text de la definició del dogma de l’Assumpció (a. 1950; DS 3.903) addueix la virginitat perpètua de Maria entre els motius de la seva elevació en cos i ànima a la glòria celestial (1).

Verge abans del part, durant el part i després del part, és a dir, mai va deixar de ser verge. La virginitat abans del part, mai fou

49

qüestionada. La virginitat durant el part, es profunditza quan és qüestiona; el Papa Hormisdas escriu que el Fill de Déu nasqué en el temps com a home obrint al nàixer el si d la mare (...) sense trencar la virginitat de la seva mare (DS 368); el Vaticà II confirmà aquesta doctrina el Fill primogènit de Maria “no mencabà la integritat virginal, sinó que la santificà” (LG57). La virginitat després del part s’ha d’admetre lògicament, perquè no hi ha cap motiu que autoritzi a pensar que Maria va canviar posteriorment el propòsit de virginitat manifestat a l’Àngel; les paraules de Jesús a Joan i a Maria en el moment de la crucifixió fan suposar una situació que exclou la presència d’altres fills nascuts de Maria (2).

Per a negar la virginitat després del part cal recórrer a objeccions que no tenen cap pes. Efectivament, que Jesús sigui anomenat primogènit vol dir només que és un “fill no precedit per cap altre”, però no suposa que després hi hagi hagut més fills. Les prescripcions legals pels primogènits s’aplicaven per igual a tots els fills únics (2).

Els germans de Jesús és una expressió que designa els parents pròxims de Jesús (3; CEC 500).

G) ESCLAVA DEL SENYOR32. L’esclava obedient del Senyor33. Maria, nova EvaEva va introduir mal en el món, volent fer-se com Déu,

desobeint. Maria és la Nova Eva que, com a serventa fidel del Senyor, amb la seva obediència deslliga el nus de la desobediència d’Eva. Serà el tema de la catequesi 33, preparada pel comentari a sóc l’esclava del Senyor; que es compleixin en mi les teves paraules, tema de la catequesi 32.

50

Catequesi 32. L’esclava obedient del SenyorQuan Maria diu sóc l’esclava del Senyor; que es compleixin en

mi les teves paraules, obre el pas a la nova aliança, posant de manifest una actitud característica de la religiositat hebrea. Moisès respongué a Déu amb paraules similars a l’inici de l’Antiga aliança (cf Ex 4, 10; 14, 31) (1).

L’Expressió Servent de Déu s’aplica a l’Antic Testament a tots aquells cridats a exercir una missió en favor del poble: Abraham, Isaac, Jacob, Josué, David, etc. També els profetes i sacerdots. Isaïes lloa el Servent sofrent, model de fidelitat a Déu en l’esperança de rescat pels pecats del món. Entre les dones, destaca Esther, que es presenta ella mateixa a Déu com la teva serventa (Est 4, 17) (1).

La plena de gràcia, al presentar-se com l’esclava del Senyor desitja comprometre’s de la manera més perfecta a realitzar personalment el servei que Déu esperava de tot el poble. Fent-se servent del Senyor anuncia Aquell que dirà de si mateix que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida en rescat per molts. Així, l’Esperit Sant realitza entre la Mare i el fill una harmonia de disposicions íntimes, que permetrà a Maria assumir plenament la seva funció materna amb respecte a Jesús, acompanyant-lo en la seva missió de Servent. Efectivament, en la vida de Jesús, la voluntat de servir és constant i sorprenent, observa Joan Pau II, adduint exemples (2).

Maria, tot i ser ben conscient de l’altíssima dignitat que li és donada, es declara esclava del Senyor, i en aquesta dimensió hi inclou el propòsit de servei al pròxim, com ho demostra posant-se al servei de la cosina Elisabet immediatament després de l’Anunciació: Maria va de pressa cap a la muntanya (3).

La forma verbal corresponent a que es complexin és l’optatiu, temps que no expressa només acceptació sinó acollida convençuda del projecte diví, que esdevé compromís personal de fidelitat (3).

La perfecta sintonia entre Maria i el seu Fill resulta encara més evident tenint a la vista la Carta als hebreus, que posa en boca de Crist que entra al món aquestes paraules:per això, quan entra al

51

món, Crist diu a Déu: No has volgut sacrificis ni oblacions, però m'has format un cos; no t'has complagut en holocaustos ni en sacrificis pel pecat (Hb 10, 5-7; Sal 40, 7-9). Jesús diu el meu aliment és fe la voluntat del Pare que m’ha enviat; Maria fa de la voluntat del pare el principi inspirador de tota la seva vida; d’ella en treu la força per al compliment de la missió que li ha estat confiada (4).

Molt aviat Simeó li deixarà entreveure el destí tràgic del seu Fill, que en el moment de l’Anunciació Maria encara no coneixia. Maria s’hi associarà amb participació íntima. Maria està disposada a viure tot el que l’amor diví te previst per a la seva vida, fins i tot “l’espasa” que travessarà la seva ànima (4).

Catequesi 33. Maria, Nova EvaEl Concili Vaticà II, al comentar l’Anunciació, subratlla

senyaladament el consentiment de Maria i, seguint sant Ireneu, el posa en contrast amb la desobediència d’Eva. El Pare de les misericòrdies va voler que el consentiment de Maria precedís a l’Encarnació —a diferència de moltes altres narracions bíbliques semblants, l’Àngel l’espera expressament— per a què així com una dona va contribuir a la mort, així una altra dona contribuís a la vida (cf LG 56) (1).

Sant Ireneu expressava així el paral·lelisme Eva i Maria: "De la mateixa manera que aquella –és a dir, Eva– havia estat seduïda pel discurs d'un àngel, fins al punt d'allunyar-se de Déu desobeint a la seva paraula, així aquesta –és a dir, Maria– va rebre la bona nova pel discurs d'un àngel, per a portar en el seu si a Déu, obeint a la seva paraula; i com aquella havia estat seduïda per a desobeir a Déu, aquesta es va deixar convèncer a obeir a Déu; per això, la Mare de Déu es va convertir en advocada de la verge Eva. I de la mateixa forma que el gènere humà havia quedat subjecte a la mort a causa d'una verge, va ser lliurat d'ella per una Verge; així la desobediència d'una verge va ser contrarestada per l'obediència d'una Verge..." (Adv. Haer., 5, 19, 1) (1).

52

Maria és lliure davant de Déu i responsable davant de la humanitat, el futur de la qual està vinculat a la seva resposta. Déu posa el destí de tots en mans d’una jove. El Catecisme de l’Església Catòlica s’expressa així: La Verge Maria va col·laborar per la seva fe i obediència lliures a la salvació del homes. Va pronunciar el seu “fiat” “loco totius humanae naturae” (“ocupant el lloc de tota la naturalesa humana”). Per la seva obediència, es convertí en la nova Eva, mare dels vivents (CEC 511) (2).

L’actuació de Maria ens recorda la greu responsabilitat de cadascú d’acollir el pla diví sobre la pròpia vida. La resposta model de Maria és la realització més plena de les paraules de Jesús benaurats els qui escolten la paraula de Déu i la guarden (Lc 11, 28) (3).

Com a nova Eva Maria coopera amb Jesús, en dependència d’ell, és a dir, en una condició de subordinació. Però és una veritable cooperació que ella duu a terme amb ell i implica una participació activa en l’obra de redemptora. L’ensenyament del Vaticà II és clar: Maria es va entregar totalment ella mateixa, com esclava del Senyor, a la persona i a l’obra del seu Fill. Amb ell i en dependència d’ell, es va posar, per la gràcia de Déu totpoderós, al servei del misteri de la redempció (...) Déu no va utilitzar Maria com un instrument purament passiu, sinó que ella va col·laborar per la seva fe i obediència lliures a la salvació dels homes. (LG 56)

Secció II.MARIA EN LA VIDA DE JESÚS

A) EN LA INFÀNCIA DE JESÚS34. En el misteri de la Visitació el preludi de la missió del

Salvador35. En el Magníficat Maria celebra l’obra admirable de Déu36. Maria en el naixement de Jesús37. Maria, Mare de Déu

53

38. Maria, educadora del Fill de Déu39. La presentació de Jesús en el temple40. La profecia de Simeó associa Maria al destí dolorós del seu

Fill41. La cooperació de la dona en el misteri de la redempció42. Jesús, perdut I trobat al Temple43. Maria en la vida oculta de Jesús

Catequesi 34. En el misteri de la Visitació, el preludi de la missió del Salvador

En la Visitació veiem com la gràcia de l’encarnació que ha inundat a Maria, vessa salvació i alegria sobre la casa d’Isabel. El Salvador, ocult en el si de Maria (...) es manifesta ja des de la seva arribada al món (1).

El verb usat per a descriure la sortida de Maria cap a Judea és anístemi, i significa aixecar-se, posar-se en moviment. Just un verb usat al s evangelis per indicar la resurrecció de Jesús o accions materials que comporten un impuls espiritual (cf Lc 5, 27s; 15, 18.20); sembla que Lluc vulgui subratllar l’impuls vigorós que empeny Maria a portar al món el Salvador (1). A més, llegim que Maria va anar de pressa —precisió que recolza el que hem dit— a la Muntanya, amb una precisió no només topogràfica, sinó que evoca Is 52, 5: Que en són, de bonics, per les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau i el benestar, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu ja regna!». Sembla que sant Lluc ens convidi a veure en Maria la primera evangelista que difon la bona nova. El viatge és de Galilea a Judea, com el camí missioner de Jesús. La visitació és preludi de la missió de Jesús, Maria col·labora, des del començament de la seva maternitat en l’obra redemptora del Fill, i així és model de tots els evangelitzadors (2).

L’encontre de Maria amb Isabel presenta els trets d’un esdeveniment salvífic. Sobre el fons de la incredulitat reflectida en el

54

mutisme de Zacaries irromp Maria amb la joia de la seva fe prompta i disponible; saluda, doncs, a Isabel i l’infant salta d’alegria al si de la seva mare; també Isabel sent l’alegria messiànica, queda plena de l’Esperit Sant i crida amb totes les forces: ets beneïda entre totes les dones... (3).

Quan resem l’Avemaria, ressona en l’Església la joia per les meravelles obrades per Déu en la Mare del seu Fill (4).

Isabel proclama beneïda i benaurada a Maria, i en dóna la raó: perquè ha cregut (cf Lc 1, 45) (4).

Isabel s’adreça a Maria dient-li la Mare del Meu Senyor. A l’Antic Testament, hom s’adreçava així als reis, pensant en el futur Rei Messies; després de la resurrecció es veié el sentit transcendent d’aquest títol (4).

Notem, finalment, que Maria porta Crist a la mare del Baptista, i Crist vessa l’Esperit. És a dir, tenim aquí com un preludi de Pentecostès. En aquest primer vessament del do de l’Esperit, fruit de la vinguda del Messies, Maria hi està col·laborant, com en el Pentecostès definitiu (4).

Catequesis 35. En el Magnificat, Maria celebra l’obra admirable de Déu

L’àngel havia dit a Maria alegra’t. El Magnificat és com la resposta de Maria a la salutació de l’Àngel. Amb la primera paraula llatina del cant, igual que la corresponent grega, se celebra la grandesa de Déu totpoderós, que fa meravelles que superen les esperances d’Israel, totes les expectatives humanes, fins els desigs més nobles de l’ànima humana (1).

Davant l’omnipotència de Déu, Maria proclama la pròpia petitesa —tapei,nwsin, probablement inspirat en el càntic d’Anna, amb el significat d’humiliació y la misèria d’una dona estèril que confia la seva pena al Senyor— davant Déu que ha posat la mirada sobre d’ella (1).

Des d’ara, totes les generacions em diran benaurada. Maria pren peu de la felicitació d’Isabel, la primera a proclamar benaurada

55

Maria, i anuncia, no sense una certa gosadia, que la proclamació d’Isabel s’anirà estenent i amplificant amb un dinamisme incontenible. Al mateix temps, el text és testimoni de la veneració especial que la comunitat cristiana del s. I sentia envers la Mare de Jesús. El Magnificat és la primícia de les diverses expressions de culte a Maria (2).

Quines són les obres grans realitzades en favor de Maria? La concepció virginal. El Magnificat és un càntic veritablement teològic, que revela l’experiència feta per Maria del rostre de Déu poderós, i a la vegada misericordiós, capaç de tendresa i fidelitat envers tot ésser humà (3).

El Magnificat ens presenta una lectura sapiencial de la història, ens revela els criteris de la misteriosa acció de Déu: les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res (4).

Finalment, el Magnificat exalta el compliment de les promeses fetes als nostres pares, en favor d’Abraham i de la seva descendència per sempre; encara que —tot i estar inspirat en l’espiritualitat de la filla de Sió— supera els textos profètics que el preanuncien i totes les perspectives de l’antic Testament (5).

Catequesi 36. Maria en el naixement de JesúsJoan Pau II ja ha fet referències al fet del naixement, a propòsit

de la virginitat en el part, per exemple. Ara, en aquesta catequesi, es limitarà a cridar l’atenció sobre algunes dades que ajuden a comprendre millor el significat d’aquest esdeveniment (1).

Les circumstàncies del viatge de Josep, de la casa i família de David, i de Maria, cap a Betlem, i després el part, revelen una situació d’austeritat i pobres, que fan pensar en algunes característiques fonamentals del regne messiànic, sense honors ni poders; comencen a complir-se aquelles paraules: les guineus tenen caus i els ocells nius, però el Fill de l’Home no te on reposar el cap (1).

56

El part és contat de manera senzilla. Maria hi participa intensament: infantà el seu fill primogènit, el va faixar amb bolquers i el posar en una menjadora; l’acció de Maria és el resultat de la plena disponibilitat a cooperar amb els plans de Déu. Viu el part en situació d’extrema pobresa, sense poder oferir més que un bressol improvisat per al Fill de l’Altíssim (2).

Sant Lluc ens diu que no hi havia lloc per a ells a l’hostal; ni per a Jesús ni per a Maria, que ja està associada al destí de rebuig i sofriment del seu Fill (3).

Rebutjat pels seus és acollit pels pastors, primers destinataris de la bona nova; reben de l’àngel l’anuncia d’una gran alegria, i l’exhortació no tingueu por. També per a nosaltres val la invitació a la confiança en Aquell que és l’esperança per a tota la humanitat (3).

El càntic dels àngels revela que s’està complint el que Maria havia anunciat al Magnificat: el naixement de Jesús és el signe de l’amor misericordiós de Déu (3).

Els pastors responen a la invitació de l’àngel amb entusiasme i promptitud, recompensat per l’èxit: trobaren Maria i Josep i el Nen. Després van i espargeixen la notícia per tot el contorn. És Maria qui els ha mostrat el Jesús que ara anuncien, i així comprenem que ha de ser ella qui continuï mostrant Jesús als evangelitzadors de tots els temps. La relació de profunda relació espiritual amb Maria és necessària per als evangelitzadors (4).

Mentre els pastors fan el procés passen de la por a l’admiració i després a la lloança, la Verge manté viu en el seu cor el record de tots els esdeveniments. Així suggereix a una altra Mare, l’Església, que privilegiï el do i el compromís de la contemplació i de la reflexió teològica, per a poder acollir el misteri de la salvació, comprendre’l més i anunciar-lo amb un impuls més gran als homes de tots els temps (4).

Catequesi 37. Maria, Mare de DéuEn el context del naixement de Jesús, Joan Pau II insereix la

catequesi present sobre la maternitat divina de Maria, en la que es 57

desenvolupen dades ja mencionades al presentar el rostre de Maria en els primers segles de l’Església.

Els evangelis només anomenen Maria com a Mare de Jesús i, en un moment, com Mare del Emmanuel, el Déu amb nosaltres. És a Egipte, s. III que trobem el títol Theotokos en la coneguda pregària Sota el vostre mantell ens emparem Santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge, gloriosa i beneïda. Un títol creat pels cristians per expressar una fe que no tenia res a veure amb la mitologia pagana, per més que en ella hi puguem trobar que algun déu tingui per mare una deesa, com el cas de Zeus, fill de Rea (1).

El mot Theotokos esdevé d’ús freqüent al s. IV. Nestori dubta de la legitimitat del títol, degut a la seva deficient interpretació de la unió de les dues naturaleses en Crist. Efes (431) condemna Nestori i proclama Maria Mare de Déu (2).

Precisant el significat cal dir que la maternitat de Maria es refereix només a la generació humana del Fill de Déu. Maria és mare del Verb encarnat, que és Déu. La maternitat no abasta a tota la Trinitat, sinó només a la segona persona que, en encarnar-se, prengué de Maria la naturalesa humana. La maternitat és una relació entre persona i persona; una mare ho és de la persona que engendra, no només del cos. Com que la persona de Jesús és divina, Maria és Mare de Déu (3).

Proclamant Maria Mare de Déu, l’Església expressa la seva fe en el Fill i en la Mare, expressa de manera privilegiada la fe en la divinitat de Crist i l’amor a la Verge (4).

La fe en la Mare de Déu garanteix la realitat de l’Encarnació; diu sant Agustí: si la mare fos fictícia, seria fictícia la carn (...) i serien fictícies també les cicatrius de la resurrecció (Tract. in Ev. Iohannis 8, 6s) (4).

Finalment, el títol de Maria Mare de Déu proclama la noblesa de la dona i la seva altíssima vocació (4).

58

Catequesi 38. Maria, educadora del Fill de DéuSer mare vol dir procrear i educar. L’educació és prolongació

de la procreació. Maria fou mare en els dos sentits (1).Podria semblar que Jesús, essent Déu, no necessitava ser

educat. Però sabem que fou en tot igual com nosaltres, llevat del pecat. Necessitava créixer i ser educat, per tant, com ho necessiten els altres infants. Sant Lluc afirma que Jesús a Nazaret obeïa a Josep i Maria, paraules que indiquen la disponibilitat i docilitat de Jesús per a deixar-se educar (2).

Els dons especials rebuts de Déu feien maria especialment apta per a la missió de mare i educadora. Jesús podia trobar en ella un model per a seguir i imitar, i un exemple d’amor perfecte a Déu i als germans. Josep, home just, fou la figura paterna que garantia l’equilibri necessari de l’acció educadora. Ell introduí Jesús en el món del treball i la vida social (3).

Cal suposar que Maria i Josep introduïren Jesús en els ritus i prescripcions de Moisès, en la pregària i història d’Israel, en l’assistència a la sinagoga i el costum del pelegrinatge per la Pasqua. Jesús era terreny fèrtil que rebia positivament l’educació familiar (4).

L’educació de Jesús, sense pecat, exigia de Maria una orientació sempre positiva, sense necessitat d’actituds correctives. Poc a poc Maria passa de mestra a deixebla. Però no per això deixa de ser gran la tasca educadora de Maria, que va ajudar Jesús a créixer en saviesa, edat [estatura] i gràcia (cf Lc 2, 52). Maria ajudà Jesús a formar-se per a la seva missió. Maria i Josep són models de tots els educadors, punt de referència per a tots els pares cristians (5).

Catequesi 39. La presentació de Jesús al TempleÉs un episodi en el que sant Lluc subratlla el destí messiànic de

Jesús. Maria i Josep, complint la llei es manifesten obedients, sense cercar cap privilegi. Maria, per la seva pobresa, no pot oferir més

59

que unes tórtores o colomins, però en realitat està oferint el veritable Anyell que redimirà a la humanitat (1).

Lluc parla de la purificació d’ells, probablement incloent en l’expressió tant la purificació com la presentació. No es tractava de purificació de consciència, sinó legal, que no pressuposava existència de pecat (2).

Simeó, que era un home just i pietós, esperava que Israel seria consolat. L’Esperit Sant li havia comunicat que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Mogut per l’Esperit va al temple, troba Maria, Josep i el nen, pren l’infant en braços i lloa Déu dient: ara, Senyor, podeu deixar el vostre servent anar-se’n en pau... (cf Lc 2, 25-33). Simeó representa la trobada de l’Antic Testament amb el Messies i, més encara signe profètic de la trobada de qualsevol home amb Crist, en la qual intervé decisivament l’Esperit Sant. També aquí és Maria qui dóna Jesús a l’ancià, com ho fa a tots els homes (3).

L’escena proclama l’universalisme de la redempció, invertint les antigues profecies que posaven primer la manifestació al poble d’Israel i després a totes les nacions; Simeó defineix Jesús com la llum que es reveli a les nacions,glòria d’Israel, el teu poble. Josep i Maria es queden meravellats sentint aquelles paraules que els fan endinsar-se en la comprensió del gest d’oferiment que estaven realitzant (4).

Catequesi 40. La profecia de Simeó associa Maria al destí dolorós del seu Fill

Escena coneguda com a segona anunciació. Simeó prediu, només a Maria, que participarà del destí dolorós de Jesús: Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts (Lc 2, 34s) (1).

60

Maria i Josep havien manifestat admiració en sentir que Simeó proclamava Jesús llum de les nacions. Ara, davant l’anunci misteriós d’una prova molt dolorosa, Maria no diu res, realitza en silenci el sentit més pregon de la veritable presentació al temple. Maria comença a ser, d’una manera nova, la fidel col·laboradora del seu Fill per a la salvació del gènere humà (3).

Després de la profecia de Simeó es produeix l’encontra amb la profetessa Anna, que lloava Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven la redempció de Jerusalem. La fe i la saviesa profètica d’aquesta dona que manté viva l’espera del Messies amb el dejuni i la pregària, donen a la Sagrada Família un nou impuls a posar tota la seva esperança en el Déu d’Israel (4).

Catequesi 41. La cooperació de la dona en el misteri de la redempció.

L’entrega que fa Maria de Jesús en el temple és a la vegada entrega d’ella mateixa. Però ella no ho fa només moguda per l’afecte matern; i no és només persona individual, sinó la filla de Sió, la dona nova que dóna el consentiment a l’obra redemptora de Crist (1).

Les paraules de Simeó indiquen la finalitat del sacrifici de Jesús: posar al descobert les intencions de molts cors. Maria està unida a Jesús en aquesta contradicció en vistes a la salvació. Es veritat que hi ha el perill de la caiguda per al qui rebutja Crist, però l’efecte meravellós de la redempció és l’elevació de molts. Simeó sembla convida Maria —no parla a Josep ni de Josep— a realitzar la seva ofrena per a contribuir al rescat de la humanitat (2).

La prioritat cronològica del gest de Maria no enfosqueix el primat de Jesús: es va entregar totalment ella mateixa (...) a la persona i a l’obra del seu Fill. amb ell i en dependència d’ell, es posà (...) al servei del misteri de la redempció (LG 56) (3).

A la vegada, el primat de Crist no anul·la, sinó que sosté i exigeix el paper propi i insubstituïble de la dona. L’ofrena de Maria en la presentació és una anticipació de l’oferiment sacerdotal de la

61

creu, la qual cosa vol dir, si no entenem malament les paraules del Papa, que Maria està exercint un gest sacerdotal, la seva participació en el sacerdoci de Crist. El papa subratlla altra vegada que Simeó s’adreça només a Maria, no a Josep, i en aquest fet hi veu l’expressa intenció divina de sol·licitar la cooperació específica de la dona en l’obra redemptora (3).

El fet que l’escena de la presentació —en la que l’Antic Testament sembla entregar-se al Nou— finalitzi amb l’encontre amb una dona, Anna, sembla confirmar el significat i valor de la presència femenina en l’economia de la salvació. Anna no és una persona rellevant, com tampoc Simeó. Profetessa vol dir probablement que molts la consultaven pel seu do de discerniment i la vida santa que portava sota la inspiració de l’Esperit del Senyor. Tenia vuitanta-quatre anys d’edat i molts de viduïtat, no s’apartava del temple, servia Déu amb pregàries i dejunis, i potser per la seva assiduïtat al temple va poder trobar Jesús amb més facilitat que Simeó. Podem veure en ella totes les dones que, amb la santedat de la seva vida i l’actitud de pregària, estan disposades a acollir Crist i lloar diàriament Déu (4).

Simeó i Anna viuen intensament el do diví. Anna demostra un zel magnífic parlant de Jesús, i pot ser com un símbol de les dones que dedicades a la difusió de l’Evangeli, susciten i alimenten esperances de salvació (5).

Catequesi 42. Jesús, perdut i trobat al templeJesús entra per segona entrada en la casa del Pare. En ella

Jesús revela una personalitat forta i la consciència de la seva missió. L’escena te el sentit d’una entrega completa a Déu, en continuïtat amb la presentació al temple (1).

Jesús no desobeeix a Josep i Maria, sinó que afirma clarament la superioritat de la seva pertinència al Pare, per damunt dels vincles familiars (2).

Però és clar que Jesús ha actuat a consciència, sense comunicar als pares la seva intenció de quedar-se a Jerusalem;

62

obrant així introdueix Maria i Josep en el misteri del sofriment que porta a l’alegria. Quan Maria i Josep troben Jesús discutint amb els doctors de la llei, s’adonen que el seu comportament no és l’acostumat: fa el paper de mestre, comença a practicar l’art del diàleg, que serà una característica de la seva missió salvífica (2).

Per què t’has portat així amb nosaltres? En aquest perquè ressonen els perquès de tantes mares davant els sofriments causats pels seus fills i els interrogants que les proves susciten en el cor de les persones (2).

Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare? Jesús revela, de manera imprevista, el misteri de la seva persona; Maria havia dit, referint-se a Josep, el teu pare i jo et buscàvem amb ànsia, i Jesús respon el meu Pare, indicat el Pare celestial. Destaca, doncs, la voluntat del Pare, per damunt del lloc sagrat del Temple. L’expressió verbal havia de, que retrobarem en l’anunci de la passió, subratlla la referència d’entrega total al projecte de Déu per part de Jesús (3).

Però ells no comprengueren aquesta resposta (Lc 2, 50). Ni el contingut ni la manera, que sembla un rebuig. Amb aquesta actitud, Jesús vol revelar els aspectes misteriosos de la seva intimitat amb el Pare; Maria els intueix, però no sap relacionar-los amb la prova que estan passant; simplement, s’endinsa en la contemplació i la renovació del fiat de l’Anunciació: conservava tot això en el seu cor (4).

Jesús, de fet, està associant ja la seva Mare a la obediència al designi del Pare. Ja no serà només la Mare, sinó la Dona que, amb la seva obediència, col·laborarà amb ell en el misteri de la Redempció (4).

Catequesi 43. Maria en la vida oculta de JesúsPer les dades de Mateu i Lluc només sabem que, en tornar

d’Egipte, la sagrada família s’establí a Nazaret, que Josep era fuster, i que el nen, tornat a Nazaret, creixia en saviesa, estatura i gràcia davant Déu i els homes (cf Mt 2, 22s; 13, 55; Lc 2, 39.51s).

63

Donada l’especial de riquesa espiritual de Maria i Jesús, hem de pensar que la seva relació estaria molt per damunt de la relació normal entre una mare i un fill. Així doncs, podem deduir que el clima de serenitat i pau de la casa de Nazaret i l’orientació constant vers el compliment del projecte diví conferien a la unió entre la mare i el Fill una profunditat extraordinària i irrepetible (1).

Maria tenia consciència d’estar complint una gran missió. Les tasques senzilles de cada dia assumien als seus ulls un valor singular, perquè els vivia com a servei a la missió de Crist. No hi havia monotonia. Tot ho envoltava en la contemplació i adoració, guardant totes aquestes coses en el seu cor, les extraordinàries, ja passades, i sobre tot la vida de cada dia d’aquell Infant. Mirant a Maria en la vida oculta de Jesús es compren el valor de la vida de tantes mares i mestresses de casa, la missió d’amor i servei de les quals te un valor extraordinari als ulls de Déu (2).

Li era fàcil creure, a Maria? El fet que Jesús visqués una vida tan ordinària, que ningú notés en ell res d’extraordinari durant la seva permanència a Nazaret, fa pensar que Maria havia de viure habitualment de fe. L’episodi de la pèrdua a Jerusalem havia de constituir una nova invitació a comprendre millor el sentit de la filiació divina del seu Fill (3).

Vida de fe i d’esperança. Sense veure signes messiànics, Maria esperava, conscient que Déu no defrauda.

Vida de fe, esperança i caritat. L’amor que Crist vol portar a tot el món està encès de manera permanent en el cor de la Mare. És a la llar de Nazaret on es prepara l’anunci de l’evangeli de l’amor diví.

B) EN LA VIDA PÚBLICA DE JESÚS44. Maria en les noces de Canà45. A Caná, Maria indueix Jesús a realitzar el primer miracle46. La participació de Maria en la vida pública de Jesús

64

Catequesi 44. Maria en les noces de CanàHi fou convidada Maria i també Jesús. Joan sembla indicar que

a Canà, com en l’esdeveniment fonamental de l’Encarnació, Maria és qui introdueix Jesús.

Arriba a faltar el vi. Se n’adona i diu a Jesús no tenen vi, tot esperant un signe extraordinari —segons alguns exegetes—, donat que Jesús no disposava de vi (2).

L’opció de Maria, que podia haver pensat en alguna altra solució, suposa la valentia de la seva fe, perquè fins al moment Jesús no havia fet encara cap miracle. Maria manifesta també una total disponibilitat al designi de Déu; confiant provoca el primer miracle. La fe de Maria precedeix la del deixebles. Ella creu abans del miracle, la seva fe provoca el miracle; el miracle provoca la fe dels deixebles, que creuen en veure’l realitzat (2).

Dona, i jo que hi tinc a Veure? Encara no ha arribat la meva hora. L’Expressió sembla un rebuig. Dir dona en lloc de mare sembla distanciar-se. Però el distanciament no implica manca de respecte i estima. Jesús emprarà el terme dona parlant a la cananea, la samaritana, l’adúltera i Maria Magdalena, en contextos de relació positiva. Més aviat cal pensar que Jesús vol posar la Mare en el nivell nou de cooperació en el designi de la salvació (3).

Més forta és l’expressió encara no ha arribat la meva hora. L’hora de la Passió, segons Agustí i altres. L’hora del primer miracle, la primera manifestació del poder messiànic, segons altres. Altres consideren que la frase prolonga la interrogació anterior: és que no ha arribat ja la meva hora?, volent dir que ja és hora que ell prengui la iniciativa, sense dependre d’ella. Maria, llavors deixa d’insistir a Jesús i s’adreça als criats. Jesús, reconeixent la valentia i la confiança de la seva Mare, parla als criats; aquests, amb la seva obediència, també contribueixen a la realització del miracle, un vi excel·lent i abundant (4).

Feu el que ell us digui. Una indicació sempre actual i vàlida per a tots els cristians. En Maria veiem la grandesa de la fe i la força de la oració.

65

Catequesi 45. A Canà, Maria indueix Jesús a realitzar el primer miracle

Aquesta catequesi comença amb una cita de LG 58, que presenta com Maria, moguda per compassió, aconseguí del seu fill el primer miracle. La catequesi completa l’anterior, aportant una nombrosa sèrie de detalls i reflexions.

La iniciativa de Maria és sorprenent si pensem la condició d’inferioritat de les dones en la societat jueva.

El títol de dona no és despectiu. Segons alguns, presenta a Maria com a nova Eva.

Moguda per compassió en preveure la possible situació apurada dels esposos. Algú ha pensat que era desproporcionat supeditar el primer miracle a un acte de compassió. La resposta la dóna l’actuació de Jesús: acollint la súplica de la Mare manifesta la superabundància de les respostes divines a les expectatives humanes, i el gran poder que te l’amor d’una mare (1).

L’ús del terme añ’’¡vrc´h,í’ per a indicar l’inici dels miracles de Jesús fa pensar en el primer verset del pròleg de l’evangeli de Joan al principi existia el qui és la paraula: hi ha un paral·lelisme entre el primer origen de la glòria de Crist en l’eternitat i la primera manifestació de la mateixa glòria en la missió terrena (2).

Joan, tot subratllant la iniciativa de Maria a Canà i recordant la seva presència al Calvari ajuda a comprendre que la col·laboració de Maria s’estén a tota l’obra de Crist (2).

Els Pares han trobat en el miracle de Canà una gran riquesa simbòlica. La conversió de l’aigua en vi significaria el pas de l’Antiga a la Nova Aliança (2).

El context del banquet de noces recorda el simbolisme matrimonial de l’Antic Testament i la unió de Crist amb l’Església, en el Nou Testament (3).

El miracle manifesta, a més, el `projecte diví sobre el matrimoni; la manca de vi significa la manca d’amor; Maria intervé en favor dels esposos (3).

66

El miracle te també un significat eucarístic, sobre tot tenint en compte que te lloc en la proximitat de la Pasqua (3).

Acaba el miracle amb la fe dels deixebles. Allí comença el camí de la fe de l’Església, precedida per la fe de Maria, que orienta l’atenció dels servents cap a Crist.

Catequesi 46. La participació de Maria en la vida pública de Jesús

Diu LG 58: Durant la predicació del seu Fill, va acollir les paraules amb les quals aquest situava el Regne per damunt de les consideracions i dels llaços de la carn i de la sang, i proclamava feliços (cf. Mc 3, 35 par.; Lc 11, 27-28) els qui escoltaven i guardaven la paraula de Déu, com ella ho feia fidelment (cf. Lc 2, 19 i 51).

Jesús, sortint a predicar, va escollir lliurement la separació de la Mare i els afectes familiars, com ho demostren les condicions que ell mateix posa als deixebles per a seguir-lo.

Però a vegades va escoltar la predicació de Jesús. Per exemple a la mateixa sinagoga de Nazaret, on va veure i patir la dura hostilitat dels conciutadans (1).

Després de les noces de Canà, Jesús va anar a Cafarnaum amb la seva Mare i els seus germans i deixebles (Jn 2, 12). Probablement amb ocasió de la Pasqua l’hagi escoltat també a Jerusalem. Sabem que en una ocasió estava entre la multitud, amb els parents de Jesús. De segur que en tot moment es mantenia informada de l’activitat apostòlica de Jesús, recollint amb amor i emoció les notícies sobre la seva predicació de llavis dels qui s’havien trobat amb ell. Separació no vol dir llunyania de cor. Ella seguia espiritualment Jesús, conservant i meditant els seus ensenyaments como ho havia fet sempre. La seva fe li permetia copsar el significat de les paraules de Jesús, abans i millor que els seus deixebles, que sovint no comprenien, sobre tot el referent a la passió (2).

Maria s’havia d’adonar del rebuig de part del poble d’Israel. Havia de sentir les crítiques, insults i amenaces, havia de patir davant la incredulitat, també a Nazaret mateix. Maria comparteix

67

l’itinerari del seu Fill cap a Jerusalem (cf Lc 9, 51) i, cada vegada més unida a ell en la fe, l’esperança i l’amor, coopera a la salvació (3).

C) EN LA PASSIÓ, MORT I RESURRECCIÓ DE JESÚS

47. Maria, al peu de la creu, participa del drama de la Redempció

49. «Dona, aquí tens el teu fill»50. «Aquí tens la teva Mare»51. Maria i la Resurrecció de Crist52. Maria i el do de l’Esperit

Catequesi 47. Maria, al peu de la creu, participa del drama de la Redempció

Des del moment que va acceptar plenament les paraules de l’àngel Gabriel, Maria va començar a participar en el drama de la Redempció. L’anunci de Simeó, la pèrdua de Jesús al temple, són episodis senyalats que preparen el desenvolupament de la vida pública de Jesús i la seva culminació amb la passió i mort, a Jerusalem, on es trobava també Maria, segons consta al quart evangeli (1).

El Concili subratlla la dimensió profunda de la presència de la Verge en el Calvari, recordant que "va mantenir fidelment la unió amb el seu Fill fins a la creu" (Lumen gentium, 58), i afirma que aquesta unió "en l'obra de la salvació es manifesta des del moment de la concepció virginal de Crist fins a la seva mort" (ib., 57). Al peu de la creu, Maria "va sofrir intensament amb el seu Fill i es va unir al seu sacrifici amb cor de Mare que, ompli d'amor, donava el seu consentiment a la immolació del seu Fill com víctima" (ib., 58).

68

Allí, Maria va unir el seu sofriment matern a l’ofrena sacerdotal del seu Fill. Associant-se al sacrifici del seu Fill, roman subordinada a ell (2).

Joan precisa que Maria estava dempeus, la qual cosa ens recorda la fermesa infrangible i l’extraordinària valentia amb que la Verge enfrontava els sofriments. El Concili Recorda que la benaurada Verge va avançar en la peregrinació de la fe i va mantenir fidelment la unió amb el seu Fill fins a la creu (LG 58).

Maria participà en el perdó de Jesús, en el sentiment d’abandó a la voluntat del Pare. Ella donà un consentiment d’amor a la immolació del seu Fill com a víctima (LG 58) (3).

La fe i esperança de Maria és més forta que la foscor que hi ha en molts cors. Ella no ha oblidat les paraules amb que Jesús havia anunciat als deixebles la passió, mort i resurrecció (cf Mc 8, 31). Davant el sacrifici redemptor, naix en Maria l’esperança de l’Església i de la humanitat (4).

Catequesi 48. La verge Maria cooperadora en l’obra de la Redempció

La catequesi exposa la reflexió de l’Església sobre les dades evangèliques considerades en la catequesi anterior.

Sant Agustí aplica la qualificació de col·laboradora en la Redempció a Maria, títol que subratlla l’acció conjunta i subordinada de Maria a Crist redemptor. La reflexió sempre ha anat en aquest sentit, sobre tot des del s. XV, i el temor que Maria fos posada al mateix nivell que Jesús no està pas fonamentat. D’altra banda, Pau ens recorda que som col·laboradors de Déu (1Co 3, 9): hi ha, per tant, una efectiva possibilitat de que l’home col·labori amb Déu (1).

Maria, però, col·labora d’una manera especial, diferent de nosaltres, que cooperem després de l’esdeveniment del Calvari, havent-ne rebut els fruits. Ella coopera durant l’esdeveniment salvador, en qualitat de mare, i la seva cooperació s’estén a tota l’obra salvífica de Crist. És una cooperació que es fonamenta en la seva maternitat divina, inclou tot el que ha fet per ell com a mare, i

69

especialment l’ofrena que fa del seu Fill al Calvari. Per això ella cooperà de manera totalment singular en l’obra del Salvador (LG 61), de manera única i irrepetible (2).

A la vegada, Maria és destinatària de la salvació (...) la primera redimida, rescatada per Crist “de la manera més sublim”, en la seva concepció immaculada, tal com recorda Pius IX, a la butlla Ineffabilis Deus (2).

El significat d’aquesta singular cooperació cal cercar-lo en una intenció particular de Déu: Maria està associada a l’obra salvífica en quant que dona. El Senyor, que va crear a l'home «baró i dona» (cf. Gn 1, 27), també en la Redempció va voler posar al costat del nou Adam a la nova Eva. La parella dels primers pares va emprendre el camí del pecat; una nova parella, el Fill de Déu amb la col·laboració de la seva Mare, retornaria al gènere humà la seva dignitat originària.

Maria, nova Eva, es converteix així en icona perfecta de l'Església. En el designi diví, representa al peu de la creu a la humanitat redimida que, necessitada de salvació, pot donar una contribució al desenvolupament de l'obra salvífica (3).

La col·laboració de Maria es perllonga en l’Església, fins a la final.

4. El Concili té molt present aquesta doctrina i la fa seva, subratllant la contribució de la Verge santíssima no només al naixement del Redemptor, sinó també a la vida del seu Cos místic al llarg dels segles i fins al final (e'scaton); en l'Església, Maria «va col·laborar» i «col·labora» (cf. Lumen gentium, 53 i 63) en l'obra de la salvació. Referint-se al misteri de l’Anunciació, el Concili declara que la Verge de Nazaret, «abraçant la voluntat salvadora de Déu (...), es va lliurar totalment a si mateixa, com esclava del Senyor, a la persona i a l'obra del seu Fill. Amb ell i en dependència d'ell, es va posar, per la gràcia de Déu totpoderós, al servei del misteri de la Redempció» (ib. 56).

A més, el Vaticà II no només presenta a Maria com la «mare del Redemptor», sinó també com a «companya singularment generosa entre totes les altres criatures», que col·labora «de manera

70

totalment singular a l'obra del Salvador amb la seva obediència, fe, esperança i amor ardent ». Recorda així mateix que el fruit sublim d'aquesta col·laboració és la maternitat universal: «Per aquesta raó és la nostra mare en l'ordre de la gràcia» (Lumen gentium, 61).

Per tant, podem dirigir-nos amb confiança a la Verge santíssima, implorant la seva ajuda, conscients de la missió singular que Déu li va confiar: col·laboradora de la redempció, missió que va complir durant tota la seva vida i, de manera particular, al peu de la creu.

Catequesi 49. “Dona, aquí tens el teu fill”Aquestes paraules (...) constitueixen una “escena de revelació”.

Revelen els sentiments de Crist en l’agonia, són portadores d'una gran riquesa de significats per a la fe i l’espiritualitat cristiana. Crist estableix relacions noves d’amor entre Maria i els cristians (1).

Són paraules que van molt més enllà de la pura preocupació de deixar ben atesa la mare (hi havia altres dones allí). Els Pares i el comú sentit eclesial han vist que Jesús, amb aquesta doble entrega, ens situa davant un dels fets més importants per a comprendre el paper de la Verge en l’economia de la salvació. Jesús no vol confiar la Mare a Joan, sinó Joan a la Mare. Li està parlant com a dona, en una nova dimensió a la de Mare (1).

La importància d’aquestes paraules ressalta al constatar que són les darreres: En efecte, l’evangelista, després de les expressions de Jesús a la seva mare, afegeix un incís significatiu: "sabent Jesús que ja tot estava complert" (Jn 19, 28), com si volgués subratllar que havia culminat el seu sacrifici al encomanar la seva mare a Joan i, en ell, a tots els homes, dels quals ella es converteix en Mare en l'obra de la salvació (2).

Segons la tradició, Maria reconegué Joan com a fill seu. Però aquest privilegi fou interpretat des del principi com a signe d’una generació espiritual referida a la humanitat sencera (3).

71

En Maria, la figura de la dona queda rehabilitada i la maternitat assumeix la tasca de difondre entre els homes la vida nova en Crist (3).

La maternitat universal de Maria es manifesta en el Calvari, en virtut del sacrifici de Crist (3).

El Papa sembla que vulgui dir que es tracta de paraules quasi-sacramentals, perquè diu que realitzen el que expressen, emprant una expressió pròpia del llenguatge sacramental, en el que es diu que els sagraments són signes que realitzen el que signifiquen: Les paraules de Jesús: "Heus aquí el teu fill", realitzen el que expressen, constituint a Maria mare de Joan i de tots els deixebles destinats a rebre el do de la gràcia divina (3).

Jesús a la creu no proclama formalment la maternitat universal de Maria, però instaura una relació materna concreta entre ella i el deixeble predilecte. Sembla que Jesús vulgui fer entendre que la maternitat no té un sentit genèric i indeterminat, sinó que indica la relació intensa i personal de Maria amb cada un dels cristians (4).

Catequesi 50. “Heus aquí la teva Mare”Jesús confia Maria a Joan per a que la reconegui com a Mare.

En la relació amb Maria hem de donar un valor especial al manament de Jesús: estimeu-vos com jo us he estimat. Joan, que havia estat reclinat sobre el pit de Jesús, devia estar especialment preparat per comprendre els sentiments del cor de Jesús envers la seva Mare (1).

Cal explicar el culte marià sobre el fonament d’aquestes paraules de Jesús a Joan. És un culte que respon a la voluntat de Crist. Jesús vol suscitar en els seus deixebles una actitud d’amor i de confiança en Maria.

En l’escola de Maria, els deixebles aprenen a conèixer Crist profundament. Descobreixen l’alegria de confiar en l’amor matern de Maria, vivint com a fills afectuosos i dòcils. La història de la pietat en l’Església ensenya que la devoció a maria no treu res a la intimitat amb Jesús. Els santuaris marians són testimonis de les meravelles

72

obrades per la gràcia a través de Maria. També avui, recorrent a Maria, els homes i dones troben a Crist (2).

I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva (literalment “entre els seus bens”). L’hora de l’acollida és la del compliment de l’obra de la salvació, anota el Papa.

Però Joan no tenia propietats. Els seus bens eren tots espirituals, els dons que havia rebut de Crist: la gràcia, la paraula, l’Esperit, l’eucaristia... Entre aquests dons, el deixeble rep a Maria com a Mare (cf Redemptoris Mater, n 130) (3).

Catequesi 51. Maria i la resurrecció de CristLa catequesi destaca la fe de Maria durant el dissabte sant: la

única que manté viva la flama de la fe. Joan Pau II s’inclina a que Maria fou la primera en rebre l’aparició del ressuscitat, ni que els evangelis no en diguin res. Adduir el testimoni de l’aparició a Maria hagués pogut ser considerat massa interessat i, per tant, no digne de fe; potser per això no se’n diu res. D’altra banda, sabem per sant Pau que va haver-hi una aparició de Jesús a més de cinc-cents germans a la vegada, de la qual els evangelis no en diuen res; és una dada que indica que no totes les aparicions foren recollides. Conclou el Papa: Com podia la Verge, present en la primera comunitat dels deixebles (cf Ac 1, 14) haver estat exclosa del nombre dels qui es van trobar amb el seu Fill diví ressuscitat d’entre els morts? (2).

És versemblant que Maria fos la primera a rebre l’aparició del ressuscitat. Un indici és que Maria no va amb les dones al sepulcre, probablement perquè ja havia rebut l’aparició. A més, si les dones van ser les primeres a contemplar el ressuscitat, no havia de ser Maria la primera entre totes?

Finalment, el caràcter únic i especial de la presència de la Verge en el Calvari i la seva perfecta unió amb el Fill en el sofriment de la creu, semblen postular la seva participació particularíssima en el misteri de la Resurrecció. Seduli, al s. V, ho afirma i raona clarament (3).

73

Pel fet de ser imatge i model de l’Església, sembla que ella havia de mantenir un contacte personal amb el seu Fill ressuscitat, per tal de gaudir també ella de la plenitud de l’alegria pasqual.

La Verge santíssima, present en el Calvari durant el Divendres sant (cf. Jn 19, 25) i en el cenacle en la Pentecosta (cf. Ac 1, 14), va ser probablement testimoni privilegiada també de la resurrecció de Crist, completant així la seva participació en tots els moments essencials del misteri pasqual. Maria, a l'acollir a Crist ressuscitat, és també signe i anticipació de la humanitat, que espera assolir la seva plena realització mitjançant la resurrecció dels morts. En el temps pasqual la comunitat cristiana, dirigint-se a la Mare del Senyor, la convida a alegrar-se: "Regina caeli, laetare. Al·leluia". "Reina del cel, alegra't. Al·leluia!". Així recorda el goig de Maria per la resurrecció de Jesús, perllongant en el temps “l’Alegra't!" que li va dirigir l'àngel en l’Anunciació, perquè es convertís en "causa d'alegria" per a la humanitat sencera (4).

Catequesi 52. Maria i el do de l’EsperitVaticà II: Déu no va voler manifestar solemnement el misteri de

la salvació humana abans d'enviar l'Esperit promès per Crist. Per això veiem als Apòstols, abans del dia de la Pentecosta, "perseverar en l'oració units, juntament amb algunes dones, amb Maria, la Mare de Jesús, i els seus parents" (Ac 1, 14). Maria demanava amb les seves oracions el do de l'Esperit, que en l’Anunciació l'havia cobert amb la seva ombra" (LG 59). Som, per tant, al preludi del naixement de l’Església, i Maria hi tindrà el seu paper (1).

Maria implora el do de l’Esperit. Ella ja havia tingut aquest do: l’Esperit l’havia cobert amb la seva ombra i havia concebut; tenia experiència de l’eficàcia del do. Era per tant plenament conscient de la importància de la promesa de l’Esperit, feta per Jesús, i preparava la ment dels qui tenia a la vora (2).

Era convenient que l’efusió de l’Esperit que la va fer mare per primera vegada, fos renovada i reforçada ara, en vistes a la nova maternitat que Jesús li havia confiat. Maria el desitjava [el do de

74

l’Esperit] en vistes a la fecunditat de la seva maternitat espiritual. En l’Església i per a l’Església, Maria implora i espera, per a ella i per a tots, abundància de dons, segons la personalitat i missió de cada un (3).

Pentecostès és fruit també de la pregària incessant de la Verge, ahir i avui i sempre en l’Església (4).

A l’Església naixent ella li entregarà els dons dels records sobre la infància, vida oculta i missió del seu Fill diví. No tenim cap informació sobre l'activitat de Maria en l'Església primitiva, però podem suposar que, fins i tot després de Pentecosta, ella va seguir duent una vida oculta i discreta, vigilant i eficaç. Il·luminada i guiada per l'Esperit, va exercir una profunda influència en la comunitat dels deixebles del Senyor (5).

75

Secció IIILA GLORIFICACIÓ DE LA VERGE

53. La dormició de la Mare de Déu54. L’Assumpció de Maria, veritat de fe55. L’Assumpció de Maria en la tradició de l’Església56. Maria, Reina de l’univers

Catequesi 53. La dormició de la Mare de Déu.LG 59: La Verge immaculada, preservada immune de tota taca

de pecat original, acabat el curs de la seva vida en la terra va ser duta en cos i ànima a la glòria del cel. Pius XII no es pronuncia sobre la qüestió de la mort de Maria. A partir del s. XVII alguns teòlegs presenten l’opinió que Maria fou alliberada de la mort, contra la tradició comuna que veu en la mort de Maria la seva introducció en la glòria celestial (1).

Donat que Crist morí, sembla difícil pensar que Maria fos exempta de la mort. Els Pares exposaren aquest raonament i no en dubtaren: Santiago de Sarug, Modest de Jerusalem, Joan Damascè, entre altres (2).

Que Maria fos lliure del pecat original no implica que fos rebés també el do de la immortalitat. La Mare no és superior al Fill, que acceptà la mort, transformant-la en instrument de salvació. Implicada en l’obra salvadora, n’havia de participar en la part més important. Per a participar en la resurrecció de Crist, calia que compartís la mort (3).

No tenim informació sobre les circumstàncies de la mort de Maria, cosa que ens indueix a pensar que es va produir normalment, sense cap fet digne de menció.

Sobre les causes de la mort, no semblen fundades les opinions que volen excloure les causes naturals. Francesc de Sales parla d’una morts en l’amor, a causa de l’amor i per amor, i arriba a afirmar que

76

la Mare de Déu va morir d’amor pel seu Fill Jesús (Traité de l’Amour de Dieu, lib. 7, cc. XIII-XIV).

Sigui quin sigui el fet orgànic i biològic causant de la mort en el sentit físic, es pot dir que el trànsit d’aquesta vida a l’altra fou per a Maria una maduració de la gràcia en la glòria, de manera que mai com en el seu cas la mort pogué ser pensada com a “dormició” (4).

Alguns Pares descriuen a Jesús sortint a l’encontre de la Mare en el moment de la seva mort per introduir-la a la glòria. Ben segur que al final de la seva vida Maria sentia, com sant Pau i més que ell, el desig d’alliberar-se del cos per estar amb Crist per a sempre. L'experiència de la mort va enriquir a la Verge: havent passat per la destinació comuna a tots els homes, és capaç d'exercir amb més eficàcia la seva maternitat espiritual pel que fa als que arriben a l'hora suprema de la vida (5).

Catequesi 54. L’Assumpció de Maria, veritat de feEn la línia de la butlla Munificentissimus Deus, del meu venerat

predecessor Pius XII, el concili Vaticà II afirma que la Verge Immaculada «acabat el curs de la seva vida en la terra va ser duta en cos i ànima a la glòria del cel» (LG 59).

El dogma afirma que, diferència dels demés cristians que moren en gràcia de Déu, per als quals la resurrecció del cos tindrà lloc a la fi dels temps, el cos de Maria fou glorificat després de la seva mort (1).

Pius XII, en la definició de 1950, no es volgué pronunciar sobre la qüestió de la mort de Maria com a veritat de fe, i per això es va evitar el mot resurrecció, i es limità a afirmar l’elevació del cos de Maria a la glòria celestial.

Allò que Pius XII definí com a dogma, havia estat cregut des de sempre. El primer testimoni és dels apòcrifs titulats Transitus Mariae, que remunten als s. II-III, relats populars que reflecteixen una intuïció del poble de Déu. A continuació es desenvolupà una llarga reflexió, la fe s’afermà, s’instituïren les festes litúrgiques a

77

l’Orient, després passaren a Occident i, a partir del s. XIV, era ja general la fe en l’Assumpció (2).

Al 1946 Pius XII promogué una àmplia consulta als bisbes i, a través d’ells, als sacerdots i al poble de Déu, sobre la possibilitat i oportunitat de definir l’assumpció corporal de Maria com a dogma de fe. Entre 1.181 consultes, només sis expressaven alguna reserva. Referint-se a aquesta dada, la butlla Munificentissimus Deus afirma: «El consentiment universal del Magisteri ordinari de l'Església proporciona un argument cert i sòlid per a provar que l'assumpció corporal de la santíssima Mare de Déu al cel (...) és una veritat revelada per Déu i per tant, ha de ser creguda ferma i fidelment per tots els fills de l'Església» (AAS 42 [1950], 757) (3).

La base escripturística és indirecta, però ferma, perquè el Nou Testament posa molt bé de relleu la unió perfecta de la santíssima Verge amb el destí de Jesús: en la concepció del Salvador, en la missió del Fill, en el sacrifici redemptor. Calia que la unió tingués una continuació després de la mort. Maria, unida perfectament a la vida i l’obra salvífica de Jesús, va compartir el seu destí celestial en ànima i cos (3).

Tenint present Maria com a nova Eva associada al nou Adam en la lluita contra el pecat, s’expressa així: «Per això, de la mateixa manera que la gloriosa resurrecció de Crist va ser part essencial i últim trofeu d'aquesta victòria, així la lluita de la benaurada Verge, comuna amb el seu Fill, havia de concloure amb la glorificació del seu cos virginal» (AAS 42 [1950], 768).

Catequesi 55. L’assumpció de Maria en la tradició de l’Església

Alguns testimonis, quasi com a esbós, es troben a sant Ambròs, sant Epifani i Timoteu de Jerusalem. Sant Germà de Constantinoble posa en llavis de Jesús: «És necessari que on jo estigui, estiguis també tu, mare inseparable del teu Fill...» (Hom. 3 in Dormitionem: PG 98, 360). A més, la mateixa tradició eclesial veu en la maternitat divina la raó fonamental de l'Assumpció. Trobem un

78

indici interessant d'aquesta convicció en un relat apòcrif del segle V, atribuït al pseudo Melitó. L'autor imagina que Crist pregunta a Pere i als Apòstols quina destinació mereix Maria, i ells li donen aquesta resposta: «Senyor, vas triar a la teva esclava, perquè es converteixi en el teu estatge immaculat (...). Per tant, atès que, després d'haver vençut a la mort, reines en la glòria, als teus servents ens ha semblat just que ressuscitis el cos de la teva mare i la duguis amb tu, benaurada, al cel» (De transitu V. Mariae, 16: PG 5, 1.238). La maternitat divina fonamenta la seva destinació gloriosa (1).

San Germà escriu, en un text poètic i ple d’afecte: Com un nen cerca i desitja la presència de la seva mare, i com una mare vol viure en companyia del seu fill, així també era convenient que tu, per l’amor matern que tens vers el teu Fill i Déu, del qual no hi ha cap dubte, tornessis a ell. I no era convenient que, de qualsevol manera, aquest Déu que sentia per tu un amor veritablement filial, et prengués amb ell?» (Hom. 1 in Dormitionem: PG 98, 347). I en un altre text: «Era necessari que la mare de la Vida compartís l'estatge de la Vida» (ib.: PG 98, 348) (2).

Un altre argument adduït pels Pares és la participació de Maria en l’obra de la redempció. Així sant Joan Damascè: «Era necessari que aquella que havia vist al seu Fill en la creu i rebut en ple cor l'espasa del dolor (...) contemplés a aquest Fill seu assegut a la destra del Pare» (Hom. 2: PG 96, 741).

El Vaticà II atreu l’atenció sobre el privilegi de la Immaculada concepció: precisament perquè va ser «preservada lliure de tota taca de pecat original» (LG 59), Maria no podia romandre com els altres homes en l'estat de mort fins a la fi del món. L'absència del pecat original i la santedat, perfecta ja des del primer instant de la seva existència, exigien per a la Mare de Déu la plena glorificació de la seva ànima i del seu cos (3).

Mirant a l’Assumpta comprenem el designi de Déu sobre la humanitat: després de Crist, Verb encarnat, Maria és la primera criatura humana que realitza l'ideal escatològic, anticipant la plenitud de la felicitat, promesa als elegits mitjançant la resurrecció dels cossos (4).

79

En l'Assumpció de la Verge podem veure també la voluntat divina de promoure a la dona. Com havia succeït en l'origen del gènere humà i de la història de la salvació, en el projecte de Déu l'ideal escatològic no havia de revelar-se en una persona, sinó en una parella. Per això, en la glòria celestial, al costat de Crist ressuscitat hi ha una dona ressuscitada, Maria: el nou Adán i la nova Eva, primícies de la resurrecció general dels cossos de tota la humanitat.

Certament, la condició escatològica de Crist i la de Maria no s'han de posar en el mateix nivell. Maria, nova Eva, va rebre de Crist, nou Adán, la plenitud de gràcia i de glòria celestial, havent estat ressuscitada mitjançant l'Esperit Sant pel poder sobirà del Fill (4).

Aquestes reflexions, encara que siguin breus, ens permeten posar en relleu que l'Assumpció de Maria manifesta la noblesa i la dignitat del cos humà (5).

Davant la profanació i l’enviliment als que la societat moderna sotmet freqüentment, en particular, el cos femení, el misteri de l'Assumpció proclama la destinació sobrenatural i la dignitat de tot cos humà, cridat pel Senyor a transformar-se en instrument de santedat i a participar en la seva glòria. Maria va entrar en la glòria, perquè va acollir el Fill de Déu en el seu si virginal i en el seu cor. Contemplant-la, el cristià aprèn a descobrir el valor del seu cos i a custodiar-lo com a temple de Déu, tot esperant la resurrecció. L'Assumpció, privilegi concedit a la Mare de Déu, representa així un immens valor per a la vida i la destinació de la humanitat (5).

Catequesi 56. Maria, Reina de l’universLG 59, després de recordar l'assumpció de la Verge «en cos i

ànima a la glòria del cel», explica que va ser «elevada (...) pel Senyor com a Reina de l'univers, per a ser conformada més plenament al seu Fill, Senyor dels senyors (cf. Ap 19, 16) i vencedor del pecat i de la mort».

El títol, que trobem ja al s. V, quasi contemporàniament a la definició de la maternitat divina (Efes 431), expressa la fe del poble

80

que col·loca Maria per damunt de tota criatura, exalçant la seva funció i importància en la vida de cada persona i de tot el món. Però ja abans Origen parafrasejava així les paraules d’Isabel en l’escena de la visitació: «Sóc jo qui hauria d'haver anat a tu, ja que ets beneïda per sobre de totes les dones tu, la mare del meu Senyor, tu la meva Senyora» (Fragmenta: PG 13, 1.902 D). El pas espontani de «la mare del meu Senyor» a l'apel·latiu «la meva Senyora», anticipa el text de Joan Damascè, que atribueix a Maria el títol de «Sobirana»: «Quan es va convertir en mare del Creador, va arribar a ser veritablement la sobirana de totes les criatures» (De fide orthodoxa, 4, 14: PG 94 1.157) (1).

Pius XII en Ad coeli reginam indica com a fonament de la reialesa de Maria la Maternitat divina i la cooperació a l’obra de la Redempció, i estableix una analogia entre Maria i Crist. Crist és Rei no només perquè és Fill de Déu, sinó també perquè és Redemptor. Maria és reina no només perquè és Mare de Déu, sinó també perquè, associada com nova Eva al nou Adam, va cooperar en l'obra de la redempció del gènere humà (AAS 46 [1954] 635). Fixem-nos que a l’Ascensió de Jesús segueix el seure a la dreta del Pare, expressió que en el llenguatge bíblic equival a compartir el poder sobirà de Déu. Elevada al cel, Maria és associada al poder del seu Fill i es dedica a l’extensió del Regne, participant en la difusió de la gràcia divina en el móns. L’analogia entre Ascensió i Assumpció suggereix l’analogia posterior entre reialesa de Crist i reialesa de Maria (2).

El títol de Reina no substitueix el de Mare. Pius IX posa de relleu la dimensió materna de la reialesa de Maria: «Tenint envers nosaltres un afecte matern i interessant-se per la nostra salvació, ella estén a tot el gènere humà la seva sol·licitud. Constituïda pel Senyor com a Reina del cel i de la terra, elevada per sobre de tots els cors dels àngels i de tota la jerarquia celestial dels sants, asseguda a la dreta del seu Fill únic, el nostre Senyor Jesucrist, obté amb gran certesa el que demana amb les seves súpliques maternals; el que busca, ho troba, i no li pot faltar» (AAS 46 [1954] 636-637) (3).

Els cristians, mirant a Maria Reina, senten créixer en ells l’abandó filial en la que és Mare en l’ordre de la gràcia. Més encara,

81

haver arribat a la culminació del seu camí junt amb Crist, Maria està en la més íntima unió amb Crist, i així pot ser perfecta la seva intercessió en favor nostre. Adreçant-se a Maria, diu sant Germà de Constantinoble: Crist va voler «tenir, per dir-lo així, la proximitat dels teus llavis i del teu cor; d'aquesta manera, compleix tots els desigs que li expresses, quan sofreixes pels teus fills, i ell fa, amb el seu poder diví, tot el que li demanes» (Hom 1: PG 98, 348) (4).

Podem concloure que l'Assumpció no afavoreix només la plena comunió de Maria amb Crist, sinó també amb cadascun de nosaltres: està al costat de nosaltres, perquè el seu estat gloriós li permet seguir-nos en el nostre itinerari terrè diari. També llegim en sant Germà: «Tu mores espiritualment amb nosaltres, i la grandesa del teu desvetllament per nosaltres manifesta la teva comunió de vida amb nosaltres» (Hom 1: PG 98, 344) (5).

82

SEGONA PART - MARIA I L'ESGLÉSIA

Secció I - MODEL I MARE DE L'ESGLÉSIA57. Maria, membre molt eminent de l'Església58. Maria, tipus i model de l'Església59. La Mare de Déu, model de la maternitat de l'Església60. La Mare de Déu, model de la virginitat de l'Església61. La Mare de Déu, model de la santedat de l'Església 62. La Mare de Déu, model de l'Església en el culte diví63. Maria, Mare de l'Església

Catequesi 57. Maria, membre molt eminent de l’Església

En l’opinió d’alguns, Maria està tan per damunt de l’Església per raó dels seus privilegis, que no pot ser membre de l’Església. Però LG 53 deixa ben clar que ho és de mode molt eminent i del tot singular. Maria és figura, model i mare de l’Església, membre de l’Església amb plenitud del títol (1).

El llibre dels Fets presenta Maria compartint amb els deixebles i altres dones l’espera de l’Esperit Sant. Maria està present en la primitiva comunitat. Després de la Pentecosta, participa en la vida de la comunitat i en la pregària, en l’escolta de l’ensenyament dels apòstols i en la fracció del pa, és a dir, en la celebració eucarística (Ac 2, 42). Va viure en unió estreta amb Jesús a la casa de Nazaret i ara viu en l’Església en íntima comunió amb el seu Fill, present en l’Eucaristia (2).

És Mare de la comunitat que constitueix el cos místic de Crist. Anima la vida eclesial amb la seva presència maternal i exemplar. Pertany a la comunitat de rescatats. Segons LG 53, es troba unida, en la descendència d’Adam, a tots els homes que necessiten ser salvats (3).

83

Com a membre de l’Església, posa al servei dels germans la seva santedat personal. La Immaculada constitueix per a tots els cristians un fort recolzament en la lluita contra el pecat i un impuls a viure com a redimits per Crist, santificats per l’Esperit i fills del Pare.

Com a Mare de Jesús, és respectada i venerada per tots.Com a Mare Verge, dóna testimoni del gran bé que la virginitat

aporta al bé de l’Església.Com a col·laboradora de Crist, continua la seva obra materna

després de la Pentecosta.Amb el nou do de l’Esperit Sant rebut a la Pentecosta, Maria

compleix la seva missió amb plenitud d’amor matern (4).Maria, membre molt eminent de l’Església, viu en singular

comunió amb la Trinitat, i ens ensenya i ajuda a viure com a fills del Pare i en relació íntima amb l’Esperit Sant (5).

Catequesi 58. Maria, tipus i model de l’EsglésiaLG 53: Prototipus i model destacadíssim en la fe i en l’amor.Tipus —terme usat per sant Ambròs— o figura de l’Església,

per la seva santedat immaculada, per la seva virginitat, la seva esponsalitat, la seva maternitat. En sant Pau tipus vol dir figura sensible d’una realitat espiritual. Per exemple el pas del Mar Roig seria un tipus o figura del baptisme cristià. LG ens convida a reconèixer en Maria la figura visible de la realitat espiritual de l’Església i, en la seva maternitat immaculada, l’anunci de la maternitat virginal de l’Església (1).

Cal, però, precisar. Els tipus o figures de l’Antic Testament —pas del Mar Roig, Mannà, l’aigua que brollava de la roca, Èxode— significaven realitats espirituals futures, per tant encara no realitzades, que eren molt superiors al tipus mateix: baptisme, eucaristia, sang de Crist, redempció. En Maria la realitat ja hi és present, i a més de manera eminent (2).

Quan el Concili diu que Maria es Tipus no ho entén com els tipus de l’Antic Testament, sinó que vol afirma que en ella es compleix de mode ple la realitat espiritual anunciada i representada.

84

No és prefiguració imperfecta, sinó plenitud espiritual. Potser es podria expressar el que vol dir el Papa dient que tipus s’ha d’entendre aquí com a arquetipus ja realitzat (3).

LG, després d’afirmar que Maria és tipus de l’Església, afegeix que és model destacadíssim de l’Església i exemple de perfecció que cal seguir i imitar. LG afegeix encara que Maria realitza aquesta funció en la fe i l’amor. En efecte, contemplant a Maria, el creient aprèn a viure en una comunió més profunda amb Crist, a adherir-se a ell amb fe viva i a posar en ell la seva confiança i la seva esperança, estimant-lo amb la totalitat del seu ésser. Les funcions de tipus i model fan referència particularment a la maternitat virginal de Maria (4).

Catequesi 59. La verge Maria, model de la maternitat de l’Església.

La maternitat divina de Maria és el fonament de la relació de model respecte a l’Església Mare. Segons LG 63, «la santíssima Verge, pel do i la funció de ser Mare de Déu per la qual està unida al Fill Redemptor, i per les seves singulars gràcies i funcions, està també íntimament unida a l'Església (...) en el misteri de l'Església, que també és anomenada amb raó mare i verge, la santíssima Mare de Déu va anar per davant mostrant de forma eminent i singular el model de verge i mare». Pel fet de tenir una maternitat superior, única i irrepetible, Maria pot ser model a seguir per a (1).

Quan el Concili recorda que Maria concebé per la fe i l’obediència, està dient que l’Església ha de mantenir vives aquestes actituds per tal d’exercir dignament la seva maternitat envers els homes cridats a la salvació: «Per la seva fe i la seva obediència va engendrar en la terra al Fill mateix del Pare, certament sense conèixer baró, coberta amb l'ombra de l'Esperit Sant, com nova Eva, prestant fe no adulterada per cap dubte al missatge de Déu, i no a la serp antiga» (LG 63). La maternitat de Maria, recorda també el Concili, és universal (2).

85

Mirem ara com l’Església es converteix en Mare, prenent per model a Maria: «Contemplant la seva misteriosa santedat, imitant el seu amor i complint fidelment la voluntat del Pare, també l'Església es converteix en mare per la paraula de Déu acollida amb fe, ja que, per la predicació i el baptisme, engendra per a una vida nova i immortal als fills concebuts per l'Esperit Sant i nascuts de Déu» (LG 64). Analitzant aquest text veiem que el naixement del cristià reflecteix el naixement de Crist, perquè són també concebuts per obra de l’Esperit Sant.

A més, l’Església imita l’amor de Maria, la seva fidel acollida de la Paraula de Déu i la seva docilitat per a complir la voluntat del Pare. És així com l’Església arriba a ser fecunda com Maria (3).

La maternitat de l’Església no fa supèrflua la de Maria. Gràcies a Maria, la maternitat de l’Església es manifesta de mode més concret i personal envers cada un dels redimits.

Essent Mare dels creients, Maria suscita sentiments de veritable fraternitat entre ells i de diàleg permanent.

L’experiència diària de fe posa de relleu contínuament la necessitat que molts tenen de posar en mans de Maria les necessitats de la vida de cada dia, i sol·licitar la seva intercessió maternal i obtenir la seva protecció tranquil·litzadora. El poble de Déu sent necessitat d’establir relacions personals amb la Mare celestial i, a la vegada, la maternitat espiritual de Maria sosté i incrementa l’exercici concret de la maternitat de l’Església (4).

Les dues mares són essencials per a la vida cristiana. Es podria dir que una exerceix una maternitat més objectiva i l’altra més interior. L’església actua com a mare en la predicació i en l’administració dels sagraments, especialment en el baptisme, eucaristia i penitència. La maternitat de Maria s’expressa en tots els camps de la difusió de la gràcia, particularment en el marc de les relacions personals. Dues maternitats inseparables que porten a reconèixer el mateix amor diví que vol comunicar-se als homes (5).

86

Catequesi 60. La Verge Maria, model de la virginitat de l’Església

LG 64: «També ella [l’Església] és verge que guarda íntegra i pura la fidelitat promesa a l'Espòs, i imitant a la Mare del seu Senyor, amb la força de l'Esperit Sant, conserva virginalment la fe íntegra, l'esperança ferma i la caritat sincera».

Comencem per precisar que la virginitat en sentit estricte no és la condició general de l’Església. Però, tal com ja deia sant Agustí, l’Església és verge en un sentit espiritual: per la integritat de la seva fe, esperança i caritat; és la virginitas mentis (In Ioannem tractatus, 13, 12; PL 35, 1.499) (1).

Essent Maria verge en el cos i en el cor, pot ser imitada espiritualment per tots i d’una manera més estricta per les verges cristianes i pels qui es dediquen de manera radial i exclusiva al Senyor en les diverses formes de vida consagrada (2).

L’exemple suprem de vida casta és Crist. Però Maria és model universal de castedat per amor a Crist. Ella ens ajuda a tots a viure la castedat segons el propi estat i ens ajuda a redescobrir el propi cos com a temple de Déu, a respectar la seva noblesa i santedat. En concret, Maria recorda als esposos els valors fonamentals del seu matrimoni. La seva entrega total a Déu ajuda els esposos a viure en amor fidel el seu matrimoni, per a no cedir davant les dificultats que posen en perill la comunió conjugal (3).

Conservar la integritat de la fe és una tasca àrdua, que suposa vigilància constant i implica sacrificis i lluita, perquè està amenaçada no solament pels qui rebutgen l’evangeli, sinó sobre tot pels qui, acollint només una part de la veritat revelada, es neguen a compartir plenament tot el patrimoni de la fe de l’Esposa de Crist.

És una temptació,present des dels orígens fins avui, que impulsa a acceptar només una part de la Revelació o a donar a la paraula de Déu una interpretació restringida i personal, d’acord amb la mentalitat dominant i als desigs individuals (4).

87

Catequesi 61. La Verge Maria, model de la santedat de l’Església

En la carta als efesis, sant Pau ens recorda que Crist va estimar l’Església i es va entregar per santificar-la, purificant-la per l’aigua del baptisme, i per a presentar-se-la resplendent, sense taca ni arruga ni res de semblant (cf Ef 5, 25-27). L’església en la santíssima Verge ha arribat ja a la perfecció, mentre que els creients s’esforcen encara per vèncer el pecat per a créixer en la santedat (LG 65). Hi ha doncs, diferència. Els creients reben la santedat pel baptisme, Maria fou preservada del pecat original i redimida anticipadament a Crist. Els creient poden recaure, i de fet tots caiem moltes vegades (cf St 3, 2), i no podem evitar durant tota la vida tots els pecats, fins i tot els venials, com ensenya el concili de Trento (cf DS 1573); Maria és una excepció (cf ib.) (1).

En el camí vers la perfecció, Maria, model de totes les virtuts, ens estimula amb el seu exemple, i ajuda l’Església a identificar-se cada vegada més amb el seu espòs (cf LG 65). Maria, plena de gràcia, tota santa, ajuda l’Església a fer realitat les paraules de Jesús sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial (Mt 5, 48).

L’Església, reflexionant en la intimitat materna que s’establí en el silenci de la vida de Nazaret i es perfeccionà en l’hora del sacrifici, s’esforçà per imitar-la en el seu camí diari (2).

L’Església viu de fe, i veu en Maria el model de fe perfecta (cf Lc 1, 45)

Maria és model d’esperança per a l’Església. Esperança en el Regne sense fi. Esperança ferma al peu de la creu. Ella sosté l’esperança de l’Església en les persecucions. És per a la comunitat dels creient i per cada un dels cristians la Mare de l’esperança, que estimula i guia els seus fills a l’espera del Regne, sostenint-los en les proves diàries i en mig de les vicissituds, algunes tràgiques, de la història.

En Maria l’Església troba el model de caritat. La unanimitat de cors, que es manifestà en l’espera de la Pentecosta està associada a la presència de la Verge Maria (cf Ac 1, 14). Precisament gràcies a la

88

caritat irradiant de Maria és possible conservar en tot temps dins de l’Església la concòrdia i l’amor fratern (3).

Maria és model de l’acció apostòlica de l’Església, segons LG 65: «En la seva acció apostòlica, l'Església amb raó mira cap a aquella que va engendrar a Crist, concebut de l'Esperit Sant i nascut de la Verge, perquè per mitjà de l'Església neixi i creixi també en el cor dels creients. La Verge va ser en la seva vida exemple d'aquell amor de mare que ha d'animar a tots els qui col·laboren en la missió apostòlica de l'Església per a engendrar als homes a una vida nova» (4).

Catequesi 62. La Verge Maria, model de l’Església en el culte diví

Maria és model del culte perquè, tal com ensenya Pau VI, és model extraordinari d’aquella disposició interior de l’Església Esposa que invoca l’Espòs i per ell dóna culte al Pare (cf Marialis Cultus, 16) (1).

És model d’escolta, resposta i compliment de la paraula i ensenyaments de Jesús. Amb la seva actitud, que engloba tota la seva existència, ens ajuda a comprendre que el culte no consisteix sobre tot a expressar els pensaments i els sentiments de l'home, sinó a posar-se a l'escolta de la paraula divina per a conèixer-la, assimilar-la i fer-la operativa en la vida diària (2).

La litúrgia és memorial. Ella, que guardava totes aquestes coses meditant-les en el seu cor, conservava especialment vius els records de la passió, mort i resurrecció, mirava de copsar tot el seu significat, s’hi adheria de tot cor. Ella és model suprem de participació personal en els misteris divins, ens ajuda a entrar en íntima comunió personal amb Crist, per a cooperar amb l’entrega de la pròpia vida a la salvació universal (3).

Maria, model de pregària. Se la sol representar pregant en el moment de l’Anunciació. A les noces de Canà prega intercedint. Al cenacle prega esperant la vinguda de l’Esperit Sant. Seguint el seu model, l’Església aprèn a ser audaç al demanar, a perseverar en la

89

intercessió i, sobre tot, a implorar el do de l’Esperit Sant (cf Lc 11, 13) (4).

Finalment, la Verge és model de participació generosa en el sacrifici. Presentant Jesús al temple i, sobre tot al peu de la creu, Maria realitza l’entrega d’ella mateixa, associada com a Mare al sofriment i proves del Fill. Així és la Verge oferent (Marialis cultus 20), que anima els cristians a oferir sacrificis espirituals, agradables a Déu per mediació de Jesucrist (1Pe 2, 5) (5).

Catequesi 63. Maria, Mare de l’EsglésiaLG 53: L’església catòlica, instruïda per l’Esperit Sant, la honora

com a mare amantíssima amb sentiments de pietat filial (LG 53; cf Benet XIV, a l’any 1748: Bullarium romanum, sèrie 2, t. 2., n. 61, p. 428). No és explícit el títol Mare de l’Església però sí el contingut (1).

En el passat, el títol no era usual, com ho eren Mare de Déu, Mare dels fidels, Mare nostra. L’atenció posada en època més recent al misteri de l’Església ha donat ocasió a invocar Maria com a Mare de l’Església. Lleó XIII afirmava que Maria ha estat amb tota veritat Mare de l’Església (Acta Leonis XIII, 15, 302). Joan XXIII i Pau VI havien usat en diferents ocasions aquest títol (2).

El títol recent expressa una realitat antiga, que ja trovem, si mirem atentament, en l’Anunciació, a Canà i especialment al Calvari. Al si de la primitiva comunitat de Jerusalem hi era Maria, exercint una funció materna, en analogia al naixement del Redemptor. La dimensió materna es converteix en element fonamental de la relació de Maria respecte al nou poble dels redimits (3).

Els Pares expressen la realitat, encara que no sempre en termes explícits. Sant Ireneu: el si pur de la Verge torna a engendrar els homes en Déu (Adv. haer. IV, 33, 11: PG 7, 959). Sant Ambròs: Una Verge ha engendrat la salvació al món, una Verge ha donat la vida a totes les coses (Ep. 63, 33: PL 16, 1.198). I altres.

A l’Edat Mitjana, sant Anselm invocava així a Maria: Tu ets la mare de la justificació i dels justificats, la mare de la reconciliació i

90

dels reconciliats, la mare de la salvació i dels salvats (Or.52, 8; PL 158, 957). Altres diuen Mare de la gracia i Mare de la vida (4).

Va ser Pau VI qui va explicitar plenament el contingut del Concili i proclamà de manera solemne Maria Mare de l’Església: El Papa Pau VI hauria desitjat que el mateix concili Vaticà II proclamés a «Maria, Mare de l'Església, és a dir, Mare de tot el poble de Déu, tant dels fidels com dels pastors». Ho va fer ell mateix en el discurs de clausura de la tercera sessió conciliar (21 de novembre de 1964), demanant, a més, que «d'ara endavant, la Verge sigui honrada i invocada per tot el poble cristià amb aquest gratíssim títol» (AAS 56 [1964], 37). Pau VI volia que el títol tingués cada vegada més relleu en la litúrgia i en la pietat del poble cristià (5).

Secció II - MARIA MEDIADORA

64. La intercessió celestial de la Mare de la divina gràcia65. Maria Mediadora

Catequesi 64. La intercessió celestial de la Mare de la divina gràcia

El punt de partença de la present catequesi el troba Joan Pau II en les paraules del Concili: Ella, «per decisió de la divina Providència, fou en la terra l'excelsa Mare del diví Redemptor, la companya més generosa de totes i la humil esclava del Senyor» (Lumen gentium, 61).

Com a Mare i Companya associada a l’obra de la redempció, Maria pot ser i és intercessora (1).

L’abast de la intercessió és universal. Joan era una figura tipològica d’abast universal. El sacrifici de Crist tenia eficàcia universal, i la cooperació de Maria no tolera una limitació del seu

91

amor maternal, que s’exerceix especialment en la relació singular amb l’Església (2).

Després de la seva vida terrena, entrada ja al Regne del Pare etern, més a prop del seu Fill i, per tant, de tots nosaltres, Maria pot exercir en l’Esperit de manera més eficaç la funció d’intercessió materna que li ha confiat la divina providència (3).

El Pare ha volgut posar a Maria prop de Crist i en comunió amb ell, que pot «salvar perfectament als qui per ell s'acosten a Déu, ja que està sempre viu per a intercedir a favor seu» (Hb 7, 25): a la intercessió sacerdotal del Redemptor ha volgut unir la intercessió maternal de la Verge. És una funció que ella exerceix en benefici dels qui estan en perill i tenen necessitat de favors temporals i, sobretot, de la salvació eterna: «Amb el seu amor de Mare cuida dels germans del seu Fill que encara peregrinen i viuen entre angoixes i perills fins que arribin a la pàtria feliç. Per això la santíssima Verge és invocada en l'Església amb els títols d'Advocada, Auxiliadora, Socors, Mediadora» (LG 62) (4).

El títol d’advocada el trobem ja a Ireneu: Maria és advocada d’Eva. Advocada que coopera amb l’Esperit Paràclit [advocat].

Auxiliadora, en les necessitats, quan està en joc la salvació eterna.

Socorro (Sub tuum praesidium confugimus) (5)

Catequesi 65. Maria MitjanceraTítol explícit a LG 62, malgrat l’oposició d’alguns pares

conciliars. Es va tenir compte, però, de no vincular-lo a cap teologia de la mediació. La seva mediació te un caràcter específicament matern (cf Redemptoris Mater 38) (1).

És mediació en l’ordre de la gràcia, coopera amb Crist en el renaixement espiritual de la humanitat (2).

És mediació subordinada a Crist, únic mitjancer, i per tant no obscureix ni treu res a la mediació de Crist, i brolla de la sobreabundància dels mèrits de Crist (LG 60.62) (3).

Està orientada a Crist (LG 60).92

Cal advertir que la carta a Timoteu, que afirma la única mediació de Crist, no exclou una mediació subordinada, sinó només una mediació paral·lela. De fet, en els versets anteriors, Pau ha recomanat que es facin pregàries, oracions súpliques i accions de gràcies per tots els homes (1Tm 2, 1), i la pregària és una forma de mediació. Més encara, la única mediació de Crist, per a sant Pau està destinada a promoure altres mediacions dependents i ministerials. Pau només vol excloure tota mediació autònoma o en competència (4).

LG 62 explica la possibilitat de participar en diversos àmbits de la mediació única de Crist: La Lumen gentium, després d'afirmar que «cap criatura pot ser posada mai en el mateix ordre amb el Verb encarnat i Redemptor» explica que les criatures poden exercir algunes formes de mediació en dependència de Crist. En efecte, assegura: «així com en el sacerdoci de Crist participen de diversa manera tant els ministres com el poble creient, i així com l'única bondat de Déu es difon realment en les criatures de diferents maneres, així també l'única mediació del Redemptor no exclou sinó que suscita en les criatures una col·laboració diversa que participa de l'única font» (5).

L’Església no dubta a atribuir a Maria aquesta missió subordinada, l’experimenta de manera incessant i la recomana al cor dels seus fidels (ib.) (6).

Secció III - EL CULTE A LA MARE DE DÉU66. El culte a la Mare de Déu67. Naturalesa del culte marià 68. Devoció mariana i culte a les imatges 69. L'oració a Maria70. Maria, Mare de la unitat i de l'esperança

93

Catequesi 66. El culte a la Mare de Déu«A l'arribar la plenitud dels temps, va enviar Déu al seu Fill,

nascut de dona» (Ga 4, 4). El culte marià es fonamenta en l'admirable decisió divina de vincular per a sempre, com recorda l'apòstol Pablo, la identitat humana del Fill de Déu a una dona, Maria de Nazaret. Per això és lloança inseparable del Salvador i de la dona que li ha estat associada.

En comunicar-la a la humanitat com a Mare, Déu Pare ha volgut revelar en ella la dimensió materna de la divina tendresa i sol·licitud per tots els homes.

Les paraules de Jesús al Calvari posen les premisses del culte a Maria, amb el qual expressem el nostre amor a la que Jesús ens ha deixat per Mare (1).

Els textos evangèlics parlen si els sabem llegir, ve a dir el Papa. Els dos primers capítols de Lluc semblen recollir l’atenció particular que tenien vers la Mare de Jesús els judeocristians. A més, les paraules d’Isabel: Beneïda tu entre les dones... feliç la qui ha cregut que es compliran... I les paraules del Magnificat totes les generacions em proclamaran benaurada...

Els testimonis evangèlics, les primeres fórmules de fe, i un fragment d’Ignasi d’Antioquia donen testimoni de la particular admiració de les primeres comunitats per la virginitat de Maria. L’evangeli de Joan, en posar Maria a l’inici i final de la vida pública de Jesús, dóna a entendre que els primers cristians eren conscients del pape que Maria havia desenvolupat en l’obra de la Redempció (2).

LG 66: El concili Vaticà II, al subratllar el caràcter particular del culte marià, afirma: «Maria, exaltada per la gràcia de Déu, després del seu Fill, per damunt de tots els àngels i homes, com la santa Mare de Déu, que va participar en els misteris de Crist, és honrada amb raó per l'Església amb un culte especial», i evoca i parafraseja el Sub tuum praesidium, testimoni de la protecció que sempre han cercat els cristians en la Verge Maria (3).

94

La iconografia és explícita des del s. II. El fet de la representació habitual de Maria amb el nen, i sobre tot la tesi d’Ireneu sobre la nova Eva junt al nou Adam, ens recorda la inseparabilitat del culte a Maria i a Jesús (4).

Ja abans, però sobre tot desprès del concili d’Efes, el culte del poble de Déu a Maria a crescut admirablement en veneració i amor, en oració i imitació (LG 66). Les festes en honor a Maria es van anar creant i difonent (Mare de Déu, Assumpció o Dormició, Nativitat, Concepció, Presentació) (5).

El culte a Maria ha estat continu, amb etapes crítiques, que han contribuït a un ulterior progrés i aprofundiment (6).

Catequesi 67. Naturalesa del culte MariàSegons LG 66, és diferent del culte d’adoració al Pare, Fill i

Esperit Sant, però l’afavoreix molt poderosament. És superior al culte als sants. També el llenguatge és diferent o, quan és semblant, te un sentit peculiar. Així, hem d’estimar Déu sobre totes les coses, amb tota l’ànima i amb tota l ament, mentre que el sentiment dels cristians ves Maria és en un nivell espiritual, l’afecte dels fills vers la mare (1).

Hi ha però, continuïtat: l’honor tributat a Maria està ordenat a la Santíssima Trinitat. Molt especialment està ordenat a afavorir l’adhesió a Crist. Venerar la Mare de Déu vol dir afirmar la divinitat de Crist. El model és Canà: el miracle aconseguit per Maria provoca la manifestació de la glòria de Jesús i la fe dels deixebles en Ell (2).

El culte a Maria manifesta la tendresa de Déu Pare i ens aproxima a l’Esperit Sant. Els títols d’Advocada, Consol, Auxiliadora preparen i no enfosqueixen la devoció al Paràclit (3).

És un culte del tot singular, donada la singularitat de Maria.El culte marià expressa la lloança i el reconeixement de

l'Església per aquests dons extraordinaris. A ella, convertida en Mare de l'Església i Mare de la humanitat, recorre el poble cristià, animat per una confiança filial, a fi de demanar la seva maternal intercessió

95

i obtenir els béns necessaris per a la vida terrena amb vista a la benaurança eterna (4)

Catequesi 68. Devoció mariana i culte a les imatgesLG 67 reafirma, sense entrar en detalls, la validesa de

pregàries tals com l’Angelus i el rosari, i convida a observar els decrets del passat sobre el culte a les imatges de Crist, de la Verge i dels Sants. La catequesi fa notar que Lumen gentium va voler prendre posició sobre algunes tendències orientades a eliminar les imatges del temple i dels santuaris, amb la finalitat de concentrar tota la atenció en Crist (1s, amb textos del magisteri sobre la legitimitat del culte a les imatges).

El segon concili de Nicea explica la utilitat de les imatges per a la pietat cristiana: Perquè com més són contemplats [els sants] per mitjà de la seva representació en la imatge, més es mouen els qui les miren al record i desig dels originals i a tributar-los la salutació i adoració d'honor (DS 601). Les imatges de Maria fan concreta i quasi visible la tendresa maternal de la Verge, conviden a adreçar-nos a ella, a invocar-la amb confiança i a imitar-la en el seu exemple d’acceptació generosa de la voluntat divina (3).

Cap de les imatges conegudes reprodueix el rostre autèntic de Maria, com ja reconeixia sant Agustí (3).

El concili de Nicea recorda que «l'honor de la imatge es dirigeix a l'original, i el qui venera una imatge, venera a la persona en ella representada» (DS 601).

Així, adorant en la imatge de Crist a la Persona del Verb encarnat, els fidels realitzen un genuí acte de culte, que no té res a veure amb la idolatria.

De forma anàloga, al venerar les representacions de Maria, el creient realitza un acte destinat en definitiva a honorar la persona de la Mare de Jesús (4).

El Vaticà II convida a evitar tant les exageracions com les actituds minimalistes. La fidelitat a l’Escriptura i a la Tradició garanteixen l’autenticitat de la doctrina mariana, de la qual n’és un

96

tret imprescindible la referència a Crist, donat que en Maria tot deriva de Crist i tot està orientat a ell (5).

El Concili ofereix també als creients alguns criteris d’autèntica relació filial amb Maria: Els fidels, a més, han de recordar que la veritable devoció no consisteix ni en un sentiment passatger i sense fruits ni en una credulitat buida. Al contrari, procedeix de la veritable fe, que ens duu a reconèixer la grandesa de la Mare de Déu i ens anima a estimar com fills a la nostra Mare i a imitar les seves virtuts» (LG 67).

Catequesi 69. La pregària a MariaEl desenvolupament del culte marià ha estat continu tot al

llarg dels segles. Moltes devocions i pregàries són com una prolongació de la litúrgia. A vegades el culte a Maria ha enriquit la litúrgia, com és el cas de l’Ofici en honor de la benaurada Verge Maria i altres composicions que han entrat a formar part del breviari.

La primera pregària mariana és el Sota el vostre mantell. La més comuna, des del s. XIV és l’Ave Maria, la primera paraula de la qual, cai,re, constitueix una veritable invitació a l’alegria. L’himne oriental Akàthistos repeteix amb insistència aquest alegra’t. a l’Ave Maria, invoquem a Maria plena de gràcia i d’aquesta manera reconeixem la perfecció i bellesa de la seva ànima.

L’expressió el Senyor és amb vós revela l’especial relació entre Déu i Maria, en el marc del gran designi de l’aliança de Déu amb la humanitat.

Després, en dir beneïda tu entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre ventre, Jesús, afirmem la realització del designi diví en el cos virginal de la Filla de Sió.

En la segona part de l’Ave Maria supliquem a la Immaculada Mare del Senyor que pregui per nosaltres, pecadors i ens encomanem a ella en l’hora suprema de la mort (1).

L’Àngelus.

97

És una invitació a meditar en el misteri de l’Encarnació. Ens exhorta a prendre Maria com a punt de referència en els diversos moments de la jornada per a imitar la seva disponibilitat als plans de Déu.

El Rosari.Sobre la base de l’Ave Maria, ens porta a contemplar els

misteris de la fe. Pau VI ens recorda que és una pregària evangèlica, centrada en el misteri de l’Encarnació redemptora; te una orientació clarament cristològica (Marialis cultus 46).

Lletanies.S’afegeixen sovint al rosari. Les més conegudes són les

lauretanes, o sigui les que es resen al santuari de Loreto. Són invocacions molt senzilles que ajuden a concentrar-se en la persona de Maria per a copsar la riquesa espiritual que l’amor del Pare ha vessat en ella (2).

Amb el culte a Maria, els cristians reconeixem el valor de la presència de Maria en el camí vers la salvació. Mostren que poden comptar amb la seva intercessió. La devoció a la Mare de Déu, alenant a la confiança i l’espontaneïtat, contribueix a infondre serenitat en la vida espiritual i fa progressar els fidels pel camí exigent de les benaurances (3).

El culte a Maria ajuda a descobrir millor el rostre humà de Déu, el Déu amb nosaltres (4).

Catequesi 70. Maria, Mare de la unitat i de l’EsperançaDesprés d’il·lustrar la relació de Maria amb l’Església, el Concili

s’alegra de que també entre els germans separats hi hagi qui dóna l’honor degut a la Mare del Senyor i Salvador (cf LG 69 i Redemptoris Mater 29-34).

Moltes comunitats protestants, a causa d'una concepció particular de la gràcia i de la eclesiologia, s'han oposat a la doctrina i al culte marià, considerant que la cooperació de Maria en l'obra de la salvació perjudicava l'única mediació de Crist. En aquesta

98

perspectiva, el culte de la Mare competiria pràcticament amb l'honor a causa de el seu Fill (1).

L’aprofundiment en el pensament dels primers reformadors ha portat a posicions més obertes envers la doctrina catòlica. Per exemple, Luter manifesta amor i veneració a Maria, sosté la seva santedat excelsa i afirma a vegades la seva Immaculada Concepció, compartint amb altres reformadors la fe en la virginitat perpètua de Maria.

L’estudi de Luter, Calví i alguns textos de cristians evangèlics han portat alguns autors a posicions molt properes a les dels catòlics en temes mariològics fonamentals, com ara la maternitat divina, la virginitat, la santedat i la maternitat espiritual de Maria.

La preocupació per subratllar el valor de la presència de la dona en l’Església afavoreix l’esforç de reconèixer el paper de Maria en la història de la salvació.

Tota això és motiu d’esperança. El desig profund del catòlics seria de poder compartir amb tots els seus germans en Crist l’alegria que brolla de la presència de Maria en la vida segons l’Esperit (2).

Relació amb els ortodoxos. El culte a Maria és un fort element de comunió entre catòlics i orientals (3; cf LG 69). Però hi ha diferències respecte als dos últims dogmes marians, els quals defineixen veritats il·lustrades inicialment per teòlegs orientals (Gregori Palmas, Nicolàs Cabasilas, Jordi Escolarios, per exemple, durant els s. XIV-XV). Però es tracta de diferències de formulació més que de contingut, i no ens han de fer oblidar la nostra fe comuna en la maternitat divina de Maria, la seva virginitat perpètua i la seva intercessió materna davant del Fill. Tal com ho ha recordat el Vaticà II, el fervor i la devoció uneixen ortodoxos i catòlics en el culte a la Mare de Déu (3).

Al final de la LG, el Concili convida a confiar a Maria la unitat dels cristians. Desitja que ella, que va estar present amb la seva pregària, intercedeixi també ara al cel davant del seu Fill; i que, així com va afavorir la unanimitat en la primera comunitat, així ella —Mare de la unitat, com l’anomenava sant Agustí— porti ara els cristians vers la unitat ecumènica.

99

Més encara, el Concili confia a Maria la causa de la unitat de la gran família humana, tan dividida.

La pau, la concòrdia i la unitat, objecte de l'esperança de l'Església i de la humanitat, estan encara llunyanes. No obstant això, constitueixen un do de l'Esperit que cal demanar incansablement, seguint l'escola de Maria i confiant en la seva intercessió (4).

Maria fou plena de la virtut de l’esperança, i ha d’acompanyar els creients, i tot l’Església, per a què en el món siguin veritables profetes de l’esperança que no defrauda (5).

100

LA VERGE MARIA..........................................................................1

INTRODUCCIÓ................................................................................3

Secció I MARIA EN EL CRISTIANISME.........................................3Catequesi 1. Presència de Maria a l’origen de l’Església............3Catequesi 2. El rostre matern de Maria en els primers segles.....4Catequesi 3. El rostre de la Mare del Redemptor........................5Catequesi 4. La Verge Maria en la Sagrada Escriptura i en la reflexió teològica.........................................................................7Catequesi 5. Maria en l’experiència espiritual de l’Església.......8Catequesi 6. Influència de Maria en la vida de l’Església...........9

Secció II MARIA, PROTOTIPUS DE DONA...............................117. Maria i el valor de la dona.....................................................118. El paper de la dona a la llum de Maria..................................12

Secció III L’ENSENYAMENT DE L’ESGLÉSIA SOBRE LA VERGE...........................................................................................14

9. Presència de Maria en el concili Vaticà II.............................1410. Finalitat y mètode de l’exposició de la doctrina mariana....1611. Maria en la perspectiva trinitària.........................................17

PRIMERA PART VIDA DE LA VERGE MARIA......................20

Secció I MARIA, DONA ESCOLLIDA PER DÉU.........................20

A) LA MATERNITAT DE LA VERGE MARIA..............................2012. Maria al Protoevangeli.........................................................2013. Anunci de la maternitat messiànica.....................................2114. La maternitat ve de Déu.......................................................23

B) BENEÏDA ENTRE LES DONES...............................................2415. Dones compromeses en la salvació del poble......................2416. La noblesa moral de la dona................................................26

C) FILLA DE SIÓ..........................................................................27Catequesi 17. La Filla de Sió.....................................................28Catequesi 18. La nova Filla de Sió............................................29

101

D) PLENA DE GRÀCIA................................................................30Catequesi 19. Maria, la “plena de gràcia”.................................31Catequesi 20. La santedat perfecta de Maria.............................32

E) LA IMMACULADA CONCEPCIÓ...........................................33Catequesi 21. La Immaculada Concepció.................................34Catequesi 22. Maria Immaculada, redimida per preservació... .36Catequesi 23. La definició dogmàtica del privilegi de la Immaculada Concepció.............................................................37Catequesi 24. La Verge Maria, santa durant tota la vida...........38Catequesi 25. La fe de la Verge Maria......................................40

F) MARIA VERGE.........................................................................41Catequesi 26. La virginitat de Maria, veritat de fe....................42Catequesi 27. El Propòsit de virginitat......................................44Catequesi 28. La concepció virginal de Jesús...........................46Catequesi 29. Maria, model de virginitat...................................47Catequesi 30. LA unió virginal de Maria i Josep......................48Catequesi 31. Maria, sempre verge............................................49

G) ESCLAVA DEL SENYOR.........................................................50Catequesi 32. L’esclava obedient del Senyor............................50Catequesi 33. Maria, Nova Eva..................................................51

Secció II MARIA EN LA VIDA DE JESÚS....................................53

A) EN LA INFÀNCIA DE JESÚS..................................................53Catequesi 34. En el misteri de la Visitació, el preludi de la missió del Salvador...............................................................................53Catequesis 35. En el Magnificat, Maria celebra l’obra admirable de Déu........................................................................................55Catequesi 36. Maria en el naixement de Jesús.........................56Catequesi 37. Maria, Mare de Déu............................................57Catequesi 38. Maria, educadora del Fill de Déu........................58Catequesi 39. La presentació de Jesús al Temple......................59Catequesi 40. La profecia de Simeó associa Maria al destí dolorós del seu Fill.....................................................................60Catequesi 41. La cooperació de la dona en el misteri de la redempció..................................................................................60

102

Catequesi 42. Jesús, perdut i trobat al temple..........................62Catequesi 43. Maria en la vida oculta de Jesús.........................63

B) EN LA VIDA PÚBLICA DE JESÚS..........................................64Catequesi 44. Maria en les noces de Canà.................................64Catequesi 45. A Canà, Maria indueix Jesús a realitzar el primer miracle.......................................................................................65Catequesi 46. La participació de Maria en la vida pública de Jesús...........................................................................................66

C) EN LA PASSIÓ, MORT I RESURRECCIÓ DE JESÚS............67Catequesi 47. Maria, al peu de la creu, participa del drama de la Redempció.................................................................................67Catequesi 48. La verge Maria cooperadora en l’obra de la Redempció.................................................................................68Catequesi 49. “Dona, aquí tens el teu fill”.................................70Catequesi 50. “Heus aquí la teva Mare”....................................71Catequesi 51. Maria i la resurrecció de Crist.............................72Catequesi 52. Maria i el do de l’Esperit....................................73

Secció III LA GLORIFICACIÓ DE LA VERGE............................75Catequesi 53. La dormició de la Mare de Déu..........................75Catequesi 54. L’Assumpció de Maria, veritat de fe..................76Catequesi 55. L’assumpció de Maria en la tradició de l’Església...................................................................................................77Catequesi 56. Maria, Reina de l’univers....................................79

SEGONA PART - MARIA I L'ESGLÉSIA.................................82

Secció I - MODEL I MARE DE L'ESGLÉSIA...............................82Catequesi 57. Maria, membre molt eminent de l’Església........82Catequesi 58. Maria, tipus i model de l’Església.......................83Catequesi 59. La verge Maria, model de la maternitat de l’Església....................................................................................84Catequesi 60. La Verge Maria, model de la virginitat de l’Església....................................................................................86Catequesi 61. La Verge Maria, model de la santedat de l’Església....................................................................................87

103

Catequesi 62. La Verge Maria, model de l’Església en el culte diví.............................................................................................88Catequesi 63. Maria, Mare de l’Església...................................89

Secció II - MARIA MEDIADORA.................................................90Catequesi 64. La intercessió celestial de la Mare de la divina gràcia..........................................................................................90Catequesi 65. Maria Mitjancera.................................................91

Secció III - EL CULTE A LA MARE DE DÉU..............................92Catequesi 66. El culte a la Mare de Déu....................................93Catequesi 67. Naturalesa del culte Marià..................................94Catequesi 68. Devoció mariana i culte a les imatges.................95Catequesi 69. La pregària a Maria.............................................96Catequesi 70. Maria, Mare de la unitat i de l’Esperança...........97

104

105