La transició i Espanya fins

a l’actualitat

La Transició Espanyola és el període històric durant el qual es duu a terme el procés pel

qual Espanya deixa enrere el règim dictatorial del general Francisco Franco, passant a

regir-se per una Constitució que consagrava un Estat social, democràtic i de Dret.

Centrant-nos en el

període que sol

considerar-se pels

historiadors com el

més precís, s'inicia-

ria amb la mort del

general Franco, el

20 de novembre de

1975. El denominat

Consell de Regèn-

cia va assumir, de

forma transitòria,

les funcions de la

Prefectura de l'Es-

tat fins al 22 de no-

vembre, data en la

qual és proclamat

rei davant les Corts i el Consell del Regne Juan Carlos I de Borbó.

El rei va confirmar en el seu lloc al President del Govern del règim franquista, Carlos Ari-

as Navarro. No obstant això, aviat es manifestaria la dificultat de dur a terme reformes

polítiques sota el seu Govern, la qual cosa produiria un distanciament cada vegada major

entre Arias Navarro i Juan Carlos I. Finalment el President del Govern va presentar la

seva dimissió al rei el dia 1 de juliol de 1976. Arias Navarro seria rellevat en el seu càrrec

per Adolfo Suárez, qui s'encarregaria d'entaular les converses amb els principals líders

dels diferents partits polítics i forces socials, més o menys legals o tolerades, de cara a

instaurar un règim democràtic a Espanya.

Carlos Arias Navarro

El rey Juan Carlos I La mort de Franco va convertir l'endemà passat, el 22 de novembre de 1975, a Juan Car-los de Borbó en rei, proclamat com a tal en virtut de la Llei de la Successió en la Prefec-tura de l'Estat. Fins llavors, el príncep s'havia mantingut en un discret segon pla seguint

les pautes marcades per Franco. Però la desaparició del general anava a permetre a Ju-an Carlos facilitar, com a rei d'Espanya, la implantació d'un sistema polític democràtic al país. Aquest projecte comptava amb amplis suports dins i fora d'Espanya: els països oc-

cidentals, un sector important del capitalisme espanyol i internacional, la gran majoria de l'oposició al franquisme i una part creixent del propi règim franquista.

No obstant això, la transició va ha-ver de superar les resistències ge-

nerades pel propi règim, en un marc de tensions causades per grups radicals d'extrema esquerra

i grups franquistes d'extrema dre-ta. Aquests últims, a més, compta-ven amb un suport considerable

dins de l'exèrcit. La realització d'aquest projecte

exigia que l'oposició controlés als seus partidaris per evitar qualsevol provocació i que l'exèrcit no cai-

gués en la temptació d'intervenir en el procés polític i intentés sal-var les estructures franquistes.

Davant la nova etapa històrica que s'obria, hi havia tres postures cla-rament diferenciades:

- Els partidaris del règim franquis-ta, defensors del manteniment de

la legalitat franquista, o com a molt, de la seva actualització. Mal-grat el seu escàs suport social,

dominaven l'exèrcit i un òrgan fo-namental dins de l'organització de

l'Estat, el Consell del Regne.

- L'oposició democràtica, organitzada primer en dues associacions de partits polítics, la Junta Democràtica d'Espanya i la Plataforma de Convergència Democràtica, que van

acabar fusionant-se en l'associació Coordinació Democràtica. Aquesta defensava la rup-tura legal amb el règim franquista per passar directament a un Estat democràtic.

-Torcuato Fernández Miranda,expresident interí del govern en 1973, professor de Dret

Polític de Juan Carlos I, partidari de reformar les Lleis Fonamentals del Moviment mitjan-

çant les seves pròpies disposicions per arribar així a la democràcia evitant buits legals.

El projecte que es va elaborar pel govern al setembre havia d'obrir la porta un siste-

ma de democràcia parlamentària. No concretava com anava a ser el nou sistema polític, simplement eliminava els obstacles que oferia el règim franquista a la implan-tació d'un sistema democràtic. Venia a ser, en realitat, l'acta de liquidació del fran-

quisme aprovada per les pròpies Corts franquistes. Al llarg del mes de novembre la llei va ser debatuda per les Corts que, sota la presidència de Fernández Miranda, la van aprovar per 425 vots a favor amb 59 vots en contra i 13 abstencions.

El 8 de febrer s'aprova un decret llei per a la Reforma Política i posteriorment, al març, es legalitzen gran part dels partits polítics amb un altre decreto llei on s'esta-bleixen els requisits per a la seva legalització.

També va caldre reformar el Codi Penal, que considerava sancionables qüestions bàsiques com la pertinença a partits polítics i prohibia associar-se a aquells que pre-

tenguessin: * La subversió de l'ordre públic o l'atac a la unitat de la pàtria. Aquí quedaven inclo-

ses totes les formacions de caràcter nacionalista perifèric, no espanyol. * Estar sotmesos a una disciplina internacional, amb la intenció d'implantar un règim totalitari.

Amb aquests canvis, es van legalitzar els partits o organitzacions més importants:

* Considerats d'extrema dreta: els partits feixistes de Falange i Força Nova o el partit

pro-nazi CEDADE.

Bandera de la Falange.

* Considerats de dreta o conservadors: el principal va ser Aliança Popular (AP) de

Manuel Fraga, que va agrupar a part de la dreta post-franquista.

* Considerats de centre o reformistes: la UCD, d'A-

dolfo Suárez, aglutinant un heterogeni conjunt de

grups moderats de dretes i esquerres d'ideologia

diversa, i una part del propi règim que recolzaven

les noves reformes.Considerats d'esquerra o pro-

gressistes, com el Partit Socialista Obrer Español,

en aquell moment de discurs exaltat, però d'estratè-

gia política pragmàtica.

Adolfo Suarez

La constitució El nou Parlament va formar

una ponència que va comen-

çar a treballar en la redacció

d'una nova Constitució en l'es-

tiu, amb el consens de les

principals forces polítiques en

temes tals com el paper de l'e-

xèrcit, els drets històrics, la si-

tuació de Navarra. Al juliol de

1978, el Congrés dels Diputats

aprovava el text constitucional

per una àmplia majoria que

incloïa als conservadors d'Ali-

ança Popular i al PCE. Alguns

partits d'extrems van votar en

contra i uns altres com el PNB,

que havia estat exclòs de la

ponència constitucional mal-

grat ser majoritari al País

Basc, van demanar l'absten-

ció.

La Constitució va ser aprovada

en sessió conjunta pel Parla-

ment i el Senat en el mes d'oc-

tubre. El 6 de desembre es va

sotmetre la Carta Magna a re-

ferèndum amb una aprovació

majoritària, excepte en algu-

nes províncies i al País Basc

Simbol del partit “Aliança popular”

Bibliografia http://es.wikipedia.org/wiki/Constituci%C3%B3n_Espa%C3%B1ola_de_1978

16-3-11