La Platja dels Catalans

Va ser traumàtic, vam deixar de ser catalans, per un simple Tractat, el Tractat dels Pirineus. La nostre nova pàtria, França, va començar un procés atroç d’assimilació, de destrucció de la nostre cultura. A les escoles, els nois eren educats en francès, a la vida diària, el català era prohibit arreu, inclús s’amenaçava els minyons de tallar- lis la llengua si parlaven català !.

Només va romandre la Vila de Llívia, com una illa dintre d’una cessió de territori per qüestions polítiques, i entre Llívia i Puigcerdà, va ser construït un camí de lliure circulació, que era de pas obligatori abans d’arribar a Llívia.

A la Catalunya Nord, hi havia molta rancúnia, molt sentiment d’humiliació. Per què aquests territoris tenien que ser cedits per dret de conquesta ?, no podien ser objecte d’un pacte, d’un Pareatge1 ?.

Era clar, que aquest no seria el cas, i no ho seria, perquè l’estat espanyol no tenia la més mínima intenció de preservar els territoris al nord de la frontera dels Pirineus. Sabien que era una frontera natural, i que era difícil recuperar- los. A més, Espanya era un estat imperial, un estat, on mai és ponia el sol. Tenia moltes fronteres obertes, i no era factible conservar- les totes. S’ havia de prioritzar.

1 Pareatge: Condomini d'un territori, entre dos senyors.

1

Van arribar notícies, que el pretendent al tro a la Corona d’ Espanya, Felip d'Anjou, anava a contraure matrimoni a Figueres. Només saber- ho, vam organitzar un grup, de dues – cents persones de la Cerdanya. Ho volíem veure.

Tot s'havia organitzat, fins el més mínim detall, i l’aspirant borbònic, nascut a Versalles, segon fill del príncep Lluís de França i la seva esposa Maria Anna de Baviera, s’anava a casar amb Maria Lluïsa de Savoia, filla del duc Víctor Amadeu II de Savoia i la princesa Anna Maria d’Orleans, a Figueres el proper 2 de novembre de 1701.

L’objectiu era clar, no era un casament per amor, com cap de l’alta noblesa de l’època, però s’enfortia l’eix franc – espanyol, enfront el britànic, austracistes i Les províncies Unides. 2

Vam assistir horroritzats en aquell casori. De fet constituïa la perpetuació de la nostre derrota, i d’una situació, que de perpetuar- se, podia ser definitiva.

Poc després, començaren les hostilitats entre els dos pretendents al tro, Felip d’Anjou, i l’arxiduc Carles d’Àustria, i nosaltres, ens vam posicionar de manera clara. L’arxiduc Carles d’Àustria, era l’única taula de salvació, i l’única possibilitat de recuperació de la situació anterior. Un eix franc – espanyol, podria resultar nefast.

Per aquelles dates, corria la notícia, que la Corona britànica i holandesa, estaven organitzant una gran flota, per tal d’abordar des del mar, posicions claus al litoral mediterrani, i que necessitaven homes, a ser possible del país.

Ens vam apuntar, dos – cents cerdans, i vam enrolar- nos a Lisboa. L’esquadra estava comandada per l’almirall George Rooke, al qual es va unir el Príncep de Hesse – Darmstadt, austraciste i virrei de Catalunya. Estàvem parlant d'una flota enorme, de nou - mil infants, vint - i cinc mil mariners, seixanta - u bucs de guerra, i quatre - mil canons. Gibraltar, era un lloc estratègic, i de fet, va ser el primer objectiu que ens vam proposar.

2 Províncies Unides: Set províncies unides dels Països Baixos, és el nom amb que es coneixien els Països Baixos septentrionals, a l´ època de la Guerra de Successió Espanyola, entre l'any 1579 i el 1795.

2

En arribar a Gibraltar, i veure el batlle de la ciutat , Cayo Antonio Prieto, la magnitud de la tragèdia que se'ls veia a sobre, va reclutar ràpidament soldats i civils. No van defugir la lluita, però la superioritat de l'adversari era molt gran.

El 2 d'agost de 1704, és decidí obrir foc. El príncep de Hesse - Darmstadt, va situar mil vuit - cents homes davant l'istme, a escassos metres de les muralles, mentre que la flota al comandament de George Rooke, va posar- se enfront de la ciutat. A les 5 de la matinada, les tropes van obrir foc, i al cap de cinc hores, els danys ja eren quantiosos, i les defenses borbòniques no podien defensar tot el perímetre de la ciutat, quedant desguarnida la costa oriental del penyal.

Va ser llavors, quan des de una de les naus comandades pel príncep de Hesse - Darmstadt, vam assaltar la costa oriental del Penyal.

Al sud de la ciutat, el foc era incessant. Les tropes van assaltar la ciutat, i les muralles van cedir davant els continus bombardejos dels invasors.

Finalment el 4 d'agost de 1704, és produí la capitulació de la ciutat, i passà definitivament a mans britàniques en virtut del Tractat d' Utrecht de 1713.

Nosaltres vam romandre a la costa oriental, a la que després va ser coneguda com la Catalan Bay. Ens vam quedar aïllats, dos - cents homes cerdans, enemics de Felip d'Anjou, i ara en la part més abrupte del penyal.

Havíem complert la nostre missió. Havíem foragitat les tropes borbòniques, i havíem venjat l'estat espanyol, per cedir el Rosselló a França, però ara estàvem aïllats, sense les nostres dones, en un punt intermedi, que no era l'oceà atlàntic, ni el mediterrani. Al nord, teníem Espanya, al sud Ceuta i els regnes àrabs, i enmig, aigua, aigua.

3

Ens havíem d'adaptar al medi. Érem joves encara. No passàvem dels quaranta, i qui sap, tal vegada podríem reunir les nostres dones, ara per ara incomunicades, a mil quilòmetres de distància, al nord de la península. Tal vegada no... Era just això, o no era just.

És diu, que per qui comet la injustícia, és un bé cometre- la, i un mal per qui la pateix, però és molt pitjor patir-la, que cometre- la. Resulta pitjor el mal, en patir- la, que en cometre- la. Els homes, pateixen i cometen la injustícia alternativament, experimenten ambdues coses, havent- se danyat per molt temps els uns als altres, no podent els més dèbils evitar els atacs dels més forts, ni atacar- los en actitud defensiva al mateix temps, creient sempre, que és un interès comú, impedir que se'ls ataqui, i que és rebi qualsevol mena d'atac. D'aquí van néixer les lleis i les convencions, i la situació de pau que vivim en un entorn rodejat d'enemics, però no és menys cert, que aquesta pau, que estableix una legislació injusta, no fa més que respondre a regular una situació de contínua violència, per establir pau, però que el bé suprem assolit, la pau, no és just, perquè emani d'una llei, sinó segurament, perquè assoleix la situació millor, que és pugui assolir, la de més pau social, però segurament, no la més justa. És va dir just i legítim, a tot allò que és regulat per una llei, i aquesta és l'essència de la justícia, aquella, que ocupa un terme mig entre el bé més gran, que consisteix en ser injust impunement, i el mal més gran, que es el no poder venjar- se de la injustícia impunement.

Això es justícia. Per lo tant, estàvem protegits per l'imperi britànic, pel Tractat d'Utrecht, i les convencions de l'època. Nosaltres podíem cometre injustícies, perquè ens emparaven grans estats imperials al darrera, i aquesta situació podia ser mantinguda, pel gran poder que tenen aquests estats. És a dir, Espanya, toleraria una situació injusta en el seu territori, per la pressió que exercien Gran Bretanya i Les Províncies Unides, però aquesta situació legal, sortida de les lleis i convencions de l’ època, creaven, per qui les patien, una situació injusta, anòmala. Uns, perquè quedaven aïllats i només comunicats al món per mar, i els altres, els espanyols, perquè no podien respondre amb la força de les armes, perquè s’havien obligat per

4

unes lleis i convencions injustes, i perquè és el més greu, podien ser atacats en un altre lloc, i en un altre moment, sinó obeïen el Tractat d’Utrecht.

Gibraltar va quedar dividida, al nord hi havia les guarnicions, que protegien la frontera amb Espanya, i al sud, estava la població, el port. Amb el temps, i sempre per vaixell, doncs les condicions d'aïllament que imposava Espanya eren molt fortes, va començar a produir- se intercanvis al penyal. Arribaren les primeres dones, s'intensificà el comerç, i mica en mica s'establiren comerciants genovesos, jueus sefardites, anglesos, holandesos i... nosaltres, que romaníem a la costa est, a l'anomenada Catalan Bay en ser els primers invasors del penyal, romaníem aïllats, lluny de l'activitat comercial del sud del Penyal.

Vam esdevenir amb el temps, una colònia de pescadors, que baixava les mercaderies al mercat de Gibraltar, i després pujava a la Catalan Bay. Amb el temps, va arribar a les nostres dones, a Llívia, Oceja, Sallagosa i Puigcerdà quina havia estat la nostre sort, però l'amor no és boig. És difícil emprendre una travessa de cents de quilòmetres, per amor. I què és l'amor ?, es un sentiment cec, boig, que emprèn una persona a entregar- se en cos i ànima, sent el resultat d'aquesta fusió un únic cos ?, una única realitat ?. És probable, hi hagin molts tipus d'amor, hi han amors per tota la vida, hi ha qui és casa amb Déu, hi ha qui ho nega, sobre tot mercenaris, que és venen al millor patró, i saben que el sexe és un dret de conquesta, però en definitiva, l'amor és difícil, l'amor són sentiments, però aquests sovint ens traeixen, i ara les nostres dones eren al nord, a un pas de França, i nosaltres al sud, aïllats, a un pas d'Àfrica. Els nostres recursos eren reduïts. No teníem suficient diner per anar a Menorca, i després a Barcelona. Segurament, la nostre decisió, una decisió d'impuls vital, no havia estat prou mesurada i encertada. Es cert que havíem arrabassat a Felip d'Anjou, un tros de territori, però ara érem britànics. Súbdits de la Corona britànica, i

5

nosaltres no volíem això, sinó el triomf de l'arxiduc Carles. A més, la nostre aventura s'havia acabat a Gibraltar. No podíem continuar lluitant per l'arxiduc Carles !.

Els fets eren aquests, totalment aïllats en un tros de terra, que havia passat de mans espanyoles a britàniques, proclamant, de forma unilateral, i per la força de les armes, la seva independència del Regne d’ Espanya , però a la península. Si estiguéssim a prop de Londres, seria un altre cosa.

Ens arribaren notícies, que les tropes de l'arxiduc Carles, estaven guanyant la guerra, i això ens omplia de joia, però amb el temps, la guerra va esdevenir un continu atac i contraatac, per part dels dos bàndols.

Va ser especialment violenta la reacció de Felip d'Anjou, per la coronació de l'arxiduc Carles com a rei d'Espanya, a Saragossa l'any 1706. Les seves tropes comandades per James Fitz - James Stuart, és van dirigir a les terres de l'Ebre, mentre François Bidal d'Asfeld va rebre l'encàrrec de capturar les viles del Regne de València, i com a conseqüència caigueren els regnes de València i Aragó.

Mentre nosaltres ens vam convertir en una humil comunitat de pescadors, reconvertits de pastors de muntanya, a la península, només aguantaven Catalunya i Balears, però es produí un fet internacional que decidí la sort dels Borbons. Morí sense descendència masculina, l'emperador Josep I, germà de l'arxiduc Carles, que va morir sobtadament l'any 1711, i això provocar un canvi d'interessos de l'arxiduc, doncs va ser coronat com a emperador del Sacre imperi Romanogermànic, tot deixant de banda, i sobtadament, els seus interessos a Espanya. Anglaterra canvià radicalment d'actitud, abandonà Carles , a canvi de conservar Gibraltar i Menorca.

Amb aquest canvi tant radical, la nostre vida, continuà igual, aïllats, però protegits per la Corona britànica, i amb unes possibilitats nul.les, de veure derrotades les tropes borbòniques de Felip d'Anjou. El nostre èxit, havia estat intens, però efímer. És cert que Gibraltar s'havia convertit en un port franc, per les tropes de l'imperi britànic i els seus aliats, però en un petit instant la nostre vida havia canviat per sempre.

Els anglesos, almenys, havien tingut la decència, de posar a la platja on vam desembarcar, que va ser, la primera en ser conquerida, el nostre nom i, això, si perdríem, si Gibraltar no era envaïda, quedaria com un record pels segles dels segles.

6

" ... Per aquestes contrades van passar uns catalans, que van voler ser, i al final, només van ser, un tros de platja, un tros de record... ".

Finalment també va caure Catalunya i les Balears. Barcelona, va ser assaltada definitivament l'11 de setembre de 1714, i l'11 de juliol de 1715, van capitular Mallorca i les Pitiüses, caient definitivament Menorca el 1802.

Quina mala sort ?, i què podíem fer, reclosos en un minúscul tros de territori. Sempre em vaig preguntar si l'emperador Josep I, hagués tingut descendència. Descendència legítima és clar. Ja se sap com funcionava l'amor en aquells temps. L'emperador " y " és casava amb la virreina del comtat de " x ", i és creava una nova entitat territorial, però es casaven per amor ?. No, és casaven per negoci, i tenien vides alternatives. No podia haver sigut coronat el fill il.legítim de l'emperador Josep I ?.

Era una llàstima, no ?. Traïció per traïció, preferia aquesta, i que l'arxiduc Carles, amb l'ajut de l'Imperi britànic, i les Províncies Unides, s'hagués quedat amb nosaltres lluitant fins la última gota de sang, però de sang anava el tema, per una qüestió de sang blava, s'havien de conservar les formes, i un problema que podia haver estat tant senzill, és resolgué de forma tan arbitrària al Tractat d'Utrecht de 1713.

Malgrat tot, i que la rabacaneria ens havia costat cara, no estàvem sotmesos a les tropes de Felip d'Anjou, ara Felip V d'Espanya. Malgrat tot, parlàvem el català entre nosaltres, malgrat tot érem lliures... bé..., mitjanament lliures. Un no és lliure en un espai de territori tan reduït, i un és pregunta, de què serveix la independència, si la seva llibertat, està seriosament limitada.

Finalitzada la guerra de Successió, el monarca va emprendre una profunda reforma de l'estat de caràcter centralista, les quals des d'un punt de vista polític, va suposar l'enfortiment del Consell de Castella, i al 1716 el Decret de Nova Planta de la Corona d' Aragó, pel qual dissolia les seves principals institucions, reduint- ne al mínim la seva autonomia.

Nosaltres érem petits, però autònoms. Arreu onejava la bandera de Gibraltar, i a l'ajuntament la Union Jack. Era el que ens mereixíem ?, no ho sé, però era el que vam voler, potser d’una manera un tant impulsiva, per venjar en aquells, que ens volien, desmembrar primer, i després extingir com a poble, i ja se sap, és millor tindre el que és vol, que no el que no és vol.

No sé si és el que ens mereixíem, però de vegades la vida és així. Un fet espectacular, que dura un parell o tres de dies, condiciona tota la teva vida, present i futura. Vam deixar un testimoni, però la nostre vida, va quedar hipotecada per sempre. Jo, mai més vaig tornar a tenir una relació sentimental seriosa. Alguns dels meus companys si. Amb el temps, alguns dels meus companys van deixar la pesca, no és el meu cas.

7

Vaig continuar pescant fins al final. En unes aigües que després Espanya reclamava com a pròpies, perquè no estaven previstes en el tractat d'Utrecht, però és que llavors, no estaven contemplades la delimitació de les aigües territorials. Al segle XVIII, les aigües eren del més fort.

La nostre comunitat és va anar diluint, i la nostre zona, la Catalan Bay, va restar com una zona poc habitada dins del penyal. De fet, molts dels nostres descendents, van emigrar al sud del penyal, on és desenvolupà un pròsper port, de vital importància per la Gran Bretanya. Amb el temps, Gibraltar va anar guanyant població, i va anar desenvolupant- se, però tot intercanvi, arribava per mar. Érem una cosa rara, una població enmig d'un altre país.

Després de la guerra de Successió, vam venir temps difícils també, varis intents d’assetjament als segles XVIII i XIX, que van ser refusats, la I i II Guerres Mundials, i la Guerra Civil espanyola. Més d'un combatent, va aconseguir accedir per mar al Penyal, i lliurar- se de la guerra.

Posterior- ment, van venir, amb la dictadura franquista, temps difícil, temps d'aïllament, però també una definició de l'autonomia que Gran Bretanya ens donà, i un decidit sentiment, de conservar Gibraltar, com territori britànic.

Sempre hi han hagut amenaces sobre Gibraltar. Durant la dictadura franquista, amb la guerra de les Malvines... , però a fi de comptes, la nostre legislació i l'obertura de la frontera terrestre amb Espanya, els anys vuitanta del segle XX, així com la construcció d'un discutit aeroport en terreny neutral, han fet que Gibraltar, hagi experimentat un gran creixement, i que sigui un pol d'atracció, on venen a treballar també molts espanyols.

Posteriorment, la nostre platja, la platja dels catalans, i ja al segle XXI, va ser on guanyant terreny al mar, és va continuar engrandint el penyal, però sembla acorralat, i s'ha quedat petit. És clar, que Espanya no farà concessions, i és clar, que no és sap, si el Penyal serà territori britànic pels segles dels segles. Pel camí però, Espanya i Gran Bretanya, s'han desfet de gran part del seu imperi colonial, i en ambdós països, és qüestiona ara la seva unitat territorial, i mentre tant, Gibraltar continua com està.

El que és clar, és que a la Edat moderna, hi havien al món, poc més de deu o quinze països. A Europa, Espanya, Anglaterra, Holanda, i Prússia, i a la resta del món, Xina, Japó, Egipte, Babilònia... en fi, segurament, no més de deu entitats estatals com les concebem avui en dia. Les guerres, i les disputes territorials, van anar configurant els actuals estats, ja en el segle XX. La descolonització no va ser perfecte, i sobre tot, després de la II Guerra Mundial, és configuraren aliances i convencions entre els estats, que van fer, que restes d'una injustícia, es perpetués, perquè el qui pateix la injustícia, la dona per bona, sempre que s'assoleixi la pau. Així, anacronismes històrics com Gibraltar, o Ceuta i Melilla en el cas d' Espanya, sigui molt probable, que és perpetuïn de forma definitiva. Segurament el Tractat d'Utrecht de 1713, sigui una llei o convenció que legitimi una injustícia per aquell qui la va cometre, i un gran greuge, per qui la pateix, però així és la vida.

Des de dalt del penyal, és veuen unes vistes fantàstiques de l'estret, rodejats d'amigables micos, que fan les delícies dels turistes. A un cantó, és veu la badia

8

d'Algeciras i la ciutat, al nord l'aeroport amb el pas fronterer a Espanya, i a l'altre cantó, és veu la Catalan Bay, o platja dels catalans. Símbol d'orgull per alguns, símbol de traïció pels altres.

Les nostres vides, es quedaren a la Cerdanya, tret d'alguns de nosaltres, que la van saber refer al penyal. Va suposar el nostre atreviment, una gran amputació. Vam deixar de ser partícips dels problemes de la nostre gent, per esdevenir ciutadans britànics. Ens hauríem imaginat, veure als nostres fills al Victoria Stadium3, animant la selecció de futbol de Gibraltar enfront Grenlàndia ?, o emocionar- se amb la coronació de Kaiane Aldorino, Miss Gibraltar, com Miss Món 2009 ?. Doncs si, deuria ser així. Això és el fruit de ser les cicatrius de la incorrecta definició dels gran estats. Al cap i a la fi, Espanya, sempre ha volgut anar més enllà, parlant de sobirania, i no ha volgut solucionar els problemes que ens afecten a les dues parts, a espanyols i gibraltarenys. Bé, sempre, o gairebé sempre.

Com sempre Espanya, entre el blanc o negre, entre el yin o el yang4. Però el nostre testimoni, va quedar per la resta del temps, encara que el preu, que vam haver de pagar, va ser molt alt, l'aïllament total, però ja se sap, que el millor futur, és aquell per el que és creu fermament, potser és un futur ranci, sense possibilitats, però millor que un mal futur, ple de penúries, d'humiliacions, i d'estar pendent de la vida personal de l'arxiduc Carles.

Va ser una llàstima, que l'emperador Josep I, morís sense descendència, i que Felip d'Anjou, optés per expandir- se per la Corona d'Aragó, i no per Portugal. Després passa el que passa, un estat espanyol, que no soluciona de forma igual, tots els supòsits que se li plantegen, i resta obsessionat per Gibraltar.

La injustícia, causa un immens plaer per qui la comet, i per qui la suporta, l'establiment d'una llei, o d'una convenció, tot i regular una situació injusta, es millor que la injustícia es cometi, per assolir així, una situació de pau, d'estabilitat. Amb el temps, aquestes solucions, poden esdevenir clarament errònies, però els estats, és veuen vinculats per

3 Victoria Stadium. Estadi de futbol de Gibraltar.4 Dues forces fonamentals, oposades però complementàries, que es troben a l'origen de totes les coses, segons la filosofia de la vida xinesa.

9

entitats supranacionals, i fan que una situació, que pogués solucionar- se d'una manera diferent entre els estats afectats, es perpetuï, perquè en definitiva, les lleis o convencions, busquen, la solució menys dolenta per tothom, però en aquest camí, poden quedar cicatrius per curar, per solucionar, però en un món global, de vegades no és pot tenir tot el que és vol, i qui assoleix tot allò que pot assolir, moltes vegades ja és suficient, tot i que quedin injustícies que una pau justa no pugui solucionar. És per això, que Gibraltar, forma una peculiaritat o anacronisme històric, que ha deixat un tros de Gran Bretanya, enmig de la Pell de Brau, que precisament, no ha sabut respondre a la descolonització d’alguns del seu territoris, com el Sàhara, deixant- los a la ma de Déu, i és capfica amb un territori minúscul com a Gibraltar.

Molts, a Espanya, diran que el procés descolonitzador encara no ha finalitzat, però aquest fet, seria discutible. Sembla que no és sàpiga exercir com un gran estat mundial, i no deixar anar, el que ja es té segur. El món, encara donarà moltes voltes, però el que no canviarà serà la petjada que uns catalans, van deixar a Gibraltar, fa uns quants anys. Només la història, i la opinió que cadascú pugui tenir, dirà si va ser encertada o no, aquesta decisió.

Podríem dir, que Spain is different, però Gibraltar, is more different than Spain 5

5 Espanya és diferent, però Gibraltar es més diferent que Espanya.

10