la nova cançó catalana
DESCRIPTION
Nova cançoTRANSCRIPT
La Nova Cançó
1
Títol: La Nova Cançó Catalana.
Curs: 2n de batxillerat escènic.
Modalitat: Música.
Realitzat per: Isabel Pla Teixidor.
Tutoritzat per: Maria Iriso Ariz.
Data de composició: 13 de gener del 2011.
La Nova Cançó
2
Agraïments
A tots els que m'han facilitat la informació per fer aquest treball:
Al Quico, gran font de saviesa i ajuda indispensable,
A la Guillermina que s’ha mostrat plenament disponible per explicar-me tot el
que he volgut saber.
Als vividors del moviment : Pere Camps, Miguel Ibarrondo, Jaume Martínez,
inspector Jordi, Muriel Casals i , en especial a la meva mare Imma Teixidor.
Noel Biniés per acompanyar-me i filmar les meves entrevistes.
A tots ells, mil gràcies!
La Nova Cançó
3
Índex
‐ Objectius..................................................................................... Pàgina 4
‐ Context històric......................................................................... Pàgina 6
‐ Introducció a La Nova Cançó.................................................... Pàgina 8
‐ La Censura.................................................................................. Pàgina 9
‐ Els Setze Jutges ..........................................................................Pàgina 11
‐ El Grup de Folk........................................................................ Pàgina 13
‐ Estudi dels artistes: Elixir La Nova Cançó Catalana. ................Pàgina 15
Raimon, el rei de bastos............................ .........Pàgina16
Pi de la serra, un parell de pebrots..................... Pàgina 19
Guillermina Motta, la llengua llarga i
la faldilla curta...........................................................Pàgina 22
Serrat, clara batuda al punt de neu...................... Pàgina 25
Pau Riba, un pèl d’àngel i dos de dimoni............Pàgina 28
Ovidi Montllor, cotó de la samarreta vermella....Pàgina31
Sisa, un toc intergalàctic.......................................Pàgina 34
‐ Festivals fenomenals.........................................................Pàgina 37
‐ Després de la mort de Franco............................................Pàgina 41
‐ Conclusió...........................................................................Pàgina 47
Bibliografia.................................................................................Pàgina 49
Annex.
La Nova Cançó
4
Objectius
Vaig començar aquest treball amb una idea molt pobre sobre La Nova Cançó Catalana,
tot i la meva proximitat amb el tema. Potser per això, la meva primera intenció era
gravar un documental sobre el moviment, centrant el treball més en la producció
audiovisual que en l’estudi de La Nova Cançó . També així, podria presentar l’estudi
amb un format més atractiu perquè arribés també a la gent jove.
Però abans de començar a informar-me sobre la producció d’un documental, em vaig
informar sobre aquest fenomen artístic parlant amb el Quico Pi de la Serra, veient
documentals de l’època, llegint el llibre “Els Tretze que Canten” de Joan Ramon
Mainat i sobretot escoltant molta música d’Ovidi Montllor, de la Trinca, Serrat,
Raimon, Pi de la Serra, Pau Riba, Sisa... Després d’haver conegut totes aquestes coses,
ja tenia una idea diferent del que era el moviment, i el format del documental va quedar
fora del meu treball ja que amb el que havia vist tenia material, interès i feina per
dedicar-me només l’estudi del tema de La Nova Cançó, de fet em vaig veure obligada a
centrar-me ( a l’hora d’estudiar els artistes) en la primera dècada del fenomen . El Tema
del documental va quedar, per tant, aparcat per produir-lo més endavant.
Se'm plantejaven mil preguntes, curiositats sobre el moviment que va tenir lloc al meu
propi país no fa pas tants anys. El primer objectiu del treball era conèixer el moviment en
sí, fer un estudi general de La Nova Cançó per saber què va significar a nivell artístic,
social, polític i cultural. I un cop feta aquesta feina de coneixement general del
moviment, van sorgir-me algunes qüestions que vaig seguir investigant per incloure al
meu treball.
Havent conegut el moviment i explotat la meva posició privilegiada, m’adono que una
de les coses que se m’ha passat per alt , i no només a mi sinó a moltes fonts que he
consultat, és una de les coses més interessants i importants. Bé, mentre estudiava la
història de La Nova Cançó, veig que tothom posa una data d’inici i que gairebé totes
coincideixen amb l’article de Lluís Serrahima, però pel que fa les circumstàncies del
final del fenomen ningú en dona gaires explicacions i trobem interpretacions molt
diferents del que va passar . Les dates que trobo em mostren que no s’acaba en un any
La Nova Cançó
5
concret, o sigui, que no es va autodisoldre oficialment però que amb el principi de la
democràcia es desintegra. Això em fa qüestionar quins elements, de forma activa o
passiva, van acabar amb La Nova Cançó. Bé doncs, la primera pregunta que espero
respondre a partir del coneixement del fenomen fa referència al final de La Nova Cançó.
Investigant sobre això m’adono que , un cop acabat el moviment, uns cantautors, no
més bons artísticament ni tampoc més compromesos amb Catalunya, estan molt més
reconeguts que d’altres que mai han rebut el que es mereixen per la seva feina. Els
catalans d’ara coneixen Llach i Raimon i, els hi agradin o no, els tenen com a grans
figures de La Nova Cançó, cosa innegable; d’altra banda és trist que hi hagi tan poc
coneixement d’artistes d’un pes específic tant gran com Pi de la Serra o Ovidi Montllor.
Aquest tema em crida especialment l’atenció, perquè amb la perspectiva dels anys i els
fets posteriors al final del moviment, m’adono que hi ha una distorsió important de la
realitat i de que és molt fàcil manipular la història. La impossibilitat d’obviar aquest
tema i la voluntat de voler conèixer què és el que provoca aquesta situació em fa posar-
me en contacte amb una sèrie de testimonis propers al tema perquè m’ajudin a
comprendre-ho. D’aquesta manera realitzaré un investigació que no estarà basada tant
sols en el que ja es va escriure ni serà un treball totalment objectiu. Ho contemplaré
sobretot des d’un punt de vista més profund escoltant les fluixes veus d’aquells que
també han viscut a prop de La Nova Cançó però que no han estat tant escoltats .
Per tant, a part de el típic treball de recerca informativa sobre el tema m’agradaria
respondre a aquestes qüestions que se’m plantegen, és a dir, saber quins elements fan
que la Nova Cançó acabi i descobrir què és el que va passar després amb les persones,
els artistes del poble, i així aportar una visió diferent, més crítica aprofitant la matèria
prima d'aquets testimonis, la seva experiència .
La Nova Cançó
6
La Nova Cançó s’estén en el context històric de la segona part del franquisme i la
transició.
��������� ��
Al 1938, després de la derrota del poble espanyol en la Guerra Civil, l’exèrcit franquista
entra al territori Català. Les tropes feixistes, dirigides per el general Francisco Franco,
aboleix L’estatut d’autonomia i la Generalitat, i crea un estat d’excepció permanent on
els drets humans, civils , polítics, socials i culturals, no estan contemplats.
El nou règim totalitari imposat compta amb el recolzament dels grans terratinents,
l'oligarquia industrial i financera i de la major part del clergat catòlic. És una dictadura
que es caracteritza per l’antilliberalisme i per l’anticomunisme per crear una “ Nueva
España”.
Molts catalans i catalanes relacionats amb la resistència opten per l’exili, però altres van
ser massacrats abans de poder escapar del govern feixista. A l’estranger s’organitzen,
sense èxit, per ajudar en la defensa de les institucions, la cultura i els drets humans
malmesos pel nou règim. La repressió tan cruel que van patir els que continuaven al
país feia pràcticament impossible tota activitat associativa.
La Nova Cançó avarca la última part d’aquest règim. L’any 1959, Espanya es troba en
els anys del Miracle, ja que l’economia té un molt bon desenvolupament i així
aconsegueix sortir de la postguerra, però això no canvia la situació de repressió del país
i l’objectiu d’eliminar tota manifestació antifranquista.
L’any 1973, la situació d’Espanya canvia per la crisi econòmica del petroli que
incrementa el cost de vida. D’altra banda, creixen les protestes estudiantils i les vagues
i amb tot això el franquisme perd un suport molt important, l’eclesiàstic.
En plena crisi, el 20 de novembre de 1975 Franco mor després de trenta-sis anys de
dictadura.
La Nova Cançó
7
LaTransicióAnomenem transició al període de temps que s’inicia amb la mort de Franco, al 1975 i
acaba amb el restabliment de la democràcia. No té una data concreta d’acabament sinó
que varia entre el 1977 i el 1982. Els fets que marquen aquesta època són els següents:
Després de la mort de Franco, el Rei Joan Carles I decideix que el president del govern
segueixi sent Carlos Arias Navarro, però aquest renuncia, ja que està massa lligat al
règim anterior. És llavors quan Adolfo Suárez és anomenat president del govern.
Al 1977, es celebren les primeres eleccions democràtiques a Espanya en les quals la
Unión de Centro Democrático (UCD) és el partit més votat. Amb aquest fet s’inicia
també la redacció de la constitució, que es aprovada un any després. Aquell mateix any,
es restableixen les institucions catalanes i la Generalitat, anomenant a Josep Tarradelles
president.
El 15 d’octubre de 1977 es publica la llei d’amnistia, una llei de punt final en la que,
d’alguna manera, queden perdonats i oblidats els actes passats dels franquistes i dels
defensors de la democràcia. Finalment, després del cop d’estat del 23 de febrer del 1981
i la desintegració del UCD, el PSOE guanya les eleccions espanyoles per majoria
absoluta l’any 1982, a Catalunya però, lideren els convergents amb Jordi Pujol com a
president a partir de l’any 1980.
Del franquisme a la democràcia hi ha un gran canvi per recuperar el que el franquisme
havia eliminat , però és un procés molt lent. El conflicte que hi ha per aquesta evolució,
va ser que molts franquistes no van fan aquest canvi de mentalitat i a causa de la llei
d’amnistia es segueixen tolerant molts comportaments encara repressius per part de les
autoritats lligades al règim anterior. És per això que, durant el següents anys, la situació
a Espanya i especialment a Catalunya, segueix sent de por per les encara vigents
repressions.
La Nova Cançó
8
��������������
Article de Lluís Serrahima publicat a la Revista "Germinabit", núm 58, gener de 1959.
Ens calen cançons d'ara Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n'ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d'aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n'hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d'ésser oblidades, i potser per culpa d'una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d'altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fet d’ésser nostres tenim l'obligació de no oblidar-les. Ara bé, és greu que no se'n facin de noves, jo almenys no n'he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se'n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d'oració col·lectiva. Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer: Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives... que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant. Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar. Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no -això és igual- sorgeix una cançó: i quines cançons! Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa. A les places dels pobles es ballen sardanes; se'n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó o badem simplement. Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els "chansonniers", que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d'altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les? Lluís Serrahima Lluís Serrahima va escriure aquest article l’any 1959 en ple Franquisme, en un moment
en el que l’existència de música Catalana era pràcticament nul·la a causa de la
repressiva situació que vivia Catalunya on no es podia, ni tan sols, parlar amb l’idioma
propi. És considerat un fet molt important en aquest moviment ja que és el que va donar
l’empenta que molts necessitaven per començar a posar en marxa un fenomen amb
La Nova Cançó
9
aquest esperit que deixà veure Serrahima per primera vegada, i que caracteritzà el
moviment.
Progressivament, a partir d’aquest article van anar sortint cantants i cançons catalanes,
que van acabar donant nom al fenomen de La Nova Cançó.
Com Serrahima esperava, aquest fenomen, va satisfer les necessitats d’unes persones
que tenien gana de cançons pròpies, de cançons que expressessin el que estava passant,
de cançons que reivindiquessin o, simplement, de sentir que malgrat el tràgic context
històric que reprimia Catalunya encara es feien coses.
El moviment va servir per reivindicar i estendre una identitat i una cultura catalana
totalment tapada per el franquisme. En aquell moment va ser essencial la seva tasca de
reivindicació de la llengua catalana, una llengua que estava en greu perill.
Culturalment va significar un gran progrés de normalització cultural, va divulgar
poetes clàssics i avantguardistes catalans, va recuperar cançons populars catalanes, i
,evidentment, va enriquir musicalment Catalunya creant unes cançons pròpies i del
moment. La difusió que tenia la cançó va permetre que la cultura catalana fos
accessible per a tothom i no només per les élites.
Evidentment tot això no va ser fàcil, els cantautors estaven obligats a presentar
prèviament les cançons al TOP (Tribunal del Orden Público) i aquest autoritzava o no a
cantar aquestes cançons.
Però els cantautors, no es van resignar a fer una cançó d’acord amb el règim, sinó que
se les van empescar per poder cantar el que realment pensaven i així trencar el silenci i
donar veu a un poble cansat de repressions. Això no era fàcil, però ho van aconseguir,
van saber utilitzar metàfores, dobles sentits, jocs de paraules i en definitiva emmascarar
els missatges per expressar-se. Això és una de les coses que encara feia més especial les
cançons, aquestes metàfores i el que amagaven els seus missatges ocults d’una manera
molt enginyosa, agafant-se a qualsevol buit legal per tal de burlar les censures.
A continuació podem veure alguns exemples de cançons modificades per el TOP o bé
per els mateixos cantautors per tal de passar la censura:
La Nova Cançó
10
Raimon, en el primer enregistrament de Cantarem la vida, després de “un poble
que no vol morir” va haver d’afegir les veus d’un cor femení cantant “Israel, Israel”
perquè el censor no volia que ningú es pogués pensar que es referia a Catalunya.
En el cas de l’astut Pi de la Serra i de les seves dures crítiques al franquisme
mitjançant cançons com La Matança del porc, el Burro i l’Àguila real ,Fills de Buda, Si
els Fills de Buda Volessin no Veuríem Mai el Sol o Verda , la censura va ser burlada
gràcies als jocs de paraules mentre que el públic entenia perfectament a que es referien
aquestes lletres.
Ovidi Montllor denunciava la brutalitat amb que la policia detenia les
manifestacions amb la cançó La Fera Ferotge, una metàfora continuada per no haver
de anomenar literalment a les autoritats del moment. També va fa servir aquests recurs
en cançons en les que presenta la seva ideologia política com La Samarreta.
La cançó La Gallineta de Lluís Llach, també guardava un doble sentit crític del
règim, però gràcies a la metàfora els censuradors només van poden aconseguir que
enlloc de dir la paraula revolució digués revulció.
Quan es parla de censura s’ha d’anomenar la Trinca i les seves cançons enginyoses,
burlesques, iròniques i festives, que han estat censurades moltes vegades però que van
saber esquivar aquesta dificultat per riure’s de la censura. Per exemple a la cançó
Botifarra de Pagès amaga un lliure en un viure que sovint se’ls escapa als recitals.
La llista de cançons i cantautors censurats es molt llarga, però com Serrahima deia en el
seu article referint-se sa la cançó, les males circumstàncies s’han d’aprofitar per treure’n
bones coses, i és evident que s’ho van prendre al peu de la lletra.
La Nova Cançó
11
Dins del moviment trobem dos fonts musicals principals. Aquestes fonts musicals, són molt diferents però les dues s’encarreguen de divulgar i enriquir la nova cançó catalana.
Els Setze Jutges
Membre d’Els Setze Jutges el 1966.
Som a l’any 1961, en ple franquisme. Remei Margarit, (dona de Lluís Serrahima), el
llibreter i crític de cinema Miquel porter, i l’escriptor Josep M Espinàs, s’agrupen i es
dediquen a fer cançons en Català per respondre a la necessitat de cançons pròpies.
Aquest grup, encara no gaire conegut, rep una molt bona acceptació popular i l’any
següent s’hi afegeixen els membres Francesc Pi de La Serra i Delfí Abella. És llavors
quan el grup passa a anomenar-se Els Setze Jutges per el simple motiu de la broma
lingüística impronunciable per a qualsevol persona no catalana “ Setze jutges d’un jutjat
mengen fetge d’un penjat”. En els tres anys següents el grup conta d’incorporacions
constants en aquest ordre: Enric barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del
Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol i Joan Manel
Serrat. Amb aquestes incorporacions els grup guanya popularitat , fan més audicions i
comencen a cobrar uns mínims en les seves actuacions.
És evident que la gent necessita algú que parlés de la realitat del moment, algun mitja
d’expressió, de cultura, de reivindicació lingüística i d’interacció. Les cançons dels
Setze Jutges, responen perfectament a aquesta demanda muda de Catalunya, i aquestes
és precisament el primer pas per trencar el silenci en que vivien.
Els Setze Jutges estan molt influenciats per la cançó francesa, tant en les seves formes
com en les seves cançons. En els concerts també compleixen una estètica francesa,
La Nova Cançó
12
vestits de negre, segueixen un ordre en el qual estan tots assentats en cadires i van
sortint a cantar al centre acompanyant-se amb la guitarra pròpia o amb un guitarrista.
Quan els Setze Jutges es denominen amb aquest nom, es decideix que quan s’arribi als
setze membres el grup serà dissolt, ja que pels fundadors del grup i molts dels membres
posteriors, la música no era la seva professió, sinó una afició que van utilitzen com a
lluita contra les repressions i com a mitjà d’expressió. L’any 1968, amb les ressents
incorporacions de Maria del mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach, el grup es
dissol. Alguns dels components tornen al seu ofici original seguint vinculats al
moviment. Però els Setze Jutges ens deixen grans artistes com Francesc Pi de la serra,
Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach que opten
per a la professionalització i comencen la seva trajectòria individual com a cantautors.
Membres d’Els Setze Jutges el 1966.
La Nova Cançó
13
El Grup de Folk.
Membres del grup de Folk el 1968 al Parc de la Ciutadella
L’any 1967, Barcelona viu un moment de certa efervescència musical, gràcies a les
persones que s’incorporen al món de la cançó després d’una inexistència gairebé total
de música pròpia. Jaume Arnella, futur membre del grup de folk, treu el primer Cd de
folk en català. Aquell mateix any, l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, celebra un
festival de folk en el que coincideixen joves interessats per aquest gènere, influenciats
per el folk nord-americà de Seeger i Dylan. Aquest acte es fa amb la intenció de
recuperar cançons populars Catalanes, i entén la música com un esdeveniment festiu,
participatiu i popular. En aquest festival es troben músics com Albert Batiste, Jordi
Batiste, Xesco Boix, Eduard Estivill, Jordi Pujol...etc. Entre tots els músics que hi van
assistir començà a cridar l’atenció un jove carismàtic anomenat Pau Riba. D’aquest
esdeveniment sorgeix el primer CD del Grup de Folk, anomenat Festival de Folk.
Després d’aquest festival, on es planta la llavor del Grup de Folk, s’afegeixen músics i
cantants com : Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Jaume Sisa, Ramon Genís, Jaume
Vallcorba-plana, Montse Soler, Jordi Roura i Oriol Tramvia, fins ha arribar a un total de
vint-i-sis components que en un moment o un altre tocaran amb el Grup de Folk.
La Nova Cançó
14
El grup, realitza diversos concerts però té el seu moment àlgid el 23 de maig del 1968
amb un concert històric al Parc de la Ciutadella amb 9.000 persones i set hores de
música en directe. El mateix any treuen el seu segon i últim CD com a Grup de Folk.
És també al 1968 quan el grup es dissol i cada membre s’en va per el seu camí.
En la seva trajectòria curta però intensa, el Grup de Folk, reivindica i divulga el Català
com a llengua de cultura i aconsegueix crear un ambient festiu en plena època grisa,
cosa impensable una dècada enrere. Paral·lelament però amb unes formes molt
diferents a la dels Setze Jutges, el grup de Folk, fa de la Nova Cançó un moviment de
molta riquesa en quan a gèneres i estils.
Membres del grup de Folk el 1968 al Parc de la Ciutadella
La Nova Cançó
15
Estudidelsartistes
Elixir La Nova Cançó Catalana
Ingredientsbàsicsperobtenirl’efectenovacançó:
‐ El rei de bastos
‐ Un parell de pebrots
‐ Una llengua llarga i una faldilla
curta.
‐ Clara batuda a punt de neu.
‐ Cotó d’una samarreta vermella.
‐ Un pèl d’àngel i dos de dimoni.
‐ Un toc intergalàctic .
Per preparar aquest elixir , utilitzarem els ingredients bàsics per arribar a un efecte
màgic que aconsegueix per primera vegada trencar el silenci d’un poble d’una forma
artística i innovadora i d’aquesta manera formar una bona base “Nova Cançó” on s’hi
poden afegir després elements variats al gust de cadascú. Aquest primers ingredients
són, evidentment, els artistes de la primera dècada del moviment. Per aconseguir
aquest efecte, t’has de fixar sobretot en les seves personalitats artístiques i les seves
cançons , ja que això va lligat amb el que van aportar al moviment i al que aportaran al
elixir. I si el resultat no és d’un gran virtuosisme musical, no et preocupis, La Nova
Cançó, va significar una creació important de música del moment catalana, però no es
caracteritzà per tenir uns grans cantants, de fet molts d’ells no ho eren, sinó per les
personalitats que tenien aquest artistes. Pujar d’alt d’un escenari, cantar cançons en un
idioma prohibit, tractar temes tabús com el sexe, desafiar el sistema polític, reclamar la
cultura negada, muntar saraus... Això va ser el que va fer de la cançó un fenomen. Al
contrari d’altres moviments artístics no va ser tant per el virtuosisme musical sinó per la
seva manera valenta i genial de cantar les lletres d’aquestes cançons mitjançant les
quals expressaven i transmetien aquest esperit contra el règim vigent a un públic que
tenia molta necessitat d’una música propera a les seves idees.
BON VIATJE!
La Nova Cançó
16
*A l’annex es troba l’elixir auditiu, un CD amb el que, en escoltar-lo, gràcies al seu
contingut en cançons reivindicatives, trencadores o intimistes es produeix l’efecte Nova Cançó.
Raimon,elreidebastos.
. Raimon
Raimon, el 30 d’octubre del 1975 al Palau de Monjuïc.
Raimon neix el 2 de desembre de 1940, al carrer Blanc de Xàtiva. El més petit de cinc
fills viu sempre entre les disputes d’una família paterna anarcosindicalista i una família
materna socialista, això li fa adonar-se de moltes coses i ser un nen inquiet i preocupat,
a part de ser un gran bromista, un noi alegre i una mica bèstia.
Als nou anys comença a tenir inquietuds artístiques i entra a la Banda Nova de Xàtiva
que tenia com a president el seu pare. Complementa la seva educació musical amb
l’estudi de música i solfeig i la seva feina de locutor a l’emissora de Xàtiva. Més tard
estudia filosofia i lletres on rep una educació molt diferent que la de la seva antiga
escola Josep de Rivera . A la Universitat viu les primeres experiències en la lluita
política i també comença a prendre consciència lingüística gràcies al descobriment de
poetes com Salvador Espriu, poeta al qui estarà sempre molt lligat. Mentrestant fa les
seves primeres cançons influenciades pels seus sentiments i les seves experiències a
València com “ Al vent” o “Diguem no” així com també les primeres audicions.
Un dia va a una trobada on hi ha Josep Maria Espinàs, un dels nuclis dels Setze Jutges,
que el convida a cantar amb ells. Al 1963 participa en el Festival Mediterrani amb una
La cançó per a mi és sobretot un mitjà d’expressió. Abans que res sento un gran desig de comunicar-me amb els altres, i aquest desig és el motor primer que em porta a fer una cançó, una feina. I aquest desig és canalitza de formes variades; amb cançons de contingut cívic, amorós, poètic... Jo no sóc només un cantant polític. Penso que la creativitat no té res a veure amb si el Franco és mort o viu, si hi ha eleccions o no n’hi ha ... ni el cantant , ni el pintor, ni l’escriptor poden basar totalment la seva activitat en la conjura política
La Nova Cançó
17
cançó en català “ Se’n va anar”, guanya el primer premi i contribueix a la popularització
de la cançó catalana, a més gràcies a la seva capacitat de persuasió i el seu magnetisme
ajuda a impulsar un moviment que estava començant a fer els primers brots. Després
d’això i del seu posterior èxit a l’Olympia de Paris, es decideix definitivament a
dedicar-se a la cançó.
Més tard coneix a una noia italiana, l’Analissa, amb ella neixen cançons d’amor i s’hi
acaba casant. Aquesta relació ha estat sempre molt important per ell, es complementen
amb perfecció , a més ella ha seguit sempre la seva trajectòria i l’ha ajudat fent-li fins i
tot de manager.
Raimon és un home molt segur d’ell mateix, fidel a les seves idees i a les persones però
,d’altre banda, també és un home d’independències com per exemple polítiques. Té un
compromís amb els sectors d’esquerra però sense cap militància en cap grup concret.
A més de ser un dels més veterans, és un dels cantautors de La Nova Cançó que més ha
cantat a l’estranger i d’aquesta manera a contribuït a l’exportació de la cultura catalana i
com a valencià, s’ha preocupat per explicar arreu on ha viatjat la problemàtica dels
Països Catalans.
En la seva creació el contingut polític i reivindicatiu només n’ocupa un part, té una
obra bastant variada en la que abunden les cançons intimistes. En la seva llarga
trajectòria ha fet un gran treball de divulgació de poetes clàssic com Ausias March, Pere
Quart, Jordi de Sant Jordi i Salvador Espriu.
La Nova Cançó
18
DIGUEM NO
Ara que som junts diré el que tu i jo sabem i que sovint oblidem: Hem vist la por ser llei per a tots. Hem vist la sang -que sols fa sang- ser llei del món. No, jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d'eixe món. Hem vist la fam ser pa dels treballadors. Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. No, jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d'eixe món. No, diguem no. Nosaltres no som d'eixe món.
Diguem no, és una cançó amb la que tots ela que han viscut el
franquisme els hi és fàcil identificar-se, però el cert és que neix
d’una experiència personal de l’època universitària de Raimon.
Un dia els amics d’en Raimon el van convidar a passar la tarda
junts a passar l’estona i a escoltar el nou disc de Brassens, en
Raimon va dir que no perquè tenia un examen important. Després
es va assabentar que en aquella reunió, a la que no va assistir, la
policia va fer una enganxada i molts dels seus amics van ser
detinguts, torturats i empresonats.
Ara que som junts” és la frase que obra la cançó, això té més
sentit del que tindria avui, ja que en aquell moment les activitats
associatives estaven prohibides per evitar conspiracions.
La cançó explica a una altra persona tot el que pensa de les
condicions polítiques del moment. La repressió és tant forta que
es veuen obligats a fingir que estan d’acord amb quelcom que no
creuen i això a vegades els fa oblidar quins són realment els seus
ideals.
Raimon, qualifica aquella equivocada llei absoluta com a “por” i
diu que la sang, la violència del franquisme, no genera ordre, sinó
més sang, més violència. A la tornada repeteix “No!” per negar-
se a aquell món que està tant canviat i reprimit, un món en el
que es fan grans distincions entre classes i els treballadors passen
gana, un món en el que els qui expressen el seu desacord amb el
franquisme són empresonats, un món que ja no el seu.
La Nova Cançó
19
Francesc Pi de la Serra, un parell de pebrots
Francesc Pi de la Serra el febrer de 1976 al Palau de Monjuïc.
neix el 6 d’agost del 1942 , descendent d’una família Burgesa fabricant tèxtil. Té la sort
d’estudiar al Liceu Francès on rep una educació progressista per l’època. De petit li fan
un test psicotècnic davant de la desesperació dels mestres i dels pares per aquell
gamberro que no estudiava. El test li surt “Poc apte per a les carreres tècniques, més
aviat té aptituds artístiques. Va començar tocar amb la guitarra de la seva germana tot
escoltant Big Bill Broonzy, Georges Brassens i Charlie Byrd.
A principis dels seixanta acudeix a un recital dels Setze Jutges on els sorprèn amb una
inesperada opinió: Això no ho feu bé! Els nuclis del grup li responen amb el repte de si
ell ho podria fer millor, i Pi de la Serra entra al grup com a acompanyant amb la
guitarra. L’any següent s’estrena com a cantant amb “ Les Portes” i més endavant
forma, junt amb altres companys músics, el primer grup de rock català “ Els 4 gats”
amb el que va trencant cors de noietes i cordes de guitarra per tot Catalunya.
Pi de la Serra demostra aquells que pensen que els qui canten en Català estan
condemnats a no sortir de la frontera lingüística el seu gran error. Quico canta les seves
cançons en Català a, d’ altres llocs, Alemanya, França, Suècia, Santo Domingo, EE.UU
i sobretot a Portugal.
Ha estat qualificat com a patriarca de la Cançó, pare del Blues i oncle del Rock Català.
El seu tarannà humà entusiasta i la seva simpatia el fan ser un captador d’altres artistes
Si ara em diguessin que no puc
cantar em moriria, no sabria
dedicar-me a altra cosa que no fos
el cantar o el fer música. O, com a
mínim, alguna feina de tipus
artístic. És per això que passi el
que passi, estic condemnat a fer
això tota la vida, i penso
continuar mentre tingui força als
dits, veu a la gola, el vent
m’empenyi i la tramuntana no se
m’emporti.
Quico Pi de la Serra
La Nova Cançó
20
que engresca en tota mena de projectes. El Quico sempre ha tingut temps per rebre a
casa seva als amics de qualsevol edat, que toquen la guitarra i canten.
Es defineix com un esclau de la guitarra; el Quico és un músic que interpreta les seves
cançons amb una gran habilitat i amb una energia espectacular.
En definitiva el Quico, tenia tot el que s’havia de tenir per en un temps de silenci sortir a
l’escenari i cridar ben fort les reivindicacions d’un poble.
Tot i que és un dels cantautor de més dilatada trajectòria de Catalunya, la falta de
reconeixement públic , i així mateix de beneficis, li han impedit poder-se dedicar
totalment a la cançó i la seva obra completa no està disponible en CD’s, ja que les
antigues gravacions de vinil no s’han reeditat.
En les seves cançons tracta sobretot temes polítics i socials, sempre amb aquesta força
que treu amb la veu i que complementa amb la guitarra. En elles Quico juga amb les
paraules amb una gran habilitat i fa del problema de la censura una rica creació.
*Entrevista a Quico Pi de la Serra a l’annex.
SI ELS FILLS DE BUDA VOLESSIN
Si algú se sent al·ludit, y té ales que no voli! El refrà que cantaré és adagi de carrer, ja me'l deien al bressol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol Potser en ajupim sovint, no es per hàbit ni caprici Que és per esquivar el calbot, y esperar el moment propici tant si es vol com si no es vol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol Al camp la fruita es podreix, hi ha massa intermediaris No hi ha planificació Això diuen els diaris i així resa el camperol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol A Suïssa han ingressat, mils de milions a cabassos Després diuen que és l'obrer, el culpable dels fracassos i la manca de control Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol A ciutat anem de cul, ningú s'aclareix tot falla Ja no podem respirar, tothom mes o menys la balla de l'Agost fins al Juliol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol Surten al carrer, estan cansats de falses promeses Sona un tret, com un fuet, i cau mort, les mans esteses, deixa dona, fill i dol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol Heu d'oblidar si podeu, aquests 40 anys de glòria A mi no em preocupa gens, perquè tinc mala memòria i el cap dur com un pinyol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol La unitat no té destí, l'univers no és cap llimona Tinc un passaport que diu: Ha nascut a Barcelona i per tant es Espanyol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol
Jo cada cop veig més clar, que el poble diu el que pensa Hem après aquest proverbi
I amb mútua complaença cantem com un home sol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol
Utilitza un refrany popular per advertir
sobre les moltes causes que feien que
aquella fos una època fosca.
No les accepta i afirma que s’està gestant el
moment de desobeir.
Les causes que anomena son: la situació
insostenible del camp, l’evasió de capital a
l’estranger, el creixement desbordat i la
contaminació de les ciutats, la
culpabilització de la lluita obrera, la
repressió policial a les manifestacions
reivindicatives, la ideologia imposada pel
règim al poder durant 40 anys i la negació
de la identitat del país català.
El refrany és la tornada de la cançó i
convida a la gent a cantar-la junts,
convertint “Si els fills de pota volessin no
veuríem mai el sol” en un himne popular,
en una època en que l’himne oficial
franquista era el “Cara al sol” del fundador
de la Falange, José Antonio Primo de
Rivera.
La llengua llarga i la faldilla curta de Guillermina Motta.
Guillermina Motta 1966.
Filla d’una família de classe mitjana , neix a Barcelona el 26 de febrer del 1941 .
Estudia en una escola de monges on va tenir la sort de ser expulsada als dotze anys,
però tot i així això li porta molta feina per reeducar-se, per canviar uns valors que li
havien imposat. Per això reconeix l’ajuda dels més propers, dels seus amics, dels qui ha
après molt.
Estudia Filosofia i lletres perquè pensava que això resoldria els seus problemes
existencials, però en aquella època ja arrossega la guitarra. Un company de la Uni
Xavier Serrahima li va proposa d’entrar al Setze Jutges i mitjançant el contacte de
Quico Pi de la Serra, entra al grup. Així comença el seu creixement com a artista,
marcat per la timidesa i la por escènica. Finalment, acaba decantant-se per la música, i
tot i que acaba la carrera regala el títol de Filosofia al seu pare ja que ella no vol un títol
franquista.
Té una dèria per a la psicoanàlisis, per conèixer a ella mateixa, és una persona amb
moltes contradiccions entre raó i sentiment, però quan té una cosa clara la defensa
Company, companya: per a la
supervivència de la cançó, de l’humor, de
la ironia; per la defensa de la llibertat;
perquè els discos puguin continuar essent
rodons sense mala consciència; per una
situació real, democràtica, estatuària del
microsols i el macrosols; perquè els L.P
ja no siguin més Línia del Partit ni
Lament ni Plany, sinó Lliure paraula, i
fins i tot, Llampec del Paradís; per tot
això i per molt més, Vota Motta!
Guillermina Motta.
fortament i, fins i tot, es torna intolerant i exigent tant amb ella mateixa com amb els
altres.
La Guillermina continua amb la seva expressió de joventut, de bellesa i coqueteria que
es combina perfectament amb la seva naturalitat.
Li agrada el show de l’escenari, el cabaret, el music-hall. És una cantant molt dúctil,
treballa en molts estils diferents : cançons d’adolescent, d’amor, de caire social, cuplets,
intimistes... Li agrada molt fer el pallasso i passar-ho bé però això no vol dir que no
pugui fer cançons més dramàtiques i intimistes amb les que es sent més a gust.
* Entrevista amb Guillermina Motta a l’annex
NO US CASESSIU PAS NOIETES
No heu vist mai un home a pèl que acaba de sortir del bany regalimant per cada pèl busca el barnús amb gran afany. No heu vist cap lleig sense remei després de devorar un lluç mirar-se amb cara de pallús la maonesa del jersei. Els jovencells són uns mesells quan es fan vells tenen rampells. Els que són alts són uns cretins, si són baixets són uns botxins. No heu vist mai un home gras que treu les cames del seu jaç tot remugant "que tinc mitjons?" i es grata d'esma els saxons. No us caséssiu pas, noietes, no us caséssiu pas. Val més fer cine, feu-me cas, o quedar verge a cals papàs. Feu de cambrera, de rentaplats. Crieu un mico, crieu gats. Alceu els rems, serviu conyacs. Prengueu els hàbits o els parracs. Veneu bombons, veneu tabacs. Feu strip-tease amb fons de jazz o feu la Rambla, en darrer cas. Però caséssiu pas, noietes, no us caséssiu pas. Heu vist un home balbejat si ve massa tard a sopar. El coll maculat, de carmí i amb tuf dubtós de patxulí.. .
En aquesta cançó, Guillermina Motta ens mostra la seva visió crítica dels homes, anomenant
quantitat de defectes i ridiculitzant-los. És un consell per a les noies més innocents que ella, una
cançó que els vol fer veure que casar-se és una equivocació i que hi ha moltes coses millors a fer.
El missatge que dóna es que visquin al màxim la seva vida de dona, que explotin totes les seves
qualitats femenines i que no es deixin enganyar, que tinguin els homes com un joc i no com un
compromís.
Els cuplets traduïts i versionats per Guillermina, no eren ben vistos per tot el públic, ja que sovint
tractaven temes com el sexe o com em vist una gran crítica a la tradició del matrimoni i als homes.
A més Guillermina ho defensava amb el seu gran carisma, la seva gràcia i sempre amb un to
provocatiu. Artísticament ho considero un mèrit molt gran per cantar, i ser de les primeres a
introduir un gènere i unes cançons com les que ens deixa Guillermina Motta, perquè a part de
cançons reivindicatives i intimistes, la gent necessitava música que els fes obrir la ment.
No heu vist mai al cabaret un senyoràs calb i obsolet palpar dissimuladament la donzelleta innocent
Els que són forts parlen d'esports, si són polits són avorrits, si són astuts i orelluts, quan són rics són massa antics. Potser no heu vist mai al ball un pixaví escarransit, estarrufar-se com un gall, estirar el coll i treure pit. No us caséssiu pas, noietes, no us caséssiu pas, poseu-vos el millor vestit i aneu de gresca cada nit. Canvieu d'amant tres cops al mes, dins un mitjó guardeu diners als setanta anys us serviran per conquerir qualque galan. Al pretendent recalcitrant deixeu-lo amb un pam de nas. Viviu la vida a tot gas. Però no us caséssiu pas, noietes no us caséssiu pas.
JoanManelSerrat,clarabatudaapuntdeneu
Joan Manel Serrat, Josep Maria Espinàs I Quico Pi de la Serra el 1965
a l’envelat de la plaça del Sol.
Neix el 23 d’octubre de 1943 al barri barceloní del Poble Sec. Fill d’una família obrera
viu una infantesa marcada per la família i tot el que li aportava poder jugar al carrer. De
fet aquest barri va ser una de les seves principal fonts d’inspiracions, junt amb les seves
primeres experiències amoroses, per fer seves primeres cançons.
D’adolescent li arriben les seves primeres inquietuds artístiques i crea una banda de
música amb un grup d’amics . Més tard, però el grup es desfà ja que es trasllada a
Tarragona a estudiar. Hi viatja amb una guitarra i moltes ganes d’expressar coses a
través de les cançons i comença a escriure les seves primers peces en castellà, la seva
llengua materna . De mica en mica es va enriquint musicalment i li arriba tot els que
s’està fent en català gràcies al “ Se’n va anar” de Raimon i comença a compondre en
català. Li fan una prova per entrar al 16 jutges i es converteix en el jutge número 13 ,
poc després es troba dalt dels escenaris aprenent l’ofici en la prestigiosa escola de La
Nova cançó.
Va musicar diversos poemes d’Antonio Machado, Papasseit, Rafael Alberti, Federico
Garcia Lorca, Miguel Hernandez. En les seves cançons en català tracta no tant temes
polítics sinó cançons a la terra, cançons d’amor, cants populars, records de la infància,
homenatges a persones o cançons de la família, cançons que arriben molt ràpidament al
La nova cançó fou un moviment
que més que la importància que va
tenir al seu dia, l’ha tingut en un
desenvolupament general. La seva
importància rau en l’origen
popular, ja que si la cançó existeix
es perquè la va fer possible la
gent. I si jo existeixo com a
cantant és perquè aquest
moviment ja hi era.
Joan Manel Serrat
públic. Això fa preveure una projecció a altres mercats molt més amplia que els altres
cantants catalans.
Un cop enllestit el servei militar comença a dedicar-se professionalment a la cançó i la
acceptació social que tenen les seves cançons l’acaben de definir com a cantant i això
satisfà el seu desig d’expressar. S’inicia una trajectòria plena de bons moments i de
grans èxits i també de moments més crítics per causes polítiques.
Al seixanta-set surt d’Edigsa i a mans de Laso De La Vega ( manager) opta per el
bilingüisme, cosa no gaire ben vista per alguns dels companys de la seva escola, però
que li permet obrir-se a nous horitzons i treballa sobretot en el mercat llatinoamericà.
L ’any 1968 es nega a cantar a Eurovisió si no és en català, això li provoca problemes
amb les autoritats, prohibicions, insults... Si hi vaig la meva gent no ho entendrà, es
sentirà defraudada. Prefereixo renunciar a enganyar el meu públic. Això és el que deia
Serrat quan li preguntaven per el tema.
Un altre fet que li causa grans problemes amb les autoritats són les declaracions que va
fer des de l’aeroport de Mèxic el 1975, després de l’afusellament de cinc lluitadors
antifranquistes, en las que Serrat es lamenta i ataca durament el règim franquista. És
per aquest motiu que es queda Amèrica exiliat fins l’any següent i així evita una
detenció per causes polítiques.
La seva personalitat, el seu estil i , sobretot, la seva veu, l’han fet un dels cantants més
reconeguts a nivell mundial, malgrat això Serrat és un home humil i modest, doncs diu
que és simplement un noi que va tenir sort, però no es pot negar que té un gran talent.
És un home amable, cortès i que no oblida mai les seves arrels. Es sent tranquil amb ell
mateix, perquè sempre ha fet el que li dictava la seva forma de pensar, tot i que no fos
ben vist als ulls dels altres
Pare
Pare digueu-me què li han fet al riu que ja no canta. Rellisca com un barb mort sota un pam d'escuma blanca. Pare que el riu ja no és el riu. Pare abans que torni l'estiu amagui tot el que és viu. Pare digueu-me què li han fet al bosc que no hi ha arbres. A l'hivern no tindrem foc ni a l'estiu lloc per aturar-se. Pare que el bosc ja no és el bosc. Pare abans de que no es faci fosc ompliu de vida el rebost. Sense llenya i sense peixos, pare, ens caldrà cremar la barca, llaurar el blat entre les enrunes, pare i tancar amb tres panys la casa i deia vostè...
Pare Si no hi ha pins No es fan pinyons Ni cucs, ni ocells.
Pare On no hi ha flors No es fan abelles Ni cera, ni mel.
Pare que el camp ja no és el camp. Pare demà del cel plourà sang. El vent ho canta plorant. Pare ja són aquí... Monstres de carn amb cucs de ferro. Pare no, no tingueu por, i digueu que no, que jo us espero. Pare que estan matant la terra. Pare deixeu de plorar que ens han declarat la guerra.
Aquesta cançó denuncia, en l’estil romàntic i familiar de Serrat, la especulació que va permetre
el franquisme.
Un fill demana explicacions al seu pare de perquè els rius estan contaminats i els boscos i camps
despoblats. El fill s’adona del problema que representen les especulacions que s’enriqueixen
explotant els recursos naturals deixant famílies que viuen de la terra en la misèria. El nen té
consciència de que sense la terra no tenen res, però li dona forces al seu pare per superar aquells
mals temps.
Serrat emociona a mils de persones amb aquesta cançó en defensa de la natura on transmet i, com
sempre, arriba perfectament al públic amb tot el que vol comunicar.
PauRiba,unpèld’àngelidosdedimoni.
Pau Riba el 1978 a Badalona.
Fill d’una família burgesa i net de l’escriptor Carles Riba.
De jovenet ja s’olora el seu caràcter artístic que es decanta per la pintura i per
l’escriptura però que finalment s’acaba decidint per la música. Els seus primers passos
en la música coincideixen amb La Nova Cançó, en un moment de ruptura artística en el
que qualsevol cosa que trenqués era un èxit. Això li va donar molta llibertat per fer el
que volgués amb el seu caràcter desinhibit i el seu carisma d’alt de l’escenari, de fet va
ser autor de grans escàndols escènics i de seguida se l’associa amb la idea de rebel·lió.
Això li porta molta simpatia amb els revolucionaris però també molts problemes amb
els conservadors i amb les autoritats.
Es un gran amant del ritus, de fet veu el paper del cantant en els concerts com el de
bruixot, el músic ha d’elevar els ànims del públic i espantar els mals esperits com un
sacerdot en un ritual. Té una manera de veure el món molt diferent, cosa que moltes
vegades l’ha mantingut apartat.
“La meva política és més de futur. M’interessa que l’home retorni a la natura, que es
desmaquinitzi, que canviï tota una sèrie de valors, que es retrobi a ell mateix... Per mi
és aquest el gran punt de política. I potser el que més s’acosta a això és l’ecologisme”.
“En aquell matí d’agost de l’any 48 em vaig
trobar respirant en una cambra despullada i
trista de Terreno, a Palma. M’ofegava de
calor i tenia gana, i no sabia ni qui ni per què
m’havien deixat dins d’aquell cabàs
submergit en tanta calor que em cegava i a
mercè de tant de soroll infernal eixordador; i
sentin-me indefens, em vaig posar a plorar,
fou ma primera cançó[...]Tothom felicitava
els meus pares per la seva preciosa filla, tant
graciosa, l aleshores, infinitament divertit,
vaig arrencar a riure, i va ser ma segona
cançó...
Pau Riba.
Aquest escrit de Pau Riba, demostra que malgrat la imatge que dona per el seu caràcter,
no és un home que passi de tot, sinó al revés, és un home que s’interessa per tot però
d’una manera diferent, sovint anant més enllà del que molts , en aquella època i encara
ara, eren i són capaços de veure. És per això que es considera un avançat per la seva
forma de pensar “ simplement passa que som uns avançats, i no tenim més remei que
esperar a que els altres arribin allà on nosaltres ja som”.
La música de Pau Riba significa una gran revolució per l’època ja que amb ell neix el
Rock Català. En les seves cançons tracta temes de crítica social a partir d’actituds
individuals ( sovint en primera persona) , també dona el seu punt de vista sobre les
costums festives del País ( El dia de Nadal, el dia de Sant Esteve, El dia de la Rosa),
sovint tracta temes relacionats amb la natura i pel que fa el tema polític el tracta, com
em vist abans, des de un altre nivell que els altres.
Ell no ha estat tant influenciat per la cançó francesa sinó que Riba és més de
l’Americana com Dylan o Hendrix , aquest és un dels motius pels quals es va fer un dels
membres principals del Grup de Folk i no va entrar als Setze Jutges , però a part de les
diferències musicals en Pau és estèticament més transgressor.
CANÇÓ SÈPTIMA
EN COLORS
Ha plogut sobre el meu cap i ha crescut herba molt fresca. He sortit a passejar la testa florida i verda. Perquè també s'hi han fet flors com si jo fos una gerra. Després ha sortit el sol i he sentit olor de terra. Fixa't jo, quin cap més verd, quina enveja, quina enveja. Papallones i ocellets s'hi posen i les abelles. Fixa't jo, quin cap més verd, quina enveja, quina enveja. El vent m'ha dut grans de blat i com que ja és primavera les espigues s'han llevat per damunt dels brins de l'herba. I han cobert les flors del foc car també han crescut roselles. I per fer-me un cap tot d'or el sol m'ha pansit la gespa. Fixa't jo, quin cap més groc, quina enveja, quina enveja. Papallones i ocellots s'hi posen i les abelles. Fixa't jo, quin cap més groc, quina enveja, quina enveja.
L'estiu m'ha dut la calor i ha arribat el temps de sega. I he anat a cal segador, vinc perquè em segueu la testa. Podeu segar tot el blat però per res ni una rosella. I he sortit al carrer gran amb la testa ben vermella. Fixa't jo, quin cap vermell, quina enveja, quina enveja. Papallones i grans ocells s'hi posen i les abelles. Fixa't jo, quin cap vermell, quina enveja, quina enveja. Oh quina enveja em tens. Les roselles s'han pansit, la tardor no té donzelles i els meus cabells blancs i fins han omplert de nou la testa. L'hivern m'ha cobert de neu, m'ha robat les flors i l'herba. I el fred m'ha fet presoner amb el cap blanc com la pedra. Fixa't jo, quin cap més blanc, quina enveja, quina enveja. Ni papallones ni ocells s'hi posen ni les abelles. On és la pluja? On és? On és el blat? On és l'herba? On és la pluja? On és?
En aquesta cançó es veu la seva capacitat d’escriure, doncs és una poesia molt rica que crea un gran imaginari ple de colors i de sensacions. Personifica la terra i la tracta en primera persona experimentant sobre el seu cap les transformacions de la natura. En ella s’expliquen els canvis que li produeixen les quatre estacions de l’any, i a través d’això expressa la seva filosofia ecologista de trobar la felicitat, la plenitud, mitjançant el contacte amb la natura.
Cotóvermelldelasamarretad’OvidiMontllor
Ovidi Montllor 1972.
Neix el 4 de febrer de 1942 a Alcoi ( València) fill d’una família d’idees bastant
avançades i de classe treballadora , enamorat dels seus pares, introvertit, malaltís,
tímid i interessat per la literatura. Des de petit té un somni, ser actor i expressar-se
davant del públic.
Als dotze anys ha de deixar d’estudiar i començar la llarga llista d’oficis que practicaria
que són més de trenta-sis. Això el fa integrar-se definitivament al seu grup social, la
classe treballadora. Així va agafant consciència de les injustícies que veu i als disset
anys es defineix com a comunista.
Més tard es casa i té la seva primera filla, cosa que el fa haver de treballar divuit hores
diàries però es comença a fer lloc en el món del teatre i al cinema fins al punt de
complir parcialment el seu somni, ja que va actuar en diverses pel·lícules i teatres però
no va poder viure mai d’això.
Tot va canviar quan Ovidi, que era un home interessat en la cultura, va assistir a un
festival de La Cançó l’any 1967. En sentir a Pi de la Serra, Raimon i Guillermina , es
va quedar encisat, i de camí a casa va fer la seva primera cançó, la Samarreta, cançó que
defineix la seva procedència i ideologies amb riques metàfores. Més tard s’integra al
grup de Folk, però de seguida es decanta més per l’estil dels Setze Jutges tot i que ja no
Jo sóc fill de família molt humil.
Tant humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta, no
he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa que
tothom que el ve de cara porta el
cap topant a terra... Però jo, que
m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que mai no se'm faça
vella.
Ovidi Montllor, La Samarreta.
existeixen com a grup. Malgrat les seves mans curtes i els seus dits de botifarra, intenta
aprendre a tocar la guitarra i més o menys se’n surt, però la seva gran capacitat
d’expressió llueix més sense la guitarra, és per això que aparca l’instrument i es dedica
a explotar el seu gran carisma. Per complementar les seves capacitats interpretatives, es
fa acompanyar per músics com Toti Soler, amb qui acaben sent indispensables l’un per
l’altre.
Mor al 10 de març de 1995 d’un càncer d’esòfag, als 53 anys. La seva mort és un cop
molt fort per els seus familiars i els seus amics , era un home que es feia estimar molt,
inoblidable, un home molt honest, modest, terriblement humà, que la seva cara, la seva
mirada inspiraven bondat i tendresa i , sens dubte, una gran artista. Arrel de la seva mort
va rebre sentits homenatges, dels companys i del seu públic.
Ovidi va ser un gran divulgador de poesia, va musicar poetes com Papasseit, Vicent
Andrés o Maiakowsky. En les seves cançons defensa els drets humans , la seva identitat
catalana, la seva ideologia comunista, i denuncia les injustícies del poder. Ho fa de
manera valenta i directa i en ocasions amb una gran riquesa metafòrica gràcies al seu
domini de les lletres. En els seus concerts utilitza el seu subtil talent interpretatiu i la
seva gràcia que el caracteritzen i el diferencien de tots els altres.
LA CANÇÓ DEL CANSAT
Joan Manel Serrat.
Em va tocar tocant Mediterrani. Per barret Pirineus, i una llesqueta. Per sabata Oriola d'estranquis. I per cor duc a Alcoi, la terreta. Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà. Queda clara, per tant, per a tothom, la meua carta de naturalesa. No és miracle, ni és un mal son; m'ha tocat, i és la meua feblesa. Quede clar, també, que són covards, tots els qui obliden les arrels. Seran branca d'empelt en altres prats. I en la mort, rellogats dels estels. És ben trist encara avui parlar, i posar al seu lloc una història. Fins ací ens heu fet arribar. De tan grossa raó, naix la glòria. I torne a repetir: sóc alcoià. Tinc senyera on blau no hi ha. Dic ben alt que parle català i ho faig a la manera de València.
La cançó comença definint els límits dels països
catalans, a dalt els Pirineus, a baix Oriola ( punt més
al sud de València) i com a cor Alcoi, la seva terra.
Explica i accepta els seus orígens i defensa la seva
nacionalitat catalana , la seva llengua, la seva classe
social obrera i la seva ideologia política d’esquerres.
L’última estrofa fa referència a les continues
discussions del Valencià, i en especial al blaverisme,
corrent d’ultradreta que nega que València sigui part
dels països catalans i defineix l’idioma com a
dialecte del Castellà. Ell té una ideologia totalment
contraria a aquesta ja que considera València part de
Catalunya . el mateix creu en la llengua quan afirma
que canta amb Català però a la manera de València, és
a dir que el Valencià és Català. Aquesta ideologia li
va portà molts problemes amb els blaveristes fins al
punt de rebre amenaces de bomba en els seus concerts
a València.
És gràcies a cançons com aquesta que la gent pren
consciència del concepte de països catalans, i no per
la política del moment ni posterior
Jaume Sisa, un toc intergalactic.
Sisa al Canet Rock el 1975.
Neix el 24 de setembre del 1948 al Poble Sec en una família de classe mitjana. La seva
primera educació va ser la que va rebre al carrer de ben petit jugant amb els seus amics.
De jovenet li encantaven els còmics i la ràdio que eren la seva única font de cultura.
Primer es pensava que tenia vocació d’oficinista , però de seguida li van sortir els
primers brots artístics i va començar a tocar en un conjunt. Aquest conjunt el va fer
viatjar molt i descobrir el món, fins que es va cansar i va tornar a Barcelona. Però Sisa
no va tardar gaire a tornar al món de la cançó i a integrar-se al Grup de Folk on
desenvolupa i explota les seves capacitats artístiques.
Posteriorment, després del seu èxit amb “Qualsevol nit pot sortir el sol” es torna a
distanciar del món de la música. Aquestes retirades són abundants a la vida d’en Sisa,
potser pel fet de que és un solitari. Fins i tot, durant una època es canvia el nom pel de
Ricardo Solfa, cantant melòdic dels anys vint, reencarnat en Sisa segons ell mateix.
És considera un cantant galàctic, un especialista en cantar, ballar, tocar i recitar, sense
saber fer cap d’aquestes coses. Ell sempre ha pensat que el seu problema a la vista fa
que allò que li falta de visió real es complementi amb una visió espiritual de les coses.
Com em dit abans és un solitari també pel que fa les relacions amb les dones, les troba
massa complicades i es perd, per això creu que la relació essencial és amb ell mateix.
M’agraden els cacauets salats picats amb martell
galàctic, m’agrada la cervesa, m’agrada Pau Riba,
m’agrada Jimmi Hendrix, no m’agrada l’Eurovisió,
no m’agrada la cançó catalana, no m’agraden els
neorealistes, m’agraden les bicicletes, m’agrada no
fer res, m’agrada caminar de nit, no m’agrada la
gent que pinta quadres, no m’agraden les anxoves
amb cafè, no m’agraden els estadis, no m’agraden
les banderes, m’agraden les carreteres, m’agrada
Henry Miller, no m’agraden les mones, no
m’interessa l’Espriu, no m’agrada treballar,
m’agrada tot, no m’agrada res...[...]
Jaume Sisa.
En les seves retirades ha treballat sovint de botiguer, el que el fa ser , com diu ell, un
botiguer en potència, però més s’escauria dir que és un botiguer de somnis i de
il·lusions.
Té una gran amistat amb Pau Riba, considera que no hi ha cap altre cara dura al món
que no sabent cantar pugui fer el que han fet ells ( és clar encara no coneixien a
L’Albert Pla).
Seguint les maneres trencadores i abstractes de l’artista, seguidament tenim una sèrie de
paraules que se li atribueixen i que creen una idea de la seva personalitat i dels temes
de les cançons: Lletres galàctiques, lletres entranyables, actitud amoral, filosofia de
límits impenetrables, reflex imprehendible, somni d’un somni, aventura passional i
enjogassada, surrealisme...
Comentari d’Agustí Ponts en el llibre Els Tretze que Canten :
No exagero si dic que en les cançons d’en Sisa hi ha quelcom de Boris Vian i de
Kerouac. Semblen escrites per un nen que es sorprèn a cada moment del que està vivint,
que es meravella per cada cosa que succeeix al seu entorn, que contempla atònit una
orgia que l’hipnotitza i l’arrossega... Suposo que molt progres de boqueta s’estriparàn
les vestidures perquè he comparat el Sisa amb Boris Vian i Kerouac. Però la
comparació quedava feta.
QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL
En aquesta cançó reflexa els personatges d’una infància marcada sobretot pels còmics, la ràdio,
la literatura juvenil i el cinema, ja que no existia la televisió.
Aparentment és una cançó infantil que cita desenes de personatges còmics per convidar-los a
una festa a casa seva, i no cal dir que els nens els fascina aquesta peça. Però també va més enllà
d’això, ja que està publicada l’any 1975, un any de celebració per alguns, degut a la mort de
Franco. En Sisa aprofita l’ocasió per fer una gran festa i convidar a tots els personatges de la
seva infància per celebrar-ho fins que surti el sol. Crea un ambient festiu, hospitalari, un
ambient de somni que fa que la cançó sigui considerada una de les més bones creacions en
Català. Aquesta peça torna a mostrar quina classe de cantautor és en Sisa i quina manera té de
veure les coses a través de les seves ulleres surrealistes.
Casa meva no existeix a la Terra, o dit d’una altra manera, la casa que existeix a la Terra no és
exactament casa meva. La meva és la casa dels somnis, la casa de la poesia, la casa d’un ideal
abstracte de bellesa, d’emoció, d’alegria i de festa. El món de la il·lusió, en el que qualsevol nit
pot sortir el sol.
Escrit de Jaume Sisa, un cantautor galàctic.
Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa llum. Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de perfums. Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, als tres porquets, al gos Snoopy i el seu secretari Emili i en Simbad, l'Ali Babà i en Gulliver. Oh! Benvinguts, passeu, passeu. de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú.
Hola Jaimito i Donya Urraca! I en Carpanta i Barba-azul, I Frankestein i l'home llop, I el compte Dràcula i Tarzan, la mona Xita i Peter Pan
La senyoreta Marieta de l'ull viu ve amb un soldat. Els Reis d'Orient, Papà Noël, el Pato Donald i en Pascual. La Pepa maca i Superman
Bona nit senyor King Kong, senyor Astèrix i en Taxi Key, Roberto Alcázar i Pedrín, l'Home del sac i en Patufet, senyor Charlot senyor Obèlix.
En Pinotxo ve amb la Monyos, agafada del bracet, hi ha la dona que ven globus, la família Ulises i el capitán Trueno amb patinet. I a les dotze han arribat la fada bona i Ventafocs en Tom i Jerry, la Bruixa Calixta, Bambi i Mobby Dick, i l'emperatriu Sissí.
I Mortadelo i Filemón i Guillem Brown i Guillem Tell la caputxeta vermelleta el llop ferotge, el caganer, en Cocoliso i en Popeye. Oh! Benvinguts, passeu, passeu. Ara ja no hi falta ningú, o potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu... També pots venir si vols. T'esperem, hi ha lloc per tots. El temps no compta ni l'espai... Qualsevol nit pot sortir el sol.
FESTIVALSFENOMENALS
Sis hores de cançó i Canet Rock
A la última dècada del Franquisme i a principis del que s’anomena transició neixen les
Sis Hores de Cançó a Canet i , posteriorment, el Canet Rock. Aquest són els primers
festivals musicals de grans dimensions dels Països Catalans. Compten amb la presència
de grups i cantants del moment i amb una assistència de públic multitudinària. el Canet
Cançó es celebra per primera vegada l’any 1971, és d’un caire reivindicatiu i es centra
en la cançó d’autor. L’any 1975 Canet es desdobla i també es celebra el Canet Rock
d’un caire més festiu amb artistes del rock català.
CanetCançó
Festivals d’aquest tipus demostren, a part del poder de convocatòria, que som iguals
que la resta de països europeus, encara que intentin de fer-nos creure el contrari.
Passa que en aquest país anem mirant de sortir del feixisme, i qualsevol cosa que es
faci és política. Fins i tot una exposició de clavells vermells pot arribar a ser política. -
Quico Pi de la Serra.
La llavor del Canet Cançó es va sembrar l’Agost de 1969, quan s’organitza a les pistes
de tenis de Canet un concert on hi actuen Lluís Llach, Ovidi Montllor i Pi de la Serra.
L’esdeveniment té una assistència de 500 persones i l’any següent es torna a repetir amb
un nombre de públic major.
El 18 de setembre de 1971 participen més cantants del moment en aquell concert de
Canet i es fa la primera edició del Canet Cançó on hi assisteixen 1.800 persones. En poc
temps, el festival aconsegueix una gran capacitat de convocatòria fins a arribar a 5.000
persones l’any 1973, triplicar aquesta xifra al 1975 amb 15.000 persones i comptar amb
40.000 persones l’any 1975, primer any que es celebra el Canet Rock.
Els principals cantants que participen a les Sis Hores van ser La Trinca, que també
s’encarreguen d’organitzar el festival a partir de l’any 1974, Toti Soler, Maria del Mar
Bonet, Francesc Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Raimon només hi actua el 1976. En el
Canet Rock destaquen Pau Riba, Sisa, La Companyia Elèctrica Dharma i l'Orquestra
Plateria entre d’altres.
Aquest festival va ser molt important en el camp de la mobilització popular a Catalunya
durant el franquisme i els anys següents. Per molts no va ser més que una manifestació
artística sense política pel mig, però el cert es que la tasca dels artistes i organitzadors
que hi participaven, va prendre molta més importància social a causa de la situació
política, i va esdevenir, en part, una festa de reivindicacions i un reflex del desig de
llibertat de tot un poble.
Ambient al Canet Rock el 1975
Article publicat a El país, el juliol de 1979:
NosecelebraráelfestivaldeCanetCançó
J. M. COSTA
El principal festival de canción popular de nuestro país, el Canet Cançó, no celebrará,
como estaba previsto, su octava edición. Tradicionalmente este festival de seis horas
presentaba cada año una muestra comprensiva de lo que había ocurrido en la cancó
catalana, a lo largo de la temporada.
[...]Una vez que La Trinca comprobó la imposibilidad de contar con alguna de ambas
figuras, se puso en contacto con Joan Molas, representante de todos los cantantes de
cançó, con la excepción de Ovidi Montllor y la misma Trinca, a fin de confeccionar un
cartel que incluiría, entre otros, a Joan Manuel Serrat, La Companya Electrica
Dharma y Sisa. Tras múltiples intentonas parecía quedar claro que, con independencia
de problemas y ajustes monetarios, lo que no deseaba Joan Molas era ver a sus pupilos
actuando junto a un elemento distorsionador (de un purismo catalano parlante) que en
algún momento, no obstante, fue uno de los primeros y más valiosos elementos de la
cançó. No es cuestión ahora de entrar en la polémica tópica de si un catalán puede
cantar en castellano, inglés o francés si le viene en gana, y sin ser por ello un traidor
intocable, sino de significar que por problemas de purismo (aliados a los estrictamente
comerciales) no se va a celebrar un festival de la importancia de Canet Cançó.
Com cada any al 1978 hi van haver problemes amb els permisos per fer un festival
d’aquell caire, però no es cert que aquesta fos la única raó per la qual es deixà de
celebrà les Sis Hores de Cançó i el Canet Rock.
Lluís Llach, centre d’importància de la cançó al començar la democràcia, estava
aleshores treballant en altres projectes ambiciosos facilitats per el seu manager Joan
Molas i l’any 1978 no participaria al festival. D’altra banda tampoc no hi assistiria
Raimon, altre gran personalitat de la cançó.
La Trinca, organitzadors dels festival, van voler contractar a Joan Manel Serrat, per
primera vegada al Canet Cançó, tot i que recordem que aquest cantautor , a les acaballes
del franquisme i durant la transició optà per cantar també en castellà. Però Joan Molas,
manager de tots els cantants que participaven als festivals menys d’Ovidi Montllor i la
Trinca, va preferir retirar a tots els seus artistes fent inviable el projecte de la Trinca per
la vuitena edició del Canet Cançó que compartir cartell amb el que molts consideraven
un traïdor i donar una imatge que no l’interessava gens. S’ha de dir que Joan Molas
estava centrat en la nova promesa, Lluís Llach, i va perdre interès en defensar un
festival en el qual hi participaven molts músics, alguns d’ells d’altres managers, quan va
veure que amb un sol músic com Lluís Llach podia guanyar tant o més si seguia
treballant en projectes més individuals i ambiciosos.
Si els motius de fons son puristes, i es va fer un boicot respecte al bilingüisme de Serrat,
cap cantant ho va declarar ni ho declara ara. Pi de la Serra al cap d’un temps va deixar
de treballar amb la oficina de Joan Molas, al veure’s perjudicat, com havia fet Ovidi
Montllor una mica abans.
L’individualisme d’algunes figures i la ambició econòmica, son al meu entendre, més
que la intransigent exclusió del bilingüisme les causes de que Canet Cançó es deixi de
celebrar l’any 1978.
L’article que ve a continuació, així com l’explicació de les causes que fan que el Canet
Cançó es deixi de celebrar, està totalment basat en explicacions i converses amb gent
de dins del moviment, managers, artistes, acompanyants... No és un treball bibliogràfic
que expliqui tot el que va passar després del Franquisme, sinó una sèrie de fets exposats
per explicar i denunciar un seguit de situacions d’una manera argumentada .
Segurament des d’un altre punt de vista, es defensarien o denunciarien unes altres coses,
però jo he tingut fàcil accés i familiaritat amb unes certes fonts i he decidit fer aquesta
aportació al treball. La meva intenció no és atacar ni menysprear a ningú, però penso
que és molt interessant poder veure les coses des d’un punt de vista diferent al que
estem acostumats, tot i no compartir el mateix pensament.
DesprésdelamortdeFranco...
En els anys que segueixen a la mort de Franco, arriba la “democràcia”, i s’aconsegueix
el retorn de les institucions catalanes, la Generalitat de Catalunya. D’aquesta manera,
s’obre un nou horitzó per a la Nova Cançó Catalana.
Les llibertats civils aconseguides permetien una més amplia difusió i unes condicions
millors pel treball artístic i cultural en general, a tot Espanya. A Madrid, per exemple,
l’alcalde Enrique Tierno Galván, va facilitar l'aparició del moviment creatiu La Movida
Madrilenya. Però no vas pas ser així per la Nova Cançó, sinó que en aquest període, La
Nova Cançó va ser desmantellada com a moviment.
Raimon, Pi de la Serra i Lluís Llach, Ovidi Montllor eren autèntics líders a Catalunya
l'any 1975. Feien concerts, reclamen llibertats, com la legalització dels partits polítics, i
omplien estadis de gent, que no sabien ni qui era Jordi Pujol, quan no hi havien partits
polítics legals ni mítings. Políticament, al govern l’interessava doncs un traspàs de
lideratge i un cribatge de ideologies.
A Convergència i Unió ( centre-dreta catalana) ,que governaria durant 23 anys seguits a
la Catalunya, no li interessava en absolut uns líders esquerrans, veterans en denunciar
sense pels a la llengua les injustícies socials, reconeguts artísticament a nivell
internacional, arrelats a la seva gent, en definitiva un potencial revolucionari perillós o
incòmode.
Segons les meves fonts i els fets que m’han explicat, la política cultural de convergència
va ser rescatar solament la reivindicació nacionalista de l’ampli ventall ideològic i
temàtic que enriquia la cançó, i bloquejar la xarxa popular que possibilitava a tots els
cantants seguir treballant. Així, sobreviuria aquell qui sabés jugar a negociar amb
astúcia mes que amb integritat, i és quan pren més importància la figura clau del
manager del cantautor, per aconseguir el favor de les institucions per possibilitar al
cantant una bona trajectòria professional.
La bandera més del gust del nou poder català convergent va ser Lluís Llach que es
convertí en el cantant predilecte del Govern de Catalunya, distingit amb una creu de
Sant Jordi el primer any (1981), que la reinstaurada Generalitat va tornar a lliurar amb
la finalitat de «distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits,
haguessin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat en el
pla cívic i cultural».
En els anys següents, la creu de Sant Jordi es va atorgar a les inofensives Maria Del
Mar Bonet (1984) i Marina Rossell (1988). Aquesta última, que va començar com a
talonera de Lluís Llach, va rebre la distinció tot i la seva curta i no gaire intensa
trajectòria. Aquest reconeixement, es podria haver fet amb més motiu a altres artistes
més compromesos amb Catalunya, però no va ser així. La democràcia no premiaria a
uns músics comunistes, d’esquerres o que es mullessin políticament amb cançons com
les del Quico. Cal dir també que , Llach, Bonet i Rossell, estaven representats pel
mateix manager, Joan Molas, que va monopolitzar l'oferta artística de la Cançó Catalana
amb molta habilitat i amb tàctiques purament mercantilistes. En la meva conversa amb
Quico Pi de la Serra i amb la Imma Teixidor m’expliquen una anècdota sobre aquest
manager. ( Annex)
Raimon també acceptà la Creu de Sant Jordi l’any 1997 , després d’haver-la rebutjat
anteriorment. Raimon va saber fer valer la seva condició de ser el primer cantant de la
història de la Cançó, i es caracteritzà pel seu individualisme junt amb una
extraordinària habilitat en dosificar on i quan aparèixer per continuar recollint sempre el
benefici de la antiga lluita sense perdre energia en projectes o propostes solidàries que
no contribuïssin a la seva carrera. Fins i tot el fet de ser valencià li va representar un
valor afegit, al contrari del que va passar amb Ovidi Montllor, ja que segons d’on
bufava el vent podia fruir tant de les seves relacions institucionals catalanes com de les
de la nova Comunitat autònoma de València. El tàndem amb la seva dona Analisa Corti
li va permetre no necessitar cap manager per conduir el seu projecte personal cap a la
posteritat, regravant íntegrament la seva obra, i commemorant amb concerts homenatge,
dècada a dècada els seus aniversaris com a cantant.
El llistat de premis i reconeixements que acaparen aquests quatre personatges, Raimon,
Llach, Bonet i Rossell, va creixent mentre que els altres queden sotmesos a l’ostracisme
perquè evidentment, el mateix que passa amb els premis institucionals, passa també
amb els mitjans de comunicació públics i amb les subvencions.
Això no vol dir que Llach i Raimon fessin cançons per convergència. Però és clar que
són els únics beneficiats de la democràcia , provocant així una competència deslleial,
on ells, gràcies al recolzament que rebien, cada vegada eren més populars mentre que
els altres sense cap mena de facilitat s’anaven quedant oblidats.
Semblant reflexió podem fer amb la poesia. Si en el franquisme els cantants escollien
donar veu als poetes més compromesos i subversius, amb la Generalitat de CiU, les
preferències serien els poetes clàssics, com el treballs de Raimon.
D'altra banda, Pi de la Serra i Ovidi Montllor, dos artistes creadors i
escènics, amb dilatada trajectòria, entranyablement populars, compromesos en la lluita
per les llibertats, però més esquerrans i més irreductibles, no varen rebre mai ni la Creu
de Sant Jordi ni cap altre reconeixement pels seus destacats serveis en la defensa de la
identitat catalana. Pi de la Serra que havia sigut pioner cantant a nivell internacional
durant el franquisme, no va ser mai cridat com representant oficial en cap esdeveniment
cultural que la Generalitat promogués, on hi actuaven ara els altres cantants que
gestionava l'oficina de Joan Molas. Ovidi Montllor no va ser contractat mai per cantar a
TV3 ni ala televisió de València. Ambdós van continuar fent cançons i cantant on
podien, la qual cosa es reduïa a actes de solidaritat per col·lectius que no podien pagar
els alts pressupostos de Llach o Raimon i que evidentment no tenien cap ressò en els
mitjans de comunicació. Les dificultats per mantenir un grup estable de músics
professionals i els problemes per gravar discos regularment, no solament van limitar les
seves trajectòries d’artistes del moment sinó que queden desvalorats quan volem accedir
a la seva obra actualment, ja que la qualitat tècnica dels primers anys era un desastre i
moltes de les seves cançons no han sortit del vinil.
Ovidi Montllor va optar forçosament per dedicar-se més al teatre, com actor, i només la
seva prematura mort de càncer, el 10 de març del 1995, el va rescatar d'un ostracisme on
a poc a poc l'absurd de la vida l'havia situat. Llavors va rebre homenatges que no va
veure mai en vida, com reeditar algun dels seus treballs discogràfics o com donar-li nom
a una sala del Mercat de les Flors a Barcelona. Pi de la Serra continuà creativament viu
sempre en la seva línia, sense aconseguir un resultat professional suficient, per viure de
la seva feina de fer cançons a Catalunya,... L'any passat va ser desnonat, del pis de la
plaça sant Jaume de Barcelona on vivia de lloguer des de feia trenta anys, víctima del
mobing immobiliari sense haver rebut cap ajuda.
En els exemples de Pi de la Serra i Ovidi Montllor veiem com varen ser marginats pel
govern democràtic del seu propi país. A les seves cançons van seguir denunciant
aquesta situació discriminatòria a Catalunya i això els feia cada cop més incòmodes. A
la resta d’Espanya continuaven discriminats per cantar en català i era i és del tot
inexplicable i increïble que a Catalunya passes tal cosa amb uns cantants de llengua
catalana.
Per mostrar el contrast en les condicions en que es movien uns i altres, recullo aquest
comentari, en relació al més gran dels concerts, faraònic, realitzat per un artista, el de
Lluís Llach al camp del Barça, amb més 100.000 espectadors, l'any 1985, amb ajut que
Joan Molas va aconseguir pel seu artista, aquest cop també de l'Ajuntament de
Barcelona:
El regidor de l’Ajuntament de Barcelona Enric Truñó ens va habilitar un despatx al
Palau de Pedralbes per treballar amb l’equip de col·laboradors que vaig formar.
Despatx ampli i còmode, en realitat era un luxe treballar en aquelles condicions....
Maria del Mar en acabar el seu concert, a la Plaça del Rei, acompanyada per la
guàrdia urbana i amb totes les sirenes per tal de que arribés a temps al Camp Nou per
interpretar conjuntament amb la Marina Rossell i en Lluís un emocionat “Cant de
l’enyor”.
Joan Carles Doval, encarregat de la promoció, publicitat i relacions públiques del
concert.
Seguidament podem veure en quina situació es trobava mentrestant Quico Pi de La
Serra:
Pi de la Serra tenia problemes per cobrar un bolo que ja havia fet, dins la programació d’un
Ajuntament democràtic. Va anar a consultar-ho a l’advocat Josep Mª Socies Humbert,
exalcalde de Barcelona, i persona important en el partit socialista a Catalunya. Socies
el va renyà per haver firmat un contracte que no li permetia defensar-se en cas
d’incompliment de l’Ajuntament, i li va aconsellar que oblidés el tema. El Quico i la
seva companya li van explicar que no era fàcil oblidar-se del tema quan aquell era
l’únic contracte per cantar que tenien en molt temps. Socies no s’ho creia, sabia que
tots els ajuntaments ja tenien pressupost per cultura i festes, i sospitava que hi havia
per part del Quico una feina poc correcte a nivell de management. Es va oferir per fer
unes trucades a persones de confiança per facilitar el contacte amb els teatres o cicles
culturals públics que funcionaven aleshores. Una setmana després, altre cop en el seu
despatx, Socies havia fet les trucades i la seva cara havia canviat d’expressió. Només
va dir compungit que tot era més difícil del que es pensava i que el seu consell era que
la companya del Quico desempolsés el seu títol i busqués feina fora del món artístic.
Mentrestant la Generalitat va crear, després de moltes crítiques pel seu tracte envers la
Cançó, un petit departament per activitats de la Cançó Catalana. Aquest tenia un
pressupost absolutament ridícul comparat amb el de teatre o altres activitats
culturals. Pau Riba, tot i que va acceptar el càrrec d'assessor del Departament de cultura,
en feia aquest comentari:
“Hi ha una voluntat decidida perquè tot el que es faci des del servei de música vagi
contra la pròpia música”.
Però el cantants "predilectes" o el manager Joan Molas no accedien a les subvencions a
través d’aquest departament sinó que les seves activitats rebien fons econòmics
directament de presidència, de la que Lluís Prenafeta n’era secretari general.
Anys després, quan el menyspreu de la Generalitat i les seves emissores públiques vers
la Cançó catalana, era ja generalitzat i escandalós, els cantants importants com Llach,
Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Raimon i els joves que volien dedicar-se a cantar
en català es van organitzar fent una famosa tancada de protesta. Pi de la Serra i Ovidi
Montllor no hi eren. Ells ja feia molts anys que patien aquella situació de greuge mentre
els seus contemporanis de la Nova Cançó havien gaudit de molts privilegis i vivien molt
bé de cantar en català. En tot cas era un tema difícil de transmetre a l'opinió pública que
recull el fet com a noticia però, com sovint passa, no té interès suficient per captar la
diferent i complicada situació en que es trobaven el Quico i l'Ovidi.
En el marasme d'aquests anys, Sisa renuncia a ser Sisa, i adopta una nova identitat, la de
Ricardo Solfa, cantant melòdic que intenta des de Madrid una nova carrera professional.
Serrat, havia consolidat la seva carrera cantant bàsicament en castellà al mercat
Llatinoamèrica. Això junt amb la seva militància socialista el mantenien
afortunadament per ell fora del trist panorama de la Cançó en aquest període.
Altres com Guillermina Motta seguirien també treballant, si no en concerts, en televisió
i en espectacles de teatre de varietats explotant les seves característiques artístiques més
com a actriu cantant showman que com a cantautora.
Conclusióiopiniópersonal.
La meva conclusió sobre el final de La Nova Cançó, després d’estudiar el significat del
moviment en tots els àmbits i els fets posteriors a la mort de Franco és la següent:
La Nova Cançó no es destrueix només es transforma.
Si com a Nova Cançó donem protagonisme sobretot i des d’un punt de vista pragmàtic
al seu paper de donar veu a un poble que reclamava llibertats en el context històric de
dictadura, podem considerar que l’objectiu i per tant el moviment, s’acaba amb la
derrota del franquisme i amb la recuperació del vot democràtic que torna la veu cívica
als catalans. Però com bé sabem la Nova Cançó no va ser només un molt bon instrument
polític sinó un fenomen artístic i com a tal, consolidà la Cançó Catalana que sumarà a
altres artistes i seguirà activa al nostre país com a gènere musical i expressió d’un poble
que estima cantar en la seva llengua.
Pel que fa la meva investigació sobre què va passar amb el artistes de La Nova Cançó
un cop instaurada la democràcia i la recuperació de les institucions catalanes la
conclusió que he tret la següent:
Als nous demòcrates governants no els interessava aquell fenomen ja que tenia un gran
poder popular i la política de centre dreta catalana era molt més conservadora que el
discurs de la Nova Cançó. Al meu entendre va faltar un immediat acte d’agraïment
públic als cantants històrics de La Nova Cançó que els hauria situat al lloc respectat que
mereixien. D’altra banda, des de la conselleria de cultura s’oblidaven de la cançó en els
seus pressupostos i des dels mitjans de comunicació públics, com la nova televisió
catalana ( TV3), al contrari del que s’esperava, es posaven traves a la difusió de la
Cançó Catalana.
D'aquesta manera, cada cantant de forma individual i dins un context amb unes normes
de joc de mercat i de contactes d’influència, acabaria en una de les dos sortides
oposades: la dels cantants que van tenir el favor del nou temps, i la dels caiguts en
desgràcia. La conclusió és que aquí el valor no és artístic. El toc nacionalista és
benvingut, però no la ideologia esquerrana; la tradició es potencia, però la innovació es
margina. I ara, l’èxit de la carrera de cada cantant també passa per la pura capacitat de
negociació del seu manager.
És així com, anys després, com sempre, l’oblit fa la resta i la història que es coneix és la
dels vencedors.
Bibliografia
Llibres consultats:
MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN, Antologia de la Nova Cançó Catalana.
Ediciones de cultura popular, Barcelona, 1968.
JOAN RAMON MAINAT, Canet, 36 hores de cançó i de llibertat. Edinform,
Barcelona 1977.
JOAN RAMON MAINAT, Els tretze que canten. Editorial Mediterrània, Barcelona
1982.
Enderrock. Ajuntament de Barcelona
La Nova Cançó, la veu d’un poble. Generalitat de Catalunya 2009.
VENTURA MESTRES, Lletres galàctiques. Edicions del Mall, Barcelona, 1948.