La malatia celíacaLa malaltia celíaca és una intolerància al gluten de caràcter permanent que provoca, en individus genèticament predisposats, una atròfia de les vellositats del instestí prim que afecta la capacitat d’absorbir els nutrients dels aliments

La ingesta de gluten en persones celíaques, encara que sigui en molt poca quantitat, provoca una reacció immunitària en el instestí prim que causa una inflamació crònica que té com a conseqüència l’atròfia de les vellositats intestinals, acompanyada de símptomes que varien segons els casos.

  

 Les persones sanes tenen les parets intestinals recobertes de vellositats i microvellositats que tenen la funció d’augmentar la superfície d’absorció dels nutrients. En les persones celíaques aquestes vellositats desapareixen completament, fet que danya la mucosa intestinal. Aquesta reducció de les vellositats intestinals disminueix o impedeix l’absorció de nutrients com ara proteïnes, greixos, hidrats de carboni, vitamines i sals minerals, i causa desequilibris nutricionals i desnutrició.

Els estudis més recents demostren que la prevalença de la malaltia és 1 de cada 100 persones, i avui en dia el 90 % encara estan sense diagnosticar.

 Símptomes, signes i malalties associadesLa celiaquia pot manifestar-se a qualsevol edat, els símptomes poden variar entre individus i, fins i tot, es pot presentar amb un sol símptoma o de manera asimptomàtica (sense cap símptoma).

La malaltia celíaca no sempre es presenta de manera evident, les seves formes clíniques són nombroses i variables i s’han de tenir en compte per fer-ne el diagnòstic.

Les possibles manifestacions clíniques de la malaltia celíaca poden dividirse en casos típics, amb símptomes gastrointestinals marcats (actualment minoritaris), i casos atípics, que són més freqüents i es caracteritzen per una clínica indefinida com una colitis aparentment banal (colon irritable) o una carència de ferro resistent a la teràpia oral. Existeixen també formes silents, que, en absència de símptomes molt evidents, són diagnosticades ocasionalment en els individus de risc, com ara els familiars de primer grau dels celíacs o pacients diabètics. Aquests casos, tot i tenir simptomatologia silent, després de començar el tractament registren una millora de les condicions psíquiques i físiques.

Diagnòstic En general, n’hi ha prou a fer una anàlisi de sang específica per tenir un primer diagnòstic de la intolerància al gluten. Però per a un diagnòstic definitiu és necessari efectuar una biòpsia intestinal, és a dir, l’extracció d’un fragment del teixit, sotmès a examen histològic,

Factors genètics i ambientals que causen la malaltiaEl component genètic està demostrat per la recurrència familiar de la malaltia celíaca, aproximadament deu vegades més comú entre familiars de primer grau respecte de la resta de la població.

Alguns factors del sistema HLA, conjunt de gens amb la funció primària de reconèixer les molècules estranyes a l’organisme, contribueixen a la predisposició hereditària. El 95 % de celíacs presenten els genotips HLA-DQ2 i/o DQ8.

La presència del HLA-DQ2/DQ8 és necessària per desenvolupar la malaltia, però no n’hi ha prou ja que també aquests factors genètics es revelen en percentatges alts en persones sanes (20 % - 30 % del total de la població). Per tant, els celíacs tenen aquests genotips però no tothom que té aquests genotips és celíac.

També hi ha algun factor ambiental que pot interferir en el desenvolupament de la malaltia celíaca, i aquest és, principalment, la presència de gluten en el règim alimentari.

Tractament: dieta sense glutenL’únic tractament eficaç que fins ara garanteix als celíacs un perfecte estat de salut, amb la desaparició de les manifestacions clíniques, la normalització de les anàlisis i la recuperació de l’estructura normal de la mucosa intestinal, consisteix a mantenir una dieta estricta sense gluten durant tota la vida.

Per tractar la celiaquia és important excloure de l’alimentació tots els aliments que contenen gluten. És important no oblidar que la recuperació serà permanent sempre que no s’exposi a nous contactes amb el gluten, ja que la ingestió de petites quantitats de gluten poden causar trastorns importants i no desitjables.

Beneficis de la dieta sense gluten Desapareixen els símptomes.

Millora l’apetència.

Les vellositats intestinals es recuperen.

Els nutrients es tornen a absorbir.

En l’individu amb símptomes típics, els efectes del tractament són ràpids, en pocs dies es nota una millora en l’apetència i l’estat d’ànim, i progressivament desapareixen els símptomes com ara la diarrea i el restrenyiment, i en els nens es reprèn el creixement.

També les alteracions metabòliques, com és la mineralització òssia reduïda o l’anèmia per falta de ferro, es van normalitzant.

Complicacions si no es fa la dieta sense glutenNo seguir una dieta sense gluten pot tenir conseqüències greus com ara:

Osteoporosi (deficiència de calci)

Anèmia (deficiència de ferro)

Malalties autoimmunes associades (diabetis, tiroides…)

Neoplàsies intestinals i extraintestinals (càncers intestinals o extraintestinals)

 

Dermatitis HerpetiformeLa Dermatitis Herpetiforme (DH) o malaltia de Dühring va ser descrita el 1884 per un dermatòleg americà anomenat Louis Dühring. El nom és descriptiu, "dermatitis" significa inflamació de la pell i el terme "herpetiforme" indica que poden aparèixer petites vesícules amb líquid, semblants a les que produeixen les infeccions per herpes. No obstant això, la DH no té res a veure amb aquest virus.

Les manifestacions típiques són petites butllofes, crostes i excoriacions per rascat, situades a la part posterior dels colzes i avantbraços, natges i part anterior dels genolls. L'erupció pot aparèixer en altres parts del cos, com la cara, el cuir cabellut, peus i turmells, i tronc. L'erupció és molt pruriginosa, arribant fins i tot a impedir dormir normal.

La DH pot presentar-se a qualsevol edat, encara que debuta típicament entre els 15 i 40anys. Al contrari que la malaltia celíaca, és lleugerament més comú en homes que en dones amb una ràtio de 3:2. La DH és una condició persistent i només un 10% aproximadament dels pacients tenen una remissió permanent espontània.

Paper del gluten i associació amb la Malaltia CelíacaLa primera prova que els pacients amb DH presentaven també sensibilitat al gluten,com en la malaltia celíaca (MC) es va fer el 1967. Aquesta troballa va ser descrit en veure que la DH remetia en retirar el gluten de la dieta, i que les lesions i la pruïja reapareixien quan es tornava a introduir el gluten. Es va demostrar per tant, que tots els pacients amb DH presentaven intolerància al gluten. Tanmateix, a diferència de a la MC sense manifestacions cutànies, la majoria de pacients amb DH manifesten símptomes molt lleus o inexistents de malaltia intestinal (en forma de dolor abdominal, pèrdua de pes i diarrea). Així doncs, tots els pacients amb DH pateixen una EC, encara que es podria considerar que són formes de MC lleu o latent. La prova d'això és que la realitzacióde biòpsies intestinals per endoscòpia, en els pacients amb DH, demostra l'existènciade danys a la paret intestinal.

DiagnòsticEl diagnòstic de la DH es fa amb una simple biòpsia de pell sota anestèsia local. Es pren un petit pessic de pell d'una àrea aparentment sana però propera a les àrees amb lesions evidents (vesícules, crostes, erosions). Aquesta mostra es processa per comprovar la presència d'un anticòs anomenat IgA (immunoglobulina A). Encara que el test és senzill i pràcticament indolor, és important que es dugui a terme en un laboratori experimentat en el procediment.

El diagnòstic de la DH pot també complementar-se amb els mateixos assaigs utilitzatsper diagnosticar la MC, per exemple una biòpsia d'intestí prim, així com anàlisis de sangper trobar anticossos específics (antiendomisi i antitransglutaminasa). Aquests anticossos poden ser negatius si el pacient ja segueix dieta sense gluten.

Com tractar la DHTots els pacients amb DH han de portar una dieta lliure de gluten, de forma indefinida. L'efecte de la dieta sobre la picor i l'erupció cutània pot retardar fins a 1-2 anys, motiu pel qual en molts casos és necessària la introducció de medicaments per via oral.Aquests medicaments actuen molt ràpidament controlant els símptomes cutanis, però, no milloren les manifestacions intestinals de la MC. Per tant, en principi seran necessaristant els fàrmacs com la dieta sense gluten.

FàrmacsEl fàrmac més utilitzat per al tractament de la DH és la dapsona, un antibiòtic de tipus sulfonamida que és útil en la DH pel seu efecte antiinflamatori a la pell, i no pel seu efecte antimicrobià. Millora la pruïja en poques hores després de la primera pastilla, is'ha de mantenir durant mesos, tot el temps necessari fins que la dieta lliure de gluten tingui efecte. Hi ha altres medicaments del mateix grup que també pot ser útils si el pacient no tolera o no pot prendre dapsona.

Encara que aquest fàrmac controla l'erupció de la DH amb molta rapidesa, en hores o dies, el granellada torna immediatament si deixa de prendre. És important trobar la mínima dosi requerida per controlar el granellada, i això varia entre pacients. Així doncs, la dosi pot augmentar o disminuir durant els primers mesos de tractament.

Com qualsevol altre medicament, la dapsona i altres fàrmacs utilitzats en la DH poden tenir efectes indesitjables, motiu pel qual és imprescindible un control mèdic estricte. Les reaccions adverses més comunes són l'anomenada anèmia hemolítica i la metahemoglobinèmia, processos que apareixen especialment a dosis altes, i que el seu metge pot detectar fàcilment en les anàlisis de sang rutinàries que es practiquen durant el tractament. Altres molt més rares són neuropatia, depressió, i rarament reaccions al·lèrgiques o dolor al fetge. La dapsona és un medicament ben tolerat per la major part de malalts, però, és important que els pacients que prenen aquest tipus de fàrmacs per a la DH estiguin curosament monitoritzats per l'especialista, amb freqüents anàlisis de sang, sobretot al principi del tractament .

Dieta sense glutenÉs important saber que una dieta lliure de gluten pot no ser efectiva sobre el granellada fins passats de 6 a 24 mesos després del seu inici. Només llavors es podrà retirar la medicació completament, sense que hi hagi recidiva de l'erupció. És també important saber que aquests terminis es compleixen només si la dieta és absolutament estricta. Fins i tot petites quantitats de gluten poden donar com a resultat no poder deixar la medicació.

Així doncs, com sigui que els fàrmacs, i no la dieta, controlen el granellada ràpidament, és una pràctica habitual començar amb tots dos alhora, medicació i dieta. Després de sis mesos, la dosi pot intentar reduir lentament. La DH és un desordre crònic, persistent, actualment sense curació, i per tant, la dieta ha de complir tota la vida.

Respecte la dieta, recentment s'ha descobert que els pacients amb DH poden ingerir civada pura (certificada "sense gluten"). El blat, el sègol i l'ordi, igual que en la MC, han de seguir evitant. No hi ha evidència que el gluten en farina o productes de blat que toquin la pell puguin induir o exacerbar la DH o la MC.

Desordres associatsEls pacients amb DH presenten una incidència augmentada de malalties autoimmunes associades. Les tres més freqüentment associades amb la DH són les malalties de la tiroide, l'anèmia perniciosa i la diabetis mellitus. Així doncs, els pacients amb DH han de ser examinats pel seu metge anualment per detectar precoçment la possible aparició d'aquestes malalties.

El limfoma (un tipus de càncer) sembla presentar també una incidència augmentada en els pacients amb DH, encara que no de forma tan acusada com en la MC sense erupciócutània. La incidència en la MC es calcula aproximadament en un 2%, risc que disminueix notablement si el malalt segueix una dieta estricta lliure de gluten.

GenèticaHi ha evidència que tant la DH com la MC tenen una base genètica. Sembla que alguns dels gens implicats en les dues malalties són comunes. Si bé no es coneixen encaratots els gens responsables de l'aparició d'aquestes malalties, sí que hi ha certs marcadors genètics associats a una major susceptibilitat a patir la malaltia.

FuturEs pot dir que tant els pacients amb DH com amb MC poden ser ben controlats i estar asimptomàtics gràcies a la dieta sense gluten i amb l'ajuda de certs fàrmacs. No obstant això, no existeix fins ara cap tractament curatiu. Estudis de recerca en cursestan intentant trobar la forma de que remeti la sensibilitat al gluten de forma definitiva, amb teràpies que normalitzen la tolerància del sistema immunològic a aquesta proteïna

El GlutenEl gluten és una proteïna que es troba a l’endosperma d’algunes gramínies. Els cereals que contenen gluten són el blat, l’ordi, el sègol, la civada, el kamut ®, l’espelta, el triticale i derivats.

La funció del gluten és formar una xarxa elàstica que permeti a les masses distendre’s per la pressió dels gasos de fermentació i retenir-los, i permetre així, amb la cocció, l’estructura porosa del producte.

El nom d’aquesta proteïna varia segons el cereal on es troba:

Blat (trigo) >> Gliadina

Ordi (cebada) >> Hordeïna

Sègol (centeno) >>Secalina

Civada (avena) >> Avenina

El celíac no pot menjar cap aliment en l’elaboració del qual s’han utilitzat farines, midons, fècules, sèmoles o qualsevol altre derivat d’aquests cereals com a matèria primera, com a impuresa de midons o fècules, o com a ingredient o additiu per les seves propietats funcionals.

 

La ingesta d’una quantitat mínima de gluten és altament perjudicial per al celíac, i se li fa imprescindible seguir una dieta estricta sense gluten per a tota la vida. Un celíac ha de llegir l’etiqueta del producte, per tal d’assegurar- se que entre els ingredients no hi ha un dels cereals no aptes; tot i això, el fabricant no està obligat a etiquetar la contaminació creuada.

Aquesta contaminació es pot produir quan un aliment sense gluten entra en contacte amb un aliment amb gluten o amb una superfície contaminada, a través d’estris, d’equips, de roba o de mans. Per això, les associacions de celíacs editen guies amb productes que han estat controlats encara que els avenços aconseguits al món alimentari farà que els productes puguin anar etiquetats i es pugui prescindir de les llistes

Celíacs de Catalunya ofereix atenció i informació per a persones celíaques i amb Dermatitis Herpetiforme, és a dir, persones amb intolerància al gluten, que es troba en el blat, la civada, l'ordi i el sègol.

La nostra Associació, primera de les que existeixen a Espanya, fou fundada al novembre de 1976 per un grup de pares i de metges de l'Hospital Universitari Sant Joan de Déu, i fou inscrita al 1977, les nostres actuacions van dirigides a protegir i millorar la qualitat de vida dels celíacs i dels afectats de Dermatitis Herpetiforme ja que el seu únic tractament, la dieta, haurà de ser de per vida.

Celíacs de Catalunya és soci fundador de l’ AOECS (www.aoecs.org), la primera trobada de la qual va tenir lloc a Barcelona el 18 de juny de 1988.

Celíacs de Catalunya edita la revista Tribuna Celíaca, a més de diverses publicacions destinades a centres sanitaris, escoles, restaruacions, etc.

Organitza xerrades i conferencies impartides per metges, psicòlegs, nutricionistes, tècnoleg dels aliments. Cursos de cuina sense gluten i grups d'ajuda mutua.

Celíacs de Catalunya dona suport i col·labora amb investigadors en el camp mèdic i analític interessats en la Malaltia Celíaca.

Què oferim?: Un cop diagnosticada la malaltia, “associant-se és més fàcil ser celíac” atès que, a l’ Associació podem compartir experiències, vivències, cursos de cuina, conferències, punts de venda i, disposar d' informació actualitzada sobre aliments de fabricants especialitzats de productes sense gluten que es venen a Espanya, així com de productes de consum normal