LA LLUM, LA BELLESA I L’ART

H o plasmà plàsticament la iconografia del nostre característicromànic: Maria dóna llum a Jesús, el seu fill, el fill de Déu. Quebonica és l’expressió: donar a llum el fill! I més encara quan

aquesta frase s’aplica a Maria Santíssima.Aital episodi històric —de Maria que dóna llum— ve esplèndidamentfigurat en la pintura mural de Taüll, on hom veu clarament la llum ques’expandeix fulgurant —és el mateix Jesús— des d’una safata que laMare de Déu ofereix al Pare Etern i a tota la humanitat. Ella dóna llumal mateix origen de tota la llum: la Llum de la Llum.També Sant Joan en el seu Evangeli es prodiga en imatges i figures ba-sades en un conceptisme espiritual de la llum. Però per ell llum, bellesai veritat formen una sola realitat en Déu i en les obres del creador, aixícom en les dels qui volen complir la voluntat divina, seguidors de la llum.L’esmentat Sant Joan insisteix en el seu Evangeli que “els qui viuend’acord amb la veritat, busquen la plena llum; i també que Jesús és lallum del món, llum de veritat, llum esplèndida, bonica, llum que ha vin-gut al món”El mateix Jesús exclama “Jo sóc la llum del món; jo sóc la Llum Ve-ra”, i —diuen els exegetes— no “Vera” per oposició a falsa sinó “Ori-ginal”, boniquíssima, absoluta i necessària. Així a través de la “LlumVera Formosa i Una” nosaltres descobrim el vertader rostre del Senyori embolcallats amb aquesta Llum copsem la bellesa de les coses cre-ades i l’origen de les mateixes.L’artista està convocat i invitat a fer aquest descobriment: o sigui albi-rar la llum i ell ho fa —si és bon artista— col·laborant amb el creadorde tota bellesa. I és així com l’artista perpetua la llum plasmada pel

mateix creador a través de les obres artísti-ques humanes. Ell —el bon artista— fa unadescoberta sorprenent: palpa l’origen de lacreació, col·laborant amb ella. Per això totaobra artística és original en quant —seguintuna cèlebre frase de Gaudí— que desco-breix l’origen diví de la creació. L’artista noha de copiar, sinó que ha de col·laborar —anant a l’origen— en la creació, continuant-la en el món en que viu, i oferint-la genero-sament a tots aquells que cerquen la LlumVera. Per això també l’art participa de labellesa i generositat del mateix Déu, Llumde la Llum.

J.M. MARTÍ BONET

SECRETARIAT INTERDIOCESÀ DE CUSTÒDIA I PROMOCIÓ DE L’ART SAGRAT DE CATALUNYA

NÚMERO 9 – PUBLICACIÓ QUADRIMESTRAL - SETEMBRE DE 2003

S U M A R I

1 Editorial

3 BarcelonaCoronació de la Mare deDéu de la Mercè.Una pinturacommemorativa

4 GironaUna ermita dissortada i laseva singular reconstrucció

6 LleidaSeu vella. L’esplendorretrobada

10 SolsonaEl retaule de la Puríssimaconcepció de Verdú

12 TarragonaUna taula amb la Mare deDéu del Roser, procedentdel monestir de SantesCreus

14 UrgellUna exposició d’art modernal museu diocesà d’Urgell

16 VicPatrimoni artístic al serveidel culte

18 Col·laboracionsLes portes ferradescatalanes

21 Glossari

22 Noticiari

Dip sit Legal: Gi-542-2002

CORONACIÓ DE LA MARE DE DÉUDE LA MERCÈ.UNA PINTURA COMMEMORATIVA

El 1888 —any de l’Exposició Universal deBarcelona— representa una fita memora-ble en l’itinerari celebratiu del culte i de la

veneració popular a la nostra patrona la Marede Déu de la Mercè. Era el 21 d’octubre. Talcom es pot veure en la pintura commemorativa—de l’autor Francesc Galofré Oller—, el bisbede Barcelona d’aquells anys, Jaume Català, ac-tuant en nom del Sant Pare Lleó XIII, coronà al’altar major de la catedral de Barcelona la moltvenerada imatge de la Mare de Déu de laMercè. Les corones (del Nen Jesús i de la Marede Déu) foren obsequi de la ciutat de Barcelonarepresentada per l’Alcalde Rius i Taulet. Hi as-sistiren moltíssims fidels que ompliren la cate-dral de gom a gom. Entre les personalitats caliadestacar, ultra l’esmentat alcalde, la infanta Isa-bel de Borbó (“la Xata”) que vingué a l’acte enrepresentació de la reina regent Maria Cristina.També actuaren d’oficiants revestits amb capespluvials els bisbes de Lleida, Tomàs Costa i For-naguera; de Vic, Jaume Morgades, d’Urgell,Salvador Casañas (aquests dos prelats esde-vindran bisbes de Barcelona a la mort de CatalàAlbosa); el bisbe de Tortosa, Francisco Aznar iPueyo; de Salamanca, Tomàs Càmara; de Jaca,Ramón Fernández Lafita; de Santander, VicenteSánchez de Castro; de Pamplona, Antonio RuízCabal; i d’Astorga, el català i amic de GaudíJuan B. de Grau; a més a més de l’Abad deMontserrat. Durant la cerimònia s’interpretarenels goigs de la Mare de Déu de la Mercè, com-posats pel mestre Josep Rodoreda, i escrits permossèn Cinto Verdaguer. Aquest solemníssimacte volgué evocar el 20è aniversari de la pro-clamació pel papa Pius IX (a. 1868) com a pa-trona de la diòcesi de Barcelona.

Ressaltant també els aniversaris de l’esmen-tada proclamació, l’any 1918 el papa Benet XVconcedí a l’església de la Mercè la categoriade basílica i el mateix papa Benet XV el 24 desetembre de 1918 declarà la diada de la Mercè

festa de precepte amb l’obligació d’abstenir-se de treballar i assistir a missa. Obligació es-tesa a tots els feligresos de la diòcesi de Bar-celona.

Fins aquí la narració dels fets històrics, peròno hi ha cap dubte que els protagonistes d’a-quest acte volien remarcar uns ideals i valorsque encara avui dia volem que siguin pauta de lanostra conducta. És obvi que els feligresos de ladiòcesi de Barcelona i la gran família mercedàriaestesa per tot el món, ens hi sentim identificats in’estem orgullosos dels ideals i del patronatgede la Mercè. Evidentment que un patronatge ésquelcom més que la petició d’una protecció. Unpatronatge és escollir lliurement les característi-ques històriques que defineix el grup de perso-nes que es posen sota el patrocini. Així és comveiem la història de la nostra diòcesi de Barce-lona: ben mercedària! Mireu la Mare de Déu! Mi-reu l’ideal de la Mercè! Mireu què significa ac-ceptar la llibertat material i espiritual! Mireu elstractes, pactes i el saber cedir dels mercaders afavor de la llibertat tal com ho feien els merce-daris! Ells no s’imposen, sinó que ofereixen pos-sibilitats d’assolir la redempció; ells (els merce-daris) no dogmatitzaven sinó que dialogaven. Iavui dia també aquests bons mercedaris i mer-cedàries així com els vertaders devots de laMercè maldem a assolir aquestes característi-ques tan peculiars i mercedàries. Ells i tots no-saltres estem oberts a nous horitzons, sol·lícits aaprendre sempre, a escoltar, a pactar i a redimir.I això ells ho feren heroicament: àdhuc si calialliurant la pròpia vida. Per això és tan gran i tannostre l’ideal o carisma de la Mercè i per això calcelebrar-ho dignament i seguir-lo. Que el bonDéu i la seva Mare de Déu de la Mercè ens hiajudin!

JOSEP M. MARTÍ BONET

3

BARCELONA

Pintura de la coronació.

UNA ERMITA DISSORTADA I LASEVA SINGULAR RECONSTRUCCIÓ

En un turó entre les localitats de Pineda iSanta Susanna hi ha l’ermita de NostraSenyora de Gràcia.

És una edificació petita composta d’una naurectangular coberta amb volta de canó amb unporxo al davant i un absis i sagristia a la capça-lera.

Hi hem pujat amb Mn. Felip Hereu l’actualRector de la parròquia de Santa Maria de Pine-da, una tarda xafogosa d’aquest estiu.

L’esplanada de l’entorn brinda una magnificapanoràmica de la vila de Pineda allargassadadavant del mar, amb la perfecta quadricula deconreus a l’esquerra i a mà dreta l’aglomeracióurbana que sembla no acabar-se mai.

La brisa tonificant fa l’estada plaent. La ca-pella resta aquí, entre boscos i a mercè de les in-clemències des de l’any 1751.

Malgrat la devoció dels feligresos que hifeien romiatge els dilluns de la segona Pasqua,

va ser destruïda en la guerra civil i restauradal’any 1946 amb l’ajuda de tot el poble.

Quan ja no es celebrava l’aplec anual, l’any1973 es cremà novament i van malmetre’s unespintures al fresc situades a l’absis, obra deFabrè, un pintor local.

S’hi va fer una petita reparació però la cape-lla i la imatge foren novament destrossades.

La reconstrucció actual no podia començarde millor manera. El 17 de maig de l’any 1981 –Diumenge Vè de Pasqua – des del full de la Co-munitat Parroquial de Pineda, l’aleshores Sr.Rector Mn. Ignasi Forcano, convoca pel dijoussegüent una concentració a “ les de 10 del ves-pre” amb lluminàries per pujar en romiatge, desdel Mas Pi a l’ermita, tot resant el Sant Rosari.

L’èxit engresca els organitzadors i decidei-xen emprendre una nova i completa restauració.

Fa goig rellegir els folis annexos al Full Pa-rroquial, des d’aquest maig del 81 fins l’any1983. Amb l’eslògan de “l’ermita ha de ser untreball per i del poble”, al qual s’afegeix més en-davant el de “volem una ermita que sigui dignede Pineda”, poc a poc i a vegades en quantitatsmínimes –possiblement fruit d’estalvi familiar–,es van recollint diners. S’insta també a la gent aparticipar directament en l’obra.

La direcció dels treballs es confià a l’artistagironí molt vinculat a Pineda, Josep Perpiñà,aleshores en plena maduresa i amb uns conei-xements i una trajectòria artística rellevants.

4

GIRONA

La reconstrucció no es va pas reduir a unatasca de paleteria.

L’entusiasme popular i l’encert de l’artistavan donar lloc a una veritable joia d’art, per ho-menatjar nostra Senyora de Gràcia.

Perpiñà va idear una obra total. I pensant en lacol·laboració dels devots Pinedencs va fer ús dela tècnica o procediment del trencadís per a re-vertir els murs laterals de la nau fins l’arrencadade la volta i tot l’absis amb una estudiada - i a ve-gades directa - composició de rajoles esmaltadesi vidriades recollides en la seva major part, en elsenderrocs i construccions que es feien a la vila.

Els voluntaris que, especialment els dissab-tes, acudien a l’obra, preparaven els retalls i elscol·locaven amb pasta de ciment cola sobre elsparaments.

Es sentien també artistes perquè s’els dona-va un ampli marge de llibertat en l’execució.

El resultat no és perfecte com el sostre de lacapella del Santíssim de l’església de Santa Ma-ria , magnifica obra també de trencadís del ma-teix Perpiñà, però és vibrant i tanmateix reflec-teix una major intensitat de color i textura.

En el conjunt no s’hi descobreix pas una in-tenció pròpiament simbòlica.

Si, però, una manifesta intencionalitat deconduir mitjançant unes franges ondulants, la vi-sió del visitant, des dels murs laterals fins l’absison hi ha l’altar i la imatge de la Verge.

El mur entrant a mà dreta, és una al·legoria delmar - peixos, algun pop, estrelles de mar, corals itota una invenció d’animals marins - ,disposats so-vint en tons calents que contrasten amb zones trac-tades en blaus i verds en unes gammes riquísimes.

A la paret de mà esquerra s’hi representa,també, d’una manera directa i amb el mateix rit-me i força de color, la terra, el poble i l’església,arbres i conreus.

Les ondulacions continuen i convergeixen ales parts baixa i central de l’absis. En dirigir lavista a la volta de coronament la intensitat decolor es menor.

Entre la dominància de blancs, blau cel, ocresclars s’hi percebeixen núvols, estels, i astres.

L’espectador es troba immers en una menade simfonia. No endebades Perpiñà coneix, es-tima i ha practicat la música, en l’adolescència.

L’altar i la imatge de bronze de Nostra Sen-yora de Gràcia són els elements principals delconjunt. L’altar està format per una llosa senzillatrobada en el recinte, de color predominantblanc i un pilar d’obra amb revestiment de pecesde ceràmica industrial, igual al del suport de lafigura de la Verge i el Nen.

El color clar, l’equilibri i la senzillesa formald’ambdues peces contrasten amb el ritmefrenètic de la resta.

En aquest mirador privilegiat i entre aquestemmarcament de vibrant trencadís la Mare deDéu de Gràcia deu estar cofoia, tal com es lle-geix als goigs:

De cara al mar, a la vidaal cim d’aquest turonetus fa coixí tot l’espletd’aquesta terra florida.Canta la mar i el venti lluu l’estrella del diaVerge de Gràcia Maria,us lloï el poble fervent.

NARCÍS NEGREFotografies: F. HEREU

5

6

“SEU VELLA.L’ESPLENDOR RETROBADA”

Elproppassat dia 19 de juny de 2003 i a l’in-terior de l’antiga catedral de Lleida s’inau-gurava la mostra “Seu Vella. L’esplendor

retrobada”. Aquesta exposició, organitzada pelDepartament de Cultura de la Generalitat deCatalunya i per la Fundació la Caixa i coordina-da pel Museu de Lleida: diocesà i comarcal, espodrà veure fins al proper 26 d’octubre de2003.

L’objectiu primordial d’aquesta mostra ha es-tat el de celebrar els 800 anys de la col·locacióde la primera pedra de la Catedral i, alhora,aprofitar aquesta conjuntura commemorativaper oferir tant al públic de la ciutat com al foraniuna altra mirada a la Seu Vella. Una mirada queajudi a llegir l’antiga esplendor que va caracterit-zar la Catedral de Lleida durant els segles me-dievals i els d’època moderna.

Una esplendor artística i de cultura litúrgicaque, malauradament, va ser fatalment truncadaa partir de 1707, data en què Felip Vè decretà eltancament de la Catedral per tal d’utilitzar-lacom a caserna de l’exèrcit. L’immillorable situa-ció geoestratègica de la Seu, ubicada dalt deltossal de la ciutat, l’havia convertit en objecte dedesig dels exèrcits del segle XVII i XVIII.

L’antiga Catedral de Lleida, més conegudaen els àmbits turístics com “la Seu Vella” (encontraposició a la Catedral Nova que va serconstruïda la segona meitat del segle XVIII coma desgreuge de l’ocupació militar de “l’antiga”),o també esmentada en cercles estrictament llei-datants com “lo Castell” (en clara referència auna força aliena), avui es presenta als ulls delvisitant com una esplèndida arquitectura nua,despullada pels llargs anys de vida militar detots aquells elements que, com a catedral, lieren propis: els retaules, les trones, les talles,els sepulcres, les reixes, els tapissos, les reli-quies,...

De tots els béns artístics i litúrgics que avuies coneixen pels documents tan sols es conser-ven migrades despulles (algunes de les qualssón excepcionals), unes despulles que, junta-ment amb l’arquitectura, posen en evidènciaque la Catedral de Lleida va ser, durant gairebécinc-cents anys, un centre artístic de primer or-dre, tant per l’excel·lència constructiva i escultò-rica com per la qualitat dels objectes litúrgicsconservats.

LLEIDA

Vista del claustre de la Seu Vella l’any 1925.

Detall de l’arqueria del claustre cegada en elmoment de la seva recuperació (1925).

7

Amb la idea base de contextualitzar i presen-tar temporalment dins la Seu tots els béns artís-tics coneguts que en procedeixen, l’exposicióagrupa els objectes mitjançant tres àmbitstemàtics que sintetitzen la història i la vida cate-dralicia: “La Fundació de la Catedral”, “Cultura iLitúrgia a la Catedral” i “Espais de la mort, espaisde poder”. Aquests àmbits van precedits peruns espais introductoris que presenten la cate-dral en el moment del seu tancament i posteriorcaserna de l’exèrcit, així com el paper de “llindarde l’espai sagrat” que ostentà el conjunt de laPorta dels Apòstols presidida per la magníficaescultura en pedra quatrecentista de la Mare deDéu del Blau.

El primer àmbit introductori dedicat al tanca-ment de la catedral es complementa amb unemotiu audiovisual a través del qual es fa un re-corregut per la vida militar de l’antiga Seu: hompot contemplar a partir de fotografies antiguesels diferents pisos que dividien l’alçada de l’edi-fici i les estances de cadascún d’aquests, elclaustre amb les traceries de les arcades cega-des, els dormitoris de la tropa, les guixetes, etc.etc. Aquest audiovisual també fa una passejadapels primers anys de recuperació i restauraciódel monument. Efectivament, l’any 1948 el “Mi-nisterio del Ejército”, després d’una llarga i con-tínua pressió ciutadana, lliurava al d’ “Educación

Nacional” el vell temple catedralici; els militarsabandonaven el “Castillo principal de la plazamilitar” i s’iniciava la lenta recuperació d’un mo-nument nu, fragmentat i totalment mutilat. Lesprimeres tasques de restauració, portades a ter-me per “Regiones Devastadas”, es centraren enla retirada dels sostres que dividien l’alçada del’edifici i en recuperar les arqueries dels fines-trals del claustre, cegats durant més de dos-cents anys.

Les figures romàniques de l’Anunciata, pro-cedents de la porta del mateix nom i ubicada altranssepte sud, donen la benvinguda al primeràmbit de l’exposició, “La fundació de la Cate-dral”, a través del qual es presenta el contexthistòric, social i eclesiàstic en què es va plante-jar, dissenyar i construir la Seu el 1203. Enaquest espai s’exposen des de la “Carta de do-tació de l’Església de Lleida”, del 1149, el qualrepresenta la restauració de la Seu de Lleida,fins al “Llibre d’Obra de la Seu”, passant pel“Sacramentari, ritual i pontifical de Roda”, delsegle X i procedent de l’antiga catedral de Ro-da d’Isàvena (amb aquest manuscrit s’ha volgutevocar el protagonisme que Roda de Ribagorça–o d’Isàvena- tingué en la restauració del bisbatde Lleida), així com el “Llibre Verd de la Cate-dral”, el document més important dins el contextd’aquest primer àmbit, ja que presenta per pri-mer cop el nom de l’autor de la traça de la Seu,Pere de Coma, el nom del qual torna a aparèixera la làpida que commemora la col·locació de laprimera pedra. Aquest àmbit es clou amb l’ex-plicació i exposició d’obres d’escultura arqui-

Imatge de la Mare de Déu del Blau, obra de JordiSafont (1447), i àngel de l’Anunciata (primerquart del segle XIII).

Relleu de la Pentecosta, obra de Bartomeu deRobi (1359-1363).

tectònica, una disciplina artística dins la qual laSeu sobresurt per la qualitat de les seves pro-duccions.

L’àmbit dedicat a “La cultura i litúrgia a la Ca-tedral” instal·lat al presbiteri i nau central de laSeu, explica els diferents espais i elements deculte així com la manera d’organitzar-se l’espailitúrgic. Així, mitjançant instal·lacions museogrà-fiques s’evoca o es suggereix la funció, mésenllà de l’estrictament cultual, que dins l’organit-zació espacial del presbiteri feia el magnífic re-taule d’alabastre, esculpit durant la segona mei-tat del segle XIV per Bartomeu de Robió i am-pliat per Rotllí Gautier i Jordi Safont (1439-1442),La presentació del retaule major aplega totes lespeces conservades i conegudes: des del’esplèndid relleu amb l’escena de la Reprovaciód’Adàn i Eva, conservat actualment al Museu deBelles Arts de Sant Francisco (Califòrnia), fins alfragment de compartiment del Rei Mag o Profe-ta orant que ha cedit temporalment el MuseuGoya de Castres (França), i també fins els relleusde la Pentecosta i els al·lusius al cicle de la Cru-cifixió, que es custodien al Museu de Lleida: dio-cesà i comarcal.

En el context del retaule s’exposen també ungrup de marededéus que tipològicament po-

drien ser properes a la imatge titular del retaule:la Mare de Déu dels Fillols, una imponent figurad’alabastre datada vers 1370-1378 i procedentde la Porta dels Fillols de la Seu, Santa Marial’Antiga, una preciosa imatge mariana de princi-pis del segle XIV que gaudí culte i devoció a laLleida medieval i una Marededéu procedent deBellpuig de les Avellanes i conservada actual-ment en una col·lecció particular i que està atri-buïda a l’artífex del retaule major: Bartomeu deRobió.

S’evoca, també, l’antiga sagristia, amb ob-jectes d’orfebreria i d’indumentària, així com ma-terials de l’antic escriptori o biblioteca, amb l’a-portació de diferents manuscrits. El Cor, ubicat albell mig de la nau central, queda suggerit per unmuntatge museogràfic i a partir del qual s’orga-nitzen els objectes seleccionats: un Antifonari, unLlibre de Cor, un fragment de l’antic cor de fusta,etc. En aquest àmbit s’hi exposen, també, dosexemplars del riquíssim conjunt de tapissos fla-mencs que procedeixen de la Catedral: el tapísque narra la paràbola del Fill Pròdig i el tapís quepresenta el tema mitològic de la reina Dido i aixímateix s’hi exposen els excel·lents relleus del’antiga trona de pedra, del segle XV, obra tambéde Jordi Safont, de la qual es coneix l’estructura

8

Tapís del Fill Pròdig (1500).

9

a partir del manuscrit de Josep Pocurull, un eru-dit de Lleida que al 1788 va visitar la caserna i vadescriure els diferents objectes que encara ro-manien a l’interior del vell temple catedralici.Mercès a aquest manuscrit, present també al’exposició, coneixem la transcripció de moltesde les làpides que encara es conservaven.

El darrer àmbit es dedica a “Espais de poder,espais de la mort”; en ell s’explica com la fàbri-ca de la catedral es transforma a partir de laconversió dels absis laterals en capelles particu-lars. Les grans famílies feudals, els Montcada,els Gralla, els Requesens, i els bisbes més relle-vants (Ferrer Colom i Arnau de Cescomes) cons-truiran magnífiques capelles gòtiques per tal deconvertir-les ens panteons familiars i asseguraraixí el seu prestigi. En aquest context es presen-ten els diversos fragments dels sepulcres de lafamília Montcada, de Ferrer Colom, de Ponç deVilamur i de Lluís de Requesens. S’exposen,també, objectes que permeten reproduir l’aixo-var de les capelles; l’àmbit es clou amb els da-rrers testimonis artístics del segle XVI i XVII pro-cedents de la Seu, com a darreres expressionsd’una catedral comdemnada a un trist destí:convertir-se en quarter militar.

Tot aquest món, la vida quotidiana a la Seu,la litúrgia, el manteniment, l’embelliment, elsencàrrecs artístics, els grans cerimonials ... vanquedar malauradament interromputs a partir de1707, una data que, en definitiva i més enllà delmarc de la ciutat de Lleida, prefigurava un destífatal pel país que es clouria al 1714. L’esplendorretrobada pretén, doncs, rememorar aquesta vi-da, aquesta activitat artística i recuperar per a lamemòria col·lectiva el que va ser un dels granscentres artístics del territori.

MONTSERRAT MACIÀ I GOU

Relleu de la Reprovació d’Adam i Eva, de Bartomeude Robi (1359-1363).

Vistes generals de l’exposició “Seu Vella. L’esplendorretrobada”.

EL RETAULE DE LA PURÍSSIMACONCEPCIÓ DE VERDÚ

EEls jurats de la vila de feia temps barrina-ven amb el projecte de la construcció delretaule i ja de lluny tenien preparada la fus-

ta “d’àlber bona i seca”, la més cobejada a Ca-talunya per treballar-la, que calia tallar-la altemps apropiat, que d’això se’n cuidarien béprou els jurats.

Escolliren a l’escultor de més renom del prin-cipat, Agustí Pujol fill de Vilafranca que alesho-res tenia 38 anys.

Per aquest afer el dia 11 de juny de 1623 enpresència del Rector en funcions de notari i te-nint damunt la taula -”tassa lliurada y donada alsjurats,” s’escriu la “Capitulació y concòrdia” en-tre aquests i el “Senyor Mº Agustí Pujol escul-tor...”

ELS ARTÍFEXS

Per aquell temps Agustí Pujol era el millor es-cultor, “més famós i de més vàlua de Catalun-ya.” Al 1662 diuen d’ell “Aquel célebre artíficePujol tan conocido en España y Itália per la emi-néncia de sus obras.”

La història de l’obra renaixentista i barrocade Catalunya, és plena d’infortuni per la des-trucció soferta el 1936 i amb més desgràcia l’o-bra de Pujol.

Mireu el que diuen els arquitectes i historia-dors de l’art, González i Martí, Cèsar Martinell iJ.R. Triadú. Per sort i record d’ell la Puríssima deVerdú és l’obra mestra de Pujol, així com l’obramés reeixida de l’estatuària barroca catalana.

De Gregori Farrer, decorador del retaule lesúniques referències que tenim són les que ensdóna la contracta feta a Verdú el dia 30 de juliolde 1631 entre els jurats i batlle “y lo Sr. GregoriFarrer ciutadà de Barcelona però ara habitant deCardona asserca de daurar y pintar la peanya yretaule de Ntra. Sra. de la Concepció...” que ha-via d’estar fet per tot el mes de juliol de 1633. No

sabem si el treball quedà enllestit a la data fixa-da. En canvi sabem que l’estada a la vila s’a-llargà fins l’any 1640.

L’excel·lent treball d’aquest pintor fet al re-taule quedà ignorat per la capa de pols i fum queel cobria. És ara desprès de la restauració quehom l’aprecia com una filigrana miniaturista ob-servada i explicada per primera vegada pel ver-duní Josep Mª Salisi que dóna un toc d’atencióals estudiosos i especialistes de l’art daurat i po-licromia perquè hi diguin la seva.

Gregori Farrer promet fer “tota la obra de sapròpia ma ço és, enguixar, dorar i estofar teninttota la obra correspondència a la bondad y es-tofadura que dit Gregori ha feta en la figuraportàtil de St. Flavià.”

En aquella època la vila costejava totes lesdespeses de l’església, no tant sols les decaràcter constructiu sinó també, la cera, predi-cadors, campaners, organistes, etc.

El fet de contractar l’escultor més considerata Catalunya es deuria a que l’altar o retaule te-nia pels jurats una especial funció que des del’antigor, hi oïen la missa de l’Esperit Sant el diade la presa de possessió. És per això que a lapart superior del retaule hi figura el relleu de lavinguda de l’Esperit Sant sobre els apòstols i laVerge Maria.

SOLSONA

10

LA PURISSÍMA

Imatge central de l’altar, es un model d’equi-libri i monumentalitat, i respon a els dimensionsde 200 cm x 100 cm x 45 cm. Té un cos pro-porcionat, esvelt, elegant, i és una figura de grandignitat.

La tradició popular ha vingut dient que la Ma-re de Déu està en cinta. Ho corrobora la cinturai l’embalum del vestit, així com la posició de lesmans descansant damunt del ventre i així s’hatransmès de generació en generació.

Tot el conjunt descansa sobre el robust troncque constitueix “l’Arbre de Jessé” que arrencadel pit del Rei David, - fill de Jessé- obrint esbo-rranc a la túnica a través dels botons descor-dats. David està jaient en actitud dorment, portauna capa que el mig cobreix realçada per un vo-raviu de motius florals molt petits i daurats. L’in-terior de la capa, està farcit d’altres motius flo-rals i té una orla de medallons que li fan de vo-raviu. L’embalum dels plecs del vestit l’escultorl’empra per donar suport i consistència o base atota l’escultura.

Del tronc surten quatre branques que donencom a fruit a dotze personatges coronats que

afloren d’un manyoc de fullatge. Cada un d’a-quests personatges està desconnectat del con-junt excepte tres que miren a la Verge. Pujol elsha independitzat en l’actitud, mirades, corones,cabells i vestit que realça la riquesa d’idees i re-cursos de l’artífex.

Coronant el conjunt emergeix la Verge queporta un vestit vermellós cinturat amb motiusgeomètrics i florals. De damunt el vestit en elqual destaquen els botons i els traus, en surtuna altra peça de vestir fina i transparent. Persobre duu un mantell daurat amb ampla sanefaplena de filigranes policromes. D’aquest man-tell destaca l’interior o revés decorat tambéprofusament que fa més meritori el treball deldecorador. El mantell el duu arreplegat per da-munt de la cintura i l’aguanta amb el braç es-querre. És la part de la imatge on els plecs dela roba són més gruixuts donant ampul·lositat imoviment al conjunt on s’aprecia la qualitat dePujol.

(Publicat a la Revista Cultural Xercavins de Ver-dú)

RAMON BOLEDA I CASES

11

UNA TAULA AMB LA MARE DE DÉUDEL ROSER, PROCEDENT DELMONESTIR DE SANTES CREUS(MUSEU DIOCESÀ DE TARRAGONA)

Al Museu Diocesà de Tarragona (númerod’inventari 889), i procedent del monestirde Santes Creus, es conserva una gran

taula (235 x 220 cm), pintada a l’oli, amb la Ma-re de Déu del Roser i l’Infant que ofereixen rosa-ris a santa Caterina d’Alexandria, santa Úrsula iles Onze Mil Verges, i a sant Acaci i els Deu MilMàrtirs del mont Ararat. Vers el 1822 el generalJuan Van Halen la sostragué del monestir i lalliurà com a obsequi a una família del Vendrell.Pocs anys després la família vendrellenca va ferdonació de la taula al convent tarragoní dels ca-putxins, des d’on va passar, en 1914, al MuseuDiocesà de Tarragona.

A la part superior de l’obra es llegeix una ins-cripció: AVE ROSA SINE SPINA PECCATORRUM (sic) ME-DICINA. La Mare de Déu del Roser seu en un grantron daurat, en el respatller del qual apareix ins-crita la data “1559”. La data, precisament, és in-dicativa del manteniment tardà de l’ús de l’or, queapareix profusament als nimbes, vestits, tron ifons, i que, en altres obres contemporànies, ja ha-via anat cedint protagonisme envers el paisatge.Cal destacar el dosser del tron, el qual mostra de-licades columnetes balustrades i es cobreix ambun arc amb esplandit o atrompetat, amb l’intra-dós recobert de casetons. Pel tron serpentegenbranques de roser. La composició de l’escenasembla deutora, de manera llunyana, d’un gravatde Jacob Sprenger (1492) que al seu torn va ins-pirar una taula pintada per Albrecht Dürer amb laFesta del Roser (1506), que simbolitza la unió dela comunitat cristiana sota l’advocació de Jesús iMaria. Un precedent gràfic més proper seria ungravat de Nicolau Beatrizet (1548-1553), en elmedalló central del qual apareix la Mare de Déudel Roser asseguda, amb l’Infant dempeus sobreels seus genolls, i que reparteix rosaris a dosgrups de monjos i monges de l’orde benedictina,agenollats en ambdós costats.

Els rostres dels personatges femenins –ambtrets facials molt semblants entre si i amb el deMaria- són arrodonits, amb grans ulls ben obertssota unes fines i arquejades celles. Destaquen elscabells vermellosos i l’intens rubor de les galtes,així com els rics abillaments, propis de les damesde l’època. Les santes i les verges es trobenagrupades a la dreta del tron. Les del darrere es-tan col·locades en una simple superposició decaps per donar sensació de multitud. A l’esque-rra, sant Acaci –identificat per la inscripció a la vo-ra de la seva vestidura: SANTUS ACACIUS-, i els seuscompanys exhibeixen un mateix tipus de rostre,barbut i ascètic, que recorda molt les representa-cions habituals de Crist. També el pintor va acu-dir al recurs de la superposició de caps per tal dedonar la sensació d’una munió de sants. El fetque les santes s’assemblin a Maria i els sants aCrist podria explicar-se per la intervenció d’algunteòleg en la concepció del quadre, per tal de con-ferir-li el significat que amb el rés del rosari s’a-consegueix la imitació de Crist i de Maria.

La característica forma dels ulls dels perso-natges femenins d’aquesta obra va servir a l’his-toriador nord-americà Chandler R. Post per reu-nir sota l’epígraf “Mestre del Rosari” diversesobres, com una Anunciació que es conserva alMuseu de Pedralbes i una Mare de Déu interces-sora davant la Trinitat, d’una col·lecció privadade Barcelona, i confirmar d’aquesta manera elcatàleg d’un pintor anònim fins al moment. Mal-grat això, al Museu Comarcal de Cervera es con-serva una taula amb els Miracles de Jesús, atri-buïda als germans Pere Benet i Cristòfor Alegret,una obra que mostra prou afinitats estilístiquesamb la taula de Santes Creus. Hi ha molta rela-ció entre el rostre de Crist i de diversos dels per-sonatges presents a la taula de Cervera, i els dela Mare de Déu i les santes de la taula de SantesCreus: celles altes i fines, ulls ben oberts, unmarcat rubor a les galtes, cabells vermellosos,fronts molt amples, etc. També en la composició,amb l’amuntegament dels personatges i la com-plaença a l’hora de reflectir els detalls. L’atribucióés encara més versemblant si es té en compteque en 1565 Cristòfor i Pere Benet Alegret cons-ten documentats amb relació a Santes Creus.

La saga dels Alegret, pintors de Cervera, s’ini-cià en el segle XV. Pere Benet i Cristòfor eren fillsde Pere Alegret I, anomenat “el Moliner”. Vers el1531, els germans pintaren un retaule dedicat asanta Maria Magdalena, a la catedral de Manresa.Vers el 1543 van pintar una taula amb sant Joan isant Eloi, a l’església de Santa Maria de Cervera.En 1559 van poder pintar la taula fins ara atribuï-

12

TARRAGONA

13

da a l’anònim Mestre del Roser. En 1563 tots dosgermans van guanyar el concurs per pintar lesportes de l’orgue de Santa Maria del Mar de Bar-celona, en competició amb Pere Serafí i PietroPaolo de Montalbergo. La taula amb els Miraclesde Jesús, del Museu Comarcal de Cervera, seriamés o menys contemporània. En 1565 CristòforAlegret va firmar, al Pont d’Armentera, una àpocaa favor dels marmessors de la Causa Pia de Mag-dalena Valls, veïna de l’esmentada població. En elmateix document el pintor reconeix haver rebut50 lliures per la policromia i el daurat del sepulcrede la Mare de Déu, a la capella de l’Assumpta delmonestir de Santes Creus, així com per haver re-alitzat la decoració pictòrica dels murs, com unacortina en enganyatall amb les armes de l’abatJeroni Contijoch. En 1573 encara estaven els ger-mans Alegret en actiu, ja que pintaven una taulaamb els sants Cosme i Damià, ara conservada alMuseu Comarcal de Manresa.

SOFIA MATA DE LA CRUZ

UNA EXPOSICIÓ D’ART MODERNAL MUSEU DIOCESÀ D’URGELL

Durant els mesos de juliol i agost el museudiocesà d’Urgell ha exposat una mostrapictòrica de l’artista Antonio Peris Carbo-

nell. La seva obra expressionista toca de propel tema religiós, en especial el tema de Crist. Usoferim el següent article redactat pel directordel Museu Diocesà d’Urgell, Mn. Antoni Cagi-gós, sobre l’autor i alguna de les seves obresmés destacades de la figuració religiosa.

QUI ÉS EL PINTOR?

Antonio Peris Carbonell va néixer el 1957 aMasamagrell (València). Ingressà aviat a l’Esco-la Superior de Belles Arts de Sant Carles a lacapital del Túria i entre 1979 i 1981 participà endiferents certàmens nacionals de pintura, obte-nint abundants primers premis. A partir d’a-questa època es decantà por “l’expressionis-me”. Conjugà simbolisme i lluminositat i buscàel perfil psicològic dels personatges –l’essèn-cia de l’espiritualitat- sense que li interessessintant les formes ni les faccions físiques. Accen-tuarà el cromatisme. Els colors, que el pintorutilitza en gran quantitat, proporcionen acusa-des textures a les seves teles i li confereixen in-discutible personalitat. La seva paleta fecundafa que les seves creacions artístiques siguin in-terpel·lants, expressives i vigoroses.

A. Gascó va escriure d’aquest pintor: “En lapintura de Peris Carbonell trobem el millor del’expressionisme: el misticisme de Soutine, elretratisme de Nolde, la vehemència fauve deMatisse, la ziga-zaga de Van Gogh, el colorit deKirchner i fins i tot la força del primer Kan-dinsky...”. Ha estat catalogat com el màxim“exponent de l’expressionisme místic espan-yol”. Els estudiosos d’art a França i a Itàlia -països en els que és especialment conegut- elqualifiquen com “un dels grans creadors es-panyols”.

Tot i que la seva pintura ofereix molt amplatemàtica, és en l’àmbit religiós místic on des-taca amb major fondària. Les seves col·lec-cions han estat adquirides per diversos mu-seus i col·leccionistes particulars. També sónobjecte de veneració en algunes esglésies. Enel seu atelier de el Puig ara està preparant lesil·lustracions d’una edició de l’ Antic Testa-ment.

Peris Carbonell és un pintor actual i modernperò que a la vegada fuig dels extremismes. Noutilitza ni el llenguatge estrictament figuratiutradicional ni el llenguatge estrictament abs-tracte ultramodern. No es fa enrera davant elstemes difícils i foscos com són el sofriment i lamort de Crist. En tant que expressionista con-cep el color com la principal eina per a acon-seguir la representació de les emocions inter-nes. Des de la utilització de colors forts, voltransmetre una visió intensa de la realitat, cer-cant la màxima expressió a partir tant de la de-formació del color com de les formes. Amb lafinalitat d’intensificar la comunicació, fins elstemes que són figuratius es distorsionen i s’e-xageren. Són freqüents els rostres desfiguratsi tristos.

Fa servir colors forts i purs. Destaquen elscolors blau, groc i verd, per a contrastar amb lasimplicitat del blanc i negre.

Quasi bé tots els quadres d’aquesta ex-posició pinten el dolor de Crist. Exactamenttots, excepte els dos primers i els tres últims.En la nostra civilització estem tan acostu-mats a convertir la creu en un simple símbolo en un ornament i en una joia, que fàcilmentoblidem que Jesús, home com nosaltres,sentí en la creu la intensa mossegada del so-friment, la brutalitat de la flagel·lació, les fe-rides dels claus, l’ofegament del cos en ten-sió perquè les mans no s’esquincessin, l’ho-rrible set, les burles i les imprecacions sacrí-legues. L’espectador d’aquesta exposicióque no esperi veure en ella quadres dolça-ment bonics.

COMENTARI D’ALGUNS QUADRES.

L’última CenaEl tema és conegut, però el tractament que

en fa Peris Carbonell és molt innovador. Aquestés un quadre d’àmplies proporcions (130 x 97cm), i tenim a la vista quasi bé totes les tonali-tats de la paleta en denses i policromes flama-rades. Des del blanc aplicat a Crist, que apa-

URGELL

14

15

reix com transfigurat al Tabor, fins al negre apli-cat a un que té l’ànima com el vestit ¿l’identifi-ques?

El pintor sempre confia el missatge no a laprecisió de les línies dels contorns, sinó a laforça dels volums de la massa pictòrica i alcontrast de colors que impacten. Més quetransmetre el missatge amb claredat l’insinuaconvidant-nos a anar rere d’ell per a cercar-lo i trobar-lo segons la sensibilitat artística ireligiosa de cadascun. Els dotze apòstols es-tan apinyats entorn Jesús, mirant-lo tots, ex-cepte un, com si pressentissin la solemnitatdel moment. No era pas un sopar més. Noera una festa de Pasqua jueva més. El pa queestà sobre la taula blava, en virtut de les pa-raules de Crist es converteix en blanca hòs-tia radiant, que es projecta a la corba del’horitzó dels segles i a la rodonesa de la te-rra, fins arribar a nosaltres. En totes les horesdel dia i de la nit, en tots els llocs del món secelebra l’Eucaristia en la qual els raigs blancsde la paraula de Jesús es fan realitat sobrel’altar.

La taula blava d’aquest sopar és com unaltar. La mà de Jesús pren el pa i diu les pa-raules que el converteix en el seu cos, entre-gat per nosaltres. Era el primer Dijous Sant.L’escena està coronada pels colors foscos dePassió que contrasten amb el blau i el blanc.De fet la Passió i la Mort estan a l’horitzó comuna tempesta. Dos dels comensals d’aquestaCena-Festa moriran abans de vint-i-quatrehores.

Jesús condemnatTants cops li van donar que la seva cara

quedà moradenca, com indica el quadre ambaquesta mescla de blau obscur i negre. Mireuel color sang de les vestidures i el groc i elblanc de la serenitat i de l’esperança de l’es-querra del quadre. En Peris Carbonell no es faenrera davant els temes tan difícils i obscurscom el sofriment i la mort de Crist. El seu estilsol ser qualificat com “expressionista místic”perquè s’atreveix amb el misteri d’un Déu fethome sofrent i dolent, però serè.

J. L. Martín Descalzo, que va estar molts anyscosit pel dolor d’una malaltia incurable, ens deixàaquest testimoni dels quirats del seu dolor:

MAI NO PODRÀS, DOLOR, ACORRALAR-ME.Puc veure-hi en l’obscura nit obscura.

Arribo, dolor, on tu no arribes.Jo trio la meva sang i la seva espessor.Jo sóc l’amo de les meves esperances.

La resurrecció de CristPeris Carbonell s’atreveix amb el misteri

més gran. Mireu com aconsegueix donar imat-ge i color a la força ascendent del Ressusci-tat. D’una banda expressa mobilitat amb elplànol inclinat de la figura de Crist, i d’altraaconsegueix transcendència i glòria usant co-lors grocs i vermells, o el blanc amb tocs ver-mells en el cos, el qual, com una fletxa llumi-nosa i potent, com si sortís d’un ou curull devida, trenca la roca i ascendeix triomfant versla Vida que no mor.

ANTONI CAGIGÓS

16

PATRIMONI ARTÍSTIC AL SERVEIDEL CULTE

El 14 de setembre darrer se celebrà a la ca-tedral l’ordenació del nou bisbe de Vic,Mns. Romà Casanova i Casanova. Una cir-

cumstància excepcional com aquesta posa enjoc una bona colla d’elements. Perquè se’n féuús en aquella celebració, volem presentar acídos objectes per al culte curosament conservatsen el tresor artístic del nostre patrimoni des delsegle XIV: la creu processional i l’evangeliari.

LA CREU PROCESSIONAL MAJOR DE LASEU DE VIC.

BdV 338 - 111cm alt x 52 cm ample - Circa1394 - Vic

La creu processional major de la seu de Vic,d’argent daurat i cisellat, és una obra mestra del’orfebreria gòtica. Fou encarregada pel Capítolde la Catedral a l’argenter vigatà Joan Carbonelll’any 1394, qui degué obrar-la a la mateixa ciutat,segons ens indica el punxó marcat en la peça.

La creu, amb elements de fosa i esmalts, téun perfil flordelisat, amb la canya i la magolla he-xagonals. De la superfície daurada en destaquenels esmalts translúcids amb profusió de temesvegetals simulant fulles de parra. L’esmalt de laSanta Cena, que ocupa el creuer de l’anvers dela creu, n’és el més remarcable, així com els es-malts que il.luminen els senyals heràldics del bis-be Riquer i del Capítol de la Catedral.

Iconogràficament, la creu segueix les formesi els temes usuals en aquest tipus de peça. Al’anvers, la figura del crucificat s’acompanya pelbo i pel mal lladre, sant Joan i la Verge. A l’ex-trem superior, el Pelicà eucarístic es fereix al pitper alimentar les seves cries; a l’extrem inferior,Adam ressuscita del sepulcre. En el revers, la fi-gura de sant Pere –titular de la Catedral- centrala creu, flanquejat per sant Andreu i sant Pau. Elssímbols dels quatre evangelistes ocupen elsquatre braços de la creu.

Tot i que en un primer moment el signe de lacreu sofrí la lògica prevenció d’aquells que el te-

nien com a instrument d’ignomínia i maledicció,aviat esdevingué memòria d’una colla de realitatssalvadores centrals per a la fe de l’Església i sen-yal identificador dels cristians. La creu processio-nal, el crucifix, va al capdavant del seguici delsqui han d’intervenir en la celebració, tant quans’acosten a l’altar acompanyats pel cant d’entra-da, com quan igualment en acabar tornen a la vi-da ordinària, a la lluita diària pel Regne. Volempuntualitzar que en la nostra catedral la creu pro-cessional no se situa durant la celebració en llocpreferent perquè hi ha una altra imatge del Cruci-ficat suspesa habitualment de la corona de l’altar.

L’eloqüència simbòlica del Sant Crist és múltiple:En la creu es revela l’amor fidel del Pare, que

lliura el Fill, i el seu compromís perquè la huma-nitat tingui vida eterna.

En la creu hi llegim un compendi de tot el malde la humanitat que, entre altres manifestacions,condemna i fa fora l’innocent de moltes i varia-des maneres.

En la creu es revela la naturalesa messiànicade Crist que, des de la feblesa, és constituïtSenyor i Messies.

En la creu arriba l’extrem amor del cor deCrist i l’acció redemptora de la humanitat co-mençada ja en l’Encarnació.

En la creu recordem les afirmacions paulinesde la victòria de Jesús, inici d’una nova humani-tat com a nou Adam i primer Ressuscitat.

En la creu Crist, enlairat, venç el mal i atreucap a ell la humanitat, bo i unint en ell els fillsdispersos i convertint-los en família de Déu.

En la creu contemplem el misteri de la regene-ració humana, del segon naixement en participarde la seva resurrecció pel do de l’Esperit Sant.

En la creu hi ha Jesucrist, l’únic sacerdot,que entrà una vegada per sempre al santuari delcel on intercedeix per aquells que per mitjà d’ells’atansen a Déu.

VIC

17

Per tot això, i més, la creu és senyal del cris-tià; tota la vida dels fidels comença i acaba ambel senyal de la Creu. A les accions litúrgiques ce-lebrades sota la imatge del Crucificat, la creuprocessional hi afegeix el simbolisme de l’esten-dard que aixopluga la comunitat i els seus mem-bres, com ho fan igualment altres entitats queenarboren banderes o escuts identificadors.

EVANGELIARI D’ARGENT DE LA SEU DE VICMEV 2129 - 26,5 cm alt x 19 cm ample - Da-

rrer quart del segle XIV - VicEvangelier gòtic de la Seu de Vic, amb les co-

bertes de plata repujada i cisellada, amb aplica-cions d’esmalt verd, i el llom de pell. Fou obrat aVic mateix, tal i com indica la marca que s’hi tro-ba punxonada.

En la coberta es representa l’escena de lacrucifixió, amb les figures de la Verge i sant Jo-an fent costat la imatge crucificada de Crist.L’escena és emmarcada per una faixa on trobeminscripcions en lletra gòtica, de les quals algunesparaules han estat remarcades dins un marc lo-bulat amb esmalt verd maragda.

La coberta posterior, sense esmalts en les ins-cripcions que l’enmarquen, és protagonitzadaper les figures de Crist, al centre, amb els apòs-tols Pere i Pau que el flanquegen. Les tres figureses troben d’empeus sobre sengles mènsules.

Els signes centrals del sagrament de l’ordresacerdotal són la imposició de les mans seguidaper la pregària d’ordenació. Tanmateix en l’orde-nació de bisbes s’acompanya la pregària amb elgest de la imposició de l’evangeliari obert damuntel cap de l’ordenand. Amb aquest acte s’afirmaque el bisbe està sotmès a la Paraula de Déu, sig-nificada pel llibre que la conté. Perquè aprengui,com afirma Severià de Gàbala el primer terç del

segle V, “que rep la veritable tiara de l’evangeli;que ell, malgrat que sigui superior de tots, és sub-jecte a la mateixa llei; que mana tothom, però ellmateix és sotmès a la llei; que legisla per a tothom,però ell mateix és legislat per la Paraula de Déu.Per això la imposició de l’evangeli sobre el gran sa-cerdot significa que està sotmès a una autoritat”.

Aquest gest té el fonament en el discurs dePau als dirigents de l’església d’Efes. Els diu:Ara us confio a Déu i al missatge de la seva grà-cia; ell és prou poderós per a edificar i donarl’heretat a tots els qui ha santificat (Ac 20, 32).L’expressió “missatge de la seva gràcia” indicael poder eficaç de la Paraula de Déu, que portala gràcia. L’apòstol confia, doncs, a la Paraulade Déu els ancians que l’Esperit Sant ha enca-rregat que pasturin el ramat (Ac 20, 28). Hompodria pensar que els hauria de dir altrament,que la Paraula els és confiada perquè la cus-todïin i la difonguin, i no pas que siguin confiatsa la Paraula. El bisbe, doncs, és posat per l’Es-perit a pasturar l’Església de Déu, és lliurat a laParaula per tal que, per mitjà de l’omnipotènciadivina que conté, operi el desenvolupament il’increment de la vida cristiana, la construcció del’edifici de l’Església per mitjà de la revelació.

Prèviament la Litúrgia de la Paraula havia ferressonar el missatge de tres lectures bíbliques;la tercera, de les planes de l’Evangeli, s’acom-panya amb una veneració més gran manifestadaen l’encens, els ciris, la processó i la mirada capa l’ambó, com es fa habitualment.

Finalment, en els ritus explicatius de l’orde-nació, fou lliurat l’evangeliari al nou bisbe, bo iencomanant-li la missió de predicador de l’E-vangeli amb molta paciència i doctrina.

NARCÍS RIBA I CODINA

LES PORTES FERRADESCATALANES

Coneixia des de fa temps, que l’amic EnricVentosa estava interessat en l’estudi deles portes ferrades que es conserven en

bastants esglésies de la Catalunya vella. Fa poctemps, que acabat el treball, he tingut ocasiód’examinar-lo i he pogut comprovar com n’esd’interessant el tema, que per altra banda, quejo sàpiga, fins ara sols s’en troben breus re-ferències en alguns autors.

VENTOSA és Enginyer Industrial dedicat ple-nament a la seva professió. Aleshores, la sorpre-sa en examinar el treball ha sigut considerable,malgrat conèixer altres casos semblants de per-sones que, mogudes per una afició, sense rega-tejar esforços ni despeses ni pensar remotamenten altre lucre que el goig d’una feina gratificant,útil i ben feta, es dediquen apassionadament a

l’estudi d’un tema i arriben a treure’n gairebé totel suc.

Si, pacientment, traslladem a un mapa elllistat de les portes estudiades per VENTOSA,ens adonarem de l’esforç que ha degut supo-sar el desplaçament cada una de les esglésiesno sols per les distàncies sinó també per lesestones esmerçades en les visites, la minucio-sa presa de dades, els dibuixos i finalmentl’anàlisi amb la cura pròpia d’una persona ex-perta i sensible.

El catàleg d’aquest estudi singular i especí-fic, possiblement únic, comprèn cent cinquantaset portes amb peces de forja corresponents ales comarques del Bages, el Berguedà, la Cer-danya, el Conflent, l’Empordà, la Garrotxa, el Gi-ronès, Osona, el Pallars Jussà, el Pla de l’Estany,el Ripollès, el Rosselló, la Segarra, el Solsonès,l’Alt Urgell, el Vallespir i els exemplars conser-vats al Museu del Cau Ferrat de Sitges, al Mu-seu Nacional d’Art de Catalunya al Museu Dio-cesà i Comarcal de Solsona i al Museu Episco-pal de Vic.

A la porta, l’armadura o ferramenta és, alho-ra útil perquè reforça la unió dels muntants defusta i ornamental. Cada un els elements que lacomponen: les barres amb l’ànima i les volutes,els claus, el forrellat, els tiradors, les ferradures (

18

COL·LABORACIONS

(1) figura de la pàgina 4.2.2.(2) Forrellats de Sant Genís de Montellà i de SantAndreu de Vulallobent.

19

quan n’hi ha ), es estudiat de manera exhausti-va. Els comentaris i dibuixos permeten apreciarla varietat d’aquests elements producte de laforja, sobris i elegants, especialment les volutes.Rarament es troben peces i composicions igualsen les portes estudiades. VENTOSA n’ha desco-bert i destriat les diferències en el nombre d’es-pires de les volutes , en el perfil i disposició deles barres i tiges i, àdhuc, en el nombre i varietatdels claus que les aferren a les portes ( 23 tipusde cabota rodona i 23 de cabota quadrada ! ).

I el mateix pot dir-se de les pròpies barres,dels forrellats – a vegades amb profusió d’inci-sions i amb l’extrem passant acabat amb la be-lla esquematització del cap d’un animal ferotge– dels tiradors, argolles i anelles de totes les va-riants i els escuts que complementen a voltes, elseu aspecte decoratiu.

En el CAPITOL VIII del treball, s’hi recull unestudi de conjunt de cada una de les portes ca-talogades amb el mateix ordre establert en elllistat. Si els dibuixos servien per a una millordescripció i anàlisi, aquí les fotografies de cadaportal, clares, explícites i intencionalment enfo-

cades, ens mostren l’estat actual de cada ferra-menta també dels batents de fusta, afectat totpel pas del temps, les inclemències i un freqüentoblit i depredació. Aquesta informació gràfica escomplementa amb una descripció de l’església itambé de les característiques i mides dels ele-ments ressenyats.

A l’inici del treball, l’autor fa una breu re-ferència de l’artesania del ferro forjat i de lesportes ferrades. Abusant de la seva bonhomia idel seu tarannà obert i receptiu ens ha semblatoportú comentar-li la possibilitat de completaraquesta noticia històrica amb un estudi ico-nogràfic dels elements vegetals i zoomòrfics itambé geomètrics i abstractes que figuren enl’armadura de les portes.

Seria una aportació més a l’interessant tas-ca que ha dut a terme n’ENRIC VENTOSA.Confiem que pugui arribar ben aviat al públic ials estudiosos i ajudi a conèixer, estimar i pro-tegir aquestes peces notables del nostre patri-moni.

SALVADOR RAMÓN VINYES

(3) Sant Martí de Cassà de Pelràs

• BALUSTRES

• COLUMNES

• CAPITELLS

• CORNISES

• DINTELLS

• FINESTRALS

• PORTALADES

• MURS

• CORONAMENTS

• BARBACOES

• JARDINERES

• FONTS

• ESTATUES

• BANCS

• MARQUESINES

• PECES PER PISCINES

• POUS

• TAULES DE JARDÍ

• PAPERERES

• SENYALITZACIONS

• PILONS

• ANAGRAMES

• ESCUTS

• LOGOTIPS

• NOMS

• LLAMBORDES

• CAIRONS

• PAVIMENTS

• ESCALONS

• LÀPIDES

• MONUMENTS

• ESCIMERES CUINA

• BANYS

• FIGURES DECORATIVES

• TAULES DE MENJADOR

• TAULES SALA D’ESTAR

• XEMENEIES

• GERROS DECORATIUS

Manel Quer, 6 - baixos • 17002 GironaTel. 972 20 76 64 • Fax. 972 22 68 78Tel. 93 764 04 00 • Fax. 93 764 02 71

ALT RELLEU.- Es diu d’un treballd’escultura o ornamental en el qualles figures o motius sobresurten delpla de fons més de la meitat del gruixreal dels cossos o coses que repre-senten.

ALTAR.- Element cultual predominanten totes les religions des de laprehistòria destinat als sacrificis iofrenes a la divinitat; monument d’es-pecial relació entre la divinitat i elshomes. Es disposa damunt del sòl od’un paviment, i en general, té la for-ma de taula o de prisma o cub de pe-dra, però també de fusta o d’altrematerial noble.En el culte cristià, mesa per a cele-brar el sacrifici de la Missa, centre detota la litúrgia eucarística a l’entorndel qual l’Església es reuneix en la ce-lebració de l’Eucaristia.Reuneix tres aspectes semàntics i sa-gramentals: taula del cos i de la sang

de Crist; -concepció originària del’Eucaristia com a ritus pasqual; - aradel sacrifici en la creu de Crist - s’em-fatitza l’aïllament i la sacralitat, posi-ció separada de l’assemblea; lloc perl’adoració de la presència real deCrist - més atenció a l’aspecte estàticde l’adoració que a l’aspecte dinàmicde la litúrgia.L’accentuació al llarg del temps d’al-gun d’aquests tres aspectes s’ha tra-duït en la diferent disposició de l’altaren relació a l’espai del lloc de culte.El Concili Vaticà II en el replanteja-ment i definició de l’Eucaristia com aesdeveniment pasqual fet propi perJesucrist estableix la síntesi d’aques-tes tres connotacions semàntiques.

ALTAVEU.- Aparell que, a partir d’o-nes elèctriques produeix ones acústi-ques. Amplifica els sons i els con-dueix a punts idonis per a una milloraudició. Moltes varietats segons elprincipi del seu funcionament i tambésegons l’especialització en la trans-missió del so.

ALUMINI.- Metall que figura en elgrup III de la taula periòdica amb elsímbol AL, nombre i pes atòmic 13 i23,9815 respectivament. Moderna-ment molt usat en la construcció, es-pecialment l’anoditzat per a tanca-ments -portes i finestres-. És de colorblanc d’argent, molt mal·leable, lleu-ger, resistent a l’oxidació i dúctil.

ALVEOLAT-ADA.- S’aplica a la tècni-ca d’esmalt que consisteix en produiralvèols o compartiments en una plan-xa metàl·lica mitjançant la soldadurade làmines fines de metall de mínimrelleu, delimitant els contorns d’un di-buix que s’omplen d’esmalt en pols i

es posen al forn o mufla - tècnica quenormalment s’anomena cloisonné,per la seva denominació francesa.

AMANERAT-ADA.- Estil i maneresafectats, rebuscats, que s’adapten amotlles establerts.

AMARAR.- Fer que un líquid penetrien alguna cosa i n’absorbeixi la majorpart possible. En construcció el pro-cediment s’empra pels materialsceràmics abans de posar-los a l’obrai també per a bullir les pedres de calçviva i convertir-les en pasta. Així ma-teix per a regar els grumolls de la pe-dra de calç i transformar-los en matè-ria esponjosa i pulverulenta.

AMBIGU-A.- Que mostra diferentssentits o admet diferents interpreta-cions.

AMBIVALÈNCIA.- Possessió si-multània de dos valors, dos sentits odos significats oposats.

AMBÓ.- Inicialment, tribuna o llocelevat, en un sector de la nau des delqual es proclamava la Paraula al po-ble. Més endavant, evoluciona cap ados ambons i les trones. En les es-glésies orientals i especialment les si-ríaques aquest lloc elevat es situacap el centre de la nau i s’anomena“bema”.Actualment amb la importància dona-da a la Paraula de Déu i la seva pro-clamació a l’assemblea, l’ambó tornaa ser un dels tres pols simbòlics i d’a-tenció en les celebracions, conjunta-ment amb l’altar i la sede del presi-dent. S’exigeix que en l’església hihagi un lloc reservat millor fix per l’a-nunci i la litúrgia de la paraula.

G L O S S A R I

21

ALT RELLEU

ALTARALVEOLAT

esmalt cloisonné

22

LLEIDA

Amb el títol de L’Esplendor retro-bada, s’està celebrant a la Seu Ve-lla, fins al 26 d’octubre, l’exposicióorganitzada amb motiu dels 800anys de l’inici de la seva construc-ció i amb la voluntat de “retornarpart d’aquella esplendor truncadael 1707” i amb l’objectiu concretde “veure amb una mirada diferentel que havia estat la Catedral me-dieval dels lleidatans”.En el present Butlletí de Taüll hi fi-gura una ressenya completa delconjunt exposat i de cada un delstres àmbits temàtics preceditsd’un espai introductori.

BARCELONA

Fins el dia 28 de novembre, les sa-les de la Pia Almoina acullen unaexposició de les darreres obres del’artista gironí Domènec Fita sobretemes diversos com “Llençols”,“flors”, “rostres i autoretrats”, “Gi-rona” i esboços i estudis del mo-nument “Abat Oliva” erigit a laPlaça del Museu Episcopal de Vic.

GIRONA

L’exposició itinerant GERMINABITque pot visitar-se fins al dia 2 denovembre a la Fontana d’Or ha es-tat inaugurada mitjançant un actesolemne a l’església de Sant Martídel Seminari. Presidiren l’acte el Sr.Bisbe Mons. Carles Soler i Perdigó,el President de la Fundació Caixade Girona Sr. Arcadi Calzada i Sa-lavedra i el Secretari d’Afers Reli-giosos de la Generalitat Sr. IgnasiGarcía Clavel.En cada una de les al·locucions varessaltar-se la importància del con-tingut de la Mostra que fa referèn-cia a L’Expressió religiosa en llen-gua catalana al segle XX i l’agraï-ment a les persones i institucionsque l’han fet possible.

El sextet vocal Les Sixters va ame-nitzar la inauguració amb quatre in-tervencions musicals. La nombro-sa concurrència es traslladà a laFontana d’Or on el Comissari del’exposició Sr. En Jordi Albertí i Oriolva explicar-ne el contingut que s’haanat enriquint en Bibliografia iHistòria i Art en la seva itinerànciades de la que se celebrà primera-ment al Palazzo della Cancelleriade Roma als mesos de setembre ioctubre del 2001.

La Catedral de Girona. L’obra dela Seu.

LaCatedral deGirona ha estat, mésque mai, present a la ciutat en elsdarrers anys, especialment des del’aparició al públic del Pla Directoramb el resultat dels estudis i de lesprospeccions en el seu subsòl i deles obres de neteja i rehabilitacióde la façana barroca i el campanar.El nombre i qualitat de les publica-cions recentment aparegudes i lavoluntat de les institucions han fo-mentat també aquest protagonis-me.Actualment, gairebé del tot des-muntada la bastida i l’embolcall deprotecció de les obres del campa-nar s’està celebrant fins al 30 denovembre una magnífica exposició

sota el títol esmentat a l’encapçala-ment, a les sales de la Fundació “LaCaixa” i al Museu d’Història de laciutat. El catàleg editat és, no solsun bon guiatge de la Mostra, sinótambé una excel·lent aportació a lahistòria –la vida– del temple cate-dralici.

En els serveis del Patrimoni cultu-ral del Bisbat, ha quedat recent-ment constituït elConsell, en el qualhi figuren el Provicari General, elVicari Episcopal d’AdministracióBéns Eclesiàstics i Gestió Econò-mica, el Delegat de Pastoral Litúr-gica i els Caps de Servei de Patri-moni Cultural immoble, de Patri-moni Cultural moble i del Patrimo-ni Cultural documental i bibliogrà-fic, Secretària Cancellera i un As-sessor.

Entre els nomenaments produïts ala Cúria Diocesana hi ha el de Mn.J. M. Marquès i Planagumà com aCap de Servei del Patrimoni docu-mental i bibliogràfic. El Dr. Marquèsque està exercint el càrrec d’Arxi-ver Diocesà contribuirà, sens dub-te, de manera excel·lent a les tas-ques de Patrimoni.

N O T I C I A R I

Maquetes de les successives fasesde construcció de la Catedral.

FONERIA, ELECTRIFICACIÓDE CAMPANES I RELLOTGES

CAMPANES RIFERCarrer Canonge Dorca, 37 - 17005 GIRONATel. i Fax 972 22 01 55 - Tel. mòbil 619 71 28 28

RIFER BARBERÍ

Amb la col·laboració de: