la caputxeta vermella
DESCRIPTION
Conte escrit per l'escola Heura i Can CarabassaTRANSCRIPT
La caputxeta vermella
Vet aquí una vegada una nena que vivia a Barcelona al barri de Sarrià. Es
deia Sara, però li deien la Caputxeta Vermella, perquè el seu color preferit era
el vermell, i sempre portava un “buf” vermell al cap i moltes vegades també
duia la jaqueta fent conjunt.
Aquell dissabte la Caputxeta es va llevar més tard perquè no havia d’anar a
l’escola i la mare li va dir:
- Bon dia Caputxeta, m’acaba de trucar l’àvia per telèfon i diu que no es troba
gaire bé, que es quedarà al llit i no podrà pujar fins a Vallvidrera per comprar el
dinar i anar a buscar els medicaments. Sara, hauries d’anar fins a casa de
l’àvia, i portar-li el pa, la fruita, la mel i les medicines.
La Caputxeta va preparar la motxilla, amb les seves coses i les que havia de
portar a l’àvia, mentre la mare anava dient:
- Ves en compte, no parlis amb desconeguts, has de baixar a la parada de
Vallvidrera inferior, no t’oblidis la motxilla, dóna-li el xarop, ajuda molt a l’àvia i
fes tot el que et demani.
- Sí! sí! Mare, no et preocupis – va respondre la Caputxeta.
La Caputxeta va sortir de casa tota decidida cap a l’estació de metro de Sarrià,
va entrar al vagó i va seure. Estava ben sola i, mentre mirava per la finestra
aquell paisatge tan bonic de tardor, escoltava el Tick-tok de Kesha, que
sonava a l’MP3, fins que va arribar al peu del funicular i va baixar.
En baixar i enfilar el camí del bosc, va sentir una mica de pena per l’àvia, que
no es trobava gaire bé, però aquella pau, aquell aire tant net, i aquella olor de
bolets i de tardor la van animar.
De sobte li semblà sentir un soroll estrany. Era un senglar que va passar mig
amagat entre els arbres i els matolls. Tot seguit va saludar un boletaire que
passava amb un cistell ple de rovellons, trompetes de la mort i carlets.
- Bon dia tingui- li va dir, i continuà camí enllà cap a la casa de l’àvia.
Estava força distreta i va arribar a un trencall del camí que la va fer dubtar. En
aquell precís moment passava per allà un estrany personatge, de cames
peludes i morro prominent, muntat en una bicicleta, que li digué:
- Caputxeta, que vas a ca la senyora Mercè?
- Si- va dir ella.
I aquell personatge estrany senyalant amb un braç fosc i pelut i un dit llarg com
un unglot, digué:
- Aquest és el camí més curt per arribar a casa de la senyora Mercè.
- Gràcies- va dir la Caputxeta.
I així La Caputxeta va continuar caminant i es va entretenir collint plantes i flors:
farigola, gessamí, romaní... Entretant, el ciclista, que era un llop dolent i
afamat, va agafar el camí de trial de terra i sorra més curt que el que li havia dit
a la Caputxeta, i va arribar fins a casa l’àvia més ràpidament que ella. La casa
de l`àvia Mercè era espectacular: al jardí hi havia un tobogan, un gronxador... la
façana de la casa era d’un color vermell llampant... Per dins la casa tenia
quatre habitacions i un menjador molt gran i molt ben decorat.
El llop va obrir la porta de ca l’àvia d’un cop de peu. L’àvia estava al sofà, es
va asseure amb ella i li va donar la DS que portava a la butxaca del pantaló per
distreure-la.
La Mercè jugava al Mario Bros mentre el llop conectava la Wii al menjador.
Desprès d’una estona, quan el llop va veure per la finestra que arribava la
Caputxeta pel camí, ràpidament va amagar l’àvia a la nevera. Desprès li va
agafar un pijama per difressar-se i es va posar al llit.
La Caputxeta va arribar a casa de l’àvia, va anar a la seva habitació i la va
veure molt estranya:
- Àvia t’he portat les medicines, les fruites, el pa i la mel.
Llavors la Caputxeta es va fixar molt en l’àvia i li va dir:
- Quines orelles més grans tens!
- Són per escoltar millor el MP3 - va respondre el llop.
- Àvia per què tens unes ulleres tan grans?
- Són perquè així no m’haig de posar les lentilles.
- Quines mans més grans que tens!
- Són per abraçar-te millor.
- Àvia per què tens un nas tan gran?
- És per olorar-te millor.
- Àvia per què tens una boca tan gran?
- És per menjar-te millor!
El llop tenia molta gana perquè feia molt temps que no havia menjat res. La
Caputxeta va començar a córrer i es va estabornir contra la paret. Llavors va
caure al terra i el llop se la va menjar. D’acompanyament es va menjar uns
bons calçots.
Al cap d’una estona la Caputxeta es va despertar dins la panxa del llop. No
sabia on era i experimentà una immensa sensació de por...
L’avia Mercè, en sentir la veu de la Caputxeta, va treure totes les seves forces,
i va poder obrir la porta de la nevera. Va sortir sense fer soroll i va trucar pel
mòbil als guardes forestals de Collserola que, sortosament, vigilaven la zona
amb el seu 4x4. No van tardar ni 5 minuts en arribar, van estabornir el llop amb
un bon cop al cap, li van obrir la panxa i en va sortir la Caputxeta gairebé a punt
d’ofegar-se, però viva. Desprès d’una abraçada i crits d’alegria, els guardes van
cosir la panxa del llop i se’l van endur a la presó.
I aquí hi ha un gat i un gos, una Caputxeta i un llop i aquest conte ja s’ha fos.