JOCS

FLORALS

2015

Carta al rei Sara Rodrigo 1r ESO

Barcelona, 23 d’abril de 2015.

Estimat pare de la princesa,

Sóc en Sant Jordi, tot i que si vostè em vol anomenar Jordi, a seques, jo li ho

permetré, donat el lligam que ara ens uneix.

M’urgeix parlar-li d’uns quants assumptes molt privats i no sé per on

començar... Millor començaré pel principi, no li sembla?

No sé si se’n recorda, però ara ja fa un any que vaig derrotar a aquell ridícul

drac que tants problemes donava. Sí, aquell que se’n menjava el bestiar i que

quasi devora la vostra filla, de no ser per mi!.

Doncs, el que li volia recordar és que no m’ha lliurat els tres mil euros de la

meva merescuda recompensa. Espero que hagi estat la mala memòria i no una

altra cosa... ja ens entenem. Quan vulgui ingressar els meus dinerets al meu

compte bancari, ja m’ho dirà, que les estic passant magres! Amb la feina que

aquell dragotot em va donar... i em va pagar amb roses!!!. I a sobre vermelles,

quan jo odio el vermell!!. No s’ oblidi que ara la princesa viu amb mi, així que, si

la vol mantenir com a tal, ja sap el que toca!.

El segon tema a tractar està relacionat amb la meva fama i honor.

Senyor rei, sàpiga que la seva filla m’està traient tot el protagonisme. Sí, sí, així

com sona!. Quan sóc cridat per un poble desesperat a causa d’algun monstre

perillós, és ella qui va a la seva defensa i derrota tota soleta la fera.

Jo em quedo al·lucinat de com s’ha fet valenta i forta. No pensi que és enveja,

també estic orgullós d’ella, però és que home... Jo abans tenia una fama i ara

m’he quedat sol fent les feines de casa, aquelles que fèiem a mitges entre els

dos: jo posava el rentavaixelles, cuinava, parava i treia la taula, escombrava i

fregava el terra. Ella feia la resta. Com veu, hi estàvem bastant igualats, en

feines.

Però ara ho he que fer absolutament tot jo, perquè ella es passa el dia de

poble en poble. I quan acaba una missió, se’n va de festa per celebrar-lo. I a

sobre, sense mi! M’acabaré convertint en una espècie d’ edició especial de

ventafocs masculina!

Hem de posar remei! Almenys podríem anar tots dos junts a les missions,

derrotar el drac i anar-nos-en a casa plegats, com dos herois de conte. I ja que

estem tan modernitzats, aprofitar i fer-nos un selfie, d’aquests que se’n fan ara:

nosaltres en primer pla, somrients i altívols i el trofeu enrere.

Tinc més qüestions a tractar, però em sembla que això ja serà en una altra

carta. Espero la ràpida i convenient resposta d’un rei de la vostra categoria.

Fins una altra, estimat sogre!

Sant Jordi

.................................................

2n PREMI Maria Pasqual 1r ESO

Els cignes dansaires

Havia estat un dia molt cansat, vaig arribar a casa i esperava tenir el sopar

preparat, però no. La meva mare encara no havia arribat a casa i el meu pare

tenia torn de nit. Tenia molta gana, però no tenia ganes de cuinar, així que vaig

demanar una pizza. Mentre estava parlant amb el de la pizzeria, va sonar una

altra trucada, però no vaig poder agafar-la; havien deixat un missatge. Era de

l’escola de ballet, on jo anava. El missatge de veu deia que havia de preparar

una actuació per a la setmana que ve, perquè vindria Marianela Núñez, la

famosa ballarina de dansa clàssica. Havia canviat el meu estat d’ànim, ja no

recordava com n’estava de cansada. Estava molt emocionada!

Va arribar la mare i vaig córrer a explicar-li el que acabava d’escoltar. A la

meva mare no li fa massa gràcia que vulgui ser ballarina, perquè creu que és

molt difícil tenir èxit i vol que estudiï medicina com ella. Però en aquell moment

em va veure tan emocionada que va pensar que era una gran oportunitat per a

mi. Em va felicitar i em va donar un petó i una abraçada.

Quan va arribar el meu pare, era molt tard, però estava tan inquieta per

explicar-li que no vaig dormir fins aleshores.

L’endemà al matí no em podia llevar, estava esgotada de tanta emoció, i d’anar

a dormir tan tard. Com un zombi vaig anar al lavabo a rentar-me la cara i les

dents. Em vaig dutxar i vestir. Vaig baixar a la cuina corrent perquè l’autobús de

l’escola m’estava esperant. Vaig beure un got de llet i em vaig emportar dues

galetes pel camí. En entrar a l’autobús, vaig saludar en Manuel, el conductor, i

vaig seure al lloc de sempre (al costat del meu millor amic, en David) i vam

estar parlant sobre el meu missatge d’ahir.

A la tarda vaig anar a l’escola de dansa. Vaig saludar la Diana, la meva

companya de ball, i vam anar juntes a la sala blava. Vam parlar sobre la visita

de la nostra ídola. Les dues estàvem tan emocionades...

Durant aquella setmana ens vam preparar durament un duet de ballet per

presentar-li la Marianela Núñez.

Finalment va arribar el dia esperat. Aquella nit no vaig poder dormir. En arribar

la tarda, vaig anar a casa a recollir el vestit i després al teatre, on actuava

davant de milers de persones. La professora ens va desitjar sort a la Diana i a

mi. L’actuació anava molt bé, fins que... la Diana es va bloquejar i no sabia què

fer; en veure-la, vaig improvisar perquè em seguís. No va sortir tan malament...

A la sortida vam veure la Marianela que ens va anar a buscar. No em creia que

una persona com ella anés a buscar a unes nenes com nosaltres. Ens va dir:

- De totes les actuacions que he vist aquesta tarda, i en tots aquests anys,

no n’havia vist una de tan espectacular i improvisada. Era com veure

dos cignes nedant sobre l’aigua. Un es cau però amb l’ajuda de l’altre

pot aixecar-se i tirar endavant. Ho heu fet molt bé noies, seguiu així.

Suposo que les dues vam pensar el mateix: Uau! Pessiga’m que potser estic

somiant.

Però no, no estàvem somiant.

........................................

Bárbara Campos 1r ESO

CARTA AL MEU AMOR

Saps que sempre m’ha estat més fàcil escriure que dir-ho i ara vull acomiadar-

me així.

No sé com començar. No trobo les paraules precises per dir-te el que sento.

Em fa mal escriure cada paraula, m’agradaria que mai hagués passat això,

perquè em fa mal saber que mai et vaig interessar, que només vaig ser una

estúpida que es va humiliar perquè sabessis que t’estimo. Sé que l’ errada va

ser meva, per no saber oblidar, per creure’t quan una tarda em vas dir que

t’interessava, per estimar-te cada dia més, per intentar fer-te saber que

t’estimo, pel naixement de molts somnis i esperances.

Per més que tot el meu ser sàpiga que per a tu no va ser res, com prohibir-li al

meu cor que deixi de somniar, de sofrir, de plorar per tu?.

Tan poca cosa sóc? Tan poc em valores? No et culpo, no sóc el que realment

esperaves per omplir les teves expectatives, però no puc deixar de preguntar-

me per què tu omples les meves quan l’ únic que aconsegueixo són llàgrimes.

Segueixen passant els dies i jo no em vull resignar a perdre’t, encara que

sàpiga que així l’ he de fer. Sovint desitjo tornar a saber de tu, escoltar-te,

veure’t de nou, perquè encara que vas passar per la meva vida tan ràpid, vas

deixar empremtes inesborrables. Ara i sempre em preguntaré: algun dia vas

sentir amor? Vas arribar a estimar-me en algun moment? I després d’això...

Crec que a aquestes preguntes no els trobaré resposta fins el dia en què et

torni a veure i estiguis disposat a parlar oblidant, només per un moment, les

nostres diferències. Necessito saber el que sents, i aquesta vegada vull que em

parlis amb el cor i que en els teus ulls només estigui la veritat.

Avui em trobo amb la tristesa de la meva solitud, infinitament pesada, amargant

cada moment en què et recordo, plorant la teva indiferència cap a mi, i entre

tanta incomprensió, els meus pensaments només s’ ennuvolen guardant-se les

coses que no es poden dir; que només es poden sentir.

I només penso: Com serien les coses si pogués trencar les barreres per arribar

a tu, ara que tant t’estimo. Ahir vaig voler dir-te que em perdonessis si en algun

moment et vaig danyar, que tot va ser sense voler, perquè desitjo el millor per a

tu.

Recorda, hi ha 3 coses que no es recuperen en aquesta vida: la fletxa llençada,

la paraula dita i l’ oportunitat perduda... Desitjo que tinguis la felicitat que mai

vaig poder donar-te. T’estimaré per sempre en silenci... I perdona’m per creure

que eres tu la persona indicada, encara que així ho digui el meu cor.

Gràcies per tots els moments meravellosos que em vas donar...

Petons!.

...........................................

Núria Pérez 2n ESO

El canvi climàticHola! Sóc la Laura, tinc 12 anys i vaig a una escola rural.

Hi hem iniciat un estudi sobre la problemàtica que comporta el canvi climàtic.

Tenim una mestra de ciències, l’ Estrella, que està molt conscienciada sobre

aquest problema i ens ha proposat fer un projecte que ajudi a detectar les

causes i a frenar les conseqüències.

Aquesta setmana, com ha estat la setmana de la ciència, hem aprofitat per

parlant-ne del tema a classe. L’ Estrella, només arribar, ens ha fet una

exposició sobre la Terra i ens ha demostrat que és un bon lloc per viure-hi, que

és l’únic planeta de l’univers que coneixem on es donen les condicions

adequades que fan possible la vida. La seva atmosfera, com un paraigües

immens, ens protegeix a tots els qui hi vivim a sota, però actualment, degut a

les actuacions que fan les persones, el nostre entorn es va degradant.

La mestra ens va preguntar si sabíem què volia dir el canvi climàtic.

La meva amiga, la Susanna, va respondre que el canvi climàtic volia dir que les

temperatures a la Terra seran cada vegada més altes.  La causa és la gran

contaminació de gasos a l’atmosfera, que està creant una capa que impedeix

que el calor s’escapi un cop ha rebotat a la terra. Això causa un escalfament

del planeta que pot ser el començament d’un ràpid canvi climàtic, i els seus

efectes ja s’han vist en inundacions, pluges desmesurades, sequeres....

Altres companys van apostar per donar solucions al problema, com ara l’ estalvi

d’ energia. Proposaven que podíem utilitzar bombetes de baix consum, apagar

l’interruptor del televisor i no utilitzar el comandament. Mantenir la calefacció i

l’aire condicionat a una temperatura adequada i evitar temperatures extremes.

També tenir un bon aïllament a la casa.

Però el més important és que vam decidir que no podíem quedar-nos amb els

braços plegats i que havíem d’actuar per ajudar a conscienciar la resta de la

gent. I aquesta actuació s’havia de dur conjuntament a casa, a l’escola i al

poble. El que estava clar és que havíem de fer un ús més responsable de

l’energia i no malgastar-la.

Vam crear diferents grups; uns van preparar unes lluïdes pancartes que vam

repartir per l’escola i pel poble, altres van fer fulls informatius on explicàvem

què era el canvi climàtic i com es podia frenar. El meu grup i jo vam anar per

les diferents cases del poble proposant què hi podrien fer per millorar i fer un

ús més responsable de l’energia.

Des de llavors, sabem tots els del meu poble que tot es pot aconseguir si tots

posem el nostre granet de sorra. Nosaltres farem possible que millori el nostre

entorn!

................................

2n PREMI Núria Barquero 3r ESO

Petits viatges per la imaginació

Recolzo el meu cap contra el paraigües i noto la suau música de les gotes

colpejant-ho. Miro cap a dalt i veig com regalimen les gotes d’un arbre sense

fulles il·luminat per la llum tènue d’un fanal. Els cotxes passen més sorollosos

que mai per l’aigua que descansa en l’irregular asfalt del carrer.

Aquí estic, a la parada de l’autobús, que mai ve. La gent passa, alguns feliços

amb paraigües, altres corren per no mullar-se. Sembla que la pluja afluixa. A la

fi arriba l’autobús, i a l’instant pujo sense pensar-m’ho . Hi ha poca gent, és

clar, ja és tard. Miro per la finestra, tot és fosc i només els fanals i la lluna

il·luminen el carrer humit.

Al dia següent, la llum del matí em desperta acariciant-me les parpelles. Són

les nou i ja s’escolten els ocells cantant les seves melodies. Trec el cap per la

finestra i sembla com si la pluja d’ahir mai hagués travessat aquests carrers.

Tot és sec, totalment sec. Miro el cel, on només veig rodolar uns pocs

minúsculs núvols. Alguns sembla que canviïn de forma i es converteixin en

éssers fantàstics, però crec que només es tracta de la meva imaginació. Les

gotes de rosada, sobre els pètals de les flors posades als testos, sobre la lleixa

de la finestra, brillaven amb la llum del sol.

De sobte veig com es mou un dels pètals de les flors, és estrany perquè no fa

ni un fil d’aire. Les seves gotes cauen i seguidament m’inclino per contemplar la

flor. Llavors veig una cosa estranya, una de les gotes no ha arribat a caure a

terra i es queda suspesa en l’aire i, de cop i volta, s’expandeix com si hagués

tocat el sòl, però no ha estat així. Sembla un toll flotant en el buit de l’espai.

Aleshores toco un altre pètal i les gotes fan exactament el mateix que les d’

abans. Tot allò era molt estrany.

De cop i volta em veig dins d’una habitació plena de portes de diferents colors,

on de gust m’ enfonsaria entre coixins de cotó fluix de núvols. En un moment,

no sé per què, em veig obligada a obrir una d’elles. Amb aquells colors lluents

sento com surten petits xiuxiueigs que ressonen en les meves orelles,

barallant-se per ser l’escollida perquè l’obri. Trio una, la més clara, darrere d’

ella, ha sorgit una de més petita i més lletja que les altres. Al meu interior

alguna cosa em diu que he d’ obrir aquesta també, que he d’entrar-hi. Amb

intriga i por a la vegada, poso la mà sobre el pom i... m’absorbeix de cop! Ara

m’adono que estic entre núvols de cotó, tal com havia desitjat.

Ara sé que jo puc controlar la meva imaginació i els meus pensaments i que no

he de deixar que ningú ni res tingui poder sobre la meva voluntat, perquè la

imaginació és com un segon cor, una vivència paral·lela, sense ella no es pot

viure. No hem de deixar que el fer-nos adults ens anul·li la imaginació, perquè

està clar que és el caramel de la vida.

...................................................................

Reinaldo Correa 3r ESO

Inesperat

En Marc es va despertar i, obrint els ulls, va girar-se lentament cap a la seva

esquerra. A sobre de la tauleta el rellotge marcava dos quarts de set del matí,

només faltaven cinc minuts perquè el despertador comencés amb el seu so

atabalador. En Marc no va esperar, es va llevar d’una revolada, no valia la

pena quedar-se cinc minuts més gandulejant al llit.

Després de dutxar-se, va baixar, saltant, les escales fins al primer pis mentre

cridava la seva mare. Ningú li va respondre. El silenci no era habitual a aquella

hora del matí i el noi es va estranyar. Tampoc hi era el seu pare que sempre li

preparava la llet amb cacau que tant li agradava.... Així doncs, no hi havia

ningú a casa? On devien ser-hi?

Va esmorzar sol, controlant amb la mirada la porta d’ entrada a la cuina, en

espera d’ alguna novetat, ...però res!

Mentre agafava la motxilla per anar-se’n a l’ institut va comprovar el seu pes

observant que, efectivament, la mare li havia retornat l’ ordinador la nit

anterior. Se sentia nerviós i estranyat per la falta tacte dels pares que no l’

havien tingut en compte.

Quan va sortir de casa, en passar el llindar li va sorprendre que hi hagués tanta

nuvolositat. Una espessa boira blanquinosa no deixava veure res més enllà d’

un metre de distància. A sobre, no se sentia res, ni sorolls de cotxes, ni veus de

persones parlant: res de res…

Va reprimir les ganes de tornar-se’n ja que, a primera hora, havia de fer una

exposició oral davant dels seus companys de classe, portava molt de temps

preparant-la. Va fer el cor fort i va tirar endavant travessant aquell vel espès.

Al final, va arribar a l’institut quasi corrent de l’ ansietat que sentia. Fins i tot se

li havia oblidat el que havia estat estudiant per a l’exposició! Però un cop a

dins el seu neguit va augmentar: aviat va observar que tampoc hi havia cap

rastre d’ alumnes ni professors…. Es va quedar bloquejat sense saber què fer

ni on anar... Potser una trucada... però havia oblidat el mòbil!

Del passadís estant es podia veure com es filtrava una escletxa de llum per

sota la porta del despatx del director. Sort! Allà en trauria alguna explicació!

En apropar-s’hi va sentir una mena de sorolls, cada vegada mes forts i més

aterridors. En Marc estava esgarrifat quan s’ obrí la porta d’ un cop sec i, de

cop, es va fer fosc....

Es va despertar amb un crit i suant. Va baixar les escales i va cridar la seva

mare, però no li contestà. Ell va recordar que la nit anterior li havia avisat que

sortirien més aviat que els altres dies i que hauria d’ esmorzar sol.

Ja estava preparat per anar a l’ institut quan, en obrir la porta, en Marc va

sentir que el cor se li encongia. Una boira molt espessa s’ estenia pel carrer, no

se sentia cap soroll … Va tancar la porta i va tornar a entrar. No, no era un bon

dia per fer una exposició.

.............................................

Loveleen Kaur 4t ESO

RECORDS

Ja és massa tard. Segurament quan arribi a casa la mare em renyarà i em

reservarà algun càstig. Però no m'importa, vull estar aquí, sola, asseguda sobre

l'herba verda i lleugerament mullada. Porto, més o menys 3 hores aquí,

immòbil, mirant el cel i recordant moments del meu passat.

- Recordes quan era petita, amb 5 o 6 anys? Els pares sempre es discutien i

barallaven. Sovint, quan això passava, jo em tancava a la meva habitació

plorant fins que - faig una pausa per poder seguir parlant amb més valentia- tu

venies i em feies riure amb els teus acudits tan dolents! Quin mal de panxa em

provocaven de tant de riure!-, se m’ escapa un petit somriure dels llavis en

recordar-ho- Després, sense que els pares se n’adonessin, em portaves a

menjar un gelat, i mai em preguntaves de quin gust el volia perquè sabies

perfectament que m'encantava el gelat de xocolata amb vainilla. Em coneixies

millor que jo mateixa.

Em quedo callada, les llàgrimes empenten per sortir i la meva veu surt trencada

i tremolosa.

- També recordo que quan algú intentava fer-me mal, tu intervenies i no

deixaves que em toquessin.

- Mai m'ho vas dir però sabia sobradament que no t’ hi avenies amb l’ Edu.

Veia la ràbia als teus ulls davant la seva prepotència, el seu joc brut.

Començo a veure les estrelles i la lluna brillar. Deu ser ja molt tard. Voldria

tornar al passat i poder canviar el present. Amb el mocador m’eixugo les

llàgrimes i, amb prou feines, m’ incorporo i deixo anar la mirada vers el camí

que em portarà a casa... al meu petit infern.

Camino amb passes lentes, no vull marxar d'aquell lloc fosc i trist però alhora

pacífic i reconfortant per a mi.

Només he donat 15 passes per allunyar-me, però em giro per acomiadar-me

d’ aquella pedra plana i solitària gravada amb lletres d’ epitafi:

Pau García González

17 maig 1993- 30 gener 2015

3r Primària

UNA BRUIXA, COLERIA

Hi havia una vegada un poblet molt petit on la gent era molt humil. Allà hi vivia

una bruixa malvada anomenada Coleria, que no volia els nens perquè es reien

d’ella. Tant era el seu enuig que va decidir venjar-se de tots ells. En una nit de

lluna plena va pensar que convertiria els homes en ases i les dones en

someres i així podria fer tot el que volgués amb aquells agosarats nens i nenes.

Per fer això necessitaré fer una poció –va dir- i hi posaré:

- Ronyons de granota.

- 3 mosques.

- Pèls de ruc i cavall.

- Greix de serp.

- Llet de pantera.

Un cop reunits tots els ingredients, la bruixa va fer la seva poció i, aprofitant

que eren les festes del poble, va donar a beure la poció màgica a tots els

adults. L’endemà tots els pares i mares s’havien convertit en ases i someres.

Els nens ara s’ havien quedat desprotegits, sols! .

La malvada bruixa va reunir tots els nens del poble i els va dir que si

l’haguessin respectat i no se n’ haguessin rigut, res d’això hagués passat.

També els va avisar que si continuaven comportant-se així els convertiria en

gripaus i granotes.

Els nois i les noies se sentien abandonats sense els seus pares, estaven molt

tristos i no deixaven de plorar. De sobte, es va aparèixer una fada guardiana i

els va dir:

- No ploreu més nens dels meu cor! Preneu aquest elixir que us protegirà i

ruixeu una mica per on pasturen els vostres ases i les vostres someres.

Els nens van fer cas a la fada i van ruixar l’elixir pels prats i quina va ser la seva

sorpresa en veure que els animals es van tornar a convertir en els seus pares i

mares.

Tots junts de nou van continuar celebrant les festes del poble. La bruixa Coleria

va desaparèixer i els nens i nenes d’aquest poble van aprendre una llisó:

havien de respectar a tothom per diferent que fos.

Conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.

..........................................

PRIMER PREMI Gerard Céspedes 4t Primària

Els meus amics de la platja

Vam viatjar amb el globus fins a una petita illa on hi vam aterrar perquè la meva

amiga Anna tenia ganes de prendre el sol. Estirats sobre la sorra, les onades

anaven i venien portant-nos pedretes. Pel cel hi volava una gavina que

semblava inquieta.

-Gavinaaaaa.- Cridà l’Anna.

La gavina en sentir-la i es va apropar.

-Bon dia, benvinguts!

-Per què sobrevoles el mar donant voltes sempre pel mateix lloc? Què

busques? Sembles nerviosa.

-El meu amic, el dofí Martí, em va dir ahir que aquest matí jugaria amb mi a la

pilota i encara no ha vingut. Em fa por que li hagi passat alguna cosa; sempre

és molt puntual.

-Si vols t’ajudem a buscar-lo. Sóc molt bona nedadora –explicà l’Anna.

-Moltes gràcies, a veure si tenim sort

L’Anna es va posar les seves ulleres de busseig, les aletes i, sense pensar-

s’ho, es va tirar a l’aigua. Al cap de força estona va sortir cansada i

decepcionada:

-No el trobo, em sap greu gavina.

-No pot ser. Has mirat a casa seva?

-No. On és?

-Allà a sota d’aquella roca, prop de les palmeres. Sempre descansa allà perquè

diu que no fa tanta calor.

-Me’n vaig doncs!-

Jo, mentrestant, m’anava neguitejant. Començava a preocupar-me que li

hagués passat alguna cosa i la gavina no parava de donar voltes i cridar.

Finalment vam veure com venien tots dos amb un gran somriure a la cara.

-Què us fa tanta gràcia?- digué enfadada la gavina.

-He anat a buscar la pilota al racó dels mals endreços i buscant, buscant, m’he

quedat adormit.-digué en Martí.- Després ha vingut l’Anna i m’ha dit que

m’estaves esperant i que estaves molt preocupada per mi. No és que em faci

gràcia que estiguessis preocupada, però em fa feliç perquè em demostra que

m’aprecies de veritat. Moltes gràcies!

En sentir aquestes paraules, la gavina també va somriure i digué:

-Bé, doncs, juguem? Ara som quatre. Podem jugar tots. Què us sembla?

-I tant! Ens agrada molt jugar!

I així va ser com van passar el dia jugant a pilota, de la sorra a l’aigua, de

l’aigua a la sorra, gaudint d’un dia d’estiu en bona companyia.

................................................

Laia Núñez 6è Primària

EL LLIBRE MÀGIC

Hi havia una vegada una nena que es deia Xènia. La Xènia tenia 11 anys i li

agradaven molt els llibres. Un dia molt especial li va passar una cosa molt

peculiar:

Uns dies abans de Sant Jordi, al col·le, li havien proposat fer una redacció

sobre el tema que ella volgués i això la va posar molt contenta.

Tot seguit, va anar a la biblioteca i va buscar llibres sobre astronomia, que era

el seu tema preferit. Després de mirar diferents llibres, li va cridar l' atenció un

que a la tapa tenia el dibuix d'un Sol i una Lluna, però no tenia cap títol.

La Xenia va pensar:

-Doncs si té un Sol i una Lluna, haurà de ser d'astronomia, no?

Va agafar-lo i va començar a resseguir amb el dit el Sol i la Lluna, sentint les

seves formes a les pometes dels dits. De cop i volta, va sortir una llum molt

forta i es va obrir un forat màgic. El forat era un portal que et traslladava a altres

èpoques passades.

Així que va anar a veure com l'home trepitjava la lluna per primera vegada a la

història. Es va quedar bocabadada!!

De cop i volta, la llum es va tornar a obrir i la Xènia tornava a ser a la biblioteca.

Va tornar a casa, i a la nit , quan era al llit, no podia deixar de pensar en el que

li havia passat i en aquell llibre tant misteriós.

Al dia següent , va tornar a la biblioteca, i en resseguir el dibuix de nou, es va

tornar a obrir el portal del temps. En aquest cas, el llibre la va portar anys

enrere, quan el cavaller Sant Jordi matava al drac per rescatar a la princesa.

Llavors la Xènia va veure com la sang del drac es convertia en moltes roses.

Emocionada, va agafar una rosa, i de cop i volta, va tornar a la biblioteca amb

la rosa a la mà .

Aquell va ser l'últim viatge en el temps que va fer la Xènia, ja que a partir

d'aquell moment el llibre ja no va tornar a funcionar més. Potser era perquè

s'havia endut part del seu secret.

Des d'aquell dia, però, ella guarda aquella rosa de Sant Jordi, que es conserva

màgicament igual que el primer dia. A dia d'avui és el seu tresor més apreciat,

ja que és la prova que l'aventura més gran de la seva vida va passar de veritat!

......................................................

Julia Torralba 6è Primària

DOS CAVALLERS BUSCANT AVENTURES

Un bon dia de primavera, quan Don Quixot viatjava a Barcelona amb el seu

company Sancho, es va trobar sobtadament amb Sant Jordi. Tot va ser que en

Jordi anava despistat i es va xocar amb Don Quixot, un vell cavaller que es va

sentir ofès pel jove. Així que el va reptar a un duel l’endemà, a la muntanya de

Montjuiïc. Sant Jordi es va presentar amb el seu oncle, i aquest va reconèixer

al vell cavaller com un boig familiar de la Manxa. Van pensar que si eren cosins

podien ser bons amics i compartir increïbles aventures.

Poc temps més tard, Sant Jordi es assabentar que un drac amenaçava tot un

poble i que la filla del rei seria menjada pel drac si no es posava remei. Sancho

va pensar que Sant Jordi era un altre boig com el seu senyor. Don Quixot, com

que li agradaven les aventures, el va acompanyar. Entre tots dos cavallers van

anar a la cova on estava retinguda la princesa.

Com sabeu, Sant Jordi va matar el drac i es va quedar amb la princesa .

Però que sapigueu que Don Quixot, com a bon cavaller, va defensar al seu

amic de les flames i les urpes del drac...

...........................................

Pol Sorrivas 6è Primària

UN FINAL DE CURS HORRORÓS, O NO?

Va sonar el timbre i s’escoltà un silenci. De sobte, a l’última fila algú va

cridar:

- Ja han començat les va......!! – Era el Pere, que no va tenir temps

d’acabar la frase quan es va escoltar un insistent mòbil a una de les jaquetes.

- A qui li ha sonat el mòbil? – va exclamar amb fúria la professora

d’anglès, la Rosa.

Es va sentir un silenci absolut i ni tant sols el pallasso de la classe, en

Jaume, va gosar riure. Ens hi jugàvem molt amb aquell silenci.

Com ja podreu endevinar més endavant, era el darrer dia de curs.

Nosaltres érem encara a sisè, a punt d’entrar a l’ESO.

- Ningú respon? – va continuar la profe. Tots sabien que el mòbil era del

Cristian, però no ho volia dir.

- Molt bé, molt bé..... degut a la confiança, respecte, sinceritat del vostre

company o companya, aquesta propera setmana dormireu a l’escola i farem

classe com un dia qualsevol. Ja m’encarregaré jo d’avisar els vostres pares!! –

va cridar furiosa la senyoreta Rosa.

Doncs així començàvem les nostres desitjades vacances. El dia següent

no va ser divertit ni avorrit, va ser.....com un dia normal. Quan només quedava

una hora per tornar a casa, el Jaume la va tornar a embolicar, adreçant-se a la

senyoreta li va dir :

- Senyo, li podem posar un mot graciós?. Nosaltres, com de costum, ja

ens estàvem rient per dintre i alguns ja començaven a pensar noms.

- Així que us en rieu? – va dir la Rosa- i ens va posar tres dies més de

càstig per aquesta falta de respecte.

En Jaume s’havia adonat que el seu comportament no era correcte i la

resta de la classe es va començar a sentir malament i també una mica

culpable. I entre tots, vam demanar disculpes a la senyoreta Rosa pel nostre

comportament.

Els següents quatre dies van ser iguals però al final, la senyoreta ens va

perdonar el càstig perquè va veure que havíem après la lliçó.

A nosaltres ens va quedar el dubte de si la professora ens havia posat

aquest càstig per ensenyar-nos a reflexionar i a madurar o perquè

comencéssim a tastar els nous aires de l’ESO.... o va ser casualitat??

..............................................