El lladre de ritmeEl lladre de ritmeEl lladre de ritmeEl lladre de ritme

Fa molts i molts anys, al bosc del Pla de Sant Tirs, hi vivia un follet

que sempre ballava i feia espectacles per als altres animals més petits

del bosc.

Una tarda, la granota Ariana mirava molt atentament com li ballava

unes sardanes, però al cap d’una estona, cansadíssim el follet, va parar

de ballar.

Tothom va pensar que era perquè ballava massa, a cada moment. I

així que estava massa esgotat. Van decidir trucar al metge. Es va

presentar el doctor ós, que era gran, pelut i savi.

Després de la visita mèdica, va dir que algú li havia robat el ritme. No

sabien qui podia ser.

Al cap d’una estona, aparegué el conill tambor, que portava el ritme

atrapat en un pot de vidre.

El follet estava molt preocupat, perquè des que eren petits sempre

havien sigut grans amics.

Nom: Valeria del Portillo AlbanValeria del Portillo AlbanValeria del Portillo AlbanValeria del Portillo Alban

Pseudònim: Rosella

Curs: 4t A4t A4t A4t A

El follet li va preguntar:

- Com? Per què ho has fet?

- És molt fàcil de respondre: perquè no m’agrada com balles - li

digué el conill.

Un petit esquirol va dir:

- Potser és pura enveja el que tu tens, tambor.

Tothom va aprovar la resposta.

- No, no, jo no tinc enveja de ningú – digué el conill tambor. –

T’he agafat el ritme perquè no ets prou bo.

La llesta guineu va suggerir que el conill tambor ballés amb el follet i

a tots els va semblar bé.

El conill tambor es va adonar que junts ballaven millor i li va tornar

el ritme.

Per celebrar-ho, van decidir fer una festa. Tots els animals del bosc hi

van ser convidats.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

MisteriMisteriMisteriMisteri a la bibliotecaa la bibliotecaa la bibliotecaa la biblioteca

Em dic Xavi Visa Moliner. Sóc un nen baix, de cabell curt i castany.

Sóc esportista i força intel·ligent.

Un matí calorós d’estiu vaig decidir anar a la biblioteca amb els meus

dos millors amics. La Laura Vicente Fernández, una nena alta, rossa, de

cabells llargs, maca i simpàtica. I amb en Martí Torrent Repiso, un nen

baix de cabells llargs i una mica poruc.

Quan vam arribar a la biblioteca, la Laura va trobar un llibre vell amb

les tapes mig trencades, ple de pols i el va obrir.

Allà vam llegir l’explicació d’un camí que deia com trobar l’antic

“Arbre dels desitjos”. El problema era que el llibre era tan vell que el

camí s’esborrava de tant en tant. Quin problema més gran !!

Però la Laura va dir:

-Deixa’m la lupa.

Nom: Guillem Sánchez CorominasGuillem Sánchez CorominasGuillem Sánchez CorominasGuillem Sánchez Corominas

Pseudònim: Catalunya

Curs: 4t A4t A4t A4t A

Va mirar atentament i s’hi podia llegir “Si es descobreixen els dos

grans misteris també se’n podria trobar.”

Ens vam quedar embadalits. Podríem descobrir on era aquest arbre i

demanar molts desitjos.

Vam baixar a demanar el llibre en préstec. Anàrem corrents a casa a

agafar les motxilles. Hi vam ficar a dintre unes ampolles d’aigua, uns

entrepans,les llanternes i una llibreta i un boli. Vam baixar al carrer i a

començar seguint el camí que ens indicava el llibre.

Vam arribar a un bosc d’arbres vells, fosc i una mica terrorífic. De

sobte, vam veure una petita escletxa per on hi passava el sol. A terra

hi havia un mirall i, en un arbre, una obertura.

En Martí va agafar el mirall i va reflectir el sol al punt de l’arbre. S’hi

va obrir un forat i ens hi vam tirar tots cap a dins. Vam beure una gata

amb una caputxa vermella, amb una poma verinosa i botes. Es veu

que era la guardiana de “L’arbre dels desitjos“ I és que la pobra gata no

recordava per on passar: si pel camí de la dreta, del mig o de l’esquerra.

Però jo vaig pensar:

- Podríem lligar aquella corda del costat d’aquesta pedra gran i

marronosa, i a una branca. Quan si portem molta estona caminant

tornem enrere i canviem de camí.

- Bona idea - van dir tots alhora.

Per sort, el primer camí ja era correcte i ens vam quedar al·lucinats.

Era un arbre gran, lluent i preciós. Ja era l’hora de demanar el desig i

tots alhora vam dir:

- Pau i felicitat per a tot el món!!!

El desig es va complir i vam tornar a la biblioteca, però pensàvem que

ja era molt tard. I, sabeu? Doncs era justament la mateixa hora que

quan vam trobar el llibre.

Aquell llibre ens va fer viatjar en el temps! Va ser impressionant

aquell viatge.

Real o no? Visca la imaginació.

Excursió a Sant QuiriExcursió a Sant QuiriExcursió a Sant QuiriExcursió a Sant Quiri

El dissabte passat vam tenir la idea de pujar el Sant Quiri. Érem el

Pep, la Laia, el Gil, l’Ainhoa, el Lars, el Cèdric i jo.

Després d’un abundant dinar, vam tardar molt fent sobretaula. A

més, també havíem d’esperar un amic: el Cedric.

Finalment, a les cinc, vam començar a caminar. Com que érem molt

bromistes, pel camí ens paràvem a amagar-nos i a tirar-nos pinyes.

Vam tardar molt més del que pensàvem.

Quan per fi érem al cim, vam pujar a la creu on vam veure la posta

de sol. Deu minuts després, ja era tot fosc. De sobte, vam sentir uns

udols.

El Cèdric va dir:

- Són sorolls de llop!

Vam veure un llop davant la lluna. Tots ens vam quedar de pedra!

Però en obrir la llanterna ens vam adonar que era un gos. Li vam

mirar si duia collar i vam veure que no en tenia.

Nom: Ivan Ruijter SanchezIvan Ruijter SanchezIvan Ruijter SanchezIvan Ruijter Sanchez

Pseudònim: Molinet

Curs: 4t A4t A4t A4t A

Llavors li vam posar de nom Quiri i el vam escriure en un tros

d’escorça:

També li vam lligar la corda al seu nou collar.

De tornada, en Quiri ens va guiar pel bon camí i la lluna plena ens

il·luminava.

Així que l’excursió va acabar bé. Però, en mirar el rellotge, vam veure

que ja eren les dotze! Havíem tingut sort de trobar el gos i que fos nit

de lluna plena.

Vam aprendre una lliçó per les futures excursions: planificar bé i sortir

d’hora.

QUIRI

Les estrellesLes estrellesLes estrellesLes estrelles

L’ espai no s’acaba mai,

perquè és infinit.

Hi ha moltes estrelles

que llueixen a la nit.

Que jo les veig per la finestra,

o quan estic tombat al llit.

Però quan les miro des d’aquí

semblen uns grans llumins.

Al matí quan surt el sol,

no les veig pel resplendor.

Però si hi miro fixament,

alguna que altra en veuré.

Potser les tapi la Lluna,

que es veu molt petita

com una pruna,

Però quan es torna a fer de nit,

les observo assentat al llit.

Nom: IzIzIzIzan an an an Beteta GonzálezBeteta GonzálezBeteta GonzálezBeteta González

Pseudònim: Estrella

Curs: 4t B4t B4t B4t B

LLLLa meva expèriencia al bosca meva expèriencia al bosca meva expèriencia al bosca meva expèriencia al bosc

Era un matí assolellat quan el pare em va preguntar si volia anar a

buscar bolets i jo li vaig respondre :

- M’encantaria anar-hi – ho vaig dir amb molt d’entusiasme.

I quan ja vaig estar llesta, hi vam anar caminant ja que hi érem a

tocar.

El trajecte d’anada va ser molt agradable. Els meus sentits estaven

molt perceptius a tot el que m’envoltava. Sota els meus peus, hi vaig

veure una cova i li vaig preguntar al meu pare :

- Pare, què és això?

I ell em va respondre:

- És el cau d’una guineu.

Mentre anàvem caminant, sentia com els ocells cantaven. Després,

vaig veure un riuet d’aigua. Més endavant, vaig detenir-me davant

d’un arbre i vaig observar el que hi havia a sota seu : eren bolets !! N’hi

havia de totes menes : rovellons, fredolics, … Al final, vam deixar tres

cistelles plenes de bolets.

Nom: Júlia Caminal NavinésJúlia Caminal NavinésJúlia Caminal NavinésJúlia Caminal Navinés

Pseudònim: Bela Carolina la presidenta

Curs: 4t B4t B4t B4t B

Al cap d’una estona, vam decidir tornar cap a casa. En arribar-hi, vam

sopar. L’arròs bullit era boníssim. Alhora, el meu pensament encara

estava al bosc. Desitjava tornar-hi demà i comprovar si, potser, en

quedaven més, de bolets. L’endemà hi vam anar per veure si n’hi havia

d’altres tipus.

Vam tornar a sentir el cant dels ocells i el petit riuet que vaig veure

ahir, però hi faltava una cosa i, pensant i pensant, ens en vam adonar

que ens havíem descuidat els tres cistells! Sort que el meu pare tenia

tres bosses a la butxaca. Al mig del bosc hi havia un cartell on hi

posava:

“Al bosc no hi juguis amb focAl bosc no hi juguis amb focAl bosc no hi juguis amb focAl bosc no hi juguis amb foc”

Caminant, caminant, al meu davant va passar una papallona molt

bonica. Al cap d’una estona, el meu pare em va dir:

- Mira! Mira allà en aquell racó.

Eren mocoses i estaven ben llafiscoses. Darrere l’arbre hi havia un

arbust i allí mateix hi havia uns ceps. Després, quan ja teníem dues

bosses plenes, vam tornar cap a casa, que la meva mare ens esperava

amb el sopar a taula.

I així és com va acabar la meva experiència al bosc.

La bibliotecaLa bibliotecaLa bibliotecaLa biblioteca

Cada dimecres,

a la biblioteca me’n vaig

amb les meves amigues

els deures faig.

Llibres, contes i històries,

llegeixo i llegeixo sense parar,

algunes fan por,

i d’altres no.

A les sis ens venen a buscar,

cap de les tres vol marxar.

Però a casa hem d’anar,

i a la taula anem a sopar.

El sopar has acabat,

la tele pots mirar,

fins que al llit te’n vas

t’estires, i els ulls tancaràs.

Nom: Mar Salleres BusquetsMar Salleres BusquetsMar Salleres BusquetsMar Salleres Busquets

Pseudònim: L’herba verda

Curs: 4t B4t B4t B4t B

El conte dels colorsEl conte dels colorsEl conte dels colorsEl conte dels colors

Hi havia una vegada un poble que es deia Colorin Colorat, on hi

vivia una família molt especial. Aquesta família era l’ encarregada de

posar color a les coses.

La mare es deia Blanca i el pare es deia Negre i tenien tres fills, el gran

es deia Blau, la mitjana es deia Vermella i la més petitona es deia

Groga .

Als pares els hi agradaven coses molt diferents. A la mare li agradava

molt el dia i les coses amb molta claredat i al pare al contrari, li

agradava la nit i la foscor. Però els dos feien una gran parella.

A vegades es posaven d’acord per posar colors als animals com la

zebra, l’ós panda, el gos dàlmata, la vaca...

Els fills també posaven colors a les coses . La Vermella, que era la més

carinyosa, va posar el color de l’amor, de les maduixes, de les cireres,

del foc, etc.

Nom: AnabelAnabelAnabelAnabel Abollo BarrosoAbollo BarrosoAbollo BarrosoAbollo Barroso

Pseudònim: Colorins

Curs: 4t C4t C4t C4t C

El Blau, que era el més aventurer, va posar el color de les coses com

el cel, el mar, els peixos...

La Groga, que era la més divertida, va pintar coses com el sol, les

llimones, el plàtan...

A vegades podien donar color a les coses barrejant-se. Quan els pares

es barrejaven feien el color gris i donaven color als elefants, roques,

hipopòtams . ...

Quan la Groga i el Blau es barrejaven feien el color verd com l’herba ,

les fulles , les granotes...

Quan la Vermella i el Blau es barrejaven feien el color lila de flors,

vestits, prunes ...

A tots els hi agradava donar color a les coses, per això, totes les coses

del món tenen el seu color.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat i aquest conte s’ha acabat.

HamishHamishHamishHamish

Una història us explicaré d’una nena parlaré.

Cada país costums diferents fins i tot animals escaients.

A Escòcia va anar

i d’un animal es va enamorar.

Unes banyes i un serrell extravagant el feia més divertit i elegant.

Un pelatge singular, ens podem imaginar, que de fred i pluges tot l’any el protegirà.

És l’atracció turística d’aquest país per fer les delícies dels més petits.

Una amistat es va trobar

entre la vaca i la nena es va formar.

És la vaca més bonica que mai havia pogut imaginar.

Em dic HAMISH, vaig néixer 8 de febrer 1993.

Nom: Urgell Berenguer ComaUrgell Berenguer ComaUrgell Berenguer ComaUrgell Berenguer Coma

Pseudònim: Hamish

Curs: 4t4t4t4tCCCC

Somiar en viure a les estrellesSomiar en viure a les estrellesSomiar en viure a les estrellesSomiar en viure a les estrelles

Hi havia una vegada una nena que es deia Carla, tenia 6 anys, i

somiava que algun dia aniria a viure a les estrelles. Ella sempre li deia a

la seva mare i sempre ella li responia el mateix.

- Quina imaginació que tens, filla meva!

La nena es ficava furiosa en sentir aquell comentari fins que un dia...

- Ja n’estic farta! La mama no em creu i si ella no em creu... No em

creurà ningú!

A prop de casa seva, a l’altra casa, hi havia un nen que sempre estava

assegut a les escales i va pensar en anar a veure com estava.

- Com et dius?

- Jo Joan, i tu?

- Jo Carla, i que et passa, per què estàs trist?

- Perquè la meva mare i el meu pare no em creuen.

- Ja t’entenc, a mi em passa el mateix. Li dic a la meva mare que

somio en viure a les estrelles i em diu:

- Quina imaginació que tens!

Nom: Paula Avalle GràciaPaula Avalle GràciaPaula Avalle GràciaPaula Avalle Gràcia

Pseudònim: Perla

Curs: 4t C4t C4t C4t C

- Si escoltessis la meva mare el que diu... Bé, vols que siguem amics?

- M’agradaria molt! - va dir.

A partir d’aquell dia, la Carla va tenir un amic amb qui compartir els

seus somnis i el Joan també.

Al cap d’uns anys, quan es van fer grans, la Carla i el Joan van

emprendre un viatge molt llunyà, a les estrelles, i així es va complir el

somni de la Carla.