IMPERI CAROLINGI

Hola hem diuen Noemí Levy, tinc 14 anys. Vaig a 2n d’ESO en l’Institut de Pedreguer encara que jo no soc d’alli si no que soc de Benidoleig. En aquest

Power Point vaig a parlar-vos de l’Imperi Carolingi.

L'Imperi Carolingi és un període en la història europea derivat de la política dels reis francs, Pipí i Carlemany, i que va suposar un intent de recuperació en els

àmbits politics, religiós i culturals.

La dinastia deriva del matrimoni dels fills de Arnulfo de Metz i Pipí el Vell, ambdós descrits per Fredegario com els senyors més importants de Austràlia. La família

va consolidar el seu poder des del segon terç del segle VII aconseguint que l'ofici de majordom de palau fos hereditari, i convertint-se així en els veritables

governants dels francs, mentre que els reis merovingi quedaven reduïts a un paper nominal, és per això que se'ls anomena «Reis holgazanes»

El majordom de palau de tots els regnes merovingi, Pipí el Breu (fill del majordom Carlos Martell i descendent de Pipí el Vell), va aconseguir destronar al seu rei

merovingi Childerico III en 751, i va ser reconegut rei dels francs amb suport del Papa Zacaries , i posteriorment ungit com a rei pel Papa Esteve II a 754. Així,

encara que Pipí fou rei electe, va assegurar la seva legitimitat divina a través del Papa.

En efecte, Pipí va consolidar la seva posició en 754 al forjant una aliança amb el papa Esteve II, qui va obsequiar al rei dels francs una còpia de la Donació de Constantí a París, i li Ungias a ell i a la seva família en una majestuosa cerimònia a Saint -Denis, declara «patricius Romanorum»

( «protector dels romans»). L'any següent, Pipí va complir la promesa feta al papa i va recuperar el exarcat d'Ravenna, recentment perdut davant dels llombards, lliurats al papa en lloc de retornar al emperador bizantí. Pipí va

lliurar també els territoris reconquerit als voltants de Roma, donant peu a la creació dels Estats Pontificis a la Donació de Pipí, que va deixar a la tomba de Sant Pere. El pontífex tenia bones raons per a esperar de la reconstruïda monarquia franca que proporcionés una base de poder lleials la creació d'un

nou ordre mundial, centrat en la figura del papa.

Pipí va repartir el regne a la seva mort el 768, entre els seus fills Carles i Carlomán. De totes maneres, Carlomán es va retirar a un monestir i va morir poc temps després, deixant al seu germà com a únic rei. Aquest passaria més tard a

ser conegut com Carlemany, en francès Carlemany i en alemany Karl der Große. Era un personatge poderós, intel·ligent i relativament culte, que es convertiria en una llegenda per a la història posterior tant de França com

d'Alemanya. Carlemany va restablir un equilibri de poder entre l'emperador i el papa.

A partir de l'any 772, Carlemany va emprendre una llarga guerra en la qual va conquerir i va derrotar els saxons per incorporar els seus territoris a l'Imperi

Franco (les darreres incursions de Carlemany sobre els territoris saxons està datada a 804 pels Annales Regni Francorum).

Aquesta campanya es va sumar a la pràctica de líders cristians no romans que provocaven la conversió dels seus veïns per la força.

Els missioners catòlics francs, al costat d'altres d'Irlanda i de l'Anglaterra anglosaxona, havien penetrat en territori saxó des de mitjans del segle VIII, resultant

en un augment dels enfrontaments amb els saxons, que es resistien als afanys missioners acompanyats d'incursions militars. El principal oponent saxó de

Carlemany, Widukind, va acceptar ser batejat al 785, com a part d'uns acords de pau, però altres líders saxons van continuar amb la lluita. Després de la seva victòria

en el 782 a Verden, Carlemany va ordenar la matança massiva de milers de presoners saxons pagans. Després de diversos aixecaments més, els saxons van patir la derrota definitiva en el 804. Això va expandir l'Imperi Franco cap a l'est, fins al riu Elba, una cosa que l'Imperi Romà només va intentar una vegada, i en el que

va fallar en la batalla del Bosc de Teutoburg (any 9 dC). Per poder cristianitzar amb més efectivitat als saxons, Carlemany va fundar diverses diòcesi, entre les quals hi

ha les de Bremen, Munter, Paderborn i Osnabrück.

Al mateix temps (773-774), Carlemany va conquerir als llombards, incloent d'aquesta manera el nord d'Itàlia en la seva esfera d'influència. Renovar el donatiu al

Vaticà i la promesa al papat de continuar la protecció per part dels francs.

Al 788, Tasilón III, duc de Baviera, es va rebel lar contra Carlemany. Després d'aixafar la revolta, aquest va incorporar Baviera al seu regne.

A més d'ampliar els horitzons dels seus dominis, va reduir de manera dràstica el poder i la influència dels agilofingios (la família de Tasilón), una altra de les famílies influents d'entre els francs i els seus potencials rivals. Fins el 796,

Carlemany va continuar expandint el seu regne encara més cap al sud-est, fins a l'actual Àustria ja parts de Croàcia.

D'aquesta manera, Carlemany va crear un regne que arribava des dels Pirineus al sud-oest (incloent-te fet una zona del nord de la Península Ibèrica (Marca

Hispànica després 795), passant per gairebé tota la França moderna (a excepció de Bretanya, que mai va ser conquerida pels francs), i a l'est la major part de

l'actual Alemanya, incloent el nord d'Itàlia i l'actual Àustria.

A la jerarquia de l'Església, els bisbes i abats buscaven la protecció del palau del rei, font tant de protecció com de seguretat. Carlemany s'havia erigit en líder de la cristiandat occidental, a més d'impulsar un «Renaixement carolingi» a la cultural

literària, gràcies al seu suport a monestirs com a centres d'ensenyament. Carlemany segons una il·lustració d'Alberto Durero (1511)

Comtats: Era la unitat de la circumscripció administrativa encomanada a un comte amb la finalitat de complir les disposicions reals, presidir el mallus judicial, dirigir els contingents militars, cobrar impostos i ordenar la despesa. , Que nomenava el rei i els atorgava poder militar, administratiu i judicial.

Marques: A les zones frontereres al comandament militar de diversos comtats s'unifica en mans d'un marquès, encara que els comtes conservaven la resta. Així ocorria en les marques de Goti, Bretanya, Friul, Nordalbingia i venda, i la Marca avara.

Ducat: Podia designar un títol de prestigi que al·ludeix a una categoria de comandament elevada, senzillament a un marquès, o algun territori autònom o extern a l'imperi.

El comerç a l'època de l'emperador franc Carlemany (742-814) es va reduir al transport d'alguns tonells de vi o sal, al tràfic prohibit d'esclaus ja uns pocs articles de luxe portats d'Orient. Des del tancament de la Mediterrània per l'Islam es va acabar l'activitat comercial regular, la circulació constant i organitzada, així com la classe de mercaders professionals o dels seus establiments a les ciutats. Encara que perviure petits i rudimentaris mercats locals, es va destacar l'empobriment general de l'època. La circulació de diners es va tornar lenta i insuficient. Encara que l'imperi de Carlemany va ser molt brillant culturalment parlant, en l'aspecte econòmic va ser un segle de regressió. Els recursos del sobirà es van limitar a les rendes dels seus dominis, als tributs dels pobles vençuts i al botí de guerra. La base econòmica, tant l'Estat com de la societat, serà llavors la propietat territorial. L'estat Carolingi va ser essencialment agrícola. El comerç era insignificant i per tant no existia més fortuna que els béns arrels, ni més treball que el rural. La desaparició dels petits propietaris lliures es va accelerar, la necessitat de protecció els va obligar a buscar la tutela dels poderosos. L'economia de canvi va ser substituïda per una economia de consum.

Trivium: retòrica, gramàtica i dialèctica. Quatrivium: geometria, astronomia, aritmètica i música.

L'art carolingi estava basat fonamentalment en dos estils: l'art clàssic grec i l'art cristià, però amb algunes influències dels seus veïns bizantí i islàmic.

Escultura: Els exemples conservats són molt escassos, si bé les escultures de vori han sobreviscut i són d'una gran bellesa.

Arquitectura: L'arquitectura carolíngia es reflectia en edificis religiosos i alguns palaus. Es caracteritza per utilitzar la planta de creu llatina de tres naus; arcs de

mig punt, d'herència romana; cobertes de fusta; columnes amb capitells esquemàtics i pilars quadrats i cruciformes.

Mosaics i miniatures: Entre les obres d'art més notables d'aquesta època, sobresurten els mosaics i les miniatures que il·lustren els Evangelis, a més de

l'orfebreria que decorava tots els seus temples.