girona, terra tripa ok - angle editorialel rapte d’europa 35 el preludi del bon temps 38 la plus...
TRANSCRIPT
© 2015 Joan de Déu Prats
© rhonn (iStockphoto), per les imatges de portada
© 9 Grup Editorial, per l’edicióAngle Editorial
Muntaner, 200, àtic 8a / 08036 BarcelonaT. 93 363 08 23
Primera edició: maig de 2015ISBN: 978-84-16139-51-4
B 12238-2015Imprès a Romanyà Valls, SA
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,ni la seva incorporació a un sistema informàtic,
ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà,sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,
sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Joan de Déu Prats
GIRONA, TERRA DE MITES
I LLEGENDES 58 històries fantàstiques per descobrir
El camí romàntic de retorn a la divinitat perduda és un camí a través dels camps de la bellesa d’aquest món. Tant és que es tracti de la bellesa del cos humà, femení o masculí, com del paisatge. La bellesa del finit és un pont vers l’Infinit, vers la bellesa absoluta del rostre de Déu. La bellesa és un pont que uneix dues ribes, el món de les aparences i el món de les Idees eternes, un pont que uneix el Múltiple i l’U, l’Infinit i el finit. La bellesa del finit obre el portal d’una bellesa superior i eterna, que es confon amb la Veritat i el Bé.
Johann Wolfgang von Goethe
L’exploració és l’expressió física de la passió intel-lectual.
Apsley Cherry-Garrard,explorador antàrtic
Les coses antigues són les més joves perquè van suc-ceir a la infantesa de la humanitat.
Anònim
9
Índex
INTRODUCCIÓ. AL FINAL DE L’ISTME 13
EL CONGOST DEL MÉS ENLLÀ 15
EL REI TRICÈFAL 17
LA CREACIÓ DE LA VIA LÀCTIA 21
SANG DE DRAGÓ 24
LES MUNTANYES DE LA LLUNA 27
CARAMELS GERIÓ 31
EL RIU DE L’OBLIT 33
EL RAPTE D’EUROPA 35
EL PRELUDI DEL BON TEMPS 38
LA PLUS AU SUD DE FRANCE 41
EL PONT DE SADERNES 43
LA WELTANSCHAUUNG DELS CARBONERS 45
LA DEESSA DEL SILENCI 48
LA DRÍADA DE MOLSA 51
L’EREMITA D’ESMIRNA 56
L’ERUPCIÓ DEL CROSCAT 60
L’OMBRA DE LA VALL DE BIANYA 66
MANOBRES CÒSMICS 71
EL JARDÍ DE L’EDÈN 74
10
L’ORIOL FOLL 76
GUSPIRES ENTREMALIADES 80
LA LLUNA D’URÀ 83
EL FANTASMA DE LA TOMBA 86
EL CIM DEL TRETZEVENTS 88
L’ÚNIC HOME BO 94
EL COLL DE LA DONA MORTA 98
TEMPLES DE DRUIDES 105
ELS TRESORS CRIEN BASILISCS 112
EL CLAUSTRE DELS LLANGARDAIXOS 117
HIC SUNT DRACONES 123
EL COMTE L’ARNAU 126
EL PALAU DE LES GOGES 132
ELS GOIGS DE SANT PRIM 138
L’EXÈRCIT ROIG 142
EL BOSC DE FÀNGORN 145
L’URPA DEL SALIVÓS 149
EL GORG NEGRE 152
EL REI DE SUÈCIA 158
LA BÈSTIA DE GAVALDÀ 161
EL PARENOSTRE DEL LLOP 165
L’ESQUERDA DE L’INFERN 171
TIGRE DE DENTS DE SABRE 175
ELS TAURONS DEL KÀISER 178
EL LLIRI DE FELIP L’ARDIT 182
PIRATES ECOLÒGICS 187
11
LA DONZELLA-PEIX 192
LES FILLES DE NEREU 198
LLADRES DE MAR 201
EL PARADÍS BLAU 206
L’ORGUE DE LA TRAMUNTANA 208
EL LLOC MÉS BONIC DEL MÓN 210
L’ILLA DEL TRESOR 212
FILLS DE LA DEPORTACIÓ 215
EL MIG DEL MÓN 219
ELS MORTS NO PARLEN 222
LA CADIRA DE CARLEMANY 225
LA MARE D’ISRAEL 229
EL BOU D’OR 233
LECTURES AMENES 237
13
INTRODUCCIÓAL FINAL DE L’ISTME
Les terres de la península Ibèrica s’estrangulen al nord en un istme que és una cicatriu de muntanyes. A l’extrem atlàntic s’ha fet un poble primigeni que antigament vivia en reductes aïllats i que en-cara venera un arbre a Gernika. A peu de l’altra punta de l’istme, a tocar del Mediterrani, per contra, es troba la porta principal de la península Ibèrica. Per aquesta porta va entrar Europa, de la mà dels grecs fundadors d’Empúries. Posteriorment hi van fer peu els ro-mans, els quals hi van passar el corró de la seva civilització. Aquesta porta, aquest accés que ha configurat sens dubte el poble mestís dels catalans, són, en definitiva, les terres gironines.
Aquestes comarques, les més orientals del país, es troben atrapa-des entre el mar i unes serralades sovint nevades. Formen un trian-gle, si fa no fa, delimitat en els angles superiors pel massís encantat del Canigó i l’abrupte, surrealista i lunar cap de Creus. El colze in-ferior el conforma el Montseny, la muntanya del senyal, que identi-ficava la costa als navegants romans.
En aquest triangle s’inaugurà també, per primera vegada a tota la península Ibèrica, el feudalisme, invent dels bàrbars i gresol de mol-tes nacions europees.
Certament, les comarques gironines són terra de pas i, en aquest sentit, estan permeablement obertes i exposades. Però a banda de les planes empordaneses, aquesta terra és un gran bosc, acotat pels conreus corresponents; una gran boscúria, amb l’afegitó de misteri nebulós que això comporta. Les Guilleries, les Gavarres, l’Albera, els contraforts del Montseny i el Collsacabra, les fagedes d’Olot, són els paratges frondosos més celebrats, on s’aferren els naufragats
14
esperits de la natura que han sobreviscut al cataclisme del cristianis-me. Per aquestes contrades encara tresca feixuga la Pesanta, i el lluert d’escata verda, l’home d’escorça o les dones d’aigua que teixeixen teranyines en gorgs i salts d’aigua. També en aquests boscatges i obagues s’hi fa el menhir i s’hi troben petjades de llops i gegants, o fèmurs de drac en ermites desolades. Boscos extensos que s’arrapen a les muntanyes i es precipiten sobre la costa abrupta i rocosa on neden el peix mular o la nereida.
No ha d’estranyar doncs que, de totes les demarcacions catala-nes, les terres gironines tinguin gairebé la meitat del territori cobert per l’espessor de les arbredes. I no és casual per tant, que una de les seves comarques s’anomeni la Selva.
En aquests territoris, el mantell de vegetació corpulenta ha man-tingut a ratlla els múltiples embats dels homes, i això només s’acon-segueix allà on els fenòmens físics tenen temperament. El magne-tisme del Canigó, els brams de la tramuntana, els gèlids mestrals que cavalquen desfermats sobre el perillós golf de Lleó o les em-premtes en el paisatge d’antigues hecatombes —com les erupcions i terratrèmols de la Garrotxa— recorden als prudents i assenyats que per desxifrar l’interlineat de la natura calen mètodes que supe-rin les simples interpretacions empíriques.
Possiblement per aquest motiu, totes aquestes comarques pivo-ten sobre una antiga seu esotèrica on es calibrava l’íntima relació entre les Entitats Superiors, el món i les persones. Una seu que durant l’edat mitjana va ser centre cabalístic per excel·lència. Estem parlant, evidentment, de Girona.
15
EL CONGOST DEL MÉS ENLLÀ
Les tribus que tenien millor butaca, millor seient, en el teatre de la península Ibèrica, eren les que miraven cap a la Mediterrània. I és que per l’autopista del mar venien de visita vaixells fenicis i grecs que portaven moltes novetats. Els intercanvis comercials amb els navegants i els coneixements que els acompanyaven van fer treure la son de les orelles a aquells indígenes i els van permetre realitzar el triple salt mortal des dels temps primitius fins a la història. Així és com es van anar conformant els ibers.
Molts segles després, un altre vaixell de nom grec va treure el nas per les nostres ribes. S’anomenava Theseus, però, malgrat que exhibia el nom de l’heroi que escalivà el minotaure, el vaixell no era de pro-cedència hel·lènica sinó britànica. Es tractava d’una nau de guerra que transportava una expedició científica que havia d’estudiar un extraordinari eclipsi total de sol, al litoral alacantí del Baix Vinalopó.
El 28 de maig de 1900, l’eclipsi es va estendre des de Califòrnia fins al mar Roig, i un dels millors punts d’observació de l’ocultació del sol era la platja de la població de Santa Pola. De sobte, l’ambient es va tornar de color groguenc i va començar a fer-se fosc. La tem-peratura descendí notablement. L’aire va començar a bufar. Els ani-mals reaccionaven desconcertats: els gossos bordaven, els ocells vo-laven sense rumb i l’aviram de corral s’arrecerava per protegir-se de la nit sobtada.
L’eclipsi va ser un fenomen extraordinari, però encara ho va ser més un altre esdeveniment. Durant les estones mortes prèvies a l’eclipsi, els mariners del Theseus jugaven a la platja a un joc estrany que provocà una gran expectació. Segons la crònica dels diaris,
16
practicaven un exercici violent amb una pilota de goma que només podien tocar amb peus i cap. L’anomenaven foot-ball.
Així doncs, no sols l’alfabet, el torn de terrissa o la forja del ferro van arribar-nos per mar, sinó també el futbol, si més no al sud de les terres de parla catalana.
La pràctica del futbol hi va deixar una impressió profunda, i un grapat d’anys més tard va acabar fundant-se l’Hèrcules d’Alacant Club de Futbol. Els fundadors del club van escollir el nom de l’he-roi grec perquè, segons deien: «Hèrcules va ser un home fort i in-vencible, i d’aquesta manera ha de ser la nostra societat esportiva».
No sabem del cert si els socis inicials de l’equip de futbol van tenir present, a l’hora d’escollir el nom d’Hèrcules, el fet que Ala-cant està situat sobre l’antiga Via Hercúlia, camí que portava des de la Gàl·lia fins a la ciutat fenícia de Gades.
L’antiga calçada ibera —degana de les comunicacions peninsu-lars—, s’anomenà Via Hercúlia en honor a aquell forçut grec. Des-prés, en temps dels romans imperials, es va rebatejar com a Via Augusta.
Hèrcules va venir a l’Extrem Occident a acomplir uns dels seus fa-mosos treballs. La feina del colós va consistir a robar-li el bestiar —uns formidables bous rojos— a Gerió, un gegant alat i tricèfal, els avis del qual havien estat un monstre marí: la gòrgona Medusa, i el déu Posidó. Aquella criatura vivia en un altre món fora de l’oikumenos, la ‘comunitat humana’, en un espai més enllà de la terra coneguda.
La clau d’entrada a aquell altre món per la Via Hercúlia, una ve-gada traspassat el Pirineu, era un congost. Per aquell afrau, per aquella profunditat, s’esmuny encara un riu, el Ter —i la carretera A-2—, abans d’obrir-se a la plana empordanesa. En temps dels ibers, l’indret estava custodiat per un poblat dels indigets, enfilat dalt d’un promontori. S’anomenava Kerunta, i va ser la primera llavor de la fundació de Girona.
17
EL REI TRICÈFAL
La platja de Bolonia, que es troba a la costa atlàntica de Cadis, té una bellesa i magnitud considerables. Està envoltada de pinedes i alberga una duna que és monument nacional. Però el més sorpre-nent d’aquella platja verge és que els banyistes estenen la tovallola a tocar de les ruïnes de la ciutat romana de Baelo Claudia, que encara conserva columnes, estàtues i calçades, i un teatre antic amb pro-gramació estable. Baelo Claudia va ser destruïda per un terratrèmol —i un possible tsunami posterior—, en l’antiguitat clàssica.
Molt abans que la terra i les aigües desfermades desmantellessin la ciutat romana, aquells paratges ubèrrims de Cadis ja gaudien d’un bagatge cultural excepcional. En temps mítics hi existia un reialme fabulós, la medul·la espinal del qual era un riu fecund que ara anomenem Guadalquivir. En aquell passat llegendari, Àfrica encara no estava separada del continent europeu per l’estret de Gi-braltar, de manera que es podia anar a peu des del Guadalquivir fins al Nil i viceversa. A peu i, sobretot, navegant per mar. Així és com les terres bètiques estaven en contacte amb les fonts del conei-xement de l’Orient Mitjà.
Aquell reialme del sud de la península Ibèrica era ric en cultius i refulgent en metalls. Els cartaginesos, posteriorment, van anar-hi a buscar la plata amagada a les seves entranyes per constituir els exèr-cits que havien de conquerir Roma. Però el reialme també era cèle-bre pels seus ramats de bous rojos, bous que pertanyien al seu rei, que no era altre que Gerió. Curiosament, si es recorren els verals propers a la platja de Bolonia, és una estampa habitual veure, enca-ra a hores d’ara, ramats de bous de pell rogenca pasturant.
18
Comptat i debatut, aquell rei, nét de Medusa i Posidó, que vivia fora de l’oikumenos, fora de la comunitat humana dels grecs, no era cap monstre, ni cap salvatge. Era un rei pastor que senyorejava Tar-tessos, el regne més antic d’Occident.
Això sí, era un rei colossal i singular. Tenia tres caps i, per tant, tres ments capaces d’abastar gran saviesa. Tenia també tres cossos poderosos a l’interior dels quals bategaven tres cors amb una força esborronadora. Els tres torsos, alhora, subjectaven uns braços grui-xuts com troncs d’arbre. A més a més d’aquella presència corprene-dora, li creixien dues ales a les espatlles: els déus havien resolt que tres cossos suposaven un pes massa feixuc per sostenir-lo només amb dues cames.
Aquell rei prodigiós, una combinació d’empenta, corpulència i percepció aguda increïbles, havia estat fins aleshores invencible. Pràcticament no necessitava aliats per guanyar batalles. Des del cel davallava de sobte com una ombra amenaçadora i arrasava els ene-mics que fugien aclaparats tan bon punt el veien. Era realment te-mible. Un dels cossos portava un arc i llançava sagetes tan ràpida-ment des de les altures que enfilava un bon grapat de guerrers abans de començar la brega. En acabat descendia com un falcó, brandant una llança llarguíssima amb la qual travessava diferents enemics alhora. Però on realment aclaparava era en el combat cos a cos amb l’espasa: subjectava sis fulles esmolades alhora.
Durant els temps anteriors a la paraula escrita, van succeir esde-veniments portentosos. Lentament, però, aquella època es va anar emboirant, es va anar enteranyinant, es va anar enfonsant en estrats i estrats de pedram arqueològic, i només van quedar retalls de ma-nuscrits escrits per grecs i romans que havien parat l’orella a ecos tan llunyans, heroics i poètics...
Va arribar un moment, tanmateix, en què alguns caps desperts van començar a fer preguntes. Van interrogar-se sobre ells mateixos i sobre els seus orígens. Quan tot just sortien de la fosca edat mitja-na, van decidir mirar enrere. Un d’aquells homes desperts era Joan
19
Margarit, bisbe de Girona i un dels més importants humanistes de l’època. Margarit també es demanava pel passat. El clergue, a banda de fer-se preguntes, va ser ambaixador d’Alfons el Magnànim, Joan II, Ferran el Catòlic i nunci papal de la Corona d’Aragó. I en els seus diferents viatges a ciutats italianes no tan sols es va relacionar amb polítics, sinó també amb humanistes i llibreters. Des de la seva primera visita a Itàlia, s’interessà per col·leccionar manuscrits an-tics. En reuní una gran biblioteca. Com a literat va escriure dife-rents obres, entre les quals cal destacar un tractat de pedagogia, Corona Regnum, dedicat a Ferran el Catòlic, una mena d’espill de prínceps. I un volum sobre els inicis de la península Ibèrica, el Pa-ralipomenon Hispaniae, que abasta des de la prehistòria fins a Cèsar August. En aquest llibre, a banda que l’antiga Cartago es troba a Vilafranca del Penedès, Margarit desvetllà una altra primícia mun-dial: va descobrir que Girona va ser fundada pel rei peninsular, tricèfal i alat, Gerió. Com el propi Margarit narra:
«Efectivament és una clara certesa que les ciutats han rebut el nom ja sigui dels seus fundadors, ja sigui dels rius que les banyen. Així Babilònia prové de Belos, Nínive, de Ninus, Roma de Ròmul, Constantinoble de Constantí, i Girona, antigament Gerunda, pro-vé de combinar el nom del seu fundador, Gerió, rei d’Hispània, i del riu Unda —Onyar, en llatí—, que corre pel mig de la ciutat.»
Podria sorprendre que un bisbe que va arribar a ser cardenal, di-vulgués aquesta notícia, que revelés que el fundador de Girona era un gegant de tres caps i no pas algú d’ascendència santa o beata. Però Joan Margarit, com a humanista, no sols creia en Déu sinó també en els coneixements amagats en les túniques dels clàssics.
Margarit no especifica per què Gerió va fundar Girona. Segura-ment el rei ho va fer per pura estratègia, com ho faria a l’edat del ferro la tribu ibera dels indigets. Gerió tractaria de protegir l’entra-da al seu reialme per aquell congost que fa el riu Ter a Sant Julià de Ramis abans d’abocar-se a l’Empordà. Un congost que era l’entrada a un altre món desconegut pels grecs.
20
I és clar, un punt estratègic ha d’estar ben vigilat. Per això la tra-dició diu que Gerió aixecà la torre Gironella i que la ciutat de Gi-rona hi va anar creixent al voltant. Les ruïnes de la torre Gironella encara es poden contemplar. Era la torre més alterosa de l’antiga fortificació de la Força Vella. Joan Margarit la contemplava des del Palau del Bisbe, dins les dependències del qual estudiava vells ma-nuscrits esgrogueïts, fins que va topar amb les gestes del rei alat.
La torre, fundada pel rei Gerió, va continuar dreta fins que algú de més rang, un emperador, va ordenar destruir-la. Es tractava de Napoleó, qui va decidir volar-la quan els francesos es van retirar de la ciutat, el 1814. Potser ho va decidir perquè hi pensava tor-nar. O potser el racionalisme francès no podia tolerar que torres i ciutats fossin fundades per personatges mitològics.
El detall sorprenent és que a finals dels anys 50 del passat segle es van anar arraulint al voltant de les ruïnes de la torre una pila de barraques que són l’origen de l’actual barri de la Torre Gironella: barraques habitades, la majoria, per immigrants andalusos. Perso-nes que potser quan van arribar a Girona van sentir l’eco d’aquelles velles pedres i van decidir viure a prop de la torre que va ser erigida per un altre andalús: Gerió, el rei de la fabulosa Tartessos.