geografia fisica

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 1

GEOGRAFIA D'ESPANYA

2n BATXILLERAT

IES BROCH I LLOP

DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIAJosep Xavier Llop Goterris

NOTA IMPORTANT

La reproducció de textos i imatges en aquest dossier educatiu s’acull al text refós de la Llei de Propietat Intel·lectual, en l’article 32 de la qual del Reial Decret Legislatiu 1/1996, del 12 d’Abril (B.O.E. número 97, del 22 d’Abril) amb les modificacions fetes al mateix per la Llei 5/1998 del 6 de Març (B.O.E. número 57, del 7 de Març) i la Llei 1/2000 del 7 de Gener (B.O.E. número 7 del 8 de Gener), es diu el que segueix: «És lícita la inclusió en una obra pròpia de fragments d’altres obres alienes de naturalesa escrita, sonora o audiovisual, així com la d’obres aïllades de caràcter plàstic, fotogràfic, figuratiu o anàleg, sempre que es tracte d’obres ja divulgades i la seua inclusió es realitze a títol de cita o per a la seua anàlisi, comentari o judici crític. Aquesta utilització només podrà realitzar-se amb fins docents o d’investigació, en la mesura justificada pel fi d’aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l’autor de l’obra utilitzada».

1a versió: Setembre 2012

Aquesta obra està subjecte a la llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons. Si voleu veure una còpia d'aquesta llicència accediu a

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/ o envieu una carta sol·licitant-la a Creative Commons, 444 Castro Street, Suite 900, Mountain View, California, 94041, EUA.

ÍNDEX:

0. INTRODUCCIÓ AL CONEIXEMENT GEOGRÀFIC

1. L'ESPAI GEOGRÀFIC ESPANYOL: DIVERSITAT GEOMORFOLÒGICA

2. LA DIVERSITAT CLIMÀTICA

3. LA DIVERSITAT HÍDRICA I BIOGEOGRÀFICA

4. ELS PAISATGES NATURALS I LES INTERRELACIONS NATURALESA -

SOCIETAT


INTRODUCCIÓ AL CONEIXEMENT GEOGRÀFIC

EVOLUCIÓ I TENDÈNCIES DE LA GEOGRAFIA1:

Abans del s. XIX la geografia no es considera ciència, per una banda abraça molts aspectes i per altra només té la missió de descriure el món i no explicar-lo. Serà a partir del segle XIX amb els alemanys Humbolt, Ritter i Ratzel comença la Geografia com a tal, doncs no es vol explicar què hi ha, sinó perquè i interrelacionar diferents fenòmens.La Geografia clàssica es desenvolupa a partir de mitjans segle XIX i rep un fort impuls a finals del segle XIX doncs apareix una necessitat geogràfica doble:

o Conèixer els països a colonitzar: les seues societats, recursos, economia, etc. Així com dels països competidors dels voltants.

o Formar una nació, ensenyant a l’escola a la gent quines són les característiques de la nació: per on s’estén, quanta gent hi viu, les principals ciutats, etc.

És aqueixa geografia Clàssica la que s’estudia encara a la major part del currículum de secundària, incloent el Batxillerat amb dos vessants fonamentalment:

o Geografia general: Pretén estudiar les relacions entre el medi físic i l’humà. Estaria en la base de la Geografia Física.

o Geografia regional: Apareix en França i aspira a estudiar un espai concret: la regió, entenent com aquesta un espai amb uns límits definits; i l’objectiu de la geografia és descriure’l per a explicar i entendre el que passa.

A partir de mitjan segle XX apareix una nova geografia als països anglosaxons: la geografia quantitativa que és la base de la Geografia humana i econòmica. Aquesta geografia defèn l'ús del mètode científic basat en dades per a establir les lleis que regeixen l’ocupació de l’espai.A partir de la dècada de 1970 i dins les noves corrents de pensament influïdes pel maig del 68 apareixen les geografies postmodernes. Sorgeixen com a reacció a la geografia quantitativa que deixava de banda l’aspecte social i es centrava sobretot a l’economia. Les més importants són:

o La geografia Humanística: s’interessa per l’ésser humà i la seua manera d’influir a l’espai, no sempre racional. Apareix així una geografia de la percepció i dels espais viscuts que vol explicar els comportaments de les persones d’acord amb lleis basades en la psicologia individual i col·lectiva.

o La geografia postmoderna: va un pas més enllà i ataca tot allò racional i basa el seu estudi en allò individual i diferent, en coses concretes i poc estudiades fins a eixe moment.

o La geografia radical: És una geografia d’esquerres i militant i sosté que la geografia ha des ser una ciència revolucionària per què no només ha d’explicar el món i les seues desigualtats sinó transformar-lo.

La geografia hui en dia no té un paradigma (tendència) clar, se segueixen diferents tendències i la varietat dels objectes d’estudi de la Geografia no ajuden a clarificar-ho.L’única cosa que encara tenen en comú tots els geògrafs és que consideren l’espai geogràfic (des de diferents punts de vista) com els seu objecte d’estudi.

OBJECTIU DE LA GEOGRAFIA

1 Més informació a http://es.geocities.com/geoleouy/index.htm

http://es.geocities.com/geoleouy/index.htm


L’objecte d’estudi de la Geografia és l’espai geogràfic, entenent aquest com el resultat de l’actuació humana sobre la natura; així al geògraf físic no li interessa la distribució natural de les espècies (com al botànic o biòleg) sinó la distribució real i el perquè s’ha arribat a esta; i al geògraf quantitatiu no li interessa la situació del sector industrial tauleller sinó el perquè de la seua distribució espacial.

Les Característiques de l’espai geogràfic són: • Es localitzable (no és un espai teòric ni inventat).• Es representable (el podem representar a un mapa)• Es divers però igual; és a dir, tot espai és diferent però podem trobar conjunts homogenis o semblants

(Totes les ciutats són diferents però es semblen i tenen problemàtiques paregudes).• Els espais no són estancs ni compartimentats sinó que existeixen àrees de transició més o menys grans

entre ells.• Tot espai geogràfic és fruit de la interrelació entre el medi físic i l’humà, així un mateix espai és

diferent segons el grup humà que l’ocupa, i un mateix grup no ocupa tots els espais exactament igual2.• L’espai geogràfic no és immutable, ni sempre igual, canvia conforme canvia la societat que l’afaiçona.• L’espai geogràfic pot descriure’s, analitzar-se, comprendre’s, explicar-se i interpretar-se tant a escala

local com regional o mundial.

PROCEDIMENTS GEOGRÀFICS3

Els procediments que usarem en geografia estaran basats en dos premisses: l’obtenció de dades i la representació. De fet totes les dades geogràfiques es poden representar a l’espai.

MAPES:Són la representació d’una part (o tota) la superfície de la terra. Per a representar-la hem d’usar una xarxa geogràfica (meridians i paral·lels o semblant) i un sistema de projecció per a passar d’una superfície esfèrica a una plana. Diferenciem entre:

o Mapes Topogràfics: que representen tot el que hi ha físicament sobre la superfície de la Terra.o Mapes Temàtics: representen un fenomen geogràfic concret (població, producció de cereals,

etc.) poden ser: Diagrames: Línies o fluxes: Coropletes: Isopletes: Anamòrfics: Figures: Etc.

GRÀFICS:• Líneals• Barres• Sectors• Punts

2 Això és veu molt bé a les zones de colonització europea on els europeus van imposar les formes d’organització de l’espai dels seus països d’origen.3 Més informació interessant d’esta i altres coses en http://club.telepolis.com/geografo/indice.htm on es troba informació dels procediments geogràfics, i classificada, informació útil per a tot el curs.

http://club.telepolis.com/geografo/indice.htm


• Etc

FONTS DE DADES:Podem obtindre dades des de diferents fonts. Considerem font tot allò que ens aporta informació vàlida per a conèixer l'espai estudiat.

• Directes: les que s'obtenen directament.o Observacióo Entrevisteso Enquestes

• Indirectes: les que s'obtenen a partir del treball d'altres persones.o Cartogràfiqueso Gràfiqueso Estadístiqueso Texteso Visuals i audiovisualso SIG4

4 La Generalitat Valenciana té a disposició de tothom un SIG en: http://www.cma.gva.es

http://www.cma.gva.es/


Activitats Tema 0:

1. Defineix acuradament els següents conceptes: a) Geografia b) Geografia general c) Geografia física d) Geografia regional e) Paradigma geogràfic f) Espai geogràfic g) Procediments geogràfics

2. Realitzar un comentari del mapa topogràfic 714, seguint el model de comentari del professor Isaac Buzo. (optatiu)

3. Realitza un perfil des de la Casa del Chaconero ( 30 678159E 4277398N ) a las Casas de Ferrís (30 681025E 4274933N ) del mapa 845-Yecla.

http://www.slideshare.net/isaacbuzo/comentario-del-mapa-topogrfico-presentation

http://www.slideshare.net/isaacbuzo/comentario-del-mapa-topogrfico-presentation

http://centrodedescargas.cnig.es/CentroDescargas/cambiarMenu.do?destino=presentacion


TEMA 1

L’ESPAI GEOGRÀFIC D’ESPANYA: DIVERSITAT GEOMORFOLÒGICA.

L’ESPAI GEOGRÀFIC D’ESPANYA

Espanya és un estat europeu. El quart en extensió d’Europa i el segon de la Unió Europea després de França. Té una superfície de vora 500.000 km2 distribuits en:

• 490.000 km2 en la península ibèrica que comparteix amb Portugal• 5.000 km2 de l’arxipèlag balear• 7.000 km2 de l’arxipèlag canari• 35 km2 de Ceuta, Melilla i diverses possesions al nord d’Àfrica.

El territori d’espanya presenta una gran diversitat natural i humana al trobar-se entre dos mars i a cavall de dos continents. Açò representa un desigual repartiment de recursos a l’espai i de les activitats humanes donant lloc a una gran pluralitat de paisatges humans.

EL RELLEU PENINSULAR

Es caracteritza per tindre:

• Una forma massissa, amb costes rectes i poc accidentades.• Una elevada altitud mitjana per culpa de la gran superfície ocupada per la Meseta.• Disposició perifèrica del relleu, que juntament amb la forma massissa frenen la influència marina.

Podem classificar les principals unitats de Relleu en:

• Meseta:o Submeseta Nordo Submeseta Sud

• Internes de la Meseta: Sistema Central Montes de Toledo

• Als voltants de la Meseta:o Montes de Lleóo Serralada Cantàbricao Montes Bascoso Sistema Ibèrico Sierra Morena

• Externes:o Pirineuso Massís Galleco Serralada litoral Catalanao Serralades Bètiques

Penibètica


Subbètica• Depressions:

o De l’Ebreo Del Guadalquivir o Bèticao Depressió del Tajo (en Portugal)

• TIPUS D’UNITATS MORFOESTRUCTURALS5

Els tres grans tipus d’unitats morfoestructurals que trobem al relleu terrestre es troben representats a la península ibèrica: sòcols i massissos antics, serralades de plegament i depressions.

o Sòcols

Es tracta d’antigues serralades sorgides al precàmbric o a l’era primària que ara es troben arrasades i convertides en planes. El rocam que les forma és majoritàriament rígid i silici.

o Massissos antics

5 Les unitats morfoestructurals són les formes que adopta el relleu resultat dels moviments tectònics.


Són sòcols que han estat fallats i realçats per les orogènesis6 terciàries i que moltes vegades han estat afectats per l’erosió diferencial.

o Serralades de plegament

Es tracta de grans serralades sorgides amb l’orogènesis terciària pel plegament dels sediments secundaris; majoritàriament calisses i margues dipòsitades a un antic geosinclinal7. Podem diferenciar dos tipus:

Serralades alpines pròpiament dites.

Serralades intermedies8: formades pel plegament de sediments situats sobre antics sòcols i que combinen el plegament i les falles.

o Depressions

Són zones afonades a l’era terciària i ocupades per sediments, sobretot argiles i margues En trobem de dos tipus:

• Depressions formades per afonament del sòcol: corresponen a les conques intenes de la Meseta.

• Depressions prealpines: es tracta de la depressió de l’Ebre i Guadalquivir.

• EVOLUCIÓ DE LES UNITATS MORFOSTRUCTURALS DEL RELLEU PENINSULAR

o A l’era Arcaica o Precàmbric: Va sorgir una larga banda des de Galicia als Montes de Toledo passant pel Sistema Central.

o A l’era Primària o Paleozòic: Amb l’orogènesi herciniana va sorgir el Massis Hespèric9 que ocupava la major part del que hui en dia és la Meseta.

o A l’era Secundària o Mesozòic: Es va arrasar el massís hespèric formant un sòcol inclinat cap a l’est, les vores del qual van estar ocupades més o menys temps per la mar.

o A l’era terciària: Es va produir l’orogènesi alpina on es va elevar i fragmentar el vell sòcol paleozòic, es van plegar les vores ocupades per la mar i van sorgir grans serralades a les foses ocupades per la mar entre els vells massissos. Al mateix temps les depresions es reomplin de sediments.

o A l’era Quaternària: L’erosió glacial retoca fortament les altes serralades del nord, mentre que l’erosió fluvial actua sobre la resta de la península.

• EL ROQUISSAR PENINSULAR I ELS TIPUS DE RELLEU10

6 Període de formació i plegament de grans sistemes muntanyosos.7 Fosa marina de subducció situada als peus d’un massís o escut on s’acumulen sediments i que donarà lloc posteriorment a una gran serralada de plegament.8 Parlem del Sistema Ibèric, i part de la Serralada Cantàbrica.9 Anomenem així al sòcol d’origen hercinià format a l’era primària que conforma el nucli de la península, també se l’anomena Massís Ibèric.10fotos 41, 42, 43 i 44.


Depenent del tipus de rocam dins la península diferenciem entre una àrea silicia, calcària i argilenca modelades per diferents formes de relleu.

o L’àrea silícia

Es troba ocupada per roques antigues de les eres primària i secundària, predominant el granit, pissarra, quarsita i neis; i és la dominant als massissos antics i el sòcol de la Meseta.

El modelat granític sol ser de tres tipus: d’una banda en les zones muntanyoses i fredes la meteorització mecànica provoca crestalls i agulles rocoses; en les zones més càlides la meteorització química desfà el granit deixant sorrals acumulats a les valls i un relleu suau; en darrer lloc trobem els berrocals, acumulacions de blocs fruit d’una meteorització mixta, química i mecànica.

o L’àrea calcària

Està formada per sediments de l’era secundària; calissa i marga, i s’estenen per les serralades de plegament.

Quan existeixen grans paquets de sediments calcaris solem trobar un paisatge karstic fruit de la dissolució de la calissa formant coves, avencs, i formes associades com dolines, gorges i poljiés.


o L’àrea argilosa

Està constituïda per materials sedimentàris terciaris i quaternaris; argiles, margues i algeps que es van dipositar a les depresions.

El relleu és bàsicament horitzontal i, quan es produeix, la seua erosió és molt ràpida molt sovint formant xaragalls11 que produeixen badlands12.

o Relleu per erosió diferencial

Encara que trobem grans àrees cobertes amb un mateix tipus de litologia13 és també molt habitual trobar-nos roques de diferent origen i resistència. Quan actua l’erosió ho fa de forma selectiva donant lloc a relleus diferencials de distints tipus depenent de la inclinació dels estrats.

• Relleu aclinal o horitzontal: l’alternança d’estrats durs i blans provoca moles o meses, tossals testimoni i tossals residual amb amples valls entremig.

• Relleu monoclinal o en cuesta: quan els estrats estan suaument inclinats alternant durs i blans es forem relleus en cuesta on trobem l’estrat dur inclinat i un front al peu del qual es troba un talús de materials blans.

• Relleu plegat apalatxià: Es tracta de relleus plegats i arrasats en l’era primaria i que ha estat realçat per l’orogènia alpina i l’erosió diferencial ha exhumat.

• Relleu plegat juràsic: Són relleus d’origen alpí que alternen sinclinals i anticlinals. No sempre els sinclinals són valls i els anticlinals serres; l’erosió pot haver buidat anticlinals i deixar sinclinats penjats.

• LES GRANS UNITATS MORFOSTRUCTURALS DEL RELLEU PENINSULAR

11 Barranc o incisió d’aigua poc profunda provocada per corrents d’aigua estacional en terrenys margosos o argilosos.12 Paisatge abarrancat i aixaragallat propi de zones argiloses seques, provocat per l’erosió de les pluges torrencials en el sòl desprovist de vegetació.13 La litologia és la part de la geologia que estudia les característiques físiques i químiques de les roques.


El relleu peninsular es disposa al gran altiplà elevat de la Meseta, passem però a descriure’ls per parts:

o La Meseta

És la unitat fonamental del relleu peninsular, es tracta de les restes del massís hespèric, arrasat i afectat per l’orogènia alpina que l’ha fracturada i deformada de manera que podem trobar:

• L’antic sòcol paleozòic: que aflora en forma de peneplana a l’oest, des de Zamora a Extremadura, configurant un modelat pla on les valls es troben més marcades a les zones on predomina la pissarra, més blana que el granit, i més erosinable.

• Les serres interiors de la Meseta: són horts elevats al fracturar-se el sòcol per tant presenten roques primàries i cims suaus, donat que són antigues planes.

o Sistema Central: divideix la Meseta en dos i s’enlaira quasibé 1000 metres per damunt d’ella.

o Montes de Toledo: de menor altura i extensió separa les conques del Tajo i Guadiana. En ell podem trobar zones de relleu apalatxià.

• Depresions interiors de la Meseta: reblides de material a l’època terciària quan s’afonaren algunes parts de la Meseta. La diferent sedimentació de roques blanes (argiles, margues) i dures (calissa) han provocat un relleu diferencial aclinal de pàramos i cuestas.

o Les vores muntanyoses de la Meseta

Es van formar a l’orogènia alpina, fracturant les vores de la Meseta i plegant aquelles parts del sòcol cobert pels sediments secundaris. Podem classificar-los en:


• Massís galaico-lleonés: és tracta d'una part del sòcol fracturat i elevat per l'orogènesi alpina. No segueix cap alineació clara.

• Serralada Cantàbrica: presenta dos sectors:o l'oest: perllongació del Massís gallec fallat en direcció est-oest, amb exemples de

relleu apalatxià.o l'est, on la cobertera secundària s'ha plegat per damunt del sòcol, on trobem

exemples de relleu juràssic.• Sistema Ibèric: es tracta d'una serralada intermedia, plegada per damunt del sòcol. Allí on

els sediments no són molt grossos han aflorat els materials primaris. El sector nord inclou les majors altures i està separat del suc per la fosa del Jalón. El sud presenta dos branques: la castellana i l'aragonesa separades per la fosa del Jiloca.

• Sierra Morena: és una gran falla o plec-falla que separa la meseta de la vall del Guadalquivir.

o Les depressions exteriors de la Meseta

Són depressions formades als peus de les serralades alpines, reblides de sediments terciaris i quaternaris pràcticament horitzontals:

Depressió de l'Ebre: es troba tancada entre muntanyes. Fou ocupada pel mar, per un llac i finalment erosionada per l'Ebre. Trobem per això dipòsits marins, lacustres i continentals, gruixos a les vores (de l'antic llac) o samontans 14i fins al centre, on l'erosió diferencial ha actuat deixant Muelas i badlands.

Depressió del Guadalquivir: ha estat durant molt de temps coberta per la mar i s'ha anat reblint convertida en una albufera15. Predominen els materials argilosos, molts d'ells quaternaris.

o Les serralades interiors de la Meseta

Es van formar a l'orogènesi alpina, i són muntanyes formades en un antic geosinclinal, excepte el sistema litoral català, situat en part sobre un antic massís afonat.

Pirineus: és la serralada alpina per excel·lència i presenta dos zones diferenciades:

Zona Axial: i més alta, on aflora els materials primaris.

Prepirineus: a les vores de l'anterior, formada per materials secundaris que formen dos alineacions separades per una llarga fossa de materials més tous.

Monts Bascos: són una prolongació del Pirineus amb materials secundaris més tous.

14També anomenat peu de mont o piemont, es tracta de terres inclinades, al peu de les muntanyes i amb sediments gruixuts. L'erosió dels sediments acumulats en l'era terciaria dona lloc a Mallos i hoyas.15Llac litoral que es crea per sedimentació marina que tanca un antic golf.


Serralada litoral catalana: són una sèrie de falles que formen un relleu germànic16 per tota la vora est de la península. La part nord són les restes d'un antic massís i té material paleozòic, mentre que la sud és secundària.

Serralades Bètiques: són les més jòvens de la península i tenen una gran complexitat geològica. Podem diferenciar dos grans conjunts:

Penibètica: vora la costa sud, més alta i on afloren materials més antics.

Subbètica; a l'interior i separada per una depressió terciària, presenten una alternança de materials durs i tous que ha suposat l'aparició d'un paisatge d'altes serres i algunes fosses entre elles.

• EL RELLEU COSTANER PENINSULAR

Les costes peninsulars són rectes, sobretot si les comparem amb les demés penínsules europees, i estan fortament condicionades per les unitats estructurals del relleu:

o Les costes atlàntiques: Podem diferenciar tres costes diferents:

Costa cantàbrica: rectilínia on predominen els penya-segats sobre les platges, formats per l'esfondrament de la serralada cantàbrica a la mar, amb alguns rasos17 i ries.

Ries gallegues: és l'única costa espanyola no rectilínia, formades per la invasió de les antigues valls fluvials per la mar.

Costa atlàntica andalusa: on abunden les maresmes tancades per fletxes i cordons litorals18, normalment formats per dunes, que tanquen la depressió del guadalquivir i van guanyant-li terreny a la mar.

o Les costes mediterrànies: es tracta de grans ovals ocupats per costes baixes entre les serralades que acaben a la mediterrània.

1. Sector bètic: alternen la costa alta de penya-segats allà on arriben les serres a la mar, amb la baixa, perllongació de les fosses que hi ha entre les serres.

2. Golf de València: es tracta d'una llarga costa baixa formada entre les serres bètiques i les catalanes, predominen les maresmes19 i albuferes.

16S'anomena així al relleu on s'alternen fosses i serres causades per falles que han alçat o afonat les unes o les altres. La serralada litoral catalana presenta dos serres (horst) alçades separades per una fossa (grabben) intermedia.17Els rasos són antigues superfícies marines d'erosió ara realçades.18Barrera continua de graves o arena formada pel transport i acumulació de sediments per la mar que pot deixar al seu interior albuferes i maresmes.19També anomenades aiguamolls o marjals, zones pantanoses ocupades per l'aigua durant una part de l'any.


3. Litoral català: és una costa predominantment alta, però amb alguns deltes i xicotetes planes que donen lloc a platges litorals, a vegades realçades.

EL RELLEU INSULAR

• L’ARXIPÈLAG BALEAR

Geològicament les illes Balears posen en contacte els dos sistemes muntanyosos de la Mediterrània: així Mallorca i Eivissa formen part de les serralades subbètiques, mentre que Menorca està emparentada amb la serralada litoral catalana.

o Mallorca i Eivissa: tant l'una com l'altra són la continuació de les serres Bètiques a qui estan unides sota la mar. Presenten una serra al Nord i un massís calcari a l'Est amb una depressió central entre ambdós. (entre Eivissa i Formentera la depressió ha estat ocupada per la mar).

o Menorca: formava part de l'antic massís català, com el nord de les catalànides, i és tracta d'una dovella realçada i isolada.

• L’ARXIPÈLAG CANARILes illes Canàries es van originar a l'era Terciària, quan l'orogènesi alpina obre una fractura al fons de l'oceà on es formen els volcans que conformen les illes.Per tant els tipus de relleu característics de l'arxipèlag són els volcànics destacant:

Cons volcànics: alguns d'ells encara actius, formen muntanyes isolades. Calderes: cràters circulars restes d'antics volcans. Malpaís: terrenys abruptes formats per colades de lava. Roques: o pitons volcànics, resultat de l'erosió diferencial que deixa al descobert zones de

lava més dura. Barrancs: antigues torrenteres formades en èpoques més plujoses. Glacis: rampes en forma de ventall al peu dels torrents on s'ha dipositat materials d'erosió.Com a resultat de tot açò les costes canàries són extremadament variades.

Bibliografia recomanada:

Terán, Solé i Vilà Geografía General de España Ariel Strahler i Strahler Geografía Física Omega Rosselló, Panareda i Pérez Cueva Manual de geografia física Universitat de València


Activitats Tema 1:

4. Realitzar un perfil topogràfic entre els punts A i B del mapa i comenta-ho: unitats morfoestructurals que travessa, origen del rocam i tipus de relleu.

5. Situa en el mapa (on són els números) les principals unitats morfoestructurals del relleu espanyol. Indica l'era geològica a la qual pertany cada una i el tipus de relleu característic. Localitza al mapa les serres següents i explica les característiques del sistema muntanyós a què pertanyen (origen i materials que el constitueixen): Picos de Europa, Moncayo, Montserrat, Cazorla i Gredos.

6. Completar el següent quadre – resum:


Eres CronologiaFet geològic principal

Unitats de Relleu Aspecte actual

Primària

Secundària

Terciària

Quaternària

Tipus de rocam CronologiaLocalització geogràfica

Tipus de rocaFormes de modelatge

Silici

Calcari

Argilós

7. Assenyala totes les províncies, rius i principals unitats de relleu travessades per la línia dibuixada al mapa.


TEMA 2

LA DIVERSITAT CLIMÀTICA D'ESPANYA.

INTRODUCCIÓ

• ORIGEN DE LES PRECIPITACIONS

Les precipitacions depenen del vapor d'aigua contingut a l'aire procedent de l'evaporació. Tota massa d'aire té una quantitat variable de vapor d'aigua, ara bé la humitat que pot contindre una massa d'aire té uns límits que depenen sobretot de la temperatura, així quan més fred és l'aire menys vapor d'aigua pot haver-hi20.

Quan s'arriba al màxim d'humitat és produeix la saturació21 i si segueix augmentant la humitat sobrant es condensa formant gotetes d'aigua que formen núvols o boira. Les gotetes poden ser tantes que comencen a unir-se i a créixer arribant a pesar tant que cauen a terra en forma de pluja.

Relació en estat de saturació entre la quantitat màxima de vapor d'aigua en g/m3 i temperatura de l'aire en ºC. (Rosselló et al.)

A la saturació es pot arribar de dos maneres:

• Per la incorporació de vapor d'aigua a la massa d'aire (molt estrany a la natura)

• Pel refredament de l'aire, amb la qual cosa minva la seua humitat de saturació. Aquest refredament es produeix quan l'aire es veu forçat a pujar en altura, per causes dinàmiques (depressions), orogràfiques (muntanyes) o frontals.

• DINÀMICA GENERAL DE L'ATMOSFERA

Les pautes habituals que segueix el moviment de l'aire, tant horitzontalment com vertical, constitueixen la circulació atmosfèrica

global, i en formen part: anticiclons, depressions, i vents dominants. La circulació atmosfèrica és fonamental per a explicar el temps i el clima.

En línies generals des de l'equador cap als pols trobem: una zona de baixes pressions22 equatorials, vents alisis (est), altes pressions23 subtropicals, vents de l'oest, baixes pressions del front polar, vents polars de l'est i altes pressions àrtiques i antàrtiques.

20Diferenciem per això dos tipus d'humitat: l'humitat absoluta, expresada en gr/kg d'aire, i l'humitat relativa, o proporció entre humitat real i la de saturació.21És la quantitat màxima de vapor d'aigua que pot contindre una massa d'aire, quan s'excedeix es produeix la condensació.22Parlem de baixes pressions, depressions, borrasques i ciclons com a termes equivalents.23Anticicló i alta pressió podem considerar-ho sinònims.

http://www.iesalbayzin.org/descargas/AnimacionesBio-Geo/WebCTMA/GlobalWind.swf

http://www.auladehistoria.net/lluvias.html


Distribució de les pressions i vents dominants al globus.(Rosselló et al)

Aquest patró està condicionat per factors orogràfics, corrents oceànics i altres anomalies locals; a més de bascular cap al nord a l'estiu i al sud al nostre hivern.

La península ibèrica es troba en la zona de contacte entre els anticiclons subtropicals i les borrasques del front polar, en una zona dominada pels vents de l'oest. Es tracta d'una zona de contacte entre una massa d'aire càlida tropical i una freda polar que anomenem Front Polar.

Model meridià de circulació general de l'atmosfera segons Palmén (Rosselló et al.)

Aquesta disposició afavoreix que la major part de la península estiga afectada a l'estiu pels anticiclons subtropical, llevat de l'extrem nord. A l'hivern al retirar-se cap al sud els anticiclons deixen pas a que les borrasques del front polar baixen de latitud i afecten la major part de la península.

ELS FACTORS DEL CLIMA

• FACTORS GEOGRÀFICS

Els factors geogràfics que determinen els climes espanyols són els següents:


• Latitud: determina la temperatura; al trobar-se a la zona temperada la península té 4 estacions ben marcades.

• Situació: entre dues masses d'aigua i dos continents, reb influències molt variades.

• Influència de la Mar: sobretot al nord i l'oest, menys important al centre on l'orografia mitiga la influència.

• Relleu: la direcció oest-est dels relleus afavoreix l'entrada de vents de l'oest, i impedeix l'entrada de vents del nord i sud. Les conques tancades (Ebre, Duero) tenen un caràcter continental.

• FACTORS TERMODINÀMICS

o Circulació en altura: Jet Stream24. On entren en contacte les masses d'aire tropicals i les masses polars25 es produeix en altura una corrent de vent que circula en direcció oest-est, separant les altes pressions dinàmiques de la zona tropical de les baixes pressions temperades del nord.

Els fronts càlids i freds són el reflex en superfície de la separació de masses d'aire del Jet. Així mateix quan el corrent s'ondula provoca depressions i anticiclons dinàmics que són els que afecten les zones temperades.

Estructura de la zona frontal de les latituds mitjanes i relació amb el corrent en doll o Jet Stream. (Rosselló et al.)

o Circulació en superfície:

Centres d'acció: anomenem centres d'acció les altes i baixes pressions en superfície. La pressió que considerem normal a nivell de superfície és de 1016 mb26, i la representem per mig d'isobares27. Per sobre de 1016 mb considerem que ens trobem davant d'una alta pressió28 i per sota d'una baixa29.

24Hi ha dos corrents en Jet, el polar, que és el que ací descrivim per què ens afecta, i el tropical que controla els anticiclons subtropicals.25En este punt es troba un desequilibri d'altura en la troposfera, que pot ser explica l'origen de la corrent. Així la troposfera polar, més baixa, entra en contacte amb la tropical, més alta, per mig de la corrent en Jet.26Realmet és de 1013 hpa o mb, però a la pràctica considerem aquesta.27Línia que uneix els punts de igual pressió.28Les altes pressions es produeixen allà on l'aire té tendència a baixar, i provoquen un oratge estable i sense precipitacions, doncs l'aire al baixar es calfa, fenòmen contrari a la gènesi de les precipitacions més habitual que ja hem assenyalat.29Les altes pressions es produeixen on l'aire puja i afavoreixen l'inestabilitat i, si és donen les condicions d'humitat adients, les precipitacions.


Principals configuracions isobàriques en un camp de pressions segons Quadrat (Rosselló et al.)

Podem trobar altes i baixes pressions d'origen tèrmic i dinàmic. Les baixes tèrmiques estan originades per calfament de la superfície de la terra i es solen dona al damunt dels continents a l'estiu. Les altes tèrmiques són originades pel refredament de la superfície continental, i es donen a l'hivern. Les dinàmiques venen donades per la circulació general de l'atmosfera.

Relació entre la circulació de la corrent en jet en altura i les depressions i anticiclons dinàmics en superfície (Strahler)

Masses d'aire primari: són vasts volums d'aire amb unes propietats físiques, sobretot de temperatura i humitat, que difícilment varien al llarg de centenars o milers de quilòmetres; que depenen de la zona d'origen o Font.

A la península ibèrica n'afecten les següents:


A àrtiques; situades sobre el casquet polar, són molt fredes i relativament humides.

P polars: es situen al voltant dels cercles polars, hi ha de dos tipus:

Pc o continentals: molt fredes i seques30 sobretot a l'hivern.

Pm o marítimes: són fredes i humides.

T tropicals: situades sobre els tròpics, són càlides i eixutes, trobem les:

Tc o continentals: situades sobre el continent, molt càlides i eixutes31, sobretot a l'estiu.

Tm o marítimes: situades sobre l'oceà, càlides i eixutes llevat de les capes baixes carregades d'humitat de l'oceà.

Esquema on s'indiquen les diverses masses d'aire i la seua regió Font (manantial), en relaicó amb el front polar. (Strahler)

Fronts: són superfícies de contacte entre masses d'aire diferents que no arriben a barrejar-se. El fet que l'aire fred desplace el càlid obligant-lo a ascendir provoca precipitacions anomenades frontals.

El més important de tots és el Front Polar, per ser el que presenta major discontinuïtat entre les masses d'aire i ser l'origen de les depressions del front polar. El seu desplaçament està controlat en altura pel Jet Stream.

30Es tracta de les invasions d'aire siberià.31Són les onades de calor d'aire del Sahara.


Fases de formació d'una borrasca en latituds mitjanes segons Strahler (Rosselló et al.)

ELEMENTS DEL CLIMA

Per a determinar el clima d'un lloc hem de fer observacions de l'atmosfera durant un període d'almenys 30 anys. Els elements principals que observem són la temperatura i la precipitació, però també s'observen els següents:

• INSOLACIÓ I NUVOLOSITAT

La insolació són les hores de llum solar que rep un lloc i es medeix amb un heliògraf32, a més també

es medeix la nuvolositat33.

• TEMPERATURA DE L'AIRE

La temperatura que es medeix per al clima és el calor de l'aire a l'ombra34, medida en graus centígrads amb un termòmetre35. Relacionats amb la temperatura tenim els següents conceptes:

línies isotermes, que representen les zones amb igual temperatura.

amplitut tèrmica, és la diferència entre la temperatura màxima i mínima d'un lloc36.

gelades, quan la temperatura de l'aire baixa per sota dels 0 ºC37.

• HUMITAT DE L'AIRE

La humitat de l'aire és la concentració de vapor d'aigua a l'aire38 i depèn com ja hem dit de la temperatura i la proximitat d'una font d'aigua (normalment la mar). Solem medir-la amb un higròmetre.

32Aparell que medeix les hores de sol al lloc on s'instala.33Existeixen unes taules per a calcular la proporció de núvols del cel i el temps que el cobreixen.34L'aire té pràcticament la mateixa temperatura al sol que a l'ombra.35Les medicions oficials es fan en una garita metereològica stàndard, on el termòmetre es situa al centre i a 1,5 metres d'altura.36Podem medir-la per dies (amplitud tèrmica diària) anual, etc. Sol dependir de la continentalitat i la distància a la mar.37Es dona el cas que la temperatura de l'aire no baixe de 0 ºC i les basses d'aigua es gelen, això és per la irradiació; el sòl es refreda més ràpid que l'aire i gela l'aire en contacte amb ell, formant rosades blanques, mentre les capes d'aire més altes estan a més temperatura. Aquest fenòmen es coneix com inversió tèrmica.38Cal recordar que el vapor d'aigua és invisible.


Quan es sobrepassa el punt de saturació de l'aire es condensa en forma de núvols o boira, podem considerar aquesta com un núvol en contacte amb la superfície de la terra. Hi ha boires frontals i d'evaporació però les més comunes són d'advecció (quan una massa freda/càlida i humida és desplaça sobre una superfície càlida/freda) i les d'irradiació (per pèrdua de calor del sòl, en fondalades i cubetes a l'hivern, generalment acompanyades d'inversions tèrmiques).

• PRESSIÓ I VENT

La pressió és el pes de l'aire que tenim a sobre nostre. En situacions normals la pressió és d'1 kg per cm2, o 1 bar, encara que per a afinar més usem els milibars o hectopascals, així considerem a efectes pràctics 1016 mb o hPa la pressió normal al nivell de la mar39. Tot allò que es troba per sota dels 1016 ho considerem una baixa pressió i per sobre alta.

Els vents són conseqüència de la diferència de pressions i estan directament relacionats amb elles circulant de les altes a les baixes pressions. A efectes pràctics considerarem els vents paral·lels a les línies isobàriques.

• PRECIPITACIONS

En sentit meteorològic precipitació és la caiguda d'aigua en estat sòlid o líquid sobre la superfície de la terra. Es medeixen amb un pluviòmetre (o nivòmetre) en mil·límetres40 i es representen en isohietes41.

Existeixen diferents tipus de precipitació líquida: plugim, pluja o ruixat depenent de la mida de les gotes; i sòlida: neu, neu granulada42, granízol43 i pedra.

La variació estacional de les precipitacions és una de les característiques fonamentals dels climes.

• EVAPOTRANSPIRACIÓ I ARIDESA

L'evaporació és el procés pel qual l'aigua es transforma en vapor. Este procés ocurreix a totes les temperatures, fins i tot per sota de 0 ºC44. L'evaporació és medeix amb un evaporímetre45.

L'evapotranspiració és el procés combinat d'evaporació de l'aigua de la terra i les masses d'aigua i la transpiració de les plantes, que són els dos fenòmens que forneixen de vapor d'aigua a l'atmosfera. Diferenciem entre evapotranspiració real i potencial; la real és la que es produeix realment i la potencial aquella que es produiria si hi haguera prou quantitat d'aigua.

39La pressió disminueix amb l'altura per tal que tenim menys quantitat d'aire per sobre nostre.40Un mm. és equivalent a un litre per m2.41Línia que uneix els punts amb igual precipitació.42Al nord valencià s'anomena araboga, és un estat intermedi entre neu i gel (pedra).43També anomenat calamarsa consisteix en pedres de tamany menut o molt menut.44Quan l'aigua passa directament de l'estat sòlid al gasós parlem de sublimació.45Tant la mesura de l'evaporació com de l'evapotranspiració no sol donar mesures molt reals, per tant l'hem d'estimar mitjançant l'ús d'aparells de medició combinats i altres formules.


L'aridesa és la relació entre l'aigua i l'evaporació46 en un lloc donat i depèn de la precipitació i la temperatura. Hi ha diversos índex per a calcular-la que es basen en la relació entre precipitació i temperatura, el més senzill és el de Gaussen on considera un més àrid quan 2TºC igual o major P mm47.

TIPUS DE TEMPS48

Com a resultat dels factors geogràfics i termodinàmics es produeixen una gran variabilitat de temps, però podem trobar una sèrie de situacions que es repeteixen habitualment.

• A LA PENÍNSULA

o Temps inestable d'hivern49: el trobem quan l'anticicló subtropical o de les Açores es retira cap al sud, deixant pas a les borrasques i fronts del front polar que baixen de latitud i afecten la península. Si no és retira del tot l'anticicló només afecta a la meitat nord.

o Temps estable d'hivern: es produeix sobretot al Gener quan l'anticicló centreeuropeu es reforça i abraça la península que produeix temps fred i estable; més rarament per ascens en latitud de l'anticicló de les Açores, que produeix temps estable però més suau.

o Temps estable d'estiu: l'anticicló subtropical puja de latitud abraçant la major part de la península, les borrasques del front polar només afecten de passada l'extrem nord de la península.

o Temps inestable d'estiu: és dona quan arriba aire fred en altura i coincideix amb una baixa tèrmica a la península, ens trobem davant d'una situació de tempestes fortes i extenses que afecten al centre i l'est penínsular.

• A LES CANÀRIES

El temps normal a les Canàries està dominat per l'anticicló subtropical i els vents alisis, que formen núvols en les zones altes de les muntanyes (medianías) provocant un temps sec i assolellat en la vessant no afectada pels alisis, i núvols fins i boires a la banda contrària.

A l'hivern el domini anticiclònic es veu trencat per irrupcions d'aire polar que provoquen temporals i pluges torrencials; i a l'estiu hi ha irrupcions d'aire del Sahara que provoquen onades de calor i calimes50.

TIPUS DE CLIMA

46És a dir per a definir-la ens interessa saber quanta aigua disponible per a les plantes (animals i persones) hi ha disponible. Si hi ha aigua tot l'any el clima no el considerem àrid, ara bé si durant una part de l'any hi manca l'aigua podem considerar-lo subàrid, i si hi manca la major part, àrid.47Quan la temperatura mitjana del més multiplicada per dos és major a les precipitacions d'eixe més. Té l'avantatge de poder-se representar en un climograma de forma gràfica.48Els exemples pràctics dels tipus de temps es troben representats al llibre de text.49Es el tipus de temps habitual no només de l'hivern sinó també de la primavera i tardor.50La calima o calitja és una situació atmosfèrica on la visibilitat es veu reduïda per la pols en suspensió, al cas de les Canàries procedent del veí Sahara.


El territori espanyol es caracteritza per una àmplia diversitat de climes:

• CLIMA OCEÀNIC

Presenta unes precipitacions abundants i regulars, superiors a 800 mm i amb més de 150 dies de precipitació, degut al constant pas de depressions del front polar. Es dona un màxim a l'hivern i un mínim a l'estiu quan ocasionalment arriba l'anticicló.

Les temperatures són suaus i l'amplitud tèrmica escassa degut a la influència de la mar, amb hiverns moderats i estius suaus.

Exemple de climograma oceànic i mapa de distribució.

• CLIMA MEDITERRANI

És el clima predominant a Espanya, presenta precipitacions escasses i irregulars, generalment entre 800 i 300 mm, i amb una forta sequera estival degut al desplaçament en latitud de l'anticicló subtropical. Les màximes precipitacions es donen als equinoccis, llevat de les zones properes a l'atlàntic on hi ha un màxim hivernal. Solen ser de caràcter torrencial i amb una forta irregularitat.

Depenent de les temperatures podem diferenciar tres subtipus:

o Marítim: les temperatures presenten estius calorosos i hiverns suaus. Vora la mediterrània les precipitacions tenen un màxim a la tardor, degut a la freqüència de temporals de llevant; i al ponent andalús, un màxim a l'hivern.

o Continentalitzat: en general caracteritzat per una forta amplitud tèrmica i unes precipitacions que augmenten prop de les muntanyes i disminueixen a les conques internes, més importants a la primavera i amb un mínim secundari a l'hivern. A les zones altes51 els estius són suaus i els hiverns molt freds, a les zones mitjanes els hiverns són freds i els estius calorosos i a les zones més baixes hiverns suaus i estius molt calorosos.

o Sec o estepari: presenta unes precipitacions inferiors als 300 mm, és dona al SE de la península, allà on no arriben les depressions del front polar, i amb dificultats les mediterrànies; i a la vall de l'Ebre,

51Aquelles que estan per damunt dels 800 metres. Les mitjanes d'estiu suaus amaguen una forta amplitud tèrmica entre el dia i la nit.


envoltada per muntanyes. Les temperatures són molt continentals a la vall de l'Ebre, amb hiverns freds i estius molt càlids, i molt suaus a l'hivern i més càlides a l'estiu al SE.

Exemple de climograma mediterrani marítim i mapa de distribució.

Exemple de climograma mediterrani continentalitzat i mapa de distribució.

• CLIMA DE MUNTANYA

Abraça totes aquelles terres situades a més de 1000 metres d'altura. Les precipitacions solen ser superiors a 800 o 1000 metres i les temperatures presenten una mitjana anual baixa, amb estius frescos i hiverns molt freds.

Al nord les precipitacions són més abundants i les temperatures més baixes, i no tenen cap més sec.

Al sud minven les precipitacions i els estius són més càlids, i tenen un o dos mesos de sequera.


Exemple de climograma de muntanya i mapa de distribució.

• CLIMA DE LES ILLES CANÀRIES

El fet d'estar situades dins del radi d'acció dels anticiclons subtropicals i dels vents alisis provoquen un clima peculiar:

Les parts baixes tenen precipitacions escasses (menors de 300 mm), amb un màxim hivernal quan arriben depressions polars; les zones altes exposades als alisis humits i constants poden arribar a 1000 mm.

Les temperatures són càlides tot l'any i amb una amplitud tèrmica molt baixa, atemperades a l'estiu per la corrent freda de les Canàries. Com és normal, minven amb l'altura.

Exemple de climograma subtropical i mapa de distribució.

Bibliografia recomanada:

• Terán, Solé i Vilà Geografía General de España Ariel• Strahler i Strahler Geografía Física Omega• Rosselló, Panareda i Pérez Cueva Manual de geografia física Universitat de València• Martin Vide, J. Fundamentos de climatología Analítica Síntesis

Activitats Tema 2:


1. Comenta el següent mapa del temps seguint el model proposat (2/10)

2. Comentar els mapes del temps següents i relacionar-ho amb el text: (2/10)


3. Elaborar, comentar i comparar els climogrames de l'activitat 4 de la pàgina 79 del llibre. (3/10)

El CEAM atribuye la desertificación en Castelló a la urbanización de los humedales costeros

Los estudios revelan que el cambio de uso del suelo rebaja la humedad necesaria para provocar la lluvia estival.

Las últimas investigaciones del Centro de Estudios Ambientales del Mediterráneo (CEAM) revelan que la destrucción de humedales costeros y de masa forestal aparejada al crecimiento urbanístico está provocando en Castelló la pérdida de tormentas de verano y ha disparado un proceso de desertificación. Este comportamiento, detectado en toda la cuenca mediterránea, se debe a que el proceso de gestación de tormentas estivales se forma gracias a la humedad que entra en el interior a través de las brisas marinas.

La brisa que parte del mar registra una media de humedad de 14 gramos por metro cúbico. A partir de este punto, y durante su trayecto hacia la monta ña, este flujo necesita aumentar su humedad hasta los 21 gramos para que culminar la formación de nubes y que la tormenta precipite. Los siete grados de humedad extra necesarios para que se desencadene la tormentase obtenían antes de las masas forestales, los marjales y los grandes humedales. Ahora, los vertiginosos cambios del uso del suelo han cambiado los cañares por cemento y la vegetación se ha transformado en complejos de negocio turístico.

Según los datos recogidos por el CEAM en torno a los últimos 50 años, la reducción de la humedad provoca que la masa húmeda elevada al interior retorne al mar sin precipitar y (mezclada con contaminantes y vapor de

agua) sobrecaliente el agua durante periodos de entre 3 y 10 días. Esta concentración incrementa la temperatura del agua y del ambiente (alrededor de 3 grados en el último medio siglo) y en otoño desencadena virulentas lluvias torrenciales en puntos de la cuenca mediterránea y del continente europeo difíciles de predecir (Córcega, Cerdenya, norte de África, Europa Central, Europa del Este…).

El destino de dichas precipitaciones, también conocidas como Gota Fría, dependerá del sentido de los vientos. Las lluvias torrenciales, que suelen llegar a la costa castellonense cuando los vientos soplan del este, pueden acelerar la desertificación en una franja de 40 kilómetros entre la costa y el interior. El profesor responsable de la investigación, Millán Millán, concluye que el descenso de tormentas ocasionado por la falta de humedad también incrementó las condiciones que causan polución por ozono troposférico (o3 ), que a su vez multiplica el efecto invernadero y reduce las brisas que inician el proceso natural de las tormentas de verano. Es un círculo vicioso. El ozono troposférico se genera con la reacción de la radiación solar de la costa y los óxidos de nitrógeno emitidos por la industria y los vehículos a motor. Posee un efecto invernadero 200 veces superior al del dióxido de carbono (CO2) y sus efectos se refuerzan con el vapor de agua sobrante de la humedad no precipitada, que también posee un efecto invernadero 47 veces superior al del CO2. Eso sí, la acumulación del gas sólo crece cuando no llueve.

Nacho Martín, Levante , 15 agosto 2008


4. Llegir el document adjunt: las gotas frías/danas: ideas y conceptos básicos ; fer una breu ressenya d'acord amb el següent esquema: (3/10)1. concepte i definició

1. popular2. científica

2. història i evolució1. origen i evolució2. DANA3. gota fría vs DANA4. BFA

3. conclusió i valoració


COMENTARI D'UN CLIMOGRAMA:

PASSOS A SEGUIR• Observarem el climograma, identificarem i anotarem tots aquells aspectes fonamentals per a comentar

més tard.• Realitzarem un esquema de tot allò que hem de comentar.• Redactarem el comentari d'acord a aquest esquema.

EXEMPLE D'ESQUEMA A SEGUIR• Descripció i anàlisi del climograma (temperatura mitjana, precipitació total, distribució de les

temperatures i precipitacions, amplitud tèrmica, estiatges, etc)• Identificació del clima explicant el perquè d'aquest clima (característiques del clima esmentat:

precipitacions, temperatura, etc.)• Factors que expliquen el clima (geogràfics i atmosfèrics)• Localització geogràfica del clima.• Conclusió (influència del clima en la geografia: activitats humanes, població, agricultura, turisme, etc).

EXEMPLE COMENTAT DEL CLIMOGRAMA D'A CORUNYA:

• Ens trobem davant un gràfic ombrotèrmic o climograma de la ciutat d'A Corunya. El clima que ens presenta té unes elevades precipitacions (1008 mm anuals) repartides al llarg de l'any, destacant sobretot les precipitacions de la tardor i hivern (màximes de 135 mm al desembre), de fet els mesos d'octubre a febrer acumulen més de la meitat de les precipitacions anuals. Els mesos més secs són els de l'estiu (100 mm del juny a l'agost) sent els mesos de juliol i agost relativament secs, encara que no presenten una aridesa massa acusada.Les temperatures són suaus, la temperatura mitjana anual és de 14,4 ºC, amb una amplitud tèrmica escassa. Les màximes les trobem a l'agost amb 19º C, i les mínimes al gener amb 10º C, amb una amplitud tèrmica anual de 9º C.

• Podem dir que es tracta d'un clima oceànic degut a les elevades precipitacions, prou ben repartides al llarg de l'any, escassa amplitud tèrmica, amb hiverns suaus i estius poc calorosos, com correspon al


clima oceànic. Acusa però una certa aridesa estival, que no és suficient per a considerar-lo un clima mediterrani.

• La proximitat de l'oceà atlàntic és la causa de la poca amplitud tèrmica del clima oceànic, així com la inèrcia tèrmica de la gran massa marina explica el fet que l'agost siga el mes més calorós i no el juliol, així com febrer és quasi tan fred com gener. A més, encara que no estiga representat al gràfic l'amplitud tèrmica diària també és escassa.La influència oceànica explica també les abundants precipitacions, encara que el fet de no trobar pràcticament mesos secs ho explica la seua situació geogràfica al nord de la península, afectat durant pràcticament tot l'any per les borrasques del front polar, sobretot a l'hivern, mentre que la pujada en latitud del front a l'estiu provoca una disminució de les precipitacions al trobar-se afectat més sovint per l'anticicló subtropical (o de les Açores).

• Aquest clima es troba al terç nord de la península ibèrica i a la façana atlàntica al nord del Duero, estenent-se a bona part de l'europa occidental. A la península està clarament delimitat per l'existència de sistemes montanyosos (Serralada Cantàbrica, Pirineus, Montanyes de Lleó) que impedeixen que s'estenga la influència oceànica cap a l'interior i cap al sud, i transformen el clima oceànic en clima de muntanya. Existeix però un clima oceànic de transició caracteritzat per temperatures més extremes i precipitacions més baixes, i amb una certa sequera estival (2-3 mesos) que s'esten per la vessant sud de la serralada Cantàbrica i els Pirineus, i el NO de la Meseta.

• El domini climàtic oceànic condiciona un paisatge vegetal que correspon a la regió eurosiberiana caracteritzat pels boscos caducifolis, moltes vegades substituits per matollars (landes) i prats, aprofitats per a la ramaderia. L'abundància de precipitacions per tan condiciona el sector primari de la zona dominat per la ramaderia intensiva i extensiva, així com explica el fet de ser la zona on es concentra la principal explotació forestal d'Espanya, amb la industria de transformació (paperera i de la fusta) corresponent.El mateix fet de l'abundància de precipitacions ha permés un hàtitat tradicionalment dispers, i l'existència de rius cabalosos encara que curts, que són aprofitats per a produir energia elèctrica, i que aporten gran quantitat de nutrients a la plataforma marina (i les ries) del litoral, contribuint a formar la principal zona pesquera d'Espanya, i que ha donat peu a l'existència d'una potent indústria agroalimentària (conservera i pesquera) així com a l'aparició de drassanes.


COMENTARI D'UN MAPA DEL TEMPS:

PASSOS A SEGUIR• Observarem el mapa, identificarem i anotarem tots aquells aspectes fonamentals per a comentar més

tard.• Realitzarem un esquema de tot allò que hem de comentar.• Redactarem el comentari d'acord a aquest esquema.

EXEMPLE D'ESQUEMA A SEGUIR• Identificació del mapa (tipus de mapa, característiques, etc.)• Descripció del mapa (que es veu, que representa, etc.)• Comentari d'allò que representa (variables espacials, per on està distribuït)• Explicació del fenomen geogràfic representat. (d'acord amb els nostres coneixements en la matèria).• Conclusió (podem fer un resum o extraure les nostres pròpies conclusions).

EXEMPLE COMENTAT DELS MAPES DEL TEMPS:

Anàlisi de superfície. 6-11-1984


Topografia de la superfície de 500 hpa. 6-11-1984

• Ens trobem davant de dos mapes del temps, un que analitza la situació en superfície i l'altre en altura del dia 6-11-1984; on podem observar al primer, les isòbares, els diversos centres d'acció i els fronts associats; i al segon l'altura on es troba la isòbara de 500 hpa (o mb), així com la temperatura de l'aire en graus en eixa mateixa alçària.

• Al primer mapa podem observar tres centres d'acció; en primer lloc un anticicló poc profund situat sobre Islàndia, i un altre més potent a l'oceà atlàntic, sobre les illes Açores; mentre que just al nord de Galícia trobem una profunda depressió amb quatre línies frontals associades. Un front fred al sud que travessa la península ibèrica i s'allarga fins les Canàries; un front ocluit a l'est que s'estén per les illes Britàniques fins la península de Jutlàndia, enllaçant ací amb un front càlid que travessa Europa de nord a sud fins al golf de Gènova on continua un front fred; un altre front ocluit que s'allarga cap al nord; i un darrer front fred que marxa en direcció oest per l'atlàntic.Al segon mapa trobem unes altes pressions relatives sobre Islàndia, reflex en altura de les altes pressions superficials; acompanyades per dos depressions al sud i est d'Islàndia, mentre que sobre l'atlàntic est trobem un tàlveg (vaguada) on els vents baixen del NW fins a la península ibèrica, girant al SW a partir d'ací; acompanyat açò d'n embossament d'aire fred en altura. Trobem també una depressió relativa situada sobre el mediterrani central.

• Bàsicament es tracta d'una situació on trobem una depressió del front polar (amb fronts associats) en superfície, reflex d'una ondulació del corrent en jet en altura, com mostra la direcció dominant dels vents en altura; i que provocarà l'arribada d'una massa d'aire de procedència polar marítima, relativament freda i humida sobre la península. Aquest fet, sumat a la presència d'una borrasca amb un sistema frontal fred associat, que agrana la península d'oest a est, ens permet parlar d'un oratge inestable, amb precipitacions abundants a tota la façana oest de la península, i que previsiblement s'estendrà a la resta d'Espanya, amb la possible excepció del sudest peninsular on el front arribarà massa desgastat per a provocar precipitacions notables. Fins i tot les Illes Canàries es veuen afectades pel fregament de la cua del front fred, que provocarà pluges dèbils a les illes més orientals.Com observem al mapa d'altura, aquesta situació ve acompanyada d'aire fred en altura; i tractant-se del més de novembre, podem parlar d'un fort temporal al nord, amb precipitacions en forma de neu a les


principals serres de la península, especialment abundants i a cotes més baixes al massís Gallec i la Serralada Cantàbrica.

• Aquests mapes representen una típica situació de temporal de l'oest que sol afectar a la península des de la tardor a la primavera; quan l'anticicló subtropical o de les Açores es retira cap al sud i l'interior atlàntic (encara podem vore'n un extrem al SW del mapa), i les borrasques del front polar, associades al corrent en jet, baixen de latitud afectant la península ibèrica i el nord d'Àfrica. Igualment podem observar com la borrasca que es representa en superfície està formada sobre una ondulació dels vents en altura fruit, a la seua vegada, d'una ondulació del corrent en jet.És la repetició de situacions com aquesta el que fa de la tardor i la primavera un temps inestable i de pluges més abundants a la major part de la península, mentre que a l'hivern l'anticicló Siberià treu el nas sobre Europa i provoca temporades de fred i temps estable; mentre que a l'estiu és l'anticicló subtropical qui puja de latitud afectant la major part de la península, llevat de l'extrem nord. Aquesta repetició de situacions atmosfèriques és el que provoca els diferents tipus de clima que tenim a Espanya.

• Resumint, els mapes ens mostren que estem davant d'una situació de temporal de l'oest,típic de la tardor i l'hivern, que durà pluges i nevades abundants a gran part de la península, arribant a afectar fins i tot les Canàries. Aquesta situació està associada a les ondulacions del corrent en jet i al seu desplaçament cap al sud fruit de la basculació estacional dels principals centres d'acció dinàmics del planeta a l'hivern boreal, i al nord al nostre estiu; que al cap i a la fi, és el causant del clima mediterrani d'estius secs que afecta bona part de la península.


TEMA 3

LA DIFERSITAT HÍDRICA I BIOGEOGRÀFICA D'ESPANYA

LA DIVERSITAT HÍDRICAQuan parlem de la diversitat hídrica no ens referim només als rius, sinó a les aigües en general, bé correguen en forma de rius, es troben emmagatzemades en llacs o en aqüífers subterranis. Si al llarg del tema ens centrem més en els rius és per la manca de llacs importants a Espanya i el poc coneixement que encara es té de les aigües subterrànies; a més de la major facilitat d'ús i regulació de les aigües superficials.

• FACTORS D'INFLUÈNCIALes aigües estan condicionades per una gran varietat de factors; físics i humans, entre ells els més destacats són:

• El Clima: principal factor que condiciona l'aigua, degut a l'abundància o escassesa de precipitacions, i com es reparteixen estes al llarg de l'any.

• El Relleu: que influeix en l'organització de les conques fluvials i el recorregut dels rius.• La Litologia: que facilita o impedeix la circulació superficial i subterrània de les aigües, i la

creació d'aqüífers.• La Vegetació: encara que va lligada al clima, augmenta les precipitacions, i evita l'evaporació

afavorint l'abundància d'aigua.• L'Èsser humà: que en darrer terme regula, extreu i utilitza l'aigua.

• ELS RIUS ESPANYOLSParlarem primer dels factors que influeixen en els rius, per a centrar-nos més tard en la seua distribució.o Factors que influeixen:

Clima: és qui determina el cabal absolut52 i el règim d'un riu, és a dir les variacions estacionals que es produeixen al seu cabal.

Tipus de precipitacions: depenent del tipus de precipitacions tenim rius de règim nival, pluvial o mixt. Als règims pluvials les variacions de cabal depenen només de les precipitacions, mentre que als nivals ho fan del desgel53.

52És la quantitat d'aigua que passa per un 53Presenten un cabal mínim a l'hivern quan l'aigua està emmagatzemanda en forma de neu, i un màxim a finals de la primavera corresponent al desgel.


Règim hidrogràfic dels grans rius de la Meseta. (Teran et al.)

Relleu: determina la conca hidrogràfica, la pendent i l'erosió.• Conca hidrogràfica: és el territori les aigües del qual aboquen a un mateix riu, inclou el riu

principal i els seus afluents. Les serres que partixen aigües de dos conques les anomenem divisòries d'aigües. El conjunt de conques que aboquen a una mateixa mar és la vessant hidrogràfica54.

• Pendent i erosió: són dos conceptes molt lligats, doncs quan més curt és el riu i a més altura naix hi ha més pendent, i aquesta afavoreix l'erosió55.

54A espanya tradicionalment en distinguim tres: mediterrani, cantàbric i atlàntic. Encara que els dos primers els podem agrupar en un de sol. Quasi el 70% del territori vessa les aigües a l'atlàntic (i cantàbric) i la resta a la Mediterrània com a conseqüència de la inclinació de la Meseta.55En general els rius a la part alta de la conca presenten una erosió més gran, i a la part baixa, per contra, sedimentació.


o Vessants hidrogràfics Cantàbric: presenta rius curts degut a la proximitat de les muntanyes a la mar, i cabalosos; amb

un règim regular gràcies al clima oceànic. Solen ser de règim pluvial o mixt (influència nival en la capçalera).

Atlàntic: són rius llargs, que travessen tota la Meseta, presenten un règim pluvial molt irregular, amb un estiatge56 a l'estiu a causa del clima mediterrani dels llocs per on passen, i aigües altes primaverals.

Mediterrani: excepte l'Ebre57 són rius curts i encaixats que naixen a les muntanyes de prop de la mar. Tenen un règim irregular amb estiatges prolongats a l'estiu i crescudes fortes a la tardor. Hui en dia es troben molt regularitzats per la construcció de pantans. També trobem rambles i rius Secs que només duen aigua quan plou molt.

56Període durant el qual el riu duu poc de cabal o fins i tot arriba a secar-se, malgrat el nom no té per què ser sempre a l'estiu.57L'Ebre és l'únic gran riu espanyol que vessa a la Mediterrània; presenta un cabal prou regular i molt complex, doncs el seu règim pluvionival en origen es veu molt influit pels rius que baixen dels Pirineus, amb forta influència nival, això fa que els estiatges siguen curts i les aigües altes es presenten a la primavera.


(Mapa extret de Teran, et al.)

o Les

illesA les illes (Balears i Canàries) no hi ha rius pròpiament dits, només alguns torrents d'escàs cabal duen aigua la major part de l'any. Depenen per tant dels aqüífers subterranis i les desaladores per a l'abastiment de la població.

• ELS LLACS I ZONES HUMIDESo Els llacs: malgrat que hi ha més de 2.000 llacs a

Espanya, realment són o molt menuts o estacionals, i molts d'ells s'han dessecat per conseqüències naturals58

o humanes. Depenent del seu origen podem distingir:Llacs endògens: formats per processos orogènics: tectònics o volcànics (pocs).Llacs exògens: càrstics (dissolució dels materials), eòlics, arreics (regions àrides sense eixida a la mar), glacials (els més abundants, excavats per les glaceres d'alta muntanya) i litorals o albuferes.

o Les zones humides: són extensions de terreny cobertes per aigües poc profundes, almenys en una part de l'any. S'inclouen ací llacunes, maresmes, marjals, albuferes, deltes i torberes. Tenen un gran interès biològic i per això estan protegides per llei, malgrat tot pateixen moltes agressions per l'home que les desseca per tal d'aprofitar les terres o per l'extracció abusiva d'aigua.

58Han estat reblits de sediments.


• ELS AQÜÍFERSSón embossaments d'aigües subterrànies que es formen a causa de la infiltració a la terra de l'aigua de pluja, i l'acumulació en un estrat impermeable.Poden descarregar a traves de rius o brolladors (fonts, ullals) o directament a la mar (dolços).Generalment les aigües profundes manquen d'oragnismes nocius i són aptes per al consum humà i mantenen una composició i temperatura estables.Actualment presenten greus problemes de contaminació i sobreexplotació.Malgrat ser poc conegudes i estudiades fins a èpoques molt recents, hui en dia bona part del consum humà d'aigua, sobretot a les zones més seques d'espanya es fa aprofitant les aigües subterrànies. Els aqüífers més important es troben a les zones de sediments terciaris i a prop dels rius.

LES FORMACIONS VEGETALSLa vegetació o flora és el conjunt d'espècies vegetals d'un territori. Aquest conjunt el podem agrupar amb altres de semblants que conformaran regions i regnes florals.La península ibèrica es troba dins el regne holàrtic i subdividida en tres regions florals:

• Regió boreoalpina: a les zones més altes dels Pirineus i Serralada Cantàbrica• Regió eurosiberiana: al nord de la Península i zones altes del Sistema Central i Ibèric• Regió Mediterrània: la resta de la península• Regió Macaronèsica: presen a les illes Canàries

• FACTORS QUE INFLUEIXEN EN LA VEGETACIÓLa vegetació està integrada per formacions vegetals classificades per mida i fesomia (aspecte): bosc, matoll i prat.A espanya estan representades més de 6.000 espècies vegetals degut a:

• Factors físics: la diversitat de climes, relleus i la situació entre mars i continents.• Factors humans: introducció d'espècies, i modificació de la vegetació clímax59 per una altra de

secundària60.

• ELS PAISATGES VEGETALSEl paisatge vegetal és el conjunt de la vegetació realment existent a una àrea, siga potencial o secundària.La vegetació es troba estretament relacionada amb el clima61 per tant estudiarem els paisatges en relació amb els climes:o Paisatge oceànic és dins la regió eurosiberiana. Podem trobar diferents formacions vegetals:

Bosc caducifoli; seria la seua vegetació clímax; es tracta de boscos d'arbres alts, tronc recte i fulla gran que cau a la tardor, acompanyats d'un sotabosc pobre de falgueres i molses. Les espècies dominants són les fagedes que ocupen les zones muntanyoses, preferentment calcàries; i el roure pènol o Carballo62, que ocupa les zones més baixes acompanyat per un sotabosc més ric i variat. En estat natural es troben bosquets d'oms, til·lers (o tells), avellaners i castanyers, que han estat ampliats per l'home en profit propi.

59S'anomena vegetació clímax o potencial a la vegetació natural que existiria en una zona sense la intervenció de l'home.60La vegetació secundària és la que substitueix a la clímax per influència humana. Hi ha diverses sèries de substitució; així el carrascar es substituit pel pinar, i aquest per la màquia, i aquesta pel matollar.61Les plantes per a crèixer necessiten unes determinades condicions de temperatura i humitat, per tant, cada planta o grup de plantes s'adapten a un clima que els resulta apropiat.62Quercus robur, el nom popular o comú de les plantes varia molt d'un lloc a un altre, per tal d'evitar confusions es recomanable usar el nom científic que no deixa dubtes.


Landa; es tracta d'una densa vegetació de matolls, de fins a 4 metres d'altura, format per brucs, ginestes, piornos, que apareix de forma natural per sobre els 1500 metres, i per sota en llocs on s'ha eliminat el bosc.Prats; d'herbes anuals, per sobre de 2000 metres, encara que es troben molt estesos afavorits per l'home per tal d'aprofitar-los com a aliment per al bestiar.Les zones oceàniques de transició estan ocupades per àrees de roure reboll i roure de fulla gran63. També hi ha grans extensions de pinar i eucaliptus de repoblació, espècies de creixement molt ràpid.

o Paisatge mediterrani està dins la regió mediterrània.La principal característica del clima mediterrani és la sequera estival, i la seua vegetació presenta una sèrie d'adaptacions a la mateixa: arrels desenvolupades, fulles perennes i esclerofil·les, etc64.L'espècie dominant és l'alzina o carrasca65, arbre resistent a la sequera, al fred i a la calor; per tant hauria de ser el més estès a la península; però la utilització per a carbó, llenya i el desboscament per a cultius l'ha reduït a zones marginals.La surera66 es troba en zones més càlides i un poc més humides, i sobretot silícies; és per tant l'alzina dominant a l'oest de la península.El Pi i els pinars són formacions secundàries, que s'adapta a les condicions més fredes i àrides i s'estén amb la desaparició de l'alzinar. Ha estat fomentat per l'home per a l'aprofitament de la fusta.Els matollars formen boscos clímax a les zones de clima mediterrani sec, però s'han estès per bona part de la península al desaparèixer els boscos originals trobem tres tipus:Màquia: formació densa, impenetrable de fins a dos metres d'altura formada per coscolls, brucs, ginestes i llentiscle.Garriga: formació arbustiva més baixa que no sempre cobreix el sòl; formada per ginestes, romer, estepes i timons.L'estepa: formació de zones àrides o semiàrides (o allà on s'han degradat les anteriors), caracteritzada per arbustos i matolls: espins, margalló, timó, esparts i espàrrecs.

o Paisatge de ribera és indiferent en quan a la regió, es troba vora l'aigua.Com el seu nom indica es troba a la vora dels rius i trobem una gradació d'espècies de més prop a més lluny de l'aigua segons les seues necessitats: vern, salze, xop (pollancre) i àlber.

o Paisatge de muntanya es troba a la regió boreoalpinaTrobem una vegetació disposada en estatges o pisos, conforme pugem en altura. Trobem diferències depèn de les zones muntanyoses.

63Quercus petraea, Quercus humilis, Quercus pyrenaica.64Algunes plantes presenten les fulles reduïdes a espines per a evitar la transpiració, altres són dures i amb ceres i olis (aromàtica a vegades) que la redueixen, i gairebé totes tenen un sistema radicular molt potent i són perennes.65Alguns biòlegs diferèncien l'espècie Quercus ilex (alzina) de la Quercus rotundifolia (carrasca) altres no les consideren espècies diferents.66Quercus suber; s'han mantingut els seus boscos donat l'aprofitament de la seua escorça: el suro.


Pirineus: trobem tres estatges ben marcats: subalpí, alpí i nival; al primer hi ha avets, pi roig i pi negre (pinus uncinata) acompanyats de rododendres i nabius; al segon només trobem prats; i al tercer neus perpètues.

A la resta de muntanyes en general, trobem un estatge supraforestal de matolls (landa, savines) diferent segons el clima; i prats d'alçada, més abundants al nord i substituïts a les muntanyes mediterrànies per matolls espinosos.

o Paisatge Canari s'inclou dins la regió macaronèsica.La vegetació de les illes Canàries té una riquesa extraordinària, amb influències atlàntiques, mediterrànies i africanes; i amb una gran varietat d'endemismes67 i relíquies68 botàniques.Trobem una sèrie d'estatges on de més avall a més amunt trobem: cardones i tabaidas (matollars secs), palmera canària, drago i savina, laurisilva i fayal-brezal (boscos únics en el món), coníferes (pi i cedre canaris), i matolls dispersos.

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA

• Terán, Solé i Vilà Geografía General de España Ariel• Rosselló, Panareda i Pérez Cueva Manual de geografia física Universitat de València• Costa, Manuel La vegetació al País Valencià Universitat de València• Galán, P. et al. Árboles y arbustos de la península ibérica e Islas Baleares. ed. Jaguar

67Espècies o formacions vegetals pròpies d'un lloc.68Vegetació que va ocupar grans extensions en altres èpoques i hui en dia es troba arraconada en xicotets llocs. Per exemple la laurisilva, el pinsapo, Savina vera, etc.


ACTIVITATS TEMA 3:

1. Construeix i comenta gràfics de règim fluvial o hidrogrames d'acord amb l'exemple. Comenta'n 5 de manera més breu i 1 més extensament.

G F Mç Ab Mg Jn Jl Ag S O N D

0,76 1,23 1,08 0,8 0,96 1,29 0,72 0,88 1,08 1,36 0,91 0,9


1,93 1,82 1,82 1,37 0,85 0,53 0,26 0,2 0,23 0,39 0,92 1,62


0,75 1 1,37 1,42 1,65 1,44 0,83 0,44 0,44 0,62 0,98 1,01


0,87 1,22 1,77 2,02 2 0,86 0,24 0,04 0,25 0,46 1,1 1,14


1,17 2,09 2,23 1,4 0,76 0,56 0,4 0,39 0,44 0,53 0,81 1,18


0,4 0,35 0,65 0,8 1,8 2,6 1,5 1 1 0,8 0,7 0,5

2. A partir de les dades següents elabora i comenta la clisèrie de la Serra d'Albarracín69.ALTITUD (m.s.n.m.)

SOLANA (calcària)

UMBRIA (calcària)

SOLANA (silícia) UMBRIA (silícia)

Fins a 900Carrasca

quercus rotundifoliaPi negre

pinus nigraCarrasca

quercus rotundifoliaCarrasca

quercus rotundifolia

900 - 1300Pi negre

pinus nigraPi negre

pinus nigraPi rodeno

pinus pinasterPi rodeno

pinus pinaster

1300 - 1500Savina

juniperus thuriferaReboll

quercus fagineaPi rodeno

pinus pinasterRoure

quercus pyrenaica

Més de 1500Pi roig

pinus silvestrisPi roig



pinus silvestris

3. Completa els següents quadres comparatius:

Vessant cantàbric Vessant atlàntic Vessant mediterrani

Longitud

69Adaptat a partir de: de Jaime, Chabier Paisaje protegido de los pinares del rodeno y sierra de Albarracín Prames, Zaragoza, 1996


Força erosiva

Cabal i règim

Exemples

SÒLS ZONALS SÒLS INTRAZONALS I AZONALSDe clima oceànic De clima mediterrani

Roques silícies

Roques calcàries

Roques argiloses


COMENTARI HIDROGRAMA

ESQUEMA A SEGUIR1. IDENTIFICACIÓ

1. Tipus de gràfic: Hidrograma2. Anàlisi del gràfic3. Règim del riu representat

2. ZONA GEOGRÀFICA1. Relleu2. Clima3. Litologia

3. CONCLUSIONS1. Influència sobre l'activitat humana2. Altres conclusions

Font: Sánchez Fabre, M. modificat70

EXEMPLE DE COMENTARI

IDENTIFICACIÓEl gràfic davant exposat representa un hidrograma, çò és un gràfic que representa la variació en el temps d'una informació hidrològica, en aquest cas del règim d'un riu, representat no de forma absoluta sinó mitjançant el cabal relatiu o coeficient de cabal mensual (K). A l'eix de les Y trobem precisament la K, mentre que a les X trobem els mesos de l'any.L'hidrograma a comentar és el del riu Guadalaviar a San Blas (Teruel) abans d'unir-se amb el Alfambra, des d'on sol anomenar-se Turia.

70Sánchez Fabre, M.; Ollero Ojeda, A. y Lozano Tena, M.V. “El río Guadalaviar: su comportamiento hidrológico ” Rehalda Nº 7 CECAL, Tramacastilla, 2005

GENERFEBRER

MARÇABRIL

MAIGJUNY

JULIOLAGOST

SEPTEMBREOCTUBRE

NOVEMBREDESEMBRE

0,0

0,2

0,4

0,6

0,8

1,0

1,2

1,4

1,6

1,8

1,41,5

1,6

1,3 1,3

1,1

0,6

0,4

0,5

0,6

0,8

1,0

GUADALAVIAR: SAN BLAS

M: 1,98 m3/s Mr: 2,14 l/s/km2

MESOS

K


Com podem vore a l'hidrograma el cabal mitjà o mòdul són 1,98 m3/s, mentre que el cabal relatiu és de 2,14 l/s/km2, un valor més bé baix, mentre que el coeficient d'irregularitat, és a dir la diferència entre el mes d'aigües més altes i més baixes és de 4,6.Presenta aigües altes de Gener a Juny i aigües baixes de Juliol a Novembre, estant el Desembre en la mitjana. El mes amb major cabal relatiu és Març amb 1,6 i el menor l'Agost amb 0,4.El règim fluvial és simple, les aigües altes comencen a l'hivern, amb un pic al Març i que s'allarga fins ben entrat Juny degut en part al règim de pluges primaverals i també a una certa influència nival que es ben present al Març quan es produeix el desglaç. L'estiatge es prolonga des del Juliol fins al Desembre, mostrant la poca influència que les pluges de tardor tenen en el seu règim.

Per tot això podem classificar que el Guadalaviar al seu pas per San Blas presenta un règim a meitat camí entre el pluvial mediterrani continentalitzat i el pluvionival al estar matisat per l'altura de la major part de la conca hidrogràfica que aporta una certa influència nival.

ZONA GEOGRÀFICAEl Guadalaviar drena bona part de la Serra d'Albarracín en Teruel, que forma part de la branca castellana del Sistema Ibèric, separada de l'aragonesa per la fossa del Jiloca. Tota la zona de la Serra d'Albarracín i la seua veïna Serrania de Conca és un nus orogràfic molt important, naixent ací, entre altres rius, el Tajo, Xúquer, Cabriol i el propi Guadalaviar, tots ells en un radi de molt pocs quilòmetres. En la capçalera tots ells presenten un règim pluvionival afavorit per l'altura a la qual naixen (vora els 1500 metres) i la presència de neu, almenys de Desembre a Març, a les moles que els envolten.

El clima de muntanya de la capçalera, amb abundants precipitacions, superiors als 1.000 mm a l'any es veu transformat ja a la part baixa de la conca en un clima continental (àrid a la fossa de Teruel). Les principals pluges es donen a l'hivern i la primavera, amb un mínim de precipitacions a l'estiu. El règim del riu reflecteix perfectament eixa pauta, només matisada per la presència de neu.

La litologia dominant en la conca del Guadalaviar és la calcària, per tant, malgrat l'abundància de les precipitacions el modul relatiu és més bé escàs degut a la important infiltració i circulació subterrània, present en tota la conca, com ho palesa l'abundància de ressurgències en les zones de contacte amb estrats impermeables, moltes d'elles fora de la conca del riu.

CONCLUSIONSEncara que l'aigua del riu no és molt aprofitada en la Serra, donat que en bona part el Guadalaviar travessa importants congostos, ja a l'altura de San Blas quan s'obri en una xicoteta Vega és aprofitada per a regar, i és ací on es troba el pantà de El Arquillo, que regula el règim natural del riu i emmagatzema aigua per tal de ser usada per al regadiu aigües avall.Esta regulació és necessària doncs l'època de major cabal no es correspon amb la màxima necessitat hídrica de la major part dels conreus, essent necessari emmagatzemar-la per tal d'usar-la posteriorment.Veient també l'hidrograma podem afirmar que el major risc de crescudes per a les construccions humanes de les seues vores es troba, no a la tardor com sol ser freqüent als rius mediterranis, sinó a la primavera.

En resum, el riu Guadalaviar en el tram de la seua capçalera presenta un règim mixte pluvionival, que aigües avall esdevé un règim mediterrani típic, tot tenint en conte que la major part dels rius mediterranis d'una certa llargària71 naixen a les modestes muntanyes que envolten la mar i per tant, tots ells presenten un règim semblant en capçalera, modificat a la desembocadura per tots els afluents que drenen les terres baixes i que els aporten aigua a la tardor, principalment, presentant-se moltes vegades eixuts la resta de l'any.

71Millars, Xúquer, Segura, Ter, Llobregat...


COMENTARI CLISÈRIE

ESQUEMA A SEGUIR

1. IDENTIFICACIÓ1. Tipus de gràfics2. Localització del sistema muntanyós3. Descripció dels elements4. Estatges representats

2. ANÀLISI1. El perquè dels estatges2. Diferències entre solell i obac

3. INTERPRETACIÓ1. Regió Biogeogràfica2. Explicació dels estatges3. Relació amb l'home

Clisèrie de la vall del riu Cervol al terme municipal de Vallibona.

TÉRMINO MUNICIPAL DE EL TORO

PINO NEGRO

PINO SILVESTRE

MATORRAL

CARRASCA

QUEJIGO

SABINA

LEYENDA


Font: Soriano Martí, Javier Sostenibilidad de ida y vuelta en el bosque mediterráneo 72

72Ponència presentada per al curs Geografia, sociedad y territorio Cefire Castelló, 8 febrer 2010

T RMINO MUNICIPAL DE VALLIBONAﾃ


IDENTIFICACIÓEl gràfic anterior ens mostra una clisèrie o esglaonament de la vegetació en diferents estatges en raó de l'altura i l'orientació.

Al contrari del que es sol representar habitualment en este cas no es representen els estatges de vegetació d'una serra sinó d'una vall envoltada de dos serres; la Serra de la Creu i la Serra del Turmell. A l'esquerra del gràfic es representa la serra de la Creu en la seua vessant de la solana73 mentre que a la dreta trobem l'ombria de la serra del Turmell. En este cas la clisèrie comença al fons de la vall a 600 metres d'altura, pujant fins al cim de les serres, 1100 per a la Creu i 1300 per al Turmell.

A la vessant de la solana trobem un primer estatge de vegetació que correspon al carrascar (quercus ilex sbsp ballota) que s'estén pràcticament des dels 600 metres del fons de la vall on comença el gràfic fins als 1100 de les parts altes de la serra, trobem però, sobre els 600-700 metres unes taques de matollars pot ser corresponents a un crestall rocós amb un sòl més pobre. Sobre els 800 metres d'altura trobem una clapa de pi negre (pinus nigra) seguida d'una extensió de matollar en una zona més pendent, pot ser esta la raó de no poder desenvolupar-se un bosc. Per sobre d'esta altura trobem un carrascar entreverat amb roure valencià (quercus faginea).A la vessant de l'ombria trobem des dels 600 fins als 850 metres una roureda de roure valencià per sobre de la qual hi ha un pinar de pi negre fins als 1000 metres, altura a partir de la qual va deixant pas a un pinar de pi roig (pinus sylvestris).

ANÀLISIL'escalonament en diferents pisos o estatges de vegetació que trobem es degut sobretot a la disminució de la temperatura al pujar en altura; 0,6ºC cada 100 metres de mitjana. A més a major altura hi ha un increment de les precipitacions per l'efecte orogràfic que provoca l'ascens forçat d'una massa d'aire i la formació de núvols i pluges, tenint així un clima diferent del que hi ha al peu de la muntanya.

També influeix l'orientació de les muntanyes, així trobem que al solell el roure només apareix a les parts més altes i fresques de la serra, mentre que a l'obaga on la temperatura és menor i la humitat es manté més degut a la menor exposició al sol, el trobem des dels 600 metres.

INTERPRETACIÓEn esta clisèrie podem observar en una mateixa vall el pas d'una vegetació mediterrània corresponent a un clima mediterrani típic a una vegetació eurosiberiana més pròpia d'un clima oceànic, passant per una sèrie d'estadis de transició.

Així trobem a la solana un carrascar, vegetació típica de l'espanya mediterrània, sobretot de l'allunyada de la mar, amb el seu acompanyament de matolls que només dominen quan les condicions del terreny són suficientment dures per a l'establiment del bosc (sòls dèbils i pobres, pendents acusades). Ja a les parts altes el carrascar va deixant pas a un pinar de pi negre i a rouredes de roure valencià, el pi negre el trobem en una zona més plana i que pot afavorir l'acumulació d'humitat i la roureda a les parts més altes i fresques. Les dos espècies corresponen als boscos de transició de la regió mediterrània cap a l'eurosiberiana, sempre sobre sòls calcaris; el seu homònim sobre sòls silicis seria el roure reboll (quercus pyrenaica).

73Solell i solana són termes sinònims que fan referència a la part més exposada al sol de les muntanyes, normalment al Sud. Ombria i obaga es refereixen a la part contrària que mira al Nord. A les nostres muntanyes a més la part Nord està més exposada als vents humits del NW i NE i per tant rep més precipitacions.


A la vessant de l'ombria, més fresca, s'inicia la sèrie amb les rouredes per a deixar pas cap als 800 metres al pinar de pi negre, per a acabar la sèrie amb un pinar de pi roig, espècie ja típicament eurosiberiana i que es troba al cims de moltes muntanyes ibèriques abans de l'estatge supraforestal. De fet només als Pirineus trobem per sobre d'aquest estatge un altre estatge forestal, el pi negre (pinus uncinata) abans de deixar lloc als prats alpins.

Bona part dels carrascars, així com moltes rouredes han estat tradicionalment artigades per a establir terres de cultiu havent desaparegut el que, sens dubte, és el paisatge natural dominant a Espanya. A més les rouredes han perdut part de la seua antiga extensió en favor dels pins, així bona part dels pinars de pi negre que trobem no són totalment naturals sinó que ocupen una major extensió en detriment d'altres espècies afavorits per l'aprofitament de la seua fusta que ha fet tradicionalment l'home, eliminant les espècies que el podien desplaçar.Ara bé, d'un temps a esta part la disminució de la població rural i la caiguda de la rendibilitat de l'aprofitament forestal, a banda d'afavorir els incendis, ha dut a una recuperació de la superfície forestal i també a una recolonització d'espais forestals perduts per les espècies que tradicionalment l'han ocupat de forma natural.

La Serra de la Creu des del Turmell.


TEMA 4

ELS PAISATGES NATURALS I LES INTERELACIONS NATURA-SOCIETAT

ELS GRANS PAISATGES NATURALS

LES ZONES OCEÀNIQUES

ZONA Nord de la Península i Galícia

CLIMA Oceànic: • precipitacions abundants i regulars• temperatures suaus i amplitud tèrmica baixa

VEGETACIÓ • Bosc caducifoli (fajos i roures)• Landa: matollar d'argelaga, bruc i ginesta• Prats

AIGÜES Rius del vessant cantàbric i el Minyo. Abundants, cabalosos, regulars i curts.

SÒLS • Roquissar silici: terra bruna, aptes per al cultiu i pastures en zones planes; Rankers per a pastures i boscos en pendent.

• Roquissar calcari: terra bruna apta per a cultius i prats; terra fusca en zones amb pendents per a boscos.

LES ZONES MEDITERRÀNIES

ZONA resta de la península, Balears, Ceuta i Melilla

CLIMA Mediterrani:• Precipitacions escasses amb sequera estival.• Temperatures càlides a l'estiu, i a l'hivern suaus a la costa i

fredes a l'interior.

VEGETACIÓ • Bosc perennifoli (alzina o carrasca i surera)• Màquia de matolls densos (estepa, llentiscle)• Garriga de matolls baixos (timó, romer)• Estepa en zones seques (margalló, espart)

AIGÜES • Rius del vessant atlàntic, llargs i amb estiatges a l'estiu• Rius mediterranis curts (llevat de l'Ebre), irregulars i amb fort

estiatge a l'estiu.

SÒLS • Sobre roca silícia: terra bruna pobra destinat a pastures• Sobre roca calcària sòls rojos molt fèrtils per a cultius i terra

rossa per a cultius arboris• Sobre argila i marga, vertisòls, molt fèrtils per a tot tipus de

cultius.


LA MUNTANYA

ZONA Territoris per damunt dels 1.000 metres d'altura

CLIMA Clima de Muntanya:• Precipitacions abundants i distribuides segons zona.• Temperatura baixa, estius frescos i hiverns freds.

VEGETACIÓ Escalonada en estatges:• Pirineus: subalpí (coniferes), alpí (prats) i nival• Resta: es passa directament a un estatge amb matolls i prats.

AIGÜES Rius de Muntanya: Alta muntanya: règim nival Muntanya mitjana: règim pluvionival o nivopluvial

SÒLS Poc evolucionats degut a les pendents (rankers o rendzines)

LES ILLES CANÀRIES

ZONA Illes canàries, davant del Sahara africà.

CLIMA de caràcter estepari o desèrtic a les zones baixes Precipitacions escasses a la costa, augmenten amb l'altura i

poden arribar a 1000 mm Temperatures càlides tot l'any i amb poca amplitud tèrmica.

VEGETACIÓ Original amb influències atlàntiques, africanes i mediterrànies. Molts endemismes i relíquies. Estatges muntanyencs molt originals: matoll, palmera-drago-savinar, laurisilva, fayal-brezal, pi canari, etc.

AIGÜES Molt escasses i irregulars en superfície, s'aprofiten les subterrànies

SÒLS Volcànics, formen sovint malpaíses poc evolucionats i improductius.


INFLUÈNCIA DEL MEDI EN L'ACTIVITAT HUMANA 1. El medi natural com a recurs.

El medi natural aporta recursos a l'ésser humà; matèries primeres, fonts d'energia, comunicacions, etc.La valoració i aprofitament dels recursos ha variat al llarg del temps i depèn de la societat i l'economia predominant al territori74.

Relleu:Influeix en els assentaments75, en l'activitat agrària; proporciona recursos minerals i energètics doncs depenent de l'antiguitat geològica trobem uns minerals o uns altres76.Afecta també a les comunicacions que segueixen preferentment les valls i els passos entre muntanyes. Influeix en el turisme directament77 o indirecta78.

Clima:Influeix en la distribució de la població i en l'hàbitat. Així les zones molt fredes o eixutes solen tindre menys població; i les zones amb aigua abundant presenten un hàbitat dispers.Evidentment és el principal condicionant de l'agricultura doncs els cultius s'adapten als llocs adients en temperatura i humitat.Condiciona les fonts d'energia renovables com la solar, eòlica i hidroelèctricaIntervé també en el turisme i en certa manera en el transport. I sobretot en l'hàbitat i l'urbanisme.

Vegetació:Proporciona matèries primes silvícoles79 i sobretot contribueix a la protecció i millora del medi actuant per a millorar la qualitat de l'aire, afavorint la precipitació, atenuant els efectes de les pluges torrencials, protegint el sòl, etc.80

Aigua i els recursos hídrics:■ Aigua:

En una zona poc humida o semiàrida com és el cas de la major part d'Espanya l'aigua és un recurs essencial, condiciona la majoria de les activatats: Agricultura: malgrat ocupar una extensió menor, gràcies a l'aigua l'agricultura de regadiu suposa la major part del valor afegit del sector primari espanyol ja que l'aigua posa en valor terres poc productives81. Energia: les centrals hidroelèctriques depenen directament d'ella i indirectament les nuclears82 i tèrmiques que necessiten l'aigua com a refrigerant. Consum urbà i industrial: hui en dia l'aigua és indispensable per a la vida urbana i s'usa per a multitud de tasques domèstiques i industrials i com a mitjà d'evacuació de residus. Altres usos: podem esmentar la pesca, navegació, usos recreatius i turístics, etc.

■ Balanç hídric: Anomenem balanç hídric a la relació entre els recursos hídrics disponibles i el consum que se'n fa. En conjunt a Espanya és positiu però presenta una sèrie de problemes:

74Així la població sempre ha fugit de les altes muntanyes doncs no oferien cap recurs, mentre que ara algunes d'estes són un reclam turístic i tenen elevades densitats de població. Una cosa semblant ha passat en les zones de costes baixes i platges.75Les ciutats solen estar situades en zones planes, valls de rius, vora mar, etc.76Zones primàries: carbó, minerals metàl·lics; conques secundàries: marbre, ciment, calç; terciàries: argiles, algeps77formacions geològiques singulars: coves, formes volcàniques, etc.78platges llargues que afavoreixen el turisme, altes muntanyes amb neu, etc.79Fusta, suro, fruits del bosc, etc.80També influeix en una activitat d'oci que mou molts diners i provoca un fort impacte en els ecosistemes naturals com és la caça.81El 80% de l'aigua d'Espanya s'usa en el regadiu.82Totes les nuclears espanyoles estan vora rius importants excepte una que està vora mar.


L'aprofitament de l'aigua prové dels rius, majoritàriament de règim mediterrani i per tant molt irregulars. S'han fet per açò obres de regulació per a acumular aigua i alleujar els problemes de sequera i inundacions. Les conques excedentàries es troben al nord, mentre que les del Sudest són deficitàries doncs ací es troba la majors demanda (per a usos agraris, industrials i turístics) que augmenta d'any en any83.

■ Política Hidràulica A Espanya la Llei d'Aigües estableix que totes les aigües pertanyen a l'estat, així com els llits per on circulen. La gestió dels recursos hídrics la realitzen però, les confederacions hidrogràfiques que elaboren plans de conca84.Les confederacions que ocupen territoris de més d'una Comunitat Autonoma estan administrades directament pel Ministeri de Foment, que té les competències en matèria d'aigua i ha elaborat un Pla Hidrològic Nacional

■ Les obres hidràuliquesSón les infraestructures creades per a regular els recursos hídrics i millorar la qualitat de l'aigua:Pantans o embassaments; s'usen per a prevenció d'avingudes, producció d'energia hidroelèctrica i emmagatzemament d'aigua.Canals i sèquies de distribució, per abastir la població, la indústria i sobretot el reg. També per a trasvassar aigua entre conques85. També es regulen alguns llacs dels Pirineus per a l'obtenció d'electricitat i els aqüífers que s'empren per a usos agrícoles, industrials i urbans86.Avui en dia s'està apostant fort per la dessalinització de l'aigua marina com una opció viable, ràpida i poc problemàtica87 per a abastir d'aigua les zones del SE peninsular més eixutes i amb una demanda, sobretot urbana, creixent.A banda d'això trobem les plantes potabilitzadores que tracten les aigües per al consum urbà; i les depuradores que tracten les aigües residuals per a evitar la contaminació.

El sòlInflueix en la producció ramadera, forestal i sobretot agrícola: així depèn de la qualitat dels sòls es poden donar uns o altres conreus. En general els sòls espanyols són mediocres.

Riscos NaturalsAnomenem riscos naturals a les característiques ambientals que amenacen la vida humana i totes les seues activitats. Riscos geològics

Sismes o terratremols: malgrat no ser una zona sísmicament molt activa són freqüents al Sistema Bètic i en menor mesura als Pirineus.Volcans: les canàries són unes illes volcàniques, l'última erupció va tindre lloc als anys setanta.Moviments de vessant: solsides o lliscaments i despreniments; a zones muntanyoses amb terrenys poc consolidats (argilosos) els primers o fracturats (roques calcàries) els segons88.

Riscos climàtics83És la zona més dinàmica i presenta una economia basada en part (turisme estacional) en una creixent demanda d'aigua.84Les conques de les confederacions hidrogràfiques no es corresponen amb les conques reals dels rius, moltes d'elles són la suma d'un riu principal i diversos rius més menuts agrupats entorn de la conca principal.85Hi ha quasi 40 trasvassaments entre conques, però el més important per volum i conseqüències és el Tajo-Segura.86En alguns aqüífers sobreexplotats s'han establit sistemes de recàrrega.87A banda dels problemes mediambientals, menors que en un trasvassament, evita sobretot problemes socials doncs cap territori està disposat a cedir aigua a un altre donat que és un recurs escàs i necessari per al desenvolupament.


Inundacions, sequeres, tempestes, temporals de neu, onades de fred, de calor, etc.Davant tots aquestos riscos climàtics i meteorològics s'actua de dos formes: d'una banda construint infraestructures per a previndre'ls (pantans per a regular les inundacions i mitigar les sequeres, reforestacions, adequacions dels caixers dels rius, etc.); d'una altra banda s'ha creat tota una xarxa de sistemes de previsió i vigilància89, així com plans d'actuació en cas d'emergència.A més els plans d'usos del territori90 han de tindre en conte els possibles situacions de risc.

INFLUÈNCIA DE L'ACTIVITAT HUMANA AL MEDI

L'acció antròpica té una doble vessant: els problemes ambientals que provoca d'una banda i de l'altra les actuacions dutes a terme per a resoldre'ls.

Els problemes ambientalsLes actuacions negatives de l'ésser humà són la destrucció o desaparició total dels elements del medi, la sobreexplotació o explotació excessiva per damunt de la capacitat natural de regeneració i la contaminació o addicció de matèries nocives en proporció no assimilable. Contaminació atmosfèrica

Causada per contaminants primaris o secundaris91. Els més destacats són els procedents de la combustió de fuel i carbó de baixa qualitat i rics en sofres a les centrals tèrmiques, a les emissions de les calefaccions, automòbils, aviació i indústries i al clor de refrigerants i aerosols.Les conseqüències principals són:

Pluja àcida: deguda al sofre i nitrogen dels combustibles92 que provoca alteracions en la vegetació, l'aigua i el sòl.

Capa d'ozó: que filtra les radiacions ultraviolades93 i està disminuint degut al clor dels CFC94 (entre altres raons). En canvi l'ozó troposfèric provocat per la combustió d'hidrocarburs provoca greus afeccions pulmonars

Efecte hivernacle: provocat per l'emissió a l'atmosfera de gasos com el metà95 i el CO2 que actuen com el plàstic d'un hivernacle evitant la pèrdua de radiació a l'espai i augmentant així la temperatura de la terra.

La campana de pols i contaminació: sobre les grans ciutats en situacions anticiclòniques degut a que les partícules de pols i fum en suspensió no poden escapar produeix alteracions a les plantes, edificis i malalties pulmonars a les persones.

El Soroll, no és una contaminació atmosfèrica sinó acústica, deguda al trànsit, les activitats industrials i d'oci; i afecta a la salut de les persones i al comportament animal.

La llum, o millor dit la contaminació lumínica, per excés de llum a l'espai afecta sobretot les conductes dels animals.

Desboscamento destrucció de la coberta vegetal es degut a:

88A banda de les xicotetes solsides i despreniments que tallen carreteres en èpoques de pluja o gelades; hi ha pobles sencers amb perill de ser arrossegats per solsides; o barris amenaçats per la caiguda de pedres.89Per exemple a la conca del Xúquer es va crear el SAIH (sistema automàtic d'informació Hidrològica) que consta d'una xarxa de pluviòmetres, medidors de corrent, de capacitat dels embassaments; per a controlar les inundacions. El sistema del Xúquer s'ha estés a altres conques.90El Patricova, els PGOU, i els diferents plans d'ordenació territorial han de previndre les situacions de risc del territori i actuar per a evitar-les o, almenys limitar-les.91Generats per les reaccions químiques de contaminants primaris.92Reaccionen amb el vapor d'aigua i es converteixen en àcid sulfúric i nítric.93Causants de l'envelliment de la pell i del càncer. La capa d'ozó es troba a l'estratosfera cap als 80 km d'altura.94Malgrat estar prohibits des de la dècada dels 90 encara tardaran anys en desapareixer de l'atomòsfera.95El metà prové de la fermentació de residus urbans i de l'augment de la cabana ramadera, especialment bovina.


• Activitats agrícoles i ramaderes que han destruït el bosc per a conreus o pastures, més sovint en èpoques passades96.

• Ocupació urbana i industrial, amb la finalitat d'obtenir sòl urbà i polígons industrials97.• Els incendis forestals, causats normalment per l'home

(intencionadament o no) i que han destruït milers d'hectàrees forestals en els darrers decennis. Afavorits per l'abandó de les zones agrícoles i els aprofitaments tradicionals, així com la repoblació d'espècies que cremen amb facilitat (pi i eucaliptus); i per interessos ramaders i especuladors.

Contaminació, erosió i desertificació del sòlLa contaminació del sòl es deu als abocaments industrials i urbans i l'ús i abús dels fertilitzants i plaguicides98 agrícoles.L'erosió del sòl està causada per les pluges torrencials i agreujada pel desboscament i pràctiques agràries poc sostenibles99. La destrucció de la vegetació natural contribueix a l'erosió doncs aquesta reté el sòl i l'aigua.La desertificació és el resultat de l'erosió extrema i afecta a bona part del SE de la Península.

Sobreexplotació i contaminació de les aigüesLa sobreexplotació és el resultat del desequilibri entre les entrades i sortides d'aigua als aqüífers. Mentre que les primeres són més o menys estables les segones han crescut molt, fins i tot per sobre de la capacitat de recàrrega de l'aqüífer. La conseqüència d'açò ha sigut la dessecació de fonts, rius i zones humides, l'esgotament dels aqüífers i la salinització dels aqüífers litorals100.La contaminació de les aigües prové de l'abocament de residus:

Rural: abocament de fems, fertilitzants i plaguicides. Industrial: abocaments sense depurar de metalls pesants, i

altres productes químics procedents de la fabricació industrial.

Urbana: degut a les aigües fecals sense depurar i als nitrats i fosfats dels detergents101.

Residus sòlids urbansTenen un caràcter no biodegradable i si no s'aboquen en abocadors controlats i situats en un emplaçament adient poden arribar a contaminar el sòl i les aigües subterrànies. També la seua fermentació provoca gasos contaminants.

96En les zones d'agricultura marginal o poc rentable abandonades en les darreres dècades s'ha produit una reforestació natural molt forta i ràpida, limitada en part pels incendis forestals.97La recuperació natural del bosc en estes zones una vegada abandonades és pràcticament nula a escala humana.98La UE ha restringit molt l'ús de plaguicides en una nova directiva que entrarà en vigor el 2009.99Excés de pasturatge que elimina la vegetació; llaurar en vessants molt pendents; etc.100 A l'extraure massa aigua es produeix una intrussió d'aigua marina salada que impregna de sal la terra, fent irreversible a curt plaç la regeneració d'un aqüífer d'aigua dolça.101Els fosfats no són tòxics però afavoreixen el creixement d'algues que exhaureixen l'oxígen de l'aigua, matant els peixos.


Protecció dels espais naturals i política ambientalLa presa de consciència de la degradació de la natura ha dut a crear una sèrie de lleis i institucions públiques per a protegir-la i evitar-ne la degradació.Les polítiques que s'han dut a terme les podem diferenciar en diversos apartats: Els espais protegits

A Espanya els primers parcs es van fer a principis del segle XX per a preservar zones de gran bellesa (Ordesa) o de transcendència històrica (Covadonga). A partir de mitjans segle es van afegir altres parcs amb criteris biològics i geològics.No és fins el 1989 que s'elabora una Llei d'Espais Naturals que estableix diferents figures de protecció:

Parcs Nacionals: són espais d'alt valor ecològic i poc transformats per l'activitat humana amb característiques peculiars; i on prima la conservació sobre la resta d'usos.

Parcs Naturals: es diferencien dels anteriors per mantindre l'explotació dels recursos primaris, fent-los compatibles amb la conservació del medi.

Reserves Naturals: de poca superfície, protegeixen ecosistemes rars o fràgils. Monuments Naturals: aplicat a formacions naturals singulars. Paisatges Protegits: àrees preservades pels seus valors estètics, culturals , etc. Altres: a més hi ha tota una sèrie d'espais que tenen un ús restringit. D'acord amb el conveni

Ramsar les zones humides pel fet de ser-ho es troben protegides, i les directives comunitàries estableixen una sèrie d'espais d'interès comunitari a protegir amb diferents figures: LIC, ZEPA.

http://www.magrama.gob.es/es/biodiversidad/temas/red-natura-2000/red-natura-2000-en-espana/zec.aspx

http://www.magrama.gob.es/es/biodiversidad/temas/red-natura-2000/red-natura-2000-en-espana/lic.aspx

http://www.ramsar.org/cda/es/ramsar-home/main/ramsar/1_4000_2__

http://reddeparquesnacionales.mma.es/parques/index.htm


La política ambiental espanyolaEncara que la Constitució recull el dret a gaudir d'un medi adequat, han sigut les directives102 de la Unió Europea les que han obligat a Espanya a posar-se les piles en matèria de protecció ambiental.Analitzem ara una a una les diferents polítiques i els seus resultats:■ Política respecte a la contaminació atmosfèrica.

Espanya manté una xarxa per a avaluar la qualitat de l'aire i donar avisos en cas d'emergències. A més d'acord amb les convenis internacionals signats s'ha prohibit l'ús de CFC per a protegir la capa d'ozó, s'han reduït les emissions de sofre per a evitar la pluja àcida i s'ha compromès a no depassar una quantitat de CO2 assignada al protocol de Kioto103. Malgrat açò a hores d'ara no està en condicions de complir amb els compromisos adquirits en Kioto.En quant a la contaminació acústica s'han elaborat lleis per a evitar-la però sense cap efecte pràctic. Igualment hi ha molts projectes per a promoure el transport públic a les ciutats estalviant energia i evitant la contaminació, però el transport privat i els vehicles a motor continua sent la principal font de contaminació.

■ Política respecte al desboscament.La política forestal a Espanya es basa en la prevenció d'incendis i l'ús sostenible dels boscos. Per a la prevenció d'incendis forestals les CC.AA. que són qui tenen les competències han augmentat els mitjans de prevenció i extinció i han dut a terme polítiques preventives, de

102Les Lleis d'obligat compliment per a tots els països de la Unió, que han de adaptar-les a la seua legislació pròpia.103A la ciutat de Kioto es va signar un acord el 1991 per tal de reduir o no augmentar massa les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Espanya es va comprometre a no augmentar més del 40%, prenent com a base l'any 1980, els gasos per a l'any 2010. En estos moments el creixement és de més del 100%.


restricció d'accés al medi natural i de limitació d'usos104. A més es fa un seguiment de l'estat de la massa forestal i es lluita contra les plagues forestals.Els programes de repoblació forestal han estat sempre en segon terme pel cost econòmic i la controvèrsia105 sobre com dur-los a terme.

■ Política front a la degradació del sòl.S'han dut a terme treballs de recuperació de sòls contaminats en antigues zones industrials i abocadors de mines i indústries; així com restauració paisatgística en zones de canteres. Són treballs cars i encara que afecten a extensions reduïdes del terreny.Pel que fa a l'erosió del sòl, la única política activa duta a terme és la reforestació, amb tota la problemàtica davant dita.

■ Política davant la sobreexplotació i contaminació de les aigües.S'han dut a terme una sèrie de mesures per a la depuració de les aigües residuals, i s'ha posat en marxa un sistema d'avís sobre la qualitat de l'aigua (SAICA).Als rius s'han dut a terme programes de restauració de riberes, reforestació, prevenció d'inundacions, i sobretot depuració.Als aqüífers s'han fet estudis per a establir la capacitat de càrrega per tal de limitar-ne l'extracció d'aigua i evitar la sobreexplotació; així com infraestructures de recàrrega dels aqüífers més sobreexplotats106.En quan a la costa, hi ha un projecte de recuperació per al domini públic dels primers 100 metres de línia costanera per tal de previndre possibles pujades del nivell de la mar.

■ Polítiques sobre els Residus Sòlids Urbans.La política sobre els residus sòlids es resumeix en les tres RRR: Reduir, Reutilitzar, i Reciclar.A hores d'ara no s'ha aconseguit reduir el seu volum, i tampoc hi ha una reutilització107 molt gran, en canvi s'està estimulant el reciclatge (la R més cara) mitjançant la recollida selectiva.

■ Política de conscienciació ciutadana.A banda d'incloure el tema ecològic en els programes electorals, en els discursos i en els temaris de les escoles, no s'ha dut a terme una política global respecte al tema mediambiental, i per tant, tampoc una política de conscienciació ciutadana.

Les organitzacions ecologistesLa consciència ecològica que va nàixer als països anglosaxons108 a finals del segle XIX ha anat estenent-se tal i conforme la degradació del medi s'ha fet més evident i profunda. Fruit d'açò ha estat la creació d'organitzacions que vetlen per la conservació del medi de diverses formes: conscienciació ciutadana, pressió a les autoritats, vigilància per a que es complisquen les lleis, etc109.A Espanya les més antigues són la SEO i ADENA, associades amb altres organitzacions internacionals.

104A la Comunitat Valenciana està totalment prohibit fer foc al bosc i als seus voltants només es permés amb un permís especial. També tallar o arrancar àrbres sense permís, etc.105Sobre quines són les espècies més adequades per a repoblar, i de quina manera fer-ho.106S'han fet pantans per a recàrrega d'aqüífers, s'injecta aigua sobrant en pous per al mateix i sobretot es tanquen i controlen els pous il·legals.107L'exemple típic de Reutilització són les ampolles de vidre, tornades netejades i reomplides. Hui en dia les autoritats parlen de reutilització quan cremen els plàstics o el paper per a produir electricitat; o quan aprofiten la matèria orgànica per a fer compost; encara que açò entraria en el reciclatge.108A finals del segle XIX es va crear als EE.UU. la primera agrupació conservacionista: Sierra Club; i també el primer parc nacional: Yellowstone.109A Espanya els ecologistes sempre han sigut pocs i amb pocs recursos, i han pressionat les autoritats per a protegir grans extensions de territori, al revés que en altres països on han comprat grans extensions de terra per a protegir-les directament. Això només va passar a Espanya amb Doñana.

http://www.wwf.es/

http://www.seo.org/

http://www.magrama.gob.es/es/agua/temas/estado-y-calidad-de-las-aguas/aguas-superficiales/programas-seguimiento/saica.aspx


ACTIVITATS TEMA 4:

1. Completa les següents definicions (3/10)1. Paisatge natural2. Conca hidrogràfica3. Xarxa natura 20004. Espai natural5. Deforestació6. Efecte hivernacle

2. Descriu i explica les diferents figures de protecció del medi natural existents a Espanya. (2/10)3. Completa la fitxa de vegetació amb una fotografia de cadascun dels arbres o arbustos. La fotografia ha

de ser original i presa dins el terme de Vila-real (opcional: 5/10)4. Comenta un dels següents paisatges naturals seguint l'exemple proposat: (5/10)

Estany del Pirineu.

http://www.slideshare.net/xgoterris/fitxa-vegetacio


Serra d'Albarracín.


Marjal de Torreblanca.


COMENTARI D'UN PAISATGE NATURAL:

PAUTES A SEGUIR: 1. LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA 2. ANÀLISI DELS ELEMENTS NATURALS

a) Relleu b) Aigües c) Vegetació d) Clima

3. INTERRELACIONS ENTRE EL MEDI NATURAL I L'ACTIVITAT HUMANA a) Relleu b) Aigües c) Vegetació d) Clima

4. CONCLUSIÓ

Paisatge de la Vall de Sant Mateu.


COMENTARI DEL PAISATGE

La fotografia que veiem ens mostra un tros de la Vall de Sant Mateu, presa des de l'ermita de Sant Cristòfol cap al Sud Oest, mostrant-nos en primer terme els estreps del tossal de la Gaita, en segon les Llacunes i les terres de cultiu que l'envolten, i per darrere la Serra del Molló dels cinc termes, i al fons i tancant la panoràmica el cim de Penyagolosa amb taques de neu.

Veiem doncs com la Vall de Sant Mateu es conforma com un corredor que s'allargassa en sentit Sud-Sudoest al Nord-Nordest vorejat a banda i banda per serres no massa altes ni amb relleus molt vigorosos. Es tracta doncs d'una fossa tectònica enfonsada entre dos dovelles realçades formant un típic relleu germànic de horts i grabben, paral·lel a la costa mediterrània, i que segueix una alineació catalànide, essent una prolongació cap al sud de la Serralada Litoral Catalana. El rocam dominant està dominat pels materials calcaris d'origen juràssic a les muntanyes, mentre que el fons de la vall es troba reblit per materials terciàris més recents; bàsicament argiles.

A la imatge no apareix cap corrent d'aigua, ni permanent ni estacional, es tracta d'una zona arreica sense desguàs directe a la mar. La taca més fosca que es troba al fons de la vall, correspon a la zona de les Llacunes, lloc on s'acumulaven les aigües pluvials i on sobreïxen les aigües de l'aqüífer. Com tota zona calcària, en general la circulació de l'aigua és més bé subterrània que en superfície, per tant a banda del xicotet aqüífer del centre de la vall podem suposar l'existència d'un aqüífer més important a molta més profunditat.

Encara que al fons de la vall la major part de la vegetació ha estat substituïda per cultius, en primer terme podem vore en detall la vegetació natural, la mateixa que cobreix les muntanyes del fons. Es tracta d'un matollar mediterrani format per coscoll, romer i argelaga, que destaca per les seues flors grogues. Este matollar es troba de forma natural a les zones de sòls pobres i poc desenvolupats, encara que el trobem molt més estès formant part de les brolles de substitució que ocupen el lloc reservat a els boscos clímax una vegada desapareguts. De fet el bosc que hi hauria d'haver seria un típic bosc perennifoli format per carrasques, amb un sotabosc d'alborcers, llentiscles, càdec i aladern, desaparegut després de segles de pasturatge, carboneig i cremes. Al fons de la vall, a la zona d'inundació estacional trobem alguns xops, juncs i vegetació higròfila.

A partir de tot açò podem determinar que el tipus de clima de la zona serà un clima mediterrani típic, amb estius secs i calorosos i hiverns humits i més frescos. Este tipus de clima duu associada una vegetació de matolls secs allà on ha desaparegut el bosc, i també cultius de secà com la vinya, cereals i olivera, els dos darrers ben representats en la fotografia.

Malgrat no trobar cap poble a la imatge si trobem moltes construccions humanes. Al centre de la vall podem vore la línia d'una carretera que la travessa aprofitant el corredor deixat per la fossa tectònica. Este corredor ha estat aprofitat tradicionalment per a les comunicacions de l'arc mediterrani de la península des de l'època dels romans quan ja passava per ací la via augusta, en un futur proper passarà la autovia del Mediterrani (A-7) entre València i Barcelona.Si podem observar tota una sèrie de granges (de porcí i aviar) escampades per la plana, que contrasten amb l'absència de construccions a les zones muntanyoses, donada la facilitat de comunicacions al pla, i la major dificultat a les zones de major relleu.

Els cultius també es circumscriuen a la zona plana, deixant les zones muntanyoses per als matollars i terres de pastures. Podem diferenciar dos tipus de cultius dominants: els llenyosos, bàsicament oliveres amb algun ametler que s'estenen des del peu de les muntanyes; i els cereals reservats a les zones més baixes on es solen


produir inversions tèrmiques i que poden estar ocupades estacionalment per l'aigua, fenomen que pot arribar a matar els arbres.

La banda de la zona de les Llacunes, ocupada temporalment per les aigües seria molt més gran si no fos que s'ha construït un canal de drenatge de l'aigua sobrant. De totes formes l'aqüífer que s'hi troba a sota és el que ha facilitat que amb les noves tecnologies hi haja un accés fàcil a l'aigua de manera que les activitats humanes (com les granges) no estan lligades directament als punts d'aigua sinó que poden escampar-se pel territori, tot i no ser tant abundant com per a poder transformar en regadiu totes les terres de secà.

La vegetació que es devia trobar a les zones planes, amb sòls profunds i ben desenvolupats ha estat substituïda pels cultius, no així a les vores muntanyoses on segles de pasturatge i desboscament han deixat pas a matolls, aprofitats tradicionalment com a combustible per als forns i llars. Ara però, substituït este pel gas o l'electricitat, i la ramaderia extensiva per l'estabulada, el matollar està començant a donar pas a un bosc més estructurat, el procés però és molt llarg, i seria més ràpid si l'home ajudara amb repoblacions. De tota forma gràcies al matollar s'ha evitat l'erosió del poc sòl fèrtil que queda, a més de crear sòl a partir de la matèria orgànica en descomposició, així com un microclima més humit a l'interior dels matolls, ajudant a créixer els arbres del futur bosc, així com protegint-los dels herbívors gràcies a les seues fulles punxants.

Tant la vegetació com els cultius que trobem són els propis del clima mediterrani: plantes adaptades a la llarga sequera estival, i a la irregularitat de precipitacions. No trobem cap poble, sols modernes granges, doncs l'hàbitat tradicional ha estat concentrat al voltant dels punts d'aigua i ha defugit les zones inundables com és el cas del fons de la vall, que s'inunda amb les intenses precipitacions tardorenques. De fet, fins i tot la carretera defuig el fons de la vall passant per les zones un poc més elevades, marcant el límit de les zones inundables, així com també el límit del cultiu del cereal i l'olivera.

En conclusió, ens trobem davant d'un paisatge mediterrani típic de les muntanyes que envolten la conca mediterrània; no directament costaner sinó ja d'un rerepaís més interior. Tant la vegetació com els cultius s'adapten als condicionants del clima, i tant estos com les activitats humanes als condicionants que imposa el relleu, apreciant clarament la dicotomia plana-muntanya, tant pròpia de les zones mediterrànies, que esdevé la continuació de la dicotomia saltus-ager mantinguda des dels temps dels romans. Totes les activitats humanes es desenvolupen doncs a la zona plana mentre que les muntanyes esdevenen zones residuals on dur a terme activitats complementàries, o cap activitat. Estos usos tradicionals, units a l'escassesa de planes ha dut a una gran concentració en les mateixes de tota l'activitat humana de la vora mediterrània de la península, i a una gran competència per l'espai, amb la conseqüent degradació del mateix.

geografia fisica

Education