fem contes de ciència 2002 2007

recull de les 5 edicions del concurs (2002-2007)

fem

contes de Ciència

Proposta llibre contes_journal 10/9/07 15:57 Página 1

Edita Fundació ”la Caixa”

Òrgans de govern de l’Obra Social ”la Caixa”

COMISSIÓ D’OBRES SOCIALS

President Isidre Fainé Casas

Vicepresidents Salvador Gabarró SerraJordi Mercader MiróManuel Raventós Negra

Vocals Marta Domènech Sardà Justo B. Novella MartínezJavier Godó Muntañola Magí Pallarès MorgadesImmaculada Juan Franch

Secretari Alejandro García-Bragado Dalmau

Director general de ”la Caixa” Joan Maria Nin Génova

Director executiu Obra Social Josep F. de Conrado i Villalonga

PATRONAT DE LA FUNDACIÓ ”LA CAIXA”

President d’honor Josep Vilarasau Salat

President Isidre Fainé Casas

Vicepresidents Ricard Fornesa Ribó (Vicepr. 1er)Salvador Gabarró SerraJordi Mercader MiróJoan Maria Nin Génova

Patrons Ramon Balagueró Gañet Vicenç Oller CompañM. Amparo Camarasa Carrasco Magí Pallarès MorgadesJosep F. de Conrado i Villalonga Alejandro Plasencia GarcíaMarta Domènech Sardà Manuel Raventós NegraManuel García Biel Leopoldo Rodés CastañéJavier Godó Muntañola Luis Rojas MarcosImmaculada Juan Franch Lluc Tomás MunarJuan José López Burniol Francesc Tutzó BennasarMontserrat López Ferreres Josep Vilarasau SalatAmparo Moraleda Martínez Nuria Esther Villalba FernándezMiquel Noguer Planas Josep Francesc Zaragozà AlbaJusto B. Novella Martínez

Secretari (no patró) Alejandro García-Bragado Dalmau

Vicesecretari (no patró) Óscar Calderón de Oya

Director general de la Fundació ”la Caixa” Josep F. de Conrado i Villalonga

Àrea de Medi Ambient i Ciència

Director Jorge WagensbergDirector adjunt Xavier Bertolín

Catàleg

Coordinació Marta Solsona

Disseny gràfic Excèntric Comunicació

Fotografia Xabier Mendiola

Textos Fundació ”la Caixa”

Traducció Discobole

Impressió Gráficas Viking

© de l’edició, Fundació ”la Caixa”Av. Diagonal, 621 08028 Barcelona

ISBN: 978-84-7664-957-2DL: B - 31.547 - 2007

ÍndexPresentació 7

Introducció 11

Fem contes de ciència 12

1a Edició (2002) 15

2a Edició (2003) 35

3a Edició (2005) 57

4a Edició (2006) 81

5a Edició (2007) 105

Apèndix 130


Índexper contes


76

Als darrers anys, l’Obra Social “la Caixa” ha dedicat una part molt important dels seus recursos al mediambient, amb l’organització i la promoció d’activitats que tenen com a propòsit que el ciutadà prenguiconsciència de la importància de conservar-lo i dels perills que l’amenacen. Els projectes Conservació deParcs Naturals i Reinserció Social i “la Caixa” a favor del mar: la ruta del Vell Marí tenen com a objecte contri-buir a la conservació de la biodiversitat i a la sostenibilitat dels boscos i del medi marí, respectivament.Altres activitats en aquest entorn prenen la forma de cursos o cicles de conferències sobre canvi climàtic omalalties emergents, per citar només dos exemples.

Dins aquesta mateixa línia d’actuació es pot inserir l’exposició Mart-Terra. Una anatomia comparada quela Fundació “la Caixa” es va proposar organitzar amb la intenció de comparar aquests dos planetes.L’exposició es presenta a les instal·lacions de CosmoCaixa on, a la Sala de la Matèria, es dedica un ampliespai a l’estudi de la geologia i la meteorologia terrestres. Avui en dia, però, la humanitat està fent tambégeologia i meteorologia al planeta Mart, gràcies a la munió de naus terrícoles que l’envolten i que es pas-segen per la seva superfície. Quan observem les imatges que ens arriben de Mart i les comparem amb lesd’alguns indrets de la Terra, veiem dos cossos planetaris íntimament lligats, amb paisatges gairebé indis-tingibles. Són dos mons germans, amb històries paral·leles que, tot i això, avui són molt diferents. Mart ésun planeta sec i estèril, mentre que la Terra és plena de vida. Aprendre per què avui Mart i la Terra sóntan diferents, malgrat ser tan semblants, ens pot ajudar a aconseguir que el nostre planeta continuï sentuna llar amable per als éssers humans.

A l’exposició es presenten 14 d’aquests paisatges comuns a un planeta i a l’altre. Les fotografies obtingudesper les sondes a Mart, moltes de les quals el darrer any, es comparen amb sengles imatges terrestres quemostren les contrapartides dels fenòmens observats a Mart. Se n’analitzen les similituds i les diferències iles causes que les han originat. El visitant amb inquietuds, que vol saber-ne més, mentre contempla aques-tes imatges no solament posa al dia els seus coneixements sinó que, el que és potser més important, potreflexionar sobre la preciosa singularitat del nostre món i sobre la necessitat de transmetre’l en bon estat ales properes generacions.

La Fundació “la Caixa” vol mostrar el seu agraïment a totes les persones i institucions científiques que hanfet possible aquesta exposició, en molts casos amb la cessió desinteressada de les fotografies i els objectesque s’hi exposen.

Josep F. de Conrado i VillalongaDirector General de la Fundació “la Caixa”


98

El arte de contar historias

Pensar es una actividad infinita porque infinitos son los matices de las emociones de una mente pensante. El lengua-je sirve para ordenar el pensamiento, para recortarlo, para separar lo esencial de lo que no lo es, para empaquetarloy enviarlo de viaje a la realidad de este mundo... y ¿todo eso para qué? pues para intentar alcanzar a otra mente conla que se pueda tropezar. Este proceso convierte el pensamiento (en principio infinito) en conocimiento (necesaria-mente finito), una canción, una obra de arte, pero sobre todo un texto. Hablar, conversar, leer, escribir ¡contar histo-rias! He aquí un buen objetivo para los primeros años de escuela y quizá, en el sentido amplio, para todo el procesoescolar, e incluso, en la versión más universal posible, para el toda el tiempo de formación de un ciudadano, es decir,la vida entera: aprender a hablar y a escribir. ¿Se puede pedir algo más trascendente? Una mente que sabe transfor-mar ideas en palabras está bien amueblada, creo, para cualquier otra empresa.

De aquí surgió la idea en CosmoCaixa, en el año 2002, de convocar un concurso de cuentos para escolares. Desde elprincipio al final: toda una fiesta. La convocatoria tiene dos características: un cierto contenido científico y una nota-ble brevedad de la narración. Lo primero no quiere ser un límite a la creatividad, sino un reto a la imaginación deljoven escritor. La ciencia es, ella misma, una ficción de la realidad pero muy rica a la hora de sugerir contenidos ymétodos. Cuando un científico escribe un artículo profesional no puede evitar hacer algo de literatura, cuando unescritor escribe una novela, un ensayo o un poema no puede evitar hacer algo de ciencia. Pues eso. En este caso setrata de “barra libre” a la imaginación para fundir ambas cosas. Y lo segundo no es sólo por evidentes razones prác-ticas (el jurado tiene que leer todas las propuestas) sino para invitar de entrada a un ejercicio de inteligibilidad.Comprender en ciencia se puede definir de varias maneras, pero la más potente quizá sea ésta: llaa mmíínniimmaa eexxpprreessiióónn ddeelloo mmááxxiimmoo ccoommppaarrttiiddoo.. La literatura en general no tiene por qué buscar la forma más compacta de contar una historiay tampoco se trata de mutilar emociones en aras de una economía de palabras. Se trata sencillamente de nuestra pro-puesta.

El resultado de estos cinco años ha sido muy estimulante. No sólo nos hemos inventado una fuente de literatura paranuestro particular gozo intelectual (que nos nutre en cada edición), hemos creado también un hábito que ilusiona cadaaño a un número mayor de escolares. La mayor alegría es descubrir (reconocer) escritores de raza que ya lo son antesde cumplir los diez años de edad. ¿Cuántos ciudadanos envejecen sin conocer su talento de escritor? La prueba detodo ello está aquí, en este libro que compila las mejores historias de estos cinco años. Nuestra esperanza al publicar-lo es que sirva de estímulo para los próximos cinco años. Feliz lectura.

Jorge WagensbergPresidente del jurado


1110

IINNTTRROODDUUCCCCIIÓÓ

Tant un museu com un conte de ciència tenen per objectiu despertar l’interes per la ciència i el pensament científic.El primer utilitza la museologia i el segon, la literatura. Un museu narra històries científiques a través de les sevesexposicions. En un conte, la ciència s’explica en forma de relat breu, on la fantasia i el rigor conviuen en plena har-monia. A banda d’estimular l’esperit científic, museus i contes científics ajuden a transmetre que la ciència és arreu: al lab-oratori i a l’escola, però també al carrer, a casa, al parc... la ciència és present en tot, només cal observar el nostreentorn amb ulls de científic. Qualsevol tros de realitat es pot convertir en una bona excusa per fer ciència, des delsgran temes d’actualitat com el canvi climàtic, el desenvolupament de fonts d’energia renovables, la pèrdua de bio-diversitat, les noves tecnologies o els avenços mèdics, fins als fenòmens més quotidians i propers com el funciona-ment del nostre propi cos, la vida de les plantes que creixen al nostre jardí o la mecànica de la nostra bicicleta. Quan pren forma de concurs, la literatura científica estimula encara una altra capacitat humana essencial: la cre-ativitat. El fet que siguin els participants els autors de la narració els converteix en els autèntics protagonistes delprojecte, que esdevé un excel·lent mitjà per a potenciar la imaginació, la curiositat i l’emoció pel coneixement.Si el concurs s’enmarca en el context escolar, el repte de desenvolupar el pensament científic a través de la creativi-tat literària té un altre valor afegit: promou la col·laboració entre els professors de ciències i els de llengua. Un tre-ball interdisciplinari que, sens dubte, enriqueix el resultat i l’interès del projecte.Per totes aquestes raons i en motiu de la celebració del XXè aniversari de CosmoCaixa, el Museu de la Ciència de laFundació “La Caixa”, el 2002 naixia el concurs escolar Fem contes de ciència, projecte que se l’hi va donar continuitatatesa la bona acollida i el notable índex de qualitat de les obres presentades. Enguany, doncs, celebrem satisfets elVè aniversari del concurs Fem contes de ciència. Per celebrar ho, hem decidit editar un conte de contes, un llibre que agrupa totes les històries de ciència que hananat teixint aquesta aventura científico-literària : La cursa d’un òvul que volia ser fecundat, L’enginy que la ganadesperta en uns ratolins, Les trifulgues de la papallona Alexandra, El laboratori fotosintètic que s’amaga a l’interiord’una fulla, Les reflexions d’una roca volcànica avorrida, el llarg viatge d’una gota d’aigua, La bona estrella d’unaescopinya que sobreviu a la marea negra, La solidaritat entre elefants i rinoceronts a la sabana africana, Elxampinyó que havia perdut la seva identitat, Un torneig interplanetari de bàsquet entre gasos nobles i no metalls,Un petit mamut que es converteix en fòssil, Les reivindicacions d’una associació d’organismes unicel·lulars, La bom-bolla més bonica del món, La batalla d’en Gripus, Un virus molt entremaliat, Descobriments astronòmics a l’anticEgipte i moltes altres històries carregades d’intriga, imaginació, ciència i diversió omplen les pàgines d’aquest lli-bre. Esperem que en gaudiu tant com nosaltres.

Anna Sanahuja i MotaDirectora CosmoCaixa


1312

FFEEMM CCOONNTTEESS DDEE CCIIÈÈNNCCIIAA

Després de desgranar els motius que van animar a posar en marxa aquest projecte i abans de donar pas als contesque l’han fet possible, s’inclou un capítol dedicat a la recopilació de les bases del certàmen literari. ELS PARTICIPANTS

El concurs es va destinar inicialment a nois i noies d’entre 4 i 16 anys. Posteriorment, es va anar ampliant a tota lacomunitat educativa, fins englobar les següents categories:A) Nens i nenes de 4 a 8 anys. Educació infantil i primer cicle de primària.B) Nens i nenes de 8 a 12 anys. Cicles mitjà i superior d’educació primària.C) Nois i noies de 12 a 16 anys. Educació secundària obligatòria. D) Nois i noies de 16 a 20 anys. Educació secundàira postobligatòria (batxillerat i cicles formatius).E) Alumnes de centres d’Educació especial.D) Docents de tots els cicles formatius.Cada classe presenta a concurs només una obra, que pot ser de realització individual (en aquest cas, la classe haviade seleccionar un conte que representés tot el grup) o col·lectiva. Els adults educadors, mestres i professors de cen-tres escolars hi han participat a títol individual. Al llarg de les cinc edicions, han passat pel concurs Fem contes de ciència un total de 526 centres escolars de totCatalunya, 38967 alumnes i 1552 obres. (Al final del llibre hi trobareu un apèndix amb els llistats dels participants icentres guanyadors.)

EDICIÓ OBRES

PRESENTADES CENTRES ESCOLARS

PARTICIPANTS ALUMNES

PARTICIPANTS

2002 245 66 50002003 356 130 92002005 199 93 52742006 325 111 81252007 427 126 11368TToottaall 11555522 552266 3388996677

LES OBRES

La modalitat que es presenta a concurs és la narrativa en català o castellà d’obres literàries o plàstiques que tractinde ciència, amb imaginació i valor científic. Els més petits (categories A i E) poden utilitzar la narrativa ambdibuixos. El treball, d’una extensió màxima de 800 paraules, o de 4 dibuixos en el cas de les categories A i E, ha deser original i inèdit.

EL JURAT

El jurat mixta està format per personal intern i per membres de prestigi del món literari i científic, designats per laFundació “la Caixa”. (Al final del llibre hi trobareu un apèndix amb el llistat de les persones que han format part

del jurat d’aquest concurs.)

EL PREMI

El premi d’aquest certàmen ha volgut ser un incentiu a la lectura i a la ciència. A més, per tal de no afavorir lacompetitivitat entre els alumnes, s’ha atorgat sempre a tota la classe guanyadora. Inclou tres tipus d’obsequi: entra-da lliure a CosmoCaixa (en forma de tarjeta amiga familiar anual), un lot de llibres i publicacions en format digitalde divulgació científica per a la biblioteca del centre, i la publicació del treball premiat primer al web de l’ObraSocial de “la Caixa” i posteriorment en l’edició d’aquest llibre.Ara sí, i sense més preàmbuls, es presenten els autèntics protagonistes d’aquesta història: els contes de ciènciaguanyadors de cadascuna de les cinc edicions del concurs Fem contes de ciència que s’han celebrat fins ara. Premis imencions, els trobareu agrupats per any de participació i precedits per un relat ben especial: el conte que JorgeWagensberg ha regalat cada any per encomanar la seva passió científico-literària i engrescar tothom a escriurecontes de ciència.


Primera Edicióany 2002


17

Dinus, el plomós

Es deia Dinus i era això: un dinosaure. Vivia a un bosc de palmeres i falguerestravessat per un riu. El riu dibuixava una essa rere d’una altra i deixavamolts estanys alhora que passava. No li anava malament. Sempre hi trobavafruits, fulles i llavors per menjar i aigua per beure. A més a més, resistia béel fred i la humitat perquè el seu cos estava cobert de bellíssimes plomes.Plomes! Plomes lleugeres, impermeables, grogues, vermelles i verdes! Hi havia dinosaures força més grans i poderosos, però cap ni un no teniaplomes com ell. Era l’enveja de tots els dinosaures presumits. El seu problema, pobre Dinus, és que era un dinosaure molt menut. Diuen que, a la boca d’un dinosaure carnívor, hi cabien més de deu Dinus.I, la veritat, ja estava fart de ser un dinosaure tan petit. Cada dia havia decórrer dos o tres cops davant d’algun enemic famolenc i babau. Uf! Quin ensurt, un altre cop! Gairebé m’atrapa! Dinus era un excel·lent corredor, feia fintes en ziga-zaga i, a vegades, fins itot feia grans salts per despistar: un, dos, tres, dreta, esquerra, esquerra, dreta, dreta, hop, amunt i avall, hop, som-hi, hop… salvat! Dinus esbufegava en silenci amagat sota unes enormes fulles. No puc viuresempre d’ensurt en ensurt. De tants ensurts… ja gairebé ni m’espanto!Però un dia va succeir. L’anaven perseguint dos ferotges carnívors. No un:dos! Córrer en ziga-zaga era perillós, de manera que a saltar: hop, amunt iavall, hop-hop, hop-hoooop, amunt i… avall, hop-hop-hooooooop, amunt,amunt, amunttttttt, shhhhhhhhhhh… Ambdós dinosaures gegants es feien cada cop més petits. Aquí us quedeu!Dinus estava volant! Dinus podia moure’s en qualsevol direcció, dreta, esquerra, amunt, avall… Dinus era el primer dinosaure lliure, lliure com un ocell! Bé, Dinus va ser, de fet, ni més ni menys que el primer ocell.

Jorge WagensbergDirector de l’Àrea de Medi Ambient i Ciència de la Fundació ”la Caixa”


1918

Els tres ratolins afamats

Quina gana que tenien aquell matí!

Quan van veure aquella poma, es van posar molt nerviosos. S’enfilaven un a sobre de l’altre, però només feien que caure.

Amb el gronxador no arribaven prou amunt, el pes dels dos ratolins quedava massa anivellat.

Van decidir col·locar més pes a una banda i així van poder agafar la poma i menjar-se-la. Quina bona pensada!

PREMI CATEGORIA A

Classe 5 anys Babars Educació Infantil

Escola AulaBarcelona


2120

El rusc

Tres abelles volien fer la seva habitació dins el rusc.

Totes tres discutien sobre com fer-la. Una volia construir-la amb forma detriangle perquè no tingués tantes parets. La segona la preferia amb forma de quadrat perquè havia vist una habitació d’una casa a través d’una finestra. I la tercera estava convençuda de tancar-la amb sis parets perquèhavia vist que totes les abelles ho feien així.

Van provar les tres maneres i quan la larva que havia dormit a l’habitaciótriangular es va despertar, va dir que gairebé no hi cabia, i la que havia descansat a l’habitació quadrada es queixava de mal d’esquena.

En canvi, la larva que havia dormit a l’habitació de sis parets es va despertarmolt contenta. Havia estat molt còmoda i, a més, la seva mare era la quehavia gastat menys cera.

MENCIÓ ESPECIALCATEGORIA A

Classe 4 anys Delfines Educació Infantil



2322

La bombolla d’aire

Avui, la Mireia, com cada dia d’estiu, després d’esmorzar ha preparat el vestit de bany, la tovallola, les xancletes i les ulleres.Amb el pare, que és un bon pescador, han pujat a la motora i s’han endinsat al mar.El pare ha parat el motor de la barca i ha tirat l’àncora i la Mireia ha saltata l’aigua amb les ulleres posades.De sobte, la Mireia s’ha trobat rodejada de peixos. En veu de grans i depetits; d’allargats i d’arrodonits; de grisos, grocs, blaus, vermells, marrons,amb ratlles sobre el cos... Tots són diferents.Com per art de màgia, la Mireia comença a fer-se petita, cada vegada méspetita. Sense adonar-se’n, es troba dins d’una bombolla d’aire i descobreixque pot respirar sense treure el cap fora de l’aigua.D’aquesta manera, la Mireia s’adona que l’aigua té oxigen i els peixos hi poden respirar.Ha passat molta estona i la Mireia comença a tenir gana i la màgia del somni la torna a la realitat.Surt de l’aigua. El pare ja li té preparat un entrepà. Mentre se’l menja, la Mireia explica al pare que els peixos respiren a l’aigua sense estar dins d’una bombolla.


Classe 1r Educació Primària

CEIP Parc del GuinardóBarcelona


2524

El viatge de l’Òvit

Hola! Em dic Òvit, sóc grassonet i rodonet quasi esfèric. Em diverteixo rodolant, sóc molt atlètic i esbojarrat.Ara us explicaré com és casa meva. Visc en una sala força fosca i molt granque es diu ovari on no hi cabem ni un, ni dos, ni tres òvits si no que ens hiencabim molts més i... tots som germans!Ah! Diuen que a l’altra banda hi ha més òvits iguals que nosaltres.Sóc el més gran de tots, el que tinc més experiència i el que primer ha madurat, és per això que ja tinc les maletes fetes i falta poc per iniciar el llarg viatge. Avui és el gran dia! Estic molt nerviós! Els meus germans m’han preparat ungran comiat, hem fet una gran festa amb paperets i serpentines i ara, enaquests darrers instants em fa pena abandonar-los, però també penso que un dia o altre ells també hauran de marxar.I ara ja estic a punt de desprendre’m. Un, dos i... tres! Ja he fet el saltiródecisiu! Que divertit! Iupiiiiiiii!Sense adonar-me’n em trobo navegant i llisssssssscant per les trompes deFal·lopi. Em sento una mica insegur i sol. Presento possibles sorpreses tot i que m’han dit que com que sóc el primer tinc poques possibilitats de ser fecundat.Han passat ja catorze dies i això comença a ser força avorrit però, què veig allà al fons? Sembla una petita llum. M’hi acostaré.Què és això? Un cartell? Què hi diu?Benvingut a la cavitat uterina!!!Estàs ben preparat?Pobre de mi! Què em passarà?Tímidament i amb una mica de por, avanço per aquesta cavitat musculosa,de parets gruixudes, en forma de pera aplanada d’uns 7 o 8 cm de llargada. Estic amoïnat, no sé si tornar enrere, sento un fort soroll! Crec que m’he perdut! Recularé i aniré cap a casa, retrobaré els meus germans...Oh! No! No puc girar cua perquè un corrent m’arrossega! És un corrent sanguini i m’hi trobo nedant pel mig tot sol! Ospa! He perdut les maletes...!Que m’ofegoooooooo!!!

PREMI CATEGORIA B

Classe 5è Educació PrimàriaEscola GitanjaliBadalona


27

MENCIÓ ESPECIALCATEGORIA B

Marta CanetClasse 5è A Educació PrimàriaCEIP N-I de Pràctiques Barcelona

El gran laboratori

Hi havia una vegada un savi, un d’aquells que saben fer anar tota mena demàquines, per molt complicades que siguin, que era molt petit, tan petit que al seu costat un cigró semblava una muntanya.Aquell savi tenia un laboratori i cada dia, fins i tot els caps de setmana, hi treballava. Per arribar-hi havia de fer un camí molt llarg.El laboratori era molt gran, hi havia un munt de palanques i mecanismesmolt complicats, un milió de botons i una mena de bols on es barrejaven productes.Primer clicava un botó, pujava una palanca i de cop i volta en una pantallasortia: “aigua amb substàncies barrejades”. En un bol es barrejava tot i apareixia un rètol que deia: “saba bruta”. D’altra banda, el savi movia unapalanca gegant i s’obrien unes comportes per on entrava la llum del sol, acontinuació clicava dos botons de color vermell que posaven en marxa unaspirador que feia entrar diòxid de carboni per un tub. Tot això s’ajuntavaamb la saba bruta, que passant per uns tubs i després de clicar uns quantsbotons, es convertia en saba elaborada.Però encara no havia acabat, perquè feia falta distribuir la saba elaborada iper això s’havia de picar gran quantitat de botons i moure moltes palanques.Ara, només faltava treure l’oxigen cap a l’atmosfera per uns tubs molt prims,i fet això, el savi, programava les màquines i ja podia marxar.Quin laboratori més estrany, oi? Teniu ganes de saber on es trobava aquestlaboratori? Doncs estava en una fulla.Allò que feia es deia fotosíntesi, que és la funció que fan les plantes per crearel seu propi aliment, i de passada, absorbir diòxid de carboni i treure oxigen,que és el que neteja l’atmosfera.És per això que diuen que les fulles són el laboratori més gran i genial.


2928

PREMI CATEGORIA C

Adriana TortClasse 3r Educació Secundària ObligatòriaEscola Sant Miquel ArcàngelMolins de Rei

millor el que els meus ulls estaven veient. Era una figura en forma de cub en tres dimensions! Era ben curiós tot plegat. Vaig sentir una tremolor a terra i, sense temps d’assimilar aquell grotesc fenomen, vaig veure que una massade figures geomètriques en tres dimensions s’atansava cap a mi. Vaig poder esquivar-les sense cap problema, principalment perquè havia estat durant tota l’estona estirat a terra intentant comprendre el que veien els meus ulls.De cop i volta, una força molt potent em va arrossegar fins a una línia que tenia escrit “start”. Què era allò? Una forta veu va exclamar: “three, two, one... go!” Ja ho comprenia tot! Era el protagonista d’un videojoc! I justament i per sort, ho era del meu videojoc preferit! Just almeu costat tenia el Mario, el meu heroi dels videojocs. Quan vaig acostar-li la mà i, educadament, li vaig dir “hola”,em va disparar una bola de foc que jo vaig rebutjar amb un salt. Però, què passava? Aquell salt jo no l’havia previst…i de cop... aaaaaaaaaaaaaah! “Game over”. Havia perdut una vida! Qui devia ser el tòtil que m’estava guiant darreredel comandament del joc?Quan vaig retornar al punt de sortida per tornar a començar, vaig sentir una veu que m’era ben familiar. L’únic quepodia extreure d’aquella estranya conversa era que algú s’estava barallant per conduir-me per aquell estrany món. Un somriure esgarrifós em va fer témer el pitjor… Qui em conduïa era la meva germana Eva! No podia ser, què haviafet jo per a merèixer allò? Amb ella al comandament, la meva vida no tenia ni un forat d’esperança… Era inútil,s’havia acabat tot per a mi…Tan sols em quedava una vida de les tres que et dóna el joc i era la meva germana qui em guiava… La veritat és queper la conversa que amb prou feines estava seguint, l’únic que li importava a la meva germana petita era la roba que duia… Deia que era una granota de mecànic i que per a un personatge de ciència-ficció, una granota no liesqueia pas gaire. Com en un moment així la meva estúpida germana es podia preocupar per una bestiesa d’aquella consideració?Vaig començar a fer-me la idea que no tornaria a veure mai més la mare ni cap dels meus amics. I a preguntar-meper què havia estat tan immadur i criatura d’empipar-me per un simple partit anul·lat. Ja estava, ja veia la meva mort atansant-se cada vegada més i més… arribava al punt en el joc en què ni jo mateixhavia pogut lliurar-me de les temibles flames del volcà Tawichi, el volcà que apareixia en la tercera pantalla del joc.Va ser aleshores quan vaig començar a reflexionar com havia estat de dur amb tots els personatges que jo habitualment conduïa en el joc, quan no havien pogut afrontar aquell terrible obstacle de foc…“Tres, dos (la meva mort era pròxima… faltava tan sols un segon per deixar d’habitar el planeta…), un… aaaaaaaaah!!!Què passava? En obrir els ulls, vaig veure que era a casa! No havia passat res! L’únic que hi havia ara era la mevahabitació altre cop, i la meva germaneta darrere la porta celebrant que havia passat la pantalla i que havia superat el meu rècord.Vaig sortir de l’habitació i vaig besar la meva germana deixant-la palplantada i pensativa, al passadís de casa. Vaigbaixar les escales i vaig sortir a fora on ja lluïa el sol, vaig començar a córrer, fins a arribar al solar on sempre celebrem els partits de beisbol. Vaig estirar-me entre el fang i els bassals i allí, tot sol, pensatiu, em vaig imposar el que seria quan fos gran, un tema en el qual no m’agradava pensar-hi mai perquè no ho tenia clar i, d’algunamanera, fer-me gran m’espantava. Però ara ja ho tenia ben clar: volia ser científic, i més, especialitzar-me en ciència-ficció.

La realitat virtual

Pluf, pluf, pluf… Les gotes de la pluja, burlesques, queien produint un fregament amb la finestra de la meva habitació que em recordava l’angúniad’haver de passar aquell esperat dissabte a la tarda a casa. No podia ser…Havíem estat esperant ansiosos tant de temps aquell partit… Com podia serque aquell sac d’il·lusions hagués caigut a terra en tan poc temps?Avorrit i angoixat a casa, mirant per la finestra com la gent anava amunt iavall corrent, buscant desesperadament un racó per aixoplugar-se, i ja dinsde casa aguantant els pesats comentaris de la mare perquè fes alguna cosaútil, vaig decidir estirar-me al llit per fer-me, d’alguna manera, la víctima,mentre l’Eva, la meva germana petita de 12 anys, es passejava amb aires defesta per la meva habitació burlant-se de la meva desgràcia…De cop i volta, cansat de tanta hipocresia, vaig fer un crit a la meva germana,que, esgarrifada, va sortir de l’habitació; vaig aprofitar per tancar amb clau,i entre els crits de la mare defensant, com sempre, la meva germaneta, vaigcaure en un son molt profund…Pum! Quan em vaig despertar em trobava en un espai totalment fosc, nosabia on era, vaig cridar, gemegar… però era com si tot plegat hagués

desaparegut o, si més no, ningú fes cas de les meves peticions. Quan per fi vaig comprendre que estava sol i que no valia la penacridar buscant ajuda, em vaig aixecar, i encara amb tot el cos adormit, vaig començar a caminar per buscar alguna sortida d’aquell estrany món. Per fi, a la llunyania, vaig percebre una estranya figura, no estavasegur de què era, però no tenia la mínima importància, l’únicacosa que desitjava, per molt estrany que semblés, era tornar a casa.Quan ja es veia més clar aquell ésser diferent, vaig haver de deixar

de fer senyals amb els braços i ajeure’m a terra per poder assimilar


3130

MENCIÓ ESPECIALCATEGORIA C

Laura Calvet Classe 3r 2

Educació Secundària ObligatòriaIES Menéndez y Pelayo

Barcelona

L’Alexandra vol viure

Era abril. El sol ja havia envaït tota la selva i filtrava suaument la seva claror entre les fulles encara humides per larosada. De cop, un raig de colors va passar per sobre les branques. Totes emigraven. La destrucció constant del seuhàbitat no els deixava cap més elecció. Era fantàstic veure com es movien, seguint una dansa constant de formesextraordinàriament àgil i delicada. Eren milers les que fugien de Nova Guinea cap a Europa a buscar un altre espai, iperseguides pel temps, sabien que la reproducció hauria de ser ràpida. Ella, però, era l’única de la seva espècie, Priamus,que emprenia el viatge. Amenaçades pel perill d’extinció, cada cop en quedaven menys i l’Ornithoptera Alexandrae, és adir l’Alexandra, aquell matí havia pres la decisió de viure. Les seves ales eren d’una envergadura de 260 mm i malgratla seva grandària, el que impactava en veure-la era el seu vestit de formes i colors. Molts cops, en observar-les, em preguntava quina fada havia estat capaç de pintar-les tan minuciosament per aconseguir uns efectes tan màgics. Elcolor predominant era el verd clar, que es transformava en blau maragda a mesura que s’acostava de les vores. Aqueststons suaus contrastaven amb el negre profund, escampat en forma de taques per tota l’extensió de les ales. També erenespecials les formes amb què estaven dotades, semblants als corrents que segueix un riu.Els lepidòpters tenen un cicle vital dividit en quatre etapes (ou, eruga, crisàlide i papallona), que és anomenat científicament holometable. La major part de la vida de l’insecte transcorre en la tercera fase, la crisàlide. La quarta, en canvi, només dura aproximadament dues setmanes, el temps just per reproduir-se abans del deteriorament de les ales. El pas de la tercera etapa a laquarta, és a dir, la transformació de l’eruga en papallona, és un dels fets més extraordinaris de la naturalesa.Els lepidòpters se separen especialment en dos grups, els rhopalocers (diürns) i les heteròceres (nocturnes). Les seves particularitatsprincipals són: les ales cobertes d’escames proveïdes de pigments que produeixen el color, i la trompa enrotllada en forma d’espiralque utilitzen per absorbir el pol·len. El seu exoesquelet està format per quitina. El seu cap és una càpsula peluda amb apèndix sensorial. Darrere els palps es troben els ulls compostos i després del front se situen les antenes. El tòrax consta de tres segmentsamb un parell de potes cadascun i amb les ales al tercer i al quart. Les àrees principals d’aquestes darreres són: les vores costals, lavora interna, les subdivisions de la superfície i el marge extern. També s’han de destacar les venes, que són de gran importància,situades a la cara inferior de l’ala. Per estudiar-les és aconsellable humitejar-les amb una mica d’alcohol.L’Alexandra estava feliç com mai. Sentia la calidesa del sol i el vent refrescant sobre seu. Feia gairebé una setmana que volaven i sabia que no faltava gaire per arribar. Ja havien passat el mar, i la Sierra Nevada es definia pura i innocent des de l’altura del seu vol. Es va parar un moment en una zona pantanosa per reprendre forces abans deseguir el viatge. Va acostar-se fins a una planta en flor de tons violetes radiants. Tranquil·lament, l’Alexandra va recolzar-se a la superfície interna de la fulla que transmetia una olor deliciosa i va espolsar-se coquetament les ales.

Amb aquest moviment un segment de l’ala va fregar un pèl estrany que hi havia dintre la fulla i aquesta, ràpidament,va tancar de cop les seves meitats dentades deixant-la així empresonada en una cavitat que la rodejava implacable.Desesperada va forcejar per alliberar-se, però això encara va empitjorar més les coses. Cada cop que es movia, unesglàndules internes en forma de secreció viscosa, és a dir de gotetes enganxoses, es desprenien i la retenien amb més força. La Dionea Muscipula és una planta dita vulgarment planta carnívora o insectívora. Moltes utilitzen colors brillants i nèctar perfumat per atraure les seves preses i així, un cop atrapades, dissoldre-les, digerir-les i absorbir-les com a aliments.L’Alexandra cridava, plorava. Sentia que la mort estava al seu costat, que venia i no podia fer res per evitar-ho. Ella volia que la seva espècie seguís endavant, volia que el viatge tingués algun sentit, tan a prop del final. Volia trobarel seu lloc, reproduir-se i morir desgastada, acabant així el seu cicle vital i donant pas a les noves generacions. L’únicque tenia a la ment en aquell moment era que volia viure, però ara, a pesar de tot, era massa tard. Cansada de crits illàgrimes, com si repassés el sentit de la seva existència a les portes de la mort, l’Alexandra va explicar a la Dionea el quesentia. Després de tirar tot el que tenia dintre, l’Alexandra va quedar buida de paraules i va tancar el ulls. En aquestmoment va sentir la calidesa del sol que entrava pels tentacles i que aquests, lentament, s’obrien per alliberar-la. Va sortir i mentre acariciava tendrament la tija de la Dionea amb les seves ales, va marxar.Però què vol dir això? Aquesta història no té cap sentit científicament!És possible que la imaginació trenqui les barreres científiques?!L’Alexandra va tornar a agafar el ritme del vol i, encara “atontada”, va seguir el seu camí a buscar les seves companyes.L’humà, abans del seu total desenvolupament de mico a l’ésser actual, ha passat diverses etapes que han demanat 6 milions d’anysde desenvolupament. L’Australopithecus africanus va ser el primer a utilitzar els útils de pedra i os. Més tard va arribar l’Homo habilis i després l’Homo erectus, del qual formen part l’home de Neandertal i l’home de Cromanyó, que van ser els descobridors del foc. L’últim és l’Homo sapiens. Se sap que des dels primers temps l’ésser humà ha tingut una preferència particular cap a les papallones, fins al punt de col·leccionar-ne per afecció i que moltes de les espècies buscades quedin en perillde desaparició o extinció.L’Homo sapiens que va atrapar l’Alexandra feia anys que buscava una espècie com aquella i va quedar sorprès de veure-la fora del seu hàbitat natural. La va posar en un pot de vidre i es va dirigir cap a casa, amb la intenció de clavar-la viva dintre de la vitrina ja preparada per a les papallones exòtiques, com havia fet molts cops. Va anar alentint el pas i sense saber per què, es va treure el pot de la butxaca i es va quedar uns minuts observantl’Alexandra. Mentre mirava els seus moviments bruscos i desesperats, es va preguntar si la deixaria viure o no.


3332


Marta Victorio i Mercè PallarolsClasse 4t B Educació Secundària ObligatòriaCol·legi Sant JosepSant Hilari Sacalm

bellesa dels núvols de cendra que cobreixen el cel blau. Tu què en penses?Els meus germans són inofensius i no s’hi atreveixen; jo ja els dic que s’han d’entretenir una estona veient com elshumans pateixen, però no hi ha manera, noia, són tímids. Què els vols dir, doncs? Jo odio les accions humanes que vanen contra meu, d’amics i familiars, però també n’hi ha que són molt bons amb nosaltres: els d’aquell grup, Greenpeaceem sembla que es diuen. Són bona gent i saben el que es diuen, i estan a favor de la natura i en contra de tot tipus d’explotacions mediambientals. Fan i intenten tant per nosaltres que a vegades també em sap greu que ens ajudin tant.L’altre dia estava pensant en el meu grau de perillositat (per cert, tu no en tens, oi, de perillositat? No t’ho agafis malament, que vaig amb bona intenció). La meva pot tenir diferents orígens:– La formació de colades de fang (com les del Nevado del Ruiz).– Explosions que acompanyen l’erupció (recordes la del Krakatau?).– La formació de núvols ardents (em sembla que al Carib n’hi va haver l’any 1902 i hi van morir unes 28.000 persones).– L’emissió de gasos tòxics (com a Islàndia l’any 1783 i on van morir 10.000 persones).Llàstima que jo sóc massa lenta i no puc provocar gaires víctimes, perquè si no...Aquestes perillositats han impulsat la investigació per detectar la possible existència d’indicadors d’erupcions. Alguns d’aquests són:– Petits terratrèmols (com a conseqüència del trencament de la cambra magmàtica i el desplaçament del magma).– Inclinació del terreny (ja que l’ascens del magma provoca el bombament de l’edifici volcànic).– L’augment de la temperatura de l’aigua dels pous i l’emissió de gasos.Per evitar que causi algun dany o per intentar prevenir-lo, han instal·lat un observatori vulcanològic prop meu.Saps què vaig fer la setmana passada? Doncs mira, van venir quatre exploradors a estudiar la forma del volcà. L’un deiaque el con era de tipus compost (on el con és més alt i està format per l’acumulació de capes alternes de piroclasts i pelsmeus cosins, que li donen una gran estabilitat) i els altres tres, amb tota la raó del món, deien que sóc de tipus d’escutvolcànic, és a dir, amb un con molt suau i amb poc pendent.En fi, que em va molestar tant que estiguessin aquí, anar fent soroll, ficant el nas allà on no els demanen i sense

deixar-me dormir, que se’m va acudir fer una petita erupció (però vigilant de no tocar-los, és clar), i es vanespantar tant que van marxar amb la cua entre cames. Em vaig fer uns tips de riure! Per mala

sort, t’ho vas perdre. T’hauria agradat molt!Bé, noia, deixo d’escriure’t perquè tinc molta son i

me’n vaig a fer la migdiada a la cambramagmàtica.Espero que rebis aquesta petita carta ique em responguis tan aviat com puguis;

per cert, si pot ser, explica’m alguna aventura oqualsevol curiositat, com ara, si has estat en desaparicionsde llacs, en la formació d’una vall, en riuades o esllavissaments de la Terra.

Dóna records a les plantes que protegeixen el sòl i no t’atabalis gaire amb la meteorització.

Que et vagi tot molt bé i recorda que aquí, a dalt, a la muntanya, hi tens una bona amiga que t’enyora molt.

Lava

P. S. El Lapil·li, les cendres i les bombes volcàniques t’envien molts records i petons!!!

Estimada roca sedimentària

Sant Hilari, 15 de març del 2002

Estimada roca sedimentària,Sóc la lava del volcà Etna, de Sicília. Em recordes, no? Espero que sí. Com estàs? Jo trec fum pels queixals. Aquí dins tancada m’avorreixo molt i, com que nosabia què podia fer, he decidit escriure’t. Tu encara estàs al riu Ebre o elscorrents del riu ja t’han arrossegat fins al Llobregat?Passes gaire fred a sota l’aigua? No m’ho diguis, ja ho sé: a l’hivern et deus“congelar”, però a l’estiu deus estar més fresqueta… Al temps de calor ja m’agradaria canviar-t’ho, perquè jo m’estic socarrimant i hi ha moments quem’ofego; un dia d’aquests, me’n cansaré i a la mínima oportunitat que tinguiexplotaré amb una erupció de les meves.Tu quin tipus d’erupció m’aconsellaries per fer una “bona feina”? És que tincunes ganes d’esbravar-me que no t’ho imagines, eh? Tria: una erupcióhawaiana, una de peleana o, potser, una de stromboliana, que també estariaforça bé. La primera no val la pena perquè és poc perillosa i jo mateixa no dei-xo que els gasos s’escapin i s’originin explosions. L’última és bastant forta, peròno suficientment per divertir-me, i la peleana..., gràcies a la qual em solidifico

amb facilitat i tapo el cràter, els gasos queden acumulats i provoquen explosions violentes i així puc contemplar la gran


Segona Edicióany 2003


3736

Canela i Vetedakí

Vetedakí és una gata negra del carrer. Mai no ha tingut amo, però gairebétothom la crida així, sobretot quan s’acosta a la cuina dels restaurants delport per buscar menjar. Alguns forasters, en especial els qui pateixen de malhumor, també la criden pel seu nom. Per cert, com saben tots el seu nom?Canela és un gos despentinat de color de caramel. El nom li van posar a lacasa on va arribar un dia com un regal inesperat. Poc després, el van abandonar dissimuladament al mig del carrer. Li va costar uns quants diesentendre la nova situació.Vetedakí, per ser una gata, és molt petita. Potser perquè ha passat moltagana en la seva infància. Fa temps, quan encara vagava amb la seva colla de gats, semblava un filferro pelut a punt de trencar-se. Quan un tros de menjar volava pels aires, sempre hi havia un altre gat que hi arribavaabans! Canela també és petit, però ja ho era quan va començar a passargana. Ara ja no és com quan feia tombs pels carrers. Quan s’aturava permirar algun ciutadà que menjava en una taula, gairebé sempre acabavarebent un bufec, una invitació a sortir corrents.Però ja fa temps que les coses van millorar. Ni Vetedakí va en colla, ni Canelava sol. Ara van junts! Quan s’acosten a la taula d’un restaurant, els cambrersanuncien la seva arribada. De vegades els descobreixen primer en una taula:“Guaita, mare, un gos i un gat que demanen menjar junts! No és possible!Corre... la càmera, dóna’ls alguna cosa mentrestant!”Si és peix, carn sense os o formatge, Canela cedeix galantment el torn aVetedakí. Si és un os amb carn, pa o pasta, és Vetedakí qui es retira. Si hi hadubte, llavors es reparteix. Tard, quan els restaurants ja han tancat, és possible descobrir Canela i Vetedakí adormits, l’un contra l’altre, sota unacolumna de cadires apilades.

Jorge Wagensberg Director de l’Àrea de Medi Ambient i Ciència de la Fundació “la Caixa”


3938

PREMI CATEGORIA A

Classe 1r B Educació Primària

CEIP GazielSant Feliu de Guíxols

La gota Ota

Ui! La Laia s’ha deixat l’aixeta oberta. La gota Ota s’ha escapat, vol descobrirles estacions de l’any.És hivern i la gota Ota té molt de fred, l’aigua dels núvols cau amb forma deneu. La gota Ota ha quedat congelada com un glaçó.Sort que arriba la primavera. La gota Ota juga amb les seves amigues i junteshan fet una bassa.Ha arribat l’estiu. Quina calor que fa! La bassa s’ha fet petita i la gota s’hatornat invisible i ha pujat als núvols.La tardor ja ha arribat, plou molt i la gota Ota cau del cel i es troba amb les amigues.


4140


Classe 4 anys Esquirols Educació Infantil


La cursa dels esquirols

Un dia de primavera, dos esquirols van decidir fer una cursa. L’esquirol Plim,que vivia dalt de la muntanya, va pensar: “Segur que guanyo, l’esquirol queviu a baix és tan petit!”Però l’esquirol Flis, que vivia a baix de la muntanya, va pensar el mateix:“Segur que guanyo! L’esquirol que viu a dalt és tan petit...!”Tots dos van decidir trobar-se al mig de la muntanya. Van caminar a poc apoc per no cansar-se abans de la cursa.Quan es van trobar van quedar bocabadats. Quina sorpresa! Eren iguals! Totsdos s’haurien d’esforçar per guanyar la cursa.


4342


Guillem Barceló i Laura MusullClasse 2n

Educació PrimàriaCEIP El Roure Gros

Santa Eulàlia de Riuprimer

Junts guanyarem

Hi havia una vegada una família d’onze elefants i una família de nou rinoceronts. Vivien a l’Àsia, en una sabana. Les sabanes són llocs plans ambpocs arbres i molta herba. En aquest lloc hi ha tot el que necessiten per viure: aigua, fruits, herba, arbustos, fulles, arbres, etc.Un dia, l’elefant més vell va anar a passeig i es va trobar el rinoceront mésvell. Van començar a parlar. L’elefant va dir:– Hola, rinoceront. Com va tot?– Hola, elefant. Doncs mira, no gaire bé.– Per què? –va preguntar l’elefant.– A la meva família tenim un problema. Els caçadors ens maten

pels ullals de marfil, per fer-ne figures.– A nosaltres, els rinoceronts, ens passa el mateix amb les banyes.

Els humans orientals en fan una medicina que no serveix per a res. Però, per treure’ns les banyes, ens maten.

Un dia, vuit caçadors van anar a la sabana a matar rinoceronts per fer lamedicina. Però pel camí es van trobar cinc elefants i van intentar matar-losper fer figures de marfil amb els seus ullals. De cop, van venir tots els altressis elefants. L’elefant més jove de la família va anar a avisar els nou rinoceronts. Els elefants van tirar els caçadors al riu. Xaaaaaap...Xaaaaaaaaap... Xaaaaaaaaaaaaaap... Però els caçadors van sortir del riu. Els elefants van agafar aigua amb la trompa per ruixar els caçadors i elsrinoceronts els van tirar a terra. Els caçadors, molt espantats, van marxarcames ajudeu-me, i ja no van tornar mai més a molestar-los. Els elefants i els rinoceronts van fer una festa de tan contents que estaven.Van fer la festa a la sabana. Van convidar: mones, óssos, tigres, lleons,goril·les, cérvols, cocodrils i molts altres animals.


45

PREMI CATEGORIA B

Berta Fernández, Andrea Claret, Sara Maestro i Marta CanetClasse 6è A Educació Primària CEIP N-I de Pràctiques Barcelona

Diari d’una escopinya

Hola!Em dic Escupi i sóc una escopinya de closca a closca. Tinc mig any de vida.Vaig néixer a les costes de Galícia, però ara estic dins d’una peixera amb lameva família i els meus amics i parents. Tot va començar així...Un dia normal amb molt de sol, estava enterrada a dos pams sota sorra,posant-me la closca d’allò més morena. Després de cinc minuts vaig tornar a casa i la mare em va explicar que un vaixell ple de petroli s’havia enfonsatdavant la costa de Galícia.L’endemà vaig anar a l’escola. Quan hi vaig entrar, quina sorpresa! No hi havia ningú: ni els meus companys ni el mestre, ningú!Vaig tornar a casa per explicar-ho a la mare i al pare. Tampoc no hi havianingú: ni la mare, ni el pare, ni els meus germans... Que estrany! Estic sola!Tinc ganes de plorar... Mamà, papà! Us trobo a faltar!De cop i volta, vaig veure un tros de mar de color negre! Una massa pudentque ho arrasava tot al seu pas. Semblava la gola d’un tauró! Quina por!Potser era el que m’havia explicat la mare del vaixell! Em trobo malament,què em passa? M’estic morint!!!Unes mans blanques m’agafen. No!!! On sóc? Ja em trobo bé! Estic sola...Entre parets transparents! Trobo a faltar els meus pares. Què fan? Em tornena agafar! Quina por! Gegants blancs al meu voltant. SOS!!!Ostres! Em mouen! On em porten?Torno a estar entre parets transparents! És una peixera! Quina sorpresa: sisón els meus amics, la meva família, els meus parents... Hi són tots!!! Quefeliç que sóc! Els meus pares m’han explicat que al mar hi ha una mareanegra i que els gegants blancs l’estan netejant. Espero que acabin aviat perpoder tornar a nedar entre aigües clares i fresques, amb els meus amics: les tonyines, els musclos i els crancs.

Escupi


4746


Eulàlia GonzalvoClasse 5è Educació PrimàriaCEIP Jacint VerdaguerTàrrega

Un conill i un peix

Un dia assolellat es van trobar un conill i un peix. El peix era dintre l’aigua iel conill a fora. Es van saludar:– Hola, sóc en Dobby –va dir el conill.– Ah hola, Dobby, jo sóc en Júnior, però tothom em diu Judi –va dir el peix.– Que divertit que deu ser anar pel mar, no Júnior?– Tu creus? Jo no, hi ha molts perills. Hi ha molts pescadors, i molts

petroliers que es rebenten i apa! Ells no són els qui es contaminen, som nosaltres. És millor viure a la Terra!

– A la Terra?! –va contestar en Dobby–. Si sabessis tots els caçadors que hi hapel bosc et moriries de l’espant! N’hi ha milers i milers, milions i milions. Si a la teva vida no te’n trobes un és que ets l’escollit de Déu, perquè...

– Doncs jo, de caçadors, no és que en vegi mai cap –va respondre en Júnior.– Per aquí no n’hi ha, però pel bosc d’aquí al costat, si no te’n trobes un

és que hi ha posat una trampa –va dir decidit en Dobby.– I doncs per què hi aneu?– Bé hem de menjar! –va fer en Dobby.– No sabia que hi haguessin tants perills, així millor que em quedi aquí.

Adéu, quedem demà a la mateixa hora?– D’acord, si és que no em caça un caçador!


4948


Classe 5è Estels Educació PrimàriaCEIP OrlandaiBarcelona

Història d’un petit mamut

Hola, amics meus, us parlo jo, el petit mamut del Museu de Paleontologia.Acaba d’entrar al museu un nou grup de nens i nenes. Ara deixaran les jaquetes i de seguida començaran la visita. La monitora els acompanya i ara els comença a explicar la formació dels fòssils.Us preguntareu com hi he arribat jo, aquí.Fa moltíssims milions d’anys... Recordo que anava a beure aigua amb els meus pares a la vora del riu i jo vaig volerfer el mateix que feien ells: m’hi vaig acostar per beure, vaig ensopegar i vaig caure dins l’aigua.El corrent era molt fort, m’estava arrossegant... Els meus pares no podien fer res per salvar-me, el riu se m’enduia...M’acostava a una roca. Oh no! Vaig donar-me un cop molt fort al cap.De cop tot era fosc, com si el Sol s’hagués apagat. No em podia moure. Era mort. Va començar a ploure, el riu baixava amb molta força... Em va arrossegar fins al mar. El meu cos va quedar estès a la sorra, al fons del mar. A mesura que passava el temps m’anaven caient capes de terra a sobre... No em podia moure. Quant de pes, m’estava aixafant!El meu cos s’omplia de sorra, la meva sang es tornava sorra... Els ossos semblaven convertir-se en pedra... Van passar molts anys, milers d’anys, segles.De vegades, el terra on el meu cos havia quedat empresonat es movia. Em penso que en tots els segles que vaig serallà dins, es va moure tant que, a poc a poc, vaig anar sortint cap a l’exterior.Un dia vaig començar a sentir un soroll estrany: tic, tic, tic... Qui estava picant? M’estaven destapant, van picar totala terra que m’envoltava. Per fi, aire fresc... Ja era hora! Feia milions d’anys que esperava aquell moment!Qui eren els qui m’havien trobat? Una raça estranya, ara sé que es diuen humans. I aquells que s’interessen a trobarantics animals com jo, paleontòlegs.Però jo ja no era el d’abans. El meu cos havia quedat reduït als ossos i, a més, els tenia, com us ho diria?, deformats,una mica aplanats.Els humans van haver de posar els meus ossos dins d’una caixa molt gran que tenia rodes i es movia.Ara sóc aquí, en una sala de museu. El Museu de Paleontologia. M’han posat en un lloc tancat i molt petit. Encara sort que les parets són transparents!Aquí s’acaba la meva història. Encara que m’han passat moltes desgràcies, ara sóc feliç. Cada dia vénen a veure’muna colla de persones, com avui.Ara, la monitora deixa que el grup passegi al seu aire per les sales del museu. Aquest és el moment que més m’agrada; els nens i les nenes s’acosten, em miren i riuen...


5150

PREMI CATEGORIA C

Lluís GarciaClasse 1r A Educació Secundària ObligatòriaIES Josep Serrat i BonastreBarcelona

Amb el menjar... poca broma

Hi havia una vegada, un capgròs que vivia al fons d’un llac on hi havia moltes espècies diferents d’animals aquàtics.Un dia, mentre vigilava un peix molt gros de reüll, va veure una larva demosquit rondant per allà i va pensar:– Mmmm, quina bona pinta que fa!Tot mirant el peix, es va apropar a la larva per menjar-se-la, però de sobte lapetita larva innocent li va dir:– Sisplau, no te’m mengis. Faré el que em demanis.El capgròs va pensar que podia fer servir aquella larva per distreure aquellpeix tan gros i anar-se’n al llac del costat.– Molt bé, veus aquell peix tan gros?– Sí –va dir la larva.– Doncs bé, l’has de distreure mentre jo me’n vaig al llac del costat.– Jo també hi podré anar?– D’acord, t’hi deixo venir per haver-me fet aquest favor.

La petita larva es va apropar per l’espatlla del peix i el va mossegar. El peix es va girar i va començar a perseguir la larva per tot elllac. El capgròs va aprofitar per fer un salt i anar-se’n al llac del costat i,darrere seu, la larva. Des de llavors, tots dos són molt amics. Quan el capgròsja tenia quatre potes i el mosquit quatre ales, els va arribar el moment desortir de l’aigua. A l’exterior, tothom els mirava estranyat. Ells dos se’n vanadonar i van decidir que ja era hora de separar-se i agafar camins diferents.Al cap de dos anys, el capgròs (ara granota) va veure un mosquit molt apetitós. Just abans de menjar-se’l, tots dos es van reconèixer i van parlardels vells temps. Al final de la conversa, la granota li va dir:– Bé, doncs, ja ha arribat el moment de complir amb la cadena alimentària.– Com? –va dir el mosquit.I tot d’una, la granota va treure la llengua i en un tancar i obrir d’ulls es vamenjar el mosquit! I és que, amb el menjar... poca broma.


5352


Roser VivesClasse 1r A Educació Secundària ObligatòriaIES EuclidesPineda de Mar

El xampinyó busca “família”

Hi havia una vegada un xampinyó que volia trobar la seva “família” per poder ser feliç. Un dia va anar a trobar la“família” de les Moneres i va preguntar:– Sou vosaltres, la meva “família”? Ells van respondre que potser sí i després li van preguntar si era procariota i ell va respondre que no ho era, i lesMoneres li van dir:– Doncs no ets de la nostra “família”.Llavors, va anar a la “família” dels Protists i va preguntar:– Sou vosaltres, la meva “família”?Ells van dir que potser sí i li van preguntar si era eucariota i el xampinyó va dir que sí que era eucariota.– Ja veiem que ets pluricel·lular, però ets fotosintètic?– No, d’això no en sóc.– Doncs així no ets de la “família” dels Protists –li van dir.Una mica cansat se’n va anar a trobar la “família” dels Metàfits i va tornar a preguntar si n’era i els Metàfits li vandir que potser sí i li van preguntar si era eucariota, i ell va dir que sí.– Ja veiem que ets pluricel·lular, però... ets fotosintètic?– No, d’això no en sóc.– Tens fulles i arrels?– No. – Doncs així no ets de la “família” dels Metàfits.Ja sense ànims, va trucar a la “família” dels Metazous i va preguntar si era de la seva “família”. Els Metazous li vandemanar si era eucariota i ell va respondre que sí. – Ja veiem que ets pluricel·lular, però ets heteròtrof? –li van preguntar.Ell va respondre que sí que n’era, i li van preguntar si feia la digestió interna i ell va respondre que no, que la feiaexterna.Desesperat perquè ja no sabia de quina “família” era, es va adonar que s’havia deixat de preguntar a la “família” delsFongs i hi va anar.– Sóc de la vostra “família”? –va tornar a preguntar.Ells li van dir que potser sí que era de la seva “família”.Li van demanar si era eucariota i va dir que sí.– Ja veiem que ets pluricel·lular, però... ets heteròtrof? –li van preguntar.– Sí, en sóc, i faig la digestió externa.– Llavors sí que ets de la nostra “família”.I així va ser com el xampinyó va trobar la seva “família” i va ser feliç.


intentat guanyar electrons per tal d’aconseguir estabilitat, el seuequip practicava un joc molt irregular: tan aviat jugaven a la per-fecció com tenien uns minuts molt dolents.L’altra semifinal no havia tingut color i no calia ser un expert perendevinar què passaria. Els no-metalls havien tingut sort en el sor-teig i els havia tocat la ventafocs del torneig, aquell equip que tothomvolia tenir com a rival. Era evident que els semimetalls tenien un delsmillors jugadors del món, el Silici, però la resta de l’equip tenia unnivell deplorable. El resultat final ho diu tot: C. B. No-metalls 134 - ReialSemimetalls 17.L’entrenador dels No-metalls havia aprofitat per donar descans a les sevesgrans estrelles Oxigen, Hidrogen i Nitrogen per donar minuts a elements coml’Àstat o l’Arsènic.La final va ser extraordinària. Cap dels dos equips va decebre i al final es va imposar lamillor qualitat i la millor banqueta dels No-metalls. El millor jugador del torneig va serl’Oxigen que, com sempre, va tenir uns percentatges impecables. El millor rebotador va serel Radó del B. C. Gasos Nobles que, aprofitant la seva gran massa, va agafar 222 rebots en 2partits. El jugador revelació va ser el Iode, que amb la seva gran capacitat de sublimar va aconseguirdesfer-se dels seus rivals sense cap problema.Però el més important d’aquest torneig no van ser els partits de bàsquet. Si es recorda aquest MMMCLXXVIII TorneigInterplanetari de Bàsquet és per l’estrany fenomen que es va produir a la festa final. Tots els jugadors dels quatreequips hi van anar i l’excés d’alcohol va provocar que molts elements acabessin la nit estimant-se entre ells. Al capd’un temps, la galàxia sencera va assistir al naixement dels compostos.

5554


Pau CamellClasse 4t B Educació Secundària ObligatòriaEscola Sant GregoriBarcelona

El gran torneig

Era la gran final del MMMCLXXVIII Torneig Interplanetari de Bàsquet: B. C.Gasos Nobles contra C. B. No-metalls. Aquest any se celebrava al planetaNeptú i el guanyador tindria el privilegi de jugar un gran torneig contra elsguanyadors de cada galàxia.L’equip dels gasos nobles s’havia desfet a les semifinals, contra tot pronòstic,de la gran constel·lació d’estrelles que era l’equip dels metalls. Ningú no s’hoesperava perquè els metalls tenien el millor equip amb diferència del torneigperò, d’altra banda, es veia venir: tenir una plantilla formada per 86 elements i fer que juguin tots és complicat. Era coneguda la marginació patida per un grup de metalls que l’entrenador havia anomenat despectivament “terres rares”. Aquests 28 metalls, molts d’ells sintètics, nohavien anat ni convocats al gran torneig; alguns d’ells que tenien noms degran valor històric però poca cosa més, com l’Einsteini, el Nobeli, el Luteci o el Mendelevi, van mostrar el seu enuig intentant fer una vaga general d’elements per boicotejar el torneig.Per sort, no van fer honor als seus noms i el seu intent es va quedar en això,en un intent. Però de tot això, l’equip dels metalls no en sabia res; ja teniensuficients maldecaps amb els metalls de transició. L’equip titular estava format exclusivament per metalls dels grups 1, 2, 13, 14, 15 i 16 de la taulaperiòdica i aquesta decisió no era compartida per molts dels metalls de transició. Durant el partit, veient que l’entrenador no els feia jugar, l’Or, la Plata i el Ferro es van revoltar i se’n van anar als vestidors molt enfadatsamb el seu entrenador. A la roda de premsa posterior van justificar-se dientque ells tenien més qualitat que no pas altres elements que havien sortit derefresc com el Vanadi, el Tungstè, l’Osmi o l’Unununi.El partit en si no va ser molt brillant. Tampoc no es podia esperar gran cosaperquè cap dels dos equips tenia l’esclat característic que, per exemple, tenial’equip dels metalls. El joc va estar caracteritzat per la sempre dura defensadels metalls (en contra de la noble defensa dels gasos del grup 18) i per lagran actuació de l’Heli que, amb 27 punts i una gran conducció de joc, vaaportar molta estabilitat al seu equip. Els metalls van tenir l’oportunitat deforçar la pròrroga, però el llançament del Franci va fer aigües. De fet, totsels elements metàl·lics que a temperatura ambient són líquids van tenir unaactuació passada per aigua: entre el Franci, el Gal·li i el Cesi van sumar unnefast percentatge de tir. Després del partit, davant els periodistes, l’entrenador dels metalls va dir que envejava molt el seu col·lega dels gasosnobles perquè podia treballar amb una estabilitat dintre el seu equip que ellno tenia. Va afegir que, tot i que abans del partit els seus jugadors havien


Tercera Edicióany 2005


5958

K de Kao!

Fa més de quatre mil anys, en una petita ciutat d’Orient, Abú, un nen de vuit anys, aprèn a escriure a l’escola. La pissarra no és a la paret, sinó a terra. És un quadrat de dos metres de costat, ple d’arena fina, i al seu voltant s’asseuen uns altres vint alumnes. Cada nen té una vara llarga amb la qual pot escriure i dibuixar en l’arena. Fer tabola, parlar sense permís i tirar arena fora del quadrat està castigat amb un clatellot.Cal conèixer molts signes per escriure. Cada un representa un so que es pot fer amb un sol cop de veu. Amb ells s’escriu qualsevol cosa. Per exemple, amb els signes de CA, CO, PA, PO, SA, SO, LA, AL, LO s’escriu: casa, saca, sopa,soca, caca, capa, paca, papa, popa, poal, sapa, posa, sosa, poca, copa, coco, coca, cola, pala, cala, laca, polo, cosa,sala, sola... i una infinitat de frases: poca cosa la sopa sola, o al papa poca coca... Hi ha molts menys símbols queparaules, però encara es necessiten tants símbols per escriure totes les paraules! Abú de vegades es desespera. Però, quan hauré acabat l’escola?Diuen que, fa molt de temps, els escolars ho tenien encara pitjor, perquè calia aprendre un símbol per a cada paraula! Hi ha moltes més coses que paraules però, tot i així, hi ha tants i tants mots!! Abú es consola: als infants d’aleshores se’ls devien posar els cabells blancs a l’escola.Avui han castigat Abú. Resulta que el símbol que li tocava aprendre tenia ni més ni menys que trenta-quatre bastonets. Trenta-quatre traços per a un sol símbol: kao! A Abú se li ha escapat un esbufec de queixa i el professors’ha enfadat molt. Ara, completament sol a l’escola, Abú haurà d’escriure l’endimoniat i laboriós signe fins que espongui el sol: kao, kao, kao, kao, kao, kao, kao, kao, kao, kao, kao, kao, kao, kao, kao......però de sobte, a la ment d’Abú s’encén una llumeta i un crit ressona en la història de la humanitat: K de kao!Ara, amb menys de trenta signes, ja es pot escriure qualsevol idea. Abú acaba d’inventar l’alfabet.

Jorge WagensbergDirector de l’Àrea de Medi Ambient i Ciència de la Fundació “la Caixa”


6160

Com sóc?

Una bonica libèl·lula va sortir a passejar.

Pel camí va trobar una marieta i la libèl·lula li va preguntar si volia ser amiga seva. La marieta li va dir que sí però que la trobava massa gran.

Després va trobar un altre insecte i també li va preguntar si volia ser amicseu. L’insecte li va dir que sí però que la trobava massa petita.

La pobra libèl·lula estava feta un embolic: no sabia si era gran o petita. Els seus nous amics la van tranquil·litzar i li van dir que l’important era jugar i divertir-se plegats.

PREMI CATEGORIA A

Classe P5 Cocodrilos Educació Infantil



6362


Classe P5 Girafes Educació Infantil

Escola Infantil MagnòliaBarcelona

Per què es mouen les aspes d’un molí?

Vet aquí una vegada, tres nens que vivien en un poble molt petit. Un dia van anar d’excursió a la muntanya. En arribar-hi, van trobar un molí molt gran que estava tot sol. Un dels nens li va dir: – Molí, vols jugar amb nosaltres?I ell va respondre ràpidament: – Sí! M’agradaria molt. I així ho va fer. Jugant, jugant, un dels nens va dir: – Molí! Molí! Mou les teves aspes. Però ell va respondre: – No puc. A vegades ho intento, però no puc moure-les tot sol. Els nens van intentar ajudar-lo, però les seves aspes pesaven molt i entre tots tres no ho van aconseguir. Van començar a pensar com podien fer-ho, però no se’ls va acudir cap idea. De seguida es va fer de nit i els nens van haver de tornar a casa. Pel camí anaven rumiant com podia ser que devegades les seves aspes es moguessin soles. Qui podia fer-ho? Un dels nens va dir: – Potser és un gegant, o un monstre…Al dia següent, els nens van aixecar-se, es van vestir i ràpidament van tornar a la muntanya. Quan hi van arribar, es van trobar un pagès que estava parlant amb el Molí.Els nens es van acostar i li van preguntar: – Com podem ajudar el nostre amic Molí?El pagès els va respondre: – Només hi ha una persona que pot moure les seves aspes.Els nens, molt intrigats, van dir: – Qui és? És un gegant?El pagès va dir: – És el Senyor Vent qui les fa moure, ell és l’únic que té tanta força.Els nens li van preguntar: – I per a què serveixen les aspes?El pagès els va explicar que dins el molí hi ha un lloc on es posa el blat i que, gràcies a la força del vent que mou les aspes, unes pedres donen voltes xafant al mateix temps el blat i convertint-lo en farina.Un nen li va dir: – I per a què serveix la farina? I el pagès va respondre: – Per fer el pa i els pastissets del poble que tant us agraden. Llavors els nens van comprendre la importància que tenien el vent i el molí per a tot el poble.


6564


Classe 2n Espies Educació Primària

CEIP Castell d’ÒdenaÒdena

En Pau i la Júlia al bosc

Vet aquí que una vegada, un nen i una nena que eren germans vivientots dos sols en una cova fosca i humida que hi havia en una muntanyaenvoltada de boscos. Un matí fresc de tardor, la nena, que es deia Júlia, vasortir a buscar bolets i fruits secs. Com que les fulles tapaven els bolets, feia servir l’olfacte per trobar-los. Els collia perla tija amb molt de tacte. Quan va omplir el cistell de bolets, nous, ametlles i castanyes,se’n va tornar cap a la cova. Però va agafar un camí que no coneixia i es va perdre. Farta de caminar, es va aturar a descansar al costat d’un arbre. Es va adormir i, quan es va despertar, era de nit.Aleshores, amb la vista, va veure una llumeta i es va pensar que era la seva cova. La Júlia s’hi va acostar i va arribara una cabanya.Va trucar –toc, toc, toc– i va obrir la porta. Va mirar pertot arreu i no va veure ningú. Amb la vista veu un got d’aigua al menjador i se’l beu. Amb el gust nota que no es gaire bona, no sap que conté un somnífer. L’amo de lacabanya, que l’estava espiant, quan la Júlia s’adorm, entra i la tanca en una cambra secreta.Aquell matí, en Pau, que era el germà petit de la Júlia, va sortir a buscar llenya. Quan va tornar va veure que la Júliaencara no hi era. Va dir: – Que estrany, encara no ha vingut! Va encendre el foc, però com que la Júlia no tornava, va sortir a buscar-la.Va començar a cridar-la, però la Júlia no el podia sentir. Va escoltar per veure si la Júlia responia, però sols se sentien els ocells. Aleshores va veure unes petjades i les va seguir, però les petjades es van acabar. En Pau, que teniamolt bon olfacte, va olorar la colònia de la Júlia i, seguint el seu rastre, va arribar a la cabanya.Va trucar a la porta i no responia ningú. Però va poder entrar donant una empenta a la porta. A dins era tot a lesfosques. Va estirar els braços i, a les palpentes, amb el tacte, va tocar la panxa de l’amo de la cabanya, que va reaccionar encenent el llum. Però en Pau va fugir corrent i es va amagar dalt d’un arbre que hi havia darrere lacabanya. En no veure ningú, l’amo de la cabanya es va tornar a adormir.Des de dalt de l’arbre, en Pau va sentir com plorava la Júlia. Va dirigir la mirada cap al so i va descobrir una portapetita. Va provar d’obrir-la però estava tancada. Per sort, va trobar un ferro punxegut i, amb suavitat, va obrir laporta. Van plorar tots dos d’alegria i van poder tornar a la seva cova gràcies al bon ús que van fer dels cinc sentits:vista, oïda, olfacte, gust i tacte.

Catacric, catacrac, i si no és mentida, serà veritat.


PREMI CATEGORIA B

Clara Aranda i Laia OrtizClasse 5è A Educació PrimàriaCEIP N-I de Pràctiques Barcelona

6766

La carta de protesta de l’AUCA

Un bon dia, quan el president Maragall es va despertar, va mirar la bústia (com feia cada matí) i va veure que hitenia una carta especial. No era de cap entitat bancària, ni del Govern central. Sabeu de qui era?El remitent deia així:

Estany de Banyoles, roca tocant a la caseta d’eines núm. 19 03589 Pla de l’Estany

I ara us diré què hi havia escrit:

Honorable senyor Maragall,Sóc la directora de l’AUCA (Animals Unicel·lulars Catalans Associats). En nom dels socis i sòcies, i en el meu també, volem exposar una queixa: ja estem farts i fartes del tracte que rebemper part de vostès, els humans, i també del Govern que vostè representa. Ens consideren inferiors només per teniruna mida petita i no recorden que nosaltres vam ser els primers éssers vius que van poblar la Terra. A mi m’ho vaexplicar la tia Conxita: “Al principi, al món només hi havia animals unicel·lulars que vivien feliços a l’aigua fins que,un bon dia, un grupet d’aquests animals, potser per avorriment, van decidir ajuntar-se i formar uns nous éssers, elspluricel·lulars. I d’aquí, ja sap, l’evolució va començar a actuar: peixos, amfibis, rèptils… I, passant pels micos, finsarribar a vostès, els Sapiens sapiens.”Per això, ara que ja hem recordat com som d’importants, demanem una llei que reculli aquests aspectes:1. Que tinguem un consell d’animals unicel·lulars i que ens deixin anar al Parlament almenys una vegada l’any

per poder exposar els nostres problemes.2. Que ens exposin a l’Aquàrium i al Zoo en un apartat especial que tingui microscopis perquè tothom pugui

veure que ben plantats que som.3. Que tinguem protecció contra les persones que llencen deixalles als rius, als estanys i al mar.

Si aproven aquesta llei, nosaltres estaríem disposats a donar el nostre cos a la ciència perquè es facin experiments.Això sí: sempre que sigui pel bé de la humanitat.I, per si no ho sap, senyor Maragall, si no fos per nosaltres, tan petits, vostè no ocuparia un seient tan gran.Adéu, i esperem de tot cor que aprovi aquesta nova llei.

AMAVEAU

I així va ser com es va aprovar aquella nova llei gràcies a la carta que va escriure la directora de l’AUCA.


6968

Las cuatro medallas del futuro

En un día de sol y nubes, tres chiquillas fueron a ver al profesor T.cic. Teníaalgo extraño tapado con viejas mantas. Las tres niñas, Sely, Tabu y Nely seacercaron poco a poco a ese objeto extraño. El profesor T.cic no les escuchóllegar. Entonces aprovecharon para destapar el objeto. Era un coche extravagante de muchos colores. Arrastrados por la curiosidad, entraron enel coche. Apretaron un botón muy grande y chillón y… ¡plaf! De repente,estaban en la nada ( ). Volvieron a apretar el mismo botón asustadas yarrepentidas por lo que habían hecho. Pero no funcionó. Había una cosa que brillaba. Se acercaron y vieron que era un teléfonopequeño como un guisante. En ese instante sonó una musiquita dulce procedente del aparato. Tocaron una tecla que era difícil de ver y el teléfonose hizo enorme. De él salió una pantalla. Vieron al profesor T.cic y las tres niñas, con una sonrisa, le dijeron: – Hola. El profesor no se creía lo que estaba viendo, y como no sabía qué hacer, se puso a hablar como un terremoto. Las niñas sólo entendieron una palabra: juego.– ¿Juego? –se preguntaron las niñas. El profesor T.cic, una vez tranquilizado, se dirigió a las tres niñas para explicárselo poco a poco y con palabras que entendieran. Comenzó diciendo: – Ahora os encontráis dentro de un juego virtual. Además, el juego aún no

estaba acabado y le falta el último nivel, el nivel cinco. El profesor añadió que no podrían salir del juego si no encontraban las cincomedallas que corresponden a los cinco países elegidos. Cada país está distribuido en cinco niveles. Y cuando se consigue acabar unpaís, se obtiene una medalla como premio. Las chicas dijeron:– Pero la última no la conseguiremos, el nivel cinco no está terminado. – Tranquilas, niñas –dijo el profesor–. Ya lo he activado. No sé cómo lo he

hecho pero ya está activo. Y el profesor siguió explicando:– Coged el teléfono, que os iré guiando. Cuando os surja algún problema,

llamadme por el teléfono, ¿ok? El primer país que visitaréis será Francia. Las niñas tenían que conseguir la medalla que estaba arriba de la TorreEiffel. Tabu dijo: – Empecemos el recorrido.

Aún estaban en la nada y entonces apretaron el botón del coche otra vez y ¡plaf!, aparecieron en la Torre Eiffel.Pensaron que subir hasta arriba con el ascensor iba a resultar muy fácil pero, al apretar el botón del ascensor, éste no funcionó. – ¡Caramba con los dichosos botones! –exclamó Nely. Sely, sin pensarlo dos veces, se dirigió hacia las escaleras y Tabu y Nely la siguieron. En el primer piso, Nely se acercó a un catalejo para ver el paisaje. Notó que el suelo era blando y que se empezaba a hundir. Eran arenas movedizas. Sely cogió una serpiente pensando que era una cuerda. Del susto pegó un salto y cayó en las arenasmovedizas. Tabu, desesperada, dijo:– Cogedme del pie. Pero ella no pudo con las otras dos y cayó también a las arenas movedizas. Se hundieron las tres. Aparecieron dormidas en el último piso de la Torre Eiffel. Al despertar, vieron la medalla delante de sus narices, así que la cogieron y volvieron al coche.El profesor T.cic llamó a las chicas y les dijo que el siguiente país era Inglaterra. Tenían que ir al Big Ben y buscar enlas manecillas de ese gran reloj. Apretaron el botón y aparecieron delante del Big Ben. Había un poco de niebla, perose veía lo suficiente para ver el impresionante reloj por encima de sus cabezas. Subieron y, una vez arriba, había queacceder a las manecillas. Nely dio un salto sobre la manecilla horaria y Tabu se colgó del minutero que estaba indicando el número seis. Sely vio en el número cinco la medalla. Así que Tabu se acercó, la cogió y volvieron al coche. El siguiente lugar era Barcelona. Tenían que ir a la Sagrada Familia. ¡Tuvieron que subir a la torre más alta escalando! Pero no tenían cuerdas para no caerse y poderse sujetar. Tabu dijo:– No tengáis miedo, vamos.Y empezaron a subir, sujetándose donde podían. Sin querer, Sely le pisó la mano a Nely y casi cayó al vacío pero,gracias a una cuerda que estaba colgando, se salvó. Por fin subieron, pero con ayuda de la cuerda. Cogieron la medalla y volvieron al coche.El profesor T.cic las llamó y les dijo: – ¡Ánimo, sólo queda ir a China!Las chicas aparecieron junto a la Muralla China. No sabían cómo subir, pero tuvieron suerte y encontraron cartasgigantes e hicieron una gran torre de naipes y alcanzaron la parte superior de la Muralla China. Allí estaba la última medalla y la cogieron. Eso quería decir que ya podían volver a su mundo real. Pero antes tenían que unir lascuatro medallas. Las tres niñas las juntaron con miedo y ¡bam!, una luz cegadora las aterró. De repente, apareció unanciano con cara de sabio, con una barba muy larga y blanca, y les empezó a explicar:– No os asustéis. Os explicaré cómo será vuestro mundo en el futuro, porque yo vengo de ahí. Todo cambiará mucho,

será impresionante. Los coches volarán, existirán marcianos y robots, no habrá guerras ni drogas, por supuesto, y muchas cosas más que tendréis que descubrir vosotras solas. Ahora me tengo que ir, adiós.

El hombre levantó las manos y las agitó. Las niñas volvieron a su mundo real. – ¡Ah! –gritaron las tres. Estaban en la habitación de Tabu, durmiendo. Todo había sido un sueño… ¿O no? Encontraron una medalla encima de la cama. ¿Qué debió pasar?


Laura García, Carolina Dalmau, Andrea GascaClasse 5è Educació Primària Escola GarbiñeBarcelona


7170


Nil NavarroClasse 6è Educació PrimàriaCEIP N-I de PràctiquesBarcelona

Carta d’un pingüí desesperat

Benvolguts terrícoles,Sóc un poll de pingüí de plomall ataronjat o, segons els científics, un espècimen d’Eudyptes chrysolophus, ves quinnom més complicat! Un dia d’hivern, quan el sol s’estava a punt de pondre a la Terra del Foc, al sud de Xile, estava jo fent saltironets perla vora del mar, com tenia per costum, quan van venir uns animals molt estranys i em van agafar per posar-me dinsd’una gàbia. La veritat és que jo no hi vaig oposar molta resistència; amb raó diuen que sóc un ocell babau... I sabeuon he acabat? A l’Estació Espacial Internacional com a animal d’experimentació. Volen saber com m’afectaria a mi la falta de gravetat, i cada dia em treuen una estona a l’espai dins d’un escafandre.No us penseu que sigui gaire entretingut això, l’únic que puc fer és observar la Terra i pensar. La Terra, des de l’espai, es veu majoritàriament blava i bastant bonica. Però últimament, cada vegada està més brutaper culpa d’uns micos sense pèl que es fan dir Homo sapiens. Sapiens vol dir savi en llatí, encara que de savis en tenenmolt poc. A part de marejar-me a mi cada dia, estan destrossant el planeta, la nostra casa. Tenen la mania de cremar-ho tot: la fusta, el petroli, el carbó, el gas... Clar!, però això ha fet pujar els nivells de C02 (diòxid de carboni), que fa pujar les temperatures i destrueix la capad’ozó. Però no s’adonen que, si pugen les temperatures, els oceans s’escalfen i les glaceres es fonen. Si les glaceres esfonen, puja el nivell del mar i jo em quedaré sense lloc on viure! A part d’això, si s’escalfa el planeta augmenten elsincendis forestals, i en uns llocs hi ha més sequera i en altres hi plou més, amb perill d’inundació. Les estacions també canvien: a l’hivern no fa tant fred, la primavera arriba abans i la tardor més tard. Les plantes no saben quanhan de florir ni els ocells quan han de migrar, els coralls es moren, i hi ha invasions d’espècies exòtiques que nosaben on han de viure… M’agradaria que tots vosaltres reflexionéssiu sobre aquest greu problema, perquè si continueu fent malbé el móncom fins ara, acabareu destruint-lo. Bé, dit això, us dic el motiu de la meva carta: algú pot explicar-me què els importa a aquests senyors els efectes de lagravetat en un pingüí, que per a més desgràcia sóc jo? Com si no tinguessin coses allà baix de què preocupar-se.Pingüins del món, unim-nos! No als experiments amb animals!

Sense res més a afegir us saluda atentament,

Un pingüí de plomall ataronjat, que ara està negre.Estació Espacial Internacional, març de 2005


7372

PREMI CATEGORIA C

Blanca ColmeneroClasse 3r Educació Secundària ObligatòriaEscola AulaBarcelona

El rellotge de la vida

Va arribar el dia, aquell dia fred i apagat del mes de febrer. Plovia. Va llevar-se, aquell matí, com un altre qualsevol. Va preparar el cafè, va seure i va obrir el llibre que havia començat feia només un parell de dies. Es titulavaLa vida en un segon. Era la història d’un home, un home vell que recordavaaquells moments que duraven tota una vida i que ara s’havien convertit entan sols uns segons que formaven part d’un minut perdut en una hora. No se n’adonava, però el temps passava i ja tot havia quedat enrere. De sobte, va tancar el llibre. Continuava assegut, pensant, reflexionant. El temps, una paraula molt utilitzada en la vida quotidiana, però un temadifícil de tractar. Era alguna cosa incomptable que no es podia controlar. Ell mirava el seu rellotge, veient aquella petita agulla movent-se, ràpidamenti sistemàticament, sense aturar-se. Naturalment, ningú no podia aturar eltemps. I ell esperava, no sabia el què, però esperava allà assegut i sensepoder deixar de mirar aquell moviment estrany de les agulles del rellotge.Per què no aturar els segons, els minuts? Ell només volia això: poder, per unavegada a la vida, submergir-se en un sol segon i que el temps quedés completament quiet, flotant en l’espai. Ell estava segur que hi havia unamínima possibilitat d’aconseguir-ho. No volia dependre del temps, del rellotge que portava cada dia i que guiava la seva vida. Se’l va treure bruscament. Enrabiat, el va trepitjar fins a destrossar-lo. Va tenir una sensació de buit en el seu cos. Va alçar la vista. A l’horitzó, va veure una llumbrillant lluny de la vida. Va tancar els ulls.I allí va acabar el seu temps.


7574


Pau ColominasClasse 3r Educació Secundària ObligatòriaIES Salvador Dalí El Prat de Llobregat

(segons el seu rellotge) més d’un segon. Va mirar pel vidre de la càpsula. Estava enmig de l’espai! Immediatament, va prémer el botó de tornada. Entenia què havia passat. Havia tirat enrere en el temps, però no s’havia mogut dins l’espai. I com que la Terra es mou a través de l’Univers, havia anat a parar al mateix punt de l’Univers fa 317 anys.També va observar una altra cosa: el seu rellotge ara anava dos segons avançat. Un d’anada i un de tornada. Però, incansable, va posar-se a millorar la màquina per poder seleccionar el punt en l’espai al qual volia anar.Després de sis mesos treballant, ho va aconseguir. Ara va seleccionar les coordenades de l’espai (que prèviamenthavia calculat) i va indicar 2x1010 anys. Així viatjaria 634 anys enrere, a la seva època favorita, l’època dels almogàvers, ja que si ell vivia a l’any 2037, aniria al 1403, dos anys abans de l’assassinat de Roger de Flor. Va fallar en els càlculs en uns 6 quilòmetres. Es va quedar durant uns mesos vivint a la Corona d’Aragó. Aquell viatge fou elmillor de la seva vida, i amb diferència. Quan va tornar, no havia passat el temps a la seva època. I això a ell no li agradava, ja que li impedia la possibilitat de viatjar al futur, opció que ell sempre havia vist mésprobable que no la d’anar al passat, ja que només li caldria viatjar a velocitats molt elevades (properes a la de lallum) per fer-ho. Encara que havia provat de modificar la màquina, o d’introduir nombres negatius a la pantalla per seleccionar el temps, no ho va aconseguir. Però ell volia anar al futur. Després de pensar-hi molt, se li va ocórrer un pla que potser li permetria acomplir el seu objectiu. Aniria al passat, hores abans de trobar el manual, per parlar amb l’autor i preguntar-li-ho. No tan sols preguntar-li com anar al futur, sinó felicitar-lo per tan interessant projecte. Va pujar a la màquina i va introduir eltemps que es requeria per anar al moment precís, i les coordenades. 2,5921x107 era el temps exacte que es requeriaper anar al moment precís.Quan hi va arribar, el manual encara no hi era. Faltaven 3 hores perquè el Jaume de feia uns 10 mesos trobés el llibret. Va esperar una hora, però… no arribava. Estava impacient, anava amunt i avall del garatge i ningú venia. I el pobre s’avorria. Així que va agafar el llibret (que tenia dins la càpsula) i se’l llegí de nou. I passà el temps. Janomés faltaven 30 segons. Havia d’arribar ja. Però va sentir com el Jaume baixava. No es podia deixar veure, ja queell no s’havia vist a si mateix feia 10 mesos. Si ho feia, desencadenaria una de les greus paradoxes que podia provocar un viatge en el temps. Així que va ficar-se ràpidament a la càpsula, i just quan va prémer el botó de tornada, va veure que li havia caigut el llibret al terra del garatge, mentre escoltava el soroll del camió dels gelats.

– Que de gust que em ve un gelat! –va pensar.

Que de gust que em ve un gelat!

– Que de gust que em ve un gelat! –va pensar. El soroll del camió li havia fetvenir unes ganes boges de menjar-se un gelat de vainilla. Què hi feia allò,allà? En passar pel garatge, va veure a terra aquell estrany llibre. No l’haviavist mai. A la portada hi deia Màquina del temps. En un primer moment, vapensar que seria una novel·la d’aquelles que consideraven de “ciència-ficció”,quan en realitat eren de pura fantasia. O potser alguna llibreta d’un neninnocent, que somia construir un aparell com els de les pel·lícules. Però, comhavia arribat allà? Va fullejar-lo. Semblaven les instruccions per construiruna màquina per viatjar en el temps. Es va emportar el llibre a la seva habitació i el va començar a llegir. En Jaume tenia 26 anys, i s’acabava de treure el doctorat en Física Teòricaamb matrícula d’honor. Era per aquest motiu que n’estava totalment convençut: aquell projecte era totalment impossible. I precisament per aixòva llegir el llibre. Per trobar-li errors. Però no en trobà cap. Allò superava debon tros tot el que mai havia pogut imaginar. I decidí construir aquellamàquina que despertava en ell tantes inquietuds. Va estar-se tres mesos portant a terme les instruccions del llibret al peu de lalletra. El que no podia aconseguir, ho demanava a la facultat, on tothom l’apreciava. Malgrat això, no deia a ningú en què es basaven totes aquellessetmanes que passava tancat al seu garatge, aïllat. I finalment, va acabar.Pels seus estudis, coneixia perfectament l’existència de totes les paradoxes icontradiccions que podia generar la possibilitat de viatjar enrere en eltemps. No obstant això, començava a replantejar-se tot allò que ell haviaaprès anteriorment. I va entrar a la màquina. Va seleccionar el primer nom-bre que li va passar pel cap: 1010 segons. Això l’hauria de transportar a uns317 anys enrere. Va prémer el botó d’accionament. Ja hi era. No havia trigat


7776


Joan FerraronsClasse 4t Educació Secundària Obligatòria Escola Pia de BalmesBarcelona

abans de presentar-la com a ofrena a Kaal. Aquest exclamà, sorprès:– Òndima! Sí que l’hem feta bona, Majestat!– Què passa, oh, gran savi? Hem fet quelcom malament?– No, no és això, el que passa és que és massa menuda…– Menuda, diu!? M’ha valgut mig tresor… Tinc les arques mig buides!– O mig plenes…–rigué Jofa.Aquell comentari enrabià tant Orissa que ordenà que el fessin matar. Quan li demanaren per la seva última voluntat, respongué cridant:– Escolteu-me, Majestat! Perdoneu-me la vida i us diré el que heu de fer…!– Endavant, t’escolto – respongué el monarca, que s’ho estava repensant.– Feu-me cas: l’esfera hauria de ser el doble…– … de gran? –interrompé Orissa.– No: de pesant, Majestat.El problema era que ningú sabia fer una esfera de doble massa. El primer que feren fou una esfera de sis polzades deradi, en lloc de tres; però s’havien passat, pesava vuit vegades més, no dues! Després ho provaren amb quatre polzades imitja, que és l’entremig de tres i sis, però pesava un pèl més que tres vegades més. Després ho provaren amb quatrepolzades i… també s’havien passat. No hi havia manera. Intentaren moltes altres coses, però no se’ls acudí cap resolució més o menys exacta. Només quedaven quatre dies per complir el termini i Jofa, també desconcertat per ladificultat del seu problema, resolgué enviar emissaris a Egipte per demanar al Senyor de les Dues Terres que permetés aSenbi viatjar a Quace amb la major prestesa possible. El faraó no hi tingué inconvenient però, com que Senbi estavamort (les notícies viatjaven molt lentament), hi envià Sah-Senbi (el fill de Senbi). Aquest treballà en el problema i...el resolgué! Però quan arribà a Quace, era de nit… i hi havia lluna plena! Ja havien passat els vint-i-vuit dies!Corregué a l’habitació reial, però el cadàver d’Orissa jeia a l’estora, amb l’esfera d’or esberlada al seu costat. De primer volgueren matar Sah-Senbi per “arribar tard”. Però la cort s’adonà que era millor incomplir la voluntat deldifunt monarca que sofrir la còlera d’una nació com l’Imperi del fill de Ra. A més, Orissa havia dit que occissin el quehavia donat el consell, en aquest cas Jofa; però també estava mort! Romania a la seva cambra amb una nota que,orgullosament, deia així: “Ningú resoldrà un problema que jo no pugui resoldre. Almenys en vida meva”. De fet, Sah-Senbi ho havia fet, però no importa gaire, ja que ningú en tornà a saber res mai més. Hi ha qui diu que defallídurant el viatge de tornada per culpa d’una picada d’escorpí no tractada a temps. Pel que sembla, només sobrevisquéla reina de Quace. Però, per què els costà tant treure l’entrellat del problema?Actualment, qualsevol que s’hagi interessat per la geometria alguna vegada, sap que el volum d’una esfera és 4/3 ∏ r3. Si el que volem és duplicar la massa, haurem de duplicar el volum. Podem dir, doncs, que 4/3 ∏ R3 = 2 4/3 ∏ r3; sent r el radi de l’esfera inicial i R el radi de l’esfera que es desitja. Simplificant els quatre terços i pi, tenim que R3 = 2r3. Eliminem els cubs: R = 3√√2r. Els egipcis havien aconseguit una aproximació prou bonade √√2 i Sah-Senbi n’improvisà una per a 3√√2 durant el trajecte, puix que sabia que el faraó el recompensaria si salva-va la vida del cap d’una nació aliada. Segons els seus càlculs, l’esfera havia de tenir unes 3,779 polzades… una magnífica solució, tenint en compte que només tenia uns vint anys i que no tenia ni un papir per apuntar-se les operacions o els resultats. Per ço no hi ha testimonis d’aquesta història tan bella sobre algú que s’avança als coneixements de la seva època per salvar la vida d’algú que ni coneix, a costa de la pròpia vida… Pel mateix fet, no n’hi ha cap certesa i no surt als nostres llibres de ciència.Quina llàstima!

L’hàbil Sah-Senbi, el savi Jofa i el monarcade Quace

A l’antic Egipte, un jove anomenat Senbi (a més de significar salut, era unnom propi) descobrí un mètode per obtenir l’arrel quadrada d’un nombre. Al principi, només ho sabia fer amb quadrats perfectes, però, més endavant,inventà un sistema per aproximar els resultats que no eren exactes afegintunes fraccions amb numerador 1. Era un procés complicat, com demostra unpapir actualment conegut amb el nom de papir de Berlín. Encara més complicathauria resultat fer-ne cúbiques, d’arrels! Sí, la nació més avançada del món(com a mínim, del que ells coneixien) i no sabien fer arrels cúbiques. No ésd’estranyar que en un país tan remot (i tan petit que ningú no en sap res)com Quace, ningú no en sabés…En aquest país que dic, fa molt de temps hi regnava el rei Orissa. Una nit delluna plena, Orissa fou infidel a la seva muller, que era una bruixa. A mésd’ésser bruixa, la seva esposa era molt llesta, i no trigà a adonar-se’n. Com acàstig, li llançà un malefici. Amb aquest conjur, el desafortunat Orissa hauria de patir la ira del seu déu, Kaal. Kaal el mataria si no apaivagava laseva ira en un mes lunar. Orissa quedà desconcertat i preguntà a la cort i allurs savis quina seria la millor solució. Emperò, si algú l’aconsellava malament i el sobirà moria, tenia escrit al seu testament que el fessin matar.Per tant, ningú s’atreví a expressar el seu parer. Al cap de set dies, resolgueren fer cridar el savi Jofa. Jofa era mig sacerdot i mig científic, el casés que era famós a tot Quace. Tan lluny parava en aquell moment, que tardàset dies a arribar a palau. Un cop allà, Orissa li exposà la situació.– Tinc una idea, Majestat –respongué Jofa, al cap d’uns minuts de pensar.– Quina, oh, gran ancià? –inquirí Orissa.– Per calmar Kaal, hauríeu de fer-li una ofrena, Majestat... una esfera que

representi el Sol, que brilla tant com ell.– Una esfera? Quina mena d’esfera?– D’or, és clar! –respongué Jofa, mig estranyat de la pregunta que, en aquellmoment, li semblà òbvia–. I hauria de fer tres polzades de radi.– Què!? Tres polzades!? Ço és molt d’or…Tot comptat i debatut, s’adonà que una esfera d’or massís de radi tres polzadesera poc, comparat amb la seva vida, que era el que s’hi jugava. Al cap de setdies més, aconseguí l’or, i al cap de poc el fongueren i en feren la tan preuadaesfera. Orissa, satisfet amb el treball dels seus servents, mostrà l’esfera a Jofa,


7978

El somni de Johannes Kepler

Fa més de quatre-cents anys nasqué a una ciutat del centre d’Europa, Weilder Stadt, un home genial anomenat Johannes Kepler, matemàtic i astrònom,de tarannà senzill i esforçat, poc amic de festes i de sumptuositat. D’esperitreligiós i alhora de gran curiositat científica, va fer de la seva humilitat fermesa i afany de saber. No sempre comprès en una època turbulenta isovint inhumana, Johannes hagué de patir amb escreix persecucions religioses i humiliacions de tota mena, a banda de sofrir tragèdies familiarsfeixugues, com l’acusació de bruixeria contra la seva mare i la mort de laseva dona i de tots els seus fills. Tot i així, mantingué sempre en el seu corensems l’empenta científica i la fe en Déu: sempre tingué l’esperança que laseva ciència aconseguiria llegir algun dia la ment de Déu. Calia tenir perseverança.La vida, doncs, no fou mai fàcil per al nostre amic; i una nit, endormiscatper l’esgotament i la tristor, s’endinsà en un profund somni on el nenJohannes feia insistents preguntes a l’home ja decrèpit i abatut per les durescircumstàncies que suportà. En aquest somni, Johannes es veié present en els dos personatges d’ell mateix. El diàleg anà així:Kepler nen: Tu què fas?Kepler home: Sóc científic, investigo les lleis de la natura, dels planetes, del Sol...Nen: I per què investigues?Home: Com? Perquè sóc científic, ja t’ho he dit.Nen: …?Home: No m’entens? T’ho repeteixo: estudio, descobreixo coses, aprenc,ensenyo… La natura és un pou de veritats per anar trobant sense parar.Nen: És bonic el que coneixes, oi? Per això ho investigues.Home: Sí que ho és…; però como ho saps?Nen: És que fa molts anys que ho desitjaves… Imaginaves el món com unaobra meravellosa, dissenyada per Déu, plena de llum, de colors, de canvisespectaculars en el cel…Home (tot sorprès): Però, qui t’ha dit això? Digues, digues!Nen: Tu mateix, que sóc jo, quan jo –tu– imaginava un cel fantàstic pel qualviatjaríem les persones.Home: Un moment, xicotet! Haig de dir-te que la imaginació sovint em va fererrar; i vaig haver de rectificar; perquè el món és més sorprenent del queimaginem. Jo vaig inventar-me un Univers perfecte, esfèric, en el qual els

planetes rodolaven amb la precisió d’un rellotge gegan-tí, i... no era del tot així. Les dades científiques sobre elscanvis al cel que em proporcionà un amic astrònomm’ajudaren a suposar que l’Univers era un espai enormei semblant a un ou, dins del qual els planetes circulavenal seu ritme, movent-se per la seva òrbita a velocitats dife-rents segons llur distància del Sol, estrella poderosa i princi-pal del cosmos. I tot això ho vaig concloure amb l’instrument deles matemàtiques.Nen: Ui! Això sí que és complicat per a mi! És clar, ho vaig anar aprenenten fer-me gran.Home: I amb estudi constant, certament. Per cert, dius que havies imaginat unespai estel·lar a través del qual viatjaríem... I on aniríem?Nen: A d’altres planetes, a la Lluna… Ens aixecaríem de terra en uns vaixells degrans veles per navegar per l’espai.Home: Ja me’n recordo! I descobriríem la bellesa d’aquesta màquina fantàstica que Déuva crear. Quines descobertes!Nen: I tant! Que feliços que érem en viure aquests somnis!Home: Somnis? Investigacions! Res de fantasies!Nen: Imaginar, inventar, suposar... Això ens convertí, amb el temps, en científics, en partícipsde la creació de l’Univers.Home: Què dius, ximplet? Jo només calculava, volia saber per què el Sol governava els planetessense moure’s, i ho vaig aconseguir. Em va costar, però ho vaig aconseguir! Em vaig sentir impor-tant…; però alhora més empetitit per la solemnitat de les lleis descobertes…Nen: No et segueixo del tot, però sé que has estat creatiu i enginyós en saber tocar la música del’Univers, l’harmonia dels cossos en el cel… Ets un gran músic perquè “afines” molt bé amb el teusaber matemàtic, seguint la “partitura” de l’Univers. Has de sentir-te content i no pas trist.Anima’t!Home: T’agreixo el que dius, perquè és el que jo desitjava dir-me a mi mateix: que sóc afortunaten pensar –ai!, disculpa’m, en “imaginar”–, viure i navegar per un cosmos on la llum desfàla foscor, on la por és vençuda pel saber i on l’angoixa deixa pas a l’esperança. Tu i jo, vailet,podem considerar-nos col·laboradors d’aquesta immensa simfonia còsmica.En despertar del somni, l’ànima de l’home Johannes Kepler se sentí més nen i brollà dinsseu la força il·lusionadora de la felicitat del coneixement aconseguit, que, malgrat tot, jares ni ningú no li podria arrancar.

PREMI CATEGORIA D

Albert LlorcaProfessor de SecundàriaIES Vinyes VellesLa Garriga


Cuarta Edicióany 2006


8382

La gran ficada de pota

En David encara no ha fet vuit anys. Però té molta pressa per ser gran. Maino es posa pantalons curts per anar a l’escola, no beu refrescos amb premispoca-soltes, no puja als cavallets... De vegades es desespera; quant falta perser gran?En Beto, el seu pare, és científic. Va conèixer la Yara, la seva mare, fa nouanys per pur atzar. Per error, la Yara va baixar d’un autobús de la línia 27, a la parada on en Beto esperava la 81. En Beto va perdre el darrer autobús de la nit, mentre ajudava la desorientada Yara. De camí a la casa on la Yaravivia amb els pares i on ara viuen tots plegats, no van parar d’enraonar.En David està entusiasmat amb el laboratori del pare, ple de ginys estranysper a adults. Avui ha descobert un comandament a distància ben rar. A través de la finestra apunta amb l’aparell un ancià que camina pel carrer ipolsa la tecla FF d’avançament ràpid. Tot sorprès veu que l’avi es dispara i desapareix caminant rapidíssimament cap endavant. Ara la tecla de retrocés RW. Un llum vermell parpelleja. Segur que vol anar al passat? En David confirma l’ordre i el personatge reapareix fent marxa enrere. Ara toca la tecla Pause i el veí queda immòbil com una estàtua. Sense pensar-s’ho, en David agafa l’aparell, se’n va corrents al carrer i, sense saber on va, puja al primer autobús. Ja sé com es fa per ser gran!Pressiona llargament una tecla i el llum vermell parpelleja. Sí, vull ser gran,ara mateix! Dalt l’autobús, les persones se succeeixen a una velocitat de vertigen. Però, no és aquesta la mama una mica més jove? Vaja, m’he equivocat de tecla però... “No, no, t’equivoques, ho sé, aquesta no és la parada!” La Yara es gira tota sorpresa. És veritat. Aquella no és la parada.Quasi s’erra.En David veu per la finestra com un Beto avorrit i una mica més jove s’allunya, aturat, mentre espera el darrer autobús. L’aparell s’esmicola a les seves mans i en David no té temps d’adonar-se de la seva primera idarrera gran ficada de pota.



8584

PREMI CATEGORIA A

Classe 5 anys Babars Educació Infantil

Aula Escola Europea Barcelona

La bombolla més bonicadel món

Un dia, l’elefant, l’hipopòtam i el cocodril van coincidir banyant-se en una bassa sabonosa. Tots tres discutien qui seria capaç de fer la bombolla més bonica.

L’elefant va dir que seria ell qui la faria més bonica, ja que amb la seva trompa podria fer la bombolla més allargada que mai no hagués vist ningú.

L’hipopòtam, en canvi, deia que podria fer una fantàstica bombolla quadrada, gràcies a la seva gran boca.

L’elefant, l’hipopòtam i el cocodril van fer les seves bombolles. Oh! Quina sorpresa! Tots tres havien aconseguit fer la bombolla més bonica del món.


8786


Classe 1r A Educació Primària

Escola Cor de MariaValls

Un somni viatger

Avui he fet un viatge molt divertit. Anavaen una nau espacial, era molt bonica, moltbrillant. Me l’havia fet un constructor iera tota de ferro, vidre i amb unes ales defusta: era una nau molt resistent.La tripulació que viatjava amb mi era tota lagent que estimo més: la mare, el pare, els meus germans i germanes, els meus amics i amigues i lameva senyoreta.Per al viatge portàvem unes motxilles amb menjarespecial i amb altres coses que m’agraden: unes pastilles verdes de verdura, entrepans, macarrons, tallarrebossat, pollastre, fuet, arròs a la cassola i, per postres, dolços, iogurti galetes. Ah, i per beure, llet i aigua.Anàvem vestits amb una roba molt bonica: eren uns vestits per anar al’espai i portàvem una càpsula especial al cap per poder respirar fora dela Terra.El viatge que hem fet ha estat un tomb per l’espai i hem pogut veure moltes coses i molts planetes. En un dels planetes hem trobat un castell degel. En un altre hi hem aterrat i hem trobat uns robots que ens han convidata esmorzar.En una altra de les parades hem trobat uns extraterrestres amb qui hem jugat apica paret i a imitar animals. Ha estat molt divertit!!Hem continuat el viatge i hem aterrat a la Lluna. És molt bonica. Hem fet moltes fotos: en una hisortia la Terra, era molt petita!Un cop a la Lluna hem fet d’exploradors i hem quedat ben sorpresos: hi podíem flotar! Des de la Lluna hemmirat els estels… Ens ha agradat molt!Bufa!! Que tard s’ha fet… Ja és hora de tornar! Hem tornat pel mateix camí, però de tornada hem tingut unpetit ensurt.De sobte, quan ens apropàvem a la Terra, hem vist venir un meteorit de cap a la nostra nau i quasi ens hatocat. Era molt gros, era tan gros que ens hem pensat que era un planeta. Finalment no ens ha tocat i hempogut continuar la tornada cap a casa.Hem aterrat sense problemes a l’aeroport de Reus on ens esperava l’autocar que ens ha portat cap a casa...Ja era l’hora d’esmorzar......I la mare m’ha despertat com cada matí, perquè m’he de rentar, vestir, esmorzar i marxar a l’escola...Preguntaré als meus amics si ja tenen les fotos que hem fet.


8988

PREMI CATEGORIA B

Meritxell BullichClasse 6è A Educació PrimàriaCEIP La RosellaRosselló

El xip

Al segle XXV, any 2457, els humans havien evolucionat tant que als nens noels calia estudiar ni aprendre res. Gràcies a un xip estaven superdotats perser bons en tot: esports, lectura, escriptura, etc.Però no tothom estava d’acord amb aquest estil de vida. Hi havia un grupd’humans, al qual pertanyia una noia anomenada Airun, que havien de lluitar per aconseguir ser els millors en esports, lectura, escriptura, etc. Ells no tenien implantat el xip. En fer totes aquestes coses, vivien molt mésfeliços que els nens que gràcies al xip no havien de fer cap esforç. Un dia l’Airun va conèixer un grup d’aquests nens superdotats i va veurecom estaven de tristos perquè no es divertien descobrint coses noves. Ells ja ho sabien tot. Ella els va presentar el seu grup.D’amagat dels pares, s’anaven veient i l’Airun i els seus amics els ensenyavena jugar i a divertir-se tots junts sense barallar-se.Amb el temps, van fer una societat intel·ligent i feliç.


9190

La gran batalla de Gripus

Hola, soy el virus Gripus y antes de explicaros mi relato, me gustaría contaros un poco quién soy y cómo soy. Soy el terrorífico virus de la gripe y lo mínimo que puedo decir de mí es quesoy un ser muy especial, ya que se me considera en la frontera de lo vivo y lono vivo. De hecho, los grandes científicos han decidido excluirme del grupode los seres vivos. Los científicos lo creen así porque no me comporto comodebería si fuera un ser vivo. No me alimento, no respiro, no crezco y no memuevo por mis propios medios. Pero cuando me pongo en contacto conalgún ser vivo, sí que entro en acción, infectando todas las células que puedo,por eso me tachan de virulento. Yo y todos mis parientes somos muy

pequeños, tanto que hace falta mirarnos con un microscopio muy potente para vernos. Ahora que ya me he presentado, os relataré mi historia en el cuerpo de un niño llamado Carlos y mis ambiciosos sueños de infectar a toda su clase de 6o de primaria. Era el día 13 de septiembre. Me levanté muy temprano ya que había algo que me impedía dormir. Ese algo era el nerviosismo porque empezaba el curso escolar y después del larguísimo verano, había llegado el momento de llevar acabo mis planes. Oía como se iban acercando los niños dejados llevar por el entusiasmo de tener su primera clase enaquel nuevo curso. Entonces le vi. Era mi primera víctima y salté sobre él y sin pensármelo dos veces inyecté mi ARNen la primera célula que encontré. Ya estaba dado el primer paso de lo que sería una grave infección que podría convertirse en una de las epidemias más desastrosas hasta la fecha. Carlos no sabía que yo le había infectado y no seesperaba que al inocularle mi ARN se iría multiplicando hasta convertirse en un ejército que le iría infectando rápidamente más y más células. Mi ejército se haría en breve con el control de las células de Carlos. Dos sucesos podían arruinar mis planes de conquista: que el ejército de defensas del niño se diera cuenta de lo que le sucedía o que estuviera vacunado. Por fin Carlos empezó a manifestar síntomas de nuestra presencia: fiebre alta, dolor muscular, tos, dolor de cabeza ycuello, secreción nasal, cansancio y malestar general.Ya llevaba un tiempo desde que le había atacado y me extrañaba que su sistema inmunitario no reaccionara contramí. Tenían que estar a punto de llegar y efectivamente estaba en lo cierto porque en poco más de un minuto me habían localizado. Los glóbulos se acercaban hacia nosotros con todas sus fuerzas y se libró una dura batalla. Pero amedida que me atacaban, me iba multiplicando más y más y más. En poco tiempo ya éramos millares de ejemplares,los suficientes para derrotar a ese pequeño grupo de glóbulos blancos. Pero yo sabía que no podíamos esperar más,dentro de poco volverían al contraataque con el triple de soldados.Mi estrategia fue entonces la de buscar nuevas víctimas. Como Carlos tosía, yo podía abordar a nuevos niños viajando por el aire a través de las gotas expulsadas por su tos.Pero no tuve en cuenta que, al sentirse Carlos abatido, se quedó en casa y yo, sin nuevas víctimas. Su ejército de glóbulos blancos crecía y crecía y empezaba a ganar batallas. Mi arma secreta de no ser vulnerable a los medicamentos ya no me servía. Eran más fuertes que yo. La batalla continuaba, pero Carlos se iba recuperando a medida que mi ejército iba perdiendo fuerza. Le administraban analgésicos y vitamina C, inofensivos para mí. Incluso le dieron antibióticos. ¡Qué tontos esoshumanos; nos pretendían rodear con antibióticos como si fuéramos bacterias, aún no saben que no nos afectan! Pero esos glóbulos blancos de niño fuerte y sano eran demoledores. Ya me lo decía mi abuela: “Gripus, infecta aancianos, deja a los niños en paz que te van a dar un disgusto”.Sabía que estaba perdido y tenía que idear un plan para nuevas batallas. Los humanos estaban preparando la vacuna de la gripe, y eso sí era un peligro serio. Tenía que empezar a preparar mi plan B de mutación, no me fuerana pillar desprevenido.Carlos se recuperó, yo no logré contagiar a su clase, pero conseguí escapar con los consejos de mi abuela bien aprendidos. Mi próxima víctima no sería un niño.Bueno, ahora veo pasar ante mí a una dulce anciana de pelo gris y mirada cándida. Os dejo, ya tengo una nueva víctima.


Carlos LlobetClasse 6è Xina A Educació PrimàriaAula Escola EuropeaBarcelona


9392

PREMI CATEGORIA C

Cristina Mas Classe 3r Kyoto A Educació Secundària ObligatòriaAula Escola EuropeaBarcelona

L’home que observava les estrelles

Des de petit li havia encantat mirar les estrelles. S’hi passava hores senceres,a la nit, embadalit, tot sol, mirant el cel. Veia com, en passar el temps, totesanaven canviat de lloc, de mica en mica; més ben dit, totes excepte una quesempre era allà fixa, quieta, tranquil·la. Se les coneixia molt bé de tantmirar-les. En feia grups i els donava noms d’animals, segons el que semblaven: aquelles cinc semblen un cigne, aquelles altres un cocodril... El fascinava com, sense semblar-ho, es movien molt lentament i, al llarg delsdies i les setmanes, s’anaven ordenat de maneres diverses fins que, un bon

dia, tornaven a tenir una distribució que ja li era coneguda, perquè l’haviavista mesos abans.

En Daniel era llavors un home jove. Vivia a Egipte i, com tots elshomes i totes les dones, treballava des de ben petit per al

faraó. No és que tingués molta feina; durant molts mesosde l’any no li manaven gairebé res. Però això sí, quanarribava l’època de plantar el blat, llavors sí que caliatreballar! L’única manera de poder sembrar i tenir unacollita prou gran per poder-ne menjar tots tot l’any era

aprofitar per sembrar just abans que el Nil creixés sobtadament de cabal, es desbordés i omplís d’aigua tots

els camps del voltant. I calia tenir-ho tot a punt el dia queaixò passava, ni abans ni després. Si sembraven massa aviat,

els ocells es menjaven les llavors i les que quedaven es feien

malbé en una terra tan seca. Si no ho havien fet quan el riu començava a créixer, tothom havia de córrer i sovint nohi eren a temps, i aquell any molta gent passava gana. El problema era que ningú no sabia exactament el moment en què el riu pujaria. Els homes més savis del país haviendescobert moltes coses i havien fet molts invents però cap d’ells els podia anunciar quan pujaria l’aigua del Nil. Tanamoïnats estaven per això, que un dia el faraó va fer que els seus soldats expliquessin a tot el poble que qualsevolmag o persona que aconseguís predir, sense equivocar-se de més d’un dia, quan pujaria l’aigua del Nil, seria nomenat la persona més important de la cort i gaudiria d’extraordinaris privilegis.Aquell any hi havien arribat a temps per ben poc. Els vigilants que el faraó havia posat riu amunt havien avisat de lariuada i tots havien treballat fins a no poder més, per tenir-ho tot sembrat i enllestit. A la nit, cansat, en Daniel s’estirava sobre l’herba i contemplava com sempre les estrelles. I va ser llavors que se’n va adonar... Era com si lallum que feia la lluna plena li hagués fet veure-ho clar. Sí; el cigne aquí, al costat del cocodril, i per sobre d’aquellaestrella que mai no es movia. Era exactament com les havia vist l’any passat, justament el dia que l’havien fet treballar sembrant. Ho recordava bé perquè estava igual de cansat que llavors. En Daniel n’estava segur. Ho haviadescobert! Veient com es col·locaven les estrelles podia preveure quan pujaria el riu. No era pas qüestió de màgia; era qüestió d’observar, observar una i altra vegada i llavors lligar caps. No es va atrevir a dir-ho al faraó, és clar. Si s’equivocava i el faraó s’enfadava era ben capaç de fer-li tallar el cap permentider. O sigui que durant cinc anys no va fer res més que preveure-ho sense dir-ho a ningú, per assegurar-se’n. I cada any era igual. Quan les estrelles arribaven a aquelles posicions, ell ja es preparava; sabia que caldria treballara fons aquells dies. Però al cinquè any, quan va fer la seva predicció, es va adonar que el faraó no havia ordenatencara que sembressin. Si no ho feien ben aviat, la fam estava assegurada. Llavors, en Daniel va decidir explicar alfaraó que ell li podria dir exactament quants dies faltaven perquè es tornessin a inundar els camps. El faraó no pensava que un noi tan jove pogués predir una cosa tan important i no se’l va prendre seriosament. Però en Danielva insistir: falten cinc dies, quatre dies, tres dies, dos dies, demà començarà... I efectivament, l’endemà el faraó varebre notícies urgents: el Nil creixia. En Daniel no parava de rebre felicitacions. A partir de llavors, cada any esperaven que fos ell qui anunciés la dataper sembrar. La gent el mirava amb respecte i amb una certa por. Quan li preguntaven com ho sabia, ell responia:màgia. Però en realitat sabia que l’única màgia que hi havia era la que havia sentit moltes nits d’estiu veient el cel i les estrelles.


9594


Albert Vaca Classe 4t A Educació Secundària ObligatòriaIES GuinovardaPiera

Travessia

Jo ja estava mort quan em van col·locar entre dues capes d’una massa esponjosa i em van introduir allí, el lloc on estant viu mai m’hagués atrevit a entrar. En aquell lloc vaig ser tallat,esqueixat i triturat per 16 parells de peces blanquinoses mentre era empès de banda a banda per quelcom viscós isubmergit en un líquid estrany, procedent d’algun lloc al voltant meu. Tot es movia i vaig caure per un forat moltfosc i profund; alguna cosa que duplicava les meves dimensions m’obligava a baixar. Quan era en aquell punt, jaestava prou fet miques, però el pitjor encara havia d’arribar.

Vaig arribar a una mena de sala immensa que estava en constant moviment i tenia considerables goteres. Vaig des-cartar la possibilitat que fos una festa sorpresa, principalment perquè jo era mort i també perquè allò es començava aomplir d’un líquid que em cremava. Aleshores vaig pensar que no hi havia res a fer: els pocs trossos que havien que-dat de mi eren dissolts en aquella substància. Durant llargues hores vaig ser allí, mentre era ruixat per líquidsque destruïen més i més les meves malmeses restes.L’orifici de la part inferior d’aquella mena de sala, tapat de tal forma que jo, completament dissolt en aquells líquids,no pogués escapar, es va obrir. Aleshores vaig arribar a un passadís llarg i recargolat, amb unes parets esponjoses id’una longitud considerable, en el qual em vaig passar llargues hores fins a trobar la sortida. Al final del túnel, elcamí era més ample i al final es veia la llum que indicava una possible sortida a l’exterior. Una part de mi va sortir completament descomposta per aquell orifici miraculós per seguir el seu cicle, però això ésuna altra història. La resta de mi va ser absorbida i filtrada a les parets del llarg túnel. I ara sóc part de tu.


9796

PREMI CATEGORIA D

Noemí CebriánClasse 2n A BatxilleratCentre Cultural PinedaL’Hospitalet de Llobregat

La cambra fosca

– Un, dos, tres, quatre… Quatre? Només quatre? Jo et vaig dir 10 pesos. – Ja ho sé, senyor, però no tinc més diners. Els meus fills han de menjar i jo

sóc vell i no puc treballar com quan era jove.– Això li expliques a qui et pagui. Jo cobro els impostos i si et dic que són

10 pesos, són 10 pesos! No em vinguis amb romanços!Perdoneu, que no m’he presentat. Sóc l’Alim, el fill del pobre home que ha depagar tants diners. L’altre? Qui els demana, que qui és? Doncs en Mustafar,el governador del meu poble.Suposo que després d’aquestes presentacions voldreu saber com va acabartot: el meu pare va ser empresonat i la meva mare ens va haver de tirarendavant a mi i als meus germans. Quan va passar, jo només tenia cinc anysi els meus germans, set i dos.Ara, dotze anys després, els tres sabem el que va passar aquella tarda al despatx del governador. Tot aquest temps ens hem estat preparant, cada un a la seva manera, per buscar venjança. En Luhan, que és el més gran, s’ha convertit en un gran guerrer i diu queaixò només es pot solucionar lluitant. En Yatzer, el petit, és un gran filòsof itot ho soluciona parlant. Jo, a diferència d’ells, m’he convertit en un científic.Doncs bé, després de molt de temps, va arribar el dia que tots esperàvem. En Mustafar es va presentar a casa meva reclamant uns impostos que,segons ell, no havíem pagat. La meva mare, per mala sort, es trobava solaperquè nosaltres estàvem treballant.

El governador, en ser una dona, no la volia empresonar, però li va dir que, a canvi, ens volia a nosaltres tres. Ella vaplorar tant com va poder i va demanar pietat, ja que érem l’única família que li quedava.Crec sincerament que a en Mustafar això no li va importar gens, però alguna cosa va fer que ens donés una oportunitat: només es quedaria amb dos de nosaltres i un el deixaria anar. Aquest últim seria lliure a canvi de la cosamés meravellosa de la Terra que pogués portar. Ens havíem de presentar al seu despatx en dues setmanes que, per cert, van ser les setmanes més curtes de la meva vida.Per fi, va arribar aquella tarda. La meva mare es va situar a una cantonada de la sala i nosaltres tres al mig.Va començar en Yatzer, el filòsof. Ben bé no sé el que va dir perquè, encara que el sentia parlar, era un llenguatge tanestrany que no entenia res, però em sembla que a en Mustafar li va agradar bastant.Després va seguir en Luhan. Va treure una espasa que havia construït el meu pare, una espasa lluent amb unes inicials de la família, sens dubte un dels nostres millors tresors. Però al governador no el va entusiasmar gaire.Per fi, va arribar el meu torn. Vaig obrir el meu sac i en vaig treure una caixa tancada, la paret de la qual era d’unmaterial translúcid, i la vaig situar enmig de la sala. Després vaig demanar que tothom s’apartés i que la contemplés.– Això em portes, una simple caixa? Et dono una oportunitat i ni l’aprofites?– Benvolgut Mustafar, aquesta simple caixa l’anomenen la cambra fosca. No es fixi en l’aparença, les coses mai són el

que semblen. Per favor, si sou tan amables d’obrir una mica les finestres perquè entri més llum, us estaré agraït.Ràpidament, va donar l’ordre i les finestres es van obrir. Un raig de llum va entrar directe a reflectir-se a la monedaque havia situat davant la caixa i aquesta va reproduir-se invertida al paper translúcid.– Aquesta caixa duplicarà la seva riquesa. L’hi lliuraré si ens deixa marxar. Segons més tard, nosaltres fugíem de palau sense mirar enrere, no fos cas que el governador s’adonés que la segonamoneda era tan sols una imatge. Però explica la llegenda que segueix al seu palau intentant agafar els diners de dintre de la cambra fosca.


9998

PREMI CATEGORIA E

Centre EE GuimbardaBarcelona

Mira i toca aquests planetes


101100

MENCIÓ ESPECIALCATEGORIA E

Escola EE Nadís Barcelona

El viatge d’en Xip

Hi havia una vegada una gota d’aigua que es deia Xip i vivia al mar. En Xip estava molt preocupat perquè, de tant en tant, queien al mar moltesgotes del cel.Un dia, en Xip li va preguntar a la seva amiga d’on venien aquestes gotes. La seva amiga no li ho va saber dir però havia sentit dir a altres gotes que lavida de l’aigua és molt moguda, sobretot quan fa calor.“On van?”, va pensar en Xip. Des d’aquell dia, en Xip no parava de mirar al cel, a veure si queien mésgotes per poder preguntar-ho.Quan, de sobte, va començar a fer molta calor i en Xip va notar que començava a desfer-se i a pujar, pujar, pujar cap al cel.Aquest cop no estava al mar, sinó en un núvol amb altres gotes.De sobte, va començar a bufar el vent, un vent suau, i el núvol es va moure apoc a poc. Va començar un llarg viatge. Va passar per Barcelona i en Xip vapoder veure la Sagrada Família.Va veure les muntanyes de Montserrat, va passar per sobre la ciutat deManresa. El núvol anava pujant amunt, amunt, amunt i les gotes i en Xipcada vegada tenien més fred i s’anaven ajuntant, fins que el núvol va arribara la serra del Montgrony i allà sí que feia fred.Com que a la Terra fa més calor que al cel, en Xip i les altres gotes van decidir saltar totes juntes en forma de pluja.En Xip i les altres gotes van anar a parar a les fonts del riu Llobregat. En caure al riu, en Xip va començar a baixar riu avall a molta velocitat.L’aigua estava freda i pel voltant del riu hi havia molts arbres i plantes.Més avall, en Xip va veure peixos, pobles, ciutats i va continuar baixant, baixant.Cada vegada anaven més a poc a poc i l’aigua estava més bruta i calenta.Al final, en Xip va veure el mar. Per fi tornava a estar a casa. El viatge va ser molt divertit.En Xip va pensar: “El pròxim viatge, on aniré a parar?”


103102

PREMI CATEGORIA F

Pere de la Fuente CollellProfessor de Secundària

IES Terra RojaSanta Coloma de Gramenet Ni real ni imaginable

Hi havia una vegada un poble... O no? En Bertran tenia molta imaginació,però allò que explicava del seu poble era absurd i inimaginable. El seu eraun poble impossible. La majoria de nosaltres sabem distingir la imaginacióde la realitat. Però aquell poble no només no era real, sinó que tampoc espodia imaginar. Era tan inimaginable com un cercle quadrat o un fadrí casat.En Bertran estava acostumat a realitats estranyes. Havia arribat a l’edat de26 anys, després d’haver celebrat només sis aniversaris del seu naixement.Això el feia un jove peculiar, però no impossible. De fet, al poble hi haviadues dones bessones, la Maria i la Milena, a les quals els passava una cosasemblant: tenien 43 anys d’edat i només havien tingut deu dies d’aniversari.Eren fàcilment imaginables les circumstàncies que havien fet possibleaquests fets aparentment absurds. L’edat és el temps transcorregut des delnaixement. L’aniversari del naixement coincideix amb la data de naixement.Cada quatre anys hi ha un any que no té les mateixes dates, és l’any de traspàs. La Maria, la Milena i en Bertran van néixer un 29 de febrer, unadata que apareix amb menys freqüència que una vegada l’any.De fet, era molt estrany, com explicava en Bertran als forasters, que en unpoblet de només quatre-cents habitants hi hagués tres persones que tinguessin més anys que aniversaris. En Bertran havia calculat que la probabilitat que una persona tingui més de n anys d’edat al seu enèsim aniversari és d’una entre 1.460, o potser una mica més, si tenim en compte

que l’hivern, en aquell país, era l’estació de l’any amb més naixements. En Bertran estava convençut que el seu pobleera únic per moltes raons, i una d’elles era per tenir una proporció extraordinària de nascuts el 29 de febrer.El poble d’en Bertran era peculiar i fins i tot estrany, però quan en Bertran parlava del seu poble tothom creia queera real i, com tot allò que és real, també possible i imaginable. En Bertran, que feia de barber del poble, explicavauna altra cosa peculiar que no només era estranya, sinó que, pensant-hi una mica, es veia absurda i totalmentinimaginable. Explicava que, al seu poble, el barber hauria de viure al poble i afaitar tots i només aquells homes delpoble que no s’afaiten ells mateixos. Això, deia molt convençut, és el que ja feia el seu pare, Bertran Rossell, que vaser fins a la seva mort el barber del poble, i el que també feia ell.Al meu poble, deia en Bertran, tothom és afaitat per mi, que sóc el barber, si i només si no s’afaita a ell mateix.Aquesta afirmació d’en Bertran feia sospitar que el poble era inimaginable.S’afaita en Bertran a ell mateix? El barber Bertran s’afaita a ell mateix si i només si no s’afaita a ell mateix. Això ésimpossible. Aquest poble i els contes que parlin sobre ell són tan impossibles i inimaginables com aquells on es fabriquen els cercles quadrats i els fadrins són casats.Quan en Bertran no tenia clients, feia de científic i es dedicava a confirmar lleis ornitològiques. Si vols comprovarque tots els corbs són negres, què has de fer? A primera vista sembla que el més recomanable és anar al camp (ambel perill que els mosquits et piquin) i mirar corbs. Si veus molts corbs i tots els corbs que veus són negres, pots pensarque la llei ornitològica que afirma que tots els corbs són negres ha estat més confirmada. Però dir que tots els corbssón negres és equivalent a dir que totes les coses que no són negres no són corbs. Per això, en Bertran es dedicava ala seva barberia a confirmar aquesta segona afirmació: la seva bata no era negra ni era un corb, la seva cadira noera negra ni era un corb, el seu mirall no era negre ni era un corb... Si així confirmo que les coses que no són negresno són corbs, també estic confirmant l’enunciat equivalent que diu que els corbs són negres.Els contes expliquen fets reals o irreals, vertaders o imaginaris. En Bertran no era cap contista, explicava paradoxes.


Cinquena Edicióany 2007


107

Ha nascut una roca

En el desert, i per als ulls del viatger, la geologia domina per damunt de la biologia. Els estrats horitzontals, descoberts per l’erosió, mostren un ritme de fondes fractures verticals. El resultat és un paisatge cubista. De tant entant, de molt en molt, un bloc cúbic mil·lenari de la primera fila, debilitat a les cares que encara l’uneixen a la muntanya, es desprèn i roda a batzegades pendent avall. Ha nascut una roca.La roca queda al vessant a mercè de la incertesa ambiental: ardors diürns, gelades nocturnes, descàrregues de pluja ielectricitat, oxidació pacient, impactes d’altres roques, brunyiment tenaç del vent... El bloc es desgasta i meteoritza.Un dels trossos és menys angulós i força més menut... Ha nascut una pedra.És ben possible que una tromba d’aigua que davalla de dalt (o un tremolor de terra la improbabilitat del qual s’encarrega de corregir el simple pas del temps) desenganxi la pedra del seu seient centenari i la faci rodar cap a untorrent. Allà es reunirà amb una munió de pedres, capturades per la llera natural de les aigües, i s’afegirà a unatumultuosa cursa cap a la mar. La cursa es reprèn cada vegada que es desencadena la fúria breu de l’aigua i s’ajornadurant llarguíssimes treves. Hi ha ben poques regles per respectar, només les de Newton. Tota la resta és permesa:xocs, erosions, empentes, fractures... fins i tot expulsions de la llera. Les pedres es trenquen en d’altres de més petitesi s’arrodoneixen. El resultat pot mesurar uns quants mil·límetres. Ha nascut un còdol.Si el còdol continua la cursa, aleshores roda, xoca i es desgasta per abrasió. La seva forma queda reduïda a unespoques dècimes de mil·límetre. Ha nascut un gra de sorra.Un gra de sorra corre llavors un alt risc de quedar atrapat entre veïns de formes més grans i explotar en un núvol deminúscules partícules de mil·lèsimes de mil·límetre. La mateixa abrasió genera també una multitud de miríades d’aquestes partícules. És la pols.En suma: la multitud de pedres es converteix en grava, la grava en sorra gruixuda, la gruixuda en fina, la fina enmolt fina, la molt fina en pols... Però no és fàcil arribar al fons de la mar. En qualsevol moment, el vent pot segrestaruna partícula fora de la cursa o en pot ser expulsada per una turbulència. En algun lloc, les partícules s’acumulen is’enterren. Llavors, les fortes pressions i les infiltracions d’aigua amb substàncies en suspensió i dissolució compacten i cimenten les partícules entre si. I reneix la roca: els còdols de la grava formen roca de conglomerat, la sorra fa gres, el llot fi fa llim i el llot finíssim, argila...Moltes partícules arriben per fi a l’oceà, a la mar o a un llac. Després de l’estrepitosa i caòtica cursa de xocs segueixla sorda i disciplinada sedimentació. La partícula se’n va al fons, s’enfonsa, es compacta i s’integra, com un gra més,a les entranyes de la placa continental. El continent té molta força i poca pressa. Empeny tant, que el gra nascut altorrent comença a ascendir, presoner, dins el seu estrat de sedimentació. Ascendeix i ascendeix fins que, potser enalgun lloc del desert, el gra torna a sortir a la calor del sol presoner dins un bloc cúbic, a centenars de metres sobreel nivell del mar. Han passat desenes de milions d’anys, una curta eternitat en què moltes espècies d’animals i plantes han tingut temps d’aparèixer, de triomfar i d’extingir-se.De vegades, un d’aquests blocs es desprèn i roda a batzegades pendent avall. Ha nascut una roca...



109108

El conte del mareig

La Mercè i la seva família anaven amb cotxe. De cop, la Mercè va dir al seu pare:– Pare, em marejo!I el pare li va dir:– Això és perquè no mires la carretera!– Per què? –va preguntar la Mercè.– Perquè el cotxe es mou i si tu mires a dintre del cotxe no sembla

que es mogui. Ho entens? – No ho sé... Però sí que sé que el món es mou i quan estàs marejada

encara es mou més!

PREMI CATEGORIA A

Núria MassanésClasse 1r A

Educació PrimàriaCEIP Sant Joan

Berga


111110


Classe P4 Educació InfantilCEIP Artur MartorellBadalona

Estem sols a l’espai...?

Hi havia un vegada un munt de planetes. En un d’ells hi vivien moltes persones: era el planeta Terra.Tothom volia saber coses de l’espai. I una vegada uns habitants grans, elsastronautes, van anar a la Lluna i van deixar-hi unes petjades.També van construir telescopis de molts tipus i es van enviar més astronautes en coets que enviaven fotos des de l’espai.I també uns aparells estranys que volen sense persones, amb càmeres defotos i de vídeo que envien informació i que s’estan molt de temps a l’espai. I d’altres que van on no poden anar els astronautes perquè es cremarien: les estacions i els satèl·lits.Van arribar a saber moltes coses de l’espai: el color dels planetes, si tenienaigua o gas, com giraven... Però... Estem sols al món? Hi ha extraterrestres?Fins ara ningú s’ha posat d’acord.Potser un dia, explorant, en trobarem. Però, com serien els extraterrestres???Marrons o blaus o de tots els colors...Amb tres peus, tres ulls, dues boques…Potser necessitarien menjar i aire per respirar... O no.Segur que vindrien de molt lluny, perquè l’espai és infinit???Hem llegit molts llibres i encara no sabem la resposta.De moment nosaltres, els nens, el que tenim és...Una joguina extraterrestre!!!!!


113112

PREMI CATEGORIA B

Classe 5è Educació PrimàriaCEIP Pompeu FabraBarcelona

Un món sense nombres

Em llevo, miro al calendari i no hi ha cap nombre. No sé quin dia és. He d’anar a una entrevista de feina, vulltrucar per telèfon i han desaparegut els nombres, busco a la guia i només hi ha el nom de les persones. Intentoenviar un sms amb el mòbil i han desaparegut els nombres de la memòria. Decideixo anar-me’n i vaig a la paradade l’autobús. Com que no tenen nombres, tothom s’equivoca i va caminant, perdut per Barcelona. Me’n vaig caminant i no hi ha ningú.La feina és per retolar els nombres dels carrers. Quan intento pintar el signe “?” em surt la “f” i només puc arribar finsla “z”. Els carrers més llargs no poden tenir lletres i han de repetir les lletres: a.a, a.b,...Quan tinc gana, suposo que deu ser l’hora d’esmorzar. Passo pel quiosc i canvio el diari esportiu per una llibreta que portoi me’n vaig al bar a fer un bocata. El Barça ha guanyat l’Alabés per molts a cap. En canvi, al bàsquet el Barça ha perdutamb la Penya per molt poc. L’àrbitre va xiular la fi del partit quan ja estava tip de córrer amunt i avall. Només van fer canvis quan es lesionava algú, perquè no hi havia límits de faltes i podia sortir qualsevol, perquè no tenien dorsals. Pujo a la feina, intento fer un sudoku amb colors i em surt un quadre molt bonic.Quan estic cansat surto de la feina, vaig a les rebaixes de l’Hipercor i veig uns pantalons que m’agraden i els vull intercanviar pels meus. La dependenta m’ha demanat també els mitjons. Torno cap a casa.Cansat de tot el dia, poso la televisió esperant veure les notícies, que no comencen mai. Cansat d’esperar vull canviar de canali el comandament no té nombres, així que vaig fent zapping fins que trobo unes notícies. La notícia del dia és, precisament, ladesaparició dels nombres. Es veu que uns terroristes, disfressats de reis mags, els han robat tots. El ministre de l’Interiorencara no s’explica per què no podem escriure els nombres.La informació cultural diu que han obert una exposició al MNAC que durarà fins que es cansin de tenir els quadres penjats.La informació borsària indica que les accions han pujat no se sap quant. El temps ha estat fresquet a la muntanya i méssuau a la costa. A Galícia ha plogut molt poc.Me’n vaig a dormir i quan vull posar-me el meu bonic pijama de nombres, resulta que està en blanc.Tant de bo em desperti a temps d’anar a la feina. El despertador és ple de dibuixets d’animals.


115114

Sóc una bomba volcànica

Tan sols Jules Verne podia entendre el que sentia a 200 quilòmetres de profunditat dins la Terra, a 1.500 ºC de temperatura. Feia molta calor, no hihavia llum i tots estàvem entremesclats. L’espai era limitat i no hi cabíemtots. El dia que em visitava el meu amic silici em sentia més enganxós i emcostava avançar. Quan apareixia la colla dels gasos, amb el diòxid de carbonial davant, tots ens ensumàvem el perill. Per sort se n’acabaven anant sensecausar grans problemes. Anaven passant els dies, de tant en tant sentíem petits tremolors, però persort tot tornava a la calma. Però els tremolors es van convertir en quelcomhabitual i la colla dels gasos ens molestaven cada dia. Els basalts varen convocar aleshores una reunió on totes les colles dels sòlids i els líquids erenpresents. Es va decidir romandre plegats ja que tots teníem la sensació queestava a punt d’arribar el moment esperat. El paisatge monòton de totsaquells anys ens havia fet desitjar sortir d’allí.De cop i volta, hi va haver un fort terratrèmol com mai no n’hi havia hagutcap, i s’obrí una esquerda per sobre nostre. Els gasos estaven tan inquiets quevàrem sentir la seva forta pressió cap amunt i tots sortírem a l’exterior. Vaig notar un aire fresc, sense la pudor de l’àcid sulfúric, i una claror em vaenlluernar. Em va envair, per fi, una sensació de llibertat. Vaig veure unacosa gegantina i blava, totalment nova per a mi, el cel! Vaig notar com emcomençava a solidificar, tant més dura em tornava com més m’enlairava.Vaig començar a pujar sense parar, però no vaig tenir en compte que tot elque puja, baixa. De cop vaig veure’m convertit en una roca, caient en picat.Sota meu, hi havia una gran extensió verda, i més enllà una altra de blava,la mar. Després d’una llarga caiguda vaig arribar per fi a terra. L’impacte vaser molt fort. Al meu costat anaven caient altres roques grans com jo, i tambéuna pluja de pedres i cendres. Ens envoltava la colla de gasos i la pudor estornava a sentir. Més enrere, un riu de lava baixava des del cràter formatper on havíem sortit i cremava tot el que s’interposava al seu pas.Més tard, tot es quedà en silenci i el cel, abans blau, es tornà negre.Solament el riu de lava brillava i ens il·luminava en la foscor de la nit.


Marc AsenjoClasse 6è Claude Cazali E Educació PrimàriaAula Escola EuropeaBarcelona


117116

PREMI CATEGORIA C

Román SánchezClasse 4t Kyoto E Educació Secundària ObligatòriaAula Escola EuropeaBarcelona

El blues del caos

El público de pie. Aplausos. Más aplausos. Miradas cómplices que corroboranla euforia compartida. No recuerdo cuándo se reunió por última vez tantovirtuosismo sobre un escenario. El público sintiendo lo mismo y, sin embargo,cada uno recluido en su burbuja.Soy un físico que ama el jazz tanto como ama la ciencia. Me gusta su atracción a primera vista, algo puramente visceral, pero también las normasque sigue, lógicas y complicadas a la vez, que tienden a la originalidad rítmica y la armonía sonora.Un escalofrío me baja hasta las piernas, recordándome así que mis extremida-des aún están allí, que no han huido ni se han atrofiado. Miro a los músicosque, por tercera vez, saludan desde el escenario. Ha sido un concierto intenso,alrededor de dos horas y media de improvisación continua. Salgo del club y,de camino a casa, me aborda una idea de juventud. Me detengo en ella porprimera vez en muchos años y poco a poco la moldeo como si fuera de barrohasta definirla.

El de esta noche ha sido uno de esos conciertos donde un saxo, una corneta,un contrabajo y un piano empiezan una pieza y no la terminan hasta doshoras y media después. Un concierto de una única canción. En ese tiempo,una sucesión de solos ha teñido el humo de la sala. La persecución de lasnotas ha sido excitante y aterradora; parecía que se hacían daño, que se arañaban peleándose por alcanzar ese Nirvana llamado “armonía”. Todo elconcierto, exceptuando el principio y el final, ha sido improvisación.De joven me había aficionado a aplicar mis conocimientos de lógica y aritmética al jazz. En el concierto de esta noche he recordado una afirmaciónmuy interesante: el caos tiende hacia el orden. He imaginado que los músicosy sus instrumentos son productores de partículas que quedan alborotadas en

la atmósfera de la sala y que desembocan en una dinámica predecible. El orden de las notas, que aparenta ser aleatorio, acaba siguiendo un orden subyacente oculto.De hecho, las leyes que definen el caos cobran sentido aplicadas a los solos del concierto. Para empezar, hay una leybase –la unidad, la canción– que mezcla todos los instrumentos en una armonía inicial y un mínimo de orden. Por su lado, el caos también necesita una ley que ordene la conducta del sistema.El fraseo de la corneta, por ejemplo, es más complicado rítmica y armónicamente que la melodía principal. Por lotanto, lo que se improvisa es mucho más enrevesado que la base original. Chaitin dijo que “un sistema es aleatoriocuando el algoritmo que genera su propia serie ocupa más espacio que el sistema original”. Aplicado al jazz, podemosdecir que si la improvisación ocupa más que la melodía original, estaremos ante un sistema aleatorio.Parado en un semáforo sigo mi acertada comparación. La melodía de Some Kind of Blues ha empezado esta noche conuna alteración armónica. Como consecuencia, todo el concierto y todas las improvisaciones se han visto afectadas por elcambio. Lo mismo pasa con la trayectoria del caos, que se ve intensamente afectada por una mínima alteración inicial.Al girar por la última rotonda, la comparación adquiere un tono más sólido. Se sabe que en la teoría del caos unasola trayectoria particular no puede ser predicha, pero siempre hay unos “atractores”, es decir zonas del espacio donde se mueven las partículas, que tienden a ser “visitados” con más frecuencia que otros.

En el caso del concierto, siempre había unas notas más utilizadas que otras, por ejemplo las blues notes (las notas deblues). La teoría del caos, además de presentar estos “atractores”, puede reducirse a ecuaciones; por lo tanto, no es nitan desordenada ni aleatoria. Lo mismo ha sucedido en el concierto que presencié: los solos –aparentemente aleatorios– pueden reducirse a una única progresión de acordes.Ya estoy llegando a casa. Estoy satisfecho de la forma que ha tomado mi idea de juventud, después de darle un par de vueltas. Comparar el concierto con la teoría del caos ha sido un juego. Dudo de que se trate sólo de simples coincidencias.Antes de entrar en casa, alzo la vista y contemplo la inmensa manta de estrellas. Si el Universo nos quisiera deciralgo, ¿en qué lenguaje lo haría? Galileo nos dijo que “el Universo está escrito en lenguaje matemático”. Según elastrónomo James Jeans, “más que una gran máquina, el Universo parece ser un gran pensamiento”. Sin embargo, a pesar de mi formación científica, yo creo que el Universo está compuesto en tono de blues.


119118


Sergi CasadóClasse 2n D Educació Secundària ObligatòriaEscola Pia Sant Antoni Barcelona

Viatge accidentat

Era l’any 2028 quan va succeir tot. El 7 de febrer, el coordinador de la ISA1

em va informar per correu-t2 que l’endemà a les 7 pm em volia tenir a l’aulade planificació d’expedicions tripulades. Quina ràbia, just el dia (i l’hora) dela gran final de futbol robòtic. No només em perdria la gran final, sinó que amés no podria participar amb el meu robot futbolista a una lligueta que s’organitza després del partit oficial. Set anys de treballar en el robot per ares. Però la feina és la feina, així que l’endemà em vaig dirigir a la torreIsabel, seu catalana de la ISA. Vaig anar-hi en frigoletta.3 Es va inventar fados anys, i la veritat és que va de meravella.Vaig arribar a la torre en cinc minuts, i això que es troba a l’altra punta deBarcelona-Hospitalet. Així que vaig entrar (a les 7 en punt) vaig veure elsmeus estimats companys d’expedició: la Roser, biòloga; el Vanuatu, geòleg; el Gambul (en realitat es diu Gambo-Banjul), astrònom; l’Esteve, metge; i laTegucigalpa, cap de l’expedició. Espereu, que em deixo algú... Ah! Sí!, i jo, elpilot. Ja està. Després de les salutacions, va entrar el senyor Sí Senyor, elcoordinador. Ens va informar del viatge següent. Aniríem a la Lluna enl’Hermes IV, propulsat per l’Ariane VI. Allà muntaríem tres panells solars,deixaríem anar un satèl·lit que giraria entorn de la Lluna i col·locaríem unobservatori astronòmic. Després, prendríem el relleu a l’expedició que hi haactualment, la 36. Al cap de tres mesos, vindria l’expedició 38 per prendre’nsel relleu. Fàcil.Després d’esperar, el dia va arribar. Ja havíem passat els exàmens mèdics iles proves i exercicis de microgravetat i tota la pesca, i estàvem preparats perfer el quart viatge a la Lluna després dels Apol·lo (el segon de la meva vida).El dia 21 de febrer ens vam dirigir a la Guaiana Francesa, la millor baseespacial del món. Sense cap problema, vam pujar a l’Hermes IV i vam tenirun viatge tranquil i suau gràcies al sistema d’acceleració gradual logarítmica.4

Vam arribar sense cap contratemps i vam aterrar a la base mig soterrada.Res d’especial, vam fer la nostra feina i els de la 36 van marxar. Més aviatavorrit. Bé, avorrit fins al dia 25. Un d’aquells dies en què un posa en pràctica els seus coneixements més útils després d’anys de rutina, un d’aquells dies que mai imaginaries.Mentre acompanyava el Vanuatu a buscar pedres quadradament rodones(acostumen a ser cristalls de kriptonita, segons ell), vaig trobar una menad’empremta. Era com un cercle del qual sorgien dues línies.5 Vaig avisar elVanuatu. Ell va utilitzar un analitzador instantani. L’empremta tenia un altcontingut en calci. Què podia ser? Vam avisar la resta del grup. Un cop allà,

la Roser ho va identificar com un fòssil. I així era. Era con una mena de cargol, però de la Lluna. El vam anomenarcargol lunar. Van seguir excavant. Allò estava ple de fòssils de cargols. Però replè. Milers de fòssils. Al cap de dos dies vam descobrir una cavitat d’uns 3 m3. Tota ella estava recoberta de més i més cargols lunars. Al cap de poques hores vamtrobar un conducte que comunicava amb una cavitat semblant però... de molts més m3! I sobretot, amb cargolslunars vius! I serps, i animals molt estranys en forma de cràter, etc. El paradís de la Roser. Qui ho diria! Però aquí es va acabar tot, un bon dia la Roser es va trobar plena d’erupcions cutànies. Era horrorós. Segons ella,tenia pinta de virus. Això mateix va dir l’Esteve. I tot el grup ens vam fer la mateixa pregunta: d’on ve el virus? Al cap de dos dies, li va passar el mateix a l’Esteve. Cada dia pitjor. Al cap d’una setmana, la desgràcia. L’Esteve i laRoser van morir. I poc a poc la resta del grup també va patir l’estranya malaltia. Només vaig quedar jo. Fins que també em va afectar. Havia de tornar ràpidament a la Terra. Vaig anar a l’Hermes,però no vaig ser-hi a temps. Segons em va semblar al principi, a l’Hermes, em vaig morir. No veia res. No notava res.No sentia res. Gairebé ni pensava. Fins que vaig sentir la veu de l’Usmi, el cap de l’expedició 38. Em vaig incorporar.Estava al mateix llit on m’havia ajagut després de trobar el primer cargol lunar.Em van explicar que havia estat infectat per un virus. Aquest em va atacar el cervell i vaig entrar en coma. Després,també li va passar a la resta de l’equip. Vam somiar en virus i erupcions cutànies. Poc després vam ser infectats perun altre virus, que va atacar el sistema immunològic. Suposadament durant un eclipsi de lluna, el virus del sistemaimmunològic va passar d’estat lític a lisogènic, es a dir, que l’ADN viral es va unir a l’ADN dels glòbuls blancs. Això va produir una mutació i, per sort, els glòbuls blancs van poder reconèixer el virus del cervell i, literalment, se’l van endrapar. Llavors ens hem despertat. Justament el dia d’arribada dels 38.Segons ells, no existia la gran cavitat subterrània, i els fòssils de la petita s’havien extret. De tornada ens els emportaríem a la Terra en una caixa precintada i etiquetada amb el símbol de perill biològic. Així va ser. Quina decepció, tan bonica que era la caverna.Un cop a casa vaig tenir una idea: vaig trucar al Sí Senyor i li vaig demanar que l’expedició que estava a la Llunaexcavés a les coordenades on es trobava la caverna. Els psicòlegs li van aconsellar que acceptés. Així ho va fer, i sorprenentment, allà hi havia els cargols, les serps, els cràters vivents...El somni era real. Hi hauria algun virus causant d’erupcions cutànies?

Glossari i aclariments:1 ISA: Agència Espacial Internacional (International Space Agency)2 Correu-t: Sistema de comunicació que consta d’un aparell amb una pantalla i un plafó de vidre.

S’escriu amb bolígraf damunt del plafó. Simultàniament el destinatari ho rep en temps real gràcies a un escàner.

3 Frigoletta: Mitjà de transport ràpid, segur, eficaç, ecològic i econòmic. Consta d’un monocarril i un vehicle. El vehicle flota damunt del carril gràcies a dos imants encarats pel mateix pol.

4 Sistema de propulsió gradual logarítmica: Sistema de propulsió que permet sortir de la gravetat de la Terra sense preparació prèvia.

5 Empremta (fòssil): -o-


121120

PREMI CATEGORIA D

Iris LlopClasse 1r BatxilleratEscola Intermunicipal del PenedèsSant Sadurní d’Anoia

Ètica professional

Estimada caduca societat,En aquests temps difícils tots ens qüestionem moltes coses, fins i tot aquelles que sempre havíem tingut per completament i indiscutiblement certes. Desgraciadament això posa en relleu la desesperació de la situació actual. La cadena d’esdeveniments té un origen poc concret, però sento una horrible relació de culpabilitat amb les conseqüències.Totes aquestes paraules són un simple intent d’introduir la confessió que em veig moralment obligada a fer, l’últimtestimoni d’una científica massa ambiciosa.Durant tota la meva joventut vaig entregar-me en cos i ànima a la investigació mèdica. La meva tenacitat i dedicaciófinalment van donar fruit i vaig obtenir un avenç revolucionari del qual jo creia que en gaudiria tothom. Consistiaen un teixit cel·lular que, implantat en determinades zones clau de l’organisme humà, alliberava una sèrie d’hormones i altres components que alentien el deteriorament de la resta de cèl·lules donant com a resultat unamajor longevitat als ésser humans. Després de moltes proves amb animals vam començar a aplicar aquest procediment en persones. Era el pas més difícil, sabia que despertaria polèmiques però, en un principi, els seus usosvan ser exclusivament terapèutics i, per tant, només es realitzaven en persones que sofrien malalties cròniques idegeneratives per tal de pal·liar-ne els efectes. L’èxit d’aquests casos va ampliar-ne l’àmbit i el meu descobriment vacomençar a aplicar-se a tothom. Tot i que els resultats s’havien d’esperar amb paciència, vam poder veure que lespersones de més edat que s’havien sotmès al tractament arribaven al voltant dels 130 anys. El més sorprenent va serobservar quina era la causa més freqüent d’aquestes morts: el suïcidi.Les primeres crítiques no van trigar gens. M’acusaven i em responsabilitzaven argumentant falses teories mèdiquesde la resposta d’aquelles persones. Vaig començar a dubtar de les meves investigacions i vaig intentar explicar-me elfenomen considerant totes les possibles variables que se’m podien haver escapat, un error en el disseny del teixit, lesincompatibilitats de les hormones sintètiques i les humanes, els trastorns psicològics provocats per l’excessiva rapidesa dels canvis en l’entorn... però no vaig trobar resposta.Per desventura, m’ha arribat massa tard. Només els anys m’han donat una explicació del que va ser l’error que em vaenfonsar. És ara, quan em trobo en la mateixa situació que els meus pacients, quan he arribat a viure 130 anys de lamateixa vida, que m’he adonat de com n’és d’atractiva la mort. Durant aquest temps he pogut plantejar-me reptesque he assolit, he après moltes coses i, tot i no saber-les totes, no em resultaria difícil aconseguir els mecanismes iprocediments per adquirir-les. Però com sempre em va fallar allò que la ciència mai podrà controlar: els sentiments.Quan portes més d’un segle vivint l’única resposta que et queda per respondre, perquè l’ésser humà no pot deixar defer-se preguntes a causa de la seva naturalesa, és el misteri de la mort, què hi ha després que el teu cos deixi de funcionar, quan ja és fred i rígid. L’explicació científica no et satisfà, necessites comprovar per tu mateix si les teveselucubracions són certes. Llavors t’ho planteges. Et proposes agafar la teva vida i llençar-la per saber què ens esperaa l’altra banda.


123122

Records del passat

El capità Hastings, malgrat els seus seixanta-cinc anys d’experiència (trenta-dos dedicats a la NASA, ocupant un alt càrrec directiu), no sortia delseu astorament. Mentre es dirigia a casa seva, anava repassant els fets quetan preocupat el tenien.Aquell mateix dia havia rebut, al seu propi despatx, l’únic tripulant de lacàpsula espacial que havia aterrat el dia anterior. Aquest fet –l’aterratge dela nau– no hauria tingut cap més rellevància (al bell mig de l’any 2230, elsviatges espacials es realitzaven periòdicament), si no fos pel fet que la nausemblava haver aparegut del no-res: era completament aliena als organitzadors de les missions espacials, no pertanyia a cap dels departamentsd’investigació; tampoc era propietat de cap altre centre espacial (ni l’europeuni l’asiàtic se’n feien càrrec). Quan tot apuntava que podia ser una nau privada –tampoc hauria estat tan estrany, després de tot: ara tothom en voliatenir una–, al seu interior es va trobar una placa oficial de la NASA. El problema era la data que hi havia inscrita: 23 de gener del 2119. La càpsula tenia més de cent anys.Hastings s’havia entrevistat amb el tripulant el dia següent. Aquest es vaidentificar com a John Hastings, trenta-sis anys, oriünd de Tennessee. En sentir aquestes dades, el capità havia tingut un lleuger sobresalt: aquelljove, amb qui compartia cognom, provenia de la mateixa província que ell.Algun parent llunyà, potser? La seva fesomia no li era totalment desconeguda, però ell juraria que no l’havia vist en sa vida. Això és que es feia vell, pensava.L’astronauta continuava amb les explicacions: era el darrer dels deu tripulants de la missió Alfa-1, en què s’havien provat (amb èxit) els nousmotors de fusió nuclear. La nau havia accelerat de manera òptima, i en tresdies havia assolit una velocitat de 0,999 c, és a dir, molt propera a la velocitat de la llum. Malauradament, durant el procés s’havia perdut el contacte amb l’estació. Els tripulants, però, van decidir tirar endavant lamissió. Els esperava un viatge espacial de dos anys i mig de durada, fins aarribar al seu objectiu: un planeta les condicions climàtiques del qual sesuposaven molt similars a les de la Terra. L’aterratge i la posterior investigació al planeta JVA-335 es van dur a terme satisfactòriament.Inexplicablement, però, tota la tripulació –llevat de John, que no havia sortitde la nau– va contraure una estranya infecció. Per bé que van intentar tot elque humanament fou possible, no se salvà ningú. John, impotent, va veuremorir els seus companys, l’un rere l’altre. Finalment, abans de caure ell també, el capità li encarregà la tasca de dur els resultats de la investigació a

MENCIÓ ESPECIALCATEGORIA D

Manuel VillarroyaClasse 2n BatxilleratEscola Pia Balmes Barcelona

la Terra. Ell així ho féu, però a contracor.El capità Hastings repassava una vegada i una altra els fets. La història era increïble. Com podia ser possible? Ell sabia de primera mà que no s’havia fet cap missió per provar els motors de fusió. Feia cent anys, el giny s’haviapresentat com la panacea universal, un futur prometedor… però havia resultat un fracàs. Els models explicatius deGödel-Wittgenstein, que garantien una velocitat propera a la de la llum, no s’havien acomplert. Si bé s’assolien velocitats elevades, aquestes eren molt llunyanes a les expectatives. A més, l’elevat cost de producció i l’alt risc quecomportava la inestabilitat del motor (Hastings recordava el malaurat accident del 87, en què havien mort els tretzeastronautes d’una missió), oferien no poques dificultats per als viatges tripulats. Poc després, l’auge de l’energia Gaiai l’èxit de les missions experimentals als satèl·lits de Saturn van relegar, definitivament, els motors de fusió al passat.Pel que feia al planeta JVA-335, el 2197 n’havia retornat una missió d’exploració (en què, precisament, s’havia confirmat l’eficàcia de l’energia Gaia: era el primer viatge tripulat que es feia amb aquell mètode de propulsió). Les conclusions de l’informe, nogensmenys, no podien ser més decebedores: malgrat que el clima i la pressió atmosfèrica eren ben semblants a les de la Terra, els sistemes Golbs de prevenció biològica havien detectat l’existència d’un paràsit molt abundós en tota la superfície del planeta. En anàlisis posteriors es comprovà que aquest s’alimentava de tot tipus de fibres sintètiques i biològiques. Intentar poblar el planeta, doncs, fóra inviable:cap material resistiria l’embat d’aquells microdepredadors.Evidentment, a l’informe no s’indicava que s’haguessin trobat els cadàvers dels dissortats companys de JohnHastings; aquest fet, però, no provava res: si la seva història era verídica, els paràsits s’haurien encarregat dels cossos en poques hores.El que més l’estranyava, però, era l’embolic que tenia l’astronauta amb les dates. Aquest assegurava que havia passatcinc anys a l’espai; les gravacions del diari de bord ho corroboraven. Aleshores…? Feia cinc anys ningú havia programat una missió d’aquelles característiques (ell bé que hauria d’estar-ne al corrent, oi?). I no es podia oblidarde la nau –model antiquíssim, amb un sistema propulsor en desús–, que datava de més de cent anys enrere… Una horrible suposició li vingué al cap. Anant a una velocitat tan elevada… Segons la teoria de la relativitat, d’acordamb el postulat de la dilatació temporal, si hom viatja a una velocitat propera a la de la llum, aleshores el temps dedos sistemes de referència diferents… la Terra i una nau que viatgi per l’espai, per exemple… pot arribar a distarmolt! Consultà un parell de notes, i ràpidament féu els càlculs: si era t el temps que l’astronauta havia estat viatjant,c la velocitat de la llum i v la velocitat (0,999 c) que portava, el temps t’ total que hauria passat per als habitants dela Terra seria de… √---------√---------- Cent onze anys! Aquell desgraciat havia viatjat durant cent onze anys terrestres, iper a ell només n’havien estat cinc! La seva família seria morta, de ben segur… tots els seus contactes a la Terra fariaanys que haurien desaparegut. Els lligams socials, fins i tot culturals… serien trencats, perduts irremissiblement…Un pressentiment l’assaltà. No seria possible…? Neguitós com estava, tot just entrar a casa seva es llançà sobre l’àlbum de fotos familiar. Buscà febrilment entre les fotografies més antigues, i en trobar la que creia estar buscantemeté un crit ofegat. Què hi feia John Hastings, l’astronauta, al seu àlbum? Hi apareixia retratat amb un nen petit als braços. Llegí el peu de foto: “John Hastings, amb l’Edward”. L’Edward. Una suor freda li recorria tot el cos. Edward havia estat el pare del capità Hastings. Aquell jove astronauta… era el seu avi!


125124

PREMI CATEGORIA E

Alumnes de l’EscolaCentre EE GuimbardaBarcelona

La pluja

Durant el dia, el sol va escalfant l’aigua... i... això fa que......l’aigua s’evapori i vagi formant els núvols.

Els núvols són una barreja d’aigua i vapor d’aigua. Aquesta “barreja” conviu i es manté fins que......es donen unes condicions meteorològiques concretes que fan que els núvolses condensin i la “barreja” passi a tenir més aigua que vapor d’aigua.

Amb això i la gravetat......sorgeix la pluja. Pot ploure molt o poc, però el que és segur és......que tot torna al seu lloc.


127126

Misteri al planeta Onuck

La història transcorre l’any 3100. Des de la Terra s’envia una missió a l’espai amb el capità Astrogo Lotorrinoal capdavant, per tal d’esbrinar què ha passat al campament d’investigaciódel planeta Onuck perquè fa temps que no en reben cap missatge. La nauaterra i el capità Astrogo Lotorrino es disposa a baixar de la nau i explorar el seu voltant per descobrir què ha passat. Tot el planeta estava en silenci i no hi havia senyals de vida. El capitàLotorrino es va estranyar molt d’aquell silenci tan absolut. De sobte, un sorollmolt fluixet, com si fos un tambor, li va cridar l’atenció. Va tenir la sensacióque algú li demanava ajuda. Eren senyals de Morse que venien de dins d’unacova. S’hi va apropar i va descobrir un petit ésser del planeta Onuck, moltespantat, i li va preguntar què li passava. Li va dir que es deia Filga i ques’havia amagat perquè no es volia convertir en l’esclau de l’ordinador Pilk-k-2. Aleshores li va explicar tot el que passava: només s’havia pogut salvar ell. La resta dels habitants, inclosos els cosmonautes del campament,estaven sotmesos a les ordres de l’ordinador Pilk-k-2, que s’havia apropiat de la intel·ligència de tots ells i ara els feia servir d’esclaus.Entre tots dos van planejar una estratègia per vèncer l’ordinador i recuperarla vida al planeta Onuck. El problema estava en un virus informàtic que l’havia convertit en un ésser malvat, perquè en realitat ell no era així.El capità Astrogo Lotorrino i en Filga van tenir una idea: a la Terra, el capitàconeixia una ordinadora molt intel·ligent i bonica que es deia Caterina i queels podria ajudar. Li van proposar anar amb ells al planeta Onuck i enamorar l’ordinador Pilk-k-2. Mentre ell estigués distret, l’ordinadoraCaterina li introduiria un antivirus molt potent que el curaria i el retornariaal seu estat normal. Així ho van fer i, tal com havien previst, en Pilk-k-2 esva enamorar bojament de la Caterina. De sobte, l’antivirus va començar a fer el seu efecte i en Pilk-k-2 es va començar a estranyar i avergonyir del seumal comportament. La Caterina va descobrir aleshores un Pilk-k-2 molt bo iintel·ligent i també se’n va enamorar bojament. En Pilk-k-2 va alliberar totsels seus esclaus i els va demanar perdó. Després va demanar a la Caterinaque es quedés amb ell al planeta Onuck. Des d’aquell dia, tots dos van ser feliços.El capità Astrogo Lotorrino es va acomiadar de tots els seus amics i va tornara la Terra. En Pilk-k-2 i la Caterina es van casar i van unir les sevesintel·ligències per ajudar tots els éssers del planeta Onuck. Ho van celebraramb una festa molt divertida. Com sempre, l’amor va vèncer per sobre detotes les coses dolentes.

MENCIÓ ESPECIALCATEGORIA E

Laura Miranda Rodríguez, Raül Martínez, Damià Castillo, Jenifer Fernández, Joel Palacios, Yaiza LorenteClasse 5è PrimàriaInstitució Neuro-Psico-Pedagògica GuruBarcelona


129128

El gugó

En un futur molt, molt llunyà la professora Ziga-zaga estava explicant alsseus 400 alumnes de la classe de biologia evolutiva la successió de les espècies al llarg de les eres geològiques.– Al començament de la vida a la Terra les concentracions d’oxigen erenmolt baixes i això no permetia l’existència d’animals gaire grans. Va caldreesperar que les plantes, a través de la fotosíntesi, omplissin l’atmosfera d’aquest gas tan preciós. Fa vuitanta sisons (en aquesta època llunyana escomptarà en base sis, i no decimal), el planeta va sofrir la Gran Extinció: el99,9% de les espècies van desaparèixer. Abans hi havia hagut cinc altresgrans extincions provocades per causes diverses, sovint catastròfiques: canvisclimàtics sobtats, causats per alteracions sofertes pel Sol, impactes de meteorits, o erupcions volcàniques gegantines múltiples i simultànies. La causa de la Gran Extinció no és coneguda amb certesa, però l’estudi delssediments dipositats en aquella època suggereix que uns microorganismespatògens contra els quals no hi havia defenses van devastar tots els grups d’éssers vius sense excepció.En aquest punt la professora Ziga-zaga sempre feia una pausa i aprofitavaper fer una xarrupada del bol amb aigua ensucrada que tenia a sobre de lataula. Els assistents la miraven expectants, tot fregant-se les dues potes deldavant i netejant-se de les vores de la boca els darrers trossos de fruitapodrida de l’esmorzar.– Durant els següents quaranta sisons la vida es va anar refent lentament i al’era Clorofil·liana els vegetals havien recuperat la seva hegemonia i varenanar omplint l’aire d’unes quantitats d’oxigen mai vistes fins aleshores. Aixòva permetre que els nostres avantpassats poguessin començar a evolucionar i

PREMI CATEGORIA F

Xavier FernándezProfessor d’UniversitatInstitut de Bioenginyeria de Catalunya(IBEC)Parc Científic de Barcelona

créixer fins arribar a fer gairebé dos metres d’alçada i ser l’espècie dominant d’avui.A l’espera de la pregunta inevitable d’algun dels deixebles més inquiets, Ziga-zaga s’enfila per la paret de la classe,feta d’un nou material molt adhesiu. S’atura a la vora de la finestra on aprofita per menjar-se una aranyota que passava per allí, tot descartant-ne el cap i les potes, que mai no li han agradat. L’abdomen inflat, tendre i molsut síque era deliciós. Aleshores en Zum-zum es decideix a parlar:– Professora, i quan hi va haver la Gran Extinció, quina era l’espècie dominant al planeta?– Doncs encara no ho sabem, Zum-zum. Els nostres arqueòlegs i paleontòlegs han trobat algunes dades importants,però cal interpretar-les. Per exemple, sabem que en el moment de la Gran Extinció les temperatures havien pujatmolt, i ja feia temps que el ritme d’extinció era altíssim. Les nostres excavacions han posat al descobert unes construccions fetes d’un tipus especial de pedra farcida de barretes metàl·liques. La concentració de substàncies tòxiques era molt alta pertot arreu i els fòssils que s’han trobat d’aquella època indiquen l’existència de nombroseslluites entre animals de la mateixa espècie, probablement un tipus de mamífer gegant, batalles on de vegades esmataven milers d’individus.L’excitació a la classe en arribar aquest punt ja era incontenible. Alguns dels alumnes no podien evitar enlairar-seamb un sobtat batec d’ales i fer una passejada pel sostre enganxifós abans de tornar al seu lloc.– Molt bé, fins aquí la classe d’avui. Recordeu que aquesta tarda tenim zoologia, on farem la dissecció d’un gugó.L’eixam de cucanots, un grup d’insectes que havien evolucionat fins a adquirir dimensions gegantines, va sortir d’una revolada per anar a dinar. El seu cervell s’havia desenvolupat fins al punt que els va permetre finalment transformar-se en una incipient civilització d’avançada cultura.Dins una petita gàbia a la prestatgeria, el gugó s’ho mirava tot amb ulls espantats. Era un petit animaló no més granque un ratolí dels nostres dies, però gairebé sense pèl, només amb un borrissol a dalt de tot del cap i al voltant delsgenitals. El crani, gran comparat amb la resta del cos, duia encastats dos ulls enormes i rodons, amb parpelles coronades de pestanyes i amb dues celles al damunt. Caminava dret sobre les dues potes del darrere mentre les duesdel davant (el gugó només té quatre extremitats) s’aferraven a les barres de la gàbia. Pacientment, la seva espècieesperaria la següent Gran Extinció.


131130

Apèndix


133132


135134


136


fem contes de ciència 2002 2007

Education