el petit prÍncep - aldeaglobal.net: espai web … del cabell ros suspés a la seua esquena, veia la...
TRANSCRIPT
XXIIÉ. CONCURS LITERARI DE NARRATIVA CURTA 2014-2015. 3R I 4TESO IES LA GARRIGOSA. MELIANA
1
EL PETIT PRÍNCEP
Olga Carbonell Pardo
Brillaven i esguitaven brots inexplicables de sensacions mudes,
sentiments indesxifrables que sortien amagats de sota aquells
ulls verds. Topaven amb una realitat dispersa, espantada i
esborronada, desfigurada. S’espantaven. Podies veure la
immensitat del seu buit, la coïssor de la incertesa. Les
pinzellades del seu iris reflectien com el dubte l’esmunyia des
de feia temps, s’espantaven, volaven com una bandada d’ocells,
fugien sense sentit, buscaven la certesa incansablement. Però,
es fonien en profunda tristesa a l’adonar-se’n, que tornaven al
mateix lloc. Els petits estornells tornaven a l’arbre d’on havien
fugit, la veu tornava al silenci d’on havia vingut, un amarg i
agitat, intranquil i mut silenci. De nou, veia un món inintel·ligible,
confús.
El noi, va agafar-li la mà amb delicadesa. La sentia freda, i
entrellaçà els dits fins i cuidats amb els d’ella, desgastats i
malferits per la vellesa. Ell pensava que tot allò del temps era
relatiu, de fet, pensava que era bonic. Es va quedar observant
aquelles mans amb dolçor, quasi com si foren un tresor. Les
ungles llargues, netes i un anell al dit anular la feien una mà
(típicament) femenina. Però, les úniques i irrepetibles arrugues i
plecs que tenia, donaven per al jove, una bellesa temporal que
l’impressionava cada dia més. Ella reia al sentir aquelles
paraules que tant fermament pronunciava sobre el temps,
mentre defenia que el temps era nostàlgia disgregada a la
XXIIÉ. CONCURS LITERARI DE NARRATIVA CURTA 2014-2015. 3R I 4TESO IES LA GARRIGOSA. MELIANA
2
memòria. Solien mantenir aquelles disputes animades feia
temps, les quals acabaven amb sorolloses riallades i un càlid i
aromàtic olor a cafè. Va agafar el llibre que hi havia damunt la
taula. Amb lentitud, el fullejà i el va olorar, tornant a la seva
infantesa. Va mirar-lo una última vegada i inspirà l’olor al paper
vell, gastat. El posà davant d’ella, obert per una pàgina amb un
dibuix d’un jove a la lluna. Es van quedar observant-lo
detingudament. Després d’uns pocs segons eterns, la dona va
negar amb el cap. Tancà el ulls durant un poc de temps,
esforçant-se, però res. Amb ineptitud i resignació sospirà
extenuada. El jove, deixà el llibre sobre la taula i va posar les
mans emparellades a la seua cintura tot consolant-la. Sentia el
tacte del cabell ros suspés a la seua esquena, veia la
voluptuositat ja un poc degradada dels seus pits, escoltava la
rítmica respiració, notava el petit tremolor del cos. Es mantenien
quiets, callats. Davant d’un mirall de dimensions no massa
grans, amb un marc i una forma prou peculiar que, certament,
mai ningú li havia agradat, veien el seu reflex. Els dos cossos
s’abraçaven, els ulls es clavaven als de l’altre, buscant a la
negra pupil·la un flaix d’esperança. Pareixien antigues estàtues
de marbre, o potser, una bella pintura de Pierre Auguste:
Primavera. Els dos cossos fusionats, la precisió i abstracció de
la realitat, la tendresa. Tot allò ho representaven silenciosament,
amb una mudesa que per a dos que no foren ells hagués sigut
fins i tot incòmoda. Tal vegada, pensaven que no passava el
temps, que allò que tant els preocupava s’havia evaporat amb
una abraçada. Ella va sospirar. Ell va fer-li un bes a la galta,
suaument. Va fer un somriure i els llavis fins, pintats amb un roig
molt discret, van deixar entreveure per un moment les dents
acompanyades d’un petit visatge de felicitat. L’abraçada va
tornar-se més forta i més profunda. Es van fondre un en l’altre.
Ell va mirar els rostres d’ambdós, mentre només escoltava el
batec dels cors, que componien una marxa a contratemps,
XXIIÉ. CONCURS LITERARI DE NARRATIVA CURTA 2014-2015. 3R I 4TESO IES LA GARRIGOSA. MELIANA
3
descompensada. Els ulls aleshores, van tancar-se i va recolzar
el cap al muscle d’ella. Es va pujar al tren de la nostàlgia,
essència i naturalesa del temps. Condemnada memòria dels qui
no volen recordar, ja que, sense remei, obri la ferida agredolça
del passat. Revolta de sentiments a l’interior. Dualitat. Records.
Però, més maleïda és aquella memòria que no pot recordar. Qui
som, aleshores, sense cap camí de petjades darrere els nostres
peus? En què ens convertim si perdem el passat, per on seguim
el camí si no podem veure d’on venim?
Un colp brusc, de sobte, va tirar-lo enrere, el va fer retrocedir
mentre va haver de fer equilibris per no caure. De seguida, una
llàgrima va caure per la galta del jove. No volia obrir els ulls. No
volia, la impotència l’ofegava. La suor va aflorar de sobte, una
tremolor va recórrer el seu cos des dels peus fins el més
profund dels sentiments. A l’obrir els ulls, les llàgrimes van
caure sense cap control. L’escarpada vida donava un cop
d’autoritat. La dona el mirava aterrida amb els ulls verds clavant-
se en els del jove. Pareixia recórrer cada centímetre del seu
cos, mentre pegava passos cap enrere. Els crits eren fràgils,
entretallats. El coll de la dona es movia d’un costat a l’altre
mentre les cordes vocals s’aferraven a un mateix crit. Negava i
negava. La dona, de petita estatura i pel llarg, va agafar amb les
dedicades mans una llàntia que hi havia al damunt. Amb la boca
oberta de bat a bat, la llançà amb els fins braços cap al jove,
que plorava i plorava. Ell, es mantenia quiet i va deixar caure
sobre el seu cos tot allò que ella li llançava. Tenia la mirada
perduda, ni tan sols mirava la vella. Va tapar-se la cara amb les
dues mans i va donar un crit, afònic, decaigut. Es deixà caure al
terra i es va posar en terra. Amb el cap entre les cames, es
tapava els oïts. Protegint-se dels objectes, del soroll, de la
realitat, de tot i de res, doncs era impossible fugir. Els crits
seguien amb força, la veu femenina seguia negant, mentre s’hi
XXIIÉ. CONCURS LITERARI DE NARRATIVA CURTA 2014-2015. 3R I 4TESO IES LA GARRIGOSA. MELIANA
4
allunyava més i més. Abstenció. Desconeguts, però iguals, com
dues gotes d’aigua. Seguien els crits. L’aprensió, el pànic. Les
faccions de la cara de la vella es marcaven amb vigor i ràbia.
De sobte, silenci. A l’habitació, la llum s’havia atenuat. La
mudesa havia envaït l’aire i ofegava els dos cossos quiets. Un
plor se sentia llunyà, trist. Més silenci. Davant una finestra, per
on entrava la claredat, estava el cos feble de la dona, encorbat i
increïblement fràgil. Tremolava i capgirada mantenia una mirada
fixa al sòl. El pèl estava desfet, pel moviment de la fúria que
havia sofert. Les cames pareixien anar a desfer-se d’un moment
a un altre incapaces de subjectar-se. Es tapava la boca amb
força, contra ella, i cenyia el front mentre tancava els ulls i els
premia amb força. Les arrugues del seu cos semblaven més
molestes a la cara, llarguerudes, com si s’hagessen duplicat. Al
mig de l’habitació, a uns metres de l’espill i al terra, desolat, es
sentia el gemir del xic. Amb una posició fetal, donava una
imatge depriment, infausta. El cap del jove, es movia amb petits
gestos de negació. Va deixar de plorar, el temps va parèixer
parar-se. I de nou, l’afonia i la mudesa del silenci, protagonista
invisible, visionari del temor intangible. Maleïda memòria buida,
maleïts els records.
Va acostar-se aleshores a ella, encara amb les llàgrimes a les
galtes. Amb delicadesa, la va mirar als ulls.
- T’estime i t’estimaré, mare, no ho oblidaràs mentre jo
ho recorde cada dia.
Aleshores, ella va moure les seves òssies mans. Va assenyalar
el llibre de damunt la taula i amb dolçor va agafar les mans del
jove, les va unir a les seues. Com si les paraules volassen, amb
veu suau i neutra, quasi amb dubte, va dir-li: “El Petit Príncep”.
XXIIÉ. CONCURS LITERARI DE NARRATIVA CURTA 2014-2015. 3R I 4TESO IES LA GARRIGOSA. MELIANA
5
Una llàgrima de felicitat va caure efímera, lliure per les galtes
del jove. Ella, potser no el recordaria, però mentre ell l’estimés,
sempre reconeixeria aquells preciosos, malferits, ulls verds.
6
CARTA A LA HUMANITAT
Oriol Llopis Almela
La casa de l’esquerra era groga i la de la dreta d’un verd abombollat.
Entre les dues, una de parets blanques amb calç que es descarnava i
feia taques marronenques pel sol que hi incidia. L’aigua de la pluja
havia deixat la seua petjada. Coincidia amb aquesta descripció allò
que podies trobar a l’interior. Només entrar, una taula de fusta petita
amb dues cadires: una lliure i l’altra ocupada. Sobre la taula s’havia
format un bassalet, una taca d’aigua llagrimosa, que com la pluja a
les parets de fora, deixaria la seua empremta per a tota la vida.
***
Llig el diari cada matí. Sempre amb el meu cafè i els meus croissants,
imitant el meu progenitor. M’agrada assabentar-me d’allò que passa
lluny d’ací. M’ajuda a reprendre la marxa del dia a dia. Últimament,
les planes d’actualitat no m’agradaven. Les paraules eren suaus,
alleugerien fets enormes i només n’agafaven una dècima part per
contar-te-la. O a l’inrevés, d’un no-res feien tota una muntanya. Es
necessitava agressivitat als missatges, i no vull dir exageració, sinó
realitat. No sóc periodista.
Caminant sense rumb per la Gran Via de València, un d’aquells dies
que em podia permetre no fer res, vaig comprar El País. No era del
meu gust i les notícies em semblaven una mena d’endevinalla de la
qual no podies mai saber-ne la resposta. En el fons havia vist massa
vegades que hi havia interessos perversos darrere de moltes de les
informacions. Ara els titulars eren: “La mortalidad infantil crece un
1,3% en el último año”, “El cambio climático se acelera”, “El
7
presidente anuncia la llegada inminente del fin de la crisis”. La
primera tenia cabuda en mitja plana, la segona ocupava una plana
retallada per dos anuncis, i la tercera ocupava sis pàgines del diari,
amb repàs de les opinions dels partits polítics, els empresaris i els
sindicats.
És clar, és allò que ens afecta a nosaltres i a curt termini. Però la crisi
s’acabava ací mentre allà s’agreujava. I què. Vaig llegir la primera
notícia detingudament asseguda en un banc. Parlava d’un creixement
lleuger, sense importància. En aquells moments tot em feia fàstic, en
especial la forma de vida que portàvem ací. Una llàstima, però no
passava d’això, d’una llàstima.
Vaig pensar en mon pare, que havia viatjat a Eivissa quan jo només
tenia set anys. Alguna cosa de negocis, em va dir. Veure’l era
sempre un motiu d’alegria. Cada dues setmanes, més o menys. Quan
no podíem encarar-nos, m’enviava correus electrònics en què em
deia que m’estimava moltíssim i que tenia moltes ganes de veure’m.
Sovint ens comunicàvem per l’Skype, la mare, el pare i jo i passàvem
una bona estona com bons nois, xiquets o al·lots; cadascú amb el
seu dialecte. Mon pare se’n va anar, i passats els anys, la meua ment
es va anar nodrint de coneixements i ignoràncies i em vaig fer
independent. Vaig trobar feina a València. Vaig deixar la mare sola a
Barcelona i em preguntava pel pare i el seu distanciament físic. Més
enllà de la seua vida laboral en una ONG no en sabia res més.
Bé, jo era a la Gran Via, de mal humor. Odiava els diaris. Vaig
aixecar-me i vaig fer cap a casa. Vaig provar de comunicar-me amb la
mare i després amb el pare. Amb la primera vaig poder parlar però no
amb ell. Ja feia dies que no ho aconseguia.
Els mesos van anar passant plens de felicitat. A València la meua
vida era de somni: tenia casa, salut, amigues i amics, treballava a
gust... La mare era com una germana per a mi i la nostra relació era
excel·lent. Amb qui continuàvem sense poder fer-se era amb el pare.
No parlàvem amb ell i a l’ONG sempre ens deien que estava molt
8
ocupat. No ens hi preocupàvem massa ja que correus electrònics ens
mantenien en contacte. Jo sempre li preguntava per què no responia
les telefonades, però fugia d’estudi.
Set del matí, era hora d’alçar-me i anar a treballar. Amb cara de
morta, ulls apegalosos i una cabellera semblant a una amanida
acabada d’adobar, escales avall vaig anar a pel meu brioix i a per la
premsa. Feia un fred que et glaçava fins l’última cèl·lula del cos. El
cel estava ras i el dia prometia ser assolellat. Una vegada a casa vaig
comprovar la safata d’entrada del meu correu electrònic i hi vaig
trobar un missatge de la mare i un altre del pare de feia dos dies. El
primer desprenia alegria i felicitat. Signava amb un “t’estime i estic
boja per veure’t”. El pare em preguntava pel treball, les amistats i la
vida en general. Signava amb un “sort bonica, ens veiem prompte”.
Cal dir que al meu rostre es va dibuixar un arc invertit perfecte. Vaig
començar a llegir la premsa. La portada era un crit de bon matí:
“Fallece un cooperante español de Médicos sin Fronteras en
Senegal”. Al subtítol es llegia: “El cadáver ha sido encontrado por las
autoridades del país. Las causas de la muerte son todavía
desconocidas”. Ni el vaig obrir, el vaig llançar amb violència al sofà.
“Filla, sé que tu no seràs tan ruca com aquests borinots que
apareixen al quiosc cada matí impresos en paper”, una cita del pare
que se’m clavà a una paret del cervell. Els següents no van ser
diferents. En totes les portades apareixien les paraules “cooperante
español”, com no. I sobretot “español”. Havia d’anar a treballar i
estava enutjada. Baixava les escales del metro amb una pressa
inconscient. El tren va tardar sis minuts a aparéixer a l’andana de
l’estació i anava ple de gom a gom. Vaig fer-me un petit lloc. Al meu
costat, vaig escoltar una parella que parlava d’aquella boja portada
del periòdic. S’escoltà el nom de la següent estació, la meua
destinació: Facultats.
Van haver de passar setanta-dues hores. Asseguda a la poltrona
llegint, amb música dels Manel de fons i els llums somorts. Estava
avorrida. No m’abellia sortir de festa amb les meues amigues i estava
a punt de caure morta d’esgotament. Vaig escoltar l’estrident to del
9
telèfon. Vaig allargar la mà i vaig polsar el botó verd. Un lacònic “qui
és?” va eixir de la meua gola. No hi hagué resposta. Vaig penjar el
telèfon i vaig repartir el meu cos entre coixins del sofà. Passaren dos
minuts i de nou l’espinguet del telèfon va sonar. Refregant-me contra
la massa molla del seient vaig arribar a l’aparell. “Qui és?” i es feu un
nou silenci. Un poc molesta ho vaig intentar una altra vegada:
“Hola?”. Semblava que escoltava alguna cosa però no sabia
identificar què era exactament. “Hi ha algú?”. Vaig percebre una
mena de sangloteig llunyà. Vaig apartar l’auricular de l’orella i vaig
mirar la pantalla per identificar el número. Era la mare. Estrany.
“Mare? Mare, estàs ací?”. Continuava escoltant-la de fons com feia
sorolls rars però res més. No obstant això, cada volta el so era més
proper. Fins que ho vaig identificar. Plorava. No l’havia escoltat mai
així, i això em feu cridar més fort a l’auricular: “Mare! Mare! Què
passa? Estàs bé? Conta’m!”. Clar, va ser una mica inútil. Jo estava
fora de les meues caselles. Em pujava per les parets, no sabia què
fer. Per fi vaig escoltar: “filla... filla... No pot ser...” Li vaig respondre
amb mala educació amb el cor a la boca: “què passa!”. La mare, a qui
costava arrencar paraules em va dir: “sí, sí, jo estic bé, d’això no et
preocupis”. I va esclatar en un plor fort. Jo, nerviosa i angoixada.
Seguidament la veu de la mare tornà a fer-se escoltar pel telèfon:
El pare és mort.
L’auricular va caure, jo em vaig desplomar amb ell i el món se’m va
venir a sobre. Sentia fred, calor, por, ràbia, angoixa i mil sensacions
més que no em deixaven continuar endavant. La cara del difunt es va
dibuixar als meus pensaments i una vida que durava només la meua
infància va anar passant les diapositives amb agitació i violència. “Ei,
el pare se’n va, el veuràs menys perquè li han encomanat una missió
per fer-te somriure eternament” just a l’aeroport quan jo era una nena.
Aquell moment en què tot va canviar. Jo no tenia ni idea de què volia
dir això, simplement se n’anava a algun lloc i el veia menys. Vaig
plorar i el pànic arribà a mi. No sé què passava i la meua ment
funcionava com el motor d’un cotxe de Fórmula 1. El cap em pegava
voltes. Passada una llarga estona, em vaig decidir a cridar la mare i
10
parlar amb ella. Li vaig dir que aniria a Barcelona i passaria uns dies
amb ella. A les nou del matí del dia següent ja estava en l’estació
d’autobusos de València. Ja no era jo.
Ens deshidratàvem minut a minut i cap paraula sortia de la nostra
boca. Sincerament, jo patia terror. No podia veure la mare així i
encara no sabia què és el què havia passat. Els dies pròxims no van
millorar gens, parlàvem una mica però la nostra relació semblava
debilitar-se per moments. La màxima informació que vaig treure va
ser que el telèfon de la mare havia sonat i un home del treball del
pare li va comunicar la notícia. Els meus peus es desintegraven per
moments i jo volia tancar els ulls i prou. Perdia pes dia a dia, no tenia
gana i les nits eren passatges d’horror. La mort del pare m’havia
deixat indefensa i la meua ment es decantà per la negativitat, la
foscor, el pou sense fons. Volia fer alguna cosa i necessitava
conèixer què feia el pare mentre jo estava a València: la part
misteriosa de la seua vida. Al cap i a la fi, qui era aquell home?
***
La casa de l’esquerra era groga i la de la dreta verda. Entre les dos hi
havia una simple casa blanca, amb les parets que feien llàstima,
desgastades pel sol que contínuament incidia sobre elles. A dins
estava jo, en aquella llar eivissenca que mai havia conegut, en aquell
lloc on havia viscut un gran desconegut. Plorant sobre la taula,
deixant un bassal que em feia patir cada vegada més. Parlava cada
dia amb persones de l’ONG on treballava el pare per intentar saber
què havia passat. No havia trobat cap rastre seu a l’illa i els
companys tampoc em deien on era. Sabia que m’amagaven alguna
cosa i això m’afeblia més i més.
Un dia, aquell enigma va començar a veure la llum: una llum fosca i
desagradable, però una llum. El cor se’m va retòrcer i el meu cos es
transformà en gelatina. El pare havia marxat a treballar al Senegal.
Havia estat assassinat i enmig del cafarnaüm ningú sabia qui havia
estat l’autor de la ganivetada. L’arma havia aturat la seua vida i
11
semblava que també aturava la meua. Vaig quedar tocada i la meua
vida va fer un gran gir. Vaig recordar els periòdics aquells que tant
odiava i els cables del meu cap van connectar-se. Havia conegut la
mort del pare, i l’havia deixat córrer amb menyspreu. Havia fet bé?
Què en pensava la resta del món, sobre això? Li ho vaig contar a la
mare i només em va contestar un “gràcies bonica, cuida’t”. Plor.
Vaig passar dies i dies a casa del pare amb la ment en blanc. No
podia ni tan sols fer ús dels records. Havia de reconstruir la seua vida
d’Eivissa a colps de paraules. Feia vida trista en un lloc desconegut.
M’havia despertat d’aquell somni. La mort d’una persona tan propera i
tan llunyana a la meua vida no volia abandonar-me i volia destruir-
me. I de fet, ho estava aconseguint. Vaig trobar un raig de calma i
esperança i vaig començar a replantejar-me certs aspectes.
Necessitava saber on havia estat aquell home, què li havia passat.
Necessitava estimar-lo en directe per última vegada, encara que
només fos un segon.
Vaig viatjar a Madrid per parlar amb l’ambaixada del Senegal i
intentar fer alguna cosa. Allí vaig rebre un tracte estrany. Els primers
moments semblava que es van posar en la meua pell i em van cuidar
i consolar com si fos una filla. Van dir-me que s’havien assabentat de
la tragèdia i els va rompre el cor en dos. Esperaven la meua visita. Jo
em vaig sentir reconfortada després de setmanes d’angoixa i inutilitat.
Tenia un punt de suport.
Allò que en un principi era el meu recolzament va anar transformant-
se en una llança que m’apuntava amb violència. No obtenia cap
resposta. De les seues boques sempre eixien les mateixes paraules:
“lo siento mucho, ahora mismo estamos muy ajetreados con este
asunto e intentamos encontrar la mejor solución para usted”.
La fibra de la ràbia recorria tot el meu cos fins que no podia més i
plorava sense descans. La mare i jo estàvem passant unes setmanes
d’infern. No rebíem cap ajuda. Lluitàvem cada dia per obtenir una
mínima resposta.
12
Dos mesos aguantí fins que vaig rebentar. En una d’aquelles
xarrades amb l’ambaixador vaig esclatar com una estrella a la fi de la
seua vida. No ho hauria pensat mai, però així va ser. Vaig cridar com
una boja, els transmetia el meu patiment en cadascun dels meus
clams. Els demanava una solució immediata, els amenaçava, els
acusava d’incompetents i els escopia foc per la boca. Maleïa el món.
El que jo no sabia era que gran part d’aquest ja estava maleït i que la
meua història, al contrari del que jo pensava, importava a mig món.
Allò que ocorria en l’altra meitat, mentrestant i com de costum, era
ignorat.
Desfeta pel tracte rebut em vaig embarcar tota sola cap al continent
africà. Tenia l’esperança de trobar-hi la resposta. I sobretot de saber
qui era mon pare. Em vaig presentar a les estances del govern
central i de seguida em van reconèixer. Havien rebut notícies meues
des d’Espanya. Aquell país semblava un altre món. De fet, era un
altre món, ben allunyat de tot allò que jo coneixia. Vaig perdre’m pels
carrers de la capital: la brutícia i la fam eren perceptibles allà on
anaves. En un d’aquells passejos em vaig fixar en un nen d’uns sis o
set anys. Vaig aturar-me enmig del carrer i el vaig mirar de fit a fit. No
s’adonà que l’observava. Era d’una bellesa indescriptible. Aquells ulls
verds enormes se’m van clavar al cor i durant uns instants van
aconseguir reemplaçar el meu malestar per tot aquell esperit
d’infantesa. Per fi, després d’un temps trencada, vaig aconseguir
esbossar un somriure tímid que va fer girar el cap del nen cap on jo
era. També em va somriure i m’hi vaig acostar. Al principi feu un gest
de rebuig, espantat per la meua presència però a poc a poc es va
anar acostumant. Presentava un aspecte brut i descuidat. Estava
assegut al terra entre deixalles i una roba que més era un parrac que
un pantaló o una camisa. Vaig estar jugant una estona amb ell i la
seua cara em responia amb felicitat. Allà vaig treure una poma i li la
vaig oferir. El nen allargà les mans movent-les amb alegria i va
somriure. Mai ho havia fet jo, per una senzilla poma.
El so dels clàxons de cotxes plens de pols em trencava el timpà.
Passaven tocant-me amb suavitat l’esquena i em vaig apartar a un
13
racó. Vaig fer adéu amb la mà al nen i vaig quedar dempeus entre
remolins de pols. En girar els ulls en sentit contrari d’on venia, vaig
escoltar un crit. Aquells ulls verds, ara plorosos, que havia conegut
feia uns instants desapareixien a l’interior d’una furgoneta negra. El
cor se’m va accelerar ràpidament i sense adonar-me’n, corria darrere
d’aquella bèstia negra. La calor, la polseguera i el meu físic dèbil no
em deixaven participar en aquella carrera. Jo cridava esgargamellant-
me la gola i començava a suar. Una mà va descarregar el seu pes
sobre el meu pit i em va detenir. Sense pensar-ho gaire, vaig intentar
apartar-me-la del damunt. Va ser inútil. Pertanyia a una dona que
devia estar ben entrada en els cinquanta. Vaig espantar-me,
sincerament. Intentava fugir d’ella però l’anglès que pronunciava va
canviar les meues intencions: “keep calm!” Aquelles camionetes
passaven sovint per la ciutat i s’emportaven amb brutalitat els nens
que trobaven pels carrers. Una màfia, vaig entendre. Interessada en
aquell horror li preguntava per què volien els nens. Va haver una
llarga pausa i un esclat de plor. “Els maten per enriquir-se”. Patia.
M’ho imaginava tot i no sabia què dir-ne. Feien diners amb nenes i
nens amb esperança. Exterminaven vides per guanyar senzills
trossos de ferro o papers bruts. Vaig refugiar-me al meu hotel durant
dos dies. Ràpidament vaig passar aquell estat de xoc i em vaig
centrar, com no, en la meua feina. Enviava correus contínuament a
l’ONG d’Eivissa preguntant per totes les ocupacions del meu pare fins
que em va arribar un fitxer adjunt on figuraven tots els seus llocs de
treball: funcionari a les estances de l’illa, recepcionista a l’edifici
central i voluntari per tractar infants al Senegal durant dos mesos. A
l’última línia del fitxer hi havia una nota del pare: “No digueu a la
meva família que sóc al Senegal. Qualsevol pregunta digueu-los que
estic molt enfeinat i prompte els visitaré. No vull crear alarmes.” Em
tapí la boca amb la mà, vaig ofegar un crit i vaig tancar els ulls.
Covard, vaig pensar.
Al dia següent, vaig fer un tomb per trobar la dona amb qui havia
parlat, volia tornar a posar-me en contacte amb ella. Ja que podia
comunicar-me en anglès, vaig preguntar-li si sabia qualsevol cosa
14
sobre la mort d’un home que treballava amb nenes i nens. I la màfia
l’havia matat. Mon pare havia lluitat contra ella i havia protegit els
nadons. I mort. Una punxada al cor i prou. Ja estava completament
desfeta. Així havia sigut mon pare. Esforçant-me al màxim, vaig
tancar els ulls i vaig aconseguir abraçar-lo un segon al meu
subconscient. Em vaig fixar en quatre xiquets que reien en rogle. De
nou, els vaig oferir una poma i vaig ajupir-me al seu costat.
I allí enmig, vaig pensar, crec que per primera vegada en la meua
vida. Aquella felicitat que tant havia presenciat jo havia estat una
mentida. No havia existit. I realment n’estava orgullosa. La ignorància
del meu món continuava ben viva i de fet, ho continuaria estant
durant temps. Jo m’havia queixat dels periòdics i de la solitud amb
què em vaig trobar quan ningú no em volia oferir ajuda. Vaig patir, sí.
Però no sabia que els altres també patien. Havia plorat per plorar al
llarg de la meua vida i així també ho havien fet milers de milions de
persones arreu del món. Però no sabia que existia gent que plorava
perquè havia de plorar. Passava per alt encara moltes coses. I per fi,
va arribar aquell moment que jo no sabia què desitjava tant: la mort
d’un ésser tan volgut per a mi, mon pare. Mai pensaria que aquesta
situació fos un desig, però si realment estic contenta després de tanta
tragèdia és, sincerament, per això. Mon pare m’ha obert els ulls i
m’ha obert una porta, la porta del món. L’estime. També a la mare, la
meua companya de viatge durant tots els anys que porte vivint. I
també als nens que són feliços. Així que patir per patir, és una
ximpleria enorme. Penseu de debò pels altres i ajudeu-vos. Qualsevol
moviment és vàlid per salvar una societat mundial tan podrida.
Qui hauria dit que quatre nens contents amb una poma pensarien
més que un món sencer?
Signat
Una tia qualsevol amb un cap pleníssim d’ignoràncies.
16
MELODIES D'AMISTAT
Vicent Ros Pardo
La dolça melodia del violí omplia tots els racons d'aquella casa
gegantesca als afores d'aquell poble de l'horta valenciana. La forma
en la qual Victòria, una xiqueta de deu anys de cabells rossos recollits
en una trena, interpretava la partitura era una autèntica delícia per a
tothom que l'escoltava. Els moviments suaus i fràgils de l'arc amb els
vibrats que realitzava la seua mà formaven una agradable música
que a ella interiorment l'omplia.
Filla única d'una família adinerada, era una nena somniadora, llesta i
carismàtica, però, també cal dir que estava una mica malcriada.
Estudiava en un col·legi privat de la capital i allí també anava a una
escola musical on estudiava solfeig i classes de violí. A més,
practicava patinatge artístic. Una de les coses que més la molestava
era que els seus pares mai eren a casa i passava la majoria del
temps amb la seua cuidadora, que era com la seua mare. Els pares
eixien de casa a primera hora del matí i tornaven quan ja era fosc,
coincidia molt poc amb ells, per no parlar dels seus constants viatges
de treball. Mai havia dit res a ningú sobre aquest tema. Se sentia amb
falta d'afecte dels pares, encara que ells intentaven omplir el “buit”
amb regals, que a ella ja no la il·lusionaven. No sortia pel poble amb
freqüència. Potser perquè mai havia conviscut ni s'havia relacionat
amb els xiquets del municipi i no tenia amics al poble, potser per les
contínues prohibicions i advertències dels seus pares. Però el cas és
que ella se sentia una mica sola allí.
Però no tot era negatiu. Quan arribaven els dimecres i els divendres a
la nit, es convertia en la xiqueta més feliç del món. Arribava l'hora
d'orquestra. Anava i tornava acompanyada sempre de la seua millor
17
amiga, Anna. Anna tocava el violoncel. Els dies d'assaig sopaven
juntes i veien la televisió o escoltaven música, ja que a les dos els
agradava el mateix estil de música. Sempre que estaven juntes s'ho
passaven genial i confiaven molt l'una amb l'altra. Una vegada allí,
llevaven els instruments de la funda, agafaven un faristol i una cadira,
i cadascuna es posava al seu lloc corresponent tots mirant el director.
Agafaven les partitures i quan el director alçava la batuta tots els
components de l'orquestra es posaven en posició de “combat” i
aleshores tocaven l'obra i la repetien, la repetien fins que sonava
genial. Victòria, quan llegia les partitures gaudia com ningú en aquell
conjunt.
Ja eren les onze i Gemma encara no s'havia alçat del llit. Lluís, el seu
pare, al veure l'hora que era, va despertar-la. Eren vacances de
Nadal. L'1 de gener com era habitual tothom es llevava tard. Ahir, fou
el primer cap d'any que havien passat des de la mort de sa mare, una
dona magnífica, generosa, activa i amb moltes ganes de viure. Açò
va afectar tots els seus familiars i coneguts, a més de transformar
Lluís, que abans no col·laborava massa en les tasques de casa i ara,
per contra, feia de pare, mare i del que els seus fills demanaren.
Havia aprés a cuinar, planxar i moltes més coses. Malauradament,
aquest fet no fou l'únic roí de l'any que feia menys de 24 hores havien
deixat enrere per sempre, un any dur. Com que el seu salari com a
treballador d'una fàbrica de peces per a cotxes de la vila no era
suficient per a mantindre una família de 3 fills, es proposà buscar
algun remei per augmentar un poc el capital i poder cobrir les
necessitats dels seus. Entre glop i glop de cafè amb llet, i mentre
fullejava el periòdic local al bar on cada matí acudien els treballadors
de la fàbrica, va escoltar el senyor Tomàs, propietari d'aquell bar, que
comentà que li vindria bé un cambrer per als caps de setmana. En
escoltar aquell comentari, se li va ocórrer demanar aquell treball i,
amb sort, l'acceptaren de bon gust.
18
Continuem amb la història de Gemma. Sempre que podia, estava
amb els seus germans bessons, Robert i Miquel, i la veritat els
cuidava amb molt d'amor al mateix temps que gaudien d'estones
meravelloses. Com que eren vacances de Nadal, Gemma no tenia
moltes obligacions, així que dia sí dia també, eixia pel poble amb els
amics. En aquelles hores de reunió, la colleta passejava pel poble
cantant, conversant, discutint i moltes vegades es posaven a jugar a
futbol en una plaça bastant àmplia del municipi. Com aquell joc
absurd de donar puntades a un baló no els agradava massa, Gemma
i altres membres de la colla, preferien seure en un banc on parlaven
de tot un poc i veien els veïns passar. Sempre tenien algun comentari
a fer, poques vegades s'avorrien. Ningú d'ells, excepte Gemma
s'havien fixat en aquella casa, que pareixia un palau a la vora
d'aquella plaça. Moltes vegades, mentre xerraven els amics, ella es
quedava pensativa, s'evadia del món i es quedava mirant aquell luxós
edifici amb intriga. Era estrany, perquè no sabia qui vivia allí i a més
no es podia veure massa la presència de vida a causa del frondós i
extens jardí que ocultava aquella misteriosa mansió, No havia vist
mai a ningú ni entrar ni eixir d'allí, però no obstant això, a ella l'atreia.
També la fascinava una melodia suau i fràgil que la major part de les
vegades que passava prop d'allí escoltava. L'únic que sabia era que
el so d'aquell violí li emocionava profundament.
A Lluís, Gemma, Robert i Miquel no els cabia més confeti al cos. En
duien fins al melic. Com era típic, el 5 de gener arribaven els Reis
d'Orient i allí els rebien amb una cavalcada i tots els nens del poble
seguien les tres carrosses on Melcior, Gaspar i Baltasar repartien
llepolies pertot arreu. Robert i Miquel estaven entusiasmats i no
paraven de botar d'il·lusió perquè estaven impacients per obrir els
regals que els havien portat. Gemma encara que ja sabia el “secret”
ho dissimulava d'allò més bé, El sopar ja estava servit a la taula del
menjador de casa l'àvia Pilar. Davall de l'arbre de Nadal trobaren una
sèrie de paquets i els dos bessons directament anaren a obrir-los,
però primer devien sopar. A Lluís, li hagués agradat poder comprar-
19
los més coses però no li arribaven els diners. Dos parells de
sabatilles, un joc de taula i un baló de bàsquet fou el regal de Robert i
Miquel. Quan Gemma obrí el seu regal es va sorprendre. Era un regal
que ella mai havia pensat. Lluís també es sorprengué. Fou l'àvia Pilar
qui li havia regalat aquell violí tan bonic, que pertanyia al seu besavi,
un prestigiós violinista, encara que ella ho desconeixia. L'agafà per
veure'l millor, era preciós encara que estava cobert de pols perquè
l'àvia no es recordà de netejar per dins l'estoig. No ho havia pensat
mai, però ara que el sostenia delicadament a les mans s'adonà que
era el millor regal que havia rebut mai.
A la taula d'aquell car restaurant, Victòria celebrava el dia de Reis
amb els seus pares. L'endemà de matí, a les 9, Victòria baixà
il·lusionada al saló, on havia muntat l'arbre de Nadal. Un ventall de
regals de diferents formes i colors hi trobà. Jocs, roba, perfums...
Però ella el que desitjava per damunt de tot era estar amb els seus
pares. La llibertat de poder sortir al carrer o fer les coses que
volguera amb altres xiquets i enyorava no formar part d'una colla com
la que veia per la seva finestra al parc de davant de sa casa. Poder
volar lliure com un ocell pel blau cel. Almenys podia aprofitar aquell
temps amb els seus pares i fer coses que durant els dies laborals no
tenia l'oportunitat. Durant els dies de Nadal la família sencera anaren
al cine, al circ i a la fira. Aquells dies foren per a ella meravellosos
però això no duraria per sempre.
El dia de Reis sempre l'orquestra oferia un concert a la sala de
cultura. Tots de blanc i blau marí, els músics anaven apareixent per
l'escenari amb els nervis de actuar davant un públic. Tocaren quatre
obres, entre elles una nadala. Entre els primers seients d'aquell local,
estava Gemma expectant i fixant-se sobretot on seien els violins, a la
part esquerra de l'auditori, per cert ple de gom a gom. Com Gemma
ja havia rebut el regal, va tancar el ulls i va imaginar-se a ella tocant.
De sobte, tots els instruments van parar de tocar i una melodia suau i
plena de sentiment va eixir d'aquell violí, que va eriçonar els pèls de
20
Gemma amb la delicadesa dels moviments de l'arc i les vibracions del
trast. Darrere d'aquella exquisida melodia hi havia una xiqueta de
més o menys la seua edat. La va sorprendre que una xiqueta tan
“menuda” tocara amb aquell sentiment i gust. Al finalitzar la cançó, tot
l'auditori s'alçà i fortament aplaudiren aquella nena. Fou fantàstic, per
al públic i sobretot gratificant per Victòria que va veure que l'esforç i
treball de les setmanes d'assaig havia donat el seu fruit.
El sol lluïa amb intensitat, ja era maig, havien passat cinc mesos en
les vides de tothom, també per a Gemma i Victòria. Les coses havien
canviat per a les dos. Victòria havia parlat amb els seus pares sobre
la seua situació i amb llàgrimes van solucionar-ho i ara ja estaven
més units, com una família ha d'estar, com sempre ho havia estat la
de Gemma tant abans com després la mort de sa mare. Lluís va
veure que aquells diners extra del treball de cambrer no li
compensaven i li restava temps d'estar amb qui més estimava, els
seus fills i decidí deixar-lo. Tot havia marxat millor que el final d'una
pel·lícula romàntica. Robert i Miquel havien crescut i van apuntar-se a
bàsquet. El violí va canviar considerablement la vida de Gemma. Ja
havia començat les classes amb el violí i cada dia l'entusiasmava
més aquell instrument. Tots els professors coincidien, Gemma tenia
un do per a la música. Només amb 5 mesos de classe, ja tocava
obres de gran nivell, poc comunes per a una principiant. Ella s'ho
prenia molt seriosament i assajava quasi cada dia. La pràctica du a la
perfecció.
Un dia per sorpresa, amb l'aprovació del consell de l'escola de
música, li van comunicar que anava a entrar a l'orquestra. Ella no s'ho
creia, només feia cinc mesos que havia començat amb allò de la
música. El primer assaig de la seva vida, la va marcar per sempre. La
van seure al costat de Victòria perquè l'ajudara. Ambdues es
reconegueren. Per Gemma, Victòria era la de la meravellosa melodia
que encara recordava. Gemma era per Victòria la llibertat de poder
estar al parc amb els amics mentre que ella els observava per la
21
finestra de la seva habitació. La primera trobada fou una mica freda,
però amb el temps la confiança les feren amigues inseparables.
Victòria sortia amb els amics de Gemma. Es complementaven com
un engranatge perfecte. Gemma havia trobat el sentit a la seua vida,
el violí, la música. Victòria que des que caminava ja ho tenia
relativament clar amb allò de la música, però va guanyar la part més
humana de la vida. Les coses no eren fàcils però en aquesta ocasió
el vent bufava al seu favor i havien d'aprofitar-lo. I sobretot que la
música havia sigut el “pegament” de l'amistat de les dues violinistes.
Ara, sempre que les dues parlaven de l'inici de la seva amistat i
d'aquella etapa de la seva vida, reien i alhora s'emocionaven. La vida
de les dues es desplaçava paral·lelament, en la mateixa direcció. Les
dues havien acabat el Conservatori Superior i posteriorment se
separaren perquè havien de buscar treball. Les dues trobaren treball
a l'estranger. Gemma era mestra de música i Victòria era violinista
solista de l'Orquestra de París. Però mantenien un vincle, feia tres
anys que amb Anna i un company que tocava la viola decidiren crear
un quartet de corda. Van recórrer moltes ciutats espanyoles però
també d'Europa, fins i tot d'Amèrica. Fou tot un èxit.
“Hui era el meu últim concert amb el quartet. Anava a ser mare. Tots
quatre estàvem nerviosos, anava a ser un concert molt especial i
inoblidable. Seria una nova etapa per a mi, plena de sofriments i
alegries, de noves experiències. Després d'interpretar l'última peça
del repertori, Victòria agafà el micròfon i amb Anna i Carles, em
recitaren uns versos. Jo, no m'ho podia imaginar. No vaig poder
articular paraula. Estava tant profundament emocionada que no vaig
poder parar de plorar d'emoció. Estic, ara mateix, asseguda amb els
tres en un bar davant el teatre on acabàvem de tocar. Allí entre el
menjar i les llums vaig veure els ulls dels tres companys, sobretot els
de Victòria, i em vaig adonar que el més important de tot allò era la
gent que havia conegut i els moments viscuts amb ells. Vaig recordar
els concerts arreu del món, les vivències, tota la confiança i l'afecte