dossier hume - felix de castro - anna baiges

8/10/2019 Dossier Hume - Felix de Castro - Anna Baiges

1/25


2/25

2

Index

pg.

HUME

- poca....................................................................... 3- Context filosfic..................................................... 5- Introducci biobibliogrfica................................. 9- EL CONEIXEMENT............................................. 10- LA REALITAT...................................................... 13- LTICA.................................................................. 16- Quadre comparatiu racionalisme-empirisme..... 18- Textos...................................................................... 19


3/25

3

HUMEPOCA:

La revoluci industrial (S. XVIII).El Tractat d'Utrech (1713) va representar una fase d'estabilitat en les relacions internacionals. Lesmonarquies europees van continuar al segle XVIII la poltica mercantilista encetada el segleanterior: es va afavorir el desenvolupament de la producci interior, la instal.laci demanufactures, la potenciaci del comer, especialment del comer colonial, i el proteccionismede les prpies economies enfront de les exteriors.

Tres seran, per, el fets que ajudaran a canviar la fa del planeta amb una velocitat com nos'havia vist mai: La Revoluci industrial anglesa, la Revoluci francesa i la Revoluci americana.

Els valors del Feudalisme es dissoldran en un procs lent, per irreversible, que portar aGran Bretanya a protagonitzar el fet ms significatiu del segle, una revoluci que representaruna autntica ruptura amb el passat, semblant a la revoluci del Neoltic, i que marcar els inicis

de la contemporanetat: estem parlant de la Revoluci Industrial(1780-1850).Durant el segle XVII i al llarg de tot el segle XVIII s'aniran produnt un conjunt de canvisque actuaran com a condicionants de la Revoluci Industrial.

La introducci de noves tcniques de producci i la promulgaci de lleis de tancament(enclosure acts), que representaven una nova distribuci de la terra, van provocar un significatiuaugment en la producci dels excedents agraris, tot constitunt una revoluci agrcola. Almateix temps, l'increment en la producci alimentria i la millora del nivell de vida, incidir en uncreixement sostingut de la poblaci grcies a l'augment de la natalitat i el descens significatiu dela mortalitat, especialment la catastrfica. El resultat ser una autntica revoluci demogrficaque provocar la conversi de molts pagesos en jornalers i estimular el desenvolupamentindustrial proporcionant m d'obra abundant; aquest fet, estimular un doble procs migratori,

del camp cap a la ciutat i d'Europa cap a les colnies del Nou Mn.La prosperitat dels ports comercials, Londres molt especialment, posar de manifestl'extraordinari creixement del comer d'ultramar. Es van obrir noves rutes comercials (amblndia, la Xina, el Jap, Indonsia i Amrica) i es van intercanviar, amb un criteri molt desigual,productes manufacturats per matries primeres de les colnies (caf, sucre, tabac, rom, cacau,cot,...); per un dels negocis ms grans el constitua el florent comer d'esclaus africans (ms desis milions van ser venuts als propietaris de les plantacions del sud de les colnies angleses i mstard dels Estats Units).

Gran Bretanya (que monopolitzava el comer del t), Frana i els Pasos Baixos vanacaparar el lideratge del comer internacional. A travs de les Companyies comercials,asseguraven el domini de les seves metrpolis i el control internacional dels productes. Aquest

factor es va veure afavorit per la creixent demanda externa, de manera que el 90 % de laproducci era destinat a l'exportaci. Aix, cada cop ms, la resta de pasos van haver desubordinar els seus interessos als interessos econmics d'aquells.

A les ciutats, l'empenta dels comerciants va posar en evidncia les limitacions de laproducci gremial. Apareix la figura de l'industrial, l'home de negocis que, amb el capitalcomercial acumulat, organitza la producci amb noves tcniques tot prefigurant al capitalistaindustrial de finals de segle. Feia falta, per, un cos ideolgic coherent amb la nova estructura deproducci i els interessos de la nova classe burgesa, aquest cos el constituran els principis delliberalisme econmic, formulats per Adam Smith l'any 1776. Aquest autor, que estableix elsprincipis del capitalisme de lliure concurrncia, considera que s el treball (i no la terra) l'origende la riquesa, i entn una naci com a un mercat obert a la llei de l'oferta i de la demanda: Aix

doncs, descartant aquests sistemes (el mercantilisme i la fisiocrcia) la manera senzilla i fcil de lallibertat natural apareix per ella mateixa i resulta fcil d'establir. Tot home, si no delinqueix, resta


4/25


5/25

5

CONTEXT FILOSFIC DE HUME:LA IL!LUSTRACI I LEMPIRISME

La Il!lustraciLa Revoluci industrial anglesa, la Revoluci francesa i la Revoluci americana representen tres esdeveniments quesemmarquen en un fenomen ideolgic i social, d'abast tamb revolucionari, i que els far possibles: la Il!lustraci.Els anglesos parlaran d'Enlightenment, els italians d'Illuminismo, els francesos de Lumires, els alemanys d'Aufklrung,...perqu el poder il!luminador de la llum servir d'analogia per interpretar el canvis radicals que s'estan produnt. Elscientfics van ser capaos d'explicar la naturalesa corpuscular i ondulatria de la llum i els filsofs van proposar-lacom a exemple del poder imparable de la ra. Per aix, el XVIII ser el Segle de les Llums, un segle que es caracteritzaper la confiana plena en el poder clarificador de la ra, pel desenvolupament de la cincia i per la idea de progrs,entesos com a mitjans per conduir els ssers humans cap a la felicitat. No s estrany que la paraula optimismecomenci a utilitzar-se aleshores.

El procs de gestaci de la Il!lustraci s lent, podrem dir que els seus antecedents a nivell intel !lectual es remuntena la il!lustraci atenenca (segle V aC) i al Renaixement, poques que s'han caracteritzat, com hem vist, pel rebuig del'obscurantisme i el recurs a la ra. En aquest sentit, els pensadors il!lustrats admiren l'Antiguitat clssica i beuen en

la font dels humanistes del Renaixement, per tamb admiren la filosofia de Descartes, els plantejaments poltics deLocke i les aportacions cientfiques del segle XVII, especialment les lleis de Newton. La Il !lustraci represental'arribada del regne de l'home que preconitzava Francis Bacon, regne que s'instaura justament perqu l'sser humesdev, com dir Kant, major d'edat i se sent responsable del seu futur. Per aix, el lema de la Il !lustraci podria serl'antic aforisme d'Horaci, sapere aude (atreveix-te a saber), expressi que, en el context del segle XVIII, significa enparaules de Kant anima't a servir-te del teu propi enteniment.

Els pensadors il!lustrats participen d'unes caracterstiques comunes: pertanyen a l'lite intel!lectual, posseeixen unaprofunda cultura i dominen la tcnica de la retrica i lart de l'escriptura. Sn persones inquietes, inconformistes i laseva actitud crtica els porta a rebutjar tota forma de fanatisme o superstici; creuen en el poder de la ra, que no taltres lmits que els marcats per la seva prpia naturalesa, i en el progrs de la humanitat; estan convenuts del poderde l'educaci i consideren que la cultura ha d'estar a l'abast de tothom; alguns sn ateus, molts sn anticlericals i totssn profundament moralistes.

La Il!lustraci servir d'expressi a la ideologia prpia de les classes mitjanes; el seu talant crtic, tolerant i liberalincidir directament en el rebuig de l'antic rgim, tot constituint el que Paul Hazard ha anomenat la crisi de laconscincia europea. Quins sn, per, els trets comuns del fenomen de la Il!lustraci? De manera aproximada elspodem sintetitzar aix: l'sser hum s'independitza de tota tutela exterior i confia en els seus propis mitjans perafrontar els problemes, per aix la Il!lustraci es caracteritza per un humanisme que confia en el poder de la ra i seserveix del coneixement de la naturalesa per assolir la prosperitat.

El pensament poltic angls: el contractualisme.Des d'un punt de vista socio-poltic la realitat anglesa s molt diferent de la continental. El continent europeu estroba dominat per monarquies absolutes i tota reforma de tipus social, civil i econmic s'emmarca en el que esconeix com a despotisme il!lustrat; en canvi, la situaci a Anglaterra propicia reflexions sobre lorigen de la vida en

societat i sobre quin s el millor model dEstat. En aquest context destaquen els filsofs empiristes Hobbes iLocke, que es plantegen els fonaments de la sociabilitat humana i intenten descriure quina ha de ser lestructura delestat, cadasc des de les seves conviccions poltiques.

s una idea com a l'poca pensar que la societat s el resultat d'un pacte entre homes lliures. I es considera queaquest pacte respon a la necessitat de superar un suposat estat de naturalesa, que seria la situaci en qu estrobaria l'sser hum si no exists la societat. Ambds autors consideren que tots els sser humans en estat denaturalesa sn iguals i lliures. Hobbes simagina aquest estat natural com un estat de violncia i anarquia, en el quelindividu t por a perdre la vida i un afany egoista per gaudir dels desitjos, ja que no existeix la propietat privada, peraix diu que lhome s un llop per a lhome. Donat que lnica llei que existeix s la llei natural, que identifica ambla llei de la supervivncia, es generalitza la competencia i aquesta provoca un estat de guerra de tots contra tots.Locke, en canvi s'imagina aquest estat de naturalesa com un estat relativament pacfic on predomina el respectemtuu i en el que regeix una llei natural que, a diferncia de Hobbes, obliga a no treure la vida a ning ni els bens

derivats del seu treball. Aix, doncs, contrriament a Hobbes, Locke creu que la propietat privada existeix en lestatde naturalesa.


6/25

6

En qualsevol cas, l'sser hum necessita de la societat per superar les mancances de la vida en estat de naturalesa: enel cas de Hobbes per garantir la prpia vida i aconseguir la pau; en el cas de Locke per viure en seguretat i pau,protegir el dret a la propietat privada i regular les relacions humanes en base a uns principis imparcials i justos.Peraix, la societat s fruit dun pacte (contracte social) en el que lsser hum cedeix alguna cosa a lEstat: segonsHobbes, que defensa labsolutisme monrquic, l'sser hum lliura al sobir tot el poder perqu pensa que la paunoms s possible amb el sotmetiment a un poder suprem; en canvi, per a Locke, que s el pare del liberalisme, el

que es cedeix a l'Estat s la possibilitat de crear lleis i garantir que es compleixin per tal de millorar les relacions decooperaci, la llibertat i la igualtat dels humans; per l'sser hum es mant lliure perqu l'Estat no pot obligar ninga fer coses que vagin en contra de la llei natural.La diferncia fonamental entre els dos autors es basa en el seu puntde partida: Hobbes parteix de l'experincia histrica de lAnglaterra del seu temps, que li mostra que quan no hi haun poder fort, absolut, apareix el caos i lanarquia; Locke, en canvi, soposa a labsolutisme perqu el consideraarbitrari i contrari als fins naturals de la societat i del govern. Per aix defensa la divisi dels poders legislatiu iexecutiu. El poder legislatiu ha de fer lleis i lexecutiu assegurar el benestar i la prosperitat. Amb tot, el poderlegislador no s il!limitat, ja que si perjudica els drets naturals Locke reconeix als governats el drets a la sublevaci.

Lempirisme : LOCKE I BERKELEY

Lempirisme, en tant que tendncia a tenir en compte les dades de l'experincia, ja es troba en Aristtil,

l'epicureime, l'escepticisme i Occam. Per ser en el marc de la filosfica anglesa on sorgeixen els seusgrans defensors: Bacon (XVI), Hobbes (XVII), i els il!lustrats, Locke, Berkeley i Hume (XVIII, queformen l'anomenat empirisme angls).

LOCKE. Lexperincia com a origen del coneixement

John Locke (1632-1704) va nixer a Wrington el mateix any que Spinosa. El seu tarann liberal i el seuesperit aventurer el van portar a viure amb intensitat tots els succesos revolucionaris de l'poca. Vaestudiar qumica i medicina a Oxford i va ser amic de Newton i de Robert Boyle, a travs del qual coneixles caracterstiques fisiolgiques dels rgans sensorials. Les dues obres principals, publicades el 1690, sn

Assaig sobre l'enteniment humiAssaig sobre el govern civil. El seu objectiu filosfic s, d'una banda,investigar sobre l'origen, la certesa i l'extensi del coneixement hum i de l'altra elaborar una teoriapoltica en concordana amb la segona revoluci anglesa: el liberalisme poltic.

L'origen del coneixement s l'experincia.El primer problema que Locke es planteja a l'Assaig s el de l'origen del coneixement; i, per fer-ho,comena definint la noci didea: tot all que la ment percep en si matexia o s objecte immediat depercepci, de pensament o d'enteniment, aix s el que anomeno idea. Daquesta definici sen desprnque l'sser hum posseix idees a la ment, el problema s establir d'on procedeixen.Descartes considerava que algunes idees eren innates, Locke, en canvi, pensa que totes sn adquirides i elseu origen es troba en l'experincia. Per aix, comena refutant linnatisme dels racionalistes: si existissinidees innates, tothom les hauria de tenir, i aix no s cert perqu, per exemple, ni els nens ni els bojosposseeixen la idea d'nima (Descartes) ni coneixen el principi d'identitat (Leibniz). I, fins i tot, suposantque les poguessin tenir, aix no demostra que no les hagin aprs. Ell afirma, en canvi, que la nostra ments com un full en blanc (una tabula rasa) que anem omplint a partir de l'experincia.

Locke distingeix dos tipus dexperincia: la sensaci i la reflexi. La sensaci es produeix quan elsnostres sentits sn afectats pels objectes externs i transmeten a la ment moltes percepcions distintes deles coses; d'aquesta manera es produeix a la meva ment la idea de groc, blanc, calent, fred, etc.La reflexis produeix quan observem internament les operacions que la nostra ment porta a terme ambles idees de la sensaci i d'aquesta manera es produeixen idees com pensament, dubte, record, etc.

Aix pel seu origen diferencia entre idees de sensaci i de reflexi.

Per una altra banda, Locke estableix una altra classificaci de les idees, tot atenent a la seva constituci:simples i complexes.

1.- Les idees simples sn aquelles que lenteniment rep passivament de la sensaci o la reflexi.Hi ha idees simples de sensaci (rebudes per un sol sentit -un color, una olor, etc.- o per varis sentits -el


7/25

7

moviment, l'extensi-), idees simples de reflexi (pensament, dubte), i idees simples de sensaci i reflexialhora (el plaer, l'existncia...). Dins de les idees de sensaci, distingeix entre les idees de les qualitats

primries(l'extensi, la forma, la solidesa i el moviment) i les qualitats secundries(el color, l'olor, elsabor), com Galielu i Descartes, tot afirmant que noms les qualitats primries existeixen realment en lescoses.

2.- Les idees complexes sn el resultat de lactivitat de lenteniment quan compara, uneix i

separa idees simples; tot i que poden ser infinites en nombre, les classifica en tres tipus: modes,substncies i relacions. Les ms importants de totes sn les idees de substncies (sser hum, taronja,casa i qualsevol altra idea de coses o objectes). Agafem com a exemple la taronja, aquesta s una ideacomplexa resultat de combinar un conjunt didees simples com: un color, un volum, un tacte, una olor,etc. Per aix no s la taronja, perqu quan parlem, parlem del color de la taronja, del sabor de lataronja, i, per tant, entenem que la taronja s quelcom diferent de les sensacions (idees simples) quedella en tenim. I on s aquest quelcom? Aqu Locke es veu obligat a acceptar que existeix un no s qu(perqu no s objecte dexperincia) que serveix de suport a totes les qualitats. Aix s la substncia. Enparlar de la substncia com un supsit necessari, Locke est anant ms enll del seu empirisme, ja que si alenteniment no hi pot haver res que no hagi passat abans pels sentits, no hi hauria dhaver la idea desubstncia entesa com quelcom diferent dall que percebem, ara b, admet que dall que sigui lasubstncia no podem tenir un coneixement clar i distint.

L'existncia d'una realitat diferent de les nostres idees.Locke anomena a les idees el material del coneixement ja que sn l'intermediari entre el mn i la ment, entant que la idea representa la cosa a la ment. Aix suposa pensar que existeixen les coses i les idees,concepci que sembla obvia si comparem, per exemple, una reacci qumica (objecte extern) amb l'olorque provoca en nosaltres (idea); en aquest cas no podem identificar l'olor amb la reacci qumica perqula descripci d'una i de l'altra sn distintes. Ara b, aix en Locke suposaria que no podem arribar aconixer les coses sin les idees de les coses: si la ment treballa amb idees que sn el reflex de la realitat ila forma de conixer el mn s a travs d'idees, noms puc conixer idees, i, segons aix, puc pensartanmateix que la realitat no existeix. Locke, per, adopta una postura realista no idealista perqu nonoms accepta lexistncia de la substncia en sentit genric, sin que es planteja, a ms, lexistncia de lestres substncies cartesianes: jo, Dui mn. Del jo com a substncia, en tenim un coneixement intutiu,

s a dir, immediat: en cada acte de sensaci, de raonament o de pensament, som conscients del nostrepropi sser. De Du, en tenim un coneixement demostratiu perqu lexistncia de lsser contingentque sc jo, suposa lexistncia dun sser etern i totpoders que s la causa de les meves facultats deconeixement i creador del mn. Del mn en tenim un coneixement sensitiuperqusi les sensacions nosn produdes pels nostres rgans (que noms les reben), han de ser produdes pels objectes externs; s adir, el mn existeix independentment de les nostres percepcions, i ns la seva causa, per una causadesconeguda perqu nosaltres noms coneixem les nostres percepcions en forma d'idees.

BERKELEY. Lempirisme idealista

George Berkeley (1685-1753)va nixer aIrlanda i estudi al Trinity College de Dubln, on va conixer

els diferents corrents cientfics i filosfics de l'poca: els escolstics, Bacon, Decartes, Boyle, Newton itamb Locke. Conservador i profundament religis, s'ordena capell, estudia teologia i s nomenat bisbeanglic.Les seves obres principals sn Tractat sobre els principis del coneixement hum(1710) i Tres dilegs entreHylas i Filonous(1710). El seu objectiu filosfic s conciliar la filosofia i la cincia amb el sentit com i lafe cristiana, superant aix l'escepticisme davant l'autoritat de la fe i el materialisme com a nica concepcide la naturalesa.

Les coses sn ideesAquest filsof irlands est d'acord amb lafirmaci de Locke segons la qual el nostre coneixement s unconeixement didees que rebem a travs de la percepci. Per va ms enll i diu que el mn real sprecisament all que coneixem: idees. Com pot dir una cosa aix? Planteja el seu argument fent la segentpregunta: si nosaltres noms coneixem idees, com podem demostrar que aquestes idees representen

alguna cosa material? Si s cert que noms coneixem idees, s gratut afirmar que aquestes representenalguna cosa. Per exemple, si nosaltres coneixem, a travs dun dibuix, el retrat d'una persona del segleXVIII no podem saber si realment aquell dibuix representa a alguna persona que va existir; per saber-ho


8/25


9/25


10/25

10

EL

CONEIXEMENT

LEXPERINCIA

COM A CRITERIElements del coneixement: Impressions i ideesHume a ligual que els empiristes precedents afirma que tots els continguts de la ment tenenl'origen en l'experincia i sn, per tant, percepcions; aix implica que conixer la realitat vol dirconixer les nostres percepcions. Ara b, Hume comena diferenciant-ne dos tipus, segons laseva intensitat: les impressions i les idees. Les impressions sn les dades immediates del'experincia (tant externa com interna), s a dir, sensacions, passions, emocions, que escaracteritzen per la seva intensitat i vivor; les idees, en canvi, sn les cpies o imitacions de lesimpressions, o dit d'una altra manera, sn petjades que queden a la ment desprs de lacci de lesimpressions i que es caracteritzen per ser menys intenses i menys vives. Aix, quan olorem unataronja tenim una impressi (l'olor), i quan la deixem d'olorar ens queda un record que, per aHume, seria la idea de l'olor.

Ara b, la percepci no s un procs tant senzill. Les percepcions, tant les impressions com lesidees, poden classificar-se segons la seva composici en simples o complexes. Son simplesquanno es poden dividir en d'altres percepcions, per exemple la percepci (impressi o idea) d'unataca vermella. Sn complexesquan, en canvi, poden dividir-se a travs d'un analisi, com, perexemple, la percepci de la ciutat de Pars: si pujo a Montmartre i des dall veig la ciutat de Parstinc una impressi complexa de la ciutat, dels taulats, de les xemeneies, torres i carrers; i quanpenso desprs en Pars i recordo aquesta impressi complexa, tinc una idea complexa.

Aix doncs, una idea simple s el resultat d'una impressi simple, i una idea complexa s elresultat d'una impressi complexa. Per, a ms, Hume diu, madono que moltes de les nostresidees complexes no han tingut mai impressions complexes que les precedeixin (). Pucimaginar-me una ciutat com la Nova Jerusalem amb el terra dor i parets de rob, encara que maino hagi vist res de semblant. En aquest cas, aquesta idea complexa no correspon a unaimpressi complexa, sin a la uni didees simples. Per tant, es pot afirmar que a cada ideacorrespon una impressi, fins i tot a les idees complexes com la idea de Nova Jerusalem, perqupot descomposar-se en idees simples que, al seu torn, procedeixen dimpressions simples.

Defensant tant fermament que l'origen del coneixement s la percepci, Hume est al mateixtemps negant l'existncia d'idees innates, s a dir, d'idees que posseix l'sser hum des de sempre.

Per a ell, la nostra experincia personal mostra com totes les idees provenen d'impressions (sper aix, per exemple, que un cec de naixement no t la idea de color). D'altra banda, aquestaprioritat temporal de les impressions respecte de les idees s tant important a la seva filosofiaque li serveix com a criteri per diferenciar un coneixement vertader d'un de fals: com que lesidees sn cpia d'impressions, noms cal buscar de quina impressi o impressions deriven persaber si sn vertaderes o mancades de significat. Aquest criteri es coneix com el principi decpia.

Hem dit que les idees complexes sn el resultat de la uni d'idees simples. Hume investiga ms afons aquest procs, fent referncia a dues facultats: la memria i la imaginaci. Les ideespoden aparixer a la ment per mitj de la memria o de la imaginaci. La diferncia entre

ambdues s que, si b la memria respecta l'ordre d'aparici de les impressions, la imaginaci, encanvi, altera aquest ordre i crea idees complexes tot combinant idees simples. Ara b, Hume


11/25

11

pensa que aquestes associacions que porta a terme la imaginaci no sn del tot aleatries sinque la ment humana es regeix per unes determinades lleis que atreuen entre si algunes idees i queanomena lleis d'associacique sn: la semblana (que uneix idees que s'assemblen, com arauna fotografia mena naturalment tots els nostres pensaments sobre loriginal), la contigitat (queuneix idees que apareixen properes en lespai i en el temps, com ara pensar en la platja ens porta

a imaginar la sorra, el mar i els vaixells) i la causa-efecte (que uneix idees fent que unes siguin elresultat de les altres, com ara pensar en una ferida ens porta a considerar el dolor que provoca).

El fet que les idees de la imaginaci no provinguin directament d'impressions, ni complexes nisimples, fa que no tinguin un correlat a l'experincia i, per tant, segons el principi de cpia, snidees sense sentit. Per qu passa amb les idees universals, per exemple la idea darbre? Desprsdhaver tingut impressions dall que anomenem arbres i haver-nos adonat que entre ellesexisteixen semblances, els apliquem a totes la mateixa paraula, arbre, malgrat les difernciesque hi ha entre roures, llimoners, tarongers, etc. I un cop adquirit el costum daplicar la mateixaparaula a aquestes impressions, en sentir la paraula, reviu la idea duna delles. Per tant la ideadarbre s un nom que saplica a un conjunt dimpressions diferents, com va defensar Occam, ja

que no existeix larbre genric.

Crtica del principi de causalitatDe les tres lleis dassociaci, la de causa-efecte ha estat entesa per alguns filsofs com unprincipi: el principi de causalitat, segons el qual tota causa produeix necessriament un efecte.

Aquest principi s molt important perqu fonamenta la nostra forma de raonar: des de la mevahabitaci sento sorolls de motor que provenen del carrer, i s que la seva causa sn els cotxesque passen; quan vull encendre el llum, acciono linterruptor perqu infereixo que aquest acteprovocar que sencengui, s a dir, tot all que esdev t la seva causa.

En el seu afany per investigar el funcionament psicolgic de la ment humana, Hume analitza

aquest principi des del seu empirisme. Per fer-ho, aplica el principi de cpia i es planteja de quinao quines impressions deriva all que anomenem causa. Si pensem en els coneixements quetenim, molts d'ells es basen en el fet de relacionar certes impressions entre si: quan veig aiguabullint, veig que sevapora; quan veig un metall escalfant-se, veig que es dilata; etc. Del queacabem de dir se segueix que: tenim unes impressions que anomenem causes, daltres queanomenem efectes, per no tenim impressions de la relaci entre la causa i el seu efecte. Malgrataix, tendim a establir relacions entre la causa i lefecte. Tant s aix que, fins i tot, la culturapopular recull una bona quantitat daquestes relacions:cel rogent, pluja o vent, al maig, cadadia un raig, En tots aquests casos trobem una causa i un efecte, i anomenem causa a algunacosa que, quan es dona, immediatament en produeix una altra, l'efecte. Per Hume pensa queaquesta relaci no existeix entre les impressions sin entre les idees que les impressions

provoquen. Si aix s aix, cal, doncs, analitzar com es produeix la relaci de causa-efecte entreles idees. Considera tres aspectes:

1.- La relaci causa-efecte suposa contigitat en temps i lloc: trobo en primer lloc queels objectes que considerem causes i efectes sn contigus. Hume imagina dues boles de billar,una blanca que est quieta a sobre duna taula i una altra negra que es mou amb rapidesa cap a laprimera; quan la bola negra contacti amb la blanca (contigitat en el lloc), aquesta es mour, perentre el xoc i el moviment no hi ha hagut cap interval (contigitat en el temps). No obstant aix,no es preocupa especialment d'aquesta caracterstica perqu no la troba sempre necessria, perexemple, les passions sn relacions causals per no precisen de la contigitat (alg potenamorar-me sense que estigui al meu costat).

2.- La relaci causa-efecte suposa prioritat temporal: sempre que alguna cosa s causad'una altra, la causa s anterior a lefecte. Aix, el moviment de la bola negra s anterior al


12/25

12

moviment de la bola blanca. Per a Hume, aquesta caracerstica tampoc no s suficient, perqupoden donar-se dos fets contigus (contigitat) i un anterior a l'altre (prioritat temporal) sensehaver-hi relaci causal (per exemple, que tanqui un llibre i, immediatament desprs, soni eltelfon).

3.- La relaci causa-efecte suposa connexi necessria: si afirmem que la calor dilata els

metalls o que la bola de billar negra s la causa del moviment de la blanca, el que volem dir sque A (la calor) s causa de B (la dilataci dels metalls) sempre que aquests fets es donincontigament, que A sigui anterior a B i que quan es dna A necessriament es dna B. El quefonamenta la idea de causalitat s, doncs, l'establiment d'una relaci necessria entre dos fets, sa dir, justament dall que no en tenim cap percepci.

I com arribem a aquesta idea de connexi necessria, si no en tenim percepci? La seva respostas que ho fem per hbit, per costum. Noms tenim impressions dA i de B; per a partir de larepetici d'aquestes dues impressions contiges i una seguida de l'altra, acabem suposant que hiha una relaci entre elles. Per exemple, experimentem que en apropar la m a un foc sentimcalor, i recordem que sempre que s'ha repetit aquesta experincia ha estat en el mateix ordre

(primer apropem la m al foc i desprs sentim calor); llavors, per costum, anomenem a una ideacausa (el foc) i a l'altra efecte (la calor), i pensem que una deu la seva existncia a l'altra.

Aix, la idea d'una connexi necessria s quelcom que existeix a la ment, no als objectes. Elque sembla una connexi necessria entre els objectes s, en realitat, una connexi entre ideesd'aquests objectes. La ment acta influenciada pel costum, i s aquest costum el que dna lloc ala idea de causa.

Aquesta continua apel!laci al costum i l'hbit suposa que, des d'un punt de vista intel!lectual, notenim cap tipus d'argument per demostrar que els fets es relacionen entre s i, per tant, nopodem assegurar que dos fets que hem percebut sempre relacionats, ho continuin estant en el

futur. Per tant, la predicci desdeveniments, objectiu de la cincia, no s possible de confirmarmai de manera absoluta. Hem de concloure, doncs, que afirmacions com la calor dilata elsmetalls, noms s probable. I el mateix passa amb tots els arguments que els filsofs han fetservir i que es basen en el principi de causalitat. Si aix s veritat, com s possible elconeixement cientfic i el filosfic?Relacions didees i qestions de fet.Quan Hume analitza les diverses cincies observa que els seus enunciats bsics tenen diferentscaracterstiques. Aix, per exemple, els enunciats de les matemtiques no parlen de coses quepodem percebre, noms estableixen relacions entre idees: la relaci entre les diferents parts deltriangle dna lloc a lenunciat el quadrat de la hipotenusa s igual a la suma dels quadrats delscatets. Que aquests enunciats siguin vertaders no depn de l'experincia sin del principi lgic

de contradicci, i els anomena relacions d'idees(les veritats de ra que afirmava Leibniz).

En canvi, un tipus diferent d'enunciats sn els de la Fsica: afirmacions com laigua bull a 100o la calor dilata els metalls, fan referncia a fets observats, sn el que ell anomena qestionsde fet.Aquests enunciats es basen en l'experincia i sn el resultat de les lleis de relacions entreles idees, de les quals la ms important, com hem vist, s la de causalitat. Precsament perqu esbasen en operacions de la ment, com la tendncia a relacionar causes i efectes, no podem parlarprpiament de coneixements necessaris sin probables, perqu la seva fonamentaci s elcostum o lhbit. Per tant, la pregunta sobre com s possible el coneixement cientfic, Hume larespn dient que noms es possible com a coneixement probable, tot i que afirma que aix noha de suposar un problema, ja que, per viure, en tenim prou amb un coneixement probable.


13/25

13

LA REALITATCRITICA A LAFILOSOFIA

RACIONALISTALa crtica a la idea de substnciaLa concepci que Hume t de la realitat es basa en la crtica a aquells plantejaments filsofics(sobretot els dels racionalistes) que, en descriure-la, utilitzen el concepte de substncia comquelcom que existeix per si mateix i no necessita de res ms per existir. Hume comenaqestionant-se lexistncia de la substncia, entesa daquesta manera. I com ho fa? Aplicant elprincipi de cpia. Si busquem de quina impressi o impressions deriva la idea de substnciatrobem que no en tenim cap, dimpressi, s a dir, no percebem res que pugui donar lloc a

aquesta idea. I com que, segons Hume, tota idea ha danar precedida, en ltim terme, dunaimpressi, all que anomenem substncia no s res ms que una col!lecci d'idees simples quesn unides per la imaginaci i que tenen un nom assignat. Aix s aix, perqu tenimimpressions de les qualitats de les coses, no de les coses en s. El que passa s que la nostrament associa un conjunt d'impressions simultnies i produeix la idea d'una cosa que existeix coma suport, la substncia. Per, Hume considera que aquesta activitat de la ment no s fonamentsuficient per afirmar que la substncia s quelcom que existeix per s mateix.

Des de la perspectiva dels filsofs racionalistes, la idea de substncia servia per definir el mnmaterial (substncia extensa), Du (substncia infinita), i el jo (substncia pensant). Hume, encanvi, havent mostrat que la substncia noms s un nom que donem a un feix dimpressions, es

replanteja lexistncia del mn extern, de Du i del jo.

El mn externHume, tot i estar d'acord amb la crtica de Berkeley a la substncia material, lexplica des dunaaltra perspectiva: a partir de la invalidesa del principi de causalitat. Tenim impressions i tendim apensar que aquestes provenen dobjectes externs que en serien la seva causa. Aix creiem enl'existncia d'un mn extern, ms enll de les impressions i diferent d'elles, un mn independentde nosaltres. Per, si segons Hume, l'nic que coneixem sn impressions, noms podem parlardimpressions i no duna cosa diferent delles, la realitat exterior. I molt menys dir que elsobjectes externs sn la causa de les nostres impressions, perqu la relaci causal no s ms queuna ficci que es basa en un hbit, i que, com a molt, ens pot aportar un coneixement probable.

Ara b, arribats aqu podrem conformar-nos pensant que lexistncia del mn noms sprobable, per aquesta tampoc s la conclusi de Hume. El coneixement probable es dna quanrelacionem impressions amb el principi de causalitat (associem la impressi del foc amb la de lacalor) i aix diem que una impressi s causa de l'altra. Per quan diem que existeixen cosesindependents de nosaltres que ens causen les impressions, estem relacionant alguna cosa que nosabem qu s amb les impressions. Si b en el primer exemple, l's del principi de causalitat sadient, tot i que noms pot proporcionar-nos coneixements probables, en el segon, el seu s stotalment inacceptable. La conclusi, per tant, s que all que anomenem coses no sn ms quepures col!leccions d'idees simples unides per la imaginaci a les quals donem un nom. Ara b,Hume reconeix que el fet de no poder justificar racionalment lexistncia del mn extern nosignifica pas que no existeixi: no hi ha coneixement per hi ha creena.


14/25

14

L'existncia de DuPel que fa a l'existncia de Du, Hume realitza la mateixa anlisi que amb l'existncia del mnextern. Duna banda, examina la idea de Du aplicant-li el principi de cpia i ens fa adonar quede Du no tenim cap impressi, i per tant, aquesta idea manca de fonament. De laltra, consideraels diferents arguments per demostrar la seva existncia: els arguments a posteriori (basats en el

principi de causalitat) i els arguments a priori(largument ontolgic). Pel que fa als primers prenen consideraci Descartes (Du s la causa de les idees innates, de lexistncia del jo, del mnexterior) i Berkeley (Du s la causa de les idees que percebem). s fcil reconixer que ambdses basen en el principi de causalitat, que com sabem, per a Hume no t un fonament racional,sin que es recolza en un hbit. En el cas de Du passa al mateix que en el cas del mn extern:estem relacionant quelcom del qual no tenim impressions amb les nostres impressions.

Pel que fa al segon tipus darguments, estudia largument ontolgic (Anselm, Descartes), segonsel qual Du existeix necesrimanent i t en s mateix la ra de la seva existncia. Aquestargument, segons Hume, no s vlid perqu a priori res no es pot demostrar tret que el seucontrari impliqui una contradicci, per, tot el que podem concebre com a existent, podem

tamb concebre-ho com a no existent Per tant, les paraules existncia necessria no tenensignificat.

Concluent, des d'un punt de vista racional, no podem tenir certesa de l'existncia de Du. I, peraix, diu que Du s per a nosaltres una endevinalla, un enigma i un misteri. Incertesa, dubtei suspensi de judici semblen ser l'nic resultat de la nostra investigaci.

La identitat personalEn la seva crtica a les substncies cartesianes, Hume va ms enll de Berkeley en afirmar quetampoc existeix la substncia espiritual, el jo. Descartes i Locke afirmen que el jo s unaevidncia; Berkeley, malgrat negar l'existncia del mn extern, defensa la dels esperits (all que

pot percebre) per diferenciar-los de les percepcions (all percebut). Hume, en canvi, diu: pelque fa a mi, quan aprofundeixo ms en el que anomeno jo mateix, vaig ensopegant ambdeterminades percepcions, de calor o fred, de llum o ombra, d'amor o odi, de dolor o plaer. Maino puc atrapar el jo sense una percepci, i mai no puc observar alguna cosa que no sigui lapercepci. Amb aix est afirmant que la idea de jo no correspon a cap impressi i, per tant, nos res ms que una idea complexa produda per l'sser hum i, com a tal, no es refereix a res delque poguem tenir una impressi. La ment associa una serie d'idees succesives pressuposant unsubjecte que s la prpia ment, per la idea mateix de ment no prov de cap impressi.

Hume afirma rotundament que la nostra identitat no es res ms que el resultat d'unir diferentsimpressions de coses que ens passen, per en cap cas podem tenir una impressi de nosaltres

mateixos, ja que no som ms que una col!lecci de diferents percepcions que se succeixen unesa les altres amb una rapidesa inconcebible i que estan en constant flux i moviment. D'aix,per, no se segueix que el jo no existeixi sin que no en podem tenir un coneixement racional,noms una creena que es fonamenta en un feix d'impressions referides a alguna cosa que no sms un nom. Per fer-nos entendre aix, Hume compara el nostre jo amb un Estat, constitut perdiversos ciutadans (impressions) relacionats entre si per les lleis (les relacions entre lesimpressions). L'Estat pot mantenir la seva identitat tot i que canvin els seus ciutadans i les seveslleis, tot i que realment, all que anomenem Estat no s res que existeixi independentment delsseus ciutadans.


15/25

15

L'escepticisme i el fenomenisme de HumeSi, segons Hume, el coneixement comena en lexperincia i tamb acaba en ella, llavorslexperincia s lorigen i, a la vegada, el lmit del nostre coneixement. I si per experinciaentenem all que apareix a les nostres percepcions (colors, sabors, sons,formes,), llavors, de la

realitat noms podem conixer el que sens mostra, el fenomen (del verb grec, phainomai,aparixer). En filosofia, aquesta postura sanomena fenomenismei Hume ns un representantquan redueix la realitat a impressions.

A ms, segons hem vist, per a Hume no hi ha fonamentaci racional del principi de causalitat.Ens basem en aquest principi perqu no en tenim cap de millor, no perqu hi hagi raonsintel!lectuals suficients que el justifiquin. Si el principi fonamental que s pilar del nostrepensament i de la cincia no s racional, sin resultat de l'hbit, el costum, llavors no podemtenir coneixement cert sobre els fets, sin nicament creences basades en la probabilitat, la qualcosa vol dir que no podem estar segurs, al 100%, de res. La postura filosfica que defensaaquesta ltima afirmaci s'anomena escepticisme i, per aix, podrem dir que Hume s un

escptic. Ara b, l'escepticisme de Hume s moderat ja que, segons ell, s possible un grau deconeixement tot i que no sigui absolut, i aix ens ajuda a reflexionar sobre els lmits delconeixement hum. La ment humana s de tal manera que fonamenta el coneixement en lacreena i aquesta descansa sobre la tendncia natural a afirmar coses sobre la realitat: lanaturalesa, per mitj d'una necessitat absoluta i incontrolable, ens ha determinat a realitzar judicisexactament igual que a respirar i a sentir. Aix, noms cal que entenguem que el principi decausalitat no t un fonament lgic, per s un fonament psicolgic: la naturalesa humana. Humereconeix, no obstant, que acceptar aix no canva per a res la nostra vida prctica.


16/25

16

LTICA EMOTIVISME

I UTILITARISMELa moral es basa en el sentimentEn el seu intent per estudiar la naturalesa humana, Hume tamb vol estudiar la conducta moral.

Aix, igual que ha descobert que moltes de les coses que sabem de la realitat es basen en unshbits o tendncies naturals, vol descobrir si les consideracions que fem sobre el que s bo i elque s dolent s basen tamb en tendncies naturals o, en canvi, en principis racionals. Lapregunta que es planteja s per qu considerem que unes accions sn bones i unes altresdolentes? I segons aix, qu fa que una persona sigui virtuosa o com ell diu, tingui mritspersonals?

Des de l'intel!lectualisme de Scrates, les concepcions filosfiques ms tradicionals han defensatque el b i el mal depenen de la ra, s a dir, que els ssers humans, en tant que ssers racionals,tenim en nosaltres mateixos uns principis morals que ens indiquen el que s bo; de manera que,les accions humanes sn bones si sadequen a ells i dolentes si no ho fan. Seguint aix, aquestesconcepcions han ents la virtut com la capacitat d'actuar conforme aquells principis morals de lara. Per exemple, la nostra ra ens diu que s bo ajudar els altres i, per aix, una persona s

virtuosa quan ho fa.

Hume est d'acord en qu la moral es un conjunt de principis que ens diuen el que est be i elque no i que intenten obligar-nos a fer unes coses i a evitar-ne d'altres. Tamb s conscient quetots reflexionem, raonem i discutim sobre problemes i decisions morals. Ara b, no creu que lara sigui la que determini el que est b i el que no, perqu est convenut que, al final, lesnostres distincions morals entre el que s bo i el que s dolent les determina el sentiment.Podem saber perfectament que ajudar als altres s bo perqu ens ho diu la nostra ra, per siajudem a alg s perqu ens agrada fer-ho. Com arriba Hume a aquesta afirmaci?

La ra no pot ser la que determini els nostres principis morals, ja que aquesta noms pot realitzardues operacions: relacionar idees o fets, i per aix, Hume diferenciava entre dos tipus deqestions: les relacions didees (que s basen en el pensament lgic) i les qestions de fet (que esbasen en l'experincia). Duna banda, les qestions morals com, per exemple, assassinar sdolent, no sn del primer tipus, no hi ha cap principi lgic que ens demostri que l'enunciatassassinar s dolent sigui vertader. D'altra banda, les qestions morals no sn tampocqestions de fet, perqu si nosaltres observem un assassinat, prpiament parlant observem comuna persona mata a una altra, per no observem que sigui un fet dolent, sin que percebreaquest fet ens crea un sentiment de desaprovaci. En conclusi, si la ra realitza dues operacionsi en cap delles intervenen les qestions morals, aquestes no tenen en ella el seu fonament. Ladistinci entre all bo i all dolent prov de la naturalesa humana que ens fa tenir sentiments derebuig i censura en uns casos i d'aprovaci en d'altres: la moral, per tant, se sent ms que no pases jutja.

Dient aix, per, Hume no te la intenci de negar que la ra jugui un paper important en la vidamoral: la ra i el sentiment concurreixen en quasi totes les determinacions i conclusionsmorals. A ms del sentiment, la ra ha d'intervenir com a guia i rbitre en moltes qestions dela vida moral, tot ajundant-nos a clarificar conceptes, a treure conclusions i a comparar i


17/25

17

examinar una acci des de diferents perspectives. Per quan tenim una idea clara sobre all quehem de fer s, en ltim terme, el sentiment el que ms ens influeix.

Partint de la idea que les decisions morals es basen en el sentiment, defineix el b com quelcomagradable i el mal com quelcom desagradable. Una acci noble i generosa s aquella que ens s

grata i una acci cruel es aquella que ens repugna. O dit d'una altra manera, una acci s bonaperqu ens produeix plaer i aquest plaer comporta la nostra aprovaci (no diem que quelcom sagradable perqu sigui bo, sin que, en sentir que ens es agradable, ho considerem bo). Ara b,aix pot portar-nos al relativisme, s a dir, a aquella postura filosfica que defensa que totaqesti moral s relativa i que depn noms de qui opini. Hume, en aquest punt prefereix pensarque els sentiments morals sn iguals per a tots els ssers humans, ja que depenen de laconstituci natural de la nostra ment. I aix s'enten que tothom pugui considerar moralmentcorrecte, per exemple, rebel!lar-se contra un tir, tret que alg tingui pervertit el sentit com.

Aquesta concepci filosfica que fonamenta el valors morals en el sentiment rep el nomd'emotivismemoral i arriba fins avui dia.Les qualitats morals es basen en la utilitat

La segona pregunta que es planteja Hume en parlar de la moral s qu fa que una persona siguivirtuosa o com ell diu, tingui mrits personals? Hume comena definint la virtut com tota accio qualitat mental que dna a l'espectador el sentiment plaent de l'aprovaci i al vici com elcontrari. Com a bon investigador li preocupa determinar quines caracterstiques tenen aquestesaccions i qualitats per produir-nos el sentiment d'aprovaci i, en concret, quins sn els mritspersonals que fan d'un sser hum un sser bo. El problema moral es converteix aix en unaqesti de fet que es pot tractar amb el mtode experimental.

A partir de l'anlisi de determinades qualitats considerades com a bones, com la benevolncia i lagenerositat, arriba a la conclusi que el fonament de les qualitats morals de la persona virtuosa estroba en la utilitatque els seus actes tinguin per a la societat: la utilitat es agradable i mereix la

nostra aprovaci. Aix s un fet observable en la prctica diria. Per til, per a qu? Per al'inters dalg, s clar.... Ara b, com que pensa que la utilitat que ho s per alg pot serdirectament agradable per a tothom, tot el que contribueix a la felicitat de la societat mereix lanostra aprovaci i bona voluntat. Aix, l'amistat, l'altruisme, la fidelitat sn bones qualitats entant que sn tils, per aquesta utilitat no es redueix noms al mer egoisme perqu la nostrafelicitat depn tamb de la felicitat dels altres i per aix un dels objectius de la societat saconseguir la major felicitat possible per a tothom.Aquesta concepci que t com a criteri ifonamentaci de l'acci moral la utilitat s'anomena utilitarisme.


18/25

18

QUADRE COMPARATIURACIONALISME/EMPIRISME

RACIONALISME EMPIRISMEEl racionalisme s una doctrina filosfica que prioritzala ra com linstrument que ens permet conixer larealitat i considera que s ms vlida aquesta forma deconeixement que no pas lexperincia sensible olexperincia afectiva. El racionalisme modernrepresenta la conscincia del poder i de la fiabilitat dela ra com a instrument autnom per construirconeixement sobre la realitat.

L'empirisme s una doctrina filosfica que negaqualsevol altre font de coneixement que no siguil'experincia, s a dir, el coneixement sensible (empeiria).Per aix, normalment es contraposa al racionalisme, entant que aquest defensa el poder i la fiabilitat de la racom a instrument autnom per construir coneixementsobre la realitat.

1- Punt de partida: lobjecte del coneixement seran lesnostres idees sobre la realitat i no la realitat mateixa.

Aix significa que el pensament es tanca sobre simateix, es replega en la seva subjectivitat de tal maneraque lsser hum noms coneix directament el seupropi pensament i per aix es posa en dubtelexistncia de les coses i es fa palesa la necessitat dedemostrar-la.

1.- El punt de partida s el mateix que el delracionalisme: el pensament no socupa directament de larealitat sin de les idees. Cal analitzar les idees i buscarel seu origen. Podem demostrar que les nostres ideessn verdaderes si provenen de lexperincia. En canvinoms podrem parlar de la nostra experincia de lescoses, no de les coses en s mateixes.

2.- Es confia en el coneixement que dna la ra i esdesconfia del coneixement que prov dels sentits(experincia). La ra no se subordina a res exterior nidiferent d'ella: ni a la tradici, ni a l'autoritat, ni a la fereligiosa; tampoc no es basa en l'experincia ja que,aquesta, noms ens mostra coneixements imperfectessobre la realitat. Com havien vist els grecs, la ra es lafont, al menys, del vertader coneixement, d'aquell queens fa entendre realment les coses, la seva essncia.

2.- Es confia en el coneixement que prov delexperincia, de la percepci. Per aix, conixerimplica tenir idees, i per assegurar un coneixement certcal investigar l'origen d'aquestes idees. Lorigen de lesidees s l'experincia (els sentits) i aquesta s l'nic criteride veritat. De l'anlisi dels conceptes no podem deduirres sobre la realitat, com pretenien els racionalistes. Lesessncies de les coses o la substncia no sn ms queconstruccions falses de la ra.

3.- El coneixement s deductiu, s a dir, es construeixa partir d'un conjunt de principis evidents que noprovenen de l'experincia i dels quals sen dedueixenafirmacions no tant evidents per certes des del puntde vista de la lgica de la deducci. Aix pressuposaque existeixen idees innates, s a dir, coneixements queno es deriven de l'experincia, sin que en snindependents. Aix, el coneixement es dna mitjanantl'anlisi d'aquestes idees, tot partint del modelmatemtic que tants bons fruits ha donat en el campcientfic. No es nega, per, radicalment l'experincia,

sin que se li dna noms un paper pragmtic:confirmar el que ha descobert la ra.

3.- El coneixement s inductiu, s a dir, es construeix apartir de lexperincia que ens parla sempre de casosparticulars i no universals. A partir de lexperinciageneralitzem i construim teories que sn nomsprobables. No existeixen les idees innates. Tota idea sun contingut mental adquirit a travs de la percepci i,per tant, la ment s com un receptacle buit de contingutque sha danar omplint (com un full en blanc). La ranoms ens ajuda a ordenar les dades de lexperincia,per no s el criteri per saber si un coneixement s cert.Si analitzem les idees i en trobem alguna que no tingui el

seu fonament en l'experincia, l'hem de descartar perqus una falsa invenci de la ra.

4.- La realitat t un carcter racional: si el mn esdeixa interpretar mitjanant els esquemes de la ra sperqu la realitat es pot reduir a aquests esquemes.

4. La realitat no es pot reduir a esquemes racionals. Sidella noms sabem all que podempercebre, qualsevolconstrucci racional de la nostra ment ja no s la realitat.

5.- La investigaci filosfica per ser rigorosa necessitad'un bon mtode, que cal definir i acotar. Seguint lesregles de la ra aconseguim arribar al coneixementuniversal (vlid sempre i a tot arreu) i necesari(infalibe).

5.-La investigaci filosfica pot intentar ser rigorosaper ha de coneixer el seus lmits. El coneixement no esmai definitiu, es redueix a probablitat. El coneixementno s universal ni necessari, perqu noms podempercebre ssers concrets i singulars. Els conceptesuniversals i les teories no sn ms que actes mentals que

no reflecteixen la realitat.


19/25

19

TEXTOS DE HUME

Abstract (Extracte del Tractat de la naturalesa humana)

1.El nostre autor comena amb una srie de definicions. Anomenapercepciqualsevol cosa

que pugui presentar-se a la ment, ads emprant els nostres sentits, ads impulsats per lapassi, ads exercint els nostres pensaments o la nostra reflexi. Divideix les nostrespercepcions en dues classes: impressions i idees. Quan sentim una passi o emoci dequalsevol tipus o tenim imatges dels objectes externs transmeses pels nostres sentits, lapercepci de la ment lanomena impressi, paraula que empra en un sentit nou. Quanreflexionen sobre la passi o lobjecte que no s present, aquesta percepci lanomena idea.Per tant, les impressions sn les nostres percepcions ms vvides i fortes; idees, les que snms pl!lides i dbils. Aquesta distinci s evident, tant com la que hi ha entre sentir ipensar.

2.El nostre autor pensa que cap descobriment podria haver-se fet amb ms facilitat perdecidir totes les controvrsies relatives a les idees que el segent: les impressions sn

sempre les que les precedeixen i tota idea amb que es basteix la imaginaci fa primer la sevaaparici en una impressi precedent. Aquestes darreres percepcions sn tan clares i evidentsque no admeten controvrsia, si b moltes de les nostres idees sn tan fosques que s quasiimpossible - fins i tot per a la ment que les forma- de dir-ne exactament la naturalesa i lacomposici. Dacord amb aix, quan una idea s ambigua, el nostre autor apel!la sempre ala impressi, que ha de tornar-la clara i precisa. I quan sospita que un terme filosfic no tcap idea annexa (cosa molt freqent), pregunta sempre: de quina impressi deriva aquestaidea?I en cas de no poder-shi adduir cap impressi, conclou que el terme s del totirrellevant. Aix s com examina les idees de substnciai essncia, i fora desitjable queaquest mtode rigors fos ms practicat en tots els debats filosfics.

3.

s evident que tots els raonaments sobre qestions de fet es basen en la relaci decausa i efecte, i que no podem mai inferir lexistncia dun objecte a partir dun altre, llevatque estiguin connectats entre ells mediatament o immediatament. Aix, doncs, per entendreaquests raonaments hem destar perfectament familiaritzats amb la idea de causa; per aixhem de cercar al nostre entorn per trobar alguna cosa que sigui causa duna altra cosa.

4.Heus aqu una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou rpidament endirecci a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en reps es posa ara enmoviment. Aquest s un exemple tan perfecte de la relaci de causa i efecte com qualsevolaltre que puguem conixer, sigui per sensaci, sigui per reflexi. Per examinem-lo: s obvique totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hiha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigitaten el temps i en el lloc s,per tant una circumstncia exigida per a lactuaci de totes les causes. Tamb s evident queel moviment que en fou la causa s anterior al moviment que en fou lefecte. Laprioritaten eltemps s, per tant, una altra circumstncia exigible a tota causa. Per aix no ho s tot.Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situaci semblant hitrobem sempre que limpuls duna bola produeix indefectiblement el moviment duna altra.Heus aqu, per tant, una tercera circumstncia: una conjunci constantentre la causa ilefecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a lefecte Msenll daquestes circumstncies de contigitat, prioritat i conjunci constant, res ms no pucdescobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament lasegona es posa en moviment; i quan provo lexperiment amb boles iguals o semblants, encircumstncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte duna bola segueixsempre el moviment de laltra. Per ms voltes que hi faci, a aquesta qesti, i per ms quelexamini, jo no hi veig res ms.


20/25

20

5.Aquest s el cas en qu tant la causa com lefecte estan presents als sentits. Vegem ara enqu es fonamenta la nostra inferncia quan concloem a partir de luna que laltra ha existit oexistir. Suposem que veig una bola que es mou en lnia recta cap a una altra; concloc, totseguit, que toparan i que la segona es posar en moviment. Aquesta s la inferncia de lacausa a lefecte i daquest tipus sn tots els nostres raonaments en el capteniment de la vida:en aix es fonamenta tota la nostra creena histrica, i daqu prov tota la filosofia - amb les

niques excepcions de la geometria i laritmtica -. Si podem explicar aquesta inferncia apartir de la topada de ambdues boles, podem retre compte daquesta operaci de la ment entots els casos.

6. Si un home, per exemple Adam, hagus estat creat amb lenteniment vigors, per sensegens ni mica dexperincia, mai no hauria pogut inferir el moviment de la segona bola a partirdel moviment i de limpuls de la primera. No hi ha res que la ra vegi en la causa que siguicapa de fer-ne inferir lefecte. Tal inferncia, si fos possible, equivaldria a una demostraci,en fonamentar-se simplement en la comparaci didees. Per cap inferncia de la causa alefecte pot valer com a demostraci, i de tot aix en tenim aquesta prova evident la ment potconcebre sempre que qualsevol efecte es deriva de qualsevol causa, i que a qualsevolesdeveniment en pot seguir un altre qualsevol: tot all que concebems possible, almenys en

un sentit metafsic; per on sigui que tingui lloc una demostraci, el contrari s impossible iimplica una contradicci. No hi ha, doncs, cap demostraci per a la conjunci causa i efecte.Aquest s un principi adms generalment per tots els filsofs.

7.Aix, doncs, hauria estat necessari que Adam (en el cas de no haver estat inspirat) hagustingut experinciade lefecte que es deriva de limpuls duna daquestes boles. Hauria dhavervist, en diversos moments, que tan bon punt una de les boles topava amb laltra, sempre esmovia la segona. Si ho hagus vist prou vegades, sempre que veis moures una bola cap alaltra hauria concls, indefectiblement, que la segona tamb es mouria. El seu entenimentsanticiparia a la seva visi, i arribaria a una conclusi dacord amb la seva experinciapassada. Daix es desprn que tots els raonaments referents a la causa i lefecte es basen en

lexperincia, i que tots els raonaments que es dedueixen de lexperincia es basen en elsupsit que el curs de la naturalesa continuar sent uniformement el mateix. Concloem quecauses semblants, en circumstncies semblants, produeixen sempre efectes semblants. Araval la pena de detenir-se a considerar que s all que ens determina a treure unaconseqncia tan important.

8.s evident que Adam, amb tota la seva cincia, mai no hauria estat capa de demostrarque el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix duna manera uniforme i que elfutur ha destar dacord amb el passat. All que s possible no es pot demostrar mai que siguifals, i s possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquestcanvi. Encara anir ms lluny i afirmar que no podia tampoc demostrar mitjanant capargumentprobableque el futur havia destar dacord amb el passat. Tots els argumentsprobables estan muntats sobre el supsit que es dna aquesta conformitat entre el futur i elpassat; aix, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat s una qesti de fet, i sical que sigui provada no admetr cap prova que no es basi en lexperincia. Per aquesta,quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no s que admetem elsupsit que hi ha una semblana entre ells (passat i futur). Aquest s, per tant, un punt queno pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.

9.Estem determinats, noms pel costum, a suposar el futur dacord amb el passat. Quan veiguna bola de billar que es mou en direcci a una altra, la meva ment s moguda de maneraimmediata per lhbit cap a lefecte acostumat i anticipo la meva visi en concebre la segonabola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independentde lexperincia, que em porti a una conclusi semblant; i, fins i tot desprs dhaver tingut

lexperincia de molts efectes daquest tipus repetits, no hi ha cap argument que emdetermini a suposar que lefecte estar dacord amb 1experincia passada. Les forces


21/25


22/25

22

sobre les operacions de les nostres prpies ments. Ara b, les nostres ments no ens ofereixenpas ms noci denergia que la matria. Si considerem la nostra voluntat o volici a priori ifem abstracci de lexperincia, mai no serem capaos dinferir-ne cap efecte. I si recorrem alajuda de lexperincia, aquesta noms ens mostrar objectes contigus, successius i enconjunci constant. En resum: o b no tenim en absolut cap idea de fora i denergia - iaquests mots sn irrellevants -, o b no poden significar res ms que aquesta determinaci

del pensament adquirida per hbit en passar de la causa al seu efecte usual. Per qui vulguientendre a fons aquesta qesti haur de consultar lautor. Em dono per satisfet si lespersones instrudes sadonen que hi ha una certa dificultat en aquesta qesti, i que qualsevolque la resolgui hi haur de dir alguna cosa molt nova i extraordinria; tan nova com lamateixa dificultat.

15.De tot all que sha dit, el lector percebr fcilment que la filosofia inclosa en aquestllibre s molt escptica, i tendeix a dar-nos una noci de les imperfeccions i lmits estrets delenteniment hum. Gaireb tot raonament hum es redueix aqu a lexperincia, i la creenaque lacompanya sexplica noms com un sentiment peculiar o una concepci vvida produdaper lhbit. Per aix no ho s tot: quan creiem en una cosa qualsevol de lexistncia externa,o quan suposem que un objecte existeix desprs de deixar de percebrel, aquesta creena no

s res ms que un sentiment del mateix tipus. El nostre autor insisteix en altres - i variats -tpics escptics, i conclou, resumint, que assentim a les nostres facultats i emprem la nostrara noms perqu no ho podem evitar. La filosofia ens convertiria totalment en pirrnics, si lanaturalesa no fos massa forta per impedir-nos-ho.

16. Acabar les disquisicions daquest autor, tot comentant dues opinions que sembla que lisn peculiars, com ho sn gaireb tota la resta. Afirma que lnima, en la mesura en quepodem concebre-la, no s res ms que un sistema o una successi de percepcions diferents -com les de calor i fred, amor i odi, pensaments i sensacions -, totes elles reunides, permancades de simplicitat o identitat perfectes. Descartes defensava que el pensament eralessncia, de la ment, no aquest o aquell pensament, sin el pensament en general. Aix enssembla que s del tot inintel!ligible, ja que tot all que existeix s particular, i aix ho han de

ser tamb les nostres percepcions particulars que formen les nostres ments. Recalcoque formenles nostres ments, no que hipertanyen. La ment no s una substncia en la qualsinhereixen les percepcions. Aquesta noci s tan inintel!ligible com la noci cartesiana que elpensament, o la percepci en general, s lessncia de la ment. No tenim idea de cap tipus desubstncia, perqu noms tenim idees dall que prov dalguna impressi, i no tenim capimpressi de cap substncia, ja sigui material o espiritual. No coneixem res ms que qualitatsi percepcions particulars. Pel que fa a la idea de cos, un prssec - per exemple - s tan sols laidea dun tast, dun color, duna figura, dunes dimensions, duna consistncia, etc. De lamateixa manera, la nostra idea de ment s noms la idea de percepcions particulars, sensenoci de cap cosa que pugui anomenar-se substncia, simple o composta.

17.Aquests principis dassociaci es redueixen a tres: semblana; un quadre ens fa pensarnaturalment en lhome que hi s pintat. Contigitat; quan es menciona Sant Denis, ens ve,naturalment, la idea de Pars. Causalitat; quan pensem en un fill acostumem a dirigir lanostra atenci cap al pare. Ser fcil de concebre quines conseqncies tan importants per ala cincia de la naturalesa humana sen segueixen si considerem que - pel que fa a la ment -sn els nics vincles que reuneixen les parts de lunivers, les unes amb les altres, o ens posenen connexi amb qualsevol persona o objecte exterior a nosaltres. Perqu, com s noms permitj del pensament que una cosa. pot operar sobre les nostres passions, i com sigui queaquests principis sn els nics lligams dels nostres pensaments, sn realmentper anosaltresel ciment de, lunivers; i totes les operacions de la nostra ment necessitendependren en gran mesura.


23/25


24/25

24

22.Sempre que un home delibera sobre la seva prpia conducta (per exemple, si en unaemergncia concreta ajudar al propi germ o a un benefactor), ell ha de considerar aquestesrelacions separades, amb totes les circumstncies i situacions de les persones, per determinarel deure i lobligaci superiors; i, per determinar la proporci de les lnies de qualsevoltriangle, s necessari examinar la natura daquesta figura i les relacions que les sevesdiverses parts guarden entre si. Per, malgrat aquesta aparent semblana dels dos casos, hi

ha en els fons una gran diferncia entre ells. Un raonador especulatiu considera, respecte alstriangles i cercles, les relacions donades i conegudes entre les parts daquestes figures idaqu infereix alguna relaci desconeguda que depn de les primeres. Per en lesdeliberacions morals hem destar familiaritzats per endavant amb tots els objectes i totes lesseves relacions mtues; i, de la comparaci del tot, determinem la nostra elecci o aprovaci.No hi ha cap fet nou de qu cerciorar-se, ni cap nova relaci que descobrir. Es dna persuposat que totes les circumstncies del cas estan davant nosaltres abans que podemdeterminar una sentncia de censura o daprovaci. Si una circumstncia material fora encaradesconeguda o dubtosa hem dexercir primer la nostra investigaci o les nostres facultatsintel!lectuals per assegurar-nos della; i hem de suspendre durant cert temps tota decisi osentiment moral. Mentre ignorem si un home va ser lagressor o no, com podem determinar sila persona que el va matar s criminal o innocent? Per, desprs de ser conegudes totes les

circumstncies, totes les relacions, lenteniment no t ja lloc per operar, ni objecte sobre elqual emprar-se. Laprovaci o la censura que se segueix no pot ser obra del judici, sin delcor; i no s una proposici especulativa, sin un sentir actiu o sentiment. En les disquisicionsde lenteniment, a partir de circumstncies i relacions conegudes, ninferim altres de noves idesconegudes. En les decisions morals, totes les circumstncies i relacions han de serconegudes prviament; i la ment, per la comparaci del tot, sent una nova impressi dafecteo de disgust, destima o de menyspreu, daprovaci o de censura.

23.Daqu la gran diferncia entre un error de fet i un altre de dret; i daqu la ra per la qualun s criminal, normalment, i no laltre. Quan dip va matar a Laio, ignorava la relaci i, perles circumstncies, de mode innocent i involuntari, es va formar una opini errnia de laccique va realitzar. Per quan Ner va matar Agripina, totes les relacions entre ell i la persona, itotes les circumstncies del fet, li eren conegudes prviament; per el motiu de la venjana,por o inters, van prevaler en el seu salvatge cor sobre els sentiments del deure i de lahumanitat. I quan abominem dell, no s perqu haguem vist relacions que ell ignorava, sinque, per la rectitud de la nostra disposici, experimentem sentiments per als que ell estavaendurit per ladulaci i una llarga perseverana en els ms enormes crims. En aquestssentiments, per tant, i no en el descobriment de relacions de qualsevol tipus, consisteixentotes les determinacions morals. Abans de pretendre formar una decisi daquesta classe, totha de ser conegut i esbrinat respecte a lobjecte o a lacci. Per la nostra part no queda sinexperimentar un sentiment de censura o aprovaci, a partir del qual decidim si lacci scriminal o virtuosa.

24.Aquesta doctrina es far ms evident encara si comparem la bellesa moral amb la natural,amb la que guarda semblana en molts aspectes. La bellesa natural depn de la proporci,relaci i posici de les parts; per seria absurd inferir daqu que la percepci de la bellesa,com la de la veritat en els problemes geomtrics, consisteix totalment en la percepci derelacions, i s realitzada del tot per lenteniment o les facultats intel !lectuals. En totes lescincies la nostra ment investiga, a partir de les relacions conegudes, les desconegudes. Peren totes les decisions del gust o de la bellesa externa totes les relacions sn, per endavant,bvies per als ulls; i daqu passem a experimentar un sentiment de complaena o de disgust,segons la natura de lobjecte i la disposici dels nostres rgans.

25. Euclides ha explicat completament totes les qualitats del cercle; per en cap proposici ha

dit una paraula sobre la seva bellesa. La ra s evident. La bellesa no s una qualitat delcercle. No est en cap part de la lnia els punts del qual equidisten dun centre com. snoms lefecte que aquesta figura produeix sobre la ment, la peculiar estructura de la qual la


25/25

fa susceptible de tals sentiments. En va es buscaria al cercle, pels sentits o pel raonamentmatemtic, en totes les propietats daquesta figura. Escolteu a Pal!ladi i a Perrault, quanexpliquen totes les parts i proporcions duna columna. Parlen de la cornisa i del fris, delbasament i de lentablament, del fust i de larquitrau; donen la posici i descripci decadascun daquests membres. Per si els preguntssiu per la posici i descripci de la sevabellesa, respondrien al punt que la bellesa no est en cap de les parts o membres duna

columna, sin que resulta del conjunt, quan aquesta complicada figura es presenta a unament intel!ligent, capa de tenir tals refinades sensacions. Fins que apareix un daquestsespectadors res hi ha, sin una figura de dimensions i proporcions determinades: la sevaelegncia i bellesa sorgeixen noms dels sentiments. Escolteu tamb Cicer, quan pinta elscrims dun Verres o dun Catilina. Cal reconixer que la malaptesa moral resulta, de lamateixa manera, de la contemplaci del tot quan s presentat a un sser els rgans del qualtenen una determinada estructura i formaci. Lorador pot pintar ira, insolncia, barbrie,duna banda; mansuetud, patiment, tristesa, innocncia, per laltra. Per, si no sentiu niindignaci ni compassi en vosaltres per aquestes complicades circumstncies, en va lipreguntareu en qu consisteix el crim o la vilania contra la qual tan vehement clama.

26.

Els objectes inanimats poden guardar entre si les mateixes relacions que observem en elsagents morals; encara que aquells no puguin ser mai objecte damor o dodi, ni susceptibles,per tant, de mrit o iniquitat. Un arbre jove que sobrepassa i destrueix al seu pare guarda entot les mateixes relacions que Ner quan va assassinar Agripina; i si la moralitat consistsmerament en relacions, sens dubte seria igualment criminal.

27.Sembla evident que els fins ltims de les accions humanes no poden ser explicats, en capcas, per la ra, sin que es recomanen del tot als sentiments i afeccions del gnere hum,sense dependncia de les facultats intel!lectuals. Preguntis a un home per qu fa exercici;contestar que perqu desitja conservar la salut. Si se li pregunta llavors per qu desitja lasalut, respondr al punt, perqu la malaltia s penosa. I si es prossegueix lenquesta i esdesitja saber la ra per la qual odia el dolor, no en podr donar cap. s aquest un fi ltim,

que no va referit a cap altre objecte. Potser a la segona pregunta, per qu desitja la salut,pugui contestar tamb que s necessria per a lexercici de la seva vocaci. Si se li preguntaque per qu desitja aix, contestar, sense ms, que perqu desitja diners. Si se li preguntaper qu?, contestar que s un instrument de plaer. I s absurd preguntar-li la ra daix. simpossible que hi hagi un procs in infinitum; i que una cosa pugui ser sempre la ra per laqual una altra s desitjada. Quelcom ha de ser desitjable per si, i pel seu acord i conveninciaimmediata amb el sentiment i lafecte humans.

28. Aix, les fronteres i oficis de la ra i del gust poden fixar-se amb facilitat. La primeraprocura el coneixement de la veritat i de la falsedat; aquest dna el sentiment de bellesa ideformitat, de vici i de virtut. La una descobreix els objectes tal com estan realment en la

natura, sense addici ni disminuci. Laltre t una facultat productora; i embellint i tenyinttots els objectes naturals amb els colors que pren del sentiment intern, origina, dalgunamanera, una nova creaci. La ra, freda i independent, no s motiu dacci i dirigeix nomslimpuls rebut de la gana o inclinaci, mostrant-nos els mitjans daconseguir felicitat i evitar lamisria. El gust, en quant que dna plaer o dolor i, per tant, constitueix la felicitat o lamisria, es converteix en motiu dacci i s el primer ressort o impuls per al desig i volici. Decircumstncies o relacions, conegudes o suposades, la primera ens porta al descobrimentdall ocult i desconegut. Desprs que totes les circumstncies i relacions estan davantnosaltres, lltim ens fa experimentar, pel conjunt, un nou sentiment de censura o aprovaci.El cnon daquella, fundat en la natura de les coses, s etern i inflexible, fins i tot per lavoluntat del Ser Suprem; el daquest, nascut de lestructura i constituci interna dels animals,es deriva ltimament daquesta Suprema Voluntat que va atorgar a cada ser la seva naturapeculiar i va disposar les diverses classes i ordres dexistncia.

dossier hume - felix de castro - anna baiges

Documents