dones d'andorra

Copyright: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu Edita: Crèdit Andorrà i Gala Primera edició: juny 2006Edició: 1.500 exemplarsCorrecció de textos: Montserrat BadiaDisseny: R consultorsImpressió: Impremta PrincipatISBN: Dipòsit legal: Queda prohibida, sense l'autorització escrita de les autores, la reproduc-ció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment i damunt de qualsevol suport.

Portada:Modesta Riba Barbal de cal Joanet de Sispony amb el seu nét Joan, vigilant el civet de porc.Foto cedida per cal Joanet de Sispony.Foto realitzada per un viatger anglès als anys 50.

Un agraïment especial per haver fet possible aquesta publicació a:

— D o n e s d ' A n d o r r a4

ÍndexPròleg d'Elidà Amigó Montanya...........................................................................................................7

Presentació:

–d'Adelaida Garcia Puy....................................................................................................9

–de Montserrat Ronchera Santacreu..............................................................................10

Vivències:

Remei Adellach Torres de cal Sella de Llorts.......................................................................................15

Mercè Alís Solsona de cal Quel d'Encamp..........................................................................................25

Nadalina Ambatlle Bons de ca l'Ampandre de Sispony........................................................................31

Elvira Areny Duró de cal Pobladó del Bou de Sant Julià de Lòria.......................................................39

Àngeleta Areny Font de cal Nyerro d'Escàs........................................................................................51

Lola Aristot Riba de cal Borgès d'Ordino...........................................................................................61

Avelina Besoli Baco de cal Barracà dels Vilars.....................................................................................67

Treseta Bons Riba de cal Toni de Llorts..............................................................................................75

Àngela Capdevila Rossell de cal Pau d'Aixovall..................................................................................85

Matilda Casal Torres de cal Bou de Fontaneda...................................................................................93

Joana Cerdà Cabanes de ca l'Engol d'Andorra la Vella.......................................................................99

Maria Cerqueda Altimir de cal Comellaire d'Andorra la Vella..........................................................103

Mercè Coma Coma de cal Ventura d'Ordino....................................................................................111

Roseta Coma Riba de cal Ramonguem d'Ordino.............................................................................119

Maria Espel Santuré de cal Miquel d'Escaldes..................................................................................127

Pilar Fiter Albós de cal Palau de Sant Julià de Lòria.........................................................................131

— 5

Maria Font Molné de cal Raubert d'Escàs........................................................................................135

Pilar Font Sansa de ca l'Areny d'Encamp..........................................................................................143

Conxita Freixes Maestre de cal Bartumeu d'Andorra la Vella...........................................................151

Rosalia Gené Estany de cal Gabatxa de Canillo................................................................................157

Rosita Guitart Vergès de cal Cosmet d'Escaldes................................................................................163

Enriqueta Mandicó Vidal de cal Joan Saus de Ransol.......................................................................171

Maria Martisella Font de cal Sigarró d'Encamp................................................................................177

Maria Moles Pasques de cal Joanantoni d'Encamp...........................................................................191

Laura Montanya Bernaus de cal Calones d'Andorra la Vella.............................................................199

Esther Montanya Pallerola de cal Xautet d'Andorra la Vella.............................................................205

Neus Pla Grau de cal Prat d'Escaldes................................................................................................215

Trinitat Pons Font de cal Grillaire de la Massana..............................................................................221

Dolors Pons Torres de cal Tor d'Ansalonga......................................................................................227

Maria Puigcernal Rossell de cal Sinfreu de Canillo...........................................................................239

Maria Pujantell Serch de cal Bringué del mas del Puy d'Olivesa de Sant Julià de Lòria.....................243

Treseta Puy Fite de cal Canart d'Encamp..........................................................................................255

Àngeleta Riba Tor de cal Tito de Sant Julià de Lòria.........................................................................271

Conxita Ros Riba de ca l'Estudiant d'Encamp..................................................................................277

Conxita Rossell Calva de cal Cintet d'Andorra la Vella....................................................................283

Júlia Rossell Torres de cal Toni de Canillo........................................................................................289

Lurdes Sansa Riba de cal Joanet de Sispony......................................................................................295

Enriqueta Tomàs Serra de cal Xirro d'Escaldes.................................................................................303

Maria Torres Casal de cal Toni del Forn...........................................................................................311

Í n d e x

— D o n e s d ' A n d o r r a6 D o n e s d ' A n d o r r a6

Mercè Torres Pons de cal Cauba de Vila...........................................................................................321

Maria Trullà Aleix de ca l'Antònia d'Anyós......................................................................................325

Rosa Verges Tugues de cal Roca de Canillo......................................................................................337

Modesta Vila Cerqueda de cal Pepi de Sansa d'Andorra la Vella.......................................................345

Glossari............................................................................................................................................353

Agraïments.......................................................................................................................................363

— 7

Sempre he sentit dir que els humans experimentem un dia o altre la necessitat d'apropar–nos als nostres orígens. Tot i així, considero una tasca difícil reconstruir verbalment una època de la qual costa destriar els records veritables d'aquells altres que recrea una memòria endolcida per la nostàlgia i alhora sacsejada pel torrent de vivències i sensacions que comporta el mateix fet d'existir.

Acabo de complir 70 anys i per pura cronologia la meva experiència coincideix en part amb la de les dones que narren el que elles han viscut en les pàgines d'aquest llibre. I em commou reviure –fugisserament– la trajectòria comuna de la nostra generació, tot i que el prisma calidoscòpic de cadascú la revesteix de mil formes i colors.

Vull expressar la meva felicitació a Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu, promotores i autores d'aquest treball, per la seva iniciativa d'aproximació a un temps ja històric i encara contemporani d'unes dones, les circumstàncies vitals de les quals les han condicionat durant anys a una silenciosa –i potser menystinguda– reserva.

És ben cert que les dones –com els homes, evidentment– nascudes en la primera meitat del segle XX i que sovint, com jo mateixa, hem tingut el privilegi de conviure amb avis nascuts, ells, al segle XIX, hem emmagatzemat més de 100 anys d'història i hem assistit, o fins i tot hi hem participat, a canvis sociològics, polítics i econòmics inimaginables pels qui només han conegut l'Andorra turística, tecnològica i constitucional.

Explicar tot això en els llibres d'història és bo i necessari. Però un llibre acadèmic d'història mai no tindrà el caliu, el detall i la proximitat d'una ressenya vivencial. I en el cas concret d'aquest treball, a la recreació d'un món extingit però viu en la memòria, s'hi afegeix la qualitat vivencial femenina, la mirada assossegada i benvolent que les dones solen escampar al seu voltant: observadores fins al més ínfim detall, tolerants sense feblesa, enèrgiques sense pretensions. Dones que avui són àvies i que foren rialles de cascavell els dies de Festa Major. Dones que intuïren que el seu món es fonia entre els dits i que treballaren en silenci perquè el món dels fills i els néts fos millor. Dones de casa, de família, del camp, de la feina, de saviesa heretada, mans destres i amplitud de cor. Protagonistes anònimes de temps dificultosos, incorporades gasivament al devenir del país, a la consideració social, a l'escena pública. Dones generoses amb la seva experiència, comprensives amb els nous reptes i els nous comportaments.

Elles avui es confessen sense autocomplaença i sense rancúnia. Nosaltres, en llegir–les, les sentirem a prop.

Andorra, gener del 2006Elidà Amigó montAnyA

Pròleg

P r ò l e g

— 9

En aquest llibre es reflecteix tot allò que vosaltres, i les dones de la vostra generació, heu fet i representat dins de la trajec-tòria vital del poble andorrà i així s’ha volgut recollir amb l’esperança que no s’oblidi: les protagonistes sou vosaltres, les dones del vostre temps.

Totes en la narració heu transmès petites i gran seqüències de moments singulars de les vostres vides. Amb el particular ritme i forma d’expressar-vos, amb un contingut fresc i autèntic, d’altres amb regust de ranci, però profund i per damunt de tot, viu i que s’ha procurat de respectar, donant la màxima rellevància a la peculiar manera de parlar de cadascuna, tant en el llenguatge de la tradició oral, com en el propi de la família, escorcollant especialment en allò que és important, perquè la flama quedi encesa, tot i la nostàlgia de comprovar que la vostra història és la d’un món que ha anat evolucionant i transformant-se, però ens queda l’esperança que la vostra llavor perdurarà.

Vull deixar constància del meu reconeixement per a totes les trajectòries i els recorreguts de les vostres vides en els quals m’he endinsat d’una manera especial amb complaença i amb complicitat. Ha estat un privilegi fer aquesta feina tan agradable, d’interès i humanament enriquidora.

Poder assaborir moments intensos de la vostra vida, una vida marcada per les adversitats de l’època que heu enfrontat sempre amb submissió però sobretot amb valentia. Això permet, avui, gràcies a les vostres vivències contar una bona part de la història del nostre país, des d’una perspectiva real, de vegades ingènua, però que de fet era una actitud de supervivència i sempre d’accep-tació.

Em quedarà la recança de pensar en quantes dones no he pogut tenir el plaer d’escoltar i conèixer perquè ja no hi són o perquè no era el moment. Llàstima! Les seves aportacions haurien deixat l’empremta de la seva petjada, que tot i així, segur que hi és. De tota manera, el recull us inclou a totes.

Aquí parleu dones que pertanyeu en records a un món que se’ns allunya i que, malauradament, en aspectes com ara llen-gua, costums, valors, respecte... ja és estrany i foraster als temps d’ara. No hauria estat possible homenatjar-vos sense la na-rració de les vostres experiències i, a més a més, aquest era el primer propòsit del llibre, a part de donar a conèixer la vida de les dones del vostre temps i tot el que us envoltava.

Ens deixeu una visió global de la societat andorrana que, fins ara, teníem incompleta perquè ningú no ens l’havia explicada des d’uns ulls de dona. Per poder tenir una visió completa, i d’equilibri en la història d’un país, s’ha de comptar sempre amb totes les persones que hi conviuen.

Amb l’enyorança de l’Andorra preservada d’abans, ens podem preguntar, si la dona, avui, podria acceptar la vida que havíeu d’assumir vosaltres, les dones nascudes a principis del segle XX, perquè com dieu “aquell món era així!”.

Ordino, gener del 2006.Adelaida Garcia Puy

Presentació

P r e s e n t a c i ó


Dedico aquest llibre a la meva filla Alda.

Perquè esdevinguis una dona lliure, solidària i lluitadora, i transmetis els valors de valentia i de noblesa que han caracteritzat tantes dones del nostre passat.

Solidària amb el món de la dona en tots els àmbits, feminista, apassionada per la història, amiga de la recerca, atenta a l'experiència i a les vivències dels altres, amant de la conversa enriquidora i de l'intercanvi generacional, m'hauria estat difícil resistir al repte de realitzar aquest treball. Quan en una de les nostres trobades amb l'amiga Lali vam descobrir que en diferents moments i circumstàncies de la vida havíem pensat, cadascuna pel nostre costat, de fer un treball de recerca al voltant de les dones a Andorra, vam decidir posar fil a l'agulla i fer–ho conjuntament. Així va sorgir la idea de portar a terme un petit treball etnològic en què, mitjançant unes entrevistes a andorranes d'una certa edat, preteníem recollir les vivències de les dones en la nostra societat abans de l'expansió econòmica sorgida a mitjan segle XX.

En compartir el perquè del treball, ambdues vam coincidir en tres qüestions essencials. Primer, la voluntat de recuperació d'una història no tan antiga, no escrita, de la qual alguns que l'han viscut parlen amb orgull i que altres prefereixen oblidar, immersos en el benestar que caracteritza l'Andorra d'avui. En segon lloc, la necessitat d'una recerca específica sobre la vida quotidiana de les dones d'Andorra a principis del segle XX, una època de canvis i mutacions en el tradicional rol femení arreu del món. I finalment, el desig de retre un homenatge a les dones que han participat molt directament en l'evolució social del país –sovint amb sacrificis i en silenci–, a les que han contribuït a l'expansió econòmica d'Andorra amb una discreció volguda o forçada i que han sabut o intentat transmetre amb paraules i fets els elements que conformen gran part de la identitat na– cional.

Davant l'amplitud i l'abast del treball, vam creure que la millor manera de dur–lo a terme era buscant la metodologia més objectivable possible i les fonts d'informació que ens semblaven més fidedignes i riques. Així, prenent com a base les dones d'Andorra de més de setanta–cinc anys, nascudes i residents avui al país, vam iniciar una roda de converses i trobades per selec-cionar els testimonis del seu i del nostre passat. L'equilibri va ser difícil d'assolir: vam haver de trobar dones de totes les par-ròquies, en correspondència amb el repartiment demogràfic dels anys 20–40; també vam haver de tenir en compte el seu estat civil: casades o vídues i solteres; el seu estatus en relació amb la transmissió de la propietat, de la "casa": pubilles o cabaleres; el seu estatus social i econòmic: cases grans, mitjanes o petites, i també la seva dedicació professional: mestresses de casa, pageses, obreres, modistes, mestres...

Presentació

— 11

En aquest estadi del treball vam comptar amb el suport i la col·laboració activa de familiars, amics i coneguts, que es van apassionar com nosaltres per la recerca; a tots ells –massa nombrosos per citar–los d'un en un ara i aquí– el meu agraïment més sincer per haver fet possible i facilitat tant el nostre treball.

Finalment, el projecte va desembocar en una sèrie de quaranta–tres entrevistes personals que vam poder recollir al llarg d'una o més trobades amb cadascuna de les entrevistades, en les quals intentàvem recopilar els seus records, fins on ens els podien –o volien– confiar, amb les seves paraules, les seves expressions i el seu accent.

Al llarg d'aquestes trobades ens van confirmar com era la vida de les nenes a principis del segle XX, com vivien la infantesa: quins eren els seus jocs, la formació a què podien aspirar, les seves ocupacions habituals, les seves creences religioses o les festes i les tradicions en què prenien part. També vam conèixer les seves joventuts: el seu rol a la llar, l'educació social o professional que rebien, com es vivia el nuviatge. En l'etapa adulta vam esbrinar en primer lloc el paper de la dona jove: l'estatus social i jurídic de la soltera i de la casada, com s'emprenia el casament i la vida matrimonial, quines eren les responsabilitats a la llar i fora de casa, com s'assumia l'embaràs i la maternitat, com es tenia cura dels infants, com s'enfrontaven les malalties, quina era la vida social i com eren les relacions de veïnatge. També vam saber què passava quan la dona arribava a l'edat madura: les tasques que desenvolupava, com s'ocupava de l'educació dels fills o dels néts, com es portava la solteria, el matrimoni o la viduïtat, com es passaven les herències... i quina era la vida de la dona anciana. Finalment, també vam poder recollir anècdotes, acudits o aventures, que ens poden servir per situar socialment la comunitat andorrana d'aquell temps.

Per completar el recull, algunes de les entrevistades ens van cedir testimonis gràfics dels seus temps passats, a més de foto-grafies d'infantesa, de joventut o de casament; també hi va haver qui ens va confiar una poesia, qui una cançó, qui una oració, o bé encara algun treball escolar guardat amb cura.

Si hagués de trobar la frase més sovint repetida al llarg de la recollida d'aquests testimonis segurament seria "coses que han de ser" o "coses que han de passar", i si pogués transmetre la forma de dir–ho i el to de l'expressió crec que es podria captar, més enllà de la simple lectura d'unes històries, el sentit profund de les seves vides, l'acceptació del destí tal com se'ls ha presen-tat, amb les seves parts més tendres, més divertides, més angoixants o més dramàtiques.

A totes aquestes dones que han acceptat de participar en aquesta petita aventura vull donar–los unes gràcies sentides, agraint molt especialment la seva confiança, la seva atenció, sovint els seus esforços immensos de memòria i de recerca, els pati-ments o les joies que els hem fet reviure. A totes –algunes ja no són, malauradament, entre nosaltres– vull reiterar–los la meva admiració per la valentia que han demostrat en la seva lluita diària per la vida, i també manifestar–los el meu afecte sincer per unes intimitats que han acceptat de compartir amb nosaltres; que sàpiguen que guardarem preciosament els secrets que ens han confiat i que intentarem transmetre a les generacions de dones que arriben l'esperit que les va animar a elles i a les generacions anteriors, ja que només es pot encarar el futur amb esperança si es coneixen les arrels que el suporten.

Encamp, agost del 2005 montsErrAt ronchErA sAntAcrEu

P r e s e n t a c i ó

— 15

A mi de petita sempre em cridaven pel nom, Remei. De pe-tita, petita, com quan era gran, guardava lo bestiar. Févom anar euques i vaques, lo que tenívom. De vegades, primer tenívom vaques i encabat euques, i después vam acabar només amb les vaques, hasta auvelles, tenívom i corders i tot.

Lo primer mestre va ser lo Soldevila, que ere d'Erts. Mos feve estudi en català, és clar! Aquet no conto que hagués sortit mai d'aquí Andorra. Tenive una paleta petita com la forma d'una maceta, i un dia em semble que es va llufar algú: va començar al peu de la taula i ja no mos havii de dir res. Paràvom la mà ben estesa, i cop de paleta, mira si n'érom de bons! I va acabar a l'atre cap de la taula. Vam rebre tots! Allavontes ere molt sèrio tot, no s'estaven de punyetes.

Al mestre li feven lo menjar a les cases, un dia per cada es-tudiant, a cada casa. I a la canalla los feven marxar perquè no miressen lo que li donaven, i ell menjave tot sol. Que trist!, és ben trist això, eh? I diu que dive: "Dos ous farrats i en un plat blanc

donen molt més aliment." Mira si ere senyor, aquest mestre! Allavons hi havii cap abundància enlloc, poc; mira, trumfes i porc. Butifarres, donja, bringuera, bulls, cansalada, i això fins que durave.

Después havíim anat a estudi, aquí a Llorts també, tres o quatre hiverns, amb un de Pal que li diven lo Quim de Torres,

Remei Adellach Torres

La Remei, asseguda a la dreta, al costat de la mare amb els seus germans i cunyat, l'any 1933.

Nascuda el 20 de maig de 1920 a cal sella de llorts. Filla de maria torres Pujal, Pubi-lla de tres germaNes: VeNtureta i igNasieta, i de miquel adellach solsoNa, segoN Fill de quatre germaNs: Pere, ValeNtí i agustí; cabaler de cal mixeu de llorts. És la Pu-billa de Vuit germaNs: maria, aNtoN, Pilar, miquel, quim, treseta i ramoN. la Pilar i ella No s'haN casat, i haN Portat la casa Pairal molts aNys. ara Viu sola.

R e m e i A d e l l a c h


que ere de cal Torres, que ara ja no hi viu ningú en aquella casa, ha desaparegut. Los mestres los pagave lo Quart. Per anar a estudi, un feixet de llenya sota el braç i cap allí. No hi havii cap estufes llavons: quan jo anava a estudi, foc a terra i gràcies. L'horari ere de les vuit o les nou a migdia, fa o no fa com ara. No en feven cap allavons de festa entre setmana. Només lo diumenge.

Aquest mestre, lo Quim de Torres, m'havii ensenyat bastant bé, sí que havia après. Tots els nivells junts, en una classe. No distingiven allavons l'un de l'atre, baldament tinguessin catorze anys i l'atre set, ere igual. Ho févom tot en català. No comen-çàvom cap a anar–hi molt petits.

Me'n recordo que tenívom un prat aquí baix i de vegades guardàvom amb la mare les euques i los pollins a la primavera, i baixave lo mestre per dir que anave a pescar, i érom tan tímids que jo quan lo veïva em quedava sofocada. Abans hi havii un respecte molt gran, com per un capellà o qualsevol persona així: quan lo veïves et quedaves tota sofocada. Ara no ho fariin això. Es veu que els peguen i tot als mestres i als professors. A tu no t'ha passat mai res?

Aquí, a casa, el meu pare ere bastant recte, i tot allò del respecte contave, pro no mos havii tocat mai la pell. La mare sí, ella sí que ens havii pegat: mos fotive alguna plantofada, pro lo pare mai, eh? Jo amb aquet lo Ramon, bueno, tenive tres anys més que jo, de vegades jugàvom i mos esbarallàvom, i ell només entrave i dive: "Avia'm si voleu estar quiets i callar!", i ja estave. No val la pena de pegar, eh?

Quan érom petitots, petitots, prou que anàvom a jugar. Jugàvom a l'acluc, allò d'amagar–mos i corrívom pels carrers per aquí i per allà, més aviat això. Tamé jugàvom amb la neu, i prou que ens agradave fer ninots de neu i tot allò.

Jo vai anar tres o quatre anys aquí a estudi, después a les monges, i ja no vai fer cap més estudi. Vai anar a cosir –que no mos ensenyaven pas estudi–, hi vai anar tres anys a ca les monges d'Andorra. Allí, en tres anys, no vai aprendre gran cosa, a on havia après ere amb la Roia, "el corte", que en diven. Hi havia anat dos o tres hiverns. Ere la mare d'un que es dive Montanya, que havii treballat molts anys a Ca la Vall, la Roia del Puial, que li diven.

Baixàvom a peu i mos quedàvom a baix a dormir. Són tres hores clavades. No podívom pas baixar i pujar cada dia. Jo deguera tenir tretze o catorze anys, no ho sé, amb lo temps que fa! Allí mateix menjàvom. Allí mos portàvom les coses: l'una portave un tall de butifarra, l'atra un tall de bringuera, i févom lo menjar així, i encabat a l'hora de dinar cada una es menjave lo seu. Ens estàvom a dormir a casa de parents o en cases que et voliven, mira, perquè en pagant llavons hi havii puestos.

Entre los germans només hi havii tres o quatre anys de diferència, oi?, i mira, a estudi tots hi havíim anat una estona o atra, natre. Después començaven de marxar a l'hivern: anaven a França, per aquí, no sé com n'hi diuen, aquelles cases que hi ha per aquí a Auzat, i tot allò. Anaven a fer llenya a l'hivern, i a l'istiu, aviat, anaven a dallar, la temporada de dallar. Espavilar–se, que no hi havii cap gran cosa allavòrens, eh?

Tots hi havíim anat a veremar. Jo hi havia anat dos anys. Hi vai anar una vegada a Perpinyà i una atra vegada allà a l'Erau al cantó de Besies. Eren llargues, les jornades, pro ere bonic. A jo m'agradave i, mira, et guanyaves algun souet, et feve il·lusió encabat, i érom colla, molta colla...! Lo francès l'entenívom: jo el francès l'entenc bé, pro parla'l, no, tret d'alguna paraula.

Aquí jo i les meves germanes no hi ham estat gaire a casa junts, perquè quan jo vai començar de traballar, elles ja eren

— 17

a fora a servir; van marxar a França. Aquí a casa sempre ham marxat a fora. Mira si et parlo d'anys que les germanes de la meua mare, al cel sigo, totes dos ja haviin marxat a traballar ben aviat. La Ignasieta, que ere la petita, cap a França, a Pamiers –als divuit anys ja hi deguere ser–, i después s'hi va casar, no va tenir família, i als istius, venive, pel això, eh? I la Ventureta, la segona s'havii estat quaranta anys amb un capellà. Diu que aquí l'anomenaven la majordoma de Sella. Fa que a casa nostra sempre hi ha hagut gent que ha emigrat.

La meua germana, la Teresa, als divuit anys se'n va anar a França i als vint–i–dos es va casar allà. I l'atra, la gran, la Pilar, tamé havii servit molt a França, i havii servit aquí baix a Andorra: a cal Molines s'hi havii estat no sé quants anys.

A l'istiu segons on traballaven –que tinguessen vacances o això–, cap aquí a casa per l'herba i segar. A dalt a la borda mateix, hi tenívom tres setmanes de segar aquells camps. A la borda quasi bé no mos hi quedàvom mai, pujàvom i baixàvom, portàvom la brena i hi passàvom lo dia.

Lo meu germà, lo Quim, al cel sigo, pobre!, ell los istius estave aquí i, mira, es va esbalçar guardant lo ramat, d'un baser al Clot del Cavall a sobre Sidornet, i el gos, aquella pobra bestiola, no es va moure mai del seu costat, tal com si el vetllés. I a la nit quan vam veure que lo Quim no baixave a dormir, el vam anar a buscar i el vam trobar amb el gos fidel al costat, i quan es van endur lo meu germà, lo gos encara es va quedar allà unes hores.

Traballàvom molt. I jo era petita, petita, que quan segàvom –lo blat tenive unes espigues aixís granades i, és clar, penjaven aixís, i al passar quan segaven se'n tallaven moltes–, mos hi feven anar a espigar, que en diven. De vegades tenívom els dits ben pelats del rostoll i agafàvom les espigues d'allí entremig. I jo al matí, és clar, pots comptar si voliva gaire, i la mare em dive: "Au, corre, hi has d'anar, has d'anar a plegar espigues, ara ja, acabarem luego". Em donave un tall d'aquella xocolata Jolonch o Viladàs que hi havii abans, i au!, cap amunt! Em treguive del llit i agafa el camí cap a Sidornet.

I quan sortívom d'estudi, tamé. Févom lo que fos. A l'hivern és clar que no, a fora, pro a casa, i tant! I al bon temps, mos feven anar a gordar lo bestiar, o suposem si s'havii de cavar pèsols..., perquè llavons se'n feve molta de cosa. Jo me'n recordo que aquí a casa feven fresòls, feven faves, feven llentilles, oh, i tant!, i cigrons i tot févom. I encabat, allò –que jo no m'hi havia cap fixat mai i después vai pensar "vet aquí lo cànnabis"–, natres en févom aquí a casa: ere "canamoixes" que natres en dívom, i les tenívom per les gallines, allò.

Jo n'havia sentit a parlar del cànnabis, pro no fa molt temps, poder fa dos o tres anys que vai pensar, té, si és canamoixes! Bueno, és clar, idèntiques les havia vist aquí, tal com natres les févom, encara les vec. És una planta que es fa fàcilment, es sembrave, i au!

El pa ens el févom nosatres. Jo havia pastat tamé, i fet coca, i bona. La coca la févom posant una mica de llevat del pa i una mica de pasta del pa, no pas d'aquell dia, no, de l'atra vegada de pastar, i a después ficàvom la llet o aiga, i de primer molt probablement ja hi posàvom moscatell i ous. Encabat févom coca d'aquella del pa, coca llarga que n'hi dívom. Me'n recordo que quan érom petits, la mare mos posave la mitat d'una coca amb vi mollat, mos la trencave a trossets i encabat hi abocave lo vi, i au! I com que hi havii posat sucre, févom un bon brinar.

Tot això de fer–te escridassar per agafar fruita als horts de les cases jo no ho havia fet mai. I me'n recordo que a baix, a la casa del Quart, hi anàvom quan érom jóvens, aixís, los diumenges i, mira, allí mos divertívom, ballàvom i jugàvom, i févom



un fogaral que feve por. Aqueix, lo Miquel, ell ere molt més gran que jo i me'n recordo que sempre tocave l'acordió i llavons ballàvom tots. Els meus germans, lo Miquel i lo Ramon, ells tots sols haviin après a tocar l'acordió –aquí a casa no hi havii tradició, eren ells sols–, i haviin anat a tocar a Arinsal, a l'Aldosa, a Sispony, a Erts i a la Cortinada, a tot arreu. Quan anaves a ballar hi anaves amb lo primer que t'ho dive i ja està. A jo m'agradave molt, de ballar, a la primavera anàvom a Ordino, i a totes les festes que podívom. Hi anàvom a la tarda, después pujàvom unes colles de gent! Per les Festes Majors cap amunt i cap avall. Ere maco, mos arroplegàvom, i au!

Abans no en feven gaira de política. El meu pare havii estat molt al Comú, i amb aquell llibre que em van donar lo Comú, l'any que hi havii l'Albert de cal Gener, vai trobar que lo pare havii estat cònsol i molts atres de casa per temps antics. Jo me'n recordo encara de quan veniven aquí i que diven: "Aquell el posarem a l'això i a l'allò." I no, que no hi voliven saber res d'anar–hi. És molt diferent ara, tan contents, per això, perquè ara cobren i llavons passaven lo temps i no cobraven re. Ara no és pas igol, no! Pro lo pare, al cel sigo, sí sí, hi havii anat, i el meu germà tamé havii estat conseller de la Vall. Sí, perquè s'ho anaven arreglant l'un any los uns i l'atre any los atres, i així.

Al Quart, sí sí, al Quart lo pare hi havii anat sempre. Ere lo secretari. I allavons a Llorts hi havii més homes que ara, perquè ara penso que són set i llavons poder eren dotze o catorze –no ho sé quants–, i de totes les cases hi anave lo cap de casa.

Feven la Consòrcia, tamé. Es veu que hi havii anat lo padrí. Li havia sentit explicar que –no sé pas –hi anaven una vegada a l'any i feven un dinar. Deguere ser per ajudar més aviat –penso– als desvalguts. Hi va haver–hi un cas d'un home d'aquí, fill de cal Miquelet, que va tornar de França malalt i amb necessitat, i mira si ere pobret, que es veu que dormive a la pastera, per no tenir, no tenive ni llit, i lo menjar li portaven los del poble un dia per cada casa, tamé li diven lo Cinto.

Ui! si ho ere d'important, lo veïnat! Llavons per matar los porcs tots, de l'una casa a l'atra, canalla i gent gran, no sé, érom més afamiliats que ara. S'ha acabat tot això, ara; t'has d'espavilar com pots, caramot!

Jo me'n recordo poc del padrí, potser teniva vuit anys quan se va morir. Allavons moriven jóvens: no deguere tenir pas més de setanta anys, eh? Em penso que quan se morive algú s'ajudaven els de la Consòrcia i el portaven ells mateixos a l'iglésia i al cementiri. Per temps lo cementiri i l'iglésia de Sant Cerni eren a l'atre costat del riu de l'Angonella, allà on ara hi ha l'Hotel dels Fijats, i es veu que va baixar una gran torrentada d'aiga, terra i rocs dels Terragalls, i s'ho va emportar tot. Sant Serni es va trencar la sabata volent parar la riada i tamé es va aspuntar un bocí de peu i es va poguer salvar, pro amb lo peu a mitges. Jo me'n recordo que de jove anava a cavar trumfes, pèsols, hasta cigrons i tot per cal Fijat, i allà, a la terra que va baixar la riada, encara hi havia trobat trossos de calç de l'arrebossat de les parets de l'iglésia.

Pots comptar!, treballàvom per re allavons: tamé havia anat a rasclar i recordo que una vegada, a canvi, la Pilar del Fijat em va fer un vestit; això és lo que vai guanyar.

Abans de roba no en tenívom gaira. Mira, me'n recordo que la mare de vegades a la nit mos rentave los vestits per l'endemà posa–mo'ls, quan natre anàvom a dormir, ella es quedave. Tenívom a més un vestit per un dia de festa.

Passaven una gent a portar roba: d'aquí d'Ordino, una dona que ere de cal Pellicer –li diven la Pellicera–, i jo me'n recordo que portave jerseis macos!, em feven una il·lusió! Arribave aquí, desfeve un mocador –mocador de fardo–, i llavons la mare de vegades li comprave lo que li semblave; portave fils, portave coses, i retalls de roba.

— 19

A Andorra hi havii a cal Cintet, que ere una botiga que tothom hi anave. Tamé compràvom a cal Botiga Nou –aqueta botiga la portave la mare del Tonet del Coll. Allí veniven badejo de bacallà i arengades, que és lo que es menjave los divendres de Quaresma. Tot l'any hi compràvom i al final pagàvom. Quan anàvom a Andorra a peu a comprar i mos arroplegàvom dos o tres d'aquí, de Llorts, buscàvom una barra llarga, ficàvom lo mocador de fardo allí, i l'un per cada cap mos anàvom rellevant i pujàvom la carga així.

Natres, aquí a casa, per la Festa Major ens arroplegàvom tots los germans, érom molta gent i encara me'n enrecordo; tenívom una taula d'aquí fins allà al rellotge quasi bé –que ara la tenim allà al celler–, i allí tots: lo pare al cap de taula, la mare servint, i natre entaulats tots. Ere bonic! Févom la Festa Major, que llavòrens ere al setembre –ara és a l'agost, la van canviar no fa pas tants anys. Matàvom dos porcs o tres i, donques, és clar, tot l'any estiràvom d'allí. Més tard anàvom a la Festa Major de Pamiers, on vivie la tia Ventureta. Lo pare mos dive: "Si no heu esburat tots los oms no hi anareu." Perquè los oms s'haviin d'esburar dos o tres cops a l'istiu –la fulla la donàvom als porcs–, i, mira, prou que em donava pressa i així podiva marxar. Agafava el cotxe de línea fins a l'Ospitalet i después lo tren. Deguera tenir vint anys, i encabat tamé anava a casa de la meua germana, que estave casada allà.

A la tardor tamé esburàvom les fulles de cirerer –que les févom secar al cap de casa– i después perbullides o escaldades a la fogaina es donaven als porcs. Tamé arramassàvom la fulleraca i se'n feve uns feixets: primer los dallaires feven lo rem d'herba als prats i natres passàvom después a arramassar la fulleraca, que tallada a trossos tamé es donave als porcs.

Per Nadal févom una mica de festa. Jo me'n recordo que tenívom un armari aquí penjat i la mare mos hi posave avellanes, nous, figues o torrons, lo que tenive, i que tot lo dia érom devant d'aquell armari. Pels Reis, mira, posàvom un plat allà on s'ascaïve i mos portaven figues, avellanes, nous i algun tall de torró, de vegades. Una vegada lo meu germà es va idear amb una ferradura de cavall, de marcar un caminet a la neu, un camí fins a la finestra, per fer–mos–ho creure lo dels Reis. Caga tió no l'havíim fet cap mai, natre, mai.

De Missa del Gall aquí no en feven cap. Lo diumenge sí que hi havii missa, perquè hi havii sempre dos capellans a Ordino, i pujaven a dir missa. A la Quaresma en févom, de rosari. Aquí allavòrens no hi faltave, el dive lo vell Fijat. I encabat, per Setmana Santa, tamé baixaven lo Sant Cristo i posaven flors i hi posaven no sé si eren hasta "grills", que es diven allavons. Posaven un test a terra i el sembraven de llaó de blat, de sègol, i ho teniven sempre a l'ombra, i acabat allò sortive groc i una miqueta blanc. Ere molt maco, amb uns grills llargs grocs. Aquí casa sempre ho guardàvom a la fosca al peu del celler, i es sembrave perquè hagués naixut al temps de la Quaresma. I ho posaven allà, a terra, no a l'altar, perquè posaven una peça de roba a terra i posaven lo Sant Cristo allí sobre, amb los ciris que portaven i después els enceniven. Cada casa portave lo que volive: uns flors, atres ciris amb llacets vermells i tot. Ara, lo que no em recordo és que aquí es fes res a la nit, així com a Ordino es feve les vespres.

A l'iglésia feven lo monument que en diven. Lo llevador baixave lo Sant Cristo i a después els atres guarnívom i févom lo monument, lo via crucis, matar jueus, i me'n recordo que donaven uns cops de bastó!, allà a l'iglésia. Es picave a terra i allà on es podive, uns patacs! El bastó es portave de casa, és clar! No es dive res, només patacades! El Dijous de Setmana Santa es dive que no es podive escombrar perquè veniven formigues. Pro aquet any en tinc prou i, per tant, no vai pas escombrar. Jo en tinc, eh?, de formigues en surten per tot arreu, i sí, se'm fotrien tot lo sucre. I són petites, tot just les veus, surten a farnats.

Aquí a Llorts no es feve ni professó ni missa tampoc. Lo Dijous Sant –em semble que ere lo dijous– de les deu en amont ere festa, i el divendres de les deu en amont ja no ere festa. I tant que févom la Quaresma. Lo meu pare ere un home d'aquells que



no l'hauríom fet menjar carn ni per res, eh? I dejunis. La canalla no, dejunis no n'havíim fet gaire. Pro el dia del Divendres Sant, aquell dia sí que ere sagrat lo dejuni. Al matí mos donaven una mica de cafè o una mica d'aiguardent, i a dinar poca cosa, pro de vigília –bacallà o així–, i a la nit no massa. Encabat me'n recordo que la mare sempre mos dive: "Quedeu's amb les barres altes, eh?". Volive dir que quedéssom prims, que no ens atipéssom massa.

Eren severes les vigílies, lo Divendres Sant i lo Dimecres de Cendra. Natre la butlla no la compràvom mai. Això ho com-prave la gent de misses i capellans. Aquets sí, la gent més humil, no. No, això sí que és una història, amb unes pessetes els capellans et donaven un paper i podiven menjar carn.

Un tomb lo pare no sé què estave traficant a baix, amb una feixa al Cresp i va dir: "recony de Déu!" i passave per allí lo capellà –aquell mossèn Marcelino–, i el va ben abalitrar i li va dir: "I ara, si et dono una plantofada, què?". I el pare li va re-spondre: "Oh, prou ho podeu provar, prou." Lo pare va arribar a casa ben contrariat de la mostatxada que li havii fet aquest home, lo mossèn, diguem.

Natre lo que pagàvom ere una pensió anual per uns censals d'unes quantes terres a l'iglésia. Ningú sabive de què ere, pro ja t'ho enviaven, ja. Una de les terres ere la de Sant Cerni, perquè es pagave als sacristans de Sant Cerni. Natre potser ho havíom pagat cinc–cents anys aquí, i a baix a Andorra la Vella als vicaris tamé. Una vegada lo mossèn em va dir si ho voliva quitar i li vai dir que dependrii dels sous que tinguéssom. I no me n'ha parlat mai més, ni tampoc hai pagat mai més.

A la fira d'Andorra sí que hi havíim baixat força vegades. Algun any hi portàvom porcs i vaques. Hi baixàvom a peu: hi havii tres hores passades. Jo a Andorra, hasta a portar vidells al matadero, havia anat. A peu, a peu, i tant! Tot lo dia poder ben bé no, pro, vamos, hi havii sis hores entre anar i tornar d'aquí a baix. I sense badar re!

Més endavant quan ja vai ser més gran tamé hi havia baixat a Andorra, pro amb bicicleta. Bastant més gran perquè lo pare m'hi giqués baixar. No ere cap meua, ere dels meus germans i, mira, per baixar, molt bé, pro per pujar, trossos caminant, i au!

La mare ja coneixive remeis i herbes i mos feve pegats. Passaven aquelles d'allà de la Vansa, les trementinaires. Anaven sempre dos, de vegades tres –encara les vei, aquelles dones–: portaven uns sacs, un sac el lligaven –suposem– del cap així amb una corda, i de l'atre cap se'l posaven a l'espatlla, com ara es porten los sacs a l'esquena, i feven així, sí, pobres dones! De la Vansa fins aquí. No sé on és això de la Vansa, potser al costat d'Organya.

Ara hai sentit dir que fan una festa cada any de les trementinaires, pro, bueno, ara ja no n'hi deu haver cap d'aquelles dones, poder. No ho sé. Alguna, aquí, de vegades passave amb les filles; aquelles poder encara hi són? Aquí no es quedaven a dormir; en un pesto o atre haviin d'anar, pro jo penso que segur que es quedaven de vegades en cases a dormir. Et diven: "Això va molt bé per tal cosa, això va molt bé per tal atra", i ere per vendre. No sé, poder sí que anave una mica bé.

Sí, d'oracions n'hi havii moltes: la de la disipela, la de l'esllomadura i la dels enaiguats, i moltes més.

L'oració de la disipela ere:

"Disipela, jo te conjuro en nom de Déu, Sant Marçal i de Sant Bartomeu,

— 21

que per dintre ni per fora no li facis dany. Sant Job, Sant Damià, Santa Maria Magdalena, feu–li la gràcia de curar d'aquesta enfermetat si et convèn".Això es repeteix tres vegades i es diuen tres parenostres a la Santíssima Trinitat.

L'oració de l'esllomadura ere:

"Sant Bernat i Sant Maurà van per un camí trobant Anton Adellach esllomat. Cureu–lo vós, Maurà, cureu–lo vós, Bernat. En un rei Glòria a la Santíssima Trinitat".

Es repeteix tres vegades i es diu tres parenostres a la Santíssima Trinitat.

L'oració dels enaiguats ere:

"Primer se senyarà i después dirà Jesús és viu Jesús és mort i Jesús és nat. Senyor, feu–ne la gràcia que aquesta criatura quedo desanaiguat."

Això es diu nou vegades i después diràs sis credos a la mort i passió i sis salves a Maria Santíssima i un Glòria Patre. Mira, ser el que fos, que diu que n'hi havii que s'enaiguaven d'ous i de vegades quan en podiven menjar se'n menjaven una dotzena de tira! Lo pare de la Pilar de Gener ho havii dit alguna vegada.

Tamé hi havii la de l'aristol. Et senyaven i sé que diven:

"Aristol què et fa mal,aristol de tot mal,en nom de Déu jo et tall."

Això es feve amb palles creuades. Tallaven la palla i feven la creu. Posaven les palles i allavons quan diven l'oració, les tal-laven. Això de l'aristol ere pels animals, tamé. Aquí a casa no sé que n'haguessen curat mai cap, no sé.

La gent i aquí a casa hi creguívom molt. La mare en dive alguna d'aquetes oracions, una mica de tot, i d'atres que les sen-tives. Jo lo que només sé és que aquí casa quan pedregave, posàvom una destral allà a la porta d'entrada amb lo tall cap a amunt i diu que això privave la pedra. Tamé es dive una oració a Sant Marc i Santa Bàrbara per lliurar–nos de la pedra. Una cosa com una atra, això mateix, que no pedregués. Perquè llavons feve unes pedregades horroroses, ho desfeve tot. Ara poder tamé en fa, pro em semble que no tant; no sé, com que no fai lo conreu, no me'n dono cap tant compte, jo, ara.

Natre, a l'entrada de casa, hi posàvom sempre una branca d'avet aquí fora, al rellindar de la porta. No sé si protegive, pro ho feven amb la bona intenció. El 29 d'abril ere Sant Pere Màrtir i el dia 3 de maig ere Santes Creus. Llavons el 29 d'abril –n'hi havii que anaven amb rucs, i si no, portàvom els feixets a sota el braç– anàvom a beneir les rames: rames d'avet... Primer anàvom aquí al bosc del Castell que li dívom –que és a on s'hi havii d'anar– i tallàvom uns feixos d'allò. I d'aquell dia fins al dia de Santes Creus tinives temps de posa'ls. Natres en posàvom a totes les terres. Te'n fotives un fart de seguir les terres amb lo Sant Pere Màrtir. Això es feve per protegir les terres del mal temps.



Me'n recordo que tamé passave lo capellà a beneir, d'això en dívom "sal i ous". Posaven sal amb aiga. Encara em semble que el vei, lo mossèn Roc: es plantave sota l'escala i en posave a la porta –al costat de les portes, al llindar, n'hi posaven–, només feve un cop de pinzell, pro n'hi quedave, de sal amb aiga, no sé si hi havii farina. No ho sé si dive alguna oració. No parlave gaire. I después entrave l'escolà que l'acompanyave i llavons li haviis de donar ous o lo que tinguesses. Això diven que ere per protegir, és clar, dels mals esperits. Em semble que es feve lo Dijous Sant.

Hasta ho semble que la vida ha canviat molt: ara no sabem què volem de massa tips, llavons no ere pas igual a les cases, penso a totes les cases, eh? Al migdia caldo i butifarra i cansalada i bringuera, o coses així, del porc. Mataven dos o tres porcs, les cases, i tot l'any estiraven d'allí, i tots los dies de l'any es feve caldo.

Això de casar–se són coses que de jove no ho veus com ara. La meua mare diu que la voliven fer casar a tretze anys. Ere una boda arreglada, que la necessitaven, perquè aquí a casa es veu que hi havii hagut un home que va ser un mal administrador; diu que tiniven un ramat molt gros i el va fer malbé tot, i a después al temps del padrí no tiniven sous i no podiven ni fer la feina i ell ja ere gran. I hi havii un home aquí sota que diu que la hi voliven fer casar i a la mare no li agradave. A después, al cap d'uns dies, diu que va venir aquí al carrer i va dir a la padrina: "Veniva perquè del que havíim parlat, no hi ha re, de fet. Ara m'hai repensat." I la mare, que ere aquí dins de casa i s'ho escoltave, diu que ballave tota sola de contenta.

Abans quan una dona tenive una criatura, si no estave casada, pobreta!, i ui! No fa pas tants anys, d'això. Aquí n'hi havii una, que es veu que un parent la va agafar i la va portar no sé, per allà a Canillo no sé on, per anar a tenir un fill d'amagat en alguna borda. Sé què s'havii explicat. No sé què en van fer del crio, poc se va veure mai aquí, no, perquè llavons no voliven que se sapigués. No és pas tan lluny que això, perquè una que és del meu temps, que va tenir aquell nen, que li van fer veure les de Jesucrist a seua casa. Per això mateix, atràs de la pena que t'ha passat això, i encara haigos de ser mal vist. És trist, ben trist, eh? Ara la gent no en fa cas d'això i ben fet que fa! Ara una dona que no es vol casar i adopte un fill, ben fet que fa. Ara a totes les edats en poden tenir, no sé si és veritat, això! No sé. Llavons la quina faltave en alguna cosa la teniven com una bestiola, i ara no. Jo penso que llavons ere un extrem.

El calçat que portàvom, de vegades espardenyes. Sabates, no; no cap massa. I a l'hivern asclops, portàvom. Jo diu que m'hi van calçar, amb asclops, quan vai néixer. Qui sap què en van fer d'aquells asclops, pobra de mi!, si hasta m'agradarii a jo tenir–los. Perquè a mi diu que em va plegar una dona de cal Miquelet. Abans no n'hi havii de llevadora, s'ho feven entre les dones del poble. Elles s'ajudaven. Después n'hi va haver una que ere de cal Roca –em semble–, que és dive Antònia, pro penso que ere filla de cal Gener. Aqueta havii anat per totes les cases i deguere tenir més experiència. L'última que jo recordo és la Cucuda, que va pujar a plegar aquet lo Perdigall, em semble.

Els socs hi havii uns asclopers que els feven. Aquí n'hi havii un, lo Call, que els feve molt macos. Tants que n'hi havii llavons!, i ara no en veus ni un d'aquells; n'hi ha, pro no pas allò. I cada casa tinive un model d'asclop, no n'hi havii cap que els fessin iguals, ni un. Tothom n'hi portave. Ja pots comptar si ens treguívom los asclops quan entràvom a casa: llavons tenívom posts de fusta a terra, entràvom a escaliva–mos los peus, posar los asclops allà, a posar–hi brasa, i te'ls tornaves a posar als peus ben calents, i apa!

Natre, aquí casa, sempre ham tingut mel. La févom durar tot l'any. Los eixams sortiven de l'arna –diguem–, i llavons es penjaven en una branca, on fos; sempre quasi bé ere una branca suelta, i llavòrens agafaven un sac –dos haviin de ser per anar bé–, i un badave lo sac i l'atre tallave la branca; tallaven la branca i la ficaven al sac, i agafaven lo sac i l'anaven a posar a

— 23

devant d'una arna buida sucada amb una mica de mel. I el deixaven allí, aquell sac; i elles soles es ficaven a dins. Pro de veg-ades no s'hi agradaven i no s'hi quedaven, eh? Ere la manera de captar–les i replenar les arnes per tenir mel. Sabive greu, si no, perquè hi havii arnes que quedaven sense bestiar, eh?

A la primavera recollívom la mel. A totes les cases en feven. Hi havii una cosa que en diven lo "regordador", una cosa per talla–la, per agafar aquelles bresques tan maques. Oh, i tant que tenívom mel per tot l'any! A treure–la, a crestar les arnes s'hi havii d'anar al matí, abans no sortigués lo sol, perquè amb lo sol s'ambranziven. De bon matí, més o menos, perquè diven que si es feve massa aviat les que sortiven tamé es muriven. I llavons treguiven la que els semblave. Hi havii unes marques que eren a l'arna amb dos brocs dins de l'arna fent creu. D'allí en avall els hi deixaven per l'hivern i la de dalt l'arramassàvem. Una vegada en tenívom una aquí que li'n vam treure onze quilos, de mel. La mel la prenívom per esmorzar, per postres, lo que volívom. Per fer rostes amb mel. A jo, la carn amb mel no m'agradave gaire, no; lo suc, sí. Això ja no es fa ara. Les bresques les gordàvom una temporada per menjar així, pro si la gordaves gaire marxave de la bresca, i allavons la mel baixave, es fonive. I l'atra la posàvom en un calder que tenívom d'aram i la févom bullir. Aquella sí que ere maca. Ho posàvom a bullir tot junt, i encabat, quan ere freda, es treguive la cera de sobre, i llavons quedave la mel sola com un eixerop.

Abans la gent m'agradave més que ara, perquè ara cada un tire pel seu i abans no. Quan hi havii algú de malalt, lo veïnat hi anave, si necessitave alguna cosa, hasta per vetllar a la nit. Ere maco això, eh? No, no, no sortívom cap la canalla a la nit per anar aixís los uns a les cases dels atres. Los hòmens sí, sortiven, pro parlaven d'ací i d'allà. Jo me'n recordo que hi havii un home que ere un amic del pare i tot sovent vinive; s'estave aquí fins a les dotze de la nit, xarrant de tot, de la política, és clar. Hi ha moltes coses que ja estan perdudes, ja no tenen cura. És veritat, la gent gran ja se n'acaben d'anar, com ara del meu temps i aixís, quasi bé no hi ha ningú. Los quins hi són més vells que ja no ho poden explicar, perquè ja no tenen memòria, ja no se'n recorden. I aquest any se n'ha mort, de gent, eh?, de noranta anys cap amunt...

Llorts, juny del 2005



Document de l'any1932.Document cedit per cal Sella, de Llorts.

dones d'andorra

Documents