Jordi Campillo QuintanaSofia Garçon Peyrí

La torre “El Regulador”: l’evolució d’una torre d’estiueig cerdana

(1900-1997)

Puigcerdà 2015

La torre “El Regulador”:l’evolució d’una torre d’estiueig cerdana (1900-1997)

© Del text : Jordi Campillo Quintana i Sofia Garçon PeyríFotografies de la coberta: Fons personal Martí SoléImpressió: Impremta Boixader, SCPDipòsit Legal: B 21197-2015Edició no venal limitada a 100 exemplars

Pròleg

La recerca que han realitzat Jordi Campillo i Sofia Garçon a l’entorn de la història de la torre “El Regulador” mereix ser elogiada. Per vàries raons. És, sense dubte, un bon exercici de microhistòria, en la mesura que ens il·lumina, a partir de l’anàlisi aprofundit de la història de l’edifici, sobre dues qüestions rellevants de la història de Puigcerdà i de la Cerdanya del segle XX: d’una banda aquest llibret ens aporta més llum sobre el fenomen social de l’estiueig, un tema que tot just ara comença a despertar interès entre els historiadors, de manera especial a partir del llibre publicat per Glòria Soler L’estiueig a Catalunya, 1900-1950 (1995); i de l’altra, ens parla del patrimoni arquitectònic construït a redós de l’estiueig i de com ha pogut canviar d’usos amb el pas del temps o de com, finalment, ha estat víctima de la inexistència d’unes polítiques proactives de protecció.

S’equivocaran els lectors que pensin, tanmateix, que es tracta d’una recerca que parla únicament d’arquitectura o de pedres. Tot el treball està amarat d’una gran sensibilitat social. Els autors malden en tot moment per reconstruir el batec de la vida quotidiana dels homes i les dones de carns i ossos (amb les seves tragèdies incloses) que han tingut algun vincle amb aquesta important torre d’estiueig malauradament avui desapareguda. En efecte, ens informen sobre qui era Joan Mas Calvet, el promotor de la Villa Maria (el primer nom que va tenir la casa investigada), un procurador resident a Barcelona que retorna a la seva població nadiua com a estiuejant, tot un indicador del seu ascens social; quins varen ser-ne els constructors (la família Truñó, d’una certa influència en la vida política local); els canvis en la propietat i les seves causes; de com, després de la Guerra Civil (1936-1939), la torre esmentada deixaria de ser una casa unifamiliar destinada a l’estiueig per esdevenir una casa plurifamiliar destinada a lloguer, adoptant els seus residents tot un altre perfil social. Ja no es tractaria dels representants de les classes més benestants de la societat, sinó de les classes menestrals i treballadores, molts d’ells immigrants procedents d’altres indrets d’Espanya. La recerca que prologuem, en definitiva, ens mostra com una mateixa casa pot haver experimentat els diversos canvis socioeconòmics esdevinguts a la capital de la Cerdanya al llarg del segle XX.

La recerca, fem-ho notar, és modèlica des del punt de vista metodològic- Els autors, en efecte, han combinat fonts de naturalesa prou variada (orals, escrites, imatges) que han posat al servei de l’estratègia de recerca adoptada. El de menys importància és que la pregunta que motivava l’inici de la recerca (quin arquitecte va projectar la torre?) hagi quedat ara per ara sense resposta, si bé els autors aporten una hipòtesi prou versemblant. En qualsevol cas, aquesta investigació hauria de servir per sensibilitzar els ciutadans i les autoritats polítiques sobre la necessitat de preservar el patrimoni arquitectònic vinculat a l’estiueig. Puigcerdà, sens dubte, va ser de les colònies d’estiueig “clàssic” més notables de l’interior de Catalunya, abans de la irrupció del nou turisme de masses. El final trist de la torre historiada en aquest llibret, víctima de la piqueta, evidencia que encara queda molt camí per córrer en el nostre país a l’hora de posar en valor l’arquitectura del segle XX. I és que, diguem-ho clar, no només hi ha romànic en el Pirineu. Cal obrir el debat sobre quin patrimoni del segle passat cal llegar a les generacions futures amb l’objectiu que, observant el paisatge rural i urbà, sigui possible explicar els principals canvis socials experimentats. Ben mirat, l’exercici brillant de microhistòria que han fet els autors d’aquesta obra ens posa de relleu que és ja inajornable adoptar unes polítiques de protecció del patrimoni arquitectònic més generoses i en consonància amb les noves línies de recerca. Tal com diu el professor Horacio Capel en el seu recent llibre El Patrimonio: la construcción del pasado y del futuro (2014), protegir el patrimoni significa protegir el llegat del passat, però també llocs i coneixements que poden ser útils per a la construcció del futur.

Dr. Joaquim M. Puigvert i Solà Professor titular d’Història Contemporània de la Universitat de Girona (UdG)

La curiositat per saber qui va ser l’arquitecte que dissenyà i construí la torre “El Regulador”, on un dels autors hi va néixer i va viure la seva infantesa i joventut, el va fer decidir a dedicar uns dies a esbrinar-ho. Aquesta inquietud, en principi lleugera a nivell de feina, s’ha convertit en una dedicació de molts mesos pels dos autors. Poc imaginàvem, quan tot just apuntàvem els possibles arquitectes responsables del seu disseny, que aquesta recerca es convertiria en el treball extens que tot seguit presentem. Sempre vam pensar que darrere d’aquesta edificació hi devia haver la mà d’algun reputat arquitecte; l’època aproximada de la construcció, l’entorn on s’ubicava i les característiques arquitectòniques de l’edifici apuntaven a aquesta tessitura. Però, a mesura que cercàvem els possibles responsables de la construcció, se’ns obrien nous aspectes a l’entorn de l’edifici que no podíem obviar: connotacions de caire socioeconòmic en relació a l’ocupació de l’immoble, i aspectes tècnics i administratius que ultrapassaven els

La torre “El Regulador”:l’evolució d’una torre d’estiueig cerdana

(1900-1997)

7

límits comarcals i que s’emmarcaven dins d’un context històric a nivell de Catalunya. I això no era tot, a les consideracions que acabem d’esmentar, se n’afegien d’altres de caire humà en relació a les persones que l’habitaren. Les vivències d’alguns propietaris i arrendataris, els personatges notables que hi varen residir, però també l’infortuni, la desgràcia i alguna història amb tint de novel·la negra que envoltà la torre en determinats moments de la seva existència. Anècdotes que, en el seu moment, s’havien sentit de boca dels més vells, ara les confirmaven les notícies de la premsa de l’època. Per tot això, no vam voler limitar-nos a intentar documentar l’autor i/o executor de l’obra, i decidírem ampliar l’abast de l’estudi. En resum, allò que començà com a una simple curiositat sobre l’autoria d’una construcció, ha acabat per conformar un recorregut històric i, perquè no dir-ho, un petit esbós sobre la transformació socioeconòmica de la comarca durant el segle XX, o si més no, de la de Puigcerdà.

Metodologia

La metodologia emprada en aquesta investigació ha volgut ser alhora àgil i minuciosa. Per tal de localitzar notícies sobre l’edifici, vam començar per la recollida d’informació oral i per la consulta dels diaris de l’època. Seguint aquesta via, vam buidar totes les referències que apareixen a Internet1 en relació a la torre, als primers propietaris i llurs negocis. Però, per contrastar i contextualitzar les dades, calia consultar la documentació sobre l’edifici conservada al Registre de la Propietat de Puigcerdà, el pal de paller de

1 Entre elles: Hemeroteca de La Vanguardia, Xacpremsa i Raco.cat

8

9

la investigació, i sobre el que s’havia de recolzar la resta de la recerca. És aquí, on trobaríem tots els assentaments de la seva història, des de la construcció fins el seu enderrocament, és a dir, la relació fidedigna dels diferents propietaris. Arribats a aquest punt, vam poder esmenar algunes suposicions inicials, tant pel que fa a la titularitat com a la data de construcció però, a més, vam observar com l’immoble havia anat canviant el nom al llarg de la seva història.2 Una vegada coneguts els noms dels propietaris vam creuar aquestes dades amb les del Registre Civil,3 amb les del Padró d’Habitants de Puigcerdà4 i amb les informacions periodístiques. D’aquesta manera, vam poder reconstruir part de la vessant social dels personatges i llurs famílies. Però un dels objectius del treball era esbrinar l’artífex de l’obra. L’edifici, promogut per un prohom cerdà i amb unes característiques tècniques notòries, apuntava a l’autoria d’un arquitecte o mestre d’obres de cert renom. No obstant això, després de fer una acurada lectura dels fons de l’hemeroteca i de l’Anuari de l’Associació del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, tan sols vam ser capaços de trobar notícies dels constructors, però cap al·lusió a l’arquitecte o al mestre d’obres. Ni l’hemeroteca de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, ni entitats com la Biblioteca de Catalunya o la Biblioteca del Col·legi d’Arquitectes van aportar informació al respecte. D’altra banda, la documentació administrativa municipal en relació a la construcció -el possible projecte amb la seva documentació gràfica, el permís d’obres, etc- va ser destruïda durant els primers moments de la Guerra Civil.

2 Registre de la Propietat de Puigcerdà.3 Jutjat de Pau de Puigcerdà, Registre Civil. Agraïm aquí l’ajuda de la Marta Serramià.4 Arxiu Comarcal de la Cerdanya (ACCE), Padró d’habitants de Puigcerdà, diferents anys.

10

Davant d’aquestes dificultats, vam optar per iniciar una nova línia d’investigació tot seguint les passes dels constructors. Aquesta alternativa, a més d’obrir una altra via per tal d’obtenir el nom del dissenyador de la torre, ens podria permetre conèixer aspectes a l’entorn de la seva edificació. Ens varem posar en contacte amb els descendents dels constructors, però malauradament tampoc no havien conservat plànols, ni disposaven d’informació detallada sobre l’edificació. La informació oferta pels descendents, sumada a l’obtinguda per altres vies, ens ha permès descobrir una de les nissagues de constructors més reputades de les darreries del segle XIX i inicis del segle XX a la comarca. Per últim, volem fer esment de la recollida d’informació gràfica procedent de col·leccions personals d’alguns dels residents de la casa, d’institucions, així com d’algun investigador local.5

L’edifici, orígens i característiques

Donada tota aquesta sèrie d’obstacles en relació a les possibles fonts, les línies de recerca s’acotaren i ens van abocar cap a la documentació de les hemeroteques com a base principal de la investigació. Basant-nos en elles, sabem que el dia 15 d’abril de 1900, en el rotatiu local “La Cerdaña”, apareix la primera referència escrita sobre la torre d’estiueig que el senyor Joan Mas Calvet va fer edificar a l’empresa D. José Truñó

5 Volem agrair l’aportació de fotografies del fons de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, d’en Martí Solé, de la Carme Solsona i de l’Eugenia Quintana.

11

e Hijo de Puigcerdà.6 El propietari donava les darreres indicacions per assolir l’aspecte final “de estilo gótico”. Dos mesos després, el 23 de juny, el mateix diari informava de la finalització exitosa de l’obra,7 i a principis del mes de juliol la família Mas estrenà la seva mansió.8 Una cobertura mediàtica molt completa que a ben segur es podria posar en relació amb el parentiu del director del diari i el primer propietari de la torre.9

En aquells moments la nissaga de constructors Truñó ja havia assolit un reconeixement notable i havia estat responsable d’importants projectes constructius dins de la comarca, tant civils, amb la “Casa Gran” de Puigcerdà, la casa de “Cal Ramon dels Burros” o “Cal Cirera” de Bourg-Madame, com religiosos amb l’església de Bourg-Madame,10 entre d’altres.

6 “Se encuentran accidentalmente entre nosotros, el conocido procurador barcelonés D. Juan Mas, con su señora esposa Dª Maria Gibert e hijo Pedro, al objeto de dar las requeridas disposiciones para las obras de la torre que por su cuenta estan rematando los constructores D. José Truñó e hijo, en un solar de las afueras de esta villa. Sean bienvenidos nuestros queridos hermanos”. La Cerdaña, 1900-04-15, p. 3 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)7 “Ayer quedó terminado el estuque de la fachada del nuevo chalet construido por D. José Truñó e hijo, para D. Juan Mas, procurador de Barcelona, produciendo magnífico aspecto el estilo gótico que se ha dado a la misma, hallándose los interiores de aquel hermoso chalet en disposición de ser habitado”. La Cerdaña, 1900-06-24, p. 3 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)8 “El Miércoles llegó la família de D. Juan Mas, procurador de Barcelona, habiendo tomado posesión de su nuevo chalet, deseando a estos, nuestros queridos parientes, que por muchos años puedan gozar de aquella deliciosa morada”. La Cerdaña, 1900-07-08, p. 2 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)9 El primer propietari, Joan Mas Calvet, era germà del director del diari “La Cerdaña”, Pau Mas Calvet. Arxiu Comarcal de la Cerdanya (ACCE), Fons Municipal de Puigcerdà, Padró 1881, C. Font d’en Llanas, -125, C.U. 403410 El nostre agraïment a en Joan Truñó, de Bourg-Madame, per la seva amabilitat en oferir-nos diversa informació sobre els Truñó, tant genealògica com arquitectònica.

12

Podem afirmar, doncs, que la torre s’edificà gràcies a la participació activa dels constructors Truñó, però, per contra, no estem en disposició d’atestar fefaentment l’autoria de l’arquitecte o del mestre d’obres. Arribats a aquest punt, volem deixar constància de la controvèrsia entorn de les atribucions entre arquitectes i mestres d’obres. Malgrat les diverses reglamentacions legals que durant tot el segle XIX pretenien delimitar les funcions d’ambdós col·lectius, els mestres d’obres -amb un reconeixement professional inferior i sotmesos a la tutela i supervisió tècnica dels arquitectes-11 acabaven per assumir majors responsabilitats de les que la llei els hi reconeixia. Es feien amb gran part dels projectes arquitectònics, tot i haver desaparegut les ensenyances de mestres d’obres el 1871. A tall d’exemple, a Barcelona, entre 1870 i 1875, els projectes encomanats a mestres d’obres representaven una amplíssima majoria, de gairebé el 90%, respecte dels adjudicats als arquitectes, una situació que es perllongarà fins ben entrat el segle XX.12

Fet aquest incís sobre el panorama de la construcció a Catalunya, reprenem de nou el fil de l’estudi que ens ocupa. Podem afirmar que ens trobem davant d’un edifici singular, amb una sèrie de matisos que el dotaren d’una gran prestància. El primer d’ells, la seva ubicació, a peu de camí, a l’encreuament de la carretera vella –aleshores un dels principals accessos a l’entramat urbà de la vila- amb la baixada de les Guinguetes, en un indret d’hortes i sense desenvolupament urbanístic. I en segon lloc, el volum del conjunt i la riquesa arquitectònica de la seva façana.

11 Real Decreto de 25 de septiembre de 184412 BASSEGODA I NONELL, Joan: Los maestros de obras de Barcelona. Discurso leído en el acto de toma de posesión académica celebrado el dia 24 de mayo de 1972. Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, 1972, p. 41-42

13

Plànol de Puigcerdà de 1927. Emmarcada la torre “El Regulador”.Fons personal Martí Solé.

14

Era el número 1 de la Baixada de les Guinguetes (o de Bourg-Madame), segons el registre de la propietat. Es tractava d’un edifici aïllat de planta rectangular, destinat a habitatge, amb una superfície total de 2.010 m2, entre l’espai edificat (117 m2 ) i el jardí (1.893 m2). La torre estava formada per una planta soterrani, una planta baixa i dues plantes pis, amb teulada de pissarra a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana principal. L’espai de sotateulada no era habitable i s’hi ubicaven els dipòsits d’aigua. Estava coronat amb una ornamentació de forja al llarg de tot el carener i disposava d’un penell. El sistema constructiu de l’edifici es basava en murs portants de maó massís amb forjats unidireccionals de bigues de fusta i entrebigat ceràmic. Els tancaments eren de fàbrica de maó arrebossats amb morter de calç. La façana era de composició simètrica sobre un eix vertical, dividida en tres parts emmarcades amb pilastres, coronades per acroteris, que recorrien tota l’alçada de l’edifici fins al llosat. Cada planta arrencava d’una imposta correguda allà on finalitzaven les pilastres. L’eix central s’emfatitzava amb un frontó triangular cobert amb una teulada a dos aiguavessos. El timpà estava decorat amb motius geomètrics lobulats i amb una llosa triangular amb el nom de la casa. A l’habitatge s’hi accedia per una escalinata d’un sol tram fins la porta principal, i a cada costat d’escala hi havia una lluerna que tenia per finalitat la il·luminació de la planta soterrani. Les obertures en façana eren totes allindades, llevat la finestra de la segona planta de la secció central, que era geminada d’arcs mitrats amb mainell, i que dividia els dos costats de l’espai. Totes les obertures de la façana principal tenien com a ornament un trencaaigües de pedra motllurada que sobresortia de la línia de revestiment de la façana. A més, les obertures de la segona planta també tenien trencallums, mentre que els ampits de les finestres

15

Vis

ta a

èria

de

la t

orr

e “E

l Reg

ulad

or”

cap

els

any

s vi

nt. D

etal

l de

la t

orr

e. F

ons

per

sona

l Mar

tí S

olé

.

16

de planta baixa i primera tenien una decoració calada tipus gelosia de formes orgàniques. Totes les finestres disposaven de persianes batents de fusta de llibret mòbil.En la secció central, a la primera planta, i just damunt de l’entrada principal hi havia un balcó amb barana massissa amb elements decoratius a les cantonades i suportat per mènsules. A la part anterior de la finca es trobava el pati, delimitat per una tanca massissa de paredat comú, amb una portalada de ferro forjat de dues fulles batents. La coronació del mur s’alternava entre una reixa de ferro forjat i un cavalló de morter.

Torre “El Regulador” amb teulada amb forja i penell, façana amb decora-ció i escalinata de l’entrada principal. Fons personal Jordi Campillo.

“La casa, d’arquitectura eclèctica amb detalls neomedievalitzants, era d’un tipus propi del darrer quart del segle XIX, com d’altres que hi ha a Puigcerdà, on, en l’arquitectura d’estiueig, el Modernisme i Noucentisme posteriors hi són poc representats”.13

13 Les consideracions estilístiques han estat fetes pel doctor Joaquim Puigvert, professor titular de la Universitat de Girona, i la descripció tècnica de l’edifici ha corregut a càrrec de Xavier Gili, arquitecte tècnic, als qui volem agrair la deferència.

17

Façana de la torre “El Regulador”. Eix central amb frontó,nom de la casa i balconada. Any 1996.Fons personal Jordi Campillo.

18

Detall d’una finestra amb la gelosia de formes orgàniques. Any 1996.Fons personal Jordi Campillo.

Els Truñó, una nissaga de constructors

Començarem a parlar dels Truñó retrocedint en el temps, tot cercant els orígens del cognom i la procedència de la nissaga. La fonètica i l’ortografia propis del territori geogràfic on es van establir va fer que el cognom adoptés diferents variants, però totes procedents del mateix antropònim: Tranio. Aquest evolucionà a Tranió – Tronió – Tronyó – Trunyó – Truñó. El cognom es documenta a Gènova, a la Ligúria italiana, per primera vegada. Durant el segle XVI apareixen treballant a les mines de ferro del Conflent, al voltant del Canigó. D’aquí es van estendre arreu, entre d’altres llocs, a la Cerdanya.14

14 El nostre agraïment al doctor Joan Peytaví Deixona per la seva aportació sobre l’origen del cognom. Cal llegir: PEYTAVÍ, Joan: “Le migrazioni degli italiani verso la Catalogna. Un luogo di riunione al nord del paese, dal Medioevo fino alla durata contemporánea”. En: DI GIROLAMO, C.; DI LUCA, P.; SCARPATI, O. (cur.). Atti del IX Congresso Internazionale della Associazione italiana di studi catalani, Venezia, 14-16 febbraio 2008. Nàpols: Università degli Studi di Napoli Frederic II, 2009, p. 16

19

Els “nostres” Truñó els tenim establerts a la Cerdanya durant el primer terç del segle XIX. Segons es desprèn de la documentació estudiada, el matrimoni Truñó Domènech,15 en Joan16 i na Llúcia, residia a Urtx o a Estoll.17

La descendència del matrimoni fou sis fills que arribaren a edat adulta: Francesc, Joan, Josep, Jaume, Sebastià i Dolors. Els cinc barons es dedicaren a l’ofici de paleta, assolint un destacat reconeixement professional. Dos d’ells, en Francesc i en Josep, es van casar i la seva descendència arriba fins els nostres dies. Els altres, en Joan, en Jaume i en Sebastià, en restar solters, no deixaren descendents que seguissin les seves passes. L’arribada a Puigcerdà de la família Truñó es va fer de forma progressiva. S’inicià amb l’arribada de na Dolors Truñó Domènech, al voltant del 1870. Es casà amb en Josep Capdevila, fuster i natural d’All, i van viure al carrer Llibertat -abans carrer d’en Calva. Després, s’hi afegiren dos dels germans solters: en Sebastià, que arribà al voltant del 1876, i en Jaume, cap el 1877-78, i ambdós hi conviuran amb el jove matrimoni. Vers el 1877 arribà en Josep, provinent de Ripoll, on s’havia establert per un curt termini de temps i on s’havia casat i tingut a la seva primera filla. En Josep, amb la seva dona i els seus dos primers fills, hi va residir al carrer de la Font d’en Llanas. D’en Joan, no en tenim la data d’arribada a la vila, però sabem que hi habitava, ja que tenim atestada la seva defunció l’any 1879. L’altre germà, en Francesc, no consta dins el padró de la vila. Suposem que devia viure a Estoll, poble on va morir i on és enterrat.

15 Els noms de pila del matrimoni apareixen en el certificat de defunció del seu fill, Joan Truñó Domènech.16 Al cementiri d’Estoll s’hi troba la inscripció d’una tomba que molt probablement li pertanyi. En aquesta només es pot llegir: Juan Truñó, mort el 1873-09-24, als 74 anys. Informació que cal agrair a en Joan Truñó.17 No podem verificar, de moment, quina de les dues poblacions cerdanes va ser l’escollida, ni tampoc si va ser una tria o simplement la població nadiua d’un dels contraents.

20

Bai

xad

a d

e B

our

g-M

adam

e a

l’enc

reua

men

t am

b la

car

rete

ra v

ella

, on

es v

eu p

art

del

mur

i re

ixa

del

jard

í de

la t

orr

e “E

l Reg

ulad

or”

(v.1

906)

. Fo

ns p

erso

nal M

artí

So

lé.

21

A inicis dels anys 80 del segle XIX, els germans Truñó finalitzen la construcció de l’anomenada “Casa Gran” promoguda pel senyor Juncosa. Al 1882, després de la mort del propietari, la casa és adquirida pels germans Truñó i, tot seguit, llurs famílies es traslladen a viure-hi en alguns dels pisos. Al 1886 ja era coneguda, també, com a “Casa Truñó”.18 Així, l’any 1901, trobem una gran part de la família residint a la Casa Gran de la plaça de Barcelona. Tot seguit, detallem la trajectòria personal i professional dels cinc germans barons, mirant de destacar la seva obra:

I.- En Francesc Truñó Domènech va néixer al voltant de 1831 a Urtx o a Estoll i va contraure matrimoni al voltant de 1865 amb Rosa Sirvent.19 D’aquesta unió naixeren, com a mínim, cinc fills: Joan, Moisès, Jaume, Leonor i Júlia. Els tres fills barons van ser paletes i deixaren una descendència dedicada al negoci de la construcció. En Francesc i na Rosa varen ser enterrats al cementiri d’Estoll.20 El primogènit de la branca dels Truñó Sirvent, en Joan (1867-1936) va néixer a Urtx, d’on va ser alcalde,21 i es casà el 1908 amb Maria Capdevila Sindreu, natural d’All, amb la que va tenir un mínim de cinc fills, tots ells

18 VILADESAU, Josep, et alii: L’efecte Cabrinetty: Puigcerdà, 10 d’abril de 1873. Antecedents, ressò i conseqüències. Editorial Salória 2014, p. 114/A l’agost de 1886 se l’anomena “Chalet Truñó”, com així consta a La Voz del Pirineo, 1886-08-01, p.3 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)/ “Brilla por su elegancia y buen gusto la esquisita torre que los hermanos Truñó estan rematando en el campo de Juncosa, junto al estanque.”, La Voz del Pirineo, 1881-10-02, p. 3 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)19 Nom de pila facilitat per en Joan Truñó, de Bourg-Madame, així com altres dades relacionades amb la descendència d’aquesta branca.20 Tot i que molt malmeses pel temps, encara es poden veure les inscripcions de les tombes al cementiri d’Estoll. Hi consta na Rosa Sirvent de Truñó, enterrada el 28-01-1897, als 54 anys; i en Francesc Truñó Domènech, enterrat el 28-01-1903, als 72 anys.21 Anuario Riera, any 1901, p. 1059 (www.hemerotecadigital.bne.es)

22

nascuts entre el 1908 i el 1915. En els diaris de l’època destaquen el cap de família com a “contratista de obras” i/o “constructor”. Se li encarregaren diverses obres a la vila de Puigcerdà: una casa al carrer Llibertat, propietat del farmacèutic Sr. Ferrer (1925),22 una nova sala d’espectacles del “Círculo Agrícola Mercantil” (1928),23 un edifici dissenyat per l’arquitecte Josep Riera Reguer,24 premiat per la “Cámara de la Propiedad Urbana de esta Provincia” (1933),25 i la concessió de la construcció de la Biblioteca que volia aixecar “La Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros” (1935).26 Malauradament l’esclat de la guerra impedí la construcció d’aquest darrer edifici.27 A més, en Joan morí assassinat al Còrrec del Gavatx el 9 de setembre de 1936, juntament amb altres 20 persones, entre les quals, Joan Casals Cirera, el llavors propietari de la torre “El Regulador”. El cabaler, en Moisès Truñó Sirvent (1870-1955),28 va néixer a Estoll i es casà al voltant de 1909 amb Maria Peiris Torrents, natural de Sant Cristòfol de Toses. Van tenir almenys quatre fills: Pilar, Montserrat, Jaume i Moisès.

22 El Pirineo, 1925-05-10, p. 3 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)23 La Vanguardia, 1928-08-09, p. 22 (http://www.lavanguardia.com/)24 La identitat del qual ha estat deduïda contrastant diverses informacions trobades a Internet, donat que només disposàvem del cognom “Riera”.25 L’edifici estava situat al carrer de la Font d’en Llanes, cantonada amb el de la Llibertat, i era propietat d’en Joan Sardà. El Pirineo, 1933-01-15, p. 10 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)26 Ceretania, 1935-09-08, p. 8 (http://www.valldepi.cat/) ; “Ha sido concedida al contratista de obras de esta villa don Juan Truñó la construcción de la Biblioteca que aquí levantará la Caja de Pensiones”, La Vanguardia, 1935-10-31, p. 9 (http://www.lavanguardia.com/)27 “Puigcerdà, 5.- La Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros ha adquirido el solar lindante al que actualment posee y que fue años ha el matadero municipal y en el que empezaron las obras para levantar el edificio de la Biblioteca que dicha entidad piensa ofrecer a esta villa. Con la adquisición de este solar, será posible la realización del primitivo proyecto que tuvo que ser reducido al empezar las obras.”, 1936-02-07, p. 8 (http://www.lavanguardia.com/)28 La Vanguardia, 1955-11-01, p. 19 (http://www.lavanguardia.com/)

23

D’aquests dos últims, en Jaume –o bé Santiago-, nat a Puigcerdà l’any 1913, trencà amb la tradició familiar, ja que fou comptable. Només en Moisès Truñó Peiris (Puigcerdà 1915-2012) es dedicà a l’ofici de paleta. En Moisès va fer estudis de primària fins als 16 anys i es casà amb na Rosario Tapias Esplugas de Puigcerdà. Va ser reconegut professionalment com a “Empresario de Obras” i creà la firma o raó social Moisés Truñó, amb seu a la Casa Gran de la Plaça Barcelona nº3.29 Amb ell hi van treballar diferents membres de la família inclosos nebots i cosins. S’implicà activament en la vida política de la vila de Puigcerdà de la qual va ser alcalde els anys 1949-1950.30

Per últim, en Jaume Truñó Sirvent31 (v.1873-1942) residí a Estoll, on és enterrat. Es casà amb na Teresa Palau Carrera amb la qual va tenir tres fills: Sebastià, Francisco i Guillem. Tret d’en Guillem, que morí amb 19 anys, els altres dos germans es casaren i seguiren l’ofici de paleta.

II.- En Joan Truñó Domènech va néixer al voltant de 1833 a Urtx o a Estoll i morí solter a Puigcerdà el 5 d’agost de 1879.32 No ens ha estat possible aconseguir gaire informació sobre la seva trajectòria laboral, si bé sabem que treballà de paleta i el seu nom era reconegut com a un dels millors constructors de la seva època.

29 La finca hi consta al Padró de Puigcerdà amb diferent numeració segons l’any. A més del nº 3, també la trobem numerada amb el nº1 i el nº2.30 La Vanguardia, 1949-08-25, p. 4/ 1950-07-30, p. 5 (http://www.lavanguardia.com/)31 La informació de la branca d’en Jaume Truñó Sirvent prové íntegrament de l’entrevista realitzada a en Joan Truñó, de Bourg-Madame, i a la seva germana, Rosa, d’Age.32 Registre Civil-Jutjat de Pau de Puigcerdà, Defuncions, Juan Truñó Doménech, 1879-08-05, T-12, p. 204

24

Tant és així, que el novembre de 1878 l’Ajuntament de La Guingueta el proposà per a la construcció d’una nova església33 i el 18 de març de 1879 li fou adjudicada:34

(...) El Sr. Alcalde ha exposat que hi hauria un gran avantatge de fer efectuar els treballs de construcció de la capella pel Sr. Truñó, Joan, mestre paleta de Puigcerdà, ja que una primera subhasta va ser infructuosa i d’altra part el Sr. Truñó, Joan, que ha efectuat treballs d’important construcció a Bourg-Madame, és considerat com el millor obrer del país i el que inspira més confiança. El Consell Municipal considerant que el Sr. Truñó, Joan, és obrer molt capaç i que es beneficia d’una bona reputació, autoritza l’Alcalde a tractar amb ell pels treballs abans mencionats, a les clàusules i condicions del pressupost (...).35

Malauradament, l’obra restà sense portar-se a terme donat que emmalaltí de tifus,36 i ja en el llit de mort, van adjudicar l’obra a un dels seus germans, en Jaume:37

Des circonstances particulières et notamment des raisons de santé de l’entrepreneur dont la mort vient de m’être annoncée ont été la cause de retards pour l’ouverture des travaux. Dans cette situation, le décès de l’entrepreneur entraînant de plein droit la résiliation du traité, il y a lieu de prendre des mesures nécessaires pour faire une nouvelle adjudication ou un nouveau traité de gré à gré. D’un autre côté, il s’est produit des offres à cette occasion faites par le sieur Jacques Truño, frère de l’entrepreneur décédé, qui se chargera de l’entreprise dans les mêmes conditions que le traité passé le 18 mars dernier.

33 Registre de délibérations du Conseil Municipal de Bourg-Madame, 1878-11-29. Aquesta informació, així com les que es deriven del mateix fons, l’hem d’agrair a l’amic i historiador, Jean-Louis Blanchon.34 Registre de délibérations du Conseil Municipal de Bourg-Madame, 1879-03-1835 El document original és en francès, traduït per Joan Truñó, de Bourg-Madame.36 El tifus, provocat per la picadura de puces que han estat en contacte amb rates infectades, era habitual en persones que vivien en condicions d’insalubritat o bé per ocupacions que posessin la persona en contacte amb rates.37 Registre de délibérations du Conseil Municipal de Bourg-Madame, 1879-08-03

25

III.- En Josep Truñó Domènech (Urtx/Estoll 1839 - Puigcerdà 1919)38 fou paleta i es casà al voltant de 1872 amb Anna Punset Castells, natural de Ripoll, i tingueren, com a mínim, tres fills que arribaren a l’edat adulta: Llúcia, Frederic i Josep. La parella s’hauria casat a Ripoll, on hi van residir els primers anys de matrimoni, donat que la primogènita era nascuda a Ripoll l’any 1874. El 1877 la família es desplaçà a viure a Puigcerdà.39

En Frederic s’hi dedicà a l’ofici de paleta amb el seu pare; l’altre, en Josep, més conegut com el Pepet d’Estoll, va ser electricista de l’Ajuntament de Puigcerdà i morí jove d’accident laboral, tot just després de casat.40 La germana, na Llúcia, va morir el 1902 d’una malaltia respiratòria, poc temps després de casar-se i amb només 26 anys.41

En Josep Truñó Domènech es convertí també en un dels constructors més ben considerats de l’època dins la comarca. Treballà amb els seus germans42 i constituí amb 38 Ceretania, 1919-09-05, p. 5 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)/ Registre Civil-Jutjat de Pau de Puigcerdà, Defuncions, José Truñó Doménech, 1919-09-07, T-27, p. 3339 Aquest extrem el confirmaria el Padró de l’any 1881 (ACCE)40 Ceretania, 1925-05-10, p. 7 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/); El Pirineo, 1925-05-10, p. 4 (www.vall depi.cat)41 “Lucía Truñó de Artisó después de larga y penosa enfermedad en las vias respiratorias, ha fallecido a la temprana edad de 26 años (...)”, La Cerdaña, 1902-01-26, p. 2 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)42 “Un chalet en venta. Construido bajo plano y al estilo Suizo, situado al lado del estanque de Puigcerdà, el más pintoresco punto de las afueras de dicha villa, con jardín a la inglesa. El edificio es de una capacidad de 3.200 palmos, conteniendo, bajos, tres pisos, desvanes y remate de una preciosa miranda con vistas en todas direcciones de la dilatada comarca de Cerdaña. Adornan su fachada dos escaleras de piedra de granito con una cascada en frente que arroja el agua al lago adjunto, con un surtidor en el centro. El chalet está distribuido en el primer piso, en una cocina, recibidor, dos salas y un espacioso salón. En el segundo hay cinco dormitorios y una sala. En el tercero, tres dormitorios y 4 desvanes, y al remate la miranda. Para los informes dirigirse a los hermanos Truñó, constructores de obras, en Puigcerdà. (...)”, La Voz del Pirineo, 1882-07-02, p. 1; La Voz del Pirineo, 1882-07-30, p. 1 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/) - No hem disposat de prou informació, per contrastar i verificar, si aquest “chalet en venta” es tracta de l’anomenada “Casa Gran”, o d’un altre “chalet”.

26

el seu fill Frederic l’empresa José Truñó e Hijo. En Josep va ser l’artífex de diferents edificacions dins la vila. L’any 1899 treballà en la construcció de la torre objecte del nostre estudi.43 Al 1901, acabà de construir un palau tocant a l’estany de Puigcerdà per a en Santiago Simon, segons els plànols de l’arquitecte Josep Domènech Estapà.44 El seu fill, en Frederic, es casà l’any 1903 a Santa Llogaia amb Anna Rosa de Montellà Meya, nada a Bourg-Madame el 1883. El 1904 naixerà el seu fill, en Joan. En Frederic morí jove, el maig de 1906, a Puigcerdà, “víctima de larga y penosa enfermedad”.45 La seva vídua i el seu fill Joan apareixen vivint a la Casa Gran el 1925.46 En Joan Truñó de Montellà, xofer d’ofici i vocal de la Junta del Centre Republicà de Puigcerdà el 1930,47 es va casar el 1933 a la Tor de Querol amb na Margarida Bouche.48 El mateix any nasqué el seu únic fill, l’Albert.49 Na Margarida Bouche morí a la Tor de Querol el desembre de 1935 i en Joan deixà el petit al càrrec de la família. El 1945 en Joan Truñó de Montellà residia de nou a la Casa Gran50 i no s’haviatornat a casar. La descendència d’aquesta branca resideix actualment a França.

IV.- En Jaume Truñó Domènech (Urtx/Estoll 1842 – Puigcerdà 1911) va exercir de paleta amb els seus germans i substituí el seu germà Joan, en morir aquest de tifus, portant a terme la construcció de l’església de Bourg-Madame.51

43 La Cerdaña, 1900-06-24, p. 3 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)44 La Cerdaña, 1901-07-28, p. 2 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)45 La Cerdanya, 1906-05-12, p. 3 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)46 ACCE, Fons Municipal de Puigcerdà, Padró 1925, C.U 404847 La Vanguardia, 1930-11-07, p. 26 (http://www.lavanguardia.com/)48 La Vanguardia, 1933-03-07, p. 34 (http://www.lavanguardia.com/)49 Extracte de l’Acte de Matrimoni nº38, Albert Truñó = Bernadette Vidal, 1956-12-22, La Tor de Querol. Documentació que hem d’agrair a en Joan Truñó, de Bourg-Madame.50 ACCE, Fons Municipal de Puigcerdà, Padró 1945, C.U 405451 En Jaume Truñó Domènech morí solter el febrer de 1911. Ceretania, 1911-03-05, p. 3 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)/ Registre Civil-Jutjat de Pau de Puigcerdà, Defuncions, Jaime Truñó Doménech, 1911-02-25, T-24, p. 22

27

Pro

hom

s de

la C

erda

nya

(v. 1

904)

.51 E

mm

arca

t Fre

deri

c Tr

uñó

Pun

set.

Fot

o V

int-

i-ci

nc a

nys

de v

ida

puig

cerd

anes

a. J

aum

e B

ragu

lat.

28

V.- En Sebastià Truñó Domènech (Urtx/Estoll v.1850 – Puigcerdà 1905) va exercir diferents càrrecs dins l’Ajuntament de Puigcerdà, com regidor d’obres públiques, entre els anys 1884 i 190252 i 2n Tinent d’Alcalde el 1887.53 Ens consta també com a l’únic membre de la nissaga amb la titulació de mestre d’obres,54 i per tant es perfila com a possible candidat de l’autoria del disseny de la torre “El Regulador”.55

Els Propietaris

Els assentaments de la torre del Registre de la Propietat de Puigcerdà mostren com s’han anat succeint els titulars de la finca i com varia la forma d’ocupació de l’edifici al llarg dels anys. Hem cregut interessant deixar constància, tant dels canvis en la titularitat com de l’evolució de l’edifici pel que fa a la seva forma d’ocupació. També, però, hem volgut aprofundir, en la mesura que ens ho ha permès la informació consultada, en la vida dels diferents propietaris. Doncs bé, el principal personatge d’aquest capítol, en Joan Mas Calvet, era el fill menor d’una coneguda i benestant família de Puigcerdà. El seu pare, en Pere Mas Montagut, va néixer a Puigcerdà el 1822 i va ser enquadernador d’ofici. El 1822 va contraure matrimoni amb la veïna de Càldegues, Maria Calvet Gusi nada l’any 1827. El nou matrimoni s’establí a Puigcerdà i va tenir no menys de cinc fills, entre els quals en Joan Mas Calvet, el

52 La Voz del Pirineo, 1884-03-02, p. 2; La Voz del Pirineo, 1885-07-05, p. 2; La Cerdaña, 1899-05-21, p. 2 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)53 La Voz del Pirineo, 1887-07-03, p. 3 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)54 La Cerdaña, 1902-01-05, p. 2 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)55 En Sebastià Truño Domènech va restar solter i morí a Puigcerdà el febrer de 1905. Registre Civil-Jutjat de Pau de Puigcerdà, Defuncions, Sebastián Truñó Doménech, 1905-02-26, T-22, p. 3

29

promotor de la construcció de “Villa Maria”, el primer dels noms amb els que es coneix la torre que aquí estudiem. En Joan Mas Calvet va néixer a Puigcerdà el 17 de febrer de 1866. El germà gran, en Pau –Pablo a la documentació original- era el director del diari cerdà “La Voz del Pirineo”56 -després “La Cerdaña”-. La resta de germans eren en Cosme, na Margarida i en Bonaventura. En Joan va estudiar a la Universitat de València, on va obtenir l’any 1890 el títol de Procurador Causídic, i Procurador a l’Audiència de Barcelona. Es casà a Barcelona el juny de 1893 amb Maria Gibert Bach, descendent d’una família barcelonina de carnissers que havia fet certa fortuna. El matrimoni s’establí a Barcelona, al número 12 del carrer dels Àngels. El juny del 1900 quedà finalitzada l’obra de la “casa-torre” que ordenà construir a Puigcerdà per a passar els estius amb la seva família, però malauradament, no van poder gaudir gaire temps de la magnífica mansió. La seva esposa morí a Barcelona el 8 de març de 1901, als 35 anys,57 deixant dos fills de curta edat. En Joan es tornà a casar58 i l’any 1910 marxà a Ciutat de Mèxic (Mèxic).59 Des d’allí, nomenarà apoderat seu en Joan Boix Sol, un rellotger de Barcelona, per tal que intervingui en diferents assumptes de caire administratiu i de gestió.

56 La Voz del Pirineo va tancar a finals de l’any 1895 per continuar dos anys després amb el nou rotatiu La Cerdaña, que començà l’any 1897 i que, a partir de juliol de 1898 apareix com La Cerdanya. De tots dos diaris va ser director i impressor en Pau Mas Calvet.57 La Cerdanya, 1901-03-10, p.1 i 3 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)58 Tot i no haver trobat l’expedient del nou matrimoni, l’hem deduït en trobar a en Joan Mas Calvet com a “casado” en els diferents assentaments del Registre de la Propietat de Puigcerdà dels anys 1910 i 1911. Registre de la Propietat de Puigcerdà, finca nº1195, folio 246, tomo-libro nº 3959 Els anys 1910 i 1911 en Joan Mas Calvet apareix en la documentació residint a Mèxic: “Don Juan Mas y Calvet, de cuarenta y tres años de edad, casado, comerciante, residente en la Ciudad de Méjico (...)”, Registre de la Propietat de Puigcerdà, finca nº1195, folio 246, tomo-libro nº 39

30

Principalment, necessitava resoldre una ordre d’embargament que li havia interposat la seva germana Margarida, en no satisfer el préstec que havia rebut d’ella per cobrir les despeses ocasionades per a la compra dels terrenys i l’edificació de la torre. Mitjançant el seu apoderat aconsegueix 13.000 pessetes de préstec del comerciant barceloní Alfredo Astort Bofill. Del total, 9.421 pessetes van ser destinades a amortitzar el crèdit, mentre que les 3.579 pessetes restants van ser per a cobrir les despeses; finalment, el maig de 1911 aconsegueix aixecar l’ordre d’embargament de la finca.60

60 Registre de la Propietat de Puigcerdà, finca nº1195, folio 246, tomo-libro nº 39

Torre “El Regulador”, vista posterior, des de torre Shierbeck.Fons personal Martí Solé.

31

En Joan Boix es convertia, en absència del propietari, en responsable d’arrendar la finca per períodes de quatre anys a Feliciano Piñol Massot, Registrador de la Propietat i veí de Puigcerdà. El preu de l’arrendament era de 1.000 pessetes anuals i començava el juliol de 1911 i es perllongava fins el juny de 1915. Una de les clàusules de l’arrendament atorgava al propietari el dret de reserva de dos “quartos” del segon pis per emmagatzemar els mobles que no fes servir l’arrendador. Aquestes estances les podrien fer servir com a dormitori, tant el propietari com l’apoderat, quan vinguessin de forma accidental en qualsevol època de l’any, sempre i quan l’estada no superés els 15 dies seguits. Així mateix, tant propietari com apoderat es reservaven la potestat de recollir la fruita dels arbres del jardí que poguessin consumir al moment.61

En Joan Mas Calvet tornà de nou a Catalunya, concretament a La Baells (Berguedà), i el 13 d’abril de 1916 ven la casa cerdana al seu apoderat pel preu de 6.000 pessetes i encara amb la càrrega de la hipoteca.62

El nou propietari, en Joan Boix Sol, era natural de Cardona, fill del berguedà Vicente Boix i de la cardonina Maria Sol. Fou batejat a la parròquia de Sant Miquel de Cardona el 10 de juny de 1858 i morí a Barcelona el desembre de 1939.63 S’establí a Barcelona com a rellotger i va fundar un negoci de joieria-rellotgeria situat a la Rambla de Sant Josep que dugué el nom d’“El Regulador”.64

61 Registre de la Propietat de Puigcerdà, finca nº1195, folio 246, tomo-libro nº 3962 Registre de la Propietat de Puigcerdà, finca nº1195, folio 246, tomo-libro nº 3963 Arxiu Diocesà de Barcelona (ADB), Expedient Matrimonial, Joan Boix=Ignacia Iglesias, 1891-03-21 / Necrològica: La Vanguardia, 1939-12-13 64 Posteriorment l’edifici acollí el taller de la joieria Bagués-Masriera i des de l’any 2010 es troba l’hotel de luxe “Hotel Bagués”.

32

Joie

ria-

Rel

lotg

eria

“E

l Reg

ulad

or”

. Any

191

1. F

oto

gra

fia:

Blo

g “

La B

arce

lona

d’a

ban

s, d

’avu

i i d

e se

mp

re.”

33

No oblidà els seus orígens i gràcies a la seva bona situació econòmica es va convertir en benefactor de la ciutat de Cardona. Entre d’altres, va fer donació d’un rellotge “valioso y artístico” per al Casino de la Unión Cardonense (Cardona).65 La premsa local s’enorgullia de la trajectòria personal del seu conciutadà i no escatimava elogis al que considerava “nuestro compatricio Don Juan Boix Sol”.66 Es va immiscir dins el camp de la política i formà part de la candidatura pel “Partido Liberal Democrático Autonomista de Catalunya” a les eleccions de 1915. En l’apartat personal, hem de dir que es va casar67 el 16 de març de 1891 i en primeres núpcies amb Ignacia Iglesias Orriols,68 a la Parròquia de Nostra Senyora de Betlem de Barcelona. D’aquest primer matrimoni va néixer Joan,69 personatge polifacètic i de notòria transcendència pública, Maria70 i Teresa.

65 La Vanguardia, 1916-08-20, p. 14 (http://www.lavanguardia.com/)66 La Vanguardia, 1916-07-14, p. 16; La Vanguardia, 1930-12-12, p. 29 (http://www.lavanguardia.com/)67 ADB, Expedient Matrimonial, Joan Boix=Ignacia Iglesias, 1891-03-2168 Ignacia Iglesias Orriols, nada a Barcelona l’any 1862, filla de Julián Iglesias, natural de Chiclana de Segura, –desaparegut des del 1871 i sense saber-se el seu parador- i de Maria Orriols Anfruns, natural de Castellar de N’Hug.69 En Joan Boix Iglesias (1891-1965) va ser un personatge polifacètic. Rellotger de professió, però també militar (Ingressà el 7 de març de 1913 i fou Capità General de la 4ª regió). Esportista i dirigent esportiu, President de la Federació d’Atletisme (1921-1922), de Rugbi (1928-1936) i de Lluita de Catalunya (1946-1952). President de la Federació Columbòfila de Barcelona (1954-56). Ex directiu i soci de mèrit i número 15 del C.F. Barcelona i membre del “Comité Olímpico Español”. Membre de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona. Es casà el 23 de maig de 1918 amb Cristina Matas Ramis a la Parròquia de Ntra. Sra. Betlem de Barcelona. La Vanguardia, 1965- 05-04. (http://www.lavanguardia.com/)70 Maria Boix Iglesias es va casar (ab. 1916) amb en José Casellas Mir, mort a Barcelona l’abril de 1953. Van tenir quatre fills: Juan, Maria, José i Jorge.

34

Així doncs, en Joan Boix Sol decideix comprar la finca “Villa Maria” a l’abril de 1916 a Joan Mas Calvet, amb la mateixa intenció que la del seu amic i poderdant: la de passar-hi els estius lluny de la seva residència habitual de Barcelona. La hipoteca de 12.000 pessetes que encara pesava sobre la finca va ser pagada pel nou propietari. Les 1.000 pessetes restants del total del préstec ja les havia satisfetes prèviament en Joan Mas.  Tal com havia passat amb el primer propietari, la desgràcia s’acarnissà de nou sobre l’amo de la torre. Com si es tractés d’una maledicció, la seva esposa, Ignacia Iglesias, morirà el maig de 1916, només un mes desprésd’haver comprat la finca.71 Posteriorment, en Joan Boix es va casar en segones núpcies.72

En Joan Boix Sol va fer construir entre els anys 1918-1919 una casa adossada a la torre, que constava de planta baixa i dos pisos, i ocupava una superfície de 18 metres d’amplada per 8 de fondària (sic) (144 m2); estava valorada en 4.000 pessetes. Va ser inscrita en el Registre de la Propietat el 1920 i estava concebuda per a obtenir un rendiment econòmic a partir de contractes d’arrendament. Mentrestant, ell conservava la torre íntegrament pel seu ús i gaudi personal, ara anomenada “El Regulador”, en record al seu negoci de joieria-rellotgeria barceloní. Però l’estiu de 1925 els plans es capgiraren arran d’un tràgic accident -el relatarem més endavant- i Joan Boix decideix vendre la finca sencera, amb tots els mobles i amb una ploma d’aigua potable a en Joan Casals Cirera.73

71 Necrològica d’Ignacia Iglesias, La Vanguardia, 1916-05-19. (http://www.lavanguardia.com/)72 Tot i que no ens consta el nom de la seva nova muller, d’aquest matrimoni hi va haver també alguns fills. Necrològica de Juan Boix Sol, La Vanguardia, 1939-12-13. (http://www.lavanguardia.com/)73 Registre de la Propietat de Puigcerdà, finca nº1195, folio 246, tomo-libro nº 39

35

To

rre

“So

lso

na”,

cas

a ad

oss

ada

a la

to

rre

“El R

egul

ado

r”, v

ista

des

de

la B

aixa

da

de

la G

uing

ueta

. Fo

ns p

erso

nal M

artí

So

lé.

36

Així doncs, el 26 de novembre de 1925 en Joan Casals Cirera, comerciant de professió i veí de St. Julià de Cerdanyola, comprà tota la finca per 75.000 pessetes. Aquest fou el primer propietari que hi residí de forma permanent. No obstant això, només hi va viure durant onze anys amb la seva dona, na Dolores Casafont Pujol, natural de Berga. En esclatar la Guerra Civil, en Joan Casals fou detingut i morí assassinat el 9 de setembre de 1936 al Còrrec del Gavatx, al terme d’Urtx. Abans d’aquest desenllaç, el matrimoni havia signat capítols matrimonials on s’havien fet donació mútua en el cas de no tenir fills, com així succeí.74 En conseqüència, la vídua, en aquells moments amb 56 anys d’edat, heretà la propietat de la finca el 2 de novembre de 1939, i hi continuà vivint.75

74 Registre de la Propietat de Puigcerdà, finca nº1195, folio 246, tomo-libro nº 3975 Registre de la Propietat de Puigcerdà, finca nº1195, folio 246, tomo-libro nº 39

Començant per l’esquerra veiem la torre “Solsona” i torre “El Regulador”, emmarcades. Vista posterior. Fons personal Martí Solé.

37

Poc després de la guerra, la propietària remodelà l’espai intern de la torre i el convertí un edifici plurifamiliar. Durant un període relativament llarg hi convisqué amb famílies de llogaters de classe treballadora, immigrants o autòctons. La torre passarà de ser una construcció unifamiliar destinada a l’estiueig, a convertir-se en un negoci. El 1946, i per raons que desconeixem,76 la llavors propietària vengué la casa adossada a la torre al matrimoni Solsona Vidal -masovers del mas de Sant Marc de Puigcerdà-. Ells mai no hi residiren, sinó que la van destinar a obtenir unes rendes tot llogant els pisos a diferents famílies. Amb la segregació de la casa nova –coneguda popularment com a torre “Solsona”- la torre “El Regulador” canvià el nom pel de “Villa Dolores”.77 Aquest darrer canvi de nom no quallà i sempre més fou recordada entre els veïns de Puigcerdà com a torre “El Regulador”. El febrer de 1958 es produí un nou canvi en la titularitat de la torre, ja que na Dolores Casafont la vengué per 210.000 pessetes a una família resident a Puigcerdà. Va incloure, però, en el contracte de compravenda una clàusula per la qual es reservava el dret d’una habitació de per vida, tot i tenir aleshores la seva residència a Berga. L’espai reservat comprenia dues habitacions de la planta baixa entrant a la part esquerra (sic)78 i que donaven al jardí.79

76 Tot i no poder confirmar aquests extrems, la venda de la que fou coneguda com a torre “Solsona” podria haver estat deguda a causes econòmiques, probablement derivades de la penúria que imposà la postguerra.77 Registre de la Propietat de Puigcerdà, finca nº1195, folio 246, tomo-libro nº 3978 Malgrat al Registre de la Propietat hi consta que es tracta de les dues habitacions a la dreta del rebedor de l’entrada, sabem que la Dolores Casafont ocupà les de la banda dreta. A més a més, incorporà una escala de fusta que comunicava el seu menjador amb el jardí sense necessitat d’accedir al pis pel rebedor principal de la casa.79 Registre de la Propietat de Puigcerdà, finca nº1195, folio 246, tomo-libro nº 39

38

A més a més, els compradors van ser obligats per la venedora a pagar de la seva butxaca “con responsabilidad solidaria”, una cuina, una xemeneia i un menjador “en la forma corriente en las construcciones de su clase en esta villa”.80 Na Dolors morí a Berga el 12 de desembre de 1965. A partir d’aleshores, cap dels amos de la torre no hi va residir. El 1993 la propietat es valorà en 4.754.076 pessetes. Finalment, els titulars de la finca, llavors en un avançat estat de degradació –apareix descrita com a “casa-torre, avui solar”-,81 la van vendre a una immobiliària cerdana el 7 de gener de 1998, pel preu de 20.000.000 pessetes. No podem oblidar, però, que durant els anys anteriors a la seva demolició van ser diversos els llogaters que van intentar adquirir la torre per recuperar-la del seu destí, sense èxit.

80 Registre de la Propietat de Puigcerdà, finca nº1195, folio 246, tomo-libro nº 3981 Registre de la Propietat de Puigcerdà, finca nº1195, folio 246, tomo-libro nº 39

Procés d’enderrocament de la torre. Any 1997.Fons personal Jordi Campillo.

39

El novembre de 1998 la torre “El Regulador”, una de les construccions més emblemàtiques i representatives de tota una època a la nostra comarca, ja era història. Les noves construccions que es van aixecar en l’espai que ocupava esborraven un pessic del patrimoni arquitectònic de Puigcerdà, i amb ell les vivències humanes que hi van tenir lloc.

Els llogaters. La torre “El Regulador”:de torre d’estiueig a vivenda plurifamiliar

Durant els primers decennis del segle XX la Cerdanya sofrí un lent degoteig de població cap a d’altres indrets de Catalunya, a la recerca de nous llocs de treball, tot plegat afavorit per la millora de les comunicacions, en especial per l’arribada del tren, el 1922. Va ser a partir de la

Procés d’enderrocament de la torre. Any 1997.Fons personal Jordi Campillo.

40

dècada dels quaranta que la població es recuperà gràcies a les activitats econòmiques relacionades amb el turisme. Paral·lelament, es produeix un fenomen de concentració de la població entorn de les principals poblacions de la comarca: Puigcerdà, Alp, Bellver i Llívia, i una reducció a la resta de nuclis.82

És en aquest context on s’emmarca una de les vicissituds més importants que patí la torre “El Regulador” i que marcà el seu devenir posterior: la transformació física i d’ocupació de l’edifici. Fou al voltant de mitjans de la dècada dels anys quaranta, quan els propietaris de la torre modificaren el concepte inicial per a la que va ser concebuda. L’immoble deixà de ser una sola unitat i es dividí en diferents vivendes per a convertir-se, fins el seu enderrocament, en un conjunt d’habitatges plurifamiliars. Les transformacions físiques també, en comportaren d’altres de caire socioeconòmic. L’edifici passà d’estar ocupat per famílies benestants de Barcelona durant períodes puntuals de l’any -estivals essencialment- i amb una funció de lleure, a ser-ho de forma continuada com a primera residència i, llevat d’excepcions puntuals, per famílies de classe treballadora. Què va impulsar a aquesta nova forma d’ocupació de l’edifici? Tot apunta que al darrere d’aquesta decisió hi confluïren un mínim de dues causes: d’una banda, l’increment de la demanda d’habitatges per part de la gent que s’instal·lava a Puigcerdà i, de l’altra, l’interès de la propietària en obtenir un major rendiment econòmic de la finca. Potser caldria afegir altres raons, com ara la manca de demanda d’ocupació turística estacional, una pèrdua d’interès per la zona on estava ubicada i un progressiu deteriorament de l’edifici i de l’entorn.

82 SABARTÉS, Josep Mª: Població i territori a l’Alt Pirineu català. Anàlisi demogràfica de les comarques de l’Alt Urgell, Alta Ribagorça, Cerdanya, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Val d’Aran. Tremp, Editorial Garsineu, 1998, p. 68-71

41

Com a conseqüència d’una manca d’informació relativa a l’edifici en el padró municipal, no ens ha estat possible situar amb exactitud l’any en què es modificà la forma d’ocupació. Va ser poc després de quedar-se vídua na Dolors Casafont Pujol quan es comencen a llogar els pisos creats a partir de la divisió interna. Mentre ella segueix ocupant la planta baixa, les famílies llogateres ho feien a les dues plantes superiors de l’edifici i al soterrani. L’any 1945 l’edifici ja estava ocupat per diferents llogaters.83

No obstant això, les primeres dades verificables en el padró municipal són del cens de 1955, quan ja hi consten compartint l’edifici propietària i llogaters. No disposem ni dels padrons anteriors a la Guerra Civil, destruïts, ni dels immediatament posteriors, massa imprecisos i sense la nomenclatura completa dels carrers de la vila.

83 Informació oral facilitada per Carme Solsona.

Carme Solsona el dia de la 1a Comunió, amb la seva mare, Ventureta,al jardí de la torre “El Regulador”. Fons personal Carme Solsona.

42

Tot i així, sabem per les fonts orals que els primers anys la torre acollia famílies catalanes i essencialment cerdanes,84 i amb el pas dels anys va donar cabuda a famílies nouvingudes de la resta de l’estat espanyol, del Nord (Castella i Lleó i Galícia) al sud (Andalusia, Múrcia i Extremadura). A partir dels padrons municipals de l’any 1955 en endavant, podem extreure informació sobre la procedència de les famílies i també de les professions dels integrants dels nuclis familiars. Així doncs, constatem la presència d’oficis relacionats bàsicament amb el sector de serveis: barbers -com en Joan Ramon Sallent-, paletes -com l’Ignacio Barredo o en Manel Campillo-, jardiners -com en Reinaldo Campillo-, transportistes -com en Joan Camí-, empleats de lleteries -com en Josep Solsona, conegut popularment com el Pepito de la Llet-, i fins i tot funcionaris de duanes -com en Josep Baró.

84 Informació oral facilitada per Carme Solsona.

Família Camí-Solsona i en Josep Baró a les escales de la torre “El Regu-lador”. Mitjans de la dècada dels 70. Fons personal Carme Solsona.

43

Pel que fa a la població femenina, destaquem la pràcticament nul·la incorporació de la dona al mercat laboral. En la majoria de casos, la dona apareix vinculada a les tasques de la llar: s.l.-segons el padró.

“Villa Maria”, la torre “El Regulador” i “Villa Dolores”, tres noms per a un edifici maleït

A més d’analitzar les característiques tècniques i la història de l’edifici, també hem volgut recuperar de l’oblit alguns dels episodis, propis d’una crònica negra, a la que va lligada la història de la casa. Morts naturals, d’altres accidentals i, fins i tot, un crim que no tan sols ha quedat gravat en la memòria col·lectiva, sinó que es va plasmar a les fonts escrites. La història tràgica de la torre començà ben aviat i amb el primer propietari. Quan a l’estiu de 1900 en Joan Mas Calvet estrenà la magnífica edificació que s’havia fet construir a la Baixada de les Ginguetes, poc es podia imaginar que seria el primer i únic estiu que la podria gaudir en companyia de la seva muller. Maria Gibert Bach morí de malaltia nou mesos més tard, als 34 anys, a Barcelona. En Joan Boix Sol, que l’havia adquirit el 1916, ni tan sols la va poder fruir el primer estiu amb la seva esposa. Ignacia Iglesias Orriols, de 53 anys, morí de malaltia només un mes després d’haver comprat l’aleshores anomenada “Villa Maria”. I per a en Joan Boix no acabà aquí el drama, ja que visqué una experiència que el deixà molt afectat. Tot va començar un assolellat dia del mes d’agost de 1925. Una família de Barcelona, els Álvarez Lipkau, passava la temporada d’estiu en la casa annexa a la torre. Aquell dia, els dos germans, de 7 i 13 anys, s’entretenien a arreglar una bicicleta a l’esguard d’una terrassa suspesa entre ambdues finques. Després d’un soroll s’esfondrà la terrassa i atrapà a sota cinc dels membres de la família.

44

Només se’n va lliurar el germà petit, de 7 anys, amb un lleuger cop al cap. La resta: la mare, l’àvia, el fill gran i dos més van quedar sepultats per les runes. En Joan Boix Iglesias, fill del propietari, fou testimoni i acudí amb altres veïns a socórrer els accidentats. La mare i l’àvia van patir ferides de caràcter greu, però va ser en Lluís, el fill gran de 13 anys, el més perjudicat, ja que no va poder superar la gravetat de les ferides i morí poca estona després a l’hospital de Puigcerdà.85

85 Deixem aquí la transcripció de la notícia que va cobrir el diari La Veu de Catalunya, any 35, núm. 9092-9105 (1-15 ag. 1925), p. 7: Catàstrofe a Puigcerdà. A la torre de don Joan Boix, coneguda per El Regulador, ocorregué a Puigcerdà un enfonsament que causà diverses víctimes. S’enfonsaren uns 8 metres d’escala, un terrat de 16 metres de llarg per sis d’ample, sepultant cinc persones, i dues per un veritable miracle s’escaparen de la catàstrofe amb una contusió lleu, l’un a la mà, i l’altre al cap; és a dir, tota una família entera, menys el pare que es trobava a Barcelona pels seus assumptes. El fill gran, que estava al lloc del succés, explica així el fet: El seu pare, senyor Boix, té una torre annexa a la que habita durant la temporada d’estiu, i que durant, l’esmentada lloga. Aquesta casa-torre té el seu corresponent jardí, el qual és uns metres més baix del nivell del de la torre que habita el senyor Boix. Des del nivell d’aquest últim i a l’esquerra de l’entrada, s’aixecava la terrassa de les dimensions indicades. Ocupats en l’arranjament d’una bicicleta hi havia dos germanets dels que habiten a la casa del costat, i amb ells hi havia l’àvia, quan un d’aquells cridà a la mare perquè veiés com havien arranjat la bicicleta, i mentre hi anava muntat un dels germans, de tretze anys, anomenat Lluís, sota la terrassa es senti un lleu soroll, produint-se’n després un altre, de més fort ensorrant-se la terrassa. El segon fill poguè fugir, no sense abans rebre un cop al cap, i quedant com hem dit abans, els cinc restants sepultats per les runes. Als crits de socors dels que s’havien salvat del sinistre acudiren alguns transeünts i llurs conveïns de l’esmentada torre i els de la del Senyor Boix. Traient d’entre les runes la mare donya Lluïsa Lipkau d’Àlvarez, de trenta set anys, casada, natural de Paris i veïna de Barcelona, carrer de Lleó XIII, 33, segon, en estat greu; l’àvia, donya Joana Balleta, vídua de Lipkau, de cinquanta vuit anys, en el mateix domicili, en estat greu; el fill Lluís Alvarez Lipkau, de tretze anys, natural de Córdova (Mèxic), en estat gravíssim, i els dos menors i més sepultats, en estat lleu. Tots foren traslladats a la torre, menys el Lluís, que pel seu estat s’ordenà el seu trasllat a l’hospital, morint poc desprès d’haver-hi ingressat. Per ordre del jutge fou acabada d’ensorrar la part de la terrassa que quedà feta a runes.

45

Molt probablement, aquest tràgic accident provocà que el propietari vengués la finca sencera el novembre del mateix any.86 El nou propietari fou en Joan Casals Cirera, el qual hi visqué onze anys amb la seva muller, Dolors Casafont. El 9 de setembre de 1936, poc després d’esclatar la Guerra Civil, i sota el terror imposat per Antonio Martín -més conegut com el Cojo de Málaga-, formà part dels 21 detinguts considerats com a feixistes. Lligats els uns amb els altres varen ser transportats amb el camió, conegut sarcàsticament com “el camió de la salut”, fins a l’indret anomenat El Còrrec del Gavatx, a la vora del Pont del Soler, on van ser assassinats.87 La torre recuperà uns anys de calma i també veié l’arribada de famílies de llogaters, entre els quals la d’una família cerdana establerta a Barcelona i que hi residia als estius, els Bragulat. I va ser dins d’aquesta família de llogaters estiuencs on es produí un crim que trasbalsà als habitants de la torre i de la vila, tot assolint una àmplia ressonància mediàtica.88 La data del crim la recorden molt bé algun dels veïns, però especialment Carme Solsona Palau, que aquell mateix dia havia d’anar a signar les amonestacions prèvies al seu casament. Al matí s’havia citat amb el que havia de ser el seu testimoni, en Josep Baró Ricart, un altre dels llogaters, per a formalitzar l’acte; però aquest no arribava. Quan finalment s’hi va presentar, tot esbufegant i disculpant-se, els hi va explicar el truculent assumpte que l’havia endarrerit: un assassinat. No el de qualsevol persona desconeguda, no!, sinó el de na Maria Antònia Bragulat Meya.

86 Registre de la Propietat de Puigcerdà, finca nº1195, folio 246, tomo-libro nº 3987 POUS i PORTA, Joan; SOLER I SABATÉ, Josep Mª: Anarquia i república a la Cerdanya (1936-1939). El “Cojo de Málaga” i els fets de Bellver. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 199188 La Vanguardia, 1964-04-09, p. 27 (http://www.lavanguardia.com/)

46

Carme Solsona amb el seu pare, Josep Solsona, conegut com El Pepito de la Llet, a l’escala principal de la torre, el dia del seu casament.Fons personal Carme Solsona.

47

Maria Antònia Bragulat Meya era filla d’en Jaume Bragulat Sirvent i de Carme Meya. Aquesta família nadiua de la Cerdanya, però fincada a Barcelona, llogava les dependències de la 2ª planta de la torre “El Regulador” per venir a passar-hi els estius. Maria Antònia va conèixer a Puigcerdà Antonio Rius Latorre, i es va enamorar perdudament d’ell quan aquest feia les milícies a la comarca; era la dècada dels anys 50. L’Antonio era un mosso de molt bon veure però un mala peça: bevedor, mandrós i violent. Els pares de na Maria Antònia no veien bé la relació de la seva filla amb aquest home. Malgrat tot, i perquè la joventut i la ceguesa de l’enamorament tot ho poden, es van casar el 12 de maig de 1954 i es van instal·lar en un pis del carrer Balmes 296 de Barcelona. Els pares de na Maria Antònia, mirant pel bé de la seva filla, van oferir i facilitar al seu gendre diverses ocupacions, així com ajuda econòmica i suport moral. No va servir de res. Cap feina li esqueia i a cap feina s’hi trobava a gust. Per contra, el propi Antonio explicà durant el seu judici que se sentia menystingut pels seus sogres ja que sempre l’havien desprestigiat davant la seva dona. No obstant això, d’aquesta relació van néixer una nena i un nen.89

Des del començament, les discussions entre el matrimoni es van succeir de forma habitual, però cada vegada amb més violència. La crònica de premsa narrava l’habitualitat dels maltractaments, i sabem, fins i tot, que el marit va trencar-li el maxil·lar inferior i li va perforar el timpà a cops de puny. Finalment, na Maria Antònia, espantada i aconsellada pels seus pares, demanà la separació judicial i eclesiàstica. El jutge concedí la pàtria potestat dels fills a la mare i el dret de visita, un dia a la setmana, al pare. Maria Antònia, amb els seus dos fills, se’n va anar a viure al pis que tenien els seus pares al carrer Gran de Gràcia, i l’Antonio se’n va anar al de la seva mare, al carrer Aribau 138. 89 La Vanguardia, 1966-12-22, p. 10 (http://www.lavanguardia.com/)

48

Tot i separats, la parella continuà veient-se i es trobaven d’amagat dels pares d’ella. La mare d’ell els hi deixava el seu pis del carrer Aribau tots els dijous, el dia que la minyona lliurava. Aquesta, coneixedora de les trobades clandestines, sempre els hi deixava un suc de taronja a cadascun dins de la nevera. Maria Antònia hi anava amb l’esperança de poder refer el matrimoni, tot i que en aquella època ja estaven esperant el vist-i-plau del divorci canònic. Dos dies abans dels fets, el 6 d’abril de 1964, l’Antonio va fer un taló per valor de 320.000 pessetes i va enviar a la seva mare a cobrar-lo a la sucursal del “Banco Hispano Americano”, del carrer Muntaner, deixant el compte amb poc més de 3.000 pessetes. El mateix dia revisà la seva pistola, una “Astra” del nou curt, i comprovà la validesa de la llicència i de la munició. Finalment, el 8 d’abril de 1964, l’Antonio va quedar per veure’s amb la seva dona a les set de la tarda al pis del carrer Aribau. Com les altres vegades, ell li prometé que redreçaria la seva conducta i li demanà de tornar a conviure. Tot seguit, van anar al dormitori i van fer l’amor. En acabat ell, amb un gest ràpid, prengué la pistola i descarregà tres trets a boca de canó sobre la seva confiada muller, encara al llit, provocant-li la mort de forma instantània. Després, l’Antonio Rius es presentà davant el Jutjat de Guàrdia i confessà el seu crim. Sembla ser que el funcionari de guàrdia que el va atendre, en sentir la confessió: “He matado a mi mujer”, li respongué: “Vale, ¿y qué más ha hecho?” tot plegat sense deixar de teclejar a la seva màquina d’escriure, ni dignar-se a mirar-lo. En el moment dels fets, Antonio i Maria Antònia comptaven 36 i 33 anys, respectivament. El 21 de desembre de 1966, Antonio Rius va ser jutjat per l’Audiència Provincial de Barcelona que el trobà culpable d’un delicte de parricidi amb l’agreujant de premeditació i traïdoria però, amb l’atenuant de penediment espontani; el condemnaren a 30 anys de presó. Els seus advocats van recórrer la sentència però el dia 13 de gener de 1967, el Tribunal Suprem confirmà i ratificà la sentència

49

de l’Audiència Provincial:

(...) de acuerdo con el relato de los hechos declarado probado, las agravantes fueron aplicadas totalmente de acuerdo con el referido relato y en una estricta ortodoxia penal. Por lo que rechazan el recurso y confirman totalmente los pronunciamientos de los magistrados de la Audiencia de Barcelona.90

Va ser reclòs en una presó del sud d’Espanya, on va complir tan sols 12 anys dels 30 a què havia estat condemnat.91

Poc abans dels fets, els pares de Maria Antònia havien fet construir, en els horts que quedaven per sobre la torre “El Regulador”, una caseta d’estiueig per a la seva filla. La casa mai va poder ser estrenada i va ser venuda per mirar d’evitar, dins el possible, tot allò que els hi portés records de tan mal empassar.92 El 1969 el pare de la difunta va escriure el llibre “Vint-i-cinc anys de vida puigcerdanesa. 1901-1925”93 on recordava, en forma de dedicatòria, el tràgic final de la seva filla.

90 La Vanguardia, 1967-01-14, p. 8 (http://www.lavanguardia.com/)91 La Vanguardia, Suplement, 1995-10-08, p. 6 (http://www.lavanguardia.com/)92 El xalet, avui enderrocat, es situava al carrer Alfons I amb l’encreuament amb l’avinguda Coronel Molera.93 BRAGULAT, Jaume: Vint-i-cinc anys de vida puigcerdanesa. 1901-1925. Barcelona, imprès a Gráficas Casulleras, 1969

Dedicatòria de Jaume Bragulat a la seva filla en el llibre: Vint-i-cinc anys de vida puigcerdanesa. 1901-1925.

50

Amb aquest fet posem el punt i final a una sèrie de relats que tenen com a comú denominador la tragèdia. Històries escrites que van sacsejar, en certs moments, les vides d’algunes de les famílies que van viure a la torre.

Conclusions

La investigació duta a terme ens ha obert un ventall d’aspectes a l’entorn de l’edifici, més enllà dels purament tècnics i/o tipològics, però la cloem sense haver pogut donar una resposta fefaent a l’interrogant que l’originà: determinar l’autoria del disseny i la direcció tècnica de la construcció de la casa. Sembla poc probable que el disseny i la realització de l’obra estiguessin íntegrament a mans del constructor, l’únic esmentat a la premsa. Per contra, era freqüent que els diaris destaquessin la participació d’arquitectes en obres de característiques similars,94 un fet que augmentava el prestigi de l’habitatge i dels seus propietaris. Així doncs, per què en aquest cas no apareix expressament el nom de l’arquitecte? Podria ser que la figura de l’arquitecte o mestre d’obres quedés eclipsada davant la notorietat dels constructors? O, simplement, cal atribuir aquesta absència al poc interès de la redacció del rotatiu en documentar-se sobre aquest extrem? No obstant això, podem aportar com a tesi plausible que l’artífex del disseny fos en Sebastià Truñó Domènech, l’únic membre de la nissaga titulat com a mestre d’obres. Tot i no atestar expressament cap vinculació professional amb els constructors, desenvolupà la seva activitat professional entorn dels anys de construcció de la torre.

94 L’any 1901 acaba de construir un palau tocant a l’estany de Puigcerdà, segons els plànols de l’arquitecte D. Josep Domènech Estapà, per a D. Santiago Simon, fill de D. Francisco Simon, impressor de Barcelona. La Cerdaña, 1901-07-28, p. 2 (http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/)

51

L’estudi ha constatat com l’edifici ha estat expressió de la transformació socioeconòmica de la comarca al llarg del segle XX i, a més, hem conegut una de les nissagues de constructors més actives de la contrada durant els darrers decennis del segle XIX i gran part del segle XX. Per últim, hem il·lustrat alguns dels successos que van tenir com a escenari la torre “El Regulador”, alguns dels quals amb important ressò social i mediàtic. Aquesta rica història es truncà a finals de l’any 1997, i potser no és una conclusió massa simplista, afirmar que la torre “El Regulador” desaparegué per manca de sensibilitat envers el patrimoni arquitectònic i històric en general. Un mínim de tres factors confluïren en aquesta línia: la manca d’una protecció legal específica promoguda per instàncies administratives locals, el desinterès i/o incapacitat econòmica dels propietaris de promoure unes costoses reformes per a fer front a la degradació de l’edifici i, per últim, el llaminer interès immobiliari. En definitiva, la torre fou enderrocada poc abans de complir el seu segle d’existència, i ja no en queda res més que un record i unes quantes fotografies. Record enyorat per aquells que, malgrat tot, hi van passar alguns dels millors anys de les seves vides. On, com ens diu emocionada l’Eugenia Quintana, “era una casa on totes les famílies que hi vivien formàvem una sola família”.

Serveixi aquest escrit, doncs, com a record per a tots els que la vam gaudir.95

95 El nostre agraïment al doctor Joan Sanmartí Grego pels suggeriments estilístics.