La tomba de la Clota Grossa(l'Escala, Alt Empordà)

J05EP CASAS i GENOVER

La zona que comprèn l'actual terme municipalde l'Escala és, amb tota seguretat, una de les mésriques en petites troballes i jaciments arqueolô-gics d'època rornana, tant del perIode republicàcorn imperial. Aixè és degut al fet de trobar-sesituada en ella la ciutat d'Ernpdries, principal fo-cus de romanització del N.E. de Catalunya. Percitar-ne alguns, podem recordar els jaciments delPuig de les Sorres, amb abundós material ibèrici romà; els Recs, també amb ceràmiques del Se-gle u-i aC., o la Muntanya Rodona, on al costatd'un conjunt de fons de cabanes del segle v-ivabans de Crist trobem algunes sitges amb mate-rial tardo-republicà i alt imperial.

Un altre conjunt important i cronolôgicarnentmolt homogeni és el de Riells i el seu entorn. Sensdubte, la troballa més interessant és la de l'em-barcador situat en els <Fondos de Riells> o Corrald'en P1. Aquest embarcador, del qual se'n conser-va un rnur de 13,20 rn. de llargada per 2,20 m. d'al-cada, construIt amb la tècnica anomenada ((ci-clèpea>>, fou excavat I estudiat a l'any 1968 pelDr. E. Ripoll I M. Llongueras, els quals proposenpel conjunt una data entorn el 120-80 a.C. (Ripoll-Llongueras, 1974, pàg. 295.)

L'enterrament que estudiem seguidament foudescobert a l'any 1978 vora el mar, a! nord del'embarcador que acabem d'esrnentar. El seu des-cobriment, degut als senyors DIdac Piflero i An-ton Macia, membres del Centre d'Estudis Esca-lencs, va ser quasi casual 1 degut a un movimentde terres previ a la construcció d'un edifici. Enveure l'interès que podia tenir la troballa, elsmembres del C. d'E. E. van procedir a recupe-rar tot el material trobat confeccionant seguida-ment un plànol amb la situació, planta i seccionsde la tomba (làms. 1 i 2) i redactant una curtamemària de gran utilitat per a conèixer les cir-cumstàncies que envoltaren la troballa.

La tomba estava situada en la punta que Se-para la Clota Grossa de la Clota Petita, al costatdels edificis d'Escala Nova, a 14 m. del mar itallada a la roca natural. Del mort, el qua! estavaorientat de S.E. a N.O., nornés se'n conservava elcrani, un femur i vans petits fragments de cos-

telles. La resta de l'esquelet havia quedat desfet.Aquest no reposava damunt la roca natural delfons, sinó en un hit de sorra fina de platja d'unsvint centimetres de gruix i estava recobert ambalguns fragments d'àmfora I una altra capa desorra igual que la del fons.

L'aixovar de la tomba era bastant pobre. Eslimitava a una gerra de ceràmica grisa emporita-na, una altra petita peça de ceràrnica oxidada re-coberta d'engalba de color gris fosc o negre ifragments d'almenys cinc àmfores ha utilitat de lesquals desconeixern, puix que arnb els pocs frag-ments que hi havia era impossible que cap d'ellesfóra sencera. A part, cal fer esment d'una petita

Làmina I. - Plànol de situació de Ia tomb a. (Realitzat perBenjamI Bofarull).

Làmina II. - Planta, seccions i perspectiva de Ia tomba(segons B. Bofarull).

Làmina III. - Peca de ferro plana i allargada trobada enla part que corresponia a! cos del mort. Probablement és

un cinturó.

moneda de bronze que es va trobar unida a duesdents i una peca de ferro semblant a un cinturó.

1. (Lam. 3). - Peca de ferro allargada i estre-ta amb un extrern en forma de canal. Es incorn-pieta i està bastant deteriorada. A i'extrem con-trari s'hi conserven restes de teixit, el qual, perefectes de i'oxidació ha quedat unit a! metall. Estracta d'un teixit molt senzill (veure foto 1) i deu-na cobrir el cadaver. En la part central de lapeca hi ha un disc més gran i gruixut que la restad'eiia, el qual té i'aspecte d'una sibelia o d'unapeca semblant destinada a unir les dues parts enquè es divideix la làmina de ferro. De totes ma-neres, no podem afirmar categàricament queaquesta peca sigui realment un cinturó, puix queestà massa maimesa i incompieta. El que si espot assegurar és que no es tracta de cap punyalo espasa, tal corn havien suposat en un principiels seus descobridors.

2. (Foto 2).—Petita monera de bronze, moltmaimesa i de difIcil interpretació. Anvers: capfemenI orientat a Ia dreta; l'ünic detail que espot apreciar amb tota ciaretat és el pentinat, fetamb una trena iguai que en aitres monedes em-poritanes. Revers: Cavali orientat, segons sembla,a l'esquerra. Es gairebé impossible apreciar-himés details. El diàmetre de Ia moneda és de 13 mi-lImetres.

Foto 1.— Detail ampliat de Ia làmina de ferro en ci qua!pot apreciar-se el teixit adherit al metal!.

liable amb l'ungla. Sol ser compacta, encara quea vegades es veu alguna esquerda a l'interior dela secció. Es lleugerament micàcia i de fracturarecta, sovint amb els angles gastats degut a laseva poca duresa.

c) Pasta de color rosat, fina, ben depurada,porosa, micàcia i amb alguns punts negres. Lafractura és irregular i els angles vius. L'interiorde la secció ës de color blau grisós, del tipus<<sandwich>>. La superfIcie no es pot ratliar ambl'ungla.

d) Pasta DB tIpica (Nolla, 1977a, pàgs. 201-230).

-

I i!i1i'I11. Foto 2. - Anvers i revers de Ia moneda trobada a! costat

del crani, unida a dues dents.

3. (Lam. 4, l).—Ceràmica grisa emporitana.Gerra esvelta, de coil alt i cilIndric, Ilavi anular,ben diferenciat i cos globular. El peu és senzilli ben visible, anular i amb la secció de Ia zona derepOs en forma pentagonal. Presenta una nansasenzilla de secció eliptica que arranca del coil ibaixa parallela a eli fins al cos, on mor. La pastaés de color gris clar, no massa dura, amb petitsporus i de tacte farinós. La fractura és recta i re-gular, amb els angles arrodonits i gastats. For-ma 6 de Nolla.

Diàmetre vora: 4,3 cm.Diàmetre base: 4,8 cm.Altura: 14,5 cm.4. (Lam. 4, 2). - Petita gerra de cos cilIndric

i coil estret, el qual s'obre en la part del liavi.Conserva el començament d'una nansa. L'argilaes de color rosat, fina, molt dura i compacta. Frac-tura recta i amb els angles molt vius. Tot l'exte-nor està recobert amb una engalba de color grisfosc o negre, fina, molt dura i extremadamentadherent.

Diàmetre vora: 3,5 cm.Diàmetre base: 5,5 cm.Altura: 5,5 cm.5. (Lam. 4, 3).—Peu d'una àmfora de Ia for-

ma Dressel 1. Pasta de color rosat, porosa, ambgrans de quarc blanc i alguns punts negres, calç,mica i grans de terra cremada. La paret externaestà recoberta d'engalba de color groc pallid,quasi blanca, molt fina i adherent.

A part de la que acabem de descriure, trobemquatre tipus diferents d'argiles en els fragmentsd'àmfores recuperats a l'enterrament, pertanyentstotes elles a la forma Dressel i. Son els següents:

a) De color rosat, pigallada de mica negra iblanca, amb alguns petits grans de calc. L'interiorde la secció és de color gris. Les parets externesestan recobertes d'un tel molt fi d'engalba de co-lor groc clar i molt adherent. Una varietat d'aquesttipus es diferencia de l'anterior per tenir un desen-greixant de grans de mica i quarç negres de ta-many superior i no tenir engalba.

b) Pasta de color groguenc, fina, ben depura-da i no massa dura. Tacte farinós i fàcilment rat-

Es difIcil amb tan poc material establir una cr0-nologia exacta de l'enterrament. Intentarem, perà,donar la cronologia aproximada amb el minimd'error possible.

Primerament, cal dir que ignorem la forma deles àmfores. Evidentment es tracta del tipus Dres-sel 1, perô la seva variant, prou important de caraa establir cronologies, ens és desconeguda de-gut a que els ünics fragments amb forma quehem pogut trobar es redueixen a un peu i a lapart del cos corresponent a la carena.

El peu, massIs, suficientment diferenciat i ar-rodonit a la punta, podria correspondre a unaàmfora Dressel 1 A o C i el podrIem situar, grossomodo, a finals del segle i a.C. o començamentsdel segle següent. Trobem parallels en jacimentsben propers a La Clota. Per exemple, a Ia sitjaGall 1 d'Empüries, reomplerta amb un conjunthomogeni de materials de principis del segle iabans de Crist; al Camp del Bosquet (Camailera),on trobem fragments idèntics dins un conjunt dela segona meitat o finals del segle ii a.C. (Ca-sas, 1980), i en alguns camps de sitges conjunta-ment amb materials de la mateixa època.

A més a més, tenim un altre indici que semblamostrar que alguns dels fragments d'àmfora DBde l'enterrament corresponen al tipus Dressel 1 C.Es tracta de bona part de Ia carena, molt marca-da, d'una d'elles. Es una carena normal en aques-ta forma i, només per citar un parallel, podemrecordar l'àmfora de Torre Tavernera (Vallroma-nes), datada al 119 a.C. (Nolla, 1978a, pàg. 222,fig. 34).

Quant a la gerreta de ceràmica oxidada (làmi-na 4, 2), trobem també parallels a aquesta formaa la necrèpolis de Les Corts a Empüries. Be éscert que aquests tipus de recipients apareguts aLes Corts (incineracions 44, 73, 90), son de cerà-mica grisa emporitana, pero cal tenir en compteque eis mateixos tallers que fabricaveri les cerà-miques reduIdes (grises), també en fabricavend'oxidades, amb tota una gamma de colors i to-nalitats més 0 menys intenses.

Almagro, en ei volum primer de Ia seva obrasobre les necrèpolis d'Empüries, situa aquestespeces entorn l'any 100 a.C. Probablement son lieu-gerament més modernes, de la primera meitat delsegle i a.C. Defensem aquesta data basant-nos enels altres materials trobats tant a les tombes d'in-cineració de Les Corts corn en materials apare-

Làmina IV. - 1) Gerra de ceràmica grisa emporitana dela forma 6 de Nolla. 2) Petit vas de ceràmica oxidada feta

a torn. 3) Peu d'una àmfora Dressel 1.

guts en altres indrets propers i en un contextemolt clar de comencarnents del segle i a.C. (sit-ges Gall 1 i Gall 2 d'Empdries).

Si be a la necrOpolis de Les Corts no trobem cappeca la pasta de la qual reuneixi unes caracterIs-tiques iguals o semblants a la de la tomba de LaClota, a l'estació del Camp del Bosquet, ja cita-da, va aparèixer un vas bicônic idèntic als tIpicsde ceràmica grisa perè fabricat amb el mateixtipus de pasta que el que estudiern.

Referent a la peca de grisa emporitana (làmi-na 4, 1), cal dir que també a Les Corts trobempeces semblants, per be que el recuperat a la in-cineració n.° 34 i un altre de procedència no massaclara es diferencien del que ens interessa per te-fir Ufl coll més curt i el cos més feixug. Aques-tes peces van ser datades per Almagro entrel'any 100 i el 50 a.C. la prirnera, i finals del se-gle ii o principis del següent Ia segona (Almagro,1953, pàgs. 309, 330 i 338).

A més del vas recuperat a Les Corts, trobem al-tres parallels a Empüries. Concretament a les sit-ges Gall 1 i Gall 2, tantes vegades citades, en vaaparèixer un altre quasi sencer, a part de duespeces de ceràrnica amb engalba bianca també dela forma 6, encara que lleugerament més grans.A Casa Pastors (Girona), van trobar-se algunsfragments de peces idèntiques (Nolla, 1977, pàgi-na 866, nUms. 1056 i 1058).

Sembla que les gerres d'aquesta forma guardenrelació amb una altra gerreta procedent del Ca-bezo de Alcalá de Azaila. Aquesta ditima no téllavi i el seu coll és alt i estret; el cos, bitronco-cènic i arrodonit. Poseeix també una sola nansa.El seu peu és alt i la base aixecada i plana, paral-lela a la zona de repós. Bertran Lions creu queel seu origen cal cercar-lo en gerres republicanesde forma semblant perô amb la nansa sortint di-rectament del llavi i no del coil (Bertran, 1976,pàgs. 212-213, fig. 53).

El fet que el vas de La Clota sigui més es-velt que els publicats per Almagro, per exemple,no vol pas dir que sigui més antic. El que marcal'evolució d'aquesta producció —a part de la for-ma, la qual ja ens dóna una primera aproxirna-ció cronoiôgica— no és tant la forma més omenys esvelta o feixuga del vas en general, cornalgunes de llurs caracterIstiques particulars; perexempie, el gruix de les parets, l'argila en que es-tan fabricats i, sobretot, les bases.

Els perfils dels peus i bases Cs un dels puntsessencials per a intentar establir unes lInies ge-derais d'evoltició dins aquestes ceràmiques. Elperfil mCs corrent és aquell que presenta una for-ma anular en el fons extern i un peu una micamCs obert en la part superior que en la inferior,estrenyent-se en la part d'unió amb el cos delvas (Nolla, 1977b, pàg. 846).

En les peces mds modernes, la superfIcie de re-pós queda reduIda gairebé a una aresta i presen-ta una plataforma més o menys inclinada en elfons intern (Nolla, 1977b, pàgs. 846-847). Cal dirque corn més antics son els vasos, mCs ampla ésla zona del repós del peu.

Per tant, i tenint en compte que la forma 6 s'ins-criu en un marc cronolàgic cornprès entre les dar-

reries del segle ii a.C. i tota Ia primera meitatdel segle i a.C. i que la zona de repós de la basede la que estudiem, rnalgrat ser ampla, no Cs deles que ho és més, creiem que cal situar la gerre-ta de La Clota cap a comencaments del segle iabans de Crist, segurament entre el 90-70, dataque fern extensiva a Ia resta del material.

En pnincipi, i degut sobretot als vasos que for-maven part de l'aixovar, creiern que el de La Clo-ta és un enterrament indIgena. Malgrat tot, perà,hi ha alguns detalls que ens fan dubtar, puix ques'aparten del que és més normal en el rite fune-ran indIgena.

Primerarnent, veiern que es tracta d'una inhu-macjo i no d'una incineració, corn seria dcl cas.Evidentment, aquest factor per eli sol no signi-fica res ni és determinant, puix que la poblacióindIgena no havia adoptat la incineració d'unamanera exciusiva. Es més, en necrópolis indIge-nes molt rnés antigues, corn per exemple la dela Muralla N.E. d'Empdries, trobem, a part de lesnombroses incineracions, quatre inhumacions (Al-magro, 1955, pàgs. 359-361). D'altra banda, en unaèpoca ja tan tardana corn a Ia que correspon latomba que estudiem, no seria d'estranyar ques'hagués perdut en bona part Ia costum d'incine-rar els morts o que fóra normal la pràctica d'arn-dOs rites indistintament.

Perô hi ha un altre factor important quc ensacosta als rites funeraris tIpicament romans. Esel fet de que es va trobar una petita moneda em-poritana de bronze unida a dues dents del rnort.Era una costum molt estesa en el mOn romà i essolia practicar, làgicament, en els casos d'inhu-rnació, encara que, segons sembla, tambC era cor-rent en els casos d'incineració posar la moneda ala boca del difunt abans de cremar-lo.

Aquesta costum responia a Ia creenca en unmite de tradiciO grega, segons el qual, Caron, divi-nitat infernal fill d'Erebo i de la Nit, passavaen una barca d'un co-stat a l'altre de la IlacunaEstIgia les ànimes dels morts a canvi d'un ôbol.No sabern fins a quin punt s'havia estès aquestacreenca entre ci indIgenes. En tot cas, cal pen-sar que la costum de collocar una moneda a laboca del mort seria bastant habitual tenint encompte Ia ilarga durada de la influència grega imés tard romana a aquesta zona.

CONSIDERACIONS FINALS

Evidentment, la troballa d'una tomba fa pen-san ben aviat en l'existència d'una necrOpolis.Perô no sembla aquest el cas de La Clota. Si bCs cert que una vegada recupenats els materialsde l'enterrament s'efectuaren algunes prospec-cions trobant-se taques de cendres i alguns frag-ments de ceràmica escampats per tota la zona, notenim cap evidència sobre Ia possible existènciade més tombes.

Cal dir, perà, que arrel de la troballa de la torn-

ba estudiada, molta gent que treballava a residiahabitualment en aquell indret van comunicar alsmembres del C. d'E. E. que alguns anys erirera,mentre es construIa una piscina en una casa pro-pera, van aparèixer cranis, ossos i gran nombrede fragments de ceràmica. Malauradament en elseu dia no es va donar importància a aquestesrestes i foren destruIdes.

El que si sembla evident és que la tomba estavarelacionada amb algun conjunt arqueolôgic decerta importància. El fet de trobar-se bastants

fragments de ceràmica en superfIcie i l'aparicióde taques de cendres i restes de foc al seu vol-tant, fa creure que a començaments del segle iabans de Crist s'alcaven algunes senzilles caba-nes en la punta que separa la Clota Grossa dela Clota Petita. Tampoc seria d'estranyar queaquestes cabanes tinguessin alguna relació ambl'embarcador del Corral d'en Pi o eFondos deRiells>. Possiblement mai no sabrem si allô eraaixI, puix que actualment tota l'àrea és urbanit-zada.

ALMAGRO, M. (1953): Las necrópolis de Ampurias. Vol. I.Las necrópolis griegas. Barcelona, 1953.

ALMAGRO, M. (1955): Las necrópolis de Ampurias. Vol. II.Las necrdpolis romanas e indigenas. Barcelona, 1955.

BELTRAN, M. (1976): Arqueologia e Historia de las ciu-dades antiguas del Cabezo de Alcald de Azaila (Te-ruel), a Monografias Arqueoldgicas, XIX. Zaragoza,1976.

CASAS, J. (1980): L'estació romana del Camp del Bos-quet (Camallera, Alt Empordà). II. Les amfores, aRevista de Girona, 93. Girona, 1980.

NOLLA, J. M. (1977b): La ciudad romana de Gerunda.Tesi Doctoral (no publicada). U.A.B. Bellaterra, 1977.

NOLLA, J. M. (l977a): Una producció caracteristica: Lesamfores DB, a CYPSELA II. Girona, 1977.

RIPOLL, E. i LLONGUERAS, M. (1974): El embarcaderoromano de Riells, en el dmbito Ampuritano, a Misce-ldnea Arqueologica, vol. II, pàgs. 277-295. Barcelona,1974.