FINALITATS DEL DRET PENAL LES PENES

Per a quan les normes penals no es compleixen, el dret penal té previst un remei: la pena. La pena és

precisament un sofriment, un dolor (aflicció), que serveix per a evitar que es cometin delictes. Com ho

veurem, la pena pretén evitar la comissió de delictes de diverses maneres.

FUNCIONS DE LA PENA

La pena històricament ha complert diverses funcions, que d'alguna manera continua complint.

1-RETRIBUCIÓ

La funció de la pena pot ser la “de retribuir” el mal causat pel delinqüent, amb altre mal (la pena). És a

dir, que es fa “pagar” la mala comesa, a través de la imposició d'un càstig (finalitat retributiva). Aquesta

va ser la funció inicial de la pena. Les teories que sostenien aquestes nocions es denominen absolutes, ja

que entenen que la pena no és en si mateixa un “instrument útil”, sinó que es deriva del principi de

justícia universal (divina), absolut, i s'aplica en virtut d'aquest principi, encara quan no serveixi per a cap

objectiu concret ni a l'individu que la sofreix, ni a la societat que l'aplica. Encara quan no aporti cap

benefici, d'acord a aquesta teoria la pena, com resposta al delicte, ha d'aplicar-se, perquè és just donar el

càstig que mereixen als culpables.

Es pot basar en dos conceptes possibles que la fonamentin: d'una banda la justícia. Prové de la filosofia

Kantiana. És just que cada qui rebi el que mereix, sigui això bo o dolent, segons el cas. En el cas de la

pena, es rep un càstig, perquè és “el just”. També pot usar-se l'argument de la retribució en un sentit

negatiu, per a fonamentar la noció de venjança. En qualsevol cas, el major aporti de la idea de retribució

al dret penal modern, és el principi que es deriva d'aquesta teoria, denominat principi de,

proporcionalitat de la pena. El principi de proporcionalitat de les penes, significa que el màxim de

pena que legítimament es pot aplicar, és aquella proporcional al dany causat. No és legítim llavors,

aplicar un càstig que sigui superior al dany causat pel delinqüent amb el delicte comès. Aquest principi

de proporcionalitat de la pena, és una de les garanties del dret penal democràtic, mentre que constituïx un

límit al ius puniendi (dret de càstig) de l'Estat respecte dels ciutadans. En un Estat democràtic, la pena no

pot servir com mitjà de tortura ni càstig, i ha de sempre guardar una relació de proporcionalitat amb el

delicte.

2- PREVENCIÓ

També pot orientar-se la pena en altre sentit, no ja absolut, com era la noció de justícia, sinó relatiu, com

és la noció de prevenció. D'allí provenen els corrents que afirmen que la pena, a més de justa, ha de ser

útil. És a dir, ha de servir per a una mica concret, empíricament constatable. Ha d'obtenir-se una mica

1

més específic que el restabliment de la justícia, amb la seva aplicació. Són les cridades teories relatives,

o funcionals de la pena. Dintre de les teories relatives, tenim diverses variants:

A) PREVENCIÓ ESPECIAL NEGATIVA

Així, per una banda, amb la pena es busca que el propi autor del delicte, no repeteixi el seu error

(prevenció especial), per temor a una nova pena (prevenció especial negativa). La pena tindria en aquest

cas, un efecte dissuasori.

B) PREVENCION ESPECIAL POSITIVA

També pot esperar-se que l'autor no torni a delinquir, perquè amb la pena ha “après” què és el correcte i

què és l'incorrecte socialment, i s'ha “resocializado” (prevenció especial positiva).

C) PREVENCIÓ GENERAL NEGATIVA Però, a través de la pena, es pretén

també, que la resta dels individus, que no ha delinquit encara (la societat), no arribi a delinquir en el

futur. Aquesta funció social de la pena, com “avís” per a la resta de la col·lectivitat (prevenció general),

també pot tendir a dos resultats: Així pot buscar evitar el delicte perquè s'intimida (atemoreix, amenaça)

amb el mal que és la pena, als possibles delinqüents.

D) PREVENCIÓ GENERAL POSITIVA Per contra, pot sostenir-se que la

pena serveix com missatge educatiu, que “ensenya”, d'alguna manera a la societat, “què és el correcte

socialment”, i “què és l'incorrecte”, i per tant prohibit.

PENES I MESURES DE SEGURETAT

Arribem a la conclusió, llavors, que el dret penal, és un conjunt de regles obligatòries, que permeten la

convivència social pacífica, a través de l'assegurament d'un cert nivell de respecte “” entre els seus

membres. Evita així, el danys i els perills més greus per a la convivència social. Aquests danys i perills,

es denominen delictes. Per a evitar els delictes, el dret penal, compte amb un instrument, que és la pena,

que s'aplica a qui no respecten les seves normes. D'allí podem dir que el dret penal és primàriament

cohercitivo (en tant és obligatori, i no és negociable el seu compliment, doncs ens ve imposat per

endavant), i és secundàriament punitiu (doncs existeix un càstig previst per al cas de no complir amb els

seus mandats o les seves prohibicions).

No obstant això, la pena està prevista només per a persones majors i capaces, ja que no només és un

càstig, sinó fonamentalment un “retret”. És a dir que la pena part del pressupost que la persona que va

realitzar l'acte delictiu, tenia possibilitat i capacitat de triar comportar-se d'una altra manera, i no obstant

2

això, ha triat delinquir, i per això és “culpable”. Aquesta possibilitat i capacitat, exigeixen en l'autor del

delicte un cert nivell de llibertat física i intel·lectual, i una determinada maduresa.

Quan per contra, la persona que comet un fet prohibit penalment manca d'aquestes facultats (a l'estudiar

la culpabilitat com element del delicte veurem que això pot succeir en diversos supòsits), el dret penal ja

no pot retreure a una persona lliure el seu comportament incorrecte. Per això, ja no és possible concebre

que s'apliqui una pena, ja que es tractaria d'un càstig inútil, ja que la persona que la sofreix, no pot

assimilar el seu significat.

No obstant això, de tota manera, la societat necessita protegir-se dels comportaments penalment

prohibits realitzats per aquestes persones que no compleixen amb els requisits de reprochabilidad total o

parcialment, per causes com és per exemple la de no tenir la maduresa intel·lectual d'un adult normal.

Per a aquests casos en els quals no es pot fer responsable a l'autor, apareixen les denominades “mesures

de seguretat”. És a dir, es tracta de mesures, que no busquen el càstig, sinó que busquen protegir a la

societat de certs atacs provinents d'individus “perillosos”, als quals no els pot retreure el seu

comportament, per mancar de llibertat o de maduresa per a rebre aquest retret. És el cas dels menors, o

de les persones que natural o artificialment es troben en una situació d'incapacitat per a motivar-se

conforme al dret penal.

Observem, que en el cas de les mesures de seguretat, ja no estem davant a “un diàleg entre iguals”, sinó a

un remei enfront d'atacs provinents de “desiguals”. El seu fonament no és el càstig, ni el retret, ni la

intimidació, sinó que és una resposta enfront d'una “font de perill social”.

En el cas de les mesures de seguretat el fonament de la seva aplicació és purament preventiu. Ja no

és tan important llavors que la mesura es correspongui amb la gravetat del fet comès (és a dir que sigui

justa i proporcional a la culpabilitat), sinó amb el perillosa que sigui aquesta persona per a la societat, i

amb el tipus de tractament que sigui necessari aplicar-li.

La mesura de seguretat ha de ser útil per a prevenir atacs socials d'éssers perillosos, i per a això, pot

consistir en un tractament que no es correspon necessàriament amb la gravetat del dany causat amb el

delicte (no tenen en compte la proporcionalitat amb el fet), sinó que té una fi pròpia (preventiu), que pot

en cada cas, tendir cap a un tractament educatiu, curativo o tendiente a neutralitzar a l'individu al que se

li aplica.

Aquesta última alternativa, la funció de neutralització o “inocuación” perseguida amb les mesures de

seguretat en certs casos, actualment no es troba vigent en la majoria dels sistemes penals democràtics. La

inocuización consistia en “l'aïllament”, o fins i tot l'eliminació de les persones altament perilloses, que es

consideraven “irrecuperables” socialment.

ESTRUCTURA DE LA NORMA PENAL

Penes i mesures de seguretat, són les dues possibles conseqüències jurídiques que poden derivar-se de la

violació d'una regla de l'ordenament penal.

3

L'estructura de la NORMA PENAL, és llavors: UN SUPÒSIT DE FET (el fet prohibit o degut

penalment ej: no matar, salvar al meu fill en perill, etc.) + UNA CONSEQÜÈNCIA JURÍDICA

(pena o mesura de seguretat).

PRINCIPIS DEL DRET PENAL

El dret penal, atès que és l'instrument social que existeix per a solucionar els conflictes socials més greus

i perillosos que poden produir-se en l'àmbit de la societat, i per tenir també les eines d'intervenció més

lesives (penes i mesures de seguretat), posseïx una sèrie de garanties, per a evitar els mals que implicaria

el seu ús impropi o abusiu. Pot en aquest sentit assimilar-se a la solució quirúrgica enfront d'una malaltia

física, és a dir, és la solució extrema i més agressiva que es posseïx per a atacar un “mal” social.

1- PRINCIPI DE LEGALITAT.-

Precisament, dèiem que per atacar drets fonamentals, el dret penal només pot ser regulat per llei

orgànica. És a dir, que no hi ha delicte ni pena, sense una llei (orgànica, en el cas d'Espanya), que ho

estableixi expressament. Aquest principi és fonamental en un Estat democràtic de dret. Només els

representants del poble (el parlament), poden decidir quin fet és delicte, i quines penes es poden aplicar a

qui ho realitza. Tractant-se d'un Estat de dret (art. 1 CE), l'Estat està sotmès a la llei. Per ser democràtic,

el dret està al servei del ciutadà, i és una garantia per a la protecció de la dignitat humana, així com per al

respecte a la igualtat de tots els ciutadans. Al seu torn, el principi de legalitat, requereix una sèrie de

garanties d'assegurin el seu respecte. Així la llei que determina l'existència d'un delicte i la seva pena

corresponent ha de ser:

Prèvia- És a dir, irretroactiva (no pot aplicar-se per a casos del passat), En particular, serà sempre i en

tot cas irretroactiva la llei que crea nous delictes, o agreuja delictes ja existents. És el que es denomina,

principi de irretroactividad de la llei penal. La llei penal no s'aplica cap al passat, sinó cap al futur.

Només pot aplicar-se a casos anteriors a la seva existència, quan la nova llei resulta més favorable per al

reu del que seria l'aplicació de la llei penal anterior. Art. 25 CE.

Escrita- Exclou el costum com font de delictes i de penes. Només les lleis orgàniques que emanen del

parlament poden crear delictes i establir les penes que afectin drets fonamentals.

Estricta - La llei penal ha de determinar de forma clara, el supòsit de fet prohibit i obligatori, i la pena

que li correspon. S'exclou l'analogia en matèria penal. Només s'aplica la norma penal, estrictament als

casos descrits en ella, mai a casos similars que no càpiguen dintre del sentit literal possible del seu text,

si això és perjudicial per al reu. Només pot aplicar-se (com excepció) la llei de forma anàloga, per a

aquells casos que aquesta aplicació fos favorable per a l'acusat.

Garantia judicial- Només pot declarar-se culpable per la comissió d'un delicte, i imposar-se una pena a

una persona, en virtut d'una sentència dictada després d'un judici penal seguit amb totes les garanties

processals, i en el qual s'ha respectat el dret de defensa de l'acusat. Aquesta sentència, i la seva pena

corresponent, han de ser dictades per un jutge penal competent. Art. 24 CE.

4

2- PRINCIPI D'INTERVENCIÓ MÍNIMA

Aquest principi, tendeix a evitar que es recorri al Dret penal de manera indiscriminada. Atès que el dret

penal intervé amb capacitat de limitar de forma molt rellevant l'esfera dels drets individuals més

importants dels ciutadans, i especialment la llibertat ambulatoria, ha de recórrer-se al seu ús el mínim

d'ocasions possible, només quan estigui justificat per ser necessari donada la gravetat de l'atac, i per no

existir altres mitjans de protecció menor onerosos. D'allí que d'aquest principi es deriven els següents

principis:

P. DE FRAGMENTARIEDAD- El dret penal no protegeix tots els béns jurídics que existeixen en la

societat, sinó només aquells més importants.

Però encara respecte dels béns que protegeix, tampoc castiga tots els atacs, sinó només els més

greus. Per exemple, no castiga tots els atacs a la integritat física. Una simple empenta, sense més

conseqüències, no serà delicte. Només castiga llavors, aquells atacs més greus als béns que protegeix. P.

DE SUBSIDIARIETAT- El dret penal és a més la ultima ratio, això és l'últim instrument que utilitzarà

l'Estat per a solucionar un conflicte social. Si existeixen altres instruments polítics (ajudes socials,

polítiques de protecció de certs interessos), o jurídics menys agressius (dret administratiu, civil,

mercantil, laboral, etc.), ha d'acudir-se a ells en primer terme, i només quan no s'hagin obtingut

solucions satisfactòries per altres vies, s'acudirà al dret penal.

3- ALTRES PRINCIPOS DERI GUALS DEL SISTEMA DEMOCRÀTIC

PERSONALITAT DE LES PENES- Només la persona que ha comès el delicte, pot respondre per ell. No

poden aplicar-se penes a altres persones distintes del propi responsable.

RESPONSABILITAT PEL FET- Només es pot castigar a una persona pel fet delictiu que ha comès. Mai

s'imposarà una pena a algú per la seva personalitat, la seva forma de ser, etc.

PRINCIPI DE DOL O CULPA- No es castiga a una persona per un simple accident en el qual no podia

ni havia de calcular-se el possible risc. Només cap la pena en aquells casos que se sap i es vol realitzar

una determinada conducta, o almenys s'ha estat imprudent a l'hora d'evitar un determinat resultat,

incomplint un deure cura.

PRINCIPI D'IMPUTACIÓ PERSONAL- Perquè pugui ser responsable d'un delicte, l'autor ha de complir

amb les condicions de normalitat i maduresa necessàries, és a dir, que ha de ser penalment imputable.

III CONSEQÜÈNCIES JURÍDIQUES DEL DELLITO

SANCIÓ PENAL- SANCIÓ ADMINISTRATIVA

5

La sanció penal (la pena), no és l'únic tipus de sanció que posseïx l'Estat per a protegir els seus

interessos. També en l'àmbit administratiu, existeix una branca denominada Dret administratiu

sancionador, que regula les sancions que pot imposar l'Estat als ciutadans per no respectar (vulnerar) una

norma administrativa.

Principi de “NON BIS IN IDEM”- Aquest principi garanteix que en cas que un mateix fet estigui previst

com delicte i com infracció administrativa, només pot aplicar-se una única sanció.

Això és que no poden aplicar-se dues sancions (pena –sanció penal- + sanció administrativa), per a

castigar un mateix fet. Aquest principi impedeix així el doble càstig d'un únic fet. Tampoc pot

jutjar-se dues vegades un mism fet en una mateixa jurisdicció. És a dir, que dintre de la jurisdicció

penal, si el mateix fet ja ha estat jutjat i ha recaigut sentència, no pot jutjar-se una segona vegada

(amb algunes excepcions com el recurs de revisió, o l'acció de nul·litat de les actuacions, que són

molt excepcionals i per a supòsits molt concrets).

El legislador, sempre tenint en compte el principi d'intervenció mínima, és qui ha de decidir quins fets

són delictes, i entren per tant en l'òrbita del dret penal; i quins són infraccions administratives, i per tant

poden ser creats per normes de rang inferior a la llei, i no gaudeixen de les garanties i principis

consagrats penalment.

DIFERÈNCIES ENTRE SANCIÓ PENAL (PENA O MS) I SANCIÓ ADMINISTRATIVA:

• En funció de la gravetat de la conducta, el legislador decideix que una conducta sigui constitutiva de

delicte o d'infracció administrativa, tenint en compte el principi d'intervenció mínima.

• En funció de l'òrgan que les crea- Els delictes només poden ser creats per llei orgànica dictada pel

parlament nacional (principi de legalitat), les infraccions administratives poden ser creades per llei

nacional o autonòmica, o per normes d'inferior rang provinents de l'administració nacional o autonòmica,

depenent de qui sigui competent per a legislar en la matèria que regulen.

• En funció de l'òrgan que les imposa.- Les sancions penals només poden ser imposades per un jutge

penal, després d'un procés penal en el qual s'ha dictat una sentència de condemna. Les sancions

administratives són imposades per un òrgan de l'administració pública.

• En funció de la gravetat de la sanció.- Les sancions penals són més greus,, i són les úniques sancions

que poden consistir en privació de llibertat, encara que també existeix la pena de multa. No obstant això,

l'impagament de la multa, pot substituir-se per pena de presó. La sanció administrativa també pot

consistir en una multa o en altres sancions, però mai poden donar lloc a la privació de llibertat (presó).

6

• En funció de les fins perseguides- Les sancions administratives, no persegueixen les mateixes fins

resocializadores de la sanció penal, i no tenen en compte el principi de dol o culpa, sinó que s'imposen de

manera purament objectiva, pel simple fet de cometre una infracció formal a la norma, sense considerar

generalment les circumstàncies personals de l'infractor. La sanció penal persegueix fins de

resocialización i reeducació, és proporcional al dany comès, i s'imposa prenent en consideració les

circumstàncies personals de l'autor, i respectant el principi de dol o culpa.

RESPONSABILITAT PENAL I RESPONSABILITAT CIVIL DERIVADA DEL DELICTE

LA RESPONSABILITAT PENAL-

Té per consegüent l'aplicació d'una pena.

Les penes al seu torn, poden consistir en mesures de diversa naturalesa (arts. 32 a 61 CP) * Totes les

mesures que s'assenyalen a continuació són “penes” NO CONFONDRE amb mesures de seguretat, que

no es corresponen amb la responsabilitat penal, sinó amb la realització d'un fet tipificat en el CP, i per

això denoten certa perillositat en el seu autor, però del que no necessàriament l'autor està en condicions

de ser “responsable”.

Així, d'acord a les modificacions introduïdes per la L.O 15/2003, recentment entrada en vigor el/1

10/2004 * aquesta llei elimina l'arrest de cap de setmana, modifica les sumes de les penes de multa,

establix noves pautes per a la privació del dret a residir en determinats llocs, o aproximar-se o

comunicar-se amb determinades persones, entre altres canvis), les penes es classifiquen en:

Privatives de llibertat- Presó, i responsabilitat personal subsidiària per impagament de multa (arts. 35 et

seq. CP)

Privatives d'altres drets- (arts. 39 i ss CP)- Inhabilitació absoluta, o inhabilitació especial per a l'exercici

de determinada professió, ocupació o càrrec, ofici, indústria; inhabilitació per a l'exercici de la pàtria

potestat, tutela, guarda o curatela, o dret al sufragi passiu, o de qualsevol altre dret; privació del dret de

conduir vehicles de motor o ciclomotores; privació del dret a la tinença i port d'armes; privació del dret a

7

residir en certs llocs, acudir a ells, o aproximar-se o comunicar-se amb determinades persones (víctimes,

familiars, unes altres que determini el Jutge), treballs en favor de la comunitat si conten amb el

consentiment del penat fins a per 8 hores diàries.

Multa- (arts. 50 i ss CP)- Mínima de 10 dies i màxima de 2 anys. La quota diària serà de € 2 mínim, a

400 € màxim. Si el condemnat no la satisfà voluntàriament o per via de constrenyiment, se subjecta a la

persona a responsabilitat personal subsidiària d'un dia de privació de llibertat per cada dues quotes

diàries no satisfetes.

Les penes al seu torn es classifiquen en principals i accessòries (arts. 54 i ss CP)- És a dir que un mateix

fet pot donar lloc a l'aplicació d'una pena principal de privació de llibertat, amb una accessòria de

privació d'altre dret. Les penes de privació de llibertat superiors a 10 anys, comporten l'accessòria

d'inhabilitació absoluta en tots els casos (art. 55 CP). Les de fins a 10 anys, poden imposar-se atenent a

la gravetat del delicte art. 56 CP. En alguns tipus penals, el legislador ja estipula la pena accessòria que

en tals casos acompanya a la principal de multa o privació de llibertat necessàriament (ex. art. 419-

Suborn).

Quant al compliment, el legislador establix en cada delicte un marc penal genèric en la part especial, i

proporciona una sèrie de regles en la part general (arts. 61 a 79 CP).Així s'establix un règim que regula

l'aplicació del sistema de concurs de circumstàncies agreujants i atenuants (art. 66 CP), les regles

concursals (art. 73 CP), el règim de substitució d'una pena privativa de llibertat per una altra de diversa

naturalesa (art. 88 CP). Així mateix es preveu un règim d'aplicació progressiu del sistema penitenciari

regulat en Llei Orgànica General Penitenciària (LOGP) i en el Reglament penitenciari (RP).

RESPONSABILITAT CIVIL DERIVADA DE DELICTE- D'un fet considerat com delicte, a més de la

responsabilitat penal enfront de l'Estat i a la societat, pot derivar-se la responsabilitat civil de reparar o

compensar els efectes que ha produït el delicte a la víctima o als perjudicats. (art. 109 CP). Aquesta

responsabilitat civil, segueix i depèn al seu torn, de la responsabilitat penal (art. 116.1 CP).

L'únic punt en comú entre ambdues responsabilitats (civil i penal), és que les dues deriven del mateix fet

delictiu, i que ambdues són generalment imposades en la mateixa sentència de condemna. No obstant

això, tenen naturalesa diferent.

Diferències entre la RC i la Responsabilitat Penal: En la RC no regeixen els següents principis:

• Principi d'imputació personal- La RC pot pagar-la altra persona diferent del responsable penal.

• Principi de Proporcionalitat- La RC no és proporcional a la gravetat del delicte, sinó al dany provocat.

8

• No requereix capacitat penal, ni culpabilitat (art. 118 CP). Pot ser declarat responsable civil un incapaç

penal al que se li apliqui una MS, o fins i tot una persona jurídica distinta de la persona que va cometre el

delicte.

• La RC pot ser renunciada pel perjudicat, la responsabilitat penal no s'extingeix per la renúncia de l'ofès

(estalvi en certs casos excepcionals que requereixen querella de part, com són en general els delictes

sexuals, entre altres).

La RC (art. 110 CP) comprèn:

• La restitució del mateix bé (si és possible)

• La reparació del dany

• La indemnització pels perjudicis materials i morals

Són responsables civils:

• Els quals han participat en la realització del delicte són responsables solidaris entre si per les quotes

respectives, i subsidiaris per les quotes dels altres (art. 116. 2 CP)

• Una persona diferent de l'autor pot respondre subsidiàriament

• NO TOTS ELS DELICTES IMPLIQUEN RESPONSABILITAT CIVIL

IV TEORIA DEL DELICTE

INTRODUCCIÓ

Formalment, sabem que és delicte tota conducta que el legislador sanciona amb una pena. No obstant

això, no qualsevol fet pot ser delicte, sabem que materialment aquestes conductes han de tenir un

contingut determinat, que no totes les conductes humanes revesteixen. Així, materialment, les conductes

que es consideren delictives, s'han de basar en un judici de “desvalor” respecte d'una conducta humana,

conforme amb els principis del dret penal que hem estudiat.

En termes generals, podem definir al delicte com “ACCIÓ TÍPICAMENT ANTIJURÍDICA, I

CULPABLE” O “UN INJUST CULPABLE”. Obesrvamos llavors quatre elements (quatre requisits),

tots ells imprescindibles, per a poder qualificar un fet com DELICTE. Analitzarem cadascun d'ells a

continuació.

CONCEPTE PENAL DE L’ACCIÓ

9

Acció, des del punt de vista penal, ha de ser una conducta humana controlada, o controlable per la

voluntat. Queden exclosos per tant, actes animals, o fenòmens de la naturalesa. Aquestes conductes han

de revestir dos requisits:

a) Han de ser “externes”, és a dir, no es poden prohibir ni exigir pensaments, ni idees, ni personalitats, ni

formes de ser. Solament els “actes externs” poden ser objecte de prohibició o obligació penal.

b) Han de ser voluntàries i finals (orientades cap a una finalitat determinada

S'exclou l'acció penal llavors, en els següents grups de casos:

1- Força irresistible- Quan una força física externa incontrolable produïx un resultat, aquest fet no pot ser

considerat com delicte, per absència d'una acció des del punt de vista penal, és a dir, conducta humana

voluntàriament orientada cap a un resultat. Per exemple, si una persona és empesa accidentalment per

una força externa (altra persona, un animal, un objecte que la copeja, etc.) i cau incontrolablement sobre

una altra lesionant-la de forma involuntària, no pot dir-se que es tracti d'una acció des del punt de vista

penal. De manera que aquest comportament serà impune, doncs l'autor ha estat instumentalizado (com si

d'un objecte es tractés), en la producció d'aquest resultat.

2- Moviments reflexos- Quan una persona produïx un moviment involuntari, que no és producte d'una

força externa, sinó del seu propi organisme (impuls que actua per via subcortical provocant una reacció

en motora sense intervenció de la consciència). Exemple, una enrampada o un reflex que provoca un

moviment que fa caure una valuosa peça d'art, o que ens fa donar una puntada de peu per moviment

reflex d'una articulació, o una irritació que ens fa tancar els ulls quan conduïm perdent per un moment la

visió, etc. En qualsevol d'aquests supòsits, estem davant una absència d'acció des del punt de vista penal.

3- Estats de inconciencia- Sonambulismo, hipnotismo, entre unes altres. La seva apreciació pels jutges és

molt estranya. Es tractaria en tot cas d'una hipòtesi d'eliminació total de la consciència en la realització

de certs actes.

L'INJUST

En dret penal denominem injust a la conducta antijuridica (contrària a l'ordenament jurídic), que ha estat

tipificada pel legislador com delicte. S'inclouen en aquesta noció, llavors, els conceptes de tipicitat i

d'antijuridicitat.

TIPICITAT- El legislador selecciona, com sabem, aquelles conductes que socialment es consideren més

greus i intolerables, i les descriu en el que es denomina “TIPUS PENAL”. Aquesta activitat que realitza

10

el legislador, es diu tipificació. Un fet és típic, llavors, quan està previst per la llei com una conducta

delictiva. Exemple: homicidi, robatori, estafa, lesió, etc.

El tipus penal ha de llavors complir amb els principis orientadors que garanteixen un dret penal

respectuós del principi de legalitat en un Estat democràtic. És a dir que han de complir el mandat d'estar

escrits en una llei, estrictament establerts, i prèviament fixats abans de la seva aplicació.

La seva funció fonamental, és permetre al ciutadà saber exactament allò que està permès o prohibit. És a

dir, que proporciona seguretat jurídica al ciutadà, i té una funció de publicitat.

En els tipus penals, el legislador utilitza elements:

a) Descriptius- que expressen una realitat natural que pot apreciar-se externament (matar, a altra persona,

etc., és a dir que al·ludeixen a fenòmens que alteren d'alguna manera la naturalesa).

b) Normatius- que al·ludeixen a una determinada realitat delimitada per una norma jurídica (per

exemple: el concepte de cosa “aliena” en el delicte de robatori, ens ve donat per un concepte jurídic

previ, que és el de patrimoni.) Aquests delictes modifiquen la realitat jurídica

La conducta que descriu el legislador (objectivament) externa en el tipus penal, té altre aspecte personal

(subjectiu), que ha de ser realitzat per una persona concreta. Aquestes dues cares del tipus penal, són el

que denominem TIPUS OBJECTIU, I TIPUS SUBJECTIU. Perquè existeixi delicte, han de verificar-se

ambdós aspectes.

TIPUS OBJECTIU-

Atén a la realització externa i objectiva d'una determinada conducta prohibida, o a la no realització d'una

conducta deguda, i en alguns casos, a la producció d'un resultat. Quan es produïx un delicte,

independentment de les circumstàncies de l'autor, vam observar que es produïx un canvi en la realitat

(fenomenológica o jurídica), que ja havia descrit el legislador anteriorment com delicte. Exemple: podem

observar que s'ha donat mort a una persona, que s'ha sostret de forma il·legítima un objecte al seu

propietari, etc.

TIPUS SUBJECTIU- A més de la realització del fet descrit com delicte, l'autor ha de posseir

coneixement i freqüentment també voluntat de cometre aquest determinat fet (dol). O en alguns casos,

per a castigar-lo bastarà amb provar la falta d'atenció, o cura deguda en la realització d'una conducta

(imprudència). La imprudència requereix no complir amb un deure cura exigida per la norma, i que

aquesta imprudència desemboqui en la producció del resultat lesiu o perillós per al bé jurídic protegit.

Les conductes imprudents només es castiguen quan el legislador específicament ho diu en el tipus de la

part especial. El dol es castiga en tots els casos.

El dol pot ser:

11

a) Dol directe de primer grau- L'autor vol realitzar (o ometre), una determinada acció, o un determinat

resultat. Per exemple, desitja cometre un homicidi respecte del seu veí, i ho porta a terme amb plena

consciència i coneixement de l'acció que realitza.

b) Dol directe de segon grau- L'autor no vol específicament el resultat, però ho admet com a

conseqüència necessària unida al resultat principal pretès. Per exemple: una persona manca d'experiència

absoluta i per a practicar per primera vegada l'art de lanzacuchillos, col·loca a deu persones en fila, i els

llança deu ganivets afilats. En aquesta pràctica moren diverses persones apunyalades. L'autor no pretén

cometre un homicidi, però sap perfectament que necessàriament es produirà la mort d'algun o varis dels

seus models.

c) Dol eventual- El subjecte es representa el resultat com probable, i encara quan no és l'objectiu que es

persegueix, s'admet l'eventual producció. S'accepta el risc. Per exemple, una persona entra a la nit a un

habitatge habitat a robar, i es troba amb la família reunida en la sala. Per a atemorir-los (sabent que és

mal tirador), realitza un tir a l'aire, que es desvia i lesiona a una persona. L'objecte de la seva acció no era

lesionar, sinó atemorir. El resultat lesió no era la conseqüència necessària (com en el cas del dol directe

de 2º grau) del seu tir, ja que va poder perfectament no haver lesionat a ningú. No obstant això, el

resultat lesiu sí que era probable en tals circumstàncies. No obstant això, l'autor admet el risc de provocar

una lesió o la mort d'algun dels presents, i no obstant això, dispara igualment.

En algunes ocasions, el legislador introduïx com requisits la presència de determinats elements

subjectius addicionals. Per exemple: “ànim de lucre”; “ànim lúbrico”, “ànim d'injuriar”, etc. En aquests

casos, també ha d'acreditar-se la seva producció, per a poder castigar a l'autor per aquest delicte.

CAUSES QUE ELIMINEN LA TIPICITAT:

ERROR DE TIPUS-

L'injust desapareix en aquells casos que no existeix dol ni imprudència, doncs el subjecte pateix un

ERROR sobre la situació en la qual es troba o sobre la conducta que està desenvolupant. Un exemple

tradicional d'aquest tipus de supòsits, és el del caçador que es troba en el bosc i confon per la distància, a

un company de cacera amb una presa, i al veure el moviment li dispara, pensant que disparava a un

animal, i ho mata. Si a la distància que es trobava, i pel tipus de vegetació, l'error era inevitable (error de

tipus invencible), la conducta serà impune. Si actuant amb més cura hagués pogut saber que es tractava

del seu company, serà un delicte imprudent. Aquesta eximent està regulada en CP.

12

Els tipus penals es poden qualificar d'acord a diversos criteris:

A) SEGONS L'ELEMENT SUBJECTIU- Tipus dolosos i tipus imprudents.

B) SEGONS LA MANERA DE COMISSIÓ- Tipus d'acció (realització de conductes prohibides), i tipus

d'omissió (no realització de conductes degudes). Es considera omissió des del punt de vista penal,

l'incompliment de determinats deures. Els tipus omisivos es divideixen en:

a) Delictes d'omissió pura, que castiga la simple infracció d'un deure actuar, específicament previst en

una norma. Són molt escassos aquests tipus. Un exemple és el previst en l'art. 195 CP.

b) Delictes de comissió per omissió, són tots els possibles delictes de resultat, que preveuen mitjos de

comissió determinats, que poden cometre's per omissió, si, estant el subjecte en una posició que ho

obliga a actuar (posició de garant), no ho fa, i es produïx un reslutado previst al tipus penal (Art. 11 CP).

Exemple: una mare “mata” al seu fill, per deixar d'alimentar-lo. No realitza cap acció delictiva, sinó que

deixa de realitzar (omet) una acció deguda. En aquests casos, l'obligació d'actuar pot provenir d'una

obligació legal o contractual preexistent, o pot ser una obligació institucional (per formar part d'una

determinada organització especial, com pot ser la família, per exemple). També s'adquireix l'obligació

d'evitació del resultat, per ingerencia, o per un actuar precedent de l'individu, que assumeix així aquesta

responsabilitat (per exemple, si algú s'oferix voluntàriament per a cuidar d'un nen malalt fins que vengen

els seus pares, assumeix la responsabilitat de subministrar-li les medicines i les cures necessàries. Si no

ho fa, serà responsble del possible dany que es derivi per al nen).

C) SEGONS L'AFECTACIÓ DEL BÉ JURÍDIC PROTEGIT-

Tipus consumats, i tipus d'imperfecta realització (temptativa, art. 16 CP). Alguns delictes poden

realitzar-se de forma seqüencial. Així, podem diferenciar diverses fases:

• La primera és la fase interna, en la qual l'autor planeja mentalment la realització d'un delicte.

• Després podem identificar la fase de proposició, es produïx quan un precisament convida a altra

persona a cometre o participar en la comissió del delicte; i la fase de conspiració d'ambdós amb aquest

propòsit.

• A continuació, és possible observar la fase de realització d'actes preparatoris, és a dir, l'organització

dels materials i mitjos per a dur endavant el pla delictiu.

13

• Després correspon la fase de temptativa, és a dir, quan s'ha donat inici a l'execució d'aquest pla i s'ha

començat a posar en risc la integritat del bé jurídic protegit.

• Una vegada que s'ha completat l'acció delictiva, es produïx la consumació.

• I fins i tot és possible trobar una etapa posterior a la consumació, que es produïx quan una vegada

completada l'acció del delicte, es complix amb l'objectiu buscat per l'autor. Per exemple, el delicte de furt

es consuma amb l'obtenció del poder de disposició sobre la cosa furtada, és a dir, quan la cosa surt de

l'esfera de control del seu propietari, però no s'acaba fins que l'autor obté el lucre perseguit amb aquesta

acció. Aquesta fase, es denomina esgotament.

No sempre és possible identificar totes les fases descrites, i no sempre es passa per totes elles. La fase

interna és sempre impune. Les fases de proposició i conspiració, ho són en la gran majoria dels casos

(excepte delictes molt especials, com el terrorisme). Els actes preparatoris, són impunes, salvo quan la

pròpia llei diu el contrari, i els castiga (ex.: en matèria de tràfic de drogues). La temptativa en general és

punible, d'acord amb el previst en l'art. 16 CP. Els delictes consumats, són els delictes complets. Els

delictes esgotats, són els denominats delictes perfectes.

D) SEGONS EL TIPUS DE CONSEQÜÈNCIES- Pot tractar-se de delictes de dany (requereixen un

efectiu resultat dañoso per al bé jurídic – ex. homicidi- ), o delictes de perill (es consumen amb la sola

producció d'un perill per a la integritat del bé jurídic protegit –ex. incendi-).

E) SEGONS LA PARTICIPACIÓ EN EL FET- Tipus d'autoria i tipus de participació (Arts. 28 i 29 CP).

Així podem identificar a l'autor directe, que és qui realitza l'acció per si sol. En altres casos, l'acció la

realitzen conjuntament dues o més persones, denominats coautores. Quan una persona se serveix

d'altre/s, com mig per a la realització del delicte que pretén, es denomina autor mediato. Inductor és

aquell que determina a un altre a realitzar un delicte (provoca la decisió criminal). Cooperador necessari

és un còmplice qualificat per la imoortancia de la seva cooperació. La cooperació necessària és aquella

sense la qual el delicte no es hbiera pogut dur a terme segons es va planejar. La complicitat simple, és la

de qui coopera amb actes anteriors o simultanis de menor entitat.

F) SEGONS LES CONSEQÜÈNCIES QUE PRODUEIXI- Es divideixen els tipus penals en tipus de

resultat (perquè es produeixi el delicte, ha de produir-se un resultat exterior), i tipus de mera activitat (no

requereixen cap resultat constatable, el delicte es consuma amb la mera realització –o no realització- de

la conducta prohibida –o deguda en cas de tractar-se d'una omissió.

Com veiem, les diverses classificacions poden combinar-se. Així per a la realització d'un delicte per

omissió impròpia, hem d'estar davant un tipus de delicte de resultat, que pot produir-se al seu torn per

dos o més persones, i pot no arribar a consumar-se sinó que es queda en la fase de temptativa, etc.

14

IMPUTACIÓ OBJECTIVA I CAUSALITAT

Existeixen dos tipus de relacions possibles derivades del delicte en l'àmbit de l'injust: La relació de

causalitat, és aquella que existeix entre el delicte i el resultat material que es produïx en el món exterior.

Aquesta relació, és pròpia dels delictes de resultat, ja que és en l'únic grup de delictes que és necessari

acreditar aquesta relació, per a poder afirmar que tipus penal s'ha realitzat. La causalitat requereix que el

resultat sigui producte de la injusta comesa. És per exemple, la relació que existeix entre el tir realitzat

per l'autor, i el resultat mort porducido en la víctima. És una relació natural de causa – efecte.

Per altra banda, existeix altra possible relació derivada del delicte, que deu necessàriament acreditar-se

en tots els en tots els delictes (no només en els delictes de resultat). No és ja una relació natural, sinó una

relació jurídica. Es denomina “imputació objectiva”, i consisteix en l'atribució d'un determinat fet, a una

determinada persona. És una relació d'autoria, entre l'autor (del delicte), i la seva obra (el delicte comès).

Es tracta d'un vincle de pertinença entre autor i fet. Per a poder atribuir la realització d'un delicte a una

persona, ha de provar-se que el mateix li és objectivament imputable a la persona a la qual es pretén

responsabilitzar. En cas contrari, serà innocent.

ANTIJURIDICITAT

Què volem dir quan vam afirmar que una determinada conducta és antijurídica?

Una conducta antijurídica, és aquella contrària a dret. Per a això, ha d'haver estat tipificada prèviament

pel legislador.

ANTIJURIDICITAT FORMAL

Per això al ser típica, una acció és formalment antijurídica. És a dir, que al descriure-la el legislador la

converteix per aquesta simple raó, en formalment contrària a dret. És el que denominem “antijuridicitat

formal”.

ANTIJURIDICITAT MATERIAL

No obstant això per a ser antijurídica, una conducta no només ha de ser formalment típica i antijurídica,

sinó que ha de ser també antijurídica materialment. És a dir, que ha de produir un dany o com a mínim

posar en perill un determinat bé jurídic protegit. Aquesta afectació de béns jurídics protegits penalment,

és la qual al seu torn, justifica que aquesta conducta estigui prohibida, o sigui obligatòria. És a dir que

15

per a ser antijurídica una conducta, a més d'estar tipificada i per tant descrita i desqualificada per una

norma penal, ha d'afectar un bé jurídicament protegit (un contingut material nociu o perillós per a un bé,

és a dir, jurídicament desaprovat). Per això al principi del curs parlàvem d'un contingut de certa

immoralitat, o cert dany social de les conductes prohibides.

CULPABILITAT-

L'art. 20.1 CP indirectament descriu el concepte de culpabilitat. La culpabilitat, és la relació que

completa l'altre aspecte de la relació d'imputació. Es tracta de la imputació subjectiva. Si aquella (la

imputació objectiva) era la relació objectiva d'autoria entre el subjecte i el fet, aquesta (la imputació

subjectiva, o culpabilitat), és la relació subjectiva entre el fet realitzat i la responsabilitat que el seu autor

té per això. No sempre que un individu és autor (imputació objectiva) d'una conducta, està en condicions

d'assumir la responsbilidad derivada de la mateixa. No sempre li podem “retreure” penalment l'acció. La

culpabilitat es relaciona d'una banda, des del punt de vista filosòfic, amb la llibertat. Es relaciona amb la

capacitat de percebre i entendre el missatge normatiu en condicions de normalitat, per part del subjecte.

Es tracta d'un judici que valora la possibilitat d'atribuir el fet objectivament desvalorat a un concret autor.

Sense “culpable”, no hi ha delicte.

Perquè una persona pugui ser culpable hem d'apreciar la presència necessàriament dels següents

requisits:

1) CAPACITAT DE CULPABILITAT, O IMPUTABILIDAD- Es relaciona amb l'edat i amb l'estat

psico-físic del subjecte que realitza l'acció típicament antijurídica.

2) CONEIXEMENT DE L'ANTIJURIDICITAT- És a dir, que l'autor ha de saber que la conducta que es

realitza és contrària a dret.

3) EXIGIBILIDAD D'UN COMPORTAMENT DISTINT AL REALITZAT- És a dir, que havia de

comportar-se d'una altra manera. Li era exigible actuar d'acord a la norma, i no ho ha fet.

TEMA V- CAUSES DE JUSTIFICACIÓ

(EXCLUSIÓ DE L'ANTIJURIDICITAT) I D'EXCLUSIÓ DE LA CULPABILITAT.

Com veurem, ambdós grups de causes, eliminen el càstig pel delicte. No obstant això, revesteixen

diversa naturalesa jurídica, com es dirà, i produïxen diverses conseqüències, també des del punt de vista

pràctic. Ambdues, les causes de justificació i les d'exclusió de la culpabilitat, estan previstes en els arts.

19 i 20 CP. El legislador no distingeix en el CP entre les unes i les altres causes d'exclusió.

16

CAUSES DE JUSTIFICACIÓ

En certes ocasions, la realització d'una conducta típicament descrita com delicte, no constituïx delicte

perquè no complix amb el requisit d'antijuridicitat penal. En aquests supòsits, es diu que estem enfront

d'una causa de justificació. És a dir, que aquesta conducta no està prohibida, perquè no és contrària a

dret. Els efectes de la concurrència d'una causa de justificació són els següents:

• Exclou la responsabilitat penal i la pena

• No és possible la legítima defensa enfront d'un fet justificat

• No és punible la participació en una conducta justificada

• No procedeix la imposició de mesures de seguretat post-delictuales derivades de la

realització d'una conducta justificada

• Exclou la responsabilitat civil derivada del delicte

En definitiva, el fet justificat, passa a ser un comportament legítim. No hi ha injust. Per tal raó, la

conducta passa a ser conforme a dret. El fonament de les causes de justificació, és en general provinent

d'una situació de conflicte entre dos interessos o dos béns jurídics contraposats. Sobre aquesta base, es

permet la lesió d'un d'aquests interessos o béns jurídics en disputa. Es denominen causes de justificació,

precisament perquè en virtut d'aquestes causes es justifica que un bé penalment protegit sigui sacrificat o

afectat, perquè un altre bé se salvi, o es protegeixi.

Són causes de justificació les següents:

• LEGÍTIMA DEFENSA- Art. 20.4 CP- Estem davant el cas d'un agressor i un defensor que lesionen

béns jurídics. No obstant això, mentre que l'agressor actua contra dret (antijurídicamente), el defensor

actua conforme dret (actua legítimament, ja que es defensa). En aquesta situació es justifica la possible

lesió al bé jurídic que produeixi (solament) el defensor, precisament durant el seu defensa. La legítima

defensa requereix de la presència dels següents requisits:

A) Agesión il·legítima- L'autor reacciona davant un atac il·legítim (no justificat, sinó injust).

B) Actualitat de l'agressió- La defensa ha d'obeir a la necessitat que existeixi en el moment concret que

aquesta defensa es produïx. És a dir, que en aquest moment ha d'estar produint-se una situació de perill o

amenaça actual, que no hagi desaparegut, i que sigui el fonament que provoqui la necessitat de defensa.

Si el dany ja s'ha esgotat, no és possible defensar-se. En tal cas, la reacció ja no seria defensiva, sinó que

es tractaria de venjança. Poden defensar-se legítimament, tots els béns jurídics. L'únic límit, és que es

tracti de béns o drets personals (de l'agredit o d'un tercer). No és possible la legítima defensa de béns

supra-personals, com l'ordre públic.

C) Necessitat racional del mitjà emprat per a impedir l'atac. L'excés en la defensa, ja no serà justificat,

sinó que mereix rebre el càstig proporcional per aquest plus de defensa. D) Falta de provocació suficient-

17

Qui es defensa per legítima defensa, no pot ser qui ha provocat la situació de perill, ni d'atac. Si algú ha

provocat l'agressió il·legítimament, no té al seu torn el dret de defensar-se. De tota manera, per a

l'agressor que després es defensa, sí pot considerar-se una atenuació, aplicant la eximent incompleta.

• ESTAT DE NECESSITAT- Art. 20.5 CP- Aquesta causa de necessitat, ja no requereix (com la legítima

defensa), d'un tercer agressor, que il·legítimament ingressi en l'esfera d'un altre posant en perill o

danyant els seus drets. Per contra, l'estat de necessitat és producte d'una situació (que no és

responsabilitat de cap dels afectats), que posa en perill els interessos de dos o més persones, i en la qual

només és possible sortir d'aquest perill afectant els interessos d'un altre. En aquest cas, la defensa

(enfront del perill), no ha de ser només necessària (com en la legítima defensa), sinó fonamentalment

proporcional al dany que es provoca. L'exemple clàssic d'estat de necessitat (com causa de justificació),

és el del naufragi que posa en perill la vida de múltiples passatgers, i en el pot salvavides només hi ha

lloc per a alguns, d'allí que els quals han pogut arribar a aquest pot i salvar-se, hauran condemnat als

altres companys de naufragi.

Són elements de l'estat de necessitat:

1º- La situació de necessitat- Es tracta d'una classe de necessitat qualificada (més específica que una

simple situació de necessitat general), que es configura a través de tres elements:

A) EL PERILL- La necessitat, es produïx precisament per una situació de perill. Perquè pugui apreciar-

se aquesta causa de justificació, el perill ha de ser imminent i actual. És a dir que la necessitat de salvació

ha de ser urgent i greu. El perill pot ser propi, o pot tractar-se d'un tercer que necessiti l'auxili urgent.

B) L'AFECTACIÓ- d'un bé d'altri, o l'incompliment d'un deure propi- Per a fer possible la salvació, ha

de ser necessari afectar un bé jurídic aliè protegit penalment (és a dir, que serà necessari realitzar una

conducta descrita com delicte, per a poder evitar el mal propi), o incomplir un deure propi (no realitzar

una acció deguda, o realitzar una mica prohibit encara quan no afecti a altre ex.: conducció temerària per

a arribar a un hospital amb un malalt greu-)

C) LA NECESSITAT- per a ser admesa com causa de justificació, cal que l'autor no disposi d'altres

mitjans menys lesius per a arribar a la pròpia salvació.

2º- Proporcionalitat- El mal que es provoca en la situació de necessitat, no pot superar en gravetat al mal

que es pretén evitar. En cas contrari, la situació de necessitat pot servir com atenuant, però es respondrà

pel mal que excedeixi aquest barem, com en general succeïx amb totes les causes de justificació, que en

la seva modalitat incompleta no són aptes per a eliminar completament l’antijuridicitat del fet, però es

poden apreciar com atenuants del delicte, o eximents incompletes.

3º- Falta de provocació de la situació de necessitat- no és apreciable la causa de justificació respecte de

qui hagi creat dolosament la situació de necessitat.

18

4º- Que no hagi obligació de suportar el perill per part del necessitat- En virtut de la professió o ofici,

determinades persones han de plantar cara al perill (ex.: bombers enfront del foc, en el exercici de la seva

professió). En tal cas, no podran emparar-se en aquesta causa de justificació.

COMPLIMENT D'UN DEURE O EXERCICI D'UN DRET Art. 20.7 CP-

Quan algú actua en l'àmbit dels seus drets o dels seus deures legítimament reconeguts, o exigits, i en

aquest exercici realitza una acció descrita com delicte per un tipus penal, no pot ser penalment castigat

per aquesta mateixa raó.

En cas contrari, es produiria un situació de greu contradicció dintre de l'ordenament jurídic.

Aquesta causa de justificació, en realitat comprèn els següents supòsits:

A) COMPLIMENT D'UN DEURE-

Aquest deure pot derivar-se al seu torn de l'ofici o càrrec que s'exerceix; o pot provenir d'altres fonts

de deure. L'exemple clàssic és el dels funcionaris policials, que poden privar de llibertat a altres

persones, en l'exercici de les seves funcions. Seria absurd pretendre en tals casos, castigar a aquests

funcionaris pel delicte de privació de llibertat, quan estan portant a terme una detenció dintre dels

pressupostos de la llei. Si un funcionari comet un fet previst com delicte quan no es troba en

l'exercici funcions, o més enllà dels límits de l'exercici legítim de la seva activitat, el seu

comportament ja no estarà justificat, i haurà de respondre penalment per això.

També queda emparat en aquesta causa de justificació qui actua en compliment d'una ordre

jeràrquica (OBEDIÈNCIA DEGUDA), quan provingui d'un superior competent, que la imparteixi

amb la formalitat legalment exigida, i que l'ordre no sigui manifestament antijurídica de manera clara

i manifest. Per exemple: un soldat en el camp de batalla, que complix amb l'ordre de la seva superior

de disparar un arma de llarg abast contra una caserna enemiga, i no aprecia (per la distància), que

l'adreça que li indica la seva jerarca, és una escola i no una caserna militar. En tal cas, l'autor no

respon per la seva acció, ja que actuava sota les ordres de la seva superior jeràrquic, qui era

responsable de l'ordre donada, i ell no es trobava en condicions d'apreciar la ilicitud.

B) EXERCICI D'UN DRET-

Pot al seu torn, provenir de dues fonts:

a) Exercici d'un dret derivat d'una professió, ofici, o càrrec- Per exemple, l'exercici de la medicina

b) No derivat d'un ofici o càrrec- Per exemple:

1- dret de retenció dels creditors- en aquells casos en els quals algú rep un bé en virtut del seu ofici

(com pot ser el cas d'un mecànic que rep un cotxe amb l'encàrrec de reparar-lo), i posteriorment el

propietari no abona el preu del treball realitzat sobre aquest objecte, el creditor pot retenir dit bé fins

que sigui satisfet el pagament.

2-dret de correcció dels pares

19

3-esports en els quals els participants es produïxen lesions uns a uns altres- En aquests casos,

clarament l'objectiu de l'activitat no és la lesió sinó l'exercici d'un esport. Per altra banda, qui

participen han acceptat determinades regles de joc, i el risc que el joc comporta. Si en aquest context

es produïx una lesió, no serà delictiva, tret que es produeixi dolosament, amb intenció de lesionar, i

fora de les regles pròpies de l'activitat.

CAUSES D'EXCLUSIÓ DE LA CULPABILITAT

Perquè hagi delicte, l'injust, a més de complir amb el requisit de la imputabilidad objectiva, ja

assenyalat, ha de ser com hem dit, també imputable subjectivament al seu autor. És a dir, que a més

de ser una obra de l'autor, ell ha de ser capáz de ser responsable pel fet realitzat. Per a això, vam dir

que a més d'haver realitzat el fet objectivament, ha d'haver-lo realitzat triant lliurement aquesta

acció, amb la capacitat d'elecció d'un home normal, coneixent que la conducta que realitzava era

prohibida, i que havia d'evitar-la. És a dir, que en definitiva per a poder ser condemnat per la

realització d'un delicte, el seu autor ha de ser culpable. El judici de culpabilitat és un judici subjectiu.

Consisteix en el retret a l'autor del delicte, per la seva responsabilitat. Per a això, l'autor ha de ser

imputable (normalitat), li era exigible actuar conforme a dret, i havia de conèixer el caràcter prohibit

de la conducta. En virtut d'això, la culpabilitat, quedaria excluída en els següents supòsits:

1) INIMPUTABILIDAD- Si la imputabilidad, és sinònim de “capacitat de culpabilitat”, la

inimputabilidad, és la seva absència. És inimputable penalment, llavors, qui no posseeixi aquesta

capacitat. La capacitat penal té dos aspectes:

D'una banda la capacitat de comprendre l'injust del fet, i per un altre la capacitat de motivar-se i

comportar-se d'acord a aquesta comprensió. Manca de capacitat de comprendre l'injust, qui no està

en condicions de comprendre que un determinat fet es troba prohibit per l'ordenament jurídic. Quan

en canvi s'entén el caràcter prohibit d'una conducta, però resulta impossible controlar els propis

impulsos, i no s'és per tant capaç d'evitar la seva realització, existeix absència de capacitat de

culpabilitat, per incapacitat de motivació i de autocontrol.

Els casos enumerats en el CP com causes de inimputabilidad són:

♦ Minoria d'edat(18 anys)- art. 19 CP

♦ Anomalia, o alteració psíquica permanent- art. 20.1 CP

♦ Trastorn mental transitori (sempre que no hagi estat provocat expressament per a

cometre el fet), intoxicació plena, o síndrome d'abstinència- art. 20.2 CP

20

♦ Alteració de la percepció des del naixement o la infància.

Per a ser suceptibles d'eliminar la capacitat de culpabilitat del subjecte (i en conseqüència la seva

responsabilitat penal), les alteracions assenyalades han d'afectar la capacitat de l'autor en el moment

de comissió el fet típic. És a dir, que no n'hi ha prou amb acreditar que en general s'està afectat per

certes anomalies, sinó que ha d'acreditar-se que les mateixes van impedir comprendre la ilicitud del

fet en el moment de la seva realització. Per aquest motiu, en els casos d'anomalies de caràcter

temporal, si el fet delictiu és realitzat en un lapse de normalitat i lucidesa, no s’haurà exclou-hit la

culpabilitat del subjecte, sinó que serà penalment responsable. Si la lucidesa no és plena, al moment

de la comissió del delicte, s’apreciarà la eximent incompleta, o atenuant.

L’apreciació d’aquesta eximent, pot donar lloc a la imposició de mesures de seguretat.

2) NO EXIGIBILIDAD- En el cas que una persona es trobi en condicions psíquiques de normalitat,

però en una situació (conjuntural) anormal per a un home mig, pot veure's afectada la exigibilidad

d'actuar conforme a dret. Es tracta d'un tipus de pressió de motivació extraordinària. L'art. 20.6 recull

la eximente llmada POR INSUPERABLE- Es tracta d'una situació emocional d'extrema pressió

davant l'amenaça d'un mal. A diferència de l'estat de necessitat, en aquest cas no és necessari que el

mal que es provoqui sigui proporcional al perill. Precisament per la pressió de la por, quedarien

absorbits els excessos de reacció. Aquesta situació, així mateix s'aprecia tenint en compte la situació

específica de l'autor (els seus coneixements, el seu estat físic i mental, la seva edat, la seva

experiència, etc.).

3) ERROR DE PROHIBICIÓ- art.14.3 Es tracta d'una causa d'exclusió de la responsabilitat penal

basada sobre el desconeixement del caràcter prohibit de la conducta. Si algú que comet un delicte,

creu que està actuant conforme a dret, no pot motivar-se conforme a la norma, doncs desconeix la

seva existència. Perquè pugui apreciar-se aquesta causa d'exclusió de la culpabilitat, l'error ha de ser

invencible. És a dir, que amb un esforç normal, aquest subjecte (específic) no podia arribar a

conèixer el caràcter de la prohibició en aquest moment i lloc. (Per exemple: un individu que ha

viscut tota la seva vida en el camp, habituat a ingerir herbes medicinales, pren una herba del bosc per

a preparar-se una infusión, sense saber que es tracta d'una espècie protegida, i comet així un fet

penalment previst com delicte contra la flora protegida, però desconeixent per complet el caràcter

prohibit de la seva acció). Si l'error de prohibició és vencible, és a dir, si el subjecte podia conèixer el

caràcter de la prohibició (encara que no ho coneixia), es pot considerar l'error per a atenuar la pena.

Si l'error és bast i groller, no alterarà en absolut el caràcter culpable de la conducta.

21