converses d'emigrants alemanys

01 GOETHE.qxt:Maquetación 1 1/9/10 11:24 Página 2

CLÀSSICS DE TOTS ELS TEMPSSEGONA ÈPOCA

JOHANN WOLFGANG GOETHE

CONVERSESD’EMIGRATS ALEMANYS

BARCELONA


JOHANN WOLFGANG GOETHE

CONVERSESD’EMIGRATSALEMANYS

EDITORIAL ALPHA

Barcelona, 2010

TRADUCCIÓ DE L’ALEMANY I EPÍLEG DE

RAÜL GARRIGASAIT


Primera edició: octubre del 2010

Títol original:Unterhaltungen deutscher Ausgewanderten

© de la traducció i l’epíleg: Raül Garrigasait, 2010

© d’aquesta edició: Editorial Alpha, 2010

© Institut Cambó, 2010

www.editorialalpha.cat

Disseny de la coberta: Pau Santanach

Fotografia de la coberta: Eugeni Aguiló

Fotocomposició: Fotoletra, s.l.

Impressió i relligat: Liberdúplex, s.l.

ISBN: 978-84-9859-149-1

DIPÒSIT LEGAL: B-34.643-2010

Prohibida qualsevol mena de còpia.

Reservats tots els drets.


TAULA

Converses d’emigrats alemanys . . . . . . . . . . . . 9Conte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103

Apèndixs«Primera epístola», de J.W.Goethe . . . . . . . . 143Epíleg del traductor . . . . . . . . . . . . . . . . . . 149


En aquells dies infeliços que van tenir les més tristes con-seqüències per a Alemanya, per a Europa, fins i tot per ala resta del món, quan l’exèrcit francès va irrompre a lanostra pàtria per un forat mal custodiat, una famílianoble abandonà les propietats que li pertanyien en aque-lles regions i va fugir a l’altra banda del Rin, per tal d’e-vitar les angúnies que amenaçaven totes les persones dis-tingides, a les quals s’imputava el crim de recordar ambjoia i honors els seus avantpassats i de gaudir d’algunsavantatges que qualsevol pare benpensant voldria pro-curar als seus fills i descendents.La baronessa de C., un vídua de mitjana edat, es mos-

trà tan decidida i enèrgica en aquesta fugida com ho eraa casa, per a consol dels seus fills, parents i amics.Educadaen un ambient obert i instruïda per diverses fatalitats, eraconeguda com una excel·lent mare i mestressa de casa, iel seu esperit penetrant emprenia de bon grat qualsevolmena de quefer.Desitjava servir molta gent, i la seva àm-plia experiència li donava la capacitat de fer-ho.Ara, in-esperadament, s’havia de comportar com a guia d’unapetita caravana, i sabia dirigir-la, tenir-ne cura i, com esrevelà, conservar el bon estat d’ànim en el seu cercle, en-cara que fossin moments d’inquietud i destret. I, real-

9


10 JOHANNWOLFGANG GOETHE

ment, el bon humor no fou un sentiment poc habitualentre els nostres fugitius, perquè fets sorprenents i situa-cions noves oferien als ànims excitats força matèria perfer broma i per riure.En la fuga apressada, el comportament de cadascú

era característic i digne d’atenció. L’un es deixava por-tar per una falsa temença, per un esglai intempestiu;l’altre es nodria d’un neguit innecessari, i tot allò queaquest feia massa i aquell massa poc, cada cas en què lafeblesa es mostrava en la transigència o en la precipita-ció, oferia una ocasió perquè s’importunessin i es mo-fessin els uns dels altres, de tal manera que aquestes tris-tes circumstàncies van resultar més divertides que nohauria pogut ser-ho una excursió feta per pròpia vo-luntat.Perquè, tal com a vegades, assistint a la representació

d’una comèdia, podem observar els actors seriosamentdurant una estona, sense riure de les bufonades que fandeliberadament, però en canvi se senten de seguida so-rolloses rialles quan s’esdevé alguna cosa indecorosa enuna tragèdia, així mateix una desgràcia que destarota elshomes en el món real sol anar acompanyada de circums-tàncies ridícules, que sovint provoquen rialles a l’acte,però que sens dubte en provocaran un cop passats elsfets. Sobretot la filla gran de la baronessa, la senyoretaLuise, una dona vivaç i impulsiva, i imperiosa en els diesbons, hagué de patir molt, perquè s’afirmava que amb elprimer esglai havia quedat atordida, i en un estat de dis-tracció, en una mena d’absència total d’esperit, haviaportat les coses més inútils perquè les carreguessin alcotxe, amb la màxima seriositat, i fins havia confós unvell servent amb el seu promès.Ella, però, es defensava tan bé com podia, i l’únic que

no volia tolerar eren les bromes relacionades amb el seupromès, atès que ja li causava prou pena saber que ell


1. L’exèrcit format per tropes prussianes i austríaques, per tropesimperials de Saxònia i de Hessen i també per un cos d’emigrats france-sos, amb la finalitat de lluitar contra l’exèrcit revolucionari. (Totes lesnotes són del traductor.)

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS 11

servia a l’exèrcit aliat,1 exposant-se cada dia al perill, iveure com el desgavell general ajornava, i potser acaba-ria frustrant, un enllaç desitjat.El germà gran de Luise,Friedrich,un jove decidit, exe-

cutava amb ordre i precisió tot allò que determinava lamare, seguia la comitiva a cavall i feia alhora de correu,de supervisor dels carruatges i de guia.El mestre del pro-metedor fill petit, un home de bona instrucció, feia com-panyia a la baronessa dalt del cotxe; el cosí Karl viatjavaen el vehicle següent amb un vell capellà que, com aamic de la casa que era, ja feia temps que s’havia fet im-prescindible a la família, i amb una parenta més gran iuna altra de més jove. Les minyones i els servents se-guien en birlotxos, i uns quants carros ben plens, quehagueren de quedar-se enrere en més d’una parada, tan-caven la caravana.Era a desgrat, com és fàcil d’imaginar, que aquella gent

havia abandonat els seus habitatges, però el cosí Karl s’a-llunyava de l’altra riba del Rin doblement a contracor;no és que hi hagués deixat una estimada, com podrienfer suposar la seva jovenesa, la seva bona planta i la sevanaturalesa apassionada, sinó que s’havia deixat seduir peraquella bellesa enlluernadora que, sota el nom de la lli-bertat, primer clandestinament i després d’una manerapública, va saber procurar-se tants adoradors i que, permés que tractés malament els uns, era venerada amb granardor pels altres.Tal com als amants sovint els enlluerna la passió, així

mateix li passava al cosí Karl. Desitgen posseir un únicbé, i creuen que, a canvi, poden prescindir de la resta de


2. L’expressió —Neufranken en l’original— era una manera correntde designar els francesos partidaris de la revolució.


les coses. Categoria, possessions degudes a la fortuna,totes les circumstàncies diríeu que s’esvaeixen mentre elbé desitjat esdevé l’únic bé, tot el bé del món. Els pares,els parents i els amics se’ns tornen estranys mentre ensapropiem una cosa que ens omple completament i queens fa estranya tota la resta.El cosí Karl s’abandonava a la violència de la seva in-

clinació i no la dissimulava en les converses.Creia que espodia lliurar a aquestes conviccions amb més llibertat pelfet que ell mateix era de naixença noble i perquè, tot iser el segon fill, li corresponia per herència un patrimoniconsiderable. Justament aquestes possessions que li ha-vien de pertànyer en el futur es trobaven ara en mans del’enemic, que no s’hi havia instal·lat de la millor de lesmaneres, però, malgrat tot, Karl no podia enemistar-seamb una nació que prometia tants beneficis al món, i lesconviccions de la qual ell jutjava a partir de les declara-cions i els discursos públics d’alguns dels seus membres.El bon humor del grup, si és que era capaç de tenir-ne,Karl solia pertorbar-lo elogiant desmesuradament totallò que, de bo o de dolent, succeïa entre els nous fran-cesos,2 expressant en veu alta la satisfacció que sentia pelsseus progressos, de tal manera que encara irritava més elsaltres, perquè havien de sentir que els seus patiments erenduplicats per la mala fe d’un amic i parent que s’hi de-lectava.Friedrich ja s’havia barallat amb ell alguna vegada i

darrerament n’evitava el tracte. La baronessa coneixiauna manera astuta de moderar-lo almenys per una es-tona. La senyoreta Luise era qui li donava més feina, per-què intentava despertar sospites sobre el seu caràcter i elseu enteniment, naturalment sovint d’una manera in-



justa. El preceptor li donava la raó en silenci. El capellàel censurava en silenci. I a les minyones, que trobavenatractiva la figura de Karl i a les quals la seva liberalitat in-fonia respecte, els agradava sentir-lo xerrar, perquè cre-ien que les conviccions d’aquell home justificaven quealcessin amb honor cap a ell els seus tendres ulls, que finsara havien abaixat amb modèstia davant seu.Les necessitats del moment, els entrebancs del camí, les

molèsties dels allotjaments solien fer que tots ells tor-nessin a concentrar-se en el present, i el gran nombred’emigrats francesos i alemanys que trobaven arreu i quetenien comportaments i destins molt diferents sovint elsdonaven peu a considerar fins a quin punt era impor-tant, en aquesta època, exercitar totes les virtuts, però so-bretot la virtut de la imparcialitat i l’esperit conciliador.Un dia la baronessa va observar que en aquests mo-

ments de confusió general i destret era quan es podiaveure amb més claredat com eren d’incultes els homesen tots els sentits.—L’ordre civil —deia ella— és com un vaixell que

transporta un gran nombre de persones, velles i joves,sanes i malaltes, per unes aigües perilloses, encara ques’aixequi un temporal, però en el moment en què el vai-xell naufraga es veu qui sap nedar, i fins hi ha bons ne-dadors que moren en aquestes circumstàncies.»La majoria de les vegades veiem que els emigrats ar-

rosseguen amunt i avall els seus defectes i els seus cos-tums estúpids, i ens en estranyem.Però, tal com la teterano abandona el viatger anglès en cap dels quatre conti-nents, a la resta dels homes els acompanyen arreu les pre-tensions arrogants, la vanitat, la desmesura, la impacièn-cia, l’obstinació, la parcialitat en els judicis i les ganes defer alguna mala passada al proïsme; el frívol s’alegra de fu-gir com si fes una passejada, i l’insaciable reclama que,fins i tot quan es troba reduït a la condició de captaire,



tot estigui a la seva disposició.Que poques vegades se’nsmostra la virtut pura d’una persona que se sent realmentempesa a viure pels altres, a sacrificar-se pels altres!Mentre feien diverses coneixences que donaven peu

a aquesta mena de consideracions, va passar l’hivern. Lafortuna havia fet costat de nou a les armes alemanyes, elsfrancesos havien hagut de recular fins a l’altra banda delRin, la ciutat de Frankfurt havia estat alliberada, i la deMagúncia encerclada.Amb l’esperança que les armes victorioses continues-

sin avançant, i ansiosa per apoderar-se novament d’unapart del seu patrimoni, la família va afanyar-se a anar auna hisenda que li pertanyia a la riba dreta del Rin, si-tuada en el més bell emplaçament.Com reviscolaren enveure de nou el bell corrent d’aigua davant les seves fi-nestres, amb quina alegria tornaven a prendre possessióde cada part de la casa, que amicalment saludaren elsmobles coneguts, les velles imatges, els estris domèstics,que valuosa els era fins la més petita cosa que ja haviendonat per perduda, com s’enlairava la seva esperança deretrobar-ho tot en l’estat de sempre, algun dia, a l’altrabanda del Rin!Amb prou feines s’havia divulgat en el veïnat la notí-

cia de l’arribada de la baronessa, que ja corrien tots elsvells coneguts, els amics i els servents a conversar ambella, a repetir les històries dels últims mesos i, en algunscasos, a demanar-li consell i assistència.Envoltada per aquestes visites, va tenir una agradabi-

líssima sorpresa quan comparegué el conseller secret deS. amb la seva família.Un home per a qui, des de la sevajoventut, el servei públic s’havia tornat una necessitat,un home que mereixia i posseïa la confiança del seu so-birà. S’atenia estrictament a certs principis i tenia la sevapròpia manera de pensar sobre certes coses. Era precísen les paraules i en les obres i exigia dels altres això ma-



teix.Un comportament conseqüent li semblava la virtutmés alta.El seu sobirà, el país, ell mateix havien patit molt amb

la invasió dels francesos; havia conegut l’arbitrarietatd’aquella nació que només parlava de la llei, l’esperitopressiu d’aquells que no es treien de la boca la paraulallibertat.Havia vist que també en aquest cas la gran mul-titud s’havia mantingut fidel a si mateixa, i que s’afer-rava amb gran abrandament a la paraula tot prenent-laper l’acció, a l’aparença tot prenent-la per la possessió.Les conseqüències d’una campanya militar infeliç, aixícom les d’aquelles conviccions i opinions que s’haviendivulgat, no passaven inadvertides a la seva perspicàcia,per bé que no es podia negar que meditava sobre algunescoses amb ànim hipocondríac i les jutjava amb passió.La seva muller, una amiga de joventut de la baronessa,

després de tantes tribulacions,va trobar un paradís als bra-ços de la seva amiga.Havien crescut juntes, s’havien for-mat l’una amb l’altra, no tenien secrets entre elles. Lesprimeres inclinacions dels anys de jovenesa, els momentsdelicats del matrimoni, les alegries, els neguits i els pati-ments maternals, tot s’ho havien confiat, en part oral-ment, en part per carta, i havien mantingut un contacteininterromput. No havia estat fins en aquesta últimaèpoca que els desordres els havien impedit comunicar-secom de costum. Per això encara s’apressaven amb mésvivacitat les seves converses presents, encara tenienmés coses a dir-se l’una a l’altra,mentre les filles de la con-sellera secreta passaven l’estona amb la senyoreta Luise,amb qui cada vegada tenien un tracte més familiar.Malauradament, el bell gaudi d’aquesta contrada en-

cisadora sovint era torbat pel tro dels canons, que, segonscom girava el vent, es percebia amb més o menys clare-dat en la llunyania.Amb el gran nombre de notícies quearribaven, no podia evitar-se tampoc el discurs polític,


3. La Societat dels Amics de la Igualtat i la Llibertat de Magúncia,fundada a imitació dels clubs francesos, sobretot del jacobí.Els seus mem-bres havien participat en l’intent de consolidar una república a la ciutat.


que solia torbar la jovialitat passatgera del grup perquèaleshores s’expressaven amb gran ardor les diverses ma-neres de pensar i les opinions de totes dues bandes. I talcom els homes desmesurats no poden privar-se del vi ide menges difícils de digerir, encara que sàpiguen perexperiència que tot seguit es trobaran malament, de lamateixa manera, en aquest cas, la majoria dels membresdel grup no podien reprimir-se i cedien a l’atractiu ir-resistible de fer mal als altres i de procurar-se així a simateixos, a l’últim, una estona desagradable.Ja podem imaginar-nos que el conseller secret capita-

nejava el partit afecte al vell sistema, i que Karl parlava afavor del partit oposat, el qual, de les innovacions immi-nents, n’esperava la curació i el reviscolament del vellestat malalt.Al principi aquestes converses es conduïen amb força

moderació, sobretot perquè la baronessa sabia mante-nir l’equilibri entre les dues parts amb incisos graciosos;però quan s’apropava aquella època important en què elbloqueig de Magúncia s’havia de convertir en un setge,i quan es començaren a avivar els temors per aquestabella ciutat i pels seus habitants abandonats, cadascú ex-pressava les seves opinions amb una passió desenfrenada.Sobretot els membres del club3 que s’havien quedat a

la ciutat anaven en boca de tothom, i cadascú esperava quefossin castigats o alliberats, segons si censurava o aprova-va els seus actes.Entre els primers hi havia el conseller secret, que amb

els seus arguments irritava Karl d’allò més, quan atacaval’enteniment d’aquesta gent i els feia culpables d’un des-coneixement complet del món i de si mateixos.



—Que encegats han d’estar! —exclamava una tardaque la conversa començava a animar-se molt—, si es pen-sen que una nació immensa que lluita amb si mateixa enla més gran confusió i que, ni tan sols en els moments decalma, no sap valorar res fora de si mateixa, es dignarà amirar-los amb compassió. Els tractaran com si fossin ob-jectes, els utilitzaran durant una temporada i a l’últim elsllençaran o, si més no, se’n desentendran.Com s’equivo-quen de creure que els podrien admetre mai entre elsfrancesos!»A qualsevol que sigui poderós i gran, res no li sembla

més ridícul que algú petit i feble que, en la foscor del seuencegament, en la ignorància de si mateix, de les sevesforces i de la seva situació, es creu que s’hi pot igualar; i¿potser creieu que aquesta gran nació, amb la sort quel’ha afavorit fins ara, serà menys orgullosa i petulantque qualsevol altre vencedor reial?»Quants que ara es passegen amb la banda de funcio-

nari municipal maleiran la mascarada quan,després d’ha-ver ajudat a imposar als seus paisans un ordre nou i re-pugnant, es vegin tractats amb baixesa, en aquest nouordre, per aquells en qui havien dipositat tota la sevaconfiança.A mi em sembla altament probable que, en elmoment de la rendició de la ciutat, que ja no pot trigargaire a arribar, els lliurin als nostres o els abandonin. Sialeshores reben la recompensa que els escau, si els és in-fligit el càstig que es mereixen, els voldré jutjar amb totala imparcialitat de què sóc capaç.—Imparcialitat! —va cridar Karl amb violència—.

Tant de bo que no torni a sentir pronunciar aquesta pa-raula! ¿Com es pot condemnar tan categòricamentaquesta gent? És cert que durant la joventut i la resta dela vida no s’han fet profitosos a si mateixos i als altreshomes afortunats de la manera tradicional. És cert queno han posseït les poques cambres habitables del vell edi-



fici ni s’hi han regalat, sinó que han sentit amb més forçala incomoditat de les parts descurades del vostre palauestatal, perquè hi han hagut de passar els seus dies en lamisèria i l’opressió; no han pres per bo, seduïts per unalaboriositat alleugerida per mitjans mecànics, allò queestaven acostumats a fer.És cert que s’han hagut de limi-tar a observar en silenci l’estretor de mires, el desordre,la descurança, la inhabilitat amb què els vostres homesd’Estat encara creuen que es guanyen un respecte pro-fund. És cert que només han pogut desitjar en secret quel’esforç i el plaer es repartissin d’una manera més igua-litària! Però qui negaria que entre ells hi ha almenys al-guns homes ben intencionats i capaços que, si bé enaquest moment no estan en condicions de fer realitat elsmillors ideals, tenen la sort de mitigar el mal amb la sevaintervenció i de preparar un bé futur; i, com que entreells n’hi ha d’aquesta mena,qui no els ha de plànyer quans’apropa el moment que els privarà, potser per sempre,de les seves esperances!Tot seguit el conseller secret va fer broma, amb una

certa amargor, a propòsit dels joves, sempre propensos aidealitzar un objecte; Karl, en canvi, no va tenir mira-ments amb aquells que només poden pensar segons for-mes antigues i que es veuen forçats a rebutjar tot allòque no hi encaixa.Amb les rèpliques i les contrarèpliques, la conversa es

va encendre cada vegada més, i totes dues bandes ex-pressaven amb paraules allò que, en el decurs d’aquestsanys, havia desunit més d’un grup de persones ben avin-gudes. En va intentava propiciar la baronessa, si no unapau, almenys una treva; fins i tot la consellera secreta,que, dona digna d’estima com era, havia adquirit un certdomini sobre l’ànim de Karl, intentava inútilment in-fluir-hi, i encara se’n sortia menys perquè el seu maritcontinuava disparant fletxes feridores contra la joventut



i la inexperiència i burlant-se de la particular propensióde les criatures a jugar amb foc —amb el foc que encarano saben dominar.Karl, a qui la ira havia posat fora de si, no va estar-se

de confessar que desitjava tota la sort del món a les armesfranceses, i que exhortava tots els alemanys a posar fi a lavella esclavitud; que estava convençut que la nació fran-cesa sabria apreciar els alemanys nobles que s’havien de-clarat a favor seu, que sabria considerar-los i tractar-loscom si fossin dels seus i no els sacrificaria ni els abando-naria a la seva sort, sinó que els cobriria d’honors, bénsi mostres de confiança.El conseller secret afirmava, en canvi, que era ridícul

pensar que, en una capitulació o en alguna altra circums-tància, els francesos tindrien ni per un moment curad’ells; aquesta gent cauria sens dubte a les mans delsaliats, i ell esperava veure com els penjaven a tots.Aquesta amenaça, Karl no la va suportar, i va excla-

mar que esperava que també a Alemanya la guillotinafes una bona sega i que no es descuidés ni una sola testaculpable. I va afegir uns quants retrets molt forts que to-caven personalment el conseller secret, ofensius en totsels sentits.—Així, bé m’he d’allunyar —va dir el conseller se-

cret— d’un cercle on ja no s’honora cap d’aquelles cosesque abans semblaven dignes de respecte. Em dol ser ex-pulsat per segona vegada, i a més per un paisà meu; peròprou m’adono que,d’aquest d’aquí, n’he d’esperar menysmiraments que dels nous francesos, i trobo novamentconfirmada la vella experiència que és millor caure a lesmans dels turcs que a les dels renegats.Amb aquestes paraules es va aixecar i va sortir de la

cambra.La seva muller el va seguir. I tots van callar.La ba-ronessa va fer notar el seu descontentament amb unesquantes frases, poques però contundents. Karl anava



amunt i avall per la sala. La consellera secreta va tornarplorant i va explicar que el seu marit ordenava fer les ma-letes i que ja havia demanat cavalls. La baronessa va anara persuadir-lo de quedar-se;mentrestant ploraven les se-nyoretes i es besaven i estaven profundament afligides perhaver-se de separar tan aviat i tan inesperadament.La ba-ronessa va tornar.No havia aconseguit res.Es va comen-çar a ajuntar tot el que pertanyia als forasters. Els tristosmoments de la separació i el comiat van commoure vi-vament a tothom.Amb els últims cofrets i capsetes es vaesvair tota esperança.Van arribar els cavalls, i les llàgrimescorrien encara amb més abundància que abans.El carruatge va arrencar, i la baronessa el va seguir amb

la mirada; les llàgrimes li espurnejaven als ulls.Va enreti-rar-se de la finestra i es va asseure al tambor de brodar.Tots estaven silenciosos, avergonyits i tot; sobretot Karl,assegut en un racó, expressava la seva intranquil·litat fu-llejant un llibre i alçant la mirada, de tant en tant, cap ala seva tia. Finalment va aixecar-se i va agafar el barret,com si se’n volgués anar; però un cop a la porta va girar-se, es va apropar al tambor i va dir amb una noble sere-nitat:—L’he ofesa, estimada tia, li he causat un disgust, per-

doni la meva precipitació, reconec el meu error i el sentoben fondament.—Jo puc perdonar —va respondre la baronessa—.No

et guardaré cap rancúnia,perquè ets un home noble;peròno pots arreglar el que has espatllat.Per culpa teva quedoprivada, en aquests moments, de la companyia d’unaamiga que no veia des de feia molt de temps, una amigaque la mateixa dissort m’havia apropat i gràcies a la qualhavia oblidat durant unes quantes hores la desgràcia ques’ha abatut damunt nostre i que ens amenaça.Ella, que jafa temps que ha de fugir angoixosament d’un lloc a unaltre, i que fa ben pocs dies que es refeia en companyia



d’una vella amiga estimada, en una casa còmoda, en unlloc agradable, ha de fugir novament, i perdem així laconversa del seu espòs, que, per més extravagant quepugui ser en algunes qüestions, és un home excel·lent ihonrat i porta un arxiu inexhaurible de coneixementssobre els homes i el món, de fets i situacions, que ell sapcomunicar d’una manera lleugera, encertada i agradable.D’aquest múltiple plaer ens priva el teu abrandament;¿amb què pots substituir tot això que perdem?Karl: —Tingui pietat de mi, estimada tia: ja sento el

meu error d’una manera prou viva, no me’n faci veureles conseqüències amb tanta claredat.La baronessa: —Al contrari, considera-les amb tanta

claredat com et sigui possible.Aquí no es tracta de tenirpietat, sinó de saber si et pots convèncer a tu mateix.Perquè no és la primera vegada que comets aquest error,i no serà l’última. Oh éssers humans!, ¿la necessitat queus aplega sota un sol sostre, dins una sola cabana estreta,no us farà tolerants els uns amb els altres? ¿No n’hi haprou amb els fets monstruosos que us afecten incessant-ment, a vosaltres i als vostres? ¿No podríeu dedicar-vosa vosaltres mateixos i comportar-vos amb seny i mode-ració envers aquells que, ben mirat, no us volen prendreres, no us volen robar res? ¿És que els vostres ànims hande manifestar-se i ens han de colpir d’una manera tancega i tan inexorable com els esdeveniments del món,com una tempesta o un altre fenomen natural?Karl no va respondre, i el preceptor, des de la finestra

on s’estava, va apropar-se a la baronessa i va dir:—S’esmenarà, aquest fet li servirà, ens servirà a tots

nosaltres, d’advertiment. Ens posarem a prova cada dia,tindrem present el dolor que vostè ha sentit, mostraremque podem dominar-nos a nosaltres mateixos.La baronessa: —Amb quina facilitat es persuadeixen

els homes a si mateixos, sobretot en aquesta qüestió! La



paraula domini els és tan agradable, i sona tan elegant, aixòde voler-se dominar a un mateix. Els encanta parlar-ne,i voldrien fer-nos creure que són seriosos quan esmen-ten l’exercici d’aquest domini; si jo n’hagués vist un desol, en la meva vida, que hagués estat capaç de dominar-se, ni que fos en la qüestió més insignificant! Quan al-guna cosa els és indiferent, solen adoptar un posat moltseriós, com si haguessin de fer un esforç per privar-se’n,i allò que desitgen amb fervor, saben presentar-s’ho a simateixos i als altres com una cosa excel·lent, necessària,inevitable i imprescindible. No sabria anomenar-ne capque fos capaç de la més petita renúncia.El preceptor: —Vostè actua rarament d’una manera

injusta, i no l’he vista mai tan sotmesa per la contrarie-tat i la passió com en aquest instant.La baronessa: —Si més no, jo no m’he d’avergonyir

d’aquesta passió. Quan m’imagino la meva amiga en elseu cotxe, per camins incòmodes, recordant-se de l’a-mistat ferida amb llàgrimes als ulls, us tindria a tots unarancúnia ben fonda.El preceptor: —En les pitjors desgràcies jo no us he

vist tan commoguda i impetuosa com en aquest instant.La baronessa:—Després de patir grans desgràcies, una

de petita acaba d’omplir el got, i aleshores ja no és cappetita desgràcia privar-se d’una amiga.El preceptor:—Calmi’s i confiï que tots nosaltres ens

volem esmenar, que volem fer els possibles per aconten-tar-la.La baronessa:—De cap manera; ningú de vosaltres no

em pot sostreure cap mostra de confiança; en endavantus adreçaré exigències, us donaré ordres a casa meva.—Exigeixi, doni ordres! —va exclamar Karl—, i no es

podrà queixar de la nostra desobediència.—Bé, el meu rigor no serà pas tan extrem —va res-

pondre amb un somriure la baronessa, tot contenint-



se—. No m’agrada donar ordres, sobretot a personesd’esperit tan lliure; però sí que us vull donar un conselli afegir-hi una petició.El preceptor: —I totes dues coses ens seran una llei

inviolable.La baronessa:—Seria estúpid que jo pretengués des-

viar l’interès que tothom té pels grans esdeveniments delmón,dels quals,malauradament, nosaltres mateixos hemacabat sent víctimes.No puc canviar les conviccions quesorgeixen, s’afermen, pugnen i actuen en cadascú segonsla seva manera de pensar, i seria tan estúpid com cruelexigir-li que no les comuniqui. Però, del cercle en quèvisc, sí que en puc esperar que els qui comparteixen elsmateixos pensaments s’ajuntin i entaulin converses agra-dables, tot dient l’un allò que l’altre ja pensa.A les vos-tres cambres, en les passejades i allà on es trobin perso-nes que comparteixen els mateixos pensaments, obriuels vostres cors tant com us vingui de gust, insistiu enaquesta opinió o en aquella altra, gaudiu ben vivamentde la joia d’una convicció apassionada. Però, fills meus,quan estiguem plegats no oblideu quantes de les nostresparticularitats ja hem hagut de sacrificar per ser sociables,abans que es parlés d’aquestes qüestions, i que tothom,mentre hi hagi món, haurà de dominar-se, almenys ex-teriorment, per ser sociable. Us exhorto, doncs, no ennom de la virtut, sinó en nom de la cortesia ordinària,que en aquests moments actueu amb mi i amb els altresseguint el mateix criteri que heu observat des de joves,com qui diu, amb qualsevol que topéssiu al carrer.»Perquè —va continuar la baronessa— no m’explico

què ens ha passat, com és que ha desaparegut de sobtetota educació social.Abans, quan ens trobàvem en com-panyia d’altres persones, com es guardava tothom detocar cap qüestió que pogués ser desagradable per aaquest o aquell altre! El protestant evitava ridiculitzar



una cerimònia en presència del catòlic; el catòlic mésfervorós no feia notar al protestant que la vella religiódonava una garantia més segura de beatitud eterna. Da-vant els ulls d’una mare que havia perdut el fill, la gentes reprimia d’alegrar-se vivament dels seus descendents,i tothom se sentia avergonyit si se li escapava una pa-raula precipitada d’aquesta mena.Qualsevol persona queho hagués presenciat intentava arreglar el descuit..., i ara,nosaltres, ¿no fem justament el contrari de tot això? Bus-quem amb fervor l’ocasió de fer algun comentari quefaci enfadar l’altre i el tregui de polleguera. Oh, fills iamics meus, tornem en endavant a aquella manera de ser!Ja hem viscut prou moments tristos..., i el foc, de dia,i les flames, de nit, potser ens anunciaran aviat l’esfon-drament de les nostres cases i de les propietats que hemdeixat enrere.No hem de permetre, tampoc, que aques-tes notícies ens arribin amb violència; no ens gravemmés fondament en l’ànima, repetint-ho sovint, allò queja ens causa prou dolor en silenci.»Quan va morir el vostre pare, ¿és que potser em re-

novàveu a cada ocasió aquesta pèrdua insubstituïble ambsignes i paraules? ¿No intentàveu evitar tot allò que podiaevocar el seu record a deshora, i assuavir el sentiment d’a-quella pèrdua i guarir les ferides amb el vostre amor, elsvostres esforços i les vostres atencions?Ara, ¿no tenim totsmés necessitat d’exercir justament aquell respecte cap alsaltres, que sovint és més eficaç que una ajuda beninten-cionada però tosca? Ara, no és que enmig d’éssers feliçosalgun atzar fereixi aquest o aquell d’allà, i la seva desgrà-cia torni a ser absorbida ben aviat pel benestar general,sinó que entre un nombre immens d’infeliços són benpocs els qui, sigui pel seu natural o per l’educació rebuda,gaudeixen d’una alegria casual o artificial.Karl:—Ja ens ha humiliat prou, estimada tia. ¿No vol

tornar-nos a allargar la mà?



La baronessa: —Aquí la teniu, amb la condició quetingueu ganes de deixar que us guiï.Proclamem una am-nistia! No és mai massa aviat per prendre aquesta decisió.En aquest instant van entrar la resta de les dones, que

després del comiat encara havien plorat a llàgrima viva,i no es van poder forçar a adreçar una mirada amistosaal cosí Karl.—Veniu, filles meves —va exclamar la baronessa—.

Hem tingut una conversa seriosa que farà que regninnovament, espero, la pau i la concòrdia entre nosaltres, itornarà a introduir el bon to que fa estona que trobema faltar; potser mai no hem tingut més necessitat d’unir-nos els uns als altres i de distreure’ns, encara que noméssigui un parell d’hores al dia. ¿Acordem que,mentre es-tiguem plegats, queda rigorosament prohibida tota con-versa sobre l’actualitat? ¿Quant de temps fa que ens pri-vem de diàlegs alliçonadors i estimulants? ¿Quant detemps fa, estimat Karl, que no ens contes res de països iimperis llunyans, tu que en coneixes tan bé les caracte-rístiques, els habitants, els costums i les maneres de fer?¿I vostè —va dir adreçant-se al preceptor—, durantquant de temps ha fet callar la història antiga i la mo-derna, les comparacions entre els segles i els homes con-crets? ¿On han anat a parar els poemes bells i graciososque sorgien tan sovint de les carteres de les nostres noiesper alegrar la colla? ¿Com s’han perdut les considera-cions filosòfiques lliures de prejudicis? ¿Ha desaparegutdel tot la delectació amb què portàveu de les vostres pas-sejades una pedra curiosa, una planta que almenys a nos-altres ens era desconeguda, un insecte estrambòtic, i aixídonàveu peu, si més no, a somiar d’una manera agrada-ble la relació íntima que lliga totes les criatures existents?Feu que tots aquests esbargiments, que abans es presen-taven sense que els haguéssim de buscar, tornin a fer-sepresents entre nosaltres per un acord, per un propòsit,



per una llei, esmerceu totes les vostres forces a ser ins-tructius, útils i sobretot sociables.De tot això en tindremnecessitat, i encara molta més que ara, per més que tot escapgiri. Fills meus, prometeu-m’ho.Ho van prometre vivament.—I ara aneu, fa un vespre bonic, que cadascú en gau-

deixi a la seva manera, i a l’hora de sopar assaborirem,perprimer cop des de fa molt de temps, els fruits d’una con-versa amistosa.Així van separar-se, només la senyoreta Luise es va

quedar amb la mare: no podia oblidar de seguida el dis-gust d’haver perdut la seva companya i, quan Karl la vainvitar a passejar, el va engegar a dida d’una manera moltdesdenyosa. Mare i filla s’havien quedat juntes una es-tona quan va entrar el capellà, que tornava d’una llargapassejada, i que no s’havia assabentat del que havia suc-ceït entre ells. Es va treure el barret i va deixar el bastó,es va asseure i volia posar-se justament a explicar algunacosa; la senyoreta Luise, però, com si continués una con-versa començada amb la seva mare, el va interrompreamb les paraules següents:—A algunes persones, amb tot, els resultarà força in-

còmoda la llei que ara ha estat acordada. Quan vivíemal camp, ja ens faltaven de vegades matèries de conversa,perquè allà, a diferència del que succeeix a ciutat, no hihavia cada dia una pobra noia per calumniar, un joveper considerar-lo sospitós; ara bé, fins ara teníem unaescapatòria: explicar les ximpleries que fan dues gransnacions, trobar ridículs tant els alemanys com els fran-cesos i convertir ara aquest ara aquell en jacobí o mem-bre d’un club; però si ara també s’ha obstruït aquestafont, veurem com entre nosaltres algunes persones esqueden mudes.—¿Aquest atac potser va adreçat a mi, senyoreta meva?

—va començar el vell amb un somriure—.Bé, vostè sap



que em considero afortunat de ser de vegades la víctimade la resta del grup, perquè,mentre que en tota conversavostè fa sens dubte honor a la seva excel·lent educadorai tothom la troba agradable, digna d’estima i amable, so-vint sembla que rescabala a costa meva,per alguna violèn-cia que vostè li fa, un petit esperit maligne que viu dinsseu i que vostè no acaba de dominar del tot. Digui’m,distingida senyora —va continuar, adreçant-se a la baro-nessa—, ¿què ha succeït mentre jo no hi era? ¿Quinamena de converses han estat excloses del nostre cercle?La baronessa va informar-lo de tot el que s’havia es-

devingut. Ell va escoltar atentament i va respondre:—Seguint les normes acordades, no hauria de ser im-

possible per a algunes persones entretenir el grup, i pot-ser encara fer-ho més bé i amb més seguretat que altres.—Ja ho veurem —va dir Luise.—Aquesta llei —va continuar el vell— no conté res de

molest per a cap persona que sàpiga ocupar-se de si ma-teixa, al contrari, li serà agradable, atès que li permetràexposar als altres allò que abans feia d’una manera fur-tiva, com qui diu.Perquè, no s’ho prengui malament, se-nyoreta, però ¿qui fa els tafaners, els espietes i els calum-niadors, sinó les persones que els envolten? Amb motiud’una lectura,de l’exposició d’una matèria interessant quehauria de revifar el cor i l’esperit, rarament he vist que uncercle de persones estigués tan atent i que les forces aní-miques fossin tan actives com quan s’explica una nove-tat, i sobretot una novetat que rebaixa un conciutadà ouna conciutadana. Pregunti-s’ho a si mateixa i pregunti-ho a molts altres: ¿què fa estimulant un succés? No pas laseva importància, no pas la influència que té, sinó la no-vetat. Només el que és nou sol semblar important, per-què desperta admiració sense connexió amb altres fets iposa en moviment per un instant la nostra imaginació,només toca lleument el nostre sentiment i deixa el nos-



tre enteniment tranquil del tot.Qualsevol persona, sensehaver de concentrar-se gens ni mica en si mateixa, potinteressar-se vivament per tot el que és nou, és més, comque una conseqüència de les novetats és que ens arrosse-guen sempre d’un objecte a un altre, res no li és més ben-vingut a la gran massa humana que un tal motiu per dis-treure’s eternament i una tal ocasió per esbravar d’unamanera còmoda i constantment renovada la seva malíciai la seva delectança en els patiments dels altres.—Fixi’s! —va exclamar Luise—.Sembla que vostè sap

espavilar-se; fa un moment es tractava de persones indi-viduals, ara es tracta de rescabalar el gènere humà totsencer!—No reclamo que vostè hagi de ser mai equitativa

amb mi —va respondre ell—, però sí que li he de dirque nosaltres, els que depenem de la gent que ens en-volta, ens hem de formar segons aquestes mateixes per-sones i ens hi hem d’adaptar, és més, ens és permès abansfer alguna cosa que els repugni que no pas alguna cosaque els fos pesada, i res del món no els és més pesat queles exhortacions a reflexionar i a meditar. Cal evitar totel que apunta a aquest objectiu; a tot estirar, convé fer ensilenci i en solitari allò que no és permès en cap reuniópública.—Vostè, en silenci i en solitari, a tot estirar deu haver

buidat alguna ampolla de vi i deu haver dedicat algunesbelles hores diürnes a dormir —va etzibar-li Luise.—Mai —va continuar el vell— no he considerat gaire

valuós allò que faig, perquè sé que, comparat amb altrespersones, sóc un gran dropo; amb tot, he fet una col·lec-ció que potser podria procurar una estona agradable aaquest grup justament ara, en l’estat d’ànim en què estroben les persones que l’integren.—¿Quina mena de col·lecció? —preguntà la baro-

nessa.



—Segur que no és res més que una crònica escanda-losa —va afegir Luise.—S’equivoca —va dir el vell.—Ja ho veurem —va respondre Luise.—Deixa’l acabar de parlar —va dir la baronessa— i no

t’acostumis a ser dura i poc amable amb ell, per més quesàpiga suportar les teves bromes. No tenim cap motiuper nodrir els mals costums que portem dins, encara queho fem de broma. Digui’m, amic meu, ¿en què consis-teix la seva col·lecció? ¿Serà profitosa i convenient perdistreure’ns? ¿Fa gaire que la va començar? ¿Com és queno n’hem sentit dir res?—Els ho explicaré —va respondre el vell—. Ja fa molt

de temps que rondo pel món, i sempre m’ha agradatprestar atenció a allò que li succeeix a aquest home o aaquell altre. Per arribar a tenir una visió general de lagran història, sento que no tinc prou força ni prou co-ratge, i els esdeveniments concrets del món em descon-certen; però entre les moltes històries privades, veritablesi falses, que es conten en públic i que la gent s’explica ensecret, n’hi ha que tenen un atractiu encara més pur imés bonic que el de la novetat. N’hi ha que sempre as-piren a alegrar-nos amb un gir enginyós, n’hi ha que ensrevelen tot d’una la naturalesa humana i les coses fos-ques que s’hi amaguen,n’hi ha, encara, que ens delectenamb nicieses extravagants. De la gran quantitat d’histò-ries que en la vida ordinària retenen la nostra atenció ila nostra malícia, i que justament són tan ordinàries comles persones que les protagonitzen o que les expliquen,n’he col·leccionat aquelles que em semblen dotades decaràcter, les que van tocar el meu cor i van ocupar elmeu enteniment i que, quan hi tornava a pensar, emconcedien un instant de jovialitat pura i tranquil·la.—Tinc molta curiositat—va dir la baronessa— per sen-

tir de quina mena són les seves històries i de què tracten.



—Pot imaginar-se fàcilment —va respondre el vell—que no es parlarà sovint de processos judicials i de qües-tions de família.Aquestes coses només solen tenir interèsper a aquells a qui turmenten.Luise:—¿I de què parlen, doncs?El vell: —Solen tractar, no vull negar-ho, dels senti-

ments amb què els homes i les dones s’uneixen o s’ene-misten, esdevenen feliços o infeliços, uns sentiments quetendeixen més a confondre’ls que no pas a instruir-los.Luise:—¿Ah sí? ¿O sigui que segurament ens vol fer

passar una col·lecció d’acudits lascius per un esbargimentfi? Mare, perdoneu-me aquesta observació, és tan plau-sible, i bé que s’ha de poder dir la veritat.El vell: —Tinc l’esperança que, en tota la col·lecció,

no trobarà res que jo pogués anomenar lasciu.Luise:—¿I què és el que vostè anomena així?El vell: —Una conversa lasciva, una narració lasciva

em resulten insuportables.Perquè ens presenten una cosavulgar, una cosa que no és digna que en parlem ni quehi prestem atenció, com si fos una cosa singular, atractiva,i desperten una avidesa falsa, en comptes de donar unaocupació agradable a l’enteniment. Oculten allò que obé hauríem de veure sense vel o bé ens hauria de ferapartar la mirada.Luise: —No l’entenc. Les seves històries, bé les deu

voler explicar almenys amb una certa gràcia. ¿Ens hau-ríem de deixar ofendre les orelles potser amb acuditsgrollers? ¿Potser n’han de sorgir contes de col·legiales, ivostè encara vol reclamar que se li estigui agraït?El vell: —Cap de les dues coses. En primer lloc, no

s’assabentarà de res de nou, perquè ja fa temps que m’a-dono que vostè mai no passa per alt certes ressenyes deles revistes sàvies.Luise:—Comença a burxar.El vell:—Vostè està promesa, i la disculpo de bon grat.



Només li he de mostrar, però, que jo també tinc fletxes,i que puc fer-les servir contra vostè.La baronessa:—Ja veig on voleu anar a parar, però feu

que ella també ho entengui.El vell:—Només hauria de repetir el que ja he dit al

començament de la conversa; no sembla, però, que la se-nyoreta tingui la bona voluntat de fixar-s’hi.Luise:—Quina falta fan la bona voluntat i tanta xer-

rameca! Es pot mirar com es vulgui, tindrem històriesescandaloses, escandaloses en un sentit o en un altre, i resmés que això.El vell:—¿He de repetir, senyoreta meva,que a l’home

benpensant només li sembla escandalosa una cosa quan hipercep malícia, petulància, ganes de perjudicar, aversió aajudar, i que és en aquest cas que n’aparta la mirada? Encanvi, troba divertits els errors i els defectes menors, i so-bretot li agrada prendre en consideració històries en quèveu l’home bo en lleu contradicció amb si mateix, enquè persones beneites i estúpides, pagades d’elles matei-xes, són avergonyides, represes o enganyades; en què totaarrogància es castiga d’una manera natural i fins casual; enquè els propòsits, els desitjos i les esperances ara s’obs-taculitzen, s’ajornen i es frustren, ara s’apropen al seuobjectiu, es compleixen i es confirmen inopinadament.El món on l’atzar juga amb la feblesa i la insuficiènciahumanes és el que més li agrada contemplar en silenci, icap dels seus herois, dels quals ell conserva les històries,no n’ha de rebre retrets ni n’ha d’esperar lloances.La baronessa:—La seva introducció fa venir ganes de

sentir-ne aviat una mostra. Jo no sabia pas, però, que enla nostra vida (i hem passat la major part del temps en elmateix cercle) s’hagin produït gaires fets que poguessinser inclosos en una col·lecció d’aquesta mena.El vell: —Naturalment, això depèn en bona mesura

dels qui observen, i de la manera com saben mirar les co-



ses; però no vull negar que també he recollit algunescoses de tradicions i llibres vells. De vegades retrobarà, ipotser no li desplaurà, vells coneguts sota una nova apa-rença. Però justament això em dóna un avantatge que novull deixar escapar: no s’ha d’interpretar cap de les meveshistòries!Luise: —Però no ens prohibirà que reconeguem els

nostres amics i veïns i que desxifrem l’enigma, si ens vede gust.El vell:—Esclar que no. Però també em permetran a

mi que, en aquests casos, els mostri un llibrot vell perdemostrar que aquesta història ja va passar o es va in-ventar fa segles. Igualment em permetran que somriguisecretament quan prenguin per un vell conte una histò-ria que ha tingut lloc just al nostre costat, tot i que no lareconeguem justament en aquesta forma.Luise: —Amb vostè no hi ha manera d’acabar; serà

millor que fem les paus per aquest vespre, i que ens ex-pliqui de pressa una conte de prova.El vell:—Permeti’m que no l’obeeixi en això.Aquest

esbargiment el reservem per quan estigui reunit tot elgrup.No podem privar-lo de res, i dic per endavant: totel que tinc intenció d’exposar no té cap valor en si ma-teix. Però si el grup, després d’una conversa seriosa, volreposar una breu estona, si, ja satisfet de coses bones,busca unes postres lleugeres, aleshores em trobaran bendisposat, i desitjo que no es consideri de mal gust el queus serveixo.La baronessa:—Haurem de tenir paciència fins demà,

doncs.Luise:—Tinc moltíssima curiositat per saber què ex-

plicarà.El vell: —No hauria de tenir-ne, senyoreta, perquè,

quan esperem amb massa impaciència, quedem raramentsatisfets.



Al vespre, havent sopat, la baronessa es va retirar d’horaa la seva cambra, i els altres van restar plegats i van par-lar de diverses notícies que acabaven d’arribar, de ru-mors que s’escampaven.Com sol passar en aquesta menade situacions, es dubtava de què calia creure i què s’ha-via de rebutjar.El vell amic de la casa digué tot seguit:—Trobo que el més còmode és que creguem allò que

ens és agradable, que rebutgem sense embuts allò que enssigui desagradable, i que, pel que fa a la resta, no neguemla veritat d’allò que pot ser veritable.Es va fer l’observació que l’home també sol procedir

d’aquesta manera i, després d’alguns girs, la conversa vaportar a comentar la tendència decidida de la nostra na-turalesa a creure’s els fets meravellosos; es parlava de l’e-lement novel·lesc, de l’element fantasmagòric, i quan elvell va prometre contar en el futur algunes bones histò-ries d’aquesta mena, va respondre la senyoreta Luise:—Mostraria una gran cortesia i mereixeria un gran

agraïment si ens volgués explicar de seguida una histò-ria d’aquestes, ara que estem junts i tenim la disposicióadequada; l’escoltaríem amb atenció i li estaríem agraïts.Sense fer-se pregar gaire estona, el capellà va comen-

çar el seu parlament amb les paraules següents:—Quan m’estava a Nàpols, hi va fer furor una histò-

ria que la gent jutjava de maneres molt diferents. Els unsafirmaven que era completament inventada; els altres,que era real, però que s’hi amagava un engany.Aquestsdarrers, al seu torn, també estaven dividits, i discutienqui podia ser l’autor de l’engany. Uns altres, en canvi,afirmaven que no era de cap manera clar que els éssersespirituals no poguessin influir en els elements i en elscossos, i que no s’havia de qualificar sempre de men-tida o engany qualsevol fet meravellós. Però expliquemla història.



»Una cantant, de nom Antonelli, era en la meva èpo-ca la favorita del públic napolità.Quan es trobava a la florde la vida, de la seva figura, dels seus talents, no li man-cava cap dels atributs amb què una dona encisa i atreu lamultitud, i delecta i fa feliç un petit nombre d’amics.Noera insensible a l’elogi i a l’amor; però, mesurada i asse-nyada com era per naturalesa, sabia gaudir de les alegriesque donen aquestes dues coses sense perdre el seny, queli era molt necessari en la seva situació.Tots els joves dis-tingits i rics s’escarrassaven a apropar-s’hi, ella n’acceptavapocs i, si bé a l’hora de triar els seus amants solia obeir elsulls i el cor, demostrava en totes les seves petites aventu-res un caràcter ferm i segur que obligava tot bon obser-vador a aprovar-ne les accions. Jo vaig gaudir de la pos-sibilitat de veure-la durant un cert temps, perquè teniauna relació estreta amb un dels seus favorits.»Havien passat uns quants anys, ella havia conegut

prou homes, i entre ells molts ximples presumits i feblesen qui no es podia confiar. Creia haver observat que unamant que, en un cert sentit, ho és tot per a la dona, jus-tament quan ella té més necessitat del seu ajut, en inci-dents de la vida, en afers domèstics, a l’hora de prendredecisions urgents, la majoria de les vegades queda con-vertit en una nul·litat, si no és que perjudica la seva es-timada pensant només en si mateix i se sent empès, peregoisme, a donar-li el pitjor consell, i a malmenar-la a ferels passos més perillosos.»En les relacions que havia tingut fins a aquell dia, la

majoria de les vegades el seu esperit no s’hi havia impli-cat; però l’esperit també reclamava nodriment.Ella voliatenir d’una vegada un amic; i amb prou feines havia sen-tit aquesta necessitat, que ja apareixia, entre aquells queintentaven acostar-se-li, un home jove en qui ella va di-positar la seva confiança, i que aparentment la mereixiaen tots els sentits.


EPÍLEG

1.

«Ja et pots imaginar que la Revolució Francesa tambéha representat una revolució per a mi», va confessar Jo-hannWolfgang Goethe a un amic en una carta redactadael 3 de març del 1790.Anys més tard, va escriure que noera possible imaginar-se un home que, en aquella època,hagués estat més aïllat que ell. Molts dels seus conegutss’havien entusiasmat amb les notícies que arribaven de Pa-rís. L’autor del Werther, en canvi, havia rebutjat des debon començament tot intent d’importar la revolució aAlemanya. Mentre París concedia la ciutadania honorí-fica a divuit personalitats estrangeres que simpatitzavenamb els nous ideals, entre altres als poetes FriedrichGottlieb Klopstock i Friedrich Schiller, Goethe partici-pava en una campanya militar contra la França revolu-cionària (això sí, ho feia sense gaire entusiasme, i méstard va deixar constància escrita de les injustícies come-ses per les tropes que defensaven l’Antic Règim).Men-tre Lluís XVI era guillotinat, el nostre escriptor dinavaa la cort de Carles August, el duc de Saxònia-Weimar-Eisenach. Ell, que, a diferència de la majoria dels escrip-tors alemanys significatius del moment, no devia gairebéres ni a l’Església ni a la Universitat, estava lligat formal-ment al destí d’un microestat del Sacre Imperi Romano-


Germànic. Ocupant diversos càrrecs a Weimar, haviaaprès de primera mà com funcionava una administracióabsolutista i havia contribuït a configurar-ne la política.Malgrat els trasbalsos d’aquells anys, va continuar creienten una política reformista, il·lustrada, dirigida des de dalt,que no ensorrés de cop l’ordre establert.D’altra banda, la vena lírica que havia acompanyat

Goethe durant tota la seva vida gairebé va emmudir entreel 1791 i el 1794.En aquesta època va interessar-se sobre-tot per les ciències naturals, a les quals s’aferrava com unnàufrag a una taula de salvació. Fins i tot va imaginar-seque s’oblidaria de la literatura i que l’òptica i la biologiaarribarien a ser la seva ocupació exclusiva.Enmig del caoshumà del moment, l’estudi de la natura —de les seveslleis i la seva manera calmosa i sistemàtica de desenvolu-par-se— es presentava com una garantia d’estabilitat.En el camp de la creació artística, el desconcert d’a-

quells anys el va portar a fer provatures de tota mena.Elscanvis es precipitaven a una velocitat mai vista, i el poetava intentar respondre a les necessitats de cada instant re-corrent a una gran diversitat de gèneres literaris, des dela comèdia fins a l’èpica burgesa, passant pel teatre polí-tic i la novel·la satírica. Els textos, però, van quedar so-vint inacabats, perquè el món es movia més de pressaque la ploma. Les Converses d’emigrats alemanys, publica-des el 1795, s’insereixen de ple en aquesta època de re-plantejaments i alhora segellen la fi de la crisi creativadel seu autor.Abans de parlar-ne, però, convé que recu-lem uns quants anys.

2.

El 1784, la senyora Jeanne de St.Rémy deValois, que es-tava casada amb un suposat comte de La Motte i prete-

150 CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS


nia ser descendent d’un fill natural d’Enric II, va fercreure a Louis-René de Rohan, cardenal i arquebisbed’Estrasburg, que era una confident de la reina MariaAntonieta. Si seguia els seus consells —assegurava la«comtessa» de La Motte—, el cardenal podria obtenir elfavor de la cort, fins i tot podria veure’s a soles amb lareina. Jeanne de St.Rémy arribà a organitzar una trobadaal jardí deVersalles entre aquell ingenu eclesiàstic i unaprostituta disfressada de Maria Antonieta, que li donàuna rosa entre sospirs i picades d’ullet. De la Motte vaconvèncer el cardenal que la reina desitjava posseir uncollaret valuosíssim i que volia que fos ell qui s’encarre-gués d’adquirir-lo.Rohan va fer-se fiador per la compraen nom de Maria Antonieta i va lliurar el collaret a la«comtessa», que se’l va vendre d’amagat.Al cap d’un certtemps, en no rebre els diners del pagament, els joiers vanadreçar-se directament a la cort: així es va destapar totl’engany.Tant Jeanne de St. Rémy deValois com el car-denal foren detinguts, i el Parlament de París inicià unainvestigació. Les actes del cas es van publicar, i els fets esvan convertir en la tafaneria predilecta d’Europa. La«comtessa» fou condemnada a rebre bastonades, a sermarcada amb ferro roent i a acabar els seus dies a lapresó. El cardenal va ser absolt, perquè es demostrà quehavia estat enganyat.Als ulls de tothom havia quedat clarque no era punible tractar la reina de meuca.En aquest escàndol, també s’hi va veure involucrat un

personatge inquietant que es feia dir Conte Alessandrodi Cagliostro.Era conegut com a mag,vident, alquimista,curandero i fundador de lògies maçòniques de rituegipci, i havia fet sensació en diversos països.Tot i que noes pogué demostrar la seva implicació en l’engany de la«comtessa» de La Motte, va ser expulsat de França.Goethe va arribar a sentir una fascinació tan gran perCagliostro, que en va reconstruir l’arbre genealògic i,

EPÍLEG 151


durant una estada a Palerm, la ciutat natal d’aquest per-sonatge, fins i tot va fer una visita a la seva mare i la sevagermana.L’afer del collaret incloïa un fantàstic repertori d’in-

dividus estrafolaris, i la flaire de conxorxes i decadènciaque desprenia tenia un innegable poder d’atracció.L’any1791,Goethe s’hi va inspirar per escriure la seva primeraobra literària concebuda sota els efectes de la Revolució,El gran Cofta, un text que recrea un món corrupte, do-minat pel frau i el xarlatanisme, i que pretén retratar elcomportament de l’alta societat francesa en els anys im-mediatament anteriors a la presa de la Bastilla.Aquestaprimera obra escrita arran dels fets de París, doncs, no ésuna crítica de la Revolució, sinó de l’Antic Règim, queGoethe detestava amb la mateixa intensitat. Des del seupunt de vista, tant l’Antic Règim com la Revolució erenla conseqüència d’una falta d’il·lustració: la França pre-revolucionària era tan poc civilitzada que va acabar pro-vocant una ruptura violenta. Defensant aquesta menad’idees, no era estrany que l’autor d’El gran Cofta se sen-tís sol. En un ambient en què les posicions tendien a po-laritzar-se, ¿amb qui podia entendre’s algú que rebutjavacom a bàrbars tant els paladins d’un passat corrupte comels propugnadors d’un nou ordre que, de moment,només es podia imposar a sang i a foc?No va ser fins al 1793 que Goethe es va enfrontar di-

rectament, sense al·legories ni al·lusions obscures, a lesidees revolucionàries en un text literari. En la seva obre-ta dramàtica El ciutadà general, que pren motius i per-sonatges d’altres comèdies famoses del moment, el pro-tagonista és un alemany que es fa passar per jacobí i que,per exemple, aconsegueix esmorzar de franc a casa delveí servint-se egoistament de les paraules màgiques igual-tat i llibertat. El ciutadà general sembla gairebé un pam-flet a favor de l’absolutisme il·lustrat, encarnat en el per-

152 CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS


sonatge d’un príncep magnànim que no crea divisionsen el seu poble perquè renuncia a aplicar mesures re-pressives innecessàries.Ara bé, també val la pena fixar-seen el fet que el protagonista no és un autèntic jacobí,sinó solament un farsant. Els seus actes no responen auna necessitat profunda —com els dels revolucionarisfrancesos, que s’enfrontaven a la corrupció de l’AnticRègim—, sinó a uns interessos particulars il·legítims.Així, el blanc de la crítica no és tant la Revolució Fran-cesa com els intents d’introduir-la aAlemanya «artificial-ment».És de la mateixa època la comèdia Els revoltats, també

coneguda amb el títol de Breme de Bremenfeld, l’intentmés seriós que va fer mai Goethe de descriure un pro-cés revolucionari complet a Alemanya, amb un enfron-tament entre la noblesa i els pagesos; aquí, Goetheal·ludeix a moviments camperols que van aparèixer aAlemanya a partir del 1790, també al ducat deWeimar.Una de les escenes projectades era una paròdia d’assem-blea general.El poeta, però, no va arribar mai a escriure-la. Encara que tingués la voluntat de representar la com-plexitat social d’un procés revolucionari, potser aquestplantejament no captava la veritable rellevància de laRevolució per als qui vivien en terres germàniques. Enl’experiència dels alemanys, la Revolució Francesa no vaser, fonamentalment, la causa d’uns quants alçamentscamperols, sinó que va comportar la destrucció gradual,per mitjà de la guerra, del marc constitucional en el qualhavien crescut com a súbdits del Sacre Imperi Romano-Germànic. Revolució Francesa era sinònim d’invasió id’abolició d’un món que,malgrat tots els defectes que hivulguem veure, no havia generat enfrontaments equipa-rables als que s’havien produït a França, un món al qualGoethe estava íntimament lligat com a fill de la ciutatlliure de Frankfurt del Main i ministre del ducat de Sa-

EPÍLEG 153


converses d'emigrants alemanys

Documents