ComunicacionsJornada 2011

1

Jornada de Filosofia de l’Alt Empordà 16 desembre 2011 Mohamed Ajanif

Hem progressat?

Avui, aquí, ara, entre nosaltres... és un bon moment per fer-nos aquesta pregunta.

En una època de crisi com la que vivim, resulta lògic comparar-nos amb situacions anteriors i veure si hi ha hagut algun tipus de millora. I així treure les nostres pròpies conclusions sobre la realitat actual. Abans de tot, hem de saber de què parlem i definir els termes adequadament: què és el progrés? Quan parlem de progrés podem referir-nos, al meu entendre, a dues coses: al progrés material, em refereixo a l'evolució científica, tecnològica, econòmica etc., o al progrés social (drets humans, justícia, etc.). A continuació consideraré els dos suposats progressos.

El progrés material, crec, és indiscutible: s'ha prosperat i millorat substancialment. És possible que no ens n'adonem prou (a causa del costum), però, el cas és que les millores econòmiques i científiques són molt evidents, sobretot quan ens comparem amb èpoques anteriors i ens adonem que avui dia tot és més còmode. Aquest impuls és degut, bàsicament, al canvi de mentalitat que ha sofert la societat, que, afortunadament, creu que el secret del desenvolupament i la prosperitat està en l'educació.

No obstant això, cal esmentar que aquest progrés no està repartit de forma equitativa en tot el món. L'evolució material està molt relacionada amb el desenvolupament econòmic i això impedeix la millora de qualitat de vida dels països més pobres.

Pel que fa al progrés social trobem més dubtes i discrepàncies: uns pensen que no hi ha cap progrés en camps com l'ètica, la justícia, els drets humans etc., mentre que altres creuen que hi ha hagut una gran millora i se senten satisfets per això. L'opinió de cada persona segurament està condicionada per les experiències viscudes (cosa que no resulta molt objectiva, al meu entendre, tot i que inevitable). En la meva opinió, el progrés social i ètic és present, almenys, en la nostra societat. Un exemple clar és la percepció que té bona part de la població sobre qüestions com la guerra, la violència de gènere, el matrimoni homosexual etc.

Aquests canvis de mentalitat són molt esperançadors de cara al futur. No obstant això, i lamentablement, al igual que els progressos materials, els avanços ètics no estan presents en tots els llocs del planeta, a això cal afegir, malauradament, el fet que les millores ètiques no estan al mateix nivell de desenvolupament que les millores materials.

En definitiva, penso que el progrés material és indubtable, tot i que en gaudim només uns pocs. També penso que hi ha progrés ètic, encara que en menor mesura. A la humanitat li queda molt per fer en matèria social i perquè aquestes millores es produeixin tots hem d’aportar el nostre granet de sorra. Com va dir Ernest Hemingway: "el món és un bon lloc pel qual val la pena lluitar".

Máire Sexton Torres 2n BTX

INS El Pedró El progrés

El progrés humà és, certament, un tema que, en el fons ens preocupa a tots? Veritablement, hi ha progrés? Podem esperar un futur millor? O hem d’enfrontar-nos al fet que la humanitat va a pitjor i no hi ha manera d’evitar-ho? Potser la història és un cicle que ens enganya i, quan ens pensem que hem progressat en alguna cosa, resulta que al cap d’un temps tornem estar al punt de partida (quin exemple millor que l’economia mundial en aquest cas?). Una cosa, però, és segura: el progrés humà està a les nostres mans.

Quan parlem de progrés, molta gent automàticament pensa en avenços científics i tecnològics. Certament, aquest és una de les cares del progrés i en aquest aspecte sí que s’ha de dir que hem fet arribat molt lluny. Ara bé, i el progrés moral? Aquesta és l’altre cara de la mateixa moneda, però com més present se’ns fa la primera, més em sembla que aquesta queda reduïda i amagada, eclipsada per l’esplendor de l’altra. Pensem en l’horror que causà l’holocaust: es van fer grans avenços en el camp de la medecina, però a un preu altíssim. Aquí, el progrés científic no va solament tapar el progrés moral, el va sufocar.

Ara bé, si ens mirem la història de l’home en un marc més ampli de temps, crec que sí que es pot observar un lleu ascens en el progrés moral. Pensem en l’època prehistòrica, per exemple. D’ençà, no es pot negar que la nostra espècia s’ha “humanitzat” moltíssim. També l’època clàssica o medieval eren temps en què guerrejar i violència no eren conceptes mal vistos, com ho són ara, despreciats per cada cop més gent. No és aquesta una prova de que, a poc a poc, ens estem fent més humans? Tot i així, sembla que el progrés moral avança massa lentament i que, a aquest ritme, no arribarà mai tan lluny com ho ha fet el progrés cientificotecnològic, cosa que, a curt termini, no dóna gaires esperances.

Mite del progrés Adrià Santeliz Institut Castelló d’Empúries A través dels segles s'han posat a prova tot tipus de governs, tot tipus de sistemes socials i tot tipus de sistemes econòmics. A més, els humans han tingut molt de temps per efectuar avanços tecnològics sorprenents com dominar l'àtom o viatjar a l´espai. Amb quin resultat? Ha produït tot això la classe de societat que tots esperem, sincera y equitativa per a tota la família humana? Lluny d'això, res del que els homes han intentat, ha portat veritable pau, felicitat i progrés per a tots. En comptes d'això, després de tot aquest temps, les condicions són més inestables que mai degut a problemes que, en menor o major grau, ens afecten a uns i d´altres com el delicte, la guerra, la desintegració de la família, la pobresa i la gana, problemes que causen estralls a moltes nacions. Fins i tot, la mateixa existència de la humanitat ha estat posada en perill. Amb les monstruoses armes que l´home posseeix, la humanitat corre el perill de ser atacada pels adults d´aquest món, que en sentit ètic encara són nadons. Míssils nuclears d'imponent poder destructiu podrien aniquilar a gairebé tota l´espècie humana incloent-hi el planeta. El nostre coneixement científic ha arribat a ser superior a la nostra capacitat de controlar-lo. El món ha aconseguit brillantor sense saviesa i poder sense consciència. Per això, malgrat milers d'anys d'esforç, malgrat molts segles d'experiència humana sobre la qual edificar, malgrat haver aconseguit nous màxims de progrés tecnològic, la humanitat encara lluita, sense èxit, amb els seus problemes més fonamentals. És cert que no es pot ser completament escèptic en aquest sentit, ja que si girem la mirada enrere, és obvi que vivim molt millor que fa segles podríem coincidir amb el pensament del filòsof José Antonio Marina: malgrat la situació de crisi que patim a nivell mundial, podem comptar amb una situació econòmica relativament segura i còmode; hem passat de l’esclavitud a la llibertat en molts àmbits, hem passat de la tirania a la democràcia, i també hem fet el pas de la màgia a la ciència i de la creença a la consciència. Per tant, el progrés que fins ara hem aconseguit i que ha de perdurar amb el pas del temps, no ha de trobar-se a les ciutats d'acer i formigó , amb les seves noves tecnologies i grans megalòpolis, sinó que ha de ser al pensament de cada home i cada dona, persones que són conscients que el progrés, no el poden fer només unes poques persones com el grans científics, grans pensadors i filòsofs, o polítics molt importants, sinó que és una feina que pertoca a tothom, hem de donar solució a la falta d'aliment per a tots els éssers humans, discriminacions ètnico-culturals, la corrupció política i la degradació moral de la societat i de la política, començant per reconèixer que la seguretat s´està desplomant i també la confiança; la

humanitat com un tot s'ha fragmentat. Per això hem de començar a tenir respecte universal per les altres persones i a partir d´aquí prendre les decisions pertinents. Com a conclusió, penso que el progrés aconseguit al llarg del temps és manifest a la nostra societat. Ha estat gràcies a persones que van poder adquirir coneixement i fins i tot poder que varen aplicar, però aquest progrés de vegades ens posa en perill com hem vist anteriorment. Per això és primordial que aquest avenç i progrés sigui en cadascú de nosaltres, individualment, únicament d´aquesta manera podrem triar entre tots el que és òptim per al benestar comú.

Mite del progrés Andrea López Institut Castelló d’Empúries S’ha d’entendre el progrés com un petit bucle infinit. Què és el progrés? Anar de pitjor a millor, no? Però què és pitjor i què és millor, en realitat? Són connotacions molt personals, i bastant confuses, no trobeu? Un bucle infinit, què vol dir aquesta? Doncs trobo que es fàcil d’entendre, a veure si puc explicar-vos-ho. Un bucle és alguna cosa que es repeteix sempre, infinitament. Entès? Sí. D’acord. Per què dic que el progrés és un bucle? Doncs perquè no en podem sortir. És tan fàcil com això. La idea que presento és la següent: L’ésser humà sempre ha mirat per la satisfacció de les seves necessitats, des dels nostres avantpassats caçadors fins el brokers de Wall Street d’avui dia. Ha evolucionat doncs, no creieu? L’home ha caminat cap a la millora de la vida, fent-la poc a poc i a passes de nan una mica més còmoda. Per què crec que hi ha progrés? Doncs la idea és simple: si l’ésser humà ha portat la Humanitat fins aquests límits, i resulta que els límits són tan degradants com els de la pel·lícula que vàrem veure, “Hijos de los hombres”, el que crec és que en aquesta situació SEMPRE s’intentarà salvar la pell, és a dir: intentar solucionar-ho. Que no és tornar a anar de pitjor a millor, això? Jo crec que sí, jo crec que davant d’una dificultat l’ésser humà busca solucions. No seria la primera ni l’última vegada que passaria, es tracta, com ja he dit, d’un bucle infinit. A la història n’està ple de davallades, però sempre van acompanyades del progrés. Per mi, aquestes davallades no són més que un petit pas enrere per agafar tirada, per poder anar molt més enllà. Per progressar.