Les vinyetes i publicacions per a adults

Les vinyetes i revistes de còmics es van popularitzar durant el temps de la república ja que s'havia dut a terme una gran campanya alfabetitzadora, amb la creació de més de 10.000 noves escoles en tres anys, cosa què va crear una nova massa lectora que podia consumir diaris i revistes de còmics. A més a més, la censura de l’època de Primo de Rivera havia fet que molt poques vinyetes políticament compromeses poguessin veure la llum (una tímida excepció potser seria “Dibujos de almohadón” que Bagaria publicava a El Sol), és per això que durant la república les vinyetes van experimentar un vigor inaudit. Els diaris es van diversificar i multiplicar com mai ho havien fet, els col·laboradors dels rotatius es van anar professionalitzant, es van crear revistes culturals i il·lustrades, es van ampliar les tirades de llibres, etc.

En l'àmbit concret del món del còmic, la República va ser especialment generosa amb l’edició en general, que va afavorir les condicions per formar un nucli o escola de dibuixants i guionistes important a Madrid i a Barcelona, i menys important a València i al País Basc.

Els còmics nord-americans van anar penetrant poc a poc a Espanya, i es van anar introduint a les revistes d'historietes i, també, en el gust del públic. De fet, es pot parlar d'aquesta època com l’“edat daurada del còmic”. A Barcelona era on se centrava el gruix de l'activitat editorial. La majoria de les revistes i vinyetes satíriques de l'època republicana van desaparèixer poc abans de què comencés la guerra. Tanmateix durant el conflicte van sorgir vinyetes amb contingut més polític i pamfletari.

Quan va començar la Guerra Civil, molts pensaven que seria una contesa de curta durada, així que l'activitat editorial va prosseguir amb normalitat en alguns punts d'Espanya sense front obert, fins que la manca de recursos, el terror o la gana va frenar les rotatives dels impressors. A Madrid, zona republicana, va aparèixer el 1936 la segona època del setmanari d'humor El Mentidero, sorgit de les cendres de la revista satírica Gracia y justicia, adscrites a les dretes. Va durar poc, igualment d’efímeres van ser les revistes d'humor de tendències d'esquerres, com No Veas i La Guindilla / El Straperlo, després de les quals no va aparèixer cap altra publicació d'aquesta mena a la capital d'Espanya durant les hostilitats, i no hi hauria més diaris d'humor a Madrid fins que el 1941 arribés La Codorniz. Una cosa similar va passar a València, on només hi podíem trobar l’antirepublicana La Traca.

No es dóna aquesta escassetat de vinyetes a Barcelona, zona republicana on es van continuar produint revistes d'humor i còmics amb la seva cadència habitual en aquests primers dies de guerra, tant publicacions infantils com per a adults. Cap d'elles, al principi, va experimentar cap transformació que les convertís en un pamflet ideològic. A València, zona ocupada, van aparèixer també nous còmics, com El Muchacho o KKO – Perragorda, però van tenir una curta vida. Ni el publicitari intent de la Federación Nacional de Pioneros de promoure el còmic El Pionero ni el projecte antifeixista Sindrín van fer-se efectius a terres valencianes.

En altres zones ocupades pels sublevats es va tirar endavant un programa de terror que va estrangular qualsevol intenció d'insurgència per part de periodistes i dibuixants, i va persuadir a tot editor de premsa satírica d’imprimir cap mena de paper per por al sanguinari Queipo de Llano, militar que es va apoderar del Sud i que va reprimir a la força tothom que fos d'esquerres. Això va provocar que molts autors haguessin de començar a publicar amb pseudònims per por a les represàlies que podien patir per part d'un dels dos bàndols, especialment del nacional, tot i que també hi va haver casos, com el del dibuixant Miura (editor de l'exitosa publicació La Ametralladora – més de 10.000 exemplars impresos) que va haver de publicar sota el pseudònim de “Lilo” per por a represàlies del bàndol republicà contra la seva família.

En general, a la Espanya unificada que Franco i els seus militars desitjaven, i que es va identificar com a “nacional”, l'exèrcit va voler controlar la premsa i totes les publicacions amb vinyetes, que per raons lògiques es van convertir en pamflets propagandístics amb missatges més doctrinaris i pedagògics que no dirigits a l'entreteniment. Tot això es podia aplicar a ambdós bàndols. La premsa de trinxera del bàndol republicà va ser molt nombrosa: fins a 454 diaris de guerra, la majoria il·lustrats. És cert que hi va haver pocs exemples d'historietes polítiques “realistes” publicades als còmics de la Espanya Republicana si ho comparem amb les revistes de l’Espanya Nacional. Malgrat tot, es van editar publicacions com El Pueblo en Armas, de Sacha, o les historietes de Pionero Rojo.

Les penúries de la guerra van afectar a tots dos bàndols, però per motius demogràfics i de distribució agrícola, l’Espanya Republicana va ser la més afectada per l’escassetat d'aliments i d'altres recursos. En aquestes condicions, ja des de 1937 la persistència de la premsa va ser tota una aventura, ja que no hi havia màquines ni paper suficient a totes les localitats o, almenys, a les poblacions properes als fronts. Malgrat tot, l’expansió dels papers impresos es va mantenir a una escala sorprenent motivats pels mecanismes de propaganda d’ambdós bàndols. A més a més, l’any 1937 ja eren conscients que la guerra anava per llarg, i això va accentuar els esforços propagandístics d’ambdues Espanyes.

A Catalunya, la propaganda política difosa per mitjà de vinyetes es va bifurcar degut a la divisió de les esquerres: els catalanistes van emetre consignes nacionalistes des de publicacions com Estel, Font o Pervenir (editades en català), mentre que altres sectors més radicals van centrar-se en el còmic Pionero Rojo. Es va mantenir amb força popularitat la publicació L’Esquella de la Torratxa, que satiritzava tant el bàndol nacional com alguns elements del bàndol republicà (sobretot la CNT-FAI). En aquesta publicació van participar autors de molta qualitat. Altres capçaleres van incloure al·lusions sense solidesa ideològica, bé per anar dirigides a grups de més baix nivell cultural (p.ex. Renacer i ¡Via Avant!), o bé per intentar alinear-se amb la ideologia imperant, fent gala d'un sentiment d'esquerres elemental (p.ex. Camaradas o Calderilla). En aquesta època es comença a publicar el suplement d'humor i d'historietes de La Vanguàrdia, que també comptava amb secció infantil des de gener de 1938.

Acudit de L’Esquella de la Torratxa

Mentre que entre els republicans es marcava la diferència entre socialistes i anarquistes, la fèrria censura imposada pels nacionals no va deixar que la antipatia entre els tradicionalistes i els falangistes s’expressés gràficament, raó per la qual es van acabar enterrant algunes publicacions. Així doncs, van acabar unificant-se totes les publicacions en una sola que va passar a dir-se Flechas y Pelayos. Això pretenia ser un símbol de la “unificació” del front Nacional sota el mandat de Franco.

Les revistes del bàndol nacional tenien una gran qualitat formal, però estaven orientades quasi exclusivament al públic infantil. Les escasses vinyetes per a adults que trobem en el bàndol nacional eren principalment acudits sobre la escassa disciplina del bàndol republicà i sobre la seva divisió, i no van arribar als nivells esmolats de crítica i autocrítica cosa que sí que hi havia a les vinyetes publicades al bàndol fidel a la república. Tot i això, la qualitat de les publicacions del bàndol nacional van ser la base de la posterior època daurada de les historietes espanyoles, que anirien atenuant el seu caràcter doctrinari a partir de 1942. Així van sorgir autors de vinyetes que després serien molt destacats, com Blasco, Freixas, Canellas Casals... i després en sorgirien d'altres, com Aróztegi, Ojeda, Serra Massana o Valentín Castanys.

Tot i això, segons es veia el final de la guerra, alguns editors i impressors van haver d'adaptar-se a les penoses circumstancies del moment. Des de 1938 va disminuir la diversitat de publicacions d'ideologia nacional, i els diaris de la rereguarda republicana van patir restriccions de paper molt greus, fins el punt d'haver d'imprimir els seus missatges i imatges en paper d'estrassa, o de diversos colors i mides. A Barcelona, els còmics republicans van passar a ser d'impressió tosca i van veure reduïdes les seves dimensions. Al bàndol franquista la edició estava centralitzada a San Sebastián, amb l’única excepció d'una editorial sevillana, i van patir igualment la escassetat de recursos per a tirar endavant les seves publicacions.

En conjunt, la indústria de les vinyetes va minvar, la cadència de les publicacions va disminuir o es va detenir, i el paper, com tota Espanya, es va tornar gris...