col·leccions d'etnologia. conservació preventiva

C C

Col·leccionsd’etnologiaConservació preventiva

Cultura Museus

Col·lecció M u s e u s - D o c u m e n t a c i ó

Etnologia. Instruccions per a la recollida de materials etnogràficsBarcelona, 1987 (2a edició: 1991)

Arqueologia. Ingrés al museu de materials arqueològicsBarcelona, 1988

Arxiu. L'arxiu d'imatges. Propostes de classificació i conservacióBarcelona, 1988

Zoologia. Instruccions per als recol·lectors d'aus. Preparació i documentacióBarcelona, 1988

Zoologia. Instruccions per als recol·lectors de mamífersBarcelona, 1988

Acrònims. Els Acrònims de CatalunyaBarcelona, 1989

Botànica. Instruccions per als recol·lectors de plantes: l'herbari.Preparació i documentacióBarcelona, 1988

Numismàtica. Dades per a la documentació numismàticaBarcelona, 1991

Paleontologia. Documentació i instruccions per a la formacióde les col·leccions paleontològiquesBarcelona, 1991

Moviment. Moviment d'objectes d'un museu. Formes de seguiment i controlBarcelona, 1991 (2a edició: 2007)

Públic en els museus. L'estudi de públic i l'avaluació com a eines de gestióBarcelona, 1995

Fotografia. La conservació de col·leccions de fotografiesBarcelona, 2005

Magatzems. Concepció i gestió dels magatzems dels museusBarcelona, 2006

Presa de mostres de policromies. MetodologiaBarcelona, 2008

Identificació de fibres. Suports tèxtils de pinturesBarcelona, 2009

1

Col·leccionsd’etnologiaConservaciópreventiva

Metodologia

Marisa Azón Masoliver

ConservadoraRestauradoraCap de Col·leccions i Recercadel Museu Etnològic de BarcelonaInstitut de Culturade l'Ajuntament de Barcelona

Ruth Bagan

Conservadora de béns culturals,especialitzada en pinturasobre tela

Núria Oriols

Conservadora de Béns Culturalsi Química.Centre de Restauració de BénsMobles de Catalunya. DireccióGeneral de Patrimoni Cultural.Departament de Culturai Mitjans de Comunicació.Generalitat de Catalunya

MuseusDocumentació

Col·leccióMuseus. Documentació

1a edicióGener de 2011

Tiratge1.000 exemplars

ImpressióTallers Gràfics Hostench.Venezuela, 87. Barcelona

ISBN978-84-393-8712-1

Dipòsit LegalB-18270-2009

Biblioteca de Catalunya. Dades CIP

Campo, Gema

Identificació de fibres : suports tèxtils de pintures :metodologia. – (Museus Documentació)BibliografiaISBN 9788439379904I. Bagan, RuthII. Oriols i Pladevall, NúriaIII. Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de ComunicacióIV. Títol V. Col·lecció: Museus Documentació1. Fibres tèxtils – Investigació – Metodologia2. Pintura sobre tela – Investigació – Metodologia75.023:677.07

2

A G R A Ï M E N T S

Valentí Sallas CampmanyResponsable de Relacions Internacionalsdel Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya

Àngels Planell BadellConservadora-restauradora del Centrede Restauració de Béns Mobles de Catalunya.Àrea de Documentació/Difusió i Arxiu Fotogràfic.Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya.

Dr. Daniel Sainz GarcíaProfessor titular del Departament de QuímicaInorgànica de la Facultat de Químicade la Universitat de Barcelona.

Dra. M. Carmen González AzónProfessora titular del Departament d’EnginyeriaQuímica de la Facultat de Química de la Universitatde Barcelona.

A tot el personal del Museu Etnològicde Barcelona, en especial:

Gustau Molas LópezTècnic del Departament de Col·leccions del MuseuEtnològic de Barcelona.

M. Dolors Llopart PuigpelatAntropòlega i cap de Programes del MuseuEtnològic de Barcelona.

Josep Fornés GarcíaAntropòleg i director del Museu Etnològicde Barcelona

3

Museus EtnologiaDocumentació Conservació

preventiva

1. Introducció

2. El patrimoni etnològic.Algunes precisions2.1. Col·leccions etnològiques

o etnogràfiques2.2. El treball amb els antropòlegs2.3. Les adquisicions

3. Característiques del patrimonietnològic

4. Les matèries primeres.Taula de classificació

5. Materials orgànics5.1. Procedència animal

5.1.1. Pell, cuir i pergamí5.1.2. Plomes5.1.3. Fibres tèxtils: llana, pèl i seda5.1.4. Banya5.1.5. Os, ivori, dents i conquilles5.1.6. Cera5.1.7. Altres materials

5.2. Procedència vegetal5.2.1. Fusta5.2.2. Escorça i suro5.2.3. Fibres vegetals trenades

i sense trenar5.2.4. Paper i pastes de paper5.2.5. Fibres tèxtils: cotó, lli i cànem5.2.6. Llavors, pinyols, carabasses

i closques5.2.7. Comestibles

5.3. Restes humanes

6. Materials inorgànics6.1. Pedra6.2. Materials silícics

6.2.1. Ceràmica6.2.2. Vidre

6.3. Metalls i aliatges6.3.1. Materials fèrrics6.3.2. Coure i aliatges6.3.3. Plom6.3.4. Or i plata6.3.5. Altres metalls

7. Materials sintètics7.1. Sintètics d’origen natural7.2. Sintètics derivats del petroli

8. Patrimoni immaterial

9. La conservació preventiva en elsmaterials etnològics.Definició i àrees d’incidència

10. Causes de degradacióde la matèria

11. Recomanacions bàsiques11.1. Clima: humitat i temperatura

11.1.1. Sistema passiu deconservació: hermeticitat de l’espai11.1.2. Sistemes actius de controld’humitat11.1.3. Nivells recomanats d’humitatrelativa11.1.4. La temperatura

11.2. La biodeterioració11.3. La contaminació

11.3.1. La contaminació externa11.3.2. La contaminació interna

11.4. La llum11.4.1. Tipus de llum11.4.2. Nivells d’il·luminació:recomanacions.

11.5. Les accions humanes11.5.1. Emmagatzematge11.5.2. Manipulació11.5.3. Exposició11.5.4. Ús dels objectes:Normes deontològiques.

12. Conclusió

13. Bibliografia

Sumari

«POR DOQUIER, y aún sin el más elementalsentido de la proporción, fundan museos,no sólo las ciudades, sino hasta los pueblosperdidos en la selva: hay escuelita de mediadocena de niñas que se ufana de su museo.Lo mismo ocurre con los particulares;cualquiera se convierte en coleccionista.»

Extret d’una carta de Leopoldo Gómez Alonso aAugust Panyella. 13 de desembre de 1954*

(*) Leopoldo Gómez, explorador i naturalistaequatorià adquiria materials americans perencàrrec dels Museus de Barcelona. I també peral Museu Etnològic, del qual August Panyella foudirector durant més de 30 anys.

5

Les col·leccions etnològiques són lesmanifestacions tangibles o intangibles ambquè treballen els antropòlegs per estudiar,comparar i, posteriorment, interpretar lesdiferents cultures o grups socials. Elsmuseus d’aquesta disciplina tenen la missióde conservar i posar a l’abast del públicaquest patrimoni.

La diversitat de materials i la fragilitatd’alguns fa especialment complexa la normaque cal seguir en matèria de conservació irestauració. Els conservadors restauradorsde materials etnològics, davant de laimpossibilitat de ser especialistes en tots elsmaterials, són comparables als metgesgeneralistes, que tant insisteixen en laprevenció.

Sovint es treballa amb material sensible, ino solament pel que fa a la matèria. Estracta de material sensible respecte delssentiments, de les emocions i de lesvivències de la gent d’on provenen aquestsobjectes.

Per això, algú es pot sorprendre quanexpliquem que tenim la missió de conservaruna joguina feta per un nen marroquí ambuna llauna de sardines i quatre taps perrodes. Sorprèn, però, quan hem vistemocionar-se un visitant recordant la joguinaque va fer de petit, exacta a la que ara veuexposada al museu, o l’àvia que es corprènveient el fogó de petroli amb què cuinava elpoc que tenia en època de postguerra.

Un aspecte que s’ha de tenir en compteavui, en el món occidental, és l’actualorientació dels museus d’etnologia.Pateixen, des de fa uns anys, una greu crisi,a conseqüència dels profunds canvis socialsi econòmics (immigració, turisme cultural,globalització, etc.) que els ha obligat arevisar el seu discurs. La relació amb elpúblic és ara absolutament prioritària i elmuseu esdevé un espai de reflexió i dedebat. En un àmbit ja de per si colpejat perpressupostos baixos i poc personal, és unrepte afegit per als que tenen laresponsabilitat de la conservació dels fons,una tasca interna, invisible i callada.

Però s’enceten noves vies de funcionament,no solament en relació amb el públic, sinóamb la resta dels museus d’aquestatemàtica. La creació de la Xarxa de Museus

d’Etnologia de Catalunya, l’any 2008, n’ésuna prova. Xarxes per compartir sabers,experiències, i, en definitiva, coneixement.

Amb aquest treball expliquem en quèconsisteix aquest patrimoni que anomenemetnològic o etnogràfic i les pautes que esposen en pràctica per a la seva conservació.

La majoria dels objectes que il·lustren aquesttreball formen part del fons del MuseuEtnològic de Barcelona, en el qualdesenvolupo la meva tasca, i que disposad’un extraordinari fons de quasi 80.000objectes de les més variades matèries,dimensions i procedències.

La seva preservació ha estat possiblegràcies al treball i a l'esforç admirables demolts companys, al llarg dels anys, en elcamp de la conservació i de la restauració.


preventiva

1. Introducció

6

2.1. Col·leccions etnogràfiqueso etnològiques?

Tres paraules clau: ETNOGRAFIA,ETNOLOGIA i ANTROPOLOGIA

Els no iniciats sovint ens pregunten ladiferència entre els museus etnològics i elsmuseus etnogràfics. La línia que separa elsuns dels altres és molt fina i desdibuixada.Aquestes són, a un nivell bàsic, lesdefinicions que ens ajudaran a esbrinar-ho:

L’etnografia (del grec ethnos, tribu, poble, igrapho, escriptura) és la branca del’antropologia que té per objecte l’estudi i ladescripció d’un poble o societat.

L’etnologia (del grec ethnos, tribu, poble, ilogos, estudi o tractat) és la branca del’antropologia que estudia sistemàticament icomparativament les ètnies i cultures delspobles.

Per tant, l’etnografia és un primer nivell, en elqual es fan tasques de descripció i estudi delsgrups humans, mentre que l’etnologia, situadaa un nivell més complex, fa estudiscomparatius d’aquests grups humans entre si.

Ambdues, etnografia i etnologia, estanlligades a una disciplina científica:l’antropologia sociocultural, quesistematitza la recollida de dades, lesanalitza i les interpreta, amb la finalitatd’entendre els grups humans, en definitiva,nosaltres mateixos.

• Etnografia: descripció• Etnologia: comparació• Antropologia: anàlisi i interpretació

Tenim també altres termes com folklore,cultura popular, tradició, art popular... totsformen part d’aquest gran arbre que ésl’antropologia sociocultural.

A partir d’aquestes definicions podríemafirmar que els museus etnogràfics recullenmaterial lligat al seu territori, és a dir,objectes produïts pels grups socials del’entorn, mentre que les col·leccions delsmuseus d’etnologia provenen de culturesd’arreu del món. Però, la realitat és que hi hamuseus etnogràfics amb col·leccions nooccidentals i museus etnològics ambobjectes procedents del seu territori. No hiha una gran diferència entre uns i altres.

Aquests museus han evolucionat amb eltemps. Des de museus creats durant elcolonialisme, farcits de materials procedentsde cultures no occidentals (fruit del’espoliació de les potències europees) fins amuseus locals amb objectes que reflecteixenel seu passat i present identitaris.

Sovint, els museus locals es formen a partird’iniciatives populars, amb la finalitat depreservar aquell patrimoni fruit d’un passatrecent. Sense cap pretensió científicaconscient, responen a la il·lusió d’unacomunitat per mantenir el record d’unesformes de vida ja desaparegudes, peròpresents encara en la memòria de molts, ique volen transmetre a les generacionsfutures.

En l’actualitat, els museus d’aquestesdisciplines, en la seva aspiració de serespais de diàleg en un món global, i ambuns col·lectius tan diversos envoltant-los,són més a prop de l’etnologia i de

2. El patrimonietnològic.Algunesprecisions

Museu Etnogràfic. Támara deCampos (Palència). El museuestà situat en una ermita aprop del nucli urbà. (Agost2009)

7

l’antropologia, tot i que es percep unaintenció de canvi en la seva denominació:interculturalitat, societat, món global,identitat, museus de la gent, etc. Sóndenominacions que apareixen sovint perredefinir els museus d’etnografia od’etnologia.

2.2. El treball amb els antropòlegs

Els conservadors restauradors dels museusd’etnologia treballen molt estretament ambels antropòlegs. La missió d’aquests últimses basa en l’observació, descripció,comparació i anàlisi de les manifestacionssocioculturals humanes. Ells són els que fanparlar els objectes.

Són els que defineixen quins materials teneninterès antropològic per a una recerca, lafinalitat de la qual pot prendre cos en unaexposició. Sense ells, el museu corre el perilld’esdevenir un mostrari d’andròmines.

Tot i que hi ha diverses metodologies,s’acostuma a agrupar els objectes en funcióde la classificació genèrica següent:

• Vida privada• Vida domèstica• Vida comunitària• Treball• Costums i creences

El treball de camp és una tasca cabdal enla recerca antropològica. És el moment enquè ambdues disciplines, l’antropologia i laconservació restauració, uneixen els seusesforços: quan es fa la recol·lecció. Mentrel’antropòleg entrevista la persona que ens hade proporcionar la informació, elconservador restaurador elabora pautes deconservació, fa fotografies, planifica undesmuntatge, tria els embalatges mésadequats, etc.

Tot el material que en sortirà és unadocumentació preciosa en el sentit d’haver-se produït in situ i de captar l’essència delgrup, ofici o tradició, objecte del nostreinterès: el treball de camp, eina quesistematitza la recollida de dades, l’inventaride camp, els enregistraments, les filmacions,les fotografies, els croquis, els dibuixos, etc.,és tan important com el material recollit. Enel nostre àmbit, els objectes són «objectesdocument».

El material recollit ajudarà a explicar lacomplexitat de les formes de vida d’un grupdeterminat o bé permetrà comparar-la ambd’altres.

Avui dia, aquests museus, tradicionalmentfeu dels antropòlegs, s’estan obrint a novesdisciplines acadèmiques com, per exemple,sociòlegs, pedagogs, geògrafs, etc., elsquals proposen altres formes d’analitzar larealitat.

2.3. Les adquisicions

Alguna vegada hem tingut la temptació depensar que els museus etnològics recullenallò que cap altre museu vol. El cert és queels fons d’aquests museus es caracteritzenper una gran varietat de procedències itipologies. Hi trobarem des d’objectesexòtics donats per viatgers de tota mena(missioners, expedicionaris, militars,administradors de colònies, etc.), altres queprovenen directament del territori, com lesdonacions fetes per la població local, itambé col·leccions que són fruit d’un recullsistemàtic fet pels antropòlegs.

A Europa s’observa un ventall amb dosextrems: en un hi tenim el patrimoni mésproper: el patrimoni identitari, lligat al territorion es troba el museu. En l’altre, el patrimonilligat a territoris remots «les pecesexòtiques» dels aborígens d’Austràlia, delsjíbaros de l’Amazònia, de pobles africans,del Japó, d’Amèrica... No acostumen a tenircol·leccions procedents del que podríem dir«mitja distància» com, per exemple, d’altrespaïsos propers i culturalment afins.

Aquests museus, en la societat occidental,són els responsables directes de lasalvaguarda de materials provinents d’unmón en constant evolució: objectes de lapagesia preindustrial, tallers d’oficis iartesanies tradicionals, indústries i activitatscomercials ja inexistents o en vies dedesaparició.

En alguns museus també s’hi apleguenmaterials de cultures no occidentals,societats amb un sistema de vida deslligatde la industrialització i dels avençostecnològics, mal anomenades «culturesprimitives». Aquest és un terme desfasat,rebutjat a causa de la connotaciódespectiva, però que serveix com a


preventiva

8

convenció per definir pobles que avui diaencara tenen una organitzaciósocioeconòmica basada en la recol·lecció ila caça.

Les col·leccions d’etnologia haurien de tenirun increment viu i incorporar la culturamaterial de la societat que l’envolta. Calposar l’accent en materials contemporanis,cosa certament complicada en unsmoments en què el capítol d’adquisicionsestà pràcticament eliminat delspressupostos dels museus. També en frena

l’increment l’aparició d’un concepte moltlligat a l’ecologia, com el fet d’intentar evitarla dispersió del patrimoni integrat a unentorn.

Bàsicament, l’entrada de nous objectess’origina a partir de la preparaciód’exposicions, moment en què es fa unaveritable recerca objectual. Avui dia, la labordels museus s’encamina a sensibilitzar lagent quant a possibles donacions.

Objectes recol·lectats per al’exposició «Fam i Guerra aCatalunya», Museu Etnològic deBarcelona, 2009

9

Com que tot objecte o artefacte sorgeixd’una cultura o grup humà, conclourem quetot és susceptible de ser qualificat com apatrimoni etnològic. Amb aquesta premissa,tots els museus, excepte els d’històrianatural, són etnològics. Què diferencia unsartefactes d’altres? Objectes provinents del’aristocràcia, de la burgesia o de l’esglésiano són considerats etnològics, tot i provenirde grups socials ben determinats. Quinescaracterístiques han de tenir els objectes perser considerats etnològics?

De forma genèrica, els caracteritza l’estratsocial del qual provenen: de classetreballadora, ja sigui rural o urbana, dequalsevol indret del món: objectes de vidaquotidiana, és a dir, objectes senzills, d’úshabitual, humilíssims, alguns. Objectes de lapagesia, tallers d’oficis, vestits populars,terrissa, cistells, espardenyes, collars fetsamb llavors i plomes, flautes de canya...

Les coses senzilles quan es fan velles esllencen perquè estan atrotinades, inservibleso passades de moda. Això fa que algunsobjectes siguin difícils de trobar. Es conservael vestit d’una aristòcrata del segle XVIII,però no el de la seva serventa, del qualpossiblement se’n varen fer draps.

Això no exclou que dins de les col·leccionsetnològiques hi hagi objectes de gran valormercantil. Són cobejats per col·leccionistes(objectes com, per exemple, màscares,talles africanes, etc.) i traspassen el camp del'etnologia per ser automàticamentconsiderats objectes d’art.

També tenen en comú aquestescaracterístiques:

• Objectes document. En tractar-sed’objectes que serveixen per explicarformes de vida, ultrapassen el fet estètic,i cal respectar qualsevol marca d’ús,afegit o reparació, ja que és informacióinherent a la recerca. Per això és tanimportant el treball de camp.Aquesta particularitat es fa especialmentdifícil en grups d’objectes que sónproducte de donacions o que s’hancomprat a antiquaris, ja que en aquestscasos es fa difícil conèixer la sevahistòria.

• Objectes d’ús. Els objectes etnològicssovint són musealitzats des d’un punt devista d’objecte d’art, pensat per a lafunció primordial, que és lacontemplació. Això pot dificultar latransmissió integral de la funció per a la


preventiva

«Ascripet». Per a caçar ocells.Pont de Suert (Alta Ribagorça).Col·lecció Violant (MEB)

Teler manual per teixir cànem.Segle XVIII. Pobleta de Bellveí(Pallars Jussà). Col·leccióViolant. MEB

3. Característiquesdel patrimonietnològic

10

qual estan fets. És interessant la reflexiód’Henri Dorion, en el llibre Culture &cultures. Les chantiers de l’ethno,respecte a la sacralització idessacralització dels objectes, en què fareferència als instruments de música, elsquals, un cop entrats al museu i«sacralitzats», se'ls condemna a sercontemplats, però muts. «Un instrumentde músique, confiné à un silencepermanent, n’est-il pas un object mort?»

• Diversitat. Com hem esmentat abans,tots els objectes fruit de qualsevolorganització humana ens expliquencoses, i això fa que les col·leccionsetnològiques siguin molt diverses quant avolums, dimensions i matèria.

• Fragilitat d’alguns materials i de lestècniques de fabricació. Sovint hemde conservar objectes efímers, fets per aser usats i llençats tan bon punt es fanmalbé, com ara escorces, cistelleria, etc.També l’entrada de nous materialssintètics com, per exemple, diferents

plàstics, són una incògnita quant a laseva conservació.

• Objectes polimatèrics. Unaparticularitat molt comuna en lescol·leccions d’etnologia és la diversitatde materials que es poden trobar en unobjecte, amb la consegüent disparitat enels criteris de conservació.

• Objectes seriats. Grups d’objectespràcticament idèntics, com és el cas delstallers d’oficis, en els quals és fàcil trobargrups d’eines iguals o grups de pecesd’idèntica producció.

• Patrimoni immaterial. És una partimportant del patrimoni etnològic, compoden ser les tradicions orals i gestualsen forma de contes, rondalles, danses,música, festes, transcripcions d’oficis,etc. És un patrimoni que s’ha conservatmitjançant la memòria col·lectiva i que,amb els mitjans tecnològics actuals,podem continuar transmetent.

Fireta. Fusta. Primerameitat del segle XX.Riobamba (Equador). MEB

Bessulla per beure aigua,que feien servir els pastorsdel Pirineu. Està feta ambescorça de bedoll.Procedent d’Anàs (PallarsSobirà). Col·lecció Violant.MEB

Barret cerimonial,procedent de l’ètnia fang(Guinea Equatorial). Fetamb fibres vegetals, tatxesmetàl·liques, cauris ibotons. MEB

Col·lecció de terrissa deTerol. MEB

11

Una de les riqueses dels museus d’etnologiaés la varietat de materials que hi podemtrobar. La següent classificació s’ha fet apartir dels materials habituals en els seusfons. Fem també una descripció morfològica

de cadascun, que ens serà molt útil perdelimitar-ne els nivells de fragilitat.

(Gràfic: Gustau Molas)


preventiva

4. Les matèriesprimeres

Materialssilícics

Procedènciaanimal

Procedènciavegetal

Resteshumanes

Materialspetris

Materialsorgànics

Materialsinorgànics

Matèriesprimeres

Materialssintètics

Metallsi aliatges

Derivatsdel petroli

Plàstics d’ori-gen natural

Pell, cuiri pergamí

Fusta

PlomesEscorçai suro

Fibres tèxtils,llana, pèl i seda

Fibresvegetals

BanyaPaperi pastesde paper

Os, ivori, dentsi conquilles

Fibres tèxtils:cotó, lli i cànem

CeraLlavors, pinyols,carabasses iclosques

Altresmaterials

Comestible

Policlorurde vinil(PVC)

Baqueli-ta

RaióCautxúCel·luloideAltresPlataOrPlomCoure ialiatges

FèrricsCeràmi-

ca

Policlorurde vinil(PVC)

EbonitaAluminiAramVidre

Zinc

Zamak

Peltre

Estany

Bronze

Llautó

Alpaca

EsmaltPolièster(PET)

Polietilè(PE)

Niló

Lycra®

12

Procedents dels éssers vius, animals ivegetals, són els més fràgils i sensiblesdavant de condicions ambientals adverses.

La matèria orgànica té una estructuracel·lular caracteritzada per la sevahigroscopicitat, que és la capacitatd’absorbir l’aigua que està en forma devapor en l’atmosfera. De la mateixa manera,quan la humitat ambiental és baixa, té lacapacitat de dessecar-se i perdre volum.L’alternança d’aquests ambients humits isecs provoca la modificació de lesdimensions i de la forma dels objectes, acausa de les dilatacions i contraccions.

Les condicions òptimes per a la conservacióde la matèria orgànica les trobem en entornsextrems: en les zones on es registrentemperatures extremament baixes durant totl’any, es crea un procés de refrigeraciónatural que afavoreix la conservació durantmilers d’anys, de materials tan fràgils comels orgànics. En són un exemple els mamutsi altres restes trobades a Sibèria.

També les zones amb una gran sequedatcom, per exemple, els deserts, impossibilitenel desenvolupament dels processos dedescomposició ocasionats pelsmicroorganismes, ja que aquests necessitenaigua per reproduir-se. És el cas de materialstrobats a les tombes d’Egipte, Perú o Bolívia.

Un altre ambient amb clima extrem són leszones negades, com, per exemple, el mar,els llacs, els pantans, etc., les qualsproporcionen un ambient sense oxigen, és adir, anaeròbic, que afavoreix la sevaconservació.

Però, estem parlant dels materials orgànicsconservats en les nostres latituds, amb unatemperatura variable, que assoleix fàcilmentels 35ºC en època estival, i uns elevatsnivells d’humitat relativa, principalment enles zones costeres. En el nostre clima ésdifícil trobar matèria orgànica d’antiguitatsuperior a 2.000 anys, si no és en condicionsanaeròbies, com, per exemple, els materialssubmergits o conservats en condicionsmicroclimàtiques excepcionals, com és elcas de les peces de cistelleria del Neolític(sandàlies i cistells d’espart) trobades a laCueva de los Murciélagos d’Albuñol(Granada).

Des del punt de vista ambiental, elsmaterials orgànics que conservem en elnostre territori s’enfronten a un conjunt defactors que dificulten la seva conservació:

• La humitat. Un ambient humit és unmedi ideal per a la proliferació debacteris, fongs i insectes, els quals tenenla matèria orgànica com a fontd’alimentació. Alhora, aquest ambienthumit facilita les reaccions químiques, lesquals afavoriran la debilitació delsmaterials cel·lulòsics (teixits, paper, etc.) ila pèrdua de color dels colorants.

• La temperatura. En la mesura queaccelera tots els processos dedeterioració.

• Les variacions sobtades d’humitat itemperatura. Provoquen contraccions idilatacions dels materials, amb lesconsegüents esquerdes i clivelles de lescapes superficials dels objectes.

• La contaminació ambiental. Lamatèria orgànica és extremament fràgildavant de la contaminació gasosa de lesgrans ciutats, provocada per lescombustions de fàbriques i automòbils.Els gasos responsables del debilitament il’oxidació d’aquests materials són l’SO2

(anhídrid sulfurós), el CO2 (diòxid decarboni) i també l’O3 (ozó). Les partículessòlides en suspensió a l’aire, com la pols—ja sigui la que prové de l’exterior, comla interna—tenen també efectes nociusper als objectes.

• La llum. Una font d’energia que debilitala composició química de materials

5. Materialsorgànics

Carabassa per conteniraliments, amb decoracióincisa. Huancayo (Perú). MEB

13

fràgils, com els cel·lulòsics, i queempal·lideix els colors superficials.

Els materials orgànics són molt presents enles col·leccions d’etnologia: són, en general,fàcils d’aconseguir (es troben en l’entorn),econòmics (gratuïts) i il·lustratius de l’enginyi la imaginació dels pobles que els utilitzen.Són, en definitiva, una gran lliçó d’ecologiadel medi d’on provenen.

5.1. Materials orgànics de procedènciaanimal

Els més habituals en les col·leccionsetnològiques són: el cuir, les plomes, labanya, l’ivori, les dents, l’os, les conquilles,la cera i els teixits fets amb seda i llana.

Els més fràgils són els que tenen mésproteïnes en la seva composició: és el casdel cuir, les plomes, la llana i la seda. Lesproteïnes són cadenes d’aminoàcidsfàcilment atacables per la contaminacióambiental i la biodeterioració.

Com més mineralització presentin, mésresistents seran davant els agents externs;és el cas de conquilles, dents, marfil, os ibanya.

5.1.1. Pell, cuir i pergamí

Són materials provinents de l’epidermis delsanimals, per tant del grup de les proteïnesfibroses, com la queratina.

Objectes fets amb cuir o pell sense adobarsón habituals en col·leccions etnològiques:marroquineria (bosses, sarrons, etc.), arreusper a les cavalleries, sabates, però també

cuirs policromats, com pergamins i cuirsrepussats, com els guadamassils, així comenquadernacions de llibres, rotlles, etc. Estracta de materials molt fràgils davant lacontaminació ambiental, que els afectaafavorint la proliferació de fongs, i moltvulnerables davant de l’atac de rosegadors.

Els cuirs passen per un procés d’adobatgeper tal d’evitar la biodeterioració, però elsproductes utilitzats (tanins) són tambéatacables per la contaminació ambiental.

No hem oblidar els objectes fets amb pellssense tractar, que duen el pèl de l’animalintacte.

5.1.2. Plomes

Un dels materials més fràgils i habituals enles col·leccions d’etnologia i també en les deciències naturals.

Les plomes, embolcall natural dels ocells,estan fetes d’una substància còrniaconstituïda per una proteïna fibrosa, laqueratina.

La pròpia fragilitat física és ja un problemaper a la conservació. Els nivells excessiusd’humitat (biodeterioració) o sequedat(dessecació) i els gasos contaminants del’atmosfera, com l’SO2 (anhídrid sulfurós),són els principals enemics d’aquestsobjectes delicats.


preventiva

Recipients per beure sake.Calamar amb forma d’ampolla,tractat tèrmicament. Col·leccióJapó. MEB

Babutxes de pell. Col·leccióMarroc. MEB

Sarró per portar les culleres i lasopera, amb el seu saler.L’utilitzaven els pastorspirinencs de Navarra i Aragó.Pell sense adobar, amb el pèlde l’animal. Col·lecció Violant.Isaba (Navarra). MEB

14

Els colors vius de les plomes es decolorenfàcilment davant l’energia de la llum, i laseva corporeïtat capta les partícules de pols,que afavoriran l’aparició de microorganismesi paràsits. Cal tenir en compte també un delsfactors de deteriorament més habituals, comés l’emmagatzematge i els trasllatsinadequats, i que són els responsables dedeformacions i trencadures.

5.1.3. Fibres tèxtils d’origen animal:llana, pèl i seda

La llana, el pèl i la seda són fibres d’origenanimal formades per proteïnes. Els seuscomponents són lleugerament diferents:mentre que la llana i el pèl són unaprolongació de l’epidermis dels mamífers iformen part del grup de materialsqueratinosos, la seda natural és una matèriasecretada per una larva de cuc i està formadaper una proteïna anomenada fibroïna.

Una forma senzilla d’identificar les fibresanimals de les vegetals consisteix a cremar

una petita mostra de fibra: l’olor de cabellscremats ens posarà sobre la pista que somdavant d’una fibra proteínica.

Aquestes fibres s’utilitzen de diferentsmaneres: els teixits, formats per filsentrellaçats, que formen ordit i trama, i elsno teixits, fets amb acumulació de pèls ofibres de llana premsada, com, per exemple,el feltre.

Les ornamentacions que acostumen aguarnir les peces d’indumentària tradicional,com metalls, granets de vidre, llustrins,brodats amb fils metàl·lics, etc., podenprovocar un augment de pes que afavoreixles deformacions i els estrips.

Els teixits fets amb seda i llana són moltproblemàtics pel que fa a la sevaconservació, ja que són molt sensibles a lescondicions ambientals adverses, com lahumitat excessiva, la llum i la contaminaciógasosa.

Periquillo. Barret d’infant. Sedai plomes. Col·lecció Violant.Ansó (Pirineu Aragonès). MEB

Corona. Plomes de tucà, èlitresd’escarabat i fibra vegetal.Col·lecció Amazòniaequatoriana. MEB

Mandil. Llana i seda. Col·leccióSalamanca. MEB

15

5.1.4. Banya

La banya és una matèria feta de proteïnafibrosa, la queratina. És més resistent quealtres matèries queratinoses, a causa de lapresència de minerals com el calci, el ferro,el magnesi, el sodi, el potassi i el fòsfor.

Els objectes de banya són presents en lescol·leccions etnològiques en forma decontenidors, ja sigui per a aliments,polvoreres, tinters, també objectes d’úspersonal, com pintes, culleres, capsetes pera rapè, etc.

Són, en general, materials estables, si elsevitem condicions extremes, tot i que s’handonat casos d’atac d’insectes com l’antrè iles arnes.

5.1.5. Os, ivori, dents i conquilles

Tot i provenir d’éssers vius, es caracteritzenper la seva composició mineral (calci, fòsfor...);estan dotats, per tant, d’una major resistència.

Aquests objectes són presents en lescol·leccions no solament com a pecesartístiques, com poden ser els ivorisllavorats, sinó també en forma d’estris id’objectes d’ús ritual o d’ornamentació ensocietats caçadores i recol·lectores. Ossosde serp o d’ocell, dents de mona o de gos,incisius de felí, en són alguns exemples.

L’ivori, que pot provenir tant de defensesd’elefants, com de morsa, juntament ambels ullals i les dents, és una altra matèriapresent en ornaments i talles. La dentina,juntament amb l’esmalt són substànciesmolt resistents i amb una alta mineralització.


preventiva

Mareperla llavorada.Catalunya. MEB

Talla d’ivori. Xina. MEB

Cuerna para la merienda.Banya amb decoració incisa,cuir i suro. Col·leccióSalamanca. MEB

Collar de dents de jaguar.Amazònia equatoriana. MEB

Collaret d’ossos de serp.Amazònia equatoriana. MEB

Davantal. Cotó i os humà. Úsritual tàntric.Tibet. MEB

Collaret. Conquilles, os, àgata ividre. Nagaland (Índia). MEB

16

Les conquilles de mol·lusc són matèriesformades per aquest animal, el qual segregauna substància composta bàsicament percarbonat càlcic (CaCo3), més una petitaproporció de proteïna, anomenadaconquiolina.

Tenen una gran resistència, però sónatacables pels gasos contaminants del’atmosfera, com l’SO2.

5.1.6. Cera

És una substància complexa i insoluble enl’aigua, que prové, pel que fa als objectesetnològics, dels ruscos de les abelles.

La cera és present en les nostrescol·leccions, bàsicament en objectes dereligiositat popular, com ciris, exvots i tambécom a part integrant d’objectes agrícoles, enl’interior dels ruscos.

És una matèria molt estable, tot i la sevafragilitat, quant a deformacions i erosions.

5.1.7. Altres materials

Entre la gran diversitat d’objectes que hemde conservar dins de les col·leccionsd’etnologia, hi trobem mans de teixó, pellsde serp o altres restes d’animals, que formenpart de les col·leccions relacionades ambtradicions ancestrals lligades a la protecciócontra els mals esperits, com, per exemple,els amulets.

En les col·leccions de pobles indígenesamericans, hi trobem ornaments personalsfabricats amb ales d’escarabats

anomenades èlitres, de color tornassolat, degran delicadesa, però molt resistents, itambé collarets fets amb becs d’aus.

5.2. Materials orgànics de procedènciavegetal

Són materials d’origen cel·lulòsic, que tenentotes les característiques d’higroscopicitat ifeblesa davant les condicions adverses. Elstrobem en forma natural, com la fusta, lacistelleria, les llavors o les escorces, o tambémodificats mitjançant processos artesans oindustrials, com el paper i els teixits.

Són atacables per fongs, bacteris i insectes,a més dels danys que els ocasiona lacontaminació ambiental.

5.2.1. Fusta

La fusta, composta de cel·lulosa i lignina,serà més resistent a la biodeterioració quanmés gran sigui la seva densitat i duresa.

En les col·leccions d’etnologia hi ha unagran varietat de fustes, des de lesconsiderades toves, com el pi, fins a les mésdures, com el boix o el banús.

Estris, eines agrícoles, objectes domèstics,mobiliari, objectes de religiositat, treballsdels pastors, etc. són les tipologies méshabituals. Els volums varien des de petitesjoguines en miniatura, fins a calaixeres,armaris o grans tòtems.

La fusta és molt sensible als canvis bruscosd’humitat relativa i temperatura, atesa laseva estructura cel·lular, amb una gran

Exvot. Cera i teixit. Catalunya,MEB

Amulet. Mà de teixó i plata.Col·lecció Amades. Barcelona.MEB

Agnus Dei. Relleu en cera.Catalunya. MEB.

Sonall. Llavors i becs de tucàPoble shipibo (Equador). MEB

Cinturó. Os, teixit i èlitres.Poble Yumbo. RíoBobonaza (Equador). MEB

17

capacitat d’absorbir l’aigua present enl’ambient. Alhora, quan la humitat ambientalbaixa, es resseca.

Les contraccions i dilatacions que ocasionaaquest fenomen en els objectes de fustaprovoquen esquerdes i clivelles enl’estructura, i canvis de volum en elsdiferents materials que conviuen en unmateix objecte: despreniments de les capessuperficials dels objectes com, per exemple,policromies, incrustacions, acabats, etc.

La biodeterioració de la fusta està tambéestretament lligada a la humitat ambiental.Com més humitat, més creixement de fongsi insectes.

5.2.2. Escorça i suro

El suro, teixit vegetal que recobreix la zonaperifèrica del tronc de l’alzina surera, o lesescorces de diferents arbres, com, perexemple, l’eucaliptus o el bedoll, sónmaterials estables, però fràgils quant a laseva manipulació.

Les col·leccions de suro estanrepresentades per les construccions depessebre, però també hi ha diversosobjectes, com carmanyoles, seients,ruscos, arts de pesca, etc.

Les pintures australianes sobre escorçad’eucaliptus formen part d’aquest grup,així com els recipients per menjar ibeure fets d’escorces diverses, usatspels aborígens australians o els pastorspirinencs.

5.2.3. Fibres vegetals

Les fibres vegetals les podem trobarmanipulades, com és el cas de la cistelleria, itambé sense manipular, ja sigui en peces pera indumentària com poden ser capes depalla de pastors o faldellins, màscares iornaments usats pels pobles caçadorsrecol·lectors.

En les col·leccions d’etnologia, la cistelleriaocupa un lloc destacat, essent com són elscistells un producte d’ús quotidià, ja sigui enla vida domèstica o en el treball agrícola. Ésel resultat de la manipulació de fibresvegetals, ja siguin nuades, trenades, cosideso teixides, per tal de confeccionar recipientsutilitzats en diverses activitats humanes:oficis (caragoleres, nanses de pesca, etc.),vida domèstica (cistells, coves i paneres) oobjectes utilitzats en les tradicions religioses,com poden ser les palmes i els palmons.

Museus IdentificacióDocumentació de fibres

Màscara de tres cares.Fusta policromada i ràfia.Gabon. MEB

Tajo. Tamboret de fusta,reparat amb grapes de ferroforjat. Vitigudino (Salamanca).MEB

Trampa per a rates. Fusta.Salamanca. MEB

Pintura sobre escorçad’eucaliptus, amb pigmentsnaturals. Ús ritual. Terrad’Arnheim. Col·lecció Austràlia.MEB

Construcció en suro, per apessebre. Barcelona. MEB

En les col·leccions de cistelleria trobem unagran varietat de materials, pel que fa aflexibilitat o duresa: des de fibres moltflexibles, com les fulles de palma, boga oràfia; les plantes herbàcies, com l’espart,el cànem o el jonc; diferents tipus de palles(de sègol, de blat, d’arròs o de mill); elsvims, considerats tiges llenyoses toves, comel baladre o la sarga, fins a tiges llenyosesmés dures, com les branques d’arbre(l’avellaner o el castanyer). També hi podemtrobar diferents tipus de canyes, com elbambú, la canya o el rotang.

Les tiges llenyoses són molt atacables pelsinsectes xilòfags. També elsemmagatzematges inadequats podenproduir deformacions i fractures.

5.2.4. Paper i pastes de paper

El paper està fet de pasta de cel·lulosaprocedent de fibres vegetals de diferentstipus. Els papers elaborats amb draps decotó o de lli són de molt bona qualitat,mentre que els que estan fets de pastamecànica es degraden amb més rapidesa, acausa de la seva composició, bàsicamentlignina. Els processos químics a què estansotmesos: blanqueig (amb clor), aprestos(amb alum de roca) o les tintesferrogàl·liques, són també els causants dedeterioraments.

Podem trobar diferents classes de paper iderivats en les col·leccions d’etnologia:

• Paper mecànic, fet amb un altcomponent de lignina i, per tant,fàcilment degradable. La documentaciórelacionada amb tallers, oficis o altresactivitats comercials com impresos, aixícom els dibuixos o croquis, fruit deltreball de camp acostumen a estar fetsamb aquest paper.

• Cartons, que són fulls de paper units peruna pressió forta, també hi són presents,en forma de capses o contenidors dediferents materials, provinents demerceries o comerços, així com naips,capses de jocs de taula i de joguines.

• Cartó emmotllat, paper maixé o cartópedra. Són objectes fets ambcomponents de paper barrejat amb cola

18

Escriño. Palla de sègol. LaPeraleja (Cuenca). MEB

Morronell de vímet, per anar apescar al riu. Granollers.Col·lecció Violant. MEB

Retallable. Full imprès en paperde pasta mecànica. EstamperiaEconòmica Paluzie. Barcelona.MEB

Màscara de Krishna. Cartópedra. Procedeix de Puri(Índia). MEB

Guardapits. Cotó i botons devidre. Manacor. Col·leccióColomines. MEB

19

o escaiola. Alguns exemples són lesmàscares, capgrossos o altres elementsfestius o de carnaval.

• Papers fabricats en els seus païsosd’origen de forma artesana com, perexemple, el paper d’amate mexicà, ques’obté aixafant l’escorça interna del’arbre jonote, i el paper japonès,d’extraordinària qualitat, utilitzat en elsgravats xil·logràfics.

També les capes superficials de papers ocartrons seran aspectes a tenir en compteper a la seva conservació: les tintes i lestècniques utilitzades, les impressions, comles cromolitografies o els gravats, o altrestècniques més artesanes, com lesaquarel·les, pastels, tintes o llapis de grafit.

Des del punt de vista ambiental, lacontaminació gasosa, en particular l’ozó (O3)i l’anhídrid sulfurós (SO2), afavoreixen eldebilitament de la cel·lulosa, accelerat per

la lignina i l’alum de roca. També elsraigs ultraviolats de la llum naturaldecoloren la superfície del paper.

5.2.5. Teixits: cotó, lli i cànem

Els teixits de cotó i lli estan moltpresents en les col·leccionsetnològiques, en els conjuntsd’indumentària, d’aixovardomèstic i de complements,com bosses, barrets o sabates.

El lli és una fibra forta iresistent, que provéde la tija de laplanta Linumusitatissimum,

mentre queel cotó, notan

resistent, prové del fruit de les plantes delgènere Gossypium. El component principald’ambdós és la cel·lulosa.El cotó i el lli són fibres amb una grancapacitat d’absorbir humitat, d’aquí el seuús en indumentària d’estiu o peces de robainterior.

També cal esmentar els teixits de cànem,utilitzats en l’àmbit agrícola, com són elssacs o les peces per a les cavalleries.

Un dels problemes habituals a l’hora deconservar aquests materials és la sevaestructura. Peces de grans dimensions,com, per exemple, vànoves, mantes ollençols—algunes de les quals ambaplicacions de brodats o randes—són difícilsd’emmagatzemar en condicions adequades.

5.2.6. Llavors, pinyols, carabasses iclosques

Són objectes de composiciólignocel·lulòsica, és a dir, els seuscomponents químics són la lignina i lacel·lulosa.

En les col·leccions d’etnologia podem trobarpinyols de fruits, com, per exemple, decirera, utilitzats com a reclam de caçad’ocells, o closques de fruits secs, com lesnous, en forma de joguines, que s’utilitzavenen zones rurals. Les llavors també estanpresents en ornaments fabricats per lescomunitats indígenes de l’Amazònia,

barrejades amb becs i ossos d’animals,com, per exemple, collars,braçalets i cinturons, i pecesque s’utilitzen en els jocs detauler africans, com elmancala.

Les carabasses, en concretla seva escorça, s’utilitzencom a recipients per a líquids


preventiva

Granota. Vestit de treball decotó. Usat també per lesmilicianes en els anys de laGuerra Civil espanyola. Anys30. Catalunya. MEB

Marimba. Carabasses, fusta icordes. Chichicastenango(Guatemala). MEB

Xiulet. Pinyol de cirera. Úsinfantil i també com a reclamde caça, al Pallars. Col·leccióViolant. MEB

20

i instruments musicals, com maraques ixilòfons.

Són, en general, matèries de gran duresa iresistència, tot i que poden ser atacades perfongs en zones d’humitat elevada i pocaventilació.

5.2.7. Comestibles

Els comestibles estan presents com amostra de menges tradicionals i populars.Un exemple en són els dolços lligats acelebracions religioses, com les galetes delDiumenge de Rams, o els alfeñiquesmexicans del Día de Muertos. També esconserven paquets procedents de fàbriquesd’aliments. En general, són productessusceptibles de biodeterioració natural.

Sovint entren en el museu nonecessàriament com a objecte museable,sinó per il·lustrar algun aspecte expositiuque permet explicar una cultura o uns

hàbits, però per la seva naturalesa elsaliments requereixen un control regular delseu estat de conservació, així com untractament per evitar una infestació.

5.3. Restes humanes

En les col·leccions d’etnologia, sovintpodem trobar manifestacions culturalsrelacionades amb els sistemes de creencesde grups humans, relacionats amb el culteals avantpassats. Es tracta de mòmies,cranis o caps reduïts, ossos, cabells, pell,etc. Aquest tipus de recol·lecció, difícilmentimaginable avui dia, es va dur a terme enmoments de poc o nul respecte pels poblesd’on provenien, amb unes claresconnotacions etnocentristes.

La presència de restes humanes en elsmuseus pot ser motiu de polèmica, des delpunt de vista ètic, pel que fa a la sevaexhibició, ja que es tracta de materialssagrats, i poden donar peu a reclamacionsde les societats d’on provenen.

Quant a la seva conservació, reben el mateixtractament que els materials orgànicssimilars.

Cal, doncs, ser molt respectuosos pel que faa la seva presentació i tractament, tal i comrecomana el codi deontològic de l’ICOM(International Council of Museums), en elsseus apartats 2.5, 3.7 i 4.3, referents atractament i exhibició de materials culturalsdelicats i sagrats.

Fruits secs i aliments boscansutilitzats per a la vitrina «Elmenjar de la Fam». Exposició«Fam i Guerra a Catalunya.Estratègies de supervivència.1936-1959». MEB 2009

Alfeñique. Sucre i paperalumini. Mèxic. MEB

Crani humà decorat. Terrad’Arnheim (Austràlia). MEB

Tzantza. Poble jíbaro.Amazònia Equatoriana. MEB

21

Els objectespertanyents algrup d’inorgànicssón els mésresistents a lesagressionsambientals, commolt bé quedademostrat en lescol·leccionsarqueològiques,les qualsconserven elsartefactes de mésantiguitat: puntes de sílex, pedra o ceràmicai objectes metàl·lics com, per exemple,armes, braçalets, joies, etc.

Els grans grups de materials inorgànics sónels petris, els derivats dels silicats, comsón la ceràmica i el vidre, i els metàl·lics, jasiguin sols o amb diferents aliatges.

La majoria d’aquests materials s’han desotmetre a uns processos de complexitatvariable per tal donar-los resistència i aixíconvertir-los en utilitzables. En aquestsprocessos (els aliatges dels metalls, el vidre ila ceràmica) sempre hi intervé l’energiacalorífica, a més de l’aigua, en el cas de laceràmica.

Els factors de deteriorament dels materialsinorgànics són, per ordre d’importància:

• La humitat, que en els materialsd’aquest grup afecta principalment elsmetalls.

• La contaminació ambiental externa,en forma de gasos contaminants a leszones urbanes i de clorurs en les zonescosteres.

• La contaminació ambiental interna,en forma de vapors provocats permaterials utilitzats per a exposició oemmagatzematge.

6.1 Materials petris

Els materials petris poden ser de dos tipus:naturals o artificials, és a dir, transformatsindustrialment. Als primers pertanyen elsgranits, les pissarres, els alabastres, elsmarbres i altres roques, com són les pedresprecioses o semiprecioses. Als segons, elsguixos, els estucs, els formigons i elsciments.

Tenen una gran resistència i estabilitat quangaudeixen de la protecció dels espaisinteriors.

El problema es presenta quan es troben a laintempèrie, on l’alteració més greu és lameteorització. Es tracta d’un procésmecànic o químic que descompon la roca ique és provocat per un conjunt de factors:els agents atmosfèrics (vent, pluja oglaçades), els biològics (vegetació, líquens ifongs) i la contaminació gasosa de les gransciutats, en particular l’anhídrid sulfurós (SO2),principal causant dels danys en marbres ipedres calcàries, que són atacats pelscompostos de sofre de la pluja àcida.


preventiva

6. Materialsinorgànics

A dalt. Motlle de tres valves,per fondre miniatures de plom.Pedra calcària. Col·leccióOrtelli. Barcelona. MEB

Molí de mà per moldre gra.Barcelona. MEB

Capelleta. Pedra. Axum(Etiòpia). MEB

La manipulació d’alguns objectes potresultar problemàtica, atès el seu pes.

En les col·leccions etnològiques esconserven objectes de pedra per moldrealiments, estris d’oficis, com, per exemple,pedres d’esmolar, motlles d’esquist o guix,així com objectes de religiositat fets ambestuc.

6.2. Materials silícics

Els materials silícics, formats per mineralscompostos de silicats, es divideixen en dosgrans grups: la ceràmica i el vidre.

6.2.1. Ceràmica

Un material de gran presència en lescol·leccions etnològiques, amb un ampliventall de tipologies i qualitats, segons elsdiferents tipus d’argila utilitzada en la sevafabricació: la terrissa, que és com esdenomina la ceràmica popular, i la pisa i laporcellana, més refinades.

Són habituals els atuells de diferents usos, lamajoria relacionats amb la vida quotidianade les societats preindustrials i rurals.Recipients d’una gran diversitat dedimensions, per menjar i beure, peremmagatzemar i conservar aliments,abeuradors per a animals, etc.

També formen part d’aquest grup les figuresde terra cuita, amb o sense policromia

com, per exemple, les figures de pessebre ialtres imatges de devoció o instrumentssonors com són els siurells i les ocarines.

En general, són força resistents, però podenpatir deterioracions endògenes provocadesper cuites deficients (cristal·litzacions, sals,etc.) i fragilitat en peces no cuites al forn.

Les manipulacions o emmagatzematgesinadequats són una font important de danysen aquests objectes: trencadisses o taquesen peces de fang clar no vidrat o sensepolicromar.

En les peces de terracota policromades, lapols, acompanyada d’un ambient humit, potprovocar la incrustació de la brutícia, amb laconsegüent formació de taques molt difícilsd’eliminar.

6.2.2. Vidre

El vidre està compost d’una barrejad’elements: la sorra, que aporta la sílice; elselements fundents, com són el sodi i elpotassi, que redueixen la temperatura defusió de la sílice, i els estabilitzadors, l’òxidde calci i l’òxid de manganès, la funció delsquals és neutralitzar la solubilitat delselements fundents.

El vidre és un material de gran resistència,tot i que pot patir alteracions en humitatselevades, a causa d’una excessiva quantitatde fundents o estabilitzadors. Les

22

Figura de pessebre: duesdones fent tortillas de blat demoro. Terracota policromadaRabinal (Guatemala). MEB

Doll de 12 litres per transportaraigua. Terrissa vidrada.Figueres. Col·lecció Violant.MEB

23

alteracions més habituals són pèrdues detransparència i aparició d’escames iesquerdes.

La seva fragilitat es manifesta davant demanipulacions inadequades.

El potassi, molt higroscòpic, és un delscausants de l’alteració anomenada «vidresque ploren».

El vidre està representat en les col·leccionsd’etnologia per peces fetes artesanament,com el vidre bufat; generalment, es tractad’objectes de vida quotidiana com, perexemple, diversos atuells per a la llar(porrons, gots, setrilleres, ampolles, garrafes,etc.)

L’esmalt vitri, resultat d’un procés queconsisteix a fondre pols de vidre sobre unsuport, generalment de metall, mitjançant lacalor, el trobem en joies i altres ornaments

com, per exemple, medalles o fermalls.També és present, com a revestiment, enatuells domèstics de ferro esmaltat.

6.3. Metalls i aliatges

Els metalls rarament es troben a la natura enestat pur, si exceptuem l’or, la plata, el courei el ferro meteòric. La majoria es presentensota la forma de mineral, en una combinaciómetàl·lica en estat d’òxid, de carbonat, desulfur, etc. Cal fer processos metal·lúrgicsprevis per tal d’obtenir el metall pur.Posteriorment, s’haurà de dur a terme unaltre procés (l’aliatge de dos o més metalls)per donar-los duresa i resistència.

En general, els factors de deterioració delsobjectes de metall són:

• Corrosió electroquímica: provocadaper una humitat relativa ambientalsuperior al 60%.

• L’atac de gasos contaminants de lesgrans ciutats com, per exemple, SO2, elqual, en combinació amb l’aigua, actuacom un àcid, dissolent el metall.

• Els clorurs continguts en les partículesen forma d’aerosols de l’aigua del mar ales zones costeres i que es transformenen àcid clorhídric.

• Corrosió galvànica: es produeix quandos metalls o aliatges estan en contacte.El metall menys noble (ànode) o el mésactiu experimentarà corrosió, mentre queel metall més noble o inert (càtode)quedarà protegit.


preventiva

Porró de 8 litres. Vidre, vímet icorda. Olot. MEB

Càntir de bateig. Vidre.Col·lecció Amades. Barcelona.MEB

Llautó, alumini, llauna i aram:diversitat de metalls

24

En etnologia, la presència d’objectes demetall i els diferents aliatges que se’n podenobtenir és gran i molt variada. Des dematerials agrícoles i d’oficis, amb tota lagamma d’eines de tall, com dalles, aixades,etc., recipients de vida quotidiana d’aram,alumini, llauna... fins a altres tipologies mésdelicades, com joies o peces de religiositatpopular: rosaris, medalles, etc.

6.3.1. Materials fèrrics

És un dels més importants, amb les diferentsdenominacions segons les tècniques deprocessament: llauna, filferro, ferro colat,forja, etc. El ferro és utilitzable mitjançantl’aliatge amb carboni. Segons la quantitat decarboni, s’obtindran diferents tipus dematerial: el ferro forjat, amb baix contingutde carboni; els acers al carboni, amb unaproporció més alta, i el ferro de fosa, amb uncontingut superior al 2% de carboni.

Eines agrícoles de ferro forjat, recipients deferro colat, caixes de llauna, gàbies defilferro, estris per a la llar de foc com, perexemple, clemàstecs, arrambadors, eines detall, atuells de ferro esmaltat, etc. sónfreqüents en l’àmbit de l’etnologia.

Tot i gaudir d’una gran resistència iduresa, el ferro és molt fràgil, segonsquines siguin les condicions ambientals

en què es troba. Les alteracions

dels objectes de ferro es donen bàsicamenten les atmosferes humides, en forma decrosta o pàtina: el rovell.

Una excepció és l’acer inoxidable. Es tractade ferro amb un aliatge determinat (crom,níquel, titani, etc.) exposat a un ambient quecrea una capa d’òxid estable, adherent,impermeable, transparent i autoregenerable.

6.3.2. Coure i aliatges

El coure, també denominat aram quan estàmanipulat en forma de xapa, làmina o fil, ésun metall tou, usat per a la fabricació decalderes i altres recipients d’ús domèstic.

El coure és molt utilitzat en aliatges ambaltres metalls. Els més habituals són elbronze (coure amb estany) i el llautó (coureamb zinc).

L’alpaca, aliatge de llautó amb níquel,forma part d’aquest grup. És un metall usaten coberteria.

Els materials compostos de coure sónatacats per la humitat ambiental elevada itambé pels clorurs procedents del mar.

6.3.3. Plom

És un metall blanc i tou, força resistent a lacorrosió, si el comparem amb altres metalls,com el ferro o el coure. Els objectes de plomtenen una fina pel·lícula d’òxid estable queels protegeix. Amb tot, és un metall fràgildavant els àcids húmics i fòrmics que podendesprendre diverses fustes i conglomerats,principalment la fusta de roure.

Arrambador d’olles, per a la llarde foc. Ferro forjat. Conca.MEB

Fogó de petroli. Ferro esmaltati llautó. Barcelona. MEB

Alambí. Aram. San Martín delCastañar (Salamanca). MEB

Gerra per a l’aigua. Llautó. Aoiz(Navarra). MEB

25

Les col·leccions de miniatures de plom com,per exemple, els soldadets i altres joguines,són habituals en les col·leccions d’etnologia.Són peces fetes amb plom de rebuig itreballades amb la tècnica de la fosa, ambaliatges d’antimoni i estany. La policromia éssusceptible de desprendre’s a causa de lacarbonatació que pateixen amb l’atac delsvapors de fustes o conglomerats.

6.3.4. Or i plata

Són els metalls nobles i els més resistents.L’or és inatacable. Tant l’or com la plata sónmetalls tous i, consegüentment, han deformar aliatge amb altres metalls. Or, plata icoure acostuma a ser un aliatge usual, endiferents proporcions.

La plata és atacada en la seva superfíciepels clorurs i pels gasos contaminants, ambcompostos de sofre de l’atmosfera, la qualcosa provoca l’ennegriment de la superfície,en forma de sulfur de plata. (SAg).

Existeix un aliatge d’or i coure anomenattumbaga, molt trencadís, habitual en pecesmetàl·liques precolombines, i que espresenta en forma laminada.

6.3.5. Altres metalls

L’alumini és un metall molt utilitzat en elsatuells domèstics. Es tracta d’un materiallleuger i molt resistent a la corrosió, ja que esforma en la seva superfície una capaprotectora, l’òxid d’alumini (Al2O3).

El zinc el trobem en forma de revestimentd’alguns recipients de ferro, per tal deprotegir-lo de la corrosió. És sensible alsàcids húmics de fustes i conglomerats.

El zamak, aliatge a base de zinc i petitspercentatges d’alumini i coure, és un metallutilitzat en bijuteria, medalles o insígnies.

El peltre, un aliatge a base d’estany ambpetites i variables addicions de plom, eltrobem en recipients domèstics i en mesuresde líquids com la llet o el vi.

L’estany també s’utilitza com a revestimentde recipients d’aram destinats a la cocciód’aliments, amb la funció d’aïllar elsproductes tòxics del coure.És usat també com a ornamentació,encastat en alguns objectes de fusta.


preventiva

Miniatura de plom. Col·leccióOrtelli. Barcelona. MEB

Dijero. Ornaments protectors.Formen part del traje de vistas.Plata. La Alberca (Salamanca).MEB

Garrot de lligar garbes. Fustaamb aplicacions d’estany. Taüll(Alta Ribagorça). MEB

Pitxell. Peltre. Taüll (AltaRibagorça). MEB

26

Tot i que els materials sintètics, com és elcas dels plàstics, s’obtenen a partir deproductes orgànics, la seva resposta davantles agressions ambientals és tan oposadaals materials orgànics tradicionals, que hempreferit fer un apartat amb aquesta tipologiad’objectes.

Des de fa una cinquantena d’anys, un seguitde materials utilitzats en la vida quotidianas’han vist desplaçats per una novageneració de productes, fets amb materialsque són fruit dels avenços de la indústriaquímica, a partir de la necessitat desubstituir matèries naturals, ja sigui permotius econòmics o per comoditat.

El fang, el ferro, les fibres vegetals, el vidre,el cuir, etc., matèries tradicionals usades desde fa segles per a la fabricació de recipients,embalatges, elements de la construcció,etc., s’han substituït per un material que, deforma genèrica, s’anomena plàstic. El termeprové de la plasticitat que ofereix i de lacapacitat d’adoptar totes les formespossibles. Són materials obtinguts perprocessos industrials, ja sigui a partir desubstàncies d’origen natural, com deproductes derivats del petroli.

El mateix passa en el camp dels teixits. Elcotó, el lli o la seda conviuen ara amb teixitssintètics o artificials derivats del petroli com,per exemple, el polièster, el niló o la Lycra®.

Són materials que tenen uns avantatgesenormes en front dels productestradicionals: baix cost de producció, pocpes, impermeabilitat, gran capacitat aïllant(excepte de la calor, ja que no resisteixenaltes temperatures) i amb molta resistència ala corrosió i a la biodeterioració. Però, laresistència dels plàstics és precisament elseu gran inconvenient: la seva eliminació ésla causa de greus problemesmediambientals en el mon actual.

Els sintètics, en funció de la sevaprocedència, es poden dividir en dos grups:els provinents de substàncies d’origennatural i els obtinguts per síntesi del petroli.

7.1. Sintètics d’origen natural

El primer material entès com a sintètic fou elcel·luloide, que s’inventà als EUA aprincipis del segle XX, com a substitutiu de

les boles de billar de marfil. El cel·luloides’obté a partir de la cel·lulosa i, a més delseu ús en la indústria fotogràfica icinematogràfica, en forma de rotlle depel·lícula, s’utilitzà per fer joguines, munturesd’ulleres, objectes per a la llar, com mànecsde coberteria, etc. És un materialfotosensible, molt fràgil i extremamentinflamable.

El cautxú és un material insoluble i moltelàstic que s’obté d’un líquid viscósanomenat làtex, una substància que s’extreude determinades espècies vegetals, de lesquals la més important és la siringa (Heveabrasiliensis). Un dels derivats del cautxú ésl’ebonita, que imita el banús i es potconfondre amb plàstic.

Amb aquest material, per tal que sigui mésresistent i elàstic, es fa un procés, anomenat«vulcanització», que consisteix a escalfar-lo iafegir-hi sofre. Precisament, l’addiciód’aquest darrer element fa que els objectesde cautxú siguin susceptibles d’emetrevapors d’aquest element, perjudicials per aalguns materials orgànics.

El raió és una fibra derivada de la cel·lulosa,creada com a substitut de la seda natural.

7.2. Sintètics derivats del petroli

El primer plàstic totalment sintètic apareix aprincipis del segle XX: la baquelita. Pertanyal grup dels plàstics termoestables, ja queun cop conformats, no es poden tornar afondre. És un material rígid, molt utilitzatdurant el segle XX per a mànecs de coberts iper a la fabricació de diferents atuells. És unmolt bon aïllant de la calor.

La majoria de plàstics utilitzats enl’actualitat, en l’àmbit domèstic i de lleure,són productes derivats del petroli, unabarreja d’hidrocarburs.

Es deterioren davant dels raigs ultraviolats,que trenquen les cadenes dels polímers,fragilitzant l’estructura i provocant unadecoloració. En citarem alguns dels méshabituals:

El policlorur de vinil (PVC) és un dels méspopulars, amb gran varietat d’aplicacions, jaque segons els tipus d’additius és flexible orígid. Joguines i parament de la llar són

7. Materialssintètics

27

objectes que completen les col·leccionsd’etnologia de vida quotidiana. Els films dePVC tenen tendència, amb el temps, a lamigració de compostos plastificants.

El polièster o tereftalat de polietilè (PET)és molt conegut en el camp de laconservació preventiva, ja que és la matèriade què estan fets els films conegutscomercialment com a Mylar® i Melinex®. Estracta d’un bon aïllant de la humitat, del CO2

i de l’oxigen, inert, resistent i de grantransparència. També és molt utilitzat per aenvasos de begudes i altres productesalimentaris.

El polietilè (PE) és usat també per abosses, contenidors domèstics i embalatgesde plàstics de protecció per a conservacióde béns culturals.

Els teixits sintètics estan fets de fibres ofilaments obtinguts dels plàstics: el polièster,el niló, la Lycra®, etc. són també presents,sols o conformant teixits mixtos amb lesfibres tradicionals, com el cotó i el lli. Estracta de teixits molt resistents a labiodeterioració.

No podem oblidar, en aquest apartat, unmaterial sintètic recentment incorporat a lavida quotidiana: la silicona, que s'obté d'unelement tan abundant en el nostre entorncom és el silici. Motlles i recipients per aaliments, fundes i objectes personals seranpresents ben aviat en les col·leccionsetnològiques d'àmbit domèstic. És unmaterial amb un bon pronòstic deconservació: té bona resistència davant deles temperatures extremes, de la humitat, dela biodeterioració i de l'acció dels rajosultraviolats.


preventiva

Ouera. Plàstic. Catalunya. MEB

Bossa de gel, per al cap.Cautxú i baquelita. MEB

28

La preservació del patrimoni cultural englobaavui dia un amplíssim camp d’actuació. Enl’etnologia, com a ciència que estudia lesmanifestacions culturals dels grups humans,el patrimoni immaterial és un àmbittranscendent, ja que configura els tretsidentitaris de les comunitats, a la vegadaque enriqueix la diversitat cultural.

La UNESCO defineix el patrimoni immaterialcom el conjunt de «tradicions o expressionsvives heretades dels nostres avantpassats itransmeses als nostres descendents, comsón les tradicions orals, inclòs l’idioma com avehicle del patrimoni cultural immaterial, artsde l’espectacle, usos socials, actes festius,coneixements i pràctiques a la natura il’univers i sabers i tècniques vinculats al’artesania tradicional».

La preservació de la diversitat cultural perpart d’organitzacions internacionals és unfactor clau per aconseguir el respecte per lesdiferents formes d’expressió, en un món quetendeix a la uniformització cultural i queengoleix les pluralitats.

És important disposar de suports en elsquals es poden enregistrar diferentsactivitats: la tasca d’un artesà en el seutaller, amb tot el registre de gestos,terminologia utilitzada, etc. També el relatd’unes vivències personals o una festapopular han de poder ser recollides ipossibilitar la seva consulta.

Això ens fa entrar de ple en un altre tipusd’envelliment de materials: el dels suportson s’enregistra aquest patrimoni intangible.L’obsolescència d’aquests, a causa delsavenços tecnològics en el camp audiovisual,és un problema que es repeteixperiòdicament. Avui dia és freqüent que lagent tingui filmacions en sistema Super8,diapositives o els més recents vídeos, senseque els pugui visionar per la dificultatd’aconseguir en el mercat l’aparellreproductor. A mesura que es vaginreemplaçant els procedimentsd’enregistrament i reproducció, caldràtraspassar aquest patrimoni als noussistemes.

8. Patrimoniimmaterial

L’obsolescència dels suports:un repte per a la transmissiódel patrimoni immaterial

La implantació de la conservació preventivaen qualsevol centre dedicat a la preservacióde béns culturals implica una acció global enla qual ha de participar no solament lainstitució encarregada de la preservació delpatrimoni, sinó també els governs dels qualsdepenen, que són els responsables de laprotecció d’uns centres impulsors de lesseves polítiques culturals i potenciadors deles tradicions socials, culturals i científiques,com són els museus.

La conservació preventiva és unconjunt de mesures de gestió itècniques encaminades a prevenir lescauses del deteriorament de lescol·leccions d’un museu.

Per norma general, els museus d’etnologiatenen uns pressupostos força reduïts, si elscomparem amb museus d’altres disciplinesmés mediàtiques, com, per exemple, elsmuseus d’art. Aquesta és una realitat ambquè s’ha de conviure i que obliga aoptimitzar al màxim els recursos de què esdisposa.

L’ICCROM (Centre Internacional per al’Estudi de la Preservació del Patrimoni),juntament amb altres institucions, varedactar l’any 2000, a la localitat de Vantaa(Finlàndia), un document conegut com la«Resolució de Vantaa 2000», els puntsestratègics del qual marquen les pautes perfer de la conservació preventiva una realitaten museus, arxius i col·leccions.

1. Lideratge dels governs en lapreservació del patrimoni cultural, através del desenvolupament d’estratègiesi plans nacionals.

2. Implicació de les institucionsencarregades de vetllar pel patrimoni,mitjançant els recursos econòmics iels recursos humans necessaris. Lainclusió de la conservació preventiva enels capítols habituals de la despesa ésfonamental per integrar-la en l’activitatregular del centre.

3. Formació del personal. La Resolucióde Vantaa recomana directament alsgoverns la creació d’unes condicions peraccedir a la formació en matèria deconservació preventiva.

4. Implicació del públic, que és eldestinatari final de tots els esforços, en lamesura de conscienciar-lo de lanecessitat de protegir el patrimonicultural.

• Recursos econòmics. La distribuciód’aquests recursos dins del propi centresovint comporta divergències entredepartaments, ja que tothom vol el millorper a la seva àrea. El departament decol·leccions, que és tradicionalmentl’encarregat de vetllar per la bonaconservació dels fons, ha d’aconseguirsensibilitzar els encarregats de ladistribució pressupostària per assolir laseva missió.

L’actual línia conceptual dels museusd’etnologia, amb una política de portesobertes a la societat que els envolta, esmaterialitza en una gran quantitatd’activitats externes. Això fa encara méscomplicat aconseguir la dotacióeconòmica en tasques internes, com sónles relacionades amb la conservaciópreventiva. La difusió, les activitats il’exposició guanyen sovint la partida.

Cal «impregnar» els altres departamentsdel compromís en la preservació delsfons, per repartir, no solament laresponsabilitat, sinó també l’eficàcia.

És molt important destacar que lesdespeses fixes com són la neteja i lavigilància són la base sobre la qualdescansen la resta d’accions enconservació preventiva: la seguretat,l’endreça i la netedat com a suportimprescindible per a una bona praxi.

29


preventiva

9. La conservaciópreventiva.Definició i àreesd’incidència

Pressupost del MuseuEtnològic de Barcelona, del’any 2009

264.021Despeses

fixes

20.000Administració

9.000Cooperacióinternacional

65.000Exposicions

49.500Col·leccions

69.000ActivitatsDifusió

Comunicació

30

A tall d’exemple, en el gràfic delpressupost del Museu Etnològic deBarcelona, de l’any 2009, es pot observarque la partida més important és la ques’anomena «despeses fixes», és a dir, lesineludibles per a la seguretat,conservació bàsica i bon funcionamentdel centre.

La distribució del pressupost dependrà deles circumstàncies de cada centre. Variaràen funció del nombre de personal—si és fixo de contractació temporal—, si té lesreserves dins del centre o en un espaiseparat, etc.

• Recursos humans. Són molts elsmuseus que no disposen de personal fixdedicat a tasques de conservació-restauració. S’ha de preveure una partidapressupostària per fer la feina demanteniment, tant de les reserves comdels espais expositius. En cas que hi hagipersonal, acostuma a ser una únicapersona. En el millor dels casos, unespecialista en conservació–restauració,ajudat d’un auxiliar, que, si bé assumiranles tasques de manteniment quotidià, nopodran dur a terme algunes de lestasques de condicionament d’objectes,ni restauracions d’envergadura otractaments de materials específics.

La figura de l’auxiliar de restauració,dedicat pacientment i amb regularitat al’elaboració de proteccions i suports«personalitzats» per a peces ocol·leccions concretes (folrament depenjadors per a roba, fundes de cotó,capses, carpetes de pH neutre, etc.), éscada vegada més escassa en elsmuseus. En la seva absència, aquestmaterial s’haurà d’encarregar a empresesexternes, a un preu més elevat, endetriment del pressupost de conservació.

La unitat bàsica, dins d’un departament decol·leccions etnològiques, dedicadaexclusivament a la conservació preventiva,ampliable, evidentment, en funció del’envergadura dels fons, hauria de ser lasegüent:

1 tècnic/a especialista en conservació–restauració, amb les tasques següents:

• Planificació i gestió, en col·laboració ambel responsable de les col·leccions, de ladotació pressupostària per a conservaciópreventiva.

• Elaboració i revisió anual del protocol deconservació preventiva, consensuat ambla resta de departaments del centre.

• Supervisió dels sistemes expositius, delmanteniment i del condicionament de lescol·leccions.

• Supervisió de tots els treballs quecomprometin els espais de reserva id’exposició: neteja general, obres,muntatge d’exposicions, etc.

• Tria de materials de conservació per aexposició i emmagatzematge.

• Tasques de conservació curativa irestauracions

2 auxiliars de conservació–restauració ambles tasques següents:

• Inspecció i control de les reserves i elsobjectes exposats.

• Manteniment i condicionament de lescol·leccions: elaboració de suports.

• Control dels aparells de mesurament irecollida de gràfiques.

• Control regular d’objectes o col·leccionsde risc.

• Tasques de conservació curativa.

• Formació del personal i accés a lainformació sobre conservaciópreventiva

L’exigència per part de lesadministracions responsables de la tuteladels béns culturals en la formació delsprofessionals és més aviat escassa, perno dir nul·la. A falta d’aquest requisit,l’esforç personal per assistir a cursos deformació, congressos i fires comercialsha de ser constant, tot i que, amb elshabituals mitjans precaris, sovint aquest

31

reciclatge comporta un sobreesforç, jasigui per motius pressupostaris o decompaginació amb el temps de treball.És molt recomanable la relacióinterprofessional entre museus, perconèixer com s’organitzen els col·leguesen les mateixes tasques que fem en elnostre entorn laboral. Compartirexperiències i el coneixement és la millormanera d’afrontar els reptes que se’nspresenten.

En matèria de conservació preventiva ésimprescindible estar al dia dels avençostecnològics, tant pel que fa a l’aparicióde nous productes i materials per a laconservació i el condicionament decol·leccions, com dels nous aparells demesura i control de les condicionsambientals.

• Implicació de tot l’equip del museu

El concepte de museu ha canviatsubstancialment en els últims anys. Elsfons objectuals ja no són el nucli alvoltant del qual gira tot l’interès. Elsesforços d’apropament a la societat quel’envolta, i també els interessos derendibilitat, han desplaçat, o millor dit,han pres el protagonisme a lestradicionals funcions museístiques. Peròno s’ha d’oblidar que una instituciócultural l’anomenem «museu» perquè téunes col·leccions.

El dilema conservació versus exhibicióés, amb aquest panorama, més viu quemai. A banda de les deterioracionscausades per l’ambient (llum, humitatrelativa, temperatura o contaminació) elpúblic és també un element contaminant,ja que provoca un augment detemperatura, d’humitat relativa i deconcentració de CO2, sense oblidar elspossibles danys en els objectes situatsfora de les vitrines, o en escenografies,provocats per les aglomeracions.

Davant d’aquest canvi d’orientació ésmés necessària que mai, la interrelacióentre tots els departaments, per tal desumar esforços encaminats a aconseguiruna bona conservació i alhora una bonadifusió.

Donem aquí unes normes quepossibilitaran la bona entesa entre elsdiferents àmbits del centre:

• Reunions sectorials i generalsperiòdiques.

• Protocol de conservació-restauracióconsensuat i revisat periòdicament.

• Planificació consensuada dels treballsquotidians o puntuals: personal deneteja, fusters, paletes, pintors,electricistes, etc.

• Planificació d’activitats amb eldepartament de pedagogiarelacionades amb la conservació delpatrimoni.


preventiva

32

Anteriorment, hem repassat els materialsmés habituals en les col·leccionsd’etnologia i les seves particulars febleses,ja sigui per les pròpies característiques obé pels diferents factors externs. Ara potser útil de fer una breu sinopsi dels factorsde més incidència en la degradació delsobjectes.

• LA PRÒPIA MATÈRIA. Lescaracterístiques intrínseques d’algunsmaterials (plomes, cistells, escorces,cel·luloide, cautxú, etc., tenen, perexemple, una gran fragilitat) elsconfereixen una naturalesa efímera, queen dificulta la conservació.

• LA HUMITAT. És una de les causesdeterminants del deteriorament delsobjectes.

• En tots els materials orgànicsafavoreix l’aparició debiodeterioració, en formad'insectes, fongs o bacteris, queprovocarà la degradació de l’objecte.

• Pel que fa als materials inorgànics,causa principalment la corrosió delsobjectes metàl·lics, i en els materialssilícics és la responsable de l’aparicióde sals i fongs.

• LES VARIACIONS SOBTADESD’HUMITAT RELATIVA ITEMPERATURA. Els objectes denaturalesa orgànica creen un equilibrihigroscòpic amb el seu entorn,estabilitzant-se. Les oscil·lacionssobtades dels valors d’humitat relativa itemperatura provoquen dilatacions i

contraccions en la matèria, i ocasionenclivelles o despreniments de capessuperficials.

• LA TEMPERATURA. Tot i no serdeterminant en la degradació delsobjectes, accelera considerablement totsels processos, ja sigui la biodeterioracióen els materials orgànics, la corrosió enels metalls o l’oxidació dels materialscel·lulòsics.

• LA CONTAMINACIÓ

• EXTERNA

• Gasos procedents dels ambientsurbans o industrials.

• Pols producte de la combustió ide partícules del terra. Ésabrasiva, higroscòpica idesenvolupa bacteris.

• Clorurs procedents de les zonesde costa.

• INTERNA

• Materials inadequats utilitzatsper a exposicions, vitrines,productes, revestiments,conglomerats, etc.

• Pols inorgànica (ciment, partículesmetàl·liques, etc.) o orgànica(teixits o cèl·lules de la pell).

• Gasos provocats pel CO2 delpúblic.

10. Causes de ladegradació de lamatèria

Materials delicats: les plomes.

Corrosió del metall.

33

• LA LLUM, natural (la més nociva) oartificial, responsable de la degradacióde les capes superficials dels objectesorgànics, ja siguin policromies, colorantsdels teixits o oxidació del paper.

• LES ACCIONS HUMANES. Dinsd’aquest apartat hauríem de destacartambé les «no-accions», per exemple ladesídia o l’abandó del patrimoni. Mancade protecció, de vigilància o de netejasón els principals causants de ladegradació dels objectes. Però tambén’hi ha d’altres:

• Manipulacions inadequades queprovoquen trencadisses, o taques degreix de les mans.

• Emmagatzematges sense protecció,que no eviten l’acumulació de la polssobre els objectes.

• Amuntegaments que afavoreixendeformacions, plecs, rascades, etc.

• Sistemes d’exhibició inadequats com,per exemple, exposicions amb llumnatural sense filtre, fonts de calorproperes, l’ús de suports inadequatsper a objectes fràgils, etc.

• Vandalismes per manca de vigilància.

• CATÀSTROFES: foc, inundacions,terratrèmols o guerres.


preventiva

Despreniment de policromia

Un exemple clàssic: lesclivelles en la fusta

34

En centres amb poc pressupost i personal,com és el cas dels museus d’etnologia, ésimportant tenir estratègies que norepresentin una gran despesa i que, encanvi, siguin efectives. Possiblement, nopodrem modificar el clima del museu, però síque podrem esmorteir l’acció externa.

És evident que els objectes aixoplugats enun edifici, com pot ser un museu, no tenen laseguretat de conservar-se en perfectescondicions quod ad vitam. Sense caure en elcofoisme, no hem d’oblidar que bona partdels objectes humils i quotidians, creats enun passat recent i contemporanis queconservem en les col·leccions d’etnologia,han desaparegut.

11.1. Clima: humitat i temperatura

El condicionament ambiental dels espais permitjans actius com, per exemple, laclimatització, és una despesa considerableque no tots els museus estan en situaciód’afrontar. És sovint un autèntic repte per alsque han de mantenir unes col·leccionsd’etnologia en uns espais amb paràmetresd’humitat relativa i temperatura inadequats ide difícil correcció. Controlar el clima hauriade significar poder-lo modificar, però nosempre és així. Com es pot evitar ladesmoralització quan les col·leccions estanen unes condicions ambientalsabsolutament dispars de les que recomanenels manuals de museografia?

Sovint, les gràfiques obtingudes amb elsaparells de mesurament serveixen perverificar allò que s’intueix, però que ésimpossible de corregir. Tot i així, ésinexcusable la recollida de dades. A més de

ser una prova fidel que ens donarà força perreclamar unes millores d’infraestructura (nosempre amb èxit), ens definirà espais perdistribuir les col·leccions o planificaractuacions.

11.1.1. Sistema passiu de conservació:l’hermeticitat de l’espai

La recomanació bàsica és aïllar tant com espugui les col·leccions de l’ambient extern.Com més nivells de protecció es col·loquinentre els objectes i l’exterior, més efectivaserà l’estabilitat ambiental.

No sempre és factible assolir els valorsrecomanats per a una bona conservació. Pertant, les barreres que apliquem entrecol·leccions i clima extern afavoriran lainèrcia higrotèrmica i minimitzaranl’impacte dels canvis bruscos d’humitatrelativa i temperatura.

Aquestes barreres o nivells de protecciósón els contenidors. El primer contenidorés el propi edifici. Per tant, la primeramesura serà mantenir-lo en bonescondicions: Aïllar sostres, terres i parets;revisió de teulades, de tancaments definestres i portes. Com més aïllat estiguil’ambient intern de l’edifici respecte de lescondicions externes, ja siguin gasoscontaminants, humitat o pols, mésestabilitat ambiental s’aconseguirà.

Dins d’aquest gran contenidor tenim elsegon contenidor, que són els diferentsespais on es dipositen els objectes. Calidentificar les condicions climàtiquesd’aquestes zones. Actualment, es disposad’aparells molt fiables per mesurar els

11. Recomanacionsbàsiques

Culleres de boix encaixades enuna base d’escuma de polietilè

Col·lecció de gorres infantils.Capsa de cartó ploma i planxade policarbonat. Suport fetamb guata acrílica folrada decotó. Adhesiu utilitzat: barretestèrmiques

35

diferents climes que coexisteixen enl’edifici. A partir d’aquestes mesures,distribuirem els materials segons la sevafragilitat. La zona o planta més seca serà laidònia per als metalls, un determinat espaiestanc podrà ser reconvertit en refrigeradorper a les col·leccions audiovisuals. Unapetita habitació aïllada podrà esdevenir unambient amb microclima, etc.

El tercer contenidor són els elementsespecífics destinats a protegir lescol·leccions: les vitrines, els armaris, lescalaixeres, les caixes fortes, etc., sónbarreres que no solament evitaran elsrobatoris, sinó que també protegiran de lapols, dels cops i, evidentment, d’unescondicions ambientals inadequades.Haurem de seleccionar els materials per tald’utilitzar els compatibles amb laconservació.

El quart contenidor és la protecciódirecta que aplicarem a uns objectes o auna col·lecció determinada, i que serà méso menys sofisticada en funció, com sempre,de la seva fragilitat: capses per a barrets,safates per a altres objectes petits, fundesde plàstic, papers de pH neutre, fundes decotó etc. Aquesta és la protecció méseficaç per evitar les manipulacionsinadequades i afavorir la consulta de lescol·leccions.

11.1.2. Sistemes actius de control dela humitat

Podem millorar les condicions climàtiquesd’una zona mitjançant aparellshumidificadors o deshumidificadors.Són aparells que modifiquen les condicionsambientals de forma artificial. Són eficaços

en espais reduïts, i n’hi ha de diferents midesen funció dels metres cúbics de la sala.

Els humidificadors augmenten la quantitatd’aigua de l’ambient, en forma de vapor. Elsque més s’utilitzen són els que funcionenper evaporació, que és el sistema sofisticatde la vaporització que emet una olla ambaigua bullent.

Els deshumidificadors rebaixen laquantitat d’aigua d’un ambient. Els mésutilitzats són els que funcionen mitjançant lacondensació de la humitat ambiental.L’aparell condensa l’aire, que captamitjançant un ventilador, el qual torna asortir a la mateixa temperatura. L’aiguaproducte de la condensació es precipita enuna safata que cal anar buidant.

És un sistema senzill que només gastaelectricitat, però cal un control regular iprotegir la zona on es col·loca, ja quel’aigua condensada pot vessar i provocarpetites inundacions.

Per a petits espais hermètics, com vitrineso contenidors, es poden crearmicroclimes mitjançant substànciestampó o buffers amb capacitat d’absorbir lahumitat. El gel de sílice és una de lessubstàncies més utilitzades per acol·leccions específiques com, perexemple, petits objectes de metall.


preventiva

Exemple de condicionamentd’objectes de religiositatpopular. Col·lecció MEB

Exemple de creació demicroclima d’un 30% HR per auna col·lecció de miniatures deplom. Contenidor hermètic depolietilè, planxa de cartó plomai gel de sílice

36

11.1.3. Nivells recomanats d’humitatrelativa (HR)

Hi ha objectes orgànics en condicionsambientals no adequades, que es conservenperfectament perquè tenen estabilitat. Quansurten de la seva localització habitual i se’lscol·loca directament dins d’un ambient «demanual», la matèria es pot deteriorar. Lesmodificacions s’hauran de fer lentament pertal que l’objecte s’adapti al nou ambient.

Tot i que no hi ha veritats absolutes sobreaquest punt, se’n recomanen diferentsnivells segons els materials, sempreremarcant que l’estabilitat ambiental és lapremissa bàsica:

• 0-45% HR: metalls

• 40-60% HR: vidre

• 50-65% HR: tots els materialsorgànics: fusta, paper, teixits,pergamí, marfil, cuir, pintures iespècimens d’història natural

• 30-45% HR: fotografies, pel·lículesfotogràfiques i filmacions

• 0-75% HR: pedra, ceràmica i plàstic

Cal recordar que a partir d’un nivell del 65%d’humitat relativa, la velocitat de proliferacióde fongs i paràsits es dispara. De la mateixamanera, la corrosió dels metalls s’accelera apartir del 40% HR.

11.1.4. La temperatura

La temperatura no és un problema per simateixa, però augmenta la velocitat de totesles reaccions químiques i de labiodeterioració. Per tant, sempre ésbeneficiós per a la conservació dels objectesreduir-ne els nivells.

És important controlar la temperatura internade les vitrines d’exposició, ja que algunestenen les fonts de llum a l’interior. Si la fontde llum és incandescent, amb gran quantitatde raigs infraroigs, la temperatura augmentaconsiderablement i hi haurà zones amb grandessecació.

Es recomana una temperatura de 20-22º Cper a tots els materials, excepte per amaterials fotogràfics com, per exemple,els negatius, els positius de fotos en color iles diapositives, que s’hauran de mantenir anivells d’entre 3º i 5º C.

El confort per a visitants i personal imposa avegades solucions no gaire adequades per ala conservació dels objectes. És el cas de lacalefacció, responsable de la sequedatambiental durant els mesos d’hivern. Al’hivern, quan augmenta la temperatura, lahumitat relativa baixa, i a l’inrevés. Cal evitar-la en les sales de reserva, lloc onhabitualment no s’hi treballa. En les salesd’exposició és preferible estar en el llindardel fred. El públic dels museus enténperfectament les incomoditats si aquestesobeeixen a un motiu justificat.

11.2. La biodeterioració

És la conseqüència directa d’uns nivellselevats d’humitat relativa i de temperatura.Els controls d’aquests factors, la inspeccióperiòdica, la neteja regular i la ventilació sónmolt eficaces per evitar la biodeterioració.Com a prevenció, es poden utilitzarfungicides naturals, com el timol, o boles defusta de cedre, col·locats en bossetes decotó en els indrets on hi ha els orgànics ambmés risc, ja que molts insectes eviten elsefluvis d’aquestes aromes.

Quan l’objecte ja està infestat, el sistemacuratiu per anòxia, amb l’encapsulament i lasubstitució posterior de l’oxigen per gasosinerts, és una solució que exigeix instal·larsistemes que no sempre es troben a l’abastdels museus modestos, els quals haurand’utilitzar els tradicionals sistemes defumigació per injecció d’insecticides ifungicides, aïllant l’objecte i encapsulant-lohermèticament amb bossa de polietilèdurant un mínim de 30 dies.

És imprescindible disposar d’un espai dequarantena per a l’ingrés de nous objectessusceptibles d’infestació, en el qual es faranels tractaments curatius necessaris.

És molt important l’aireig de lescol·leccions. Fer hermètic el museu nosignifica que els espais estiguinpermanentment tancats. La ventilacióregular, sense que hi hagi corrents d’aire, és

37


preventiva

bona per evitar la proliferació de fongs ibacteris. En cas d’espais tancats, caldrà unarenovació de l’aire, mitjançant un sistemad’aire forçat, tenint cura del mantenimentperiòdic com, per exemple, canvi de filtres irevisions de funcionament.

11.3. Contaminació

11.3.1. Contaminació externa

Els efectes de la contaminació externa nosón els mateixos en un museu situat dinsd’una gran ciutat, rodejat de trànsit,calefaccions i indústria, que en les zonesrurals. La quantitat de gasos contaminants ipartícules de pols, a la ciutat de Barcelona,és molt superior a altres zones com, perexemple, el Pirineu.

A diferència de les zones rurals, en l’ambienturbà es degraden més ràpidament elsmaterials compostos de cel·lulosa, com elpaper, i els materials proteics de què estanfets la seda, la llana, el cuir i el pergamí, perl’acció de diòxid de sofre (SO2) i de l’ozó (O3).

Els metalls són també atacats per lesatmosferes contaminants (gasos i clorurs)que acceleren les reaccions d’oxidació.

La recomanació és com sempre: posar lesmàximes barreres, entre l’exterior i elsobjectes, procurant eliminar les partícules depols mitjançant filtres a les finestres,tancaments hermètics de vitrines, armaris icondicionament dels objectes mitjançantproteccions específiques.

11.3.2. La contaminació interna

Dintre del museu també es generacontaminació gasosa o de partícules,provocada pels treballs ocasionals demanteniment, obres, muntatgesd’exposicions, etc. També principalment perl’acció de determinats materials utilitzats pera l’emmagatzematge o exposició.

Cal evitar sempre que sigui possible:

• Conglomerats de fusta: tenen granscomponents de formaldehid i àcidsperjudicials.

• Fusta de roure: principalment per aobjectes de plom i de zinc, metallssensibles als àcids que desprèn aquestafusta.

• Ciment: perquè produeix una polsfiníssima. En cas d’utilitzar-lo, calenvernissar la superfície amb pinturaepoxídica.

• Cautxú: en especial on hi ha objectes deplata, ja que és portador de compostosde sofre.

• Les fotocopiadores i impressoreslàser a prop d’arxius i de materialsfotogràfics, per l’emissió d’ozó.

• Els adhesius que puguin provocarvapors tòxics i perjudicials per a algunsmaterials. És recomanable utilitzar, en lafabricació de capses, adhesius inertscom, per exemple, adhesiustermoplàstics tipus hot melt, aplicatsamb pistola.

• Els productes químics per a laneteja general: el lleixiu i altresproductes poden reaccionar ambdeterminats materials. Per això, ésrecomanable fer la neteja generalmitjançant tirassos (cast. mopes) demicrofibres, que capten la pols. I, enaquelles zones que cal netejar ambaigua, és aconsellable fer-ho amb lamínima humitat possible.

• El film de plàstic de PVC per protegirels objectes, ja que la presència de clorfa que s’alliberin gasos àcids i migrin elsproductes additius que contenen.

Biodeterioració

38

• Treballs interns que impliquin pols:Unes reformes en l’edifici, la preparaciód’una exposició, amb treballs de fusteria,serres, perforadores, etc. són causa decontaminació en forma de partículessòlides que es dipositaran en elsobjectes. En cas d’impossibilitat deretirar les col·leccions afectades, calprotegir, mitjançant el segellament ambfilms de plàstic, tots els armaris,calaixeres i objectes sense vitrina.

• Aglomeracions de públic: perquè fanque augmentin la concentració de CO2,els nivells de temperatura i els d’humitatrelativa, a banda dels possibles danys alsobjectes no protegits per vitrines.

11.4. La llum

Els objectes orgànics són els mésperjudicats per l’acció de la llum. És unaenergia responsable de la decoloració de lessuperfícies i de l’oxidació de moltes matèriescom, per exemple, el paper, els vernissos oels olis. En alguns objectes, la informaciómés interessant la trobem en les capessuperficials: és el cas de les peces ambpolicromia, els dibuixos, les aquarel·les, elsteixits, etc.

La llum també afecta les propietats físiquesde la matèria, ja que aporta energia en formade calor.

En l’espectre electromagnètic hi ha dos tipusde radiació: la llum visible, que és lanecessària per visualitzar els objectes, i la novisible, la més destructiva, portadora delsrajos ultraviolats (UV). Tota il·luminaciód’objectes de naturalesa orgànica ha detendir a la total eliminació dels rajos UV.

11.4.1 Tipus de llum

Podem il·luminar els objectes mitjançant lallum natural o la llum artificial.

• La llum diürna natural té molts rajosUV, radiació que podem eliminar, però nola llum visible, que és la que ens permetvisualitzar els objectes. Per tant, caldràmesurar-la i regular-la mitjançant filtres ocortines.

Pel que fa als filtres, cal remarcar que elmateix vidre de finestres i vitrines ja ésper si mateix un filtre, tot i no eliminar

totalment els rajos UV. Cal, en cas dellum natural, reforçar la protecció amb lacol·locació de vidres existents al mercatamb filtre de rajos UV incorporat.

En cas de no poder substituir el vidre,se’n poden pal·liar els efectes ambl’aplicació de làmines de plàstic, perfolrar els vidres de les vitrines o de pecesemmarcades. Es recomanen les làminesacríliques transparents de metacrilat depolimetil Perspex VE® o Plexiglas VE®.

Aquestes làmines tenen el problema de lacàrrega electrostàtica, que capta lespartícules de pols; per aquest motiu nos’han d’utilitzar per emmarcar obres fetesamb determinats procediments pictòrics,com són els dibuixos fets amb llapis,carbonets, pastels, aquarel·les, etc.

• La llum artificial en museus és la mésadequada, ja que és l’única que enspermet arribar a nivells d’il·luminacióbaixos per a objectes molt sensibles itambé poder distribuir-ne de diferents,segons les nostres necessitats.

Les més habituals són la llumincandescent i la fluorescent.

La llum incandescent té poquíssims rajosUV, però té el desavantatge d’emetrecalor, que per a alguns materials orgànicspot ser perjudicial.

L’encesa i l’apagada de la il·luminació deles vitrines pot provocar variacions delclima. A Europa estan retirant els llumsincandescents per substituir-los per lesanomenades làmpades de baix consum,que són fluorescents compactes. Elsllums halògens o de quars són pocutilitzats per il·luminar objectes orgànicsja que emeten molta calor i rajos UV.

Avui dia, els llums fluorescents són moltcorrectes per a la il·luminació de bénsculturals, ja que porten el filtre de rajosUV incorporat, que els eliminapràcticament tots; produeixen poca calori donen més llum que una bombetaincandescent. Tot i així, es poden folrarels tubs amb film de filtre de rajos UV, pereliminar-los completament.

Es poden mesurar els nivells de rajos UV iels LUX de la llum visible d’un espai

39


preventiva

mitjançant aparells de mesurament. Elluxòmetre mesura la llum visible, tambéanomenada il·luminació, la unitat de la qualés el LUX.

L’ultraviolímetre medeix la quantitat de rajosUV.

11.4.2. Nivells dil·luminació:recomanacions

• Fins a 50 lux i eliminació total de laradiació ultraviolada: Obresextremament sensibles: tèxtils, tapissos,aquarel·les, gravats, manuscrits, guaixos,aquarel·les, pastels, cuir tenyit,espècimens d’història natural (pells,plomes, botànica...).

• Fins a 150 lux i eliminació total de laradiació ultraviolada: Obresmoderadament sensibles: fustapolicromada, olis, tremps, cuir sensetenyir, fusta, banya, marfil, os i materialssintètics com el plàstic.

• Sense límits: Obres insensibles a lallum: metalls, pedra, ceràmica, vidre,joies i esmalts

Altres mesures que es poden adoptar perevitar els danys lumínics:

• Aplicar la llei de la reciprocitat: unail·luminació potent en temps curtprodueix el mateix dany que una llumdèbil en període llarg. Reduir la quantitatde llum o reduir la quantitat de tempsd’exposició.

• Fer canvi d’objectes periòdicament.• Ús de cortines o botó temporitzador de

llum a les vitrines, en casos de materialsmolt fràgils.

• Il·luminar només quan hi ha públic.

11.5. Les accions humanes:emmagatzematge i manipulació

La degradació dels objectes no és solamentprovocada per l’acció del clima.Manipulacions inadequades, elecció dematerials inadequats per a exposició oemmagatzematge, amuntegaments osimplement abandó, poden ser tan nociuscom els agents atmosfèrics.

Aquestes són les línies d’actuació bàsiquesper al condicionament de les col·leccions:

11.5.1. Emmagatzematge

Els nivells de protecció o barreres entreclima extern i intern anteriorment citats, espoden reforçar amb un cinquè nivell, comés el condicionament específic per a cadaobjecte, en funció de la seva fragilitat.Suports i farciments per a materialsdeformables, com cistelleria, teixit, cuir opaper, i capses o safates per a objectes

Eliminació de fontsd’il·luminació en exposició deteixits

Evitar deformacions: farcimentdels objectes de fibra vegetal.Guata acrílica folrada de cotó

40

delicats, com les plomes o aïllants del terrad’objectes de gran volum.

• Tria de materials per alcondicionament de les col·leccions

Cada col·lecció ens marcarà el tipusd’infraestructura necessària. La pauta aseguir és: manipulació mínima i consultacòmoda.

En general, cal emprar materials que notinguin compostos susceptibles de migracióde substàncies perjudicials per als objectes.El mercat ofereix avui dia molts materials pera la conservació. S’ha de demanar sempre lafitxa tècnica de tot el material que utilitzem.Els materials de contacte amb les peces hande ser innocus i inerts:

• Armaris, prestatgeries i calaixeres: ambpreferència els de metall amb pinturaanticorrosiva. Pel que fa als de fusta,caldrà donar un revestiment per evitar lamigració dels àcids. Avui dia hi ha en elmercat pintures i vernissos ecològics,exempts de compostos orgànics volàtils.Els compactes són molt útils per al’aprofitament de l’espai i molt adequatsper a objectes de dimensions mitjanes.

• Materials aïllants per folrar i protegirprestatgeries, calaixos i capses:policarbonat, polièster i escumes depolietilè Ethafoam®, Stratocell®o Cell-aire®.

• Emprar film de polièster Mylar® oMelinex® per aïllar els suports de pecesenrotllables de grans dimensions(cartells, mapes o teixits plans) com, perexemple, els tubs de cartó.

• Caixes i contenidors: plàstics de polietilèd’alta densitat, molt inerts i resistents.

• Materials per fer contenidors (cartons oadhesius) de pH neutre i lliures d’àcid.

• Paper• Intercalar un full de paper de pH

neutre amb reserva alcalina entrecada exemplar.

• Evitar les carpetes de cartó industrial,de gran acidesa.

• Retirar tots els elements metàl·lics desubjecció com, per exemple, els clipso grapes.

• Usar fundes de polièster Mylar® oMelinex®, excepte per guardardibuixos al pastel, carbonet osanguina, ja que aquests plàsticsgeneren molta càrrega electrostàtica ipoden atraure i desprendre les finespartícules d’aquests procediments.

• Usar fundes o camises en paperbarrera de pH neutre, amb reservaalcalina per a cada exemplar. Tambées poden intercalar fulls de pH neutreamb barrera, entre exemplars.

• Materials fotogràfics, com positius enpaper, negatius, diapositives i plaques devidre: fundes de polièster per afotografies i diapositives i caixesespecials per a les plaques de vidre.

• Teixits i indumentària• Protegits en armaris, amb reixeta de

ventilació, per afavorir la ventilació ievitar fongs i floridura.

• Els suports en què descansin lespeces (barres o penjadors) han de serfolrats amb material que esmorteeixil’anomenat «estrès mecànic», que és

Carpeta de pH neutre ambreserva alcalina, per a unaaquarel·la. S’ha escanejat laimatge per a una ràpidalocalització i mínimamanipulació

Exemple de migració del’acidesa dels papers

Condicionament de plaques devidre. Cartó de pH neutre.

41

la pressió que reben les fibres enzones concretes, causada pel pes dela pròpia peça. Una bona protecciópot ser un farciment amb guataacrílica folrada amb teixit de punt decotó.

• Convé utilitzar materials neutres enles proteccions en contacte amb lapeça: el cotó (rentat, per evitarl’aprest), el moletó de cotó o els nousmaterials sintètics, com la guataacrílica, la poliamida i els teixits depolietilè (Tyvek®).

• El paper per intercalar peces o elcartó per fabricar contenidors, han deser de pH neutre, sense reservaalcalina, ja que els àlcalis podenatacar els teixits de llana i seda.

• S’han d’utilitzar per a cada peçafundes de cotó rentat o fetes amb elsnous materials sintètics com, perexemple, el polietilè (Tyvek®). Encasos d’extrema necessitat, es podenfer servir fundes de plàstic depolietilè, sense encapsular.

• El teixit té risc de patir deformacions iplecs difícils d’eliminar un copproduïts. Per a les pecesbidimensionals com, per exemple,mantes o cobrellits, podem utilitzarbarres de metall, folrades de guataacrílica i cotó, en cas d’impossibilitatde condicionar-les en pla, intercalantteixit de cotó rentat o bé paper deseda de pH neutre. També es podenenrotllar en tubs de cartó folrat ambpolièster, sempre que siguin pecesplanes, sense ornaments com, perexemple, volants i sobreposats.

• És convenient guardar en horitzontalles peces amb elements pesants,

com poden ser les botonadures oaplicacions metàl·liques com, perexemple, brodats amb fil metàl·lic,llustrins o perles de vidre. S’han deseparar les peces amb tela de cotó oTyvek®.

• El registre fotogràfic de tota lacol·lecció de teixits i indumentària ensfacilitarà la consulta en peces degrans dimensions i de manipulaciódifícil.

• Objectes fràgils• Els objectes fràgils són susceptibles

de deformacions, com passa, perexemple, amb la cistelleria, les bosseso sabates de cuir, les fibres vegetals,etc. Una bona solució és elaborarfarciments de guata acrílica folrada decotó, sense aprest, o Tyvek® perevitar deformacions. També es podenfarcir de paper de seda de pH neutre icol·locar-los en prestatgeries, ambprotecció de plàstic de polietilè, o encalaixos. Per a materials com lesplomes, el suro o el vidre, esrecomana l’elaboració de contenidorsespecífics per evitar frecs itrencadisses.

• Metalls• S’ha d’evitar el contacte entre metalls:

folrar el suport amb polietilè o folrar labase del prestatge amb escuma depolietilè.

• S’ha d’evitar el cautxú, portador decompostos de sofre, per atancaments de vitrines en què hi haobjectes de plata.


preventiva

Fundes de cotó per aindumentària

Exemples de suports per ateixits: barres folrades ambguata acrílica i cotó

Capsa feta de cartó plomaenganxat amb adhesiutermoplàstic. Frontaltransparent de policarbonat

42

• Objectes de petites dimensionsCaldrà buscar sistemes adequats per acada tipologia. Si utilitzem calaixos,s’haurà de falcar cada objecte mitjançantencaixos a mida, per evitar-ne lesvibracions i sacsejades.

Els objectes de cautxú es conservaran apart, sense contacte amb altres objectes,ja que el cautxú és susceptible d’emetregasos de sofre perjudicials per a altresmaterials.

• Objectes tridimensionals pesantsEls objectes de volum i pes considerable,no permeten ser condicionats dins d'unarmari o calaixera. Són objectes difícilsde desplaçar i han d'estar dipositatssobre el terra, amb el risc afegit dedeteriorament, en casos de manipulació.

S’han d’aïllar del terra, facilitar-ne elsdesplaçaments i evitar manipulacionsinadequades, no solament perjudicialsper a l’objecte, sinó també per alpersonal encarregat. Els intents de moure

a força de braços els objectes de granpes, a més de ser molt perillosos per al’objecte, són els responsables de moltsepisodis de lumbàlgies, tendinitis i, fins itot, hèrnies discals entre professionals demuseus.

Una senzilla plataforma amb rodes ensajudarà a desplaçar un objecte de pes, iens facilitarà l'aïllament, per fer méscòmoda la neteja, sense malmetre la partbaixa dels objectes, i per evitar humitatsen cas de vessaments.

Són també molt pràctics els conegutspalets, si pot ser, de material sintètic,com el polietilè. Ens caldrà unportapalets per tal de poder desplaçar-los.

• Objectes bidimensionals: els quadreso peces bidimensionals emmarcats espoden penjar en panells de reixa.

• Protecció contra la pols: en general,per a tots els objectes, mitjançantfundes, ja siguin de cotó o materialsintètic inert (polietilè, polièster, etc.).

En casos de mobiliari, es poden protegirels angles i les parts que sobresurten,amb cantoneres d’escuma de polietilè.

11.5.2. Manipulació

S’han d’utilitzar sempre safates per aobjectes petits i mitjans. Molta precaucióamb els plàstics que es col·loquen, quantransportem en una safata diversos objectespetits, ja que en poden quedar d’extraviats.

Calaix de petits recipients deceràmica. Cartó retallat perencaixar-hi peces. Teixitsintètic superficial de protecció

Una col·lecció de rajoles, encontenidors de polietilè i ambseparadors d’escuma depolietilè

Una plataforma amb rodesfacilita el moviment d'objectespesants

43

Planxes rígides d’escuma de polietilè o decartó ploma per a objectes plansbidimensionals, sempre més grans de lamida dels objectes.

Plataformes o carros amb rodes per a lespeces de dimensions grans.

S’ha d’evitar agafar els objectes per lesnanses. S’han d’agafar sempre amb una màsota la base i l’altra a la part superior.

S’han de moure sempre els objectes gransi/o pesants entre dues persones, com amínim.

Convé tenir cura de les mans netes quantreballem amb els objectes i utilitzar sempreguants de cotó per a la manipulació deteixits, paper, terrissa clara no vidriada imetalls.

S’han d’utilitzar llapis de grafit i evitar elsbolígrafs, retoladors, etc., principalmentdavant de peces de teixit, paper o cuir clar.

11.5.3. Exposició

Fer compatible l’exposició dels fonspatrimonials amb la seva conservació éssempre un exercici de compromisos i acordso desacords entre els responsables de lapreservació de les col·leccions i elsexecutants de l’exhibició. Calen grans dosisde persuasió i, fins i tot, de diplomàcia, peraconseguir que uns i altres tinguin elconvenciment i la satisfacció de la feina benfeta, sense menystenir ni l’estètica ni laintegritat de l’obra exposada.

Un altre aspecte a tenir en compte és el grannombre d’activitats que avui dia organitzenels museus, per al públic en general:jornades de portes obertes, gratuïtats,concerts, performances, etc., hanesdevingut habituals en les programacionsdels centres.

Aquest fet és, per una part, un maldecapafegit quan tenim escenografies i objectesfora de les vitrines, ja que ens obliga a elevarels nivells de seguretat, pel que fa a lavigilància en les sales, i a eliminar, en lamesura dels nostres efectius, els possiblesdanys, ja sigui per vandalisme o peraglomeracions. Per una altra banda, lanecessitat de fidelitzar el públic, obliga a lapresentació de noves exposicions. Aquestfet ens permetrà la rotació de pecesexhibides, un aspecte molt positiu per a laconservació.

Els riscos per exposició apareixen ensituacions concretes, relacionades amb elmoviment d’objectes.


preventiva

Exemples de condicionamentd’objectes de dimensionsmitjanes: la col·lecció de banyai els garrots de lligar garbes.Peces encastades en unaplanxa d’escuma de polietilè

Condicionament d’agulles deguarniment: coixí de guataacrílica i cotó

44

• Moviment intern: trasllat del’objecte, de la reserva a la zonaexpositiva

• Extremar les precaucions quant asacsejades, frecs entre objectes odeformacions.

• Utilitzar carros transportadors ambrodes i safates per a peces petites imitjanes.

• Protecció entre objectes amb plàsticde bombolles o teles de cotó, ambespecial cura dels objectes petits,susceptibles de ser extraviats entreels plecs de la protecció.

• Sempre traslladar els objectes degrans dimensions o pes entre duespersones, com a mínim.

• Moviment extern: préstec

• Els centres han de dissenyar unprotocol de préstec adequat a lapreservació dels seus fons i vetllar pelcompliment de les condicions detransport, mitjançant una empresaespecialitzada i condicions d’exhibiciói vigilància.

• Presentació dels objectes

• Elegir materials de conservació per alcontacte amb les peces.

• Els sistemes de presentació hand’evitar l’estrès mecànic en materialsde fragilitat elevada.

• Limitar l’ús de fil de nilóexclusivament per a subjectar pecesresistents, com objectes metàl·lics oceràmica.

• Els teixits plans de grans dimensionses poden exhibir mitjançant cinta deVelcro®, de l’amplada que convingui,cosida, una de les cares, a la peça igrapada, l’altra, a la paret. D’aquestamanera, es reparteix el pes en tota lallargada del teixit.

• Les peces d’indumentària hauran detenir el suport folrat amb guata i cotóo similar, per evitar deformacions.

• Folrar amb polietilè tots els claus isubjeccions metàl·liques en contacteamb les peces.

• Aïllar els objectes de materialssusceptibles de migració d’àcids,com és el cas de les fustes, amb filmde polièster.

• Les làmines de policarbonat, dediferent gruix, són molt adequadesper a la presentació o subjecciód’objectes bidimensionals.

Pel que fa a la Il·luminació, caldrà aplicarles recomanacions esmentadesanteriorment, segons la fragilitat delsobjectes.

• En cas de llum incandescent en l’interiorde la vitrina, evitar els objectes orgànicsfràgils, ja que provocarem canvisd’humitat relativa en apagar i encendre elllum de la vitrina.

• En cas de llum fluorescent, folrar els tubsamb filtres de rajos UV per eliminar-lostotalment.

• En cas de llum natural, els vidres declaraboies i finestres hauran de serespecíficament amb filtre de rajos UV.

Totes les precaucions en matèria deconservació seran estèrils si els mecanismescontra robatoris, vandalisme i incendisno funcionen.

• Vigilància presencial

• Vigilància per càmeres de circuit tancatde TV

• Dissuasió (alarmes sonores, barreres,etc.)

• Sistemes de detecció per intrusió

Els palets també faciliten elmoviment d'objectes i aïllen elsobjectes del terra.

45

• Sistemes de detecció antiincendis

Hi haurà centres que les podran aplicar totesalhora. D’altres, en canvi, no tindran elpressupost necessari i hauran de combinarels sistemes.

11.5.4. Ús dels objectes: normesdeontològiques

Anteriorment, ja s’ha fet esment d’una de lescaracterístiques de les col·leccionsetnològiques: la seva vessant d’objectesutilitzats i utilitzables, i també del fet que latransmissió d’aquest patrimoni va més enllàde la contemplació física.

Aquesta particularitat planteja sovint dilemesals conservadors d’aquests materials. Elconcepte de patrimoni cultural té encarareminiscències d’un temps en què erapresentat exclusivament per al gaudi estètic,molt coherent en les disciplines artístiques.Però, és raonable quedar-se només ambaquesta faceta estètica, en museus quepretenen explicar formes de vida iexperiències socials, que poden englobardes d’un ofici fins a la sonoritat d’uninstrument popular?

És una vella i coneguda reflexió, aquestacontradicció dels museus, els qualspresenten «objectes morts», apartats de laseva funció, amb la lloable finalitat d’allargar-los la vida. El cert és que, en l’actualitat, éscreixent la utilització d’estratègiesmuseogràfiques que volen posar a l’abastdel públic la múltiple càrrega didàctica id’informació que determinades col·leccionscontenen.

En disciplines lligades a l’antropologia, lareutilització puntual d’objectespatrimonialitzats en el context museístic ésperfectament acceptable, principalment enactivitats i projectes que posen en valor lesdiferents facetes d’una activitat humana.Amb tot, aquestes activitats han d’estarsubjectes a uns protocols que facincoherents la missió de preservació de lespeces i la de l’accés al coneixement:

• Els objectes hauran d’estar en bon estatde conservació.

• Els objectes singulars o únics hauran detenir un ús restringit.

• Els objectes s’utilitzaran exclusivamentper a projectes relacionats amb l’estudi,la investigació i la difusió d’una activitathumana, amb els quals es poden aportaraspectes necessaris per a la comprensióglobal d’aquesta.

• Els executors de l’activitat hauran de serpersones de reconeguda vàlua, quetinguin els coneixements concrets permanipular determinats objectes. És el casd’artesans o professionals especialitzatsen un ofici o taller, etnomusicòlegs,músics, constructors d’instruments oexperts en determinades pràctiques.

• Es restringirà la freqüència de l’ús, perperíodes de tres anys, com a mínim, isempre en funció de l’informe posteriorde conservació-restauració.

• S’enregistrarà, mitjançant sistemesaudiovisuals, l’activitat i tot el procés quese’n derivi, per a consulta d’investigadorsi públic en general.

• Es documentarà exhaustivamentl’activitat amb tot el procés, mitjançantinforme conjunt de l’executant i delpersonal encarregat de la conservació.


preventiva

Taller d'etnomusicologia:concert amb ocarines del fonsdel Museu Etnològic deBarcelona. Foto: JonMitxeltorena

46

La tasca que duen a terme elsconservadors-restauradors de materialsetnològics sovint resta al marge de lespolèmiques en què es veuen immersos elscentres en els quals es dipositen aquestescol·leccions. Els objectes es comporten dela mateixa manera sigui quina sigui l’etiquetaque els col·loquem al damunt. Etnogràfics,etnològics, arqueològics, històrics o artístics,poden contenir totes les definicions alhora.Els conservadors i els «intèrprets» delsobjectes, com són els antropòlegs, els

sociòlegs, els pedagogs o els geògrafs i elsqui els fan lluir, com els dissenyadors,artistes o comissaris d’exposicions, han desumar enteniment i sentit comú, per arribar aun consens que permeti a tots elsprofessionals fer compatible la conservació il’exhibició.

Les polítiques d’obertura dels centres a lescomunitats que els envolten tampoc hauriade ser una causa de friccions i col·lisiód’interessos.

Les directrius quant a la temporalització deles col·leccions és un factor positiu, atesa lafragilitat de moltes de les peces, ja queafavoreix un descans d’exhibició. Entristeixveure museus amb els objectes exhaustsd’exposició: polsosos, fràgils, exhibits anyrere any, subsistint amb una tenacitatadmirable, contra els pronòstics de tots elsmanuals de museografia.

Els materials etnològics, aplegats ja siguidins d’un museu o com a col·lecció, tenen,malgrat els auguris de molts experts, unaferma resistència a desaparèixer. Allà on hihagi una comunitat, un col·lectiu, hi ha unmuseu etnològic en potència, perquè estàlligat a la voluntat humana de conservar lamemòria, de transmetre vivències,experiències, sabers i emocions a lesgeneracions futures. Per això, malgrat lesconstants crisis d’aquestes institucions,tenim la convicció que perviuran al llarg delsanys, i nosaltres, els professionals de laconservació de béns culturals, estarem alseu costat per ajudar-los a assolir el seupropòsit.

12. Conclusions

Antics instruments de física experimental.Col·lecció d'instruments científics de la Facultatde Física de la Universitat de Barcelona. Fotocortesia del Dr. Santiago Vallmitjana Rico

Expositor amb antics aparells i màquinesrelacionades amb el cafè Zúrich, de Barcelona.Foto cortesia del Sr. Andreu Valldeperas Ros

47

ALLENDESALAZAR, J.M.; DONCEL, C.;JOVÉ, A. El soldat de plom. Catàleg delMuseu d'Arts, Indústries i TradicionsPopulars. Barcelona: Ajuntament deBarcelona. Regidoria d'Edicionsi Publicacions, 1991.

BELLO, C.; BORRELL A. Los documentosde archivo: cómo se conservan. Gijón: Trea,2008.

BÉNKIRANE, R.; DEUBER ZIEGLER, E.(DIR.). Culture & cultures. Les chantiers del’ethno. Genève: Musée d’ethnographie deGéneve Infolio, 2007.(Tabou 3).

CAPUZ LLADRÓ, R. Materiales orgánicos:maderas. Valencia: Universidad Politécnica,2005.

CARRETERO PEREZ, A. (1996)«Antropólogos y museos etnográficos».Complutum Extra, 6 (II). UniversidadComplutense de Madrid, p. 329-336.

CISTELLS, COVES I PANERS. Catàleg del’exposició del Museu d’Arts, Industries iTradicions Populars i del Museu Etnològic deBarcelona. Novembre, Barcelona: 1996.

FERNÁNDEZ ARENAS, J. Introducción a laconservación del patrimonio y técnicasartísticas. Barcelona: Ariel, 2006. (Historiadel Arte).

GUICHEN, GAËL DE. «Enseñar a conservarel patrimonio». Museum, núm. 144, p. 232-233. 1984.

GUICHEN, GAËL DE. «La conservationpreventive: un changement profond dementalité». Cahiers d´etude. Comité deConservation. ICOM, 1994.

GUICHEN, GAËL DE. «La conservaciónpreventiva: ¿Simple moda pasajera o cambiotrascendental?» Museum Internacional(París, UNESCO) núm. 201 (vol. 51, núm. 1,1999).

GUICHEN, GAËL DE, La Conservationpréventive, c’est bien plus que ce vouscroyez ! Musées et collections publiques deFrance. París: núm. 217, 1997, p. 18-23.

FORNÉS, J.; LLOPART, D. «El museu de lagent» A: CONGRESO DE ANTROPOLOGIA.IX Congreso de Antropología: Retos teóricosy nuevas prácticas: Donostia, 10-13 deseptiembre de 2007.<http://www.euskomedia.org/PDFAnlt/antropologia/11/03/03117135.pdf> [Consultat:setembre 2010].

GARCÍA CANCLINI, N. Los usos sociales delpatrimonio cultural. Granada: Cuadernos delInstituto Andaluz del Patrimonio Histórico.Patrimonio etnologico. Nuevas perspectivasde estudio. Junta de Andalucía, Ed.Comares, 1999.

GARCÍA FERNÁNDEZ, I. M. La conservaciónpreventiva y la exposición de objetos y obrasde arte. Murcia: KR., 1999. (Historia yPatrimonio).

KISSEL, E.; DÍAZ PEDREGAL, P.; MONIER V.Concepció i gestió dels magatzems demuseus. Barcelona: Generalitat deCatalunya, Departament de Cultura, 2006.(Museus Documentació).

LAPAIRE, C., Petit manuel de muséologie.Berne-Stuttgart: Paul Haupt, 1983.

LEÓN, A., El museo: teoría, praxis y utopía.Madrid: Cátedra, 1978.

MACARRÓN, A. Conservación delpatrimonio cultural. Criterios y normativas.Madrid: Síntesis, 2008.

MEDINA, D. Mosaicos de plumas en elMuseo de América, Nuevo Mundo MundosNuevos [En línea], Coloquios, 2006,. URL :<http://nuevomundo.revues.org/Index1688.html> [Consultat: 13 juliol 2010].

MORATA M.L.; MASDEU, C. Restauració iconservació de teixits. Terrassa: Centre deDocumentació i Museu Tèxtil, 2000.

PUJADAS, J.J.; COMAS, D.; ROCA, J.Etnografía. Barcelona: UOC, 2004.

RICO, J.C. Manual práctico de museología,museografía y técnicas expositivas. Madrid:Sílex, 2006.

RIVIÈRE, G.H. La museología: curso demuseología/textos y testimonios. Madrid:Akal, 1993.


preventiva

13. Bibliografia

48

ROIGÉ X.; FERNANDEZ, E.; ARRIETA, I. «Elfuturo de los museos etnológicos» A: XICONGRESO DE ANTROPOLOGIA. Donostia,10-13 setiembre de 2007.<http://www.euskomedia.org/PDFAnlt/antropologia/11/03/03009034.pdf> [Consultat:setembre 2010].

ROMÁN TORRES, R. L. Noticias sobre laconservación del mosaico de plumas «CristoSalvador del mundo» del Museo Nacional delVirreinato, México.

Nuevo Mundo Mundos Nuevos [En línea],Coloquios, 2006, URL :<http://nuevomundo.revues.org/index1685>[Consultat: 13 juliol 2010].

THOMSON JOHN, M. A. (DIR), Manual ofcuratorship: a guide to museum Practice,London: Butterworths, 1984.

VERNER JONHSON; E.; HORGAN J. La miseen réserve des collections du musée, París:Unesco, 1980.

WEISSERMEEL, K; ARPE, H.J. Químicaorgánica industrial. Barcelona: Reverté,1981.

1er. CONGRESO INTERNACIONAL DEMUSEOGRAFIA ETNOGRÁFICA.Zamora,16-18 marzo de 2006. Teoría ypraxis de la museografía etnográfica.Zamora: Museo Etnográfico de CastillaLeón, 2006.

RESOLUCIÓ DE VANTAA: Hacia unaestrategia europea sobre conservaciónpreventiva. ICCROM. Vantaa, 21-22setembre 2000. Documentos y Textos GE-IIC. <http://ge-iic.com/index> [Consultat: 3març 2009].

Pàgines web d’interès

INSTITUTO ANDALUZ DEL PATRIMONIOHISTÓRICO:<http://www.juntadeandalucia.es/cultura/iaph/nav/index.jsp> [Consultat: 10 juny 2010].

INSTITUT CANADIEN DE CONSERVATION(ICC):<http://www.cci-icc.gc.ca/> [Consultat: 3juny 2010].

INSTITUTO DEL PATRIMONIO CULTURALDE ESPAÑA:<http://www.mcu.es/patrimonio/CE/InfGenral/GestionMinisterio/Instituto.htl> [Consultat:10 juny 2010].

INSTITUT VALENCIÀ DE CONSERVACIÓ IRESTAURACIÓ DE BÉNS CULTURALS:<http://www.ivcr.es/ Institut> [Consultat: 3juny 2010].

INTERNATIONAL CENTRE FOR THE STUDYOF THE PRESERVATION ANDRESTORATION OF CULTURAL PROPERTY:<http://www.iccrom.org/> [Consultat: 20juliol 2010].

GENERALITAT DE CATALUNYA MUSEUS:<http://www.gencat.cat/temes/cat/cultura.>[Consultat: 20 juliol 2010].

GRUPO ESPAÑOL DE CONSERVACIÓN(GE-IIC): <http://ge-iic.com/>[Consultat: 20 juliol 2010].

UNESCO MUSEUS:<http://www.unesco.org/culture/museum/>[Consultat: 20 juliol 2010].

C C

Col·leccionsd’etnologiaConservació preventiva

Cultura Museus

Col·lecció M u s e u s - D o c u m e n t a c i ó

Etnologia. Instruccions per a la recollida de materials etnogràficsBarcelona, 1987 (2a edició: 1991)

Arqueologia. Ingrés al museu de materials arqueològicsBarcelona, 1988

Arxiu. L'arxiu d'imatges. Propostes de classificació i conservacióBarcelona, 1988

Zoologia. Instruccions per als recol·lectors d'aus. Preparació i documentacióBarcelona, 1988

Zoologia. Instruccions per als recol·lectors de mamífersBarcelona, 1988

Acrònims. Els Acrònims de CatalunyaBarcelona, 1989

Botànica. Instruccions per als recol·lectors de plantes: l'herbari.Preparació i documentacióBarcelona, 1988

Numismàtica. Dades per a la documentació numismàticaBarcelona, 1991

Paleontologia. Documentació i instruccions per a la formacióde les col·leccions paleontològiquesBarcelona, 1991

Moviment. Moviment d'objectes d'un museu. Formes de seguiment i controlBarcelona, 1991 (2a edició: 2007)

Públic en els museus. L'estudi de públic i l'avaluació com a eines de gestióBarcelona, 1995

Fotografia. La conservació de col·leccions de fotografiesBarcelona, 2005

Magatzems. Concepció i gestió dels magatzems dels museusBarcelona, 2006

Presa de mostres de policromies. MetodologiaBarcelona, 2008

Identificació de fibres. Suports tèxtils de pinturesBarcelona, 2009

9 788439 387121

ISBN 978-84-393-8712-1

9

col·leccions d'etnologia. conservació preventiva

Documents