ARQUITECTURA MODERNA

Eromeu que visita la ciutat eterna í en recorre lesmúltiples esglésies, a mica de sensibilitat artísticaque tingui, copça tot seguit un contrast entre les

dues formes d'arquitectura religiosa que presenta la ciutatcabdal del món cristià. Per una banda les primitives cons-truccions del cristianisme, les basíliques, entre elles coma representativa Santa Sabina, i d'altra banda les esplen-doroses catedrals barroques, condueixen l'esperit a estatsa primer cop d'ull incompatibles.

Les basíliques primerenques del cristianisme mostrenuna bellesa serena que perdura a través del córrer delssegles en la simplícitat de llurs parets, amb motius sen-zillíssims però d'una monumentalitat corprenedora. Enelles es sent tota la noblesa clàssica penetrada de l'intensascetisme dels temps primitius del cristianisme, í s'hi res-pira l'ambíent sagrat d'un lloc destinat al culte de Déu.

Però tota aquesta pau i tranquilitat i el suau recolli-ment, en penetrar en una de les grans catedrals barroqueses converteix en una apretada plenitud d'or, de marbres, decolors, de clarors misterioses en múltiples altars, nínxols,galeries i tribunes. La riquesa de motius decoratius sobretemes religiosos és immensa í gairebé extraviadora, totsembla encaminat a donar una sensació del poder triom-

62

fant de l'església en una apoteosi a la que col-laboren totesles arts.

Aquest mateix contrast que assenyalem en la Seu delmón cristià, pot -observar-se a casa nostra mateix sis'observen els fruits llevats en l'art sagrat de dues èpoquesdiferentes, per exemple la romànica, la gòtica í la barroca.L'ideal sembla haver canviat.

• Però aquest canvi, mai ateny la substància de la religióque permaneix immutable. El que varia són les representa-cions artístiques nascudes del desig d'ornar d'una maneraesplendent la casa de Déu, i en cercar-ne la manera més aposta, cada època expressa aquells atributs de la divinitatque més planers lí són a través de les seves visions í els seusapassionaments. Una època reflexa en els seus temples els eu ideal de bellesa basat en la claredat i la noblesa de lesformes; un altra el cerca dintre una elevació mística, í en-cara un altra en una riquesa esplendent. Cap d'aquestesrealitzacions artístiques pot abastar en una representaciósimbòlica la Divinitat, de múltiple í variada que és, podentsolament donar-ne una perspectiva estreta i natural-ment variada. Cada época ha cantat, però, a la sevamanera la lloança de Déu d'una manera pròpia, segons lesvicísítuds dels temps.

I aquesta varietat fins ha arribat a coexistir en contradesdiverses. Quan Bramant a Itàlia cercava el nou estil, acasa nostra es construïen i seguien esglésies gòtiques, ijamai l'Església ha vist cap inconvenient a què els templesseguissin la veu dels temps en els llocs diversos.

Posades les coses d'aquesta manera, cal preguntar, síla nostra época en construir les seves esglésies ha de restarobligada a la repetícíó dels tipus d'altres estils passats o

63

cal que cerqui la manera d'expressar el seu ideal religiósd'una manera pròpia, d'una manera viva, com feren en elsseus temps aquests mateixos estils que avui copiem d'unamanera morta.

Els temps actuals han viscut en la seva arquitecturadel coneixement i estudi dels estils passats com si el seuideal fos de conèixer més íntimament els mateixos pro-blemes que visqueren altres temps sense aportar-hi unavibració nova, contradínt la llei natural en la evolució delsestils. Un corrent retrospectiu ha dominat els temps mésimmediats a nosaltres com a resultat d'una formacióintel'lectual basada més en un esperit d'erudició que enun esperit de recerca ardida. Però arreu són albiradors elssenyals d'un canvi, í les construccions d'estil avui ja nosatisfan els ideals artístics de les noves generacions í lavisible decadència de l'arquitectura de repetició ha d'ésserreconeguda per tot esperit amatent als fets del día.

A casa nostra són desconeguts els assaigs que en elcamp de l'arquitectura religiosa han estat realitzats enpaïsos on les inquietuds per un estil més pur i menys arti-ficiós ens han avançat d'uns llustres. I de l'estudi d'aquestsassaigs que moltes vegades, s'han traduït en resultats d'unabellesa indiscutible cal forçosament deduir-ne el fet d'unanova arquitectura religiosa en ple desenvolupament dintrede les correnties modernes oposades a la repetició en novesvariants de les frases fabricades pels segles passats, segonsles normes dels estils històrics.

Com és natural, dintre aquestes correnties modernes hiha capdavanters estremístes que duen l'oposició a tot el quepugui semblar manllevat del passat fins al punt de desen-tendre's de les lleis fonamentals de l'arquitectura, però al

64

costat d'aquests hi ha els que representen la tendència sanaque en les seves ànsies de renovació cerquen una arquitec-tura més lògica, més essencial, més fondament tradicionalque la que avui s'empra encara répetint d'una maneraretrospectiva els símbols, els elements i les representacionscreades pels temps d'un art més fort que ens han precediten l'hístòría. I dintre aquesta tendència és en la que forço-sament, d'una manera lògica, han de moure's els artistescristians que desitgin per al culte de Déu, que és la supremaVeritat, la suprema Lògica i la suprema Justícia, un art pur,un art propi que reflexi d'una manera plàstica les ense-nyances d'aquest mateix Déu í de la seva Església a travésdels seus sentiments i dels seus ideals.

Però abans d'entrar a estudiar el fet d'aquesta novaarquitectura religiosa, poc coneguda entre nosaltres, en lesseves manifestacions en els diversos llocs on ha tret floridaesponerosa, detenim-nos un moment a esvair algunes deles prevencions que d'una manera general havem sentitexpressar contra les innovacions en l'art de l'església, i ajustificar l'existència d'aquestes noves manifestacions comuna necessitat dels temps actuals que fóra ésser orb devoler defugir.

Hi ha qui diu: tenint com tenim els exemples d'un encertindiscutible dels temps passats d'un llegat artístic tanesplendent, dintre el qual la bellesa s'ha expressat segonsquasi totes les seves possibilitats í on tothom pot trobar-hisolucions que satisfacin el seu gust, per què embrancar-seen un art per a les coses de Déu que és tot just en prova-tures i que només és reflexe d'una obsessió d'hípermoder-nisme? A aquests cal respondre. Però és que avui tindríemcap d'aquests estils que fan la vostra admiració si els artis-

65

tes que els crearen haguessin ofegat la veú de la seva ins-piració per seguir altres petges confinant-se als caminspassats? ¿Es que en produir les seves obres els constructorsde les catedrals gòtiques pensaven en altra cosa que en els

Església de la Mare de Déu a Le Rancy(prop de París). Arq. germans Perret.

medis de construcció que tenien a les mans tractant desuperar-ne les dificultats i harmonitzar-ne els resultats enuna grandiositat final, la qual, plens com eren d'un idealreligiós, va acabar éssent l'expressió més penetrada d'aquestideal que avui coneixem? Els mestres mateixos del renaixe-ment, en imitar, recrearen l'estil clàssic d'una manera queés prou evident que no surten de fer els ressuscitadors de5

66

vells ideals en l'arquitectura freda a què condueix la imita-ció propugnada. I era que la dita imitació satisfeia l'idealque s'havien forjat, un ideal càl'líd, ben llunyà del fredeclecticisme d'avui.

L'església no és el lloc d'efectismes; els assaigs incertsd'un art nou és bo que es facin en tot cas en edificis profans.L'arquitectura religiosa ha de servar altres camins mésdignes que l'arquítectura profana a la que escauen totesles llibertats, diuen d'altres per tallar el pas a un artrenovellador dintre l'església. Aquí cal fer entendre comuna nova arquitectura, expressió del sentir de la nostraèpoca no respon a un senzill desig de novetat, sinó que lescauses en són més profundes. Aquella contenció en l'ús demitjans mal avinguts amb la dignitat del temple ja la tindràde natural l'artista cristià sí sent l'ideal que ha d'expressar,cosa que s'ha de procurar en primer terme si la seva obraha d'ésser viva. Altrament cap época ha fet distinció entreels mitjans de l'arquitectura religiosa i profana. Es elllenguatge que se'ls fa parlar el que els diferencia, però elsmitjans constructius han estat en una i altra els mateixosen cada època i les formes sovint manllevades. Així les ba-síliques primeres del Cristianisme prengueren llurs formesdels edificis públics cívíls romans i la mateixa arquitecturabarroca en les esglésies és molt influïda de la dels palaus.L'època medieval ens mostra també com els edificis profansprenien la seva arquitectura de la dels temples. Cal recordarque l'Església, durant més de tretze segles ha aplegat al seuentorn els millors artístes i els ha donat matèria per a lessevesmés excelses creacions. Voler disassocíar ara l'Esglésiade l'evolució de les arts, és trencar una tradició gloriosa.Cal no anar massa depressa a titllar uns elements i uns

67

efectes com a exclusius dels edificis profans. La dignitatamb què se'n faci ús els pot fer aptes per a l'emocióreligiosa.

Però totes aquestes dificultats í d'altres desapareixendavant el fet consumat d'un nou estil amb realitzacions,arquitectòniques religioses en les quals és evident un art-netament cristíà adap-tat a la litúrgia i a l'espi-ritualitat de l'Església.

Per ben posar laqüestió de quin had'ésser l'estil de les es-glésies de la nostraèpoca cal fer-se comptede com tota la ciènciaestètica de l'arquitectu-ra del passat, que a base Església de la Mare de Déu a Le Rancy..

d'una sensibilitat refi- Arq. germans Perret.

nada havia establert uncànon que regia les formes a emprar de columnes, arcs, pi-lastres, cornises i voltes, donant lloc, sota 1'ínspiració del'artista, als bells exemples de cada època, era un sistemaestretament condícíonat per tota la ideologia pròpia de cadatemps, la qual era funció també de les condicions socials`í econòmiques regnants en els diferents períodes de la histò-ria. Una arquitectura pròpia dels temps moderns ha de venirnecessàriament condicionada pels trets que en aquells ordresdistingeixen l'època present de les passades. Examinemalguns d'aquests trets que, segons els propugnadors de la.

68

novíssima arquitectura, reclamen un canvi en les vellescostums de construir i especialment aquells que podeninfluir en una nova arquitectura cristiana.

Tota l'arquitectura històrica ha vingut condicionada perla producció manual dels oficis. La característica d'aquestaproducció és l'element, l'individual, el detall, en el qual abase d'una despesa en temps pot imprimir-s'hi un segellpersonal. On més s'aprecia aquest caràcter és en l'èpocamedieval, en la que, en les voltes de les naus cada vegadamés altes, en les torres cada vegada més esveltes i alterosess'hi reconeix aquella alegria del treball manual dels artífexsque les poblaven d'aquell món de figures í formes decorativesd'un tan bell regust. Això donava també una diferenciacióde l'art de cada regió en el que en podriem dir un localisme.

Les maneres modernes de producció descansen essen-cialment en el treball de les màquines, que substitueixenl'element per la sèrie, í en lloc de la varietat del detall i ladecoració, la identitat substituint tota llibertat per unatécnica precisa í exacta. Els nous materials: el formigóarmat, el ferro í el vidre han obert nous camins, novespossibilitats; els nous mitjants de transporti de comunicacióhan enllaçat les contrades més diverses del món i hanaplanat les limitacions locals respecte als materials abansimposats per les condicions de cada lloc.

En les darreres dècades s'ha intentat imitar els estils enla fabrícació mecànica d'elements que semblessin fets a màper obtenir la imitació d'aquells estils basats en el treballmanual dels oficis, però sortosament avui es va fent camíla idea que el canvi en la técnica que han dut les màquiness'ha de traduir conseqüentment en un canvi profund enl'arquitectura.

Església de Bischofsheím.Arq. Domènec B6hm.

69

El caràcter de la nova arquitectura cal cercar-lo en aquellscamps on una tradició amb regles apreses d'altres temps,o altres prejudicis no hagin pogut falsejar unes formesnaturalmentnascudes de les noves condicions econòmiquesi d'organització. I això ha calgut cercar-ho dintre les cons-truccions de l'enginyeria moderna, els grans ponts, els granssilos, els hangars dels dirigiblesi altres edificis netament indus-trials.

La tècnica moderna ha vinguta destruir el tema de tota l'arqui-tectura del passat, per tal coml'enginy constructiu de cobrirgrans espais avui no té dificul-tats. La cúpula de Sant Pere deRoma, la qual no era un simpleproblema de forma, sinó un pro-blema netament constructiu i unamanifestació imponent del poderdels homes, avuí és, constructi-vament, un problema sense trascendència per a 1'engí-nyer modern que jugant salva espais de doble amplada. Elque en altre temps fou un problema d'un grandíssim ardi-ment í de dificultats gairebé insuperables, avui no coneixaltres dificultats que les de finances. Les múltiples possibi-litats constructives dels materials han fet que avui totaimitació dels estils històrics fos un senzill joc de formessense cap significació constructiva ni cap lligam amb elsideals i corrents propis de l'època.

Moltes coses separen la nostra època de les èpoquespassades; avui despreciem les distàncies, coses que altre

70

°temps haurien estat un somni o una aspiració inassolible,són avui a l'abast de tothom. Això desenrotlla altres gustosi altres costums, i així avui es desvetlla un nou sentit de1'amplítud de l'espaiós que fa lloc a l'amor per la riquesa

Església de l'orde dels Palotins a Límburg.Trona í combregador. Arq. H. Pinand.

de les formes decoratives que fins avui ha 'caracteritzattota arquitectura.

Avui dia són molts els que reconeixeran la bellesa deles construccions de l'enginyeria moderna, en llurs para-ments llisos, en llur absència dornamentació sobreposada,en llur ordenació clara í simple, una mena de bellesa comla de la immensitat de la mar, d'un extens pla nevat o d'un

71

cimal de muntanya, en les quals el detall es perd del tot,dintre de la grandiositat o de la fermesa del conjunt. Perquè,doncs, recórrer sempre, com es fa en els moderns edificis ala riquesa del joc de les formes de detall de l'arquitectura

Església de l'orde dels Palotins a Limburg.Arq. H. Pinand.

tradicional? Perquè no aprofitar aquests sentiments queens duen vers una major claror, vers una major ampli-tud, í una major lleugeresa en els elements constructius,coses que ens donen de manera meravellosa les noves tèc-niques constructives, per arribar a l'arquitectura d'unesesglésies en les quals el simbolisme de les veritats immate-rials de l'esperit il-lumínades per la claror de la Veritat pot

ayatrobar un camí d'expressió tan intensa com la de les esglé-sies medievals? Segons els defensors a ultrança d'aquestanova arquitectura per tot aquell que hagi copçat elsmoments de bellesa que poden oferir aquelles tècniquesal servei d'un art veritable, un art sincer i racional, nopoden tenir cap abast ni la riquesa del detall d'una catedralgòtica, ni la sumptuosa magnificència de les simfonies del'espai creades pel barroc ni les joganeres formes de l'artde la cort francesa.

Examinada en línies generals la direcció que senyalenper a l'arquitectura moderna els definidors de les novíssimescorrenties vegem com conceben aquestes formes que dónala tècnica moderna i les possibilitats, í limitacions queacaben de concretar el nou estil dintre la seva ideologia méspura. A continuació són els teoritzadors els que parlen;després precisarem la posició que, al nostre entendre,cal tenir per bona davant la rigidesa de les doctrines delnou estil.

L'arquitectura té per objecte la creació d'unes formesmaterials en l'espaí. La técnica pròpia de cada temps dónade si els mitjans i les possibilitats d'aquesta creació de lesformes tot i limitant-les.

L'arquitecte té una certa llibertat en donar la forma a lamassa si domina els mítjans tècnics de conformar-la que téa la seva disposició. Tota forma considerada com a negatiude l'espai que enclou, ha de tenir per objecte l'expressiód'un contingut ideal. Aquest valor d'expressió no pot, peròdeslligar-se de la construcció, de la qual és inseparable.

El gòtic és l'exemple més clar de la íntima unió que

73

hi ha d'haver entre la construcció í el simbolisme en eltemple. Cada forma ha d'obeir a una raó estructuralconstructiva, de la qual neix a més, una possibilitatd'expressar uns sentiments en virtut d'un simbolisme jaestàtic, ja formal, però això de. manera que ni el valorestructural ni el d'expressió pu-guín passar un davant de l'altre.

Així tota forma arquitectònicaés un resultat, és com un fruit,no un mitjà.

Els edificis projectats segonsun estil en desacord amb la cons-trucció manquen a aquesta reglai esdevenen com una mena deparença falsa d'una realitat es-tructural revestida d'elementssimulats í una contradicció entrel'interior i l'exterior. Església de Sant Bonifaci,

La natura humana ha tendita Francfort. S. r.M.Arq. M. Weber.

sempre a la construcció d'edificisdestinats a l'adoració de Déu. En el temple cristià elsant sacrifici de la Missa celebrat en l'altar fa d'aquestel punt central de tot l'edíficí. La predicació té un papersecundari en l'ordenació de l'espai en el temple. El programade tot edifici cristià és clar í concís, i tan com clara ievident és la funció que el lloc deu servir, així ha d'ésserde clara la conformació de l'espaí.

Des de fa segles aquest programa es manté constanti els arquitectes de tot temps s'han esforçat sempre aexpressar a través d'ell l'esperit de l'Església Catòlica, ímalgrat d'això el tema és sempre renovat, í cada vegada

74

cal emprendre'l de bell nou. El que per una època passadafou expressió de la seva vida religiosa, espiritual, socialí econòmica, no serveix per una època nova, i aleshoresesdevé impossible donar vida nova a les formes d'altrestemps. El que un temps ha estat la millor construcció, jano satisfà, altre temps vingut, quan s'han assolit possibi-litats de major riquesa í llibertat.

Per un estil nou cal renunciar al terreny formal dintreel qual no hi pot haver compenetració entre l'arquitecte í elconstructor. Cal encaminar la íntel-ligència a ben compren-dre la significació real de la construcció pura i de la tècnica,amb els seus valors de bellesa i de veritat que són els detota cosa perfecta.

Un pont, una grua, una estació, una fàbrica de ferro i deformigó són coses a les que no neguem pas una admiració,sense que calgui per això abdicar de certes aspiracionsideals. El mirar dintre la carcassa d'un d'aquests immensosdirigibles ens corpren, tal com sí veiéssim els pilans i lesvoltes d'una catedral. La solució intensament perseguidad'un objectiu tècnic, assolit per una pura construcció ambun mínimum de material ens mou i ens emociona cornabans emocionaven sols les obres d'art. Es fàcil de reco-nèixer un paral'lelisme entre les obres mestres de la tècnica,de l'art i les belleses de la natura.

Es comú a tots els temples del passat el valor d'unamàxima realització d'un principi constructiu, en cada casel millor í més a l'abast que tenía cada època. La culturade cada període té la seva tècnica pròpia. Els temples grecsi egipcis són el límit de les possibilitats d'aquells tempsquant a una recta aplicació dels materials i una execucióperfecta. Es fàcil avui d'imaginar -se l'ardiment constructiu

75

que representen les catedrals gòtiques des del punt de vistatècnic.

Fa segles, però, que la construcció d'esglésies ha perdutla seva significació com a problema estrictament constructiudeixant d'associar -se a l'evolució de la tècnica constructiva.Des del barroc ençà es substitueixen els sistemes construc-tius esdevinguts costosos per trasbalsos socials í econòmicsper altres simplement imitatius í per raons «d'estil» esrenuncia a la construcció com a font d'arquitectura.

D'aquesta manera han nascut les esglésies que totsconeixem amb lleugeres voltes de guix sobre murs comper resistir un setge de gruixuts, i amb finestres insígnícants,i els pilars capçats amb engarlandats capitells de guixo d'estuc.

Quan avui cal construir una església l'arquítecte ha de-sentir per força un conflicte entre les noves tècniques deconstrucció i aquella altra parença de construcció antiga,tota convencional amb què cal disfressar-la, acabant perno mantenir-hi cap relació.

En tot aíxò cal veure-hi com un mal el desprecí que esfa de la tècnica com a principi d'ordenació de l'arquitectura.

El valor de la técnica des del doble punt de vista depercepció estética i ètica de la realitat del sistema cons-tructiu ha d'ésser tingut com a fonamental en tota arqui-tectura que aspirí solament a aquest nom. La transparènciade l'arquitectura, pel que fa al sistema constructiu, és un ele-ment essencial per al sentiment estètic que pugui ocasionar.No cal admetre que el tècnic que és el que realment coneixcom es realitza la funció de sosteniment de l'edifici estiguímancat d'una sensibilitat exigent. D'aquesta relació entrela tècnica i l'arquitectura en neix el més característic d'un

76

estil nou bastit sobre l'expressió d'una nova tècnica que dónaformes noves a materials de noves qualitats. Aquestatècnica amb les seves lleis crea una nova sensibilitat.L'obra d'art neix del valor espiritual que l'arquitecte doní

a l'edifici enlairant-lo pel da-munt del món simplementutilitari.

La tècnica, encara que ma-

' terial, ofereix avantatges, dóna

;_;; a'lloca formes simples elemen-

y + ° F `. tals, moltes vegades primitives,allunyades de les solucions

•n

.. çf i

- bra r massa recercades de 1'arquitec-

* • tura corrent. Aquestes formesr . E i fetes arquitectura ja no són

simplement materialitzades

D'un concurs per a una esglé- sinó que poden tenir un con-

sía a Nurenberg. tingut espiritual basat primerArq. C. Holzmeister. de tot en la seva rectitud fun-

cional i expressiva.L'arquitectura pot existir sense necessitat de decoració.

Les simples formes tècniques duen en sí aquell valor quetan apreciem en les èpoques primitives de la història del'art. La seva puresa els dóna una simple naturalitat dintreuna predilecció per les lleis geomètriques. Les formeselementals poden disposar-se d'una manera exacta en unaordenació rigorosa í poden servar les lleis del nombre i dela superfície.

En un temps de sensibilitat social com és el nostre, ésimprocedent í incomprensible guarnir les esglésies fentcompetència a la superbiosa decoració del bancs. Hi ha

77

mitjans més nobles de diferenciació. A la casa de Déu noli cal el luxe de les cases dels prínceps. La litúrgia mateixainvariable en sí, és també subjecte a canvis exteriors,acompassant-se a les necessitats espirituals í estètiques delstemps, com escau al valor educatiu que té damunt delpoble.

Tot home és sumament impresionable pel que l'envolta.Les sensacions dels seus sentits respecte del món exteriorel poden encongir, afeixugar o donar-li un sentiment d'alli-beració. Però nosaltres ens hi podem acostumar, esmos-sant-nos la sensibilitat i esdevenir indiferents als problemesestètics i a llur trascendèncía. Però per això no ens ha d'es-tranyar que altres homes més sensibles vulguin reaccionarcontra la indigna aparíència de molts edificis destinats alculte de Déu í dels seus paraments. Costa extraordinària-ment vèncer els prejudicis i els obstacles en un camíd'aquesta mena. El poble, acostumat a un art sense proudígnitat no hi té cap culpa si de primer s'aparta de la novetato li costa d'entendre. L'habitud és més forta que la Intel-ligència. El camí per una major dignitat fóra bona cosa mésafranquit si les esglésies es construïen basant-se en els sansprincipis d'una tècnica més pura, problema que per altrapart afecta igualment als edificis profans i religiosos, peròen aquests té una major raó d'ésser la seva integritat espi-ritual.

Fins aqui havem fet parlar els propugnadors d'una arquitectura nova en les esglésies d'acord amb el corrent novís-sim de renovació que circumscrit a uns quants arquitectesfa la seva aparició en tots els països.

78

En el fons no pot negar-se la raó que els empeny, í aixòha fet que la seva influència s'hagi sentit d'una maneraostensible, no ja guanyant prosèlits d'una manera franca(el grup dels teoritzadors í sequaços extremistes és reduït),però si en una influència sana en els millors arquitectes.Avui en día és molt corrent que la fidelitat vers els estilsno es mantingui d'una manera purament imitativa. Sinós'ha arribat al bandejament de tota decoració, en els mésdels casos aquesta s'ha alleujat i s'ha procurat moltesvegades donar-li un valor artístic fent intervenir artistes deveritable talent en la decoració dels temples, reduïda jaquasi a la part explicativa o educativa de les il'lustracíonsde la doctrina o dels passatges de les sagrades escriptures.

Les dificultats econòmiques per bastir esglésies atapeïdes.de decoració han influit també moltes vegades a què elsarquitectes procuressin treure partit de les belleses simplesdels elements estructurals.

I sobretot cal tenir en compte que encara que el vercamí saludable per a l'arquitectura, religiosa o no, es trobien les direccions assenyalades, som en temps de transició,tots portem encara el bagatge de la nostra educació que nopodem abandonar al mig del camí. Per això sovint enshem d'acontentar de vegades amb solucions més dignes,més simples, més sinceres, més corprenedores, d'unaespiritualitat més persuassíva, sense arribar a solucionsradicals que no poden encara ésser sentides pel poble.

Però el camí és obert í la comprensió de noves produc-cions vers un camí que va cap als orients de les novestendències és de cada dia més fàcil.

Potser í tot una solució atrevida, en aquesta recerca,fóra més aviat sentida i compresa en els nostres suburbis

79

on els nostres obrers són menys influïts pels prejudicis d'unacultura bona part estantissa, que en els nostres barrisburgesos on la pruïja dels enfarfecs decoratius domina isom en el ple de l'afició als estils pretèríts í a les antiguitats.Altrament una església del nou estil harmonitzaria milloramb un voltant d'edificis industrials í la seva nuesadecorativa, tindria avantatges d'ordre econòmic.

Es clar que les ideologies creadores de l'estil nou, porta-

Església del Sagrat Cor a Munic.Arq. Bosslet.

des a l'extrem són sempre exposades al mal de les reaccionsque, quasi sempre, per fugir d'una desviació, travessen elcamí que assenyala un equilibri entre els diversos aspectesque cal considerar per caure de l'altra banda en l'obsessiódel que volen combatre. Així el bandejament de totaintervenció dels bells oficis en aquesta arquitectura nova,i la absoluta supressió de tota forma que no sigui estríc-tícament constructiva ens sembla que són extremositatsexcessives. Els canvis socials no ens han portat encara ni la

-so

supressió dels bells oficis ni ens han apartat encara delgust de les belles coses sortides de les mans dels artífexs.l^s evident que cal admetre la beutat de les formes netamentestructurals que donen les tècniques modernes en éssermanejades per una mà destre, i que aquesta bellesa enspot alliberar dels mals que amb clarividència assenyalenels defensors del nou estil en les repeticions sense ànimade l'escola retrospectiva avui en boga, i que l'enfarfec deformes ornamentals sense valor constructiu, en els més delscasos de Factual arquitectura dels temples, és d'un valorartístic negatiu; però d'això a proscriure l'art manual delsartistes cristians, usat amb la sobrietat que imposen leslimitacions econòmiques, sobretot si es vol que l'ornamentde la casa de Déu tingui com a mínim la noblesa i ladignitat que les persones d'un gust afinat volen per a lesseves residències, hi ha massa distància per a salvar-lad'un pas. Si bé és cert que la industrialització de l'ornamen-tació religiosa hagi sigut imposada per les circumstàncieseconòmiques de l'època, la manera de reaccionar contrala manca de dignitat tan corrent en l'art religiós d'avui. noés la de prescriure la ornamentació, sinó reduir -la a allòque pugui ésser executat per artistes capaços de donar altemple un cafre de sentiment viu, per ajudar a l'evocació .del món interior en l'esperit en els creients.

Tampoc cal admetre d'una manera estricta l'exclusióde tota forma que no sigui netament estructural. El que noes pot passar de cap manera és la mentida grollera desimular una estructura postissa, irreal pel sol prestigi queles seves formes puguin tenir dintre de la cultura històricadels que les observin. És evidentment una degradació delgust el parar-se en la senzilla bellesa formal a base d'un

81

cànon estantís sense preocupar-se de la realitat de lesfuncions simulades. Això obliga a no poder transigir ambla contradicció entre la veritat estructural i unes formesque la desvirtuen, però això no es pot dur a l'extrem denegar altra possibilitat de formes veritablement arquitec-

Església de Sant Antoni, a Basilea.

tòniques que aquelles que expressin una funció desosteniment. A més de l'estructura hi ha altres motiusde forma. L'estructura pot ésser i és, ben jugada, un motiude bellesa i pot evocar el simbolisme i la vida interior ques'ha de respirar al temple, a més del goig simplementhumà d'una encertada disposició, però creíem que l'artista6

82

pot valdre's també d'armonies simplement formals, mentreno siguin contràries a la veritat estructural perquè el templevingui a ésser com una representació de la integralítatdel món cristià enllaçant armònícament la vida espiritualí la material, o sigui com un punt d'enllaç entre el visibleí l'invisible, entre el temporal í l'etern, arribant a formessimbòliques i a jugar la íl'luminació.

Es evíderit que els temps han canviat bona cosa des deque la construcció d'una església era tingut com el puntmés alt de l'art de construir. Avui les naus immenses i elsàmbits més esbarjosos són per als edificis de la indústriaí del tràfec. Les esglésies és cert que no dominen la siluetade les ciutats, tal com la idea religiosa ha passat d'ésser elcentre de la vida col lectiva, però això no vol pas dir queles esglésies hagin de fugir de la monumentabílitat inclúsexterna. Cal que entremig del brogit profà que avui omplenacarrers i places, s'alci de tant en tant un senyal de la vidade l'esperit, com un oasis en el desert espiritual que avuisón les ciutats, plantat amb tota l'ardidesa que demana lalluita contra aquesta absorció de l'home pel món material.I aquest senyal, que ha d'ésser l'ombra acullidora de l'esglé-sia ha de mostrar des de defora la concentració de la vidade l'esperit amb tota la seva tensíó mística simbolitzadaamb la severitat de les seves masses, nimbades d'un sim-bolisme trascendent que no pot donar la construcció pura.1 l'interior, amb les seves clarors, la elevació dels seusàmbits í l'ordenació central de Faltar ha de vestír-se mésencara d'aquest simbolisme i aquesta tensió espiritual quefan que en els exemples reeixits, la matèria i tot sigui redi-mida i transfigurada en clarors í armonies superiors pelSant Sacrifici de la Missa. Això no ho pot donar solament

83

l'enginyeria moderna, hi ha d'haver a més l'emoció crea-dora de l'artísta el qual, per bé que aquí més que en llochagi de vetllar per una puresa i perfecció visible del sistemaestructural, no pot evidentment satisfer-se de les soles lleis

Església de Sant Antoni, a Basilea.

de la matèria per arribar a una síntesi trascendent sugge-ridora del món suprasensible.

No podríem pas aconsellar, en gràcia a una més íntimaservança d'un cànon estètic, que l'arquitecte eixalés la sevainspíració estant-se de formes evocadores d'una tradiciómés enllà del que demana un respecte a la veritat estruc-

84

tural, de la que voldrien que solament rajessin les formesdel temple els teoritzadors del nou estil.

Cal que l'arquitecte en bastir la casa de Déu es plantegícada vegada el problema arquitectònic de bellnou senseaprofitar solucions que no corresponguin essencialment alseu càs, tan pel que fa al problema litúrgic com al problemaestructural; entre aquestes dues limitacions cal trobar lessolucions adequades, però lluny de cap apriorisme, tan sive del camp de l'arquitectura històrica com si ve d'unextremisme avantguardista. Ordenar totes les circunstànciesmaterials, així tècniques com econòmiques, vers al compli-ment del programa litúrgic en una solució que per la sevaveritat i la seva bellesa siguin tan dignes de Déu com estiguiala nostra mà; heu -saquí el programa simple que ha d'ésserl'orient de l'arquitecte cristià en bastir un temple acordat ala seva època.

Exposades les consideracions propícies a una renovacióen l'arquitectura dels temples i els principis teòrics d'unaarquitectura nova, passem a analitzar els fruïts d'aquestesnovíssimes tendències.

França i Alemanya són les dues nacions que van aldavant en l'aplicació d'un estil nou a la construcció de lesesglésies. Alemanya, d'ençà de la guerra, ha produït unamajor quantitat d'esglésies sortint -se dels motllos històrics,però l'església més important í més atrevida dintre de l'estilnou l'ha donat la França conservadora. Es la que bastiren,després de la guerra, els germans August i Gustau Perret(1922-1923), dedicada a la Mare de Déu, a la petita ciutatobrera de Le Rancy, prop de París. Una estructura de nervis

85

en ciment armat sosté les parets vitrades reproduïnt l'efecteque en el gòtic es perseguí a la Sainte Chapelle. En totaaquesta construcció la lleugeresa de la massa s'ha dut al'estrem que avui permeten les noves tècniques, í malgratla racionalitat estricta de la construcció aquesta no perdres de religiositat. Dos anys després d'aquest importanttemple, d'una importància extraordinària pels nous princí-pís d'arquitectura que la seva construcció havia comportat,els dos germans arquitectes comencen l'església de SantaTeresa de l'Infant Jesús, a Montmagny (1925). El seu projecteper una església votiva per a Santa Joana d'Arc (1925) no ésacceptati guanya el concurs un trístprojecte romaniquitzantde Closson.

Amb els germans Parret cal anomenar com a arquitecteeminent d'esglésíes de nou estil un benedictí, Dom PauBellot. Així com els anteriors arquitectes juguen el cimentarmat, Bellot juga el maó de manera admirable. Com a bonbenedictí posa en les seves construccions la litúrgia perdavant de tot. 1s un renuncíador de l'ornament, fiant elsefectes principals en les proporcions. La seva obra mestreés l'església de l'ordre, abadia de Oosterhout.

A Alemanya el grup dirigent dels assaigs més interessantsd'art nou el formen els components de l'associació muni-quesa «Gesellschaft für Chrístliche Kunst», i un altre grupd'artistes de la contrada del Rhin. Aquests duen al davant aDomènec Bóhm, director de la secció d'art cristià del'escola d'arts aplicades de Colònia. Els seus temples deciment armat coberts per una gran volta de ciment gris, alpoble de Bíschofsheím a Magúncia, i l'església en memòriadels morts de la guerra a Neu Ulm, la capella baptismal dela qual és iluminada per una lluerna superior que dóna

86

llum zenital a la pica, són els més notables. Una església queja ha estat molt celebrada per la crítica malgrat la seva cons-truccíó recentíssíma és la de l'ordre dels Palotins a Limburgd'Hubert Pinand. Totes aquestes esglésies presenten lacaracterística de les voltes en forma de paràbola arrencantde terra. Molts són els que en aquesta forma hi troben afaltar l'espectacle de l'estàtica en uns elements sostingutsi altres sustentants. De veritat que costa un xic d'acostu-mar-se a aquestes voltes sense parets verticals que lessostínguin, encara que això sigui degut a la costum. (Vegin

-se les il-lustracions).Altre arquitecte d'aquesta escola, molt interessant, és

Martí Weber, í una de ses millors esglésies és la de SantBonifaci a Francfurt s. M. En la contrada industrial delRhin s'han construit en cosa de vint anys al volt de centesglésies, í és molt important de remarcar com les més,projectades amb el desig de fer una arquitectura netamentactual, no per això deixen de sentir-se religioses.

Al nord de Berlín, aquest setembre fou consagrada unaesglésia de construcció essencialment moderna. L'arquitecteJosep Bachem ha projectat l'església, casa rectoral, biblio-teca, i el xopluc d'ínstítucions populars pera joves i infants,formant un tot orgànic.

Itàlia ha donat a l'art tresors immensos creant per al'art cristià d'occident els tipus fonamentals dels tempsdel Renaixement í del Barroc; avui dia, però, no ens dónares de nou en els seus temples. A Milà fan un nou campa-níle gòtíc tocant a la Catedral, í un gran Mausoleu, varia-ció de la famosíssima Capella tombal de Galia Placídia.L'església de la Pau a Roma parla el llenguatge mort delbarroc; solament algunes esglésies rurals de maó, produïdes

87

pels afectes a la «Scuola del Beato Angèlico», tenen interès.Bélgica és sota la influència de França. A Holanda s'han

agermanat en una institució prometedora els artistes catò-lics, i ha començat d'una manera brillant la construcciód'esglésies amb les de Níjonegen y de Scheveningen.

A Anglaterra són petits els senyals d'un canvi en l'artreligiós i a América les esglésies son seguint formes histò-riques.

A Austria l'arquitecte tirolés Clement Holzmeíster s'hadistingit en la construcció d'esglésies seguint els modernscorrents en arquitectura, però amb característiques austria-ques, com una linfa elegant, adaptada al paisatge í unagràcia pintoresca com d'un barroc immanent.

A Suíssa, en la construcció d'esglésies el cas més impor-tant dintre de les correnties modernes és l'església de SantAntoni, a Basilea, de parets vitrades.

D'Espanya sols pot citar-se la gran catedral de la Sa-grada Família iniciada a Barcelona, de la que . no cal parlaraquí. Sols ens interessa remarcar com ei cas d'en Gaudipressentint totes les ínquietuts vers una arquitectura méssincera i més pura, ha tractat de donar solució a tots elsproblemes que planteja l'estil nou, encara que en molts ca-sos la seva posició sigui netament contrària a les preinisesd'aquest art. En Gaudí ha estat entre nosaltres un innovadorformidable í la seva obra tan rica de caires i d'originalitatés, a part del seu valoríntrínsecamentartístic, essencialmentcatòlica per tal com es inspirada en la litúrgia i planejadaper un creient fervorós doblat de gran artista.

FRANCESC FOLGUERAArquitecte.

Novembre de 1928.