anuari 2009 de la mÚsica anuari arc...anuari 2009 l’a nuari de la mÚsica i l’e spectacle dels...

eg

rup

end

erro

ck

L’ESPECTACLE NÚM. 50 · ANY XI · 6 ¤ · NÚMERO EXTRAORDINARI · REVISTA DELS PROFESSIONALS DE LA CONTRACTACIÓ

anua

ri20

09de

la m

úsic

a i l

’esp

ecta

cle

als

Paï

sos

Cat

alan

s

ANUARI 2009DE LA MÚSICA I L’ESPECTACLE ALSPAÏSOS CATALANS

4 anuari l’espectacle

l’espectacle SUMARINÚM. 50 · NÚMERO EXTRAORDINARI / ANUARI 2009 · REVISTA DELS PROFESSIONALS DE LA CONTRACTACIÓ

06 EDITORIALAnuari 2009

08-14 OPINIÓAntoni Lladó, director de l’Institut Català de les Indústries CulturalsJosep Bargalló, director de l’Institut Ramon LlullJordi Martí, regidor de Cultura de l’Ajuntament de BarcelonaJoan Roselló, president de l’Associació Professional de Representants,Mànagers i Promotors de Catalunya i director general de The Project

16-20 BALANÇ 2008La música en viu, motor del sectorARTICLE Albert Puig, periodista musical d’iCat fm, BTV i EnderrockARTICLE Josep Maria Hernández Ripoll, periodista musical de l’Avui

22-23 ENTREVISTAXavier Bru de Sala, president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts

24-26 L’ESTAT DE LA QÜESTIÓLa música en directe, aposta de futur?QÜESTIONARI a Josep Maria Dutrèn, director de l’Àrea de de Música del’ICIC; Carles Sala, director d’Acció Cultural de l’ICUB; Oriol Pérez,coordinador de la Xarxa de Músiques de Catalunya; Antoni Mas, presidentde la Unió de Músics de Catalunya i membre de la Junta Directiva de MUSICAT;Xavier Fortuny, membre de la Junta Directiva de l’ARC i director d’RGBManagement; Joan Mas, codirector del Grup Mas i Mas; Miquel JaumeColl, director de màrqueting i nous productes del Grup Trui, i Xavi Pascual,director de PromoArts Music i director del festival Acústica de Figueres

30-33 INDÚSTRIA DE LA MÚSICA EN VIUEl directe llidera el sector musical amb 150 milions d’euros d’ingressosOPINIÓ Tito Ramoneda, president executiu de The ProjectOPINIÓ Eduardo Möller, cap de premsa i promoció de GamercoOPINIÓ Xavier Manresa, director de Cap-Cap ProduccionsOPINIÓ Neo Sala, president de Doctor Music Concerts

34-37 FESTIVALS ALS PAÏSOS CATALANSEl mapa de festivals es regula per la saturació i el descens de públicOPINIÓ Alberto Guijarro, director del festival Primavera Sound OPINIÓ Gustavo Navedo, cap de premsa del FIB HeinekenEls festivals estratègicsOPINIÓ Pere Camps, director del festival BarnaSantsOPINIÓ Ricard Robles, Enric Palau i Sergi Caballero, codirectors SònarOPINIÓ Susanna Carmona, coordinadora del Jazz Terrassa FestivalOPINIÓ Oriol Pérez, director artístic del festival Torroella de Montgrí OPINIÓ Jordi Fàbregas, director del Tradicionàrius Festival Folk

38-39 EQUIPAMENTS I SERVEIS La SGAE obre la xarxa d’espais Tramart per a gurmets de la culturaENTREVISTA a Ramon Muntaner, delegat de la Zona Mediterrània de laSocietat General d’Autors i Editors

40 DRETS D’AUTORLa música en directe salva els ingressos per drets d’autor

42 SALES DE CONCERTSUn milió d’espectadors a les sales de concerts de Catalunya

44-46 XARXES I CIRCUITSLa xarxa de circuits garanteix estabilitat i suport als artistes localsOPINIÓ Mireia Sabaté, cap de l’ODA de la Diputació de Barcelona OPINIÓ Roger Zambrano, ponent de Cultura de la Diputació de GironaOPINIÓ Gabriel Pena, vicepresident de la Diputació de Lleida i de l’Institutd’Estudis IlerdencsOPINIÓ Albert Vallvé, vicepresident i diputat de Cultura de la Diputació de Tarragona

48-54 INDÚSTRIA DISCOGRÀFICALes discogràfiques catalanes a la baixa i sense negoci digitalOPINIÓ Àlex Eslava, director de DiscMediOPINIÓ Robert García, cap digital de Música Global i Mass Records OPINIÓ Joni Sahún, responsable d’Hace Color i Kasba MusicOPINIÓ Dani Castellano, codirector de Propaganda pel Fet! i Sinergies

58-59 POP-ROCK 2008A vegades ens en sortimOPINIÓ Albert Palomar, cantant de Plouen CatximbesOPINIÓ Lax’n’Busto

60-61 CANÇÓ D’AUTOR 2008Un any dolç de la CançóOPINIÓ Pau Alabajos, cantautorOPINIÓ Marina Rossell, cantant

62-63 FOLK I ÈTNICA 2008Quatre noms i moltes horesOPINIÓ Carles Dènia, músic i cantantOPINIÓ Germán Quimasó, director del Caixa Sabadell Etnival

64-65 JAZZ I BLUES 2008Anys i anys, per molts anysOPINIÓ Ferran López, Director del cicle Contrabaix i Prod. ContrabaixOPINIÓ Josep Mestres, Promotor de Barcelonajazzradio i director Atacdejazz

66-67 CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA 2008Centenari del PalauOPINIÓ Xavier Chavarría, musicòleg i periodistaOPINIÓ Xavier Cester, periodista

68 PÚBLIC FAMILIAR 2008Els espectacles per a infants escapen de la crisiOPINIÓ Lluís Maria Panyella, animador i membre de La Bicicleta

70-72 ORQUESTRES I CONJUNTS 2008La morositat amenaça el sectorLes 24 formacions preferidesOPINIÓ Emili Llobet, mànager de Circuits Artístics LlobetOPINIÓ Guillem Solé, cantant de Fundación No Hay ManeraOPINIÓ Íngrid Morral, responsable de La Chatta OrquestraOPINIÓ Ixent Sampietro, mànager d’Èxits Espectacles i Desconcerts

74-75 FIRES I MERCATSTreballar en xarxa: els nous modelsQÜESTIONARI a Lluís Puig, director artístic del Mercat de Música Viva de Vic;Jordi Bertran, gerent de la Fundació Fira Mediterrània de Manresa;Joan Gil, codirector de la Llotja de Música Urbana de Vila-real, i VíctorCucurull, gerent de la Fira de Música al Carrer de Vila-seca

76-77 PATROCINI MUSICALLa música, primer destinatari del patrocini culturalOPINIÓ Pere Clotas, director de Patrocini i Mecenatge de la Generalitat

78-79 EXPORTACIÓ MUSICAL I ARTÍSTICAEs dobla la presència catalana a les fires internacionals

82-83 XARXES SOCIALS A INTERNETFer amics, no clientsOPINIÓ Adrià Salas, músic de La PegatinaOPINIÓ Gerard Quintana, cantantOPINIÓ Marçal Lladó, responsable del segell BankRobber

86-89 GUIA DE L’ESPECTACLELlista dels associats a l’ARC (artistes i exclusives ARC)

DIRECTOR EDITORIAL LLUÍS GENDRAU

COORDINACIÓ ANUARI LAIA ALTARRIBA I JORDI RIBA

CAP DE FOTOGRAFIA XAVIER MERCADÉ

REDACCIÓ HELENA M. ALEGRET, JORDI MARTÍ,ROGER PALÀ, PERE PONS I EQUIP DEREDACCIÓ DEL GRUP ENDERROCK

HAN COL·LABORAT A L’ANUARI 2009PAU ALABAJOS, JOSEP BARGALLÓ, JORDIBERTRAN, SERGI CABALLERO, PERE CAMPS,SUSANNA CARMONA, DANI CASTELLANO,XAVIER CESTER, XAVIER CHAVARRÍA, VÍCTORCUCURULL, CARLES DÉNIA, ÀLEX ESLAVA,JORDI FÀBREGAS, ROBERT GARCÍA, JOAN GIL,ALBERT GUIJARRO, JOSEP MARIA HERNÁNDEZRIPOLL, ANTONI LLADÓ, MARÇAL LLADÓ,LAX’N’BUSTO, EMILI LLOBET, FERRAN LÓPEZ,XAVIER MANRESA, JORDI MARTÍ, JOSEPMESTRES, EDUARDO MÖLLER, ÍNGRIDMORRAL, GUSTAVO NAVEDO, GERMÁNQUIMASÓ, GERARD QUINTANA, ENRIC PALAU,LLUÍS MARIA PANYELLA, GABRIEL PENA,ORIOL PÉREZ, ALBERT PUIG, TITO RAMONEDA,RICARDO ROBLES, JOAN ROSELLÓ, MARINAROSSELL, NEO SALA, GUILLEM SOLÉ,IXENT SAMPIETRO, MIREIA SABATÉ, JONISAHUN, ADRIÀ SALAS, ALBERT VALLVÉI ROGER ZAMBRANO

DISSENYPEDRO MOTAINFOGRAFIAJORDI NOVELL

PUBLICITAT ROSA E. MASSAGUER, JORDI RIBA I APPEC

PRODUCCIÓ ROSA E. MASSAGUERASSESSORAMENT LINGÜÍSTICCOLOMA MORENOSECRETÀRIA DE REDACCIÓ RUTH SINGLA

EDITAGRUP ENDERROCKREDACCIÓ, ADMINISTRACIÓ I PUBLICITATENRIC GRANADOS 111, 1r08008 BARCELONA TEL. 93 237 08 05 · FAX 93 237 03 64 [email protected]Ó DISTRIBUIDORA DE EDICIONES, S.A.TIRATGE 10.000 EXEMPLARS IMPRESSIÓ GRUP 4DIPÒSIT LEGAL B-13768-99

L’ESPECTACLE és una revista portaveu de l’ASSOCIACIÓ PROFESSIONAL DEREPRESENTANTS, PROMOTORS IMÀNAGERS DE CATALUNYA (ARC)

ARC - CULTURA I ESPECTACLESAV. PORTAL DE L’ÀNGEL 40, 5è 11a08002 BARCELONATEL. 93 302 70 24 · FAX 93 318 19 37 [email protected]

i és membre del’ASSOCIACIÓ DE PUBLICACIONSPERIÒDIQUES EN CATALÀ (APPEC)

FOTO DE PORTADA: XAVIER MERCADÉ

Associació Professionalde Representants, Promotors

i Mànagers de Catalunya


EDITORIAL

ANUARI 2009

L’ANUARI DE LA MÚSICA I L’ESPECTACLE DELS PAÏSOS CATALANS aporta un any més ladocumentació i l’anàlisi detallada del panorama musical del país. La revista vol recollirla manera de pensar i de treballar i les preocupacions d’un sector que representa unapart important del PIB cultural del país, sobretot la música en viu, i que representa unade les majors fonts d’oci de la ciutadania. Els professionals de la indústria musical,però, coincideixen a assenyalar que no reben prou atenció ni prou ajudes de lesinstitucions en general per desenvolupar la seva activitat en unes condicions laborals i de seguretat òptimes.

Per tal de deixar palesa d’una vegada per totes la realitat econòmica de les empresesde música en directe al nostre país, i sobretot per refermar les seves demandes amb xifres,la principal novetat d’enguany és la publicació d’un estudi que per primera vegada posaen relleu la importància estratègica de la música en viu dins la indústria musical: elnombre d’empreses i treballadors als quals donen feina, l’activitat a què es dediquenles empreses, la facturació i el percentatge dins el PIB català, la comparació amb altressectors culturals i industrials i els drets d’autor que genera, entre altres aspectes.

Aquest treball pioner, impulsat i dirigit per l’Associació Professional de Representants,Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC) i el Grup ENDERROCK, coeditors de l’ANUARI,certifica el potencial industrial del sector de la música en viu. Unes dades que, sumadesa les de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC), suposen 13 milionsd’espectadors i 150 milions d’euros facturats anualment, i que haurien de servir perquèels governs autonòmics i estatal impulsin d’una vegada una de les principals exigènciesdels professionals del directe: l’elaboració d’una regulació pròpia que tingui en compteel seu potencial industrial i beneficiï la realització de la seva activitat professional ambel mínim de prejudicis.

Una altra de les grans preocupacions que fuetegen el sector és la crisi conjuntural queafecta tota la societat. La cultura, com sempre, és una de les primeres partides peron passen les tisores institucionals. Les retallades de pressupost i les demores en elpagament de les contractacions amenacen l’estabilitat d’empreses i formacions musicals.

L’altra cara, un any més, és el sector discogràfic. Els segells independents catalanscontinuen el seu descens de vendes. El 2008 van ingressar un 27% menys que el 2007,i el pes català dins el mercat estatal s’ha reduït gairebé un 3%, i ja només significa un7,7% del total. Un altre aspecte preocupant és la inexistència d’una sortida digital. Ni lesdescàrregues als mòbils ni la digitalització dels catàlegs de les companyies han suposat,de moment, una alternativa real a les pèrdues físiques.


BALANÇ 2005OPINIÓ

El món de la música està experimentant, haexperimentat ja, no és cap novetat, una transformacióradical que ha canviat els punts de referència per a lamajor part dels agents implicats en el sector: artistes,intèrprets, mànagers, editors, grups i orquestresmusicals, estudis de gravació, empreses de serveis i,sobretot, consumidors. El que fa deu anys funcionavasense cap mena d’embut, avui pot ranquejar de manerasensible. El canvi és aquí, i aquí, com a tot arreu, lesdificultats rauen a gestionar aquest canvi i fer-lo profitósper a tota la cadena de valor.El canvi és evident, imparable, continuarà i no en sabemel destí final. De tota manera, el canvi ha afectat elsatributs del model, no pas el model en si. Darrere laindústria musical o si es vol darrere el consum demúsica com a bé cultural sempre hi ha un element clau,fonamental, insubstituïble.Aquest element és la relacióentre l’artista o l’intèrpret i elpúblic. L’artista, amb la sevamúsica, és qui sedueix,enamora o abranda el públic,qui el forma, el transforma, el facréixer, qui, en definitiva, el facontent i li obre novesperspectives. El públic reconeixla vàlua de la música i el talent dels artistes, i aquest ésl’actiu més gran que té la indústria musical.D’altra banda, la música com a paisatge sonor éspresent a tot arreu. El nostre país, com tots, té unpaisatge musical que es dibuixa i perfila en multitudd’àmbits i formats. Espais públics i privats tenen el seucontingut musical, i els nostres mitjans de comunicació,sigui amb continguts o continuïtats, integrensistemàticament la música. La música, per tant, a mésd’un bé de consum cultural final és un bé intermedi ques’incorpora a productes més complexos, siguin denaturalesa ambiental o audiovisual.Lògicament la qüestió que preocupa és, sens dubte,d’una banda, com donar valor a aquest actiu capitalque és el talent artístic, i de l’altra, com monetitzar lamúsica com a bé intermedi.

Nous referents, noves oportunitats

ANTONI LLADÓDirector de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC)

En el primer cas, és necessari innovar per millorar unmodel de negoci tradicional bastit com a estructurad’intermediació entre artistes i públics. Fins avui, editorsi mànagers han posat els artistes a disposició del pública través dels fonogrames o de serveis directes irelacions lineals, el més evident, la música en viu.Actualment, la relació entre públic i artista s’ha derepensar, i amb tota probabilitat la indústria musical hade seguir una estratègia que afavoreixi al màxim laposició de l’artista i la seva capacitat de creació totassumint un conjunt de serveis, ja no lineals sinó enxarxa, que permetin apropar de manera multifocall’artista al seu públic. D’altra banda, les noves tecnologies permeten uncontrol molt més eficaç del consumidor i de les sevespreferències, no tan sols musicals. Avui, la indústria

musical, en particular lescompanyies independents,tenen una oportunitat davantseu que no havien tingut maiabans: el coneixementdetallat del consumidor. Lasocietat de la informació i delconeixement és precisamentaixò. La indústria musicalserà gestora de talent però

també gestora d’informació i, per tant, el valor de laindústria passarà pel valor no ja només de la músicasinó també de la informació.Sensiblement diferent és el cas de la valorització de lamúsica com a bé intermedi, però l’estratègia esfonamenta en dos pilars crucials. D’una banda elsmitjans de comunicació, i de l’altra una majorinterrelació de les indústries culturals. La música delpaís ha de ser rellevant en el nostre panoramacomunicatiu però també ha de ser molt present en laresta d’indústries, prioritàriament a les audiovisuals peròtambé a les arts escèniques. Com més àmplia siguiaquesta presència més gran serà la capacitat demonetització a través d’una gestió adequada dels dretsde propietat intel·lectual, fonament indiscutible de lacadena de valor de la indústria cultural.

“El valor de la indústria

passarà pel valor no

només de la música

sinó de la informació”Advocat i economista de formació,Lladó és un reconegut expert eneconomia aplicada al sector de lacultura. Des del 2007 és el màximresponsable de l’Institut Català deles Indústries Culturals (ICIC). Enun context de transformació radical,l’ICIC articula polítiques de suportal teixit empresarial perquè trobi enaquest canvi noves oportunitats;accions directes, que passen per lavia de l’ajut financer, o indirectes,com els serveis de consultoria oles activitats formatives.


OPINIÓ

La presència internacional de la música creada alsdiversos territoris de llengua catalana té, per sort,moltes vies, i la primera, sense cap mena de dubte, ésla feina constant dels autors, grups, músics, intèrprets...L’Institut Ramon Llull, que té entre les seves tasquesaquesta, la projecció exterior de la música que es fa alnostre domini lingüístic, disposa de diverses eines percol·laborar-hi: la programació directa en les activitatsque l’IRL organitza directament (la Fira del Llibre deFrankfurt el 2007; el Festival Internacional Cervantino aGuanajuato, Mèxic, l’any passat; els Catalan Days aNova York enguany...), els convenis de col·laboracióamb els principals festivals de música d’arreu en elsdiversos gèneres, la invitació a programadorsinternacionals a les fires i festivals que es realitzen aCatalunya i les Balears i, finalment, l’ajut als músicscatalans que han estat contractats fora per al seudesplaçament.Aquests ajuts al desplaçament per a actuacions fora deldomini lingüístic —això vol dir sí a Saragossa i aMelbourne i no a Perpinyà o aMallorca—, que es formulenen convocatòria públicaoberta a tothom, senseexclusions, són molt amplis:el 2008 vàrem atorgar 204d’aquestes subvencions perun valor de 350.000 eurosque van portar músicscatalans a 53 estats del món.A aquestes xifres cal sumar-hi una àmplia varietat deconvenis amb alguns dels festivals i centres mésdestacats del panorama musical internacional per talque hi programessin, tot al llarg del 2008, actuacions demúsics i grups catalans, en la majoria de casos en elformat d’una presència específica i diferenciada.Festivals d’Osca, Madrid, Sevilla, el Brasil, els EstatsUnits (Austin, Nova York i Chicago), el Canadà, elQuebec, Portugal, França, Bèlgica, Mali... van signarconvenis d’actuació amb l’IRL per un valor de vora250.000 euros i van omplir la seva programació —sempreamb una obligada aportació pròpia— de sons i veuscatalanes. Aquest és el cas de la col·laboració amb elLincoln Center de Nova York per a la programació d’unanit de rumba catalana amb Peret i La Troba Kung-Fúel 25 de juliol en el marc de la Midsummer Night Swingdel Lincoln Center Summer Festival, que va ser un èxitrotund i ens va obrir la porta a noves col·laboracions,com la que s’ha produït enguany en el marc del

JOSEP BARGALLÓDirector de l’Institut Ramon Llull (IRL)

programa Catalan Days que es va celebrar durant elmes de maig, repetint èxit de públic i crítica, i duent tantmúsica clàssica com electrònica i jazz. Una altracol·laboració destacada el 2008, i sense moure’ns delsEstats Units d’Amèrica, rovell de l’ou del mercat musicalglobalitzat, va ser amb l’Ajuntament de Chicago, ambqui vam programar un concert de fusió de música world—per dir-ho a la seva manera, on their way— dins elcicle Music Without Borders. Aquesta actuació vareunir, al Millenium Park de Chicago, Miquel Gil,l’Orquestra Àrab de Barcelona, Llibert Fortuny, NinoGalissa i Maria del Mar Bonet, i es va desenvolupardavant milers de persones, que hi van respondre demanera entusiasta.Poques setmanes després, a Guanajuato, no gaire llunyde Mèxic DF, l’IRL representava la cultura catalana alFestival Internacional Cervantino. En l’àmbit musical,Joan Manuel Serrat, Els Pets, La Troba Kung-Fú,Miqui Puig, el Quartet Casals, Jordi Savall, Barcelona216, Miguel Poveda i l’espectacle infantil de L’Auditori de

Barcelona, amb el muntatgeBartrian(n)a i la participació deCarles Santos al Tirant loBlanc de Calixte Bieito. Moltsd’ells no només a Guanajuato,sinó amb gira posterior —oanterior— a altres ciutatsmexicanes. I també hi hahagut participacions —sovintsubsidiàries, merament de

suport, com ens toca— als quatre continents, peròprimordialment a Europa i les dues Amèriques.I, a casa nostra, ens hem fet càrrec —econòmicament ilogísticament— de la presència de 26 programadorsinternacionals de primer nivell a les fires i festivals deManresa, Vic, Girona i Barcelona. Del Sònar al Festivalde Músiques Religioses.Tot això, evidentment, gràcies a l’excel·lent feina delpersonal de l’IRL i al pressupost que ens aporten lesadministracions públiques —el 2008 la Generalitat,enguany també el Govern Balear—, però, per damuntde tot, a l’excel·lència dels nostres músics —autors,intèrprets...—, de les seves propostes, de les sevesobres... Tot plegat ens ofereix productes musicals d’unaaltíssima qualitat, que faciliten enormement la tasca del’IRL de situar la música catalana a primera fila delpanorama internacional. És cert que tenim mésdificultats que altres cultures, però tenim un importantpunt a favor: la gran qualitat dels nostres creadors.

“Tenim més dificultat que

altres cultures, però tenim

a favor la gran qualitat

dels nostres creadors”

Dur la música catalana al món

Qui va ser conseller d’Ensenyamenti després en Cap durant la presidènciade Pasqual Maragall a la Generalitatde Catalunya és des de fa tres anysel màxim responsable de l’InstitutRamon Llull. Aquest ens, consorciatentre la Generalitat i el Govern de les Illes Balears, té com a principalobjectiu difondre a l’exterior la cultura i creativitat dels territoris de parlacatalana. Bargalló repassa l’activitatde l’IRL i en destaca l’alta qualitat dela producció musical catalana.


Amb els temps que vivim, un any de música a la ciutatdóna per a moltes coses. Un any farcit de festivals, depropostes que apareixen, altres que desapareixen,concerts massius, altres de més exclusius. La vitalitatdel fet musical a Barcelona es va fer palesa durant totl’any 2008; la música es va convertir, un any més, enl’activitat cultural que més va atreure els barcelonins.Constatem però que són temps canviants per a lamúsica; la manera de viure-la i escoltar-la està canviant,igual que ho fa la manera de reproduir-la, d’enregistrar-la,d’adquirir-la i de promoure-la. És doncs també oportúpensar noves maneres de donar suport a la música i atot el que mou i representa. Comencem amb la formació musical, una peça clau pera la salut de l’escena musical de qualsevol ciutat. Generaruna xarxa d’escoles de les arts a la ciutat és un repteque no podem deixar passar, i que ha de ser elcomplement del programaFàbriques per a la Creacióque impulsem des de l’Institutde Cultura. En aquest sentit,l’experiència de la Red BullMusic Academy, que entresetembre i desembre vaacollir Fabra i Coats i que ensva permetre transformar duesplantes de la fàbrica en espai de suport a la creació, amés de ser un primer pas innovador que ens obliga aexplorar noves maneres d’ensenyar i fer música, éstambé una experiència interessant dels fruits que potdonar la cooperació entre el sector públic i el sectorprivat per promoure la creació a la ciutat.Però segurament on aquesta simbiosi ha quedat mésben fixada aquest any ha estat en la posada en marxadurant l’any 2008 de la línia d’ajuts per a la reforma iadequació de les sales de música en viu. Enguanyl’ICUB ha destinat 600.000 euros a aquesta línia, queha beneficiat un total de dotze sales (Bikini, Apolo,London Bar, Tarantos, Pepsi Club, Be Good, Sidecar,Be Cool, Mas i Mas, KGB, Jamboree i Harlem JazzClub) a partir dels seus projectes de reforma(insonorització, millora en les mesures de seguretat,protecció contra incendis, etc.). Des de l’inici de lesnegociacions entre el sector i l’administració, el paper

La música viud’interlocució de l’Associació de Sales de Música en Viude Catalunya (ASACC) ha estat determinant. Les salesde música en viu són els laboratoris que posen enmarxa l’escena de la ciutat; promoure la seva tascacultural va ser el que ens va portar a modificar lesordenances municipals que les regulaven, i aquest hade ser el propòsit que ha d’acomplir el Projecte de Lleid’Espectacles Públics i Activitats Recreatives deCatalunya actualment en tràmit al Parlament.D’altra banda, el treball conjunt de les sales i elspromotors musicals ha fet possible un actiu moltimportant per a l’escena musical: la diversitat defestivals, cicles i concerts que nodreixen l’agenda de laciutat, des de les propostes més consagrades com elFestival de Jazz, que el 2008 va celebrar el seu 40èaniversari, fins a les més recents com el nou Cicle ECMa L’Auditori. L’esforç que en els darrers anys han fet tots

aquests festivals per treballarla qualitat i l’excel·lència deles seves propostes estradueix en la bona acollidaque tenen tant pel que fa apúblic com a ressòinternacional. És, i convétenir-ho present, gràcies a lafeina entusiasta de molts que

Barcelona —i la seva música— s’ha fet un petit nom enel complicat panorama global de la música. Un valoramb una enorme importància.I finalment el treball dels creadors. Constatem que lafactoria funciona i que les promeses que pugen ho fanamb força. No em correspon a mi, i no ho faré, posaro treure noms per destacar la salut de l’escenamusical local. Permeteu-me però fer dues excepcions.La primera és per a Peret, el ‘rei de la rumba’ queencarna la Barcelona mestissa i intercultural, i que el2008 va rebre la Medalla al Mèrit Artístic de la ciutat iva ser escollit president d’honor del Consell deRumbers Catalans en el 1r Simposi Nacional de laRumba celebrat al C.A.T. I la segona és per alpregoner galàctic de la Mercè. Del 2008 en guardaréla veu d’en Sisa al Saló de Cent cantant “a l’essènciahumida d’aquesta metròpoli tan antiga i senyorona”,recuperant unes estrofes d’Antonia Molina.

“La música és, un any més,

l’activitat cultural més

atractiva pels barcelonins”

Jordi Martí va ser nomenat el 2007regidor de Cultura de l’Ajuntamentde Barcelona, després d’uns anyscom a gerent de l’ICUB. Afirma quela música en directe és, en tota laseva varietat de formats, l’activitatcultural que més atreu els ciutadans.A l’article esbossa les estratègiesque el consistori de la ciutat comtalha engegat per donar suport a lamúsica i tot el seu entorn.

JORDI MARTÍRegidor de Cultura i director de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (ICUB)

OPINIÓ


OPINIÓ

Garantia de qualitat. Aquesta és la paraula clau aramateix a la indústria de la música i de l’espectacle alsPaïsos Catalans i a tot arreu. Dins un context econòmicmolt castigat per la crisi general, la viabilitat de lesnostres empreses passa per donar un valor afegit a lesnostres propostes. Es pressuposen altes dosisd’entrega professional i d’eficàcia imaginativa en lagestió, però per sobre de tot hem d’oferir unaextraordinària qualitat en el servei. Passió per la música,la nostra raó de ser.L’ANUARI 2009 presenta les primeres dades que s’hanrecopilat sobre les empreses de la indústria de lamúsica en directe al nostre país. No ha estat gens fàcil.No oblidem que el nostre és un sector poc acostumat acompartir xifres, necessàriament competitiu itradicionalment acostumat a treballar de maneraindividual. Però és en qualsevol cas un sector moltactiu, que crea riquesa i llocsde treball, i amb moltainfluència anímica en elconjunt de la societat. Tenim les primeres dades iresulta que —ai carai!— movemmolts més espectadors quehabitants té el nostre país.Gairebé el doble. És a dir quela música interessa. I tant!Som, per tant, una indústria. Una indústria moltatomitzada, és veritat, però important, ja que l’anypassat va convocar dotze milions d’espectadors.Concerts, festivals, festes majors, fires... Tothomgaudeix un dia o un altre d’un espectacle en directe,des del format intimista en una sala petita fins a l’eufòriade macroconcerts com els de Miguel Bosé, ManoloGarcía, Alicia Keys o Bruce Springsteen, per posarexemples d’un ampli ventall estilístic. Festes i festivalsde tradició com ara el BAM i el Sònar convoquen milersde persones durant tres o quatre jornades intenses, ifestivals veterans (com el de Jazz de Barcelona, ambmés de quatre dècades d’història) ofereixen concertsdurant més d’un mes, com fan molts dels festivalsd’estiu catalans consolidats, de Peralada a Cap-roigpassant per la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

12 milions d’espectadorscertifiquen una feina ben feta

JOAN ROSELLÓPresident de l’Associació Professional de Representants,Promotors i Mànagers de Catalunya i Balears (ARC)i director general de The Project

I tot aquest entramat d’actuacions està organitzat perun centenar de promotors. Un centenar d’empresesque van promoure 13.789 espectacles el 2008. Quasiquaranta actuacions diàries de mitjana, en un territorirelativament petit com és el nostre.Petit com també les nostres empreses. Som petits peròpromovem milers de llocs de treball indirectes ieventuals. Som petits però tenim una granresponsabilitat en els muntatges i en les construccionsde les infraestructures i dels escenaris. Som petits peròcoordinem eficaçment la mobilitat i la seguretat demoltes persones en un espai concret de temps. Malgrattot això, les nostres empreses són estructures petites,amb pocs treballadors. En xifres, poc més de 500treballadors fixos en plantilla. Amb una eloqüent ratio de22.100 espectadors per empleat/any. Simplementespectacular. D’això se’n diu eficàcia.

Ara també sabem quefacturem més de 126 millionsd’euros, i que hem d’estarorgullosos de ser unaindústria. Ens dediquem al’espectacle, a la cultura i al’oci, això està clar, perònosaltres també lluitem cadadia amb les nostresobligacions i les nostres

responsabilitats laborals i econòmiques, com aempresaris que som.I aquests paràmetres econòmics, tal com s’insistia desdel Congrés Internacional d’Economia i Cultura 2009,no només haurien de ser quantificats pel querepresenten en el PIB dels Estats, sinó que “eldesenvolupament econòmic cultural ha d’anar lligattambé al desenvolupament social, i aquest ha de tenircom a base la cultura”.Per això exigim una regulació industrial pròpia. Perquèformem part d’un sector equiparable al de l’automoció,l’alimentació i la construcció, per posar tres exemplestambé ben diferents. Tenim una indústria potent, queatreu millions d’espectadors, i cal tractar-la ambdignitat, professionalitat i responsabilitat.És urgent, més que mai, una Llei de la Música.

“Volem regulació pròpia.

Som una indústria potent,

com la de l’automoció,

amb milions d’espectadors”Joan Roselló és fundador i directorgeneral de The Project, i des de l’abrildel 2008, president de l’ARC. En elseu article, Roselló reflexiona al voltantdel primer estudi sobre les empresesde la indústria de la música en directea Catalunya i Balears, encarregat perl’associació i publicat a través del’ANUARI 2009. Reivindica la passióper la música que senten els seusagents, i sobretot el seu potencialempresarial, econòmic i el servei queofereixen al conjunt de la societat.


BALANÇ 2008

La música en viu,motor del sectorXifres rècord de la música en viu als Països Catalans. La facturació de la música en directe multiplica per set la de lesvendes de discos. En un context en què any rere any es confirma la davallada dels ingressos de les discogràfiques,sense un mercat digital, els concerts es presenten com un valor segur i les dades indiquen que el públic augmenta.

El directe és la nau insígnia de la indústria catalana dela música. Amb una facturació que es va situar el 2008a l’entorn dels 150 milions d’euros, les empreses quees dediquen a la música en viu van concentrar el 87%del pastís que genera la facturació de la música en totsels seus formats i expressions. La bona salut del directetambé la confirmen els 12 milions d’espectadors que vanassistir als 14.000 bolos organitzats pel conjunt de lesempreses associades a l’Associació Professional deRepresentants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC)i al milió de persones que van anar als 8.000 directesprogramats als locals del país, segons de l’Associacióde Sales de Concerts de Catalunya (ASACC).També la SGAE de la Zona Mediterrània ha detectat elbon moment de la música en viu als Països Catalans:en un any en què s’ha deixat de recaptar un 12,6% enrelació al 2007, els ingressos per música moderna a laciutat de Barcelona van créixer el 2008 un 11,5%. Fentuna comparativa amb anys anteriors, trobem que dels6,7 milions d’euros d’ingressos per concerts assolits perla SGAE als Països Catalans el 2003, es passa als 15,3milions del 2008, un 128% més. En el mateix període, elsingressos totals de l’entitat només han crescut un 27%.La suma de dades positives configura els escenaris enviu com el sector més potent de la indústria musical.Si comparem els 151,3 milions d’euros de la facturacióconjunta d’ARC i ASACC amb els 21,6 milions que van

ingressar les discogràfiques independents catalanes esconstata que la balança és d’1 a 7 a favor de la músicaen directe, quan tot just fa cinc anys el repartiment delmercat era pràcticament equivalent.

Els músics tornen als escenarisSegons les dades recollides en un primer estudi sobrela indústria de la música en directe realitzat per ARC,davant de la caiguda de les vendes de còpies físiquesdels discos els artistes estan pujant més que mai alsescenaris, i el públic respon acudint massivament a lespropostes. Com a resultat es dedueixen algunes gransxifres com que a Catalunya es van celebrar el 2008 untotal de 22.000 concerts en directe davant de 13 milionsd’espectadors: més de seixanta concerts diaris per a600 persones de mitjana. Des del punt de vista industrial, el sector català de lamúsica en directe lidera el mercat estatal, tant pel quefa a la potència empresarial —tres de les promotorescatalanes (Doctor Music, Concert Studio i The Project)facturen més de deu milions d’euros anuals— com perla quantitat de públic que assisteix als espectacles: elmercat cultural català —sobretot els grans concerts deBarcelona— aporta un terç dels drets d’autor del totaldels ingressos de l’Estat espanyol, segons la SGAE.Tot i això, els concerts de més risc, adreçats a públicsespecialitzats, podrien notar la crisi, ja que els espectadors

que anaven dos o tres cops l’any a un concert no deixende fer-ho, però els que assistien diversos cops al mesa un espectacle musical —i que són els que mantenenla quantitat i la qualitat dels concerts— han començata reduir la freqüència fruit de la crisi econòmica. El queno es pot oblidar, però, tot i resultats positius globalsdel directe, és el que constaten els màxims directiusde les associacions de promotors i segells: les bonesdades que aporten els concerts no permeten compensarles pèrdues de la davallada de la venda de discos.

Regulació dels festivals i circuitsDins de la bonança del sector de la música en viu, lafórmula dels festivals, fins ara considerada com el ressortde l’èxit, ja ha començat a mostrar certs símptomes deretrocés. Ja sigui per l’excés d’oferta, la crisi o la lluitaentre promotors per aconseguir contractar artistes derenom, el 2008 el conjunt dels principals festivals delsPaïsos Catalans va perdre un 10% de públic. Un descensque ha comportat que algunes de les propostes mésdestacades fins la temporada passada com el SenglarRock, el Summercase o el B-Estival, i fins i tot debutantscom el DayDream Festival o el Doctor Loft 05:00, nohagin tingut continuïtat aquest 2009.En una línia alternativa cal destacar la proliferació decircuits públics i privats arreu del país, que va comportarel 2008 un augment del 19% de directes i d’un 16%

La indústria de la música en directe representa uns ingressos del 87% del negoci total del sector

Les promotores i sales de músicaen viu van facturar 150 milionsd’euros el 2008 a Catalunya

En només cinc anys, la relació entrela indústria del directe i la discogràficaha passat a ser 7 vegades superior

El 2008 es van celebrar a Catalunyaun total de 22.000 actuacions,una mitjana de 60 concerts al dia

Uns 13 milions d’espectadors van assistir a concerts en directeprogramats arreu de Catalunya

La recaptació de la SGAE amb la música en viu als Països Catalansaugmenta un 128% en cinc anys

Cau un 10% el nombre de públicassistent a l’oferta de festivals en el conjunt dels Països Catalans

Algunes de les cites més importantsdel 2008 aquest any han decidit no tornar a obrir les portes

L’elecció de cinc festivals estratègicsper part de la Generalitat de Catalunyaels aporta major estabilitat i prestigi

EL DIRECTE ÉS EL PRINCIPAL SECTOR INDUSTRIAL DE LA MÚSICA

2008: ANY DE RÈCORDS EN LA MÚSICA EN VIU

REGULACIÓ DE L’OFERTA DEFESTIVALS ALS PAÏSOS CATALANS

l’espectacle anuari 17

BALANÇ 2008

d’espectadors. La suma de les inversions institucionals(nacionals i locals) i dels promotors consolida una novaestratègia del que ja es podria anomenar concerts deproximitat. La xarxa de circuits i de sales estableix lesbases per a la promoció i difusió de la cultura musical.Precisament en aquest sentit cal subratllar la políticad’ajuts als festivals endegada per la nova Conselleriade Cultura el 2008, i que ha estat determinant perquèaugmenti la presència de músics del país i cantant encatalà, a més d’aportar recursos i major transparènciai descentralització a les subvencions. Igualment, s’handesignat cinc festivals com a estratègics en base al seucompromís amb els artistes catalans, al fet que portinla música més enllà de Barcelona i al perfil estilístic:BarnaSants, Tradicionàrius, Terrassa Jazz, Músiques deTorroella i Sónar. D’altra banda, la nova política d’ajutsper punts també ha estimulat la programació de músicsdel país en festivals que fins ara gairebé mai convidavenartistes de l’escena musical nacional.

El mercat digital no afloraLa caiguda de les vendes físiques de les companyiesindependents va tornar a ser contundent, tot i que jasemblava haver tocat fons: un 20,1% menys d'ingressosque el 2007. Aquesta davallada ha comportat, a més,que el pes de les discogràfiques catalanes en el mercatestatal espanyol s’hagi reduït del 10,6% al 8,5%, i que

en la perspectiva dels cinc darrers hagi perdut el 75%del mercat: l’any 2003 suposava el 36% de l’Estat.Bona part de la responsabilitat la té la incapacitat de lescompanyies per vendre els seus productes en el mercatdiscogràfic digital, contràriament al que aconsegueixenfer les majors, i que ajuda a amortir el cop. Així, tot i queel negoci digital català hagi evolucionat favorablement un132% el 2008, les vendes només representen un 5,2%dels ingressos globalment, una dada que entre els segellsmés petits arriba a ser pràcticament insignificant.A nivell mundial, però, es demostra negoci a la Xarxa:la Federació Internacional de Productors Fonogràficsindica que les principals plataformes digitals de vendavan augmentar els ingressos un 24% del 2007 al 2008.En canvi, les companyies catalanes assenyalen que ladescàrrega de cançons sense pagar continua sent unade les causes de la impossibilitat de col·locar els seusproductes i demanen un canvi en la legislació. El debatdel model de negoci que hauria d’estabilitzar el sectoren el futur continua obert, doncs. En aquest context, elsles drets editorials i la sincronització es presenten comun espai per fer negoci menys inestable que el digital.

Superar les 10.000 còpiesAmb aquesta realitat, no sorprèn que només un CD encatalà hagi superat les 80.000 còpies venudes i siguidisc de platí. És El disc de La Marató de TV3, que en

va vendre 127.000, associat amb tots els diaris catalans.A part, només els discos distribuïts amb revistes vanassolir el preuat disc d’or: Musiquetes per a la Bressola,(85.000) i Metamorfosi, de Gossos (42.000). Entre lesproduccions catalanes n’hi ha almenys una desena ambmés de deu mil còpies col·locades, tot i que només tressón en català: els clàssics Lax’n’Busto, la revelació deManel i el disc mediàtic de Polònia. De la resta, la majoriade discos d’artistes més populars es troben entre lestres i les deu mil còpies. Per al top ten cal recórrer alsque canten en castellà: van vendre més de 100.000unitats els últims treballs de Serrat amb Sabina, ManoloGarcía i Estopa.Quant a la producció, el nombre de fonogrames editatsen català va registrar un nou rècord el 2008 amb 572títols nous i reedicions en CD. Un esforç compartit perles discogràfiques de sempre, nous segells i l’autoedició,que certifica l’òptim moment creatiu dels autors nacionals.L’augment més espectacular el comparteixen la cançód’autor (+22%) i el folk (+24%), superant en ambdós casosla xifra del centenar de treballs publicats. El pop-rocks’incrementa un 8% (215 discos), el jazz es manté i cauenles edicions per a públic familiar. Complementàriamentcal assenyalar que es perd un 28% de produccions deDVD musical en català i reneix la publicació de vinils.

Crisi i contractació públicaEn el balanç de l’any és recurrent analitzar l’impacte quela crisi econòmica conjuntural està tenint en el sector. Undels àmbits més afectats és la contractació pública, jaque totes les administracions estan fent retallades, i lacultura n’està sortint molt malparada. Això s’ha traduït,sobretot, en una baixada del que els ajuntaments estandisposats a pagar per contractar espectacles i també enun retard encara més gran en els pagaments. Tot i la crisi, o precisament per la crisi, la indústria musicalreclama un suport actiu de les administracions. En aquestsentit, la resposta va ser positiva el 2008 per a les salesbarcelonines, que es van beneficiar de la nova legislacióque els ha permès sortir de l’al·legalitat, tot i que quedapendent la consideració de ser espais culturals. Tambévan ser un impuls les subvencions per adequar espais. La crisi també va provocar que les companyies catalanesbusquessin noves sortides i mercats a l’estranger per alsseus artistes i productes. L’any 2008, un total de 138empreses van viatjar de la mà de l’ICIC a alguna de lessetze fires amb la marca Catalan! Music, i es va fer unaintensa promoció a través de l’Institut Ramon Llull.

Augmentar el 3% del PIB culturalTotes aquestes intervencions públiques i privades hande servir per estabilitzar i donar nova empenta al sectorde la música, que hauria de contribuir a augmentar elpes de la indústria cultural catalana. Aquesta indústriasuposa actualment el 3% del PIB català, lleugeramentper sobre del 2,8% que té el pes de la cultura en el PIBde la Unió Europea, però encara molt enrere del 5% quesuposa en el marc del PIB espanyol.El 2008 va ser justament l’any de la consecució d’unademanda històrica del sector cultural del país: es vaaprovar la constitució del Consell Nacional de la Culturai de les Arts, que es va constituir el gener del 2009 ambel compromís de fomentar i estimular la creació cultural.Tot i la limitació de competències en alguns àmbits, jas’ha compromès a intervenir en l’estudi del sector de la música i, sobretot, a aconseguir progressivament méscompetència en la creació, producció i difusió.

Nou rècord històric de produccions en català amb 572 referències:gràcies a cançó (+22%) i folk (+24%)

El disc de la Marató de TV3 supera les 127.000 còpies venudes i és l’únic disc de platí en català

Els discos en català de més difusióes van distribuir i difondre associats amb els mitjans de comunicació

Més d’un milió d’espectadors i8.000 concerts a les principalssales de Barcelona i Catalunya

El canvi en la legislació permet a lessales deixar l’al·legalitat, però reclamenla consideració d’espais culturals

Augmenta el públic i els concerts en una imparable xarxa de circuits de música als Països Catalans

Per primer cop en cinc anys,cauen un 12,6% els ingressos pels drets d’autor en general

Els grans concerts a Barcelonasalven els ingressos de la música en directe i els drets d’autor

La crisi fa augmentar els retards en del pagament dels espectacles per part dels consistoris municipals

Les discogràfiques catalanes perdenun 20,1% dels ingressos el 2008, iel 75% del mercat estatal en 5 anys

Una desena d’artistes catalans vansuperar el 2008 les 10.000 unitatsvenudes dels seus nous discos

El mercat digital creix un 132%,però només suposa un 5,3% del volum de negoci dels segells

CREIXEMENT I RECONEIXEMENT DEL CIRCUIT CATALÀ DE LES SALES

CAUEN LES VENDES DE CDs IEVOLUCIONA EL MERCAT DIGITAL

AUGMENTA LA PRODUCCIÓ DE DISCOSI REEDICIONS EN CATALÀ

LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISIECONÒMICA ARRIBEN A LA MÚSICA


BALANÇ 2008

ALBERT PUIGPeriodista musical d’iCat fm, BTV i Enderrock

No caldrà que llegiu gaires línies per saber la mevaopinió sobre l’estat actual de la música catalana.Espectacular! Millor que mai! Tots els anys haurien deser com el 2008, amb més propostes que mai i amb unnivell de qualitat extraordinari. Sembla quedefinitivament la crisi discogràfica i la selva informativaque suposen les xarxes socials com el Myspace hanposat cadascú al seu lloc: els pirates de la músicaensorrats en la misèria i els artistes amb talent actuantdamunt els escenaris. I és aquí, en els directes, on el2008 ha marcat la gran diferència. Teníem grups,discos, promotors i festivals, però ens faltava el públic,la gent que espolsada de tota mena de prejudiciprehistòric s’atrevís a omplir els locals on actuen lesnostres bandes. Ara hi ha molts festivals que pateixen més per exhaurirel paper dels concertsinternacionals que el de lesactuacions dels grups decasa. Facto Delafé y lasFlores Azules, Love ofLesbian, Antònia Font, LaCasa Azul i Manel, sobretotManel, ens han ensenyatque els grups de casa tambésaben penjar el cartell de ‘nohi ha entrades’ a les portesdels locals. Però per què ara sembla que tothom estàinteressat en la nostra música? Qui té la culpa d’aquestcanvi? En primer lloc evidentment les mateixes bandes,que cada vegada més es concentren en el que elsagrada i no pas en el que pot agradar. En segon llocbona part de culpa la tenen incansables romàntics comels responsables de l’Heliogàbal, CD Drome, PopArb,Music Bus, BankRobber, Gerardo Sanz, les Cases de laMúsica Popular i per descomptat l’Enderrock i iCat fm,entre molts altres que segur que em deixo. Per últim, crec que per primera vegada a la vida, vulldonar les gràcies al Departament de Cultura iespecialment al seu delegat de música Josep MariaDutrén. Sé que aquestes afirmacions no són mai gaireben vistes, que algú dirà que m’estic fent gran o que

persegueixo algun determinat objectiu, tant me fa! Farécom aquell madridista que aplaudeix el joc del Barça ivull reconèixer públicament que gràcies a la política desubvencions condicionada per la presència de bandescatalanes en els programes dels festivals està canviantla fesomia de molts cartells que tradicionalments’havien mostrat molt contraris a la presència de músicacatalana. Sembla que el que no hem aconseguit perconvenciment, s’ha hagut d’obtenir com sempregràcies als diners. Ara tothom programa grups enllengua catalana, doncs com diuen els Antònia Font,alegria! Què hem de fer, queixar-nos? Hem de caure enl’error de criticar que ara la gent s’apunta al carro acanvi d’ajuts econòmics? De cap de les maneres. Qui pensi que els festivals que tenen per director artísticun talonari o el catàleg de les noves tendències

acabaran programant grupscatalans per voluntat pròpiaestà molt equivocat. Les cosesvan cap a millor, però encaraens falten moltes coses per fer,com pensar que sortir deCatalunya a tocar no és caputopia, que cal deixar de pagarcatxets desorbitats per moltescoses que no s’ho mereixen ique hem de revisar determinats

favoritismes institucionals, ¿o pensàveu que tot serienaplaudiments cap als que manen?El 2008 ens ha ensenyat com el poder de la premsatambé es pot utilitzar per potenciar els grups de casa.Cal analitzar amb deteniment el que està passant ambels Manel, i no per treure’n cap conclusió, sinó perrepetir l’operació tantes vegades com sigui possible. Jasabem que el país està en crisi i que el pitjor encara hade venir, però que res ni ningú atempti contra lacreativitat dels nostres. Segurament caldrà reinventar elsnegocis i reciclar molts professionals, però ja que estàcomprovat que la conjuntura afavoreix la bona música,no perdem el temps amb laments innecessaris. Si usplau, ara que sembla que els vents bufen de cara queningú pari de remar.

“Tots els anys haurien de

ser com el 2008, amb

més propostes que mai

i d’un nivell extraordinari”

Amb el vent de cara

La qualitat dels grups nacionals ésmés bona que mai, i el públic hasabut correspondre a aquest cabal detalent omplint els recintes on se’lsprogramava. A més dels artistes, la responsabilitat d’aquest augmentqualitatiu i quantitatiu també és del suport de segells, mànagers,promotors i mitjans de comunicació.A l’article també es remarca l’encertdel Departament de Cultura d’incentivarla presència als festivals dels grupsdel país i el poder de la premsa perpotenciar propostes emergents d’aquí.


BALANÇ 2005BALANÇ 2008

J.M. HERNÁNDEZ RIPOLLPeriodista musical de l’Avui

Que el temps passa és de domini públic fins i tot per aaquells que s’han vist obligats a empenyorar el rellotgeper culpa de la maleïda crisi que ens castiga. Ja hapassat un any des de l’anterior ANUARI i, en canvi, elcargol de la música sembla que no s’hagi mogut delloc, com si continués aturat en el mateix semàfor. Lacosa no rutlla. Perquè avançar en un món on persubsistir es depèn de la generositat institucional és comparticipar en una cursa de cargols.Si deixéssim els escrúpols oblidats a la tauleta de nit, espodria reeditar l’ANUARI de l’any passat i només hodescobririen els quatre gats que remenen els calés. Eltemps no passa igual per a tothom. Es funciona ambdues velocitats diferents, impedint a les partsimplicades funcionar al compàs. Dir que el 2008 haestat un any de vagues perspectives és tornar a repetirla cançó de tots els estius. Total perquè el que s’hidedica viu al dia i el quemana pensa de legislaturaen legislatura. Amb aquestsprecedents no és estranyque ningú es posi d’acordquan toca.Hem consumit el 2008 i laLlei de l’Espectacle segueixencallada a la xarxa política;el silenciós Consell de lesArts es constitueix sense cap representant del sectormusical, i bona part de les iniciatives anunciades encarano han superat l’etapa de lactància. No és estrany,doncs, que bona part dels professionals ques’alimenten de suc de pentagrames es desesperindavant la reiterada manca de perspectives. Uns noméspensen en futur i altres no abandonen el present.És un dels hàndicaps que comporta ser espectadord’una cursa de cargols: avancen tan lentament, quegairebé no ho notes. Per als consumidors, parlar demúsica des del punt de vista laboral i industrial és mésavorrit que el missatge presidencial de Cap d’Any. Tret,és clar, que les mesures adoptades atemptin directamentcontra els propis interessos. El cànon digital aixecapolseguera, la pirateria ja és un hàbit acceptatsocialment i la crisi que ens afecta, com totes les crisisinventades, sempre afecta els més dèbils.Arribats a aquest punt de l’article, més d’un cargoltindrà tot el dret d’apuntar que en el decurs del 2008 va

avançar més terreny que tot el camí recorregut durant elquinquenni anterior. I tindrà tota la raó. La idea de crearun sistema de repartiment de subvencions segons laquantitat de punts obtinguts pot crear un abans i undesprés, en el cas que els futuribles dirigents quepoden arribar la respectin i la mantinguin operativa. Elsseus efectes s’han notat en programacions festivaleresque fins ara funcionaven d’esquena a la realitat musicalcatalana. Aquí han fet diana i l’enciam que els espera ala meta és una mica més a prop. Un enciam verd comel futur. Igual perquè no arriba mai.Pensar que la música és un producte de consummassiu no l’ajuda a caminar. La lluita contra el silencimediàtic generalista segueix enfangada a les trinxeres.Si el 2008 és l’any d’algú, és dels Antònia Font.Guanyaven el Premi de la Música en la categoria demillor àlbum de pop, i em permeto dubtar si això els ha

ajudat a trencar les fronteresacústiques que ens aïllen de laresta de l’Estat. Per als grupsd’expressió catalana, actuarper les Espanyes és méscomplicat que fer-ho per lesEuropes. Dins aquest batibullque formen les oficinesinstitucionals, ara anem pelmón sota les banderes de

Catalan Music i Catalan Sounds, segons de qui sigui elpropietari dels bitllets amb els quals es sufraga la festa.El cert és que uns i altres no paren de viatjar, ara se’nvan a Austin, després a Marsella; ara munten l’estand aSevilla, ara a la Patagònia. Es ven la marca, s’oxigenenles bases amb caramels amb gust de fruites variades,però a casa el camí fa pujada i ells van a peu.A aquesta cursa de cargols que ens ha tocat viure lisegueix mancant esperit comercial. El decàleg delspublicistes indica que és imprescindible saber-sevendre. Obrir nous mercats no significa oblidar el propi.Potser pensen que és una batalla perduda. Potser esconfirma la vella dita que diu que ningú és profeta a laseva terra si abans no ha triomfat a l’estranger. L’ofertamastodòntica de concerts en directe que es programenarreu del país no és, ni de bon tros, símptoma que lamúsica catalana gaudeixi de bona salut. Però aixòtampoc és cap novetat. Ja ho dèiem, passa el temps, iel cargol segueix aturat en el mateix semàfor.

“Avançar quan es depèn

només de la generositat

institucional és continuar

aturat al mateix semàfor”

Cursa de cargols

És impensable que un sector industrialavanci quan viu al dia i per subsistirdepèn del suport públic. Els quemiren més enllà i pensen en el futur,han vist com el 2008 no ha portat la Llei de l’Espectacle i el Consell deles Arts s’ha constituït sense caprepresentant de la música. En aquestpanorama d’estancament, la novapolítica d’ajuts per punts a festivalsha resultat un gran salt endavant perl’augment de propostes nacionalsprogramades i una esperança de futur.


ENTREVISTA

Aquest 2009 s’ha constituït el Consell Nacional dela Cultura i de les Arts (CoNCA), una reivindicacióde fa temps de l’àmbit cultural. Amb quina missióheu començat a treballar?Hem rebut l’encàrrec d’organitzar i fomentar la política desuport, promoció i expansió de la cultura i de la creacióartística a Catalunya amb independència del govern ide les conjuntures polítiques.En què es concreta aquest encàrrec?Les tasques encomanades són promoure l’accésuniversal a la cutlura, integrar els camps propis de lacultura, la ciència, la tecnologia i les humanitats des d’unaperspectiva de transversalitat, interdisciplinarietat idiversitat, fomentar l’excel·lència en la creació i elperfeccionament professional, promoure i difondre elsproductes culturals i convocar els ajuts públics a lacreació. A més, també hem d’elaborar uns informespreceptius sobre la legislació que afecta la cultura iatorguem els Premis Nacionals de Cultura.Quina ha estat la feina de les onze persones queformen part del plenari del Consell durant aquestsprimers mesos?De moment hem pogut fer poc més que gestionar elsajuts d’acord amb els criteris prèviament establerts perl’antiga Entitat Autònoma, que era qui se n’encarregavaabans de la creació del Consell. Penseu que ens vamconstituir el mes de gener, però no va ser fins al marçvam tenir el pressupost firmat per poder-nos-hi posar.En el primer plenari vam crear diverses comissions detreball per abordar i analitzar transversalment les feines

Després d’anys de reivindicar-ho, elgener d’aquest 2009 es va constituirel Consell de la Cultura i de les Arts,integrat per onze persones de diversoscamps artístics i culturals. El sectorde la música, però, ha lamentat quecap d’aquestes persones estiguivinculada a aquest àmbit, i estàpreocupat per l’atenció que rebrà.En parlem amb l’estrenat presidentdel CoNCA, Xavier Bru de Sala.

XAVIER BRU DE SALAPresident del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA)

de les quals ens hem d’encarregar. Aquestes tasquesja estan en marxa amb diverses qüestions damunt lataula, i també hem encetat la ronda de visites per tald’auscultar la cultura al territori. Els primers llocs elegitshan estat les ciutats de Lleida, Olot i Tarragona.

El CoNCA s’inspira en consells de la cultura existentsja en altres països. Què us ha semblat interessantd’aquestes altres experiències?Els Arts Councils anglosaxons ja fa molt de temps quefuncionen. Els plantejaments que tenen i que ens hanservit d’exemple és que els ajuts públics no els donenels polítics sinó institucions gestionades per gent de lacultura, que mantenen independència dels governs.L’elecció dels onze integrants del plenari ha molestatel sector de la creació músical perquè no inclou“cap representant amb un coneixement mínim delsector musical”, segons s’expressa en un manifestde la Unió de Músics. I afegeix que ho consideren“rotundament discriminatori i inadmissible”. Comvalora aquesta reacció?

“Actualment difícilment saps

que ets a Catalunya per la

música dels espais públics,

i això ho volem solucionar”

“Demanen que fem reformesa la casa de la cultura, perònomés disposem d’una capsetade manicura per fer-les”

TEXT: LAIA ALTARRIBA


BALANÇ 2005ENTREVISTA

El CoNCA compartim la mateixa preocupació, i pucassegurar que la música és un sector preferent d’atenciódel Consell. És per això que hi volem mantenir un diàlegconstant per tal que no estigui discriminat respecte a lesaltres disciplines. Ja en la primera reunió del plenari vamacordar iniciar un procés d’anàlisi i diàleg amb el sector,és per això que ja hem convocat els representants deles associacions professionals del sector i experts en aquest camp per iniciar un procés d’anàlisi i deplanificació estratègica. Tot i això, cal subratllar queper ara el pressupost d’ajuts per a la música és a laConselleria, no ens n’encarreguem nosaltres. El gruixde la interlocució ha passat de l’Entitat Autònoma a laConselleria en lloc de venir a parar al CoNCA. Penseu que hauria de ser diferent, que us n’hauríeud’encarregar vosaltres?Sí, seria lògic que anéssim guanyant més atribucions.Ja s’anirà veient més endavant.Malgrat que de les subvencions a la indústria no usn’encarregueu vosaltres, quines actuacions podeufer en l’àmbit de la música des del Consell?Podem fer altres coses, n’estic convençut. Per exemple,volem treballar per intentar que el músic pugui tenir unreconeixement específic, que s’elabori un Estatut del’Artista; cal treballar per resoldre aquesta anomalia dela música a Catalunya.Com poden ajudar a la difusió dels músics del paísentre la població?Creiem que cal iniciar mesures de conciliació entre lasocietat catalana i la seva música. Em refereixo al fetque actualment difícilment saps que ets a Catalunyaper la música que sona als espais públics. En altrespaïsos això és diferent. Per exemple, si vas a Grècia

o a Itàlia, la música que sents t’indica el país on ets, iaquí no. Això ho hem d’intentar solucionar.Atendre les preocupacions del sector, però, no espot fer sense tenir-hi una relació estable. Commantindreu aquest diàleg?A través de dues línies de contacte: d’una banda hofarem a través de la comissió específica que hem creatper al sector de les arts escènques i la creació musical,d’on hauran de sortir propostes de línies d’actuació, id’altra banda directament des de la presidència i lesvicepresidències del CoNCA.

Quins creu que haurien de ser els criteris per donarsuport a la creació musical?Primer de tot hem de tenir coneixements de la situacióactual, analitzar-la i després generar criteris col·legiats.Hem d’intentar evitar la discrecionalitat al cent per cent.La cultura ha de ser exemplar, així que s’ha de disminuirfins a eliminar la discrecionalitat. Per tant cal un rigorextraordinari a l’hora dels ajuts. Caldrà definir claramentuns criteris sobre la taula, i un cop fet, en atorgar elsajuts no hem d’entrar en les valoracions. Més endavantja veurem si priortizem, però serà en funció de l’anàlisii segons el panorama.Un dels majors problemes que tenen els músicsespecialment a la ciutat de Barcelona és la manca

“Les fàbriques de creació de

música són insuficients i cal

treballar per resoldre-ho”

d’espais per a la creació. Què en pensa d’aquestamancança?Efectivament, les fàbriques de creació de música sóninsuficients i cal treballar per respondre-ho. Però nonomés això, també hi ha un problema amb la músicaen viu de nit a les ciutats. En aquest sentit, cal trobarfórmules que conciliïn el descans dels veïns amb lamúsica en directe.La cultura catalana no es limita només a Catalunya,sinó que l’àmbit cultural s’estén per tots els PaïsosCatalans. Com ho tindreu en compte?La Llei aprovada al Parlament ha encarregat al CoNCAque tingui especial atenció amb els territoris de parlacatalana. I així ho farem. La nostra preocupació per tald’abastar el territori és constant, i per aquest motiutenim previst fer visites, no quedar-nos a Barcelona.Ara hem començat, lògicament per Catalunya. Fruitd’aquesta sensibilitat pel territori, hem decidit fer lesreunions plenàries del Consell itinerants, de maneraque puguem conèixer in situ les demandes del sectora Tarragona, Lleida, Girona, etc.Heu fet la primera convocatòria de subvencionsdel CoNCA, i ha estat un èxit que ha superat lesprevisions. Com valoreu aquesta acollida?Ha estat un treball constant, àgil i creatiu. Fins i totabans que ens adjudiquessin els pressupostos elsconsellers ja ens vam posar a treballar per començar afuncionar tan aviat com fos possible. El problema ésque ens demanen que fem reformes a la casa de lacultura, però per fer-les només disposem d’una capsetade manicura. Necessitem més eines per treballar mési millor. Si la Conselleria de Cultura les posa a la nostradisposició anirem més de pressa.

“Volem parlar amb les associacions professionalsdel sector de la música per iniciar un procés

conjunt de planificació estratègica”

L’ESTAT DE LA QÜESTIÓ


1 Creure en el futur de la indústriamusical passa pel directe?

2 Quines normatives, impediments,perills o situacions conjunturalsamenacen o dificulten l’activitatdel sector del directe?

3 Com beneficien les novestecnologies la música en directe?

4 Com cal diferenciar entre tantsfestivals, cicles i circuits?

5 N’hi ha prou amb les ajudespúbliques a la música en directeper garantir la promoció?

6 Quina mena d’infraestructures,recintes, sales i/o programacionsmanquen?

7 Per què no hi ha prou empresesde management, si hi ha tantaoferta de música en directe?

La facilitat d’accés a la música a través d’internet haprovocat la crisi del sector discogràfic, però en canviha augmentat moltíssim el consum de la música endirecte. Al marge de les dificultats legals, és cert quea la nostra ciutat ja és possible veure qualsevol artista i assistir cada dia, si tens el temps i els diners, a unconcert de qualitat.

El règim actual de la Seguretat Social és pràcticamentinaplicable i, per tant, precaritza la feina. Les obsoleteslleis i ordenances referents a la seguretat laboral. Esperemque per fi s’aprovi la nova llei a casa nostra i que incorpori,juntament a la protecció dels ciutadans, la protecciódel sector cultural. Les normatives i lleis de medi ambienti soroll que consideren la música una molèstia i que tenenun excessiu afany regulador. Pel que fa a l’actual crisieconòmica sembla que el sector cultural ens n’estemsalvant. La creixent ‘cretinització’ que provoquen elsmitjans de comunicació amb l’honrosa excepció d’iCat fm,Radio 3 i alguns programes culturals d’alguna televisiópública. La desaparició de la crítica musical de la majoriade la premsa escrita.

Com ja he dit, facilitant infinitament la distribució i elconeixement del que es produeix. Abaratint els costosd’enregistrament.

Tant com entre diaris, revistes i pàgines web. Cada cosaté característiques i utilitats diferents.

S’ha d’incentivar també la creació, la circulació i la formació.Evidentment també cal que hi hagi emprenedors i empresesper fer sostenible el sector. No tot ho pot fer el sectorpúblic. La cooperació públic-privat és imprescindible.

Encara som lluny dels ‘estàndards’ europeus. Faltendues o tres ‘Mirones’ més i unes quantes ‘Mironetes’(de 300 a 500 localitats) ben distribuïdes. I els teatreshan d’integrar encara molt més la música dins les sevesprogramacions regulars.

Potser la manca de formació i titulació? No ho sé, noho tinc clar. El que sí que és veritat és que actualmentels bons mànagers es poden comptar amb els dits deles orelles.

1

2

3

4

5

6

7

La música en directe, aposta de futur?La crisi de model de negoci que pateixla indústria discogràfica no només noha amenaçat la indústria del directe, sinóque paulatinament l’ha anat convertinten l’àmbit empresarial de referència delsector de la música. Vuit professionals,dels camps públic i privat, especialitzatsen la música en viu i avalats per una llargatrajectòria de treball amb grups, sales,circuits i festivals analitzen el momentdolç del sector. En destaquen l’impactepositiu que han tingut les noves tecnologiesi analitzen la necessitat d’infraestructuresi d’unes normatives poc adaptades a larealitat de la música en viu.

CARLES SALADirector d’Acció Cultural de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona

La música en directe està millor que mai. Cada cop hiha més actuacions de música en viu. Sembla que lacrisi que afecta negativament el sector discogràficbeneficia, en canvi, les actuacions en directe. Tenim cincCases de la Música, unes sales privades que no paren,un munt de festivals, cicles de tota mena... I a més val lapena destacar que aquesta gran oferta va acompanyadade bones dosis de qualitat.

En aquest moment cal esperar que la Llei d’Espectacles,a punt de ser aprovada pel Parlament de Catalunya,contribueixi a un cert alleujament de les dificultats legalsque hi ha actualment per fer música en directe.

__

Ens caldria algun festival de música antiga, festivalspotents de música clàssica, festivals de pop-rockinternacional que creguessin sense fissures en els grupsdel país. Però sobretot el que ens cal és que creixin lesprogramacions estables, no els festivals.

Calen ajudes públiques en tots els aspectes. Qualsevolajut públic serà bo en el món de la música en el campque sigui. Ara bé, cal tenir en compte que sempre hi haun pressupost que marca els límits del que es pot feri el que no, i que obliga a prioritzar unes accions perdamunt d’altres.

A Catalunya hi ha una bona xarxa d’infraestructurespúbliques i, en canvi, caldria que hi hagués més salesprivades i que cada vegada més les programacions detitularitat pública perdessin pes en benefici d’aquellesprogramacions impulsades per empreses privades.

Possiblement per aquest mateix motiu. A causa del fetque hi ha tanta oferta de música en directe costa molttrobar un forat dins el mercat per actuar. La feina delsmànagers es transforma aleshores en poc agraïda.

1

2

3

4

5

6

7

JOSEP MARIA DUTRÈNDirector de l’Àrea de Música de l’ICIC,del Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya



L’estat actual de la música en directe, quant a ofertaartística i a espais per a exhibició, és molt bo. El principalproblema actual és la reconversió de la música cap aun producte més cultural; fer que el públic valori mésla música, evitant ofertes gratuïtes incomprensibles, quehaurien d’estar limitades a propostes emergents. Aquestmoment de crisi pot afavorir aquesta transformació, peròalhora el principal promotor musical, l’administració,pateix més que ningú la conjuntura de crisi econòmicaque afecta tots els sectors i de manera global.

La principal amenaça és que a hores d’ara encara nohi hagi a Catalunya ni a l’Estat una ‘Llei de la Música’.No hi ha normativa aplicable en la majoria d’aspectes,i la tendència restrictiva que caracteritza la societat‘occidental’ posa en contra d’una manifestació culturaltots els mecanismes legals per ofegar-la, sense teniren compte en cap moment la seva naturalesa cultural.

Les noves tecnologies poden facilitar la difusió directaen un món informatiu massa controlat per molt pocs.I dic poden, perquè la mateixa saturació pot dificultarel procés. En un món més ‘comunicat’ que mai, fer-sesentir entre tant de ‘soroll’ també pot ser complicat.

En principi són coses diferents.

Hi ha ajuts públics per a la promoció de la música endirecte? Sé que hi ha ajuts per a la contractació d’artistes,però no estic al corrent sobre els ajuts a la promocióde la música en directe.

A poc a poc va millorant tot el tema d’infraestructures.Crec que cal millorar les existents. Cal no perseguir ambnormatives ‘orgàniques’ els que estan fent esforços desde la cultura i ajudar-los. Sobretot, però, el que cal ésque el públic gaudeixi dels espais existents perquè valorimés la música. Mentre hi hagi tanta oferta gratuïta, seràdifícil créixer en infraestructures, especialment les privades.

Quan no hi ha professionals d’un sector determinat ésque la indústria del sector no és saludable. I això voldir que hi hagi una indústria amb prou musculatura perpermetre el sosteniment de la professionalització. Somen un país que darrerament s’ha preocupat molt perl’exportació, com a cavall de batalla. Difícilment, enqualsevol sector, es pot demanar l’exportació d’unaindústria que no sigui sostenible per si sola. El consumintern és tan o més ‘rendible’ que l’exportació i és elque genera activitat per tota la indústria auxiliar pròpia,l’exportació no. Hi ha coses que es poden exportar, ialtres que són de consum intern.

1

2

3

4

5

6

7

XAVI FORTUNYMànager i promotor. Membre de la junta de l’ARC i director d’RGB Management

L’estat actual de la música en directe és el propi i derivatd’una societat sobresaturada d’informació. Creativament,els músics tenen al seu abast un coneixement precísdel que més els interessa, i receptivament el públicigual. Una altra cosa és plantejar-nos si aquest excésd’informació és beneficiós o no. Creativament, trobemuna escena marcada per les influències, la cita i la simpleimitació i s’oblida el segell i contribució propis. I pel quefa al públic sembla més interessat a acumular que noa processar, i de vegades està mancat de criteri i rigor.

Contràriament a la majoria, penso que el perill no sónles qüestions logístiques. El perill rau en aquesta mancade criteri i, sobretot, a haver convertit la música en directea casa nostra en la música de fons per a la farra. A Europano és així. La dialèctica és clara: música o diversió?

Avui es pot assistir a un festival havent pogut escoltarels grups que, en èpoques anteriors, haurien estat unasorpresa. Ara el factor sorpresa s’ha esvaït. El directeés la corroboració de l’interès per una descoberta o elconeixement extrets a través de les noves tecnologies(penso, principalment, en les possibilitats de la Xarxa).

En una societat culturalment madura, sí. En una societattan faltada com la nostra és més difícil. Les necessitats iels reptes es van acumulant, i així és com hem arribata un panorama musical on als circuits pots trobar productesde gran qualitat, propis d’un festival, que mai han passatper un festival, o festivals que són el substitut d’unaprogramació estable que la resta de l’any és inexistent.

En absolut. Hi hauria d’haver un desplegament i unacontribució dels mitjans de comunicació públics que,com tots sabem, no s’està realitzant.

Manquen tots els elements relacionats amb la músicaen estat pur, com a acte de comunicació entre un creadori un públic, i sobren sales que són discoteques i barsencoberts i programacions que són més una festa majorque un acte cultural.

És la conseqüència del desordre del sector. Les diferentsbaules de la cadena de producció són molt primes i, elque és més important, encara no s’ha generat una culturadel que realment costen les coses. Amb aquesta inculturadifícilment un mànager es podrà guanyar la vida ambun artista que no siguin dels mediàtics.

1

2

3

4

5

6

7

ORIOL PÉREZMusicòleg i programador. Coordinador de la Xarxa de Músiques de Catalunya

La música en directe sembla que experimenta una millora,dins la gravetat endèmica, com a conseqüència de lamateixa crisi de la indústria discogràfica. Seria bo ques’aprofités aquesta dinàmica i es destinessin recursoseconòmics i polítics per ajudar el sector.

El desenvolupament del sector del directe es veu proudificultat, entre altres coses, per la normativa restrictivapel que fa als permisos de les sales de concerts, perla competència deslleial i per l’endarreriment en elspagaments. També cal remarcar l’intrusisme laboralexercit per impostors sense escrúpols que, valent-sedel mal ús de les noves tecnologies, usurpen la feinadels músics.

Les noves tecnologies constitueixen una eina de dobletall. Tant poden beneficiar el sector del directe o, percontra, perjudicar-lo greument, depenent de l’ús quese’n faci. Mal utilitzades representen una arma moltpotent en contra dels músics enquadrats en grups deball de petit format, com és el cas d’aquells que actuenhabitualment en els establiments d’hostaleria, casals,centres cívics, etc.

Sí. Es tracta de tres conceptes diferents amb diferentproblemàtica. En conseqüència, les polítiques d’ajutsal sector haurien de ser específiques per a cadascun.En qualsevol cas, és una utopia pensar en una políticad’ajuts específics quan no n’hi ha cap de mitjanamentcoherent que tingui en compte les ajudes globals.

El sector ha estat tan abandonat que, ara mateix, totesles ajudes són poques. Si fem una comparativa amb elsajuts concedits a altres especialitats o amb les líniesd’actuació d’altres països acabarem tots plegats ambels pèls de punta. Inclòs El Chaval de la Peca.

Manca absolutament de tot, però el que s’hauria depotenciar especialment són les sales de petit formaton els músics puguin començar a desenvolupar lesseves activitats.

Perquè és més senzill, més pràctic i més rendible ferde representant de zona. Totes les circumstàncies queconcorren en aquesta figura del representant de zonali atorguen un control del mercat que, si se’n fa un malús, pot resultar especialment perjudicial per als músics.Fins que aquests representants no es converteixin enmànagers, no podem anar bé de cap manera.

1

2

3

4

5

6

7

ANTONI MASPresident de la Unió de Músics de Catalunya i membre de la Junta Directiva de MUSICAT



La música depèn sempre del directe, malgrat que avuidia les esforços per part dels artistes estan adreçatscap a campanyes d’imatge, promoció 2.0, etc. Peròpensem que el directe és el que més agrada al sectoramb una visió professional.

L’augment dels catxets és fonamental en aquest tema.També és important l’elevat cost del directe professional,ja que els aparells n’han disparat els preus. A més, al’actual conjuntura econòmica l’esforç dels programadorsés aconseguir un producte a baix cost, encara ques’hagin de sacrificar algunes coses.

Des del nostre punt de vista pensem que no hi ha gairebeneficis. Només la competència és la que millora elsdirectes en l’àmbit de la música.

A l’hora del directe, la qualitat ha de ser sempre igual.

No, creiem que hi ha molts grups de gran qualitat quecosta que puguin oferir el seu directe perquè el mercatestà malament.

Les instal·lacions haurien de tenir una disposició totalper a la promoció de tota la cultura. A Mallorca —elnostre àmbit d’actuació— hi ha moltes limitacions enaquest aspecte que a la resta del territori són molt mésfàcils de resoldre.

La feina de mànager és una tasca molt sacrificada imolt personal. Hi ha més component sentimental quede negoci, perquè es crea un vincle molt estret entreartista i mànager.

1

2

3

4

5

6

7

Amb la caiguda del disc, internet ha aconseguit que atot el món la part més important de la música torni aser el directe.

És un fet ancestral a Espanya i encara més a Catalunya,des de l’època de Franco. La democràcia, en lloc deposar-hi remei, ho ha espatllat més amb un excés denormatives i regulacions que tracten la música en viuno com a cultura, sinó com una problemàtica vinculadaa Interior. Aquest situació dificulta que la iniciativa privadapugui tirar endavant i queda a les mans del sector públic,i aquests prefereixen el teatre. La música és massaabstracta i intangible pels polítics, i a ells allò que elsimporta és tangible: fer diners.

Les noves tecnologies han abaratit la producció i lapromoció dels discos. Això fa que la gravació no tinguitanta importància com abans i les discogràfiques tinguinel paper que els correspon, el de suport a l’artista, node domini. Ja no tenen a les seves mans el poder quehavien tingut. Les noves tecnologies i la gravació digitaltambé han facilitat que la música passi d’uns a altres, i ha ajudat que la música en viu sigui molt més fàcil detransportar i promocionar.

Tot és el mateix. L’únic important és que s’està fentmúsica en viu. Com ho venguis és el de menys, fes-hocom et vagi millor. Em sembla absurd les èpoques del’administració en què ha donat suport als concerts oactuacions concretes.

D’ajudes, totes, però el que tenim més que ajudes sóntraves. Les famoses subvencions són un reintegramentdels diners que ha pagat el sector en forma d’impostosa l’Estat. D’aquests beneficis, es reverteix una petita parten subvencions. No crec en la subvenció directa, l’ajudahauria de consistir a rebaixar impostos o ajudar tothomper igual. L’Estat no ha de dir què és subvencionable.

Hi ha d’haver una xarxa amb diferents equipaments.Encara ens manca moltíssim per estar al mateix nivellde l’estranger. Aquí tenim sales de mil persones, peròanem curts en sales de cent espectadors. N’hi hauriad’haver més amb capacitat per a 500 persones, i potsernomés n’hi ha deu. D’estructures grans ja en tenim.

Si hi ha pocs llocs per tocar, hi haurà pocs mànagers.

1

2

3

4

5

6

7

JOAN MASPromotor. Codirector del Grup Mas i Mas, responsablede sales de concerts i festivals

MIQUEL JAUME COLLPromotor i mànager. Director de màrqueting i nous productes del Grup Trui de Mallorca

Estem vivint un dels millors moments de música en viu.Amb la davallada de la venda de discos el públic hacomençat a donar molt més valor als directes, i aixòpermet que grups considerats alternatius, perquè nosonaven a les radiofórmules, hagin esdevingut autènticsvenedors de tiquets, sense tenir cap número u.

A Barcelona s’apliquen normatives molt estrictes a lessales de concerts. Fora de Barcelona encara falta culturamusical per omplir sales de concerts, que la gent paguiper anar a veure un grup de tipus mitjà. Això provocaque les mateixes sales, per poder subsistir, hagin deposar restriccions d’horaris i d’honoraris als grups.

Avui dia qualsevol grup es pot gravar la seva demo,penjar-la al Myspace i fer uns vídeos de concerts, o ferclips i penjar-los al Youtube. ¿Hi ha algun sistema méspràctic que posar dos enllaços a un correu electrònicperquè el programador pugui escoltar i valorar el grup?

Cal diferenciar entre el vi blanc, el vi rosat i el vi negre?El procés inicial és semblant, però després tenen unaelaboració final diferent. Amb la música passa igual: sóntres maneres diferents d’entendre un projecte musical;al final sempre parlarem de música, però no es pot treballarde la mateixa manera un festival que un cicle o un circuit.

Les ajudes públiques són això, una ajuda, però per ala promoció fan falta moltes més coses, per començarcal que el grup estigui disposat a tocar posant dinersde la seva butxaca, cal que els mitjans de comunicacióvulguin parlar o punxar aquell artista, i després cal queel públic vingui als concerts.

Manquen sales de concerts a la majoria de ciutats determe mitjà-baix, d’entre 40.000 i 60.000 habitants.També en falten a Barcelona amb aforaments d’entre2.000 i 3.000 persones, i que no tinguin uns preus demonopoli. Manquen programadors que programin alsseus teatres o auditoris artistes catalans, que vagindestinats a aquest circuit de teatres. Realment aquestsprogramadors no et responen ni els mails.

La feina de mànager és una de les més desagraïdes.Si el grup va bé, és gràcies al grup, als segells, a lapremsa o a les administracions, i si va malament ésculpa del mànager. És una de les úniques feines on espretén que comencis a treballar sense tenir cap souassegurat; depens dels possibles beneficis que puguigenerar l’artista, que sovint no són suficients perquèun artista pugui viure de fer d’artista, i un mànager, defer de mànager.

1

2

3

4

5

6

7

XAVI PASCUALPromotor i mànager. Director de PromoArts Music i director artístic del festival Acústica de Figueres


INDÚSTRIA DE LA MÚSICA EN VIU

La música en directe és una de les principals i mésestables fonts d’ingressos de la indústria catalana dela música. Ho fan possible els 12 milions d’espectadorsque van assistir als 13.789 concerts organitzats per lesempreses integrades a l’ARC respecte a l’any 2008.Aquest és el resultat de les primeres dades recollidesper l’Associació a través d’un estudi intern. Segons el mateix estudi de l’ARC, la norantena de lesempreses promotores que hi estan associades —lagran majoria de les catalanes— van ingressar en conjunt128,5 milions d’euros durant l’any passat. A aquestaxifra s’hi han de sumar els 22,9 milions d’euros que vanfacturar les sales de l’Associació de Sales de Concertsde Catalunya (ASACC) gràcies a les entrades venudesper concerts i de les sessions de discoteca a un miliód’espectadors. Les dues quantitats sumen 151,4 milionsd’euros per al sector de la música en viu.D’acord amb aquestes xifres, els promotors, mànagersi representants catalans van organitzar una quarentenade concerts diaris de mitjana. Tot i que es tracta d’unsector molt atomitzat —integrat per moltes empresespetites i mitjanes, amb un fort component familiar— deforma global representa uns cinc-cents treballadors fixos,

El directe lidera el sector musical amb 150 milions d’euros d’ingressos Les promotores i les sales de concerts van facturar conjuntament el 2008 a Catalunya fins a set vegades més que les companyiesdiscogràfiques: 150 milions d’euros davant de 21,6 milions. La Societat General d’Autors i Editors (SGAE) també constata el bonmoment de la música en directe: del 2003 al 2008 ha augmentat la recaptació en concerts als Països Catalans en un 128%.Tot plegat confirma el directe com el sector més potent i amb major previsió de futur de la indústria musical catalana. Aquestaés una de les principals conclusions de l’estudi sobre la indústria de la música en viu impulsat per l’Associació Professionalde Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC) i el Grup ENDERROCK per a l’Anuari de la Música 2009.

TEXT: LAIA ALTARRIBA

FOTO: XAVIER MERCADÉ

milions pel directe i 92 en el cas de les discogràfiques.El president de l’ARC, Joan Roselló, confirma que eldirecte és un sector que està en forma, que ha guanyaten la quota de facturació, però vol subratllar que “no haevolucionat tant com les xifres que ha perdut la indústriadiscogràfica els darrers anys”.

Augment del 128% dels ingressos en 5 anysQue els ingressos del sector del directe han crescut elsúltims anys per sobre de l’augment de l’IPC ho constatala SGAE: si el 2003 aquesta societat recaptava als PaïsosCatalans 6,7 milions d’euros en els concerts tant demúsica moderna com de clàssica, el 2008 la xifra s’haviamés que doblat i ja arribava als 15,3 milions, és a dir,un increment del 128%. Aquest augment encara ésmés rellevant si tenim en compte que en aquest mateixperíode la SGAE ha augmentat la recaptació de totesles partides en conjunt —concerts, arts escèniques,reproducció musical als establiments, còpies venudes,etc.— un 27%. Així mentre altres sectors retrocedien ocreixien moderadament, els ingressos per música endirecte han crescut moltíssim i han acabat configurantel sector com al central de la indústria musical.

que el 2008 van suposar un alt grau d’eficàcia equivalenta 22.100 espectadors per empleat/any.

En comparació amb al mercat discogràfic —incloent lavenda de còpies físiques i la venda digital—, a l’Estatespanyol es van facturar 254,42 milions d’euros, segonsles dades de Promusicae corresponents a l’any 2008. Sitenim en compte que del total estatal, el 8,5% correspona les discogràfiques catalanes, ens resulta que aquestesvan ingressar 21,6 milions d’euros en el mateix període.Per primera vegada, la facturació de la indústria deldirecte suposa fins a set vegades més que la indústriadiscogràfica catalana. És una dada espectacular irepresentativa de la situació actual, i més tenint encompte que només fa 5 anys, el 2003, la facturaciódels dos sectors era pràcticament equivalent: 100

La indústria del directe

factura 7 vegades més

diners que la discogràfica

. CONCERT DE BON JOVI A L’ESTADI OLÍMPIC DE BARCELONA [1.6.2008]

l’espectacle anuari 31l’espectacle anuari 31

EL NEGOCI DE LA MÚSICADISTRIBUCIÓ DE LA FACTURACIÓ DE LES EMPRESES CATALANES DURANT EL 2008

PES ESPECÍFIC DE LA INDÚSTRIA DEL DIRECTE vs INDÚSTRIA DISCOGRÀFICACOMPARATIVA 2003 / 2008

87%

8%

5%

Empreses d’ARC126,52 milions d’¤

13.789 concerts12 milions d’espectadors

Sales de concerts22,9 milions d’¤7.860 concerts

1 milió d’espectadors

Indústria del directe

Indústria discogràfica

100 milions ¤

151,3 milions ¤

21,6 milions ¤

92 milions ¤

Font: Elaboració pròpia

Font: Elaboració pròpia


Música en directe Venda de suports Drets editorials

més de 7 milions d’¤ - 52,2% facturacióDoctor Music: 25,61 M d’¤Concert Studio: 13 M d’¤The Project: 11,595 M d’¤

menys d’1 milió d’¤ - 11,9% facturació

1-3 milions d’¤ - 24,2% facturació

3,5-7 milions d’¤ - 11,7% facturació



Rànquing de promotorsL’estudi de l’ARC també determina que l’actiu sectorempresarial que està darrere els concerts i espectaclesque es programen al Països Catalans es pot dividir enquatre tipologies bàsiques de companyies en funció delseu volum. Hi ha un grup motor de grans companyiescapdavanteres liderat per tres de les promotores méspotents de l’Estat espanyol: Doctor Music Concerts (ambuna facturació total de 25,7 milions d’euros el 2008),especialitzada en l’àmbit pop-rock i dirigida per Neo Sala;Concert Studio (13 milions), amb seu a Barcelona i Madrid,i ava

anuari 2009 de la mÚsica anuari arc...anuari 2009 l’a nuari de la mÚsica i l’e spectacle dels...

Documents