NúmeNúmero 1.2461.246, dijoudijous 14 de febrer de 200814 de febrer de 2008Q U A D E RA D E R N N

Q Re

port

atge

GERARD BAGUÉ

El més xocant del barri de SantJaume, al cor de Perpinyà, ésla constatació que existeixenguetos on l’idioma dominant

no és el castellà o l’àrab, sinó el ca-talà. Els seus panxuts carrerons dellambordes, llardosos i estrets, les se-ves façanes escrostonades i atapeïdesde grafits, la cridòria i les olors ques’escolen de les finestres consti-tueixen un típic paisatge de suburbi.Però de seguida que parem l’orella,apareix la sorpresa: parlen català! Ino són quatre gats; és un barri sencer.Prop de 2.500 ànimes concentradesen una desena de carrers tenen el ca-talà com a llengua pròpia de comuni-cació. Es tracta d’un català amb in-fluències del caló —la llengua antiga

dels gitanos—, el francès o el caste-llà, però amb una fonètica que l’acos-ta al català de Girona, el fa moltentenedor i el diferencia claramentdel català d’accent afrancesat de laresta de catalanoparlants del Rosse-lló.

Michelle Ros, directora de l’ArxiuHistòric de Perpinyà, recorda queSant Jaume sempre ha estat un barri“un poc marginal” on s’hi han con-centrat, segons les èpoques, els lepro-sos, els jueus o la prostitució. Ros veudifícil una reforma del barri vell, se-guint l’exemple d’altres ciutats, jaque els perpinyanesos de classe mitja-na volen casetes amb jardí.

El barri gitano és un microcosmosregit per regles pròpies. De bon matí,els carrers comercials de Perpinyà bu-

llen d’activitat, però a Sant Jaume totjust es comencen a espolsar la man-dra

Els gitanos no persegueixen eltemps, és el temps qui els busca a ells.Quan el sol comença a escalfar lesterrasses dels bars de la Plaça Cassa-nyes, uns quants oncles —els anciansmés respectats del barri— es trobenal voltant d’una taula per prendre’sun Pastis rebaixat amb aigua. És comsi cada dia fos diumenge. Avui to-thom parla del casament del nen, ungitano del barri barceloní de Sants imúsic de talent que ha organitzat unconvit fenomenal —com tots els delsgitanos— a Isla Fantasía. Entre gita-nos, ja se sap, tots són parents, aixíque els més joves hi faran cap.

Passa a la pàgina 2

El cor de Perpinyàparla gitano català

El cèntric barri de Sant Jaume és un microcosmos que mantéintacta la seva cultura malgrat la forta francesització de l’entorn

Recordo sovint, i aquestsdies més, les paraules delfilòsof alemany JürgenHabermas (Düsseldorf,

1929) quan va rebre el Premi dela Pau a la Fira del Llibre deFrankfurt. “Si volem evitar unxoc de civilitzacions, hem de re-flexionar sobre el nostre propiprocés de secularització, que noha acabat encara”. Era un mo-ment molt complicat. Això ho vadir el 14 d’octubre de 2001, unmes i escaig després de l’atemptatcontra les Torres Bessones. To-thom a Frankfurt pensava queaquesta vegada, vista la magni-tud de la catàstrofe als EstatsUnits, amb repercussions al mónsencer, Habermas es mossegariala llengua. Però no. “Només siens adonem del que la secularitza-ció significa a les nostres pròpiessocietats postseculars” es podràvalorar el risc d’una secularitza-ció equivocada a d’altres partsdel món”, va dir.

El pensador va fer una llistad’algunes de les coses que passena les presumptes societats “post-secularitzades”: les relacions Es-tat-religió, el fre a la investigacióbiogenètica... “Les esclerotitza-des ortodòxies existeixen tant aOccident com al proper i llunyàOrient, tant entre catòlics i jueuscom entre musulmans”. Nomésens queda un “bri d’esperançaper a la raó”, vadir Habermas.

Han passat més de set anys deles paraules del filòsof i la culmi-nació d’aquest procés de seculari-tzació sembla més lluny que mai.Només cal recordar les recentsparaules del portaveu de la Con-ferència Episcopal, Juan Anto-nio Martínez Camino: el laïcismeés una amenaça per a la democrà-cia, el consell de què votem el par-tit i el programa que més valordoni a la “dimensió moral de lavida”. Quina dimensió moral dela vida? La seva o la meva? Laseva dóna suport a la dreta méscavernària, la meva està amb lalaïcització, amb els drets que tantens ha costat d’aconseguir. Perquè hem de mantenir el Concor-dat amb el Vaticà? Per què hande rebre diners de l’erari públic?Per què no fan públics els seusbéns patrimonials?

Què podem fer? Ahir el núme-ro tres d’ICV-EUiA al Congrésper Barcelona, Joan Josep Nuet,va iniciar els tràmits per aposta-tar. Pot ser un bon camí. Així noserem part de les estadístiques del’Espanya catòlica. Però no és fà-cil. Apostatar costa tant o mésque donar-se de baixa d’una com-panyia de telefonia mòbil.

L’Onclu Manel, sempre vestit de dol, en un carrer del cor de Perpinyà. Darrere seu, homes i dones conversen en grups clarament separats. / ISIDRE GARCÍA

Simona !krabec ressenya la darrera novel·la de Rafael Vallbona ! Jordi Llovetanalitza una antologia sobre ‘poetes òrfics catalans’ ! Luis Hidalgo entrevista

els components de Manos de Topo

ApostatarROSA MORA

Ve de la primera pàginaEls casaments gitanos són au-tèntics esdeveniments socials enels quals les famílies es poleixenels seus estalvis. Els homesencarreguen vestits a costurersde prestigi que valen més de6.000 euros; però les dones,amb aquest pressupost, no entenen ni pels primers farbalans.Aquestes xifres contrasten forta-ment amb els seus habitatges es-gavellats. Però no saben viureals afores. Molts gitanos adine-rats han abandonat la casetaaparellada perquè s’enyoraven.La vida gitana es cou en aquestpetit món.

Els oncles de la plaça Cassa-nyes tenen molt clares les quali-tats dels gitanos catalans. “No-saltres som més educats, més se-nyors, ens agrada la bona taulai el bon vestir i no anem desca-misats ensenyant els penjolls”,explica l’oncle xino, un avi ambfama de fester que fa anys quepromet retirar-se de la vida noc-tàmbula. Els greus disturbisque fa tres anys van fer saltarpels aires la convivència del bar-

ri, quan gitanos i àrabs var ferla seva guerra pels carrers de laciutat, són encara ben vius a lamemòria dels oncles (els onclus,en diuen ells). Els patriarques—segons l’argot gitano d’altreszones— pensen que en qualse-vol moment el barri tornarà aexplotar. “Només cal que a al-gun d’aquests joves li torni apujar la sang al cap”, explica undels oncles. Sorprèn, però, la na-turalitat amb què alguns àrabsviuen a la zona gitana.“Aquests no es fiquen en res,són els que accepten que això ésterritori gitano”, aclareixen.Com els avis de tot arreu, elsgitanos lamenten que s’hagi per-dut el respecte per la gent gran.Però en el seu cas, sembla mésgreu: els oncles són els jutges

dels conflictes. “Araun nen de 8 anyss’atreveix a demanar-me un cigarro pel car-rer, abans era impossi-ble”, lamenta un delsavis. “Ja no volem ferde jutges, no ens escol-ten”, afegeix un altre.

Josep SaadnaMambo, un extraordi-nari músic de 52 anysreconvertit en tècnicde Cultura pels AfersGitanos de l’Ajunta-ment de Perpinyà, téforça clar que les aju-des institucionals “es-tant matant el poblegitano”. Les siglesRMI (Renda Mínimad’Inserció, 380 eurosa partir dels 25 anys) iles ajudes escolars es-tan en boca de tots.Mambo assegura queun 80% dels seusveïns viuen d’aquestssubsidis. “A Catalu-nya no es pot viuresense treballar, però aFrança sí. Un que tin-gui dos fills es pottreure el mateix souque jo sense treba-llar”, lamenta. Entreels gitanos de SantJaume hi ha paletes,ferrovellers, gent quefa mercats i algun fun-cionari, però tambémassa joves handica-pés, com els defi-neixen els onclesrecorrent al francès.

La recent prohibició de fu-mar dins dels espais públics haforagitat a l’entrada de l’establi-ment els clients del bar Sant Jau-me, un local carismàtic del car-rer d’en Guilla. Tots saluden enMílio, un gitano bonifaci quel’Ajuntament ha contractat coma surveillance urbane. L’escom-briaire, que passa tot darrera,també és gitano. Mambo apun-ta que la política municipal pas-sa perquè tot s’arregli “entre gi-tanos” i no es causin aldarulls.“La policia només apareix quanhi ha trets”, afegeix. Durant elsdisturbis del 2005, es van veuregitanos amb pistoles. Al barri

n’hi ha que tenen una arma ama-gada. “Només per defensar-nos.Com a l’Amèrica”, expliquen.

Al barri de Sant Jaume nos’hi pot anar amb la vara demesurar la correcció política.La canalla campa pel carrer atotes hores, incloses les horesd’escola. N’hi ha uns quants en-ganxats a les màquines escurabu-txaques dels bars i d’altres queescalfen el canell jugant a lesbotxes en un descampat. La ma-joria, reconeixen els seus pares,són analfabets i fumen de benpetits.

L’expressió absent d’un gita-no rodanxó que seu a la vorera

del carrer es torna greu quan lipregunten per Tyson, el seu fa-mós i imbatut gall de baralla.Explica que l’ha venut per 500euros. “No en trobaré capd’igual”, diu penedit del negoci.

Un poti-poti admirableS’equivoquen els qui veuen elsgitanos de Perpinyà com undels darrers reductes del catalàa la Catalunya Nord, una menade poblat d’Astèrix habitat pertossuts i murris resistents a lafrancesització. El català resis-teix a Perpinyà gràcies als gita-nos? Sí, però no. Els catalano-parlants de Sant Jaume són,

abans que francesos o catalans,gitanos. I ser gitano és mil vega-des millor —o mil vegadespitjor— que ser català. Els seusreferents culturals i les sevesarrels no són catalanes, són gi-tanes. “Si fossin catalans, ja par-larien francès, ja serien unes víc-times més del genocidi lingüís-tic a la francesa, amb la bande-ra de la liberté, l’égalité i lafraternité, ja s’haurien passat alfrancès per buscar l’ascens so-cial o entrar a l’administracióde l’Estat”, argumenta Jean-Paul Escudero, professor de fi-lologia de la Universitat deMontpeller.

El cor de Perpinyà parla gitano català

Els catalanoparlantsde Sant Jaume són,abans que francesos ocatalans, gitanos

2 / QUADERN EL PAÍS, dijous 14 de febrer de 2008

G. B.

La vila de Perpinyà ésaquest any la ciutat queacull el muntatge bastit en-torn de la Capital de la Cul-

tura Catalana. Al preàmbul delprograma de mà, s’hi esmenta queaquesta distinció suposa per a Per-pinyà, en una dimensió simbòlica,“veure reconegut per part de totsels Països Catalans el seu estatutde Fidelíssima, atorgat el 1475arran de la seua resistència heroi-ca als assalts del reialme deFrança”.

En un ordre més mundà d’ob-jectius, la capitalitat cultural pre-tén donar una embranzida a lapromoció de la llengua i la culturacatalana al territori, tot i que aPerpinyà ja estan acostumats a tre-ballar des de la modèstia. JaumePol, director de l’Institut Font No-va, institució que impulsa la llen-gua i la cultura catalana, asseguraque actualment es detecta una for-ta demanda per aprendre el ca-talà. Fins i tot, afirma, es pot par-lar “d’una certa recuperació delbilingüisme”. Diu Pol: “No enshem de deixar vèncer pel pessimis-me. Impulsem petites accions quefuncionen, com fer visible el catalàals noms dels carrers, a les invita-cions dels actes o a les publicacio-ns municipals. També organitzemcursos de català per adults que te-nen una important demanda”.

Segons els darrers estudis, els3,5% dels habitants de la Catalu-nya Nord declaren tenir el catalàcom a llengua habitual, tot i quel’entenen el 65,3% dels ciutadans.El 37,1% afirmen que són capaçosd’expressar-se oralment en aques-ta llengua.

Els 8 centres de La Bressola,les escoles laiques que fan l’en-senyament en català, tenen llistad’espera. Sembla que els sectorsintel·lectuals francesos s’ha ado-nat que aprendre el català ésuna font d’enriquiment culturali no, com es pensava abans, un

obstacle per aprendre un fran-cès comme il faut.

La programació organitzadaamb motiu del nomenament dePerpinyà com a Capital de la Cul-tura Catalana és eclèctica; una es-cudella barrejada d’activitats on elque no mata, engreixa. Entre lesexposicions més interessants quees podran veure a Perpinyà en des-taca La Mediterrània a quatremans, que analitza la relació del’escultor gironí Ricard Guinó i elpintor impressionista Auguste Re-noir. Guinó va acabar executantles obres que ideava August Re-noir, incapaç de moldejar-les a cau-sa d’una malaltia que li deformavales mans. També en l’àmbit d’artsvisuals destaquen una mostra declixés vintage sobre Gala, la musade Dalí; una exposició sobre la in-fluència del maig del 68 en els crea-dors artístics de Perpinyà; una se-lecció d’imatges del fotògraf cere-tà Robert Julià; la primera retros-pectiva del pintor Jean Capdeville,considerat “l’artista major” de laCatalunya del Nord, o una selec-ció d’objectes del músic autodidac-te Pascal Comelade. L’exposiciódel prestigiós creador barceloníCarlos Pazos, instal·lat des de fa10 anys a Cotlliure, o l’exhibiciód’una col·lecció de fotos inèditesde la Retirada del 39, obra del pin-tor francocolombià Manuel Mo-ros, s’esperen amb interès.

També s’han programat De-bats d’idees, que inclouen conferèn-cies i taules rodones sobre religió,llengua o cultura de la pau. Entreels actes populars, es vol donar unespecial relleu a la Festa de SantJoan i a la cerimònia de cloendade la capitalitat, la Nit de SantaLlúcia. A més, tots els esdeveni-ments culturals que se celebrarana Perpinyà durant aquest any tin-dran un toc de catalanitat. Els pro-gramadors escolliran “un concert,un espectacle o un col·loqui permarcar l’elecció de Perpinyà coma capital de la cultura catalana”.

Escudella barrejadade catalanitat

Bona part dels gitanos de Perpi-nyà no són conscients que parlenla llengua pròpia d’un territorique abasta de Salses a Guarda-mar i de Fraga a Maó. Ells, asse-guren, parlen gitano. És la llenguadel clan, la que els permet parlardels seus assumptes sense que elspaios n’entenguin ni un borrall.Molts gitanos joves, quan surtendel seu clos perpinyanès i baixen aCatalunya per primer cop, se sor-prenen de trobar tanta gent que“parla gitano”.

És com si, dins la seva illa decatalà assetjat pel francès, man-tinguessin la il·lusió d’haver con-servat el caló. Escudero, estudiós

del català gitano, explica que du-rant el segle XIX la llengua prò-pia —el caló— va perdre la mor-fologia interna, la flexió delsverbs i els adjectius, mentre s’ana-va empeltant amb el català, queen aquell moment era la llenguade comunicació amb els paios. Ala llarga, s’acaba imposant la llen-gua dels paios; amb la paradoxaque quan aquests paios adoptenel francès, els gitanos continuenfidels al seu català gitano.

Amb els anys, explica el lin-güista, Perpinyà es converteix enel tronc del català gitano, que téles arrels al Principat i les fulles atot l’Estat francès, amb petites

comunitats escampades a Mont-peller, Carcassona, Narbona,Bezièrs i, segons diuen els propisgitanos, fins i tot als afores deParís. “El català gitano no podiaestar arrelat a un territori con-cret, per això és una barreja tanoriginal: un poti-poti tan admira-ble i únic com la seva música”.Les referències a la música gita-na per part d’Escudero no sóngratuïtes. Ell va ser molt ben aco-llit en el reducte tancat dels gita-nos quan, ara fa més de vintanys, seduït per la seva capacitatmusical, fa afegir-se amb el seuviolí a un grup perpinyanès quefeia salsa americana amb “l’in-confusible toc gitano”. El món

gitano no es pot entendre sensela música.

Si es pregunta a Escudero pelfutur del català no gitano de laCatalunya Nord, respon irònica-ment que ara —massa tard— seli té el respecte que provoquen elsmoribunds. “Però al carrer, ze-ro”, sentencia. Pel que fa al ca-talà gitano, el lingüista s’esforçaa mostrar-se optimista. Escuderopensa que si els gitanos acabenabandonant la seva llengua noserà en absolut per voluntat prò-pia. Cal, segons la seva opinió,complir amb el “deure sagrat” dedonar-los la cultura en la llenguapròpia.

A l’esquerra, un grup de gitanos esdirigeixen a la celebració de la bo-da d’un d’ells, vestit de rigorósblanc. A sota, un dels molts edifi-cis que amenaça ruïna al centreneuràlgic del barri gitano de Per-pinyà. A la imatge del mig, un grupde noies en un dels estrets carrersdel barri de Sant Jaume, on els gita-nos acostumen a treure la cadiraper conversar amb els veïns. A ladreta, una parella jove amb elsseus dos fills. / ISIDRE GARCÍA

Quan van a Catalunyaper primer cop, elssorprèn veure tantagent que “parla gitano”

El cor de Perpinyà parla gitano català

EL PAIS, dijous 14 de febrer de 2008 QUADERN / 3

Escrits sobre Catalunyai IbèriaFernando Pessoa (Edició i traduccióde Víctor Martínez-Gil)L’Avenç118 pàgines. 15 euros

El primer que es pregunta el lec-tor d’aquest aplec de reflexio-ns de Fernando Pessoa sobrel’iberisme i Catalunya és: ¿qui-

na llum aporten a l’època actual?, ¿es-tem davant d’un exercici d’arqueolo-gia, o bé exhumant uns materials enca-ra palpitants? La vigència d’antiguesconcepcions polítiques depèn sobre-tot dels interessos de la contempora-neïtat. Anticipem una resposta: enaquesta selecció d’escrits polítics dePessoa hi ha arqueologia. Però tambéhi ha múltiples diamants que —tallatsper l’esperit asistemàtic d’un autor cul-tivat en la rica tradició del liberalismeeconòmic anglès, en l’admiració deThomas Carlyle i en l’adhesió fervoro-sa a la dictadura de Sidonio Pais—ara irradien un fulgor a cavall entrel’excentricitat i la recuperació dels ca-mins debolits de la història peninsu-lar.

L’iberisme, que a Catalunya hagaudit de la defensa de personalitatscom Joan Maragall o Enric Prat de laRiba, propugna la unió política de les

diferents nacionalitats de la penínsulaibèrica. Pessoa fa descansar l’iberismesobre la base de la no-llatinitat delspobles de la península, als quals reco-neix l’especificitat de ser un creua-ment de dues civilitzacions, la romanai l’àrab. Per a Pessoa, Ibèria ha de seruna confederació d’estats indepen-dents però units en allò que ell anome-na “sentit civilitzacional”. D’aquestaforma l’escriptor portuguès no advo-ca per reeditar un nou colonialismede signe iberista, sinó per imposaruna empremta de civilització. Sobreels baluards de les llengües portugue-sa i castellana, Ibèria crearia una no-va filosofia i una nova literatura, i lesexpandiria arreu del món a manerade regeneració espiritual. Les duescondicions primordials que Pessoa es-tableix per assolir l’iberisme són l’abo-lició de la monarquia espanyola i laseparació final de la península en tresde les seves nacionalitats constituti-ves: Portugal, Castella i Catalunya.

El bagul on Pessoa va deixar mi-lers de manuscrits és un tresor literari.Però un tresor que sovint comportaproblemes metodològics, que enaquest conjunt d’escrits es fan notar.En primer lloc hi ha la dificultat dedatar els textos. Com que la cronolo-gia no és precisa, tampoc no quedenclars els estrats en l’evolució del pensa-

ment de l’autor, ni les seves rectifica-cions. A més, les definicions sumàriesi els punts suspensius que indiquendigressions no culminades intensifi-quen el caràcter fragmentari del llibre.

D’arqueologies i de fulgors.Aquests textos, introduïts per un com-pletíssim estudi de Víctor Martínez-Gil, van ser escrits en el primer terç delsegle XX, abans de la Segona GuerraMundial, quan Espanya i Portugal jano són potències imperialistes. Hiabunden directrius hegemòniquesmolt allunyades de les palpitacions dela nostra època. Pessoa hi remarca unantidemocratisme i un aristocratismeque avui resulten obsolets. Expressi-ons com “nació natural” són perillo-sos residus romàntics. I una visió limi-tadora que consisteix a negar el valordels pobles en cas que aquests no pu-guin tenir una dimensió imperial. Ful-gors. Pessoa endevina la interdepen-dència cultural entre els pobles ibèrics,reivindica el subsòl àrab de la nostraconfiguració cultural, i pronostica que“l’artificialitat” d’Espanya i la seva ob-sessió uniformitzadora comportaràproblemes insolubles. Ara, dins aquestmarc aferrissadament vertebrador, lagran pregunta és: ¿quina predisposicióintel·lectual i política hi pot haver perrellegir uns materials que inciten a re-plantejar-se els fonaments?

LLUÍS MUNTADA

No està gaire bé començar un article sobre unllibre assenyalant-ne els aspectes negatius. Però,invertint la famosa dita de Plini, no és difícilacceptar que no hi ha llibre bo que no tingui,

també, alguna cosa dolenta. La perfecció és exclusivadels déus; no és una cosa que es trobi a la mesura delshomes. I aquest és el cas d’avui. Un especialista en llen-gua anglesa, editor de diverses antologies de poesia moltben concebudes, ha editat recentment a El Gall Editor,amb seu a Mallorca, un llibre intitulat Poetes òrfics cata-lans (2007), que, per desgràcia, presenta un gavadal defalles tipogràfiques que espatllen, en bona mesura, l’enor-me qualitat de l’obra: la cosa no passava al temps de lalinotípia, en què els errors es pagaven al preu del més purdivertiment, com aquell corrector que va veure escrit“L’arpa de Noè”, i va dir-se: “Home, si qui tocava l’arpaera David!” I va corregir “Noè”, quan sembla clar quel’error es trobava a la paraula “arpa”. No sé què deuhaver passat amb aquest llibre que hem dit, però el cas ésque, a cada pàgina, les lletres s’amunteguen, com delero-ses de passar avant en una carrera boja, o s’escampeninexpressives com la boira; i allà on hauríem de llegir“coneixement” (pàg. 23), hi diu “con e i xement”. I el queés pitjor: allà on hauríem de llegir “retorn”, hi llegim“retom”, allà on hauria de dir “dels meus dies d’errà(r)”,hi posa: “dels meus dies derrà(r)” (Elegia VII, de CarlesRiba), i allà on caldria assumir “ebris” (Elegia X), ento-mem “e b ris”, que ja és cosa ben estranya!

Ja ho he dit: això és una pena, perquè el llibre té unabella tipografia; la taca s’acosta a l’anomenada “àureaproporció”; el paper és bo; la sobrecoberta quasi muda(¿per ventura no parlen amb eloqüència els llibres perdins?); l’enquadernació lligada; les guardes d’un vermellesponerós. Ja és pega, doncs, que hagi fallat la fotocompo-sició, i que l’autor del llibre, savi i escrupolós com és, no

se n’adonés o no lideixessin veure lesdarreres proves.Sembla que el llibre,com tantes coses, ha-via d’estar llest pera la Fira deFrankfurt. De mane-ra que hem de dir,glossant Riba (Ele-gia I) i tot afeixu-gats: “Era secret elcamí, fabulós de fa-llades d’impremta”.

Dit això, anem a la part positiva, que és gran. RuizSoriano ja havia editat, amb encert, una antologia depoesia que es deia Poetas órficos, i ara ha reblat en catalàla seva passió per aquesta figura de la mitologia gregaque és Orfeu, pare de totes les músiques i de tota lapoesia. De fet, l’expressió “poesia òrfica” té alguna cosade redundant, perquè Orfeu és músic i poeta alhora, iaquesta sempre ha estat la característica major de lapoesia de tots els temps. No calia esperar que Mallarméescrigués el seu famós excurs sobre “La Musique et lesLettres” perquè sabéssim que, a diferència del parlarcol·loquial —no de la prosa—, la literatura porta sempreaquestes dues coses juntes: sonoritat i sentit. (Paul Valé-ry: “La poësie: cette hésitation entre le son et le sens”).

Però Ruiz Soriano entén l’expressió “poesia òrfica”d’una altra manera, ben legítima —fins i tot encunyada perla tradició—, que acosta el sintagma al valor de “poesiamistèrica”, “poesia metafísica” i “llenguatge contra lapresència callada de la mort”. Així ho expressa bellamenten la seva magnífica Introducció: “L’orfisme va ser un movi-ment religiós grec de tarannà gnòstic i hermètic que aplega-va diverses tendències espirituals i filosòfiques [...] És aixíque, enfront d’una poesia realista i social [l’única que liinteressa a un amic meu: “esmola que mola; fes moles,moler”] en què el poeta reflecteix en l’obra els problemeshistòrics [...], trobem també una sèrie de poetes, hereus delromanticisme i del simbolisme, que veuen en el fet poèticuna via de coneixement i indagació en el misteri de l’exis-tència”. No es pot dir més bé, la veritat.

I l’antòleg agafa, llavors, mostres de la poesia catalanadel segle XX —de Carles Riba a Vinyet Panyella, pas-sant, entre altres, per Màrius Torres, Espriu, Palau iFabre, Xirau, Vinyoli i Antoni Marí—, exemples totssenyorejats per aquesta màxima que hem dit: no es tractade “poesia de l’experiència” sinó de “poesia existencial”,aquesta entesa com l’acte de sobreviure a la vida i a lamort en l’espai callat, fructífer del llenguatge mig domi-nat per la música, mig per la significació.

Oblidem, doncs, les consideracions formals que hemdit a la primera meitat de l’article, i preuem amb laudes lafeina que ha fet Francesc Ruiz, i, naturalment, la que vanfer els poetes escollits: tots agermanats sota el mantelld’Orfeu, tots sota l’encanteri de la lira prodigiosa. Vetaquí una antologia de la millor poesia catalana feta noper al divertiment, sinó gairebé per a la supervivència.

Arqueologies i fulgors

“De fet, l’expressió‘poesia òrfica’ té alguna

cosa de redundant, perquèOrfeu és músic i poeta

alhora”

ELS VOSTRES CLÀSSICS

Orfeu i la poesiaJORDI LLOVET

Alícia i el país de meravellesÀngel Burgas (Il·lustr. Ignasi Blanch)La Galera44 pàgines. 15 eurosL’illa del tresorR. L. Stevenson (Adapt. Andrés Ibáñez/ Il·lustr. Mariona Cabassa)Lumen28 pàgines. 13,95 euros

Potser perquè allò que eren elsgrans clàssics juvenils quedencada vegada més lluny dels nos-tres infants i joves; o potser per-

què la literatura infantil avança, ambpas dubitatiu, sense idees originals iapropar l’essència dels clàssics als in-fants sempre és una aposta segura; opotser perquè les grans obres juvenilssón els veritables referents dels adults—els qui adquireixen els llibres per alsinfants—; potser per tot això i perd’altres motius proliferen més quemai les adaptacions de clàssics juve-nils que s’adrecen a lectors cada copmés petits. És el cas de col·leccionscom Clàssics explicats als infants,d’Edebé, o Petits universals, de La Ga-lera, amb l’adaptació breu de llibrescom Els tres mosqueters o Dràcula.

Les dues obres avui comentades,però, s’allunyen del marc d’una

col·lecció i s’erigeixen com a adapta-cions presentades d’una manera forçalliure i d’aparença i il·lustració moltatractives. La primera, L’illa del tre-sor, malgrat no pertànyer a capcol·lecció, manté el format que Lu-men dóna a les adaptacions, però tren-ca amb l’estil de les il·lustracions pre-sentades fins ara, tot apostant peruna visió innovadora. El que atraud’aquest llibre són els colors vius deles il·lustracions, les figures enormes idesproporcionades dels personatges iel seu to naïf. Mariona Cabassa, unvalor emergents de la il·lustració, enfa una versió amb uns dibuixos d’unagran força comunicativa —tot i pre-sentar figures estàtiques i planes—,que recorden les pintures d’HenriRousseau, i que són l’ànima d’aques-ta versió. Pel que fa a l’adaptació del’escriptor Andrés Ibàñez, ha sabuttriar les escenes transcendentals de latrama de la novel·la, tot i que en eldesenllaç final no faci cap referènciaal destí de John Silver, un dels protago-nistes claus de l’obra i un dels mésfascinants de la literatura universal.

La segona és una adaptació conce-buda amb total llibertat pels seus au-tors com a àlbum il·lustrat. Encaraque Alícia i el país de les meravelles, de

l’escriptor Àngel Burgas il’il·lustrador Ignasi Blanch, més queuna adaptació és, com diu la contraco-berta, “una recreació de com es vaexplicar per primer cop...” aquest clàs-sic. En el llibre es barregen els fets i elmoment concret que van donar peu al’origen de l’obra amb la narració dela mateixa per part de Lewis Carroll,que té com a oients les noies quel’acompanyaven en un passeig pel riu.Una d’elles donaria nom a la protago-nista. D’una manera quasi perfecta iconcisa, el text uneix la gènesi amb elsprincipals fets i personatges de lanovel·la, tot deixant anar fils sugge-rents que parteixen de l’obra i convi-den a la reflexió sobre l’absurd de lavida, sobre el fet de fer-se gran, sobreles actituds humanes... El text, lail·lustració (en blanc i negre) i tots elselements del llibre, des de la coberta ales guardes, s’uneixen d’una maneraprecisa i quasi perfecta per explicar-nos una història que flueix d’una for-ma poètica i natural. Ambdues obresconviden a cercar les versions origi-nals d’aquestes terres de tresors i me-ravelles: “totes les nenes que es diuenAlícia (i les que no també, segur) ima-ginen així el paradís: un jardí preciós,un dia de bonança, un futur feliç”.

Il·lustració de Mariona Cabassa per al conte L’illa del tresor, de R. L. Stevenson, amb adaptació d’Andrés Ibáñez.

Llibres de tresors i meravellesPEP MOLIST

EL PAIS, dijous 14 de febrer de 2008 QUADERN / 5

L’ambigüitat en lesrelacions humanesImma Monsó sap analitzar de ma-nera magistral l’ànima humana iles ambigüitats de les relacions per-sonals. En la seva tercera novel·la,Tot un caràcter (2001), l’autoras’endinsava, amb l’agudesa i la iro-nia que caracteritza la seva literatu-ra, en la complexitat de les relacions d’amor i alhorad’hostilitat entre una mare i la seva filla petita, ambpersonalitats aparentment oposades. La novel·lasurt ara en edició de butxaca a La Magrana.

Tot un caràcter. Imma Monsó. La Magrana deButxaca. 222 pàgines. 8,50 euros

Yasmina Reza retrataSarkozyL’escriptora francesa YasminaReza va convertir-se en l’ombrade Nicolas Sarkozy durantmesos, quan aquest es preparavaper encarar una campanya electo-ral que el conduïria a la presidèn-cia de la República francesa. Re-

za el va seguir de prop en els mítings i actes públics,però també va rastrejar en el seu costat més íntim ihumà, de manera que va aconseguir dibuixar deSarkozy un retrat calidoscòpic. El llibre serà presen-tat avui a l’Institut Francès de Barcelona, amb l’au-tora i el politòleg Pierre Giacometti.

L’alba el capvespre o la nit. Yasmina Reza (Trad.Oriol Sánchez). Empúries. 143 pàgines. 16 euros

Shackleton al’AntàrtidaL’agost de 1914, l’explora-dor Ernest Shackleton i unatripulació de 27 homes vanembarcar rumb a l’Antàrti-da per fer-hi el primer viatgea peu. A 160 kilòmetres deterra ferma, el vaixell va en-callar al gel i es va enfonsar després de mesos a laderiva. L’escriptora Caroline Alexander i el fotògrafde l’expedició, Frank Hurley, recreen en aquest lli-bre la lluita diària de la tripulació per sobreviure.L’aventura és motiu de la mostra que es pot veurefins al dia 24 al Museu Marítim de Barcelona.

Atrapats al gel. Caroline Alexander (Trad. EstherRoig). Columna. 240 pàgines. 17 euros

Nou poemari de JordiGuardansPlaneta Balalaika és el títold’aquest nou recull de poemes deJordi Guardans. A part de l’obrapoètica —Tsares o El Rèquiemblau són alguns dels seus anteriorspoemaris—, Guardans és autorde la música i la lletra de cançons

que han cantat Gerard Quintana, Maria del MarBonet o Ester Formosa, qui el 2007 va treure el CDEster Formosa canta Jordi Guardans.

Planeta Balalaika. Jordi Guardans. L’emboscall.81 pàgines. 7 euros

ForastersRafael VallbonaColumna(Premi Nèstor Lujánde Novel·la Històrica)232 pàgines. 21 euros

Barcelona, desembre de1918: el nom d’un indret idesprés, la datació. Aixíés com Rafael Vallbona

(Barcelona, 1960) encapçala elscapítols de la novel·la Forasters.En aquest cas concret, el capítolcomença amb la constatació quel’alegria frívola de la Barcelonabenestant s’ha “escampat a totala ciutat amb igual beneiteria” illavors segueixen dades històri-ques que ocupen més o menysuna pàgina. La sumària interpre-tació de l’armistici entre Alema-nya i els aliats és interrompudaen sec amb un: -Cambrer, faci elfavor de...

En aquest punt exacte, justdarrere el guionet, deu començarla fabulació, la literatura pròpia-ment dita, mentre que els pa-ràgrafs entre la primera frase iaquesta exclamació formen partde la reconstrucció del passat. Ésaixí com hem d’entendre unanovel·la històrica? Com un em-metxat de dues fustes —ficció irealitat— que al llarg de la narra-ció van deixant el protagonismel’una a l’altra? Ara una mica defets, ara una pinzellada d’imagi-nació?

Forasters, de fet, difícilmentsuscitaria una reflexió teòricacom un exemple reeixit d’aquestgènere perquè el puzle és rígid imaldestre. La lluita obrera ésil·lustrada amb el naixement endirecte d’un nen “més sa i fortque un roure”. Margaret Mit-chell va crear el més famós partde tota la literatura mundial. Lesimatges suggerides per la traduc-ció d’Allò que el vent s’enduguéde Jordi Arbonès no podran maicompetir amb l’atractiu d’unClark Gable, però les hores delpatiment de la Melanie, assistidaper l’Scarlett O’Hara, són igualde convincents llegides que vis-tes. Vallbona, en canvi, no neces-sita més de quatre paraules perposar al món “amb tota naturali-tat” el petit Llibert.

Cal il·lustrar els fets passatsamb escenes tan poc treballades?Jesús Moncada, per retre un ho-menatge als somnis obrers, crea aCamí de sirga el paleta Bakunin i

li fa, amb la República, enderro-car el mur que separa al cementiride Mequinensa els que són indig-nes de la terra santa. El Llibert deVallbona no farà cap acció sim-bòlica com aquesta. Els protago-nistes de Forasters no són més que

ninots que l’autor mou per un tau-lell, sense perfil, ni sentiments, niopinions que els facin individuals.“Tu, amb el teu silenci abnegat i elteu treball cosint i brodant tambéhas contribuït a aquest èxit de laclasse obrera”, diu el pare del Lli-bert a la seva esposa després de lavaga de la Canadenca. Com si benentrat al segle XXI encara fóssimsota el jou d’un estrany i dogmàticrealisme socialista.

En va hi busca-reu també la belle-sa de la Barcelonade Josep Maria deSagarra. No hi hacap Frederic quees vagi “intoxi-cant amb la triste-sa d’aquell pis”, si-nó barons ale-manys veritables ifalsos que amb lesseves intriguesconverteixen laconvulsa històriad’entreguerres enuna mena de con-flictes de gàngs-ters que miren detreure profit delsideals del proleta-riat.

Vallbona, unautor conegutque ha publicatuna cinquantenade llibres per a jo-ves i per a adults,que ha escrit lli-bres de viatges ide poemes, acabala seva últimanovel·la històricaamb la conclusióque la millor ma-nera d’afrontarun passat familiartraumàtic és no

sentir-se estranger. I per no sen-tir-se estranger, cal procurar noser d’enlloc. La lògica d’aquestaargumentació costa una mica decomprendre, però el fet és ques’avé molt amb els temps postmo-derns. L’Àfrica, la néta del Lli-bert, s’instal·la a París perquèallà no la coneix ningú i pot fer,amb el quiosquer de la cantona-da, una conversa imprecisa sobrel’actualitat mundial que no l’obli-ga a res.

La visió històrica, sigui en laliteratura o bé en un estudi ambnotes a peu de pàgina, ens ha demostrar els punts d’inflexió, l’eixal voltant del qual giren els esde-veniments, l’anàlisi dels fets. Nonomés la narració literària deVallbona, sinó també la seva vi-sió històrica —amb els assassinsa sou com a agents decisius—, noresulta gens convincent. Difícil-ment podríem parlar en el cas deForasters d’una novel·la històri-ca, es tracta més aviat d’una lectu-ra destinada a un entretenimentinconsistent.

Un gintònic a ParísSIMONA !KRABEC

Llet

res

Els arços floreixen, l’aire és de color morat. Som ala Quaresma. Quan jo era nen i adolescent vi-víem el pas del temps —el temps que fuigirreparablement— lligats a les festes religioses.

Aquestes festes marcaven els dies, les setmanes i elsmesos de l’any amb la seva característica pròpia. Anys imés anys de convivència de la gent amb les festes i el fetque algunes d’aquestes festes coincidien amb festesmolt més antigues, paganes, havien generat un costuma-ri que poc era religiós, o només ho era de retruc. Aixòque ara en diuen la cultura popular havia voltat lareligiositat de costums gastronòmics, musicals, teatrals,que feien de la vida quotidiana una estofa teixida ambfils de diferents registres, però d’una consistència i unaconfortabilitat considerables. Hi havia un substrat teolò-gic i litúrgic que sostenia les tradicions i aquestes esrepetien cada any. Així, l’any començava amb l’Advent,que era per preparar Nadal. Quatre setmanes d’espera

ben articulades. Aquí, presidides, en la vida casolana,per la instal·lació del pessebre. En els països nòrdics,per aquella corona d’avet amb quatre espelmes ques’anaven encenent progressivament, una cada diumen-ge. Després de les festes de Nadal, que acabaven amb laCandelera, calia esperar l’ordre de la lluna per marcaramb cendra el front dels fidels i començar així la llargaQuaresma que havia de servir per preparar la SetmanaSanta. I abans del Dimecres de Cendra, com que s’en-trava en una llarga travessia del desert, hi havia, plena-ment justificada, la celebració popular del Carnaval.

Per això les màscares, perquè en la quaresma la gent estrobava amb si mateixa, es revelava tal com era a la sevapròpia consciència. Per això els excessos carnals, entots els sentits, perquè s’entrava en una etapa de duraabstinència. Per això les fartaneres, perquè venien diesde ventre prim, dies de dejuni.

A l’abstinència de carn, la quotidianitat popular hioposava algunes receptes de peix autènticament subs-tancioses, com ara el platillo de bacallà amb pèsols icarxofes, que, a casa meva, era obligat el dia de Diven-dres Sant. I per matar el cuquet que sempre quedava elsdies de dejuni, es van inventar el bunyols —a Gironabrunyols. Unes postres sòlides que mantenien entretin-gut l’estómac els dimecres i els divendres.

Ara que tot l’any és Carnaval, ara que cada dia lagent menja tot el que vol, ara que dimecres i divendresno tenen cap significat especial dins la setmana, quinsentit té la celebració del Carnestoltes, quin sentit téposar-se màscares i disfressar-se, si tothom va dis-fressat, fins i tot d’ell mateix, tots i cada un dels dies del’any? Quin sentit té menjar brunyols els dimecres i elsdivendres? Cap, evidentment. Rastres de boires nostàl-giques.

La quaresma era, com l’advent, temps de meditació,temps d’espera, temps de lectura. Dues grans èpoquesde l’any dedicades a parlar amb un mateix, a fer-se, acréixer per dins. Ara ja no serveixen per res. Totsnaixem perfectes.

“Es tracta més aviatd’una lectura destinadaa un entretenimentinconscient”

COLLS I PUNYS

La QuaresmaNARCÍS COMADIRA

L’escriptor Rafael Vallbona. / CARMEN SECANELLA

LA REBOTIGA

4 / QUADERN EL PAÍS, dijous 14 de febrer de 2008

! La banda va editar Ortopedias Bonitas l’estiu passat.

! Està formada per tres aspirants a treballar en el móndel cinema: Miguel Ángel Blanca (veu i guitarra, Sabadell,25 anys); Alejandro Marzoa (xilòfon, Vigo, 28 anys);Rafael De Los Arcos (bateria, Vigo 28, anys). El quartcomponent, Pau Julia, és un baixista menorquí quetreballa com a psicòleg infantil.

! Aquest estiu volen actuar a festivals per poderestalviar-se l’entrada.

! Els amants de les comparacions poden trobar certesequivalències entre Manos de Topo i artistes com ara SrChinarro, El Niño Gusano, Astrud i Feria, entre d’altres.

TRES ASPIRANTS A TREBALLARAL CINEMA I UN PSICÒLEG

LUIS HIDALGO

Pot una ortopèdia ser boni-ca? Segons Manos de Topo,sí. Ortopedias bonitas és elseu primer treball. Són dot-

ze cançons que la Xarxa i el bocaorella han convertit en una petitasensació, en un d’aquells discosque inopinadament es conver-teixen en motiu de conversa grà-cies a unes lletres intel·ligents ban-yades per un sentit de l’humoramb què aborden fonamental-ment el tema del desamor. Ambun embolcall de pop gairebé arte-sanal i per moments precari,aquest quartet —format per dosnaturals de Vigo, un menorquí iun sabadellenc que es van conèixeri viuen a Barcelona— ha aconse-guit cridar l’atenció d’un públic se-duït pel romanticisme de la sevaproposta. Entre d’altres raons,això es deu a què Manos de Topo,lluny d’apel·lar a la imatge del noidur, del mascle tradicional, diuencoses com: “me gusta oirte roncary que haya pelo en el aseo, esperar-te en el portal las noches de invier-no”. El mascle està en crisi i Ma-nos de Topo la reflecteixen. Aques-ta nit actuen a l’Apolo amb unaaltra de les noves promeses barce-lonines, Facto Delafé.

Pregunta. Sembla que heu tro-bat molt de públic entre les dones.

Resposta. Sí, és veritat que en-tre les noies hem aconseguit unarepercussió més important que en-tre els nois. Deu ser perquè la imat-ge del chico duro amb ressaquesmonumentals està fora de lloc. Lesdones s’han cansat de patir i de sermaltractades. Les noies volen elque vol tothom: que estiguis al seucostat al matí següent, abraçant-les i dient-los que són guapes tam-bé a aquella hora.

P. Tot i que sembla que intuïules raons del vostre èxit, encara es-teu sorpresos.

R. És que tot va començar comuna broma, com una ocupació perno dedicar el cap de setmana no-

més a fer el cafre. Ens agrada elsentit de l’humor, els jocs de parau-les, l’humor negre i l’absurd, peròés clar, escrius acudits com “follarprovoca cariño” i no penses que etvindrà la gent dient: “escolta, hepensat en aquesta frase i resultaque bla, bla, bla...”.

P. Però les lletres són essencialsen el grup i no són superficials.

R. Sí, les garbellem molt icreiem que molta gent s’ha fixat ennosaltres per les coses que diem.

P. I el sentit de l’humor és deter-minant en els textos?

R. Sí, com algunes pel·lículesde Todd Solontz, que fa obres tanrecarregadament tràgiques que etfan riure. L’humor és l’eina queens permet tractar temes que po-den ser tràgics amb sentit de l’hu-mor, que et dóna certa distància.Donem la volta als temes gràcies al’humor. Busquem un to, una mi-ca com ho fan els germans Cohena les seves produccions.

P. I també és important comdieu les coses, amb aquella entona-ció del cantat que sembla una pa-ròdia de Robert Smith (TheCure)?

R. La veu és una barrera quemolta gent no supera. Miguel Án-gel canta així perquè el contingutde les lletres, pròpies d’un perde-dor romàntic i desvalgut, demana-va una veu implorant i turmenta-da com la que fem servir. Ara, rei-terem que molta gent no passa elfiltre de la veu.

P. Al vostre primer disc vàreuesprémer la temàtica del desamor,de l’absència de relació sentimen-tal, del fracàs i de la soledat. Nosembleu obligats a reiterar la temà-tica del fracàs considerant comcanteu?

R. Les lletres del primer disceren el reflex de la nostra situaciódel moment en què les vam escriu-re. Ara tenim relació sentimentalestable, però això no vol dir quetot sigui glòria. En certa mesuraara és quan comencen els proble-

mes de veritat, com per exempleque tot i tenir nòvia encara miris idesitgis altres noies. La temàticasentimental mai s’esgota. Com elsproblemes.

P. Us preneu seriosament a vo-saltres mateixos?

R. És una pregunta amb mol-tes respostes. No ens prenemtan a pit com es pren Barcelo-na, una ciutat massa seriosa i

sense sentit de l’humor.P. Que, curiosament, ha donat

diversos grups amb sentit de l’hu-mor intel·ligent i fi com vosaltreso Astrud.

R. Potser existeix una relacióentre la percepció que té Barcelo-na de si mateixa i el cansamentque està generant aquesta actitud.

P. Tornant a la vostra aprecia-ció sobre vosaltres mateixos....

R. No, no ens prenem seriosa-ment, no creiem que som poetes,músics que han inventat res o queanem a explicar alguna cosa abansno explicada. No ens sentim mú-sics en sentit estricte. Rafael i Pausí que poden presumir de ser-ho,però Miguel Ángel i jo (Alejan-dro) no som músics de veritat. Nopretenem viure de la música,creiem que podem ser més útils enel cine, que és la professió que ensagradaria fer i gràcies a la qual ensvam conèixer.

P. Per això el to de baixa fideli-tat (lo-fi) del disc.

R. És que no volíem un so pre-cís i luxós, sinó més aviat domès-tic. Volíem ser sincers, i el so do-mèstic va millor amb les nostreshabilitats musicals i també creiemque va molt millor amb el to de leslletres. També és veritat que Ale-jandro no sap tocar el xilòfon, quetoca el seu perquè ha après la se-qüència de colors de les tecles ique quan va arribar a l’estudi i li’nvan posar un al davant amb lestecles cromades simplement va dirque no sabia tocar.

P. Fins quan mantindreu elcompromís amb Manos de Topo?

R. Mentre sigui divertit.

GRUPOSEGESA-CADENA

REDDER, S. A.Por acuerdo del Consejo de Administraciónde esta sociedad, se convoca a los señoresaccionistas a la junta general ordinaria yextraordinaira, que tendrá lugar, en primeraconvocatoria, el día 19 de marzo de 2008, alas 9 horas, en Barcelona, en el domiciliosocial, sito en la avenida Pau Casals, 9-11,4.º 2.ª, y, en segunda convocatoria, si pro-cediese, al día siguiente, en el mismo lugary hora, con el siguiente

ORDEN DEL DÍAPrimero. Examen y aprobación, en sucaso, de las cuentas anuales auditadas ydel informe de gestión del Consejo deAdministración y aplicación del resultado,correspondientes al ejercicio cerrado el 31de diciembre de 2007.Segundo. Nombramiento o reelección deauditores de cuentas de la sociedad.Tercero. Ratificación de la adquisición yenajenación, en su caso, de acciones pro-pias realizadas por el Consejo con anterio-ridad a la celebración a la junta de accionis-tas y autorización al Consejo y al apodera-do para la adquisición de acciones propias.Cuarto. Ratificación de los acuerdos adop-tados por el Consejo de Administración.Quinto. Ruegos y preguntas.Cualquier accionista podrá examinar en eldomicilio social el texto íntegro de losdocumentos que serán sometidos a laaprobación de la junta y del informe de losadministradores y de los auditores de cuen-tas sobre los mismos, así como obtener dela sociedad, de forma inmediata y gratuita,copia de dichos documentos y de los infor-mes y de las aclaraciones sobre las mismasque estimen precisas, de conformidad conlo dispuesto en el artículo 112 de la Ley deSociedades Anónimas.

Barcelona, a 7 de febrero de 2008El secretario del Consejo de Administración,

Francisco Jurado Méndez

MANOS DE TOPO / Grup de música

“Barcelona no tésentit de l’humor”

CASTILNOVO, S. A.DISOLUCIÓN Y

LIQUIDACIÓN DE LASOCIEDAD

La junta general extraordinaria de estasociedad acordó, en su sesión del día 30de enero de 2008, disolver y liquidar deforma simultánea la sociedad, aprobandoel siguiente balance final de liquidación:

ACTIVOTesorería ........................... 146.798,67

Total activo ...................... 146.798,67

PASIVOCapital suscrito .................. 60.702,22Reservas ............................ 1.496,45Pérdidas y ganancias ......... 84.600,00

Total pasivo....................... 146.798,67

Hospitales de Llobregat,30 de enero 2008. El administrador,

Felipe Fernández Arganda

Tres dels components de Manos de Topo, amb una fotografia on apareix el quart membre de la banda. / EDU BAYER

FOTOMECA, S. A.TRASLADO DE

DOMICILIO SOCIALA los efectos del artículo 150 de laLey de Sociedades Anónimas, sehace constar que la sociedad hatrasladado su domicilio a C/ DoctorTrueta, 60, local 1, de Barcelona.

Un administrador

NOUMEA, S. A.La junta general extraordinaria deaccionistas celebrada el día 29 deenero de 2008 acordó las siguientesreducciones de capital: a) en la canti-dad de 5.391.170 euros a fin de resti-tuir aportaciones a los accionistas dela Clase A, reduciendo el valor nominalde cada una de las acciones de laclase A en 5 euros, y b) en la cantidadde 62.865 euros a fin de incrementar lareserva estatutaria para los accionistasde la Clase B, reduciendo el valornominal de las acciones de dicha claseen 1 euro cada una de ellas. Condichas reducciones el capital socialqueda establecido en 13.089.684euros.Se hace constar el derecho de oposi-ción de los acreedores de la sociedadde acuerdo con el artículo 166 de laLey de Sociedades Anónimas.

Barcelona, 4 de febrero de 2008El secretario del Consejo

de Administración, Esteban Mañá ReyVisto bueno de la señora presidente,

M.ª Gloria Molins Amat

FANUC IBERIA SERVICE, S. A. TRASLADO

DE DOMICILIO SOCIALPor acuerdo de la junta general extraordi-naria de accionistas celebrada el día 15de diciembre de 2007, se acordó trasla-dar el domicilio social de Ronda CanRabadá, 23, nave 12 , Pol. Ind. Camí Ral, en Castelldefels, a C/ Enginy, 14, deGavá.

El Consejo de Administración

6 / QUADERN EL PAÍS, dijous 14 de febrer de 2008

XAVIER MONTEYS

Dues obres actualsem porten a fer al-gunes observacio-ns. De fet, una sec-

ció com aquesta semblaque hauria d’ocupar-sed’obres acabades, però,com els he dit en alguna al-tra ocasió, alguns cops nocal esperar. El que em moua fer aquestes observacionsés que a l’arquitectura re-cent sembla passar-li algu-na cosa que fa que quans’acaba sembla morta. Encanvi, alguns edificis men-tre estan en construcció te-nen una qualitat especial.

Perquè això passi s’hand’entendre algunes cosesque, encara que fetes (supo-so) amb la millor intenció,han acabat per contribuir aferir de mort l’arquitectura.Una d’aquestes és el con-junt de normatives que pe-sen sobre l’edificació. Nor-matives que, malgrat quepuguin garantir el compli-ment de certs paràmetres(per cert, que no com-pleixen la major part delparc construït), han acabatper uniformitzar, en el pit-jor sentit de la paraula,l’obra feta.

Un altre factor impor-tant és el que anomenem lesinstal·lacions, autèntic mal-son de l’arquitectura. L’edi-fici ja pot estar bé, que unconjunt d’endolls, sprin-glers, detectors de fum, ex-tintors, llums d’emergència,aire condicionat, panys anti-pànic, per no dir lail·luminació, i en general, un re-pertori de materials políticamentcorrectes, acaben per donar a totel mateix aire. Perquè m’enten-guin, amb els edificis passa comamb el peix. Quan és fresc té mati-sos, però quan és congelat tot té elmateix gust insípid, sense aquellagràcia pròpia.

Els dos edificis dels quals elsparlo són l’anomenat Hotel Vela,que s’està aixecant al port de Bar-celona, i l’equipament Nen Déuper a infants discapacitats, a lacantonada de la Ronda del Migamb el Passeig Maragall.

Un és actualment una emer-gent estructura de formigó armata la qual encara li manquen mol-tes plantes. Ara, amb els amplisvanos oberts, els senyals clars delsencofrats, en els quals es poden

comptar els forjats, i la seva crue-sa, té una presència que fa mirarla imatge virtual del resultat final—que farà que el port de Barcelo-na sembli Dubai— amb descon-fiança.

L’altre és un edifici que es tro-ba en un moment de l’obra moltmés avançat, amb la façana a laRonda revestida amb taulons defusta. Els taulons, tal com vénen, icomposats com es pot, li atorguenun aspecte saludablement mal aca-bat. Altres parts de l’edifici, pot-ser millor executades, no tenen laqualitat que té aquesta façana enla qual el concepte sembla obrir-se pas entre les juntes obertes deltaulons.

Va ser l’arquitecte Erich Men-delsohn qui deia que hi havia unmoment a l’obra en què t’adona-

ves que ja es podia acabar i quequalsevol cosa més l’espatllaria.Pensava, amb raó, que tendim aposar coses de més i justamentavui les coses de més semblen serels acabats. En les tanques publici-tàries de l’actual pre-campanyaelectoral, un dels candidats conser-vadors reclama: “Claredatd’idees”, i un altre, també conser-vador, diu: “Ens hem equivocat”.Les dues frases resulten oportu-nes. Els acabats lluents, rectes, po-lits, plans i transparents, moltscops amaguen una manca de clare-dat en les idees. La manera en laque hem cregut que s’ha de cons-truir, perseguint una perfecció tèc-nica falsa, i en qualsevol cas efíme-ra, en la vida d’un edifici, fa quepuguem dir amb raó: “Ens hemequivocat!”.

En construcció

A dalt, el futur Hotel Vela, en construcció al port de Barcelona. A sota, l’edifici Nen Déu,també en obres, encara que en fase més avançada. / JOAN SÁNCHEZ / CARLES RIBAS

ÁNGELA MOLINA

Va ser Deleuze qui vaescriure: “tot succe-eix en la superfície”.La potència vital de

la pell és superficial, tot esforma i es reforma en ella.En la membrana esdevé elsentit. I aquest és el camptranscendental avui de l’ar-quitectura. Edificis com elGuggenheim de Bilbao, elMusac de Lleó o la TorreAgbar de Nouvel tenen unaautonomia pròpia gràcies auna física que es mescla delsefectes de profunditat dinsd’uns límits epidèrmics. L’ar-tista finlandès Ola Kolehmai-

nen (1964) busca i rebuscaen les demarcacions fetitxis-tes d’aquestes sorprenents ar-quitectures i extreu el qued’abstracte i irrepetible hi haen elles: la intersecció de lí-nies lleugeres i els reflexossón interromputs a vegadespel vol d’un ocell, recordanta l’espectador que ni tan solsla fotografia pot eliminar to-ta l’espontaneïtat i l’atzar, si-nó que és un moment irrepe-tible, que intensifica emocio-nalment els efectes òptics.Les estructures minimalisteses desperten entre les formesde vida circumdants i enaquest descobriment l’artis-

ta s’imposa una exigènciamés profunda, la de veure laciutat amb un ull diferent ifer parlar a totes aquestesveus ocultes a les quals s’hadenegat l’entrada en el mónde les aparences de l’art, on

avui el mínim ha deixat deser més per ser encara moltmenys.

Ola Kolehmainen. Foto-grafies. Galeria Senda. Con-sell de Cent, 337. Barcelona.Fins a l’1 de març.

Arqu

itect

ura

iart

Una expressió típica de la despersona-lització de les ciutats ens diu quehem arribat a un punt en què noconeixem ni els veïns de l’escala on

vivim. Que, com a molt, sabem quina carafan i ens diem hola i adéu quan ens trobemal replà. S’ha escrit molt sobre el Raval bar-celoní. Grans escriptors n’han fet bona lite-ratura, n’han descrit els canvis de les últimesdècades, i també els mitjans de comunicacióens n’han donat puntual detall de la trans-formació, del sanejament dels carrers, de lesonades d’immigració que n’han variat la fe-somia i fins i tot la llengua. El programa 30minuts s’ha afegit ara a la dissecció del barriamb una sensibilitat exquisida amb el repor-tatge Anatomia del Raval, emès el passatdiumenge. Es pot recuperar a través del webde TVC (en el servei 3 a la carta). I val lapena fer-ho perquè el treball commou. Laseva contemplació provoca un efecte agre-dolç, una barreja de sentiments entre la tris-tor per algunes de les històries que s’hi expli-quen, l’admiració agraïda per la calidesahumana que transmet i la sorpresa per algu-nes dades sobre el barri que, a pesar de totala informació prèvia, encara no sabíem.Una nova prova de desconeixement cap alsnostres veïns.

Les descripcions poden ser molt fredes iasèptiques. Per això és tan eficaç la mancade locució en el reportatge. La vocació delsautors (Santiago Torres i Anna GiraltGris) és la de mostrar-nos el que ells hanvist i deixar-nos extreure les nostres prò-pies conclusions. D’aquesta manera, l’es-pectador hi pot entrar a fons.

La pensada és molt bona. De la mà d’ungrup de metges que treballen al CAP delbarri, i que demostren una calidesa huma-na admirable en el tracte amb els pacients,la càmera es cola en els pisos dels resis-tents, dels veïns que hi han viscut des desempre, persones majors ara desubicadesper la metamorfosi dels carrers on vancréixer. Amb aquests introductors, el docu-mental s’obre a una doble temàtica, que alseu torn va adquirint diverses ramificaci-ons. Per un costat, coneixem les principalspatologies que s’hi reprodueixen i aprenemque sí, com deia Paul Éluard, hi ha altresmons… però estan en aquest. Malaltieserradicades a la major part de Catalunyacontinuen fent-se fortes aquí. La tuberculo-si (amb taxes equiparables a les de l’ÀfricaSubsahariana, ens diuen) i la sífilis, perexemple.

I mentre acompanyem metges i infer-mers en les seves visites a domicili, entremnosaltres també en uns edificis sovint lúgu-bres i desemparats, com ho estan moltes deles persones que hi viuen. Sense dramatis-mes, els protagonistes ens expliquen situa-cions difícils de pair, que parlen de solitud ide misèria, d’humitats, de moobing, de man-ca de solidaritat. Al costat de les malaltiesatàviques, els més veterans del Raval hande fer front a d’altres dolències de novageneració. El barri es transforma, ellsveuen desaparèixer un paisatge familiar, elspobladors de sempre ja no hi són. “Abansérem com una família, però ara ja no potscomptar amb ningú”, ve a dir una entranya-ble octogenària. Hi ha molta tendresa enun reportatge que ens ensenya molt d’unbarri que tenim a tocar. I també de nosal-tres mateixos, i dels mals intangibles queens han portat aquests nous temps en quèja no coneixem els veïns.

Ola Kolehmainen:menys que menys

Un moment del programa sobre el Raval. / TV-3

VIST I PLAU

VeïnsBELÉN GINART

Una de les imatges d’Ola Kolehmainen a la galeria Senda.

EL PAIS, dijous 14 de febrer de 2008 QUADERN / 7

DANSAART

ESCENES

Cada tarda o gairebé, quan jo ja teniaprop de vint anys (cap al 1970 o 71),anava a casa de la noia que estimava, afestejar-hi, a estar-hi, a estar-m’hi, i em

vaig anar fent amic dels seus germans i de tota lafamília. Tenien pocs llibres de poesia però bentriats: entre altres un Maragall, i un exemplar dela primera (i avui buscadíssima) edició de l’ales-hores encara moderníssim llibre titulat Em va ferJoan Brossa (que s’havia publicat el 1951) amb elfamós pròleg de Cabral de Melo, i tots els Vinyo-lis que havien sortit fins al moment, que erencinc llibres: Primer desenllaç, De vida i somni,Les hores retrobades, El Callat i Realitats. Per-què Joan Vinyoli era parent de la casa, la noiaque jo estimava li era neboda. En aquells dies enva sortir un de nou, de l’oncle poeta, un llibreque ens va fer molt d’efecte i que duia un títolespectacular: Tot és ara i res. A partir d’aquí lapoesia de Vinyoli se’ns va començar a fer més imés pròxima fins a arribar a ser la que humana-ment se m’ha ficat més endins del moll de l’os deles qüestions que cremen, que són les de comviure, què viure, qui viu. I en els seus versosaquesta problemàtica o desproblemàtica hi veindissolublement encadenada amb les sensacio-ns de bellesa dels colors i de les formes de larealitat: l’existència de la bellesa (sigui d’un cel,d’una pintura, d’una frase o d’un moment vis-cut) i la pregunta de què i com viure són duescoses que van juntes i encara més, són indestria-bles.

Una de les tardes que jo era a casa els Garcias’hi va presentar per sorpresa el tiet Joan. Veniadel metge, que li havia parlat clar: que ho teniamolt negre, que era cosa de mesos i que viviaquasi de miracle, amb una malaltia inguariblefrenant-li l’altra, i ell havia pujat a casa el cunyata esbravar la seva indignació. Deia enfurismatVinyoli que estava segur, diguessin el que digues-sin els metges, que encara viuria els deu o quinzeanys que li faltaven per acabar la feina, i que perell aquests serien els més importants, perquè ellera com Beethoven o com Rembrandt (recordoque va dir aquests dos noms i no cap altre), queel millor de la seva obra ho donen al final.

I efectivament durant la dècada dels 70 Vi-nyoli va publicar sis llibres més, entre els qualsVent d’aram, El griu, Cercles i aquella petita joiade fora del temps i de l’espai que és el Llibred’amic. Després, el 1981 surt A hores petites,llibre d’alta màgia i d’altíssima poesia, un delsmés rics que s’han vist. El 1983 els Cants d’Abelo-ne, cants d’amor i vida en boca d’una dona. El1984 treu tres llibres: el febrer el de versions deRilke, el març Domini màgic, que és un dels mésforts i més bonics de la poesia de qualsevol èpo-ca, i el juliol Passeig d’aniversari, també magní-fic i que és com el volum de “conclusions” de laseva obra. Aquell juliol en va complir setanta. Elnovembre morí. Al començ del 1985 encara surtun segon volum de traduccions de Rilke.

O sigui que entre els seixanta-cinc i els setantaanys de la seva edat l’home dóna mitja dotzenallarga de llibres dels més poderosos de la poesiamundial, i així fa certa la profecia que li vaigsentir aquella tarda a casa els seus nebots.

Després de molttemps sense con-tacte amb la sevafamília, una noiatorna a casa perfer una reclama-ció insòlita: vol re-cuperar el ronyóque va donar al seu ger-mà. Aquest és el des-concertant punt de par-tida de Lúcid, una obrade Rafael Spregelburd.L’autor, una de les veusmés sòlides de la drama-

túrgia argentina, pro-posa un joc inquietanti intel·ligent entre reali-tat i ficció. Sala Bec-kett (Alegre de Dalt,55). Barcelona. Fins al2 de març. —B. G.

Petit festival. On està escrit que un festival demúsica només és possible amb un cartell degrans noms adreçat a públics massius? El Mini-festival de Música independent de Barcelona,que ja va per la seva 13a. edició, és un exemplede què aquesta teoria no té cap sentit. La sevaprogramació ofereix una barreja d’estils de l’es-cena internacional i local. El folk melancòlic ipunyent de Damien Jurado; les cançons encisa-dores de Dot Allison, allunyada ja del techno-pop dels seus primers treballs; el duet Chris andCarla, ànima del grup Walkabaouts; el rock deChris Brokaw, fundador de Codeine; i el coun-try alternatiu de Paula Frazer són algunes deles propostes més interessants del Minifestivald’enguany. El cartell d’aquesta cita es completa-rà amb la veu de crooner d’Abraham Boba; elsritmes frescos de Le Pianc; l’electrònica d’Aní-mic i les sonoritats acústiques de Polandsono-ra. Però l’oferta del Minifestival no s’acaba no-més amb allò que passa a l’escenari. Abans quepetin els altaveus, se celebrarà un debat sobre elfutur de la música independent en un contextmarcat per les noves tecnologies i els canvis delshàbits culturals. El diàleg anirà acompanyatper la projecció dels videoclips musicals realitzats peldirector de cinema novaiorquès Hal Hartley per agrups i cantants com P. J. Harvey, Everything but theGirl i Yo la tengo, entre d’altres. A més, també s’aprofi-tarà l’ocasió per inaugurar dues exposicions fotogràfi-ques d’inspiració musical. D’una banda, Blue, querecull el treball del col·lectiu fotogràfic Subgrup; i

d’altra banda, Discos Radioactius, un repàs a la his-tòria dels extraterrestres Aviador Dro. I no acaba ací:per animar les pauses entre les activitats s’han progra-mat miniactuacions a càrrec de Xesca, April fools dayi Oniric. Com es veu, hi ha vida més enllà de BruceSpringsteen. Minifestival. Dies 15 i 16 de febrer. CentreCívic les Basses (Teide, 20). Barcelona. minifestival.net.

Diàlegs artístics. La inte-racció amb altres discipli-nes creatives és un segellcaracterístic de les novesformes de dansa. Aproxi-mar-les al públic i perme-tre el diàleg entre artistesi espectadors són els ob-jectius del Festival Com-plicitats, organitzat perl’associació La Mekani-ca sota la direcció artísti-ca de Rui Silveira. El cer-tamen va néixer l’any pas-sat, amb seus a Barcelo-na i Sabadell, i enguanyencara la segona edicióamb un programa mésampli que s’estén tambéa Gijón. Obres escèni-ques, instal·lacions, ac-cions i vídeos conformenel gruix de l’oferta del fes-tival, que inclou tambéactivitats paral·leles,com ara debats, taules ro-

dones i una Trobada Me-diterrània de Dansa Con-temporània, que reuniràprop de 80 artistes, pro-gramadors i poductors.

Entre els participantsfiguren noms com la ba-llarina i coreògrafa arge-liana Nacera Balaza; elserbi Sasa Asentic, queinterpreta i recicla frag-ments de coreografies deNijjinsky i Jêrome Bel; laitaliana Manuela Rastal-di; els catalans SocietatDoctor Alonso, amb unespectacle creat al vol-tant de la idea de l’error, ila brasilera Claudia Mü-ller, que ofereix dansa adomicili. Del 15 de febreral 8 de març. Diversos es-pais de Barcelona, Saba-dell i Gijón. Més informa-ció a www.lamekanica.com —B. G.

Màgic Brossa. El mónde la màgia va ser unaconstant en l’obra deJoan Brossa. La sevafascinació no era no-més per l’estètica delsil·lusionistes: aquestgust també es troba enmolts dels seus poemes-objecte, peces que sem-blen sortides de lesmans d’un prestidigita-dor. Amb motiu delFestival Internacionalde Màgia, s’ha realit-zat una exposició ambl’obra plàstica de Bros-sa on l’il·lusionisme esconverteix en un acte

poètic per delit de l’es-pectador. ‘Brossa i lamàgia’. Fins al 30 demarç. Espai Betúlia(Enric Borràs, 43-47).Badalona (Barcelona).

Els Aviadors Dro, protagonistes d’una de les exposicions del Mini-festival.

Manuela Rastaldi, que actuarà al Festival Complicitats

Agen

da

Paisatge abansde la batalla

ENRIC CASASSES

8 / QUADERN EL PAÍS, dijous 14 de febrer de 2008