la gran història del teixó simó, per sara nocelo

La gran història del teixó Simó

Hi havia una vegada un Teixó que es deia Simó.

El teixó Simó vivia al seu cau

amb el seu pare i els seus dos

germans.

Al teixó Simó li agradava molt explorar els voltants del bosc en el que vivia amb els seus amics: l’esquirol Oriol i el Pardal Marçal.

No gaire lluny del cau del teixó Simó vivia la porc senglar Pilar amb

la seva mare.

A la porc senglar Pilar també li agradava

molt explorar el bosc, però ho havia de fer

tota sola, ja que sempre que

s’apropava a algú amb la millor de les

seves intencions aquest fugia cames

ajudeu-me.

Cal dir que la porc senglar Pilar era molt gran per la seva edat.

A dalt d’un arbre, entre els caus del teixó Simó i la porc senglar Pilar vivia l’abella Mireia.

Era petita i molt

bonica, però

sempre estava de

mal humor.

Un bon dia el teixó Simó

va decidir anar tot sol a explorar.

I casualment, la porc

senglar Pilar va tenir la

mateixa idea.

De cop, al mig d’un camí es van trobar tots dos.

El teixó Simó, en veure la gran porc senglar Pilar es va quedar sense sang i va sortir corrents, tot esfereït.

Va pujar-se a un arbre i va veure l’abella Mireia que dormia a casa seva.

I de seguida li

va demanar

ajuda:

L’abella Mireia, molt enfadada perquè el teixó

Simó l’havia despertada, i

sense dirigir-li la paraula, va

treure el seu fibló i el va picar al mig del nas.

El teixó Simó, amb el

nas ben inflat, va caure de

l’arbre i de seguida, la

porc senglar Pilar, va anar a ajudar-lo.

Amb la delicadesa d’una

papallona, la porc senglar

Pilar va treure-li el fibló del nas al teixó Simó i

de seguida li va netejar la picada amb aigua ben fresca i neta del riu que tenien al

costat.

El teixó Simó es va quedar molt sorprès amb la porc senglar Pilar. No se l’havia menjat ni li havia fet mal!!

Van decidir tornar junts cap a casa i van descobrir la gran quantitat de coses que tenien en comú.

Aquella nit, en tornar a casa i un cop ficat al llit, el teixó Simó va

reflexionar sobre el que havia passat aquella tarda i es va adornar de que

les aparences, de vegades, ens enganyen i que, per tant, a partir d’aquell moment no jutjaria a cap animal del bosc sense conèixer-lo

abans.