17

BLOC III: ALGUES EUCARIOTES. Tema 7: Les algues eucariotes. Morfologia, organització i nivells de complexitat. Divisions euglenòfits, criptòfits, dinòfits i haptòfits. Morfologia, reproducció i ecologia dels diversos grups. Característiques generals de les algues eucariotes:

Fan la fotosíntesi oxigènica. Morfologia de les algues eucariotes: protòfits o talòfits Classificació segons el tipus de plastes:

Aqueoplatidials: 1 o 2 plastes per cèl·lula grossos. És poc útil per capturar la llum. És propi de plantes antigues. Neoplastidials: molts plastes per cèl·lula, en part externa. plantes modernes. Mesoplastidials: 1 sol plaste per tota la cèl·lula però ple de forats que li permeten augmentar la seva superfície. Ecologia de les algues eucariotes:

- Formes de vida aquàtiues Neuston: viuen a la interfase entre aire i aigua. Plancton: viuen a la columna d’aigua flotant. Herpon: viuen en la interfase entre els sediments i l’aigua. Bentos: viuen sobre el substracte o molt lligats a ell. Crioplancton: vieun en el gel. - Formes de vida terrestre Edafon: viuen sobre el terra. - Formes de vida aèries Aeroplancton: viuen en l’aire. Divisions de les algues eucariotes: Euglenòfits, Criptòfits, Dinòfits, Haptòfits, Heterocontòfits, Rodòfits, Cloròfits.

18

Característiques generals dels euglenòfits (Divisió Euglenòfita/Euglenophyta): Unicel·lulars, flagel·lats. 45 gèneres, 930 espècies. Alguns són heteròtrofs facultatius, i per tant es poden alimentar de la matèria orgànica del medi (aminoàcids, sucres, etc.) quan aquesta es troba en abundància. Organització cel·lular dels euglenòfits: Taca ocular o estigma ocular: taca amb molts de carotens que serveix per dir a l’alga on esta la llum, encara que el receptor pròpiament es troba a sota. Pigments dels euglenòfits: Clorofil·la a i b (són verds), carotens i xantofil·les. Substàncies de reserva dels euglenòfits: paramil extraplastidial Membranes dels pastidis dels euglenòfits: 3 Agrupació de tilacoides dels euglenòfits: 3 Grana: no Dotació flagel·lar dels euglenòfits: 2 flagels heteroconts (un de molt llarg i l’altre molt curt). Paret cel·lular dels euglenòfits: absent, només tenen bandes helicoidals de proteïna. Moviment dels euglenòfits: la rotació del flagel davanter fa que es desplaci cap endavant. Reproducció asexual dels euglenòfits: escissió longitudinal. Reproducció sexual dels euglenòfits: és molt poc freqüent i es caracteritza per donar zigots de resistència amb la paret ornamentada. Ecologia dels euglenòfits: viuen en aigües continentals que tant poden ser molt brutes i per tant actuen com a heteròtrofs, o bé en aigües molt netes, àcides i pobres en nutrients on fotosintetitzen. Es troben en turberes, on es forma el cabó.

19

Característiques generals dels criptòfits (Divisió Criptòfita/Criptophyta): Unicel·lulars, flagel·lats, de forma irregular i alguns cocoides immòbils. 25 gèneres, 120 espècies. Alguns són heteròtrofs facultatius, i per tant es poden alimentar de la matèria orgànica del medi (aminoàcids, sucres, etc.) quan aquesta es troba en abundància. Organització cel·lular dels criptòfits: Reticle nucleo-plastidial: membrana que envolta el nucli i els pastidis. Nucelomorf: nucli residual. Vacúols de gas: serveixen per mantenir-se en la columna d’aigua. Pigments dels criptòfits: Clorofil·la a i c (són marrons), carotens, ficobilines i xantofil·les. Substàncies de reserva dels criptòfits: midó extraplastidial. Membranes dels pastidis dels criptòfits: 4 Agrupació de tilacoides dels criptòfits: 3 Grana: no Dotació flagel·lar dels criptòfits: 2 flagels heteroconts. Paret cel·lular dels criptòfits: absent, només tenen plaques poligonals de proteïna. Moviment dels criptòfits: la rotació del flagel davanter fa que es desplaci cap endavant. Reproducció asexual dels criptòfits: escissió longitudinal. Reproducció sexual dels criptòfits: és molt poc freqüent. Ecologia dels criptòfits: viuen en aigües continentals i marines, en èpoques de fred poden provocar discoloracions brunes i vermelles. Cryptomonas.

20

Característiques generals dels dinòfits: (Divisió Dinòfita/Dinophyta) Unicel·lulars, flagel·lats amb bona mobilitat, alguns cocoides i filamentosos. Tenen els plastes en forma de discs i molt nombrosos. Alguns són heteròtrofs facultatius, i per tant es poden alimentar de la matèria orgànica del medi (aminoàcids, sucres, etc.) quan aquesta es troba en abundància. Organització cel·lular dels dinòfits: Reticle nucleo-plastidial: membrana que envolta el nucli i els pastidis. Nucelomorf: nucli residual. Vacúols de gas: serveixen per mantenir-se en la columna d’aigua. Pigments dels dinòfits: Clorofil·la a i c (són marrons), carotens i xantofil·les. Substàncies de reserva dels dinòfits: midó extraplastidial també moltes reserves en greixos i carotenoids. Membranes dels pastidis dels dinòfits: 3 Agrupació de tilacoides dels dinòfits: (1)-3 Grana: no Dotació flagel·lar dels dinòfits: 2 flagels heteroconts (immòbils). 1 flagel timó i tractor, i 1 que el mou mitjançant la rotació. Paret cel·lular dels dinòfits: de cel·lulosa amb plaques poligonals. Moviment dels dinòfits: desplaçament i rotació. Reproducció asexual dels dinòfits: escissió longitudinal obliqua. Reproducció sexual dels dinòfits: existeix i és més freqüent que en els altres grups. Ecologia dels dinòfits: molts continentals són plantònics i poden provocar discoloracions. Els marins també són plantònics, viuen en aigües obertes (no costaneres). Són abundants en les zones tropicals i temperades. Peridinium i Ceratium provoquen marees roges, aquí qui les provoca és Noctiluca scintilla. Algunes d’aquestes discoloracions poden ser tòxiques pel fet que aquestes algues deixen anar toxines. Aquí les discoloracions es donen quan hi ha períodes de mar en calma que no dispersin les algues, i per tant sense vent, i quan el vent prèviament ha pujat del fons marí molts nutrients. Pel que fa a la ecologia també cal dir que poden formar part dels esculls coral·lins, formen simbiosi ja que viuen en llocs molt nets i que per tant hi ha pocs nutrients pels coralls. Els dinòfits en simbiosi amb els coralls són les zooxantel·les.

21

Característiques generals dels haptòfits: (Divisió Haptòfita/Haptophyta) Unicel·lulars flagel·lats, cèl·lules ovoides. Tenen un gran nucli rodó a l’interior. Tenen 2 flagels llargs i un tercer filament que pot ser més petit, igual o més gran, s’anomena haptonema i serveix per fixar-se al substrat. Tenen moltes proliferacions calcificades (fossilitzen bé) a la superfície, secretades per l’aparell de Golgi anomenades esquames. Tenen una aparença semblant a escames més que no pas plaques. Tenen els plastes parietals, és a dir al costat. Pigments dels haptòfits: Clorofil·la a i c (són marrons), carotens i xantofil·les. Substàncies de reserva dels haptòfits: crisolaminarina i paramil. Membranes dels pastidis dels haptòfits: 4 Agrupació de tilacoides dels haptòfits: 3 Grana: no Dotació flagel·lar dels haptòfits: 2 isoconts. Paret cel·lular dels haptòfits: absent, escames o nòduls. Moviment dels haptòfits: amb els flagels. Reproducció asexual dels haptòfits: escissió longitudinal. Reproducció sexual dels haptòfits: molt poc freqüent. Ecologia dels haptòfits: formen part del nanoplàncton. Els marins són molt abundans i formen discoloracions, mentre que els continentals no són tants. Les seves restes fòssils formen cocòlids.

22

Tema 8: Divisió heterocontòfits. Bacil·lariofícies i feofícies. Generalitats, morfologia, organització, reproducció, ecologia, filogènia i utilitats. Característiques generals dels heterocontòfits: (Divisió Heterocontòfita/Heterocontophyta) Tenen reticle nucleo-plastidial. Piranoide: dins del plaste o al costat en forma de banya, no se sap la funció que té. Flagels: les feofícies en tenen 2, un cap endavant pelut que fa de timó i un cap enrere que fa la tracció. Són heteroconts. Les bacil·lariofícies en tenen un o cap, el que tenen només és present en el gàmeta masculí, encara conserven un corpúscle basal en totes que denota que van tenir un flagel. Divisió dels heterocontòfits: Bacil·lariofícies i feofícies.

Característiques generals de les bacil·lariofícies:

S’anomenen diatomees, normalment són unicel·lulars o bé agrupacions senzilles en forma de filaments o cintes. Alguns són heteròtrofs facultatius. 200 gèneres, 10.000-100.000 espècies. Organització cel·lular de les bacil·lariofícies: Neoplastidials discoidals. Pigments de les bacil·lariofícies: clorofil·la a i c, carotens i xantofiles. Substàncies de reserva de les bacil·lariofícies: crisolaminarina. Membranes dels plastidis de les bacil·lariofícies: 4 Agrupació de tilacoides de les bacil·lariofícies: 3 Grana: no Dotació flagel·lar de les bacil·lariofícies: 2 heteroconts només en els gàmetes. Paret cel·lular de les bacil·lariofícies: de sílice, (diòxid de silici) (cel·lulosa i pectina). Tenen forma de capsa amb dos valves, la superior anomenada epivalva o epiteca, la inferior anomenada hipovalva o hipoteca. La banda lateral s’anomena pleura. Algunes tenen un solc a sobre que s’anomena rafe. Les valves de les diatomees s’anomenen fústul i algunes poden tenir ornamentacions, segons com són distingim entre dos ordres: les centrals que tenen un eix de simetria respecte un punt i les pennals en les que la simetria respecta una línia. Moviment de les bacil·lariofícies: moltes no es poden moure deixant de banda el vacúol de gas. Les pennals amb rafe es poden moure per l’efecte físic de fer passar l’aigua pel conducte estret propi d’aquestes. Reproducció asexual de les bacil·lariofícies: les diatomees pennals es reprodueixen asexualment pel repartiment de les valves. La valva inferior de la diatomea mare és usada com a valva superior d’una de les filles, per tant al cap d’unes quantes generacions hi ha hagut una reducció de la població. Per recuperar la mida original cal la reproducció sexual.

Reproducció sexual de les bacil·lariofícies: la reproducció sexual de les diatomees pennals es caracteritza per un cicle en que un dels gàmetes obtinguts per meiosi es degrada i l’altre es emprat per ser intercanviat amb una altra diatomea, d’aquesta unió de gàmetes masculins i femenins en surt un zigot 2n que creix fins a trencar la valva i llavors forma l’auxospora (espora auxiliar, encara que tècnicament no es cap espora), donant lloc a una diatomea pennal de tamany normal. La reproducció sexual de les diatomees centrals es caracteritza per la unió de dos gàmetes, el masculí amb flagel i el femení sense que donen lloc a un zigot que forma una auxospora.

Ecologia de les bacil·lariofícies: n’hi ha de marins i continentals. Són majoritàriament plantònics. Alguns poden estar fixats al substrat. Si són marins solen viure a llocs propers a la costa. Gràcies a la beina de sílice fossilitzen fàcilment donant lloc a roques poroses, terra de dinamita, que són emprades per fer filtres de piscines i dinamita.

23

24

25

26

Característiques generals de les feofícies: (algues brunes)

Microscòpiques, pluricel·lulars, amb un cos gros amb tal·lus. Algunes tenen aerocists que serveixen com a flotadors per aguantar l’alga dreta. 250 gèneres, 1.500 espècies. Organització cel·lular de les feofícies: Tenen reticle nucleo-plastidial. Pigments de les feofícies: clorofil·la a i c, carotens i xantofiles. Substàncies de reserva de les feofícies:.crisolaminarina, manitol i alguns lípids. Membranes dels plastidis de les feofícies: 4 Agrupació de tilacoides de les feofícies: 3 Grana: no Dotació flagel·lar de les feofícies: 2 heteroconds només en els gàmetes. Paret cel·lular de les feofícies: cel.·lulosa, pectina, algina, fucoidina. La paret cel·lular acumula substàncies gelatinoses que eviten que es dessequi quan baixa la marea i queden al descobert varies hores. Diversitat morfològica de les feofícies: les podem distingir entre varis aspectes per la forma del tall transversal: cilíndrica, comprimida o laminar. Unisèrids, és a dir , amb una cèl·lula de gruix. Algunes augmenten la complexitat tenint una cèl·lula apical a partir de la qual creix. Stypocaulon scoparium. Algues laminars que creixen a partir de gemmes apicals. Dictyota dichotoma. Si la tallem en secció transversal es veu com presenta unes cèl·lules més petites i pigmentades marró en funció fotosintètica a la part exterior anomenades còrtex, i unes de més grosses en funció de reserva anomenades medul·la. Algunes com la laminaria tenen filoide, cauloide i rizoide i creixen pel meristem. Tenen varies capes de còrtex i de medul·la. Altres tenen moltes cèl·lules apicals, la Padina pavonica tenen zones blanques perquè estan cobertes de carbonat càlcic en la paret cel·lular.

Reproducció asexual de les feofícies: fragmentació (sargassum), propàguls (sphacellaria). Reproducció sexual de les feofícies: cicles diplobiòntics i diplohaplobiòntics. Ecologia de les feofícies: són marines, tenen afinitats boreals, és a dir, per les aigües fredes. La seva densitat de població disminueix a mesura que augmenta la profunditat ja que hi ha menys llum disponible. Formen vertaders boscos dels quals fan la funció d’arbres. Al mediterrani en ser un mar temperat tirant a càlid hi trobem principalment el gènere Cystoseira que a diferència de les feofícies que es troben en les zones fredes dels oceans hi fan centenars de metres, aquestes mesuren com a molt uns 40 cm. En el mediterrani també hi trobem en menor mesura el gènere Sargassum. A l’atlàntic també formen boscos els gèneres Fucus i Laminaria. Pel que fa al consum humà s’utilitzen per menjar els gèneres Laminaria i Undaria. També s’utilitzen com a fertilitzant i menjar pel bestiar, i se’n extreuen els alginats que eviten que impregnen la paret cel·lular per fer gelatina.

27

28

29

Tema 9: Divisió Rodòfits. Generalitats. Bangiofícies i florideofícies. Nivells d’organtizació morfològica, reproducció, ecologia i utilitats del grup. Filogènia. Característiques generals dels rodòfits: (Divisió Rodòfita/Rodophyta) Els rodòfits també s’anomenen algues vermelles. La seva complexitat morfològica va des de protòfits unicel·lulars, algunes poques colònies fins a plantes talòfites de gran complexitat. Hi ha 675 gèneres, 4.000 espècies. Organització cel·lular dels rodòfits: Presenten entre dues cèl·lules que s’han originat a partir de la mateixa cèl·lula mare una connexió en forma de “tap” que permet el pas de substàncies. Es dóna en algues vermelles i els fongs que en deriven. Diversitat morfològica: Classe bangiofícies: quasi mai no hi ha sinàpsi, més senzilles i tenen poca variabilitat morfològica. Les més senzilles són protòfits unicel·lulars. Alguns formen filaments simples (Bangia) que inicialment poden ser unisèrids i quan són més vells els podem trobar pluriseriats i ramificats. Alguns incrustants poden acabar per formar làmines d’una sola cèl·lula (Porphyra) Classe florideofícies: són molt més evolucionades. Les més simples són filaments simples uniseriats i podem trobar formes més evolucionades com són formes verticil·lades, pinnades, alternades o doblement alternades. Aquesta estructura es pot veure de forma més complexa en varies capes de cèl·lules. Sempre hi ha sinàpsi. Pigments dels rodòfits: Clorofil·la, carotens i xantofil·les, ficocianina, alocicocianina i ficoeritrina. Substàncies de reserva dels rodòfits: midó de fioridees, li falta amilosa i per tant no es tenyeix amb lugol. Membranes dels pastidis dels rodòfits: 2 Agrupació de tilacoides dels rodòfits: no formen grups. Grana: no Dotació flagel·lar dels rodòfits: no. Paret cel·lular dels rodòfits: cel·lulosa, pectina, agar, xilana, carraguenina i manana, impregnades de carbonat de calci. Cicle vital dels rodòfits: gàmetes (n) � zigot (2n) � (mitosi) � carposporòfit (2n) � (mitosi) � carpospòres (2n) � (mitosi) � esporòfit (2n)� (meiosi) � espores (n) � (mitosi)� gametòfit (n)� (mitosi) � gàmetes (n). Aquest cicle consta de tres generacions, dos 2n (carposporòfit i esporòfit) i una generació n (gametòfit). Tenen tricogàmia, és a dir, que el gàmeta femení té tricogina que el fa més accessible a ser fecundat pel gàmeta masculí ja que tots dos són immòbils. El carposporòfit sol ser paràsit del gametòfit femení. Aquesta tercera generació constituïda pel carposporòfit serveix per augmentar el rendiment del zigot que tant costa d’aconseguir pel fet de que els gàmetes són immòbils, el que realment s’aconsegueix amb el carposporòfit és tenir a partir d’un zigot fecundat varis esporòfits amb una dotació genètica igual. Quan les carpospores no tenen protecció el lloc on estan s’anomena gonimoblast, i si hi ha una capa de protecció s’anomena cistocarp. Ecologia dels rodòfits: són majoritàriament marines, tenen afinitats tropicals i poden viure en la zona mediolitoral (entre marees), infralitoral (des del nivell 0 fins al límit de les algues fotòfites, les que tenen afinitat per la llum) i circalitoral ( des del nivell de les algues fotòfites fins al nivell de les algues esciofites, zones amb poca llum). Les algues vermelles tenen una gran importància biològica pel fet que formen bioconcrecions que són roques d’origen orgànic, com el Lithophylum tortuosum (trottoir) que es troba a la zona mediolitoral, els coral·lígens que es troben a la zona infralitoral des dels 50 fins als 60 metres on hi ha un substrat rocós per fixar-se ; també trobem el Grapissar o Maërl. Dels rodòfits també se’n obté agar per fer cultius microbiològics.

30

31

Tema 10: Divisió cloròfits. Generalitats. Clorofícies, zignematofícies i carofícies: nivells d’organització morfològica, reproducció i ecologia. Filogènia dels cloròfits i la seva relació amb les plantes superiors. Característiques generals dels cloròfits: (Divisió Cloròfita/ Clorophyta) Estan constituïts per 8.000 espècies, 450 gèneres. Classes de cloròfits: Clorofícies, Zignematofícies i Carofícies. Organització cel·lular dels cloròfits:

Diversitat morfològica: L’origen està en unicel·lulars flagel·lats uninucleades.

- La primera línia morfològica és la Vulvocina, que comença amb formes cenobials, colònies amb certa especialització del treball, algunes cèl·lules formen colònies a l’interior, com és el cas del gènere Volvox, tota la línia morfològica és uninucleada.

- La segona branca anomenada tetrasporina, és integrament uninucleada, inicialment forma filaments uniseriats, que deriven cap a formes laminars que poden arribar a formar dos lamines o bé, ramificacions varies uniseriades, pluriseriats ramificats, aquesta és la línia evolutiva que va donar lloc a les plantes superiors terrestres.

- La tercera línia morfològica és la sifonada que es caracteritza per una cèl·lula grossa amb múltiples nuclis, que pot donar lloc a formes filamentoses plurinucleades, filamentoses plurinucleades ramificades, o bé formes en forma de sifó, és a dir on hi ha hagut moltes divisions però no hi ha cap tabic i cada nucli controla la seva regió de citoplasma, només es tabiquen els gametangis; la par interna és hialina i la externa que forma els utricles s’hi troben tots els plastes.

Pigments dels cloròfits: clorofil·la a i b, carotens i xantofiles. Substàncies de reserva dels cloròfits: midó intraplastidial associat sovint a pirenoides. Membranes dels pastidis dels cloròfits: 2 Agrupació de tilacoides dels cloròfits: 2-6 Grana: si Paret cel·lular dels cloròfits: Cel·lulosa i pectina.

32

Característiques generals de les clorofícies:

Van des de protòfits unicel·lulars fins a plantes tal·lòfites molt complexes. Dotació flagel·lar de les clorofícies: 2 isoconts, que a vegades poden ser 4, 8 o molts. Paret cel·lular de les clorofícies: algunes també hi tenen impregnacions de carbonat de calci, Acetabularia. Reproducció asexual de les clorofícies: fragmentació o pluripartició. Volvox és un cas especial ja que la reproducció asexual consisteix en la invaginació d’una de les cèl·lules flagel·lades, que per mitosi genera una nova colònia que té els flagels cap a l’interior, per tant li cal la inversió. Reproducció sexual de les clorofícies: poden ser monoiques (Codium) o dioiques (Ulva rigida). Cicles vitals haplobiòntics (Chlamydiomonas), diplobiòntics (Codium) i haplodiplobiòntics (Ulva rigida). Zigots de resistència. Ecologia de les clorofícies: poden ser marines o continentals. Formen part del plàncton, poden ser bentòniques, . poden viure sobre roca però també sobre el fons sorrenc (Caulerpa prolifera o Caulerpa taxifolia, ambdós sifonades). També poden ser terrestres, i poden arribar a viure sobre la neu i el gel. Fan simbiosi amb els fongs i formen el 95% dels líquens. Formen zooclorel·les, és a dir la simbiosi d’un parameci amb cloreles. També s’utilitzen com a aliment. Les microscòpiques fan la depuració de les aigües residuals urbanes. També serveixen de bioindicadors de zones que estan molt eutrofitzades o bé en aigües dolces, més riques en nutrients.

33

34

Característiques generals de les zignematofícies:

Unicel·lulars, amb dos parts simètriques (Cosmarium), molt rarament en petits agregats o filamentosos no tamificats (Spirogyra).

Unicel·lulars, amb dos parts simètriques (Cosmarium), molt rarament en petits agregats o filamentosos no tamificats (Spirogyra). Dotació flagel·lar de les zignematofícies: no presenten mai cèl·lules flagel·lades, els gàmetes són ameboides. Paret cel·lular de les zignematofícies: els gàmetes no tenen paret cel·lular. Reproducció asexual de les zignematofícies: els unicel·lulars es divideixen per divisió o escissió transversal. Els filamentosos es divideixen per fragmentació. Reproducció sexual de les zignematofícies: els unicel·lulars formen isogàmetes ameboides, zigot de resistència. Els filamentosos fan la conjugació escaliforme en que els gàmetes travessen el canal que els uneix per moviments ameboidals. Ecologia de les zignematofícies: viuen en aigües dolces, netes i àcides (turberes). Els unicel·lulars són platònics, els filamentosos són bentònics i poden formar part del plòcon (entre aire i aigua) perquè pugen amb l’oxigen que produeixen.

35

Característiques generals de les carofícies:

Algues macroscòpiques, amb ramificacions verticil·lades (organitzades en nusos i entrenusos). En alguns casos hi ha cèl·lules corticals que protegeixen .

Algues macroscòpiques, amb ramificacions verticil·lades (organitzades en nusos i entrenusos). En alguns casos hi ha cèl·lules corticals que protegeixen . Dotació flagel·lar de les carofícies: 2 només en els gàmetes masculins. Paret cel·lular de les carofícies: pot estar impregnada de carbonat càlcic o magnèsic. Reproducció asexual de les carofície : per rizoides o fragments de rizoides. Reproducció sexual de les carofícies: tenen un cicle haplobiòntic, els gàmetes presenten oogàmia (le masculí presenta 2 flagels), el gametangi masculí és molt complex i protegeix els gàmetes (anteridiòfor), el femení (oogoniòfor). Aquest fet de protegir els gàmetes els fa ser molt evolucionats. Hi ha monòics i diòics. Ecologia de les carofícies: són només continentals o aigües salobres (aiguamolls). Formen prats submergits. Poden arribar a fer fins 30 cm. Fossilitzen molt bé al tenir la paret cel·lular calcificada.

36

37

Tema 11: L'origen de la vida i dels vegetals. Filogènia dels diversos grups procariotes i d'algues eucariotes. L'origen de les plantes terrestres.

Filogènia de les algues 4.600 106 anys Formació de la terra. 3.860 106 anys Primeres restes que contenen C12 i C14 en les mateixes proporcions que els éssers vius. 3.400 – 3.300 106 anys Primers fòssils de bacteris que no fan la fotosíntesi oxigènica. 2.800 106 anys Primers cianobacteris que fan la fotosíntesi oxigènica. Comencen a fabricar oxigen. 2.000 106 anys Els cianobacteris dominen el planeta i formen els estromatolits. 2.000 – 1.800 106 anys Apareixen els eucariotes unicel·lulars (algues). 1.400 106 anys Apareixen els eucariotes pluricel·lulars (algues).

450 -670 106 anys Apareixen les plantes terrestres, aquest pas requereix la alternança de generacions, un esporòfit cutinitzat per no perdre aigua, evolució del xilema i el floema per transportar substàncies i estromes per fer l’intercanvi de CO2 per aigua i O2

.

38

39

40

41