A QUI VOLEU ACOLLIR? : DEIXEU ELS AVIS TRANQUILS !

A qui voleu acollir?Deixeu els avis tranquils!

per Rubèn Novoa i Arranz

Barcelona, 16, 17 i 18 de Febrer de 2017

Aquest és el primer d’una sèrie de tres articles que sota el títol Aqui voleu acollir? pretén deixar de manifest la nul·la consistènciadel xou mediàtic que viu aquests dies Catalunya amb la campanyaCasa Nostra és Casa Vostra:

I. Deixeu els avis tranquils !II. La Catalunya que sempre badaIII. Acollim-los!: un framework de treball sensat

①

A QUI VOLEU ACOLLIR? : DEIXEU ELS AVIS TRANQUILS !

PRIMERA PART

Deixeu els avis tranquils

Abans de res vull deixar dit que que sóc plenament conscient delrisc que suposa iniciar públicament un debat com aquest. I mésconcretament en un moment com l’actual, on el pensament únicha segrestat l’opinió pública catalana en defensa de «certs»refugiats. Per tant, i abans d’entrar en matèria: ja haureu intuïtque no penso acceptar cap lliçoneta moral dels de la cantarellamessiànica del «Refugees Welcome».

El discurs d’aquesta gent pretès moralment superior ha― ―acabat derivant en un aquelarre d’intolerància i extremisme,marcadament totalitari, que considero del tot preocupant i que hedividit en 3 grans blocs per fer-ho entenedor.

M’ha fet alçar la veu el fet de sentir-me insultat pel diputat a Cortsd’ERC, el sr. Gabriel Rufián, que ha tingut la desvergonya decomparar l’exili de molts dels nostres avis l’any 1939 amb la crisidels refugiats que està patint Europa a dia d’avui. Quina poca-soltada!

Resulta que alguns hem viscut el drama de l’esdevenir refugiat enun altre país, a nivell familiar, fins i tot en primera persona.

②

A QUI VOLEU ACOLLIR? : DEIXEU ELS AVIS TRANQUILS !

El meu oncle-avi, en Gabriel Arranz i Sastre, n’és un clar exemple.Les malvestats de la guerra el conduïren de la derrota a l’exili.Això també inclou Argelers, aquell terrible camp de concentracióinstal·lat al bell mig de les boniques maresmes de la Marenda. Laderrota humana vital més dolorosa que pot patir una persona.

Però en Gabriel Arranz optàper no deixar-se vèncer. Vaintegrar-se totalment enaquella França que s’haviavist «obligada» a acollir-loper la via d’urgència (i,tanmateix, d’aquella formatan indigna per a un ésserhumà).

Què hi tenia alternativa?No. Si gosava tornar aBarcelona era ben conscientque seria afusellat pel règimfeixista del general Franco.Només podia mirarendavant, i, ell, era un homed’acció i força espavilat.

Ho demostrà servint-se d’una martingala per aconseguir fugir delCamp d’Argelers.

③

A QUI VOLEU ACOLLIR? : DEIXEU ELS AVIS TRANQUILS !

M’omple d’orgull poder dir que comparteixo ADN amb aquelloncle Gabriel que, enlloc d’optar per la queixa continuada, elparar la mà i l’exigència de l’altri va redimir-se de la derrota vitalque l’acompanyava fent servei a la Résistance. Tenia l’oportunitatde revenjar-se de tot el què li havia tocat viure en la seva joventutvencent un totalitarisme encara pitjor què aquell que l’haviaforçat a l’exili i convertit en un refugiat: l’Alemanya nazi de Hitler.Ho va poder compaginar fent d’operari en una petita indústrialocal metal·lúrgica. I se’n sortí prou bé.

Un cop alliberada França, l’oncle conegué una noia, la Manuela, itots dos formaren una família a Castellnou d’Arri (Montpeller).Fou llavors que decidí no mirar mai més enrere i reviure el dramade veure’s amb, vint-i-pocs anys acabats de fer, creuant a peu elsPirineus fugint d’uns i d’altres: dels feixistes espanyols d’extrema-dreta (l’Exèrcit Nacional) i dels feixistes espanyols d’extrema-esquerra (la FAI).

Fou tan dissortada aquella generació!

Personalment vaig tenir la sort de conèixer l’oncle Gabriel l’any1990, amb 11 anys era Pasqua, ho recordo perfectament. Fou la―seva segona estada a Barcelona des de la derrota de 1939. S’haviajurat a si mateix que no trepitjaria mai més aquella Espanya

primer feixista, després monàrquica que tant dolor essencial― ―li havia provocat (i que interiorment ja havia anihilat, moltmeritòriament al meu entendre).

④

A QUI VOLEU ACOLLIR? : DEIXEU ELS AVIS TRANQUILS !

Crec que abans d’entrar en matèria, era necessari expressar al Sr.Rufián que el dolor del refugiat és un dolor que encara esmanifesta en terceres generacions com la meva. Li ho dic perquèla meva cosina Délphine és encara a dia d’avui una grandesconeguda per a mi. Només ens vam conèixer en aquella ocasió,ara farà més de 25 anys! No existia el Facebook, com comprendrà.

Ha d’entendre, Sr. Rufián, que introduir al debat polític actual (ivostè sap millor que ningú que aquest «business» seu l’alta―política , pel què fa a substància, és totalment tòxic i―ridículament reduccionista i en moments com l’actual encara―més: vostè s’hi troba a diari, no m’ho negarà! ) el drama de l’exili―de 1939 és insultar de forma totalment gratuïta aquella generació.La generació de l’oncle Gabriel i la de tants d’altres.

Com el tinc per una persona intel·ligent, confio que no hagid’esperar el següent capítol d’aquest serial (A qui volem acollir? :La Catalunya que sempre bada) per comprendre la magnitud de latragèdia i entendre per què no puede confundir la gimnasia con lamagnesia. És a dir, la necessitat de demanar disculpes. Tinguipresent que tampoc l’hi obligo.

Rubèn Novoa i ArranzBarcelona, 16 de febrer de 2017

[ Continuarà... (demà, amb La Catalunya que sempre bada) ]

⑤