VIATGE A MAUTHAUSEN

Divendres 8 de Maig de 2015

Tot i que vam haver de llevar-nos a les 4 de la matinada per agafar el vol, vam tenir un trajecte molt tranquil.

Quan vam arribar a l’aeroport de Munich vam marxar directament cap a visitar el castell de Hartheim, un castell preciós però que la seva funció era inimaginable per tothom. Inicialment, el govern d’Alemanya va dir que es faria càrrec de totes les necessitats dels nens amb discapacitats. La gent que no podia cobrir totes les necessitats dels seus fills els van deixar en mans de llocs com el castell de Hartheim. Però un cop aquests nens arribaven allà, els gasejaven i els cremaven per evitar despeses pel país.

Durant la visita, vaig veure una fotografia on apareixien unes infermeres envoltades pels nens que cuidaven. Tots ells semblaven feliços i veient la imatge era impossible imaginar-me que aquelles infermeres amb un somriure tan feliç i sincer eren les mateixes persones que s’encarregaven de portar els nens a la cambra de gas per matar-los. Quan sortien a l’exterior o feien activitats a fora, era com si fessin una obra de teatre. Realment era això, ja que feien el paper d’infermeres quan realment no ho eren. Són uns fets que em van costar molt d’entendre. Sobretot per com unes persones podien ser capaces de cuidar a uns nens i posteriorment matar-los.

També vam entrar en una sala on a les parets hi havia escrits els noms de totes les persones que havien sigut assassinades a Hartheim. Una sensació d’impotència em va envair al veure tants noms escrits i que darrera de cada nom hi havia una nena, un nen o senzillament persones humanes assassinades per tenir algun problema psíquic. A la mateixa sala hi havia exposada un fragment d’excavació que van trobar quan el castell va deixar de fer la seva funció. A dalt de tot hi havia terra. I a mesura que anaves baixant es veia que apareixien tot d’objectes com ulleres, tasses, penjolls... Eren tot d’objectes que duien els nens i que no els feien cap servei i van cavar un gran forat per enterrar-los tots. Fins i tot s’hi podien veure restes d’ossos que no es cremaven i que també van enterrar-ho conjuntament amb els objectes.

Després de visitar el castell vam fer un homenatge davant de la fossa on s’hi troben les restes de les persones mortes al castell de Hartheim. Després de la visita al castell, just quan ja marxàvem vam tenir el plaer de parlar amb una senyora amb accent sud-americà que a part de dir-nos “es que hoy en día, esta juventud no sabe nada” vam aprendre moltes coses d’ella.

Dissabte 9 de Maig de 2015

Ja de bon matí ens vam encaminar cap al subcamp d’Ebensee. L’únic que es conserva del camp és l’arc on hi havia l’entrada. En l’actualitat, una bona part de l’antic camp està ple d’habitatges i en una petita part hi ha les escultures que recorden les diferents nacionalitats de les persones que van morir a allà.

Quan vam entrar al camp la sensació que vaig tenir va ser que estava en un poble. Em va costar molt entendre com podia ser que a un camp de concentració on havien mort milers de persones ara hi havia un poble. Més endavant vam anar a fer un homenatge a la làpida que hi ha en record dels republicans espanyols.

Molt a prop, hi havia una paret plena de recordatoris i plaques que les havien posat les famílies de les persones que havien mort allà. Vam trobar una placa en català que l’havia posat una filla en record del seu pare. Aquesta placa deia:

Recordant al pare: Enric Curià Gatius

Per la teva lluita constant per la llibertat et van assassinar, lluny del caliu de la teva família i de la teva llar. El que mai van poder matar va ser el teu record i

l’amor que ens vas donar.

Sempre estaràs en el meu pensament i el meu cor.

La teva filla, Maria Teresa.

Després ens vam dirigir cap als túnels d’Ebensee. Només entrar el que més em va sobtar va ser la grandària del túnel. Era molt alt i escabat a una gran muntanya. Només pensar que aquestes galeries les van haver de fer a pic i pala ja em venien esgarrifances. L’aire del seu interior era molt humit i fred. Només hi vam estar deu minuts o un quart d’hora, però ja en vaig tenir prou perquè el fred s’apoderés del meu cos. Jo portava jaqueta, sabates, mitjons... Anava abrigat. Els que van haver de construir el túnel no anaven abrigats. I no s’hi passaven 10 minuts, sinó dies sencers. És impossible imaginar-se com sobrevivien allà dins.

Després vam anar a la casa d’Anna Pointner situada a Mauthausen. Allà vam assistir a la inauguració de la placa en el seu honor i vam poder veure la paret en la qual guardava els negatius de les fotos que rebia de dins el camp de concentració. Va ser allà quan vam tenir l’honor de conèixer i palar amb el senyor Pagès, un home de 93 anys que havia estat tancat al camp de concentració de Mauthausen. El que més em va sobtar va ser quan li vam demanar per la seva salut i ens va respondre que es trobava perfectament bé que només estava fotut de l’oïda.

Molt a prop d’allà hi havia l’estació de tren de Mauthausen. Vam poder veure la típica via de tren que tant s’ha vist en les pel·lícules basades en aquest tema. Una de les coses que vaig fer va ser tocar la via. Vaig tocar la mateixa via per la que feia 70 anys havien arribat trens carregats de persones tractades com gossos i que tenien com a horrorós destí Mauthausen. Vaig pensar que si aquesta via pogués parlar explicaria un munt d’històries horribles i inimaginables.

Després ens vam dirigir al subcamp de Gusen. El primer que vam veure va ser l’entrada al camp que actualment és una casa privada. Està arreglada però té la mateixa estructura que tenia abans. Vam entrar a Gusen on vam veure els forns crematoris. Al voltant d’aquests forns les parets estaven plenes de plaques que recordaven a les persones que havien mort. Dues d’aquestes plaques recordaven als manresans assassinats allà.

Va ser a Gusen on vaig conèixer a una persona molt especial, la Marie. Estàvem fent l’homenatge a Gusen quan la vaig veure que plorava. Jo i els de l’institut ens hi vam acostar. Sense dir res un per un la vam abraçar i ella no parava de donar-nos les gràcies per haver-la anat a veure. Llavors va ser quan ens va explicar la història de la seva família:

El seu pare va ser deportat a Mauthausen el 1940 i va sortir el 1945. Durant la seva estada al camp es va voler suïcidar tres vegades, dues tirant-se contra la balla elèctrica i una tirant-se a la pedrera. Després d’intentar-se suïcidar 3 vegades sense obtenir-ne resultat, va ser aleshores quan va lluitar per sortir del camp. I ho va aconseguir.

“Mi padre salió, mi padre quiso darse la muerte tres veces (...)Y ya cuando vió que la muerte no quería de él a las tres veces es cuando dijo pues de aquí tengo que salir. Y sobrevivió.”

El seu pare va sortir de Mauthausen i li va explicar a la Marie tot el que havia viscut en primera persona. Aquesta va ser una de les coses que la va impactar més. Tot i que el seu pare va poder sortir de Mauthausen, el seu tiet que havia sigut deportat a Gusen, va ser cremat viu en aquest subcamp.

“Yo tengo un tío aquí, el hermano de mi madre que lo pusieron en un horno como un pan. Lo entraron y delante de mi padre le abrieron el horno y le pusieron vivo dentro.”

M’agradaria destacar algunes de les coses que més em van emocionar de les que va explicar:

“Yo he venido per primera vez al campo. Y he venido a coger la fuerza que mi padre tenia aquí, porque admás he perdido un hijo hace poco”

“Perder a un hijo es la cosa más dura que te puede suceder en la vida. Cuando pierdes a tu marido, te quedas viuda, si pierdes a tus pedres quedas huérfano, però no hay palabra por si pierdes a tus hijos. Y no la hay porque esto no debería suceder nunca”

“Estudiad mucho, mucho, mucho. Y sed Fuertes y nunca os rindáis!”

Després de parlar amb la Marie no vaig evitar que les llàgrimes em saltessin dels ulls. Mai una història m’havia impactat tant per arribar a plorar d’aquella manera. Sincerament poder parlar amb la Marie va ser una experiència que mai a la meva vida podré oblidar i li dono les gràcies ja que si no hagués parlat amb ella, el viatge no hauria sigut el mateix.

Diumenge 10 de Maig de 2015

Ens vam llevar bastant d’hora per poder ser a Mauthausen a les 9. El diumenge va ser el dia de de les commemoracions. Primer de tot ens vam dirigir al monument francès on hi vam fer un acte d’homenatge. Va ser allà on vam veure a un senyor gran que anava amb cadira de rodes. Quan ens vam dirigir cap a ell vam descobrir que era un senyor català que havia viscut a la Barceloneta i que va ser deportat a Mauthausen. Tot i que no vam poder parlar gaire amb ell va ser un gran plaer haver-lo conegut.

Un cop vam fer l’homenatge al monument francès, ens vam dirigir a l’espanyol. Realment m’esperava que fer aquest homenatge seria molt més emotiu ja que no em pensava que parlaria tanta gent, ni la gran aglomeració que hi va haer ni la llarga estona que va durar. Durant aquesta llarga estona també es va presentar el Ministre d’Afers Exteriors, el Margallo. Durant la seva xerrada va ser moment d’alçar les banderes independentistes que dúiem i realment va ser molt satisfactori ja que quan vam veure les imatges per la televisió, només es veien banderes independentistes i republicanes, de fet només hi havia una bandera espanyola, la que duia el propi ministre. Durant la seva xerrada en comptes de sentir orgull pel nostre país per haver tingut representació, vaig sentir molta vergonya i en moments em vaig sentir ofès amb les mentides que va dir el propi ministre.

Hi va haver un moment però que de cop i volta es va començar a sentir que algú cantava l’himne dels segadors. Llavors ràpidament moltíssima gent s’hi va afegir i tots junts vam cantar orgullosos de ser catalans el nostre estimat himne!

Un cop va acabar l’homenatge ens vam dirigir cap a la desfilada internacional. Però com que els països anirien desfilant per ordre alfabètic i nosaltres teníem la S (spanian) vam decidir anar a donar una volta pel camp de Mauthausen. Va ser llavors quan vam entrar a un lloc situat sota el nivell del terra que eran les dutxes. Era el lloc on quan arribaven els deportats els posaven allà despullats i d’alguna manera els “desinfectaven”. De poc devia servir ja que només els tiraven aigua freda per sobre. Aquesta sala de dutxes tenia un aspecte molt fred i trist. Quan vam entrar-hi i vaig alçar la vista vaig veure tot de dutxes, les quals 70 anys enrere encara treien aigua glaçada que queia sobre persones que havien sigut capturades pels nazis. Només de veure les dutxes i les rajoles blanques que envoltaven el terra i les parets ja posava a pell de gallina, ja que tot es conservava igual que abans.

Al costat mateix de la sala on hi havia les dutxes, hi havia una màquina on hi posaven la roba dels deportats i la rentaven i desinfectaven amb vapor d’aigua.

Després vam entrar a dins d’un barracó. Aquell barracó era immens i molt ben arreglat i decorat. Res a veure en com eren en els seus anys de funcionament. En el barracó que vam entrar, vam poder veure el lloc on hi havia les latrines. En el nostre dossier teníem una imatge del mateix lloc feia 70 anys quan encara es conservaven les latrines i hi havia un presoner assassinat en una d’elles.

Després ja va ser el torn d’intervenir en la desfilada. El que em va sorprendre va ser que ho vam fer però fragmentat. Dins d’Espanya hi anava una part que eren els catalans, una altra part que eren els republicans i l’última part que eren els espanyols. Aquesta manera de sortir en la desfilada internacional reflecteix molt bé tal i com es troba Espanya en aquest moment. Em va sorprendre que el fet d’intervenir Espanya en tres parts cridés l’atenció de certs mitjans de comunicació estrangers que van citar que així és tal i com ens sentim els espanyols, dividits i cadascú amb un sentiment diferent.

Un cop vam acabar de fer la desfilada, vam anar cap a una part del camp on es conserva la balla original que hi havia al camp de concentració. Quan vaig ser davant de la tanca la vaig tocar. En aquell moment vaig sentir molta pau i tranquil·litat. Tot i que el principi vaig sentir molta serenor ben aviat vaig intentar imaginar-me el lloc, no en aquell moment sinó quan encara era un cap de concentració actiu. Llavors aquella balla que em transmetia aquella serenor es va convertir en una malèfica balla que impedia la llibertat, un dels principals drets humans, a uns quants milions i milions d’éssers humans.

Havent dinat ens vam dirigir cap a Linz. Allà vam tenir tota la tarda lliure. Al principi vam anar cap al centre antic de la ciutat i el que més em va cridar l’atenció és que no es diferenciava la vorera de la carretera. És a dir, no hi havia cap esgraó, tot estava al mateix nivell. I és més, a la carretera hi circulaven dos tramvies en sentits oposats i si no anaves a l’erta et posaves just a sobre d’una d’aquestes vies.

Després d’haver donat un volt pel centre, haver fet un gelat i haver comprat uns quants souvenirs, vam anar a la fira que hi havia a la ciutat. Allà vam decidir de pujar a la “noria”. Al principi quan ens vam assentar a la cistella tot anava molt bé. Però a mesura que vam anar pujant just davant nostre va aparèixer un cementiri immens que quedava fora de la vista a peu pla. Vulguis o no això va donar una mica de malt “rollo”. A la primera volta però ja ens va marxar la por i vam poder gaudir del magnífic paisatge de Linz des de l’aire.

Quan vam arribar a l’hotel encara faltava una hora per sopar i vam decidir d’anar a un prat idíl·lic que hi havia allà a la vora. Molt decidits ens vam dirigir cap al camp. Però vam tenir certs problemes per arribar-hi ja que el camí que vam triar nosaltres passava per un camp amb una pujada molt forta. Però després de pujar, ja vam arribar a un prat verge i amb un munt d’herbes sense

trepitjar que era perfecte per estirar-s’hi, respirar fons i fer una bona neteja d’esperit. Realment no sé quanta estona hi vam estar però em va semblar que va ser molt curta. El millor va ser poder respirar ben fort i descasar envoltat de natura després d’un dia tan atrafegat com aquell. Allà va ser on vam poder gaudir de com el sol s’anava ponent, fins que ens vam adonar que ja eren les 8 i vam decidir tornar cap a l’hotel per sopar.

Dilluns 11 de Maig de 2015

El dilluns vam retornar a Mauthausen però aquesta vegada per fer una visita no tan d’homenatges sinó més per veure el camp. Vam anar comparant com era el camp abans i tal i com és ara. Pel meu gust està tot massa arreglat i pintat. Un exemple d’això va ser que en un barracó ens vam trobar a un senyor pintant la fusta d’una finestra de color blanc. En l’època de funcionament no hi havia pas tants luxes i penso que ho haurien d’haver deixat més “natural”, tot i que també entenc que d’aquesta manera l’únic que fan és “maquillar” la realitat perquè aquell lloc no sembli tan esgarrifós com havia sigut.

Vam entrar de nou en un barracó i vam poder veure com en una petita sala hi havia com dues estructures rodones fetes de marbre que en el moment de funcionament, servien com una font. Hi havia com una espècie de tub del qual rajava aigua i gràcies a això es podien renta una miqueta la cara. El que més em va sobtar va ser el que em va explicar el Xavier: que es conservava una foto on es veia que un deportat havia sigut empalat, és a dir que li havien clavat el tub pel coll de manera que el travessés i allà el deixaven.

Una cosa que desconeixia era que a dins del camp hi havia una presó o com deia una placa: “Arrest-Gebäude”. Només entrar ja feia cara de ser un mal lloc per

arribar. Si alguna persona arribava a la presó, ja podia dir gairebé segur que no en sortiria, si més no viu. Quan vam entrar tan a la dreta com a l’esquerra hi havia un passadís on anaven apareixent portes fins a acabar-se el passadís. Només de veure com estava el passadís ja em venien calfreds. Tot i que ara ja no hi ha ningú, ni que em paguessin em quedaria en aquells passadissos jo sol. Les rajoles de terra eren quadrades i d’un color vermell i groc que amb el temps s’havia despintat. Estaven plenes de pols pels anys i em van donar la sensació que em trobava en un manicomi abandonat. I de fet no estava tan errat, ja que les persones que acabaven allà a vegades eren sotmeses a experiments i al final tenir una ment sana era pràcticament impossible.

Després ens vam dirigir al crematori o “Krematorium”. Tot i no sent el primer crematori que havíem vist, em va sobtar molt veure que era com un forn però fet amb les mesures adequades per posar-hi una persona. Al costat mateix del crematori hi havia una altra sala on hi havia una taula de marbre. Aquesta taula de marbre l’utilitzaven per arrencar o treure coses de valor a les persones que anaven a parar al crematori. Però per treure aquestes coses de valor potser havien de tallar, arrancar... El marbre que nosaltres vam veure era nou, però feia uns anys encara hi havia el marbre original, el que havien utilitzat els nazis. Veure una taula plena de talls i mig picada et donava la sensació de com els tractaven. Quan vaig ser allà vaig intentar imaginar-me tot allò en funcionament. Però em va ser impossible. M’era impossible imaginar-me com unes persones podien agafar a un altre de la mateixa espècia i arrencar-li les coses de valor, com dents d’or, i després posar-lo al crematori. En aquell moment em va ser impossible i de fet encara ara no entenc com unes persones podien tractar a unes altres persones com si fossin llenya. O més ben dit pitjor que si fossin llenya perquè quan nosaltres cremem llenya ho fem, per escalfar-nos i per a un bé nostre. Però quan ells cremaven a persones ho feien senzillament per eliminar-les.

Després del crematori vam anar al museu. Allà hi havia diversos objectes de l’època exposats. Un d’ells per exemple era un dels llums que hi havia per il·luminar el camp. Però el que més em va cridar l’atenció va ser quan vaig veure la

xeringa amb l’agulla més gran que havia vist mai. Aquesta xeringa estava plena de benzina i com molts altres objectes, la seva funció era matar. I el seu funcionament consistia en injectar la benzina directament al cor. Era per això

que l’agulla era tan llarga. Perquè havia de travessar molt múscul per arribar i foradar el cor introduint-hi la benzina. Aquesta acció era letal i a vegades s’utilitzava per les persones que anaven a parar a la infermeria. Ells en deien infermeria, però si un arribava allà de ben segur que ja li clavaven l’agulla al cor. És per aquest motiu que moltes persones intentaven dissimular que estaven malalts per evitar tenir una mort assegurada. Tal i com ens va explicar el Xavier per dissimular per exemple que tenies una cama trencada, tenien l’ajuda dels seus companys ja que si els feien formar, els del costat intentaven ajudar al malalt perquè no caigués i evitar anar a la infermeria. Aquesta història em va commoure molt ja que, aquí és on es veu com és l’ésser humà de veritat. Tot i estan en una lloc on molt probablement ningú sortiria viu, encara hi havia un bri d’esperança per segur vivint i sobretot per ajudar a als altres a que també ho fessin.

Va ser entrant a l’última sala del museu quan vaig rebre la primera bufetada. En aquella sala hi havia tots els noms dels que havien sigut assassinats a al camp. De fet no ben bé de tots, sinó dels registrats. És a dir que encara hi havia un gran nombre de persones que allà no hi apareixien. La bufetada que vaig rebre em va servir per obrir els ulls perquè era impossible imaginar-se aquell nombre de persones. Sabia que eren milers de

persones, però escrit així amb un moment es llegeix. Va ser allà on vaig veure realment el valor que tenien les paraules “milers de persones”.

Els noms estaven escrits a sobre d’una pantalla negre, però de lluny el negre no s’apreciava per culpa de la quantitat de noms que hi havia. Realment entrar en aquella sala em va provocar que se’m regirés tot. I un munt de sentiments indescriptibles van sorgir del no res. Vaig haver d’estar un moment callat i centrat en mi mateix per tornar a la realitat. Va ser una experiència única a la vida.

En aquesta mateixa sala hi havia un llibre molt i molt gruixut on es recollien els noms del les persones assassinades i estaven en ordre alfabètic pel cognom. I va ser en un d’aquests fulls on el Pol va trobar el nom del Juan Poch Sardá el bagenc del qual ell hi està fent el treball de recerca. Només veure un nom el qual havia sentit a anomenar algun cop em va provocar que hagués de fer un fort sospir per tornar a situar-me a lloc. Per tant no em puc imaginar el que devien sentir les persones que van trobar el nom d’un familiar seu en algun full.

Després d’aquella sala vam anar a veure la cambra de gas. Sempre havia sentit a parlar de les cambres de

gas però mai n’havia vist cap. Va ser llavors quan en vaig veure una en directe per primera vegada. Però quan la vaig tenir el davant la pregunta que em va venir al cap va ser “és això la cambra de gas?” No tenia res a veure en com jo me l’havia imaginat. Era senzillament una sala on les parets estaven plenes de rajoles blanques i on hi passaven uns tubs que eren els responsables de portar el gas. Se s’amblava molt a la sala que havíem vist de les dutxes. I em pensava que hi hauria com uns forats o uns grans tubs sense fi pels quals el gas sortia. Però la realitat va ser molt diferent.

Vaig estar molt poca estona davant de la cambra de gas, m’hagués agradat poder-hi estar més estona mentre reflexionava. En aquell moment tan breu no vaig ser capaç d’imaginar-me que em trobava davant d’una sala on milions de persones havien perdut la vida gasejades. Impotència, angoixa, horror, ira... tot de sentiments van sorgir i es van col·locar a flor de pell.

Després ja vam sortir del camp i vam fer el trajecte que feien els deportats que anaven a treballar a la pedrera. Quan vam començar a caminar pel camí de pedres, vaig notar com cada pedra de sota els meus peus em tocava la sola de la sabata i em sentia molt vulnerable perquè al ser pedres malt posades no tenies gaire estabilitat. Jo duia sabates, però les persones que baixaven a la pedrera anaven descalços. Cada passa que donava, intentava imaginar-me com eren les passes que donaven els deportats. A cada passa que feien ells, un munt de pedres i moltes d’elles afilades eren trepitjades. A cada pas, havien d’aguantar un dolor insuportable. Va ser un camí llarg i feixuc per mi. Per ells però havia de ser una caminada agradable en comparació al que farien en arribar a la pedrera.

Vam passar pel costat d’un precipici anomenat “el precipici dels paracaigudistes” . El Xavier ens va explicar que rebia aquest nom perquè quan els nazis s’avorrien empentaven a un deportat d’alta baix com si fos un paracaigudista. L’única diferència és que no tenien paracaigudes i que un cop a terra els esperava la mort.

Abans d’arribar a la pedrera però, havien de baixar les “escales de la mort”. Aquestes escales estaven formades per 186 graons d’una mida feta expressament perquè al

baixar-les, el peu sencer no cabés mai a cap esgraó. Això el que provocava era inestabilitat. I més d’una vegada quan els deportats baixaven les escales amb blocs de pedra de 30 quilos a l’esquena, els nazis feien caure a algun deportat i això provocava que totes les persones del davant també caiguessin i esdevenia un efecte dòmino. Un efecte dòmino mortal per les persones que el patien.

Asseguts en aquestes escales, vam fer l’últim homenatge del dia. Va ser dedicat a totes les persones mortes a la pedrera i a les escales. Per concloure aquest homenatge vam realitzar una activitat que em va agradar molt. Consistia en escriure amb un tros de paper una paraula que després d’haver fet tot el viatge crèiem que mereixeria la pena que acabés cremada.

Tothom va escriure la seva paraula i en mica en mica vam agrupar tots els papers per cremar-los. Què més millor que cremar “l’odi al diferent”?

Després d’haver acabat l’homenatge vam veure la immensa pedrera feta a pic i pala pels deportats. Si uns anys abans, m’haguessin dit que allò havia sigut fet a mà, mai m’ho hagués cregut. Però de fet, tampoc mai m’hagués cregut que els propis humans seríem capaços de crear unes fàbriques de matar persones...

Estar a sota d’aquella immensa paret de pedra em va servir per reflexionar sobre això. Però reflexionar no va sempre acompanyat d’alguna resposta o solució. Així que després d’estar un moment reflexionant, vaig acabar al mateix punt en què estava, amb les mateixes preguntes sense resposta... Però va ser llavors quan em vaig adonar que estar altra vegada al mateix lloc d’inici no era important. El que sí que era important era tot el recorregut de reflexió que havia estat fent abans de tornar al mateix punt.

Abans de marxar, vam anar a un costat de la pedrera que estava ple de pedres de diferents mides. Pedres originals del camp de concentració de Mauthausen. Pedres que feia 70 anys havien estat excavades a pic i pala pels deportats. Vaig triar una pedra petita que hi havia a terra i quan la vaig tenir a la mà la vaig prémer ben fort. Va ser llavors quan vaig recordar unes paraules que havia dit la Marie referint-se a una pedra de Mauthausen:

“Guárdala siempre, guárdala siempre, siempre, siempre”

I realment és el que faré. Però no tan sols amb la pedra sinó amb tot el viatge i amb totes les persones que vam conèixer. Cada vegada que miri a la pedra, em vindrà al cap tot el viatge a Mauthausen. Un viatge que no té res a veure amb els viatges que es fan amb l’institut. Ha sigut un viatge emotiu i un dels millors que he fet al llarg de la meva vida.

I per molt vell que em faci sempre recordaré “aquell viatge a Mauthausen que vaig fer a primer de batxillerat”.