GEOGRAFIA

Les sabanes són biomes de les zones intertropicals. S'estenen per algunes zones de Sud-Amèrica, la meitat sud d’Àfrica, bona part de l’Índia i el nord-oest d’Austràlia.

Les sabanes són extenses praderies que donen aliment a molts dels herbívors que hi viuen.

CLIMATOLOGIA

La sabana és una praderia dins un clima tropical. Hi acostuma a haver arbres i arbusts dispersos però hi predomina la vegetació herbàcia.

El clima calent de la sabana té un dèficit hídric més o menys acusat, malgrat que la precipitació anual pot ser major que l'evapotranspiració. Normalment hi ha una estació seca que dura un mínim de 8 setmanes, on la pluviometria és molt baixa o inexistent i una estació humida en els mesos amb pluja suficient per al creixement de la vegetació que formarà les pastures.

Es discuteix si és una degradació natural del bosc equatorial o està provocada per la mà de l'home. La causa d'aquestes dubte és que les grans sabanes es troben a les regions poblades des de la Prehistòria a Àfrica, mentre que a Amèrica i Austràlia són molt petites.

La sabana es caracteritza per dues estacions ben diferenciades: la humida i la seca.

Les temperatures a les sabanes són molt altes sense gaire variació al llarg de l'any (hi ha més variació entre el dia i la nit). Cap al final de l'estació seca és quan fa més calor. La temperatura mitjana es troba al voltant del 18ºC.

La disparitat de valors pluviomètrics, determina que existeixin diferents tipus de sabanes, des de les més seques, que només permeten el creixement de les plantes herbàcies, fins a les més plujoses, on poden sobreviure un ventall bastant ampli d’arbustos i arbres.

El total de pluja és molt variable des de 250 a 2.000 litres l'any, doncs no totes les sabanes són iguals i algunes presenten boscos de transició vers altres biomes més humits.

L'estació seca dura com a mínim unes 8 setmanes, factor que limita la flora al creixement d’herba i alguns arbres dispersos. Si l’estació seca és curta, els arbres són més abundants i poblen la sabana. Durant l’estació seca els rius i rierols s’assequen, moltes plantes perden la seva part aèria, i els animals es veuen obligats a migrar.

Per sobreviure l'estació seca, les plantes necessiten de llargues arrels per xuclar tota la humitat del sòl. A més tenen una escorça gruixuda per protegir-se dels incendis anuals. També tenen troncs que poden emmagatzemar aigua, i les fulles cauen durant l'estació seca.

Amb les pluges la vegetació es torna exhuberant, i la vida torna a la sabana. Algunes sabanes s'inunden temporalment pel seu drenatge lent o per la crescuda de rius o llacs.

A les tardes d'estiu a la sabana les pluges són diaries. Cada dia l'aire calent i humit s'eleva de la terra i xoca amb l'aire més fred per sobre i es converteix en pluja.

EDAFOLOGIA

El sòl de la sabana és argilós i impermeable. Una característica pròpia d’aquest bioma és l’alternança entre una estació humida i una altra de seca. L’estació seca és molt àrida i que facilita la propagació d’incendis. El foc agilitza el creixement de les herbes i frena el desenvolupament dels arbres. També accelera la mineralització del sòl i el creixement de les plantes que s’adapten a aquestes condicions.

Existeixen una gran varietat de sòls, però els més abundants són els anomenats vermells tropicals o laterítics (del llatí later, i que significa rajol). El seu color es deuen als òxids de ferro formats per la pluja i les elevades temperatures.

Encara que en algunes regions el sòl és poc fèrtil, se’l considera de forma general com un sòl bastant productiu. Els sòls de les sabanes solen ser àcicds i vermellosos (latosols), iqual que en els boscos tropicals. Alguns sòls poden ser més de tipus calcaris, amb tonalitats més grisoses, sobretot en les àrees més seques.

La naturalesa de la roca mare del lloc és important, doncs és la que determina en part les característiques químiques del sòl, doncs les pluges són més aviat escases i condicionen molt poc l’evolució final del sòl.

El sòl de la sabana no arriba a gran profunditat. En la seva primera capa, anomenat horitzó A, les partícules del terra es barregen amb matèria orgànica en descomposició, no molt abundant. En la segona capa, l’horitzó B, es troben la majoria dels minerals. Finalment, a l’horitzó C trobem els fragments més grans de la roca mare.

La sabana és un bioma molt especial per a l’ésser humà, doncs n’és el seu bressol primari, o sigui el lloc on van aparèixer els primers primats bípedes.

L’home amb el temps ha utilitzat les àmplies pastures com a medi de subsistència, doncs l’estratègia nòmada i recol·lectora l’obligava a utilitzar eficientment els recursos que aquest bioma li proporcionava, i si calia migrar en busca de noves fonts d’alimentació.

El sedentarisme va possibilitar una nova concepció de la vida, aprofitant in situ els recursos de la terra i caçant o criant els animals dins mateix de la sabana.

ECOLOGIA

L’anomenada hipòtesi de la sabana sosté que el canvi de les denses pastures va ajudar al desenvolupament del bipedisme, d’intel·ligència humana i altres trets que avui dia es consideren humans. Aquesta hipòtesi va ser presentada a principis del s. XX, i la mateixa es basa en la idea de que els nostres antepassat van començar a parar-se en les potes posteriors per així poder observar per sobre de l’herba en busca de preses. El procés de canvis que ha sofert l’espècie humana des de l’aparició del primer homínid fins els nostres dies es diu hominització. El primer homínid que va aparèixer va ser Sahelanthropus tchaliensis. Va sorgir, aproximadament, 10 milions d’anys a Àfrica, quan el continent es va trobar afectat per una progressiva dessecació que va reduir l’àrea de boscos i selves.

Si l'evolució humana respongués a probabilitats, el paisatge que va veure el primer avantpassat humà que va caminar dret fou l’horitzó obert de la sabana i no la jungla en què van quedar els micos. 

Ara, un estudi en Nature reivindica aquest passat. Manté que les planes d'herba i amb menys d'un 40% d'arbres van dominar l'est d'Àfrica durant els últims set milions d'anys. Aquest abismal període i aquesta zona van veure a la nissaga dels humans separar-se dels ximpanzés, tirar a caminar sobre dues potes i augmentar la mida del seu cervell fins a generar la joia capaç de desenvolupar tota una revolució tecnològica.

A l’Àfrica, el mitjà era sec, hi havia pocs boscos plujosos i gran part del territori estava format per sabanes. Inicialment, els homínids eren herbívors dedicats a la recol·lecció de vegetals; després van començar a menjar carn, que aconseguien apropiant-se de la carronya o caçant. Es considera que un dels motius por els quals els homínids migraren de Àfrica fou la caça, doncs es pensa que recorrien grans distàncies per seguir a les seves preses.

Amb el canvi de clima, la caça va adquirir major importància a Europa i Àsia, encara que no es va abandonar completament la recol·lecció, per el que ambdues activitats foren complementàries

Per aquesta època tenim dos gèneres d'homínids a l'Àfrica. Un grup de australopitecs i el gènere Homo. Els australopitecs es dividien en dues espècies: Australopithecus africanus, que era gràcil i de talla més aviat petita, i habitava a l'Àfrica del sud, i Australopithecus robustus, que eren més corpulents i habitaven Àfrica oriental. Ambdues espècies eren principalment recol · lectores, i menjaven arrels i fruits durs. Del gènere Homo havia el Homo habilis, habitaven a l'Àfrica oriental, i eren carronyers i recol · lectors.

Tots aquests primers homínids eren de poca talla. No apareixen grans homínids fins fa 1,6 milions d'anys, època en què entra en escena l'Homo erectus. Aquest pitecantrop (mono-home) va ser el primer a estendre’s més enllà d'Àfrica, arribant a aparèixer a Àsia continental (Xina), Europa i Orient Mitjà. L'Homo erectus ja tenia un cervell bastant desenvolupat (750-1250 cc) i una alçada i pes (1,5-1,80 mi 40-80 kg.) Com nosaltres. Fa aproximadament un milió d'anys era l'únic homínid sobre la terra, els altres s'havien extingit, i va continuar sent-ho fins fa uns 200 mil anys.

La genètica i l'estudi dels fòssils mostren que Homo sapiens ha aparegut a l'Àfrica fa uns 200.000 anys, després d'un llarg període d'evolució biològica al llarg del paleolític. En aquesta època, la Terra resta immersa en una glaciació, amb un clima bastant més fred que l'actual.

Molt abans, altres espècies d'homínids, com per exemple l'Homo erectus, ja utilitzen eines i, amb el transcórrer del temps, aquests utensilis van ser cada cop més elaborats i complexos. És també en el paleolític que es desenvolupa el llenguatge i es generalitza l'enterrament dels morts.Probablement l'enterrament té com un dels objectius amagar la descomposició dels cossos, i indica una comprensió més avançada del concepte de la mort.

En un determinat moment, els humans comencen a fer ús del foc tant per escalfar-se com per cuinar els aliments. En aquesta fase, els ésser humans viuen de la carronya, la cacera i la collita; són nòmades, i no tenen la capacitat de produir el seu propi aliment. També es guarneixen amb objectes diversos i en aquest període és quan apareixen les primeres manifestacions artístiques.

Fa uns 50.000 anys, els éssers humans comencen a establir-se per tot el planeta. Primer, a l'Àfrica, després arriben a Àsia Central, des d'on es dirigeixen, per una banda, cap a Europa, i per l'altra, cap a Amèrica tot creuant l'Estret de Bering.

ECOSISTEMA

A diferència de la selva i el bosc tropical, a la sabana hi ha pocs arbres i predominen les gramínies silvestres que constitueixen excel·lents pastures. Aquestes herbes creixen a l’estació plujosa i en alguns llocs, els més propers a l’Equador, arriben a 2 o 3m d’altura, arribant a cobrir a un home a cavall. A l’estació seca, que e alguns llocs es prolonga fins al 8 mesos, les herbes s’assequen i els arbres perden les seves fulles adquirint llavors el paisatge un aspecte desolat.

Al tapís herbós es distingeix alguns arbustos i arbres de fulla caduca que apareixen aïllats. Altes més nombrosos creixen al llarg dels rius formant franges les quals la seva amplada varia entre 50m i 3km, segons l’abundància de pluges i l’extensió de la capa de terra sedimentada per la corrent. Aquests boscos que bordegen els rius són coneguts com boscos galeries i constitueixen verdaders trossos de selva col·locats a la sabana.

La mescla de pastures i arbres indica que la sabana marca la transició entre la selva humida i les estepes seques on predomina la sequera. El clima de la sabana és calorós tot l’any, com el de la selva, però les temperatures s’eleven menys i les pluges es precipiten només en un període anual. A les sabanes veïnes a les selves i els boscos tropicals coneguts com sabanes humides, l’estació plujosa es prolonga de 6 a 7 mesos. En aquestes comarques les herbes arriben als 3m d’altura.

A mesura que les sabanes es localitzen més lluny de l’Equador i més a prop de les zones estepàries, l’estació seca es prolonga. L’escassetat de pluja, origina herbes d’escassa altura i molt pocs arbres. Aquests apareixen cada vegada més aïllats i comencen a presentar característiques de les plantes xeròfil·les, on s’accentuen amb els límits de l’estepa, on és difícil marcar la separació entre els dos biomes.

Sabana estacional: Els períodes humits i secs són molt marcats. Els sòls són fangosos i bastant permeables. Durant els períodes humits s'inunda i s'hi originen bassals. Durant els períodes secs hi ha molts incendis. La flora, està formada per arbustos dispersos, petits arbres i gramínies. La fauna, està formada per formigues, termites, ocells...

Sabana hiperestacional: Els cicles de pluja i sequera es divideixen en 4 períodes: dos estacions humides separades per una de seca i una altra d'humida.

Sabana semiestacional: S'altera una estació humida i una de seca. Hi ha més inundacions que a les altres dos. Sabana sotmesa a inundacions periòdiques. La flora està formada principalment per pastures i la fauna guineus, cucs, conills, termites...

Les espècies arbòries varien d’un a altre continent. Un dels arbres més característics de la sabana africana és el baobab. El nom vulgar baobab, significa en senegalès ”arbres mil·lenaris”, perquè viu molts anys, són molt corpulents i els seus troncs arriben a mesurar fins a 40m de circumferència, no tenen molta alçada, però produeixen flors molt grans. Els seus fruits semblen carbasses i arriben a mesurar fins a 50 cm, la seva polpa és comestible i de les seves llavors s'obté oli. Quan aquest arbre envelleix en el seu tronc es formen buits en què es diposita aigua de pluja que, en les èpoques de sequera, és consumida per homes i animals.

A les comarques més seques acàcies de diverses grandària i tipus.Són tres les acàcies més importants: acàcia aràbica, acàcia Senegal i acàcia catechu, la primera és un arbust del qual s'obté goma aràbiga processant els teixits de l'escorça, de la segona s'extreu goma del Senegal, i de l'última substàncies que es s'utilitzen per adobar pells. D'altres acàcies s'aprofita la fusta que és forta, pesada i sòlida.

Del grup de les acàcies pertany el garrofer, comú a les sabanes americanes. Entre les 25 espècies d’aquesta regió n’hi ha moltes d’espinoses. Alguns arbres perden la fulla en l’estació seca i floreixen una mica abans de l’estació humida. Les herbes de la sabana són les gramínies de dimensions variades i que pertanyen a gèneres diferents a les gramínies d’altres praderies de clima temperat.

La sabana és la zona terrestre més rica en varietat d’espècies animals i en nombre d’exemplars. Constitueixen per l’abundància de herbes altes i mitjanes, el paradís dels herbívors, entre els que es troba prop d’un centenar d’espècies d’antílops, des de el gran ant africà que arriba a mesurar entre 2 i 3,40m de llarg, anomenat pròpiament el colós dels antílops, fins l’antílop més petit, amb només de 25mm d’alçada. També habita a la sabana el veloç impala considerat com un dels més bonics i elegants antílops de la regió, el nyu de cua blanca, el nyu blau que ne realitat no té aquest color, sinó un gris pissarra. Les gaseles formen part d’aquest panorama agrupats en dos espècies.

Amb els exemplars anteriors conviuen rinoceronts. Existeixen senglars, també els búfals de sabana són de pelatge negre, amb grans banyes.  Mereixen nominació especial les zebres reals, perquè són molt nombroses i es distingeixen per el seu elegant pelatge ratllat, amb nombroses bandes. Les girafes mostren el seu tamany notable i el seu coll extremadament llarg. Quan necessiten alimentar-se de plantes de curt tamany obren les seves potes davanteres i inclinen el coll; d’aquesta manera poden arribar al seu objectiu. Els elefants són també comuns a la sabana, així com conill i rates que s’alimenten de les herbes que els grans ungulats deixen.

A la seva vegada, tot els herbívors anteriors serveixen d’aliment a predadors com el lleó, el xacal, les hienes. Una vegada que els anteriors animals han satisfet el seu apetit arriben els carronyers, com els voltors i els corbs i més tard les mosques, escarabats i altes insectes.

A més dels voltors i corbs que anomenem abans, existeixen nombroses espècies d’aus. Una de les més notables és l’estruç, el més gran de les aus vivents.

Als rius i llacs conviuen peixos, cocodrils i hipopòtams, i em tota la regió abunden els insectes. Entre els més perillosos es troben els mosquits que transmeten el paludisme i la febre groga, i la mosca tse-tse. Són freqüents els termiters que en ocasions arriben a altures majors que les d’un home d’estatura mitjana.